LA MARQUESA


Pep Albinyana explica al seu blog GÀLIMque al balcó de l’Ajuntament de València, a l’hora de la mascletà  hi havia el ministre valencià del govern espanyol José L. Ábalos. Són dies de passar per allà a deixar-se veure, sobretot enguany que toca fer (pre) campanya amb el permís de la Junta Electoral. Es veu que l’home va contestar les quatre o cinc preguntes que li va fer la periodista d’Àpunt en un castellà rotund. Només per acomiadar-se va deixar anar un parell de paraules, tímidament, en vernacle.

Aquest mateix senyor, poc després, va criticarCayetana Álvarez de Toledo -la candidata cuneradel PP per Barcelona al congrés espanyol- per ‘enorgullir-se de no parlar català’ i diu que aquesta expressió és un elogi a la ignorància. Potser s’hauria d’escoltar a si mateix: no sé si el seu monolingüisme castellà és un elogi a la ignorància, però sí que és un menyspreu continu als indígenes.

Però és cert. La senyora marquesa Cayetana Álvarez de Toledo és una autèntica «cunera» perquè els «cuneros» eren, a l’Espanya d’abans i de després del 1900, aquells diputats que sortien elegits –fraudulentament– per un districte amb el qual no tenien cap mena de vincle i que, a vegades, fins i tot s’enorgullien de no haver trepitjat mai.(Francesc B. Culla dixit) En subratllar que “ser de fuera” i “no hablar catalán, però entenderlo” forma part de les seves credencials polítiques i exactament per aquest motiu la marquesa candidata –suposo que conscientment, -no en va és doctora en història per Oxford– reivindicà les bondats del ‘cunerismo’. Cal no oblidar que aquesta senyora és excol·laboradora de Federico Jiménez Losantos, impulsora i portaveu de la plataforma espanyolista Libres e Iguales, alta directiva de la FAES, articulista d’El Mundo’ i aznarista en estat pur.Fa temps que Doña Cayetana ha exhibit aquests darrers anys una manifesta i fòbica hostilitat contra el sobiranisme català.

Podríem fer servir l’expressió d’una fallera major valenciana, que responia a una altra que deia que preferia parlar en castellà, tot i que entenia el valencià. Li deia: «El meu gos també entén el valencià, però encara no ha après a parlar el castellà».

Anuncis

Governats per gent malalta

Espanya s’està convertint en una «patocràcia». Una gent anormal, malalta, s’ha fet amb el poder, i no el deixaran anar fins que la societat reaccioni i els faci fora amb una puntada al cul, una cosa difícil de que succeeixi perquè la societat està anestesiada, adormida. Com si algú els hagués donat alguna substància estupefaent que no els deixa veure el que està succeint davant dels seus morros. El concepte de «patocràcia», significa literalment, “el poder en mans de persones i grups patològics”. És una aportació original d’Andrew M.Lobaczewski, un psiquiatre polonès, que descriu el procés pel qual un grup de persones amb patologies diverses es fan amb el control social i el poder a tot tipus d’organitzacions.

Aquests dies, llegint un article d’aquest senyor, estava amb els governants espanyols del PP i tot el muntatge que durant aquests darrers anys han anat construint el seu entorn per tal de poder dur a terme els seus plans maquiavèl·lics i esbojarrats contra Catalunya que ha culminat amb un aberrant 155 proposat i acceptat per una part de la societat espanyola com si res. Una ignomínia de la qual potser algun dia alguns se n’hauran d’avergonyir. Quan sento aquests malalts del PP (als que s’hi han afegit i els han donat ales una altres malalts del PSOE i de Ciudadanos) que diuen que el 155 durarà tan temps com faci falta mentre no posem a Catalunya un govern del seu gust ho lligava amb un fet que va passar l’any 1938.

El 1938 es va celebrar la Conferència de Munic, on els signants del pacte que va sorgir allà (França, Regne Unit, Alemanya i Itàlia) van acordar permetre a l’Alemanya nazi annexionar-se els Sudets, una part del territori de Txecoslovàquia,sense convidar a participar en aquestes converses el seu president. Aquesta reunió va suposar la culminació de la política exterior del llavors Primer Ministre del Regne Unit, Neville Chamberlain, coneguda generalment com a política d’apaivagament (appeasement policy), que pretenia salvaguardar la pau mundial cedint a les exigències expansionistes d’Adolf Hitler. Al seu retorn a Anglaterra després de la signatura de l’acord, va tractar de convèncer la ciutadania que cedint en part a les pretensions del règim nazi havia aconseguit evitar un mal major. «Porto la Pau d’aquest segle», va dir-los Neville Chamberlain.
Winston Churchill, per la seva banda, criticava durament la política antibel·licista i d’apaivagament de Chamberlain, advocant per la necessitat d’enfortir militarment Gran Bretanya tot veient els moviments que estava realitzant Hitler. Quan el primer ministre va tornar de la Conferència de Munic, Churchill va predir: «Us han donat a triar entre la indignitat i la guerra; heu escollit la indignitat, però tindreu també la guerra». Només 18 mesos després de la signatura de l’acord esclatava la Segona Guerra Mundial i la política d’apaivagament s’enfonsava en el descrèdit. Des de llavors, Chamberlain donaria suport a la política del seu successor al govern britànic, el propi Churchill.
Aquest mafiós PP proposa als catalans la disjuntiva d’un Govern del seu gust o bé la continuació del 155. I jo veig clar que si cedim a les pretensions d’aquests corruptes, tramposos i malvats tindrem «la indignitat i la guerra (que traduït vol dir: la indignitat d’haver-se d’abaixar els pantalons i el 155 en forma de govern autonòmic intervingut). O sigui, que poca cosa hi guanyarem i hi haurem perdut molt: haurem perdut la dignitat pel camí.

Spainexit

Calma! Construïm Europa!

Escric això avui, que és jornada de reflexió. I demà a votar un altra vegada. Quina mandra que em fa, ho reconec! I la mandra prové, sobretot, pel fet de que als catalans el govern de Madrid ens queda cada cop més lluny i no ens serveix absolutament per a res. I Europa, de moment, ens fa poc cas i no ens ajuda tampoc gaire. La veritat és que aquests Europa, que semblava que ens hauria de salvar de tots els mals, no ajuda gaire a ningú que sigui pobre. Més aviat sembla que hi és per ajudar els bancs; o sigui als rics.

M’acabo d’assabentar que en aquesta rica i desgraciada Europa hi ha un organisme que es diu ESM (Mecanisme Europeu d’ estabilitat) i que serveix per a resoldre les crisis que puguin sofrir els països de la zona de l’euro. L’ESM emet instruments de deute per tal de finançar els préstecs i altres formes d’ajuda financera als Estats membres d’aquesta zona. La decisió que condueix a la creació de l’ESM va ser presa pel Consell Europeu al desembre de 2010 i l’ESM va ser inaugurat el 8 d’octubre del 2012. Aquest Mecanisme Europeu d’Estabilitat (ESM) hauria de ser un component important de l’estratègia general de la UE per salvaguardar l’estabilitat financera de la zona euro. L’ESM hauria de proporcionar ajuda financera als Estats membres que sofreixen dificultats de finançament i ho hauria de fer ajudant de forma solidària els més pobres. Resulta que ell 31 de desembre de 2013, el programa d’assistència financera per a Espanya ESM va expirar. Però l’ESM havia desemborsat un total del 41.300.000.000.000 € al govern espanyol per a la re capitalització del sector bancari del país. O sigui, que va servir majoritàriament per ajudar els bancs.

Com que jo m’hi perdo en els números que tenen tants zeros, prefereixo deixar aquests temes per als experts. Però on encara no em perdo, és en el tema que cada dia es posa en evidència: que aquesta Europa que ara mateix tenim no serveix per als pobres, ni per als joves, ni per a les nacions sense estat com Catalunya, ni serveix per aquells que pensàvem que l’Europa unida seria una altra cosa. Per tant, anar a votar demà realment em fa més aviat poca il·lusió i molta mandra. I encara me’n fa menys d’il·lusió quan veig un govern espanyol del PP que no creu gens en la democràcia i quan escolto els líders dels partits d’àmbit espanyol que volen substituir el PP veig que tampoc hi creuen massa. Diuen que això dels referèndums no és una cosa gaire bona i que més aviat s’ha de fer servir poc. Ja podeu veure per on van les coses…

I, per altra banda, resulta que quan hom s’atreveix a parlar amb tota la bona fe de les clavegueres de l’estat (com vaig fer el l’apunt anterior) surt una senyora que es diu Cristina Julià Ros -a qui no tinc el gust de conèixer- i m’escriu un comentari que no m’atreveixo a reproduir per respecte al bon gust i a la bona educació (que encara penso que s’ha de mirar de conservar). Es veu que a aquesta senyora no li va agradar que parlés dels franquistes que encara hi ha al PP, com per exemple el ministre Jorge Fernández Díaz i tants d’altres. 

Resulta que aquests franquistes poden dir i fer el que vulguin; poden saltar-se les lleis elementals de la democràcia; poden tirar la merda que vulguin sobre persones i institucions ben dignes i no passa res. Aquesta Europa unida, a la que ens han dit que hem que hauríem de tenir confiança i que diuen que hi és per ajudar-nos, calla com una morta. Encara no he sentit res dels dirigents europeus sobre aquestes fastigoses converses entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso. Aquesta és la democràcia que Europa vol tutelar i la que nosaltres hem de creure? Poden seguir vigents aquests tics franquistes en uns Europa que vulgui ser creïble? Ens cal jornades de reflexió com la d’avui per a saber a qui hem de votar i a qui no?.

La senyora Cristina Julià Ros, entre altres coses, m’acusa de separatista. I jo li dic des d’aquí: Cóm no ens hem de voler separar d’una Espanya com aquesta, que no és res més que una monarquia bananera que no creu en la democràcia i que és plena de fills de franquistes reconeguts i que ells mateixos segueixen sent franquistes de cor? Senyora Cristina, en vols uns quants noms?. Anoti:

Manuel Fraga Iribarne i la seva germana Elisa Fraga Iribarne, que es va casar amb Carlos Robles Piquer, un altre franquista d’elit.

-La saga gallega la podríem completar amb l’ex ministre Romay Beccaría i Álvaro Lapuerta, ex tresorer nacional de PP.

-També hi trobem José María Aznar, que provenia d’una família franquista de pro. El seu avi Manuel Aznar Zubigaray va ser catalogat com el «periodista del régimen», falangista, portaveu del règim Feixista i ambaixador de l’Estat del General Franco davant l’ONU; va dirigir diversos diaris com La Vanguardia. Al desembre de 1960 se li va concedir la Gran Creu del Merito Militar. El tinent general Antonio Barroso, ministre de l’Aire, va pronunciar un discurs en el qual apuntava que Manuel Aznar, sempre havia posat la seva ploma al servei de l’exèrcit i dels seus ideals. L’homenatjat va dirigir unes paraules als assistents en els quals va tributar encesos elogis a l’exèrcit espanyol, reiterant la seva obediència i fidelitat, i amistat lleial a l’invicte cabdill. I també podríem citar el seu pare, Manuel Aznar Acedo, que també va ocupar llocs rellevants a la ràdio, premsa i TV franquistes

-Per bona part dels exministres d’Aznar planeja l’ombra del dictador. Així passa amb l’ex ministre portaveu, Pío Cabanillas, fill de Pío Cabanillas Gallas; Josep Piqué, exministre d’Afers Estrangers, fill de Josep Piqué, l’últim alcalde franquista de Vilanova i la Geltrú; Jesús Posada, exministre d’Administracions Públiques, fill de qui va ser governador civil de Sòria amb Franco. Potser qui més pes franquista porti en el seu cognom és Federico Trillo, fill d’un important i estret col·laborador del dictador a la regió de Múrcia.

-El cognom Oreja és un altre dels grans del PP amb passat franquista. Jaime Mayor Oreja i el seu germà Carlos, exconseller d’Educació del Govern de la Comunitat de Madrid, són nebots de qui va ser subsecretari del Ministeri d’Informació i Turisme, Marcelino Oreja Aguirre.

-Sens dubte, una de les majors xarxes de descendència franquista és la que ha creat el cognom Fernández-Miranda. Enrique Fernández-Miranda Lozana és fill de Torcuato Fernández-Miranda i Hevia, qui, a més, li va prestar altres plançons al franquisme i al PP, ja que els seus nebots Manuel i Alfonso van ocupar càrrecs amb Franco i amb el primer Govern Aznar

-També l’exministra de Justícia Margarita Mariscal de Gante gaudeix de passat franquista ja que és filla de qui va ser jutge del Tribunal d’Ordre Públic, Jaime Mariscal de Gante. El ròssec dels fills del franquisme passa per Juan Chozas emparentat amb Barranco Bermúdez, Gabriel Elorriaga fill de Gabriel Elorriaga Fernández i Gustavo de Arístegui San Román, que té antecedents franquistes per part de pare i oncle. També Víctor Torre de Silva i López de Letona ex subsecretari del Ministeri de Defensa compta amb un cognom de gran sonoritat franquista: és nét de José María López de Letona, que va ser ministre d’Indústria.

-Un altre cognom amb pedigrí és Calvo Sotelo. Els fills de l’expresident Leopoldo Calvo-Sotelo també van ostentar càrrecs en el primer Govern Aznar. Leopoldo, va ser subsecretari d’Estat del Ministeri d’Interior i Víctor va ocupar el mateix càrrec al Ministeri de Foment.

-No pot quedar en oblit el cognom Fernández-Cuesta de qui va ser secretari d’Estat d’Energia del primer Govern Aznar, Nemesio Fernández-Cuesta. El susdit és fill de Nemesio Fernández-Cuesta i nét del fundador, al costat de José Antonio Primo de Rivera, de Falange Espanyola, Raimundo Fernández-Cuesta.

-A la llista d’ex alts càrrecs del primer Govern Aznar que descendeixen de franquistes de pro, si és que no ho van ser ells mateixos, estan Abel Matutes, Rafael Arias-Salgado, Fernando Arias-Salgado, Mònica Ridruejo, Enrique Giménez-Reyna, ex secretari d’Estat d’Hisenda, càrrec del que va dimitir per ser el protagonista del major escàndol financer del Govern popular, el cas Gescartera.

-En el nivell autonòmic també abunden els plançons franquistes, com Julia García-Valdecasas, ex delegada del Govern a Catalunya, filla de Francisco García-Valdecasas, conegut per la seva actuació repressiva a la universitat de Barcelona. Un altre fill del franquisme és l’ex president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, els pare i avi van ocupar destacats càrrecs sota el mandat de Franco.

– Una altra, Alícia Sánchez-Camacho. El seu pare Francisco Sánchez-Camacho va aconseguir el grau de Comandant de la Guàrdia Civil durant la dictadura Franco-Feixista.

-I podríem acabar amb un que aquests dies està molt de moda: amb Jorge Fernández Díaz. Voleu saber-ne una mica més de la seva família?

En los años 50 en Barcelona se creó la “Brigada para la represión del barraquismo”, para controlar la cantidad de barracas que surgían por la montaña de Montjuic, de gente que venía de Andalucía principalmente y de Extremadura en busca de trabajo. Necesitaban poner al frente a un verdadero represor, y trajeron de Valladolid al Teniente Coronel de Caballería Eduardo Fernández, conocido por su afinidad al régimen y su despiadada forma de actuar con los vencidos de la guerra.
Montó un régimen de terror en las montaña de Montjuic y en le estación de Francia, donde campaba por sus anchas devolviendo en el mismo tren que venía a cantidad de gente que llegaba buscando trabajo después de dejarse la pasta en ese billete de tren.
La demolición de chabolas, extorsión y chantaje para no ser “Deportado” tanto en Montjuic como en el Somorrostro son recordadas aun por quien las vivieron.
Sus hijos, en los colegios de la Salle en Barcelona, eran conocidos como los “Hijos del represor”, siempre a sus espaldas, por supuesto.
Como “Premio” a su lealtad a España y a los españoles y devolviendo favores su hijo mayor, con 18 añitos fue colocado en la Diputación de Barcelona, donde evidentemente hizo carrera, donde enchufo, a su vez, a su mujer, a tres hermanos y las mujeres de estos.
Hoy en día, si viviera, estoy seguro que el Teniente Coronel estaría orgulloso de que su hijo actúe como él lo hubiera hecho al frente del Ministerio del Interior, de su primogénito Jorge Fernández Díaz, del “Hijo del represor” que aún recuerdan muchos…

Les rates i les clavegueres

Que les rates viuen a les clavegueres ja ho sabíem.

Que les clavegueres de l’ Estat són plenes de rates ja ho sabíem. Que el ministre Fernández Ordóñez és la rata més grossa i la que mana al Ministerio del Interior de fa una colla d’anys també ho sabíem.

Que el PP és ple de rates franquistes també ja ho sabíem. Aquestes gravacions que acaben de sortir a la llum no ens han de venir de nou als que estem mitjanament ben informats i seguim l’actualitat. Aquesta gent treballa així i se senten a gust enmig de la merda de les clavegueres i de la corrupció. I no dimitiran ni marxaran fins que algú no els foti una puntada al cul.

“¡Españoles!. Franco ha muerto” va dir fa 40 anys Carlos Arias Navarro. N’esteu segurs que “Franco ha muerto”? A mi no m’ho sembla pas. Els mateixos tics franquistes segueixen ben vigents en una gent que no és demòcrata, ni creu en la democràcia, ni hi creurà mai. Del que més entenen és de guerra bruta. La van aprendre en temps de Franco i segueixen fen-la amb total impunitat. Fan servir tots els mitjans de què disposen –que són molts- només per als seus interessos.  I els seus interessos ja sabem quins són…

I encara hi ha gent que els vota…

Còmplices i col·laboradors necessaris

La por. El silenci. La vergonya. El propi interès. La desídia. La negligència. La complicitat… Totes aquestes coses –i segurament que algunes més- són elements necessaris perquè injustícies i maldats de tota mena es puguin fer realitat. Tots sabem que en un crim, per exemple, hi ha l’autor directe i, en molts cassos, una colla de còmplices. No he estudiat dret penal ni en sé absolutament res, però no em fa cap falta per saber que un còmplice és responsable penal d’un delicte o d’una falta per haver col·laborat d’una manera o altra en l’execució del fet. Una vegada descoberts els còmplices, podrem discutir sempre els matisos i si la complicitat és més o menys directa i de si hi ha hagut cooperació necessària o no.

Això que es dóna en alguns delictes i faltes, també passa de forma molt més desapercebuda en molts aspectes del nostre dia a dia. Si ho mirem bé, tots som més o menys culpables d’algunes coses no prou exemplars que succeeixen al nostre voltant. Potser caldria que  analitzéssim una mica millor totes les nostres complicitats implícites o explícites i segurament que en trobaríem tantes que ens posaríem les mans al cap esgarrifats.

Partint de la base que a tots ens caldria fer aquest personal examen de consciència, m’agradaria parlar d’aquest immund partit de dretes espanyol que es diu PP i de les nombroses complicitats que li ha costat ben poc trobar en les seves accions vergonyants contra una bona part de la societat i de forma directa i molt especial contra el poble català aquests darrers anys. Parlem clar i català: els grans còmplices del PP en allò que ells mateixos han definit com a “problema català”, són la majoria de partits d’àmbit estatal (de dreta, de centre i d’esquerra), les institucions de Justícia de l’ Estat plenes de membres posats a dit i disposats en tot moment a ballar el ball que toqui, la mateixa Monarquia, la major part de la jerarquia eclesiàstica, l’exèrcit, una gran part d’intel·lectuals, la gran banca i la majoria de mitjans de comunicació. Amb el tema de Catalunya, tots ells s’entenen perfectament i es coordinen de forma natural, meravellosa –i malèfica- i sense cap mena d’esforç. Només cal que mireu atentament la foto que encapçala aquest apunt… No és cap novetat perquè fa segles que dura, tot i que aquests darrers anys s’ha intensificat enormement amb els governs del PP. Tots aquests que he anomenat són els cooperadors necessaris per arribar on hem arribat i així cal jutjar-los sense cap mena de rubor. Alguns ho són, per no haver mogut ni un sol dit i per no haver dit ni una sola paraula davant de les flagrants injustícies. D’això se’n diu silenci còmplice o pecat d’omissió. Altres, pecant directament de mala fe i sabent prou bé el que feien. Només cal veure la mala baba que hi ha darrere d’algunes sentències judicials, darrere d’algunes lleis i en els continus intents d’asfíxia econòmica a que ens tenen sotmesos. D’això en podem dir a dreta llei un evident mal govern en contra de Catalunya

Qualsevol jutge mitjanament just i lliure podria fer sortir a la llum moltes de les injustícies que sovint ens ha tocat patir en aquests darrers anys. Però no diuen res i col·laboren ben contents amb aquest PP de majoria absoluta que, a hores d’ara, ja ni ho intenta amagar. Sap que anar contra Catalunya li dóna vots i molt bon rendiment i, per tant, no cal amagar-ho ni dissimular-ho. Ja sé que alguns em direu que torno amb la mateixa cançó de sempre i que torno a fer el discurs del victimisme i de la queixa (sempre ens acusen del mateix) i que els governs catalans en tenen una bona part de culpa de tot el que passa. No negaré pas que aquí no hem fet les coses prou bé i que n’hem fet moltes de malament, però això no és excusa per no reconèixer que se’ns està castigant molt durament, molt més del que mereixem i se’ns aplica una vara d’amidar totalment trucada. I el que és pitjor: qui ens castiga és el que menys hauria de fer-ho perquè és el més corrupte de tots.

No els agrada que parlem d’espoli però la realitat i l’ evidència fa que això nostre ho sigui en tota regla. Mirem alguns exemples? Mirem-los: els estudiants catalans reben només el 5% de totes les beques de l’ Estat i els estudiants de Madrid en reben el 58%… Si tinguéssim seguretat social pròpia la nostra renda per càpita augmentaria uns 2.400€ l’any… El “Ministeri de Cultura” fa una despesa anual per cada espanyol de 47 euros i per cada català només de 5 euros… Aquí encara viatgem amb el 40% dels trens construïts per l’Estat durant la dècada dels 70 -i que ells van considerar obsolets-, mentre que Madrid només té el 4%…Cada any el Ministerio de Fomento deixa d’invertir una bona part del que ens tocaria per llei i entretant fa autopistes que van buides de cotxes en altres llocs d’ espanya i AVES que costen una milionada i que aniran sense passatgers i només faran que donar pèrdues…A Catalunya, per l’AVE, el govern va invertir 316 euros per català, però en el mateix any va invertir 1.198 per andalús, 894 per madrileny, 574 per aragonès i 407 per castellanomanxec…Com podem conformar-nos a que el dèficit fiscal català ells el rebaixin a 8.500 milions d’euros –un 4,35% del PIB–, per bé que, emprant el mateix mètode, la Generalitat calculi que era d’11.000 milions?… Com podem tolerar que per cada 12,7 milions d’euros que s’inverteixen en medi-ambient a l’aeroport del Prat, s’inverteixin 300 milions al de Barajas?… Entre 1985 i 2005 només s’han es van construir a Catalunya 20 quilòmetres d’autovies mentre que a Madrid se’n van acabar prop de 900 en idèntic… A Catalunya només s’inverteix una mitjana del 12% del PIB espanyol anual tot i aportar el 22% del mateix PIB espanyol?… I els peatges de les autopistes que nosaltres hem de pagar religiosament i a altres els surten totalment gratis… I podríem seguir, seguir i seguir amb un llarg i evident rosari de greuges. Espanya és un mal negoci en tots sentits i ho seguirà sent sempre mentre no marxem perquè ens considera i ens tracta com una colònia. I ha arribat el moment que una gran part de catalans diem que ja n’estem tips de colonitzadors!

Com podem ser catalans i sentir-nos espanyols –com ells voldrien- si cada dia ens menyspreen, ens espolien, ens maltracten, ens menteixen, i no reconeixen els nostres drets més elementals? Realment sentir-se espanyol a Catalunya compensa? Com pot ser que encara hi hagi algú que es deixi enganyar veient tot això? Tret d’honroses excepcions, a Espanya no hi tenim gaires amics que ens defensin, ni aliats que alcin la veu. Al contrari. D’Espanya només ens en cal esperar recriminacions, acusacions, incomprensió i molta mala llet. Pocs ens defensaran allà. Tampoc ho farà l’esquerra espanyola que, com deia no fa gaires dies Julià de Jòdar en un article “la pitjor esquerra que pot tenir un país és una esquerra hipòcrita”. Per això ara trobo que és ser molt curt de vista i tenir molt poc sentit polític nosaltres mateixos “ens fem el llit” –com vulgarment es diu- els uns als altres i actuem de tal manera que només fem que perjudicar-nos a nosaltres mateixos. Als còmplices de fora caldrà sumar-hi els col·laboradors necessaris de dins per fer descarrilar el tren de la independència? Espero que no siguem tan rucs per permetre-ho.

La indecència institucionalitzada

Em sembla que és Eduardo Galeano (no ho recordo amb exactitud) que en el seu llibrePatas arriba-La escuela del mundo al revés“ explica que a Paraguai hi havia un músic molt popular que tocava l’arpa i no faltava a cap de les festes populars dels pobles de la contrada. Com que l’arpa és un instrument molt voluminós i força pesat, sempre anava amb dues mules; en una hi carregava l’arpa i a l’altra hi pujava ell. Un dia uns lladres van assaltar-lo en un camí solitari, el van apallissar, li van robar les mules, l’arpa i els pocs diners que havia guanyat. Quan el van trobar tot baldat vora el camí li van preguntar què li havia passat. Va contestar-los: M’han robat les mules. M’han robat els diners i l’arpa. Però no m’han pogut robar la música…

Aquesta porqueria de partit en què s’ha convertit el PP –i que ens toca patir tots d’una o altra manera- pot fer totes les barrabassades inimaginables que estem veient però no ens podrà robar la música. Essent com és el partit més corrupte i indecent se’ns vol mostrar com el gran defensor del dret, de la unitat d’ Espanya i com a exemple de tot el millor que pot haver-hi. La falta de decència que demostra cada dia és tan impressionant que no puc entendre com encara hi pot haver algun espanyol que el pugui votar. El que està fent en quasi tots els àmbits de la política i de la societat és tant vergonyós i vituperable que sembla impossible que encara pugui tenir enlluernat algú. És com si a un mag se li veiés en plena actuació tots els trucs i els tripijocs i al final de l’actuació el públic encara l’aplaudeixi. No s’entén.

Es com si acceptéssim que com més roba un partit, com més cassos de corrupció té demostrats i com més gent té a la presó, millor és. és com si acceptéssim amb total normalitat totes aquests vicis i com si ja donéssim per fet que no hi ha res a fer. Sembla que com més desprestigiem la democràcia, més acceptem que en política tot val, que els polítics hi són per folrar-se i que no passa res si actuem sense sentit ètic de cap tipus. Ens estan dient a la cara que la deshonestedat és l’únic camí per a l’èxit i que el sentit de la democràcia que tenen és una mica estrany. La seva democràcia consisteix en el joc brut, la manipulació i les mentides.

Estic totalment a favor de que cal fer net urgentment, però cal fer neteja a tot arreu. Perquè em sembla que són molt els que tenen brutícia sota la catifa i, si és urgent aixecar-les, que siguin totes. És allò de “tots moros o tots cristians”. Sembla talment que els dolents, els lladres, els que ho volen espatllar tot i els que no són demòcrates siguin només alguns. Es castiga el que no pot defensar-se perquè no té mitjans i es premia l’amic, el poderós i el que té poder. Els petits furts sembla que siguin més delictes que els grans robatoris. Els uns tenen tots els drets i als altres se’ls neguen tots. Uns partits poden ser investigats, perseguits, registrar les seves seus, tractar-los com a delinqüents (ni el nom de presumptes es mereixen) i a altres no se’ls pot ni tocar. Uns tenen la major part de mitjans de comunicació al seu costat i els altres en tenen ben pocs. I sembla que tot això sigui normal i que ningú sigui capaç de denunciar-ho. Fins i tot la dignitat com a persones i com a poble ens volen negar, però això no ho podem permetre.

Recordem-ho: ENS PODRAN ROBAR MOLTES COSES, PERÒ NO ENS PODRAN ROBAR LA MUSICA.

“Los ricos también lloran”… però menys que els pobres.

Aquest era el títol d’un coneguda telenovel·la mexicana dels anys 80 que es va fer famosa i que va donar la volta al món. No sé de què anava però considero que el títol era molt ben trobat i devia ser una bona part de l’èxit perquè, ja d’entrada cridava l’atenció. És evident que en algun moment de la vida a tots ens toca plorar i, per tant, també els toca als rics. I és llavors quan és una mica morbós i complaent per a certes persones veure com aquells que sempre riuen, viuen bé i sembla que no tinguin cap problema els arriba el moment de plorar. Vindria a ser com una espècie de callada i barata venjança que els pobres poden arribar a aconseguir. veure plorar i passar-ho malament un ric.

Quan parlo de rics, em refereixo a aquelles persones que, a més de tenir diners, tenen poder, fama, són famosos, tenen càrrecs importants, són una mica superbs, passen per damunt dels demés –xafant-los el cap, si cal- i van per la vida sense gaires miraments i contemplacions cap al proïsme. I si aquest proïsme és pobre i desgraciat encara sembla que s’ho passen millor acabant-los d’aixafar i ofegar. Diuen que al món hi ha més o menys 7.000 milions de persones. Entre totes elles n’hi ha 1.000 que són  molt i molt riques. Aquests 1,000 rics tenen tants diners com els 4.000 mil milions de pobres que consideren els entesos que hi ha. La resta deuen ser la classe mitja que van fent la viu-viu i que no són ni rics ni pobres. I, és clar, quan a algun d’aquest rics li arriba el moment de plorar, una bona part de gent sent una satisfacció interna que els retorna l’ànim per una temporada. El gènere humà té aquestes coses… Els pobres estan una mica tips de veure com els rics, generalment, es fan un tip de riure a costa dels altres. Si alguna vegada els veuen plorar és de tan riure (que també un tip de riure pot fer caure les llàgrimes) i de tant enriure’s i mofar-se dels demés.

Exactament això és el que deuen sentir milers de persones en veure el que li està passant a Rodrigo Rato ahir i avui. Els comentaris que darrerament s’anaven escoltant sobre aquest home sembla que ja feien preveure que arribaria aquest moment. Fa només una setmana que va haver d’escoltar en un avió que venia de Suïssa (què hi hauria anat a fer a Suïssa?) uns quants comentaris que no li devies agradar gaire. Alguns passatgers es va atrevir a engegar frases com: “Alguien ha robado un banco”; “Alguien se ha ido de putas con nuestro dinero”; “En este vuelo va un ladrón”. “Aquí hay una rata muy grande”… i coses per l’estil. I avui, quan sortia del seu despatx que acabaven de registrar els agents de Duanes ha hagut de sentir com la gent li deia “hijo de puta” y “cabrón”.

M’imagino que no deu ser gaire agradable trobar-se en una situació semblant. Però, dins de la desgràcia, encara se n’ha sortit prou bé. A alguns altres se’ls va veure emmanillats i van haver de dormir a la presó, cosa que a ell li han estalviat. A Rato li toca plorar en aquests moments, però després de riure molts anys i enriure’s de molta gent. Potser ara és el moment de recordar tot l’afer de Bankia, les black cards o targetes opaques al fisc en les quals s’haurien fet càrrecs d’uns 15,5 milions d’euros, el seu pas pel Fons Monetari Internacional i la manera com va fugir, etc., etc… Es veu que la llista d’irregularitats serà llarga i sortirà molta porqueria al voltant d’aquest home tan ben considerat i tan ben protegit pel PP fins fa ben poc. Quan van anar aflorant irregularitats i els diaris van anar explicant els escàndols prou grossos per no poder-se tapar, llavors el van abandonar. Rato es va veure obligat a retornar la meitat dels 100.000 euros quan el van enxampar i quan es va saber amb què s’havia gastat. part dels diners de les targetes, “que no va ser representant l’entitat sinó en marisqueries, viatges, clubs, sales de festes, pubs, discoteques i bars. I, és clar, després de la festa, la ressaca”, com ens explicava al diari El Punt/Avui.

I una pregunta que em faig constantment: ¿Fins quan les institucions de l’ Estat i el mateix Gobierno de España donaran diferent tracte a les persones, a les institucions, partits polítics o clubs de futbol? ¿Serà degut a si són o no de la mateixa corda o si són o no són catalans? M’agradaria que algú m’ho expliqués. I una altra cosa: avui m’ha agradat recordar aquell dia al Parlament quan David Fernàndez es va treure una sandàlia i la va mostrar a Rodrigo Rato tot dient-li: “Vostè no té por?”. “De vostè?”, va preguntat Rato, desafiador. “No, de perdre-ho tot, com els ha passat a milers de famílies, de veure que la gent se n’atipi”, va especificat el diputat de la CUP. “No respondré a aquesta pregunta“, va replicar l’expresident de Bankia. “Ens veiem a l’infern. El seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, gàngster! Fora la màfia!”,

Doncs miri, senyor Rato, avui potser cal que comenci a tenir una mica de por perquè em sembla que ha començat el seu infern particular

.

Mentiders compulsius

De mentiders en volten més dels que caldria per aquests mons de Déu i –siguem sincers- tots hem dit alguna mentida piadosa (d’aquelles que se’n diu “de conveniència”, que serveixen per sortir del pas i que no fan mal a ningú). Però una cosa és dir mentides piadoses i una altra és ser mentider compulsiu que, com explica la psicologia,´pot arribar a ser un trastorn prou greu com per haver de ser tractat. Les persones afectades tenen la tendència a mentir molt sovint i de forma usual, generalment per cridar l’atenció o despertar admiració. L’objectiu que tenen és mirar de manipular la realitat per fer-la més cridanera de la que en realitat és i d’aquesta manera fer que els demés es fixin en ells.

Aquest matí escoltava a El Suplement de Catalunya Ràdio al director de l’agència de detectius Método 3, Francisco Marco, on assegurava que la presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, no va dir la veritat durant la seva compareixença en la comissió parlamentària contra el frau: “Va mentir en tot. Alícia Sánchez Camacho és una mentidera. Va anar al Parlament a mentir perquè és una mentidera compulsiva”, deia  durant l’entrevista. La veritat sigui dita, jo ja no sé a qui creure’m de tots els compareixents en aquesta comissió. Tot plegat fa un tuf de podrit que va venir basques i més aviat convida a apagar la ràdio. No sé qui té raó, però pels rastres que han anat deixant aquesta gent del PP jo cada cop em convenço més de que són una colla de mentiders compulsius, començant pel president del Govern, Mariano Rajoy, seguint pel seu ínclit ministre de l’ Interior Jorge Fernández Díaz i acabant per la ja molt desgraciadament coneguda nostra Alícia Sánchez-Camacho. EL PP és un partit de cínics i mentiders compulsius que, per continuar governant, faran tot el que sigui necessari, incloent-hi la mentida si és necessari. Aquest ministre de l’ Interior ja ens n’ha donat mostres massa sovint escampant merda damunt dels independentistes, propagant mentides en moments claus, deixant d’investigar el que caldria investigar per fer surar la veritat i esquitxar amb tota la mala fe l’independentisme català vinculant-lo amb el jihadisme. En una democràcia com Déu mana aquest home ja l’haurien enviat a casa seva a cuidar l’hort… A incompetents com ell i com gent del seu partit no puc entendre com els espanyols encara tenen els nassos de seguir votant-los…

Ningú es podia imaginar que es retrocedís tant en aquests anys de govern popular en quant a la pèrdua de llibertats democràtiques. Cada llei que fa aquesta gentussa representa un pas enrere pel que fa a respectar la democràcia. L’anomenada Llei Mordassa és l’exemple més clar per implantar i justificar una violència “legal” impensable en una societat democràtica moderna. Volen tornar al temps dels “grisos” i al temps de la dictadura franquista, quan manifestar-se comportava dures penes de presó i quan es detenia la gent per qualsevol causa justa o injusta. Aquest PP que governa Espanya amb majoria absoluta intenta això i, si badem massa, ho aconseguirà. Tenen nostàlgia del feixisme més caspós d’altres temps i faran el que sigui per tornar-hi amb la modificació de la Llei de Seguretat Ciutadana o amb totes les trampes que creguin convenients. Davant d’un Codi Penal, aprovat en solitari pel PP i denunciat per quasi tota l’oposició i per les organitzacions de Drets Humans de tot el món, fins i tot els Catedràtics de Dret Penal de 33 universitats hi han protestat i han exigit la seva derogació. La ONU i Amnistia Internacional, en concret, han presentat informes denunciant el “greu retrocés” per a les llibertats que significa en nou Codi Penal i la Llei de Seguretat Ciutadana. Serviran per alguna cosa totes aquestes protestes? Em temo que no si els espanyols no comencen a obrir els ulls i no els fan fora en les eleccions que aniran venint properament.

Per a què serveixen els mosquits?

No us l’heu fet mai aquesta pregunta? Oi tant que sí!, em respondreu la majoria. I ens la fem en aquells moments en què els mosquits són més molestos, com per exemple, quan estem prenent la fresca sota un arbre un captard d’estiu, amb una cervesa ben fresca a les mans. En aquell precís moment de glòria celestial, arriben un parell de mosquits i es posen a brunzir al nostre voltant per tal d’aigualir-nos la festa. No em digueu que no és així! I és llavors quan els pobres ignorants d’aquests temes ens fem la transcendental i repetida pregunta: Aquests remaleïts mosquits serveixen per alguna cosa més que no sigui per emprenyar? I de seguida surt l’entès  (en tota reunió que s’ho valgui sempre hi ha l’entès de torn, el saberut que ho sap tot i dóna respostes a la qüestió més peluda) i ens diu que i tant que sí que són imprescindibles per equilibrar els ecosistemes, ja que alimenten alguns peixos, pol·linitzen algunes flors i serveixen per transportar bacteris i virus. Potser tenen raó aquests entesos, però Déu Nostre Senyor no se’ls hauria pogut estalviar i no hauria pogut donar aquest encàrrec a algú altre menys empipador, em pregunto jo? Es veu que no.

Aquests mosquits torracollons a mi em fan pensar amb l’actual Gobierno de España. No sé si serveix per alguna altra cosa, si no és per causar molèsties. Aparentment no serveix per altra cosa que no sigui tocar allò que no sona, sobretot als catalans. Avui mateix llegíem que el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, lamentava els continus i constants ‘pals a les rodes’ que posa l’estat espanyol a Catalunya i es referia en concret a la possibilitat que el govern espanyol porti al Tribunal Constitucional espanyol la taxa del cinema aprovada el novembre pel Parlament, un impost a les companyies d’Internet que ha de servir per finançar produccions audiovisuals catalanes. No entraré a polemitzar si la taxa és necessària i útil; o si és justa o no. Aquest és un altre tema que podríem discutir un altre dia.  El que és un fet molt evident i indiscutible és que en aquests darrers anys “l’ínclit, il·lustre i gloriós” Gobierno del PP no fa més que re centralitzar tant com pot, menystenir-nos i posar-nos dificultats de tota mena, amb joc brut si cal. Ministre Fernández Díaz, vostè en sap molt d’aquestes qüestions, no? Ministre Montoro: vostè també deu saber què significa fer joc brut i protegir els seus amics, no? Ho ha definit prou bé el conseller Mascarell  avui mateix quan ha dit que això forma part del seu ADN… Deu ser veritat, vistes les les contínues actuacions d’aquests poca soltes que tenim de ministres..

Perquè, si no, com s’entén que només en aquests dos darrers anys hagi interposat un total de 12 recursos davant el Constitucional contra normes, decrets i lleis del Govern de Catalunya. Des que es va re instaurar la Generalitat  portem un total de 57 recursos davant el Constitucional. Vol dir que, en proporció, la cosa s’ha disparat força durant aquests darrers anys i la velocitat amb què ho fan està duent un ritme desenfrenat, que encara pot augmentar més en aquests mesos que vindran. Fa ben poc van denunciar –d’una forma miserable com només ells ho saben fer- el decret llei contra la pobresa energètica aprovat per l’Executiu català. Aquest decret llei permetia a un determinat col·lectiu de persones amb greus necessitats suspendre i aplaçar el pagament de les factures d’electricitat i gas durant els mesos d’hivern amb la garantia de que no se’ls tallaria el subministrament. Doncs això: ni amb els més pobres tenen cap mena de contemplació!.

Fa també ben pocs dies que l’Executiu de Rajoy ha anunciat que està estudiant interposar un recurs contenciós-administratiu per l’obertura de les delegacions que la Generalitat pensa obrir a l’exterior. No fa tampoc tant, la Llei d’horaris comercials. Abans, la famosa Llei Wert que pretén desmuntar tot un sistema educatiu que ha estat modèlic; tenim el tema de l’euro per recepta mèdica, la tassa turística, l’impost sobre els dipòsits bancaris, la llei de consultes populars via referèndum, la llei de l’aranès, la de promoció de l’activitat econòmica, la de la Llei d’Urbanisme… I podríem anar seguint una bona estona. Amb lleis recargolades, recursos fets a mida i escanyant-nos econòmicament sense deixar cap possibilitat de finançament si no és a través del FLA, el Gobierno del PP vol tenir Catalunya sota els seus peus i prement el coll fins al punt just de no ofegar-la del tot (per no matar la vaca), però sense deixar-la viure autònomament. Perquè, és clar, té tots els asos a les seves mans i els tribunals a favor seu. És com jugar amb les cartes marcades i amb l’àrbitre comprat, i així és ben complicat jugar…

Ni fa ni deixa fer.Talment com els mosquits, que només serveixen per picar, empipar el personal i no deixar viure a gust. Com deia abans, molts d’aquests temes poden ser discutibles fins a cert punt. Però si no tenim ni autonomia per aquestes coses i si el nostre Parlament cada cop que fa una llei ha de ser desautoritzat… ja em direu per a què serveix. Quina mena d’autonomia és aquesta? Si hem de viure només per defensar-nos dels atacs d’un enemic que és sempre superior perquè té tots els mitjans als seu abans; d’un enemic que fa joc brut dia sí i dia també; d’un enemic que sembla que només ens vol per munyir la mamella… ja em direu si no tenim suficients motius per voler marxar! Voleu dir que no podríem viure sense mosquits? Alguns científics asseguren que hi han molt poques coses -de les que fan els mosquits- que no poguessin ser fetes per altres organismes. La seva feina la farien d’altres i –ves a saber- potser molt millor encara.  Només una cosa ningú la fa millor que els mosquits (i en aquest cas també el Gobierno de Madrid): xuclar la sang i propagar els microbis patògens de forma més eficaç que ells.

Per tant, estic convençut que, com també afirmen cada dia més científics, l’univers no patiria cap pertorbació significativa si no hi hagués mosquits. I jo dic –també amb el recolzament de reconeguts especialistes en les diverses matèries- que sense Espanya nosaltres podríem viure perfectament. I segurament que molt millor!

Les gavines del PP

2f56f927b67a5d1f3f01fcdef1207f4aMentre escoltava fa una estona alguns trossos del discurs de Mariano Rajoy – l’ínclit Presidente del Gobierno de España- a la clausura de la Convenció del PP, la indignació m’anava pujant de mica en mica. Havia de fer un esforç notable per seguir escoltant tanta mentida, tanta mala fe i tanta estultícia juntes. Ja han escrit i descrit molt millor que jo d’aquest nefast personatge dues persones que el coneixen bé: l’un és Albano Dante Fachín Pozzi en un article antològic titulat El Presidente Rajoy es un imbécil que cal llegir. I l’altre és el catedràtic de Ciències Polítiques i Sociologia Ramon Cotarelo que, en un altre article que publica avui mateix i que titula Moción de censura a un imbécil corrupto, afegeix a la qualificació d’imbècil, la de corrupte. No està gens malament… Llegiu-los si teniu una estona.

Són paraules gruixudes les que fan servir, ho reconec. No m’agrada titllar d’imbècils les persones i fer servir aquesta mena de paraules. No cal. Però reconec que la indignació que desperta aquest personatge -i molts altres del PP- fa que a vegades no es trobi la paraula adequada per poder-los definir bé. Aquesta gent del PP són prou barruts, mentiders, hipòcrites, i desvergonyits com per atrevir-se a fer discursos com el que hem sentit avui i no caure’ls la cara de vergonya a trossets. La imatge estilitzada d’una gavina damunt de les dues PP del logotip ens indica el pitjor d’aquesta au marina. Les gavines són ocells bàsicament oportunistes, gairebé  carronyaires, que cada dia s’han acostumat més a buscar l’aliment  entre les deixalles de les ciutats i estan encantats movent-se entre els abocadors. Aprofiten tota la porqueria que troben i no els fa basca res. Realment aquests del PP no podien haver trobat un animal que els identifiqués millor!

Per això he buscat aquest dibuix per il·lustrar l’apunt d’avui. Un filat que es trenca a trossos i es converteix en ocells que volen lliures.A desalambrar” , deia una coneguda cançó  de Daniel Viglietti Indart, demanant que els filats caiguessin per tal de deixar lliures les persones. Un dibuix que vol ser un  cant a la llibertat. Aquests del PP fan tot el contrari: fan servir la seva gavina, el seu poder i les seves males arts per posar filats, barreres i empetitir les llibertats de les persones tant com poden. Són els típics carronyers que miren de picotejar allà on poden, tot el que poden i sempre que poden, sense miraments i sense gaires escrúpols. Són els més corruptes i viuen de la corrupció i són capaços de fer discursos com si fossin el més purs de tots. Vergonya, molta vergonya per a ells i per a tots els que els voten o els tapen les vergonyes. I vergonya també per als altres partits que no són capaços de netejar una mica l’ambient en un moment de crisi com el que vivim. vergonya perquè no són capaços d’unir-se per fer-los fora d’una vegada. És culpa una mica de tots deixar governar a un partit tan corrupte i que ens ha portat la brutícia que tenim ara mateix. Ells ja han començat a prometre de cara a les eleccions que a partir d’ara tot anirà molt millor, que hem arribat a la glòria i que a partir d’ara Espanya serà xauxa i tot serà flors i violes. No patiu, que ja ho anirem veient i la crua realitat posarà a tots allà on han d’estar…