Ricardo Darín i la felicitat

Ricardo Darín és un actor argentí que a mi m’agrada especialment perquè sempre es fa creïble. És clar que un bon actor ho és perquè aconsegueix que la gent se’l cregui, faci el paper que faci. Però no tots ho aconsegueixen i a molts actors se’ls veu el llautó; especialment es nota en algunes sèries llatinoamericanes on tot sembla de cartó-pedra. Ahir escoltava una entrevista que li feien a Darín on deia una sèrie de coses que em van agradar i que ara vull comentar. Va dir, referint-se a si voldria un altre Oscar:

“Per què he d’anar a l’Oscar ? Què creuen que passa allà?. Jo ja vaig ser una vegada, ja ho vaig veure, no em va deixar massa content i estic aquí. La fantasia que hom té des de fora del que és un ambient … És fals. No és seriós. Té a veure més amb la parafernàlia que envolta una cosa que amb la cosa en si mateixa”.

Es va veure un Darín diferent , amb una mirada diferent al que els actors del “star system” solen brindar i es va acabar de fer patent quan va parlar del seu rebuig pels Oscars i Hollywood. Explicava que una vegada li fan oferir un gran paper i el va rebutjar pels seus principis: .

“A mi em van oferir una sola vegada una cosa contundent i seriosa a la qual vaig dir que no. Em va molestar una mica que m’ho presentessin de tal manera que no acceptaven el NO com a resposta . Es deia “Home en flames” , el director era Tony Scott . Jo estava treballant a Espanya en teatre i l’únic que volia era acabar la temporada per venir i estar amb la meva dona i els meus fills a casa meva. M’ oferien fer el paper d’un narcotraficant mexicà ! Per què?. Per a ells tots els narcotraficants són llatinoamericans. No em va agradar i també perquè volia tornar a casa”.

L’entrevistador li va fer notar que “havia perdut molts diners”, a la qual Darín li va contestar amb una altra pregunta, tan simple com complexa. “Per a què serveix?. Per a què?”. “Per viure millor”, li va dir l’entrevistador .

“Millor del que jo visc?. Jo em regalo dues dutxes calentes per dia. M’estava anant bé. Estava treballant genial al teatre. L’ambició et pot portar a un lloc molt fosc.Tinc un cotxe d’alta gamma i em produeix rubor, perquè és massa. Sóc feliç quan puc agafar el cotxe del meu fill. Sempre he trobat una mà estesa que m’ha ajudat. Si encara vols més que això és perquè estàs veient una altra pel·lícula. Tinc molt més del que necessito”.

Aquestes respostes em van fer recordar allò que explicava el filòsof Kierkegard quan deia que un home caminava per la carretera de Londres i, creuant-se amb un vilatà, aturà el seu pas i li preguntà:–Senyor, és aquesta la carretera de Londres?.  Al que el vilatà respongué: “Sí , Senyor “. Però els vilatans tenen una intuïció especial i immediatament li va preguntar : “Però vostè a on vol anar?. Perquè, la carretera és la de Londres, però si vol arribar a Londres ha de girar-se, perquè Londres queda a la seva esquena.

Acabo amb una reflexió: Què busquem exactament les persones?. El camí de la felicitat?. Si és això moltes vegades i potser massa persones anem caminant d’esquena a la felicitat i potser ens en anem allunyant en lloc d’apropar-nos-hi. No haurem de canviar molts esquemes?. No haurem de buscar altres coses?. No haurem d’escoltar altres lletres i altres músiques?. No haurem de fressar altres camins?.

Tenir moltes coses no sempre fa feliç una persona i segurament la felicitat no la trobarem en tenir molt sinó en ésser més i millors; no ho trobarem en les grans aparences, sinó en una vida senzilla i coherent amb uns pocs valors que són els únics importants i que, en definitiva, són els que hauríem de procurar.

Anuncis

La felicitat del “pendejo”

Llegia avui un article de Jordi Galceran que parlava de la felicitat que mostrava Messi en aquesta foto. Un article molt bo, ple d’ironia i bon humor.

La lectura contrastava amb el que llegia -una estona després- sobre el mal partit que va fer la selecció argentina a la Copa Amèrica de la qual és amfitriona. Ha començat tan malament  la Copa que la tensió, els nervis i les guspires han començat a saltar al planter que comanda Sergio Batista. Avui la premsa destaca un dur encreuament de paraules entre el defensa Nicolás Burdisso i el davanter Lionel Messi, figura de l’equip.

“Pendejo, la última jugada se corre, no te podés dejar anticipar la puta que te parió“, li va dir el defensor del Roma al seu company del Barça, mentre es retiraven del camp després del 0-0 a Santa Fe. Després d’escoltar aquestes paraules, Messi va reaccionar, es va girar i va veure qui era qui l’insultava. Diuen que va respondre amb un gest amb el seu braç per demanar-li al defensa que el deixés en pau i que marxés lluny.

“Pendejo”, en argentí, és un terme despectiu que s’aplica a un jovenet que no sap gran cosa i es fa l’interessant o a un adult que té comportaments infantils.

Jo he pensat de seguida què hi fa Messi jugant amb la seva selecció si sempre té problemes, l’escridassen, no juga bé (perquè allò no és un equip ni és res) i es veu de lluny que no gaudeix jugant i no és feliç. Que els engegui al carall!. He pensat en el contrast entre aquesta foto i aquell moment.

Li cal a Messi haver de fer aquest paperot cada vegada que juguen aquesta banda (no pas equip) de futbolistes dispersats arreu d’Europa, que estan plens de diners i d’ego i que cada un va a la seva per fer-se veure i situar-se a l’aparador per si algú els compra a bon preu? No seria més feliç jugant amb els seus nebots que no pas jugant la Copa Amèrica?

Aquests nois, que tenen tants diners com volen, no serien més feliços fent unes bones vacances després d’un any dur, ple de partits i després de mesos i mesos de jugar a futbol sense parar?

No es fa cada vegada més evident que el futbol cada dia es mou més per diners i interessos comercials  i cada vegada és menys joc, esport i ganes de passar-s’ho bé?

No seria hora ja d’arreglar aquest desgavell que fa que hi hagin Copes Amèrica, Copes d’Àfrica, Champions, Copes de la UEFA, Copes Intercontinentals, recopes i recontrarecopes?

Quan començarà a entrar el sentit comú en el món del futbol i començarà a tornar a ser un esport per gaudir-ne jugant i gaudir-ne veient-lo com el juguen artistes com el Messi?

Moltes preguntes que –em temo- seguiran sense resposta un any més perquè els interessos són massa grossos. Tan grossos com la infelicitat que causen a aquests nois que juguen amb una pilota als peus, rodant apressats per tot el món, amb “jet lags” inhumans i veient com són comprats i venuts com en moderns mercats d’esclaus. Els castellans diuen que “sarna con gusto no pica”. Deu ser això!

Abraçades

Fa uns dies que estic de baixa degut a una operació de vesícula biliar que ha anat molt bé, però que ha interromput el ritme normal de la meva vida. Tot plegat, poc més de dues setmanes de baixa mèdica i, per tant, sense poder anar a treballar.

Feia dies que volia anar al taller on treballo a veure els companys de feina i els nois i noies que hi treballen perquè els trobava a faltar una mica. Sé que ells també em trobaven a faltar a mi perquè alguns em telefonaven i m’ho deien. És bonic sentir-se apreciat i estimat. No vaig voler anar-hi abans perquè sabia que rebrien un munt d’abraçades i sabia també que alguns dels nois i noies del taller abracen amb molt d’afecte, però amb molta força i sense prou control. Tenia por de que premessin massa fort la meva panxeta foradada per tres llocs…

Avui he considerat que ja era hora i podia anar-hi. Hi he anat i, efectivament, se m’han tirat al damunt i he hagut d’anar-los parant poc a poc. Però la visita m’ha fet pensar una cosa: l’important que és per als nois i noies del taller d’abraçar fort, d’abraçar molt i de ser abraçats. L’abraçada és la mostra patent de l’afecte que sentim els un pels altres i fa sorgir a fora el que tenim dins dels cors.  Aquesta és la força que té una abraçada i l’important que és abraçar i sentir-se abraçat. Amb un avantatge: a cada abraçada que donem, en rebem automàticament una altra.

Una abraçada sincera fa sentir-te a prop d’algú i serveix per expressar un munt de coses i la podem fer servir per a  un munt de circumstàncies, siguin tristes o alegres. Una abraçada pot significar amor, acolliment, tendresa, acompanyament, protecció, mostra d’afectes i expressió de paraules callades i de coses que no es poden dir d’una altra manera perquè no es poden expressar amb paraules. Amb una bona abraçada pots rebre moltes coses i, a la vegada, en pots donar també moltes. És en certs moments de la vida quan t’adones de la necessitat que tenim tots de donar i rebre abraçades. Avui me n’he adonat i ho he agraït. Gràcies a tots.

 

 

 

El millor joguet

S’atansen els Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Ens llevàvem sols.

A vegades el que ens deixaven era ben poca cosa. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il·lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…

El millor joguet és aquell que fa que es rebi amb il·lusió i que faci perdurar aquesta il·lusió durant molt de temps. Voldrà dir que és el joguet adequat si entreté i educa (la ment o el cos). Jugar és essencial per al desenvolupament equilibrat del nen i cap a la seva preparació per a la seva vida adulta. Aquí podríem recordar les paraules de l’especialista en educació infantil Jean Château: "un nen que no sap jugar serà un adult que no sabrà pensar".

Per tant, escollir una bona joguina no és fàcil. No necessàriament  és aquella que està de moda (cada any n’hi ha alguna de nova), ni aquella que anuncien tant per TV, ni la més cara, ni la més atractiva. Cal veure els gustos de l’infant, els seus interessos i les seves necessitats. Veure què vol i què necessita. Pensem que, a més de joguets, hi ha llibres que ajudaran a que aprenguin i fomentaran la seva imaginació. Una de les coses que recordo més dels meus Reis de quan era petit, són els llibres que em posava a llegir frenèticament el mateix dia de Reis. De llavors em ve el gust a llegir i escriure.

I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals (aniversari, onomàstica, etc). I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.

I a nosaltres els grans? Què ens portaran el reis a nosaltres? Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?

Plaers barats

Hi ha una frase de José Luís Matín Descalzo que trobo genial i que hauríem de fer nostra de forma urgent en aquests moments que ens toca viure. La frase és la següent: "No me preocuparía que en el mundo que viene tuviéramos que apretarnos un poco el cinto a cambio de que aprendiéramos a estirar el alma."

Els que van anunciar que després de l’estiu vindria el punt més fort de la crisi em sembla que tindran raó. Ara, a més de veure que els comptes corrents estan quasi buits, ens arribaran en forma de sorpresa amarga els dispendis que vam fer amb la targeta de crèdit sense adonar-nos-en i una mica  (o del tot) inconscients.

Alguns ja fa temps que s’estrenyen el cinturó. Tant, que ja no els queda cap forat. Altres hauran de vigilar una mica més. És el que toca i no ens hauria d’agafar per sorpresa, justament perquè era una sorpresa anunciada. Però, fora dels cassos greus d’aquells que passen gana literalment o que els costa un munt arribar a fi de mes, passar una mica d’estretor ens podria anar bé a tots i ens ajudaria a valorar totes aquelles riqueses barates que tenim a l’abast, com són l’amistat, les postes de sol bellíssimes, escoltar música o llegir un bon llibre. Són plaers que tenim a tocar dels tits i que no els assaborim, no els valorem i els deixem passar de llarg un dia i un altre.

A vegades no som rics simplement perquè no sabem ser-ho. Fins i tot diria que no ho som perquè no volem ser-ho. Anem darrera d’un tipus de riquesa (diners i béns materials) i no veiem un altre tipus de riquesa que ens passa per davant i no sabem veure perquè tenim els ulls tapats. Tenir salut, tenir amics, tenir fills, sentir-nos estimats i valorats, poder estimar profundament, tenir feina, poder moure’ns, passejar, fer esport, tenir accés a la cultura, a la sanitat… Tot això ens fa rics i tot això és "ser" ric. Podem disposar-ne cada dia i no sabem disposar-ne ni gaudir-ne.

Perquè hi ha riqueses caríssimes i riqueses barates. I seria dramàtic que mentre la gent passa la vida plorant i planyent-se per no poder assolir els béns cars, deixessin de trobar els que tenim a l’abast de la mà. Crec que seria la millor teràpia pensar en totes aquestes coses ara que hem acabat l’estiu i que la gran majoria estem a les portes de tornar a la feina. Deixem-nos de punyetes de l’estrès post-vacances i de totes aquestes coses. Siguem positius i posem-nos les ulleres bones; aquelles que ens fan veure i mirar millor; aquelles que ens fan veure un món no pas color de rosa -que no ho és-, però sí que ens fan veure que tenim moltes coses bones a  l’abast de les nostres mans. Unes ulleres que no venen a les òptiques però que les tenim a la butxaca i no ens les posem.

Bona entrada a la feina els que us hi posareu demà o en el propers dies i no deixem que ens envaeixin nostàlgies, tristeses i mandres. Podem ser feliços. Siguem-ho!

Pren-te temps.

desert d'egiptePren-te el temps per:
Treballar: és el preu de la realització.
Dormir: és la manera de recuperar l’energia.
Jugar: és el secret de la joventut.
Relaxar-te: és el camí de la tranquil.litat.
Llegir: és la base del coneixement.
Fer l’amor: és un dels regals de la vida.
Divertir-te: és part de la l’alegria.
Meditar: és la sendera que condueix cap a Déu.
Fer exercici: és garantia de salut.
Somiar: és el secret per arribar a les estrelles.
Escoltar: és portar pau als que t’envolta.
Ajudar: és una manera de créixer com a ésser humà.
Riure: és el millor remei contra les preocupacions.
Oferir la teva amistat: és el més valuós que pots regalar.
Estimar: és la clau de la felicitat.

Etiquetes de Technorati:

Viure d’il·lusions o d’esperances?

Mossèn Ballarín -un dels meus autors de capçalera- escriu en un dels seus llibres  que "no és el mateix viure d’ il·lusions que viure d’esperances". Segons ell, "hi ha la mateixa diferència entre somiar truites i criar una gallina perquè faci ous. Viure d’ il·lusions és somiar truites, creure que ets el rei del petroli i només voler triomfar. Viure d’esperança és saber que ets un pobre home que va tirant pel món".

Aquesta frase tan catalana d’"anar tirant" caldria analitzar-la profundament perquè té una filosofia de la vida darrere seu més profunda del que aparentment pot semblar. "Anar tirant", tant serveix per dir que hom està bé com que no n’està tant. Serveix per a no dir el que l’altre vol saber i hom no vol dir. És el recórrer a  la màxima ambigüitat en certs moments que hom no té ganes d’esplaiar-se. És la filosofia del viure monòton i potser avorrit de cada dia, sense més al·licients que el sol fet de voler continuar vivint. Perquè -si ho analitzem bé- viure no és poca cosa; viure i voler seguir vivint, en certs moments de la vida, té molt mèrit, sobretot quan van maldades; quan et fan fora de la feina i tens una família darrera; quan has de tancar una empresa per la qual has lluitat anys i anys; quan se te’n va aquella persona que estimes tant…

Viure d’ il·lusions és bonic i fàcil. I serveix per agafar empenta. Calen aquests moments de color de rosa per viure i sobreviure. Però aquests moments són pocs i no duren gaire. Els moments més comuns i nombrosos són els altres: aquells d’anar estirant el carro, quan la vida te’l va carregant de problemes prou pesats. Són aquells moments en què la malaltia se t’acosta, la injustícia et forada l’ànima i el dia se’t fa llarg perquè el cansament acumulat amb els anys ja pesa massa. Aquest és el moment de viure d’esperança. És el moment d’anar al galliner a veure si alguna gallina ha post algun ou. Es recollir els fruits de l’amistat, l’afecte de la família i el recolzament de les pròpies certeses que no abandonen mai.

Tuareg

Vaig llegir a LA VANGUARDIA una bonica entrevista feta per VÍCTOR-M. AMELA a un tuareg que es diu MOUSSA AG Assar. No vaig poder resistir la temptació de copiar-la i guardar-la perquè em va semblar un petit tresor   que ens hauria de fer pensar a tots.Aquí us la presento:

– No sé la meva edat: vaig néixer al desert del Sàhara, sense papers …!
Vaig néixer en un campament nòmada tuareg entre Tombuctú i Gao, al nord de Mali. He estat pastor dels camells, cabres, xais  i vaques del meu pare. Avui estudi Gestió a la Universitat de Montpeller. Estic solter. Defenso els pastors tuareg. Sóc musulmà, sense fanatisme.
– Quin turbant tan bonic …!
– És una fina tela de cotó: permet tapar la cara al desert quan s’aixeca sorra, i alhora seguir veient i respirant a través seu.
– És d’un blau bellíssim …
– Als tuareg ens deien els homes blaus per això: la tela destenyeix una mica i la nostra pell pren tints blavosos …
– Com elaboren aquest intens blau anyil?
– Amb una planta anomenada indi, barrejada amb altres pigments naturals. El blau, per als tuareg, és el color del món.
– Per què?
– És el color dominant: el del cel, el sostre de casa nostra.
Qui són els tuareg?
– Tuareg significa "abandonats", perquè som un vell poble nòmada del desert, solitari, orgullós: "Senyors del Desert", ens diuen. La nostra ètnia és la amazic (berber), i el nostre alfabet, el tifinagh.
– Quants són?
– Uns tres milions, i la majoria encara nòmades. Però la població decreix … "Cal que un poble desaparegui perquè sapiguem que existia!".  Denunciava una vegada un savi: jo lluito per preservar aquest poble.
– A què es dediquen?
– Pasturar ramats de camells, cabres, xais, vaques i ases en un regne d’infinits i de silencis …
– De veritat que és tan silenciós el desert?
– Si estàs tot sol en aquell silenci, sents el batec del teu propi cor. No hi ha millor lloc per trobar-se un mateix.
– Quins records de la seva infantesa al desert conserva amb més nitidesa?
– Em desperto amb el sol. Trobo les cabres del meu pare, que ens donen llet i carn; nosaltres les portem a on hi ha aigua i herba … Així va fer el meu besavi, el meu avi, i el meu pare … I jo. No hi havia una altra cosa al món més que allò, i jo era molt feliç en aquell món!
– Sí? No sembla molt estimulant. ..
– Ho era molt. Als set anys ja et deixen allunyar del campament i t’ensenyen les coses importants: a ensumar l’aire, escoltar, aguditzar la vista, orientar-te a través del sol i les estrelles … I a deixar-te portar pel camell; si et perds, et portarà on hi ha aigua.
– Saber això és valuós, sens dubte …
– I tot és simple i profund. Hi ha molt poques coses, i cadascuna té enorme valor!
– Llavors aquest món i aquell són molt diferents, no?
– Allà, cada petita cosa proporciona felicitat. Cada frec és valuós. ¡Sentim una enorme alegria pel simple fet de tocar-nos, d’estar junts! Allà ningú somia amb arribar a ser, ¡perquè cada un ja és!
– Què és el que més li va xocar en el seu primer viatge a Europa?
– Vaig veure córrer a la gent per l’aeroport .. . Al desert només es
corre si ve una tempesta de sorra! Em vaig espantar, és clar …
– Només anaven a buscar les maletes, ha, ha …
– Sí, era això. També vaig veure cartells de noies nues:
Per què aquesta falta de respecte cap a la dona?, em vaig preguntar … Després, a l’hotel Ibis, vaig veure la primera aixeta de la meva vida: vaig veure córrer l’aigua … i vaig sentir ganes de plorar.
– Quina abundància, quin malbaratament, no?
– Tots els dies de la meva vida havien consistit a buscar aigua! Quan veig les fonts públiques aquí i allà, encara segueixo sentint dins meu un dolor tan immens …
– Tant com això?
– Sí. A principis dels 90 va haver una gran sequera, van morir els animals, vam caure malalts … Jo tindria uns dotze anys, i la meva mare va morir … Ella ho era tot per a mi! M’explicava històries i em va ensenyar a explicar-me bé. Em va ensenyar a ser jo mateix.
– Què va passar amb la seva família?
– Vaig haver de convèncer al meu pare que em deixés anar a l’escola.
Gairebé cada dia jo caminava quinze quilòmetres. Fins que el mestre em va deixar un llit per dormir, i una senyora em donava de menjar al passar davant de casa seva … Vaig comprendre una cosa: la meva mare m’estava ajudant …
– D’on va sortir aquesta passió per l’escola?
– Que un parell d’anys abans havia passat pel campament el ral.li París-Dakar, i a una periodista li va caure un llibre de la motxilla. El vaig recollir i l’hi vaig entregar. Me’l va regalar i em va parlar d’aquell llibre, que es deia "El Petit Príncep". I jo em vaig prometre a mi mateix que un dia seria capaç de llegir-lo …
– I ho va aconseguir.
– Sí I així va ser com vaig aconseguir una beca per estudiar a França.
– Un Tuareg a la universitat. ..!
– Ah, el que més enyoro aquí és la llet de camella … I el foc de llenya. I caminar descalç sobre la sorra càlida. I les estrelles: allà les mirem cada nit, i cada estrella és diferent d’una altra, com és diferent cada cabra. Aquí, a la nit, mireu la tele.
– Sí .. Què és el que li sembla pitjor d’aquí?
– Teniu de tot, però no en teniu mai prou. Us queixeu. A França es passen la vida queixant-se! Us encadeneu de per vida a un Banc,i hi ha ànsia de posseir, hi ha frenesí, pressa … Al desert no hi ha embussos, i sap per què? Perquè allà ningú vol avançar ningú!
– Explica’m un moment de felicitat intensa en el seu llunyà desert.
– Es fa realitat cada dia, dues hores abans de la posta del sol: baixa la calor,
i el fred no ha arribat, i homes i animals tornen lentament al campament i els seus perfils es retallen en un cel rosa, blau, vermell, groc, verd … 
– Fascinant, per descomptat …
– És un moment màgic … Entrem tots a la tenda i preparem el te. Asseguts, en silenci, escoltem com bull … La calma ens envaeix a tots: els batecs del cor es compassen al pot-pot del bull …
– Quina pau …
Aquí teniu rellotge, … Allà tenim temps!

Etiquetes de Technorati: Valors,Felicitat

 

La Juana, mi abuela

La JuanaAquest text no és meu. És d’un noi amic meu que el va escriure per a la seva àvia Juana, a qui jo conec molt bé i a qui també estimo molt. La Juana ja ha fet 90 anys i va lleugera com una daina i conserva un bon humor i un esperit extraordinaris. 

Aquest text respira estima i tendresa per tots costats i fa un retrat perfecte -us ho ben asseguro- de l’àvia . Bé, un retrat millorat per l’amor, que és el millor retrat que pot haver-hi.

La Juana va néixer, va créixer i ha viscut tota la vida a Colmenar de Oreja (Madrid). Sempre que he anat a visita els seus fills, de qui sóc amic d’anys, també l’he visitat a ella i sempre m’ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les portes del seu cor. Un cor gran com casa seva. Ella és una dona extraordinària, així com ho és tota la seva família.

Jo també m’estimo la Juana i m’hauria agradat escriure i descriure tant bé com ho fa el seu nét aquest gran dona. Com que no ho sabria fer millor, us deixo el text del seu nét Jesús

“La Juana, mi Abuela”

Mi Abuela Juana tiene las manos pequeñas, y mueve los dedos graciosos cuando busca la pimienta en la cocina.

Ninguno entendemos bien cómo ve, y cómo hace para oír sólo lo que quiere. Se le acerca la cara a los extraños, y parece que les besa, para mirar de quién son, o cómo son, y pensar en si recuerda.

Mi Abuela Juana nunca miente, pero saluda al que habla en el poyete del callejón, como lleva haciendo siempre y que yo sé que no conoce.

No le tiene ningún miedo a la muerte, a la que espera cada día, deseosa de irse ya con su marido, pero, sin embargo, y a diferencia de muchos jóvenes, disfruta de la gloria de la vida sencilla, de si hace sol, de una buena lluvia, de sus vasos de leche, de sus pechugas de pollo y de su yogurt natural.

Mi Abuela Juana no le teme al aceite hirviendo, no le importa quemarse, y rebusca con deditos gastados la croqueta para girarla, y acerca la cara a un palmo de la sartén, para ver bien lo que hace, porque tiene “una mancha blanca, así como borrosa, que no la deja”.

Habla sin parar, La Juana, y recuerda todo el rato… cada medio minuto deja caer una frase referente a “la Julita”, o a “Madre” o a lo bueno que es su hijo o lo era su marido.

Tiene expresiones mi Abuela que ya no se usan en el pueblo, como “na mueles” o “aviarse”, como “galán mío” o “a compral”, y divierte a cualquiera que la preste diez segundos.

Cuando se ríe es joven la Juana, la “Zurdeque”, y estoy seguro de que lo hace cada día.

Que contenta se pone si la voy a visitar y qué rápido cuelga el teléfono si la llamo porque sabe “que esto corre” y no está la vida “pa gastal”, aunque le llame de “mu largo” me oye bien y me grita: “hala pos tu ten cuidaito que yo estoy mu bien” y te deja la palabra en la boca y yo me quedo hablándole un rato, dentro de mí, como hace ella y le digo que la quiero y que pronto pasaré a verla…

Ha decidido mi Abuela en los noventa, pasar una segunda adolescencia, y desobedecer a mi tía en las pastillas y quedar en su casa con las amigas, algunas de ocho años y otras de noventa y cinco, para pasar largas tardes divertidas en silencio, dejando, de vez en cuando, caer alguna frase-pincelada, que le da un extraño carácter de diálogo al mágico momento.

No se deja nada en el plato. Ni en el suyo, ni en el bol de la ensalada… y repasa con el pan sobrante todo el aceite que queda, y los trozos de lechuga se los come ya sin ganas, depués de haberla oido decir, “UUUUUUh! Ya no quiero más eh?” varias veces.

Tiene dos hijos mi Abuela, que deberían ser 4, y nos cuenta con penita la Juanita que perdió, que nos perdimos. Eran siete hermanos, “tós mu buenos” sobre todo un tal “Constan” al que nombra con algo especial en la voz y en la mirada, algo más manchada.

Cinco nietos que quiere más que a su vida, y de eso no tengo duda, y biznietos que mirándoles a su lado, les saca parecidos de barbilla o de expresión a algún otro familiar.

La quiero mucho a la Juana, y aprendo mucho de ella, del como de la bondad y del fondo de la humildad y de la vida sencilla, del valor de la familia, de sus cosas y del hogar.

Le gusta lavar a mano, como lo hizo toda su vida y come en platos de porcelana vieja, blancos con el borde azul o rojo y bebe agua del grifo, que “ahora si está güena” en vasos que le dieron con la nocilla.

En su casa hay un portal, una alcoba y un patio. Una cámara y unas escaleras por las que se cayó su madre. Un cuarto que lleva ahí ni se sabe y un espejo al que nunca se miró, porque lo habrá colgado mi abuelo, que era bastante más alto. En el patio se hechan de menos los tiestos, el corral y el gran almendro. La ropa tendida en la puerta del porche, donde colgaban los melones del techo. En la puerta de la cueva, donde esperan las tinajas, recordando el ruido de las bombas de la guerra, hay apiladas unas cuantas herramientas de herrador.

Tantas historias olvidó la Juana… y ahora simplemente forman parte de ella. Yo me quedo con sus besos, con sus manos arrugadas, y con su grito de sorpresa cuando me ve paras la puerta. Me está esperando y a la distancia, sentada junto a la ventana me reconoce y se levanta casi de un salto, con la sonrisa puesta. “Que te hago de comer”, es lo primero que pregunta…

Esa es mi Abuela, Juana García García… (decía)…)

No me hace falta que se vaya, para por fin saber, que era esa (y sigue y seguirá siendo) la magia, la chispa, el arte y la sombra del arte de su amor, esa persona que tanto y tanto nos impresionó… y la que me dejó alucinado para toda mi vida… cada día lo entiendo mejor.

Una pareja que, sin pretensiones, nos dejó la historia de amor más sincera e increíble de la familia. Personas como mi abuela, hacen que uno crea en el ser humano, en la bondad, y en la humildad de los corazones bien cuidados. Hasta en el amor verdadero uno cree si la conoce…

No recuerdo verla nunca enfadada, ni rechistando, ni quejándose de la comida, o de si llegar tarde o de si pones los pies en el sillón. Le encanta vernos comer, y que durmamos hasta tarde. Se ha ganado a pulso, día a día (que son muchos), el cariño y el respeto extraordinario de todos los que “quedamos”.

Me gustaría saber, si algún día yo tendré nietos, para contarles quienes eran José y la Juana.

Para entretenerles con trabaluengas y canciones y contarles historias de mis viajes y de mi vida…

Sólo haberles conocido me hace sentir agradecido cada día que les miro, en mi mirada, en mis manos, en mis pensamientos… y me siento orgulloso cuando pienso que han conseguido hacer de mí una buena persona.

Muchas veces me pregunto Quién será la Juana que les hará croquetas, y natillas a mis nietos, y se encargará de quererme siempre?.

De la misma manera que cambié el “te echaré de menos” por un “te llevaré siempre conmigo” cuando el abuelo nos dejó, pensaremos todos en nuestra Juanita cuando cierre los ojos… y deje de vernos crecer.

Hasta para eso son humildes mis abuelos, que TODO se merecen.

Me resulta difícil transformar esa humildad infinita en potencia y ganas de dedicarle algo grande, porque sé que prefiere que me lo quede para mí, que más falta me va a hacer… pero esta noche, cuando enciendan los focos del teatro, y me toque justificar la magia que he heredado, la miraré, como hago siempre, en mis manos y en mis ojos y respiraré profundo en su garganta, para convertir en miles de aplausos este ansia que me han dejado de querer ser feliz y demostrar al mundo de la pasta que estoy hecho.

JESUS FORNIES DIAZ

>La Juana, mi abuela

>

La JuanaAquest text no és meu. És d’un noi amic meu que el va escriure per a la seva àvia Juana, a qui jo conec molt bé i a qui també estimo molt. La Juana ja ha fet 90 anys i va lleugera com una daina i conserva un bon humor i un esperit extraordinaris. 

Aquest text respira estima i tendresa per tots costats i fa un retrat perfecte -us ho ben asseguro- de l’àvia . Bé, un retrat millorat per l’amor, que és el millor retrat que pot haver-hi.

La Juana va néixer, va créixer i ha viscut tota la vida a Colmenar de Oreja (Madrid). Sempre que he anat a visita els seus fills, de qui sóc amic d’anys, també l’he visitat a ella i sempre m’ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les portes del seu cor. Un cor gran com casa seva. Ella és una dona extraordinària, així com ho és tota la seva família.

Jo també m’estimo la Juana i m’hauria agradat escriure i descriure tant bé com ho fa el seu nét aquest gran dona. Com que no ho sabria fer millor, us deixo el text del seu nét Jesús

“La Juana, mi Abuela”

Mi Abuela Juana tiene las manos pequeñas, y mueve los dedos graciosos cuando busca la pimienta en la cocina.

Ninguno entendemos bien cómo ve, y cómo hace para oír sólo lo que quiere. Se le acerca la cara a los extraños, y parece que les besa, para mirar de quién son, o cómo son, y pensar en si recuerda.

Mi Abuela Juana nunca miente, pero saluda al que habla en el poyete del callejón, como lleva haciendo siempre y que yo sé que no conoce.

No le tiene ningún miedo a la muerte, a la que espera cada día, deseosa de irse ya con su marido, pero, sin embargo, y a diferencia de muchos jóvenes, disfruta de la gloria de la vida sencilla, de si hace sol, de una buena lluvia, de sus vasos de leche, de sus pechugas de pollo y de su yogurt natural.

Mi Abuela Juana no le teme al aceite hirviendo, no le importa quemarse, y rebusca con deditos gastados la croqueta para girarla, y acerca la cara a un palmo de la sartén, para ver bien lo que hace, porque tiene “una mancha blanca, así como borrosa, que no la deja”.

Habla sin parar, La Juana, y recuerda todo el rato… cada medio minuto deja caer una frase referente a “la Julita”, o a “Madre” o a lo bueno que es su hijo o lo era su marido.

Tiene expresiones mi Abuela que ya no se usan en el pueblo, como “na mueles” o “aviarse”, como “galán mío” o “a compral”, y divierte a cualquiera que la preste diez segundos.

Cuando se ríe es joven la Juana, la “Zurdeque”, y estoy seguro de que lo hace cada día.

Que contenta se pone si la voy a visitar y qué rápido cuelga el teléfono si la llamo porque sabe “que esto corre” y no está la vida “pa gastal”, aunque le llame de “mu largo” me oye bien y me grita: “hala pos tu ten cuidaito que yo estoy mu bien” y te deja la palabra en la boca y yo me quedo hablándole un rato, dentro de mí, como hace ella y le digo que la quiero y que pronto pasaré a verla…

Ha decidido mi Abuela en los noventa, pasar una segunda adolescencia, y desobedecer a mi tía en las pastillas y quedar en su casa con las amigas, algunas de ocho años y otras de noventa y cinco, para pasar largas tardes divertidas en silencio, dejando, de vez en cuando, caer alguna frase-pincelada, que le da un extraño carácter de diálogo al mágico momento.

No se deja nada en el plato. Ni en el suyo, ni en el bol de la ensalada… y repasa con el pan sobrante todo el aceite que queda, y los trozos de lechuga se los come ya sin ganas, depués de haberla oido decir, “UUUUUUh! Ya no quiero más eh?” varias veces.

Tiene dos hijos mi Abuela, que deberían ser 4, y nos cuenta con penita la Juanita que perdió, que nos perdimos. Eran siete hermanos, “tós mu buenos” sobre todo un tal “Constan” al que nombra con algo especial en la voz y en la mirada, algo más manchada.

Cinco nietos que quiere más que a su vida, y de eso no tengo duda, y biznietos que mirándoles a su lado, les saca parecidos de barbilla o de expresión a algún otro familiar.

La quiero mucho a la Juana, y aprendo mucho de ella, del como de la bondad y del fondo de la humildad y de la vida sencilla, del valor de la familia, de sus cosas y del hogar.

Le gusta lavar a mano, como lo hizo toda su vida y come en platos de porcelana vieja, blancos con el borde azul o rojo y bebe agua del grifo, que “ahora si está güena” en vasos que le dieron con la nocilla.

En su casa hay un portal, una alcoba y un patio. Una cámara y unas escaleras por las que se cayó su madre. Un cuarto que lleva ahí ni se sabe y un espejo al que nunca se miró, porque lo habrá colgado mi abuelo, que era bastante más alto. En el patio se hechan de menos los tiestos, el corral y el gran almendro. La ropa tendida en la puerta del porche, donde colgaban los melones del techo. En la puerta de la cueva, donde esperan las tinajas, recordando el ruido de las bombas de la guerra, hay apiladas unas cuantas herramientas de herrador.

Tantas historias olvidó la Juana… y ahora simplemente forman parte de ella. Yo me quedo con sus besos, con sus manos arrugadas, y con su grito de sorpresa cuando me ve paras la puerta. Me está esperando y a la distancia, sentada junto a la ventana me reconoce y se levanta casi de un salto, con la sonrisa puesta. “Que te hago de comer”, es lo primero que pregunta…

Esa es mi Abuela, Juana García García… (decía)…)

No me hace falta que se vaya, para por fin saber, que era esa (y sigue y seguirá siendo) la magia, la chispa, el arte y la sombra del arte de su amor, esa persona que tanto y tanto nos impresionó… y la que me dejó alucinado para toda mi vida… cada día lo entiendo mejor.

Una pareja que, sin pretensiones, nos dejó la historia de amor más sincera e increíble de la familia. Personas como mi abuela, hacen que uno crea en el ser humano, en la bondad, y en la humildad de los corazones bien cuidados. Hasta en el amor verdadero uno cree si la conoce…

No recuerdo verla nunca enfadada, ni rechistando, ni quejándose de la comida, o de si llegar tarde o de si pones los pies en el sillón. Le encanta vernos comer, y que durmamos hasta tarde. Se ha ganado a pulso, día a día (que son muchos), el cariño y el respeto extraordinario de todos los que “quedamos”.

Me gustaría saber, si algún día yo tendré nietos, para contarles quienes eran José y la Juana.

Para entretenerles con trabaluengas y canciones y contarles historias de mis viajes y de mi vida…

Sólo haberles conocido me hace sentir agradecido cada día que les miro, en mi mirada, en mis manos, en mis pensamientos… y me siento orgulloso cuando pienso que han conseguido hacer de mí una buena persona.

Muchas veces me pregunto Quién será la Juana que les hará croquetas, y natillas a mis nietos, y se encargará de quererme siempre?.

De la misma manera que cambié el “te echaré de menos” por un “te llevaré siempre conmigo” cuando el abuelo nos dejó, pensaremos todos en nuestra Juanita cuando cierre los ojos… y deje de vernos crecer.

Hasta para eso son humildes mis abuelos, que TODO se merecen.

Me resulta difícil transformar esa humildad infinita en potencia y ganas de dedicarle algo grande, porque sé que prefiere que me lo quede para mí, que más falta me va a hacer… pero esta noche, cuando enciendan los focos del teatro, y me toque justificar la magia que he heredado, la miraré, como hago siempre, en mis manos y en mis ojos y respiraré profundo en su garganta, para convertir en miles de aplausos este ansia que me han dejado de querer ser feliz y demostrar al mundo de la pasta que estoy hecho.

JESUS FORNIES DIAZ