LA MERDA JA HA SOBREEIXIT

Es veia a venir. Ho havien anat anunciant entesos i no tant entesos. Ja ens havien donat l’alerta altres països d’Europa i aquí ens ho anunciaven les darreres eleccions. Jo n’havia fet un apunt en aquest mateix blog no fa pas tant (el 9 de juny) que titulava LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”.

Aquests de Vox anaven traient el cap de mica en mica i darrerament ja ho feien sense complexes. Diumenge ja va esclatar tota la merda en tot el seu esplendor a costa de Ciudadanos i PP que els feien la gara-gara i ja només faltava que caminessin junts. I també a costa d’altres partits que es diuen ells mateixos constitucionalistes i que han anat callant davant les provocacions verbals i conceptuals d’aquesta colla de franquistes i feixistes de Vox.

Tots els demòcrates hi perdrem una mica. Però qui més hi perdrà seran els més pobres i desfavorits; d’entre ells els emigrants. Em sembla que alguna vegada ja he explicat que faig classe de català a emigrants a través de Càritas i Creu Roja. Molts d’ells no tenen la situació de residència legalitzada i, per poder tenir un permís de residència, han d’acreditar –entre altres coses un mínim coneixement de la llengua catalana o castellana. Aquests dies em demanaven que els expliqués com era la situació política espanyola i com era tot aquest laberint de partits davant les imminents eleccions. Ahir em demanaven què em semblaven els resultats i, com podeu suposar, els vaig contestar que el panorama pintava molt fosc i de manera especial per a ells.

Del tema de l’emigració en fan bandera especialment els partits d’extrema dreta. Líders com Víktor Orban o Matteo Salvini han arribat al poder gràcies a un discurs antiimmigració basat moltes vegades a fake news (notícies falses) i mitges veritats. Per a fer caure aquests mites i mentides entorn a les migracions a la UE s’han fet estudis seriosos però sembla que la gent no se’ls acaba de creure. És més fàcil creure les mentides que corren per internet sense cap base seriosa. Un d’aquests estudis l’ha fet la fundació madrilenya FUNDACION ALTERNATIVAS amb un estudi de les investigadores Beatriz Cózar i Leticia Rodríguez titulat DESMONTANDO EL FALSO MITO DEL PROBLEMA MIGRATORIO . Les conclusions de l’estudi demostren que ni l’opinió pública europea té una visió tan negativa de l’immigració com generalment es pensa, ni provoca cap «islamització» d’Europa ni l’augment de la criminalitat. I l’estudi no es basa en fake news sinó que es basen en facts (fets).

I aquests fets demostren que la immigració no treu llocs de feina ni és dolenta per a l’economia d’un país. Una bona majoria d’europeus creu que els governs haurien de ser més generosos a l’hora d’aplicar l’estatus de refugiat i que, una vegada aquí, poguessin portar els seus familiars més propers. L’estudi també demostra que no podem vincular immigració amb inseguretat o criminalitat.

En fi, que crec que és bo que aquests estudis es donin a conèixer per no parlar per parlar sense arguments. El millor argument per a fer callar aquesta extrema dreta és donar arguments sòlida davant les mentides que fan córrer ells.

RAMIRO GARCÍA DE DIOS: UN JUTGE QUE PARLA CLAR.

Que la justícia espanyola està molt podrida ja ho sabíem. No tota, és clar, perquè encara hi ha gent que fa bé la seva feina. Però pel que fa a les altes estructures de poder podem dir clarament que estan corcades fins al més profund. També ho intuíem. I tots aquells que l’han de tocar de prop cada dia ho saben, però pocs són capaços de dir-ho obertament. Quan ja fa molts anys enrere algú va dir que “la justicia es un cachondeo”, tenia tota la raó. Per tant, la cosa ve de lluny.

Que una part de la policia tampoc fa bé la seva feina també ho sabíem. I sabíem que a algunes brigades d’antidisturbis se’ls estava tolerant moltes pràctiques feixistes i massa violència. I sabíem que els seus responsables feien la vista grossa i que les investigacions quedaven en res. Aquests dies ho podem veure als carres de Catalunya sense que ni tinguin la vergonya d’amagar-se. Que aquesta no és la policia d’un Estat de dret i que s’omple la boca de respectar els drets humans també ho sabíem.

Quan la justícia és injusta i es permet que ho sigui, no és justícia. A aquesta justícia podríem anomenar-la de qualsevol altra manera: farsa, burla, comèdia, astracanada, sainet, simulació, “teatro del malo”, impostura, mofa, pantomima…  Feu servir qualsevol d’aquestes expressions i totes us aniran bé per designar una cosa que s’ha desprestigiat tant que ja ningú se’n refia. I si la justícia pot ser qualsevol d’aquestes coses, els judicis en són la conseqüència directa i, per tant, el resultat d’algunes resolucions judicials una flagrant injustícia.

Ens ho explicava ahir -sense pèls a la llengua- al programa FAQS de TV3 un jutge que s’acaba de jubilar i que tothom coneix per dir les coses clares. I no ara, sinó que les ha dit sempre. FAQS és un programa que ens roba algunes hores de son, que podria ser una mica més curt, però que val la pena. És una veu diferent a la de molts mitjans de comunicació manipulats i que es venen descaradament per quatre monedes d’or gran capital  i als grans poders polítics i econòmics.

El vídeo que us porto és la intervenció d’aquest jutge al programa. Tot i ser una mica llarg, val la pena.

CORREDISSES

Apallissen, mare.
Ara les anomenem forces d’inseguretat.
Han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Com tu, mare, els policies tenen fills;
intentem practicar la pietat, però els seus amos
fan com que s’enfaden, mare,
perquè cremem contenidors.
Però ells han cremat les raons, mare.
Han cremat totes les paraules.
Han dit que ells saben quina és la solució.
I la solució és seua.
Seua només, mare.
No els hi queda marge, ja,
ni tampoc ganes ni vergonya, per exigir-nos silenci
ara que arribem al llindar del dolor, l’esquelet
despullat del crit.
Apallissen, mare.
Són seues les lleis que no guareixen
les ferides que ens fan bramar.
La ferida no ens l’hem feta nosaltres.
No m’esperes aquesta nit, mare.
Irene Climent

EL MONOPOLI DE LA VIOLÈNCIA

Les declaracions del ministre espanyol Fernando Grande-Marlaska afirmant que “el monopoli de la violència el té l’Estat per garantir la seguretat dels ciutadans” són molt preocupants. Potser hauria estat més adequat dir que l’ Estat tenia el monopoli del poder o de l’ús de la força. Però no ho va dir ni ho ha corregit; més aviat ens ho ha anat repetint amb diferents paraules i amb to amenaçador i autoritari i amb una mateixa idea de fons que a mi em fa por. Probablement deu ser un més d’aquells que creuen fermament que les coses se solucionen a cops de porra i no amb el diàleg. Una llàstima, tractant-se d’un ministre d’un suposat Estat de dret…Els problemes normalment no s’arreglen amb la violència. I els problemes polítics s’han d’arreglar fent política. L’any 1980 jo era a l’Uruguai, encara amb d’una dictadura militar que no acabava de marxar. El darrer número del setmanari BRECHA ens recorda com en aquelles circumstàncies el govern va voler fer una reforma constitucional que pretenia estendre la tutela de les armes sobre la societat. El projecte militar pretenia tutelar l’activitat política i accentuava els principals trets repressius d’un desenvolupament basat en la seguretat, és a dir, una doctrina de la seguretat nacional com a suport del neoliberalisme econòmic; entre altres coses, legalitzava la pràctica de les violacions nocturnes d’habitatges particulars que la Constitució -trepitjada cada dia però vigent- prohibia expressament. El plebiscit del 80 no va tirar endavant i va ser un gran gest col·lectiu de coratge, tot i el terrorisme d’Estat que imperava per aquells dies.Aquest diumenge passat va haver-hi eleccions al «paisito» i, junt amb la votació per a president de la república, es votava també una iniciativa de Reforma Constitucional que pretenia militaritzar altre cop la vida quotidiana. Un percentatge significatiu dels que donen suport a la campanya «Vivir sin miedo» té més de 40 anys i per tant hauria de tenir records del que era, de veritat, viure amb por: por davant la sola presència d’un uniforme, que podia fer el que volgués sense haver de donar explicacions; por als cops a la porta de casa teva, por a que t’encaputxessin al mig del carrer i et portessin a una destinació incerta; por que et confonguessin amb alguna cosa o amb algú i que et disparessin un tret; por de no descodificar correctament les subtils senyals de l’arbitrarietat repressiva. Una por que t’acompanyava cada hora de la teva vida i que no sabies com treure-te-la de damunt.Per sort la reforma constitucional que es votava aquests diumenge no va tenir els vots necessaris i no s’ha aprovat. Caldria que els uruguaians recordessin com l’any 1972 els partits tradicionals van trucar a la porta de les casernes convidant els militars a sortir al carrer, els van donar el marc legal per actuar, i després, quan s’en van penedir, van ser incapaços de tornar-los a la cleda.A vegades tenim mala memòria i aquí a Espanya ens podria passar una cosa semblant. Després d’una transició (que alguns diuen que va ser modèlica i que molts altres pensem que no ho va ser tant) que ens va anar donant força més llibertats polítiques i socials de les que teníem amb el franquisme i que pensàvem que no faria més que anar cap a una democràcia plena, ara ens trobem que estem fent passos enrere a marxes forçades. Quan veiem aquests dies com les forces de l’ordre (les espanyoles i les catalanes) fan un ús indiscriminat de la violència i quan alguns jutges fan servir la presó preventiva de la forma que ho fan, potser caldrà que posem l’antena d’alerta si no volem que tot el que s’havia conquerit amb molta suor i llàgrimes desaparegui. Estem veient massa irregularitats com per estar tranquils i veiem com amb l’excusa del separatisme la repressió popular torna a la societat (especialment a la catalana) i veiem com l’imperi de la llei desapareix sota l’imperi de la porra.No sóc violent ni aprovo la violència, vingui d’on vingui. No m’agraden moltes de les escenes que veig a la televisió i crec que el bon camí és únicament el del pacifisme. Però també reclamo que no es permetin les barbaritats i els excessos que veiem en les forces de seguretat. Caldria tenir memòria tots plegats i prioritzar el diàleg a la força.

NO TE RINDAS

L’any 1920 va néixer a l’Uruguai, Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugiaa, més conegut com Mario Benedetti, periodista i escriptor que pertanyia a la “Generació del 45”.
A aquest geni de l’escriptura li devem poemes com aquest. Un poema que ens pot anar bé aquests dies tan foscos, en què veiem que aquelles mirades d’odi, que alguns diuen que van veure als ulls d’alguna gent, s’han convertit en cops de porra (aquests sí que plens d’odi) d’uns policies semblants als de qualsevol estat feixista. Ens pot donar ànims en uns moments de repressió com feia temps que no s’havia vist. Un poema que ens anima a no defallir; a seguir ferms a les nostres conviccions; a no resignar-nos a una realitat que no ens agrada. Encara que sigui poc a poc ens cal avançar, avançar i avançar… En una paraula: un cant a aquella esperança que mai hem de perdre.

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos,
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque ésta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

No s’ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d’un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se’ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s’amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.
Aquesta bona gent condemnada i els que se n’han hagut d’anat a l’exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se’n sortirà i tard o d’hora ho pagarà.Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

LA LLIBERTAT ROBADA

Diuen que va ser Charles Chaplin qui va definir al pessimista com «un optimista ben informat». Ell mateix deia que era una persona pessimista i em sembla que ningú, veient amb una mica d’atenció les seves pel·lícules, podrà negar al filòsof Xarlot un lúcid coneixement de les entranyes de la vida que feia que deixen una mica de mal regust de boca. En les seves pel·lícules els protagonistes acostumaves a ser els perdedors, persones bones i tendres que quasi bé sempre sortien malparades del diferents embats de la vida .

Recordo que una vegada vaig llegir que el bisbe Pere Casaldàliga corregia aquesta afirmació tot dient que no n’hi havia prou amb estar ben informat sinó que s’ha d’estar ben disposat per a la lluita i ben proveït d’esperança. Deia ell que l’optimista pot ser fins i tot un pessimista, però malgrat tot és una persona esperançada. No n’hi ha prou ni amb mirar la vida amb bons ulls i amb bon humor perquè sempre hi veurem coses molt fosques i esgarrifoses que no ens deixaran ser gaire optimistes. Coses difícils de mastegar i encara més de pair. La vida ens regala massa moments amargs com per poder ser molt optimistes. Però, tot i això, si tenim esperança la cosa canvia. I quan parlo d’esperança no parlo només de l’esperança terrenal (del tot necessària) sinó que també em refereixo en una esperança que va més enllà d’aquest món i dels molts moments històrics foscos que li ha tocat passar a la humanitat. Perquè no podem negar que s’han viscut períodes molt amargs al llarg de la història i, així i tot, la humanitat se n’ha anat sortint.

Als catalans en especial -però també a la resta d’espanyols- ens esperen dies difícil i complicats amb la sentència d’uns mals jutges (perdoneu, però jo ja he deixat de creure fa temps en la justícia espanyola) que aquesta setmana ens caurà al damunt i que serà més pesada que la llosa que guarda la mòmia de Franco allà al Valle de los Caídos. I serà una sentència molt difícil d’acceptar i digerir perquè ens farà retrocedir molts anys en allò que enteníem per democràcia i llibertats d’un país. A partir d’aquesta sentència, que establirà jurisprudència, veurem que tot podrà ser terrorisme i poden ser delictes les mirades d’odi, les manifestacions i fins i tot una piulada de Twitter. Ens caldrà molta esperança per no deixar-nos endur pel pessimisme.

Tant anys de lluites per la llibertat i els drets socials semblarà que no hauran servit per a res!. Aquesta espanya, que tots teníem una mica d’esperança que anés sortint de la foscor del franquisme i de la dictadura, ara veiem impotents com es torna a enfonsar en èpoques fosques i com s’hi torna a rebolcar contenta i feliç, com els porcs es rebolquen als seus mateixos excrements.

I el que és més trist: aquells que es deien demòcrates -i que s’omplen la boca dient que en això no els guanya ningú- callen covardament davant de tanta mentida, de tanta indignitat, de tanta manipulació i de tanta injustícia. Sí, amics, ens caldrà molta, molta esperança per suportar-ho!.

Vull acabar amb uns versos extrets del llarg poema d’en Pere Casaldàliga, «TIERRA NUESTRA, LIBERTAD» que diuen així:

«…¡Prostitutos creídos

de la madre común,

sus malnacidos!

…¡Malditas sean todas las leyes,

amañadas por unas pocas manos

para amparar cercas y bueyes

y hacer la tierra esclava

y esclavos humanos!

¡Otra es la tierra nuestra, hombres, todos!

¡La humana tierra libre, hermanos!»

S’HA MORT MOSSÈN TRONXO

S’ha mort Mossèn Ramon Maria Anglerill, rector de Gósol, un gran amic de Mossèn Ballarín i un d’aquells rectors amb qui es va inspirar per crear el personatge de MOSSÈN TRONXO, segurament el llibre més popular de Mossèn Ballarín. De totes maneres -i si hem de ser sincers-, Mossèn Tronxo no és una sola persona, sinó que són tot el munt de capellans que hi havia escampats (cada cop en queden menys) per tants i tants poblets petits d’aquests mons de Déu. En el pròleg del llibre ja ens ho fa saber: «Al padrí Soques, al Ramon Maria, als meus antics deixebles que volten el greny, a tots els qui, com ells, encara són de la mena. La més bella, pobra i santa, fidel, silenciosa i oculta que ha donat l’església. Els rectors del tronxo».

Mossèn Ramon és un d’aquests representants dels rectors de pagès, d’aquests personatges arrelats tan profundament al terròs que s’hi han quedat servint fidelment fins a la seva mort a tothom que trobaven al seu camí. Ja ho diu a la primera frase del llibre: «No volia acabar els torrons sense un homenatge al rector de pagès». Mossèn Ballarín reconeixia que «no en sóc de mena, he vingut al tronxo de lluny, però els companys del rostoll m’han fet dels seus. Des d’aquell dia. De quan un veí de curs em deixava els llibres de la carrera perquè jo no tenia quartos per comprar-me’ls. AQUESTA TE LA DEVIA, RAMON».

Aquest bon home que s’acaba de morir, i que s’havia deixat feia anys una llarga barba de patriarca bíblic que el caracteritzava, resulta que deixava els llibres al seu company de la mateixa manera que després s’asseia al cafè del poble a fer la botifarra com un més del poble i deixant poc a poc la seva vida per aquells camins de muntanya, anant de parròquia en parròquia i servint tothom, sense cap distinció de persones i de forma callada i silenciosa. Per això mateix era tan estimat i per això mateix el 2012 Gósol va fer-li un homenatge amb motiu dels seus 50 anys de sacerdoci.

I com ell, es van morint poc a poc aquesta mena de capellans d’espardenya o xiruca, que han aixafat tanta pols i han caminat tants camins que ja se saben els topants de memòria. Els topants de la terra i els topants dels cors de la gent perquè estan totalment arrelats a la terra, a les tradicions i al país i han fet de la seva vida un servei al poble. Uns capellans que es van forjar en uns anys durs de postguerra i en uns seminaris on els cigrons rebotaven de tan poc cuits com eren i el bacallà i la cansalada de donya Urraca era el plat dels pobres en aquells temps. Mossèn Tronxo ens mostra la vida i la manera de fer de tot un tipus de capellans molt característics d’aquells temps i que, a mida que es vagin morint, trobarem molt a faltar. Molts d’ells no necessitaven gaire teologia ni llatí, ni encícliques per arribar a la gent i mostrar l’amor incondicional de Jesús pels més humils. Com deia el professor Roca Ricart en una crítica que feia al llibre Mossèn tronxo, «aquesta mena de capellans no entenen de política ni d’economia, però coneixen a la perfecció la gent i els seus problemes perquè connecten plenament amb ella. Coneixen la terra i les persones que la treballen com ningú no es pot nimaginar. S’estimen cada arbre, cada pedra, cada ocell, perquè en ells veuen la grandesa de Déu. No coneixen ni l’enveja ni la malícia i el seu únic pecat és passar les hores de lleure jugant a la “botifarra” amb els veïns, i fins i tot engrescar-se quan no guanyen. A la vegada són capaços de viure una religiositat molt pura -per íntima- mancada de vicis i de prejudicis, d’esquemes i de preceptes. Tenen una concepció tan vitalista de la vida (valga la redundància), que fins i tot són capaços de xarrar amb la Mare de Déu (a la que anomenen mestressa) i amb un escolanet de cartró (el mocós), en un manifest intent de superar la solitud a què de vegades es veuen lligats. Gràcies a la seua fe i al seu temperament, més cívic que místic, atenyen resoldre tota índole d’afers que se’ls presenten, no sols a ells, sinó a qualsevol dels seus parroquians; i inclús als que no ho són. Amb una tal dedicació i una gran senzillesa aconsegueixen guanyar-se l’estima i la confiança de tothom, afecte que es converteix en l’única recompensa que reben per la seua tasca, a banda del treball ben fet. Els actes de mossèn Tronxo ixen del cor.»

Com en sortien els de mossèn Ramon, ben demostrats i testimoniats per tots aquells que els coneixien. Descansi en pau.

POLÍTICA DECEBEDORA

La política hauria de ser una eina i un camí cap a la construcció d’una societat millor, més justa i amb una millor convivència. Tots podem constatar que aquest ideal cada vegada s’aconsegueix menys i més aviat anem cap al sentit contrari i, per tant, em sembla que la desafecció i el poc interès per la política es fa cada dia més evident. Millor dit: potser el desencís no és tant de la política sinó dels polítics. Tenim uns polítics cada cop més inútils per a fer la feina que els hem encomanat fer i que cada dia es mereixen menys el nostre interès per tota una sèrie de raons que, sumades, fan que hàgim arribat on hem arribat. Al descrèdit quasi total!

Sempre havíem pensat que l’arribada de noves generacions implicaria una renovació i noves formes de fer. Res de tot això ha passat. Crec que són encara més incapaços que els vells i segueixen amb els mateixos defectes i sense donar respostes satisfactòries a les urgents demandes socials que necessitem. Ho veiem aquests dies quan hem d’anar a unes noves eleccions que, en teoria, ningú vol i que Espanya no necessitava. I això és culpa dels principals responsables dels grans partits espanyols, tots ells prou joves com per tenir una altra visió de les coses. Veiem com són uns inútils totals i que el millor que podrien fer és anar-se’n cap a casa seva. Segueixen tenint el mateix sentit de gueto de sempre i pensant més en el propi partit que no pas en el bé comú. Únicament pensen en acumular poder i més poder per poder aprofitar-se’n de manera totalment egoista i tancats en les seves pròpies lògiques d’acumulació de poder, perdent de vista la finalitat última de l’exercici de construcció de la convivència col•lectiva i del benestar dels ciutadans. I, és clar, posats en aquesta atmosfera en què respiren contínuament són temptats per la corrupció, un fenomen present de sempre però que sembla que ningú té ganes de corregir. Ni ells, ni la majoria de mitjans de comunicació, que haurien de ser els que vetllessin pel tema. Però aquests mateixos mitjans són els principals interessats en mantenir l’estatus quo.

Corrupció, poder sense control, poca i vergonyant separació de poders, esperit de gueto i total incapacitat de dialogar són el caldo de cultiu ideal per arribar on hem arribat i perquè puguem posar en dubte amb molt fonament la democràcia, que veiem cada dia més tocada de mort. I només cal veure la valoració dels polítics que registren les enquestes per arribar a la conclusió que així no arribarem enlloc. I no sembla pas que els partits tinguin cap mena d’interès en canviar, si no és que la societat els faci canviar per força. Aquesta absència de canvis suggereix que el punt dèbil del sistema polític, de la democràcia política, és la representativitat. Els polítics actuals no ens representeu prou ni prou bé i sembla que ningú tingui clar cap on hem d’anar ni com resoldre els problemes més elementals. Segueixen amb esquemes antics i sense cap mena d’imaginació en un món cada cop més complex. Veurem en aquestes pròximes eleccions el grau d’abstenció que hi haurà, justament per aquest afartament de la mala política i dels mals polítics.

Un urgent una neteja i un replantejament de la política. És urgent que surtin nous partits i unes noves regles de joc que permetin representativitat directa i amb ganes de fer les coses de diferent manera si no volem anar de dret cap al desastre total.

L’HORA DE COMENÇAR A DESOBEIR?

L’Anuari de l’Associació Catalana de Sociologia certificava, ja a l’any 2013, un creixement dels moviments socials com a resposta a l’augment del descontentament social i de la desafecció cap a la política. Tot plegat, deien llavors, són signes evidents i comprovables d’uns canvis en profunditat. Aquest descontentament ciutadà s’ha anat convertint en indignació profunda per una bona part de catalans davant l’ignomínia i les injustícies que estem vivint tots plegats, però algunes persones i famílies especialment.

Som en un altre 11 de setembre. Farem un altre cop una gran manifestació. Escoltarem altre cop uns discursos ben abrandats i molt, molt, patriotes. Escoltarem altre cop paraules massa buides dels líders dels partits polítics que ens prometran coses que després no acompliran i que fan que tots ens anem cansant, desenganyant, indignant una mica més. Però en què queda tot plegat?. En poca cosa. Veiem com, incomprensiblement, els partits sobiranistes són incapaços de posar-se d’acord en allò fonamental. Tot força decebedor. Un panorama decebedor que fa que aquests mateixos sociòlegs dels que parlava constatessin llavors un descontentament ciutadà creixent que estic segur que actualment encara ha augmentat molt més davant la distància creixent -que es pot convertir en abisme- entre ciutadans i polítics. Si en alguna cosa encara tenim una mica de confiança és en els moviments socials sorgits de la societat civil. I poca cosa més. Hem avançat molt, certament, però sembla que ara estem una mica encallats. El que és una evidència és que cada cop hi ha més gent que el que de veritat vol és la independència. Hem de buscar la forma de marxar d’aquesta podrida Espanyaque no ens dóna res de bo i ens pren el més valuós que tenim: el dret a decidit què volem ser i on volem anar.

L’anuari del què parlava també constatava el nombre creixent de persones i moviments que comparteixen la idea de la insubmissió civil, fiscal, social i cultural i destaca que “la majoria dels nostres conciutadans continuen en una indignació que busca canals d’expressióMolts s’organitzen, i cada vegada són més els que se subleven davant una degradació de les seves condicions de vida i de treball i dels serveis públics”. I jo hi afegeixo que també davant les retallades constants de llibertats. I em pregunto si no ha arribat el moment de posar fil a l’agulla i començar a desvetllar-nos i mirar d’exercir de forma efectiva totes aquestes aspiracions. Potser ens falta que algú es posi al davant i ens guiï en aquest camí, que sempre serà tortuós i difícil. Imaginar i estudiar amb molt deteniment quines són les formes més adequades al nostre país i en aquest moment per tirar endavant. Tenim molts teòrics que han escrit sobre el tema de la desobediència civil i molts d’ells han posat en pràctica, amb resultats prou bons i convincents, les seves conviccions. Recordem, sinó, Henri David Thoreau, Lleó Tolstoi, Mohandas Gandhi, Rosa Parks, Martin Luther King, Bertrand Russell, Emma Goldman, Albert Schweitzer, Lanza del Vasto, Hannah Arendt o el nostre Lluís M. Xirinacs…

El que sí ha demostrat la història és que algunes formes de desobediència civil no-violenta es poden utilitzar com a mètode de conflicte polític, disrupció i escalada i que hem d’aprofitar el seu poder per crear un canvi que duri. I, per acabar, unes paraules de Gandhi quan declarava davant d’un tribunal que el jutjava justament perquè havia practicat la desobediència civil: “No per estalviar-me la pena que em vulgueu infligir ni per cap manca de respecte a la vostra autoritat sinó per demostrar-vos que em calia obeir a la llei més alta de l’ésser humà: la llei de la consciència.” (Autobiography, part v, cap. xv).

BONA DIADA A TOTS!