Coses del futbol

M’agrada el futbol. M’agradava molt jugar-hi quan era jove, però ara ja només em permeto mirar el Barça quan el donen per TV, escoltar-lo per la ràdio, aguantar alguna estona de tertúlia i poca cosa més. No vaig mai al camp, no soc soci de cap club, ni crec que tingués gaires ganes de passar fred o calor per veure un partit en un camp. Segueixo amb cert interès aquesta bombolla gegant i aquesta espècie de gran univers paral·lel en què s’ha convertit el futbol; un univers que ja fa temps ha deixat de ser únicament esport i que cada dia s’ha tornat més complicat i difícil d’entendre perquè s’hi barregen molts factors i interessos molt diversos. Tot i això, m’agrada seguir-lo, com m’agrada seguir altres àmbits de la realitat que poden ajudar a entendre una mica millor el món en què vivim i encara que només sigui per treure’n algunes lliçons. Cadascú té les seves dèries i, per altra banda, entenc perfectament que, per al que no li agradi gaire o gens, tot aquest món se li pugui fer pesat i en fugi com de la pesta. Però no podem negar que és una realitat de la que és difícil fugir-ne del tot i ignorar-la. Se’ns cola per tot arreu.

Ahir a Can Barça hi va haver eleccions a president. i, com molta altra gent, he seguit una mica el que han dit que faran cada un dels candidats, el que s’han atribuït del passat amb més o menys raó; he pogut veure de quines persones s’han rodejat, a quines velles glòries han invocat, talment esperits benefactors i miraculosos que han procurat posar al seu costat, he escoltat una i altra vegada promeses que no saben ni ells mateixos si podran acomplir o no; han tornat a treure totes les tradicionals destrals de guerra, demostrant fefaentment que volen que la guerra segueixi ben vigent entre les distintes famílies blaugranes (com en qualsevol família típica i tòpica, per altra banda….).  I a mi, vist el que he vist i escoltat el que he escoltat,  com que m’agrada treure conclusions de les coses, aquí us en deixo algunes.

Per exemple, que hi ha persones més educades que altres. Persones que, en lloc d’arguments, fan servir ja d’entrada la desqualificació, l’aspersor de merda, i el joc brut i, només sortir de casa, ja van amb la pistola carregada i a punt de disparar. Un cop a l’escenari, queda el que queda i que el que ha rebut, que s’apanyi.

També he pogut veure el contrast entre les típiques actituds del que va crescut, amb un ego i un complex de superioritat que li surt per tots els porus del cos i les del que és mostra més humil i molt més moderat en gestos i paraules. Algun dels candidats és pensava que ja ho tenia tot fet abans de sortir i algun altre era ben conscient que havia de treballar fort per poder aconseguir alguna cosa i, així i tot, potser no ho aconseguiria.

He pogut veure com algun sap guanyar i perdre i algun altre no. Ni en el món futbolístic ni enlloc, jo no me’n fio gens d’aquells que no reconeixen cap virtut al contrari i, en canvi, li veuen tots els defectes. Com si tots no tinguéssim moltes coses bones i dolentes. Saber reconèixer que l’altre potser ha fet coses ben fetes i que fins i tot pot ser millor que jo, és una virtut que no té tothom i que caldria que aprenguéssim. Si volen tornar a ser candidats en el futur, els recomanaria que ho tinguessin en compte. És un consell que els dono gratuïtament i que em sembla que els pot anar bé.

També he pogut comprovar que, quan aquests dies han parlat, ho han fet com si tots fossin unes verges pures i castes que no han trencat mai cap plat, que no els ha passat mai pel cap algun mal pensament, com si cap d’ells hagués fet mai una mala negociació, algun negoci brut (o., si voleu dir-ho més finament, prou net); com si tots ells ho haguessin encertat tot en la seva vida personal i professional; com si les victòries del Barça no fossin del club sinó que fossin purament victòries personals, com semblava quan els escoltaves.

M’he pogut adonar que l’odi i l’enveja acostumen a ser patrimoni d’amargats i frustrats i que en alguns candidats hi havia molta càrrega d’aquest verí que ho mata tot. M’ha semblat que ha estat una campanya que destacava només el negatiu i deixava de banda el positiu. Molt poques proposicions, molta crítica amarga que no ajudarà a fer un Barça millor i la sensació de que alguns no digereixen que els altres poden ser millor que nosaltres i que no n’hi ha prou d’aixecar algunes banderes que no serveixen més que per amagar enveja i ressentiment perquè s’ha posat en evidència que algú ha fet les coses millor que altres. A alguns els costa pair no ser únics posseïdors de l’excel·lència, com si això fos únicament i exclusiva patrimoni seu. I, és clar, no suporten que hi pot haver persones que potser poden fer les coses igual o millor que ells perquè això posa en evidència les seves misèries i temen que el que han fet pugui quedar a l’ombra i no es vegi prou.

Una altra conseqüència que en trec de tot plegat és que unes eleccions poden servir per a fer a un persona més gran o més petita del que en realitat és. Unes eleccions poden servir per engrandir egos, per fer caure del pedestal, per evidenciar qualitats i defectes i per mostrar una mica millor la qualitat moral d’una persona. Unes eleccions haurien de servir per posar un punt i apart; per oblidar i esborrar coses passades; per renovar l’aigua podrida de la bassa; per donar 100 dies de gràcia i l’oportunitat de veure com ho farà la nova junta… Unes eleccions guanyades o perdudes són un reconeixement i un vot de confiança. I unes eleccions a Can Barça són una ocasió de democràcia que pocs clubs al món poden presumir de tenir. Caldria cuidar aquest patrimoni únic, augmentar encara més la transparència i protegir les coses bones que tenim perquè al món del futbol sembla que es torni cada dia més mafiós i sembla anar molt escàs d’algunes virtuts que haurien de ser elementals. Els socis, que són els amos del club, ja tindran temps de dir el que hagin de dir quan els sembli que les coses no van prou bé. De moment, han dit el que han dit i tots ho haurien d’acceptar.

Anuncis

El clarivident Xavi

El jugador del Barça Xavi Hernández és una persona clarivident dins i fora del camp. Dins del camp, tots hem pogut veure durant una bona colla d’anys com la seva manera d’entendre i practicar el futbol és la més senzilla i pràctica que existeix, que no vol dir que sigui fàcil. I ho és perquè té dins del seu cap tot el que passa al camp i sap trobar en cada moment la sortida adequada als problemes que els crea l’equip contrari. Això que aparentment és tan fàcil, no ho és gens ni mica i només en gaudeixen certs privilegiats. Aquesta mateixa manera que té el Xavi de jugar a futbol i de trobar solucions als problemes és la manera que em sembla millor per anar per la vida. Si hi ha una solució senzilla, millor que no pas fer servir la complicada. Diuen que les persones intel·ligents són aquelles que fan semblar senzilla una cosa complicada i saben trobar la sortida adequada als problemes. Tenir sentit pràctic per a fer les coses és també una altra cosa que admiro dels que tenen aquest do o aquesta qualitat.

Encertar en una opinió o en un judici no sempre és fàcil perquè freqüentment ens deixem portar pels nostres prejudicis, per les nostres fòbies o fílies. Per exemple: no m’agraden gens ni mica aquells que amaguen la falta d’arguments, de claredat o de preparació sota el paraigua de la verborrea, dels sofismes o directament de la mentida. No m’agraden aquells que parlen i parlen per a no dir res o, el que és pitjor, per rebatre amb amenaces els que no pensen com ells. o amb mentides i arguments de baixa volada. Normalment són gent complicada i fa la vida complicada als demés. I a mi no m’agrada la gent complicada.

De tot el soroll mediàtic que ha despertat la xiulada del Camp Nou, de totes les controvèrsies que ha encès i de tots els comentaris que he escoltat, el que més m’ha agradat ha estat el del Xavi, que des del sentit comú (que cal recordar que generalment és el menys comú dels sentits) ha dit, ras i curt:

 “Estem en democràcia i tothom pot opinar: Haurien de preguntar-se per què es produeix aquest fet i no pensar només en sancionar-lo.”.

Poques paraules i ben dites. Paraules sàvies. Una anàlisi d’una realitat que no ha estat capaç de fer cap dels que manen a Madrid, d’una realitat que ens toca patir des de fa molts anys, però tota ella molt més agreujada, deformada i complicada en aquests darrers temps, quan molts milers de catalans han decidit que ja n’hi ha prou i han decidit plantar la canya. Això, com era d’esperar, no ha agradat gens ni mica a tot un grup de gent que no ha estat capaç mai d’analitzar causes, veure els per quès de les coses, estudiar com s’arriba a certs punts de no retorn, ni ha volgut entendre mai una realitat concreta que, per més que no els agradi, existeix i cada dia creix més. Falta de capacitat? Falta de preparació? Miopia intel·lectual? Mala fe? Impotència? Gelosia? Hi deu haver una mica de cada cosa d’aquestes, crec jo, i segurament que algunes més. Però no vull ser massa dolent i crec que és millor deixar-ho amb amb incapacitat manifesta per veure i analitzar la realitat’.

La gent que ha tingut durant segles el poder -i el bastó-, que s’ha valgut durant anys d’arguments tronats i gens democràtics, que no ha sabut escoltar ni palpar les inquietuds d’un poble, no serveix per governar. I parlo per a gent de dretes i per a gent que s’han dit d’esquerres però que, ni uns ni altres, han entès res de Catalunya. I acompanyen tota aquesta tropa un munt de periodistes, intel·lectuals, formadors d’opinió, tertulians del munt de cadenes i emissores de les Espanyes. Quasi ningú ha estat capaç d’ajudar a que les coses es vegis des d’un altre angle. Més aviat han atiat el foc quan han vist qualsevol intent d’aixecar el cap i plantar cara d’uns ciutadans que han estat durant segles subjugats. Mentre ens han vist submisos, contemporitzadors, covards, botiflers, mentre des d’aquí s’ha fet la política del peix al cove, a ells ja els anava bé. En pic han vist que hem decidit dir prou i que un bon munt de gent està disposada a marxar, ha començat la repressió de totes les formes possibles. Franco l’exercia sense complexos i de forma clara i evident. Els d’ara han anat perdent les subtilitats i els complexos i ara ja ho fan d’una manera semblant als vells temps del gallec. Per alguna cosa són els deixebles avantatjats i nostàlgics del franquisme i per alguna cosa estan convençuts de que són ells els que manen, i ningú més ha de gosar atansar-se al pastís. Per això es creuen amb el dret a l’amenaça, a l’insult, a la prepotència o a lleis sancionadores. Si cal, prohibiran parlar, escriure o xiular; i si encara cal més, prohibiran respirar. Com ha dit el Xavi, no entenen que en una democràcia es pot opinar, escriure, dir o xiular el que sigui, a qui sigui amb la condició de que es faci de manera pacífica. Que el respecte a les coses, a les persones o als símbols no s’imposa sinó que es mereix i s’adquireix fent les coses bé.Les coses s’han fet tan malament darrerament que han perdut i els hem perdut tot el respecte. I amb tot aquest panorama, segueixen essent incapaços de preguntar-se res o de preguntar-nos per què fem el què fem o volem el què volem.

A fi de comptes és una mica paradoxal que l’anàlisi més encertat i més lúcid de tot plegat l’hagi fet un futbolista com el Xavi. Deu ser que, com a al gespa del camp, té les coses sempre molt clares perquè abans de passar els problemes pels peus els ha passat pel cap. Primer els resol amb el cap i després els peus fan el que han de fer. No com altres, que sembla que no tinguin cap i només tinguin l’orgue que fabrica la testosterona…

Un altre sudaca!

Un altre sudaca!, vaig sentir que deia una persona, referint-se al nou entrenador del Barça i parlant d’ell amb força menyspreu. Segurament que no en sabia res d’aquest bon home i també molt segur que fa només una setmana que en va començar a sentir parlar. Per no saber, no devia saber ni si és bon entrenador o no, quin és el seu currículum i tampoc si ho farà bé o no a can Barça. De fet, ningú ho pot saber això i potser cal que esperem una mica per jutjar-lo.

M’empipa molt escoltar expressions despectives com aquesta, quan es refereixen a la gent llatinoamericana. La paraula “sudaca” es va posar de moda a la dècada dels 70 del segle passat quan van començar a arribar molts exiliats llatinoamericans que van aterrar a Espanya fugint de les dictadures de Xile, Argentina i Uruguai. El terme és clarament despectiu tot i que, de mica en mica, ha anat desapareixent i sortosament avui ja quasi no s’empra.

Em va empipar sentir aquesta persona al carrer, però també he notat un to una mica semblant en alguns comentaristes d’una ràdio catalana aquests dies. És cert que cap d’ells va  fer servir la paraula “sudaca”, però sí que van fer una mica de conyeta de la seva manera de vestir (una mica antiquada, deien), de la seva manera de parlar, del sobrenom “Tata”, de si sabia on arribava, etc. etc. M’empipa força aquesta manera que tenen alguns –cada vegada menys, com deia abans- de tractar la gent de fora, sobretot quan es fa des d’aquesta posició una mica superba, des d’un cert complex de superioritat europeu i com si nosaltres fóssim els millors, ho sabéssim tot i ningú dels que venen de fora ens hagi d’ensenyar res.

Segurament que aquestes persones no recorden que un “sudaca” pot ser perfectament un descendent directe d’un oncle seu o potser un parent més o menys llunyà que va haver de marxar cap a Sud Amèrica perquè aquí es moria literalment de gana. No recorden aquests saberuts que aquí molta gent vivia en un estat molt precari, que la gent menjava poc i malament, que a les cases no hi havia aigua corrent i, per tant, la higiene era més aviat poca, que el polls i les puces eren molt abundants, que l’educació i les formes de viure eren molt primàries. Molta gent que va haver de marxar va fer fortuna, va poder refer la seva vida, normalment van ser molt ben acollits i els van donar tota mena d’ajudes i unes garanties legals que mai havien tingut. Molts d’aquells emigrants van establir-se en aquells països i, com es diu vulgarment, “van ser feliços i van menjar anissos”. Sí, molta gent va trobar un lloc on viure i ser feliç, poder treballar i formar una família. Els descendents d’aquella gent són els que han arribat aquí en un viatge de tornada semblant al viatge d’anada que van fer els seus avis o els seus pares i, per tant, no veig per quin motiu ens en hem de riure, fer-ne befa o tractar-los amb menyspreu.

I a aquests periodistes i tertulians tan saberuts els recordaria que molts dels que venen –obligats per les circumstàncies o per pròpia elecció- potser fins i tot tenen més preparació que ells, segur que més categoria moral, i potser més ganes de treballar i tot. Alguns d’ells han après la nostra llengua, estan treballant millor que molts de nosaltres, ens hi podríem emmirallar perfectament i fins i tot potser quedaríem malparats en la comparativa.

Per tant, menys conyeta amb aquest home que acaba d’arribar per fer d’entrenador al Barça, una mica de respecte a ell i a tots els que com ell venen a guanyar-se la vida honestament i una mica més d’obertura de mires en aquests periodistes tan intel·ligents i tan primmirats. Val més que no facin judicis precipitats i esperin una mica. Potser tindran fins i tot raó. Però potser no i hauran de callar. Veurem. Donem-li una mica de temps a les coses. El que jo li dic és: benvingut  Gerardo “Tata” Martino i que tinguis molta sort.

No és això, Pep, no és això!

Com a molts, suposo, m’ha sorprès l’emprenyada del Pep i la vomitada que ha deixat anar en una roda de premsa i quan no venia a tomb. Dic que ens ha sorprès a molts perquè encara no he llegit ni he escoltat ningú que ens expliqués exactament la causa i el per què de tanta ràbia que semblava continguda de feia temps i deixada anar ara de cop.

De fet, qui ho ha d’explicar hauria de ser el mateix Guardiola i, no només no ho ha fet, sinó que ha enredat la troca de mala manera perquè no ha estat gens clar en les seves queixes. Si feia massa temps que s’aguantava, si tenia queixes i tenia ganes de dir coses, que les hagués dit, però que les hagués dit clares tal com les va dir al Mourinho aquella vegada a Madrid: tothom el va elogiar perquè ho va fer exactament quan tocava i quan ja feia massa temps que aguantava impertinències de tota mena d’aquell mal educat. Llavors va ser molt clar i tothom ho va poder entendre de seguida i li va reconèixer que tenia més raó que un sant. Per a mi, ara ho ha fet a destemps i malament; fora de temps, perquè no hi ha hagut causa clara (que se sàpiga) que hagi pogut encendre la metxa i malament, perquè ningú ha entès massa res del que realment ha pogut passar.

No tots sabem fer una queixa en el moment oportú i de la manera adequada i a tots ens ha passat alguna vegada que hem ficat la pota en el moment més inoportú. Per tant, també hem d’entendre que li hagi pogut passar a ell. Però, justament  perquè no hem acabat d’entendre massa com han anat les coses i perquè no ha estat gens clar, sí que tots esperem alguna explicació més d’aquesta explosió verbal quan les coses es refredin i s’assentin una mica. I si cal esperar-la d’algú, és justament del Pep, que té prou capacitat per fer-ho.

Tot el que he llegit i escoltat fins ara han estat especulacions sobre coses que han passat, malentesos, divergències lògiques i situacions que poden haver estat possibles causes de desavinences. Però totes aquestes coses no deixen de ser rumors i especulacions que ja fa temps que duren i que és possible que s’hagin anat incrementant fins al punt on hem arribat. Però és justament en arribar en aquest punt quan calia aclarir les coses i no pas confondre-les més de la forma en què ho ha fet el Pep, fent esclatar una bomba que ha sorprès tothom i malferit alguns.

Jo he estat el primer en no escatimar elogis al Guardiola perquè em semblava que se’ls mereixia prou, tant com a entrenador com a persona. I, com jo, molta gent. I justament perquè ens semblava conèixer el Pep no ens esperàvem aquesta reacció tan intempestiva i tan malgirbada. No sé quina n’ha estat la causa, però a vegades massa elogis i massa adulacions poden arribar a pujar al cap, poden marejar una mica i infondre més vanitat de la que podem suportar i hom pot creure que ja té dret a tot i carta blanca. I no és pas així, ni de bon tros, per més Guardiola que se sigui!.

Per tant, el que jo ara esperaria del Pep i de la Junta del Barça és que no seguís aquest serial per les ràdios i els diaris, que un dia es fessin una trucada, quedessin per dinar plegats i enraonessin (un mot molt català aquest d’ “enraonar”); o sigui, que exposessin les seves raons, es fessin els retrets que s’hagin de fer i es donessin les explicacions oportunes. En una paraula, que si fos possible fessin les paus i aclarissin les coses. Potser em direu que tinc massa bona fe i espero massa d’un submón com el de l’esport en què les aigües acostumen a baixar massa tèrboles i per on hi corre més merda de la que ens pensem. Però em sembla que tots els ho agrairíem molt i aniria molt bé a tothom. I, entretant, no puc deixar de dir-li al Pep: “No és això, Pep, no és això”.

Barça-Club Atlético Progreso

Sabeu què tindran en comú aquests dos equips de futbol (l’un català i l’altre uruguaià) a partir de la temporada vinent?. Doncs -encara que pugui semblar una mica estrany- tindran en comú els colors de la camiseta i per un motiu prou interessant de conèixer per part dels catalans . La segona equipació del Barça serà exactament igual a la d’aquest relativament modest club “montevideano”. Miraré d’explicar una mica el per què d’aquesta coincidència.

El Barça de la temporada 2013-2014, en la seva segona equipació abandonarà els colors llampants (i una mica estranys, tot sigui dit) dels darrers anys per lluir la Senyera. Aquesta serà la gran novetat d’enguany: per primera vegada en la història del club el Barça lluirà les quatre barres de la Senyera. Una samarreta que, a diferència de la primera, es vestirà amb pantaló vermell, exactament com vesteix actualment el Club Atlético Progreso, club que va ser fundat l’any 1917 a La Teja, un barri obrer prop del port de la ciutat de Montevideo. Vol dir que ja ha fet 96 anys. Déu n’hi do!

El que és curiós –i per això volia explicar-ho- és que els colors d’aquest club uruguaià van ser inspirats en la Senyera perquè a La Teja hi vivien molts integrants del sindicat de picapedrers. Aquest sindicat era format majoritàriament per integrants del corrent anarquista i per això aquest equip, al seu origen, vestia de color negre, color representatiu de l’anarquisme. Fins que a l’any 1927 –i després d’algun altre canvi de colors- es decideix començar a jugar amb la samarreta groga i vermella a franges actual, amb el pantaló negre o vermell.  La la història del club explica que aquests colors provenen de la ”bandera de Cataluña, región española donde se concentraba gran parte de los anarquistas de la época”. L’anarquisme català en aquells dies tenia una influència que traspassava fronteres i el seu prestigi arribava a l’ Amèrica Llatina. Barcelona, capital econòmica d’Espanya, era especialment conflictiva, com s’havia demostrat en la Setmana Tràgica de 1909. La crisi social estava enfrontant un moviment obrer, dividit entre socialistes i anarquistes, que utilitzaven tant mètodes pacífics (vagues) com violents (l’acció directa dels atemptats de vegades indiscriminats, com el del Liceu de Barcelona el 1893) i una patronal que utilitzava tot tipus de tàctiques (des dels esquirols al pistolerisme). El moviment obrer en altres parts d’Espanya estava menys desenvolupat, però va veure l’oportunitat d’aprofitar la debilitat de l’enfrontament entre burgesia industrial i govern: la UGT (sindicat socialista, més implantat a Madrid i País Basc) va convocar una vaga general revolucionària (agost de 1917), que va rebre el suport de la CNT (sindicat anarquista, majoritari a Catalunya). Els dos sindicats s’anaven aproximant cap a una unitat, almenys en les accions, des de la vaga de desembre de 1916 i l’anomenat Pacte de Saragossa. L’acord per a una vaga general va ser signat a Madrid a finals de març de 1917 pels ugetistes Julián Besteiro i Francisco Largo Caballero, i els cenetistes Salvador Seguí i Ángel Pestaña, i incloïa un extens manifest firmat per tots ells.

Tot això arriba a Amèrica. Explica l’historiador i intel·lectual argentí-xilè Luis Vitale en la seva obra “CONTRIBUCION A UNAHISTORIA DEL ANARQUISMO EN AMERICA LATINA” (Ed. Instituto de Investigación de Movimientos Sociales“Pedro Vuskovic”- Santiago 1998) que a l’Uruguai, els anarquistes van ser, des de fins del segle XIX, la principal corrent del moviment obrer. A través d’organismes sindicals i dels seus diaris, “EL AMIGO DEL PUEBLO” ´”TRIBUNA LIBERTARIA” , van aconseguir aprofundir la consciència de classe, ajudats especialment pel flux migratori de treballadors europeus. Al 1905, van orientar la vaga general dels portuaris, al 1918 la vaga dels frigorífics i al 1919 la dels marítims, creant la FORU (Federación Obrera Regional Uruguaiana), que el 1919 comptava amb 5.000 afiliats. No obstant això, la influència anarquista va ser neutralitzada en part pels socialistes i, especialment, per l’ascens del populisme batllista, que va ser un dels primers a implantar reformes socials al continent sud americà.

Una curiositat interessant, no trobeu?

L’èxit del Barça

Encara que ens pugui semblar poc, el títol de Lliga que ahir va aconseguir matemàticament el Barça, té més valor del que sembla perquè -com és sabut- aquesta temporada ha estat plena de dificultats de tota mena, algunes d’elles extra esportives. Per tant, avui toca felicitar el Barça per aquest títol de lliga aconseguit de forma ben brillant i en circumstàncies ben especials.

És cert que aquests darrers mesos hem vist un Barça disminuït, que ens ha donat uns quants disgustos, sense prou empenta i diferent del d’aquests anys passats. Però és cert també que això no vol dir que no es pugui tornar a refer si entre tots saben tornar a trobar al camí que van marcar el tàndem Pep-Tito aquests anys i que el Pep va resumir fa uns dies en una conferència a Buenos Aires. M’agradaria recollir avui algunes coses de les que va dir perquè crec que són essencials en aquests moments que viu l’equip.

Pep Guardiola va ser distingit pel cap del “gobierno porteño”, Mauricio Macri, com a “hoste d’honor” de la Ciudad de Buenos Aires i va dir d’ell que “és un exemple d’humilitat per a nens i joves de tot el món i una clara prova del que significa el valor del treball en equip per superar-se i aconseguir objectius”. I després va precisar: “Nois, és un honor tenir aquí amb nosaltres a qui ha conduït un cicle increïble en la història del futbol mundial com a tècnic del que molts pensem que ha estat el millor equip de la història”.

Després d’aquesta distinció, Guardiola va respondre preguntes de nens i nenes de diferents escoles primàries de la ciutat i va dir coses com les següents: “És un orgull molt gran haver format part del Barcelona però la vida segueix i cal buscar altres reptes”.

Cal recordar que Guardiola va ser un dels artífexs -entre 2008 i 2012- d’una revolució futbolística al guanyar amb el FC Barcelona 14 títols en 17 tornejos disputats, amb un estil de possessió elegant de la pilota, contundència golejadora i respecte per l’espectacle. Ja només en la seva primera temporada va aconseguir la Lliga, Lliga de Campions, Mundial de Clubs, Supercopa d’Europa, Supercopa d’Espanya i Copa del Rei.

I no només compten els títols. En el seu històric pas com entrenador del Barça, va tenir el mèrit i la capacitat d’ amalgamar individualitats com la d’un cada dia més sorprenent Messi  (quatre vegades millor jugador de la FIFA), amb una colla d’extraordinaris jugadors i fer-ne de tot plegat un conjunt guanyador i que feia goig de veure jugar.

Va indicar que el secret de l’èxit del Barcelona va ser “haver trobat uns jugadors que van fer del seu ofici, de la seva professió, una cosa molt, molt amateur”. “Quan arribes molt amunt, tot és molt professional, tot és molt seriós, molt quadriculat. En canvi, ells mai van perdre aquesta passió pel joc”. Va dir també que els seus jugadors del Barça van ser “els aficionats més professionals que he conegut. Un es fa futbolista de petit perquè li agrada xutar la pilota. Vam intentar des del primer dia fins a l’últim que això no ho perdessin”.

Per tant, ara toca refer l’equip, refer els ànims, refer la moral, refer la salut d’algunes persones que ho han passat malament, refer la pinya  i tornar l’equip al lloc on estava aquests anys passats amb humilitat, paciència, intel·ligència, sense nervis i sense presses perquè la base i l’estructura ja hi és i és ben ferma i ben sòlida. Segur que ho aconseguiran. Visca el Barça!

 

Un Barça derrotat?

Els barcelonistes encara estem una mica tocats pel que va passar dissabte. Estàvem tan acostumats a guanyar aquests darrers anys que la derrota de dissabte se’ns ha fet més difícil de digerir. Però també el futbol ens ensenya coses i, a vegades, es converteix en metàfora de la vida perquè no sempre guanyen els millors i no sempre guanya el que juga més bé. Les victòries són molt boniques perquè acostumen a ser molt difícils i heroiques, però també les derrotes poden tenir la seva èpica i la seva bellesa.

Parlo del Barça, per suposat. Però podria parlar de seleccions de futbol mítiques -les millors de la seva època- que no sempre van sortir guanyadores. Penso en la Hongria del 54, l’Alemanya del 74 o el Brasil del 82. Són als tres perdedors més famosos i reconeguts de la història dels Mundials, tres seleccions que van fer bella la derrota, que van forjar la seva memòria en el dolor, però als que el pas del temps va acabar atorgant el millor dels títols: la victòria sobre l’oblit. Aquest Barça d’ara ja ha fet història, guanyi o perdi d’ara en endavant, com la va fer el Barça de Kubala i companyia. Segurament que aquell barça va merèixer molts més títols pel seu joc tan engrescador i tan bo. Però eren altres temps; eren temps de dictadura i no era massa ben vist que el Barça guanyés tant i enlluernés mig món. Per això ho van evitar com van poder…Però aquell equip ha passat a la història.

Explica Jorge Otero, un periodista esportiu, que la selecció hongaresa, que va perdre la final del Mundial de 1954, va ser una selecció inoblidable. Va ser un equip que va aconseguir l’excel·lència: Puskas, Czibor, Kocsis, Bozsik, Hidegkuti … Jugadors que van reinventar el el futbol amb l’anomenat “quadrat màgic”, aquest 4-2-4 que desarmava els rivals, i el joc veloç i exquisit embadalia l’espectador. La mala sort, els pals i el caràcter d’una Alemanya tocada per una vareta màgica van arrabassar a Hongria el títol una tarda nefasta a Berna. I encara que ara el trofeu de 1954 acumuli pols a la seu de la federació alemanya, l’admiració, el record i la glòria pertanyen als hongaresos.

Gairebé vint anys després, en un país gairebé sense tradició futbolística fins llavors, va sorgir un altre grapat de jugadors que van revolucionar el futbol: la Taronja Mecànica, el futbol total, l’Holanda de Cruyff, Neeskens, Rep, Krol. Uns visionaris que van transformar el concepte del joc amb una incessant permuta de posicions, on tots jugaven de tot i que vencien per esgotament del contrari. Van perdre dues finals del Mundial davant els respectius amfitrions -Alemanya i Argentina-, però podien haver guanyat: així és la vida.

El Brasil del Mundial del 82 va practicar un futbol exquisit, basat en el toc i la tècnica. Un altre grup de jugadors excelsos dirigits per Sòcrates, el gran demòcrata. Agrupats al voltant dels principis indestructibles del “jogo bonito”, els Zico, Falcao, Toninho Cerezo, Junior o Eder creaven jugades d’una manera enginyosa, atrevida i fluida. Van  enlluernar fins i tot el dia que van perdre davant d’una competitiva Itàlia en un partit memorable que mai van merèixer perdre.

Aquests dies es comencen a sentir veus crítiques, veus àcides, veus injustes que ha ho cremen tot. I, tot plegat, perquè aquests dos darrers partits el Barça els ha perdut: la setmana passada vam perdre injustament i amb tota la mala sort del món contra el Chelsea; i el dissabte ho vam fer -molt més justament, és cert- contra el Madrid. Però no ens recordem d’aquests darrers anys gloriosos en què ho hem guanyat tot?

No sé el que passarà demà i si aquest any serà recordat com un altre any gloriós o si potser començarem a perdre i ens tocarà esperar, renovar i renovar-nos. Passi el que passi, aquest equip ja ha fet història i ja és l’admiració de tot el món pel seu joc, pels seus valors i per tota la transformació que ha fet al futbol. El futbol ja no serà mai més igual després d’aquest Barça de Guardiola, emparat en tota una filosofia i una manera de fer que l’aprenen ja de ben joves a La Masia. Aquest Barça ha fet evolucionar i revolucionar el futbol.

Per tant, guanyem o perdem, aquest Barça sempre vencerà l’oblit i la derrota –si arriba- mai serà tan immerescuda perquè el futbol que fa aquest equip no es mereix això, si volem ser justos, objectius i ho mirem en conjunt. Aquest equip encara juga molt bé i encara li hem de tenir molta confiança. I, com deia algú, jo sempre prefereixo la victòria dels vençuts a la supèrbia d’alguns vencedors.

Joan Laporta s’esbrava

L’expresident del FC Barcelona, Joan Laporta, s’ha esbravat amb unes explosives declaracions. Ha dit textualment: "els meus fills han hagut de marxar d’aquest país, així de clar". Jo em pensava que s’havien traslladat a Londres perquè un d’ells, Guim, ha fitxat per les categories inferiors de l’Arsenal.

Ha dit també parlant de la graderia jove: "Hi ha una part que són persones que tenen antecedents penals, que a més a més em van amenaçar a mi i a la meva família, que vaig haver d’interposar una denúncia, que va acabar posant-los a presó, i ara que han sortit els acull aquesta junta directiva". Que jo sàpiga, justament la junta de Rosell ha dit tot el contrari: que no hi entrarà ningú que tingui antecedents.

Sobre l’acord entre el FC Barcelona i la Qatar Foundation, Laporta ha indicat que "el que hauria de fer el senyor Rosell és explicar amb claredat i amb detall què passa amb el contracte de Qatar, perquè jo veig Qatar per tot arreu: a la samarreta, a la televisió, a la publicitat estàtica, Qatar a l’entorn del club…". Si patrocina el club, on vol que posin el logotip? Deu voler que paguin i l’amaguin perquè no es vegi.

També ha dit:"el senyor Sandro Rosell és un desagraït i un mentider. Nosaltres vam deixar en herència el millor Barça de la història, en tots els àmbits, en l’econòmic, en el social i en l’esportiu". Possiblement aquí té raó: ha estat el President del millor Barça de la història, però jo posaria en dubte que ell hagi estat el millor president.

És fàcil escampar merda esperant que algú en surti empastifat i esperant que algú la reculli. Jo li reconec molts mèrits a Laporta i que va fer moltes coses prou ben fetes i que en alguns aspectes em queia prou bé. Però no hi ha dret a que faci declaracions com aquestes perquè jo també li podria recordar unes quantes coses. Per exemple:

-Que va estar una bona temporada buscant patrocinador a la Xina (si no ens va enganyar), país que no és pas gaire més democràtic que Qatar, que jo sàpiga.

-Que hi van haver un cunyat que pertanyia a la “Fundación Francisco Franco”, que no era de la Junta però que manava força en l’àmbit àmbit de la seguretat i que es van veure obligats a fer fora per mentider.

-I l’assumpte prou obscur de les targetes de crèdit del seu xofer, que anaven que volaven? I els càterings de luxe on et posaves “com un bacó” segons les teves pròpies paraules? I els viatges de primera classe que van costar una fortuna a pagar el soci?

-I el nomenament tant democràtic de Cruyff com a President d’ Honor sense consultar a ningú. No hauria estat millor preguntar si els socis hi estaven d’acord en un nomenament tant important?

-I els foscos negocis a l’Uzbekistan en avions privats pagats pel Barça i en viatges amb la filla del dictador d’aquell país?

-I els rumors prou ben fonamentats de les comissions en els fitxatges de Keirrison i Henrique que amb paraules de Josep maria Minguella "freguen la malversació de béns"? 

I em sembla que encara podríem seguir. Però no val la pena. Valdria més que deixés l’actual Junta Directiva que faci la seva feina en pau, que ja arribarà el moment de fer balanç. Val més que es dediqui de ple al seu partit polític que -dit de passada- quan es va començar a dedicar a la política prou va fer servir de plataforma de llançament el Barça. No li retrec i hi tenia tot el dret. Però ara, millor que es comporti com un soci més i que el que hagi de dir que ho digui a les assemblees i no tant als diaris.

El que diu Valdano de Guardiola

Ha arribat l’hora de la veritat pel Barça. Demà es juga el tot o res, per dir-ho d’alguna manera, encara que no és ben bé així. Pot guanyar o perdre la Champions però durant aquest any ja ha guanyat moltes coses: prestigi, feina ben feta, simpatia mundial, molta feina i un estil de joc que és l’admiració dels entesos.. Per tant, demà ja té el camí mig fet, tant si guanya com si perd.

Qui ha seguit marcant aquest camí –iniciat ja fa uns quants anys- actualment és Pep Guardiola. I no només perquè sap fer jugar als seus nois un bon futbol, sinó perquè ha sabut imprimir un estil diferent en tot. Un estil inconfusible i que és a anys llum del d’altres entrenadors, per exemple.

Voleu saber el que en deia Valdano de Guardiola l’ant 2007? Aquí us deixo un article seu  sobre el Pep.

Guardiola: El guardián de la memoria

4 de Abril de 2007-JORGE VALDANO

Mi primera formación futbolística la recibí en Sudamérica, por eso entiendo al medio centro desde la presencia y la sabiduría, como Pipo Rossi; desde el grito y la personalidad, como Obdulio Varela; desde la técnica para la distribución, como Didí. El heredero deslumbrante de esa estirpe se llama Pep Guardiola, hace su juego en Barcelona y no se cansa de batallar contra la decadencia. Guardiola es un creyente de cierto estilo de futbol y lo defiende con ardor mesiánico en el campo de juego y en la mesa de bar. El tema me obsesiona porque estamos ante un jugador que, en medio de la consagración de la mediocridad, defiende ideas grandes. Usémoslo, entonces, como ejemplo.

Jugando al futbol es un excelente entrenador. Piensa tanto en el partido antes de jugarse el partido, que cuando juega el partido siempre nos queda la impresión de que el partido que está jugando ya lo jugó varias veces. De tanto pensar fue suplantando la mirada por la memoria. El partido que Pep se imagina tiene el campo dividido en once cuadrículas y la del medio se la reserva para él. Entre cuadrícula y cuadrícula el que corre es el balón, nunca el hombre. Cuando las cuadrículas no están ocupadas como él se imaginó se siente incómodo, perdido, como un ciego que entra en una habitación con los muebles cambiados de lugar. Puede ocurrir, por ejemplo, que Guardiola entre en contacto con la pelota y los extremos no estén pegados a las bandas, en ese caso los considera traidores a la causa de su futbol. En esto es tan fundamentalista que si tiene que jugar un partido en la playa pone a un compañero en la orilla del mar y a otro en la escollera. De lo contrario que no cuenten con él. Sólo se siente peor cuando un compañero le invade su propia cuadrícula porque, celoso al máximo de la propiedad privada, termina con el mismo tipo de irritación que siente cualquiera que encuentra ocupado su sillón favorito en el salón de casa. Pep, antes de buscar acomodo en otro lugar, es capaz de sentarse encima del intruso.

El futbol de Guardiola parece espontáneo, pero no lo es. Como esos conferenciantes que preparan el discurso hasta sabérselo de memoria y luego exponen, sin apoyarse en ningún papel, la noble mentira de la espontaneidad. Le da placer encontrar en el campo lo que se imaginó fuera. Si hasta ahora el gran jugador era aquel capaz de hacer lo imprevisible, desde Guardiola hay que reconocer otro modelo de gran jugador: él capaz de perfeccionar lo previsible. Aquel provocaba asombro, a este se le disfruta desde el sentido común: de hecho es muy difícil no estar de acuerdo con las ocurrencias almacenadas por Pep.

Es como la estatua del héroe de la ciudad que vigila dominante desde el centro de la plaza, como el reloj altivo e imprescindible de la estación de tren, como el guardia de tráfico que le pone orden y calma a la caótica circulación. Ahora pasen todas estas alegorías por la risa para desacralizarlas porque esto es futbol y conviene no pasarse de serios. Sólo pretendo buscar imágenes para que sitúen a Pep como símbolo, referencia y eje futbolístico en el centro mismo del Camp Nou. Y todavía no empezó el partido.

Si un jugador le da más de tres toques al balón en el centro del campo, lo excomulga con un comentario definitivo: “no sabe jugar al futbol”. Como su partido lo juega a dos toques, ha desarrollado al máximo la técnica del control y el pase, hasta dar lecciones de precisión en velocidad. Conducir, regatear y tirar, no forman parte de las necesidades básicas de su juego; nadie podrá decir que se trata de defectos o carencias, porque una de las manifestaciones menos reconocidas de la inteligencia de Guardiola, es que sabe esconder lo que peor hace. Tampoco con su físico hay que hacerse muchas ilusiones, pero como él conoció pronto esas carencias, las incorporó a su proceso de aprendizaje.

Guardiola es un hijo catalán de la escuela futbolística holandesa. A sus tendencias personales, hay que agregarle los geniales consejos de su admirado Johan Cruyff y, finalmente, el método académico y sistemático de Van Gaal, esas tres son las capas geológicas más sólidas de su personalidad futbolística. A estas alturas de su evolución, Pep entiende que un equipo es como un cerebro colectivo y el futbol, antes que “un sentimiento con el que se juega” es una idea con la que se divierte. “¿Sabes qué placer da ver aparecer los espacios que tú has provocado?” Pregunta con cara de iluminado.

Ahora sí empezó el partido y esta vez lo imagino con las cartas de navegación bajo el brazo espiando espacios vacíos por donde pase un balón, buscando lugares propicios para provocar la superioridad numérica, detectando sitios en donde los especialistas puedan hacer la apuesta del mano a mano. En el respeto al juego, en su intención de no regalar nunca la iniciativa, en el contagio de su amor por lo que hace, reconozco en Pep al medio centro de toda la vida, atravesado por todas las grandes tendencias del último siglo. Guardiola es una culminación porque hace lo que debe y siempre sabe los “porqués”. Discutimos, porque yo siempre he preferido a los futbolistas y a los hombres con respuestas espontáneas antes que premeditadas, pero a pesar de la tenacidad de nuestras ideas no puedo dejar de hacer una excepción y admirarle la pasión, la convicción y el compromiso puestos al servicio de una hermosa geometría en donde el balón baila con exactitud.

Som un país petit

És cert que som un país petit. Tenim un territori minúscul si el comparem amb altres països. No tenim gaires riqueses naturals i no “som rics de naixement” ni ens hem fet rics per conquesta i per rapinya, com altres pobles.

No hi fa res. Res d’això compta per a res si volem ser grans o ens volem fer grans. Perquè a vegades penso que som un país petit, però que entre tots encara el fem més petit. Ens costa estar i anar units els catalans. Si no en teníem prou, aquests dies n’hem tingut una mostra fefaent –un altre cop- al Congrés quan 25 diputats catalans s’han estimat més mirar cap allà que cap aquí.

Som un país petit que té, però, el cor gran i les ganes de ser-ho cada cop més. Si ho mirem bé,  veurem que som molt petits en motes aspectes però molt grans en molts altres, perquè hem tingut grans mestres i en seguim tenint en l’actualitat. Mestres que ens indiquen prou bé el camí que ens cal transitar. Mestres que ens han deixat escrits pensaments profunds i paraules boniques. Artistes que han pintat la bellesa com els millors. Esportistes i educadors. Científics i empresaris que cada dia fan una feina callada i humil però que ajuden a que aquest país sigui conegut, admirat i –molt sovint-envejat.

L’enveja pot tenir dues cares: la cara de la que en diem sana enveja; la que ens estimula i ens serveix de mirall: la que estimula a tirar endavant i a ser cada dia més grans. I també pot tenir la cara fosca, aquella que limita, fa fer trampes i busca tots els embolics possibles per tal que l’altre no pugui tirar endavant. Aquella enveja que posa pals a les rodes per tal de que el carro no pugui tirar endavant. També darrerament en tenim molts exemples en la política, en l’esport, en l’educació i en molts altres àmbits.

El millor és no fer-ne massa cas i seguir fent el nostre camí. Recordeu allò de: “Sancho, ladran? Es que cabalgamos”. Deixem que lladrin, que facin trampes, que posin pals a les rodes, que facin l’impossible per enfonsar-nos….que no se’n sortiran. Com deia bé el Guardiola -un altre bon mestre en molts sentits-: "Som un equip d’un país petit que guanyarà o perdrà, però tornarà a aixecar-se".

El dijous al Camp Nou -entre l’eufòria i l’alegria- una colla d’esportistes ens tornaven a dir grans veritats i ens tornaven a donar pautes del que cal fer: unió, esforç, humilitat, tenacitat, joc net, feina diària, companyonia, feina ben feta. D’aquesta manera van anar responent a tots els “PER QUÈ? PER QUÈ?  que aquell aprenent de filòsof portuguès es va fent (amb molta mala baba) des de Madrid.

En cada paraula hi havia una resposta i una mostra del que és un equip i del que pot ser.  Potser “cal que busquin la resposta dins del vent” si és que la volen tenir. «La força que m’heu donat m’ha ajudat molt per continuar endavant», va dir Abidal, un noi que acaba de passar per un mal trago.  «¿Per què guanyen? Us ho explico fàcilment: Perquè saben jugar amb humilitat i amb respecte, perquè saben guanyar i perquè saben perdre, perquè tenim el millor del món, el Leo, perquè tenim els tres millors, el Leo, l’Andrés i el Xavi, perquè tenim el millor porter, la millor defensa, la millor davantera, perquè tenim el millor tècnic, perquè tenim el millor staff i, sobretot, perquè us tenim a vosaltres», va cridar ben fort i ben alt Manel Estiarte, un altre bon mestre.

Com a país petit, que és gran i encara en vol ser més, cal que anem anotant totes aquestes lliçons.