El viatge interior

Dos peregrinos por una calzada de piedras

Una amiga de l’Uruguai, amb qui ens comuniquem de tant en tant, em diu que ha demanat una baixa voluntària d’un parell de mesos per a fer el Camí de Sant Jaume. Em comunica que vindrà ara a finals d’abril i s’estarà uns dies amb nosaltres abans i després del viatge. Em parla de les ganes que en té i d’allò que pretén que sigui: no ha de ser un simple viatge a peu, sinó que vol que sigui una espècie de viatge interior. Jo no l’he fet mai, però tinc ganes de fer-lo algun dia, tot i que no em veig amb cor de fer-lo sencer. N’he llegit algunes coses, això sí, i veig que té un atractiu especial per a molta gent.

Diuen que cada pelegrí té unes raons personals per a fer-lo i, per tant, n’hi deu haver una gama quasi infinita. De totes maneres, expliquen que la majoria de raons es podrien resumir en que és una espècie de repte personal, un voler fer un viatge a l’interior d’un mateix per a conèixer-se millor, gaudir d’uns paisatges idíl·lics, un interès per la història i l’art que es palpa al llarg del camí, una forma diferent de fer turisme, etc etc.

No és fàcil en el món apressat en què vivim, moguts pels mòbils, la velocitat i el soroll, voler –i poder-parar-se una mica, entrar dins d’un mateix per contemplar i contemplar-se. Contemplar, que no és exactament mirar, sinó que comporta alguna cosa més. Una cosa que ens acostuma a fer una mica de por perquè cada un de nosaltres és un misteri insondable que es fa cada cop més gran i més profund si ens hi endinsem una mica. El contacte amb la natura quan es fa el Camí segur que hi ajuda perquè aquells paratges que es recorren diuen que són d’una gran bellesa i que, a mida que es camina, hom s’integra en el paisatge, va deixant anar el llast que potser porta d’ans i panys, inquietuds arrossegades de molt temps i la ment es va alliberant i hom va entrant dins de si mateix tot caminant i reflexionant. He llegit alguna cosa ben interessant sobre aquest fet de trobar-se un mateix mentre es fa el Camí de Sant Jaume i com aquesta experiència marca la resta de la vida. Hi ha hagut gent que ha canviat radicalment de vida després del Camí. Alguns altres diuen que han estat capaços de respondre velles preguntes vitals que arrossegaven de temps. Altres confessen haver trobat un pau interior que havien buscat també durant molt temps i que no havien estat capaços de trobar. Reconec que ens hem plantejat seriosament acceptar la invitació d’acompanyar la nostra amiga però, finalment, ho hem deixat per una altra ocasió que, si Déu vol, ja tindrem.

Sí que valoro, però, moltíssim aquesta necessària reflexió sobre un mateix, la conversa quasi sempre diferida amb nosaltres mateixos per arribar a saber una mica millor qui som, com som i què volem ser. En el fons és buscar el moment per auto preguntar-nos  com volem caminar cap allò que tots busquem i que tant ens costa trobar: la felicitat. És clar que podem anar a veure a un professional de la psicologia que ens ajudi a crear aquest espai de reflexió per saber una mica més sobre nosaltres mateixos, tenir menys Ego, ser més empàtics, sentir-nos millor amb nosaltres mateixos, amb els que ens envolten i amb la societat sencera. Podem anar a veure un psicoterapeuta que ens ajudi a comprendre i integrar millor en nostre sofriment. Podem buscar un professional que ens faci veure per quin motiu estem atrapats en la densa teranyina de les nostres pròpies contradiccions personals i els camins per a desfer-nos-en. Tots aquests professionals ens hi poden ajudar, sens dubte, a fer tot aquest camí cap al nostre interior personal, però -ben pensat- ¿no podria ser una bona oportunitat provar de fer el Camí de Sant Jaume?

Quan hagi tornat de fer-lo la nostra amiga li haurem de preguntar i potser ens acabem d’animar…

Anuncis

Què escric avui?

Aquest any 2015 que acaba de nàixer -tan menut i ja tan pocavergonya- només fa que portar-nos males vibracions i males notícies. L’acabem de començar i ja hem hagut de rebre i comentar aquesta mala notícia de la salvatjada de París  tacada amb sang innocent. Mal començament i massa males notícies per un any acabat d’estrenar…

Aquí a casa nostra els polítics que s’haurien d’entendre tampoc s’acaben d’entendre. Amb alguns ja no cal comptar-hi perquè ja hem vist que des de sempre només saben fer el titella (i és que són titelles de veritat perquè els seus fils els mouen des de Madrid)  Els que de veritat compten no s’entenen i jo no sé si només és per fer el paperot, per fer veure qui els té més grossos i marcar una mica de paquet, o si realment tota aquesta mena de  comèdia és de veritat i si és només un sainet o si a fi de comptes tot acaba en drama. Esperem que sigui simplement una espècie de novel·la de suspens d’aquelles que justament són bones perquè creen expectació i angoixa, però que al final es lliguen caps, es descobreix l’assassí i tothom queda content. Està bé crear una mica d’intriga, però els nostres polítics potser es passen una mica. I em refereixo als polítics que de veritat sembla que creuen en això que tanta gent somiem, que veiem que es pot aconseguir i que se’n diu independència. No sóc d’aquells que es pensen que arribarà demà mateix i que servirà per lligar els gossos amb llonganisses; sinó que més aviat sóc dels que creuen que simplement som a l’inici d’un camí llarg i feixuc però que, justament per això donarà els seus fruits, i podrem viure millor tots plegats. Però penso que hem iniciat un camí que ens cal fer junts i ben decidits. és el moment de fer pinya i és el moment que es farà cert allò de que “la unió fa la força”. Ja vindran prou obstacles de fora com per posar-nos pals a la rodat nosaltres mateixos.

Per això, a l’hora de posar-me a escriure l’apunt d’avui, he hagut de pensar una mica què calia escriure o comentar. Podia parlar altre cop de política o de males notícies… Els que teniu la paciència de llegir-me,  ja veieu que parlo una mica de tot i generalment sempre miro de comentar alguna cosa de les que passen, a vegades simplement com a reflexió en veu alta d’allò que jo penso. Fora dels blogs especialitzats en algun tema concret (alguns d’ells molt ben escrits i seriosos), veig que n’hi ha una bona majoria que són més superficials –aquest és un d’ells- i que serveixen més per desfogar les manies, les neures o les fòbies que cadascú té, que no pas per una altra cosa. I he arribat a la conclusió que no em cal escriure més sobre males notícies perquè els diaris ja en van prou plens…

Per això he pensat, a l’hora de triar el tema d’avui, que tornaria a reflexionar en veu alta sobre el que vull que sigui el meu blog i, ja que comencem un nou any, si cal continuar-lo o no. Alguna vegada m’han dit com m’ho faig per escriure tant i tant sovint i la resposta és que de temes sempre n’hi ha i que la principal dificultat, en definitiva, és més aviat la de triar. Normalment tinc un munt de temes actuals o guardats en una carpeta. A vegades es fan vells i ja no serveixen. Els llanço a la paperera i tal dia farà un any.. Però a vegades em serveixen com a punt de reflexió per un tema actual o intemporal. Perquè tenim la sort de que hi han temes que no es fan mai vells. Ja els filòsofs grecs hi pensaven; hi van seguir pensant a l’Edat Mitja i seguim pensant-hi i parlant-ne ara. Perquè jo considero que un blog com el meu ha de ser això: un lloc on parlar dels temes que es parlen en família, amb un amic o amb qualsevol desconegut. Un blog serveix per compartir opinions i perquè tothom hi pugui dir la seva, si li ve de gust.

I potser repetiré el que ja he dit alguna altra vegada; però a mi el blog em serveix per fer una parada de tant en tant, asseure’m a pensar una mica i fer l’intent –no sempre reeixit- d’expressar allò que penso. Un blog ajuda a observar, a garbellar, a aprendre, a escriure, a dubtar i una cosa que jo valoro molt: a rebre opinions semblants o diverses -cada cop menys, per cert- dels pocs o molts lectors que hom té. De tant en tant rebo una grata sorpresa en forma de comentari o de correu d’alguna persona que no coneixes de res i que diu que et llegeix i t’anima a seguir. Aquesta serà la il·lusió que intentaré mantenir durant aquest any que comença i enviar una gran abraçada als amics que em segueixen.

I també des d’aquest lloc tan humil goso demanar-li al nou any que, si us plau, procuri acabar una mica millor del que ha començat!

Fent camí

Ja ho deia un professor meu quan volia parlar d’algú que no sabia gaires coses i que aparentava saber-ne moltes:  “Fulano de tal té una incultura enciclopèdica”. Jo, en certs temes, tinc una incultura tan enciclopèdica que em fa una mica de vergonya haver-la de reconèixer, tot i que ja se sap que la majoria de persones som més aviat limitats i no podem arribar ni a la més mínima part de la cultura. Què més voldríem!  Jo admiro aquelles persones –i se’n troben algunes- que, sense donar-se cap mena d’importància, notes que saben una mica de tot, han llegit molt, han sentit parlar de tot i de tothom i poden donar raó de tot un munt de coses gràcies als seus estudis i la seva intel·ligència.  Jo, avui, m’he adonat de la meva poca cultura quan he llegit una frase que m’ha cridat l’atenció i que, quan he llegit el nom de l’autor, he vist que no n’havia sentit a parlar mai, tot i sent una persona molt popular, molt coneguda i molt polifacètica. Jo no havia sentit a parlar mai de William Sanford «Bill» Nye, popupularment conegut com Bill Nye the Science Guy (l’ndividu de la ciència). L’he descobert avui i, després d’haver-ho anat a consultar, resulta que és un molt conegut educador de ciència, comediant, presentador de TV, actor, escriptor i científic nord-americà. Sempre s’aprenen coses noves!

La frase que m’ha cridat l’atenció i que m’ha fet pensar una estona (l’he considerada molt certa i molt encertada) és la següent:”Alguna cosa no va bé en una societat on la gent va al gimnàs amb cotxe per anar a pedalar amb una bici estàtica”. Penso que té força raó i que no té massa sentit tancar-se en un gimnàs per fer certs esports que es podrien fer –i molt millor- a l’aire lliure. ¿No és molt millor caminar a l’aire lliure, prendre sol i aire per oxigenar  el cos, que no pas tancar-se en un recinte i caminar sobre una cinta? M’ho imagino i ho pregunto perquè no ho sé. Jo mai m’he tancat en un gimnàs i, de moment, no tinc ganes de fer-ho. Com a molt, si algun dia fa molt mal temps i no puc sortir de casa… De jovenet fèiem la gimnàstica sueca al mig del patí; un tipus de gimnàstica que estava molt de moda en aquell temps i que fèiem amb molta devoció i convenciment.  I ara, a la maduresa ben madura del que anomenen tercera edat, he començat a fer un altre tipus de gimnàstica que també està molt de moda i que anomenen “Pilates” i que és un sistema d’entrenament físic inventat a principis del segle XX per l’alemany  Joseph Pilates, basant-se en els seus coneixements de diverses especialitats com la gimnàstica, la traumatologia, el ballet o el ioga. Ara em tanco dues hores per setmana en un local per a fer aquests tipus d’exercicis i estiraments que, tot i que considero que em van prou bé, no m’acaben de satisfer pel fet de que s’han de fer en un lloc tancat. Ja sabeu que la meva afició és més aviat caminar i és on m’hi sento a gust de veritat.

Passejar, trencar les limitacions de quatre parets, respirar aire fresc, sentir el fred a la cara o el sol a la pell, contemplar els colors de la natura, escoltar els seus sorolls o assaborir els seus silencis… trobo que és molt millor i és un autèntic luxe. Passejar és una activitat sana, creativa i la més barata de totes. És una activitat essencial per relacionar-nos de manera sana amb nosaltres mateixos i amb el nostre entorn. És la manera millor de perdre temps per tal de guanyar salut i benestar. Caminar és una activitat que aparentment no serveix per gran cosa i dóna la sensació de que és totalment improductiva. Una pèrdua de temps, vaja!. Ens pot semblar a primera vista que no serveix per gran cosa, però genera una energia interna que no es paga amb diners. No genera despesa ni consum i dóna peu, mai millor dit, al pensament i a certa forma de resistència.

També he descobert avui l’existència d’un parell llibres que no he llegit encara-, que parlen sobre el tema i que semblen prou interessants com per buscar-los i llegir-los. El primer es titula “El arte de caminar” i que recull les reflexions sobre aquest tema de L. Stevenson y William Hazlitt (Universidad Nacional Autónoma de México). L’altre llibre es diu ‘Caminar. Tras los pasos de Henry D. Thoreau. Walking, un manifiesto inspirador’. (Nuevos Emprendimientos Editoriales)

Deia Henry David Thoreau, un abanderat de la desobediència civil: “Crec que no podria mantenir la salut ni l’ànim sense dedicar almenys quatre hores diàries, i habitualment més, a passejar per boscos, turons i prats”. Jo no aspiro a dedicar-hi tantes hores, però sí que almenys una hora diària ens anirà prou bé.

El Salt del Duran (Obert per jubilació, 2)

P3104257

La sèrie,“Obert per jubilació,1” comença AQUÍ

———————————————-

La de les gràcies d’estar jubilat és que el temps s’esfilagarsa en hores sense fi. Això que per a mi -de moment- em sembla una sort, per a molts pot semblar-los una fatalitat. Cal omplir les hores d’un dia que sembla que en tingui més de les que li pertoquen i potser no tothom ho sap fer. Sigui com sigui, jo trobo que és una sort disposar, cada dia de la setmana, d’oportunitats que només en podia disposar els dissabtes i diumenges. Tenir a la teva disposició tot el temps del món prou que ho voldrien molts! Però no us desespereu els que encara sou joves i treballeu, que tot arribarà… Com deia l’escriptor George Bernard Shaw “la joventut és una malaltia que es cura amb el temps” i només cal deixar que vagi passant, procurant que no faci massa destrosses. perquè, si no, tampoc podrem gaudir-ne gaire d’aquesta etapa privilegiada.

P3174312Un dels bons propòsits que em vaig fer quan estava a punt de jubilar-me -i que he confessat públicament-, és el de caminar, perquè diuen que és bo per la salut física i mental. I ja ho he començat a fer. Com ja sabeu, aquí a Mollerussa tenim un lloc excel·lent per fer-ho com és la 3a sèquia del Canal d’ Urgell i que justament aquest any han netejat i arreglat per tal de que s’hi pugui caminar per la mateixa banqueta del canal o pels camins laterals. Un bon passeig –aigües amunt- és arribar-se fins a l’emblemàtic Salt del Duran.

Com que justament aquest dies vaig llegir la notícia de que l’Ajuntament de Mollerussa hi estava fent feines de neteja i recuperació em van venir ganes d’anar-hi a xafardejar una mica. I, efectivament, vam trobar la brigada municipal en plena feina i em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de que l’indret, força deixat de la mà de Déu durant tants anys, ara ja comença a fer bona pinta. Les obres que s’hi estan fent consisteixen principalment a condicionar la mina d’aigua, canalitzar i fer drenatges nous per conduir les aigües subterrànies i millorar els diferents sortidors d’aigua. També s’hi ha construït un banc de pedra que delimita la part interior aprofitant els desnivells del complex i s’ha pavimentat el camí de descens fins l’edifici on hi havia –i encara hi ha- la turbina que produïa electricitat per a la Forestal d’ Urgell i que es trobava en molt mal estat. S’hi està treballant encara i esperarem a veure com quedarà…

P5084706No cal dir que ara ja és molt agradable fer aquest passeig i cada dia t’hi trobes un munt de persones fent el recorregut, sigui passejant, corrent, amb bicicleta, sols o fent petar la xerrada en grup, acompanyats del gos, de la música o de la pròpia soledat, etc. És un circuit planer,ben cuidat i amb les indicacions adients del punt quilomètric per tal de que cadascú triï el que li sembli més adequat. L’han batejat amb molt bon encert com a CIRCUIT SALUDABLE), Comença davant de la caserna dels Mossos d’Esquadra al camí de Belianes i acaba al Salt del Duran. En total són poc més de 8 quilòmetres que passen pels termes municipals de Mollerussa, Golmés i Vilanova de Bellpuig.

P5084690P5084697P5084702

Jo, que hi havia anat de ben petit a fer-hi alguna berenada, sempre sentia una espècie de melangia i molta tristesa en veure-ho tot tan abandonat. I suposo que, com jo, la sentien tantes i tantes persones de tots els pobles veïns que hi havien passat moltes bones estones en uns temps que no hi havia –ni de bon tros- tants mitjans de distracció i per desplaçar-se com ara. Recordo que temps enrere llegia un text de l’amic Jimmi Romeu Prenafeta on descrivia les seves vivències de jovenet i explicava bé tota la història de l’indret. L’he buscat i l’he pogut recuperar per si el voleu llegir, cosa que us recomano a tots els que el vau conèixer de fa anys. El text es diu EL SALT DEL DURAN i està escrit al 2008, quan encara estava molt brut i deixat i ja llavors prometien arranjar-lo. El text és molt interessant i ho són també les fotos que l’acompanyen perquè podrem comparar l’estat del lloc d’aquells temps i l’estat actual. FOTOS ANTIGUES

DSC08391

Foto de Jimmi Romeu

Presentar un llibre

4-10-2013: Mollerussa. Centre Cultural. Presentació del llibre de Jaume Pubill Gamisans, "A peu. Caminant a poc a poc s'observa millor la vida"Suposo que als escriptors que han escrit i presentat molts llibres ja no els deu fer tanta il·lusió com me’n va fer a mi el divendres passat, quan em van presentar el meu primer –i únic- llibre “A PEU” al centre Cultural de Mollerussa. Com que us prometia que us en faria una petita crònica, aquí va.

Primerament vaig voler dir unes paraules d’agraïment a les prop de 100 persones que van assistir a l’acte i vaig voler fer una mica d’explicació de com havia nascut el llibre i de les motivacions que m’havien portat a començar el meu blog, convertit ara en llibre. Després vaig presentar el presentador i vaig voler agrair-li públicament la seva bona disposició des del primer moment.

El presentador del llibre va ser un vell conegut meu i de molts dels assistents -Mn. Ignasi Montraveta- i seguidor del meu blog. Per aquests dos motius vaig poder-li demanar que em fes aquest favor: perquè tenia la confiança necessària per poder-li demanar i perquè sabia que ja havia llegit molts dels meus posts escrits durant els primers quatre anys de blog. Per tant, ja tenia feina avançada i ara, no va fer més que llegir-se durant tres setmanes la tria que ha sortit publicada en forma de llibre  per poder-ne fer una mica de ressenya. Per a mi va estar molt encertat i crec que va saber resumir plenament els principals aspectes que toco al llibre.

Ho devia fer tan bé, que es van esgotar tots els exemplars que vaig posar a la venda. Vaig quedar molt curt i vaig haver de fer llista, per tal de demanar-ne més i anar-los entregant a tots els que en van demanar. Espero tenir-los en un termini de 10 o 12 dies i poder-los anar fent arribar als seus destinataris. Si hi ha algun interessat de fora de Mollerussa que el vulgui, pot entrat al web de l’ Editorial EL TOLL on trobarà la forma de demanar-lo i li enviaran a casa.

I, per acabar, voldria fer unes reflexions que em semblen interessants en un moment com aquest. El fet d’escriure un llibre quasi sempre és conseqüència directa d’haver-ne llegit molts abans, cosa que no garanteix que el resultat sigui bo. Però és difícil escriure sense anteriorment haver llegit. Per això considero importantíssim que els infants comencin a llegir ja de ben jovenets i que no parin de llegir durant la resta de la seva vida. Per això jo vaig voler agrair públicament al meu primer mestre, el Sr. Josep Reynal, que m’inoculés aquest bon virus de la lectura.

A mi m’agrada escriure de forma senzilla. Com més senzill millor. Al blog vaig triar deliberadament aquesta manera de dir les coses, de forma espontània i sense fer  massa correccions, perquè trobo que es la forma de fer un blog viu i lleuger. Potser fins i tot, alguna vegada he pecat de massa lleugeresa… Però és la forma que he triat i en la que m’hi sento millor. Es una forma de deixar-me anar i sentir-me lliure expressant les pròpies reflexions i opinions (potser no sempre prou matisades), tot i sabent que no seran compartides per molts. Però tampoc m’importa massa i penso que, a fi de comptes, tothom és lliure de llegir-me o no i que podem respectar-nos sense haver necessàriament de pensar igual.

Escriure el blog m’ha fet perdre moltes hores però m’ha enriquit molt en tots sentits. Per tant, no me’n penedeixo gens ni mica i, de moment, penso anar-lo seguint. Reconec que, a l’hora de fer-ne un llibre, potser havia d’haver corregit una mica més, però no vaig tenir ni humor ni ganes i vaig preferir deixar-ho pràcticament tot com estava. Ja em perdonareu si hi trobeu massa errors.

I, per acabar, només dir-vos que el llegiu i que tant de bo us agradi. I, si fos possible, que em féssiu arribar els vostres comentaris i la vostra crítica, com més sincera millor. Gràcies a tots.

Presentació del llibre “A PEU”

1-PORTADA2-Contraportada

Aquesta és la portada i la contraportada del llibre que l’ Editorial “EL TOLL” d’Ontinyent (La Vall d’Albaida, País Valencià) m’acaba d’editar i que demà presentarem al CENTRE CULTURAL de MOLLERUSSA a les 9 del vespre.

Els que aneu seguint el blog potser ja ho haureu llegit perquè ja fa dies que vaig penjar, dins del meu blog, una plana dedicada al llibre on explico una mica de què va. Per tant, si us interessa, podeu llegir-ho clicant aquí.

Vull fer notar que, des que l’editorial es va posar en contacte amb mi,  fins ara que el presento ha passat exactament un any. Tota una llarga gestació, que sembla haver arribat a bon terme i ja ho veieu: ja tenim la criatura aquí i sembla que ben eixerida, ben maca i robusta. Ha sortir un totxo de més de 400 pàgines!. Ara només falta que us agradi…

La presentació vaig demanar si la volia fer un vell amic i confés fidel seguidor del blog: MN. IGNASI MONTRAVETA. No vaig haver d’insistir gens perquè de seguida em va dir que sí de forma ben generosa i vaig adonar-me que s’ho agafava amb molt interès. Per tant, segur que ho farà molt bé i valdrà la pena escoltar-lo. Moltes gràcies Mn. Ignasi!.

I, per acabar, només dir-vos que hi esteu tots convidats, tot i sabent que alguns de vosaltres sou de molt lluny i no podreu pas venir. Però us ho havia de fer saber… I també us prometo fer-ne una petita crònica per explicar-vos com ha anat.

Si algú vol adquirir algun exemplar del llibre el pot demanar directament a l’EDITORIAL EL TOLL  i us el serviran directament.

Turista o viatger

Paul Bowles, (Nova York, 3 de desembre de 1910 – Tànger, Marroc, 18 de novembre de 1999) va ésser un escriptor, compositor i viatger nord-americà. Ell mateix explica que de jove va tenir conflictes molt intensos amb els seus pares. Un dia, en una discussió amb la seva mare, va llençar-li un ganivet i, per evitar mals majors, als 19 anys va decidir marxar de casa. A partir de llavors va fer una vida bohèmia i es va dedicar a la música i a la literatura.

Bowles deia que “la diferència entre un turista i un viatger és que quan un turista arriba a un lloc sap exactament el dia que marxarà. El viatger, però, quan arriba a un lloc, no pot saber si es quedarà allà la resta de la seva vida“. Trobo que és un text molt avinent en aquests dies d’estiu on tots ens tornem una mica turistes, caminants, viatgers, hostes, badocs o potser simplement letàrgics estiuejants. Bowles , en les seves novel·les li agrada descriure la barreja que fan alguns europeus o nord-americans entre la cultura musulmana i les pròpies cultures fins al punt que, alguns d’ells, acaben immersos en autèntiques crisis d’identitat en trobar-se descontextualitzats i alienats per un núvol de drogues, alcohol i ambigüitat emotiva i situats en el paisatge del desert (interior o exterior), on l’única cosa que existeix és el cel i la terra pelada. D’aquesta manera vol representar la dissolució de la identitat que comporta el món modern per alguns.

Dissolució d’identitats o descobriment i acceptació de noves identitats. “A l’estiu tota cuca viu”, diuen, i podríem afegir que a l’estiu tots ens movem una mica més i sortim de les nostres rutines i dels nostres mons interiors que ens tenen presos. Intercanviem més experiències, veiem coses noves, ens retrobem amb amics, ens remullem a les aigües d’uns mars que ens fan sentir petits però també una mica més lliures. Passegem per muntanyes des d’on veiem nous paisatges i des d’on veiem el món des d’una altra perspectiva. Potser fins i tot l’estiu ens fa veure que tot és més relatiu, que les coses no són tan serioses i els problemes no són tan greus. Que podem deixar les nostres preocupacions per uns dies i no passa res. Potser fins i tot descobrim que el món aniria rodant i aniria fent la seva encara que nosaltres no hi fóssim i, per tant, ens fa sentir menys imprescindibles i necessaris.

Tot i que sigui cert que tothom és necessari d’alguna manera, també és cert que cap de nosaltres és imprescindible. I, parlant d’imprescindibles, aquests dies estiuencs que ens converteixen en éssers més letàrgics i més filosòfics ens fan veure una crua realitat: que segurament els éssers més prescindibles de tot l’univers universal són els polítics. Sobretot seria bo i molt útil poder prescindir d’aquests mals polítics que surten com a bolets i que cada cop més sovint han de fer visites als jutjats. Jo, insensat de mi, creia que els polítics eren persones que buscaven el bé comú i la igualtat social. Jo em pensava que no buscaven el seu propi interès i benestar,  sinó l’interès i el benestar general. Jo, pobre de mi, que em pensava que no hi  trobaríem tants demagogs i que serien els que predicarien amb l’exemple. Jo, candorós de mi, creia que serien persones que sabrien dialogar, arribar a acords per tal de beneficiar la societat i buscar metes comunes i em trobo que més aviat tenim una classe política que no està a l’altura de les circumstàncies i que és tan curta de vista que no hi veu més enllà de les seves cadires i de les seves butxaques.

Arribarà la tardor i hi tornarà a haver moviments de tot tipus. I serà llavors quan haurem de recordar-los altre cop que la societat els demana que han de saber escoltar una mica més, que han d’encapçalar els canvis i les aspiracions que una bona part de la societat els demana, que esperem que siguin líders i prenguin determinacions, que deixin ambigüitats que no porten a res més que a la desil·lusió. En fi, que ara els deixem fer vacances també a ells, però perquè carreguin piles i arribin amb tota la força.

L’important és el camí

Llegia avui en el blog BUSCANDO WASLALA, que és el blog d’una parella de rodamóns que ha donat voltes per molts països i que recorre en aquests moments alguns països de Llatinoamèrica en auto stop, a peu o amb mitjans ben rudimentaris que, com en el Camí de Sant Jaume, l’experiència més gratificant per a ells no és arribar a la meta –per molt desitjada que sigui- sinó el propi camí que van fent, amb tot el que comporta.

Jo no he fet mai el Camí de Sant Jaume però és una cosa que m’agradaria fer algun dia i que no descarto pas. N’he llegit diverses experiències i quasi totes coincideixen en que és una experiència que marca d’alguna manera la persona: a vegades és espiritual i altres simplement és una experiència humana de superació i esforç. Sigui com sigui, és possible que sigui veritat la frase de que el més important sigui el camí en sí mateix. En qualsevol camí que una persona fa (i la vida mateixa podria ser-se el paradigma) es troba una mica de tot: coses bones i dolentes; persones interessants i positives i persones tòxiques i negatives; moments que recordarem tota la vida i altres que voldríem oblidar per sempre… Però l’interessant és anar caminant, anar fent, ocupar-se del present, valorar-lo i no obsessionar-se massa pel futur.

Vivim els catalans moments importants. Històrics. Il·lusionants, però també una mica preocupants perquè les coses no semblen ser massa clares i el camí es fa molt difícil. I més que se’n farà! Però no hauríem d’oblidar que el més important és el camí en sí mateix, anant fent els passos que hàgim de fer. Sense falses il·lusions però sense arronsar-nos.

999 entrades i 888 comentaris

 

image

Aquesta és la captura de pantalla que he fet avui del tauler del meu blog. Aquestes són, doncs, les curioses dades del meu blog al dia d’avui:

999 Entrades al blog

888 Comentaris

Un munt de temes més o menys ben escrits i un munt d’hores passades al blog.

A PEU vol ser un blog sense pretensions de cap mena. És un blog humil, senzill, obert a qualsevol tema i –per tant- potser una mica superficial. No sóc especialista en cap tema, no sé molt de res i molt poc de moltes coses. Per tant, no hi veniu a buscar gran cosa que no hi trobareu res que valgui massa la pena.

El dia de Sant Bartomeu –o sigui el 24 d’Agost- de 2008 començava e escriure el meu primer post que deia així:

Hola a tothom.

M’agrada anar a peu. No sóc un gran caminador, però m’agrada passejar. Trobo que és la manera de veure i observar millor les coses, les persones, els paisatges. I, entre tant, vas pensant… El bloc voldria que em servís per passejar per la vida, tot observant-la, i fer de tant en tant algun comentari gens pretensiós. Simplement dir el que penso. I si algú vol fer-ne un comentari, serà molt ben vingut.

Vol dir que ja fa tres anys que tinc el blog. Acabava d’arribar del Delta de l’ Ebre on havia passat uns dies de vacances. feia temps que llegia blogs i m’hi havia enganxat una mica. Durant aquells dies em vaig decidir a obrer-ne un, cosa que vaig fer tant aviat com vaig arribar a casa, amb molta il·lusió, amb moltes ganes, però també amb total desconeixement d’aquest mitjà.

I aquí em teniu! Demà, si Déu vol, escriuré el post número 1000. No serà cap post especial ni penso dir res de l’altre món, però sí que m’ha fet gràcia fer-ho notar. Els números rodons sempre tenen alguna cosa d’especial. O potser no en tenen res d’especial, però som nosaltres que els hi donem un significat. Potser és la il·lusió que ens fa…

No me’n penedeixo gens ni mica d’haver-lo començat, ni he sentit –encara- la temptació de deixar-lo. Tot al contrari: hi he passat molts bons moments i crec que m’ha servit de teràpia. Com que no esperava res, tampoc m’he sentit defraudat de res. M’hauria agradat tenir més comentaris per tal de poder debatre opinions i punts de vista. És veritat que algunes vegades n’he tingut algun que no s’ha fet públic perquè m’ha arribat via Mail. Però estic content dels que he rebut i dono les gràcies a tots els que, de forma assídua o ocasional, hi han entrat i segueixen entrant-hi. Alguns sé que em seguiu amb molta fidelitat perquè m’ho heu dit personalment i m’heu animat a continuar, sense entendre de la meva part què és el que hi trobeu exactament per seguir al peu del canó. És igual. A vegades fem les coses sense massa raons i sense motius explícits.

Per tant, seguiré mentre en tingui ganes i vosaltres també seguiu llegint-me mentre en tingueu ganes. Ni jo, ni vosaltres, ens hem de sentir obligats a res.

Moltes gràcies.

Un clar país, el meu

La Plana d’ Urgell des del Pilar d’ Almenara, prop d’ Agramunt.
 
 
 
 
 

 

Guillem Viladot –l’escriptor d’ Agramunt-  (Agramunt, Urgell 1922Barcelona 1999) acaba el seu llibre “La gent i el vent” rememorant la famosa cançó de Jacques Brel “El clar país”. Ho fa després de fer el turista per terres de França i de la Gran Bretanya i portant encara a les ninetes del ulls retalls de paisatges verds, lluminositats de capvespres, boires matinals i records frescos d’unes felices vacances.

Torna a casa i obre els ulls de nou, poc a poc, per veure com seria el nou despertar davant els garrics, davant la pols, davant els llangardaixos de sempre. Aquest reobrir els ulls és el que hauríem de fer tots -de tant en tant- per redescobrir el nostre país, les nostres coses, la nostra gent, la nostra forma de ser i de fer, les nostres arrels.. Per tocar de peus a terra i així poder alçar la mirada cap al cel. Anem tan atabalats que entreobrim només una mica els ulls per veure la immediatesa diària dels nostres problemes i de les nostres inquietuds i no aixequem el cap per mirar més enllà. Hem perdut una bona mica l’esperit de contemplació, tan necessari en tota persona que es vulgui tenir per tal. Allò que ens fa reconèixer-nos, que ens fa ser i ens fa esperar a seguir essent.

Ara que començo vacances miraré de fer aquest exercici diari de cames i de mirada. Caminar i mirar. Caminar i contemplar. Caminar i mirar cap endins i cap enfora. Badoquejar, que dirien aquí al Pla d’Urgell. No vol dir que alguns dies no badoquegi en terres més llunyanes, però la major part del temps ho faré aquí, “al clar país -al meu- del Pla d’ Urgell.

Guillem Viladot explica que quan va arribar de nou a Agramunt, després de les seves vacances, va sentir unes ganes immenses d’arrencar a córrer i que no parà fins al Pilar d’ Almenara. Va ser una migdiada. I fou llavors que assaborí, des d’aquella meravellosa atalaia de nom inconfusiblement àrab, tota la Plana d’ Urgell. I allà hi pogué assaborir, de nou, les arrels, unes arrels que tornaven amb la mesura de sempre. I explica que va estendre els braços per tal de rebre damunt el cos l’embat del sol calcinant i espès; i damunt la cara, l’esclat llampurnant d’una tarda que s’encetava enlluernadora. Fou llavors que mirà, com per primera vegada, el miracle ardent de la llum meridional: daurats, sienes, ocres, grocs, torrats, blancs, liles…, del sol, dels blats, dels tossals, de les ribes, dels guarets, de la palla, del paisatge proper i remot…

I explica que tastà, un cop més, el gust dels timons i fità ben fort el blau del cel i digué:

-Quin bell país, aquest país tan clar, el meu!

Si voleu assaborir aquest llibre d’en Guillem Viladot, per conèixer una mica millor aquests terres de ponent, la seva gent i per poder gaudir de la seva prosa rica i acurada us recomano aquest llibre: “LA GENT I EL VENT” –Editorial Selecta- Premi Víctor Català 1966