UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA

UNA CONFERÈNCIA DE MATTHEW TREE. Ja aviso per endavant que és una mica llarga, però val la pena.

Conferència explicant Catalunya als estudiants americans. Forma part dels Emma Dialogues, del Col·lectiu Emma. La seguiren una cinquantena d’estudiants vinguts de les universitats més presitigioses del EUA a través dels Consortium for Advanced Studies in Barcelona (CASB). 
En la conferència, Tree explica als estudiants el seu descobriment de la nació catalana i les vivències que ha tingut d’ençà que és al nostre país. També repassa els principals fets de la història de Catalunya i els últims esdeveniments polítics, com les consultes sobre la independència, la manifestació del 10-J i el creixement general de l’independentisme.
———————————————————————-
 
 
TRENTA-TRES ANYS VIVINT EN UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA’ o ‘EL PICNIC QUE HAVIA DE TENIR LLOC’ (Mattew Tree)
He estat en contacte amb Catalunya durant 40 anys,33 dels quals hi he viscut. Per tant,crec que tinc el dret de parlar de Catalunya des d’un punt de vista purament personal. Al cap i a la fi, Catalunya ha ocupat una part de la meva vida més llarga que la viscuda a Londres, la ciutat on vaig néixer. Per diverses raons, Catalunya ha estat una font de fascinació sense fi. Els meus fills són catalans. I Catalunya, des de fa dècades fins al dia d’avui, ha estat l’únic lloc del planeta en què realment em sento com a casa.
Segurament mai no hauria arribat a conèixer Catalunya tan bé si no hagués estat per un casament inusual al registre civil de l’Ajuntament de Londres (el 1978, quan tenia 19 anys); el mestre de cerimònies era un barbut jovial que no prenia el nostre casament seriosament, perquè donava per descomptat que volíem casar-nos perquè la meva xicota espanyola – així jo pensava d’ella, aleshores – podria quedar-se al país. Tenia raó. (Espanya encara no havia entrat a la UE i la meva xicota havia rebut una visita recent de dos policies de paisà del departament d’immigració que li van dir que tenia dues setmanes per fer les maletes). Va ser una cerimònia ràpida, ja que els únics convidats eren els mateixos testimonis. La nostra idea era que el casament havia de ser un secret, però els matrimonis, com els assassinats, sempre s’acaben descobrint, tard o d’hora. Ella ho va comentar a la seva germana, la germana a la resta de la família, i al cap de pocs mesos vaig anar a Catalunya per primer cop, per conèixer els sogres. L’única pista que tenia pel que feia a la meva destinació era el llibre de George Orwell, ‘Homenatge a Catalunya’, (que no és pas cap homenatge a Catalunya) i un parell de coses que la meva dona m’havia dit sobre el fet que ella era catalana, un adjectiu que no em deia absolutament res. Això sí, tenia la sensació desagradable que allò de ser català era quelcom exclusiu, al qual –al contrari d’ella– jo no pertanyia. Em feia una mica gelós i tot. Potser, o potser no, sabia que el català era un idioma. No me’n recordo. Sí que estic segur que no tenia cap intenció d’aprendre’l. En general, les paraules català i Catalunya van donar peu a una mena de picor mental que no em molestava ni a rascar.
Tenia una certa por a l’hora de conèixer la família de la meva dona, ja que per a ells jo devia ser escandalosament jove. Però el seu germà gran, que em recollir de l’estació, va resultar ser un home del tot simpàtic, com la resta de la família. Això sí, una cosa va quedar clara de seguida: si volia conversar amb qualsevol persona que no fos la meva dona (en anglès) o el seu germà gran (en el meu francès defectuós) calia que aprengués si més no un dels dos idiomes que gairebé tothom parlava al poble.
Aquesta va ser l’època en què el règim de Franco s’estava desfent, molt a poc a poc. Feia poc Tarradellas havia tornat a casa i estava negociant el segon Estatut d’Autonomia. Alguns dels botiguers havien catalanitzat els rètols dels seus establiments, però d’altres els havien deixat en castellà perquè creien que aviat hi hauria un cop d’estat i el català tornaria a ser prohibit. Aquesta precarietat lingüística havia creat una certa confusió entre els catalanoparlants (90% de la població, en aquest poble en concret). Per començar, ningú sabia com lletrejar en català perquè aquest idioma havia estat prohibit a l’escola, però tots hi escrivien de totes maneres, amb uns errors ortogràfics tan notables com inevitables. Anys de repressió els havien fet pessimistes pel que feia al futur del català, però a la vegada estaven orgullosos que havia sobreviscut tant. Quan van veure que jo estava intentant decidir quin idioma aprendre, català o espanyol, em deien que els encantaria si aprengués el català, però que seria un idioma mort abans de l’any 2000. (Pel que fa als mitjans, aviat vaig descobrir que només hi havia un diari en català, i que al circuit català de TVE, només s’emetien quatre programes de baix pressupost al migdia; a les notícies, les locals es podien explicar en català; les notícies internacionals s’havien d’explicar en castellà). I com que el català era la llengua per defecte de gairebé tothom que coneixia, vaig decidir aprendre aquest primer. Vaig tornar a Londres breument i a Londres vaig descobrir que un catedràtic de la universitat de Sheffield, Alan Yates, havia acabat de publicar un llibre que es deia i es diu ‘Teach Yourself Catalan’, cosa que em va semblar miraculosa ja que tenia la impressió que era l’única persona britànica que volia aprendre aquest idioma. Poc després, vaig tornar al poble per una estada de sis mesos.
A primera vista el català em va semblar estrany, amb les seves combinacions complexes de pronoms febles (‘L’hi dono’) i verbs que de vegades acabaven en ‘eix’ (llegeixo) i de vegades no (‘llanço’), amb els seus accents oberts i tancats, les seves ç i la dièresi; amb els seus partícips passats capriciosos i el seu pretèrit tan increïblement fàcil (vaig anar). Sonava rar, també, amb les seves elles ampul·loses (‘ocell’, ‘lluna’, ‘Lluís Llach’); el seu exèrcit de monosíl·labs (‘poc’, ‘foc’, ‘boc’) i la xeix (‘xiuxiuejar’, ‘xandall’, ‘xalar”). Sonava com una barreja d’ones que es trencaven contra la sorra i un cloquejar brusc. Mentrestant, començava a parlar amb la gent, la joventut de tota la qual havia transcorregut sota Franco; i llegia ficció en català per primer cop, cosa que em va ensenyar que el català també es parlava a València i Mallorca, entre d’altres llocs; mirava una història de Catalunya en què hi havia fotos de presidents catalans anteriors, de policia catalana, de bitllets de banc impresos en català, i a poc a poc se’m va acudir que alguna cosa inexplicablement equivocada i injusta havia tingut lloc en aquest racó d’Europa. Com era possible que tota aquesta història, tota aquesta literatura, tota aquesta gent que parlava aquesta llengua que cloquejava i esquitxava alhora no havien estat ni tan sols mencionades al país on vaig néixer? Com era possible que una cultura sencera hagués pogut ser amagada en plena vista de les generacions de turistes estrangers que havien inundat Catalunya durant les últimes tres dècades? Una cultura, pel que veia, que havia produït uns artistes de primera fila com ara Dalí i Miró, sense que ningú sabés que ells també havien pertangut a aquesta mateixa cultura catalana, una cultura que – com gairebé totes – havia absorbit influències estrangeres alhora que havia construït una xarxa íntima pròpia (Dalí que rebia lliçons de postura de Francesc Pujols; Miró que s’inspirava amb els poemes de Foix). Com ara possible que ningú que jo coneixia a Anglaterra, ningú tenia la més remota idea que tot això existia? El meu cunyat em va aclarir alguns detalls. No havia vist una senyera fins que tenia 14 anys, de tan prohibida que havia estat. Els llibres en català havien estat completament prohibits, amb l’excepció d’algun text religiós, al llarg de les primeres dècades de la dictadura; hi havia casos de gent llançada des dels tramvies per haver parlat en català, o apallissats per haver demanat el seu torn en una fleca en català (per esmentar dos exemples documentats). Al principi de la Transició, els polítics catalans no podien viatjar a l’estranger en una capacitat oficial i els grups de teatre catalans no podien fer gires internacionals amb cartells que indicaven que eren, precisament, grups de teatre catalans. El que vull dir amb tot plegat és que era obvi, totalment obvi fins i tot al noi poc viatjat i menys informat de 19 anys que jo era, que tot plegat era una immensa anomalia europea. Una anomalia, perquè havia estat reprimida amb una duresa que delatava una forta dosi d’odi per part de les autoritats centrals. I una anomalia, perquè si la catalanitat hagués sobreviscut fins al punt que continuava sent ben viva, era a causa de classes de català clandestines, penjaments de banderes clandestins, impremtes clandestines, biblioteques personals clandestines, xerrameca clandestina; havia sobreviscut perquè moltíssims catalans havien practicat la desobediència civil durant molts anys. Hi tenien la mà trencada. I hi havia una altra cosa que feia que Catalunya fos anòmala…
A finals dels anys seixanta, tres autocars van arribar al poble i en va baixar un poble andalús sencer: escenes semblants tenien lloc arreu de Catalunya fins a mitjan anys setanta. Al principi, aquest fenomen migratori va generar una actitud de ‘nosaltres i ells’, tant de part dels catalans com de la dels nouvinguts. Molts catalans fins i tot tenien problemes a l’hora d’entendre els accents del sud d’Espanya, i molts dels que provenien del sud, evidentment no entenien el català, i no tenien gaires possibilitats ni necessitats de fer-ho, atès que la majoria treballava en feines que cansaven força, i el fet que socialment, feien pinya (tal com feien els catalans diguem-ne nadius). I la supressió del català fins a finals del setanta tampoc no va ajudar gaire. Cada ‘bàndol’ tenia una actitud de sentir-se una mica superior a l’altre. Per exemple, era habitual que diversos clients de la pastisseria regida pels pares de la meva dona insistien que se’ls adrecés en castellà fins i tot quan no hi havia cap problema de comprensió (per exemple, una senyora a qui se li havia dit que tal pastís valia ‘trenta pessetes’ va insistir que li’n diguessin el preu en castellà: ‘treinta pesetas’). D’altra banda, hi havia catalans que gastaven un cert esnobisme envers els nouvinguts, tot declarant que tenien poca cultura i poques possibilitats d’integrar-se. Feliçment, tot això ja començava a canviar. Hi havia cada cop més matrimonis mixtos. Els joves solien ser més inclusius que els seus pares i avis. (El meu cunyat em recomanar el llibre ‘Els altres catalans’, escrit originalment en castellà per un ‘nouvingut’ que ja havia passat uns quants anys a Catalunya: Paco Candel; diria que ‘Els altres catalans –un best-seller en tota regla a Catalunya– va marcar el començament del desglaç entre els catalans ‘nadius’ i els que havien arribat feia relativament poc.
La meva dona i jo ens van acabar separant –coses que passen– i vaig tornar a Londres durant quatre anys, on continuava llegint en català i parlant amb amics catalans que visitaven la ciutat. El 1984 –un altre títol “orwellià”- vaig tornar a Catalunya, concretament a Barcelona, solter i per un temps indefinit. Hi havia hagut força canvis. Hi havia una ràdio i una televisió públiques en llengua catalana. La Generalitat havia estat restaurada. Més gent parlava català i semblava que gairebé tothom l’entenia; o sigui, la tensió lingüística dels setanta anava desapareixent. Però des del punt de vista estranger Catalunya encara no existia. Els turistes solien anar cap a la costa, on una mena d’Espanya tòpica i falsa havia estat preparada especialment per a ells, sovint per empresaris catalans: “tablaos” mediocres, “souvenirs” tauromàquics, sangria a dojo. Quan els turistes s’arriscaven a visitar Barcelona, la gent els assenyalava, en part perquè n’hi havia tan pocs i en part perquè solien portar biquinis i banyadors…
L’actitud del govern central envers Catalunya variava, al meu punt de vista, entre una tolerància a contracor i restriccions descarades. Per exemple, Madrid va bloquejar el senyal del segon canal públic, el Canal 33 que es va haver d’emetre il·legalment fins que el govern central es va dignar a atorgar-lo una llicència. O bé, Madrid feia esforços persistents per reduir l’ús del català a les escoles. Un any després del 23-F, el govern va introduir la LOAPA, la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic, la funció de la qual era limitar les competències de les comunitats autònomes en general, i les de Catalunya en particular. Madrid volia fer veure, em va semblar, que mirava Catalunya amb una mena d’indiferència agressiva. L’arribada dels Jocs Olímpics va marcar un abans i després pel que feia a la relació de Catalunya amb el govern central i, de fet, amb el món sencer. La divisió fins aleshores latent entre Catalunya i Espanya va començar a mostrar-se. Quan el rei Juan Carlos va visitar l’estadi olímpic, el 1989, el van xiular. La Crida va fer el que va poder per penjar pancartes que deien FREEDOM FOR CATALONIA als llocs on hi havia més càmeres 9 de televisió. El català va ser el quart idioma oficial dels Jocs, malgrat que els senadors del PP van afirmar que això era ‘anticonstitucional’. I quan la Generalitat va publicar una sèrie d’anuncis a uns mitjans internacionals que deien que Barcelona era el capital d’un país que es deia Catalunya, molts espanyols es van enfadar (cosa que dóna peu a una pregunta òbvia: per què?).
Però potser la indicació més gran de la divisió entre Catalunya i Espanya van ser les audiències dels Jocs a la televisió: 2 milions a Catalunya, amb una població de sis milions; i vuit milions a Espanya, que tenia una població de 40 milions i escaig. I –és clar– hi havia la detenció de 25 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure –que ja s’havia auto-dissolt-; 17 de les quals van ser torturades, un fet que Madrid no va ni explicar ni va investigar. Una actitud que delatava una tolerància zero envers l’independentisme català que no encaixava gens amb la llibertat d’expressió de pensaments, creences i opinions aparentment protegida per la Constitució. A partir del 1992, un tipus diferent de turista va començar a visitar Barcelona: turistes diguem neoculturals que, tanmateix, criticaven tot allò català per què el veien com a nacionalista en sentit més dretà i xenòfob de la paraula. Tot el que és català perquè, segons ells, és ‘nacionalista’. Qualsevol fet que contradeia aquesta idea fixa, o bé s’obviava o bé es rebutjava. Per exemple, en una festa vaig sentir com una noia anglesa que estava parlant amb una catalana, li va demanar el nom. En sentir que la catalana es deia Jordina, l’anglesa va dir ‘No, no, dóna’m la versió espanyola del teu nom, si us plau’. O bé, una noia que vaig conèixer i que havia viscut dos anys a Barcelona, em va dir: ‘No tinc res contra els catalans, però vull que em deixin viure a Espanya.’
Aquest tipus de mentalitat tancadíssima – per no dir arrogant – era més que frustrant per qualsevol persona, com jo mateix, que parlava català, i coneixia la història de Catalunya i que llegia literatura en català. Em va semblar que aquesta gent vivia en un univers paral·lel, una realitat que jo no veia enlloc. I també sabia que el costat negatiu d’un cert catalanisme present als anys setanta – les queixes sobre els nouvinguts del sud etc. – estava a les acaballes. I que cada cop hi havia més independentistes catalans i que aquests solien ser d’esquerres i antiracistes i antifeixistes. La immensa majoria dels grups feixistes i racistes, d’altra banda, solien ser defensors a ultrança d’Espanya. A més a més, no podia sinó adonar-me que ara hi havia molta més gent nascuda fora de l’estat espanyol que havien après el català. Entre els amics i coneguts i saludats avui en dia, per exemple, conec catalanoparlants d’Holanda, Alemanya, Cuba, Perú, Eslovènia, Txèquia, Tanzània, Senegal, Guinea-Conakry, Itàlia, Grècia, Índia, Amèrica…i la Gran Bretanya. * Durant els primers anys del nou mil·lenni, alguna cosa començava a canviar al món polític català. L’Estatut d’aleshores, o sigui, el segon Estatut des dels anys trenta, s’havia tornat clarament insuficient, en bona part perquè Madrid constantment bloquejava les transferències de competències acordades o fins i tot utilitzava les queixes de petits grupuscles anticatalans per bloquejar competències ja transferides. Com se sap, tots els partits al parlament de Catalunya menys el PP van confegir un tercer Estatut d’Autonomia que en el seu format original hauria atorgat a Catalunya el mateix estatus semi-federal del qual Euskadi havia gaudit ja durant molts anys. Va ser aprovat per referèndum a Catalunya, ribotejat amb rialletes però aprovat per les Corts espanyoles, i després enviat pel PP i el Defensor del Poble, que era del PSOE, al Tribunal Constitucional, que va trigar quatre anys llargs per aniquilar-lo ben aniquilat. L’endemà, 1.100.000 persones van protestar als carrers de BCN sobre aquesta ingerència poc legal (segons l’article 152.2 de la Constitució, l’Estatut retocat hauria d’haver estat aprovat una segona vegada per referèndum a Catalunya). La manifestació va ser obviada tant pels mitjans espanyols com pels estrangers, tot i que va marcar el començament del creixement crucial del moviment independentista català. Com se sap, els anys 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017 van veure una sèrie de manifestacions absolutament anòmales al continent europeu. Mai, però mai en la història sencera d’Europa, una població de set milions i mig d’habitants havia muntat manifestacions completament pacífiques d’entre un i dos milions de persones durant sis anys seguits. A més, mentre tot això passava, el 2014, la Generalitat va organitzar una consulta no-vinculant sobre la independència, legal segons l’article 144 de l’Estatut d’Autonomia. Un portaveu del govern central va dir, foteta, que en el cas que tingués lloc seria una ‘barbacoa’.
A la barbacoa, gairebé 2,500,000 persones van votar, 81% d’ells a favor de la independència. El periodista Pere Martí, que va publicar un llibre sobre la consulta, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que l’executiu espanyol s’havia quedat bocabadat, esbalaït i sense paraules. Al cap i la fi, la seva actitud sempre havia estat la de fer veure que a Catalunya no passava res alhora que asseguraven a líders europeus preocupats per les manifestacions, que, en les paraules del Sr. Rajoy: ‘la immensa majoria de catalans volen romandre dins d’Espanya’. Més endavant Madrid va inhabilitar el president de Catalunya, Artur Mas, la vice-presidenta i la consellera d’ensenyament i els va imposar multes d’entre 24,000€ i 36,000€. Al setembre de 2017, els tres van rebre l’ordre de pagar una fiança de 5,2 milions d’euros al cap de poques setmanes, sota l’amenaça de l’embargament dels seus patrimonis. Que acaben de ser embargats, per cert.
Mentrestant el nou president, Carles Puigdemont, va anunciar que l’única solució política a l’augment del vot independentista seria un referèndum vinculant. Va fer 18 intents formals de negociar aquest referèndum; Madrid no en volia ni parlar. De fet, va ser només després de la divuitena reunió – i això m’ho va explicar Puigdemont en persona – que Madrid finalment va creure que el parlament tiraria endavant amb el referèndum. Tot i això, fins a l’últim moment Madrid va fer veure que no estava gens preocupat, ja que, segons l’executiu del PP, que ho va proclamar a tort i a dret, no hi hauria cap referèndum.
Al 19 de setembre uns deu mil efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van ser traslladats a Catalunya. Van començar a fer ràtzies a impremtes i diaris locals, tot buscant urnes i paperetes. El 20 de setembre, van escorcollar diverses conselleries, tot detenint 14 funcionaris de la Generalitat que van portar, emmanillats, a la caserna de la Guàrdia Civil a BCN. Mentrestant, policies nacionals amb fusells de bales de goma (il·legals a Catalunya) van envoltar la seu de la CUP. Al setembre dia 29, el portaveu actual del “Gobierno”, Méndez de Vigo, va anunciar per enèsima vegada que no hi hauria cap referèndum però si la gent volia organitzar un pícnic, doncs endavant. El pícnic va tenir lloc a l’ú d’octubre. Mai en la història recent d’Europa, tanta gent pacífica havia fet pinya per protegir uns col·legis electorals d’unes forces d’ordre que no dubtava a utilitzar una violència policial impensable contra civils indefensos. A l’Europa occidental, si més no, no s’havia vist una brutalitat oficial semblant des de fa quatre dècades. Si la violència feia por, l’actitud dels representants de l’estat espanyol en feia encara més. Els polítics mentien pels descosits als mitjans afins i als periodistes estrangers, que no podien creure el que sentien, a saber: que la policia havia actuat correctament, que si hi havia hagut violència era perquè la gent l’havia 14 provocada, que només hi havia hagut dos ferits, que no hi havia hagut cap referèndum (de fet, 2,286,217 persones hi havien votat malgrat tot, 90,18% d’elles a favor de la independència). El rei espanyol, que va tenir una oportunitat perfecta per calmar els ànims, demanar disculpes per les ferides i els danys i tot seguit iniciar un diàleg, va resultar ser, al llarg d’un discurs autoritari i ple de mala bava que va xocar mitja Europa, un portaveu més del PP. En un intent d’evitar un empitjorament del conflicte, el president Puigdemont va intentar fer un pacte amb un Madrid que no va voler pactar res.
Tot seguit, Puigdemont va autoritzar el parlament a prendre les mesures que considerés necessàries i d’aquí la declaració de la república catalana independent, el divendres 17 d’octubre. * Pel que fa a les seqüeles, tots les sabem: les indicacions que el govern central faria servir violència extrema en el cas que s’implementés la república; les detencions de líders cívics i consellers elegits democràticament; la fugida a l’exili del president i quatre consellers més, per internacionalitzar el conflicte; l’aplicació abusiva i il·legal de l’article 155 de la Constitució, que ha tancat el parlament, imposat eleccions autonòmiques, traslladat bens culturals, i que a poc a poc va posant en marxa investigacions dels Mossos d’Esquadra, dels alcaldes, dels funcionaris i dels periodistes dels mitjans públics, als quals s’han prohibit una tirallonga de frases que podrien ser interpretades com a declaracions polítiques, de la mateixa manera que s’han prohibit llaços grocs i fonts grogues.
Catalunya ha deixat de somriure. Però el fet és que, tard o d’hora, el que havia de passar –el referèndum de l’ú d’octubre- ha acabat passant. Com més temps no es busca una solució seriosa a una situació anòmala –i dintre el marc de la democràcia espanyola i de la Unió Europea, Catalunya ha estat l’anomalia més gran de totes– la situació arribarà a un punt en què es torna més anòmala que mai. En què, per dir-ho així, la seva anormalitat esdevindrà tan visible, tan òbvia, tan palesa i evident i manifesta i palpable, que ningú no el pot ni obviar ni ignorar, per molt que facin veure que això és el que estan fent. I això és on som ara mateix. De fet, el que ha aconseguit l’anomenat Procés és que Catalunya sigui al mapa internacional, que arreu del planeta la gent s’ha assabentat de la seva existència, de la seva idiosincràsia i dels seus problemes. Una condició imprescindible per a la independència futura. Sota una dictadura com la de Franco, es pot amagar qualsevol cosa, fins que una democràcia posterior la tregui a la llum del dia. El problema és que Madrid mai no ha volgut, durant quaranta anys de simulada democràcia, treure la condició anòmala de Catalunya a la llum del dia. Tot el contrari: l’ha tractat com la gent de vegades tracta un pidolaire qualsevol: creient que si fas veure que ni el veus ni l’escoltes, desapareixerà. Però Catalunya no desapareixerà pas, en bona part perquè deu ser l’únic pidolaire del món que dóna més diners del que rep. D’aquí el gran error de Madrid, de tots els governs de Madrid: si no escoltes i no veus, no aprens res i acabes inventant explicacions que no tenen res a veure amb la realitat. L’explicació que Madrid està donant ara per l’explosió de desobediència civil democràtica que hi ha hagut recentment a Catalunya, és que és el resultat d’una conxorxa organitzada per quatre polítics radicals i que només cal eliminar aquests polítics perquè tot torni a ser com abans. Madrid no ha volgut veure ni escoltar que a Catalunya hi ha un moviment immens a favor de la independència: segurament l’únic de les seves característiques a tot Europa. Un moviment que consisteix en ciutadans provinents de totes les classes socials, de tots els orígens geogràfics, i d’edats ben diferents. Ciutadans com ara l’alcalde d’Esponellà, un poble de 456 habitants a la comarca del Pla de l’Estany. A l’ ú d’octubre, a Esponellà, com arreu de Catalunya, els habitants i la gent dels pobles propers van envoltar el col·legi electoral per evitar que la policia hi entrés. Desenes d’efectius de la Guàrdia Civil van obrir-se camí entre la gent utilitzant la força, però l’urna ja havia estat amagada; van esbotzar les portes de l’ambulatori local, creient que l’urna hi era, però no. Mai no la van trobar. Dies després, en una conversa amb un periodista local, l’alcalde va dir: ‘Ostres, però aquell dia hi havia tanta, tanta gent aquí. Més fins i tot que al nostre Dia de la Carbassa’. I Madrid creu que tot el que Catalunya necessita són cada cop més càstigs per fer front a ‘radicals’ indesitjables com l’alcalde d’Esponellà.
Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Catalunya, Sin categoría i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.