NADAR ENTRE DUES AIGÜES

64555943b68398e3d7b41dd34a9b06a0Jordi Llisterri entrevista a CATALUNYARELIGIO.CAT Philip Pullella, que és el corresponsal de l’agència Reuters al Vaticà. És, per tant, un dels periodistes més entesos en els assumptes vaticanistes. El que escriu allà sobre el Vaticà ho reproduiran els mitjans de comunicació de tot el món.

Pullella fa una sèrie de consideracions que cal tenir en compte. Opina que el Papa Francesc avança més del que a vegades pot semblar. Dóna una dada que ell considera important: “Francesc ja ha renovat el 40% del col·legi cardenalici, els qui elegiran el seu successor. I ho ha fet amb perfils que són pocs habituals i provinent de les perifèries”. Amb dos o tres consistoris més de Francesc, l’Església ja no pot tornar enrere”. També diu:“A mi, vist de prop, em sembla que Francesc està molt bé” i creu que “s’ha exagerat el conflicte entre els conservadors i el papa Francesc”. Diu que els immobilistes fan més soroll que la força que tenen i no creu que majoritàriament “la cúria estigui contra el papa, però qualsevol burocràcia costa molt de canviar”.

No seré jo qui desmenteixi una persona tan entesa com ell i, vist a la distància i des de fora, podria estar força d’acord amb molts de seus punts de vista. Però també em faig unes quantes consideracions –potser no tan optimistes com les seves- després de quatre anys de pontificat. Cal tenir en compte que és «papa» però també és «jesuïta» amb tota l’ambivalència que el terme connota. No podem negar que ha dit coses, ha fet gestos i passos molt interessants, que a molts ens ham omplert d’esperança. Però no puc negar que molts esperàvem alguna cosa més i que emprengués de forma més decidida reformes que a mi em semblen urgents. Em sembla que, tot i fer de papa, ha fet massa de jesuïta. Ha insinuat coses que després no s’han vist per enlloc i que és molt probable que la Cúria les hagi frenat o alentit. He recollit unes quantes coses que, a parer de molts, no acaben de canviar o que desdiuen l’esperit d’obertura que havia apuntat.

Ha seguit amb canonitzacions, algunes d’elles endogàmiques com s’acostumaven a fer i fins i tot una mica discutibles. Ha reconegut miracles, esdeveniments sanitaris l’explicació dels quals hauria de quedar fora del dictamen jeràrquic. Ha creat cardenals, en reconeixement d’un arcaic Col·legi històricament desprestigiat i eclesiàsticament artificial. No ha tingut valor per contradir, amb gestos o amb paraules, la misògina decisió de Wojtyla respecte al sacerdoci femení i a l’ordenació d’homes casats. No s’ha suprimit ni debilitat dicasteris que impedeixen o alenteixen la descentralització ideada pel Vaticà II i desitjada pel mateix Bergoglio. No ha subscrit la Declaració Universal de Drets Humans ni altres 15 convenis de l’ONU a la línia de la mateixa Declaració. No ha suavitzat la verticalitat centralista en nomenaments episcopals ni s’escolta al poble pel seu nomenament. Continua havent-hi nuncis arreu del món que fan més feina de polític que no pas de pastor. Escolten molt als polítics i molt poc al poble. I la conseqüència és llavors allò que diuen: «De Roma ve allò que a Roma va»…

I podríem seguir enumerant temes la solució dels quals constitueix un desideràtum dels que van treballar per una Església diferent: jesuànica, exemplar, autèntica. Decisions i reformes que cauen dins l’àmbit de les actuals competències personals del papa, sense necessitat d’un concili o de l’avinença dels seus col·laboradors. En llatí hi havia un sil·logisme referit al dogma de la Immaculada que deia: “Potuit, voluit ergo fecit” (Podia, volia, per tant, ho feia). És el sofisma scotista sobre el qual un papa megalòman va fonamentar el dogma marià indigerible i tantes i tantes altres coses sense fonaments històrics clars i fins i tot molt discutibles. Si un papa pot fer reformes eclesiàstiques ineludibles i vol de veritat fer-les , es poden fer. Com deia algú, aparentment, Bergoglio vol. Dubtosament, Francesc vol. Legalment, canònicament, el Papa pot. Doncs, per què no ho fa? És el que no acaba de quedar prou clar i potser ja seria hora que es donessin algunes explicacions i no es nadés entre dues aigües. En això el papa segueix sent molt “jesuïta”.

Advertisements

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Església i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.