O MARXES, O ET TANQUEM!

caef94ae-1d9a-4893-87a3-e40dc94dbfc6_h

Quan en un país molts ciutadans senten en el seu interior la disjuntiva de quedar-se al seu país i haver de callar si no vols anar a la presó o bé haver de marxar per sentir-se lliure, aquest país vol dir que té mala peça al teler. Ja sabeu de què parlo. Al nostre país a molts ciutadans se’ls presenta aquest dilema que comporta tota una sèrie d’inconvenients personals i familiars. Ser lliure vil dir poder-se’n sentir en tot moment sense por que t’engarjolin per dir o fer alguna cosa que no és delicte en si mateixa, però que alguns jutges malnascuts li ho consideren. La llibertat no és tal si darrere hi ha por i garrotada.

I això que és vàlid aquí entre nosaltres, també ho és en molts altres països on s’ha anat degradant de tal manera la democràcia que ja no en queda res. Per exemple aquest Brasil de Bolsonaro que ha agafat una deriva perillosíssima i on a hores d’ara ja hi ha molts brasilers que es plantegen marxar. Teòricament el món és de tots i tothom hauria de poder escollir on vol viure. O, si voleu, només hi hauria d’haver fronteres i policies per guardar l’ordre públic i la llibertat dels ciutadans. Quan un país fa lleis per evitar que els seus ciutadans siguin i se sentin lliures, malament rai!. Aquí ja sabem de què va l’assumpte i ho comencen a saber molts altres països que han elegit règims d’extrema dreta…

Llegia fa un parell de dies la periodista brasilera Patricia Alvarez, que viu a l’Uruguai –terra de Pepe Mujica- com explicava amb tota mena de detalls com emigrar al país veí en cas que la política brasilera persegueixi algú, fet que sembla que començarà a ser freqüent a partir d’ara. La victòria de Jair Bolsonaro s’ha convertit en un malson per a milers i milers de brasilers i les xarxes socials ja parlen de milers de persones que estan ben decidides per emigrar a l’Uruguai, un país que segueix sent progressista, molt més demòcrata que alguns dels seus veïns. La periodista detalla tots els documents i els passos que són necessaris per poder fer aquest pas de manera legal. Podeu llegir-ho AQUÍ.

No és trista una situació com aquesta en ple segle XXI? No és trist i indignant el que ens està passant a Catalunya amb gent a l’exili i gent a la presó? Partits polítics, associacions, entitats, personalitats de tots els camps, no hi podeu fer alguna cosa més per tal que aquestes coses no passin? No hi podria haver una mica més d’unitat en moments com aquests per poder fer una oposició i accions conjuntes amb cara i ulls?

 

Anuncis

LA LLIBERTAT

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit i Consarnau (SanaüjaPonent11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya.

1-Ohhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!

Aquest 1 d’ Octubre, aquest 1-O, em desperta un gran OHHHH! d’admiració. Admiració per tot el camí que s’ha fet fins arribar aquí i admiració per tanta i tanta feina feta.
El Referèndum es podrà fer millor o pitjor degut a les especials circumstàncies en què s’ha vist envoltat. El resultat delReferèndum serà interpretat de mil maneres distintes. Però la foto finish que demà es podrà fer a Catalunya serà una foto molt potent, una foto que donarà la volta al món i que, no en tinc cap dubte, serà la mostra de què ha començat alguna cosa nova al nostre país. Ho començarem a veure a partir del dia 2.
Però una cosa ha quedat clara: que tot això que s’ha fet en aquest país es basa en un sol tema: l’ànsia de llibertat. Els catalans s’han pres la llibertat de dir prou en moltes coses. S’han pres la llibertat de dir, superant moltes pors, que del què es tracta és d’una de les coses més importants a la vida: de poder triar el propi camí perquè no estem d’acord amb el camí que ens han marcat uns altres. No només perquè sabem que tenim dret a votar, sinó perquè una persona lliure ha de tenir dret a decidir en tots els àmbits de la seva vida. També en l’àmbit polític, perquè creiem que som sobiransi que tenim drets que se’ns han de respectar. I a Espanya veiem que cada cop es conculquen més drets i les llibertats es miren de tancar amb pany i clau a l’armari. I, com que amb això no hi podem estar d’acord, ens hem decidit a prendre el nostre propi camí amb un Referèndum.
Per tant, un gran OHHH!!!! d’admiraració per haver-nos tret del damunt moltes pors. I com més pors hem allunyat de nosaltres, més llibertat personal hem aconseguit i més llibertat político-social aconseguirem.Creiem fermament que no necessitem el permís de ningú per ser qui som i per escollir el què volem ser i com volem ser.
Demà a votar amb llibertat perquè és la llibertat el què ens farà dignes, no ho oblidem.

La por a la llibertat

422384_248042311953452_166340556790295_519836_2017417584_nJosé Martí, l’apòstol de la independència de Cuba, va dir en un discurs en homenatge a Adolfo Márquez Sterling, periodista cubà que va lluitar aferrissadament contra el colonialisme espanyol: «Porque el hombre que clama, vale más que el que suplica: el que insiste hace pensar al que otorga. Y los derechos se toman, no se piden; se arrancan, no se mendigan». Arribats a un cert punt, hauríem de tenir present aquest principi si no volem perdre la dignitat que tenim com a persones i com a poble. Quan s’ha procurat fer tot el possible per fer les coses dins de la llei; quan s’han intentat canviar lleisi que creiem injustes; quan ja no hi han més sortides dignes per a fer fer valer els nostres drets hem de creure que l’únic camí ja no és demanar-los, sinó prendre-nos-els. I no necessàriament s’ha de fer de forma violenta, sinó que hi han moltes formes pacífiques i imaginatives. I em sembla que serà exactament això el que ens caldrà fer, vist com transcorren les coses.
És clar que podrem podem parlar de conflicte de drets i és clar que ni els mateixos juristes s’acaben de posar d’acord en aquest terreny. Però almenys hauríem de tenir la possibilitat de discutir-ho. S’hauria de poder parlar de tot i s’haurien de poder posar en qüestió cert temes que no són de cap manera intocables ni «paraula de Déu». Els drets humans es defineixen generalment com aquelles llibertats, facultats, institucions o reivindicacions bàsiques que corresponen a tota persona pel simple fet de la seva condició humana, per tal de garantir-li una vida digna. Aquests drets es posseeixen independentment de quina sigui la situació legal o jurídica del país o regió en el que habita i de factors com l’estatus, l’ètnia, la nacionalitat o qualsevol altra circumstància de l’individu en qüestió. D’ençà a finals del segle XVIII es comença a concretar que els drets humans són inalienables i inherents a la persona. No poden ser concedits, limitats, canviats o venuts i tan sols poden ser assegurats o violats.
Quan un govern arriba al punt de que la única sortida que troba a una reivindicació de la majoria d’un poble és la negació i l’amenaça, malament rai! L’amenaça i la por són els principals enemics de la llibertat i hem arribat a un punt que l’estat espanyol únicament es val de l’amenaça de la por. I ho fa a través de tribunals manipulats i forçant el dret i les lleis a favor seu. Ho fa amenaçant, manipulant, fent servir les mateixes eines que sempre fan servir els escanyapobres: l’amenaça, la por i les pràctiques mafioses. Un mal camí aquest de l’extorsió fent ús de la força, del poder, dels tribunals coaccionadors, exigint, imposant, multant, judicialitzant, etc… perquè aquesta actitud no fa més que radicalitzar els conflictes i la lluita.
La por és un recurs que s’ha fet servir molt sovint al llarg de la història. Els dictadors en saben molt d’això. Però no només ells; ho fan servir certes empreses, certs governs que es diuen democràtics però que no en són gens ni mica; ho fan servir institucions i persones diverses que tenen poder. La por produeix angoixa perquè et posa davant d’un perill real o imaginari i no sempre tendim a reaccionar adequadament. El que estem veient aquests dies en el judici del 9-N que es desenvolupa al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que pretén aclarir si hi va haver o no delicte de l’expresident de la Generalitat Artur Mas i de les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau en aquell procés participatiu, és exactament això: la pretensió d’un judici fet per un tribunal-titella que, fent veure que fa un judici d’acord a la llei, no fa altra cosa que fer un judici polític fent servir conceptes com “delicte”, “acció il·legal”, “desobediència”, “prevaricació”, “saltar-se la llei”… consideracions totes elles gens tranquil·litzadores per al comú dels mortals. Pretenen donar una lliçó a uns quants per tal de fer por a la majoria. Influents diaris estrangers,referint-se al judici a Mas, Ortega i Rigau, expliquen als seus lectors, les excepcionals circumstàncies que han assegut al banc dels acusats tres governants que no han fet més que iniciar un procés participatiu en el qual inicialment i per unanimitat els fiscals del TSJC van considerar que no hi havia delicte. Si ho comparem amb els diaris, ràdios i televisions de Madrid no hi ha color Ells ja saben d’avant-mà el resultat i fins i tot un s’atreveix a titular en primera plana:“Veredicte per unanimitat”, donant per suposat que la sentència serà condemnatòria. Això és periodisme? Això és un país on hi impera la democràcia? Això no són pressions, ells que parlen de les pressions que fem els catalans?.
Jo no hi vull viure en un país on es donen aquestes coses…

 

Sentir-se indefens

Un dels contes preferits de JORGE BUCAY es titula “El elefante encadenado”. Hi he pensat inmediatament quan he vist la foto d’aquest cavall. Copio a continuació el conte per aquells que no els coneguin.

De pequeño me gustaba el circo. Me encantaban los espectáculos con animales y el animal que más me gustaba era el elefante. Me impresionaban sus enormes dimensiones y su fuerza descomunal. Después de la función, al salir de la carpa, me quedaba extrañado al ver el animal atado a una pequeña estaca clavada en el suelo con una cadena que le aprisionaba una de las patas. La cadena era gruesa, pero la estaca era un ridículo trozo de madera clavado a pocos centímetros de profundidad. Era evidente que un animal capaz de arrancar un árbol de cuajo también podía tirar de aquel minúsculo tronco y huir.

¿Por qué no la arranca y se escapa? —pregunté a mis padres.

Me contestaron que era porque estaba amaestrado. La respuesta, sin embargo, no me satisfizo. «Si estaba amaestrado, ¿por qué lo tenían atado?». Pregunté a parientes y maestros y pasó mucho tiempo, mucho, hasta que alguien que resultó ser un sabio me dio una respuesta convincente: «El elefante del circo no se escapa porque está atado a una estaca parecida desde que era muy, muy pequeño ».

Entonces me imaginé el elefante recién nacido y atado a una estaca. Seguro que el animal tiró y tiró tratando de liberarse. Debía terminar el día agotado porque aquella estaca era más fuerte que él. Al día siguiente debía volver a probar con el mismo resultado y al tercer día igual. Y así hasta que un día terrible para el resto de su vida, el elefante aceptó su impotencia y se resignó a su destino. Desde entonces, el elefante tenía grabado el recuerdo de su impotencia. Y lo que es peor, nunca más volvió a cuestionarse ese recuerdo y nunca más volvió a poner a prueba su fuerza.

A menudo a las personas nos pasa lo mismo. Vivimos encadenados a estacas que nos quitan libertad. Pensamos que «no podemos» hacer tal cosa o tal otra sencillamente porque un día, hace mucho tiempo, lo intentamos y no lo conseguimos. Entonces nos grabamos en la memoria este mensaje: «no puedo y no podré nunca». Esta creencia autoimpuesta nos ha limitado desde entonces y no la hemos cuestionado más. Seguramente ahora somos más fuertes y estamos más preparados, pero aquel recuerdo nos frena a la hora de intentar liberarnos.

El filòsof John Dewey ja deia que una societat lliure ha de produir persones lliures; o sigui, persones amb capacitat d’elecció i de descenniment per comprendre el que passa i el que els passa. Persones que que siguin capaces de canviar la seva situació si així lliurament ho decideixen. No han de ser persones que es regeixin pel que s’anomena «la indefensió apresa», terme que fa referència a la condició d’un ésser humà o un animal que ha après a comportar-se passivament, sense poder fer res, tot i tenint oportunitats, per canviar la seva situació. És trist que encara hi hagi un munt de persones que siguin incapaces de tenir el control de la seva situació vital per culpa de que els hagin fet creure que no poden fer res i que tot ha de seguir igual per sempre més.

El PP ens vol fer creure als catalans que no podem canviar la situació en la que estem. Fins i tot diuen més: que ells no poden ni volen canviar-la. Per tant, haurem de pensar que la única alternativa serà voler canviar-la nosaltres mateixos i no acceptar més com a «inevitable» l’actual situació. La seva consigna és que ens hem de resignar a seguir com estem i que , fem el què fem, no servirà de res perquè ells miraran d’evitar-ho com sigui. Saben que tenen el poder de la majoria i que poden evitar qualsevol legítima aspiració que surti dels seus esquemes i que a base de lleis i decrets convertiran en il·legítima.

Per tant, em faig algunes preguntes: Hem de ser elefants encadenats tota la vida sense poder elegir el nostre destí? Quina sortida tenim per canviar aquesta situació si se’ns barren tots els camins? Es pot parlar de democràcia en una situació com aquesta o més aviat hem de parlar d’autocràcia? Per què es mira en lupa determinades persones i s’ignoren altres que estan fent exactament el mateix? La llei és igual per a tothom, tal com ens prediquen contínuament?…

Res no és gratis

Llegia avui que el periodista català Arcadi Espada escriu al diari EL MUNDO” que “siente por esos cientos de miles un profundo desprecio” (es refereix a tota la gernació que ahir vam anar a la Via Lliure) i, d’alguna manera ens ve a tractar com a “personas con deficiencias cognitivas de algún género” pel fet d’escoltar i fer cas dels missatges de l’ ANC. Tampoc n’hem de fer gaire cas de la gent que escriu al “inmundo EL MUNDO” dirigir per un tal Marhuerda i que arreplega tot allò que no vol ningú. Ja sabem que aquest diari és un diari de rebotats, de gent amb males digestions i que escriuen quan després d’una bona fartanera els puja la bilis i l’han d’escopir d’alguna manera o altra.Tenim altres cassos d’il·lustres catalans (Boadella, Sostres i alguns altres) que pateixen aquest mateix mal i, de tant en tant, es despengen amb coses d’aquestes per cridar l’atenció; perquè d’altra manera no s’entén.

Fa temps que sento dir que els independentistes ens comportem com un ramat de xais que seguim mansament uns quants il·luminats (el President Mas o Junqueres són els seus principals focus d’atenció). Pocs arguments ens donen per poder afirmar això, però ho repeteixen com una inacabable lletania un dia i un altre sense adonar-se que la seva posició és molt més fàcil que la nostra. Diu que Mas “no ha tingut el coratge, l’elemental decència democràtica de dir als seus súbdits que la independència només podrà aconseguir-se amb sang, suor i llàgrimes” com diu també Josep Fontana: “Tota independència necessita d’una guerra d’independència”.

El senyor Arcadi ha de saber que no som tan rucs per no adonar-nos que res és gratis i tampoc som tan ingenus com per no saber que la independència de Catalunya ens costarà sang, suor i llàgrimes –i potser més d’una cagarrina- en una Espanya profundament antidemocràtica i tancada a qualsevol tipus de negociació, com es faria en qualsevol altre Estat on la democràcia no fos només una paraula que es fa servir per quedar bé i on és més important que l’imperi pur i dur de la llei (que generalment es converteix en llei de l’embut). Està bé que ell es conformi amb el que té i estigui content amb la llibertat que li concedeixen graciosament. No hi tinc res a dir. Tampoc tinc res a dir que alguns s’acostin a la menjadora que el poderós Estat els omple cada dia i on hi troben tot tipus de facilitats. Estar al costat del Poder és la posició més còmoda, senzilla i fàcil. Però és possible que molts dels catalans que ahir vam anar a la Via Lliure no en tinguem prou i vulguem alguna cosa més. Es veu que això és molt difícil d’entendre per alguns que no “tenen les deficiències cognitives” que ens atribueix a nosaltres i que es veu que ells deuen ser éssers superiors i amb facultats especials per entendre les coses. Res no és gratis. La llibertat i la dignitat tampoc ho són.

Però jo no m’atreviria a donar tantes lliçons com ho fan ells i a aquests savis de pa sucat amb oli els aniria bé la lliçó que un alumne va donar a un professor seu en plena classe. Expliquen que en una classe d’una famosa universitat un dels alumnes, inesperadament, li va preguntar al professor: – “¿Vostè sap com es capturen els porcs senglars?” …El professor va creure que era un acudit i esperava una resposta divertida … El jove va respondre que no era un acudit i li va continuar explicant:- “Vostè pot capturar senglars buscant un lloc al bosc on vegi que s’hi passegen. Després hi tira en aquell indret una mica de blat de moro. Els porcs vindran diàriament a menjar el blat de moro. Per a ells és un regal diari que els surt gratis. Quan s’acostumen a venir-hi diàriament vostè construeix una tanca a un costat. Quan s’han acostumat a la tanca i ells segueixen venint cada dia a menjar el blat de moro, vostè construeix un altre costat de la tanca … Ells s’hi van acostumant i cada dia tornen a menjar la seva ració de blat de moro. Vostè poc a poc a poc va fent la tanca fins que només hi quedi una porta d’entrada. Els senglars seguiran venint i un dia, quan siguin a dins menjant, només li caldrà instal·lar la porta i podrà capturar fàcilment tot el grup. És així de simple. En un instant els senglars perden la seva llibertat. Quan se n’adonin començaran a córrer desesperats dins de la tanca, però ja no tindran res a fer. Estan sotmesos. Després, seguiran menjant el blat de moro que tindran cada dia fàcilment i grati. S’hi hauran acostumat i fins i tot s’oblidaran dels temps que s’havien de buscar el menjar ells mateixos. hauran acceptat l’esclavitud sense ni adonar-se’n”…

Pallassos

Quan parlem dels pallassos hauríem de tenir ben present que la paraula té dues accepcions molt diferents. Ens ho diu el diccionari. Per una banda, la paraula ‘pallasso’  té el significat d’artista còmic i és l’aspecte positiu de la paraula. I per altra banda, fem servir també la paraula en sentit pejoratiu quan l’apliquem a aquella persona que pel seu capteniment poc seriós i inconsistent no mereix d’ésser tinguda sinó com un objecte de divertiment.

No sé si l’ Albert Boadella va ser en algun moment un bon actor, un bon còmic o un bon pallasso. Jo no vaig tenir l’oportunitat de veure’l actuar, però era tingut com a bon actor i, sobretot, va triomfar fent papers satírics. Ell i els Joglars eren especialistes fer sàtires ben àcides. Jo no sé si és sempre veritat allò que diuen en castellà de “quien tuvo, retuvo”. Potser sí. Però també és veritat que les coses s’acostumen a degradar amb el temps i la bis còmica del Boadella s’ha anat degradant de tal manera que ara aquest personatge ja no fa riure. Més aviat fa plorar de pena. És un ressentit que, de tant en tant, va deixant anar la bilis acumulada durant una temporada. I té una fixació tal envers Catalunya i tot el que faci olor a català que, quan té la mínima oportunitat, ho deixa anar sense miraments. Ho dic perquè vaig llegir que en una entrevista a ‘La Razón’  havia dit que “una ciutat com Barcelona, que es creu el melic del món, hagi passat a mans de la Colau i el seu equip és de la les coses més divertides“. I afegia que “una part de la burgesia catalana ha pujat al carro nacionalista i l’altra s’ha immers en un silenci absolut. Veure-la en aquest ridícul, en aquesta cosa tan casposa que ara domina la ciutat, em diverteix”.

Al Boadella li podríem recordar com n’era de casposa i ridícula l’alcaldessa de Madrid fins no fa gaire. Ell no ho devia voler veure perquè menjava de les seves mans.També era una cosa força divertida l’espectacle que donava. Però aquí no m’hi posaré pas perquè considero que cada ciutat és ben lliure d’escollir a qui vulgui. Això sí: que després cadascú s’atengui a les conseqüències.  Per tant, no defensaré la Colau, ni denigraré la Botella. Cadascú és ben lliure de tenir la seva opinió de les coses. Però sí que li recordaria al pallasso Boadella (i vull fer ús aquí de la segona accepció del terme) que la llibertat hauria de ser una cosa sagrada, tot i que sabem prou bé que mai podrem decidir amb total independència; però sí que tenim dret a escollir per nosaltres mateixos allò que considerem millor per a tots. És, per tant, ser lliure és una aspiració que mai farem realitat totalment però sí que podem tenir la legítima aspiració de voler-ho ser. I ho podrem ser si podem exercir el dret a decidir el que ens sembli millor, fins i tot amb el rics de no encertar-ho.

El Concili Vaticà II, va afirmar que la consciència és el “recinte sagrat” inviolable de tota persona i no es pot obligar a ningú a actuar contra la seva consciència” (Dignitatis humanae 2). I això no val només per als subjectes individuals sinó que val també per als subjectes col·lectius. O sigui, que val per a totes les nacions sense Estat com nosaltres. Hem de poder decidir sobre el nostre destí. És un dret natural i és un dret democràtic. I cap Constitució hauria d’impedir-ho i, si ho impedeix, vol dir que és una mala Constitució i caldria reformar-la a l’instant. Jo no vull pertànyer de cap manera a un Estat que aixequi parets tant per als qui vulguin entrar-hi com per als que en vulguin marxar. No vull pertànyer a un Estat que m’imposi una unió forçada. Vull un Estat que sigui prou democràtic com per poder-me oferir poder-me quedar a gust o poder triar una separació pactada si la vull. I si no és capaç d’això és un estat que no val la pena i no m’interessa per a res.

Pere Llibertat

Avui he rellegit Pere Casaldàliga. De tant en tant, m’agrada agafar algun llibre seu i rellegir algun fragment o algun poema. Sempre hi trobo frases brillants, pensaments profunds i interessants, conceptes vigorosos que quasi sempre em fan pensar una llarga estona. Casaldàliga té la virtut de dir grans veritats amb frases curtes i contundents i mostrant en tot moment un grau tan alt de llibertat interior que fa que pugui dir el que vulgui i de la manera que vulgui, sense pensar en com s’ho prendran (o potser sent ben conscient de com s’ho prendran) els que l’escoltin o el llegeixin.

Demà és el 12 d’Octubre i, com cada any, alguns celebraran el mal anomenat Descobriment d’Amèrica i coses semblants. Fets que, vistos en perspectiva, trobo que es fan difícils de celebrar i de digerir. Cal tenir un bon estómac per celebrar tots els crims i les barbaritats que es van cometre a Llatinoamèrica. Però es veu que hi ha gent que tenen un bon païdor! El mateix Pere ens recorda que l’Agenda Llatinoamericana i Mundial va néixer per estimular la consciència i l’actuació alternatives. I aquella consciència i aquella actuació es traduirien en el servei a les Grans Causes, de la Nostra Amèrica, del Tercer Món, del Món.

Avui he tornant a llegir uns versos de Casaldàliga en un llibre editat a Nicaragua que es titula “Cantares de la entera libertad” i que va escriure a l’any 1984 dedicat al que ell en diu la “Nueva Nicaragua”. Diuen:

¡Ay frágil Libertad,

espacio donde el aire se hace incómodo

como un útero abierto!

La llibertat, si és autèntica, sempre és incòmoda. Incòmoda per a un mateix i potser encara més per als altres. La llibertat demana, reclama i necessita sempre el seu espai, que no sempre és comprés pels demés que, a la vegada reclamen l’espai de la seva pròpia llibertat. Quan una persona no se sent lliure, quan la major part d’un poble no se sent lliure i reclama un espai de llibertat propi perquè la que té la veu insuficient, està fent un pas per a créixer i per a ser allò que vol ser. I és aquest xoc d’aspiracions el que fa que es creï un espai i un incòmode on sembli que es faci difícil respirar. I, per altra banda, és el desig d’aire nou el que es busca per a poder seguir respirant i vivint.

L’espai sempre incòmode de la llibertat !, que diu Casaldàliga. La vida i l’obra del Pere Casaldàliga és la d’un home lliure del que en podem aprendre molt i la paraula LLIBERTAT sempre ha estat present a la seva vida i en la qual ha cregut fermament en tots els moments de la seva vida. L’ Agenda Llatinoamericana d’aquest any 2014 fa de la llibertat el tema i el repte i on hi trobem un text  “a manera d’introducció fraterna”  escrit per Pere Casaldàliga que es titula LLIBERTAT, LLIBERTAT!. on ens torna a recordar unes quantes coses importants:

La primera: Tal com diu Mercedes Sosa “Hermano, dame tu mano, vamos juntos a buscar una cosa pequeñita que se llama libertad” . La Mercedes, amb tendresa revolucionària, qualifica la llibertat com una cosa petitona. Vatua, quina petitesa. Petitona i grandiosa, com el misteri de la llibertat de cada persona i de cada poble i de tota la història humana. Tendrament petitona com un fetus, espantosament gran com l’odi.

La segona: Ai llibertat, llibertat! En nom teu s’han viscut els més bells heroismes i s’han comès les majors iniquitats. Ets bandera de vida i bandera de mort. El tema cal abordar-lo en totes les seves dimensions, cercant conèixer i viure la llibertat integral, que té moltes vessants, que és un do i una conquesta. És als himnes de totes les nacions i a totes les antologies. És essencial a totes les religions. La religió, en darrera instància és el diàleg entre dues llibertats absolutes: Déu i la persona humana. En la fe cristiana, concretament, proclamem que Crist ens ha alliberat per tal que fóssim veritablement lliures. Ell ens va assegurar: “La veritat ens farà lliures”. Ser lliures, fer-se lliures, acollir la llibertat com un procés espiritual i una vivència política és anar humanitzant sempre més la nostra humanitat. Sabent amb esperit autocrític i crític quants són els enemics que assetgen la nostra llibertat; de llibertat a llibertinatge a vegades només hi va un joc de justificacions i aquesta “cosa petitona” mor, com un ocell sense ales, en el nostre cor, en la nostra família, en la nostra feina, en la nostra ciutadania, en la nostra vida personal i en la nostra Societat. I de cop i volta ens descobrim esclaus, esclaus de la por, de l’egoisme, del diner, del consumisme, de l’ambició, del poder…

La tercera: Parlem de llibertat i parlem d’alliberament. No es pot defugir l’alliberament amb espiritualismes o amb personalismes desencarnats. La llibertat és política; a la nostra Agenda és política amb aquella opció clara que propugnen els zapatistes: “sempre des de sota i a l’esquerra”.

La quarta: La veritable llibertat és comunitària, un exercici de relacions que donen i reben. Jo sóc lliure si tu ets lliure. “No hi ha llibertat sense igualtat”. Tampoc hi ha llibertat sense dignitat, una dignitat tantes vegades massacrada per ideologies i sistemes, víctima d’egoismes individuals o col•lectius, però també vencedora amb resistències exemplars que s’obren camí entre reixes, marginacions, tortures i censures. La llista dels màrtirs de la llibertat és infinita.

La cançó de la Mercedes ens ho demana: “anem junts a cercar” la llibertat i l’alliberament. Espavilem la consciència que portem i ens emportem “un poble en la nostra veu”. No ens deixem prendre “aquesta cosa petitona” que garanteix la nostra dignitat. “És la nostra terra la que espera sense distàncies ni fronteres”. Contra tots els tirans, malgrat tots els imperis, indignant-nos cada dia i traduint en actes i processos imparables la nostra indignació.

Definitivament:

Sense por a la Llibertat, que és la més deshumanitzadora de les pors.

Sense por a la Llibertat, que és dir sense por a la Vida.

Censura, autocensura i obscurs interessos

L’actualitat ens ofereix normalment tants temes que a vegades es fa difícil elegir-ne un, tot i que aquest blog no pretén només tocar els temes del dia a dia. És cert que puc triar parlar-ne o no i que sóc totalment lliure d’escriure del què vulgui. És cert també que els meus comentaris no serveixen absolutament per res més que per desfogar-me en algun moment o simplement per exposar públicament les meves reflexions o punts de vista. No arriben enlloc, no tinc pretensió de cap mena i no n’espero res més que fer-me passar les ganes d’escriure.

Avui, però,  no m’he pogut estar de comentar el degoteig de notícies que surten en relació a la revista “EL JUEVES” i de la colla de col·laboradors que la van abandonant. Tots ho deveu saber: RBA, propietària de la revista, fa retirar la portada sobre l’abdicació del rei –que ja estava feta i a punt de sortir- i els diu als col·laboradors que “prohibeix tocar, fins a nova ordre, la monarquia en portada” de la publicació. El grup propietari de la publicació els ha transmès el missatge que “a dintre podem fer el que vulguem, però a la portada no es pot tractar la monarquia”. D’això se’n diu simplement CENSURA i alguns col·laboradors no els ha donat la gana de passar per aquest tub imposat i se n’han anat donant cadascú la seva particular explicació.

Entenc el dret que té cadascú a casa seva de fer el que vulgui i imposar les normes que vulgui. El que no entenc tant és que es faci bandera d’una llibertat  que, en realitat, no existeix tant com sembla. Jo no comprava ni llegia EL JUEVES perquè no és una revista del meu gust i del meu estil, però entenc que en una societat oberta i democràtica hi han d’haver mitjans d’informació crítics. Però crítics amb tot i amb tots. El que ja no entenc tant és que només es pugui criticar algunes coses i altres no. No havíem quedat que érem lliberals, lliures, democràtics, moderns, avançats i tot el que vulgueu? No havíem quedat que no estava gens bé això de bloquejar comptes de Facebook o Twitter, com ha passat i encara passa en alguns països? No havíem quedat que no és tolerable que -com passa a la Xina- es vulgui controlar la missatgeria mòbil, els diaris o les cadenes de TV?

S’ha criticat –i amb raó- la Inquisició i Torquemada. Occident s’omple la boca sobre llibertats individuals i socials. Critiquem  que en alguns països àrabs tinguin les dones sotmeses i sense drets. Critiquem països (Veneçuela, Equador, Cuba, Turquia, Xina, Corea del Nord… i tant d’altres) que coarten les llibertats i la informació als seus ciutadans. Criticàvem a Franco i l’estricta censura que imposava en tots els àmbits… Podríem seguir una bona estona i podríem parlar també del que passa aquí a casa nostra i voltants. Els governs de tots colors s’ha fet un fart de prohibir, directament o indirecta, amb maneres obscures i sibil·lines, exposicions, notícies, programes de TV, llibres, obres d’art, etc

Però el pitjor de la censura no és la censura en sí mateixa. El pitjor és l’autocensura que ens imposem per por a represàlies, perquè no ens donaran feina, perquè ens retiraran les subvencions o ajudes, perquè no tindrem publicitat. El pitjor és la por i les múltiples formes de pors. El pitjor és que nosaltres mateixos ens tallem les ales per por a volar i nosaltres mateixos ens tanquem dins la gàbia. Deia abans que tothom té dret a fer el que vulgui a casa seva. Només faltaria! Però hem pensat què és el millor? El dret a callar hi és, però i el deure a parlar on queda? Tan greu pot ser un pecat de comissió que un d’omissió i, en canvi, acostumem a posar-los en sacs diferents, a no valorar-los igual i les balances amb que els pesem tampoc són massa afinades. El cas de El JUEVES és un exemple evident i només cal felicitar els professionals que han dit que no volen jugar en aquest joc, ni els semblen gens bé les regles farisaiques i interessades que els imposen.

Llegia una vegada que la periodista i escriptora ROSA MONTERO explicava que una revista estrangera li va demanar una col·laboració. Volien un article cada dos mesos i d’entrada li van dir que podia ser sobre un tema completament lliure. Però explica que després van afegir: “hi ha, però una petita, limitació: no podràs fer menció de política, de religió o de sexe”. I acabava dient irònicament la Rosa Montero: però és que hi ha potser altres temes de què parlar? Sí, ja ho sabem que hi ha milers de temes per poder parlar o escriure. Però cal posar limitacions d’aquesta mena per no esverar el ramat? No farem un ramat de xais obedients que només caldrà que segueixin el pastor que algú els posa al davant? Parlem molt de llibertat, però a l’hora de la veritat potser en fem servir menys de la que caldria.

I aquesta és la portada de EL JUEVES que no van voler publicar. Tampoc n’hi havia per tant, em sembla… La publico en honor d’aquests professionals que han tingut la dignitat i el valor de deixar la revista.

Diccionari de manies

Hi han diccionaris de tota mena: etimològics, de definicions, de sinònims, ortogràfics, enciclopèdics…  N’hi han per a tots els caps de la ciència, de la tècnica i de tots els àmbits de la vida: de filosofia, mèdics, d’art, d’esports… També hi ha un diccionari de manies. Ho he descobert avui, tot llegint un article al diari sobre un vídeo que s’ha posat de moda aquest dies i que es titula ELEUTEROMANIA. Com que no sabia què significava aquesta paraula he anat al diccionari, com acostumo a fer en aquestes ocasions.  Trobo que és una sort que hi hagin tants diccionaris, sobretot per aquells que tenim la “mania” de consultar-los (com es deu dir la mania de consultar diccionaris?).

Ara no parlaré del vídeo ni del seu contingut, però sí que us recomano vivament que el mireu perquè trobo que és molt bo. És fet per quatre estudiants de publicitat de la Universitat Pompeu Fabra. Nois joves i, pel que es veu, futurs cracks en aquest món tan complex de la publicitat. L’article explicava per què havien escollit aquesta paraula “eleuteromania” -que jo no havia sentit mai- i deien que vol dir “intens i irresistible desig de llibertat”. I, segons es veu, hi ha molta gent que té aquesta mania i sembla que darrerament s’està estenent de manera perillosa a Catalunya, tot i que hi han les autoritats pertinents molt ben disposades a aturar-ho. Us ben asseguro que de ganes, mitjans i diners n’hi posen molts!

Tornant al tema dels diccionaris i de les manies. Resulta que hi ha un diccionari de manies, d’obsessions, fòbies i coses d’aquestes. M’hi he passat una bona estona llegint noms estranys, totalment desconeguts per a mi i comprovant quanta gent estranya hi ha per aquests mons de Déu. Tots hem sentit a parlar alguna vegada de cleptomania, de nimfomania, de mitomania, i d’algunes més. Però ¿heu sentit a parlar mai d’ablutomania (Obsessió crònica per banyar-se),  d’aritmomania (Obsessió per contar i pels números), de cinomanía (entusiasme intens pels gossos) o de Katisomania (compulsió incontrolable por asseure’s)? I d’aquestes manies estranyes en trobarem un fotimer si anem a consultar aquest estrany diccionari que –tot i tenint-ne una bona  col·lecció- comprovava que n’hi faltaven moltes més. De fet, no acabaríem mai de batejar totes es manies que tenim els humans. Per exemple, com en podríem dir de la mania de fer referèndums o consultes? Aquesta mania no l’he trobada en aquest diccionari i trobo que hi podria molt ben ser, no us sembla?