Ras i curt: d’això se’n diu repressió política.

El dissabte vaig mirar el programa especial ‘Les veus de l’1-O’. Ja havia vist el documental que, al seu moment, em va indignar profundament. El dissabte vaig tornar a mirar el documental i també em vaig voler quedar fins al final del programa per tal d’escoltar de primera mà els testimonis directes d’aquell dia tan trist per la democràcia en general i per Catalunya en particular. L’1 d’octubre va ser un dia trist perquè molts de nosaltres hi teníem posades moltes esperances de llibertat i, en canvi, ha estat tot el contrari. Hem retrocedit un munt d’anys i haurem de tornar a recomençar i a refer de nou un munt de coses. La repressió política es va posar de manifest en tota la seva crueltat.

 

Perquè el que hi va haver aquell dia va ser –ras i curt- un mostra clara del que és una repressió política que, com diu la Viquipèdia, «és l’acció de contenir, detenir o castigar actuacions polítiques o socials des del poder per part de les autoritats públiques, negant o impedint l’exercici dels drets i llibertats (expressió, reunió, manifestació, associació, sindicació) que solen considerar-se pròpies dels sistemes democràtics. Habitualment es veu acompanyada per violència, tant legal com informal. La força de l’exemple de qui sofreix aquesta violència fa que, per temor, la resta de la societat es reprimeixi a si mateixa en l’exercici de la llibertat, que queda així anul·lada per a tots, excepte per al poder i per a aquells en el benefici dels quals es realitza la repressió».

La repressió es pot exercir de moltes maneres i els Estats saben bé com fer-la servir. La única manera de que no ho facin tan com ells voldrien és que el Parlament i els mitjans de comunicació posin controls seriosos. A les democràcies això es dóna. A Espanya cada dia es dóna menys i tant els partits com els mitjans de comunicació estan fent un paper d’allò més galdós. Clar i català: a Espanya la democràcia està retrocedint cada dia que passa i no sé pas on arribarem si algú no ho para.

 

La repressió es pot presentar de moltes maneres: de manera brutal com la que va exercir la policia nacional i la guàrdia civil l’1-O o de manera discreta i sibil·lina amb l’ús i abús que estan fent de l’article 155 de la Constitució. Caldrà que els partits sobiranistes posin molts més esforços per analitzar bé com prevenir-la i enfrontar-la d’ara en endavant. Ja hem vist que no podem anar més amb el lliri a la mà i ja hem vist de què són capaços tant l’Estat com la UE. I no sembla que tinguin cap ganes de canviar la dinàmica. Tot el contrari: miraran de reprimir encara més tot allò que els fa por i que puguin sospitar que els pot perjudicar i que els pot plantar cara. Ara s’han adonat que l’autèntic perill per a ells són els dos milions llargs de catalans que volen la república i que, per tant, estan disposats a canviar el seu modus vivendi. D’ara en endavant encara prohibiran més, condemnaran i empresonaran més, agrediran més i faran més xantatge. Ja ho han anunciat: miraran de decapitar tots els líders que puguin per tal de que sigui cada cop més difícil trencar els seus malèfics plans. Que puguin aconseguir-ho ja serà un altre tema, però que ho intentaran amb tots els mitjans possibles i impossibles no hi ha cap mena de dubte.

 

Hem de saber que la repressió, tan necessària per al manteniment de l’actual sistema, no és possible sense el gran poder de l’Estat i sense alguns representants dels engranatges del sistema, incloent-hi aquesta vergonyant esquerra que va pactar la Transició i que sembla seguir vivint a la lluna. Com és ben sabut, l’Estat més opressor és el que no necessita fer gaire explícita la seva repressió i que la repressió que no es veu és la més efectiva. Es valdran de la por, de l’autocensura i del silenci autoimposat per la mateixa por. És essencial que sapiguem tots que la repressió no és només violència expressa i cops de porra. La violència pot ser física, però també cultural i psicològica. Les formes de la repressió poden ser quasi invisibles i ser molt subtils perquè jo crec que Europa no els tornarà a permetre fer certes coses i actuar amb la brutalitat amb que ho van fer l’1-O. No patiu, que buscaran les seves estratègies i caldrà que nosaltres trobem les nostres per poder-nos defensar com correspongui. De moment sembla que els ha desconcertat una bona mica l’estratègia del pacifisme que fem servir i que penso que no hem d’abandonar de cap manera, però caldran noves accions més imaginatives i més efectives. I per damunt de tot, unitat i organització. L’organització és una condició imprescindible per la victòria i la unitat ho és també en els moments tan delicats com l’actual.

 

Que ho tinguin ben present els nostres líders aquests dies de negociacions inacabables. I que, per damunt de tot, pensin abans en el país que en les partits o en ells mateixos. Molta sort!

 

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Política i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.