Armes per matar… de gana!

La crisi grega ens l’han intentat explicar pel dret i pel revés. Ho han intentat fet economistes de dreta i d’esquerra, portant tots l’aigua al seu molí i donant sempre la culpa als altres. Jo d’economia no hi entenc i no sé qui deu tenir raó. Potser una mica cadascú. Aquests dies, llegint sobre aquest tema, me n’he pogut fer una idea una mica més ajustada de com s’ha arribat on s’ha arribat i del per què s’hi ha arribat. I, tenint en compte que l’entrada a l’euro de les economies més dèbils no va ser gens modèlica i segurament que una mica precipitada, no ens ha d’estranyar de que es trobin en la ruïna total i ningú troba el camí adequat per sortir-se’n.

Però una cosa ha quedat molt clara: una de les causes (no pas la única, ni de bon tros) d’aquest desastre ha estat l’excessiva despesa militar. PERE ORTEGA, del Centre Delàs d’ Estudis per la Pau, ha recollit unes quantes dades significatives:

L’enorme despesa militar grega és una de les causes de l’endeutament del país hel·lè, del seu dèficit pressupostari i de la crisi. Una causa no massa posada en relleu i que hauria de fer reflexionar a Syriza i a tota l’esquerra en general.

Grècia és un país amb un fort militarisme que prové, en primer lloc, del nombre dels seus efectius militars. Referent a això, cal saber, que les forces armades gregues tenen la ràtio més alta d’efectius d’Europa, 12,9 per mil habitants (Espanya té 2,9 i França un 3,3). En segon lloc una despesa militar de 2,2% del PIB el 2014. Que si bé és cert ha disminuït des de l’arribada de la crisi, en l’última dècada va ser del 4%, quan la mitjana de la UE era del 1,7 % (Espanya té en l’actualitat un 0,9% i França que és qui més gasta un 2,2%). Llavors, si les seves forces armades haguessin estat més d’acord amb les mitjanes dels països de la UE, Grècia es podria haver estalviat no menys d’un 50% del PIB de la seva despesa militar, és a dir entre 4.800 i 6.000 MIL MILIONS d’euros a l’any (Sipri 2014).

La part més substancial de la despesa militar grega prové de l’adquisició de material militar a l’exterior, uns 10.000 milions d’euros en els últims deu anys. Això va fer arribar a Grècia al quart lloc en 2007 del rànquing mundial de compradors d’armes. Compres que van ser adquirides en la seva majoria a Alemanya (3.000 M €) i França (4.000 M €), precisament els principals creditors de Grècia. Llavors, l’enorme deute grec està relacionat amb aquestes adquisicions d’armes. Diverses fonts han denunciat que Alemanya forçava contractes de vendes d’armes com a condició per concedir préstecs. Tant Alemanya com França li van vendre a Grècia el 2010 divers material: Alemanya, 4 submarins (1.800 M €), 12 vaixells (1.700 M €) i 170 blindats Leopard (1.700 M €); França 25 avions Mirage, 6 fragates i 20 helicòpters de combat per 4.000 M €. Fets corroborats per la cancellera Àngela Merkel qui, recolzada per Nicolás Sarkozy, exposaven en el seu dia després de la concessió del primer préstec, que Grècia havia de complir amb els compromisos adquirits en els seus contractes a l’exterior, és a dir, la compra d’aquestes armes.

I tot aquest tèrbol panorama s’ha anat sabent que estava ple de corrupció, comissions als polítics, pressions de les grans indústries d’armament, falsificació dels comptes i de la realitat grega, interessos dels països més rics, etc. Amb tot això, per què dimonis ens hem d’estranyar que Grècia estigui com està! I ara no estan disposats a salvar un país que ells mateixos van ajudar a enfonsar, amb la vil col·laboració d’alguns nefastos governants grecs que a hores d’ara haurien d’estar engarjolats.

I una vegada aquí podríem entrar en un altre debat que també seria prou bo i molt saludable de fer públicament i de forma ben oberta: El debat de si els cal tan armament als països, si no seria molt bo, recomanable i saludable desarmar-se una mica, atacar a fons el comerç d’armes i l’origen i l’allargament indefinit de molts conflictes armats, si no s’hauria de promoure molt més entre els infants i els joves la cultura de la pau i si, com a mal menor, no hi hauria d’haver un sol exèrcit europeu que estigués al servei de tots els països. Segurament que seria molt més pràctic, més raonable i, per suposat, que molt més barat. I tots aquests diners que ens estalviaríem podrien servir, en lloc de matar de gana, per donar de menjar. Però sembla que aquest debat no interessa a ningú i que no volem aprendre les moltes lliçons que la història ens ha brindat…

Segurament que encara haurem de passar molts anys per veure com les coses canvien. Però, com totes les utopies, cal somniar-les i treballar per fer-les realitat.

Anuncis

España, “la roja y la rota”

Jesús Pardal.Quan José Calvo Sotelo va dir allò de “Antes una España roja que una España rota” no parlava de la selecció de futbol espanyola. Aquests pròxims dies ens espera una “marea roja” molt forta. I tornarem a sentir les frases de sempre: “que la selecció espanyola uneix tots els espanyols” i que “una España unida favorece a todos” i que “los nacionalismos no hacen más que perjudicar a todos” i “romper España” i el bla, bla, bla de sempre…

Ja que aquest dies alguns recorden aquesta frase de Calvo Sotelo, també podrien recordar un altre text seu que en aquesta hora de crisi econòmica també ens podria anar bé:

“Muchas veces he pensado que la raíz real del problema de España no es política, sino económica, y que la receta de nuestros males, por ser de índole económica, se ahogará en germen ante el quietismo obstinado de gran parte de las clases conservadoras. La incomprensión egoísta de multitud de ciudadanos pudientes, aferrados a nociones quiritarias cual si viviésemos muchas centurias atrás, puede depararnos días desastrosos, porque las aguas represadas se sueltan en torbellino cuando rompen la esclusa”. (“Mis Servicios al Estado. Seis años de gestión”, 1931.)

I ens podria anar bé reflexionar-ho una mica quan aquest dies s’ha sabut que els premis dels internacionals de “la roja” per reeditar el seu triomf a la Copa del Món seran: 72.000 euros per cap per arribar a quarts; 180.000 per arribar a les semifinals; 360.000 per trepitjar la final i 720.000 per guanyar-la. O sigui, més que ningú (330.000 percebran brasilers i francesos i 300.000 alemanys). Ja era desorbitada i exagerada la xifra que li va tocar a cada jugador, al Mundial de Sudàfrica ara fa quatre anys. Ni més ni menys que 600.000 euros! Aquests nois –tots ells mig morts de gana- van guanyar 600.000 euros en un mes!. Algú ha pensat quants anys hauria de treballar un mestre, una infermera, un treballador de qualsevol fàbrica? Això vol dir 20.000 euros per dia. Així els 23 futbolistes que van guanyar el mundial fa quatre anys, van cobrar pràcticament 14 milions d’euros. I només per arribar a la final, ja haguessin aconseguit cadascun 120.000 euros. Però aquest any, tot i la crisi, les primes han augmentat…

Llegia fa uns mesos en aquest diari digital ANDALUCES.ES que hi havia un noi –JESÚS PARDAL– que es guanyava la vida fent xurros, fregint peix, fent pollastres a l’ast, venent assegurances, baixant les escombraries d’alguns veïns dels pisos als contenidors … Aquest noi de Cadis podria ensenyar a molta gent –futbolistes inclosos- què vol dir guanyar-se la vida. Estava desesperat. A punt de ser pare, aquest cuiner que va treballar fins i tot un any a París, va tornar a Cadis l’estiu de 2011 pensant que hauria feina a l’hostaleria en aquesta època, “com sempre”. Però es va equivocar i va passar l’estiu, la tardor i “no trobava res”. Sense ajudes, amb una nena en camí i vivint amb sis persones a casa de la seva sogra amb la pensió de l’àvia, no va veure altra sortida que convertir el contenidor en el seu lloc de treball. “Jo volia feina, no demanar almoina, i em van explicar que fa molts anys, un home baixava les escombraries i vaig pensar, per què no?”. Assegura “no sentir vergonya” i que “la gent més senzilla és la més solidària”. El seu anunci va obtenir resposta. Al voltant d’uns cinquanta clients -si se’ls pot dir així- van sol·licitar els seus particulars serveis. Molts eren gent gran però també “no tan grans” que, sobretot, ho feien “per ajudar”. De fet, encara avui li donen menjar per a la seva nena.

El Jesús compagina això amb un contracte a mitja jornada que ha aconseguit en un rostidor de pollastres. A la tarda, ven assegurances dels morts. A les set, agafa la bici o va caminant fins al barri del Turó del Moro per baixar les escombraries d’una desena de clients que segueixen fidels al servei. I a les vuit, torna al rostidor. I així, dia rere dia. Si teniu una mica de temps, llegiu la crònica que hi trobareu més detalls d’aquest noi que, tot i això, no perd l’esperança i diu que “el dia de demà, la meva filla no podrà dir que no m’he buscat la vida per poder tirar endavant la meva família. Amb això em quedo “.

Aquest noi no sé en quina situació està ara. Potser igual o pitjor. Potser no tindrà temps ni ganes de veure “la roja” perquè tornarà a casa cansat i amb ganes d’anar a dormir. Potser els jugadors li podrien donar un cop de mà i passar-li uns quants euros de tot el que guanyaran en aquest mes…

     

Dimitris Christoulas i la dignitat

Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas  i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.

Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:

 El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l’Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta forma digna per no haver d’acabar furgant als contenidors d’escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d’aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945.                                                               Dimitris Christoulas, 4 d’abril de 20121

Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.

Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.

Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més). 

Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas  i d’altres semblants no són inútils.

Una cosa no treu l’altra

Ahir vaig anar a visitar uns amics que feia temps que no veia. Vam parlar molta estona i de molts temes. Vam repassar el món de dalt a baix i, sobretot, vam parlar de les dificultats que estan passant algunes famílies amb la crisi, justament perquè a ells els ha tocat de ple.

Vam parlar de Catalunya i del camí que hem iniciat cap a la independència. Inevitablement va sortir el tema de si el Govern donava massa prioritat a aquest i no tant al tema de la crisi i de les retallades. És clar que per a ells –igual que per a moltes famílies- la crisi, els desnonaments i els problemes econòmics són la principal preocupació. Estàvem tots d’acord que potser s’hauria pogut fer alguna cosa més per prevenir primer, i per pal·liar després, tant de sofriment. I estàvem d’acord també que els  polítics haurien de ser els primers a donar exemple, cosa que no passa sempre, ni de bon tros.

Però jo sostinc que una cosa no treu l’altra i que es poden fer i s’han de fer les dues a la vegada. Que no són pas contradictòries sinó que són totalment complementàries. I, si anem una mica més lluny, hauríem de coincidir en què la crisi catalana és deguda –no en tota, però sí en bona part -a que el Gobierno de España no ens paga els 8.000 milions que ens deu. I no accepto que em diguin que això sigui victimisme barat, sinó que és simplement la realitat a la que ens ha acostumat España, que no paga el que deu per llei i per justícia i es gasta els calers seguint fent projectes d’AVE ruïnosos o comprant material bèl·lic sense sentit, per exemple. Sense aquests diners que ens deuen ells saben molt bé que tenen una Catalunya escanyada i totalment a les seves mans. Depenem econòmicament d’ells i se n’aprofiten tant com poden i sense cap mena de rubor. És com una empresa o una família: si no li paguen el que li deuen, ells tampoc no poden pagar i han de retallar o han de tancar. No hi ha cap més sortida.

Llegia no fa massa l’ informe d’ Intermón Oxfam nº 34 del mes de juny d’aquest any  titulat La empresa española y los derechos humanos en que s’estudia com la famosa “Marca España” (representada per empreses com Ebro Foods, Pescanova, Agrogeba, Hidralia Energía, Bionaor, Acciona, Iberdrola y Renovalia) no fa més que cultivar la pobresa fora del país amb molt males pràctiques i violant sistemàticament els drets humans. Podeu llegir-lo i us posareu les mans al cap de tant d’horror com s’hi pot llegir. Aquest informe evidencia les males pràctiques d’ aquestes empreses espanyoles a països del tercer món (aquests dies ho podem veure amb Sacyr) i denuncia la política d’ulls clucs i de mirar cap un altre lloc per part del Gobierno que “s’absté de fer avaluacions de l’impacte dels crèdits que els ofereix”. Tot plegat una vergonya!

Ja sé que hi han empreses catalanes que deuen actuar de manera semblant; però és precisament per això que volem una Catalunya independent, on aquestes coses no puguin passar i que sigui més justa,  i equitativa i amb una mica més de sensibilitat social. No reclamem la independència perquè sí. Hi han un munt de motius i un munt de raons, tot i saber que això no serà cap Arcàdia i que caldrà molt d’esforç per aconseguir-ho. Però el que no és tolerable és que les coses segueixin com ara i que no s’hi faci res.

El passat octubre es va fundar una plataforma independentista que es diu SÚMATE, constituïda majoritàriament per gent vinguda de fora de Catalunya i que molts d’ells ni tan sols parlen català. El seu president es diu Eduardo Reyes i en una entrevista que li feien deia frases com aquestes:Prefereixo morir-me de gana lliure, que mig menjar com un esclau“. O bé aquesta altra. Ahora más que nunca, la Cataluña social que queremos y necesitamos merece decidir democráticamente su futuro y construir una Cataluña soberana”.
El problema, doncs, no és que no es puguin fer les dues coses alhora (combatre els efectes de la crisi i voler la independència), sinó que el problema és que España no fa –ni en vol fer- cap de les dues coses: ni independència, ni justícia social. No volen entendre que les reclamacions que fem els catalans no són només per problema de diners. És un problema de dignitat i d’aspiracions a viure millor, però –i sobretot- a ser millors.
 

 

 

    Molt bé, bisbe Pardo!

    La cosa fa temps que és prou greu com per a que algú hi digués alguna cosa. I, per fi, el bisbe Pardo de Girona l’ha dit, l’ha dit prou bé i ha parlat clar. Ja era hora! I els altres bisbes catalans no hi tenen res a dir?. El Bisbe de Girona, Francesc Pardo, va aprofitar l’homilia que va fer ahir per Sant Narcís per lamentar l’actitud de la cadena de televisió 13 TV.

    Aquest canal de TV té com a principal accionista en aquests moments la “Conferencia Episcopal Española” i diu que “la seva programació es basa en la difusió dels valors i credo de l’Església Catòlica, tot centrant-se en continguts per a tots els membres de la família”. Això seria molt discutible en alguns programes i totalment fals en altres. Perquè atiar el foc constantment contra Catalunya en les tertúlies, ser tant partidistes com són i tan poc objectius en la majoria de les opinions i ser tant poc plurals no és cap “valor” i més aviat seria un “contravalor”. Això mateix ja passava exactament amb la Cadena COPE (ara força menys) i ja n’havia parlat alguna vegada que m’estranyava que ningú de pes de l’església catalana digués res. O, almenys, que no ho digués clar i alt. Em consta que “sotto voce” sí que s’havia dit alguna cosa i s’havien fet algunes gestions perquè algun locutor deixés d’insultar i, fins i tot, al final van fer-lo fora de l’emissora. Ara hauria de passar el mateix en aquest canal de TV i, almenys els bisbes catalans, haurien d’elevar la seva protesta com ho ha fet el bisbe de Girona amb aquestes paraules: “Demano perdó públicament pels insults i els menyspreus d’una cadena de televisió vinculada als bisbes”.

    Aquesta és la primera cosa que volia destacar del bisbe Pardo. Però n’hi ha un parell més que són tan o més importants i que potser poden passar desapercebudes. Les va dir en la mateixa homilia ahir a la Catedral. Va dir que és ‘“una gran riquesa que hi hagi projectes polítics diferents que desitgin diverses configuracions polítiques per a Catalunya”. En aquest sentit, va fer una crida perquè l’Església sigui “promotora del diàleg”, “demani informació i raons de cada opció política i de les seves conseqüències”. També va reclamar, però, que no es menystingui ni s’atemoreixi “el qui té opcions diferents de les pròpies” i s’evitin els insults i menyspreus. Així mateix, va tornar a reivindicar el dret dels ciutadans a participar en una consulta. “Com a Església cal recordar i defensar els drets fonamentals dels ciutadans, entre els quals el de poder opinar i ser escoltats en decisions fonamentals que afecten la seva vida i la societat”, va exposar. (Diari El Punt/AVUI).

    I, finalment n’hi ha una tercera -que vull destacar de forma especial perquè ens toca molt de prop al sector social en el que treballo- i és que va aprofitar l’homilia per fer un toc d’atenció als governants sobre les polítiques d’ajustaments pressupostaris: “Permeteu-me que, com a captaire, faci un prec als qui teniu la responsabilitat de la polis, els polítics: si és del tot necessari retallar, feu-ho per dalt no per baix.” I va destacar especialment “els actes de generositat de moltes i moltes persones que, d’una manera anònima, han ajudat d’altres persones perquè puguin viure”, reconeixent el treball d’entitats com ara Càritas, el Banc dels Aliments, la Creu Roja i els patronats.

    Justament aquest dies els centres lleidatans que donen suport a les persones amb discapacitat intel·lectual estan fent una recollida de firmes i una “Campanya en defensa de les persones amb discapacitats intel·lectuals” per tal de que puguin tenir dret a una vida digna, al treball i a l’habitatge. Des del 2010 s’han reduït tant les subvencions que corren perill aquests drets i, per tant, corre perill una de les parts més febles de la societat com són els discapacitats intel·lectuals. Un retrocés en aquest àmbit tal com s’està produint la societat no se’l pot permetre. Com deia el bisbe Pardo molt encertadament: “SI ÉS DEL TOT NECESSARI RETALLAR, FEU-HO PER DALT I NO PER BAIX”.

    Combatre la pobresa matant pobres

    Eduardo Galeano va néixer a Montevideo l’any 1940. En un dels seus darrers llibres Los hijos de los días” (Siglo XXI, Buenos Aires, 2012) escriu:

    Un 5 de Setiembre de 1638 nació Luis XIV, rey de Francia, Rey Sol.

    El Rey Sol vivió dedicado a las gloriosas guerras contra sus vecinos y al cuidado de su ruluda peluca, sus capas espléndidas y sus zapatos de taco alto.

    Bajo su reinado, dos hambrunas sucesivas mataron a más de dos millones de franceses.

    Se supo la cifra gracias a que Blaise Pascal había inventado, medio siglo antes, la calculadora mecánica. Y se supo el motivo gracias a Voltaire, que tiempo después escribió:

    —La buena política conoce este secreto: cómo hacer morir de hambre a los que permiten vivir a los demás.

    La crisi fabrica pobres i, per combatre la pobresa, a les eminències europees es comporten com Lluís XIV: maten la gent de gana per tal de que hi hagi menys pobres. La maten de gana, els curen o els eduquen pitjor, ajuden els bancs i deixen a la cuneta els que més ho necessiten.Que es morin aviat que d’aquesta manera hi haurà menys persones per ser ajudades.

    Això sí: des del 2008 les dotacions extraordinàries aprovades pels dos darrers governs espanyols per a Defensa han sobrepassat en un 21% el pressupost oficial. Traduït en xifres vol dir que, com ve passant en els últims sis anys, el Govern espanyol acaba d’aprovar la concessió d’un crèdit extraordinari per a atendre al pagament d’obligacions corresponents a programes especials d’armament i material per 877,3 milions d’euros (uns 1.170 milions de dòlars) al pressupost del Ministeri de Defensa i es finança amb deute públic “, segons informa el portal ‘Eldiario.es’.

    En aquest mateix període partides com la sanitat, l’educació o la recerca han patit retallades de fins al 50% a causa de la crisi, motiu per la qual cosa s’organitzen una mitjana de 27 manifestacions diàries, segons dades oficials publicades anteriorment, per protestar contra el “genocidi financer”, les dràstiques polítiques d’austeritat, les retallades i l’atur.
    El que dèiem: combatem la pobresa matant pobres.

    Impacte de la crisi i l’austeritat sobre les persones

    CÀRITAS EUROPA ha publicat recentment un estudi realitzat en col · laboració amb les Càritas nacionals de Grècia, Irlanda, Itàlia, Portugal i Espanya, entre altres,

    En un informe de 68 pàgines, s’intenta avaluar l’impacte de les crisis i les anomenades polítiques d’austeritat implementades pels governs dels països amb dificultats de finançament en els mercats financers, amb el suport de les institucions comunitàries i el Fons Monetari Internacional.

    L’originalitat d’aquesta anàlisi és haver posat el punt de vista en els efectes d’aquestes mesures en les persones, especialment les més afectades. Les Càritas nacionals coneixen les seves cares i els drames que hi ha darrere. Els tècnics que van fer l’estudi coneixen les dades estadístiques i en fan la corresponent interpretació. El resultat d’aquesta combinació virtuosa és que estem davant d’una obra de gran valor que representa justament la situació en el conjunt de la Unió Europea i, amb més detall, l’experiència concreta dels 5 països en crisi (Irlanda, Itàlia, Grècia, Portugal i Espanya).

    L’evidència empírica presentada en aquest estudi demostra clarament que la política de donar prioritat a l’austeritat per reduir el deute públic i imposar reformes estructurals basades en la despesa pública no funciona en termes macroeconòmics i imposa a la gent, especialment als més vulnerables , un alt cost social, en forma d’atur, redueixen el poder adquisitiu i creen més desigualtat en l’accés als béns essencials, creen empobriment i totes les seves conseqüències indirectes. És un camí que no solament és injust, és contraproduent des de la perspectiva del desenvolupament i una amenaça per a la cohesió social i la democràcia. Aquest camí és, d’altra banda, igual de perillós i nociu per un altre motiu: posa en perill la cohesió europea i legitimitat política de la mateixa UE i soscava el seu futur.

    Malgrat la retòrica del discurs polític europeu que parla ​​ara de la necessitat de creixement econòmic, aquest discurs està sent desafiat per la mateixa realitat, per la manifesta falta de voluntat política i la incapacitat institucional de la UE per fer front a aquesta situació. L’informe no es limita a un diagnòstic de la situació sinó que conté un conjunt de recomanacions ben raonades i oportunes per trencar el cercle viciós del deute i l’austeritat.

    En una entrevista molt interessant feta per EL INVERSOR INQUIETO a JUAN JOSE LOPEZ, tècnic de l’ Equip d’ Estudis de Càritas Española (us la recomano vivament) ens diu que a Espanya la crisi ha provocat que la pobresa severa s’hagi multiplicat per dos en cinc anys.

    La crisi és molt més que números, són drames personals i familiars darrere d’aquests números patint les conseqüències d’un país que supera els 6.200.000 aturats. La desesperació, la falta d’ànim, la pobresa en totes les seves vessants -no només l’econòmica-  arriba a les famílies espanyoles. Càritas ho sap de bona mà ja que està en la primera línia d’ajuda per intentar portar esperança allà on la crisi l’ha fet desaparèixer.

    Els diputats i senadors mengen barat

     

    El President de la patronal Madrilenya, Arturo Fernández, té la concessió dels serveis de restaurant del Senat, del Congrés dels Diputats i de l’Assemblea de Madrid. Fins aquí    tot normal, podríem pensar. Però després ens assabentem d’altres coses que ja no són tan normals com, per exemple, que el menú que poden menjar ses senyories  els costa només 3’55 €. I no pas un menú qualsevol, sinó un menú que consta de dos plats, postres, beguda i cafè.

    Això és exactament el que marcava el tiquet que un periodista tenia a les seves mans quan va telefonar al Sr. Fernández i va voler saber com era possible servir un menú a aquell preu. Primerament va negar que pogués ser veritat, després va dir que possiblement només era mig menú i finalment va reconèixer que no sabia el preu. Quan el periodista va dir-li que tenia un tiquet a les seves mans i li va llegir, el Sr. Fernàndez va dir exactament: “ Que devia ser veritat i per tal de que el seu negoci no fos una ruïna aquests serveis ESTAN SUBVENCIONATS AMB FONS PÚBLICS”.

    En una Espanya en la que la meitat de la gent comença a passar gana, en la que cada cop hi ha més gent a l’atur, en la que la gent ja fa temps que ha de remenar contenidors per poder menjar o bé ha d’anar a menjar a menjadors socials, no us sembla una indecència i una falta de justícia total que els nostres senadors i diputats puguin menjar per aquest preu, tot i cobrar uns sous que la majoria de la gent ja voldria? Perquè ja em direu en quin restaurant es pot menjar per aquest preu! Amb els diners de tots s’ha de subvencionar menjadors com aquests? No seria més just, si per cas, subvencionar menjadors socials on poguessin anar-hi els aturats, els desnonats, les persones que viuen al carrer, els nens que no tenen beques per als menjadors escolars perquè fins i tot això han retallat?

    Espanya seguirà sent un país de castanyoles i pandereta i la riota de la resta del món mentre passin aquestes injustícies flagrants i mentre se segueixen fent lleis per ajudar els rics i els bancs. Quina confiança ens pot tenir Europa si seguim fent les coses cap per avall en un temps de crisi tan profunda? Sembla que no els interessa arreglar les coses sinó espatllar-les més encara. Alguns viuen la crisi d’oïdes mentre la majoria els toca sofrir-la.

    “Doctor Doom”

    El professor Noruiel Roubini va assegurat en una cimera inversora a Las Vegas que Espanya perdrà l’accés als mercats a finals d’any i “hauran d’exigir un rescat”. Una situació que farà que “estigui un altre any o dos anys sense aconseguir finançament”. Problemes que durien al país al sortir de l’euro d’aquí a tres anys.

    El professor de la Universitat de Nova York, conegut com a “Doctor mort” (Dr. Doom), per la seva visió pessimista sobre l’economia que li va permetre avançar la crisi actual, no ha estat gens optimista per al 2013. “S’aproxima una tempesta mundial perfecta per al 2013 en què l’economia dels EUA podria tornar a caure en recessió i la zona euro podria començar a trencar-se. Segons el Doctor Mort es reuniran quatre factors clau perquè es produeixin turbulències en l’economia mundial. Segons ell hi haurà problemes de creixement dels EUA, Europa seguirà en crisi, veu un conflicte militar a l’Iran i una desacceleració forta dels mercats emergents, particularment la Xina. “Si ajuntes els problemes de la zona euro amb la desacceleració dels EUA i la Xina, hi ha inevitablement un xoc de trens el proper any”.

    On més problemes veu Roubini és en el futur d’Europa, on els països perifèrics s’enfronten a la impossibilitat de pagar els seus deutes segons les seves previsions. El guru econòmic ha reconegut que la vista està centrada en els problemes fiscals de Grècia, Portugal i Espanya, “encara que es podria estendre a l’economia global”. “Grècia serà el primer país a reestructurar el seu deute i en sortir de l’euro, encara que altres també se n’aniran”. “A finals d’any, Espanya perdrà l’accés als mercats”, segons ha reconegut el propi Roubini en una entrevista a la CNBC. “Finalment, acabaran demanant un rescat, que els mantindrà fora dels mercats durant un any o dos”, ha apuntat. Una situació que desencadenarà en una reestructuració del seu deute que provocaria que al final “fins i tot Espanya pugui sortir de la zona euro, encara que no serà en els pròxims 12 mesos”. Segons ha matisat després, aquesta sortida es produiria aquí a uns tres anys.

    Aquest és el panorama que ens espera per més que l’inefable senyor Rajoy ho vulgui amagar. Els que no entenem res d’economia només podem “mirar, escoltar i callar” com aquella famosa llegenda dels tres monos savis. Però cal recordar que en el món de les finances succeeixen coses com les que es relaten en la pel · lícula Pretty Woman. La recordeu?. Allà es veu com com el coprotagonista Richard Gere es dedica a PARLAR MALAMENT DE LES EMPRESES QUE DESITJA COMPRAR, AMB L’OBJECTIU DE PROVOCAR PROBLEMES I OBLIGAR-LES A ACCEPTAR LA SEVA “AJUDA”. En el món real, això també passa. Per als especuladors és important parlar malament d’Espanya, per tal de crear-li problemes, aconseguir que Espanya no pugui pagar els seus deutes i hagi de pagar interessos més alts. D’aquesta forma s’aconsegueix que Espanya hagi de demanar ajut A AQUELLS QUE LA VOLEN ENFONSAR (per comprar el país i els seus habitants a preu de saldo). Ja fa dies que aquesta realitat l’anem veient i, pel que sembla, s’agreujarà.

    Això s’assembla també al famós cas dels bombers que havien de ser acomiadats perquè no hi havia feina i es dedicaven a calar foc a la muntanya per tal de que els contractessin i poguessin seguir treballant… Aquí hi ha molta gent calant foc i esperant que es cremi tot!

    Cada dia més pobres…els pobres

    Ara fa un any, milers de persones ocupaven places i carrers plens d’indignació. Era el moviment dels indignats. Què se n’ha fet de tot allò? Avui, amb el que ha dit Rajoy al Congrés i amb les mesures econòmiques que  ens esperen, haurien de sortir altre cop al carrer. Perquè avui tots som una mica més pobres. Molts d’ells potser ja s’han mort de gana. O potser s’han mort de fàstic. O d’avorriment.

    La indignació s’ha fet més gran dia a dia. però la reacció a aquesta indignació no s’ha vist gaire per enlloc. Però em sembla que la cosa canviarà i aquests propers mesos poden passar coses greus, com han passat a Grècia o a Portugal.

    Eduardo Galeano, en el seu llibre Los hijos de los días, recull algunes de les frases que es van poder veure escrites en parets i pancartes:

    Nos dijeron “¡a la puta calle!”, y aquí estamos.

    Apaga la tele y enciende la calle.

    La llaman crisis, pero es estafa.

    No falta dinero: sobran ladrones.

    Los mercados gobiernan. Yo no los voté.

    Ellos toman las decisiones por nosotros, sin nosotros.

    Se alquila esclavo económico.

    Estoy buscando mis derechos. ¿Alguien los ha visto?

    Si no nos dejan soñar, no los dejaremos dormir.

    Potser serà hora de posar-nos a pensar qui ens ha enganyat tant i tant i com ens han enganyat. Potser serà hora de pensar com hem pogut ser tant rucs per deixar-nos enganyar tant i tant. Primer ens va enganyar Zapatero i, com que alguns sembla que no em van tenir prou, van votar Rajoy, que encara ha estat més mentider i serà molt pitjor governant perquè es fa el fatxenda sabent que  no pot fer altra cosa que obeir i dir “sí, senyora Merkel”.

    L’any passat estàvem indignats. Ara estem indignats i som molt més pobres.