Ràbia i vergonya

dibujo2bde2bjaume
SI VIS PACEM és un blog de la poeta basca SILVIA DELGADO. Al seu blog expressa «opiniones de una poeta en pie de guerra», segons diu ella mateixa. Aquests darrers temps han estat i segueixen sent, especialment pels catalans, temps de ràbia, d’indefensió, de mentides, d’injustícia. España (i quan dic España ja m’enteneu a qui em refereixo) no només ens roba els diners amb tota la indecència del món, sinó que també ens vol robar la dignitat i ens vol fer claudicar. Ens maltracta de totes les maneres possibles: de manera matussera o amb refinament; amb l’ús vergonyant de la força bruta o amb dissimulació i amagant-se rere lleis injustes. Espanya ( i ja sabeu a qui em refereixo) fa cada dia més fàstic, més vergonya i més ganes d’allunyar-se’n ben lluny.

La SILVIA DELGADO ha escrit aquest text (que he copiat exactament com l’ha escrit) que expressa totes aquestes coses…

Vergonya i ràbia

Qué vergüenza da España, esa España patriotera de toros, fútbol y mantilla.

Esa España que bendice la ira desatada contra las urnas.

Esa España que sabe mucho de odio y poco de poesía.

Qué vergüenza dan sus caras gastadas por el sudor y el hambre, qué vergüenza verlos pidiendo a pleno pulmón respeto a la ley y el orden.

Qué vergüenza dais españolitos, esclavos de viejas ideas, lameculos de caciques, mamporreros de quienes roban a vuestros hijos pan y salario dignos.

Qué vergüenza siento cuando desfiláis sin sentido, casi descalzos casi famélicos.

Qué vergüenza, por dios, qué vergüenza, vuestro trabajo esforzado, vuestras penurias al viento, vuestra fiereza desperdiciada en banderas rojigualdas, en misas de brazo alzado, en plazas atiborradas de aguiluchos y de necios.

Españoles vergonzantes, vosotros que veis a dios y al rey como superhombres, vosotros que no queréis una nueva patria, ¿es que no tuvisteis sed, es que no tuvisteis deudas?, ¿acaso vuestros hijos no enfermaron?, ¿llegáis a fin de mes con luz y agua potable?

Españoles, qué vergüenza, otra vez os alegráis de la mano dura y el golpe, de la cárcel para aquellos que no admiten las derrotas.

Españoles, miraros las manos ásperas, miraros la espalda dañada, miraros los pies a rastras camino de las limosnas.

No seáis otra vez la vergüenza de esa España que se alza con el puño levantado.

De esa España que murió arruinada y está dispuesta a nacer por la democracia.

No seáis otra vez la vergüenza de esa España que empieza a morir de rabia.

Anuncis

Espanya fa figa

Ho llegia fa ben pocs dies en un article deCarmen Moraga a eldiario.es : «El Congreso renueva los móviles a los diputados por iPhones de última generación». 
D’entrada no semblava una notícia res de l’altre món. Hi han empreses que posen un mòbil a disposició dels seus treballadors, tot i que moltes d’elles els indiquen clarament que només els poden fer servir per temes exclusivamentrelacionats amb la feina. Fins aquí, doncs, la notícia no em va cridar massa l’atenció. Però, mentre anava llegint, m’anava esparverant, m’anava enfurismant i m’anava estirant els pocs cabells que tinc. I tot això perquè l’escritanava explicant que «la Cámara ha informado a través de una circular a los parlamentarios que tienen la posibilidad de sustituir gratuitamente su actual terminal por un Iphone7 32 GB, que tiene un precio en el mercado de 700 euros». «Sus señorías también tendrán la opción de quedarse con los antiguos iPhones 6S 64 GB por solo 125 euros». «El presupuesto que el Congreso contempla para los dos próximos años en telefonía móvil se acerca a los 1,6 millones de euros».
Si encara us voleu indignar una mica més, us aconsello que aneu a la notícia i la llegiu detingudament. Perquè, en un paísimmers en una crisi de cavall des de fa anys, amb un deute impossible de pagar i que la majoria d’economistes no hi veuen una sortida clara, jo em pregunto com es poden seguir malversant diners de la forma que ho fa aquest govern. Si, ja sé que això dels telèfons dels diputats és no-res comparat amb línies d’ AVE sense passatgers, aeroports sense avions o autopistes sense cotxes (tot pagat amb diners públics i segurament fet perquè uns quants se’n poguessin aprofitar).
Però si aquests il·luminats que governen Espanya no s’adonen que la taxa d’activitat és de les més baixes d’ Europa; que l’atur segueix sent molt alt i els sous molt baixos; que han buidat la caixa de les pensions i que hauran de fer mans i mànigues per poder seguir pagant-les i mantenint-les més o menys dignament; que hi ha 3,3 milions de persones que treballen però que, així i tot, els costa arribar a fi de mes i estan en rics d’exclusió social…, si no s’adonen de que no poden malgastar els diners, vol dir que tenim uns governants inútils totals.
Per a mi el mal està en què una gran majoria de polítics són gent que no ha hagut de suar gaire per guanyar els diners per viure i, per tant, no sap mesurar el valor que la gent comú els dóna. La majoria de famílies han de fer molts números per arribar a fi de mes i, com a molt, mira d’estalviar una mica per si venen mal dades. La majoria de famílies s’ho han de pensar dues vegades abans de canviar el mòbil, o el cotxe o els mobles. Es veu que als nostres polítics això no els preocupa gaire i ens poden mentir alegrement dient que«estamos en el buen camino»o «que España va bien». Els polítics que ens governen viuen a la lluna perquè la realitat que ells prediquen és totalment diferent de la que viu la majoria de gent del carrer. Molts joves ja han perdut qualsevol esperança de poder treballar o, si poden fer-ho, han d’agafar feines-escombraria (cada cop hi han contractes de tres o quatre hores setmanals). Segons l’EPA (Encuesta de población activa) hi ha 2.314.000 persones que porten més d’un any sense treballar i que en 1.400.000 llars tots els membres actius laboralment estan a l’atur….
I amb tot aquest panorama ells van regalant tan alegrement  Iphones d’última generació a persones que segurament que se’ls podrien comprar ells sense gaire esforç. Espanya fa figa econòmicament i moralment. Spain is different!

INSTAL·LATS EN LA IL·LEGALITAT

El comer y el rascar, todo es empezar”, diu un refrany castellà. Aquest PP fastigós que ens (mal)governa i ens roba il·lusions, calés i felicitat, al principi no s’atrevia a potinejar tan descaradament aquesta feble democràcia en la que teníem la pretensió d’estar instal·lats i que no ha estat més que un miratge des que va començar una mal anomenada i falsa transició, que la única cosa que ha fet ha sigut momificar els franquistes que els van regalar el poder de mil maneres diferents. Ara s’han anat destapant forats prou foscos com per anar veient com arreu sortien franquistes com rates de claveguera.

Com diu el refrany, tot va ser començar i ara ja no poden parar aquesta cursa desenfrenada de prohibicions a la carta que ningú sap on i quan acabarà. Com els primers robatoris, les primeres mentides, els primers enganys o les primeres il·legalitats -que, com tots els inicis, és el que costa més- tot és començar per després ja no parar. El PP va començar a recollir firmes contra l’Estatut de Catalunya i ha acabat amb un 155 il·legal, vergonyós i totalment antidemocràtic.

Per aconseguir els seus propòsits ha trepitjat totes les lleis, ha posat els seus peons al lloc on li ha convingut i ha untat tots els engranatges necessaris perquè el mecanisme de la corrupció funcionés el més bé possible. Els jutges s’han saltat a la torera la presumpció d’innocència d’alguns polítics i líders socials catalans i, en canvi, la preserven amb tot el zel de que són capaços per a altres de la seva corda. Han empresonat gent que hauríem de considerar innocent fins que en un judici amb garanties no dictaminés el contrari i ni tan sols accepten que els anomenen presos polítics. Què són si no?. Si volem parlar clar i català, quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics la podem considerar tranquil·lament un pres polític i no cal que anem amb eufemismes de cap mena. El mateix passa quan, sense judici, una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonada per motius polítics i podem dir que és a l’exili, com els passa al nostre president i a una colla de consellers.

Aquesta púrria del PP estan tan acostumats a moure’s per les clavegueres i a respirar olor a merda que els costa poc mentir per les televisions i els parlaments de mig món. Són capaços de dir, sense cap mena de vergonya, que la policia no va carregar amb violència desproporcionada l’ 1-O contra manifestants desarmats i pacífics o dir que a les escoles catalanes no s’ensenya el castellà.

I, mentrestant, ningú sap qui és aquest M. Rajoy que figura als papers de Bárcenas i de la trama Gurtel i ningú reconeix que ha cobrat en diner negre quan està més que provat i reprovat. Estan tan acostumats a viure entre la corrupció que ni se n’adonen i quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per “afinar” políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari, en qualsevol lloc del món se’n diu prevaricació, menys a Espanya.

En els països democràtics quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat per l’esquena innecessàriament en el seu trasllat a presó se’n diria abús policial. Aquí es veu que no i ho consideren d’allò més normal.

Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat en qualsevol país democràtic en dirien corrupció judicial. Aquí no. Aquí és normal.

Quan les institucions de l’Estat prohibeixen una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals; quan es prohibeix el llaç grog, el color groc en fonts o façanes públiques (o com avui mateix s’ha prohibit a un grup d’avis a passejar pel port de Mataró amb mocadors de coll grocs) com es pot anomenar això?; quan s’amenaça públicament que la policia et pot investigat per un comentari a les xarxes socials, o en un comentari a la ràdio, etc., d’això en un país democràtic en diríem censura. Aquí no. Aquí és normal.

El comer y el rascar todo es empezar”. Ja fa temps que aquesta gentussa ha començat la degradació de la democràcia i, si ningú els para els peus, sembla que tenen ganes de continuar fent-ho. Per això jo em pregunto on són aquests “patriotas españoles” de pell tan fina per altres temes a l’hora d’alçar la veu i denunciar aquestes flagrants injustícies?. No es veuen per enlloc a l’hora de defensar la llibertat de premsa o denunciar la parcialitat manifesta de la justícia. No serà que estan molt ben adoctrinats, molt ben pagats i totalment narcotitzats pels mitjans controlats pel PP? On és el seu patriotisme quan veuen que uns quant voltors buiden les arques de l’estat o el Fons de Reserva de les Pensions i són incapaços de dir res? On són aquests “patriotas españoles” quan el govern feia servir 48.000 milions d’euros de diner públic per a rescatar bancs -reconeixent obertament que cap ciutadà els tornarà a recuperar- i són incapaços de fer una sola llei per afavorir els més necessitats socialment? Ningú s’ha adonat que tots aquests personatges que han robat fins i tot l’aire que respiren els espanyols han fet servir les portes giratòries i ara estan ben asseguts en consells d’administració cobrant sous sense fer res?

Enlloc. No són enlloc aquests patriotes. Callen de forma covarda i s’amaguen darrere la “rojigualda” per cridar consignes contra l’independentisme i defensar la “sacrosanta unidad de España”. No els importa gens ni mica la democràcia, els drets socials o les llibertats civils. Però potser algun dia -més aviat que tard- les conseqüències de tots això els arribaran a ells. Però llavors serà massa tard.

 

L’ España mediocre

No sé qui ho ha escrit. Però és un espanyol que té ganes de sincerar-se i, a fe de Déu, que ho fa i sembla que queda descansat!:

“Voy leyendo y me encuentro cosas como esta. Vaya verdades!:
Llevo días pensando en algo qué decir respecto al referéndum catalán… Pero voy a hablar de España, mejor.

Llevo muchos años tratando a la gente. Soy licenciado en Ciencias Políticas, he vivido en el extranjero y, además, me considero un tipo medio, de actitud y pensamiento crítico por mi formación, pero que piensa en términos de pueblo, porque creo que el pueblo es mediocre y yo formo parte de ese pueblo, español, mediocre, porque yo también soy mediocre.

España es ese país en el que nos quejamos porque los catalanes hablen en catalán, porque no les entendemos, pero sin embargo cantamos alegremente canciones en inglés sin preocuparnos de lo que dice la letra. España es ese país que dice: “es estúpido tener que votar todo lo que tenemos que decidir; la política no me interesa, para eso están los políticos” cuando se defiende la democracia directa y participativa, pero nos va la vida en defender que un referéndum catalán tendríamos que votarlo todos los españoles. España es ese país que con odio dice “Cataluña es España, aunque les joda”, pero no han puesto un pie jamás allí.  España es ese país que defiende la Constitución, su Transición y su bandera, pero nunca escuché a esos mismos gritar “a por ellos” cuando diariamente la élite política, empresarial y financiera las mancillan, pisotean y se mean en ellas.  España es ese país que dice “a los mossos los pagamos todos”, pero no dicen “a los Tribunales les pagamos todos” cuando un Presidente del Gobierno miente ante ellos. España es ese país que quiere decidir sobre Catalunya, pero nunca decidió sobre el Jefe de Estado de su país.  España es ese país que quiere que las fuerzas políticas dialoguen y se pongan de acuerdo, pero grita “contra la traición, ejecución”. España es ese país que dice: “montad un partido político y cambiad las cosas desde dentro, en vez de acampar en la Plaza de Sol”, pero que desprecia e insulta cuando se toma la iniciativa. España es ese país que odia a los catalanes, sin conocer a ni un catalán. España es ese país del “cambio de coche, cambio de casa, cambio de pareja, cambio de trabajo, cambio mi ropa… para ir a la última”, pero se ancla en un sistema constitucional de hace más de 40 años.  España es ese país que se preocupa de que los catalanes, si se separan, no van a ser europeos, pero en la elecciones europeas apenas pasa el 40% de participación. España es ese país que saca su bandera cuando la selección gana o Catalunya quiere votar, pero que la dejan empolvándose cuando nuestros políticos se arrodillan a los poderes internacionales. España es ese país que le preocupa que Catalunya se vaya, pero que se la suda cuando miles y miles y miles de jóvenes han sido, son y habrán de ser exiliados. España es ese país que le preocupa la economía de su país si Catalunya se va, pero que no tiene ni puta idea de lo que es la reforma del artículo 135 de la CE. España es ese país que se alegra porque. ya que ha tenido que haber un atentado terrorista, mejor en Catalunya. España es ese país que se queja de que las “moras” lleven el “velo”, y lo justifican con un símbolo machista, pero que calla cuando a las españolas las maltratan. España es ese país que dice que el Islam es una religión violenta, pero que mira hacia otro lado cuando curas abusan de niños, o nunca condenarán a los asesinados hacinados en cunetas por un franquismo que siempre apoyó y apoyará. España es ese país que canta y anima a las fuerza de seguridad del Estado cuando parten a la “guerra” hacia Catalunya, pero que nunca reclamó que esas mismas fuerzas asediaran ciertas sedes. España es ese país que tiene miedo a urnas, papeletas y al ejercicio más básico de la democracia (votar), pero que no tiene miedo de seguir votando la misma mierda.

Viví poco en el extranjero, pero de algo me dí cuenta: España es ese país que se cree avanzado y civilizado, pero que no deja de ser tercermundista. Mi España, mi España mediocre, por qué te entenderé tanto… Porque siempre fui otro mediocre.”

España es una democràcia de veritat?

 Quan parlem de que un país és una democràcia em sembla que a vegades ho fem massa alegrament. Perquè un país sigui democràtic de veritat s’han de donar una sèrie de característiques, totes elles fonamentals. I si en falla alguna, falla tot el sistema. En un país democràtic hi ha d’haver un Estat de dret, els poders polítics han de gaudir de legitimitat total, els representants polítics han de ser elegits per sufragi, el Govern ha de ser autònom, ha d’existir llibertat d’expressió, hi ha d’haver llibertat de culte i associació, l’exercici de la justícia ha de ser transparent, s’han d’acatar els drets i els deures, l’exercici polític no ha de ser discriminatori i s’han de respectar els drets humans.

Ahir mateix l’exjutge i advocat Elpidio Silva va dir prou alt i fort per tal de que tothom ho pogués escoltar que “l’Estat espanyol és un règim autoritari, no és pròpiament una democràcia”. Ho va dir en el marc de la comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya. Silva ha assegurat que, en efecte, l’Estat va portar a terme un conjunt d’actuacions per parar el procés però que aquesta operació es troba dins un marc més gran que persegueix els enemics polítics del govern central.

Durant la seva intervenció, Silva va dir que a Espanya no hi ha separació de poders i que es dóna allò del refrany: “A l’amic, el favor; a l’enemic, la llei”. El també exjutge ha assegurat que el poder judicial espanyol depèn d’òrgans polítics, concretament de les prefectures del bipartidisme i, en concret, del partit del Govern, actualment el PP. Va destacar també que “la trama d’espionatge polític constitueix un tremend atemptat a l’estat de dret” i que “qualsevol persona pot ser objecte d’una investigació policial”.

I per si no n’hi havia prou amb tot això, s’hi va afegir el periodista Ernesto Ekaizer a l’hora de pintar el paisatge espanyol. I també ho va fer amb un to prou gris com per titllar l’Operació Catalunya d’una “dinàmica d’Estat basada en una política criminal”.  El periodista va denunciar la manca de separació de poders, posant especial èmfasi en la destitució de fiscals per part del govern central.

I encara hi ha més teca per completar el fosc panorama espanyol. Esteban Beltrán, director de la secció espanyola d’AMNISTIA INTERNACIONAL ens presenta l’INFORME ANUAL 2016/17, que podreu trobar sencer en el següent enllaç: https://crm.es.amnesty.org/sites/default/files/civicrm/persist/contribute/files/Informe%20Anual%2016-17.pdf

És un informe prou prestigiós com per fer-ne cas i prou demolidor com per dubtar d’aquesta democràcia espanyola de la que tant se’n vanten alguns… Ens diu, per exemple que “Se han procesado a personas que ejercían de manera pacífica su derecho a la libertad de expresión utilizando el delito de “enaltecimiento del terrorismo”. Hemos visto denuncias de nuevos casos de malos tratos, uso excesivo de la fuerza y expulsión colectiva de personas refugiadas por parte de agentes de policía. Y otras violaciones de derechos humanos que detallamos en el informe. En este informe, puedes descubrir qué violaciones de derechos humanos se han cometido en España, y es posible que te sorprenda que esto esté ocurriendo cerca de ti”.

ESPAÑA
Reino de España
Jefe del Estado: rey Felipe VI de Borbón
Jefe del gobierno: Mariano Rajoy

Persistió el uso del delito de “enaltecimiento del terrorismo” para procesar a personas que ejercían de manera pacífica su derecho a la libertad de expresión. Se denunciaron nuevos casos de tortura y otros malos tratos, uso excesivo de la fuerza y expulsión colectiva por parte de agentes de policía contra personas, entre ellas las que intentaban entrar irregularmente en los enclaves españoles de Ceuta y Melilla desde Marruecos. En algunos casos no se investigaron eficazmente las denuncias de tortura y otros malos tratos. Las autoridades sólo aceptaron reasentar y reubicar a unos pocos cientos de personas refugiadas, una cantidad muy inferior a la declarada en los compromisos contraídos. Las autoridades continuaron negándose a cooperar con la justicia argentina en la investigación de los crímenes cometidos durante la Guerra Civil y el franquismo.

LIBERTAD DE EXPRESIÓN Y DE REUNIÓN
A lo largo del año se impusieron restricciones injustificadas a los derechos a la libertad de información, de expresión y de reunión, basadas en la reforma del Código Penal y la nueva Ley de Seguridad Ciudadana que habían entrado en vigor en 2015.
El 5 de febrero, los titiriteros Alfonso Lázaro de la Fuente y Raúl García Pérez fueron detenidos tras representar una obra que incluía escenas en las que se apuñalaba a una monja, se ahorcaba a un juez y se daban palizas a un policía y una mujer embarazada, y estuvieron cinco días en prisión. Durante el espectáculo, una de las marionetas exhibió una pancarta en la que se leía “Gora Alka-ETA” (“Viva Alka-ETA”). Se acusó formalmente a los titiriteros de enaltecimiento del terrorismo e incitación al odio. La detención tuvo lugar después de que varias personas dijeran sentirse ofendidas por la obra. En septiembre, la Audiencia Nacional sobreseyó los cargos de enaltecimiento del terrorismo. Sin embargo, al concluir el año, los titiriteros seguían acusados de incitación al odio.
En abril, el ministro del Interior instó al Consejo General del Poder Judicial a tomar medidas contra José Ricardo de Prada, juez de la Audiencia Nacional. Durante su participación en una mesa redonda organizada por el Ayuntamiento de Tolosa (Guipúzcoa), el juez había manifestado estar de acuerdo con las preocupaciones expresadas por las organizaciones internacionales de derechos humanos sobre las barreras que impedían la investigación eficaz de los casos de tortura en España. Por otra parte, la Fiscalía de la Audiencia Nacional apoyó una solicitud de la Asociación de Víctimas del Terrorismo para que el magistrado fuera apartado en dos causas penales por presunta falta de imparcialidad. En junio, la Audiencia Nacional rechazó ambas peticiones de emprender acciones contra el juez. Durante el año, la Audiencia Nacional dictó 25 sentencias condenatorias contra 28 personas por delitos de enaltecimiento del terrorismo. La mayoría de estas sentencias eran resultado de la Operación Araña, que implicaba la interceptación de mensajes publicados en redes sociales. De abril de 2014 a abril de 2016, 73 personas habían sido detenidas como parte de la operación.

TORTURA Y OTROS MALOS TRATOS
Durante el año se denunciaron nuevos casos de tortura y otros malos tratos —incluido el uso excesivo de la fuerza— infligidos por funcionarios encargados de hacer cumplir la ley. En algunos casos, las denuncias de tortura y otros malos tratos no se investigaron con eficacia y exhaustividad.
En enero pronunció su sentencia el juez que investigaba la muerte de Juan Antonio Martínez González, ocurrida en Cádiz el 4 de abril de 2015 a consecuencia de las lesiones sufridas al ser inmovilizado por agentes encargados de hacer cumplir la ley. El juez concluyó que no existían pruebas que respaldaran la acusación de que los agentes habían empleado métodos de inmovilización prohibidos, o de que se habían excedido en el ejercicio de sus funciones durante su intervención. Al concluir el año se admitió un recurso contra la sentencia presentado ante la Audiencia Provincial de Cádiz.
En mayo, en la causa Beortegui Martínez c. España, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos resolvió una vez más que España violaba la prohibición de la tortura y otros malos tratos al no investigar de manera eficaz y exhaustiva las denuncias de tortura infligida a personas detenidas en régimen de incomunicación. Era la séptima vez que el Tribunal dictaba una sentencia de esta índole contra España.
También en mayo, la Audiencia Provincial de Barcelona celebró el juicio contra dos agentes en relación con el caso de Ester Quintana, quien había perdido un ojo en noviembre de 2012 por el impacto de una pelota de goma disparada por los Mossos d’Esquadra durante una protesta en Barcelona. El juicio concluyó con la absolución de ambos debido a que el tribunal no pudo determinar cuál de los agentes había disparado el proyectil.
En julio, el Tribunal Supremo anuló parcialmente el fallo condenatorio dictado por la Audiencia Nacional contra Saioa Sánchez por un delito de terrorismo en diciembre de 2015.
La Audiencia Nacional había declarado a Saioa Sánchez y a otras dos personas culpables de delitos relacionados con el terrorismo. En su recurso ante el Tribunal Supremo, Saioa Sánchez aseguraba que la Audiencia Nacional se había negado a investigar si uno de los acusados, Iñigo Zapirain, cuya declaración la implicaba en los delitos, había declarado bajo coacción. El Tribunal Supremo ordenó la celebración de un nuevo juicio, y pidió que se utilizara el Manual para la investigación y documentación eficaces de la tortura y otros tratos o penas crueles, inhumanos o degradantes (conocido como Protocolo de Estambul) para evaluar la veracidad de la declaración de Iñigo Zapirain. La resolución tenía en cuenta los motivos de preocupación expresados por los organismos internacionales de derechos humanos sobre la impunidad y la ausencia de investigaciones eficaces y exhaustivas, así como sobre la falta de calidad y precisión de las investigaciones forenses.

DERECHOS DE LAS PERSONAS REFUGIADAS Y MIGRANTES
El número de llegadas irregulares de personas refugiadas y migrantes que cruzaban desde Marruecos a los enclaves españoles de Ceuta y Melilla a través de la valla que separaba los dos países disminuyó respecto al año anterior. Sin embargo, aumentó el número general de llegadas, entre ellas las de personas que cruzaban por los pasos fronterizos regulares. Continuaron las expulsiones colectivas a Marruecos desde Ceuta y Melilla por parte de agentes españoles encargados de hacer cumplir la ley. El sistema español de recepción de solicitantes de asilo seguía siendo inadecuado: el número de plazas en los centros oficiales de acogida era excesivamente bajo y la asistencia que recibían las personas alojadas fuera de ellos era demasiado escasa. España no aplicó las directivas europeas sobre personas apátridas, procedimientos de asilo y condiciones de recepción. Seis años después de su entrada en vigor, la Ley de Asilo seguía sin implementarse, lo que hizo que el acceso de las personas solicitantes de asilo a la asistencia que tenían derecho a recibir no fuera el mismo en todo el país. Entre enero y octubre se presentaron en España 12.525 solicitudes de asilo, según datos de Eurostat, en comparación con las 4.513 presentadas en 2013. En agosto, las solicitudes de asilo pendientes de tramitación ya eran 29.845 y seguían acumulándose.
El 9 de septiembre se llevó a cabo la expulsión colectiva de al menos 60 personas procedentes del África subsahariana que habían conseguido entrar en territorio español saltando las vallas que separaban Ceuta de Marruecos. Antes de su expulsión, algunas de estas personas fueron golpeadas por agentes marroquíes que penetraron en la zona intermedia entre las vallas, que es territorio español. Algunas de las que fueron devueltas a Marruecos resultaron heridas al escalar las vallas y como consecuencia de los golpes recibidos.
Aunque, en virtud de los programas de reasentamiento, España había accedido a recibir 1.449 personas procedentes de Oriente Medio y el Norte de África, para diciembre sólo habían llegado a territorio español 289 personas, todas ellas de ciudadanía siria. De igual modo, y en contra del compromiso formulado de recibir 15.888 personas necesitadas de protección internacional desde Italia y Grecia en virtud del programa de reubicación interna de la UE, para diciembre sólo se habían reubicado en España 609.

IMPUNIDAD
Las autoridades españolas continuaron negándose a cooperar con la justicia argentina que investigaba los crímenes de derecho internacional cometidos durante la Guerra Civil y el franquismo. Pusieron trabas a la investigación en Argentina, conocida como “Querella Argentina”, al impedirle tomar declaración a algunas de las víctimas y a los 19 imputados. Por medio de una circular fechada el 30 de septiembre, la Fiscalía General del Estado española dio instrucciones a las fiscalías territoriales para que se opusieran a cualquier investigación judicial solicitada por la justicia argentina, argumentando que los crímenes en cuestión, que incluían desapariciones forzadas y tortura, no podían investigarse de acuerdo con la Ley de Amnistía, entre otras, y debido a la prescripción de los delitos.

DISCRIMINACIÓN: SALUD DE LAS PERSONAS MIGRANTES
Las medidas de austeridad seguían afectando negativamente a los derechos humanos, sobre todo en relación con el acceso a la salud y la protección social de algunos de los grupos en situación de mayor vulnerabilidad. El Tribunal Constitucional declaró que la legislación aprobada en 2012, que restringía el acceso de las personas migrantes en situación administrativa irregular a la asistencia médica gratuita, incluida la atención primaria, era constitucional. En virtud de esta reforma se había retirado la tarjeta sanitaria a 748.835 migrantes, lo que suprimía o limitaba gravemente su acceso al sistema de salud y, en algunas situaciones, había puesto sus vidas en peligro. Las mujeres sufrían especialmente sus efectos, pues se encontraban con barreras para acceder a la información relativa a la salud sexual y reproductiva y a los servicios relacionados con ella.

DERECHO A LA VIVIENDA
El gasto público en vivienda había sufrido recortes de más del 50% entre 2008 y 2015, y las ejecuciones hipotecarias seguían sin remitir. Según datos del Consejo General del Poder Judicial, hasta septiembre de 2016 había habido 19.714 desalojos por ejecución de hipoteca, y 25.688 por impago de alquiler. Sin embargo, no hubo datos oficiales que reflejaran el número de personas afectadas por las ejecuciones hipotecarias en España, ni datos desglosados por sexo o edad, lo que impidió adoptar medidas para proteger a las personas más vulnerables. Las personas que se enfrentaban a demandas de desalojo seguían sin disponer de recursos jurídicos adecuados para hacer valer ante los tribunales la protección de su derecho a la vivienda.

VIOLENCIA CONTRA LAS MUJERES
Según cifras del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, 44 mujeres habían perdido la vida a manos de sus parejas o ex parejas hasta diciembre. La Ley de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género y el establecimiento de juzgados de violencia contra la mujer habían entrado en vigor en 2004. Sin embargo, desde entonces no se habían evaluado los efectos de la Ley de manera participativa y transparente, a pesar de las preocupaciones expresadas respecto a la eficacia de los procesamientos y la idoneidad de las medidas de protección de las víctimas.

Envaïda i saquejada

12107097_1069047743114290_9045836562570285722_n

Ja tenim aquí un altre 12 d’Octubre. Un altre Día de la Raza, Fiesta de la Hispanidad., Día de la Fiesta Nacional, Día Nacional de España, Día de la Madre Patria, Día del Descubrimiento, Día de Colón, Día del Pilar.

El 12-O s’ha anomenat de moltes maneres i s’ha mirat d’anar tapant una mica el seu origen, que no és res més que una CELEBRACIÓ D’ORIGEN FEIXISTA. Han mirat de canviar el nom perquè suposo que els feia vergonya. Però el significat segueix sent el mateix de quan va néixer. És allò de que “aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. Per molt que canviïn el nom, el substrat que trobem en aquesta vergonyant festa és un substrat feixista.

A Amèrica Llatina també ha subsistit durant una bona colla d’anys aquest significat. De mica en mica- per sort-, s’ha anat abandonant i ja se li comença a canviar el significat i ara ja se celebra com el DIA DE LA RESISTENCIA INDÍGENA.  Quan vivia a l’ Uruguai recordo que em xocava el fet de que la majoria de gent encara fossin tan poc crítics amb el contingut i  amb el significat d’aquest dia. Recordo que la gent pensava que la festa del 12 d’octubre –perquè allà també era festa- ho era en al·lusió a la “trobada de cultures” i que el seu nom, “Dia de la Raza” al·ludia a la trobada de les tres “races”: la negra, la ameríndia i la caucàsica. No sé exactament d’on havien tret aquesta història, però sí que sé que encara s’ensenyava aquesta idea a les escoles i és per això que molt pocs uruguaians reflexionessin de veritat entorn d’aquesta festa i no es plantegessin que aquesta data estava profundament implicada amb les ideologies d’extrema dreta de l’Espanya més retrògrada.

I com s’hi arriba a aquest punt? Tot té una explicació: a finals del segle XIX, Espanya es trobava en una situació molt delicada. A nivell intern patia profundes inestabilitats a causa de les lluites de liberals, conservadors, carlins (monàrquics), anarquistes i socialistes. A nivell extern, els moviments independentistes de les ultimes colònies d’Amèrica i Àsia feia que la política colonial fos pràcticament insostenible. Això finalment es concreta amb la guerra hispà-nord-americana de 1898 després de la qual Espanya perd les seves colònies de Cuba, Puerto Rico, Filipines i Guam, quedant-li només les seves petites colònies d’Àfrica. Aquella Espanya que, en altre temps fou una gran potència mundial, veien que ja no era res. Només era una trista despulla.

És per això les classes aristocràtiques comencen a desenvolupar un sentiment de nostàlgia cap a aquell passat imperial que havia pràcticament desaparegut. La utopia de restablir el vell ordre colonial sumat a les teories racials de l’època van generar el concepte de “Hispanidad“. Sota aquest concepte les antigues colònies espanyoles d’Amèrica havien de retre-li tribut i alinear-se geopolíticament amb Espanya ja que ella els havia portat la civilització. A més creien que tots els hispanoamericans pertanyien a la “raça hispana” i per tant havien de seguir mantenint el vincle cultural, polític i econòmic amb l’antiga Metròpolis. Per la seva banda els països Llatinoamericans, influïts per les teories del darwinisme social, van acceptar fàcilment aquests preceptes ja que l’herència indígena o africana no servia per reivindicar el supòsit de pertinença a la Civilització Occidental, mentre que una herència espanyola sí que servia per a reivindicar-se com a països occidentals . D’altra banda l’Església Catòlica s’enfrontava a les Amèriques als processos de secularització que li restaven poder però que, no obstant això, el discurs hispanista li era molt útil per seguir mantenint el seu estatus. En ser una institució que arribà al continent de la mà del colonialisme espanyol, es transformava en un dels pilars culturals del Continent.

És en aquest context que al 1915 la Unió Iberoamericana de Madrid proposa que el 12 d’octubre sigui declarat “Fiesta de la Raza Española”. En els anys subsegüents, la totalitat dels països de les Amèriques van incorporar el 12 d’octubre com “Dia de la Raça” (en al·lusió a la Raça Espanyola) o com “Day of Columbus” (“dia de Colón” per als països anglosaxons ). Un dels majors promotors de la ideologia de la “hispanitat”, va ser el dictador Miguel Primo de Rivera. El 1931 el fill del dictador enderrocat, José Antonio Primo de Rivera funda la Falange Española Tradicionalista i de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET de la JONS per les seves sigles) i s’alinea ideològicament amb els règims del feixisme italià, del nazisme alemany i de l’autoritarisme portuguès.  ja que el concepte de hispanitat és central en la seva ideologia. La Falange pren com a data clau per les seves mobilitzacions el 12 d’octubre

És bo saber l’origen de les coses i, com deia abans, encara avui subsisteix aquest substrat en molts espanyols, que miren d’amagar tant com poden però que, per més que facin i per més que hagin canviat el nom, se’ls veu la llauna. Haurien de tenir vergonya de celebrar encara aquesta data de la manera com ho fan, però es veu que no en tenen gens ni mica. Amb tot, la resposta és cada dia més unànime i tan allà com aquí cada dia són més els que diuen que EL 12 D’OCTUBRE NO HI HA RES PER CELEBRAR. O, si voleu, sí que hi ha alguna cosa per recordar: la història d’una invasió, d’una massacre i d’un saqueig.

Tant els fa

Tant els fa veure els carrers i les places plens de gent cridant independència. Ells segueixen immòbils amb la seva. Ningú els fa baixar del burro. “Els que es manifesten avui no representen el poble de Catalunya”, deia la Camacho avui mateix veient la Plaça de Catalunya de Barcelona plena. Segueixen obstinats en dir que tota aquesta gernació no representa res. Aquest no són catalans, ni representen Catalunya, ni res que s’hi assembli. Els únics bons catalans són ells. Els que volen que tot segueixi com sempre, que tot sigui com sempre ha estat i que diuen que no hi ha cap motiu per haver de triar entre el pare i la mare, encara que el pare o la mare (és igual qui sigui el mal tractador) et pegui, et maltracti, et faci passar gana i ni reconegui la teva existència. Res de res! Cal quedar-se a casa, aguantar amb cristiana resignació el que t’ha tocat i fer el que s’ha fet sempre. I la gran raó que donen és que Espanya fa no sé pas quants segles que existeix (segurament que ja existia abans de la creació del món, tot i que ells no ho sabessin). O sigui: com que Espanya existeix des de l’eternitat més eterna… no hi ha cap necessitat de moure’s.

Tant els fa que molta gent vulgui moure’s i hi tingui tot el dret. Tant els fa que potser fins i tot sigui una gran majoria qui ho vulgui. D’això no cal ni parlar-ne. Res de res! No, no i no! És igual que molts vulguin dir Sí i Sí. Que no se’n parli més. No es pot fer res, no es pot opinar, no es pot votar, no es pot obrir la boca. La democràcia no és res de tot això. L’autèntica democràcia és que tot segueixi com ells volen que segueixi. No s’atreveixen a dir-ho, però consideren que ja estem prou de sort que ens deixin viure, que ens deixin existir. Que encara gràcies de tenir tot el que tenim i que som prou afortunats. Que ens queixem de vici. Que som uns victimistes. Que mai en tenim prou i no estem mai contents…Van pel món de perdona-vides i dient-nos que hauríem d’estar prou orgullosos de ser espanyols i que – a més- n’hauríem d’estar ben agraïts.

Tant els fa que el món canviï i que nosaltres tinguem ganes de canviar certes coses. Ells no ho veuen,  no poden canviar i no deixen que els demés canviïn perquè creuen fermament que vivim en el millor dels mons possibles. Per tant, res no pot, ni cal canviar, ni poden entendre que altres sí que vulguin fer-ho. Com poden voler marxar, si Espanya és l’ Arcàdia, el paradís més feliç que el paradís terrenal de la Bíblia! Mira que hi ha catalans desagraïts!

Tant els fa que faci anys i panys que molts vulguin marxar d’aquesta Espanya maltractadora, altiva, poc justa i que no reconeix els altres com a iguals, sinó que només els reconeix com a súbdits. No ha volgut reconèixer mai que hi hagi molta gent que vulgui marxar; que no ha volgut escoltar veus que li han dit ben fort i ben clar; que ho han demanant una i cent vegades, que ho hagin escrit, que ho hagin intentat. No hi ha hagut manera… Mai han volgut escoltar ni els de dretes ni els d’esquerres. Ni abans ni ara. No és estrany que no ho pugui entendre gent tan justeta i illetrada del PP com José María Aznar, José Antonio Monago, José Ramón Bauzá o Alberto Fabra i CIA. Ho és una mica més, que tampoc ho entengui gent aparentment més moderna, llegida, viatjada i oberta del PSOE com Leguina, Felipe González o Alfonso Guerra i CIA. I ja no parlo de gent d’alguns altres partits que només van a buscar la poltrona i el diner fàcil que cau cada final de mes. Tampoc s’entén massa que no hi hagi cap intel·lectual espanyol (n’hi ha algun de perdut que em vulgui portar la contrària?) que en vulgui saber res. La majoria d’ells: “no saben, no contestan” o en són totalment contraris. És com una misteriosa impossibilitat natural i consubstancial en el fet de ser espanyol que els inhabilita; és com si no tinguessin orelles, ni ulls, ni cor, ni cervell, ni sensibilitat, ni res. Una incapacitat natural que els incapacita per copsar altres realitats que no siguin les acostumades, les familiars i les de sempre. Tot el nou els fa una por terrible i irracional.

En aquest aspecte –com en tants altres. hem retrocedit molt. Massa.  Per això vull acabar amb un article de José Martínez Ruiz, Azorín, que va escriure quan encara era un jove escriptor tot just arribat de la seva terra valenciana i que sembla que encara guardi record dels seus orígens, de les seves arrels i de la seva historia. Quan ho va escriure, encara no estava contaminat per un franquisme que ho va anar envaint tot i que va deixat aquesta terra erma que tenim avui. A veure si això fa pensar una mica a alguns cervells tancats…

En su integridad (1931)

Digamos dos palabras -sin importancia- acerca del asunto Cataluña. Para decidir en el asunto Cataluña se puede leer o no leer; se puede leer mucho o no leer nada. Si no se lee nada, se acepta el resultado de un largo proceso de siete siglos y se da el fallo favorable a Cataluña; si leemos, habremos de encontrarnos, frente a nosotros, pobres lectores, con una ingente montaña de papel. […]

Todas las disciplinas: la historia, el derecho, la filosofía de la historia, la historia del derecho, la estética, la etnografía, el folklore, la poesía erudita, la poesía popular, la novela, la sociología, el derecho consuetudinario, la filología; todas las disciplinas, en suma, estudiadas para demostrar que Cataluña tiene una vitalidad propia, que Cataluña es una nación. […]

Las teorías que antaño corrían como válidas han sido reemplazadas por teorías nuevas. Creíamos conocer el ideario de los catalanistas, y tenemos que estudiar de nuevo sus programas; otras doctrinas están

ahora en curso. Los hombres se suceden y las ideas también. Y en este gigantesco remolino, a lo largo tan sólo de los últimos cincuenta años, por encima de la muchedumbre de nombres de políticos y de teorizantes, emergen en la memoria los nombres de Mañé y Flaquer, Almirall, el doctor Robert, Prat de la Riba, Maragall, Torras Bages, Cambó, Rovira y Virgili… ¡Qué vida tan intensa la de esta nación desde hace siete siglos!

La ondulación de la historia de Cataluña es interesante; nada más curioso e instructivo. Seguir las fluctuaciones de la nación catalana desde la Edad Media hasta el presente es contemplar el más bello panorama. […]

Una historia de siete o más siglos, […] y cuatro centurias de inquietud. De inquietud para Cataluña y de preocupación para el resto de España. No ha habido sosiego ni para Cataluña ni para el resto de España en ese largo período. […] Y es hora de que la inquietud y la preocupación terminen. Cataluña tiene derecho a vivir su vida. El resto de España debe, sin más dilación, hacer que Cataluña viva su vida. […]

De l’article de José Martínez Ruiz, Azorín (Monòver, Alacant, 1873 – Madrid, 1967), inclòs a Crisol el 19 d’agost de 1931. (Copiat de peces històriques triades per Josep Maria Casasús)

Trobaríem avui a la premsa de Madrid opinions com la del gran articulista espanyol de la seva generació?. Em sembla que, ni mirades amb lupa, en trobarem cap. Quina vergonya d’ Espanya! Com no voler-ne marxar?

Bisbesses

Parlem molt sovint de bisbes i, en canvi, molt poc de bisbesses. I això és degut a que en la nostra cultura cristiana-catòlica aquest és un tema que no toca debatre, com molts altres temes, que històricament no s’han pogut debatre per ordre directa de Roma.

Aquesta setmana hem llegit la notícia que l’Església d’Anglaterra ha aprovat l’accés de les dones a l’episcopat, com ja tenen altres províncies de la Comunió Anglicana (Estats Units, Canadà, Sud-Àfrica, Austràlia i Nova Zelanda). O sigui, que és possible que abans de nadal ja tinguem la primera bisbessa. No és que no hagi costat. Ha costat molt, però ha valgut la pena. Ja començava a ser hora que algú comencés seriosament a culminar dins d’una Església un camí que la societat ha començat ja fa una colla d’anys: el de la plena igualtat de la dona amb amb l’home en el si d’aquesta confessió. Un camí emprès el 1994, quan van ser ordenades les primeres sacerdotesses. El sínode de l’Església d’Anglaterra, reunit a York, ha donat finalment el seu suport al compromís assolit l’any passat per permetre l’accés de les dones a l‘episcopat. I el més interessant és que ha estat una decisió democràtica amb el beneplàcit dels dos terços de cada un dels tres col · legis que formen el sínode: el dels bisbes, el dels clergues i el dels laics. Ja començaria a ser hora que l’Església Catòlica en comencés a prendre nota i fes algun gest valent d’aquesta classe en temes com el del celibat, ordenació de dones, etc. No diuen que el Papa Francesc és un home valent. Que comenci a demostrar-ho remenant una mica aquests temes que preocupen més del que sembla als fidels, que fins ara han tingut molt poca veu i encara menys de vot.

Estic segur que aquest tipus de decisions són només qüestió de temps. Que arribaran, però que arribaran tard com sempre arriben les coses a l’Església catòlica. No és dogma de fe i és només qüestió de costums. Unes costums que necessàriament han de canviar, tal com ha canviat el món de forma imparable i inevitable. Possiblement sigui la mateixa necessitat i les pròpies pressions qui ho accelerin i crec que és un greu error frenar-ho com ho estan frenant a Roma.

Si ens en anem més a prop, caldria recordar com eren considerades les dones no fa pas massa anys aquí al nostre país. N’he trobat un document que val la pena rellegir amb atenció i pensar-lo seriosament. No m’he pogut resistir a la temptació de recollir-lo. El deixo en castellà perquè il·lustra millor la mentalitat i el vocabulari d’aquells anys. És un text que està tret del Manual que s’entregava a Espanya a les dones que feien el “Servicio Social en la Sección Femenina” (era obligatori, excepte que et casessis o no necessitessis algun document com el passaport, etc. però llavors havies de prometre que el faries en un termini determinat.

La Sección Femenina era una mena de servei militar en què moltes havien de fer un treball de costura que solia durar tres mesos. La senyora que recull aquests records explica que en la seva època, a les companyes per volien treure el passaport per anar als concerts dels Rollings, Pink Floyd i tota la gent que es negava a actuar a Espanya per la dictadura franquista, prometien fer el Servei Social, és a dir, que calia fer-ho, però ja en aquest temps moltes compraven la “canastra” (la cistella on hi havia totes les labors exigides i que s’havia de presentar a les autoritats), en una botiga, la lliuraven, i els donaven el paper a mesura que estava fet el servei.

Aquest text que recullo és del 1.960, però no m’estranyaria que encara trobéssim molta gent que es guiï per aquests principis

Guía de la buena esposa

Ten preparada una comida deliciosa para cuando él regrese del trabajo. Especialmente, su plato favorito. Ofrécete a quitarle los zapatos. Habla en tono bajo, relajado y placentero.

Prepárate: retoca tu maquillaje, coloca una cinta en tu cabello. Hazte un poco más interesante para él. Su duro día de trabajo quizá necesite de un poco de ánimo, y uno de tus deberes es proporcionárselo.

Durante los días más fríos deberías preparar y encender un fuego en la chimenea para que él se relaje frente a él. Después de todo, preocuparse por su comodidad te proporcionará una satisfacción personal inmensa.

Minimiza cualquier ruido. En el momento de su llegada, elimina zumbidos de lavadora o aspirador. Salúdale con una cálida sonrisa y demuéstrale tu deseo por complacerle. Escúchale, déjale hablar primero; recuerda que sus temas de conversación son más importantes que los tuyos.

Nunca te quejes si llega tarde, o si sale a cenar o a otros lugares de diversión sin ti. Intenta en cambio comprender su mundo de tensión y estrés, y sus necesidades reales. Si tú tienes alguna afición, intenta no aburrirle hablándole de ésta, ya que los intereses de las mujeres son triviales comparados con los de los hombres. En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: si él siente la necesidad de dormir, que sea así; no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que hayas podido experimentar.

Què us en sembla? Tot un text com per estudiar-lo detingudament i fer-ne un estudi sociològic d’un temps i d’un país, no?

Un PP descarat

Un amable lector del meu blog m’ha escrit un correu recriminant-me que hagi escrit en el meu darrer apunt que “ESPAÑA ES UNA PATRAÑA”. No està d’acord amb el que dic, però li he d’agrair la forma, la correcció i l’educació amb què m’ho diu. Diu que s’ha estimat més dir-m’ho privadament que no pas com a comentari públic al meu blog. De totes maneres em diu que el puc replicar, si em sembla convenient. Ho faré. I intentaré fer-ho també amb el major respecte possible.

El meu lector no ho diu clarament, però em dóna tota la impressió que és votant del PP i, per tant, li dol que critiqui tant aquest partit. D’entrada ja li dic al meu amable lector que no només critico el PP, sinó que entraria en el mateix sac el PSOE, la Monarquia, tot un munt de mitjans de comunicació públics i privats, així com també moltíssims intel·lectuals, polítics, empresaris i molta més gent. No tinc el mínim inconvenient de posar al mateix sac tots aquells que no han fet mai -ni fan ara- cap esforç d’entendre els catalans. Històricament ha estat així i segueix així, per més explicacions que hàgim donat i per més intents –sembla que tots ells fallits- que fem. He arribat a la conclusió de que NO ENS ENTENEM i que NO ENS ENTENDREM per més esforços que fem. No hi ha primeres, ni segones, ni terceres vies que valguin. No hi ha camins, no hi ha ponts, no hi ha sortida. I una bona part de catalans ja n’estem tips d’aquesta situació i per això volem marxat, quedant tan amics com puguem.

Teníem tots la secreta esperança que, acabada la fosca i llarga dictadura franquista, es trobarien camins d’entesa i que, poc a poc, es podria trobar el lloc per a cadascú durant la transició. Esperàvem que hi hauria un camí cap a una major democràcia, que hi hauria una major autonomia, que s’aniria obrint l’aixeta cap a un autogovern i cap a un respecte i reconeixement cap a la diversitat. I ha estat tot el contrari i ho està sent de forma encara més exagerada en aquest darrer govern del PP. Per aquest motiu es diu el que es diu, s’escriu el que s’escriu i es tenen les ànsies que es tenen. I per això jo escrivia el que escrivia en el meu darrer apunt, que arribava a la conclusió de que, tot plegat i analitzant una mica la situació, això d’España no era més que una “patraña”, un engany que ens han anat volent fer creure i que hem arribat a un punt que ja no estem disposats a creure més.

D’aquest intent continuat d’engany, jo en diria barra, desvergonyiment, descaradura, insolència o alguna cosa similar. Hi han prou evidències de que el Gobierno de Rajoy ha fet les coses tan malament, que voler-nos fer creure el contrari és d’un cinisme majúscul i ridícul. Hi han moltes formes de fer política i es poden encertar més o menys les accions d’un govern, però de seguida hom veu si hi ha bona voluntat, bona fe i ganes d’actuar correctament. I el que és evident i -cada cop més clar- és que en el de Rajoy únicament hi ha mala voluntat envers Catalunya i ganes de tocar els pebrots. Així de clar.

Com s’explica, sinó, aquest “decretazo” de 172 pàgines –una norma amb rang de llei- que regula una infinitat d’aspectes important per a la població sense passar pel Parlament? Semblava que no es podia anar gaire més enllà en les formes absolutistes d’exercir el poder i que no es podia fer  una befa tan clara a la democràcia parlamentària. Doncs hi han anat. Amb aquest decret-llei baixem una escala més en la degradació del sistema social. Van començar l’obra de demolició amb la Reforma Laboral del 2012 . Un any després 691.700 persones van entrar a la llista de l’atur i s’han destruït 850.000 llocs de treball, com diu la Encuesta de Población Activa (EPA). El nombre de persones ocupades havia baixat al nivell de l’any 2002 i els treballadors cobren el mateix de fa 5 anys enrere, tot i la recuperació que proclamen els nostres ínclits governants. En voleu més? cada dia hi ha més pensionistes i aturats que tenen seriosos problemes per re-pagar els medicaments i han de deixar de medicar-se, posant en greu perill la seva salut, tal com ens explica el diari  20minutos.es. I podríem seguir amb l’educació, les beques, el finançament de la sanitat en general. etc

És per aquest motiu que escrivia el que escrivia. Perquè ja no em crec res. No hi ha cap argument que mig en convenci de que volen actuar amb justícia. Al contrari. Cada dia estic més convençut que aquest Gobierno del PP només actua per afavorir i fomentar l’amiguisme dels rics i els poderosos. Si actuessin d’una altra manera possiblement hi hauria menys gent que volgués marxar. però veure com cada dia et desnonen (físicament i moralment), comprovar com cada dia intenten prendre’t alguna cosa que consideres teva i que penses que és sagrada i digna de defensar; veure com cada dia intenten llevar-te una mica de dignitat; veure com intenten calcular com ofegar-te sense que et moris del tot… doncs això no ho volem suportar més. No ens dóna la gana. Salvador Allende deia que “la història és nostra, il a fan els pobles”. Nosaltres volem fer la nostra pròpia història perquè ja estem tips de que altres –amb tota la mala fe- la facin per nosaltres. España ja sap el que és que les colònies li fugin i intentin alliberar-se. D’aquell imperi on no es ponia el sol ja no en queda res, i menys que en quedarà si segueixen així. Perquè a España ni els polítics, ni els jutges, ni la monarquia, ni la policia, ni els bancs ni ningú són capaços de veure la realitat i encara són menys capaços d’ aturar aquest desgavell. Per incapacitat manifesta i per mala voluntat. No ho sé.

A España hi ha molta gent decent, gent treballadora, gent que sabria comprendre les coses si els les expliquessin i no els les amaguessin. Hi ha molta gent digna, amb bona voluntat, gent comuna que cada dia es lleva per anar a treballar i li toca sofrir aquest desgavell de Gobierno. Gent que no entén que persones aparentment tan ben preparades no siguin capaces de canviar les coses per al bé de tothom i trobar unes quantes solucions dignes per a la societat. Hi ha pobresa, hi ha atur, hi ha poc futur per als joves, hi ha cada dia més misèria i aquest fabulós Gobierno del PP no fa més que acabar d’espatllar les poques coses que rutllaven una mica.Per això molta gent –no només la majoria de catalans- tenen pressa, molta pressa. Uns la tenim per poder marxar ben lluny de tota aquesta pesta i d’altres de fer marxar –també ben lluny- aquest Gobierno de pega.

Pepe Mujica, el president d’ Uruguai, -una persona a qui jo respecto molt, tot i no compartir algunes de les seves coses- deia que “els únics derrotats en el món són els que deixen de lluitar, de somiar i de voler”. I, per sort, encara som molts d’aquesta mena, amable lector que em va fer arribar la seva opinió i que agraeixo i respecto molt. 

Una “patraña llamada España”

PATRAÑA: 1. Mentira o falsedad grande y complicada que se cuenta o se dice a alguien..  2. Mentira o noticia fabulosa, de pura invención. (Diccionario RAE)

Sí, ho dic sense cap mena de rubor: “España es una patraña”. S’ha de dir en castellà perquè rimi. Però ho puc dir perfectament en català, sense rima, però amb el mateix sentit: Espanya és una gran mentida. I aquesta mentida la podem comprovar diàriament amb la ridícula “Marca España”, que prou que intenten salvar-li el prestigi amb esforços de tota mena (amb molta propaganda i força diners). Però no se’n surten, perquè cada dia en fan alguna de ben grossa que dóna la volta al món. La darrera de totes és ben fresca: feia temps que el PP es bolcava amb cos i ànima amb l’empresa  d’aquest  “emprenedor” anomenat Jenaro García, a qui li han concedit tots els honors, premis, reconeixements i facilitats per a tots préstecs haguts i per haver. Resulta que l’empresa d’aquest estafador professional –la popular i rutilant GOWEX– no era res més que fum, un bluf que treballava en base a mentides, sobretot amb administracions públiques (comunitats autònomes; ajuntaments, organismes públics, etc), els diners de les quals surten dels ciutadans i segueixen el conegut camí de sempre: cap a butxaques corruptes com les d’aquest home. I tot això sense gaires controls i sense gaires comprovacions. En aquests temes, com en tants altres, el que impera és l’amiguisme, els endolls i les comissions en diner negre que reben els barruts de sempre .

Ja veureu com aquests propers dies podrem començar a llegir tota la vida i miracles d’aquest senyor i segur que sortirà un munt de porqueria. Ara és hora! Es veu que ningú se n’havia adonat, perquè el que convenia era mirar cap a un altre costat. Podrem comprovar, una vegada més, com el descontrol total s’ha establert de forma permanent i ha rondat “como Pedro por su casa” en el Gobierno de España, que es cuida bé de fiscalitzar tot el que respecta a Catalunya i fa els ulls ben grossos amb altra gent de la seva corda. Ha hagut de venir la consultora nord americana Gotham City Research LLC per tal de que es descobrís tot el pastís. Els controladors d’aquí no se n’havien volgut adonar perquè un senyor que dia sí, dia també és rebut i es fotografia amb el mateix rei Felip VI, amb Rajoy, amb l’alcaldessa de Madrid Ana Botella, amb tots els ministres i amb un munt d’autoritats de tota mena no pot ser un tipus fals, perillós i no se’n pot desconfiar de cap de les maneres. Doncs ja ho veieu…

Segons explica eldiario.es , la festa l’haurem de pagar entre tots (com sempre) perquè  el que més crèdits li havia donat fou l’ Instituto Oficial de Crédito (ICO), que diu que “hasta finales de 2013, el ICO le había concedido créditos por valor de 8,92 millones de euros. Otros créditos blandos por valor de 4,8 millones procedían del Ministerio de Industria. También recibió ayudas del Banco Europeo de Inversiones (BEI) y del Fondo Europeo de Inversiones”. Ningú controlava l’empresa d’aquests senyor?

En un país on, segons el Gobierno, viure a casa dels pares i cobrar l’atur pot ser un frau i, en canvi, 62 diputats que tenen pis a Madrid -i hi viuen- són capaços de cobrar dietes per allotjament ja es veu que les coses no poden anar bé. En aquest país es controla molt ala pobres i molt poc als rics. Europa ja ha tocat el crostó a España unes quantes vegades perquè no es fia gens ni mica de com fa les coses Rajoy, de la mateixa manera que no es fiava de Zapatero. Aquí certes coses no es controlen i el més llest és aquell que és posa més diners a la butxaca. En aquesta “extraña España” estan més protegits els xoriços que la gent honrada. Ja sé que hi podríem afegir uns quants cassos ben sonats de Catalunya, certament, però no hi ha punt de comparació amb el que passa en altres comunitats i, sobretot, en alguns Ministerios que sembla que fan les coses amb els peus. ¿Com s’ha de refiar Europa d’uns governants tan ineptes, que només saben malgastar i viure dels fons europeus?. Europa ha abocat molts diners aquí i, ¿què n’hem tret? Aeroports sense avions, autovies sense cotxes i parcs temàtics sense gent, ajudes a empreses d’amics i a diaris que saben llepar el cul millor que ningú…Quan l’economia anava bé i érem en època de vaques grasses sabien treure pit i poca cosa més. En el moment de les vaques flaques han demostrat que no han sabut mai el què és crear riquesa, endreçar un país amb lleis justes i impostos equitatius, fomentar la responsabilitat de cadascú per tal de que uns no visquin a costa dels altres?  No fan, ni deixen fer. I tenim una justícia de vergonya que no no hi fa gran cosa per arreglar-ho. Només saben posar pals a les rodes.

El que dèiem: España s’ha convertit en una “patraña”, una gran mentida que cada dia es creu menys gent. S’estan destapant coses molt greus i encara ens volen fer creure que “todo va bien y ya estamos en la buena senda y saliendo del túnel”. Veurem fins quan hi haurà tants ingenus que es creguin aquesta mentida. Em dóna la sensació que molta gent comença a obrir el ulls.