Una “ñorda” de Constitució

No coneixia la paraula castellana “ÑORDA” fins que avui l’he llegida i, per tant, no m’ha tocat més remei que anar-la a consultar al diccionari i, oh sorpresa!, no l’he trobada al diccionari de la RAE -que és on acostumo a consultar les paraules castellanes. Però sí que he vist que la recullen altres diccionaris, potser no tan puristes però molt més pràctics, com un vulgarisme dels molts que fem servir a diari. Ñorda no vol dir altra cosa que “mierda, caca , excremento o deshecho”.

Exactament això és el que ha resultat ser la Constitució Espanyola del 1978, vista en perspectiva després d’una colla d’anys. No dubto que potser va servir durant una època. No dubto que la van haver de fer dins de les limitacions que aquell moment imposava, amb els militars darrere la porta. No dubto que fins i tot té alguns punts prou positius. Però s’ha fet vella, no s’ha volgut retocar i no s’ha adaptat als temps que vivim i a la realitat d’aquest conglomerat de pobles que en diem España. I ara, per a molts, ja és massa tard i ja no la volem. Si ara la volen canviar em sembla que ja no hi són a temps perquè una Constitució que dóna prioritat a la dèria que sempre han tingut entre seia i seia els espanyols –“la unidad de España”- ara ja no serveix perquè pensem en una república. Tota una altra cosa, vaja!.

Sempre han cregut que aquest concepte de la “unidad de España” és fonamental i ja Franco hi creia amb els ulls clucs. Pensen que la gran majoria dels que ells consideren espanyols hi creuen, tot i que no s’han atrevit mai a preguntar-ho. Ho van posar amb lletres d’or a la Constitució i aquí està com si fos una veritat de fe immutable. Com si Déu ho hagués esculpit en taules de pedra i ho hagués inspirat de la mateixa manera que va donar els 10 manaments a Moisès. L’Espanya franquista i la postfranquista actual (el blog del 155) sempre ha tingut com un dogma de fe aquest principi i, per tant, una certa prevenció en qüestionar aquesta veritat de fe en qualsevol de les formes possibles. Fins i tot aquests nois tan “esquerranosos” i tan republicans de Podemos l’accepten amb els ulls clucs.

No és d’ara la cosa. Han acceptat allò que el 7 de desembre de 1933 ja va deixar clar la Falange Española en el seu punt inicial:

Falange Española

Puntos iniciales

 1. España

FALANGE ESPAÑOLA cree resueltamente en España.
España no es un territorio.
Ni un agregado de hombres y mujeres;
España es, ante todo, una unidad de destino;
Una realidad histórica;
Una entidad, verdadera en sí misma, que supo cumplir –y aún tendrá que cumplir– misiones universales.

* * *

Por lo tanto España existe:
1º Como algo distinto a cada uno de los individuos, y de las clases y de los grupos que la integran.
2º Como algo superior a cada uno de esos individuos, clases y grupos, y aún al conjunto de todos ellos.

* * *

Luego España, que existe como realidad distinta y superior, ha de tener sus fines propios.
Son esos fines:
1º La permanencia en su unidad.
2º El resurgimiento de su vitalidad interna.
3º La participación, con voz preeminente, en las empresas espirituales del mundo.

En el moment en què molts han qüestionat aquesta veritat de fe, s’han esverat i han començat a sortir al carrer amb les mans al cap per manifestar-se contra els anhels d’independència de tanta i tanta gent. Han vist com alguns s’han atrevit a qüestionar els seus principis i no han dubtat a remoure tota la maquinària de què disposen, a treure banderes “rojigualdas”(algunes amb el pollastre), símbols passats de moda i a treure del bagul dels records personatges de tota mena. Inclús vam poder veure un inefable Vargas Llosa o un José Borrell arengant la multitud i dient que els independentistes eren uns “conspiradors” i clamant per la llibertat (la seva i no pas la de tots).

Hem pogut veure aquest senyor grassonet que fa de ministre de defensa amenaçant a tort i a dret en un homenatge a la guàrdia civil, dient que aquells que han ofès al cos benemèrit i insultat als seus membres pagaran indefectiblement la seva traïció. Hem pogut veure un munt d’espanyolistes escridassant els Mossos d’Esquadra per no haver reprimit prou (segons ells) el dia del referèndum “il·legal”. Hem pogut escoltar al president Rajoy dient que qui ha violat la llei haurà d’atenir-se a les conseqüències i Albert Rivera, dient que la paciència s’ha esgotat. I hem pogut veure també un rei afiliat al PP, animant a repartir estopa als independentistes (què s’han cregut!). I, finalment, quan han esgotat la seva infinita paciència, s’han inventat i aplicat discrecionalment un 155 a la seva mida amb l’ajuda inestimable del poder judicial que ha seguit punt per punt tots els seus dictats.

Hem escoltat dues mil vegades a totes les TV espanyoles que l’independentisme català és un cop d’estat, que és il·legal i que les conseqüències seran greus. I, certament, han buscat la manera de dur-ho a terme sense que els pugessin els colors a la cara. Hem pogut escoltar un munt d’experts de la seva corda dient que una Catalunya independent seria un país arruïnat i una realitat política i econòmica inviable. Hem vist com s’ha incentivat d’amagat, amb pressions i facilitats de tota mena, que algunes grans empreses abandonin Catalunya amb l’espantall del separatisme.

Hem pogut escoltar un munt de vegades la versió de que el primer d’octubre van ser els guàrdies civils i la policia els agredits i no la pobra gent que només volien votar i que eren considerats poc més que criminals. Hem pogut escoltar els crits fanàtics de “a por ellos” “soy español, español, español” mentre una pilota de goma treia l’ull d’un noi, la sang rajava pel rostre d’una dona o del cap dels joves i s’arrossegaven per terra les persones a cops de peu sota la mirada freda d’uns nois que no ha tingut cap més somni a la seva vida que el de ser guàrdia civil o policia.

Una Constitució que empara aquest tipus de coses no és més que una ñorda. Hem vist amenaces, amenaces i només amenaces. No hem vist cap intent de diàleg, cap proposició d’una sortida política, cap intent seriós de fer d’ españa un país diferent. Només hem vit venjança, porres, cops, sang i empresonaments com en qualsevol dictadura bananera (que és el que s’ha convertit España). Aquesta España que se la quedi i s’hi quedi aquell que vulgui. Una bona colla de catalans no la volem.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Constitució, Sin categoría i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.