L’imperi de la llei. De quina llei?

Quan escoltem alguns polítics del PP o de Ciudadanos parlant de “l’imperi de la llei”, del fet que “tots som iguals davant de la llei”, o expressions semblants, em poso a riure per no posar-me nerviós. Tothom que dins del cap hi tingui un trosset de cervell -no en cal gaire, només una mica- s’adona que el dret i la llei en aquesta España de pandereta es fa servir a gust i al servei d’uns quants. Per dir-ho d’alguna manera: l’única llei que fan servir d’un temps ençà és la llei de l’embut.
L’expressió popular “Llei de l’embut” fa referència a una injustícia sorgida en alguna confrontació o disputa, en la qual una de les parts rep un tracte més avantatjós que l’altra. O sigui: que la llei es trona per art d’encantament ampla per alguns i estreta, molt estreta, per alguns altres. Estreta, interpretable, feta a mida i, pel que es veu, aplicada des d’un punt de vista polític i no pas legal. Alguns jutges espanyols amb una ideologia de dretes que fa feredat (alguns exemplars fins i tot han estat afiliats al PP) fan servir, sense cap mena de rubor ni de vergonya, una doble vara d’amidar. Molt severs amb alguns i màniga ampla per altres.
El poeta argentí José Hernández, en el seu llarg poema Martín Fierro, fa una descripció magistral del concepte de “doble vara”:
“La ley es tela de araña,
y en mi ignorancia lo explico,
no la tema el hombre rico,
no la tema el que mande,
pues la rompe el bicho grande
y sólo enrieda a los chicos.
Es la ley como la lluvia,
nunca puede ser pareja,
el que la aguanta se queja,
más el asunto es sencillo,
la ley es como el cuchillo,
no ofende a quien lo maneja.
Le suelen llamar espada
y el nombre le sienta bien,
los que la manejan ven
en dónde han de dar el tajo,
le cae a quién se halle abajo,
y corta sin ver a quién.
Hay muchos que son doctores,
y de su ciencia no dudo,
mas yo que soy hombre rudo,
y aunque de esto poco entiendo
diariamente estoy viendo
que aplican la del embudo”.
Martín Fierro. José Hernández.
Aquesta llei de l’embut fins i tot l’apliquen els funcionaris de presons, no sé si amb indicacions directes d’algun superior o per decisió personal. La qüestió és que a l’hora de fer arribar paquets o cartes als presos polítics catalans actuen de la manera que els sembla i fins i tot actuen il·legalment sense cap mena de por de què algú els piqui el crostó. Amb els presos polítics catalans tot s’hi val…
Ho llegíem aquesta mateixa setmana: l’ex-dirigent d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira va envia una Bíblia a Oriol Junqueras, però la presó d’Estremera no la vaacceptar. Tot i que des del centre penitenciari havien assegurat, abans de la tramesa del llibre, que no hi hauria cap problema perquè Junqueras el pogués rebre, el cert és que han tornat la Bíblia a l’empresa de missatgeria amb el pretext que no duia ‘la paraula clau’, imprescindible per a fer-ne el lliurament i de la qual no havien parlat en cap moment que en fos un requisit previ.
Segons que ha explicat Carod-Rovira a VilaWeb, es tracta de la darrera edició de la Bíblia en català, publicada l’octubre passat, amb disseny de Daniel Giralt-Miracle i editada pels protestants, amb motiu dels 500 anys de la reforma protestant. Aquesta edició anava precedida d’alguns estudis introductoris, entre els quals un del mateix Carod-Rovira, ja que és especialista en la història del protestantisme i havia escrit una dedicatòria per Junqueras, de confessió catòlica: ‘Perquè et faci companyia, en plena foscor, camí d’un “cel nou i una terra nova”. Una abraçada’.
Un altre cas: Rafa Homet, regidor d’ERC a Castellar del Vallès, li va enviar a Jordi Cuixart un llibre. Però el pitjor de tot és que, més enllà de no passar el control, els treballadors de Correos o de Soto del Real van deixar com a regalet una bandera espanyola enganxada al paquet i l’adreça tota guixada. No és la primera vegada que paquets enviats als presos polítics es retornen malmesos. Un home va denunciar al desembre que li havien retornat trencat un pessebre que havia enviat a Oriol Junqueras i Joaquim Forn, i els funcionaris de la Generalitat s’han trobat que algunes de les seves cartes no havien arribat a Estremera.
 
Jo faig una pregunta: aquesta mena d’actuacions creieu que són normals en un estat de dret?. No serien sancionables aquests abusos en situacions normals? Els jutges, tan primmirats en altres moments, no hi tenen res a dir? Preguntes que malauradament quedaran sense resposta, però que evidencien en quina classe d’Estat vivim i quina llei es fa servir. I la resposta la podem donar sense embuts: la llei que impera a l’ estat espanyol, per vergonya seva, és la llei de l’embut!
Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Lleis, Sin categoría i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.