UNA NOIA AVORRIDA

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…

LA CORONA ESPANYOLA: AIXÒ SÍ QUE ÉS UN VIRUS!

Hi ha virus que, pel que sembla, a Espanya i a Europa no es poden combatre. No parlo del coronavirus que sembla que tothom fa el que pot i, quan es fa el que es pot, no es pot demanar més. Però sí que podríem demanar una mica més de sensibilitat en temes d’igualtat, de justícia, de democràcia, de drets humans etc. Allò de que tothom es igual davant la justícia i que tota persona té uns drets pel sol fet de ser persona és una mentida que ens han volgut fer creure, però que ja ningú s’empassa perquè veiem que, a la pràctica, els que haurien de procurar que fos una realitat se’n desentenen olímpicament. En altres temps se’ns podia fer combregar amb rodes de molí, però ara cada dia és més difícil amb internet i aquestes coses. Ara les notícies corren molt ràpidament i no sempre es poden tapar com es feia en altres temps.

No podem tapar, per exemple, el drama dels refugiats i com de malament els tracta la Unió Europea a les seves fronteres. Una corrua de gent miserable que fuig de la guerra i que s’està morint de gana i de fred a la porta de casa nostra, no només no els acollim mínimament i els donem de menjar i una manta, sinó que els bastonegem i els disparem bales de goma. Europa, on has arribat! A aquesta Europa se li ha podrit l’ànima i les seves fronteres s’han convertit en camps de concentració.

Aquesta setmana escoltarem fins a la sacietat parlar de feminisme i dels drets de les dones, cosa que està molt bé. Però també ens agradaria que poguéssim escoltar que insignes periodistes – homes i dones – ens parlessin dels drets de les persones en general i sense distincions, que ens parlessin de presos polítics, de reis emèrits estafadors i comissionistes, de famílies desnonades i de nens que passen gana mentre llencem el menjar a les escombraries. La lluita per la causa feminista és totalment adequada; però hi han altres lluites per causes que resten massa oblidades.

Llegia fa ben poc el cas de la Malika, que no ha sortit als diaris, ni a la tele i del qual ningú n’ha parlat. La Malika, de 56 anys, diabètica, es va aixecar dissabte ben d’hora per passar la frontera de Melilla. És una de les nombroses dones que cada dia carreguen enormes paquets per passar-los cap al Marroc i guanyar d’aquesta manera uns quants calés. Aquell dia va recollir dues caixes d’ametlles, que pesaven uns 40 quilos, per encàrrec d’un empresari que té vaixells i comercia amb tots dos països. Quan la van detenir i li van confiscar la seva mercaderia, no va parar de plorar i va seguir la policia, suplicant-li que la hi retornés perquè l’endemà havia de pagar el lloguer i no tenia prou diners. Va romandre a la porta de la comissaria plorant i patint, tot el dia sense menjar, fins que un atac de cor, després d’un infart, la va matar. És públic i notori que al voltant de 8.000 operadors creuen diàriament els passos fronterers amb la ciutat de Melilla. La majoria són vídues o divorciades, molts pobres i amb fills a la seva cura. Reben una humiliació continuada, molts maltractaments i violència verbal per part de la policia. Malika – «reina» és el significat del seu nom -, era molt coneguda i estimada, molt bona persona. Malauradament no és la primera que es mor i no serà l’última.

I entretant, el nostre insigne rei emèrit, que quan va ser posat al tron pel dictador no tenia absolutament res, ara sabem que acumula una gran fortuna a base de tripijocs i comissions diverses totalment il·legals. Aquesta mena de virus, que maten la democràcia i fan més mal que una pedregada, segons a qui no els investiguen i mira que són tan contaminants o més que el coronavirus… Miquel Riera ens explica avui en aquest mateix diari que «la premsa suïssa, que, evidentment, no tracta els Borbons amb l’acatament de la premsa espanyola, va desvelar que el rei emèrit havia amagat 100 milions de dòlars en un banc de Ginebra entre el 2008 i el 2012. Segons La Tribune de Gèneve, Joan Carles va dipositar els diners a la banca Maribaud sota la cobertura d’una societat panamenya de la qual ell era l’únic beneficiari! La justícia suïssa, que investiga si l’operació va servir per blanquejar diners, sospita que els milions provenien d’una donació del rei saudita Abdal·là, feta com a comissió per les gestions del monarca espanyol en la construcció de la línia d’alta velocitat entre Medina i la Meca. Part d’aquests diners, uns 65 milions, van ser transferits l’any 2012 a l’amant del rei, Corina zuu Sayn-Wittgenstein, que, automàticament, els va portar a les Bahames. Tota una operació complexa en la qual l’ombra de la misteriosa mà del rei emèrit es barreja amb la de la seva amant alemanya, involucrada per la seva part en alguns afers tenebrosos amb l’ara empresonat excomissari Villarejo».

TENIM UN COR PER A TU

El divendres, dia 27 de Desembre, vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació d’un llibre a la Casa Canal d’aquí a Mollerussa. Vaig acceptar la invitació d’una amiga que és, a la vegada, amiga de l’autora. Realment no era massa conscient d’on anava, però us he de confessar que va valer la pena, tant l’acte de la presentació com la lectura del llibre.

Es tracta del llibre «TENIM UN COR PER A TU», editat per Pagès Editors. El llibre narra l’experiència viscuda per l’autora Marta Gubau en primera persona, durant i després de rebre un trasplantament de cor. Gubau ha volgut recollir d’aquesta manera una experiència vital que pot ser útil per a altres persones i que vol sensibilitzar sobre la importància de fer-se donant d’òrgans“Escriure m’ha suposat un procés catàrtic. He reviscut tot el que m’ha ocorregut mèdicament al llarg de la vida fins ara, i ha estat dur i dolorós recordar segons quins episodis”, explica la Marta.

Es tracta d’un llibre escrit a quatre mans que ha comptat amb la col·laboració de Mariona Visa, professora i Doctora en Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida (UdL) i amiga personal de l’autora. Al llarg de dos anys, les dues han compartit tot el procés de redacció i edició dels textos fins ara quan el llibre veu la llum.

Tot el seu recorregut vivencial està impregnat de positivitat, d’amor, de força indescriptible i sempre amb la mirada i el pensament posats en tots els qui l’estimen i l’envolten”explica sobre el llibre el Dr. Josep Sánchez de Toledo, antic Cap de Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica del Hospital Infantil Vall d’Hebron.

La vida de la Marta és tot un exemple de superació personal ja que s’ha vist afectada per diverses malalties: entre elles un càncer, un ictus i finalment un trasplantament cardíac. La lluita per la supervivència és una constant fins que arriba un moment que ho canviarà tot: quan en ple concert de Sopa de Cabra al Festival de Cap Roig, la truquen de l’Hospital per dir-li: “Tenim un cor per a tu”. Aquella trucada de la que ja fa tres anys, marcarà un abans i un després i la portarà a prendre una decisió: complir els somnis pendents amb els seus éssers estimats, família i amics.

Just al mig del concert, mentre sonava una cançó que es diu Eix de rotació, (la Marta) va rebre el missatge que havia arribat el cor i va haver de sortir corrents per operar-se, per poder viure. M’escrivia dient que cada cop que sent aquesta cançó recorda aquell moment, per ella és el moment que va tornar a néixer”, explicava Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, fa uns dies al programa ‘El Suplent’ de TV3.

Vull acabar dient només que els beneficis de la venda aniran destinats a la Unitat de seguiment dels supervivents, de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i que el llibre val molt la pena i a mi em va fer prendre consciència de tot el que pot significar per una persona rebre un òrgan que li pot salvar la vida.

FORA PORS

Quan una bona colla de catalans ens llevem de bon matí, esperem que el dia sigui millor que els dies que hem viscut aquests darrers temps. Hem viscut uns mesos on hi ha hagut molts dies foscos, dies que no ens han deixat veure el sol. Però ens llevem cada matí perquè tenim esperança que les cosesmilloraran a poc a poc i que «ens en sortirem», com diu la cançó d’Obeses.
Aquests darrers mesos l’estat espanyol ha desplegat una autèntica guerra psicològica contra persones i institucions catalanes. S’ha valgut del poder i de la guerra bruta per castigar, fer por i, en molts casos, venjar-se. Perquè han fet servir tots els mecanismes al seu abast per empresonar, destituir, perseguir, amenaçar i fer por de la manera que sigui. Amb impunitat total a Espanya (poques veus s’han sentit per parar els peus a tanta injustícia) i amb molt silenci en una Europa que no sabem ben bé cap on va, en quina democràcia creu i què és el que vol.
Quan ens llevem cada matí, molts catalans hem de refermar la nostra esperança i espolsar-nos la por i el desànim de damunt. Ens cal seguir somniant en alguna realitat millor i en un país millor. No podem defallir en els nostres somnis mentre seguim en la vida de cada dia i mentre seguim creient que al voltant nostre hi segueix havent moltes persones meravelloses que treballen per fer un món millor, des de la presó, des de l’exili, des d’una feina anònima o des de casa. Persones que segueixen lluitant i que no tenen por, ni temen fracassar tot i les equivocacions que puguem anar cometent. Però estem segurs que no malgastem la nostra energia inútilment i que de tot això en sortirà alguna cosa bona. No podem deixar de fer coses ni podem perdre oportunitats per por. No podem gastar tota la nostra energia en les pors i en les inseguretats i abandonar els somnis, els projectes i les il·lusions. La por paralitza, bloqueja i ens impedeix explorar nous horitzons, precisament els horitzons on es troben els somnis. Per tant, fora pors, fora desànims i acceptem els riscos de camins nous. Si l’objectiu és un país nou i millor, una república que ens allunyi una mica de les misèries d’Espanya, llavors trobarem l’energia necessària per seguir tot i els riscs que això comporta.

LA VIDA ÉS UNA TÓMBOLA?

Quan encara era ben joveneta, la cantant Marisol tenia una cançó que deia que la vida era una tómbola. No sé si tenia raó o no, però sovint ho sembla. A alguns els toca premi jugant una sola vegada i a altres no els toca mai res, tot i jugar diàriament. Una tómbola, una loteria, la sort, el destí, la casualitat… o diguem-ho com vulguem.

Fa ja una colla d’anys -al començament del meu blog- vaig escriure un apunt que es titulava CAUSALITAT O CASUALITAT on recollia opinions contràries a la creença -més habitual del que pugui semblar- de què realment la vida es mou per casualitats. Alguns diuen que de casualitatsres de res i que el realment es dóna són causalitats, o sigui que les coses normalment passen per alguna causa o per un conjunt de causes, a voltes evidents i lògiques i altres potser no tant si les observem només a corre-cuita i no mirem d’analitzar-les una mica en profunditat .

Sigui com sigui -i és allà on vull anar ara-, el cas és que avui ens hem trobat dues persones després de 42 anys de no veure’ns. Exactament des de l’any 1975. Jo ara tinc 69 anys i ell en té 58. Llavors tots dos érem força més joves i vam conviure durant un any en un mateix centre escolar, ell com alumne i jo com a professor. Hem fet petar la xerrada durant una estona, hem recordat amb dissimulada nostàlgia vells temps, algunes persones amb les quals vam conviure, hem pouat records que a mi m’ha fet l’afecte que eren més bons que no pas dolents, i hem convingut que ara no passarem tant de temps sense veure’ns. No cal dir que la meva proverbial mala memòria m’ha jugat més d’una mala passada durant la conversa i que ha estat ell qui m’anava donant detalls precisos dels esdeveniments. Com a excusa li he dit que jo era molt més vell que no pas ell… M’ha fet gràcia, per exemple, com recordava amb total precisió que em venia a veure quan jo jugava a futbol i corria la banda dreta amb el C. de F. Solsona; em recordava amb tot detall el color blau de la camiseta amb l’escapulari blanc (que era l’equipació del club) i fins i tot em deia que recordava perfectament com jo portava a l’esquena el número 13…

Casualitat de la trobada? Podríem dir que sí i que no. I miraré d’explicar-ho. Per una banda cal dir que tots dos som del mateix poble i que la trobada ha estat aquí al poble, tot i que jo fa ja un any que hi he tornat a viure i encara no ens havíem vist. Per tant, no tot és casualitat sinó que hi ha una causa ben evident: que és molt més fàcil trobar-se en un poble petit com Castellnou que no pas en un altre lloc qualsevol. I més si fem notar que jo he viscut en molts altres indrets, alguns d’ells ben allunyats d’aquí i, per tant, era força més difícil poder-se trobar. Però, per altra banda, podríem dir que ha estat una casualitat trobar-nos justament en el moment en què jo anava a llençar les escombraries al contenidor i ell parava el cotxe per anar a fer una feina. Cal dir que la feina, era ben a prop de casa meva i, per tant, podem apuntar una causa més a la llista i no deixar-ho tot a la pura xiripa, com diem per aquestes contrades.

Podríem, doncs, tornar a encetar l’eterna qüestió de si la vida és una tómbola o què és exactament. I probablement no arribaríem a cap conclusió, trobaríem opinions i arguments de tot tipus que apuntalarien les opinions d’una banda i de l’altra i cadascú veurà les coses segons la seva psicologia, creences o manera de pensar. Per tant, us convido a tornar a llegir l’apunt que vaig escriure 7 anys enrere i que es titula «CAUSALITAT O CASUALITAT» i que cadascú en tregui les seves pròpies conseqüències.

ANY NOU, ANY MILLOR?

L’any passat acabava l’any amb un apunt titulat 2015: Un any fastigós. Aquest any el podria acabar amb un títol semblant perquè, certament, no podem dir que les perspectives siguin gaire millors en cap àmbit. Ni des d’una perspectiva mundial ni catalana, la cosa està per tirar coets i per fer gaire xerinola. En molts aspectes més aviat s’ha retrocedit de forma evident i amb Trump als EEUU la cosa encara pinta més malament…
Però no m’agrada ser negatiu del tot i sempre penso en aquella famosa frase que diu que quan una porta es tanca, se n’obre una altra. O aquella altra que diu que Déu escanya però no ofega. Fins i tot en les situacions més negatives hem de trobar un bri d’esperança. Si no, malament rai! El més fumut és quan entre la porta que es tanca i la que s’obra hi ha un passadís fosc, interminable, d’aquells que no s’acaben mai. És difícil caminar quan no es veu la llum al final del túnel i quan s’esperen el brots nous i no acaben de sortir mai ni mai més. És lògic preguntar-se si hi ha alguna llum que ens espera a la sortida del túnel o si la llavor que esperem que germini és viva o ja s’ha mort i, per tant ja podem anar esperant asseguts… En algunes ocasions és ben normal que l’esperança defalleixi i els interrogants es facin persistents i creixin en cada moment que passa. I és normal quan alguns entabanadors ens prometen coses que sabem del cert que no acabaran d’arribar mai. Ens han enredat tantes vegades que ja ens hem tornat com aquells gats escaldats que s’allunyen ben de pressa de l’aigua calenta.
Però, per altra banda, també tots tenim l’experiència d’allò de que no hi ha mal que duri cent anys i això és el que al cap i a la fi ens dóna esperança i el que fa que la flameta que tots portem dins nostre no s’acabi d’apagar i ens ajudi a que nosaltres mateixos ens creem les pròpies oportunitats que ni existeixen. Els processos acostumen a ser llargs, incerts i fastigosos en tots els àmbits i s’han d’anar inventant constantment amb molta imaginació. Són aquests passadissos llargs que no sabem on ens portaran, tot i que hem d’estar ben segurs que la sortida hi és i la porta ja és oberta i que el que ens cal fer és caminar, lluitar, fer el camí necessari i posar els mitjans per arribar-hi. Potser ens caldrà canviar els mètodes, potser ens caldrà variar el rumb; potser haurem de fer de la necessitat virtut; potser totes aquestes dificultats que anem trobant ens faran créixer, transformar-nos i ser prou forts per quan arribi el moment decisiu. La qüestió és no caure en el fatídic desànim total.
Sempre m’ha fet pensar aquella expressió castellana que diu‘de perdidos al río’, que no vol dir res més que perduts per perduts, la manta al coll i endavant les atxes. Un cop començada una cosa arriscada hem de mirar de dur-la a terme com sigui i acceptant totes les conseqüències. Perdut per perdut, m’agafo allà on puc. No hi ha res a perdre i molt a guanyar i, ja que hi som a un pas, ja no ve d’aquí. Catalans, aquest nou any ha de ser històric. Ara sí!

 

BON ANY NOU I QUE SIGUI NOU DE VERITAT!

16 coses que el Carles Capdevila ha après aquest 2016

Carles Capdevila acaba d’escriure aquestes sàvies reflexions. Me les faig meves i us les comparteixo. Valen la pena.
16 coses
que he après
aquest 2016
1. Que acceptar les limitacions té un punt dolorós i un altre d’alliberador. Deixes anar pes i et pots abocar en cos i ànima al que et queda, si aprens a deixar de lamentar el que perds. Quan es tanca una porta s’obren soletes un munt de finestres.
2. Que l’amabilitat pot ser la idea més revolucionària. Té el poder transformador de les persones que porten el somriure posat, que transmeten optimisme, que ens fan riure, que per allà on passen milloren l’ambient.
3. Que en lloc de lamentar-nos quan el cos se’ns queixa i deixar anar un “maleït genoll”, tocaria valorar els anys que fa que ens suporta i es doblega al nostre servei. En lloc de maleir-nos els ossos caldria celebrar aquest esquelet que fa el que pot i més per mantenir-nos drets.
4. Que la joia de viure no té mètodes però té mestres. Convé acostar-nos, a l’espera del contagi, a gent senzilla, que té en la bondat i l’estima i la cura dels altres el focus, que passen desapercebuts en un món que premia més el cinisme que la ingenuïtat.
5. Que hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant, a cuidar-nos. I que la cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada.
6. Que no es pot discutir mai amb un imbècil. La clau és detectar-los i frenar-los abans, però això requereix una societat madura i respectuosa que ignori la provocació barata i admiri més els valors que no els resultats a qualsevol preu.
7. Que la persona amb qui no et sàpiga greu plorar i que et faci la companyia adequada és per força un molt bon amic. Sobretot si també sabeu riure plegats.
8. Que mai no és tard per aprendre a caminar, i que amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats: ets més sincer, més directe, més profund.
9. Que sense confiança no hi ha motivació, perquè confiar sovint dóna més fruit que vigilar.
10. Que em sedueixen els optimistes pencaires. Els que saben que tot és un desastre i tot pot anar ben malament, si no hi posem remei aviat. I per això s’arremanguen. I mantenen aquest punt d’ingenuïtat necessària per creure que podran. Perquè sense confiança no hi ha convicció i sense convicció no hi ha resultats i sense resultats no hi ha motius per mantenir l’esperança.
11. Que prioritzar vol dir descartar. Per poder dir el sí entusiasta i possible al que vols hauràs de dir el no contundent i desculpabilitzat al que no hi cap.
12. Que el pitjor de la por és quan ens pilota, quan s’instal·la al volant. Perquè la por ens pot fer traïdors. O ens pot paralitzar del tot. La por de la veritat ens fa mentiders, la por de sentir emocions fortes ens fa freds, la por del risc ens fa tirar massa tovalloles, i la por de morir ens pot impedir viure.
13. Que som més el que fem que el que diem, som més el que decidim que el que pensem, som quan actuem i no quan reflexionem. I com que hem vingut aquí a relacionar-nos, l’educació és l’art i ofici sublim d’aprendre’n mentre s’ensenya i d’ensenyar-ne mentre s’aprèn. Només sent-hi de veritat, de tot cor, sempre, pots aprendre i ensenyar a ser-hi.
14. Que ens cal més mala llet i més esperança. Hem d’estar més emprenyats i més il·lusionats alhora. Ens convé assenyalar i denunciar els culpables, mirar-los als ulls, no assumir que això toca, mostrar-los tota la ràbia que sentim. I simultàniament anar arreglant amb les mans el dia a dia, des de l’inconformisme, amb ambició i amb la certesa absoluta que és possible.
15. Que calen metges i mestres amb visió de capçalera, que en lloc de dedicar-se al trosset assignat i prou, siguin capaços d’agafar distància i tenir cura de persones senceres, de cap a peus.
16. Que la bellesa és en la mirada, i no hi ha privilegi més bonic que ser observat des de l’amor incondicional i l’alegria de viure. No hi ha cap inversió més segura i rendible que envoltar-nos de persones que ens estimen tal com som, que ens troben guapíssims al marge del que dicti el mirall. Que ens miren sempre amb bons ulls.
30 de desembre del 2016 DIARI ARA

A pas de caragol

Amb l’entrada de la tardor han arribat les pluges i amb les pluges els caragols. És ben sabut que als caragols els agrada sortir després d’un bon ruixat i aquests dies n’hem tingut uns quants. Aprofitant que al voltant de casa tincmolt lloc per sortir a plegar-ne i veient que,només en sortir al patí, ja se’m passegendavant dels nassos amb tot el desvergonyiment del món, he sortit tres o quatre vegades i n’he fet una bona collita. A casa ens agraden molt i els cuinem de diverses maneres.

Sí, aquí al Pla d’ Urgell pleguem els caragols. Ni els collim, ni els cacem ni elsagafem, com fan en altres contrades. Són maneres diverses de dir les coses que no fanmés que demostrar cóm de ric és el llenguatge, que fa que una cosa es pugui dir de diverses maneres, totes elles ben correctes. A les terres de Lleida, com que veiem que s’arrosseguen per terra i vandeixant aquella ratlla brillant com dient-nos: «seguiu-me», senzillament ens acotem i elspleguem. La pluja i la humitat els fa sortir a pasturar i és justament en aquell moment quan s’ha d’agafar una galleta i aprofitar l’ocasió perquè, tot i que van a pas de caragol, si et descuides, es tornen a amagar.

Deia que aquests dies he sortir a plegar-nedesprés de molt temps de no anar-hi. Temps enrere aprofitava qualsevol pluja per agafar el cotxe i sortir a les afores de la ciutat i endinsar-me en algun camp de fruiters. Darrerament m’havia emmandrit i semblava que havia anat abandonant el costum, influït segurament perquè darrerament van molt buscats. Hi ha molta gent que degut a la crisi no troba feina i anar a plegar caragols és una forma de subsistència. Per això no se’n troben gaires. Hi ha més buscadors que no pas caragols… I una altra de les causes és degut a allò que la nostra societat ens està portant: per un costat l’acceleració i per l’altre el sedentarisme. Anem molt atrafegats i, potser per això mateix, quan arribem a casa ens quedem escarxofats i sense massa ganes de fer res.

Però com deia el professor Bill Nye: «Alguna cosa no va prou bé en una societat que va al gimnàs en cotxe per pujar en una bicicleta estàtica». Podent sortir a sortir a passejar, a caminar o a córrer, no s’acaba d’entendre gaire que hi hagi encara tanta gent que es tanca en un gimnàs, sua la cansalada correntrutinàriament i sense cap mena de gràciadamunt d’una cinta que es mou mentre aprofita per mirar la televisió. Jo, ara que faig vida poble, m’adono que surto més al sol, prenc més l’aire, faig més exercici físic i miro de prendre’m la vida amb més calma. De fet, és el que recomana aquest creixentmoviment anomenat SLOW (i que té com a símbol el caragol), una filosofia de vida que s’està imposant de mica en mica i que recomana frenar una mica la nostra activitatmassa frenètica, prioritzar l’ésser al tenir, prendre consciència de cada una de les nostres accions, viure l’instant present i recuperar alguns valors comunitaris una mica oblidats.

Ahir, mentre m’anava passejant pel tros que tenim vora casa -entre matolls i arbres-, ben a poc a poc i amb els ulls ben oberts per poder veure bé els caragols que es passejaven ufanosos amb les banyes ben altes, anava pensant en la importància d’anar per la vida a poc a poc, prendre’s moments per pensar, per badar, per observar i per observar-se. Plegar caragols és ideal perquè no et cal córrer. Anar a caçar qualsevol altre animal és haver de caminar molt, córrer, estar molt alerta perquè, si no, s’escapa. Amb els caragols no passa res d’això. Ells van fent lentament el seu camí iet fan adonar que no cal córrer i que pots anar al seu ritme. Per plegar caragols no cal córrer; només cal anar passejant, observanti mirant atentament aquí i allà; l’un porta l’altre i si t’acotes a plegar-ne un, segurament que en veuràs un parell més al seu costat. Plegar caragols ens ensenya una lliçó: si camines massa de pressa i vas per la vida massa ràpid no veus res, no t’adones de res i només passes per la superfície de les coses sense poder-ne aprofundir cap. Diuen que la pressa és enemiga de la perfecció. I és veritat; com també ho és allò que diuenquan hom té pressa: «Vesteix-me poc a poc, que tinc pressa», o allò altre de que «anant apoc a poc es va molt lluny».

Ja a l’antiga Grècia el gran filòsof Aristòtil va fundà l’escola dels peripatètics. El nom de l’escola procedeix de la paraula grega περίπατος (‘passeig’), ja que moltes classes d’Aristòtil es donaven passejant o, també, en una galeria o portal del Liceu, conegut com aperípatoi, pels enramats elevats sota els que caminava Aristòtil mentre llegia. I actualment hi han països tan avançats com Suècia on ja fa anys que s’aplica aquesta filosofia de vida. Un país de només 9 milions de persones, ha estat capaç de crear empreses de la talla de Volvo, Ericsson o Electrolux i comportaments socials que caldria imitar. Llegia en en un blogl’experiència d’un treballador de Volvo que ens il·lustra en aquest sentit: Explica que fa 18 anys que va ingressar a l’empresa i que qualsevol projecte tarda almenys dos anys en concretar-se, encara que la idea inicial sigui brillant i simple. És una regla de Volvo el treballar lentament i ponderar tranquil·lament totes les coses, sense ansietat i sense buscar resultats immediats.També explica una altra anècdota:

«La primera vegada que vaig anar a Suècia, l’any 1990, un dels meus col·legues em recollia a l’hotel cada matí. Era el mes de setembre i començava a nevar i a fer vent. Arribàvem d’hora a la Volvo i ell estacionava el cotxe molt lluny de la porta d’entrada (són 2000 empleats els que van a l’empresa en cotxe). El primer dia no en vaig fer cas i no vaig fer cap comentari. Tampoc el segon, ni el tercer. Però uns dies més tard vaig preguntar-li si tenien un lloc fix per estacionar, doncs notava que arribaven d’hora i, tot i havent-hi llocs buits prop de la porta d’entrada, deixava el cotxe lluny… Com a resposta em va dir simplement -i de forma ben natural- que, com que arribàvem d’hora, teníem temps per caminar. I el que arriba més tard ja va atraçat i és millor que trobi lloc més a prop de la porta, no et sembla?»

Aprenguem, doncs dels caragols. Prenem-nos temps per pensar. Anem més a poc a poc. Passegem i fem cas a allò que diuen que la pressa és mala consellera.

Desencantats?

Hi han persones que tenen la virtut d’encantar, de fascinar, d’encisar. Hi han persones que, com més les coneixes i les tractes de prop, semblen encara molt millors del que t’imaginaves. També n’hi han altres que d’entrada poden semblar aspres, poc simpàtiques, gens atraients però, un cop tractades, et fan canviar de parer. I també passa el contrari. Hi han persones que d’entrada et produeixen un dolç arravatament i quedes fascinat a l’instant, però que una vegada les vas coneixent et van desencantant i desenganyant.

Això passa molt sovint amb els polítics que, amb tota la bona fe que encara ens queda, hi depositem moltes esperances, o bé ja de bon començament els les retirem totes. Possiblement no hauríem de fer ni una cosa ni l’altra. Més aviat hauríem de fer cas a aquella dita de l’ Evangeli que diu : «Per les seves obres els coneixereu» (Mt 7,15). Vull dir que d’entrada no ens hauríem de deixar encaterinar tan fàcilment i potser tampoc hauríem de ser tan desconfiats. És un bon principi aquell de deixar 100 dies de coll a qualsevol polític i, seguint aquest mateix criteri, també a qualsevol altra persona que no coneguem prou. Ja anirem veient com es comporten i el temps ja anirà dient la seva i aniran deixant rastre les seves bones o males obres…

No puc deixar de confessar que jo m’he tornat un més d’aquesta llarga i àmplia munió de desencantats que va deixant això que denominem «procés» i tot l’ambient que l’acompanya. I no pas perquè no hi cregui, ni perquè no vegi que la independència de Catalunya sigui l’únic camí que ens queda i que seria la millor solució per a tots. El desencantament em ve pel fet de que veig que falta més unitat i que no hi ha un camí prou clar i compartit per la majoria d’independentistes; i també perquè cada cop es fa més patent allò de «tants caps, tants barrets» i, per tant, si no aconseguim una mica d’unitat d’acció i criteris no arribarem a bon port. Està bé que les coses es debatin i que el procés no es pugui fer amb la velocitat que esperàvem i de la manera que s’intuïa de bon començament. Potser les expectatives eren massa elevades i -ingenus de nosaltres- ens havíem fet més il·lusions del compte. Potser vam posar el nivell massa alt i ara veiem que ens resulta molt difícil arribar-hi. Però el que jo imaginava no era cap utopia o, si voleu, seguix essent la mateixa utopia de sempre. Perquè d’alguna manera s’ha de seguir creient en utopies tot pensant que que es poden realitzar. I creure en utopies amb els peus ben plantats a terra és el que dóna esperança.

De mica en mica ens hem anant preparant psicològicament i ideològica per aquest moment que, tard o d’hora, estic segur que arribarà. Cal trobar la forma millor, la més eficaç, la més pacífica, la més democràtica, la menys conflictiva sense deixar de ser audaços i valents quan arribi el moment. Però cal ser astuts com les serpents, però candorosos com els coloms, com diu l’evangeli (Mt 10,26). Creure en la independència de Catalunya és creure que podem fer un país nou, millor per a tots, més just, menys corrupte, tenint en compte els sectors més desfavorits, mirant de no deixar ningú a les cunetes de la vida.

Creure en la independència de Catalunya és voler aconseguir objectius audaços i allunyar aquells defectes arrelats de segles. Sabem que no ho aconseguirem mai del tot perquè l’ambició humana, el diner, les poltrones i els càrrecs (amb tots els privilegis que comporten), les temptacions de tota mena que tots tenim en major o menor grau no ens permetran fer un país perfecte. Ja ho sabem. Però hem d’aspirar a fer-lo molt millor que el que tenim. Hem de procurar allunyar les il·legalitats i procurar elegir gent que pensi més en al país que no pas en ells mateixos. No hem de ser conformistes podent arribar tan lluny com hem somiat. Potser una mica desencantats, però molt esperançats.

Al·leluia! Hem sobreviscut

 

Sobreviure després d’un terratrèmol, d’un naufragi, d’un accident d’aviació o d’una circumstància d’aquelles que podríem anomenar de gran calibre sembla que ja sigui considerat un mèrit per si mateix. Aquells que en resulten vius, surten als diaris, a la tele i són tractats com herois. En canvi, aquells que han sobreviscut a una mudança són tinguts per a no-res; tothom els oblida, ningú els considera com herois i han de passar el mal trago ells sols i sense el mínim reconeixement. En fi, que és una monumental injustícia i s’hauria de reivindicar que aquests anònims herois també sortissin als diaris encara que només fos per un dia.

Escric això després d’haver quasi sobreviscut a una mudança. I dic quasi perquè encara no totes les coses són al seu lloc i amb un mínim d’ordre per poder moure’m per casa sense prendre mal. Encara ens passa que busquem durant hores allò que necessitem i no hi ha forma de trobar i et surt a cada moment allò que no necessites per ares. De totes maneres, però, sembla que ja li tenim el peu al coll i la cosa s’acosta a la recta final. Ja n’havia sentit a parlar a més d’un del que és una mudança, però no li havia donat importància fins que no m’ha tocat a mi. Ja feia dies que ensumava la tempesta a mida que s’acostava el dia i el nombre de caixes anava creixent en proporció directa amb l’estrès.  Però el punt més alt va arribar el passat dilluns dia 4 -el dia D-, amb els nivells màxims d’ansietat, nervis i la hipertensió pels núvols. I, per acabar-ho d’adobar, vam agafar els dies més calorosos del que portem d’estiu… Tant la meva dona com jo vam passar un parell de nits dormint força malament i ella fins i tot va haver d’anar al seu metge de capçalera, que li va receptar pastilles de paciència, molta calma i li va regalar una frase –que jo no havia sentit mai-i que trobo que és antològica i que hem anat repetint com una espècie de mantra durant aquests inquiets i inquietants dies: “Una mudança és com un incendi i tres mudances un infern”. Després he descobert que una cosa semblant també la va dir Benjamin Franklin… El cas és que, segons alguns estudis, les mudances són la tercera situació que més estrès causa a l’ésser humà. just per darrere dels acomiadaments i la pèrdua d’un ésser estimat. Qui ho havia de dir!

Fer una mudança comporta trencar amb una forma de viure, amb uns hàbits, amb unes relacions socials i uns espais familiars habituals que provoquen inestabilitat emocional a tots els membres de la família i que, per desgràcia, no només sembla que aquesta inestabilitat se sumi, sinó que sembla que es multipliqui en proporció geomètrica i es desfermi per totes bandes. Confesso que a mi m’ha deixat esgotat físicament, mentalment i emocional, tot i que he mirat de prendre-m’ho amb la màxima calma i de manera positiva, sabent que junt amb algunes pèrdues també obtindré altres guanys que no he de menystenir. Però tot i així, sempre queden interrogants que van donant voltes al cap i no deixen dormir bé. Hom ha de pensar que una mudança, com qualsevol canvi a la vida, és un creixement i una evolució, tot i que a certa edat sempre ens costa més i ens tornem menys flexibles i menys resilients. A mida que ens fem grans generalment ens costa més canviar d’hàbits i trencar amb el model de vida en el que ens hem anat instal·lant de mica en mica.

I per acabar la pregunta transcendental: Com és que quan fem un trasllat sempre se’ns trenca aquella peça que més estimem i, en canvi, allò que no ens agrada gens i que no sabem per quins set sous no hem gosat llençar mai de la vida no es trenca mai i , per tant, seguirà acompanyant-nos ‘in saecula saeculorum’?. Si algú té la resposta, agrairia que me la fes arribar.