DE LA PRESÓ SE’N SURT, DEL FONS DEL MAR NO

El fundador d’Open Arms, Òscar Camps, es va dirigir el dissabte passat a l’illa italiana de Sicília per embarcar a l’Open Arms‘. Vol assumir tota la responsabilitat per tal de protegir al capità en el cas que passi el que va passat a Itàlia amb la capitana del “Sea Watch”, que la van detenir per desembarcar emigrants recollits a alta mar. Camps no té por de les amenaces de Salvini i ha dit una frase molt valenta:“De la presó se’n surt, del fons del mar no”. Diu que la frase li va dir la seva mare i ell se l’ha feta seva i se l’ha cregut. A vegades cal prendre decisions valentes a la vida, decisions que els complicaran la vida i que els poden dur a la presó. Decisions que, malauradament, no tots som capaços de prendre i que jo admiro molt i aplaudeixo.

Camps explica que després de sis mesos bloquejats per la prohibició de sortir a aigües internacionals per a operacions de rescat, no pot quedar-se més temps parat davant el que està succeint a la Mediterrània Central. “No pot ser. No em puc quedar parat. Ho sento en l’ànima. Sóc pare de família. Sóc el director d’una organització humanitària que protegeix la vida humana al mar. Tinc uns principis i en aquest moment preferiria estar en la posició de la capitana de l’ ‘Sea Watch’. El fundador d’Open Arms assenyala que “obeir no porta a res més que a la mort de persones”. Però també carrega contra “la complicitat passiva dels presidents dels 28 governs de la Unió Europea perquè no han deixat una altra alternativa”.

Després de llegir aquestes paraules només puc dir el que deia Santiago Agrelo, un dels pocs bisbes valents que hi havia a Espanya (ja no hi és perquè s’acaba de jubilar): “Voldria ser cadascun dels emigrants que heu rescatat, el pare i la mare de cada un d’ells, per si em fos possible resumir amb la paraula “gràcies” els sentiments de tots, l’abraçada que tots us donaríem”.

Fa massa temps que els polítics s’han apoderat dels drets humans, com si els parlaments fossin la font de la qual aquests drets procedeixen. Hem arribat al divorci entre política i drets fonamentals de les persones, entre política i justícia, entre política i consciència. I el pitjor és que una bona majoria d’aquests polítics es declaren cristians; llavors al crim s’afegeix l’escàndol, que no només arrabassa la vida dels pobres sinó que també arrabassa també la fe de molts cristians senzills i que no entenen res del que fan els que haurien de ser els seus representants i que no són res més que representants dels poders econòmics i dels interessos d’uns quants.

M’uneixo al lament del bisbe Agrelo i a la vergonya que sent amb les informacions i comentaris que va donar la COPE arrel d’una entrevista al ministre Marlaska. Vergonya per la informació de la ràdio que se suposa és de la Conferència Episcopal Espanyola i vergonya per la seva línia editorial que els bisbes espanyols no corregeixen tot i les crítiques que constantment se’ls fa. Vergonya per mantenir uns periodistes que no estan a l’alçada del que hauria de defensar una emissora de l’església. El ministre parlava d’unes màfies que no són res més que les seves filles; unes màfies que vostè, senyor ministre, manté i que no sé si també vostè se’n beneficia. Segurament que sí… No li puc demanar amor a la veritat ni compassió pels que moren. Només li demano una mica de vergonya i respecte per als que moren. I a la CEE ja no em queda res per demanar perquè he anat perdent la fe en aquesta CEE a mida que ella ha anat perdent la vergonya i el respecte pels drets humans. Perquè no sé si és directiva de la CEE que en els seus mitjans ni s’esmenti als emigrants que moren a la Mediterrània; o si és imposició dels periodistes que la CEE contracta i paga. El cas és que no en parlen. Els que s’ofeguen al Mediterrani no són membres de cap Govern, no són fills de Reis, ni de Presidents de Govern, ni de Ministres. Els que s’ofeguen no serveixen per a res més que per omplir telenotícies un parell de dies i com a carn de notícia i espectacle televisiu i radiofònic. Tenim els governs que ens mereixem, la premsa que ens mereixem, les cadenes que ens mereixem, la gàbia que ens mereixem. I els engalipadors de sempre continuaran exhibint el rosari a la mà i ofegant els fills de Déu en aigües deshumanitzades. I els hipòcrites de sempre continuaran exhibint una fe d’estampetes i banderes.