LA INDIGNITAT DE MOLTS

Classificat com a Educació,Mentides,Valors Edita això

Em sembla que era l’any passat que vaig llegir un text que em va agradar i que vaig guardar. Si mal no recordo, era una carta al director del diari ARA. Era un text d’en JAUME FARRÉS,un professor jubilat d’ OLESA DE MONTSERRAT. Deia així:

L’essència de l’educació és la dignitat. A la Passió d’Olesa, referint-se als fariseus,saduceus i doctors de la llei, entre d’altres, Jesús diu: “Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Si sembreu l’odi i el fàstic per allà on aneu passant, com escapareu del càstig de Déu, que us està mirant? Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda, veuran les generacions la vostra raça perduda…”

I és que la història està farcida de personatges que sembren l’odi i el fàstic. Oi, Sr. Albert Rivera? Això l’hi diu un professor jubilat que, a més d’ensenyar matemàtiques, ha procurat inculcar valors (honestedat, responsabilitat,respecte, tolerància, capacitat de diàleg, empatia, sentit de la justícia, capacitat d’esforç i sacrifici, honradesa, solidaritat…) per tal que els alumnes tinguessin l’oportunitat de pensar en llibertat i, d’aquesta manera, al marge dels seus coneixements acadèmics, esdevinguessin persones dignes. Al cap i a la fi, aquesta és l’essència de l’educació. El missatge d’adoctrinament que vostè intenta inocular, perversament, no hi té res a veure.

JAUME FARRÉS (OLESA DE MONTSERRAT)

El text l’he recuperat avui, quan he llegit que, per fi, el jutjat que investigava el cas ha decidit arxivar les causes contra els professors de l’Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca. Encara que el mal ja estigui fet i sigui impossible sostreure tot el sofriment que han hagut de passar aquests docents, almenys s’ha demostrat que tot era fals i que hi hauria d’haver alguna manera  de castigar tota la indignitat i les mentides de tots els mitjans de comunicació i partits polítics unionistes que van perseguir de manera despietada aquestes persones que possiblement no feien res més que complir la seva obligació i fer la seva feina com millor sabien. No cal dir que molt millor que tota aquesta púrria que es va inventar tota aquesta gran mentida.

Malauradament, aquest tipus de feina bruta la saben fer molt bé alguns partits i mitjans que ara callaran i faran veure que no ha passat res. I malauradament, també, hi podríem afegir a la llista d’escampadors professionals de merda a una bona colla de variats testimonis que vam poder escoltar al judici del procés. Testimonis a qui uns jutges totalment parcials van deixar mentir descaradament en no deixar veure -i així poder confrontar objectivament- tot el munt de vídeos amb el que ells testificaven. Aquests mateixos jutges no van permetre a molts altres testimonis poder parlar i expressar-se tal com haurien volgut i com les defenses demanaven.

De tot plegat només se’n pot treure una conclusió: aquest judici ha estat una farsa i la sentència que se n’espera serà una indecència digna d’un país molt poc democràtic. I tan de bo m’equivoqui…

Anuncis

Escoles rurals a l’ Uruguai

L’Uruguai és un país unes 5 vegades més gran que Catalunya i uns 3 milions i mig d’habitants, dels quals 1 milió i mig viuen a Montevideo, la capital, i tota la seva conurbació urbana. Catalunya en té 7 milions i mig. Per tant, és evident que l’Uruguai és un país poc poblat i pel que fa a l’interior de país molt poc poblat. Dic això perquè ens fem càrrec del que signifiquen en aquell país les escoles rurals que, des de fa moltíssims anys, és una de les institucions modèliques al país. A l’Uruguai hi ha 1.125 escoles rurals, on hi assisteixen 24.000 nens i nenes, amb molt sacrifici perquè en molts casos hi han d’anar a cavall, en bicicleta o a peu perquè no n’hi pot haver a tots els centres poblats.

Aquest noi que veieu muntat a cavall n’és un bon exemple. Es diu Raül i era l’únic nen que durant una bona temporada anava a l’escola de Paso de los Carros, al departament de Paysandú a l’Uruguai. En els seus bons temps aquesta escola va arribar a tenir 80 alumnes però a poc a poc les famílies de la zona van anar marxant cap a Montevideo o cap a altres departaments. El Raül fa el 5è curs i de dilluns a divendres mare i fill recorren 9 quilòmetres a cavall per anar a l’escola i 9 més per tornar.

La directora i única mestra d’aquesta escola rural és la Sílvia Argañaz i no és pas ella sola la que fa classe als nois uruguaians que viuen en llocs perduts de l’interior del país. De les 1.125 escoles rurals, 790 -és a dir el 70%- només tenen un sol docent, que és a la vegada director o directora del centre i encarregats de tot el que us podeu imaginar: obrir i tancar l’escola, mantenir-la neta, encendre el foc a l’hivern, arranjar qualsevol cosa que s’espatlli, fer de cuinera, etc.). Alguna d’aquestes escoles no té llum i en la majoria no hi arriba internet. Segons dades d’un parell d’anys enrere, hi ha 590 escoles rurals que tenen menys de 10 alumnes, 250 amb menys de 5 i 20 que només en tenen un. La mitjana del sou d’un mestre rural és d’uns 800 euros i pot arribar a 1000 si és director o directora a més d’una bonificació per a la jubilació.

Us explico un altre cas?. Cada diumenge a les 12 de la nit, l’Iris Peralta i la seva filla de 5 anys deixen casa seva a Fray Bentos (a la frontera amb l’Argentina) per agafar un autobús que la portarà al seu lloc de treball, que és a 230 quilòmetres de casa seva. És la petita escola de Rincón de Ramírez, departament de Treinta y Tres, a la que hi assisteixen tres alumnes (més la seva nena) i on encara no hi ha arribat la llum. Arriben cap a les sis de la matinada a poble Grecco. Allà agafen un taxi, que la mestra paga amb diners de la seva butxaca, per arribar a destinació. Quan s’atansa el cap de setmana, mare i filla tanquen les portes de l’escola per emprendre el llarg recorregut de tornada a casa i l’anhelat retrobament de la petita amb el seu pare, que s’ha quedat a Fray Bentos treballant a la seva fusteria. De dilluns a divendres, l’escola és la seva llar. Els seus altres dos fills, avui de 19 i 20 anys, també van acompanyar a la seva mare a cada destinació. D’aquesta manera van fer primària fins a cinquè curs.

En una entrevista que li han fet diu que «la feina en una escola rural no la canvio per res del món». L’Iris, fa 19 anys que fa de mestra, dels quals només un treballant a la ciutat. «La meva decisió es deu a la tranquil·litat del medi i el suport de la gent. A ciutat, els pares van poca a les escoles pels seus fills», confessa. «Ensenyar per sobre qualsevol cosa», és el seu lema. La vocació per ensenyar ha fet que la paraula “obstacle” no existeixi en la vida de l’Iris. No importa el clima. Tampoc l’estat de la carretera i si hi ha o no transport disponible. Ella procura espavilar-se com sigui. Sempre va buscant algú que la porti i quasi sempre ho aconsegueix. Les comoditats en aquestes escoles rurals gairebé no existeixen. A l’escola en la qual avui fa classes i viu amb la seva filla i l’auxiliar, no hi ha energia elèctrica. Tenen un termo a gas i una deteriorada estufa de llenya. La llenya li donen a l’«estancia» que tenen més a prop i d’on vénen els únics alumnes. I tot i que els donen l’esmorzar, no tenen nevera. El menjar la guarden en una casa veïna a 500 metres de distància.

“Veus què fem?… Aquestes coses les hem viscut gairebé tots els mestres rurals”, explica entre rialles. I encara que per ella seguiria de per vida fent classes al camp, l’Iris té previst “fer l’esforç” de treballar a la ciutat per tal de què la seva petita tingui contacte amb altres mestres i altres nens abans d’entrar a l’institut.

Parlem de vocació? Això és vocació…

Les portes del cel

melgarejo-finlandes-claret-barcelona-secanella_ediima20130112_0195_16Dilluns passat Sant Pere va haver d’obrir de bat a bat la porta del cel per tal de que hi pogués entrar la imponent figura de Xavier Melgarejo, psicòleg i pedagog, mort prematurament als 53 anys a causa d’un càncer de pulmó, ell que no havia fumat mai de la vida…

Era un dels bons referents en el camp de l’educació al nostre país. Jo no el coneixia personalment i només el vaig poder escoltar una vegada en una xerrada que va fer, ara fa un parell d’anys, a Mollerussa. Ens va parlar del seu darrer llibre «Gracias, Finlandia» on exposa les bondats del sistema educatiu finlandès, basat en tres elements: el valor de la lectura, l’estima de la infància i la preparació del professorat.

Segons expliquen els entesos, era una de les persones que més sabia de temes d’educació al nostre país i, segons aquests mateixos entesos, l’educació és una de les inversions més efectives i rendibles que pot fer un país. Un euro invertit en educació diuen que es multiplica per cinc i, per tant, no ens hauria de saber greu invertir-hi. Alguns es pensen que per millorar l’educació només cal fer una nova i enèsima reforma educativa, fer grans canvis en els llibres de text o comprar força ordinadors a les escoles. Els llibres de text segurament que són els menys importants, cosa que les editorials no deuen voler escoltar ni de lluny perquè és un bon negoci. Per comprar els llibres de text els pares quasi bé s’han de vendre el nen i els nens, per poder-los carregar, ja han de portar motxilles amb rodes de tant que pesen. Aviat hauran de llogar un taxi per anar a l’escola de tant carregats com aniran. No han entès encara que no són els llibres els que ensenyen; són els mestres amb la seva traça per treure tot el que hi ha de millor dins de cada nen i nena. No caldria tantes assignatures de noms exòtics i estranys i crec que seria millor anar a les quatre o cinc importants de sempre. Sembla que no cal ensenyar humanitats i filosofia perquè són assignatures que desvetllen massa i, ja se sap, no convé tenir ciutadans massa desvetllats…

El Xavier Melgarejo ens explicava que Finlàndia havia sabut teixir prou bé tots els fils com per bastir una educació pionera al món i de les que treu millors resultats globals. Potser s’hauria d’anar fent una mirada cap allà i aprendre totes les coses bones que diuen que té l’educació finlandesa. I en un temps de crisi com el que estem vivint, és urgent pensar en una educació gratuïta per tothom i preservar la igualtat d’oportunitats. Amb això ja hauríem fet un bon començament.

Justificant

Un text com per a pensar-hi una estona. I més si tenim en compte que tenim ministres d’ Educació com Wert o presidents de govern com Rajoy…

“Avui he hagut de fer-li un justificant al meu fill per al seu mestre de l’Institut, ja que ha faltat perquè ha anat al metge. Evidentment, ho he redactat correctament, dirigint-me a ell de vostè i iniciant l’escrit amb un “Benvolgut Sr. professor”.

Quan el meu fill ho ha llegit s’ha quedat esbalaït i m’ha preguntat perquè escrivia un simple justificant amb tanta correcció, ja que solament era pel “profe”. I ha afegit: “Ni que fos el president del govern”.

I li he respost el següent:

Benvolgut fill, possiblement, un mestre, és una de les poques persones en aquest món a les quals deus respecte, ja que d’ell depèn que en el futur siguis una persona educada i amb coneixements.

D’ell depenen, també, els presidents de govern i qualsevol altra professió.
Per les seves classes han passat totes les persones que ens trobarem en la nostra vida.

President de govern, pot ser-ho qualsevol, com pots veure en els últims temps.

Mestres només poden ser-ho alguns, únicament els disposats a portar una vida de lliurament i esforç, inculcant valors i coneixements al ben més preuat d’un pare: els seus fills.

Cada dia cedeixo el meu lloc al mestre durant gran part del dia perquè col·labori amb la teva educació, però MAI permetria que un president del govern ho fes.

És per això, que li demostro respecte i afecte.

Si aquest justificant fos per a un president de govern, possiblement ni ho escriuria, perquè a un president de govern, a qualsevol president de qualsevol govern, li importa poc la teva educació”.

M’ha mirat somrient, i m’ha dit: “tens raó”.

La cara fosca de l’ Església

Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.

Però, com qualsevol institució, l’ Església té llums i ombres i, lamentablement, avui cal parlar de la cara fosca, tètrica, trista i llòbrega d’aquesta mateixa Església. I cal parlar-ne inevitablement després d’haver vist l’impactant reportatge dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis “Els internats de la por” i que  TV3 va emetre el dimarts.

No és que hagi estat cap sorpresa, ni cap primícia, la notícia que durant el franquisme -i fins i tot durant una colla d’anys després-, hi hagués internats que no van ser pas gaire modèlics. Era un rumor que corria sotto voce i ja havien sortit als diaris més d’una vegada notícies al respecte. El que a mi personalment em va sorprendre fou descobrir que n’hi hagués tants, que fos una pràctica tan estesa i que durés tant temps aquest calvari per a milers de nens, nenes i joves. Em va sorprendre saber que fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuessin tancats en internats, col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d’Auxilio Social, convertits en una mena de presó per a aquests infants on molts d’ells van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses. El reportatge –molt dur però molt ben fet- va tenir la virtut de destapar aquest passat, a base de testimonis personals, que ha estat massa anys ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai reconeguts, jutjats ni reparats.

Congregacions religioses pertanyents a l’ Església Catòlica, junt amb algunes institucions civils ben conegudes en aquella llarga nit franquista- en tenen una bona part de culpa i hauria de ser l’ Església Catòlica la primera interessada en esclarir tant com sigui possible els fets i a demanar perdó per tantes vexacions, maltractaments i abusos, perquè és un deute amb les persones que van passar per aquells centres disfressats de pietat, educació i religió catòlica mal entesa i exercida amb crueltat. A aquells homes i dones que expressaven el seu testimoni al reportatge del dimarts ningú els ha demanat perdó ni els ha compensat de tot els mal que els van fer durant anys i panys. Tot el que allà s’hi va escoltar és tan terrible que fa esgarrifar i ens fa adonar de com de malament s’ha fet la transició en tots sentits. No només s’han amagat fets vergonyants de tota mena, sinó que s’han buscat premeditadament els mecanismes legals i polítics necessaris per tal de que aquests fets quedin impunes.

El reportatge s’organitza bàsicament amb el testimoni esgarrifós d’aquestes persones, assegudes en mobles coberts de llençols, com de cases deshabitades on un dia convindria treure la pols, aixecar les catifes i escombrar la porqueria. I, de tant en tant, mentre s’escolta el seu relat, les imatges del NO-DO de l’època, mostrant colles de nens contentíssims, fent gimnàs, menjant saludablement, jugant al pati d’establiments d’Auxilio Social, a les Llars Mundet o al preventori de tuberculosi de Guadarrama.  Tota una mentida institucional que ha durat fins fa quatre dies i que encara molts segueixen amagant o negant. Aquest reportatge és una peça més d’aquest gran puzle que, el dia que entre tots siguem capaços de fer-lo sencer, ens mostrarà el retrat del que va ser la llarga i cruel dictadura franquista.Ens falten encara molts detalls d’aquella època fosca d’una societat emmanillada, tancada en ella mateixa pels poders fàctics d’una dictadura cruel  i massa ben acompanyada i massa beneïda per una colla de gent d’església que era mereixedora de dir-se cristiana. Ens farien falta uns quants programes més d’aquests per adonar-nos de moltes coses que ens han amagat durant massa temps.

Fer volar un estel

No he estat mai capaç de fer volar un estel. Deu ser perquè, de petit, mai ningú me’n va ensenyar i al meu poble no hi havia tradició. No sé si era per causa de que teníem tirada cap a jocs més moguts, com jugar a futbol, per exemple. No ho sé. Una cosa ben certa, però, és que alguna vegada he sentit sana enveja veient com un nen construïa amb quatre canyes i un tros de roba un estel i després el feia volar amb la destresa d’un autèntic artista. Em va explicar una vegada un d’aquests petits artistes –un mocós de 7 o 8 anys- que t’has de fixar, primer que res, si el vent bufa fort o no. Es veu que la manera d’aixecar-lo és distinta. Si hi ha un vent fort i constant, l’elevació es fa ràpidament i és relativament fàcil. En canvi, quan hi ha poc vent, l’elevació s’ha de fer més lentament en un constant i difícil joc de tensions i afluixaments del fil. Com deia abans, tot un art! Què n’és de bonica la senzillesa de fer volar un estel!

M’ha fet pensar en aquesta tan antiga, tan senzilla, tan universal i tan bonica forma de distracció o joc infantil, unes paraules del llavors cardenal de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio, que llegia un dia d’aquests i que vaig voler guardar. Ell parlava de la semblança entre l’educació d’un infant o d’un adolescent i el fet de fer volar un estel. Es veu que ell s’hi havia passat moltes estones de petit, veient la propietat amb què s’expressava i les paraules que feia servir. Una de les coses que més m’agraden d’aquest Papa és que quan parla es fa entendre. Fa servir paraules i expressions senzilles i l’argot que fa servir la gent del carrer. En el seu cas, fa servir moltes expressions populars argentines però que, de fet, tothom les entén.

El cardenal Bergoglio va utilitzar, en ocasió d’una trobada amb pares d’adolescents, una frase que resumeix l’art de fer volar un estel i l’art d’educar. El tema en qüestió era l’educació. Una educació que, segons ell, havia d’estar signada per l’autoritat i al mateix temps tendir cap a la llibertat. La frase era¡Aflojale que colea!”  (Afluixa que cueja) i fa referència a un moviment típic dels estels, aquest objecte construït artesanalment que pot elevar-se i volar gràcies a la contraposició de dues forces que s’equilibren i es regulen: la força del vent i la tensió d’un o diversos fils que, ben utilitzats, mantenen l’objecte en la posició adequada per planejar.  L’essència de l’estel es troba en la forta inclinació dels nens que entren a la adolescència cap a tot el que, amb gran llibertat, es desprèn de la terra i s’eleva cap al cel.

M’agradaria exposar les paraules textuals de Bergoglio perquè les trobo molt sàvies i seria bo pensar-les una estona, ara que tan es parla d’educació (i en aquests temps en què aquesta desgràcia de ministre Wert que ens ha caigut al damunt), no fa més que fer canvis i provatures sense solta ni volta. Jo no hi entenc d’aquests temes, però les següents paraules de Bergoglio les trobo molt assenyades:

“Qui treballa amb nois i no resa és molt difícil que tingui saviesa. Una saviesa que humanament jo diria de l’estel. Saber remuntar un estel. Qui no sap remuntar un estel no sap treballar amb nois. Quan tu remuntes  un estel has de mirar com està el vent, d’on hauràs d’estirar. Comença donant corda i més corda fins que ja està, té substrats d’aire per planejar i comença a pujar, a pujar i a pujar. De cop sembla que s’embogeix … llavors has d’afluixar perquè cueja, perquè no t’aguanta més; després li fas una bona estirada i l’estabilitzes de nou. Saber remuntar un estel. Saber quan cal afluixar perquè està cuejant i quan cal fer una bona estirada perquè ha estabilitzar-se. És un treball pacient. És un treball que exigeix despreniment. O sigui, els nois que jo acompanyo no són per a mi, no són els meus fills. Són perquè creixin i aixequin vol i volin sols després ».

Educar. Quina feina més delicada i important! Ni massa mà ampla, ni massa mà estreta. Saber trobar l’equilibri entre una cosa i una altra… Llibertat i responsabilitat… Ensenyar el camí, donar-los les eines, perquè els nois i noies puguin afrontar els riscos i els perills que inevitablement els oferirà la vida… Donar corda i frenar quan calgui… Tenir paciència i prendre’s el temps que calgui… Donar les imprescindibles oportunitats d’equivocar-se i saber corregir els rumb quan sigui necessari…

“¡Aflojale que colea!” . Una frase que ens remet a la infància, a aquells dies tranquils i prou feliços com perquè sabéssim gaudir d’una pilota, d’un estel, d’una bicicleta vella, d’unes simples bales de fang, de vidre o de ferro  i dels simples i tan llunyans patacons. No necessitàvem telèfons mòbils, ni tablets, ni les videoconsoles actuals. Eren altres temps, és clar, i jugàvem al carrer i a l’aire lliure; passant fred, calor, pluja o vent segons el temps de l’any i sofríem totes les inclemències del temps sense immutar-nos. Ni ens en adonàvem… Però érem prou feliços, no us ho sembla?

Fi de curs

Aquests dies són molt especials per a milers d’estudiants i també pels equips docents que, durant un any més, han mirat de fer –segurament que amb més paciència i esforç del que ens imaginem-  la tasca sempre difícil d’ensenyar, però també tan necessària i tan imprescindible. Transmetre coneixements, actituds, valors, virtuts; ensenyar i educar no és només tasca de l’escola, és clar, sinó que ho és de la família i de tota la societat. Però també és cert que l’escola és un àmbit privilegiat  per aprendre, ensenyar, transmetre, compartir, conviure, per fer un munt d’assajos o per comparar teoria i pràctica .

Són els darrers dies del curs i, per tant, l’agenda dels centres escolars està plena d’actes  de comiat; actes que estaran plens de paraules i gestos d’agraïment, de records i anècdotes i d’alguna llagrimeta. Tot plegat embolcallat amb una certa dosi de nostàlgia. Aquells ullets tan oberts i plens d’il·lusió quan començaven un curs, ara potser es tancaran entra llagrimetes i abraçades en els més petits. Els més grans miraran de dissimular-les i ploraran cor endins. S’acaba un curs, es tanca una etapa, s’obre tot un panorama de vacances plenes de sol, platja, muntanya o viatges esperats i merescuts. Es tanca una petita etapa i se’n obre una altra.

Els infants i els joves hauran après un munt de coses noves fascinants o potser hauran descobert també que la vida no sempre és tan bonica com imaginaven, que els mestres no sempre els han entès prou bé, que hi ha amics fidels i altres que no ho han estat gens. Un munt d’infants i joves potser hauran descobert aquest curs que és important preparar-se per la vida, però també que la vida no sempre és justa i que mai estem prou preparats per enfrontar-nos-hi.. Potser hauran descobert que hi ha il·lusions trencades i somnis esfumats. I també noves il·lusions i projectes…

Els més petits potser no s’adonaran de gran cosa, però sí que se n’hauran adonat els més grans, que potser hauran descobert això que se’n diu sexe, amor o ves a saber exactament què… Els hauran dit que han d’estudiar, que s’han de preparar molt pel futur, però potser hauran pogut comprovar de primera mà que hi ha molta crisi i que el futur és fosc. Saben que d’aquí uns anys hauran de treballar, però també saben que cada dia hi ha menys feina, que l’atur els espera a cada cantonada i que potser durant mols anys no podran marxar de casa dels pares, tot i tenir-ne unes ganes que se’n moren!…

Hauran trobat professors de tota mena: tipus durs, que els hauran exigit molt i que potser els hauran semblat o hauran estat injustos, despietats i malvats. Però també n’hauran trobat altres que hauran estat acollidors, propers, comprensius i que els hauran estimat i ajudat molt. Professors que els hauran obert els ulls i ensenyat camins nous. Uns i altres hauran servit per transmetre-los-hi coses, lliçons i actituds que els poden servir per un futur que no sempre serà tan protector mom l’ambient d’una escola. En les empreses, en l‘esport, en l’economia, en la vida en general, potser trobaran caps i competidors molt menys comprensius i amb menys paciència i bona voluntat que els seus professors actuals…

Potser hauran tingut oportunitat durant aquest curs  de descobrir que el món canvia molt ràpidament i que ells ja no són com els seus pares i encara menys com els seus padrins; que els seus amics d’ara ja no són exactament iguals com els de fa uns anys; que ara juguen i es distreuen amb unes altres coses; que ara es vesteixen diferent de com ho feien fa dos anys enrere i que tot sembla ser una mica marejador de tan ràpid com va. Potser hauran après que cal aprendre de tot i de tots: dels errors, de les oportunitats, dels llibres, de les persones, del cine, de les circumstàncies favorables i de les desfavorables… I potser hauran començat a veure que hi ha gent que ha nascut amb la flor al cul i altra gent que ha estat marcada per la desgràcia i la constant mala sort…

Si han sabut obrir prou els ulls, potser tota aquesta colla de nois i noies hauran descobert que la vida pot ser molt bonica o molt lletja, però que ho serà més o menys segons com la mirem i com l’entomem. Potser hauran pogut descobrir que hi ha gent que mana pel sol  fet d’haver nascut en una determinada família –real o irreal-, sense cap mèrit per la seva part; descobrirà que hi ha rics infeliços i pobres molt feliços; gent analfabeta molt sàvia i gent amb moltes carreres totalment inculta i insensible; potser hauran après que val més una posta de sol que una nit de discoteca; o un minut màgic de natura que moltes hores avorrides de classe…

Potser hauran après que realitat i ficció no sempre es poden destriar fàcilment i que, si badem, ens podem trobar immergits i confosos entre aquests dos àmbits i, per tant, totalment desorientats. I caldrà que aprenguin un dia o altre –si encara no ho han après- que en alguns moments val la pena anar a poc a poc, avaluar bé els riscos o potser en altres moments arriscar-se sense avaluar-los tant…

Tot plegat és saviesa que es va aprenent durant els cursos escolars. Per tant, ara a descansar, a prendre sol i aire, però sabent també que durant les vacances es pot seguir aprenent i s’han d’aprendre moltes altres coses que no s’aprenen a l’escola.

Bones i profitoses vacances per a tots els estudiants! 

Marea verda a les Balears

A les Illes Balears estan passant coses. De mica en mica s’ha anat formant una marea verda que, no en tingueu cap mena de dubte, arrasarà tots els TICS, tots els decrets plens de malla llet, de mala baba i de molt males intencions que aquest inepte i autoritari President anomenat Bauzá vol aplicar.

Avui Palma es prepara per a una mobilització multitudinària a les 18.00 contra el decret de llengües i la política educativa de Bauzá. Una manifestació que serà un èxit perquè li dóna suport la gran majoria de la comunitat educativa, sindicats, pares i mares i una gran part de la societat, tal com s’ha anat comprovant durant aquests dotze dies de vaga que els mestres de les Illes Balears han fet. Una vaga indefinida que com més va és més forta, més potent i es carrega de més raons cada dia que passa.

Des d’aquest insignificant blog em vull afegir a tota aquesta gran corrent de solidaritat que de tots els racons dels Països Catalans ha sortit cap a les Balears.

Ànims, que el que defenseu és fonamental per seguir existint com a poble que estima la seva llengua i la seva riquesa cultural. I recordeu que, quan toqui votar una altra vegada, cal deixar el PP ben sol i desarmar-lo per tal que no pugui fer cap més intent de massacre cultural.

PAIDEIA EN FAMÍLIA

Fa un parell d’anys que vaig escoltar una paraula anglesa que no havia escoltat mai (jo, d’anglès no en sé gens ni mica) en una entrevista per la ràdio. L’entrevista em va interessar i vaig voler saber més del tema. La famosa paraula que us deia era “homeschooling” que vol dir “educació a la llar”. Buscant per internet sobre el tema vaig anar a parar a un blog que es diu PAIDEIA EN FAMILIA i que he anat seguint més o menys fidelment durant aquest temps. Resulta que aquest blog s’acomiada de tots els molts seguidors que té. Una llàstima, perquè era molt interessant i, almenys a mi, em feia repensar moltes coses justament perquè era una visió diferent sobre molts aspectes de la vida.

El dia que hi vaig entrar per primera vegada em va enganxar una frase de la famosa antropòloga cultural Margaret Mead que hi ha com a subtítol del blog. Diu: “LA MEVA IAIA VOLIA QUE FOS UNA DONA CULTA, PER AIXÒ NO EM VA PORTAR A L’ESCOLA”. La frase em va fer pensar i vaig creure que, en molts aspectes, tenia molta raó. I possiblement cada dia en té més, gràcies als plans d’educació que els diferents governs s’han anat inventant i que sembla que competeixen per veure si el nou pot ser més dolent que l’anterior.

No sóc pas especialista en educació ni voldria pensar que el meu parer pugui tenir cap valor. però sí que el meu sentit comú (el menys comú del tots els sentits massa vegades) em diu que cada dia s’educa pitjor. I les mostres són cada dia més evidents i només ens cal resseguir algunes opinions dels entesos i del que diuen alguns professors d’universitat de com els arriben els estudiants. Alguns professors diuen que no saben escriure sense faltes d’ortografia, que llegeixen tan malament que moltes vegades no són capaços de comprendre el que llegeixen i que es fa molt difícil seguir els programes…

L’educació a casa és un tema molt debatut i no tots s’hi posen d’acord. Deu tenir les seves pegues i les seves avantatges. En molts aspectes deu ser molt fàcil i en altres molt difícil. I el que potser és més important: per a la majoria de famílies és impossible de fer.

Us deixo les raons que l’autora d’aquest blog donava per tal de que la seva família fes  homeschooling. Cadascú que opini el que vulgui.

Nuestras razones para hacer homeschooling

Educamos en familia porque la única alternativa que conocemos sería la escuela y ese es un lugar feo para los niños.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos sigan siendo siempre sabios.
Educamos en familia porque nos encanta ver crecer a nuestros pequeños, un poco salvajes, fuertes, sanos y sobre todo libres.
Educamos en familia porque necesitamos tener tiempo para soñar, para ser…sin prisas ni horarios ajenos a nuestros ritmos.

Educamos en familia porque nuestra obligación es proteger a nuestros hijos mientras ellos no estén preparados para hacerlo solos.
Educamos en familia porque no nos interesa que esta sociedad absurda y egoísta les inculque sus anti valores.
Educamos en familia porque tenemos la certeza de que si nuestros cuatro hombrecitos crecen seguros de si mismos y felices, de alguna manera estamos haciendo de este mundo un lugar más habitable.
Educamos en familia porque el tiempo de estar con los críos pequeños es muy corto y no queremos perderlo en despedidas.

Educamos en familia porque aunque amamos el silencio, es lindo oír y sentir la casa, siempre tan llena de vida.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos puedan ver nacer, amamantar, acariciar, consolar, criar a sus hermanos pequeños.
Educamos en familia pues pensamos que los primeros años del ser humano son especialmente “sagrados” y que hay que cuidarlos mucho.
Educamos en familia pues es la opción educativa que mejor se adapta a nuestra manera de vivir y entender la vida.
Educamos en familia porque nos encantaría que cuando nuestros hijos fuesen maduros, aún les repiqueteasen porqués.

Educamos en familia pues aunque a veces es sacrificado, por lo general es una labor muy gratificante.
Educamos en familia pues nos gusta la belleza. ¿Puede existir algo más bonito que aprender día a día junto a tus hijos?
Educamos en familia porque no admitimos etiquetas para nuestros hijos.
Educamos en familia porque los niños han de poder ser niños, y necesitan jugar y jugar, sin obligaciones desmesuradas para su edad.
Educamos en familia porque ya hay bastantes fracasos escolares.
Educamos en familia pues queremos una educación de calidad.
Educamos en familia pues creemos en la familia como educadora y no en el Estado.
Educamos en familia porque es bueno que los niños pasen muchas horas al día en contacto con la naturaleza.
Educamos en familia porque nos gustan los retos.
Educamos en familia porque nuestros hijos necesitan y desean estar junto a nosotros.
Educamos en familia pues la vida es la gran escuela. No queremos tenerlos en una “burbuja”.
Educamos en familia porque como padres responsables tenemos derecho a ello y a que se reconozca y apoye nuestra opción.
Educamos en familia porque como todos los padres del mundo deseamos lo mejor para nuestros pequeños y hoy por hoy nuestro corazón nos dice que estamos bien así…

Wert vol inventar la sopa d’all

Parlar d’educació no és fàcil i tampoc em sento gens capacitat per fer-ho. Però, des del sentit comú, sí que em sento amb dret de dir-hi la meva sobre aquesta llei que vol fer aquest cap WERT que és Ministro de Cultura, Educación y Deporte d’aquesta cosa anomenada España.

El ministre Wert es pensa que ha inventat la sopa d’all i no s’adona que la cosa és força més complicada del que sembla i que la reforma d’una Llei d’Educació hauria de ser, com a mínim, parlada i consensuada perquè afecta a milers de nens i nenes i a milers de mestres i professors que hauran d’aplicar-la.

La frase “INVENTAR LA SOPA D’ALL” ja se sap que s’aplica en sentit indeterminat -però sempre poc respectuós- als fanfarrons i pretensiosos que es creuen posseïts de suficiència i el ministre Wert és una d’aquestes persones plenes de fanfarroneria i estic segur que també de molta mala intenció. Forma part d’un Govern que feia temps que tenia ganes de reformar una llei que no li agradava gens ni mica i ara que té majoria absoluta ho ha aprofitat sense mirar les conseqüències que això pot portar.

El ministre Wert assegura que es tracta d’una reforma pràctica i instrumental que busca millorar la competitivitat dels alumnes espanyols i nega un caràcter ideològic o re centralitzador de competències. El projecte eleva al 75% la capacitat de l’Estat de regular els continguts educatius, retallant el marge d’actuació de les comunitats autònomes i estableix un sistema de fins a quatre exàmens obligatoris i comuns per a tots els alumnes entre els 8 i els 17 anys. Wert justifica els canvis per “els mals resultats del sistema educatiu i per la dispersió de continguts a nivell territorial”. Com podeu suposar, tot plegat són excuses de mal pagador que no se les creu ningú.

L’educació és un material molt sensible i ple de desafiaments, sobretot en un món que està canviant a mil per hora. Segurament que no tot està inventat, però sí que hi han molts aspectes que ja han estat ben provats i s’ha vist que no han donat resultats bons. El ministre Wert s’entesta en ensopegar amb la mateixa pedra altre cop i vol encaminar l’educació espanyola cap a l’utilitarisme capitalista, cap al pensament únic i no pas cap a l’humanisme i cap a la llibertat. Segons ell, s’ha de preparar estudiants per un mercat on el capital és amo i senyor i de cap manera es pot preparar gent que pensi. No cal formar. N’hi ha prou en instruir. No cal fer persones lliures. Cal fer robots que, una vegada programats, no donen cap problema i són peces molt valuoses pel mercat capitalista. Educar implica no només aprendre  a fer sinó que, sobretot, implica aprendre a ser, a conviure, a cuidar, a ser persona lliure com molt bé deia el gran educador brasiler Paulo Freire.

Wert vol fer persones-robot amb un pensament únic i controlades des d’una sala situada a Madrid. Des d’allà es dirà el que es pot fer i el que no es pot fer, el que s’ha de dir i el que no. Visca el pensament únic i mori la intel·ligència! Wert és un bon deixeble de Millan Astray quan va deixar anar la famosa frase davant d’ Unamuno:“¡Abajo la inteligencia! ¡Viva la muerte!”

Wert no creu que els pobles puguin ser lliures i creatius. No creu que puguin buscar els seus propis camins amb les seves pròpies maneres de ser. Wert no creu en la diversitat. Wert –en una paraula- vol fer un salt enrere de 50 anys i tornar a una espanya d’esclaus, que és el que era llavors. Si una llei d’ educació no ajuda a fer la gent més lliure i no respecta les diversitats culturals dels pobles no servirà per a res i ja d’inici neix morta. El ministre Wert s’equivoca i s’entesta en l’equivocació. Però no se’n sortirà!