EN STANDBY

stand-by

Tots hem sentit a parlar del standby, oi? El mode “d’espera” o “de repòs”. Així és com estem aquests dies, tot esperant com s’acaba aquesta Declaració d’independència de Catalunya en standby. I ja sabem que en els aparells elèctrics l’standby consumeix energia. No tanta com quan estan encesos, però més que no pas quan estan apagats del tot. És allò que s’anomena consum fantasma.

Aquests dies estem consumint molta energia, encara que no ho sembli. Uns, fent incansables gestions de tota mena i de forma silenciosa. Em sembla que ni ens ho imaginem, com no ens imaginem tota l’energia que gasta un aparell domèstic quan no està apagat del tot i només veiem aquella delatora llumeta vermella que ens indica que està dormint, però que està ben viu i a punt de rebre ordres i posar-se immediatament en marxa. Els altres, esperant amb frisança, tensió i incertesa a veure com acabarà tot aquest llarg camí ple d’obstacles que s’ha anat fent durant aquests anys. A vegades «qui espera, desespera», diu la dita popular. Però també és veritat que en molts casos l’espera val la pena.

Per una de les parts ja sabem que no hi ha cap disposició a pactar res, a dialogar res i ja tenen el bastó preparat a punt de tornar a donar tantes garrotades com puguin. No estic segur que aquesta vegada siguin tan brutals i salvatges perquè saben que el món els mira atentament, que potser algú pot parar-los els peus i saben que encara quedaran pitjor del com han quedat fins ara. I per l’altra part, sabent-se com se sap més feble en molts punts, estudia totes les estratègies possibles i mira d’avaluar els costs i les conseqüències.

Estant com estem en aquest standby que posa neguitós a tothom ens trobem amb què molts i molts catalans demanem que s’activi d’una vegada l’aparell sense saber del cert cap on ens durà aquesta misteriosa crida a la llibertat a la qual aspirem amb tant delit i per la que tantes i tantes persones han lluitat, però que tenim la secreta esperança que ens durà a un lloc millor. La llibertat, com la vida, és sempre arriscada. Ens podem equivocar a l’hora de prendre les decisions, però les hem de prendre. Com aquelles aus que quan arriben els primers freds emprenen el vol cap a una altra terra amb l’única aspiració de buscar el millor per a elles. És l’eterna i misteriosa crida de la VIDA que ens impulsa a anar endavant i a arriscar.

Fins arribar a aquest punt hem cremat moltes etapes i algunes persones han lluitat molt. Ara ens toca la decisió final, que dependrà del nostre Parlament, del nostre President i dels nostres representants, però que saben que tenen una gran part del poble darrere seu. No ha estat ni és només la seva lluita ni la seva decisió sinó que ho és la d’una majoria que ha decidit triar allò que els ha semblat millor per a ells i per a tothom. Una decisió difícil, arriscada i plena d’incerteses, però una decisió feta amb tota la llibertat que ens ha estat possible. Una llibertat a voler ser com a poble tot allò que se’ns ha negat sistemàticament durant molt temps i amb molta més intensitat i desvergonyiment en aquests darrers temps.

Sabem bé que la nostra decisió repercutirà en nosaltres i en molta més gent perquè el món cada cop s’ha fet més petit, estem tots molt més interelacionats i tots depenem de tots. Però l’aspiració que tenim a la independència no vol dir aspiració a l’aïllament i a posar fronteres. Vol dir simplement que aspirem a una més gran obertura al món per poder trobar coses millors, poder ser nosaltres mateixos i arribar més lluny del que ens permeten anar unes lleis que han quedat desfasades i que, en lloc de fer-nos lliures, ens fan esclaus. Al final de tot, hom decideix allò que és millor segons la seva pròpia consciència, «recinte sagrat i inviolable de tota persona i no es pot obligar a ningú a actuar contra la seva consciència», tal com va dir el mateix Concili Vaticà II (Dignitatis humanae 2) i que i ningú té el dret a impedir-ho en nom de lleis i Constitucions que es converteixen en absolutes i intocables. I això que val pel subjecte individual val també, de manera anàloga, pels subjectes col·lectius (per exemple, per a les nacions sense estat), que han de poder decidir sobre el seu propi destí, tal com ha fet Escòcia amb tota normalitat i en base a una impecable democràcia.

Un Estat que prefereix una unió forçosa a una separació pactada, que converteix la seva Constitució en un dogma rígid, que s’erigeix en únic sobirà i impedeixi decidir als pobles que el formen no és un Estat democràtic per més que ho proclami i se n’ompli la boca. Jo no vull pertànyer a un Estat que aixequi murs per aquells que hi volen entrar i per aquells que en volen sortir.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Catalunya, Independència, Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.