MURS I PRESONS

«Construirem un mur entre el nostre país i Mèxic i ells ho pagaran»”, deia Donald Trump pocs dies després de prendre possessió de la presidència dels EEUU.

El President de la Generalitat Carles Puigdemont és en una presó alemanya mentre espera si l’extradeixen o no a Espanya gràcies a una euroordre d’extradició d’un jutge prevaricador i mentider d’un Estat com Espanya que fa aigües per tot arreu i que, segons una bona majoria d’entesos, aquest jutge s’ha inventat un relat al·lucinant (potser pel fet que alguna nit va fumar més del compte o perquè el PP va pressionar també més del compte…). És falsa l’acusació que a vegades es fa als sobiranistes catalans de què volem posar murs i fronteres i que som excloents. Totalment fals. Si hi ha algun poble més obert a tothom que vulgui venir i establir-se entre nosaltres, és el poble català. Els fets i la història demogràfica de Catalunya ho corroboren. Catalunya ha estat un poble de pas i obert. Aquí s’hi han quedat gent de tot arreu i no s’han imposat mai barreres infranquejables tal com ha passat amb altres pobles conqueridors que han imposat amb la creu i l’espasa les seves conviccions.L’única cosa que una gran majoria de catalans volen és que se’ls respectin els seus drets. I com que històricament no ha estat així, han decidit ser un poble sobirà. Per aquest motiu -i no pas per cap altre- el President Puigdemont i altres catalans estan en la situació que estan ( a la presó o a l’exili).
En el món ideal dels éssers humans hauríem de poder desplaçar-nos d’un lloc a un altre sense més impediment que el cost del transport i l’esforç o cost que això impliqui. També canviar de residència, quedar-se a viure on un vulgui i pel temps que a un li plagui. Però és possible que mai hagi estat així i ni en temps de Jesucrist era tan simple, tot i que en aquesta època el món tenia una població moltíssim menor a l’actual, estimada en només uns 300 milions d’habitants. Les fronteres més o menys formals ja tenien uns 3 mil anys. Es respectaven o hi havia guerra. L’home, com alguns altres animals és, entre altres coses, un animal territorial que s’arrela i té tendència a tornar allà on s’han criat o a buscar llocs nous si en té molta necessitat. Ja de molt antic veiem com s’apropia de la cova o del terreny i el defensa. Sap que aquell espai on habita és seu, o almenys així ho considera. Allà forjarà la seva llar i tindrà la seva descendència; per sobreviure, defensarà el que creu ser seu, encara que l’hagi pres a algú altre. En general, tendeix a viure en societat, la qual s’organitza amb aquests mateixos fins, primer en petites bandes, després en tribus i finalment en nacions.
Per defensar el seu terrer, la seva forma de viure, el seu benestar i cultura van existir diverses opcions. Entre elles, conquerir el veí i sotmetre’l o protegir-se amb muralles. Els castells, les fortaleses, les muralles, abunden en les societats més antigues. La més emblemàtica segueix sent la xinesa (5000 km) construïda en etapes, entre els anys 600 a.C. i 300 d.C., per protegir l’Imperi dels mongols. Una altra muralla va ser el Mur d’Adrià (118 km), aixecada en els anys 122 i 124 a Gran Bretanya, per defensar el sud d’Anglaterra. Amb la mateixa finalitat, en els nostres temps es van aixecar els murs a Ceuta i Melilla, per evitar els africans que volen entrar a Europa via Espanya. Estem veient tot sovint tremendes imatges de gent escalant els filferros de pua, mirant d’entrar de la manera que sigui a una Europa ideal.
Aquesta llarga introducció em porta on volia arribar. Per tal de fer una petita reflexió sobre aquest espinós tema és bo fer una distinció en el tema dels murs. N’hi ha de dos tipus: Uns per impedir que surti la gent, i uns altres per evitar que entri.
El primer cas s’assembla a una presó. Exemple d’això va ser el Mur de Berlín per impedir el pas dels que hi vivien i que volguessin escapar del “paradís dels treballadors”. Un mur que va deixar centenars de morts. O el cas de Cuba, una illa en la qual els qui desitgen marxar el règim els ho impossibilita amb traves de tota mena. Els més desesperats i valents han hagut de desafiar el mar, la fosca nit, els delators, les llanxes patrulleres que en cas d’abordar-los els porten a acabar tancats a la presó, les avionetes que els metrallen, els corrents marins, les tempestes, els taurons, la set i la fam. Molts han mort d’aquesta manera i alguns han pogut aconseguir el seu somni de llibertat.
El segon cas, és per protegir-se dels que volen entrar. És el que van construir els xinesos, els romans a Gran Bretanya, els jueus a Jerusalem, etc. i ara el que vol acabar de construir Donald Trump. La idea no és gens fàcil per als que volen entrar, però no deixa de tenir una lògica pràctica. A tot arreu hi ha llocs/controls fronterers, s’exigeixen passaports, visats, hi ha els oficials d’emigració, els guardacostes, la gendarmeria, l’exèrcit. Els EUA és una nació a la qual són molts els que hi volen entrar per treballar, per guanyar diners, per enviar-remeses a les seves famílies i per poder-s’hi establir per viure. Tot i les dificultats per entrar als nous territoris la gent ho intenta perquè esperen trobar millors condicions de vida o més llibertat que en els seus països d’origen. Per la seva banda, els ciutadans nadius temen pels drets adquirits, pels seus llocs de treball i perquè el benestar acumulat se’ls dilueixi.
Una altra qüestió és que aquests murs siguin una barrera efectiva. Segurament seran escalat, franquejats a través d’esvorancs o per túnels, entraran amb visats de turista i es quedaran il·legalment, ho faran per mar o caminant a través de les fronteres d’altres països. Difícilment es podran impedir els fluxos immigratoris i les solucions passen per altres camins més humans i més racionals. La solució ha de venir perquè aquests països siguin capaços de retenir els seus ciutadans, no amb murs, sinó oferint un marc institucional que no expulsi a la gent. Amb desenvolupament i bones oportunitats de creixement i benestar. I els països rics hi han d’ajudar perquè la terra és de tots i tots estem embarcats al mateix vaixell encara que sembla que no ens n’adonem.
Anuncis

Quant a jpg

Com que sóc jubilat i tinc temps, me'l passo escrivint, passejant el gos i fent activitats diverses. Prefereixo matar el temps que no pas que ell em mati a mi d'avorriment.
Aquesta entrada ha esta publicada en Drets humans, Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.