Parlem de drets humans?

llibertat-presos-politics-4p-1Aquests dies toca parlar més del que seria necessari i convenient dels drets humans i d’algunes sentències del Tribunal de Drets Humans amb seu a Estrasburg contra l’Estat espanyol. I ja hem vist com han sortit alguns cavernícoles que fan de periodistes o de polítics estirant-se els cabells, perdent els nervis de forma histèrica tot lamentant-se del que ells consideren un gran error i de les conseqüències de les dues recents sentències que aquest tribunal ha dictat. Una d’elles determina que hi va haver maltractaments a dos etarres mentre van estar sota custòdia de guàrdies civils. L’altra, de fa dos dies, estima que no és punible cremar fotos del rei espanyol, ja que tal acte està emparat pel dret d’opinió lliurement expressada i que no és proporcionada la condemna penal a la presó els autors de la cremada de fotos. I en ambdues sentències s’obliga l’Estat a compensar econòmicament els afectats.

Els drets humans existeixen per protegir l’individu davant els abusos de poder i imposar l’obligació als Estats de procurar que es protegeixin, fet que no passa sempre i sembla que cada dia surten més autoritats il·luminades que desafien tranquil·lament i sense cap mena de rubor aquest concepte universal. Posen per davant dels drets humans conceptes com «unidat de la pàtria» i coses semblants. Amb l’excusa de la crisi econòmica, del terrorisme, la inseguretat o qualsevol altra cosa, avança perillosament la retallada de drets a certes minories o als opositors de les seves idees.

En els darrers temps això era molt evident a altres parts del món, però no era tan freqüent a Europa. A Amèrica Llatina tenim exemples palpables amb els règims militars del Con Sud, amb els Castro, amb Alberto Fujimori, amb Rafael Correa, amb Nicolás Maduro i alguns altres. I, si repassem una mica la història trobarem que els demagogs del passat eren els feixistes, els comunistes i altres que pretenien saber què era el que li convenia a la majoria, per acabar aixafant l’individu.

A Espanya s’ha fet tants passos enrere en el tema de drets humans que no sé pas on anirem a parar si seguim així. I la culpa no la té només aquest partit franquista en què s’ha convertit el PP, sinó que li donen un bon cop de mà altres partits que es diuen d’esquerra (PSOE) o lliberals (C’s) i altres que sembla que s’hagin tornat muts de cop (PODEMOS, IU). Passa que la interpretació dels drets humans plasmats en la Convenció de 1951, que és la que interpreta la Gran Sala d’Estrasburg, no coincideix amb el que en els diferents països que se sotmeten al tribunal es té per jurisprudencialment encertat. Per això existeix el TEDH. Sotmetre a la seva competència és obligat per formar part del Consell d’Europa i de la Unió Europea i, per tant, per estar com a membre en el més exclusiu club democràtic del món.

És clar que es pot discrepar de les sentències del TEDH. Com de les de qualsevol tribunal o jutjat. Això sí: amb arguments, no amb brams ideològics o emparats en la «rojigualda» o en un patriotisme espanyolista que fa fàstic. Consideren que aquestes sentències contràries als seus tribunals fereixen l’honor d’Espanya i qüestionen un poder judicial que fa aigües per tot arreu i molta pudor a podrit amb unes interpretacions de les llibertats i drets cada vegada més estrafetes i ridícules i gens ajustatades a dret (segons diuen algunes autoritats en la matèria). Darrerament sembla que a Espanya s’hagi per dut el seny judicial i polític. Un exemple: Estrasburg no té el mateix criteri sobre la presó provisional que el que sosté la jurisprudència dels tribunals espanyols. Els magistrats que dicten actuacions de presó provisional haurien de tenir molt presents aquestes diferències, com ho tenen nombrosos acadèmics i lletrats espanyols que considerem un disbarat que els Jordis, Junqueras i Forn romanguin en presó provisional.

Haurem d’esperar que Estrasburg hi posi mà i freni una mica aquest desgavell en què s’ha convertit la justícia espanyola.

Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada s'ha publicat en Drets humans, Sin categoría i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.