LA CORONA ESPANYOLA: AIXÒ SÍ QUE ÉS UN VIRUS!

Hi ha virus que, pel que sembla, a Espanya i a Europa no es poden combatre. No parlo del coronavirus que sembla que tothom fa el que pot i, quan es fa el que es pot, no es pot demanar més. Però sí que podríem demanar una mica més de sensibilitat en temes d’igualtat, de justícia, de democràcia, de drets humans etc. Allò de que tothom es igual davant la justícia i que tota persona té uns drets pel sol fet de ser persona és una mentida que ens han volgut fer creure, però que ja ningú s’empassa perquè veiem que, a la pràctica, els que haurien de procurar que fos una realitat se’n desentenen olímpicament. En altres temps se’ns podia fer combregar amb rodes de molí, però ara cada dia és més difícil amb internet i aquestes coses. Ara les notícies corren molt ràpidament i no sempre es poden tapar com es feia en altres temps.

No podem tapar, per exemple, el drama dels refugiats i com de malament els tracta la Unió Europea a les seves fronteres. Una corrua de gent miserable que fuig de la guerra i que s’està morint de gana i de fred a la porta de casa nostra, no només no els acollim mínimament i els donem de menjar i una manta, sinó que els bastonegem i els disparem bales de goma. Europa, on has arribat! A aquesta Europa se li ha podrit l’ànima i les seves fronteres s’han convertit en camps de concentració.

Aquesta setmana escoltarem fins a la sacietat parlar de feminisme i dels drets de les dones, cosa que està molt bé. Però també ens agradaria que poguéssim escoltar que insignes periodistes – homes i dones – ens parlessin dels drets de les persones en general i sense distincions, que ens parlessin de presos polítics, de reis emèrits estafadors i comissionistes, de famílies desnonades i de nens que passen gana mentre llencem el menjar a les escombraries. La lluita per la causa feminista és totalment adequada; però hi han altres lluites per causes que resten massa oblidades.

Llegia fa ben poc el cas de la Malika, que no ha sortit als diaris, ni a la tele i del qual ningú n’ha parlat. La Malika, de 56 anys, diabètica, es va aixecar dissabte ben d’hora per passar la frontera de Melilla. És una de les nombroses dones que cada dia carreguen enormes paquets per passar-los cap al Marroc i guanyar d’aquesta manera uns quants calés. Aquell dia va recollir dues caixes d’ametlles, que pesaven uns 40 quilos, per encàrrec d’un empresari que té vaixells i comercia amb tots dos països. Quan la van detenir i li van confiscar la seva mercaderia, no va parar de plorar i va seguir la policia, suplicant-li que la hi retornés perquè l’endemà havia de pagar el lloguer i no tenia prou diners. Va romandre a la porta de la comissaria plorant i patint, tot el dia sense menjar, fins que un atac de cor, després d’un infart, la va matar. És públic i notori que al voltant de 8.000 operadors creuen diàriament els passos fronterers amb la ciutat de Melilla. La majoria són vídues o divorciades, molts pobres i amb fills a la seva cura. Reben una humiliació continuada, molts maltractaments i violència verbal per part de la policia. Malika – «reina» és el significat del seu nom -, era molt coneguda i estimada, molt bona persona. Malauradament no és la primera que es mor i no serà l’última.

I entretant, el nostre insigne rei emèrit, que quan va ser posat al tron pel dictador no tenia absolutament res, ara sabem que acumula una gran fortuna a base de tripijocs i comissions diverses totalment il·legals. Aquesta mena de virus, que maten la democràcia i fan més mal que una pedregada, segons a qui no els investiguen i mira que són tan contaminants o més que el coronavirus… Miquel Riera ens explica avui en aquest mateix diari que «la premsa suïssa, que, evidentment, no tracta els Borbons amb l’acatament de la premsa espanyola, va desvelar que el rei emèrit havia amagat 100 milions de dòlars en un banc de Ginebra entre el 2008 i el 2012. Segons La Tribune de Gèneve, Joan Carles va dipositar els diners a la banca Maribaud sota la cobertura d’una societat panamenya de la qual ell era l’únic beneficiari! La justícia suïssa, que investiga si l’operació va servir per blanquejar diners, sospita que els milions provenien d’una donació del rei saudita Abdal·là, feta com a comissió per les gestions del monarca espanyol en la construcció de la línia d’alta velocitat entre Medina i la Meca. Part d’aquests diners, uns 65 milions, van ser transferits l’any 2012 a l’amant del rei, Corina zuu Sayn-Wittgenstein, que, automàticament, els va portar a les Bahames. Tota una operació complexa en la qual l’ombra de la misteriosa mà del rei emèrit es barreja amb la de la seva amant alemanya, involucrada per la seva part en alguns afers tenebrosos amb l’ara empresonat excomissari Villarejo».

NO TE RINDAS

L’any 1920 va néixer a l’Uruguai, Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugiaa, més conegut com Mario Benedetti, periodista i escriptor que pertanyia a la “Generació del 45”.
A aquest geni de l’escriptura li devem poemes com aquest. Un poema que ens pot anar bé aquests dies tan foscos, en què veiem que aquelles mirades d’odi, que alguns diuen que van veure als ulls d’alguna gent, s’han convertit en cops de porra (aquests sí que plens d’odi) d’uns policies semblants als de qualsevol estat feixista. Ens pot donar ànims en uns moments de repressió com feia temps que no s’havia vist. Un poema que ens anima a no defallir; a seguir ferms a les nostres conviccions; a no resignar-nos a una realitat que no ens agrada. Encara que sigui poc a poc ens cal avançar, avançar i avançar… En una paraula: un cant a aquella esperança que mai hem de perdre.

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos,
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque ésta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

No s’ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d’un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se’ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s’amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.
Aquesta bona gent condemnada i els que se n’han hagut d’anat a l’exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se’n sortirà i tard o d’hora ho pagarà.Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

LA LLIBERTAT ROBADA

Diuen que va ser Charles Chaplin qui va definir al pessimista com «un optimista ben informat». Ell mateix deia que era una persona pessimista i em sembla que ningú, veient amb una mica d’atenció les seves pel·lícules, podrà negar al filòsof Xarlot un lúcid coneixement de les entranyes de la vida que feia que deixen una mica de mal regust de boca. En les seves pel·lícules els protagonistes acostumaves a ser els perdedors, persones bones i tendres que quasi bé sempre sortien malparades del diferents embats de la vida .

Recordo que una vegada vaig llegir que el bisbe Pere Casaldàliga corregia aquesta afirmació tot dient que no n’hi havia prou amb estar ben informat sinó que s’ha d’estar ben disposat per a la lluita i ben proveït d’esperança. Deia ell que l’optimista pot ser fins i tot un pessimista, però malgrat tot és una persona esperançada. No n’hi ha prou ni amb mirar la vida amb bons ulls i amb bon humor perquè sempre hi veurem coses molt fosques i esgarrifoses que no ens deixaran ser gaire optimistes. Coses difícils de mastegar i encara més de pair. La vida ens regala massa moments amargs com per poder ser molt optimistes. Però, tot i això, si tenim esperança la cosa canvia. I quan parlo d’esperança no parlo només de l’esperança terrenal (del tot necessària) sinó que també em refereixo en una esperança que va més enllà d’aquest món i dels molts moments històrics foscos que li ha tocat passar a la humanitat. Perquè no podem negar que s’han viscut períodes molt amargs al llarg de la història i, així i tot, la humanitat se n’ha anat sortint.

Als catalans en especial -però també a la resta d’espanyols- ens esperen dies difícil i complicats amb la sentència d’uns mals jutges (perdoneu, però jo ja he deixat de creure fa temps en la justícia espanyola) que aquesta setmana ens caurà al damunt i que serà més pesada que la llosa que guarda la mòmia de Franco allà al Valle de los Caídos. I serà una sentència molt difícil d’acceptar i digerir perquè ens farà retrocedir molts anys en allò que enteníem per democràcia i llibertats d’un país. A partir d’aquesta sentència, que establirà jurisprudència, veurem que tot podrà ser terrorisme i poden ser delictes les mirades d’odi, les manifestacions i fins i tot una piulada de Twitter. Ens caldrà molta esperança per no deixar-nos endur pel pessimisme.

Tant anys de lluites per la llibertat i els drets socials semblarà que no hauran servit per a res!. Aquesta espanya, que tots teníem una mica d’esperança que anés sortint de la foscor del franquisme i de la dictadura, ara veiem impotents com es torna a enfonsar en èpoques fosques i com s’hi torna a rebolcar contenta i feliç, com els porcs es rebolquen als seus mateixos excrements.

I el que és més trist: aquells que es deien demòcrates -i que s’omplen la boca dient que en això no els guanya ningú- callen covardament davant de tanta mentida, de tanta indignitat, de tanta manipulació i de tanta injustícia. Sí, amics, ens caldrà molta, molta esperança per suportar-ho!.

Vull acabar amb uns versos extrets del llarg poema d’en Pere Casaldàliga, «TIERRA NUESTRA, LIBERTAD» que diuen així:

«…¡Prostitutos creídos

de la madre común,

sus malnacidos!

…¡Malditas sean todas las leyes,

amañadas por unas pocas manos

para amparar cercas y bueyes

y hacer la tierra esclava

y esclavos humanos!

¡Otra es la tierra nuestra, hombres, todos!

¡La humana tierra libre, hermanos!»

VOTEM AMB EL COR O AMB EL CAP?

A l’hora de votar, votem més amb el cor que amb el cap o bé ho fem de forma més racional? Per a respondre aquesta interessant pregunta s’han fet durant els últims anys molts estudis, però els experts redueixen les formes de vot bàsicament a tres teories: la conductista (a tot estímul segueix una resposta), la racional (és el resultat del càlcul entre avantatges i desavantatges, beneficis i riscos) i la cultural (aspectes històrics, inercials i tradicionals).

Com que no sóc expert en aquests temes, opinaré segons el que em diu el meu olfacte i pels resultats que es veuen arreu del món. El meu nas em diu que votem més amb el cor que no pas amb el cap i perquè també hi han alguns estudis que conclouen que a una gran majoria de ciutadans no els importa gaire el programa dels partits, sinó que voten una persona o un partit sense analitzar gaire si els enganyen o no. I, pel que sembla, el fet és universal. Fins i tot podem arribar a votar algú que sabem del cert que ens enganyarà o, dit d’una altra manera, que sabem del cert que no complirà el que ha promès.

Però el que vertaderament interessa és saber per quins motius actuem així, si racionalment sovint tindríem raons per votar aquells a qui en realitat no votem o, simplement, per abstenir-nos. I la conclusió que se’n pot treure és que segurament la majoria de vegades fem servir allò del mal menor (que sempre ho considerem com un petit bé) i votem qui votem sense massa convenciment. A l’hora de la veritat, però, la realitat és que dipositem la papereta dins de l’urna moguts més pels sentiments que no pas per la raó, la qual cosa no vol dir que votem de forma irracional, sinó que ho fem moguts per unes raons que també considerem importants però que no són gaire lògiques i racionals. Dit d’una altra manera: sovint votem més en “contra de” que no pas “a favor de”. A fi de comptes, votem enganyant-nos a nosaltres mateixos perquè sabem prou bé que, alhora, serem enganyats.

Freud ja va dir-ne alguna cosa respecte a això quan deia que“no s’ha demostrat que l’intel·lecte humà tingui una pituïtària particularment fina per la veritat, ni que la vida anímica dels homes mostri una inclinació particular a reconèixer la veritat. Ans al contrari, hem experimentat que el nostre intel·lecte s’extravia molt sovint sense cap mena d’avís, i que amb la major facilitat, i sense mirament per la veritat, creiem en allò que és sol·licitat per les nostres il·lusions de desig”. (Freud, S.; (1934) Moisés y la religión monoteísta, O.C., Vol. XXIII, Amorrortu Editores).

Si no fos així -i votéssim fent servir el tupí-, és possible que no sortissin elegits alguns nefasts personatges com els que arriben a ser presidents d’alguns països. Parlem sovint de la voluntat popular i ens omplim la boca amb al paraula democràcia, però no ens adonem com alguns personatges i poders fàctics -fent servir molt bé els mitjans de comunicació- usurpen impunement la voluntat de la gent, amagant la veritat, violant els drets humans sense que passi res, convertint la justícia en injustícia i canviant conductes i voluntats a força de talonari i pressions de tota mena. Massa gent es presta a aquest joc (sindicats i partits en primer lloc) i per això veiem el fosc panorama que veiem arreu del món: Trumps, Bolsonaros, i altres animals depredadors de la mateixa espècie.

Una autèntica llàstima perquè amb aquestes eines tan inútils mai arribarem a fer un món diferent, un món més just i igualitari. Amb el pragmatisme de certs governants i amb la vulgaritat, falta de principis i brutalitats de tota mena de molts altres, farem un món cada dia més inhabitable i un planeta cada cop més deshumanitzat.Veient aquest panorama, podem dir que la civilització va endavant o que més aviat retrocedim?. 

TANTS CAPS, TANTS BARRETS

Ahir dinar amb companys. Alguns d’ells fins i tot amics. Ahir vam ser una bona colla. Vora una vintena. Cada mes ens trobem i dinem junts un dia. No cal dir que el dinar és el que menys compta. El que compta és la trobada, les converses, el caliu, els records i la sobretaula.

Ahir, com devia passar en la majoria de converses en aquest país, tocava parlar de l’actualitat política catalana i de com cadascú veu la situació actual i el futur pròxim. Tot i que constatàvem i partíem de la base de que la majoria dels que sèiem a la taula érem dimonis independentistes amb banyes i cua (així s’ho pensen una bona colla d’àngels de la guarda de les essències nacionalistes espanyoles), a l’hora de la discussió va passar allò tan normal de “tants caps, tants barrets”.

Algú deia que els catalans som com els jueus, que quan es reuneixen tres jueus hi ha quatre opinions sobre la taula. La realitat que vam poder constatar ahir és que una gran majoria de catalans tenim molt clar el destí però molt poc el camí. Que estem molt dividits en “el com” hem d’arribar allà on volem arribar. I que els partits polítics (i els líders potser més que ningú) en tenen bona part de culpa. Massa opinions, massa caps i massa barrets, si volem fer alguna cosa de profit i arribar al lloc que aquesta gran majoria volem i desitgem.

Pensant-ho una mica, no sé si és normal, això que ens està passant. Crec que estem oblidant el que és principal i perdem el temps en allò secundari. Recordeu allò del dit i les estrelles? No podem entretenir-nos alegrement en mirar el dit que assenyala el cel si al darrere hi tenim tot un univers d’estrelles. Si ens posem ara mateix a discutir sobre el camí, segurament que no ens posarem d’acord i no en traurem l’aigua clara. I no vull dir amb això que no segui legítim tenir opinions diverses, però hi ha moments a la vida en què ens hauríem de posar d’acord, fer pinya i deixar les foteses dels petits detalls i concentrar-nos en el que és important. La unitat d’acció és bàsica en aquests moments.

Aquests mesos que tenim a tocar seran molt importants: hi haurà una sentència que pot ser clau pel futur d’aquest país i que l’hauríem d’entomar amb unitat d’acció; Espanya està sense govern definitiu i ja veurem què passa; hi haurà un 11 de setembre amb les corresponents mobilitzacions… Aquests pròxims mesos seran claus i nosaltres podem seguir discutint acaloradament sobre el sexe dels àngels.

Xevi Xirgo, el director del diari El Punt/Avui, deia temps enrere que un dels mals del procés és que, malgrat proclamar a tort i a dret que és necessària una gran unitat en moments com els actuals, tothom va a la seva. Anem a la guerra, i no és una guerra menor, i ho fem amb dos o tres (o quatre o cinc) quarters generals del procés. I cadascú amb la seva raó. Caram. Jo, què volen que els digui, preferiria que de quarter general només n’hi hagués un. Un quarter general dels aliats.

NO HO TORNAREM A FER!

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”

En el temps de La Trinca, com sabeu, era ben viva la censura. Per això s’havien d’espavilar per dir certes coses fent revolts i metàfores. Com que el feixisme encara cuejava i, per al·lusió, algú s´hi podia sentir identificat, van haver de fer una cançó amb el títol LA FAIXAon deia que La faixa està de rebaixa,no se’ls veu gaire optimistes aquells fabricants de faixes, altrament dits: faixistes”.

I la causa de tot plegat era perquè perdien pistonada pel fet que ens acostàvem a Europa. “Que tant acostar-se a Europa!, que tant canviar de “jaquetes”!. Si no vetllem pel negoci, anirem a fer punyetes. Doncs, fent números, he vist, que si segueix anant de baixa caldrà tornar a dir al país: O faixa… o caixa!”.

Però aquesta Europa no és el que tots pensàvem que seria i ara més aviat sembla que es vulgui tornar cau i refugi de feixistes. Sembla que tornen a guanyar terreny els fabricant de faixes. Perquè gent com aquests de Vox si no els considerem ultradreta feixista, què són? Són només populistes a la manera espanyola, com diu algú?. Em sembla que no hem de badar més, i encara menys si tenim en compte l’auge d’aquest tipus de forces a Europa, on veiem que l’ultradreta segueix gaudint de molt bona salut i posa en escac i mat l’antic projecte europeu. Aquests tipus de partits podem denominar-los com vulguem i,tot i que en realitat són força heterogenis, tenen una cosa en comú: són partits populistes, euroescèptics, racistes i d’extrema dreta. Segons un estudi que s’ha fet, actualment l’extrema dreta és present en 17 parlaments de la UE. En 7 països han entrat ja a l’executiu o li donen suport des de fora. En 2 governen en solitari… Tenim Hongria amb el primer ministre Viktor Orbán com a gran referent. A Polonia hi tenim el partit ultradretà Llei i Justícia que governa en solitari. Tenim Matteo Salvini a Itàlia. Tenimla líder Marine Le Pen del Front Nacional a França, un dels rostres més coneguts de l’ultradreta europea. A Àustria l’islamòfob i euroescèptic Partit de la Llibertat(FPÖ) també té molt èxit. A AlemanyaAlternativa per Alemanya(AfD). A Holanda el Partit de la Llibertat de l’islamòfob i euròfob Geert Wilders. A Grècia el partit neonazi i molt violent Alba DauradaI aquí tenim a VOX que va obrint forat poc a poc i al que els partits tradicionals li fan reverències i els deixem ser acusació particular en judicis. I potser encara ens en deixem algun…

Ja els tenim aquí. És el feixisme sense complexos i a pit descobert. I alerta, que no són només aquells vells nostàlgics que no han deixat mai d’aixecar el braç amb la salutació feixista i de besar la “rojigualda”. No, no són ells sols. Molts -cada cop més- són joves. És una nova generació de feixistes que no van conèixer directament aquell passat però en senten nostàlgia perquè volen un tipus de societat sense emigrants, sense maricons, sense dones emancipades; diuen que volen més ordre i llei (i no cal dir que volen rei). Joves que fan servir la violència sense cap mena d’escrúpols contra aquells que no pensen com ells. Caps buits, cossos plens d’asteroides i cors plens d’odi. No, no són els de sempre. Si per cas, els de sempre els donen ales i els defensen des dels tribunals. Quant jutges no queden encara d’aquesta ideologia? Aquí, com podem veure, no ‘ha fet net i aquests joves són els seus hereus i són una nova generació que ens portarà a la ruïna si no vigilem. Són intolerants i amb idees criminals. Si cal sortir a treure estelades de nit ben armats amb pals de beisbol, surten. Si cal sortir a caçar persones independentistes, surten. Si cal caçar gais o lesbianes, els cacen. I cada cop més protegits per la llei. Una vergonya, en definitiva, en una societat que es proclama democràtica!

No siguem ingenus. No són els de sempre i són tan perillosos com aquells venedors de faixes dels que parlava La Trinca si la societat no fa alguna cosa i si entre tots no fem algun pas més. Quedem avisats.

DESORIENTACIÓ

El professor ALFONSO DURAN PICH va publicar abans de les eleccions un article al seu blog ALFDURANCORNER.COM titulat DESORIENTACION. El considero magistral en molts sentits, però per damunt de tot perquè fa un excel·lent resum dels temps que estem vivint i considero que l’encerta completament.

Podeu llegir-lo en versió original al seu blog, però us el reprodueixo aquí mateix per més comoditat. Recomano a tothom que el llegeixi, tot i ser una mica llarg.

===============================

DESORIENTACIÓ
Fecha: 21/03/2019

Després de la mort del dictador, els poders fàctics de l’Estat van teixir una xarxa d’aliances amb els petits grups de l’oposició i van presentar un escenari de democràcia formal, que en els seus fonaments era un franquisme al que s’havia aplicat un lífting de mínims. En aquesta operació cosmètica de perruqueria de barri s’incloïen uns partits polítics etiquetats com “de dretes i d’esquerres” , un gruix de normes i procediments que van anomenar “constitució” (que incloïen capítols redactats pels militars feixistes) i una aparent descentralització administrativa (les comunitats autònomes) per encobrir els drets de les nacions històriques de l’Estat.

Després es va demanar al poble que votés i el poble, en la seva gran majoria temorós i desorientat, va votar a favor d’allò que la autoritat competent presentava. I així hem arribat fins aquí.

L’espectacle s’ha mantingut incòlume durant més de quaranta anys, però fa aigües per tot arreu i té un futur dubtós. Hi ha diversos fronts que expliquen l’ensorrament del tinglado i cal tractar-los separadament.

El primer front és l’ideològic. Al món occidental (és un eufemisme) els partits oficials de dretes i esquerres s’han integrat, en la praxi, en un magma liberal-conservador, amb petites diferències. Les TIC, la globalització, la financiació de l’economia i el pes del “Big Business“. A escala mundial han produït una transferència de poder cap al gran capital, que utilitza els polítics professionals com empleats ben remunerats. A l’Estat Espanyol, a la petita escala que li correspon, ha passat el mateix. D’una banda tenim productes obsolets (com el PP o el PSOE) i, de l’altra, tenim nous entrants (Ciutadans o Podem) llançats al mercat com si es tractés d’una nova colònia per a executius agressius. Mentrestant els fons de cobertura internacionals, els fons d’inversió i els fons sobirans, amb la participació domèstica de les grans empreses ahir públiques i avui privatitzades, del lobby d’obra pública dependent del BOE i de la banca oligopolística, preparen les receptes que després els seus empleats serviran als comensals: una mica de llibertat, unes gotes de democràcia, una mica de patriotisme i tot ben remenat i barrejat amb “la Roja”.

El segon front és l’econòmic i el fracàs del model desenvolupat. Des del pla de l’economia política, en el sentit genuí del terme (treballar per a la polis en termes d’eficàcia i eficiència), la bona economia es fonamenta en la correcta assignació de recursos i, posteriorment, en la seva adequada gestió. L’Estat espanyol ha fracassat sempre en el primer i en el segon, beneficiant, això sí, a les elits extractives i rendistes que s’han quedat l’excedent generat. Exemples de mala assignació són abundants, com les inversions en la xarxa radial ferroviària d’alta velocitat (absolutament innecessària), la proliferació d’aeroports i la seva poc ajustada dimensió, la despesa extraordinària en armament, la xarxa viària d’autovies en zones d’escàs trànsit, la barra lliure de poliesportius, etc. En paral·lel, s’han produït grans buids en aquelles infraestructures que sí que eres claus per a facilitar l’activitat empresarial, com el famós i ja abandonat “corredor del Mediterrani” de mercaderies. Pel que fa a la gestió, el difícil és trobar un àrea que ens permeti donar un aprovat. Finalment hem de referir-nos a la transferència de rendes entre comunitats, amb el teòric propòsit de crear plataformes d’enlairament econòmic en territoris poc explotats industrialment. Els resultats han estat desastrosos. S’ha drenat de liquiditat de forma sostinguda a les zones amb cultura empresarial i òptima ubicació geoestratègica (el cas de Catalunya és paradigmàtic) i no s’ha creat res útil a les zones subvencionades. No només això, s’ha estimulat el subsidi com a forma de vida.

El tercer front és el polític. Catalunya ha dit prou. La voluntat majoritària i transversal dels seus ciutadans de decidir el seu futur a través d’un referèndum ha estat bloquejada per l’Estat, que ha utilitzat les seves capacitats (legals i no legals) per dinamitar un projecte de naturalesa democràtica. Però el contenciós se li ha anat de les mans a l’Estat espanyol, gràcies en part a la projecció internacional dels polítics exiliats. El fet que altres estats no intervinguin (els Estats es protegeixen els uns als altres) no vol dir que parlamentaris, acadèmics, analistes, assagistes, periodistes i polítics de tot el món no observin atentament el que està passant. Allò que s’ha descrit com “esperit de la Transició”, un relat inventat pel Règim (que segueix incrustat en el ” Deep State“), ha entrat en fallida. Res s’aguanta; ni la monarquia, ni la pluralitat d’estaments que la secunden, ni la plèiade d’alts funcionaris que han viscut i viuen graciosament d’aquest embolat.

I ara cal votar i fer-ho, com a mínim, per triplicat. Hi ha unes eleccions generals (el parlament de l’Estat), unes eleccions municipals (els ajuntaments de cada població) i unes eleccions al parlament europeu. Són temes diferents i cal tractar-los separadament.

Em referiré exclusivament a Catalunya i als catalans, que és l’únic àmbit que m’importa. El que facin o deixin de fer els espanyols que viuen a Catalunya (com la senyora Arrimadas i succedanis) no és de la meva incumbència, tot i que imaginem que repartiran el seu vot entre el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. El poden decidir l’atzar, perquè en el fons s’assemblen molt més del que aparenten.

En termes estratègics, els catalans haurien de votar en les eleccions generals opcions independentistes (Junts per Catalunya, ERC, Poble Lliure) per aconseguir després un col·lectiu que tingui el suficient pes com per bloquejar certes decisions del govern de l’Estat. L’ideal hagués estat una candidatura unitària, però les reticències de l’estructura de comandament d’Esquerra Republicana no ho ha fet possible. Els seus arguments que en el fet d’anar separats se sumen diferents sensibilitats independentistes no tenen base estadística i, com a molt, són una hipòtesi de treball. El que no és una hipòtesi és que la llei d’Hondt premia els partits grans. Sembla que els que sí que la coneixen són els assessors del senyor Casado, que tracten d’evitar la incidència de Vox als territoris que ells consideren de la seva propietat.

Les eleccions municipals són més senzilles per interpretar-les en clau catalana. La recomanació és la mateixa i probablement no hi haurà canvis significatius. També aquí ens hem trobat amb la voluntat d’Esquerra Republicana de treballar amb marca pròpia. El més greu és que això ho facin a Barcelona, que simbòlicament és la capital d’una Catalunya independent i republicana. Com que aquí no compten els corrents sinó la llista més votada, pot ocórrer que es perdi l’alcaldia. Si això passa, caldrà passar comptes. Si un assumeix més riscos dels que pot dominar, ha d’acceptar el premi però també el càstig.

Tenim el mateix relat a les eleccions europees, on un tàndem Puigdemont-Junqueras hauria estripat totes les costures en el pla internacional. Esquerra no ho ha volgut i repeteix les seves coalicions històriques, com si res hagués passat. El seu comportament m’indueix a creure, preferiria equivocar-me, que ja se senten còmodes amb el model autonòmic.

No faig menció específica -sempre en clau catalana- al grup polivalent format per Comuns, Podem, Podem, Iniciativa i altres, perquè, en viure en la indefinició permanent, sóc incapaç de conèixer quin és el seu projecte polític. Alguns d’ells, que pretenen representar en exclusiva el patrimoni històric de l’esquerra, haurien de fer autocrítica, abandonar l’ambigüitat i comprometre’s amb uns o altres. Si encara no s’han adonat que la qüestió de la independència de Catalunya té prioritat sobre la qüestió social, millor que es dediquin a una altra cosa.

Al carrer la gent demana unitat, però alguns no escolten. El acabaran pagant. Els partits polítics en general han entrat en declivi. S’han anquilosat. No es renoven. Les estructures impedeixen la millora. Al final la democràcia directa, que és l’autèntica, s’anirà imposant amb diferents formats.

Una de les virtuts del President Puigdemont és que ha dinamitat les restes d’un partit que va ser hegemònic però que ha perdut la seva raó de ser. Jo no milito ni he militat mai en cap partit. Serà que la meva ànima àcrata predomina per damunt del meu sentit de l’ordre. Per això em sento lliure de lligams partidistes. Votaré per les candidatures de Junts per Catalunya en tots els fronts. Per coherència, per dignitat i per respecte.

ALFONS DURAN PICH

L’ENDEMÀ D’ELECCIONS

Escric aquesta petita reflexió l’endemà d’eleccions. Ara descansarem una mica. Els dies de campanya se m’han fet llargs i pesats perquè venim enllaçant massa discursos, massa paraules, massa crits, massa teatre dolent i massa insults. Ara arriba l’hora del fets i de portar a terme tot allò que ens han promès.

La política hauria de ser servei a la ciutadania i procurar que la cosa pública funcioni. Caldria humanitzar la política -tal com es reclama sovint- , la qual cosa significa que la persona hauria de ser el centre de tot. Caldria també que poguéssim creure algun dia que un altre món més just és possible. Caldria posar el ciutadà al centre dels debats i pensar més en les persones i menys en projectes faraònics i sense massa sentit. O potser sí que tenen un sentit: embutxacar-se uns quan milions uns quants pocavergonyes sense escrúpols. Caldria que un dia poguéssim arribar a creure que els que ens governen pensen més en els altres que en ells mateixos.

Els governants tenen una gran responsabilitat, però nosaltres també la tenim. Per això els elegim. I no ens podem queixar si tornem a caure una i altra vegada en el mateix parany i a ensopegar en la mateixa pedra. Quan elegim, hauríem d’elegir pensant en el bé de la majoria i no només en el nostre propi bé. No sé pas si ho fem sempre això…

La política s’hauria d’humanitzar, de la mateixa manera que s’hauria d’humanitzar la societat sencera. L’empresa, l’esport, la feina, l’economia. I tantes i tantes coses que poc a poc hem anat deshumanitzant. Però, a la vegada, també s’hauria de polititzar la societat; això vol dir informar-se millor, contrastar opinions, ser més crític amb les informacions que ens arriben, comprometre’ns més amb la cosa pública, buscar el bé comú, posar-se al servei dels més desfavorits, etc.

Ara arriba l’hora de la feina i el moment en què molts es retrataran. Veurem com molts polítics pensen més en el partit -i a fi de comptes amb ells mateixos- que no pas en el bé comú. Tant de bo siguem capaços de destapar-los les vergonyes. I tant de bo els mitjans de comunicació siguin més valents del que en general són i facin la funció que els correspon: dir la veritat i destapar les mentides i els mentiders. Tant de bo!