CULTURA DE LA SUBMISSIÓ

Que en altres temps ens haguessin inculcat la cultura de la submissió no era estrany. Franco era molt Franco i el seu règim va durar i durar més que les famoses piles Duracell. Va durar tant, que va morir al llit i les conseqüències d’aquells nefastos temps encara perduren més o menys dissimulats en molts àmbits de la societat i, no cal dir-ho, en el polític.

Diguem-ho clar i català: els partits majoritaris espanyols no creuen -ni potser han cregut mai- en la cultura de la llibertat. Creuen més en la submissió i en la docilitat de l’inferior envers el superior; no han après que les minories també mereixen el respecte i que cal escoltar-les. Saben que, com que són més, tenen tots els fils del poder, els poden moure com i quan vulguin i poden fer-se el fatxenda com «el primo Zumosol, que es pot passejar pel món sense necessitat de donar explicacions de res, que per això és alt i fort. De forma més dissimulada i no tan grollera ni evident, els partits majoritaris espanyols han governat com pensa fer-ho Trump. D’aquesta mateixa manera s’ha comportat la monarquia, que no ha tingut mai necessitat d’explicar res perquè ningú ha gosat demanar-li explicacions. I així anem…

D’això jo en dic cultura del sotmetiment. Han governat sotmetent i creient que és la manera correcta i adequada i, el que és pitjor, fent creure al personal que han d’estar prou contents de ser governats d’aquesta manera i, per tant, muts i a la gàbia. Fruit d’aquestes llargues dècades de foscor, d’una falsa transició -venuda com la cosa més perfecta del món- se’ns ha ofert escombraries i hem patit una autèntica devastació cultural dissimulada amb tocs de permissivitat extrema que volia semblar llibertat però que en realitat n’estàvem molt i molt lluny. Ho podem veure en els programes de la tele; en una educació controladora; en unes lleis que fan i voten la majoria de sempre i que també sempre, sempre, s’interpreten restrictivament; amb uns tribunals manipulats per tots costats; amb una distribució de la riquesa totalment injusta i poc equitativa; en el poc respecte a les minories, etc. etc. I el problema seguirà in aeternum mentre no hi hagi algú que es decideixi a trencar aquest maleït cercle viciós. El plantejament que fan és el mateix dels canals de TV que ofereixen programes-escombraria i l’excusa és que «a la gent els agraden», cosa que és totalment falsa. Si oferissin alguna cosa millor la gent aniria canviant de gustos, però els sembla que no cal perquè d’aquesta manera tot és més fàcil, barat i més digerible. D’aquesta mediocritat en va ser un gran mestre Berlusconi, que va començar a Itàlia i ho ha anat exportant a tot el món. Televisió mediocre, educació mediocre, polítics mediocres, democràcia mediocre, societat mediocre. I ja ens va bé i que duri, deuen pensar…

Per què diem que volem lluitar per la llibertat, per valors autèntics, per una democràcia contrastada si després ningú dels que podrien fer-no mouen un sol dit per aixecar una mica el llistó? Jo crec que més aviat el que pretenen és idiotitzar el personal i com menys consciències es despertin millor perquè d’aquesta manera és més fàcil governar-los. Marx deia que la religió era l’opi del poble. Ara hi podríem afegir-hi moltes altres religions i molts altres drogues dures: consumisme, esport, toros, moltes hores de feina pels que poden treballar i diversions de tota mena. Diuen que hi han dues formes d’impedir que els éssers humans pensin: la primera, fer-lo treballar moltes hores i la segona obligar-lo a divertir-se sense interrupció. L’ésser humà en transforma llavors en una «cosa» que podem utilitzar sense cap mena de mala consciència. Si cosifiquem la persona i la seva llibertat la podem usar i llençar, i no passa res. I la podem enganyar, la podem aixafar, la podem engabiar, la podem fer creure a garrotades i la podem sotmetre en tots sentits… Crearem una cultura molt ben estructurada de la submissió i llestos. Tots a creure com en un quarter que, si aixeques la veu, te’n vas al calabós. Ens volen submisos i sotmesos. Manipulables i callats com a morts. Matem el subjecte i llavors només queda un simple objecte, que és el que volen aconseguir. Volen que les persones no aspirin a la llibertat, a una vida pròpia, a una llengua pròpia, a gustos propis, a la forma d’amor que creguem millor o a l’art. O a marxar d’un Estat que sentim i comprovem cada dia que no ens estima i al que nosaltres hem deixat d’estimar, si és que alguna vegada el vam estimar.

I sembla que ningú vulgui veure un problema que cada dia es fa més gran. Ningú fa res per voler-lo solucionar. Els grans pensadors, els gran intel·lectuals espanyols i la majoria de mitjans de comunicació callen com morts perquè la majoria d’ells mengen en una menjadora plena a vessar que el Papa-Estat es cuida prou bé d’omplir cada dia. És la cultura del sotmetiment sofisticada a la enèsima potència que cal cuidar molt i molt bé perquè vagi durant molts anys més.

Anuncis

Neurocientífics de pacotilla

No n’hi ha prou de tenir títols universitaris. No n’hi ha prou de tenir molts llibres escrits. No n’hi ha prou de ser col·laborador en programes de ràdio o TV. No n’hi ha prou de tenir una certa fama com a comunicador i fins i tot haver rebut alguns premis. Ja sabem que això dels premis no sempre són prou ben merescuts, altres vegades ben injustos i que més d’un es dóna per motius molt allunyats de l’estricta justícia i oblidant sovint persones que se’ls mereixen potser molt més que els premiats. Però això ja sabem que va com va i no cal donar-hi gaires voltes. Per desgràcia vivim en un món cada cop més ple d’enganyifes i faltat de rigor. La única solució serà tornar-nos una mica gnòstics, ser molt més crítics i posar en qüestió tot el que llegim, escoltem o vegem. Perquè trobem científics mig tocats de l’ala que s’han fet famosos amb teories inversemblants; empresaris que tenen èxit «enredant per allà i enredant per aquí», com ens explica en Peret a la seva cançó «El mig amic» dedicada al seu pare, un gitano eixerit que va pujar tota la seva família venent teixits per la comarca de Vic. Hi han arquitectes famosos que fan autèntics nyaps, periodistes que ens prenen el pèl sense que ens en adonem o presidents –com el de EEUU– que més valdria que estiguessin tancats dins d’un manicomi i vigilats de ben a prop pel perill social que comporten.

Parlo de tot això després d’haver escoltat per la ràdio una entrevista a Adolf Tobeña en ocasió d’haver publicat un llibre titulat «Neurologia de la maldad». No cal haver estudiat gaire per saber que el que diu al seu llibre és una cosa tan evident que posada a la boca d’un psiquiatra com ell fa riure: «la quota de malvats, torturadors i defraudadors està assegurada en cada generació». Això ho sabem des que el món és món, de la mateixa manera que sabem que hi ha persones bones i persones dolentes i que no a tots ens mena el mateix sentit moral per moure’ns per la vida. Ell defensa que els dolents neixen així, que la cosa ja ve de fàbrica i que no se’n tornen al llarg de la seva vida a causa de l’escola, la família o l’ambient. A molts col·legues seus i a molts estudis prou seriosos els sembla que això és una mica discutible i que l’afirmació que fa és molt -però molt- relativa. Malament rai si creguéssim que l’educació no servís per a redreçar conductes i millorar la gent! Ja podrien plegar mestres i pedagogs!

Recordo que a mi ja em van xocar una micales afirmacions d’aquest senyor quan ara fa un parell d’anys ens va explicar una teoria una mica estranya parlant de l’esclat sobiranista a Catalunya. Llavors arribava a la conclusió que l’independentisme ha generat un corrent «d’arrossegament automàtic» que l’ha portat a convertir-se en un «fenomen social massiu» i que per això ha crescut tant. La seva teoria era de que l’ésser humà tendeix a «alinear-se amb el ramat» i «els mecanismes neurals» que hi ha al nostre cervell fan que seguim el corrent de la resta. Per fer aquesta afirmació es basava en l’experiment ASCH, aquell en què la pressió d’un grup podia fer canviar l’opinió d’un individu. No s’ha preguntat el senyor Tobeña que aquest independentisme cada cop més efervescent significa justament anar a contracorrent d’un llarg adoctrinament que s’ha fet a Espanya durant anys i panys? No s’adona que qui va justament a corrent del vent que bufa és justament la majoria d’espanyols que segueixen votant PP, tot i que els surt la corrupció i la merda per les orelles? Li sembla adequat al senyor Tobeña tractar un problema polític amb paràmetres psiquiàtrics? No serà més aviat que tot és molt més senzill i que les causes les hem de buscar en la mateixa naturalesa humana que desitja ser lliure; que no li agrada ser manipula i maltractada; que arriba un moment que es cansa d’aguantar les injustícies i diu prou? No sap el senyor Tobeña que l’experiment Asch no es pot aplicar a valors de grups heterogenis i que no es pot barrejar la psicologia social (camp on es va fer l’experiment) amb la neurociència? En fi, que tenim pseudocientífics que els sembla que han descobert la sopa d’all i que potser no fan més que oferir-nos un poti-poti d’idees sense massa importància i més velles que l’anar a peu.

Un món de mediocres

Ahir vaig estar mirant una estona la presa de possessió de Trump i escoltant el seu discurs. Veient tot aquell espectacle tan ben muntat i escoltant el que escoltava anava pensant com havia estat possible que aquell home hagués pogut arribar allà on era en aquell moment i pogués dir el que deia. Ja se n’han fet molts anàlisis i més que se’n faran. Ja s’han buscat moltes explicacions i s’han analitzat a fons els motius i els per què EEUU ha estat capaç de votar un home com ell i, en canvi, van deixar de votar Bernie Sanders que li dóna deu mil voltes, mira-ho per on ho miris…
Mentre mirava tot allò, pensava que de fet no era només EEUU que havia deixat arribar a president un mediocre com Trump i que tenim ben a tocar nostre molts més països governats per mediocres integrals. Hem arribat a un moment en què la majoria de societats ja no miren capacitats, honestedat, preparació intel·lectual, valors morals, etc., sinó que simplement es deixen entabanar per aquell que té la llengua més llarga, la boca més gran, per aquell que crida més fort i promet més coses (encara que siguin impossibles de fer), per aquell que amb diners ha sabut tocar els ressorts necessaris i comprar les voluntats i mitjans com per arribar dalt de tot. Dóna la sensació que cada vegada més la gent vota sense pensar gaire i sense analitzar si l’enreden o no, perquè ens anem acostumant a la vida fàcil en tots sentits i això de pensar i analitzar és molt farragós i cansa molt. És molt més fàcil asseure’ns davant la tele i mirar programes escombraria. Ens agraden més els missatges buits de contingut que aquells que són molt profunds i ens obliguen a pensar. Ens hem tornat tots una mica més mediocres i, per tant, elegim polítics mediocres que, com deia algú, entre tots no sumen ni un cervell, però aquí els tenim governant-nos de forma pèssima i deixant-nos governar mansament com un ramat de corders.
Aquests dies, per exemple, els diaris diuen que estem pagant la llum més cara que mai i veiem com surt el ministre de torn a explicar-nos els motius. El que no ens diu és que les companyies guanyen calés com mai i que aquells ministres que van permetre que es frenessin les energies renovables en benefici de les grans companyies de gas o elèctriques ara s’asseuen als seus consells d’administració cobrant bones morterades. Ens recorda David Fernàndez en un article magistral al diari ARA titulat L’ultim que pagui la llum «que tenim una quarantena llarga d’exministres i expolítics endollats a sous estratosfèrics als consells d’administració de les grans energètiques -i que Felipe Gonzalez s’avorreix a Gas Natural per 120.000 euros anuals-».
Hem anat construint societatst de mediocres on triomfen massa sovint els més mediocres en tots els camps i, per tant, també en el polític. Tenim polítics mediocres i queden arraconats els que són excepcionals i valuosos perquè potser ens deixen massa retratats. No ens agrada que algú ens digui les veritats, ens tregui la son de les orelles i ens deixi en ridícul. Ja estaria bé que algun polític comencés a ser valent i s’enfrontés amb aquest estatus quo de no voler canviar res per tal de que tot segueixi igual i se’n vagin aprofitant sempre els mateixos. Ja estaria bé que algun polític digués prou, decidís deixar de ser mediocre i comencés a qüestionar coses, comencés a parlar clar i aportés idees noves i una mica revolucionàries. Ja estaria bé que algun polític tingués la talla suficient com per liderar un canvi en profunditat i trencar amb tot allò que s’hagi de trencar. Els catalans el necessitem com el qui més.

Fer-ne 69 o fer un 69?

26087034-pareja-de-ancianos-caminando-juntosDemà en faig 69, que no és el mateix que fer un 69. Ja m’enteneu… Demà faig 69 anys i, com que ja estic jubilat, no tinc el perill que em jubilin amb aquesta edat, tal com es rumoreja que passarà aviat. Els experts recomanen retardar l’edat de la jubilació i rebaixar-ne les prestacions si volem que el sistema no faci figa.

Si fos alemany el perill no seria tan imminent. Llegeixo que el Bundesbank (el banc central alemany) recomana elevar l’edat de jubilació fins als 69 anys l’any 2060. Estic segur que aquí això arribarà molt més aviat perquè la bossa que teníem molt plena el PP s’ha cuidat prou bé de buidar-la i ja no hi queda quasi res en aquests moments. Per tant, s’haurà de buscar una solució urgent i, és clar, haver de recptar una medicina amarga com aquesta ningú està disposat a posar-s’hi. Però no hi haurà més remei i els polítics haurien de moure una mica el cul si no volen que el tema els agafi amb els pixats al ventre.

Treballar més temps i, a la vegada, elevar les contribucions de la jubilació són inevitablement dues condicions indispensables pel banc alemany. No cal dir que aquí també ho seran i ja tothom ha anat acceptant el fet més o menys resignadament. L’esperança de vida augmenta, la qual cosa significa que els jubilats cobraran la seva pensió durant més temps. Al mateix temps la relació entre el nombre de treballadors que cotitzen i jubilats que cobren s’amplia. Tampoc afavoreix el fet de que moltes feines s’han tornat molt precàries -sobretot entre els joves- i, per tant, les cotitzacions que generen aquests sous són miserables. M’agradaria saber si algun dia aquests joves es podran jubilar amb una pensió digna i si no haurem arribat al moment de plantejar-nos de veritat algun tipus de renda bàsica -o mínima- universal. Cada dia se’n parla més, serà un tema molt controvertit però, pel que llegeixo, em sembla que la cosa haurà d’anar inevitablement per aquí…

El tema de la renda mínima universal ja fa dies que és sobre la taula. En sentirem a parlar molt en els pròxims temps. Jo ja fa temps que en llegeixo coses i veig que ni els entesos es posen massa d’acord com ha de ser o si fins i tot és possible. Alguns no només la creuen possible sinó que fins i tot la creuen inevitable. Altres diuen que ni les societats riques no s’ho podran permetre. Veurem cap on deriva la qüestió i els que no hi entenem res només ens quedarà el remei d’anar-ho seguint de prop i mirar atentament com s’esbatussen els entesos.

Si miro de forma egoista el panorama que se’ns acosta potser fins i tot és una sort fer demà 69 anys…

La tan desitjada felicitat

16-12-23-72-tramaHan passat les festes i tornem a la rutina. La majoria de nosaltres ens hem atipat en aquestes festes de Nadal i Cap d’any de desitjar “Bon Nadal” i “Feliç Any Nou” a familiars, amics, coneguts i potser fins i tot a algun estrany. Potser una mica per costum; potser perquè aquests dies segueixen essent i els sentim especials; una mica perquè tenim dins nostre un desig de felicitat al que tots aspirem i que aquests dies aflora i es manifesta, potser de manera natural i sense ni adonar-nos-en. A vegades són fórmules fetes i rutinàries, però la major part de les vegades ho diem de cor i volem pels altres i per nosaltres mateixos aquest desig profund de felicitat -potser el més profund de tots- a què tots aspirem.

Mai podrem ser feliços del tot, ni fer feliços del tot als demés. Què més voldríem la majoria de nosaltres! És possible que a alguns no els importi massa, però estic segur que la majoria de gent són bones persones i volen el millor per a tots aquells que estimen i per a tothom. Per això procurem regalar petits granets de felicitat i per això la desitgem de cor en aquestes festes entranyables per a la majoria de nosaltres. Mai podrem ser feliços del tot perquè no hem après com se’n pot ser, ni potser fem el possible ni el necessari per ser-ne. Molt sovint ens auto enganyem i anem a buscar una i altra vegada la felicitat allà on no la trobarem.

Perquè en què consisteix ser feliços? No és una resposta fàcil, ja que pot ser moltes coses, fins i tot aparentment contradictòries. Tampoc deu ser el mateix per tothom. A uns els farà feliços una cosa i a altres una altra, però segurament que trobaríem uns comuns denominadors amb els que hi estaríem tots d’acord. Ser feliç no vol dir estar sempre alegre; no vol dir deixar de tenir problemes; tampoc vol dir estar lliures de dolors o d’angoixes. Malauradament, totes aquestes coses són consubstancials en nosaltres i ens acompanyaran sempre. Tampoc consisteix en què s’ens realitzin tots els desitjos, tret que hàgim après a no desitjar res. Però segurament que la majoria estaríem d’acord que ser feliç és viure en pau, viure en harmonia, sentir-se bé amb si mateix, amb els altres i amb tot l’univers: en pau amb tot, malgrat tot. Què més voldríem poder assolir això, no?

Això no és sempre possible ni cal que ho sigui. Potser només cal que sapiguem que mai podrem assolir una felicitat plena, ni un estat d’ànim perfecte, ni una parella perfecta, ni una família perfecta, ni una salut perfecta. Potser només cal que sapiguem que podem viure amb molt menys del que desitgem i que necessitem moltes menys coses de les que constantment aspirem. Potser només cal que siguem conscients de que som éssers imperfectes, inacabats, i que és inacabada la nostra felicitat fins i tot en el millor dels casos. A més, caldria que ens preguntéssim si realment podríem ser feliços mirant al nostre voltant i veient que hi ha tanta infelicitat. Podríem ser feliços del tot fins que no ho sigui tothom? Qui podria ser enterament feliç mentre hi hagi països famolencs, refugiats que es moren de fred abandonats en molts racons d’Europa, guerres que no s’acaben mai ni mai més, gent a l’atur o amb salaris miseriosos, etc? Podrem realment ser feliços si tanquem el nostre cor a les desgràcies alienes?.

És clar que gaudir de salut i d’unes condicions econòmiques mínimes poden ajudar, o fins i tot ser indispensable, per a que la majoria de persones puguin ser felices. Però no hem de pensar que que com més salut, o més èxit tinguem, o més rics siguem, més feliços serem. Sovint passa més aviat el contrari: com més tenim més volem. I com més volem, inevitablement, més infeliços som. És prou coneguda aquella dita de que «no és feliç qui ho té tot sinó qui es conforma amb el que té i és». I a aquell que no té res, que li fa mal tot, que potser ha perdut la feina o que potser sap que ja no en trobarà mai més; a aquell que està moralment enfonsat o dins el negre abisme d’una depressió i que només pensa en voler-se morir… no sabria massa què dir-li. Potser només dir-li que es cuidi i es deixi cuidar. Que no desesperi, si us plau, i que sàpiga que estem asseguts al seu costat sense gaires paraules però amb la nostra presència per si li fa falta un cop de mà.

Per tant, seguim desitjar-nos de tot cor un bon any; que mirem de ser feliços vivint en pau amb tot i amb tothom; que desitgem molt menys del que realment necessitem i que cada matí ens regali prou esperança com per deixar-ne encara una mica a la tauleta de nit quan ens en anem a dormir.

 

Fem un acudit: parlem de democràcia a Espanya.

Ja sé que molts defensen que Espanya és una democràcia i que aquest invent de les autonomies ha estat el gran invent del S XX. Jo ja fa anys que en sóc molt escèptic i cada dia que passa em convenço més que Espanya s’està convertint dissimuladament i de mica en mica en una pseudodemocràcia totalment ostatge de la mentalitat d’un Estat tardofranquista. Aquí segueix manant el mateix establishment de sempre format per les elits financeres-empresarials, polítiques, militars, jerarquia catòlica, unes elits intel·lectuals amorrades a les menjadores del poder i uns mitjans de comunicació cada dia més pseudofranquistes (controlats pel poder del PP).
És bo no oblidar que el que tenim és el resultat del «tejerazo» del 1981, en el que els líders polítics confinats al Congrés van ser “convidats” a acceptar un acord tàcit pel qual es declarava intocable l’estatus quo (establishment) associat al sistema monàrquic ( joancarlisme), al sistema polític bipartidista (implantació de les llistes tancades i de la Llei D’Hont) i a la defensa de la “unitat indissoluble de la nació espanyola”. És bo recordar com es va fer l’actual Constitució, amb els militars ben drets i espiant rere la porta. Aquí molts pocs s’atreveixen a aixecar la veu i s’ha anat creant una deriva totalitària emparada per l’espiral del silenci de la majoria dels mitjans de comunicació de masses. El que realment s’ha establert a Espanya és una distòpia, terme encunyat a finals del segle XIX per John Stuart Mill com a alternativa a Eutopia o utopia, emprat per Tomàs Moro. Distòpia seria “una utopia negativa on la realitat transcorre en termes antagònics als d’una societat ideal”. Les distòpies se situen en ambients tancats o claustrofòbics emmarcats en sistemes antidemocràtics, on l’elit governant es creu investida del dret a envair tots els àmbits de la realitat en els seus plans físic i virtual i fins i tot, en nom de la sacrosanta seguretat de l’Estat.
La deriva totalitària de l’Estat espanyol està ben emparada per l’espiral del silenci dels mitjans de comunicació de masses de l’establishment (PRISA, Vocento, Grup Planeta, Grup Godó, Grup Zeta, Editorial Prensa Ibérica, Unidad Editorial, TVE i Mediaset España, COPE, 13TV, Intereconomia…). Una fórmula de solapament cognitiu que instaura la censura a través d’una deliberada i sufocant acumulació de missatges d’un sol signe (tot l’entorn abertzale és ETA i el nacionalisme català és diabòlic, etc.), amb el que es produiria un procés en espiral o bucle de retroalimentació positiva.
Després de la formació d’un nou Govern en minoria de Rajoy -que compta amb la col·laboració directa de Ciutadans i l’abstenció estratègica i vergonyant del PSOE-, assistirem, com a molt, a l’escenificació de la metamorfosi del règim del 78 mitjançant una reforma edulcorada de l’actual Constitució vigent que implementarà un Estat monàrquic, jacobí i euro cèntric, seguint la màxima del gatopardisme ( “Canviar-ho tot perquè res no canviï”) i a la instauració d’un règim autocràtic. L’autocràcia seria la forma de Govern exercida per una sola persona (en aquest cas un partit) amb un poder absolut, il·limitat, inflexible, centralista i autoritari. Els sistemes autocràtics (governs de facto), serien doncs una mena de dictadures invisibles sustentats en sòlides estratègies de cohesió (manipulació de masses) i repressió social (promulgació de decrets llei que voldrien semblar constitucionals però no ho seran mai a la vida, per més que quedin revestits pel vernís democratitzador del Tribunal Constitucional de torn (Llei Mordassa).
De mica en mica anem veient que es va incrementant -de forma molt subtil, això sí- la censura a molts nivells. Es liquida, per exemple, la representació institucional aconseguida per EH Bildu en base al suport popular; es prohibeix rotundament la celebració d’un referèndum sobre la independència a Catalunya; es prohibeix la crítica a la monarquia i es fa una interpretació totalment restrictiva de la Constitució, mesures que retraten l’evident final de la més llarga experiència pseudo democràtica de la història de l’Estat espanyol.
Al pas que anem, parlar de democràcia aquí serà cada cop més un acudit dolent. Els de dins ja fa temps que n’estem convençuts. I els de fora haurien de venir a veure-ho de prop i segur que queden esgarrifats.

AQUESTA PESADA BOIRA…

img-20161031-wa0000Escric des del Pla d’Urgell que, com molts territoris de les Terres de Ponent,estem abonats a la boira. Els que coneixeu la comarca ja sabeu que la boira és un dels fenòmens atmosfèricsquasi imprescindibles als hiverns del Pla i no es pot negar que li donen personalitat pròpia. Ja sé que hi ha grans defensors de la boira però, què voleu que us digui, a mi tants dies seguits de boira no em fan gens de gràcia i ja els hi regalo.
L’hivern que estem transitant es veu que vol fer honor a aquesta acostumada, pesada i ja massa monòtona grisor i s’hi està lluint de valent. En una paraula: que vol quedar bé i fer honor als hiverns del Pla. N’hi ha que sembla que vulguin ser una mica més benignes amb nosaltres i, com aquells perdonavides de les pel·lícules, es fan els magnànims i ens en obsequien amb pocs dies. Però el més normal és que la tinguem molts i molts dies seguits.La boira és molt bonica si només et visita tres o quatre dies, si no has de sortir de casa, si no has de conduir o treballar a fora, si vols lluir-te amb alguna foto artística o si tens un bon foc que t’escalfi la casa i prou temps de sobra per passar l’estona sense grans obligacions…D’altra forma, la boira és un greu inconvenient, un problema gros i un gran entrebanc per a poder fer vida normal.

Orientar-se dins d’una boira espessa és fa difícil perquè difumina la realitat i t’enganya amb traïdoria. Les formes netes desapareixen, perdem els punts de referència i sembla que totes aquelles certeses a les que estem tan ben agafats quedin també difuminades. La boira espessa produeix inseguretat en tots sentits i s’afegeix a les moltes inseguretats que ens toca viure en aquests dies. Certes inseguretats, a mida que em faig gran, cada cop em fan més por i, com la boira, aquelles promeses i aquelles incertes certeses que ens fan els polítics no m’agraden; malament rai quan ens diuen que no ens cal patir per les pensions, pels llocs de treball, per la crisi econòmica i que aquest any que comencem serè molt millor i que, encara que no ens ho diguin obertament, ens pinten un panorama en el que sembla que podrem lligar els gossos amb llonganisses.

Tota Europa viu actualment hores d’inquietud, en part perquè en l’horitzó mundial s’han desdibuixat algunes certeses que semblaven definitives i en part perquè semblava que estàvem ben encaminats i que la Unió Europea seria una unió real que ens ajudaria a tots a viure millor; a que hi hagués més justícia distributiva i que, en definitiva, tots hi sortiríem guanyant perquè els països rics ajudarien els més pobres. Ens ho havien dit tantes vegades que ens ho vam creure. I ara veiem que res d’això és veritat, que cadascú mira només pels seus interessos i que la Unió Europea es dissol de mica en mica com un terròs de sucre en una tassa de cafè, que resulta cada dia més amarg i difícil d’empassar-se. Els anglesos, que acostumen a ser gent molt pragmàtica, diuen que ells se’n van, que en aquesta olla de grillsen què s’ha tornat Europa ells no hi tenen res a fer; als Estats Units guanya les eleccions un personatge indecent i impredictible, que ja veurem per on ens porta. El món en general, no només no s’acaba d’arreglar i estabilitzar una mica, sinó que sembla que cada cop hi ha més punts calents i en conflicte. Tot això ens deixa amb mal regust de boca i en una incòmodaincertesa. Massa boira arreu hi veig…

Segons ens explica l’Agència Catalana de Meteorologia –el  METEO.CAT-, aquestmes de desembre que acabem de passar«la boira va aparèixer a les nostres comarques 26 dies dels 31 que té el mes. D’aquests 26 dies, 21 van ser de boira persistent, de manera que no es va veure el sol per boira baixa o boira alta, malgrat que no van ser els 21 dies consecutius. Per altra banda, la boira vamarcar l’evolució dels termòmetres, sobretot en un tram final del mes caracteritzat per una tendència descendent que només es va trencar al final. Van ser dies amb una amplitud tèrmica mínima i amb temperatures per sota dels 5º C». Si hi sumem els dies d’aquest mes de gener recent començat ja devem sumar 30 o 31 dies. I encara no s’ha acabat això… 

La boira és un fenomenincert i traïdor perquè, quan menys t’ho penses, ja tens el perill al damunt. Ho saben aquells que s’han de moure en vehicle en dies de boira baixa i acaben cansats d’haver de posar tanta atenció i tots els sentits en estat d’alerta durant hores. Les certeses ens donen un cert benestar psicològic i són necessàries per no perdre els estreps. Però no ens tocarà cap més remei que acostumar-nos a entomar les incerteses dels dies boira com les d’aquest hivern i situacions complicades en tots els àmbits que haurem d’anar desxifrant com puguem. Potser ens hem de fer càrrec que s’han acabat les certeses i que el nostre món s’ha tornat líquid, inconstant, ple d’inseguretats, vacil·lacions i interrogants, com deia el sociòleg Zygmunt Bauman en el seu llibre que es va posar de moda fa un parell o tres d’anys.

Caldrà rearmar-nos psicològicament de confiança, i buscar nous camins i noves oportunitats en aquest any que comencem. Un any que ha de ser fonamental pels catalans, però també ho serà per la resta del món. Un any ple de perspectives i d’inseguretats que no necessàriament han de ser totes dolentes. Les oportunitats cal saber-les aprofitar quan passen i caçar-les al vol perquè, si no, poden tardar molt temps a tornar a passar. No hem d’esperar que les coses ens les portin els Reis Mags o que ens caiguin del cel. Tot el que vulguem aconseguir ens ho haurem de guanyar, treballant molt i amb molta imaginació. Serà feina dels polítics trobar el camí adequat, però serà feina nostra empènyer-los i fer-los-hi costat quan calgui. Sense massa presses i calculant bé on posem els peus per no caminar en fals. Amb o sense boira el futur és a les nostres mans i caldrà gestionar-lo amb molta cura.