Vida de poble

dsc_0020

Una de les coses millors de viure en un poble i envoltat de natura és el de poder despertar-se enmig dels sons de la naturalesa. Parlo més dels de l’estiu i de la primavera, perquè en aquest temps encara és fosc i pocs sorolls se senten.

Pel fet de viure en un blog de pisos, durant anys va ser normal despertar-me entre els esgarips dels clàxons dels cotxesque no podien passar perquè el xoferd’algun camió havia parat davant de casa i havia anat a fer el cigaló al bar de la cantonada; també eren habituals els cops d’algun veí que baixava les escales com si fos un elefant a la selva; o la veïna que engegava tots els electrodomèstics que tenia a casa, potser per comprovar si encara funcionaven; o els crits de qualsevol parella que aprofitava l’estonaabans d’anar a treballar per discutir alguna banalitat, sense pensar que potser hi havia algú que encara volia dormir una estona més; o també podia ser normal descobrir qualsevol altre soroll nou idesconegut fins aquell moment, soroll queera incapaç d’arribar a saber si venia d’aquest món o arribava d’unadesconeguda i llunyana galàxia. Viure, dormir i despertar-se enmig de sorolls era la cosa més natural del món i deu ser el preu a pagar de viure en un ciutat.

Vaig ser una bestiola tancada en un pis durant molts anys. Des que vaig començar a viure a pagès el silenci se’m va fer palès immediatament. I si no silenci total, com a molt se senten els cants dels ocells o elssons de la natura. Ara agraeixo poder-me despertar amb els ocellets, o amb lapluja, el vent o la remor de les fullesgronxades pel vent… Penso que, en aquest sentir, ha estat una sort poder viure envoltat de natura, tot i que amb el temps -i amb el mal temps que arriba ambla tardor i l’hivern- vas veient que no totes les coses són positives. Pel fet deviure en una casa sola i força gran, comproves que s’hi posa el fred molt fàcilment i que costa d’escalfar; que el pis s’escalfava molt millor i molt més ràpidament. T’adones que la pols entra per tot arreu i que, si et descuides una mica, a tots els racons hi ha teranyines i que la brutícia s’hi arremolina sense remordiments de cap mena. Veus també que, quan te n’has adonat, els pardals han fet el niu dins del tub de sortida de l’extractor de fums de la cuina o que els estornells s’apoderen del xiprer de davant de casa i lluiten a crits durant una bona estona per agafar el millor lloc per passar la nit. Ja se sap que totes aquestes coses no les trobes fins que no hi vius, és clar i que no tot pot ser bo, com és natural.

Però és impagable, per altra banda, poder veure els balls impossiblement sincronitzats dels estols d’estornells; o el veure néixer, créixer i morir les plantes; o tenir una mica d’hort per entretindre’t; o veure que els cicles de la vida van fent el camí d’un etern retorn sens fi i que tu mateix t’hi sents immers sense voler dins d’aquests cicles. És impagable veure sortir el sol i tenir prou temps per contemplar els canvis que es poden produir durant un matí o una tarda; veus els animals plens d’activitat, veus el sol il·luminar amb llum suau de bon matí, amb llum intensa a mig dia i com es va morint al captard. I amb el sol, tota l’activitat es va parant i tot s’adorm per descansar i esperar un nou dia. Trobo que quan vius a pagès vas aprenent poc a poca veure les coses des d’un punt de vista diferent i potser amb un punt de nostàlgia. Quan miro un arbre recordo quan era petit i m’hi podia emparrar d’un salt i m’era molt fàcil trescar per les branques com un ocell. Ara ja tot és diferent. I gràcies que sigui diferent…

Anuncis

ALGÚ MENTEIX

L’ex-ministre Margallo, un dels millors amics de Rita Barberá, acaba de dir a El Programa de Ana Rosa que l’ex-alcaldessa de València necessitava el seu sou de senadora perquè “no tenia altres ingressos ni estalvis de cap mena“. No ho he vist, però diuen que s’ha mostrat “profundament” afligit per la mort de la dirigent política i ha manifestat que “hi ha hagut una profunda injustícia” envers Rita Barberá. Margallo ha dit també que “Rita vivia en una casa de lloguer i estiuejava a Xàbia a casa d’una germana seva, aquest era tot el seu patrimoni després d’una vida al servei dels altres. Hi ha hagut una cacera mediàtica que l’ha afectat tremendament”

Què voleu què us digui, però jo no em crec Margallo. I no me’l crec perquè estem massa avesats que aquesta gent del PP, fins i tot quan menteixen descaradament ho fan amb una professionalitat tan gran que sembla que diuen les coses seriosament i que fins i tot sembla que es creuen el que diuen. I no me’l crec perquè justament ara fa un parell d’anys, ELDIARIO.ES publicava la següent notícia: «Rita Barberá, el cargo público que más cobra en España». La alcadesa de Valencia cobró más de 100.000 euros en sueldos de sus cargos y 50.000 euros en sobresueldos del PP.(25/09/2014). Per tant, aquí hi han coses que no lliguen. Una de les dues coses deu ser mentida. O menteix Margallo, o menteix El Diario. Però com que els sous dels càrrecs públics els pot saber tothom, resulta que El Diario no menteix i sabem que durant anys la senyora Rita va tenir un dels sous més alts entre els càrrecs públics. I explicava aquest diari amb tot detall que «el sueldo de la alcaldesa de Valencia, Rita Barberá, es el mayor percibido por un mandatario público en España. Con 156.000 euros brutos supera al hasta ahora más bien pagado, Artur Más, President de la Generalitat (144.000 euros brutos), pero además duplica el del Presidente del Gobierno, Mariano Rajoy (78.185,04 euros brutos), y triplica el del President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra (50.513,95 euros brutos).

Aquest era el seu sousou. Però cal recordar que la ínclita Rita va ser alcaldessa de valència durant 24 anys. Vol dir que va tenir temps d’estalviar; i si no tenia res, com diu Margallo, és que tenia la mà foradada… I tots sabem que, si està ben demostrat que molts polítics reben regals, a València ha sigut la cosa más habitual durant anys i anys. Per això fins i tot el Tribunal Suprem segueix investigant tota la gran màfia valenciana de la qual tothom coincideix en què Rita Barberá n’era la capitost. Però això potser algun dia s’esclarirà i en podrem saber més detalls.

Penso que si Margallo tingués llàstima de la pobre Rita -que en pau descansi, si pot-, també n’hauria de tenir dels milers de persones que moren cada anys degut a la pobresa energètica, o per unes pensions de misèria que fan que no puguin menjar com caldria, o per tots aquells que són desnonats i han d’abandonar casa seva. El PP és tan cínic que ara s’aboca en pes a defensar la Rita quan saben prou bé que és indefensable. Hi han victimismes i fariseismes que més aviat provoquen el vòmit de tan fastigosos com arriben a ser.

També podria tenir llàstima el senyor Margallo dels molts joves que no tenen feina. Ja voldrien molts d’ells poder treballar o alguna perspectiva de poder fer-ho algun dia. I ja es conformarien amb la mitat del que cobrava la pobra Rita. Amb els sous de misèria que molts d’ells cobren, la majoria dels que ara anomenen «millennials» o «ni-ni» saben que, si poden treballar, els tocarà treballar molts més anys i potser fins i tot fins el dia que es morin. I no pas amb els sou de la Rita… Per tant, menys victimisme, menys mentides i menys fariseisme senyor Margallo!

Què en fem de les cendres?

Aquests darrers dies s’ha parlat molt del queun catòlic hauria de fer amb les cendres d’un difunt a rel d’una instrucció del Vaticà que es titula «Ad resurgendum cum Christo». Em dóna la sensació que no tindrà gaire èxit aquesta recomanació i que la gent seguirà fent el que li sembli. El sentit comú fa que certes coses passin desapercebudes i que a fi de comptes poca gent les escolti. Trobo que és força ridícul «no permetre dispersat les cendres a l’aire, a la terra o a l’aigua o en qualsevulla altra forma, o la conversió de les cendres en records commemoratius, en peces de joieria o en altres articles».

Encara que l’Església catòlica accepti la cremació, no li agraden certes pràctiques que s’han posat de moda i que, segons diuen, són ritus pagans. I a fe de Déu que les empreses que fan negoci amb la mort s’han exprimit el cervell i han posat infinita imaginació per oferir coses noves. Jo no entraré en què és millor. Simplement penso que la gent ha de fer allò que li sembli i que poca importància té aquesta qüestió.

M’ha fet recordar aquest tema un bonic poema d’una de les poetesses més gran de la literatura uruguaiana, Juana de Ibarbourou, titulat «Vida-garfio»

 

Vida-garfio

Amante: no me lleves, si muero, al composanto.

A flor de tierra abre mi fosa, junto al riente

alboroto divino de alguna pajarera,

o junto a la encantada charla de alguna fuente.

A flor de tierra, amante. Casi sobre la tierra

donde el sol me caliente los huesos, y mis ojos

alargados en tallos, suban a ver de nuevo

la lámpara salvaje de los ocasos rojos.

A flor de tierra, amante. Que el tránsito así sea

más breve. Yo presiento

la lucha de mi carne por volver hacia arriba,

por sentir en sus átomos la frescura del viento.

Yo sé que acaso nunca allá abajo mis manos

podrán estarse quietas.

Que siempre como topos arañarán la tierra

en medio de las sombras estrujadas y prietas.

Arrójame semillas. Yo quiero que se enraicen

en la greda amarilla de mis huesos menguados.

Por la parda escalera de las raíces vivas

yo subiré a mirarte en los lirios morados.

(Poemas. Austral Bs. As. 7a. ed. 1950 p. 131)

Tot collint olives…

Durant un parell de dies he dedicat el temps a collir les olives d’uns pocs olivers d’arbequina que tenim aquí a casa. M’hi vaig haver de posar una mica a corre-cuita perquè vaig veure que uns estols enormes d’estornells ja els començaven a ullar i en un parell de dies no me n’haurien deixat n’hi una. Aquesta mena d’ocellots negres, quan veus que comencen a volar baix i xisclen contents veient la taula parada d’un oliverar, ja et pots afanyar perquè, quan s’hi posen, s’hi posen de veritat i fan més feina que tot un exèrcit de treballadors morts de gana… Tot plegat, només en vaig recollir uns modestos 50 quilos, que ahir a la tarda vaig portar ràpidament a un molí per tal que no se’m fessin malbé. Les olives són una mica senyores i volen ser tractades amb molta cura . A canvi, em van donar 5 litres d’oli,que és més aviat poca cosa, però que em va fer tota la il·lusió del món. És un oli que en diuen del primer raig; un oli verdós i espès, sense filtrar, que feia un goig que enamorava.

Mentre anava collint les olives a mà, tot munyint-les suaument de les rames, anava repassant records de temps antics. Un dels que tinc més vius de quan era petit és el d’anar a “plegar olives”. Parlo de quan tenia només 8 o 9 anys i, per tant, era tan menut que ben poques olives podia plegar. Els records que ens queden d’aquells llunyans temps de la infantesa normalment arriben en forma de flaixos que fotografiaven moments de la nostra vida i que van quedar impressionats en el nostre cervell i que, de tant en tant, retornen ben vius al cap dels anys per alguna causa que ens els fa reviure.El record de «plegar olives» -que és com hoacostumem a dir aquí al Pla d’ Urgell- havia quedat adormit durant anys en algun plec del cervell i ara s’ha despertat de cop en tornar a fer aquesta feina aquest parell de dies. He recordat sobtadament quan de ben petit em feien fer de fogoner i havia de cuidar el focque es feia al tros, perquè alguns dies eren molt freds i amb boira baixa; jo em distreia fent una bona foguera i posant troncs que fessin una bona xera, mentre anava mirant com els grans anaven fent la feina… Com a molt, ajudava a estendre les borrasses sota els arbres, a arreplegar alguna oliva que havia rodat fora de la borrassa, a treure tot el fullam que queia junt amb les olives i a cuidar de que el foc no s’apagués. Aquesta era tota la meva feina i el record que tinc d’aquells temps: molt fred, molta boira, dies curts i ben aprofitats i un bon foc per tal de poder atansar-s’hi de tant en tant i retornar una mica les mans balbes del fred.

“Plegar olives” és una feina pròpia d’aquests mesos de finals de tardor i hivern. L’explica molt bé aquesta pàgina sobre temes de pagesia i he volgut recorda-la perquè ja sabeu que quan ens fem grans la nostàlgia ens acompanya sovint. Se sortia de casa ben d’hora perquè el dia en aquests mesos és fa molt curt i la posta de sol arriba sense que ni te n’adonis. Si el camp on es treballava quedava lluny de casa, es dinava al tros mateix amb unes bones arengades i cansalada a la brasa i algun pebrot o tomata escalivada a les brases, tot plegat acompanyat amb uns bons tragos de vi. Aquí a la nostra terra la collita es feia estenent les borrasses al voltant de la soca de l’oliver i fent caure les olives amb les mans o per mitjà d’uns estris anomenats «raspes», «arpetes», «pintes» o “rasclets”, que amb totes aquestes denominacions es coneixien segons els llocs. Per arribar a les rames més altes, a més de pujar a dalt de l’arbre, s’utilitzaven els típics«bancs de plegar olives», que eren unes escales triangulars, de fusta, amb una cama que els feia de suport.

Un cop s’havia acabat un arbre es buidaven les borrasses als cabassos i d’allà als sacs.Quan començava a fer-se fosc, es carregaven al carro els sacs d’olives que s’havien recollit per dur-los cap a casa; i gairebé sempre, abans de sopar, i abans de portar-les al molí, s’havien de «passar», o sigui netejar-les de qualsevol element estrany que les acompanyés: fulles, brots, terra, etc., per mitjà del «passador». El «passador» era un pla inclinat amb una renglera de llistons, metàl·lics o de fusta, disposats en sentit longitudinal, damunt el qual s’abocaven les olives a poc a poc amb una galleda o un cabàs. Les fulles i la terra queien al sòl a través dels espais buits del passador i les olives i els elements més voluminosos rodolaven fins al peu del munt que s’anava formant. Una darrera passada amb les mans per eliminar els brots i si hi havia cap pedreta, completava l’operació de neteja.

L’operació de moldre les olives al molí i extreure’n l’oli que contenien, rebia el nom de «desfer» i també de «xafar». Antigament el pagès demanava torn al molí i recollia l’oli de les seves pròpies olives. El moliner era retribuït amb diners o amb una part proporcional del fruit transformat denominada moltura. Perquè l’oli sortís bo i sense regustos calia moldre les olives aviat després de collides, perquè si es tardava massa temps i estaven amuntegades hi havia el perill que s’escalfessin, o sigui que entressin en fermentació.

Antigament les rodes del molí que xafaven les olives fins a convertir-les en pasta, eren mogudes per animals. I la premsa per extreure l’oli era de maneig manual. La pasta que cabia en una premsada rebia el nom de «peu» i era la que proporcionaven unes quatre quarteres d’olives. Per facilitar l’extracció de l’oli, la pasta es dipositava en «esportins» que es posaven un sobre l’altre, fins a omplir la premsa.

L’oli que sortia de la premsa s’encabia en piques i es clarificava per decantació. El solatge que quedava a les piques una vegada arreplegat l’oli clar, rebia el nom de «morca» i es recollia en un dipòsit subterrani anomenat «infern», on a final de campanya el moliner sempre hi trobava alguna cosa aprofitable: oli més o menys depurat, substàncies greixoses per usos industrials, etc. La “pinyola” era lapasta de les olives que sortia de la premsa una vegada extret l’oli i s’aplicava a diferents usos: aliment per a les bèsties, per fer foc o per aplicacions industrials.

Ara, com podeu suposar, tot ha canviat i els mètodes de recol·lecció són tots uns altres si la plantació és gran. Ara es fa amb artefactes mecànics accionats per mitjà de la força motriu dels tractors que colpegen les branques o que fan vibrar els arbres a partir d’uns enganxalls que se subjecten als troncs.I també han canviat els trulls. Quan s’arriba al trull normalment s’ha de fer cua per poder abocar les olives a la tremuja que queda soterrada. A través d’una cinta transportadora pugen les olives fins a la màquina ventadora, que separa les olives de la fulla que sempre hi queda barrejada. Després les olives es renten i es pesen. Acontinuació una nova cinta transportadora les conduirà fins a la màquina que les moldrà. Les olives perden ja la seva forma i es converteixen, després de passar per aquesta màquina en una pasta. Aquesta pasta passarà a un remenador on s’hi estaran una hora i mitja. Aquest remenador va extraient-ne el líquid, que encara haurà de passar per dos processos més. Un consistent a separar la polpa que encara hi ha barrejada en aquest líquid. I l’últim de tots, el que separa l’oli de l’aigua, ja que les olives a més d’oli quan es premsen també se n’extreu una gran quantitat d’aigua.

En alguns molins fins i totja et pots emportar cap a casa en el mateix moment l’oli equivalent a les olives que hi has portat. No cal dir que això dóna una gran satisfacció i te’n tornes cap a casa tot cofoi. I ara ja podem fer unes bones torrades sucades amb un all i un bon raig d’aquest oli tan bo i tan saludable. I bon profit!

PAU V, UN ALTRE PAPA D’ORIGEN CATALÀ?

Aquells a qui els agrada remenar papers a les biblioteques es troben de tant en tant amb alguna grata sorpresa. És el cas de la MONTSE MONTESINOS, una col·laboradora habitual de INH (INSTITUT NOVA HISTÒRIA). No fa gaires dies, en una agradable sobretaula amb una colla d’amics, aquesta professora jubilada -que modestament diu que no és historiadora però que des de sempre li ha agradat- ens comentava que des que es va jubilar va començar a dedicar temps a aquesta afició seva i va començar a remenar llibres i documents antics. L’avantatge d’estar jubilat, tenir molt més temps i ganes de fer coses porta a poder fer les coses que potser mai s’havien pogut fer en altres èpoques de la vida…

Ens deia la Montse que tot fullejant el Tractat d’Armoria d’en Jaume Ramon Vila, un llibre manuscrit del segle XVII on s’hi poden trobar dibuixats i pintats gairebé tots els escuts d’armes que tenien aleshores quelcom a veure amb la Corona Catalanoaragonesa i que es custodia actualment a la Biblioteca de Catalunya, es vatrobar amb els escuts de la Santa Seu i el de l’Església Romana com a entitats genèriques i que aquests escuts en segueix un altre, també a tota pàgina, mostrant les armes del Papa Paulo V Borghese i que va acompanyat d’una amplia i detallada explicació, redactada pel mateix Jaume Ramon Vila. Explicava que li va estranyar aquesta particularitat, ja que era l’únic papa en tots els quatre volums de l’obra que té aquest tracte de preferència, de manera que va sentir curiositat per saber el perquè. Així, doncs, es va posar a llegir amb cura i mentre avançava en la lectura, va aparèixer en el text el mot “Barcelona”, i, a continuació, salta la sorpresa: arran de la seva recent elecció com a Pontífex Màxim -parlem de l’any 1605-, els representants del Consell de Cent de la Ciutat volien enviar-li una carta de felicitació i reconeixement com a fill d’una família barcelonina que en temps reculats havia marxat a establir-se a Itàlia. Per tant, podíem trobar-nos amb un Papa Borghese d’arrel catalana? Un membre d’una família tan poderosa a Roma, originària de Barcelona? Qui vulgui saber-ho, que llegeixi aquest interessant article clicant damunt d’aquest enllaç PAULO V BORGHESE, UN ALTRE PAPA D’ORIGEN CATALÀ. Pau V va ser Papa entre 1605 i 1621. Nascut Camilo Borguesed’una noble família de Siena, després de cursar estudis de dret canònic a les universitats de Perusa i Pàdua es va dedicar a l’advocacia. L’any 1596, Climent VIII el nomenà cardenal i a la mort de Lleó XI va ser escollit Papa. 

Ens explicava la Montse que aquest Institut Nova Història, que dirigeix l’historiador Jordi Bilbeny, fa anys que sorprenen afirmant i tractant de demostrar coses com les següents:

a) Que Cristòfol Colom era català, de família noble de Barcelona.

b) Que la empresa de la Descoberta de les Índies va ser una empresa, en principi catalana. Castella no hi va tenir res a veure fins uns anys després.

c) Que hi va haver, a partir d’aleshores, una ofensiva de censura d’impremta, amb decrets reials, sobretot de Felip II, per amagar i tergiversar les gestes de la corona catalanoaragonesa en favor de la creixent hegemonia de Castella i que es va continuar en mans de la Inquisició durant els segles següents. Felip V, enemic acèrrim dels catalans va posar-hi tot de la seva part.

d) Així, l’INH troba proves que la literatura catalana del segle XVI, tan rica fins el XV, desapareix de sobte amb una sobtada “decadència” i emergeix el segle d’Or de les lletres castellanes amb obres “castellanes” traduïdes del català, tal com s’ha demostrat amb el Tirante el Blanco, castellà fins a principis del segle XX quan es van robar dos exemplars al Vaticà, del segle XVI escrits en català.

S’està demostrant també que El Quixot va ser escrit per Miquel Sirvent, valencià de Xixona, en català, i traduït potser per ell mateix al castellà.

e) S’estudia la identitat de molts Conqueridors d’Amèrica amb nom extremeny i se’ls identifica amb noms i cognoms de militars catalans de les grans cases nobles catalanes, (els Cardona, per ex,) que eren els qui lògicament tenien els mitjans, el poder de convocatòria i formació per endegar empreses de conquesta. No tot ho podia pagar la corona.

En definitiva, al segle XVI es va tenir interès especial en promocionar en tot Castella i arraconar els Països catalans i Aragó tot posant una gran manta al damunt per intentar amagar coses. Al cap dels segles, si es busca i rebusca una mica, es van trobant les proves d’algunes coses amb les que no hi comptàvem. Si entrem al Web de l’INH potser ens podem estorar una mica amb tot el que allà s’hi publica, com per exemple que Sta Teresa podria haver estat una abadessa de Pedralbes, noble, en lloc d’una monja filla de pare convers, o que Hernán Cortés era un noble aragonès emparentat amb la família reial, etc, etc, etc.

Puguin o no puguin demostrar-se del tot aquestes coses, sí que pot resultar interessant llegir-ho. Animo a fer-ho a qui encara no ho conegui perquè segurament que en sortireu tan sorpresos com en vaig sortir jo.

227 AMICS

Si mireu el meu Facebook veureu que tinc en aquests moments 227 amics. Segurament que en algun moment fins i tot n’havia tingut algun més. Com podeu comprendre és impossible tenir tants amics de veritat. Facebook fa trampa i fa que anomenem amics a simples companys, coneguts, saludats o fins i tots a persones completament desconegudes que, per alguna circumstància ens han demanat «amistat» i els hem posat a la llista.

Això no tindria més importància si fóssim conscients que d’amics, en realitat, n’acostumem a tenir ben pocs i que del que es tracta és de no acabar de devaluar la paraula que aquesta xarxa social tan alegrement ha posat de moda. D’aquesta classe d’amics del Facebook me’n surten 227, però en podria tenir 5000. Tot és qüestió de posar-s’hi i començar a demanar de manera desaforada amistat a tort i a dret. ¿Recordeu quan el cantant brasiler Roberto Carlos cantava aquella cançó que es va fer tan popular «Yo quiero tener un millón de amigos»? Doncs si mireu la seva pàgina oficial de Facebook veureu que ja en té 5.852.364. Com deia un: com per convidar-los a tots a fer una cervesa!

I, en canvi, considero que és molt important tenir amics. Però amics de veritat -i no pas d’aquests dels que parlava-; que no en cal gaires i aquí podríem fer bona aquella dita de «pocs i bons». No sempre és fàcil fer amics i encara és més difícil conservar-los. Anem tots molt atrafegats pensant en les nostres coses i en els nostres assumptes i no tots sabem perdre el temps en les coses que realment són essencials; en canvi, ens costa ben poc perdre’l en coses sense importància. Qüestió de saber triar… L’amistat pot néixer de diverses maneres. A vegades neix ja en la infantesa o en l’adolescència i perdura tota la vida. Altres vegades neix per casualitat en algun moment de la nostra vida simplement perquè dues persones tenen unes afinitats que fa que d’allà en neixin afectes perdurables sense saber ben bé com. La vertadera amistat és com un fil que es va estirant i estirant i no es trenca mai. Per lluny que estiguem físicament; per molt temps que passem sense veure’ns i fins i tot sense comunicar-nos gaire l’amistat pot perdurar d’una forma una mica misteriosa i sense que la puguem explicar. I tots necessitem aquell caliu, aquell lloc on sabem que serem escoltats i acollits si alguna vegada ho necessitem. I qui no ho necessita? Qui no necessita afectes, complicitats, carícies físiques o carícies a l’ànima?

Acabo de llegir una notícia que m’ha fet pensar com n’és de necessària l’amistat i com tots necessitem tenir el caliu d’algun amic. I si no és possible un amic, almenys l’afecte d’algú que se’ns acosti i que mostre algun tipus d’afecte amb nosaltres. La història tracta d’un adolescent anglès que es diu Ollie Jones i pateix l’anomenat autisme clàssic. Es tracta d’una forma moderada del trastorn que no el porta a comportaments compulsius, però retarda el seu desenvolupament. La seva condició fa que Ollie tingui pocs amics i, per tant, se senti sol. A punt de fer 15 anys, va escriure dues targetes d’aniversari per a si mateix. Hi posava:“De: Ollie. Per: Ollie. Per molts anys, Ollie! “. Quan la seva mare ho va llegir el seu cor es va encongir perquè reconeix que el seu fill no té amics perquè l’autisme és un trastorn complicat per poder tenir unes relacions normalitzades amb les altres persones. Llavors ella, des d’Exmouth (Regne Unit) va decidir compartir les targetes de l’Ollie a Facebook, esperant que algunes persones se sentissin motivades per enviar-li missatges al seu fill. Demanava que 10 o 12 persones li enviessin postals al seu fill pel seu aniversari. Deia així la nota que va posar el passat mes d’agot: “El meu fill és autista i complirà 15 anys. Li encanten les postals i se’n va escriure algunes a si mateix. Som una família petita i no té amics … Em podeuajudar? Si tens una targeta vella al calaix, envia-li! Tens temps fins diumenge. Moltes gràcies “. Va afegir la direcció de la família i va esperar.

N’hi va haver prou en 48 hores perquè el post fos compartit més de 22 mil vegades i inspirés ni més ni menys que a 8 mil persones a enviar targetes d’aniversari a Ollie, a més d’un allau enorme de missatges a Facebook. Ah, i una ràdio local, commoguda per la història, va decidir reforçar la demanda de de targetes de la mare, multiplicant d’aquesta manera els resultats.

I van arribar postals del món sencer. El carter va haver de buscar el reforç d’un company perquè eren caixes i més caixes; i va dir-los que encara n’hi havia més al magatzem de Correus. Un detall: la gran majoria de les cartes i missatges enviats a l’Ollie provenien justament d’altres famílies amb algun membre que pateix autisme. “Només puc dir gràcies per la gentilesa, per l’amor i per la bona voluntat de tots, que és increïble. Moltes gràcies “, va dir la mare d’Ollie, emocionada i feliç.

Això no és encara amistat. però qui diu que d’aquest petit gest no en pugués sorgir alguna. A vegades justament ens falta aquest petit pas per tal de que sorgeixin amistats autèntiques….

NO N’HI HA UN PAM DE NET

Quan volem dir que una cosa està corrompuda o plena d’irregularitats fem servir aquesta expressió que encapçala aquest apunt. Aquest dimarts als EUA hi haurà eleccions a president i podem fer servir perfectament aquesta expressió per fotografiar el què passa allà. El Joan Gil, que és un amic meu que fa més de 30 anys que viu allà i coneix bé aquell país i té també un blog a EL PUNT/AVUI (es diu Els EUA són diferents) acaba d’escriure un apunt esfereïdor parlant d’aquestes eleccions. Podeu llegir-lo clicant AQUÍ.
El Joan -un bon coneixedor del món nord-americà, com deia- es lamenta de com han anat les coses en tot aquest llarg camí cap a l’elecció del president -o presidenta- possiblement més influent del món. Quan llegeixes els intríngulis que s’amaguen darrere d’una elecció i algú que els coneix a bastament te’ls explica una mica, te’n fas creus i podem dir amb tota la raó del món que en política -com en tants altres àmbits- no n’hi ha un pam de net i que l’ètica que hauria d’acompanyar qualsevol governançaque es vulgui fer apreciar allà no es veu per cap costat. Com en tants altres llocs, per altra banda. I no cal anar pas massa lluny per a comprovar-ho…
Fa justament un parell de dies que en un dinar d’amics va sortir aquest tema i es va debatre una bona estona. Algú em va suggerir que ja tenia tema per parlar al meu blog, sabent que de tant en tant parlo de política. És veritat. És un tema del qual se’n pot treure suc abundantment i, per desgràcia, de manera massa habitual. Entre uns i altres, els companys van anar farcint la discussió d’anècdotes ben sucoses que jo anava escoltant atentament. Algunes feien riure i altres feien plorar de llàstima. Hi havia algú que va tenir un càrrec municipal i podia donar testimoni de primera mà de tot plegat…
Als afers públics la corrupció, en major o menor grau, sempre n’hi ha hagut i tots ho sabem. Hi ha estat en tots els temps, en totes les cultures i en totes les religions. Ja en el famós Codi d’Hammurabi (1700 anys abans de Crist) es fixaven clarament penesper als governants corruptes. Moltes d’aquestes lleis
s’assemblen, tant pel que fa al contingut com a la redacció, a les que trobem alDeuteronomi i que Jahvè transmeté aMoisès. El famós Ciceró va denunciar la corrupció de Verres al món romà. El cardenalMazarino en la seva obra Breviari dels polítics parla en un capítol dels regals. I així podríem seguir fins avui en l’àmbit municipal i en àmbits nacionals o estatals. A la política s’hi hauria d’arribar per vocació i esperit de servei i no pas com un trampolí per a fer diners. Hi han personatges que no han treballat (i per tant, cobrat) mai fora del seu partit o partits (si parlem de transfuguisme, que també existeix més del que sembla).Molta d’aquesta gent no té cap tipus de principis ètics personals i, per tant, tampoc els tindran quan toquin assumptes públics. Molts dels nostres polítics no saben el què és la imparcialitat, la honradesa i l’equitat i per això anem com anem. Ja no està de moda parlar d’ètica o de valors morals i per això mateix poden arribar a presidenta o president dels EUA persones tan sospitoses com Hillary Clinton o Donald Trump. Si l’una és dolenta, l’altre és encara pitjor.
Però ja s’ho faran! El que sí que hauríem de mirar és de no caure nosaltres en els mateixos errors i defectes ara que estem en un moment tan delicat. Persones íntegres poden ajudar a fer un país íntegre, just i modern. I poden ser exemple i estímul per a tothom. A veure si en som capaços.

LES ETAPES DE LA VIDA

etapas-de-la-vida-300x168

El teòleg Romano Guardini, en la seva obra sobre les edats de la vida, ens fa una advertència: seria una visió molt infantil considerar la joventut com l’etapa més valuosa de la vida. De fet, sembla que en l’actualitat un dels models de realització personal que la nostra societat subratlla és el de l’ “etern adolescent”. L’adultesa i encara més, l’ancianitat, semblen etapes a les quals ningú vol arribar i a les que no es vol mirar, fent-les invisibles socialment. Com a màxim, els jubilats es valoren com un estament amb una bona font d’ingressos de la qual se’n pot treure bon profit. Potser de mica en mica ens anirem convencent i valorarem haver pogut arribar on hem arribat i serem conscients del gran valor que pot tenir l’etapa que ens toca viure.

De totes maneres, sempre arriba aquell moment en la nostra vida que, per causa d’un desgavell de la salut o d’algun altre inesperat daltabaix, sembla que agafem consciència i ens enfrontem silenciosament amb el fet d’envellir i, per tant, amb les nostres pròpies pors. I un dia com el d’avui –dia dels difunts– és un moment especialment alliçonador, sobretot si fem un passeig pausat i tranquil pel cementiri. Allà hom s’adona que som ben poca cosa i que la vida és una realitat ben efímera. Només cal mirar les fotos i veurem com hi ha molts vells, però també s’hi veuen cares ben joves. Per tant, faríem bé de valorar en el seu just valor cada etapa de la vida, amb les seves pròpies virtuts i les seves inevitables limitacions. Cada etapa els tenen i no cal amagar-los; més aviat caldria acceptar-los.

La vellesa és, especialment, un temps d’acceptació de la pròpia vulnerabilitat, de les limitacions i de la relativització que ens caldria fer de les coses. No cal ser tan ric com l’ Amancio Ortega (propietari de la cadena de roba Zara i, com acaben de dir a la TV, l’home més ric d’Espanya) per a intentar ser feliç. Una de les experiències més enriquidores i alliberadores és l’amor d’acceptació: saber estimar i saber-se estimat i acceptat; saber mirar més cap endins que no pas cap enfora; canviar la mirada sobre les coses, sobre les persones i, en definitiva, sobre la vida. Escriu Guardini:“Deixen de ser prioritaris alguns successos i realitats que marquen el moment. Cedeix la vehemència amb que absorbeixen el pensament i la força emocional del cor. Moltes coses que semblaven de màxima importància deixen de ser-ho, mentre que d’altres, que semblaven insignificants, adquireixen intensitat i pes “.

Per poder viure realitats noves cal morir al que ja no és; per obrir-se al que ve, cal deixar anar el que ja no podrà ser. Diu el filòsof jueu Martin Buber que no s’aconsegueix envellir satisfactòriament sense més ni més i que cal preparar-se bé per a aquesta etapa en què es perden moltes coses i cal desprendre’s de moltes altres per poder alliberar-se interiorment. Per a Buber el gust perdut pel que vam viure amb anterioritat ens obliga a recomençar constantment, amb un horitzó d’esperança en el que vindrà. No és fàcil trobar una resposta als dolors i pèrdues que porta l’envelliment, però tots els testimonis dels que viuen la seva vellesa amb alegria, coincideixen que el millor camí és l’acceptació d’un mateix i de la realitat tal com se’ns presenta. El viure en la veritat i des d’allà reconciliar amb si mateix, acceptant els propis límits i curar les ferides del passat des de l’experiència de l’amor incondicional (de Déu, els que som creients i dels homes qui no ho sigui). L’amor ens mou a veure les coses amb una nova mirada i ens torna la pau. La vida només pot realitzar-se si ens acceptem amb tot: amb els nostres èxits i fracassos.

Els autors d’espiritualitat de la tradició jueva i cristiana sostenen que és necessari el cultiu de certes virtuts pròpies de l’ancianitat, per envellir bé. I quines són aquestes virtuts fonamentals?

Entre elles podem trobar la paciència, que en el seu origen grec (hipomoné) significa mantenir-se ferm, resistir o carregar, és una virtut on els ancians sostenen als joves que malgrat les seves forces, desesperen i no saben suportar. Els pacients són com columnes que sostenen als que no saben esperar, són persones que regalen esperança.

La benevolència n’és una altra. És un eixamplament del cor, una mirada que no jutja i que regala misericòrdia perquè accepta la fragilitat en la seva pròpia història personal. Les persones que han mirat de que el seu cor es torni com una casa gran on tots puguin sense sentir-se jutjats, irradien tendresa i suavitat en el tracte amb els altres.

Una altra virtut més fàcil de conrear a la vellesa és la llibertat, perquè ja no necessiten guiar-se per les expectatives alienes i expressen les seves opinions sense por. No necessiten crear una imatge, són lliures per ser qui són de veritat. Tot i que es sentin més dependents físicament, poden créixer en una independència interior que no és fàcil d’aconseguir en la joventut. Haver de desprendre’s de moltes coses els fa guanyar llibertat per no lligar-se a res. No han de demostrar res! I ells sembren un espai de llibertat on altres tenen por de ser ells mateixos.

El cultiu d’un cor agraït determina la qualitat de vida. La gratitud ens fa viure feliços, en canvi, la queixa ens va assecant interiorment. En l’ancianitat la gratitud és una llum sobre els records, perquè qui té alguna cosa per agrair té un tresor que ningú li podrà treure, ni encara en els moments de major patiment.

Una virtut que la societat d’avui necessita rebre més que mai de la gent gran és la serenitat. No una indiferència estoica, sinó la capacitat de veure amb més profunditat els esdeveniments i les persones, de contemplar la realitat sense voler canviar-la deixant que les coses es manifestin des del que són. La serenitat es necessita per poder conversar amb profunditat, per poder arribar al cor dels altres, per rescatar-los de la seva enrenou quotidià. La serenitat és una consciència madura del temps i no es deixa arrossegar per pressions de cap tipus.

El teòleg alemany Karl Rahner estava convençut que una tasca important que han de complir les persones grans és la de ser un pont entre les generacions i mediar entre les vellesa i la joventut, sent mediadors que ens ensenyen a veure amb major obertura i profunditat la vida. Que no visquin aïllats sinó enmig de la societat, lliurant la riquesa de la seva saviesa i de les seves virtuts.

Molts també narren com la vellesa els va fer més sensibles als altres, als gestos quotidians d’atenció i amistat i van adquirir una sensibilitat més gran per agrair detalls de la vida que en altres etapes passen desapercebuts. Un món necessitat de compassió i tendresa, necessita d’homes i dones que ens tornin la sensibilitat pels altres i per la natura.

Envellir és un art, va dir algun autor. Però envellir també és un do i una tasca. Acompanyar algunes persones en diferents etapes de la vida m’ha confirmat el que tants ancians m’han ensenyat: que envellir és un art que requereix preparació. De nens ens preparen per a la nostra joventut, en la joventut ens preparem per a la nostra vida adulta, però no es parla encara gaire de la preparació per a l’envelliment. Com bé va ensenyar Heidegger, l’home és un ésser-per-la-mort, que no només mor, sinó que sap que morirà i això l’ angoixa, perquè la mort és l’única possibilitat present en tots els moments de la seva existència. I més encara, la vida autèntica només és possible quan no es nega la realitat de la mort vivint en la frivolitat, sinó quan es viu amb la consciència de la pròpia finitud. El coneixement de la pròpia limitació és la possibilitat d’una existència autèntica. Aquesta consciència es fa més real de manera particular en l’ancianitat i les preguntes pel sentit de la vida ja no són tan fàcils d’evadir.