CULTURA DE LA SUBMISSIÓ

Que en altres temps ens haguessin inculcat la cultura de la submissió no era estrany. Franco era molt Franco i el seu règim va durar i durar més que les famoses piles Duracell. Va durar tant, que va morir al llit i les conseqüències d’aquells nefastos temps encara perduren més o menys dissimulats en molts àmbits de la societat i, no cal dir-ho, en el polític.

Diguem-ho clar i català: els partits majoritaris espanyols no creuen -ni potser han cregut mai- en la cultura de la llibertat. Creuen més en la submissió i en la docilitat de l’inferior envers el superior; no han après que les minories també mereixen el respecte i que cal escoltar-les. Saben que, com que són més, tenen tots els fils del poder, els poden moure com i quan vulguin i poden fer-se el fatxenda com «el primo Zumosol, que es pot passejar pel món sense necessitat de donar explicacions de res, que per això és alt i fort. De forma més dissimulada i no tan grollera ni evident, els partits majoritaris espanyols han governat com pensa fer-ho Trump. D’aquesta mateixa manera s’ha comportat la monarquia, que no ha tingut mai necessitat d’explicar res perquè ningú ha gosat demanar-li explicacions. I així anem…

D’això jo en dic cultura del sotmetiment. Han governat sotmetent i creient que és la manera correcta i adequada i, el que és pitjor, fent creure al personal que han d’estar prou contents de ser governats d’aquesta manera i, per tant, muts i a la gàbia. Fruit d’aquestes llargues dècades de foscor, d’una falsa transició -venuda com la cosa més perfecta del món- se’ns ha ofert escombraries i hem patit una autèntica devastació cultural dissimulada amb tocs de permissivitat extrema que volia semblar llibertat però que en realitat n’estàvem molt i molt lluny. Ho podem veure en els programes de la tele; en una educació controladora; en unes lleis que fan i voten la majoria de sempre i que també sempre, sempre, s’interpreten restrictivament; amb uns tribunals manipulats per tots costats; amb una distribució de la riquesa totalment injusta i poc equitativa; en el poc respecte a les minories, etc. etc. I el problema seguirà in aeternum mentre no hi hagi algú que es decideixi a trencar aquest maleït cercle viciós. El plantejament que fan és el mateix dels canals de TV que ofereixen programes-escombraria i l’excusa és que «a la gent els agraden», cosa que és totalment falsa. Si oferissin alguna cosa millor la gent aniria canviant de gustos, però els sembla que no cal perquè d’aquesta manera tot és més fàcil, barat i més digerible. D’aquesta mediocritat en va ser un gran mestre Berlusconi, que va començar a Itàlia i ho ha anat exportant a tot el món. Televisió mediocre, educació mediocre, polítics mediocres, democràcia mediocre, societat mediocre. I ja ens va bé i que duri, deuen pensar…

Per què diem que volem lluitar per la llibertat, per valors autèntics, per una democràcia contrastada si després ningú dels que podrien fer-no mouen un sol dit per aixecar una mica el llistó? Jo crec que més aviat el que pretenen és idiotitzar el personal i com menys consciències es despertin millor perquè d’aquesta manera és més fàcil governar-los. Marx deia que la religió era l’opi del poble. Ara hi podríem afegir-hi moltes altres religions i molts altres drogues dures: consumisme, esport, toros, moltes hores de feina pels que poden treballar i diversions de tota mena. Diuen que hi han dues formes d’impedir que els éssers humans pensin: la primera, fer-lo treballar moltes hores i la segona obligar-lo a divertir-se sense interrupció. L’ésser humà en transforma llavors en una «cosa» que podem utilitzar sense cap mena de mala consciència. Si cosifiquem la persona i la seva llibertat la podem usar i llençar, i no passa res. I la podem enganyar, la podem aixafar, la podem engabiar, la podem fer creure a garrotades i la podem sotmetre en tots sentits… Crearem una cultura molt ben estructurada de la submissió i llestos. Tots a creure com en un quarter que, si aixeques la veu, te’n vas al calabós. Ens volen submisos i sotmesos. Manipulables i callats com a morts. Matem el subjecte i llavors només queda un simple objecte, que és el que volen aconseguir. Volen que les persones no aspirin a la llibertat, a una vida pròpia, a una llengua pròpia, a gustos propis, a la forma d’amor que creguem millor o a l’art. O a marxar d’un Estat que sentim i comprovem cada dia que no ens estima i al que nosaltres hem deixat d’estimar, si és que alguna vegada el vam estimar.

I sembla que ningú vulgui veure un problema que cada dia es fa més gran. Ningú fa res per voler-lo solucionar. Els grans pensadors, els gran intel·lectuals espanyols i la majoria de mitjans de comunicació callen com morts perquè la majoria d’ells mengen en una menjadora plena a vessar que el Papa-Estat es cuida prou bé d’omplir cada dia. És la cultura del sotmetiment sofisticada a la enèsima potència que cal cuidar molt i molt bé perquè vagi durant molts anys més.

Anuncis

LA IMMACULADA CONSTITUCIÓ

trafico2-199x300Al pas que anem aviat els joves no sabran si aquests dies se celebra la diada de la Immaculada Concepció o de la immaculada constitució. Simplement sabran que són uns dies de pont pels que tenen la sort de treballar i que potser hauran de fer llargues cues a les carreteres. Ahir em preguntava una noia de 20 anys què era això de la Immaculada i per quin motiu se celebrava. Jo li vaig preguntar si sabia perquè també se celebrava el dia de la Constitució i, tal com esperava, tampoc en treia massa l’aigua clara. Fa anys, el famós periodista Salvador Alsius va escriure un llibre que es titulava HEM PERDUT L’OREMUS (Edicions La Campana, 1998). Hauria de ser un llibre imprescindible pels temps que vivim perquè es diu, i amb raó, que els nois i les noies d’avui no reben prou informació sobre una sèrie de fets, personatges i temes religiosos que són bàsics en l’àmbit cultural en el qual vivim. Això fa que els joves –però tambè tots els ciutadans que tinguin aquests buits culturals– no puguin entendre el significat de moltes obres d’art, textos, pel·lícules, actes litúrgics, festivitats i expressions d’ús popular que es basen en el coneixement de la cultura catòlica. Un coneixement que és independent de la creença religiosa.

Tothom que vulgui adquirir –o recuperar– unes mínimes nocions sobre fets i pautes que han influït d’una manera molt profunda en la cultura social que respirem pels quatre costats hauria de llegir aquest llibre i no n’hauria de fer una lectura ràpida sinó que s’hi hauria de parar una estona. De fet, a tots ens aniria prou bé tornar a repassar i a raonar perquè hi ha tanta cultura cristiana amagada sota les frases i les paraules del nostre viure quotidià i ni ens en adonem. Salvador Alsius va triat 1.000 temes d’una gran diversitat –personatges i fets històrics, ritus, referències bíbliques i evangèliques, costums religiosos, etc.–, i cada un el va explicar amb tot rigor i, alhora, amb la màxima concisió informativa i amb un llenguatge precís i clar. El volum es completa amb un índex de mès de 600 expressions lingüístiques que, provenint de l’àmbit religiós, són usades en la llengua col·loquial, com estripar-se les vestidures, fer la pasqua, passar un calvari, plorar com una Magdalena, sancta sanctorum, època de vaques grasses, vendre’s per un plat de llenties,etc. Hem perdut l’Oremus. Petita Enciclopèdia de la Cultura Catòlica és un llibre imprescindible per a no confondre les festes que celebrarem -o ja no- aquesta setmana. No és el mateix la Immaculada Concepció que la diada de la Costitució, per més que els noms puguin ser semblants i molts els confonguin, com he pogut comprovar més d’una vegada. O potser més que confondre’ls, simplement és fruit d’una incultura enciclopèdica (com deia un professor meu). M’agradaria que aquests dies alguna tele sortís al carrer i comencés a preguntar què és i què significa cada una de les dues festes; segurament que tindríem moltes sorpreses, degut a la indigència cultural i religiosa d’alguna gent.

No sé si encara té massa sentit celebrar festes com aquestes. Vull dir celebrar-les tal com se celebren ara, havent-se buidat de sentit per una gran part de la societat. Potser caldria un bon sotrac -cultural, polític i religiós- per tal de que hi hagués una reacció forta que despertés la gent del somni dels justos en el què estan instal·lats. Quan les coses no van gaire bé (per no dir molt malament) cal una bona sotragada. Caldria veure si aquesta Constitució és la adequada i respon a les inquietuts dels moments actuals que viu Espanya. I potser caldria revisar també si certes creences religioses han d’anar unides a dogmes com el de la Immaculada. Si la fe s’ha de basar en dogmes com aquests anem bén arreglats!. Jo penso que la fe hauria de ser tota una altra cosa i hauria d’anar més lligada amb la vida i amb els problemes de la gent…

Eduardo Galeano, en el seu llibre «Los hijos de los días» explicava que quan Pepe Figueres va arribar a la presidència de Costa Rica i va veure que s’havien de fer molts canvis per tal de que les coses canviessin una mica al país, va dir la cèlebre frase: «Aquí lo único que anda mal es todo». I el primer que va fer va ser suprimir les forces armades, tot i que molts van anunciar que seria una gran catàstrofe pel país i quasi la fi del món. Però el món va seguir donant voltes i Costa Rica es va salvar d’una vegada per totes de les guerres i dels cops d’ Estat i ara és un país prou pròsper, si el comparem amb altres de la zona.

Aquí caldria fer canvis dràstrics per tal de que les coses es moguessin una mica i poguéssim sortir d’aquest estancament d’aigües podrides on estem instal·lats en tots nivells. Aquí també podem comprovar que l’únic que va malement és tot plegat i que potser hi hauria d’haver algú que es decidís d’una punyetera vegada a fer canvis de veritat i en profunditat. Però ja veiem que ningú vol sentir a parlar de res que s’hi assembli. Tot al contrari: els grans partits fan els seus tripijocs per tal de que, fent veure que fan algun canvi, res canviï de veritat. Per tant, amics meus, no tindrem més remei que per decret seguim celebrant la Immaculada Costitució i els que encara som creients seguirem celebrant la festa de la Immaculada Concepció, festa que teològicament també és força discutible, per més que sigui dogma de fe (un concepte que va ser afirmat com a dogma pel papa Pius IX el 8 de desembre de 1854 i que va ser fruit d’unes ciscumstàncies una mica especials).

Ni políticament ni eclesialment parlant anirem gaire lluny seguint pels camins vells de sempre. M’agrada la decissió que han pres alguns ajuntaments de no tancar les portes dels Ajuntaments i treballar com si res passés. Haurien de ser molts més els que ho fessin. És una llàstima, però les coses costen massa de canviar i tenim massa tendència cap a l’immovilisme. O el què és pitjor: a caminar enrere com els crancs.

 

Llegir desperta

Llegir pot fer dormir o pot fer somiar. Pot adormir o pot desvetllar. Quan érem joves i estudiàvem literatura, tots els professors ens indicaven alguns llibres per llegir. Recordo que em feia una mica de mandra haver de llegir alguns dels clàssics que ens recomanava. Tot professor que es vulgui fer valer una mica ha de recomanar algunes lectures obligades d’alguns clàssics de la literatura mundial. Però que no es fa prou bé perquè cada llibre té el seu moment i alguns, llegits a certa edat, poder servir de vacuna i fer avorrir la lectura i les ganes de llegir per a tota la vida. Segons com i quan l’agafis, un llibre et pot fer adormir. En canvi, el mateix llibre en un altre moment de la teva vida et pot fer somiar.

Recordo que alguns dels llibres que ens recomanaven no m’entraven de cap manera. Em semblaven pesats, avorrits i llunyans. En canvi, n’hi havia d’altres que m’enganxaven de tal manera que no trobava la manera de deixar-los. Recordo fins i tot d’haver llegit alguna vegada, amb una llanterna amagada sota els llençols, algun llibre que m’havia enganxat profundament. No es tracta de qualitat literària, ni de res que s’hi assembli, sinó que hi han grans autors que a certa edat no es poden llegir. Més aviat és qüestió d’elecció adequada del llibre. Cada edat té uns interessos determinats i la gràcia és encertar en els temes per tal que la lectura no comporti un esforç sinó que més aviat sigui un estímul. Possiblement es tracta de que algú et sàpiga recomanar els llibres adequats per tal de que vagis agafant gust per la lectura sense adonar-te’n. Poc a poc aniràs trobant tu mateix el temes i els llibres que t’interessin i els aniràs llegint amb ganes.

Si un llibre fa adormir, malament rai. Un llibre ha de fer gaudir, ha de fer somiar, ha de transportar-te a un altre món (real o imaginari) i t’ha d’obrir horitzons nous. Un llibre ha d’obrir la ment. Ha d’ajudar a pensar coses noves. Ha de desvetllar el cervell. Un llibre ha de qüestionar o, simplement, ha de crear un moment de gaudi, únic i meravellós. A vegades és un plaer i altres potser una obligació. Però hauríem de procurar que aquesta obligació es transformi en plaer. Hauríem de procurar que ni la televisió, ni els vídeo-jocs, ni el cine, ni qualsevol dels molts i cada cop més abundants mitjans moderns prenguin el lloc a la lectura. Cada cosa té el seu moment, però la lectura no l’hauríem de deixar mai perquè sempre ens regalarà coses noves, ens farà viatjar a mons meravellosos, ens farà conèixer llocs i persones interessants i, el que és més important. ens obrirà la ment. Una persona amb una ment oberta és sempre capaç d’entendre millor el món, les altres persones, les altres cultures. Una persona amb la ment oberta sabrà respectar més, sabrà entendre millor els esdeveniments i tot allò que li toca viure i l’envolta. Llegir pot ser una autèntica vacuna contra tota mena de prejudicis, xenofòbies i limitacions. Llegir sempre obre portes i mai en tanca. El coneixement és infinit i la lectura ens en regala una part. Estimula sentits i emocions, provoca reaccions, ajuda a formar noves opinions i crea noves perspectives. Els psicòlegs diuen que l’ona expansiva que comença al nostre cervell connectant les neurones, continua el seu efecte interconnectant-nos amb les persones i el món. Si sabem triar el llibre adequat, comprovarem com el llegir relaxa i és una gran teràpia per l’estrès perquè és una activitat plaent per si mateixa.

Doncs ja ho veieu: llegir no fa adormir sinó que, tot al contrari, ha de fer somiar. Bon estiu i bona lectura.

Els presentadors de les conferències

No fa gaire que vaig anar a una conferència. En aquell cas la presentadora va fer una llista tan llarga i exhaustiva de dades diverses del conferenciant que a mi, sincerament, em va cansar. Vaig pensar que un dia en parlaria aquí al blog.

Si hi ha alguna cosa que no m’agrada gens i trobo força ridícula, és allò que alguns presentadors (no només en el cas del què parlava al començament) acostumen a fer abans de les conferències, taules rodones o tertúlies vàries.  Tots ho hem vist i ho hem hagut de patir moltes vegades. Em refereixo a aquelles llargues presentacions del personatge (o personatges) en qüestió amb tot un reguitzell inacabable de títols, càrrecs, feines, etc. I si el conferenciant només és un rai! El mal és que a vegades són 6 a la mateixa tertúlia i s’ha de passar per aquet llarg i feixuc calvari sis vegades…

Quan hom s’asseu molt ben disposat a escoltar santament i pacient una conferència que li han dit que seria molt interessant i, ja d’entrada, algú agafa el micro i et comença a recitar una llarga llista dient-te que aquella persona és “president de tal lloc, assessor i expert, que té el doctorat en tal o qual cosa, que és coordinador de tal altra, soci-consultor de tal empresa, col·laborador, promotor del tink-tank de moda, que ha escrit 48 llibres (i llavors et van recitant, com si fos un interminable rosari, tots els títols de cada un dels llibres), que ha escrit 2567 articles en tal o qual diari o revista científica”… aquell hom que us parlava més amunt comença a remenar el cul a la cadira i li comença a agafar el neguit, o la son, o les dues coses plegades. Després de tota la llarga llista de titulacions només li hauria faltat dir al presentador o presentadora les vegades que anava al wàter cada dia, on hi anava, què menjava per esmorzar, quants fills tenia i quina era la marca del seu cotxe. Aquesta mena de presentacions no les suporto. Fan perdre temps, avorreixen i no aporten gran cosa. Amb el nom i un parell de dades importants hauríem fet el mateix fet.

Entretant, el personatge en qüestió va mirant el seu presentador molt satisfet de tot el seu llarg i brillant currículum; una mica encuriosit per saber d’on redimonis ha tret tota aquella informació; amb mirada múrria pels errors que va detectant en el recitat de la llarga llista, mentre pensa que – inevitablement- haurà de passar uns altres cinc minuts en corregir-los; auto admirat-se satisfet d’aquell viquipèdic repàs de tota la seva llarga i profitosa trajectòria professional i, finalment, amb l’inconfés i silent desig de poder començar d’una punyetera vegada la seva conferència perquè, si no, no tindrà temps de dir tot el que volia dir.

Segurament que no em llegirà cap futur presentador. Però si per casualitat ho fes, agrairia que tingués presents algunes de les coses que he escrit perquè, sense voler pecar de falsa modèstia, em sembla que seríem molts els que els ho agrairíem. Molts presentadors no s’adonen que amb un parell de minuts n’hi hauria prou per presentar el conferenciant i la conferència. Tampoc s’adonen que la gent no va a escoltar-los a ells sinó que han vingut per escoltar al conferenciant i que el que la majoria dels assistents esperen és que desaparegui com més aviat millor de la seva vista i deixi de dir coses que, o bé ja són sabudes, o no interessen gaire. O el que és pitjor: que -com alguna vegada ha passat- digui coses que després el mateix conferenciant haurà de desmentir, contradir o matisar…

Llegir ens fa millors?

Seguint amb el tema del darrer apunt que vaig escriure, a vegades em faig les següents preguntes: Què m’han donat tot el munt d’hores que he dedicat a la lectura durant la meva vida? Què han aportat a la meva vida tots els llibres que he llegit? Seria diferent de com sóc si no hagués llegit alguns dels llibres que he llegit i que han deixat marques indelebles en mi? Com m’han influït les lectures que he fet i com m’haurien influït altres lectures completament diferents? No són pas preguntes sense sentit, sinó que, si hi pensem bé, tenen el seu què…  I no sóc pas sol qui se les fa, sinó que he vist que se les fan molta gent, tot i que de formes diverses. He llegit alguna vegada que es formulava això mateix preguntant a algú si llegir ens fa millors, o si llegir pot transformar la vida d’una persona. Estic quasi segur que la resposta seria força unànime i que la majoria coincidiríem en què el fet d’haver llegit ens ha transformat d’alguna manera i, en alguns cassos, a algú li ha canviat la vida.

No estic segur de poder compartir l’afirmació de que ‘llegir ens faci millors’ perquè, malauradament, hi ha hagut al llarg de la història persones molt cultes i que han llegit molt, però que han deixat un record molt nefast en el seu pas per aquesta vida. Segurament que, en molts cassos, la lectura ha estat beneficiosa  i ha obert moltes ments i molts horitzons. A fi de comptes, tothom està d’acord que la invenció de la impremta ha significat un gran pas per a la humanitat en tant que ha facilitat moltíssim la transmissió de coneixements i, per tant, ha significat un progrés tan gran que se’ns fa difícil d’imaginar. Si no ens ha fet millors sempre i a tots, sí que ha ajudat a moltíssima gent a poder-ho ser i segur que també a ser més feliços.

Els hàbits de lectura han canviat molt i les possibilitats d’arribar a molts més focus de cultura també. Amb internet el món del coneixement i de la lectura s’ha engrandit tant que ja es parla de que un dels grans perills és el de la dispersió per voler abraçar més del que en realitat som capaços. Antigament els anomenats clàssics eren els que guanyaven per golejada. Actualment ja no n’estic tant segur i aquest seria un gran tema de discussió. Caldria retornar als clàssics i no deixar-los abandonats a les biblioteques? Deixarem la resposta als especialistes.

La meva resposta  a la pregunta del títol d’aquest apunt seria que la lectura m’ha obert la ment, m’ha fet passar molts moments feliços, m’ha enriquit, m’ha divertit, m’ha transportat a altres dimensions, m’ha fet riure, m’ha fet plorar i m’ha fet sofrir. M’ha fet viure altres mons, altres realitats, m’ha ajudat a comprendre millor les persones, les maneres de ser, m’ha fet sentir petit algunes vegades i molt gran algunes altres. M’ha fet descobrir la gran capacitat de fabulació d’algunes persones, la gran habilitat que tenen alguns per expressar sentiments, per expressar de manera bonica coses senzilles i aparentment sense importància; m’ha fet descobrir la gran potencialitat de la humanitat, tot el gran camí que s’ha fet en el món de la ciència i de les arts i, per altra banda, tot l’immens horitzó que encara tenim al davant. I també és molt probable que aquesta mateixa lectura m’hagi fet adonar que la saviesa no és només als llibres, ni s’aprèn només a les biblioteques, sinó que hi ha també molta saviesa en persones que no saben llegir i, per tant, no han llegit mai una sola pàgina. Potser fins i tot tenim massa la tendència a creure que la cultura es transmet pels camins habituals d’escola, universitat i llibres. No sempre valorem les cultures orals, les cultures que han buscat –i trobat- altres camins per a viure i ser feliços que, en definitiva, és el que compta.

Algunes de les lectures que hagi pogut fer a la meva vida, segur que m’han ajudat a descobrir també que per ser moralment bo o dolent no cal necessàriament haver estudiat, sinó que això arriba per camins molt diversos i ens hi ajuda la família, els amics, els mestres, els exemples d’altres persones i la nostra pròpia consciència que ho processa tot, en fa una tria i es queda amb allò que vol (que no és pas sempre el millor, per desgràcia). Sí que és veritat, amb tot, que als llibres hi he trobat coses que segurament no m’haurien pogut donar les persones que eren al meu voltant. Algunes novel·les, alguns llibres de poesia, de filosofia, de teologia, o algunes biografies és cert que m’han fet reflexionar i han fet que, en molts aspectes, sigui el que sóc, pensi el que penso i cregui el que crec. Les lectures m’han ajudat a trobar respostes, a ampliar horitzons, a discernir i a descobrir que el coneixement és quasi infinit i, per tant, a ser molt humil, a reconèixer que “només sé que no sé res”, a no ser potser tant dogmàtic, tant cap quadrat i molt més flexible i comprensiu en alguns aspectes del viure i actuar propi i dels demés i també en les meves opinions i creences.

I, per acabar, una confessió: sempre demano que pugui tenir la sort de no perdre la vista i pugui continuar llegint fins al meu darrer dia. No sé per què –babau de mi-, però em sembla que, podent llegir, ja quasi ho tingui tot. 

Les meves lectures

Avui m’han preguntat quin tipus de lectures m’agraden  i què llegeixo ara que estic jubilat i tinc més temps. He contestat –he volgut ser sincer- que no llegia gaire més que abans perquè tinc el dia força ple de coses i que acostumo a llegir més o menys el que llegia abans. Crec que, en el fons, els lectors aficionats –els que llegim per simple plaer- tenim molta tendència a llegir sempre els mateixos gèneres. No sé si puc generalitzar aquesta situació, però a mi em passa això i, perquè em passa a mi, em sembla que deu passar a més gent. Hi han gèneres que no he tastat mai i que no em sento atret ni gaire estimulat per tastar-los. Segurament que em perdo moltes coses, però amb tot el que s’edita actualment és impossible poder fer una bona tria. És diferent del lector professional o semi professional, que ha de llegir una mica de tot per la seva professió o per la seva feina. A vegades em refio d’alguna crítica o d’algun amic i llegeixo coses que surten de la meva habitual òrbita i he de dir que a vegades els he hagut de donar les gràcies i alguna altra els he maleït els ossos perquè la seva recomanació no ha sigut gens del meu gust.

De fet, existeixen molts tipus de lectors, tots ells amb els seus gustos ben particulars i segur que no podem fer-ne un retrat-robot ni tenir l’aspiració de classificar-los. Deu ser impossible. Hi han lectors de poesia, de novel·la, de llibres tècnics, d’història o d’un tema ben determinat i concret. Hi han lectors només de premsa esportiva o de premsa del cor. Hi han lectors devoradors de llibres i amb tanta gana que sembla que no acaben d’estar mai tips. N’hi han que necessiten tenir dos o tres llibres començats i tenen l’habilitat i l’art de saltar d’un a l’altre sense problema. Hi ha gent que diu que llegeix tres o quatre llibres cada setmana. En canvi, hi han lectors lents, tranquils i als que els llibres els dures dies i dies. Semblen com aquells malalts desganats a qui el metge li diu que ha de menjar si no es vol morir . Aquests lectors sembla que llegeixin per força i no per ganes, cosa que segurament que no és pas així, sino que simplement tenen un altre ritme, com el tenim tots per moure’ns per la vida.

Darrerament m’he tornat molt lector de blogs. Ja ho era, però ara és on hi dedico més temps. Puc dir que m’he tornat lector de blogs i de relectures de llibres que tinc a la biblioteca plens de pols i que no agafava d’anys. M’agrada tornar-los a fullejar després de treure’n amorosament la pols i recordar vells temps i velles situacions. Em porten records i em transporten a altres temps. A vegades es dóna el cas que la relectura és molt més saborosa i profitosa que la primera i, en molts cassos, es dóna el cas que sembla que hom llegeix un llibre nou de tant oblidat que el tenia…

Pel que fa als blogs, val a dir que he anat descobrint tot un món nou i ple d’infinites possibilitats i de categories. Hi han milers i milers de blogs i d’una varietat infinita. També és cert que se’n troba de tots nivells de qualitat; des d’alguns d’ínfima qualitat fins a autèntiques obres literàries d’un valor molt alt. Hi han blogs seriosos i blogs que són autèntics blufs. S’ha de fer una bona tria. Un cop feta, hom s’hi pot passar molt bones estones llegint i aprenent. I a mi no em passa allò de que “el llegir no em fa perdre l’escriure”. Tot al contrari: llegir certs blogs més aviat m’estimula a seguir escrivint aquestes modestes línies que, de tant en tant us faig arribar. Gràcies als que les llegiu.

Un bateig del segle passat a El Poal

Salvar la nostra pròpia identitat ha estat i està sent la feina callada de molta gent al llarg dels anys. Al període conegut com La Renaixença hi va haver molta gent que va fer feina de formigueta per salvar d’alguna manera la nostra llengua, les nostres tradicions i tot el que actualment és conegut com a cultura popular o folklore. Alguns d’aquests folkloristes foren : Marià Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Francesc Maspons i Labrós, Pau Bertràn i Bros, Aureli Capmany, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú.

Aquest darrer és de la nostra terra i en aquest apunt d’avui el voldria recordar. Valeri Serra i Boldú (Castellserà-Urgell- 1874 – Barcelona 23 de juny de 1938) ha estat un dels més destacats estudiosos del folklore català. Estudià als escolapis de Balaguer i després peritatge mercantil a Barcelona. Des que el 1896 conegué Jacint Verdaguer, féu de veritable deixeble i col·laborador seu, especialment a la revista “La Creu del Montseny” (1899-1900), i compartí el seu ideari de catalanisme catòlic i conservador, alhora que anà encarrerant els seus interessos envers el folklore religiós, seguint el consell de mossèn Cinto.

Mort Verdaguer, i casat i instal·lat a Bellpuig, Valeri Serra fundà i dirigí el setmanari “Lo Pla d’Urgell” (1912-1921), a través del qual participà activament en les qüestions de caire econòmic, polític i religiós que es donaren en aquells temps a la gran plana urgellenca. Hi publicà també en forma de seccions o sèries d’articles, obres importants com el Calendari folklòric de l’Urgell (1914-15) i Mossèn Cinto Verdaguer (1915).

Periodista, biògraf de Verdaguer i folklorista, l’any 1919 es traslladà a Barcelona on féu de professor a l’Escola d’Agricultura. Treballà a l’administració catalana i després a La Vanguardia. Reconegut ja com a periodista i folklorista professional, publicà monografies d’interès turístic sobre Bellpuig, Tàrrega, Lleida, reculls de rondalles, el Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1925) i una revista especialitzada en estudis de folklore, l’Arxiu de Tradicions Populars (1928-1935).

Voldria aportar avui unes interessants Notes de viatge escrites el 1900 en les que descriu amb tot tipus de detall com era la festa d’un bateig en aquell temps. Jo, tot i haver nascut una bona colla d’anys després, recordo molt bé com algunes d’aquestes escenes que explica la narració es conservaven exactament com quan jo era petit i anava a “plegar” confits als batejos i als casaments al meu poble… Gaudiu-la exactament tal com ell la va escriure.
 

NOTES DE VIATGE. Valeri Serra i Boldú (1900)

Me van venir a buscar a Linyola per anar a un bateig a Poal, un poblet del cor del Pla d’Urgell que “si de dia sempre hi penso,lo somio cada nit”.

La tartana anava tot lo de pressa que puga anar un vehícul, deixant enrere camps i vinyes, i, com que la distància és petita i la carretera molt bona, en un santiamén vàrem ser-hi.

La gent que havien de concórrer al bateig anaven arribant. Primer la padrina, després lo padrí; la padrina, que era casada, acompanyada de dugues amigues també casades. L’acompanyament del padrí era compost de més solters que casats, ja que era solter qui convidava.

I, mentre se feien los preparatius d’arreglar la comitiva per anar a la iglésia, a la cuina tot era plomar feram i coure carn a la graella.

S’ordenaren la canalla dels sillonets i tovalloles, darrere seu s’arrengleraren los hòmens i a darrere la padrina amb les acompanyantes. Quina patxoca feien aquelles tres joves totes tres fresques i més eixerides que un pèsol! Tancava la comitiva la madrina o llevadora portant agombolada la criatura que en prou feines se veia, ja que estava ficada entremig d’una pila de robatge de lo que més bo que hi degué haver a les botigues.

Los repics de les campanes, que van sentir-se promptament, indicaren que la paga havia sigut bona per als campaners i ens convencérem de lo mateix al sentir lo que durava la tocada.

Ja tinguérem cristiana la criatura i ens disposàrem a sortir mentres lo padrí, en Joanet de Térmens, amania els confits.

Sortir al carrer i voltar-nos tota la canalla del poble tot va ser u: lo padrí va començar a tirar confits i la comitiva es desfeia, xiquets, xiquetes i dones se disputaven fins un confit que anava on anava i la qüestió era agafar-lo. Aixís i després d’esparramar unes quantes lliures de confits i, mentres tots los elements citats del poble anaven arroplegant los confits que havien caigut a les entrades i per les arreus que hi havia pel carrer, entràvem a casa.

Nos disposàrem a tirar coses seguint la costum del país i sortírem al balcó amb una paperinassa de confits i un cove de nous. Tirant-les per tots los indrets del carrer va repetir-se l’escena de la sortida de l’iglésia tirant confits: tothom se’n barallava.

La Narcisa, padrina, i les seues acompanyantes Casilda i Josepa no es van volguer quedar enrere i també varen sortir a distribuir bones platerades de confits.

Després se va donar la paga als dels sillonets i tovalloles, consistent en mitja presa de xocolata, lo mateix que als amics i companys del petit hereu de la casa.

I una vegada s’hagué complert amb lo poble, la casa va disposar-se a complir amb la gent del bateig.

Vam sentar-nos a taula i, entre la gresca que és de suposar, vàrem anar buidant aquelles plates acurullades de costelles i rostits de tota mena.

I, com que entre una cosa i altra s’anava fent tard, van començar a arreglar-se les tartanes i marxaren los demés lluny cap a Térmens i després los de Bellvís quedant-nos a dormir allí nosaltres per a esperar la Narcisa i la Pepa que, junts amb la Casilda, devíem anar a Linyola al dia següent.

A Linyola vam entusiasmar-nos per a fer una altra festa plegats a Ivars, i mentres nos despedíem fins a dos dies més tard, jo m’engrescava per anar a Bellcaire.

De matinet, entre tres i onze anàrem a Bellcaire a l’endemà, a saludar la família i bons amics que hi tinc.

Vegérem a la parentela, saludàrem al diputat provincial don Francisco Corberó, a sa distingida senyora i hermosa filla Xaviera, acompanyats sempre de la Marieta, la cosineta aixerida.

Eren les set del dematí següent que en Francisco Bosch ens passava a buscar per anar a dinar a Ivars.

Amb los parents i amics anàrem a veure els adornos de l’altar del Mes de Maria, a la Mare de Déu de l’Horta en sa capella i a beure un vas d’aigua a la fonteta de la Mare de Déu per agafar millor gana per a fer aixís més honor al dinar que engiponà la Dolors.

Mossèn Ramon no perdonà medi de fer-nos agradable l’estada, i val a dir que entre la Magina i el Valeri Segarra ens van donar a entendre que lo mateix era marxar aquella nit que a l’endemà al dematí.

Ho acceptàrem amb la Casilda i, tot recollint cançons populars i procurant distreure el dia esperant que parés de ploure, vingué la tarda sens que ho logréssim. Però no parà i calia anar a veure la senyora Josepa fins a Bellvís que, per cert, me guardava tot un sarró de cançons de ronda.

Valeri Serra i Boldú, «Crònica. Notes de viatge», Lo Teatre Regional, núm. 437 (23 de juny de 1900).

Vull fer notar que les fotos són tretes del blog Memòries de Poblet i són propietat de Celvisió, i pertanyen a la seua pàgina www.celvisio.com,

Adeuwert.cat

Arran del relleu de José Ignacio Wert al capdavant del Ministeri d’Educació espanyol VilaWew recull una excel·lent idea que la Plataforma per la Llengua ha engegat. No és res més que una campanya perquè tothom pugui fer-li arribar una postal de comiat amb missatges que recorden les accions i polèmiques que ha protagonitzat contra el català. Amb Adeuwert.cat, l’entitat ‘pretén de donar veu a la ciutadania per a fer evident el malestar que ha causat el ministre durant tota la legislatura amb la seva política contra la llengua catalana, l’escola catalana i contra el model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment’.

Rajoy s’ha desempallegat d’un dels seus ministres més polèmics. Com sempre, ha estat prou covard (per això s’acostuma a fer la puta i la ramoneta com a bon gallec o  amagar-se darrera d’una pantalla de plasma) i ha anat pel camí més fàcil. No li servirà de res perquè el seu substitut Iñigo Méndez de Vigo és de la mateixa fusta. Serà difícil que el nou ministre es plantegi derogar la polèmica LOMQE perquè aquesta gent del PP són de pensament únic, d’idees fixes i encara no han après el que significa respectar els pobles i les seves llengües. Per ells faran!

El cas és que des d’aquesta pàgina web es pot enviar una postal de comiat a l’ínclit ex-ministre amb el benintencionat intent de col·lapsar el seu correu electrònic amb milers de postals de comiat. Que sàpiga què pensem els catalans d’ell!, diu la invitació. Per a fer-ho més fàcil hi ha uns formularis per omplir amb les nostres dades i amb uns missatges predeterminats. Està bé. És una manera de facilitar les coses. Però aquestes coses ja sabem el recorregut que tenen…

Però, pensant-ho bé, no està gens malament la idea. Jo ja li he enviat la meva postal amb un text de Manuel de Pedrolo, Possiblement jo hauria estat molt més agressiu i li hauria dit alguna cosa més. Com que no ho he pogut fer allà, ho faig aquí.

Mira, Wert, hauries de saber que una bona majoria de catalans estem molt emprenyats amb tu pel poc respecte que has mostrat envers nosaltres i envers la nostra llengua. Has falsejat la realitat –i ho saps- dient que els nois i noies catalans no saben prou castellà. Vas dir que no tenien “prou competència lingüística en castellà” quan la crua realitat de les dades ens diu que, com a mínim, la tenen com a la resta de de l’Estat i fins i tot hi ha alguns estudis que indiquen que el nivell és superior.

Senyor Wert (això de senyor, és un dir, perquè com diem per aquí “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena” i aquest no és el teu cas) saps prou bé que a Catalunya les dues llengües conviuen amb total normalitat i que, si alguna surt perdedora, és el català. Només cal que et passegis per qualsevol barri de Catalunya. Saps també prou bé que la majoria de canals de TV emeten la seva programació en castellà.Saps prou bé que el català està en inferioritat de condicions en tots els àmbits i que, si no el defensem nosaltres, no el defensarà ningú. potser va ser sense voler, però ho vas dir prou clar: “Hay que españolizar a los niños catalanes”. Un lapsus linguae? Segurament. Però vas dir exactament el que pensaves i durant tot el temps que has estat ministres has mirat de fer. Tu i tots els teus correligionaris del PP no heu fet més que ser tan bel·ligerants com heu pogut amb la nostra llengua. I, per acabar-ho d’adobar, ara se us hi ha afegit la Punset de Ciudadanos. Només faltava això!

Senyor Wert, sabem que no ets ruc. Sabem que ets una persona preparada. Què ho fa que t’has tornat així? Com és que una persona com tu diu el que diu i fa el que fa? Només hi ha una explicació: “poderoso caballero es don dinero” . O dit, duna altra manera: dóna molt bo asseure’s a la taula dels poderosos i tenir la sensació de que hom té poder. és pot ser arrogant i no passa res. Es por claudicar de les conviccions de joventut i no passa res. Es pot canviar de pel com les serps i no passa res. El poder és el poder, i de moment el teniu vosaltres. però se us acaba. A tu ja se t’ha acabat i aviat se’ls acabarà a tots els del PP. Com diu la dita, “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”…

Senyor Wert, el pitjor de tot és que marxes tu i al teu lloc n’hi posen un que pensa com tu. Poca cosa guanyarem i estic segur que seguireu emprenyant fins al darrer segon que maneu. Sou tan miserables que no teniu en compte tots aquests anys de bona sintonia, de bona convivència i de pau en l’àmbit de l’ensenyament i de la llengua. Heu decidit fer-ne problema de forma artificial i ho heu aconseguit. No som nosaltres qui hem dividit la població. Heu estat vosaltres que heu creat un problema on no n’hi havia. Tothom sap que Catalunya és un país d’acollida i que aquí tothom és ben rebut, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. Aquí sabem acollir. Aquí tothom se sent acollit, fora d’alguns éssers estranys que la única cosa que volen és crear problemes.

Senyor Wert i senyors del PP: no us en sortireu. Estem massa avesats a lluitar i no sereu vosaltres els que ens tapareu la boca i ens lligareu les mans. Seguirem lluitant. I en aquest terreny de la llengua i la cultura estigueu ben certs que guanyarem.

.

La religió del futbol

“El fútbol es la única religión que no tiene ateos”, deia Eduardo Galeano, potser amb un pèl d’exageració. Però, sí, una bona mica de raó ja la té, ja!. Aquesta nit hi haurà milions de creients –més o menys fanàtics, com els creients de qualsevol religió- embadalits i expectants davant de la tele. Alguns d’aquests fidels creients, tan creients, ja són a Berlín per tal de veure i viure més de prop i millor la final de la Champions al mateix camp, entre crits, soroll i molta, molta, adrenalina.

Per aquells que siguin agnòstics del futbol –que també n’hi ha molts- sempre queda el recurs d’un bon llibre. Els que som futbolers tenim el doble avantatge de poder gaudir dels dos plaers. No pas alhora, però sí que d’un després de l’altre (o abans, és clar). Tan el futbol com la lectura poden ser dos plaers fantàstics i de cap manera incompatibles. A mi sempre m’ha agradat el futbol, sigui practicant-lo quan era jove, sigui escoltant-lo per la ràdio o mirant-lo per TV. No sóc dels que van a veure’l al camp, ni al bar, ni a les penyes… Sóc més de mirar-lo a casa, acompanyat tranquil·lament d’una cervesa ben fresca i quatre cacauets torrats. Sóc també molt poc inclinat a acceptar tot aquest immens tinglado que es mou entorn del món futbolístic i de tot el conjunt de fenòmens quasi bé parapsicològics que formen part d’aquest gran negoci, generalment una mica fosc i massa sovint força complicat.

M’agrada el futbol, però també m’ha agradat llegir ja des de ben petit. Les dues coses poden fer gaudir moltíssim i poden arribar a ser un art ben noble. Ara que tinc més temps -per això de la jubilació-.em passa que llegeixo força més i, em plau rellegir llibres que feia anys que no havia llegit i he de confessar que és un gaudi extraordinari. I no sóc de llegir les gran novetats i els grans best-sellers. Fora de cassos molt concrets, sóc més de llegir llibres d’autors que ja conec, que m’agraden i que en algun moment em van deixar un bon gust de boca. Dono la raó al japonès Haruki Murakami que deia que “si només llegeixes els llibres que tothom llegeix, acabaràs pensant el mateix que tothom pensa”. Per desgràcia és una mica així i, semblantment com al cap de la música, només s’escolta i es llegeix allò a que se li fa molta publicitat i surt a la tele… Jo no he llegit Milennium de Stieg Larsson , ni ne vist ni llegit les Cinquanta ombres de Grey de E. L. James, ni Els pilars de la terra de Ken Follet. I no dic pas que no valguin la pena llegir-los. Segurament que deuen valer la pena. No ho sé. Però no tinc tirada als grans noms i sóc més d’autors potser més desconeguts i de llibres triats al meu gust o recomanats per algun amic, encara que sigui d’un autor desconegut.

Sigui mirant el futbol aquesta nit, sigui llegint un bon llibre, tan de bo puguem gaudir d’una bona vesprada. I si pot ser veient com el Barça guanya la Champions, molt millor.

Justificant

Un text com per a pensar-hi una estona. I més si tenim en compte que tenim ministres d’ Educació com Wert o presidents de govern com Rajoy…

“Avui he hagut de fer-li un justificant al meu fill per al seu mestre de l’Institut, ja que ha faltat perquè ha anat al metge. Evidentment, ho he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l’escrit amb un “Benvolgut Sr. professor”.

Quan el meu fill ho ha llegit s’ha quedat esbalaït i m’ha preguntat perquè escrivia un simple justificant amb tanta correcció, ja que solament era pel “profe”. I ha afegit: “Ni que fos el president del govern”.

I li he respost el següent:

Benvolgut fill, possiblement, un mestre, és una de les poques persones en aquest món a les quals deus respecte, ja que d’ell depèn que en el futur siguis una persona educada i amb coneixements.

D’ell depenen, també, els presidents de govern i qualsevol altra professió.
Per les seves classes han passat totes les persones que ens trobarem en la nostra vida.

President de govern, pot ser-ho qualsevol, com pots veure en els últims temps.

Mestres només poden ser-ho alguns, únicament els disposats a portar una vida de lliurament i esforç, inculcant valors i coneixements al ben més preuat d’un pare: els seus fills.

Cada dia cedeixo el meu lloc al mestre durant gran part del dia perquè col·labori amb la teva educació, però MAI permetria que un president del govern ho fes.

És per això, que li demostro respecte i afecte.

Si aquest justificant fos per a un president de govern, possiblement ni ho escriuria, perquè a un president de govern, a qualsevol president de qualsevol govern, li importa poc la teva educació”.

M’ha mirat somrient, i m’ha dit: “tens raó”.