SIGUEM COMUNICACIÓ!

SIGUEM COMUNICACIÓ!

Siguem comunicació,

que per a això hem nascut

de la boca de Déu!

Siguem comunicació,

perquè la seva Paraula

es comunica en pròpia carn.

Siguem comunicació,

perquè hem estat marcats

pel testimoni del seu Esperit.

Comuniquem-nos, germans, comuniquem-nos.

Diguem la veritat contra tota mentida.

Cridem l’esperança contra tota tristesa.

Donem el missatge suprem de l’amor contra tot egoisme.

Amansim la cridadissa

del propi cor atabalat.

Ensenyorim-nos dels mitjans de comunicació,

perquè els fills del Senyor no poden ser esclaus.

Escoltem totes les coses,

escoltem totes les ales,

escoltem totes les passes.

No podem deixar-nos aïllar, sords o muts,

ni per la por,

ni pel lucre,

ni per cap ordre dels dominadors.

Ajuntem totes les nostres boques en un sol crit de justícia

per damunt del mar de mons diversos,

per sobre de la muntanya de totes les estructures.

Que parli el poble per la ràdio,

que parli el poble des de la premsa,

que parli el poble en la TV.

Que parli el poble la veritat. Que la veritat parli al poble.

La veritat.

De dalt estant de les teulades

fins al cor del món.

A l’entorn del bramul que atueix els humans

fem foc i força a la humana llibertat

per a la notícia del Regne.

Cridem l’Evangeli.

Siguem paraula transmissora de la Paraula,

verbs del Verb, que s’encarna sempre

en el veïnat de Natzaret,

en les perifèries de Betlem,

a la vora del llac de la turba famolenca,

en els carrers de la ciutat on ressonen

els crits del mercat, la festa i els clarins de l’Imperi,

davant del Sanedrí i del Pretori,

en la creu que carreguen a les espatlles

del Servent sofert, en la silenciada vida del sepulcre,

en la vencedora tarda del Diumenge.

Si un dia no podem parlar amb paraules,

parlem amb la vida en peu de testimoni.

Parlem amb els ulls als germans atordits.

Parlem, sobretot, a les oïdes del Pare.

I potser, protestarem

amb la paraula major de la sang, proclamada

com a pregó de la Pasqua.

PERE CASALDÀLIGA

(Poema del llibre “A l’aguait del Regne”. Barcelona: Claret, 1989

XAFARDEIG INTERNÀUTIC

Qui més qui menys tots tenim com una espècie de tendència innata al xafardeig. Sense voler, se’ns escapa un comentari, una paraula, que després veiem que era innecessària i fins i tot contraproduent. I ara, amb aquest invent d’internet, encara es fa més present el xafardeig i de seguida ens posem a fer safareig de qualsevol tema sense ni adonar-nos-en.
El que no sabia és que la paraula «xafardeig»prové de «safareig» que, al seu torn, prové de la paraula àrab «saharij». I no és estrany que hagi estat així perquè hi ha una relació clara: els safaretjos eren lloc de comentaris diversos i lloc de tafaneig, ja que es reunien moltes de les dones d’un poble, algunes de les quals (sobretot les més joves) s’hi passaven tot el dia fins que s’eixugués la roba. Els safaretjos complien una autèntica i necessària funció social en un tempos que no hi havia altra cosa que les ràdios i que les notícies corrien molt a poc a poc.
Ara que ja han desaparegut els safaretjos públics i que només han quedat per a fer-hi visites turístiques, n’ha sortit un altre molt més potent: internet. Internet -a més de moltes altres qualitats i defectes- és el modern safareig on s’hi aboca tot i de seguida algunes persones xafarderes de mena es cuiden d’anar a buscar-ho i escampar-ho per tot el món. Ho hem vist darrerament amb els tuits que van costar la dimissió de l’ex ministre de cultura Màxim Huerta i ara ho acabem de veure amb l’altre ministre Pedro Duque i les seves afirmacions sobre l’escola pública i privada. El risc que corren ara els que siguin nomenats per un càrrec important és que, en qüestió de minuts, tot un exèrcit de detectius aficionats, enemics diversos i gent sense escrúpols aniran a remenat casa teva per veure si troben algun cadàver a l’armari o alguna porqueria en algun racó per tal de mostrar-la ràpidament a tot el món. I, és clar, tots tenim pecats més o menys grossos que no volem que surtin massa a la llum pública, cosa impossible del tot en els temps que ens ha tocat viure.
Pedro Duque, actual ministre de Ciència, Innovació i Universitats, es veu que va menystenir fa uns mesos l’educació pública i confessava que ell mateix havia hagut de portar els seus fills a un col·legi privat, perquè allà es prenen més seriosament l’ensenyament d’idiomes. Alguns han sortit immediatament en defensa de l’educació pública amb arguments ben contundents i li han dit que no és veritat que l’educació privada espanyola sigui superior a la pública. De fet, només a l’àrea d’idiomes, hi ha més col·legis bilingües públics que concertats, i el 2016 el psicòleg Alfredo Hernando va realitzar un estudi en el qual va concloure que els centres públics són més innovadors que els privats tant en estratègies com en resultats. Quant a l’àmbit de les universitats, que és competència directa del seu ministeri, Pedro Duque hauria de repassar les últimes estadístiques, ja que només hi ha una universitat privada entre les deu primeres d’Espanya i aquesta queda en un gens honorable setè lloc.
De tot això en podem extreure tots una bona lliçó: alerta amb el que fem o diem perquè, com diu el títol de la premiada novel·la del periodista Xavier Bosch, al final «SE SABRÀ TOT».

TVE: la pocavergonya feta tele!

He rebut, suposo que com tots els pensionistes, l’optimista carta de la ministra Fàtima Báñez amb la gran notícia de que ens apugen la pensió un 0’25%. Ja veurem fins quan podran aguantar i si tardarem molt temps que ens diguin que d’augments res de res… He estat durant una setmana a l’Argarve, al sud de Portugal, en un d’aquests viatges de l’Imserso cada dia pitjor organitzats i en pitjors condicions, potser per les famoses retallades que, vulguis o no, arriben arreu i, per tant, també als jubilats. El viatge fins a Portugal va anar prou bé (AVE Lleida-Sevilla i bus Sevilla- Albufeira)i semblava que prometia una bona estada perquè va estar tot prou ben organitzat. En arribar ens van portar a dinar a un restaurant on ens van donar un menú discretet, però suficient. En arribar a l’hotel (un mastodont de 400 habitacions-apartaments), ja vam veure que la cosa no prometia gaire doncs tots ens queixàvem de que les habitacions eren molt fredes. A nosaltres ens en va tocar una que tenia un aparell d’aire condicionat que devia funcionar al 50 per cent i que va fer que ens constipéssim i mig ens engripéssim. Però la tornada encara va ser més terrible perquè ens van deixar tirats a l’estació de Sevilla durant més de dues hores amb el regal d’un pícnic que consistia en dos petits entrepans difícils d’empassar, una poma i una botelleta d’aigua.

Hi hauria unes quantes coses més per explicar, un altre dia ja en tornaríem a parlar si vingués a tomb. Avui voldria parlar de TVE, que era la única cadena de TV que es podia sintonitzar en castellà a l’hotel. Em sembla que era el canal internacional que aquesta cadena emet per satèl·lit. He de dir que jo -per principi i per salvaguarda de la meva salut mental i equilibri emocional- no miro mai els informatius d’aquesta cadena i, com a molt, algun programa molt concret que em pugui interessar. Allà vaig tenir ocasió de veure algun informatiu que, de tant partidista i favorable al PP, es convertia en un episodi quasi vomitiu. Sort en tenia del telèfon mòbil que em permetia poder veure altres canals i escoltar altres emissores.

En un dels programes que vaig tenir ocasió de veure entrevistaven a Josep Lluís Clèries. Eren el presentador i tres feres ferotges més que es notava que estaven disposats a cruspir-se’l de la manera que fos. Mentre anava veient els atacs despiadats que el pobre home va haver d’aguantar durant una bona estona, pensava que tenen tan poca vergonya que ja ni amaguen el partidisme i deuen pensar que això és el més normal. TV3, al seu costat, és un canal que els hauria de fer envermellir de vergonya, tot i que constantment la titllen de partidista i no sé quantes coses més.

Una bona colla de periodistes de TVE ja es van queixar públicament de la cobertura que van fer del referèndum a Catalunya i val dir que sentien vergonya de pertànyer a una casa que manipula d’aquesta manera. Recordaven llavors als dirigents de la casa «l’obligatorietat d’informar amb independència i pluralitat». Es veu que la queixa no devia arribar mai al lloc que corresponia perquè segueixen manipulant i aquí no passa res.

Què esperen els partits «d’esquerres» de presentar una moció de censura i fer fora del govern aquesta colla de corruptes indesitjables per tal de que aquesta España que tant veneren i tant s’estimen tingui una altra cara una mica més democràtica i presentable?.

UNA COSA ANOMENADA ÈTICA

No podem callar més davant les opinions que, nit rere nit, s’expressen en les tertúlies de 13 TV.” Aquesta és la queixa que una trentena de capellans de la diòcesi de Tarragona ha fet a través d’una carta dirigida al president de la Conferència Episcopal Espanyola. No és nou aquest tema. Fa anys que s’arrossega i ja se n’havien queixat els bisbes catalans. Pel que es veu, poc cas els van fer i tot ha seguit més o menys igual.
Aquesta falta d’ètica professional que demostren els dos principals mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola com son la COPE i 13 TV són el paradigma i l’exemple perfecte de què no hauria de ser un mitjà de comunicació que vulgui ser plural, lliure i creïble. Una societat plural ha de tenir mitjans plurals, tot i saber que sempre n’hi haurà alguns que no respectaran aquest principi. Però el problema no és que alguns mitjans de comunicació tinguin una línia editorial partidista. Cadascú té la que té i és ben lliure de triar la que vulgui, si és visible, clara i no es vulgui dissimular. El problema sorgeix quan veiem que entenen d’una forma ben peculiar allò que s’anomena ètica professional. Quan no hi ha ètica no hi pot haver ètica professional. Quan un mitjà de comunicació creu que tot és vàlid per tal de què una notícia s’escampi, anem malament. Això és un principi necessari en el camp periodístic, però ho és també en qualsevol altra professió i per aquest motiu existeixen els codis deontològics que regulen qualsevol activitat professional. La deontologia forma part de l’ètica normativa i presenta una sèrie de principis i regles que haurien de ser d’obligat compliment.
 Suposo que aquest problema ha existit sempre, però sí que podem comprovar que aquests darrers temps s’ha agreujat perillosament. En el cas dels mitjans de comunicació de la Conferència Episcopal Espanyola tot esdevé molt més greu perquè, essent com haurien de ser uns mitjans que difonguessin valors humans i cristians, el que fan massa sovint és difondre antivalors. La Conferència Episcopal Espanyola sosté i finança uns mitjans que tenen un fons ideològic marcat per la intolerància i l’odi a tot allò que sigui políticament diferent del que ells pensen i molt sovint difonen valors contraris als de l’evangeli de Jesús. Són molts els que creiem que és reprovable i denunciable que uns mitjans de comunicació de l’església facin servir un to agressiu i humiliant com el que utilitzen contra aquells que pensen de manera diferent al pensament ultraconservador que ells tenen, tot ignorant el pluralisme ideològic de la mateixa església i sense mantenir el mínim respecte a la persona, valor essencial i comú de la democràcia i de l’humanisme cristià.
Els bisbes, que tant sovint parlen de moral i tan sovint la consideren fonamental pel comportament de les persones, no haurien d’oblidar que abans hi ha una cosa que es diu ètica. I sense ètica, poca moral hi pot haver…

Què vol dir ‘diversitat funcional’?

Demà, divendres 27 de Maig, a les 20h i a la sala d’actes de la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell (Av. Jaume I) de Mollerussa, ACUDAM organitza una conferència + col·loqui amb Mònica Terribas. A la conferència i el posterior col·loqui mirarem de reflexionar sobre la relació dels mitjans de comunicació i les persones amb discapacitats diverses.

No es pot posar en dubte que els mitjans de comunicació tenen un paper fonamental com a constructors d’opinió i, per tant, també el tindran a l’hora de trencar els estereotips que sovint es tenen sobre certs col·lectius de persones. Les paraules donen forma al pensament i són més poderoses del que ens pensem. No només designen objectes, persones o conceptes sinó que també conformen el pensament i aquest, a la vegada, condiciona les nostres actituds. Per això, per canviar actituds inadequades, perjudicials, equivocades o injustes és necessari començar a canviar la forma en que parlem i la terminologia que fem servir.

Per sort, s’ha fet un llarg camí a l’hora de parlar i tractar les diferents formes de discapacitats. Però falta molt i tots tenim tendència a caure en els errors de sempre perquè no ens acabem d’acostumar a tractar el tema amb naturalitat i, per tant, les persones es veuen afectades per la qualificació més o menys negativa que acompanyen les nostres paraules o actituds. Ho fem la majoria de vegades sense cap mala intenció, però ho fem. Caldria que aprenguéssim a definir les persones pel que són i no pels títols que tenen, pels diners, pels càrrecs o pels diagnòstics que els metges els han assignat. Per això hauríem d’aprendre d’una vegada que les persones no són la seva discapacitat sinó que la tenen. Com la tenim tots, per altra banda, en algun o altre aspecte de la nostra persona o de la nostra vida.

Com deia, s’han fet molts passos en quant a paraules, conceptes, maneres de fer i de tractar certes discapacitats. I el pas que s’està fent actualment -i que és molt interessant-és el que va cap a una substitució progressiva de la paraula “discapacitat” per “diversitat funcional”. Aquesta expressió la va anar gestant i fent-la pública el Foro de Vida Independiente (FVI), un moviment de persones amb discapacitat que ha reflexionat molt i molt bé sobre aquest tema. Caldria que tots féssim un passeig per la seva pàgina web i segur que ens seria molt profitós. Entretant, mirarem si aquesta conferència-col·loqui amb la Mònica Terribas ens resulta prou interessant i ric com per aprendre’n una mica més. Ja en parlarem…

Condecorar guàrdies civils

Avui voldria aportar per a tots aquells que no el coneguin aquest text que acabo de llegir en el Facebook del bisbe de Tànger, Monsenyor Santiago Agrelo Martínez.

Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest bisbe, que parla clar i evangèlicament. Considero que és un testimoni valuós que cal escoltar entre tanta grisor, foscor i entre tants silencis vergonyants com abunden en l’episcopat espanyol. Podreu trobar també el text en aquest enllaç

https://www.facebook.com/agrelomartinez?fref=nf

Cadena 13 TV. Programa: “El Cascabel”. Día 12 de mayo.
La noticia es: «El Ministerio del Interior ha decidido condecorar a los ocho guardias civiles que la semana pasada fueron absueltos definitivamente de la acusación de haber maltratado a un migrante en la valla de Melilla, según ha anunciado el titular del Departamento en funciones, Jorge Fernández Díaz. »

Los comentarios en la tertulia: Los guardias civiles, unos héroes, a los que sólo podemos estar agradecidos por el servicio que prestan. Los emigrantes, unos delincuentes, agresivos, que no tienen derecho alguno a acercarse a nuestras fronteras.

Me repugna que se apalee a nadie. Me asombra y me sobrecoge que un Ministro del Gobierno de España condecore a quienes golpean –con razón o sin ella- a personas indefensas. Me indigna que en la televisión de la Conferencia Episcopal Española se exalte a quienes apalean a emigrantes, y se dé a entender que los apaleados son agresores violentos, números sin derechos, como si todo lo que se les debe fuesen los golpes que se les dan. Me pregunto si es eso lo que piensan los obispos que pagan a quienes eso dicen.

A esos emigrantes, acosados por el hambre, las enfermedades, las penalidades, las fuerzas del orden y hasta por los elementos de los que dispone el buen Dios, se les priva de derechos, se les trata como desechos, y se les criminaliza para que la sociedad los considere desechables. En 13 TV olvidan que esos hijos de nadie son los predilectos de Dios; olvidan que la Palabra de Dios se hizo carne, no para que hubiese obispos ni periodistas sobre la tierra, sino para que hubiese buenas noticias para los pobres.

Si en una televisión se exalta la violencia contra los emigrantes, se desprecia a los sin papeles como si en esa condición dejasen de tener derechos y necesidades personales, se pisotea el evangelio, yo jamás pensaría que esa televisión pueda ser de la Iglesia.
¡Si los es, es un escándalo!

De què toca parlar avui?

Als blogs hi acostumem a llegir les coses que passen. És clar que hi ha blogs especialitzats que només parlen d’un tema o dos i deixen els temes d’actualitat de banda. No és el cas d’aquest blog. Jo parlo del que em sembla i quan em sembla, és cert. Però generalment l’actualitat m’empeny a parlar del que passa.

I de què toca parlar avui? Podria escriure –més aviat que parlar- de molts temes. L’actualitat sempre té temes interessants. I si no els té, ens els inventem. Al mes d’agost diuen que no hi ha temes i que els diaris omplen las pàgines amb temes intranscendents que es tornen interessant de cop.  No és veritat. La vida és vida sempre. I la vida segueix el seu ritme estiu, hivern, primavera i tardor. I la vida sempre és interessant, sempre ens diu coses si la volem escoltar i sempre podem dir-hi la nostra.

Avui podria parlar de moltes coses: d’un tema frívol com és el de la sanció que el TAS ha mantingut al futbolista uruguaià Suárez per la seva mossegada repetitiva; del virus d’ Ebola que segueix matant africans; de les dificultats econòmiques que passen els països i les persones; dels emigrants que no paren d’arribar aquests dies amb pasteres o dels que estan hores i hores enfilats en les tanques per poder passar a Europa. Podria parlar de la fita històrica del bilió d’euros –sí, ho heu llegit bé: un bilió- que ha assolit el deute espanyol amb Rajoy (270 mil milions més des que va arribar ell el 2011). No sé si ens hi hem fixat prou bé, però un bilió d’euros és un milió de milions, o sigui que té ni més ni menys que 12 zeros= 1.000.000.000.000. Ens podríem fer la pregunta de “qui pagarà tot això?” i intentar buscar la resposta que tots ja sabem. Ningú. Això diuen els entesos que és impossible pagar-ho.Com que no entenc de números, ja ni m’hi poso…

Podríem parlar de moltes coses. Algunes greus, altres no tan greus. Algunes importants i d’altres gens ni mica. L’actualitat ens en regala mil notícies cada dia. Però avui parlaré d’una que acabo de saber i que ha passat aquí al meu costat:

“Un nen de 3 anys va morir ahir a Mollerussa després de passar pel CAP i per l’hospital Arnau de Vilanova de Lleida sense que se li hagués detectat cap malaltia greu. El petit, Alassane Sané Ba, d’origen subsaharià, tenia una germana bessona i la seua família viu des de fa anys a la ciutat. L’informe mèdic remès als Mossos d’Esquadra i al jutjat indica que va morir d’una sèpsia generalitzada”.

La notícia sortirà a pocs diaris. La notícia no sortirà potser a la tele. La notícia és una notícia més? No pas per als seus pares i familiars. A l’ Àfrica moren molts nens i molts adults per l’ Ebola, per la malària, per falta d’aigua potable, de medicaments o per falta d’aliments. Ja ho sabem i generalment en parlem poc –o gens ni mica-, o en parlem només quan alguna cosa se’ns presenta com una amenaça en forma d’epidèmia, o quan mor un missioner a qui traslladen amb tota la parafernàlia possible.

Però el dolor dels pares del nen africà que mor –el de l’ Àfrica i el d’aquí a Mollerussa- és el mateix. Potser els d’allà ja s’ho esperaven i preveien que la vida dels seus infants corria molts perills i podien morir i, en canvi, els d’aquí se sentien prou segurs perquè eren a Europa i aquí aquestes coses no acostumen a passar…  Però resulta que no és veritat i que aquestes coses passen igual i els nens moren aquí i allà i les preguntes davant la mort són les mateixes, el dolor és el mateix i la nostra passivitat acostuma a ser la mateixa.

Suposo que quan uns pares perden un fill les llàgrimes són semblants aquí i allà; el plor és el mateix i les preguntes de què hi ha darrere aquest dolor són les mateixes. A l’ Àfrica potser donen per suposat que un nen pot morir més fàcilment encara que un adult i aquí donem per suposat que primer es moren els padrins, després els pares i finalment ens moren els nens quan arriben a vells. Sí, és clar, és la seva i la nostra lògica.És el que tocaria. Però la lògica a vegades falla… I les preguntes es queden sense resposta, tan aquí com allà… I nosaltres i ells ens quedem sense paraules davant la mort d’un innocent.

Són les mateixes preguntes sense resposta que es feia Albert Camus a “La pesta” fa una colla d’anys i l’únic sentit que hi trobava a tot plegat era el de la solidaritat d’uns metges que ho donen tot pels demés enmig d’una ciutat assetjada pel còlera. Són aquest valors potser els que fan que el món pugui anar rodant més o menys bé: metges que treballen amb condicions infames a l’ Àfrica i metges que deuen seguir fent el que poden aquí a Catalunya, tot i les retallades. Missioners i missioneres que donen la seva vida de forma anònima i desinteressada pels més pobres i desvalguts arreu del món; nois i noies pertanyents a ONG’S que regalen els millors anys de la seva vida per fer el bé. I així podríem anar seguint amb milers i milers d’exemples.

Tant de bo que aquestes morts i aquests actes de generositat ens comportin una reflexió profunda i la convicció de que un dels valors fonamentals de la humanitat és el de la solidaritat i que valorem la vida humana per si mateixa allà on sigui i siguin quines siguin les creences. Que la nostra indiferència estival no ens acabi d’adormir del tot i que, com Camus a La pesta Camus seguim creien fermament la seva màxima fonamental: “En l’home hi ha més coses dignes d’admiració que de menyspreu ” .

Corruptes actius i passius

José María Castillo és un teòleg que cal llegir. Jo procuro fer-ho de tant en tant i sempre en trec molt profit. Ahir llegia el darrer apunt que titula “Los corruptos vamos a misa”. El trobareu en el seu blog  “TEOLOGÍA SIN CENSURA”. En aquest apunt diu que hi ha dos tipus de corruptes: els actius i els passius. Els actius són els que maten, roben, menteixen, ofenen o fan mal de la manera que sigui. Els passius són els que callen o creuen els braços davant els atropellaments i les injustícies que cometen altres i que s’haurien de denunciar, però els corruptes passius callen o es queden quiets, per no complicar-se la vida. Amb l’activitat d’uns i la passivitat d’altres es produeix la societat corrupta, monstre de totes les violències i causa d’interminables sofriments.

Això m’ha fet pensar en unes paraules que va dirigir el papa Francesc fa uns mesos als membres de l’associació de ràdio i televisions d’inspiració catòlica presents a Itàlia. Més o menys els va dir que els pitjors pecats dels mitjans de comunicació són la calúmnia, la difamació, però sobretot, la desinformació. Vindria a ser, més o menys, el que deia el teòleg Castillo. Quan un mitjà menteix obertament, difama, s’inventa una notícia, diu mitges veritats, insinua fets no provats o manipula descaradament la realitat–com veiem tantes vegades- es transforma en un corrupte actiu. Perquè massa sovint pensem que la corrupció només és assumpte de diners. Sí, també ho és. Però potser n’hi han altres de molt pitjors que no pas la purament econòmica. Recordo que el papa Francesc deia que la falta de respecte per les persones o pels valors és una cosa greu, com ho són la calúmnia o difamació, que ell qualifica de “pecats mortals”. Però deia que encara era més greu la desinformació, “el dir les coses a mitges”, no no dir-les (amagar-les), perquè no permet a qui veu la televisió, escolta la ràdio o llegeix els diaris “fer-se un judici de valor, perquè no té elements per poder-se’l fer”.

La majoria de gent –pobres de nosaltres- no tenim els mitjans necessaris per contrastar les notícies i si ningú ens informa correctament traurem conseqüències equivocades de les coses i farem judicis de valor equivocats. Com a màxim disposem de fonts diverses que a vegades més aviat ens emboliquen la troca perquè sovint donen informacions totalment contràries de la realitat. Qui té raó? A qui hem de fer cas?. Quan fem un judici sobre una persona el podrem fer just? Tindrem els elements necessaris per fer-lo? Penso que, quan tothom cau amb crueltat sobre un cas de corrupció com ara el de Jordi Pujol, si no hauríem de veure abans qui ha pecat de passivitat i ha callat coses que potser sabia. Si hem de ser sincers, crec que la majoria no en sabia de la missa la mitat de tot aquest cas i per això ha sorprès tant. I no val allò de “jo ja ho deia”, “jo ja ho sospitava”, “tothom ho sabia”… Doncs, no. Perquè aquests havien d’haver denunciat les coses llavors i no pas ara.

I unes altres preguntes que ens caldria fer: Per què han esperat tant a destapar les coses si feia anys que diuen que ho sabien?. I l’Estat perquè no ho ha perseguit abans?. Tots els diners dels corruptes, tots els diners amagats en paradisos fiscals durant tants anys, han estat diners estafats al ciutadà més necessitat. Si volen fer pedagogia els que manen, primer de tot han de ser ells qui han de ser rectes i han de perseguir el malfactor. No n’hi ha prou de ser sensacionalista en un moment donat i aixecar la catifa per tal de que es vegi ben bé la merda que hi ha a sota. La catifa cal aixecar-la cada dia i la neteja s’ha de fer sense fer gaire soroll. Val més ser responsable, discret i efectiu que no pas espectacular i poc efectiu. Alguns diuen que encara hi ha massa diner brut i negre per aquests mons de Déu i que no posen massa interès en perseguir-lo perquè darrere hi ha interessos massa clars.

Els grans grups de comunicació espanyols em sembla que tindrien alguna cosa a dir i potser caldria que entonessin el “mea culpa”, perquè només aixequen la llebre quan els interessa. Segons què, prou que ho esbomben i ho divulguen ràpidament. Però segons quines altres coses bé prou que se les callen!. I aquí voldria fer un esment especial a 13TV i la COPE, els mitjans anomenats “dels bisbes” que són el paradigma més clar d’aquesta manera bruta, obscena i contaminadora d’informar. Ja seria hora que La Conferència Episcopal Espanyola hi fes alguna cosa!

En el discurs que citava abans, el papa Francesc reclamava al mitjans d’informació catòlics a Itàlia tres coses: “VERITAT, BONDAT i BELLESA”. Les tres juntes.  Donar la informació de la forma més veraç possible i contrastant les coses; fer-ho amb bondat, de forma amable i sense destil·lar verí;  i fer-ho de la forma ,és atractiva que es pugui, sense mal gust, sense expressions grolleres, de forma educada. Quina feinada, no? Però és el que correspondria i el que el poble necessita.

José Maria Castillo acabava el seu article recordant aquelles famoses paraules de Martin Luther King que deia que “quan parlem del segle XX, el més greu no seran les malifetes dels malvats sinó el silenci de les bones persones “. Doncs això és el que ens hauríem d’aplicar també cadascú de nosaltres.Perquè molts dels corruptes anem a missa…

L’hora dels llepaculs

Ja fa dies que ha començat una comèdia bufa, que segur que persistirà una llarga temporada. Aquests pròxims dies agafarà gruix, pujarà com el suflé i s’escamparà com una taca d’oli per la majoria de mitjans espanyols sense cap mena de dubte ni de rubor. Ja l’hem començat a veure d’una manera ben descarada en les anomenades “revistes del cor” on, des del mateix moment que es va saber que Juan Carlos I abdicava, es van posar frenèticament mans a l’obra per començar a omplir pàgines  i pàgines molt ben farcides d’idíl·liques fotos d’una monarquia que fa figa, però que sembla que -entre tots- estiguin obligats a salvar rentant-li la cara tan bé com poden. Després han anat seguint alguns diaris, emissores de ràdio i canals de TV…

Una bona colla de mitjans de comunicació espanyols s’han posat  la granota de treball per tal d’adular i afalagar tant com sigui possible els nous monarques (l’antic i el nou). Com que aquí no ens estem de res, sembla que no en tenim prou amb un monarca sol i, per decret llei, el govern espanyol de Mariano Rajoy s’ho ha fet venir bé per aprovar els títols i honors que els corresponen als reis Joan Carles i Sofia quan el seu fill Felip assumeixi la corona espanyola després de l’abdicació de el seu pare: seguiran sustentant els títols de reis. I, posats a fer, també s’elabora una norma perquè el monarca tingui una protecció legal especial quan deixi el tron​​. Tot lligat i ben lligat, a imatge i semblança del que va voler fer Franco…

Els mitjans, doncs, s’han disposat a afalagar servilment -tant com sigui possible, i més- la monarquia i li busquen totes les virtuts i les excel·lències que no tenen o que no es veuen per enlloc (si més no, en el cas de l’espanyola). En una paraula: s’han posat en la millor disposició llepaire, a veure qui llepa el cul millor i demostrar qui la té més llarga (la llengua, s’entén….). A veure qui ho fa millor, de manera més fina i més complerta, se suposa que per treure’n després els màxims beneficis. S’ha de mirar de caure en gràcia des de bon principi. Trobo que és molt poc edificant i massa servil aquesta actitud de voler-nos vendre –tant sí com no- un peix ja molt passat o bé l’oferta d’un altre que encara s’ha de pescar.

No sé on vaig llegir-ho (perdoneu la meva mala memòria), però algun periodista dels que encara es mantenen dignes va dir una frase que vaig trobar molt encertada: “Jo que creia que teníem una monarquia exemplar, i el que teníem era una merda de llibertat de premsa”. Perquè en aquest país, quan es tracta de criticar certes coses no es pot fer; quan es tracta, en canvi, de fer de llepaculs ja és tota una altra cosa. Corrents i de pressa –com si hi hagués molta por- la Zarzuela i els dos grans partits polítics s’han posat d’acord per fer coses que són vergonyants i quan algun dia se sàpiguen quedaran tots ben retratats. I potser ho anirem sabent tot més aviat del que ells mateixos es pensen. Espanya és encara un país de cecs on el borni és rei i, si m’apureu, fins i tot un cec pot ser rei sense gaire esforç; fins no fa gaire hi ha hagut molta por a criticar aquesta institució on tot es feia bé i tot era de color de rosa. Per sort, sembla que ja han començat a sortir coses i més que en sortiran. I sembla també que Espanya no és tan monàrquica com semblava.

I, PER ACABAR, UNA RECOMANACIÓ: haurem de comprar el nou còmic de 75 pàgines titulat “ORGULLO Y SATISFACCIÓN” que demà publicaran els dibuixants que van dimitir de EL JUEVES després de la censura imposada per l’editorial RBA. Tots els detalls es poden trobar AQUÍ . Els autors ens expliquen que amb aquest còmic volen dir adéu a Juan Carlos I i donar la benvinguda a Felipe VI. Molta sort!

     

Censura, autocensura i obscurs interessos

L’actualitat ens ofereix normalment tants temes que a vegades es fa difícil elegir-ne un, tot i que aquest blog no pretén només tocar els temes del dia a dia. És cert que puc triar parlar-ne o no i que sóc totalment lliure d’escriure del què vulgui. És cert també que els meus comentaris no serveixen absolutament per res més que per desfogar-me en algun moment o simplement per exposar públicament les meves reflexions o punts de vista. No arriben enlloc, no tinc pretensió de cap mena i no n’espero res més que fer-me passar les ganes d’escriure.

Avui, però,  no m’he pogut estar de comentar el degoteig de notícies que surten en relació a la revista “EL JUEVES” i de la colla de col·laboradors que la van abandonant. Tots ho deveu saber: RBA, propietària de la revista, fa retirar la portada sobre l’abdicació del rei –que ja estava feta i a punt de sortir- i els diu als col·laboradors que “prohibeix tocar, fins a nova ordre, la monarquia en portada” de la publicació. El grup propietari de la publicació els ha transmès el missatge que “a dintre podem fer el que vulguem, però a la portada no es pot tractar la monarquia”. D’això se’n diu simplement CENSURA i alguns col·laboradors no els ha donat la gana de passar per aquest tub imposat i se n’han anat donant cadascú la seva particular explicació.

Entenc el dret que té cadascú a casa seva de fer el que vulgui i imposar les normes que vulgui. El que no entenc tant és que es faci bandera d’una llibertat  que, en realitat, no existeix tant com sembla. Jo no comprava ni llegia EL JUEVES perquè no és una revista del meu gust i del meu estil, però entenc que en una societat oberta i democràtica hi han d’haver mitjans d’informació crítics. Però crítics amb tot i amb tots. El que ja no entenc tant és que només es pugui criticar algunes coses i altres no. No havíem quedat que érem lliberals, lliures, democràtics, moderns, avançats i tot el que vulgueu? No havíem quedat que no estava gens bé això de bloquejar comptes de Facebook o Twitter, com ha passat i encara passa en alguns països? No havíem quedat que no és tolerable que -com passa a la Xina- es vulgui controlar la missatgeria mòbil, els diaris o les cadenes de TV?

S’ha criticat –i amb raó- la Inquisició i Torquemada. Occident s’omple la boca sobre llibertats individuals i socials. Critiquem  que en alguns països àrabs tinguin les dones sotmeses i sense drets. Critiquem països (Veneçuela, Equador, Cuba, Turquia, Xina, Corea del Nord… i tant d’altres) que coarten les llibertats i la informació als seus ciutadans. Criticàvem a Franco i l’estricta censura que imposava en tots els àmbits… Podríem seguir una bona estona i podríem parlar també del que passa aquí a casa nostra i voltants. Els governs de tots colors s’ha fet un fart de prohibir, directament o indirecta, amb maneres obscures i sibil·lines, exposicions, notícies, programes de TV, llibres, obres d’art, etc

Però el pitjor de la censura no és la censura en sí mateixa. El pitjor és l’autocensura que ens imposem per por a represàlies, perquè no ens donaran feina, perquè ens retiraran les subvencions o ajudes, perquè no tindrem publicitat. El pitjor és la por i les múltiples formes de pors. El pitjor és que nosaltres mateixos ens tallem les ales per por a volar i nosaltres mateixos ens tanquem dins la gàbia. Deia abans que tothom té dret a fer el que vulgui a casa seva. Només faltaria! Però hem pensat què és el millor? El dret a callar hi és, però i el deure a parlar on queda? Tan greu pot ser un pecat de comissió que un d’omissió i, en canvi, acostumem a posar-los en sacs diferents, a no valorar-los igual i les balances amb que els pesem tampoc són massa afinades. El cas de El JUEVES és un exemple evident i només cal felicitar els professionals que han dit que no volen jugar en aquest joc, ni els semblen gens bé les regles farisaiques i interessades que els imposen.

Llegia una vegada que la periodista i escriptora ROSA MONTERO explicava que una revista estrangera li va demanar una col·laboració. Volien un article cada dos mesos i d’entrada li van dir que podia ser sobre un tema completament lliure. Però explica que després van afegir: “hi ha, però una petita, limitació: no podràs fer menció de política, de religió o de sexe”. I acabava dient irònicament la Rosa Montero: però és que hi ha potser altres temes de què parlar? Sí, ja ho sabem que hi ha milers de temes per poder parlar o escriure. Però cal posar limitacions d’aquesta mena per no esverar el ramat? No farem un ramat de xais obedients que només caldrà que segueixin el pastor que algú els posa al davant? Parlem molt de llibertat, però a l’hora de la veritat potser en fem servir menys de la que caldria.

I aquesta és la portada de EL JUEVES que no van voler publicar. Tampoc n’hi havia per tant, em sembla… La publico en honor d’aquests professionals que han tingut la dignitat i el valor de deixar la revista.