L’INFERN D’ESPANYA

S’atansa l’1 d’octubre, data d’amarg record per Catalunya. Ara farà un any que van enviar una colla de bèsties a atonyinar catalans pel simple fet de voler votar en un Referèndum sobre la independència de Catalunya. Entre cops de porra i mil dificultats vam votar més de dos milions de ciutadans. Durant un any hem pogut comprovar les conseqüències de tot plegat.


Ja feia molts anys que estàvem vivint en una involució permanent. Alguns ho negaven de forma reiterada i cínicament, però l’1-O ens va donar la raó i tothom ho va poder veure perquè aquelles terribles imatges van fer la volta al món. Espanya semblava que hauria estat capaç de passar de l’infern del franquisme al purgatori d’una transició que semblava que podia ser passable i possible cap a un estat democràtic de veritat. Al cap i a la fi, hem pogut comprovar que aquest invent que molta gent ha lloat durant anys no ha estat més que un gran bluf i que Espanya s’ha convertit en un Estat fracassat. En una paraula, hem tingut una transició-mentida on no es van fer els deures. En lloc d’anar endavant, hem anat enrere i al dia d’avui seguim tenint jutges, militars i institucions amb massa tics franquistes. Un Estat que no ha sabut buscar sortides correctes a les inquietuds dels ciutadans.


A la Divina ComèdiaDante Alighieri ens diu que els que tenen la desgràcia d’anar a l’infern es troben escrit a la porta d’entrada la següent frase: «Lasciate ogni speranza, voi que intrate!» «Els que entreu aquí, perdeu tota esperança. No hi ha res després d’això. No hi ha res més que això. No tinguis falses esperances. No hi ha més oportunitats. No hi ha més misericòrdia. No hi ha més perdó. Tot acaba aquí».


Espanya és el nostre infern. Vull dir l’infern dels catalans i el d’alguns altres pobles d’aquest Estat en ruïnes. És clar que en volem fugir. Qui no voldria fugir de l’infern si pogués?. Per a molts altres, en canvi, és la glòria i, és clar, a aquests no les parleu de marxar ni volen sentir de cap manera que nosaltres els abandonem. No en volen sentir a parlar perquè hi han trobat moltes prerrogatives i molts privilegis. Hi sortirien perdent massa…


D’Espanya ja no cal esperar-ne res mésHan donat tot el que podien donar i s’ha demostrat que no han entès res. No ens han entès ni ens volen entendre. El mal és que encara som dins d’aquest infern i només ens queda l’esperança de poder-ne sortir algun diaA Espanya li podríem aplicar la frase que Dante escriu a la porta de l’infern.


Tot i que moltes doctrines diuen que l’infern, com a lloc concret, no existeix; o bé, com diu Schopenhauer que «l’infern és el món“; ocom diu Sartre, que «l’infern són els altres», jo he arribat a la conclusió que l’infern és Espanya, entre molts altres inferns que podem trobar per aquests mons de Déu. Sens dubte que eren grans inferns els camps de concentració de Hitler i del doctor Mengele. Ho han estat –i ho són- tants i tants llocs on hi ha guerres, amb la corresponent destrucció de territoris i persones. Però Espanya va pel camí de ser un petit o gran infern del qual no en deixen sortir milions de persones que aspiren a alguna cosa millor que la que tenimAspirem a tenir una democràcia com Déu mana i no ens deixen. Serà degut al fet que tenen terror a què la gent s’expressi lliurement? Serà que no creuen en la democràcia? Serà que les lleis espanyoles cada dia són més injustes? Serà que… Chi lo sa!

Anuncis

CURRÍCULUMS FALSOS

Jo no ho sabia, però es veu que mentir en el currículum vitae (CV) és una pràctica bastant habitual, segons he pogut llegir en la pàgina d’una agència d’aquestes que ajuden a buscar feina. Alguns currículums menteixen clarament quan s’inventen titulacions que l’interessat no ha olorat mai ni de lluny. Altres són currículums tan maquillats que semblen tota una altra cosa del que en realitat són i altres són currículums prou creatius i amb tanta imaginació a l’hora de redactar-los que els podríem anomenar «currículums artístics» perquè hi ha més ficció que no pas realitat. Vaja, com en les pel·lícules de ciència-ficció!.
Ho veiem ara que van sortint a la llum els currículums de certs polítics i que, veient el panorama, s’afanyen a corregir a les webs per tal que no els puguin eixampar. Alguns, però, no hi han arribat a temps i els han divulgat totes les mentides que contenien. I no es tracta només de posar que el seu nivell d’anglès és mitjà-alt quan en realitat és incapaç de mantenir una senzilla conversa en la llengua de Shakespeare. Es tracta de coses tan greus com posar que es té un títol que en realitat no es té.
Aquestes empreses que ajuden a buscar feina aconsellen no posar en el teu Currículum Vitae res que no puguis defensar després allà on sigui; però per altra banda diuen que cal fer el CV com si fos la teva àvia qui està parlant de tu. I ja sabem com són les àvies quan parlen dels néts…
Que tothom ho ha fet sempre, que està de moda, que els polítics són els primers a fer-ho -i de quina manera!- és una veritat com un temple. Sí, tot això està molt bé, però et servirà d’alguna cosa tot el que has posat en el teu brillant CV quan t’enxampin? Més aviat no et servirà de res i segurament que et perjudicarà més del que et penses. Mireu, si no, el què els està passant a tants polítics ara que van furgant els seus CV. La cosa, però no és d’ara. Recordeu el cas de l’exdirector de la Guàrdia Civil Luís Roldan ja fa una colla d’anys? I després podríem fer una llarga llista, que inclouria la senyora Cristina Cifuentes, Leyre Pajín, Celestino Corbacho, José Montilla, José Blanco, Pablo Casado, Toni Cantó, José Manuel Franco,Juan Merlo, Tomás Burgos, Juan Manuel Moreno, Gema Igual, Joana Ortega, Isabel Ambrosio, Estela Goikoetxea, Bernat Soria, Estela Goikoetxea, Manuel Gutiérrez, César Zafra, Elena Valenciano, Albert Rivera, Carina Mejías i tants i tants altres…
De fet, els CV no fan altra cosa que mostrar el que ha fet una persona i d’alguna manera indica si és honesta o no, perquè si menteix en el seu currículum vol dir que en la seva vida personal i laboral tampoc serà gaire de fiar, no us sembla?

LA LLIBERTAT

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit i Consarnau (SanaüjaPonent11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya.

LA VIRREINA DEL PSOE

En un article molt dur a elnacional.cat, JORDI GALVES ens presenta Teresa Cunillera, la virreina de Catalunya que ha nomenat el PSOE. Li fa un bon repàs a ella i, al seu torn, ho aprofita per fer-lo a l’Iceta, Borrell i altres prohoms d’aquest PSC que a poc a poc s’ha anat retratant. El PSOE ja sabem com és de fa temps no no ens ha d’estranyar. El PSC, anys enrere, no era com ells, però ara s’ha anat mostrant com és i podem veure que són absolutament iguals.
Quan un Gobierno de España nou i flamant com el que té ara Espanya és capaç de nomenar ministres com Borrell o Grande-Marlaska és que anem malament. Fernando Grande-Marlaska,ministre de l’Interior, acaba de dir: No permetrem la immigració violenta que atempti contra el nostre país i les forces de seguretat”. Acusar de violència als emigrants és una fal·làciacom una casa de pagès, interessada i cínica, que es fa córrer per justificar la violència que Governs i forces de l’ordre, a un costat i a l’altre de les tanques de Ceuta i Melilla, exerceixen contra ells. Només caldria repassar quants morts i ferits en els darrers 20 anys hi ha hagut entre les forces de l’ordre (més aviat del desordre) i quants entre els emigrants. Caldria veure quants mutilats per causa de les concertines hi ha hagut i quants policies o guàrdia civils han perdut un braç, un peu o un ull. Caldria repassar quants, entre les forces de l’ordre marroquines, espanyoles o europees, han estat violats, prostituïts, venuts, garrotejats, deportats, robats i humiliats i quants immigrants ho han estat. I ara només faltava la darrera crueltat, la darrera humiliació, la darrera vexació, com és dir violents a les víctimes evidents de la nostra violència, del nostre odi cap als pobres, del nostre menysteniment als drets de qualsevol persona humana. No ho dic jo tot això, sinó que ho denuncia dia rere dia l’arquebisbe de Tànger, que veu i viu el problema de ben a prop i cada dia.
Amb aquest mateix cinisme parla Pedro Sánchez, Grande-Marlaska, Iceta o Cunillera, que fan servir paraules una mica més refinades, però que en el fons diuen el mateix que qualsevol d’aquests elements indesitjables del PP o de Ciudadanos. Tots menteixen cínicament quan insisteixen en presentar com a violents els emigrants, els independentistes o qualsevol que defensi uns drets humans que es veu que no són els seus encara que això signifiqui la mort, la presó o l’exili d’innocents.
En aquest 11 de setembre que tenim a les portes caldria que els ho recordéssim de la manera que sigui: omplint els carrers, posant pancartes o cridant ben alt i fort que no són demòcrates i que en una democràcia de veritat les coses no es fan d’aquesta manera.