Un altre sudaca!

Un altre sudaca!, vaig sentir que deia una persona, referint-se al nou entrenador del Barça i parlant d’ell amb força menyspreu. Segurament que no en sabia res d’aquest bon home i també molt segur que fa només una setmana que en va començar a sentir parlar. Per no saber, no devia saber ni si és bon entrenador o no, quin és el seu currículum i tampoc si ho farà bé o no a can Barça. De fet, ningú ho pot saber això i potser cal que esperem una mica per jutjar-lo.

M’empipa molt escoltar expressions despectives com aquesta, quan es refereixen a la gent llatinoamericana. La paraula “sudaca” es va posar de moda a la dècada dels 70 del segle passat quan van començar a arribar molts exiliats llatinoamericans que van aterrar a Espanya fugint de les dictadures de Xile, Argentina i Uruguai. El terme és clarament despectiu tot i que, de mica en mica, ha anat desapareixent i sortosament avui ja quasi no s’empra.

Em va empipar sentir aquesta persona al carrer, però també he notat un to una mica semblant en alguns comentaristes d’una ràdio catalana aquests dies. És cert que cap d’ells va  fer servir la paraula “sudaca”, però sí que van fer una mica de conyeta de la seva manera de vestir (una mica antiquada, deien), de la seva manera de parlar, del sobrenom “Tata”, de si sabia on arribava, etc. etc. M’empipa força aquesta manera que tenen alguns –cada vegada menys, com deia abans- de tractar la gent de fora, sobretot quan es fa des d’aquesta posició una mica superba, des d’un cert complex de superioritat europeu i com si nosaltres fóssim els millors, ho sabéssim tot i ningú dels que venen de fora ens hagi d’ensenyar res.

Segurament que aquestes persones no recorden que un “sudaca” pot ser perfectament un descendent directe d’un oncle seu o potser un parent més o menys llunyà que va haver de marxar cap a Sud Amèrica perquè aquí es moria literalment de gana. No recorden aquests saberuts que aquí molta gent vivia en un estat molt precari, que la gent menjava poc i malament, que a les cases no hi havia aigua corrent i, per tant, la higiene era més aviat poca, que el polls i les puces eren molt abundants, que l’educació i les formes de viure eren molt primàries. Molta gent que va haver de marxar va fer fortuna, va poder refer la seva vida, normalment van ser molt ben acollits i els van donar tota mena d’ajudes i unes garanties legals que mai havien tingut. Molts d’aquells emigrants van establir-se en aquells països i, com es diu vulgarment, “van ser feliços i van menjar anissos”. Sí, molta gent va trobar un lloc on viure i ser feliç, poder treballar i formar una família. Els descendents d’aquella gent són els que han arribat aquí en un viatge de tornada semblant al viatge d’anada que van fer els seus avis o els seus pares i, per tant, no veig per quin motiu ens en hem de riure, fer-ne befa o tractar-los amb menyspreu.

I a aquests periodistes i tertulians tan saberuts els recordaria que molts dels que venen –obligats per les circumstàncies o per pròpia elecció- potser fins i tot tenen més preparació que ells, segur que més categoria moral, i potser més ganes de treballar i tot. Alguns d’ells han après la nostra llengua, estan treballant millor que molts de nosaltres, ens hi podríem emmirallar perfectament i fins i tot potser quedaríem malparats en la comparativa.

Per tant, menys conyeta amb aquest home que acaba d’arribar per fer d’entrenador al Barça, una mica de respecte a ell i a tots els que com ell venen a guanyar-se la vida honestament i una mica més d’obertura de mires en aquests periodistes tan intel·ligents i tan primmirats. Val més que no facin judicis precipitats i esperin una mica. Potser tindran fins i tot raó. Però potser no i hauran de callar. Veurem. Donem-li una mica de temps a les coses. El que jo li dic és: benvingut  Gerardo “Tata” Martino i que tinguis molta sort.

Marxar o quedar-se?

La Generalitat ha començat unes jornades informatives per iniciar la selecció de fins a 1.000 aturats catalans disposats a anar a treballar al Quebec. Les empreses canadenques busquen principalment treballadors dels sectors de l’enginyeria, la salut i les noves tecnologies perquè allà es preveu la creació de 700.000 llocs de treball en els propers tres anys. En aquest sentit, la secretària d’Ocupació de la Generalitat, Esther Sánchez, ha volgut evitar parlar de “fracàs” i de la sensació que cal marxar “perquè aquí no tenim oportunitats”, afirmant que s’ha de pensar de manera global prendre’s aquests moviments de manera natural per “enriquir” els treballadors.

En situacions de crisi profunda no sé si queda altre remei –però sí realment necessari- plantejar-se la pregunta: Marxo o em quedo? No jo, que ja tinc 64 anys i que més passat que futur. La pregunta se l’han de fer els joves que no tenen feina i que tenen la perspectiva de no tenir-ne en aquests pròxims temps. No és una pregunta fàcil, ho reconec. Però és necessària si no volem que una bona part de la nostra joventut es perdi en l’angoixa de viure sense futur, amb dificultats i angoixes econòmiques i vitals que faran que la seva vida sigui un petit o un gran desastre.

Emigrar sempre és dur. I ho és més encara si l’emigració és forçada per les circumstàncies que ens toca viure: tenim un entorn en crisi i amb perspectives de no poder tirar endavant si entre tots no fem el cop de cap per mirar la manera de manegar-nos-ho sols. Si no ens fem a la idea de que “val més sols que mal acompanyats” i no fem els passos necessaris per marxar (tan educadament i pacífica com vulgueu, però marxar a fi de comptes) no tenim futur per al nostre país. Potser la feina l’hauran d’anar a buscar en altres llocs i això que aquests dies ha passat en el mercat de treball serà el nostre pa de cada dia. Si el jovent no pot viure aquí es veurà obligat a marxat, tant si vol com si no vol, i sense dret ni temps a lamentar-se.

Que és dur? Que es difícil? Que no és la solució? Potser sí, però no hi haurà altre remei i pot ser l’ocasió de veure i viure noves experiències, conèixer noves realitats i créixer personalment i professionalment. L’emigració sempre tindrà aquesta doble cara i, tot i els aspectes foscos, també sempre serà font de nous horitzons de noves oportunitats, com bé sabem. Perquè l’emigració no és cosa nova ni és d’ara. D’emigració n’hi ha hagut sempre i també sempre hi ha hagut qui ha sabut aprofitar l’oportunitat i qui no. Jo he conegut molts emigrants que no s’han pas penedit d’haver fet la decisió i n’estan prou contents i satisfets. Tant, que alguns d’ells podrien retornar als seus països d’origen i no han volgut fer-ho perquè estan prou bé on són.

Per tant, crec que aquests nois i noies –si els sembla que estan ben preparats- haurien de fer el cop de cap i provar-ho, mirant les coses de forma positiva. No fixant-se tant en el fet que d’alguna manera els expulsen (que una mica també és així) sinó que són ells que volen marxar a buscar un futur millor i que possiblement d’aquí uns anys podran tornar, si volen, enriquits en tots sentits. I això sí: que pensin que haver nascut en un lloc determinat és simplement una carambola i que el que compta és que el lloc on els toqui viure se’l facin seu i l’estimin perquè, encara que no sigui el lloc on han nascut, és el lloc que els dóna de menjar i els dóna oportunitats.

Però no tots podran o voldran marxar. Pels que es queden, els ofereixo la lectura del poema de l’ Espriu, que també els anirà bé. De fet, ens anirà bé a tots en moments en que potser més d’un voldria fugit nord enllà.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 Salvador Espriu

Emigració i pasteres

No tota l’emigració és igual. Els que venen en pastera són uns i els que arriven amb Mercedes són uns altres. Uns arriben del sud i altres arriben del nort. Alguns s’estableixen aquí per acabar tranquils la seva existència i altres arriben per guanyar-se les garrofes per a ells i per a les seves famílies que són terra enllà.

Alguns són gent amable, educada i feliç. Altres són gent fosca, maleducada i poc acostumada als nostres costums.

Els uns no ens fan nosa. Fins i tot n’esterm content que vinguin i es quedin. Els altres ens fan nosa i voldríem que marxessin com més aviat millor.

No puc amagar que el tema de l’emigració em preocupa. En conec de ben a prop molt. N’he tractat molts. He anat a casa de molts d’ells i ells han vingut a casa meva. N’he conegut de totes menes. I ara em fa patir aquest tema perquè em sembla que no el sabrem resoldre prou bé.

Corre per internet un text d’un alcalde australià que sembla que té molt d’èxit. M’ha arribat diverses vegades i per molts canals. Ell diu que s’ ha de ser valent i que han “d’assimilar-se” (fer-se igual a nosaltres ) , cosa que jo veig impossible.

Integració no és assimilació. Respecte mutu; respecte a les coses de cada un seria un bon camí. Però això vol dir temps, diners, educació, polítiques….

Em fa por que no hi haurà res de tot això. Temps al temps.