Telepredicador Pedro Sánchez

Alguna vegada us he parlat del blog de l’ÀLEX RIBES que porta per títol “SOCIETAT ANÒNIMA”. Jo el tinc catalogat en el meu blog en l’apartat de “blogs interessants”. El llegeixo sovint perquè està molt ben escrit i diu les coses -a vegades molt serioses- amb una barreja d’ironia i amb molt sentit d’humor. Davant del fosc panorama que ens toca viure  i després d’haver aquest telepredicador que té com a president aquesta espanya més folklòrica que res més, va escriure aquest apunt que copio a continuació i que trobo que val la pena llegir.

———————————————————————

Diari d’un confinat. Capítol 2

ETI5QKgXgAAW1lV

Estimado, o no, Pedro Sánchez:

Ya sé que esperar inteligencia en algunos políticos es como esperar que el rey nos diga en qué trabaja. Sin embargo, abandonada la esperanza de que la política solucione muchos problemas, que al final acaba solucionando la sociedad civil (especialmente la clase trabajadora), lo que exijo es no tener (como afirma muy bien Antonio Baños) un gobierno gilipollas. Tu discurso de ayer fue lo más patético, demagógico e insultante que la historia de esta “democracia avanzada” nos ha regalado en las últimas décadas. Salió más veces la palabra España que la palabra coronavirus, afirmaste que en una pandemia “no hay territorios” (what the fuck?), no cierras el mayor foco de contagio que es Madrid porque prefieres “una, grande y contagiada”, soltaste una larga parrafada final que se acabó aplaudiendo desde VOX porque te has cargado la poca autonomía de las comunidades llamadas autónomas por algo, te empeñaste en demostrar que la Constitución es un libro mágico que acaba con las crisis sanitarias y, para redondear la mierdinoche, después de hacer acto de aparición con cara de tipo aguantándose la diarrea en un terremoto, nos enteramos de que tu mujer dió positivo en coronavirus, lo que te deberá llevar, supongo, a guardar cuarentena y a convertirte en el primer presidente youtuber de este país de pandereta. Puta vida, nene.

Y hoy, para dar inicio a la quincena fantástica del nacionalismo español curavirus, lanzas la campaña “Este virus, lo paramos unidos”. No, cariño, lo paramos separados. Por eso estamos todos en nuestras casas viendo pasar el tiempo; por eso muchos esperamos que se cierren aeropuertos, puertos y carreteras (excepto para garantizar servicios y productos básicos); por eso muchos queremos que nuestros gobiernos autonómicos tengan todo el poder para proteger a los ciudadanos de sus comunidades porque son los que conocen mejor el territorio y sus sistemas sanitarios y por eso queremos que se aisle a Madrid o a Catalunya. Separados, genio de la sanidad. Separados. ¿Unidos? ¿En qué? ¿En compartir una pandemia hasta que al puto coronavirus se le ponga cara de folclórica? ¡Qué vergüenza!

UNA NOIA AVORRIDA

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…

LA CORONA ESPANYOLA: AIXÒ SÍ QUE ÉS UN VIRUS!

Hi ha virus que, pel que sembla, a Espanya i a Europa no es poden combatre. No parlo del coronavirus que sembla que tothom fa el que pot i, quan es fa el que es pot, no es pot demanar més. Però sí que podríem demanar una mica més de sensibilitat en temes d’igualtat, de justícia, de democràcia, de drets humans etc. Allò de que tothom es igual davant la justícia i que tota persona té uns drets pel sol fet de ser persona és una mentida que ens han volgut fer creure, però que ja ningú s’empassa perquè veiem que, a la pràctica, els que haurien de procurar que fos una realitat se’n desentenen olímpicament. En altres temps se’ns podia fer combregar amb rodes de molí, però ara cada dia és més difícil amb internet i aquestes coses. Ara les notícies corren molt ràpidament i no sempre es poden tapar com es feia en altres temps.

No podem tapar, per exemple, el drama dels refugiats i com de malament els tracta la Unió Europea a les seves fronteres. Una corrua de gent miserable que fuig de la guerra i que s’està morint de gana i de fred a la porta de casa nostra, no només no els acollim mínimament i els donem de menjar i una manta, sinó que els bastonegem i els disparem bales de goma. Europa, on has arribat! A aquesta Europa se li ha podrit l’ànima i les seves fronteres s’han convertit en camps de concentració.

Aquesta setmana escoltarem fins a la sacietat parlar de feminisme i dels drets de les dones, cosa que està molt bé. Però també ens agradaria que poguéssim escoltar que insignes periodistes – homes i dones – ens parlessin dels drets de les persones en general i sense distincions, que ens parlessin de presos polítics, de reis emèrits estafadors i comissionistes, de famílies desnonades i de nens que passen gana mentre llencem el menjar a les escombraries. La lluita per la causa feminista és totalment adequada; però hi han altres lluites per causes que resten massa oblidades.

Llegia fa ben poc el cas de la Malika, que no ha sortit als diaris, ni a la tele i del qual ningú n’ha parlat. La Malika, de 56 anys, diabètica, es va aixecar dissabte ben d’hora per passar la frontera de Melilla. És una de les nombroses dones que cada dia carreguen enormes paquets per passar-los cap al Marroc i guanyar d’aquesta manera uns quants calés. Aquell dia va recollir dues caixes d’ametlles, que pesaven uns 40 quilos, per encàrrec d’un empresari que té vaixells i comercia amb tots dos països. Quan la van detenir i li van confiscar la seva mercaderia, no va parar de plorar i va seguir la policia, suplicant-li que la hi retornés perquè l’endemà havia de pagar el lloguer i no tenia prou diners. Va romandre a la porta de la comissaria plorant i patint, tot el dia sense menjar, fins que un atac de cor, després d’un infart, la va matar. És públic i notori que al voltant de 8.000 operadors creuen diàriament els passos fronterers amb la ciutat de Melilla. La majoria són vídues o divorciades, molts pobres i amb fills a la seva cura. Reben una humiliació continuada, molts maltractaments i violència verbal per part de la policia. Malika – «reina» és el significat del seu nom -, era molt coneguda i estimada, molt bona persona. Malauradament no és la primera que es mor i no serà l’última.

I entretant, el nostre insigne rei emèrit, que quan va ser posat al tron pel dictador no tenia absolutament res, ara sabem que acumula una gran fortuna a base de tripijocs i comissions diverses totalment il·legals. Aquesta mena de virus, que maten la democràcia i fan més mal que una pedregada, segons a qui no els investiguen i mira que són tan contaminants o més que el coronavirus… Miquel Riera ens explica avui en aquest mateix diari que «la premsa suïssa, que, evidentment, no tracta els Borbons amb l’acatament de la premsa espanyola, va desvelar que el rei emèrit havia amagat 100 milions de dòlars en un banc de Ginebra entre el 2008 i el 2012. Segons La Tribune de Gèneve, Joan Carles va dipositar els diners a la banca Maribaud sota la cobertura d’una societat panamenya de la qual ell era l’únic beneficiari! La justícia suïssa, que investiga si l’operació va servir per blanquejar diners, sospita que els milions provenien d’una donació del rei saudita Abdal·là, feta com a comissió per les gestions del monarca espanyol en la construcció de la línia d’alta velocitat entre Medina i la Meca. Part d’aquests diners, uns 65 milions, van ser transferits l’any 2012 a l’amant del rei, Corina zuu Sayn-Wittgenstein, que, automàticament, els va portar a les Bahames. Tota una operació complexa en la qual l’ombra de la misteriosa mà del rei emèrit es barreja amb la de la seva amant alemanya, involucrada per la seva part en alguns afers tenebrosos amb l’ara empresonat excomissari Villarejo».

VÍCTIMES, VICTIMARIS I BOTXINS

Ahir va ser notícia una taula (que n’han dit de diàleg). Els que van preparar tota la parafernàlia de la trobada no sé com ho van fer. Tinc entès que ja va ser difícil posar-se d’acord amb detalls de protocol i totes aquelles coses que després es veuran per la tele. Però el que encara no he entès és la forma de la taula en si mateixa. No ho podien fer de forma més matussera i més barroerament, a no ser que ho fessin d’una forma ben conscient i buscada. En lloc d’una taula rodona, on es poden veure la cara tots, on tots estan en una posició d’igualtat i on es la forma de conversar millor, hi posen una taula llarga, estreta, de vidre, on tots estan cara a cara, com si volguessin demostrar ja d’entrada que estan ben enfrontats. No calia que ho fessin tan evident i tan patent perquè això ja ho sabíem tots. Només de veure’ls d’aquella manera la cosa ja feia mal d’ulls i, si molts ja no hi creiem gens ni mica en els resultats que en puguin sortir, veient allò encara ens confirma més que no hi ha cap ganes d’entendre’s. Quasi sempre una imatge val més que mil paraules.

Dit això, veurem que aquestes mil paraules (rectifico, milions de paraules) que es diran uns als altres no trauran cap a res si abans no s’estableix ben clarament qui és la víctima, qui és el botxí i qui són els victimaris. I això no sembla pas que ho tinguin gaire clar aquells que han acceptat aquesta mena de diàleg estrany perquè no hi tenien més remei. A veure si del defecte se’n pot arribar a fer virtut i la situació es pot encarrilar. Concedeixo aquí la raó a aquells que diuen que val més això que no pas res…

Aviat farà un any (el 4 d’abril de 2019) que Jordi Cuixart ens va adreçar als socis d’Òmnium Cultural una carta escrita des de la sala d’espera del Suprem on deia que estava una mica cansat d’escoltar «hores i més hores com es qüestiona sistemàticament l’exercici de drets fonamentals» en un judici que ell considera que «no és exactament un judici farsa sinó un judici polític d’Estat… Un Estat que veiem com dia sí dia també deshumanitza i converteix les víctimes en botxins per a justificar la violència policial. No permeten contrastar les declaracions amb els vídeos perquè els espanta la veritat». Segueix dient en Jordi Cuixart que «a l’Estat, tenim davant una dreta cada cop més extrema que competeix amb el feixisme i un PSOE acomplexat incapaç de combatre’l.

Per tant, penso que caldria que clarifiquéssim conceptes i tinguéssim ben clar qui és cadascú recorrent –com ho faig moltes vegades- al diccionari que diu:

Víctima: -Persona sacrificada a l’odi, a la venjança d’algú, que algú fa patir.

Victimari: -El qui, en els sacrificis, assistia el sacerdaot, encenent el foc, lligant la víctima i subjectant-la.

Botxí: -Persona que executa les penes de mort i altres penes corporals.
-Persona que castiga sense pietat, que tortura, turmenta, fa sofrir, algú.

Quantes persones són autèntiques víctimes i estan sofrint a Catalunya -i fora d’ella- càstigs i venjances injustes, desproporcionades, faltades de rigor, molt discutibles i pròpies d’un Estat que no podem anomenar democràtic de cap de les maneres?.

Quantes persones s’han convertit en victimaris per haver estat còmplices de tot aquest enorme desgavell amb el seu silenci, la seva col·laboració, les seves mentides, els seus tripijocs, les seves especulacions electorals?

Quantes persones s’han convertit directament en botxins, no amb penes de mort (ara ja no es poden fer aquestes salvatjades a Europa), però sí amb penes corporals, de presó, de maltractaments físics i psicològics, sense pietat de cap mena, distorsionant les lleis, volent fer mal pel fet de fer mal?

Pensem-ho una mica ara que comencen a parlar. Tant de bo m’equivoqui, però pronostico que tot plegat serà un diàleg de sords del qual no en traurem res més que promeses d’un Estat que les incompleix sistemàticament i sense cap mena de rubor i vergonya. Ja ho dic, tant de bo m’equivoqui.

TORNEN ELS GULAGS A ESPANYA!

Resulta que ara hem pogut descobrir algun fiscal especialista en trastorns psicològics. Deu ser una afició particular que cultiva en hores de lleure… Ho dic perquè la Fiscalia va demanar a la jutgessa de vigilància penitenciària de Manresa que denegués el permís de tres dies que Jordi Cuixart va demanar. Considera que Cuixart «no admet el delicte que va cometre» i s’agafa al «ho tornarem a fer» i, per acabar-ho d’adobar, es posa en pla psicopatòleg i parla de «distorsió cognitiva». La jutgessa «de provincias», peròsembla que té una mica més de sentit comú que l’alta autoritat de Madriz i replica al fiscal que ni la durada de la pena ni la gravetat del delicte són factors que incideixin a l’hora d’autoritzar permisos, i fins i tot destaca que «el Tribunal Suprem va rebutjar incloure a la sentència una limitació d’aquests permisos». I afegeix que dir «Ho tornarem a fer» és legítima llibertat d’expressió i que no està obligat legalment a penedir-se.

Resulta que aquesta Espanya, a qui li cau la baba de satisfacció quan parla de democràcia, té encara una bona part de l’estructura del poder judicial (jutges i fiscals, especialment) que encara enyora els gulags que, com sabeu, servien per a reeducar els dissidents en presons i camps de treball correctius (que eren autèntics camps de concentració) a base de treballs forçats, càstigs i sistemes de reeducació més o menys sofisticats. Pel que es veu, creuen molt poc en la llibertat de consciència i d’expressió i encara pensen que es pot castigar per les idees que hom té. I ho demostren amb l’acarnissament que demostren cada cop que algun dels presos polítics demanen algun dels drets que els corresponen i als que aspiren legítimament.

Veient el que estem veient, jo més aviat miraria de crear gulags per reeducar alguns jutges i fiscals que encara no han entès com s’ha d’aplicar la llei i quin és el seu sentit primigeni. Avui mateix el fiscal Zaragoza publica un article al diari que fa feredat llegir-lo. Demana més mà dura a l’hora d’aplicar les lleis. No s’adonen que en la majoria dels cassos la mà dura serveix per ben poc i que el camí correcte és un altre totalment diferent. Però no es pot demanar «peras al olmo», com diuen en castellà, si la majoria d’aquesta gentussa ha mamat franquisme des del seu naixement i conservaran una mena de virus feixista dins seu fins al dia que els enterrin.

Una bona mostra de tot això que dic la trobem també en l’inefable Tribunal de Cuentas, que ja a l’any 2014 en un article al diari EL País titulat “Los lazos de parentesco del Tribunal de Cuentas” posava al descobert aquesta gran màfia que era i que encara continua sent. La cosa no només no ha canviat gens sinó que encara s’ha agreujat. Les seves intervencions a l’hora de demanar les fiances per als presos polítics catalans són fastigosament execrables i abominables fins a l’infinit. Com deia: plenament dignes d’una autèntica màfia. Que és el que són.

EL NOM NOVELL

EL NOM NOVELL

Classificat com a Pere Casaldàliga,Poesia Edita això

Aprofitant que ara tinc més temps, estic rellegint llibres antics. Alguns d’ells -no gaires- m’han acompanyat durant anys i han fet molts quilòmetres amb mi. Quan els miro tan ben arrenglerats a la meva biblioteca m’entra certa nostàlgia i sembla que em diuen que els torni a agafar perquè encara tenen moltes coses a dir-me. Alguns llibres no te’ls acabes, tot i ser vells i que se’l nota molt en el color esgrogueït de les pàgines, en les desgastades cobertes i en els desllomats lloms d’anys de brega. Alguns comencen a ser vells com jo, tot i que mantenen un esperit ben jove. Tot rellegint-los, ressonen dins meu paraules i conceptes que m’han ajudat a viure i a creure d’una determinada manera i que encara m’ajuden a seguir vivint i creient més o menys com sempre.

Un d’aquests llibres que estic rellegint és el del bisbe Pere Casaldàliga «Yo creo en la justicia y en la esperanza», que porta data del 1975. Mentre el vaig llegint anoto frases, les repenso y m’adono com d’actuals són encara. La lluita que ell portava a favor dels «posseiros», dels sense terra, dels indígenes, dels peons esclavitzats per terratinents sense escrúpols i dels més desfavorits al Brasil en aquells anys, segueix sent ben actual amb un fanàtic Bolsonaro que mira de destruir tot el que hagi pogut fer pels més desfavorits el Partit dels Treballadors de Lula que, tot i fer algunes coses mal fetes, va fer-ne moltes més de bones.

A la pàgina 94 del llibre m’he trobat amb un poema del bisbe Pere que no m’he pogut estar de copiar i que us l’ofereixo. Es titula «El nom novell», que va néixer com diu ell mateix «processat per la justícia, bo i escrivint a la mare» i que diu així:

EL NOM NOVELL

Plor i silenci i crit,

és la paraula que m’omple ara

la boca i l’esperit.

Que mai encara

jo no havia arribat

a entendre, mare:

la lli-ber-tat!

(Amb tots els que lluitares i moriren per Ella;

amb tots els qui la varen cantar i patir i somniar…

jo la canto i la pateixo

i la gaudeixo, una mica

la lliure Llibertat!

Aquella, vull dir, mare, tota plena

amb que el Crist ens va lliurar.)

Si em bategeu un altre cop, un dia,

amb l’aigua dels sanglots i la memòria,

amb el foc de la mort i de la Glòria…:

digueu a Déu i al món

que m’hem posat

el nom

de Pere-Llibertat!

————————————————-

I per acabar informar-vos que, amb motiu dels seus 90 anys, es va crear unou portal online amb tota la seva bibliografia, disponible per tot el públic i per a la seva descàrrega gratuïta, per sol·licitud expressa d’en Pere. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor s’estan pujant al portal, per tal que tota la seva obra quedi amb accés garantit per a unes quantes dècades, fins i tot quan ja no estiguem aquí.

Accedir-hi és molt fàcil: Tots els continguts estan emmagatzemats en la plataforma Academia.edu i Pere Casaldàliga hi te el seu propi espai. Pots veure els documents, descarregar-los, comentar-los online amb altres usuaris, fer-te seguidor del portal (FOLLOW – SEGUIR) i rebre notificacions. Fes una ullada a la biblioteca online d’en Pere AQUI.

José María Concepción Rodríguez
Administrador de Obra y archivo
Biblioteca Online Pedro Casaldáliga

DESENCÍS

Aquesta visita del president Sánchez a Barcelona alguns la veuen com a molt positiva perquè, diuen, és el començament d’una gran distensió i de que ara les coses podran anar per un altre camí. És cert que sempre és millor viure distès que no pas amb molta tensió, però això no vol dir que les coses estiguin en camí de solució. Tot el teatre i la parafernàlia que hem vist a mi m’ha semblat més comèdia que no pas una altra cosa. Una comèdia obligada per les circumstàncies i per les necessitats de supervivència que tots plegats tenen i que no servirà per gran cosa. Només cal recordar el que deien uns i altres fa només un mes o dos…

A mi la visita m’ha deixat una gran decepció en tots sentits. La veig falsa, enganyosa i plena de promeses i paraules buides, com han fet tantes i tantes vegades. Paraules buides perquè, per altra banda, veiem com els poders de l’Estat van actuant com ho han fet en aquests darrers temps i no es veu cap tarannà diferent, cap ganes de canvi, ni ningú que estigui disposat a dir-los prou. No som nens com per a fer-nos creure que els poders de l’Estat d’aquesta desgraciada Espanya són independents. No s’ho creu ningú.

Deia que estic decebut. Estar decebut la majoria de les vegades és per la nostra pròpia culpa i per la bona fe que posem en les persones. És clar que sempre que ens sentim decebuts per alguna situació o per alguna persona és degut a que abans hem creat certes expectatives massa allunyades de la realitat. Si alguna cosa bona té la decepció és que ens fa tocar de peus a terra i sospesar el valor tant de la realitat com de les il·lusions. En aquesta vida les dues coses són necessàries, però cal donar-los el valor just a cadascuna. Acceptar la realitat no vol dir resignar-se, ni sotmetre’s, ni deixar de voler que les coses siguin d’una altra manera. No és una renúncia a esperar coses distintes i a actuar per tal de que es donin. Acceptar la realitat és adonar-se del moment en què vivim, de les persones en les que cal confiar, de les circumstàncies i reconèixer que allò que volíem o esperàvem no es podrà realitzar encara.

I la gran decepció que sento ve de constatar com cada partit polític (tots) va pel seu compte i buscant només els seus interessos. I constatar, per altra banda, la poca vàlua de la majoria dels nostres líders polítics. Jo no sé quina anàlisi de la realitat fan, però el resultat final és molt negatiu i cada dia es rebaixen més les expectatives. Si volem seguir sent una comunitat autònoma més que ens ho diguin clarament. Per això no hauria calgut tant dolor i tanta gent a la presó o a l’exili.

No sé si les noves generacions canviaran o no les coses, però sí que sé que tots hi perdrem molt si no ens parlen «clar i català», que és la manera que hauríem de fer la política. Subterfugis, bones paraules, promeses de tot tipus, meses de negociacions que no ens duran enlloc i que ens faran perdre el temps i desil·lusionar-nos encara més, no serveixen per a res. Ningú pot ser tan ingenu de pensar que aquest Pedro Sánchez podrà -o voldrà- fer alguna cosa, si per una banda està lligat de mans i peus per la gent més cavernícola del seu propi partit i pels llops de l’oposició que només fan que ensenyar-li les dents i, per altra banda, ha manifestat mil vegades el seu pensament, que és seguir el mateix camí de sempre. I ja sabem que aquest camí no ens portarà enlloc…

I els seus socis de govern? D’aquest nois tan esquerranosos, tan modernets, amb tantes ganes de menjar-se el món, ja veiem com aviat s’han plegat a l’establishment i s’han tornat mansois com corders. I si des d’aquí els paguem per endavant encara pitjor, perquè llavors se’ns pixaran un cop més al damunt i ens diran que plou…

«SER O NO SER» EUROPEUS

El Brexit s’ha consumat. Els ha costat decidir-se i el dubte entre el «to be or not to be» s’ha fet una mica llarg. Ho han resolt de la manera més civilitzada i com es fa en països on la democràcia encara significa alguna cosa: amb un referèndum. No sé si els britànics hi sortiran guanyant o perdent i si ells mateixos i la resta de països de la Unió Europea notarem gaire aquest canvi. Ni els experts es posen gaire d’acord i, per tant, haurem d’esperar per avaluar aquesta nova situació.

Caldria veure, però, per què s’ha arribat on s’ha arribat. Ja sabem que els britànics són molt «ells» («muy suyos», dirien els castellans) i no els agrada que els manin des de fora i amb criteris no sempre massa clars. Em sembla que una de les causes que ha decantat la balança del costat dels brexistes és el tipus de relacions que estableix la Unió Europea amb cadascun dels seus membres i com es comporten les institucions europees, que a vegades sembla que no són més que una colla de buròcrates molt ben pagats que l’única cosa que els interessa és remenar molt la perdiu abans de servir-la a les diferents taules.

Jo m’imagino les institucions europees com una fàbrica de cotxes on veiem que hi ha una gran cadena de muntatge on es van col·locant peces en un xassís que va corrent fins que surt al final de tot un flamant cotxe. Les institucions europees semblen també una gran fàbrica de lleis fetes per dos tipus de buròcrates. Hi ha una línia de muntatge d’on en surten bàsicament dos models.

El primer model – i el més comú – és el del funcionari tipus. Tenim totes les parts necessàries perquè surti perfecte: agafes el tronc, encaixes les cames, després els braços i, finalment, el cap. Els posem el color fosc o ros des cabells a gust del consumidor; els pentinem ben repentinats, els encorbatem ben encorbatats, els vestim ben elegants i al final de la cadena veurem que ens surten una colla de models que fan tot el goig del món. De bon matí ja els veurem córrer per aquells immensos passadissos, acabats de banyar i ben lluents. Es mouran durant tot el dia amunt i avall amb quilos de papers a les mans, molts ordinadors i telèfons mòbils o faran una becaina ben asseguts al seu escó, amb cara d’avorrits i tips de mirar el mòbil. Al final de la tarda la majoria acabaran la jornada fent una copa al pub més proper a la feina, abans d’anar a casa.

Aquest són els buròcrates de les institucions europees. Guanyen molts calés i viuen força bé. Saben de tot com ningú. Fan comptes com ningú. Són autèntiques enciclopèdies vivents i, quan parlen, gairebé mai no fugen del guió. Normalment no tenen solució per a res, però són excel·lents a l’hora de crear problemes, fer reportatges a l’hora d’esmorzar, escriure estudis a l’hora de dinar i són increïbles a l’hora d’organitzar conferències i fer presentacions. Gairebé sempre per a públics fidels i ja ben evangelitzats; no s’hi han d’esforçar gaire. No són perfectes perquè, si ho fossin, no serien humans.

I, entre tota la colla, en trobem alguns que fugen del model original, que alguns anomenen «persones reals» i que contrasta amb una l’altra imatge. No són polítics convencionals com els altres. No, res d’això. Són homes del poble, parlen el seu idioma i diuen “les veritats”. Alguns els anomenen populistes, però només són calúmnies. No són populistes, són persones que diuen que s’adormen i es desperten pensant només en la gent. Amb la gent que ells consideren «normal»: no pas immigrants, gitanos, ni negres, ni molt menys gais. Són »persones reals», molt valents, molt cridaners, que van allà per poder sortir a la tele i ser notícia dient que són al parlament per explicar-los tota la veritat a aquell grup de buròcrates que no saben res de la realitat. Ells sí; ells ho saben tot.

Si ens passegéssim pels passadissos del Parlament Europeu, ens trobaríem amb aquestes dues caricatures polítiques: els buròcrates -tots són iguals– i les «persones reals» (alguns, per cert, fins i tot potser surrealistes). Un exemple -entre molts- el podríem trobar en Nigel Farage, el polític britànic que va lluitar més intensament perquè el Regne Unit sortís de la Unió Europea. Egocèntric, com qualsevol populista respectuós, ple de frases fetes i sonades que no signifiquen res, amb moltes mentides per minut, Farage no ha fet res que no hàgim vist els darrers anys una i altra vegada. Només que aquesta vegada, amb una gran diferència, ha parlat com a guanyador. El model de la «persona real» ha vençut el «model buròcrata».

I com Nigel Farage molts altres de molts partits i de molts països que només miren pels seus Estats i, encara més, per la part més rica i benestant des ciutadans dels seus Estats. No els fa res defensar lleis racistes, proposar tanques i barreres de tot tipus perquè els pobres no puguin entrar, tombar lleis contra el canvi climàtic, o votar contra lleis que proposen el benestar de la majoria d’europeus. Primer som nosaltres, diuen, i que els demés es fotin. A Europa no hi té cabuda tothom i, si s’han d’ofegar al Mediterrani, que s’ofeguin… Es dediquen a insultar, fer acudits i un discurs populista que fa fàstic. I és exactament això el que ens hauria de preocupar. Els buròcrates, tot i ser més que ells, no s’adonen que aquestes «persones reals» arriben més i amb més eficàcia al poble encara que sigui amb mentides, invents, o insults. És molt més fàcil que no pas fer-ho estudiant i explicant el per què d’una llei que ha de ser justa per tothom. Els populistes, professionals de l’engany i salva pàtries sense escrúpols, guanyen de llarg als buròcrates de bona fe, però mig adormits i massa encaterinats només en comptar els vots de les properes eleccions per veure si podran seguir essent eurodiputats. I poc a poc ens trobarem que aquest «diputats reals» aniran guanyant territori al Regne Unit, a Itàlia, a Espanya a Àustria o a qualsevol dels Estats de la Unió Europea.

Mentre els buròcrates continuen la seva vida de sempre, com si no passés res, els demòcrates -siguin més o menys buròcrates, a Brussel·les i a la resta de països- no entenen que lluitar contra el populisme amb les mateixes armes no significa respondre als populistes, sinó a la gent. I potser per això s’entén una mica més el Brexit; i alerta que no sigui el començament d’altres fugides quan hom s’adoni que la Unió Europea no vetlla pels interessos de la majoria dels seus ciutadans sinó pels d’una minoria molt poderosa econòmicament i sense gaires escrúpols.

ANAR A CAL DENTISTA

Sota la immensa cúpula de 1.000 metres quadrats de la sala dels Drets Humans de la seu de les NACIONS UNIDES (l’ONU) a Ginebra -que el mallorquí Miquel Barceló va convertir en una cova multicolor i en un mar de colors- ahir van caure com una llosa sobre Espanya una sèrie d’acusacions, advertències, recomanacions i una bona estirada d’orelles per les reiterades i diverses vulneracions de drets humans a l’estat espanyol. I no van ser ni un ni dos estats els que van intervenir, sinó que van ser 117 els que van fer acusacions, preguntes o recomanacions de més o menys intensitat. Concretament van haver d’escoltar com es feia referència a la «llei mordassa», a la pervivència del franquisme en molts àmbits, a les mesures repressives contra els ciutadans, a restriccions dels drets de llibertat d’expressió, manifestació i reunió, a Catalunya…

El prestigi i la imatge d’Espanya fa anys que estan greument ferits i potser fins i tot tocats de mort -si no hi fan alguna cosa- i no els serà fàcil retornar-los al lloc que correspon a un estat que es diu democràtic però que en realitat veiem que cada cop ho és menys i que, en lloc de millorar, retrocedeix perillosament. Cada 5 any l’ONU fa un Examen Periòdic Universal(EPU) i en el d’enguany s’han presentat 89 vulneracions d’Espanya, tres vegades més que l’EPU del 2015 (27) i sis vegades més que el 2010.La delegació espanyola, encapçalada per Fernando Valenzuela Marzo va esquivar les crítiques com va poder sobre les violacions de drets fonamentals i les preguntes sobre detencions arbitràries, els empresonaments amb incomunicació i tortura i totes les referències al cas català. Va provar de maquillar com va poder les coses, però no se’n va acabar de sortir i em sembla que no se’l van creure gaire per tot el que es va escoltar a la sala i pels documents que s’hi van aportar.

Jo compararia aquesta sessió d’ahir a una visita obligada al dentista d’una nena, per exemple, que té les dents torçades i que els amics o l’escola han recomanat als pares portar-la al dentista perquè li posin aquests aparells tan horribles que anomenen «brackets» (però que han sentit dir que són molt necessaris per corregir defectes a les dents i per a mantenir la boca sana). Imaginem, doncs, que els pares prenen una determinació i un dia la mare agafa la nena, la porta al dentista, el dentista es mira aquella boca i comença a diagnosticar coses i més coses: per exemple, veu que les dents estan torçades i que mastega deficientment; que aquelles dents no tanquen bé; que hi ha algunes càries; que les genives tampoc estan massa catòliques; que hi ha una dent que es mou una mica i potser s’haurà d’apedaçar d’alguna manera; que hi ha també algun problema de mandíbula i que s’hi veu un desgast inusual a l’esmalt… En una paraula: que la visita es converteix en un futur grandiós problema econòmic que s’haurà afrontar i en un dolorós problema psicològic per part de la nena que, quan escolta tot allò, s’espanta terriblement i diu que no en vol saber res.

Què fem en un cas com aquest? Ens hi posem seriosament o fem veure que no passa res i amaguem el problema al calaix? Prou sabem que si no el solucionem ara sortirà més endavant. Podem fer veure que no tenim cap problema i amagar el cap sota l’ala. Fins i tot podem defensar aferrissadament que tenim la boca completament sana, tot i ser conscients que en el fons no és veritat. Podem fer moltes coses i ens podem posar a buscar la solució o no.

Doncs això mateix és el que li passa a Espanya amb els drets humans.Voldrà el nou govern buscar-hi alguna solució? Potser seria el moment adequat tal com està el panorama.Esperarem i donarem els 100 dies de marge que diuen que s’ha de donar a qualsevol govern. Però, si us he de ser sincer, jo hi diposito ben poques esperances. I tant de bo m’equivoqui -com he dit altres vegades- i pugui abandonar el meu escepticisme.

DESCONCERT

Avui seguiré parlant de política tot i sabent que no tinc els elements necessaris per a fer els diagnòstics adequats. La política s’ha tornat una cosa molt complicada i recargolada; per poder-ne opinar amb sentit hauríem de saber tot el que es cou a les cuines dels partits i el que barrinen a l’ombra i en la foscor de les cloaques. I això no ho saben ni els professionals que es dediquen a esbrinar-ho per tal de poder-ho explicar després . Potser en parlem massa i tot perquè, com de futbol, tots pensem que hi entenem una mica… De fet, però, avui no parlaré de política en general que, com bé sabeu, és l’art de governar i de la forma com alguns ho fan. Avui parlaré dels polítics, de les persones que ens governen. I ho faré en general perquè ningú s’hi pugui sentir exclòs i perquè tots s’hi sentin al·ludits.

Alguns polítics em desconcerten quasi sempre, però encara més quan fan aquests tombs inesperats que veiem darrerament. I d’aquests en trobem a tot l’arc parlamentari. Em desconcerta escoltar que una cosa avui és blanca i només un mes enrere era negra; que una persona no servia per a poder-hi dialogar i avui tot són reverències. Em desconcerta veure que es mouen més per interessos aritmètics que no pas per conviccions. Trobo que aquesta manera de fer no és seriosa i trobo que no fa altra cosa que confondre el personal (els propis votants i els altres) i avorrir-nos. Aquests cops de volant tan bruscos desorienten, confonen i emboliquen la troca. Al final aconseguiran que creixi el nombre dels que no van a votar perquè troben que ens estan prenen el pèl. Em sembla que tots hi guanyaríem si fossin una mica més clars i mantinguessin la paraula i les posicions; però es veu que això no es porta darrerament.

A mi no em serveix aquesta manera de fer política i només contribueixen a que cada dia me’ls cregui menys. Com tampoc em serveix que em prediquin una cosa i ells en facin una altra. A vegades em dona la sensació que només ens utilitzen per als seus fins maquiavèl·lics. Passa com aquell mestre que a començament de curs predica emfàticament puntualitat als seus alumnes i després ell arriba tot sovint tard a classe. Una de les pitjors coses que els nostres polítics demostren tot sovint és la incoherència. No serveix de res que els ciutadans compleixin les lleis i les regles si ells se les passen per l’arc del triomf.

I de la mateixa manera que ens desconcerten alguns polítics ens desconcerten els professionals del dret. Molts ciutadans -entre els que m’hi compto- estan deixant de creure en la justícia veient com les lleis les estiren i arronsen com un xiclet, les interpreten de manera totalment diversa i les estrafan fins a límits insospitats; veiem com tribunal diu una cosa i un altre la contrària; com un professor de dret afirma una cosa i un altre una altra totalment diferent. Tots sabem que les lleis es poden interpretar (hem sentit massa vegades allò de “feta la llei, feta la trampa”), però voleu dir que és ètic i seriós fer-ho de maneres tan diferents? Personalment sóc dels que creuen més en l’esperit de la llei que no pas en la lletra. Sant Pau va escriure als corintis que “la lletra mata i que l’esperit vivifica” i jo estic molt d’acord que les coses han d’anar per aquest camí. Si no el saben trobar els senyors polítics, anirem molt malament i no faran més que crear desconcert. O és que potser a alguns ja els interessa?