En la mort de la mare

TGAM10-46Ahir vam enterrar la mare després d’haver passat, amb silenci i sense gaire remor, 98 llargs anys en aquest món. Cal dir que en podem estar ben contents d’haver-la tingut tant de temps amb nosaltres. Però en moments com aquests sempre queda dins del cor aquell sabor agredolç dels menjars xinesos.

Per un costat hi ha la part agra pel buit que deixa una mare. Amb ella se’n va una arrel important de la vida de qualsevol persona. Encara que sigui previsible la seva pèrdua, es fa difícil evitar el dolor que causa la ruptura de la pertinença. Una mare alimenta la certesa que sempre pots comptar amb una falda acollidora en les batalles de la vida. En el cor hi queda desconcert, perplexitat, buidor, incomoditat, impotència…

Però per l’altre costat hi ha la part dolça. La mare ens ha deixat tantes coses bones i ens ha transmès tants valors –humans i cristians- que la seva vida adquireix ara més que mai un gran sentit i una gran transcendència per tots els  que la vam conèixer i estimar. Ens ha deixat els valors de la fe en Déu i en els homes, l’esperança d’una vida nova per a ella i per a la humanitat sencera i l’amor callat i sense mesura en totes les circumstàncies. Què més volem?

Per tant, crec que ens hem de quedar-nos amb la conclusió de que ella no ha mort del tot i que segueix vivint en cada un de nosaltres. Per la fe que tenia i tenim sabem que viu una vida nova i més feliç i que les llavors que va anar plantant ja han començat a fructificar i tenim la seguretat  que encara fruitaran molt més.

Que així sigui.

Amb els ulls enfonsats i la mirada perduda

Quan ara arribo a casa de la mare ja no la trobo asseguda a la seva cadira de sempre; una cadira plena de coixins i amb el rosari a la mà, omplint hores llargues i mortes amb rosaris i oracions per tal de fer-les una mica més vives i fer el dia més curt, amb l’ajuda agraïda de les veïnes que cada tarda l’anaven a visitar.

Ara, quan arribo a casa seva, l’he d’anar a veure al llit i la trobo amb els ulls encara més enfonsats, amb una mirada perduda que mira més cap endins que cap enfora. La darrera caiguda l’ha deixat massa xafada pels seus 98 anys acabats de fer.

Ja no hi veu, ja quasi no hi sent i de mica en mica es va escolant pel forat fosc d’una existència que es nota que dia a dia va finint. Les seves paraules ja només imploren ajuda i vas veient que ja li costa menjar i ja li costa beure i ja li costa viure.

Mirant-la, fa que hom s’hagi de mirar a si mateix i  fa que hagis de començar i a repassar passats moments i circumstàncies alegres i tristes d’una vida llarga.

Ara té el cos més arrugat, més feble i es va quedant cada dia més petita i més encongida. Els anys li han anat robant poc a poc energies i vitalitat i la vida poc a poc i amb paciència l’ha anat gastant.

Mirant-la, hom pensa inevitablement en moments d’infantesa o de joventut. Hom la veu cosint i fent ganxet hores i hores. Hom la veu retrospectivament fent feina i lluitant per la casa, per la família i pel que calgui. Hom sent que t’estimava amb els seus silencis i potser sense massa petons i carícies. Però sabies que era sempre allà, que hi podies anar quan convingués i que t’esperava sempre.

Totes les coses més intranscendents d’una vida sembla que ara agafen transcendència i adquireixen més valor. De fet, adquireixen tot el valor que tenen encara que no fos reconegut al seu moment. Per això ara –en aquests moments de dolor i malaltia- vull donar-te gràcies, mare,  per totes aquestes coses que vas fer per nosaltres amb tota naturalitat, sense buscar ni esperar res i potser pensant que no ens n’adonàvem. Quan pensaves que no t’estàvem mirant, sí que et miràvem i estàvem guardant en els raconets del cor totes aquestes coses que afloren naturalment en aquests moments de dolor.

La Juana, mi abuela

La JuanaAquest text no és meu. És d’un noi amic meu que el va escriure per a la seva àvia Juana, a qui jo conec molt bé i a qui també estimo molt. La Juana ja ha fet 90 anys i va lleugera com una daina i conserva un bon humor i un esperit extraordinaris. 

Aquest text respira estima i tendresa per tots costats i fa un retrat perfecte -us ho ben asseguro- de l’àvia . Bé, un retrat millorat per l’amor, que és el millor retrat que pot haver-hi.

La Juana va néixer, va créixer i ha viscut tota la vida a Colmenar de Oreja (Madrid). Sempre que he anat a visita els seus fills, de qui sóc amic d’anys, també l’he visitat a ella i sempre m’ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les portes del seu cor. Un cor gran com casa seva. Ella és una dona extraordinària, així com ho és tota la seva família.

Jo també m’estimo la Juana i m’hauria agradat escriure i descriure tant bé com ho fa el seu nét aquest gran dona. Com que no ho sabria fer millor, us deixo el text del seu nét Jesús

“La Juana, mi Abuela”

Mi Abuela Juana tiene las manos pequeñas, y mueve los dedos graciosos cuando busca la pimienta en la cocina.

Ninguno entendemos bien cómo ve, y cómo hace para oír sólo lo que quiere. Se le acerca la cara a los extraños, y parece que les besa, para mirar de quién son, o cómo son, y pensar en si recuerda.

Mi Abuela Juana nunca miente, pero saluda al que habla en el poyete del callejón, como lleva haciendo siempre y que yo sé que no conoce.

No le tiene ningún miedo a la muerte, a la que espera cada día, deseosa de irse ya con su marido, pero, sin embargo, y a diferencia de muchos jóvenes, disfruta de la gloria de la vida sencilla, de si hace sol, de una buena lluvia, de sus vasos de leche, de sus pechugas de pollo y de su yogurt natural.

Mi Abuela Juana no le teme al aceite hirviendo, no le importa quemarse, y rebusca con deditos gastados la croqueta para girarla, y acerca la cara a un palmo de la sartén, para ver bien lo que hace, porque tiene “una mancha blanca, así como borrosa, que no la deja”.

Habla sin parar, La Juana, y recuerda todo el rato… cada medio minuto deja caer una frase referente a “la Julita”, o a “Madre” o a lo bueno que es su hijo o lo era su marido.

Tiene expresiones mi Abuela que ya no se usan en el pueblo, como “na mueles” o “aviarse”, como “galán mío” o “a compral”, y divierte a cualquiera que la preste diez segundos.

Cuando se ríe es joven la Juana, la “Zurdeque”, y estoy seguro de que lo hace cada día.

Que contenta se pone si la voy a visitar y qué rápido cuelga el teléfono si la llamo porque sabe “que esto corre” y no está la vida “pa gastal”, aunque le llame de “mu largo” me oye bien y me grita: “hala pos tu ten cuidaito que yo estoy mu bien” y te deja la palabra en la boca y yo me quedo hablándole un rato, dentro de mí, como hace ella y le digo que la quiero y que pronto pasaré a verla…

Ha decidido mi Abuela en los noventa, pasar una segunda adolescencia, y desobedecer a mi tía en las pastillas y quedar en su casa con las amigas, algunas de ocho años y otras de noventa y cinco, para pasar largas tardes divertidas en silencio, dejando, de vez en cuando, caer alguna frase-pincelada, que le da un extraño carácter de diálogo al mágico momento.

No se deja nada en el plato. Ni en el suyo, ni en el bol de la ensalada… y repasa con el pan sobrante todo el aceite que queda, y los trozos de lechuga se los come ya sin ganas, depués de haberla oido decir, “UUUUUUh! Ya no quiero más eh?” varias veces.

Tiene dos hijos mi Abuela, que deberían ser 4, y nos cuenta con penita la Juanita que perdió, que nos perdimos. Eran siete hermanos, “tós mu buenos” sobre todo un tal “Constan” al que nombra con algo especial en la voz y en la mirada, algo más manchada.

Cinco nietos que quiere más que a su vida, y de eso no tengo duda, y biznietos que mirándoles a su lado, les saca parecidos de barbilla o de expresión a algún otro familiar.

La quiero mucho a la Juana, y aprendo mucho de ella, del como de la bondad y del fondo de la humildad y de la vida sencilla, del valor de la familia, de sus cosas y del hogar.

Le gusta lavar a mano, como lo hizo toda su vida y come en platos de porcelana vieja, blancos con el borde azul o rojo y bebe agua del grifo, que “ahora si está güena” en vasos que le dieron con la nocilla.

En su casa hay un portal, una alcoba y un patio. Una cámara y unas escaleras por las que se cayó su madre. Un cuarto que lleva ahí ni se sabe y un espejo al que nunca se miró, porque lo habrá colgado mi abuelo, que era bastante más alto. En el patio se hechan de menos los tiestos, el corral y el gran almendro. La ropa tendida en la puerta del porche, donde colgaban los melones del techo. En la puerta de la cueva, donde esperan las tinajas, recordando el ruido de las bombas de la guerra, hay apiladas unas cuantas herramientas de herrador.

Tantas historias olvidó la Juana… y ahora simplemente forman parte de ella. Yo me quedo con sus besos, con sus manos arrugadas, y con su grito de sorpresa cuando me ve paras la puerta. Me está esperando y a la distancia, sentada junto a la ventana me reconoce y se levanta casi de un salto, con la sonrisa puesta. “Que te hago de comer”, es lo primero que pregunta…

Esa es mi Abuela, Juana García García… (decía)…)

No me hace falta que se vaya, para por fin saber, que era esa (y sigue y seguirá siendo) la magia, la chispa, el arte y la sombra del arte de su amor, esa persona que tanto y tanto nos impresionó… y la que me dejó alucinado para toda mi vida… cada día lo entiendo mejor.

Una pareja que, sin pretensiones, nos dejó la historia de amor más sincera e increíble de la familia. Personas como mi abuela, hacen que uno crea en el ser humano, en la bondad, y en la humildad de los corazones bien cuidados. Hasta en el amor verdadero uno cree si la conoce…

No recuerdo verla nunca enfadada, ni rechistando, ni quejándose de la comida, o de si llegar tarde o de si pones los pies en el sillón. Le encanta vernos comer, y que durmamos hasta tarde. Se ha ganado a pulso, día a día (que son muchos), el cariño y el respeto extraordinario de todos los que “quedamos”.

Me gustaría saber, si algún día yo tendré nietos, para contarles quienes eran José y la Juana.

Para entretenerles con trabaluengas y canciones y contarles historias de mis viajes y de mi vida…

Sólo haberles conocido me hace sentir agradecido cada día que les miro, en mi mirada, en mis manos, en mis pensamientos… y me siento orgulloso cuando pienso que han conseguido hacer de mí una buena persona.

Muchas veces me pregunto Quién será la Juana que les hará croquetas, y natillas a mis nietos, y se encargará de quererme siempre?.

De la misma manera que cambié el “te echaré de menos” por un “te llevaré siempre conmigo” cuando el abuelo nos dejó, pensaremos todos en nuestra Juanita cuando cierre los ojos… y deje de vernos crecer.

Hasta para eso son humildes mis abuelos, que TODO se merecen.

Me resulta difícil transformar esa humildad infinita en potencia y ganas de dedicarle algo grande, porque sé que prefiere que me lo quede para mí, que más falta me va a hacer… pero esta noche, cuando enciendan los focos del teatro, y me toque justificar la magia que he heredado, la miraré, como hago siempre, en mis manos y en mis ojos y respiraré profundo en su garganta, para convertir en miles de aplausos este ansia que me han dejado de querer ser feliz y demostrar al mundo de la pasta que estoy hecho.

JESUS FORNIES DIAZ

La Dunia ha complert 14 anys.

collage La Dunia és la meva fillola i ahir va complir 14 anys. Recordo el dia que va néixer, que vam córrer a conèixer-la a l’Hospital, tant bon punt els seus pares van avisar-nos que ja havia arribat al món.

I ja té 14 anys! Això de que el temps passa de pressa és tant cert com hi ha món! L’hem vist néixer i créixer i no ens en sabem avenir. Hem anat veient que s’ha anat fent gran, que s’ha anat tornant més reflexiva, potser no tant espontània, però ha conservat l’afectuositat que ha tingut sempre. En algun moment hem descobert una mica de tristesa als seus ulls i ens ha fet patir.

No li ha tocat una vida fàcil, sobretot des que els seus pares es van separar. Quan era molt petita, a casa seva van passar certes dificultats econòmiques. Després es va encaminar la cosa i durant una bona temporada van estar millor. Va canviar de casa vàries vegades. Va canviar de ciutat. Ha canviat d’ambient… però ella ha sabut lluitar per conservar el que volia, aconseguir coses noves i trobar amics i amigues. Ha estat una nena lluitadora des de petiteta i segueix conservant aquesta característica, sobretot ara que competeix fent esport i ha de lluitar de valent per arribar a la meta.

Dunia, et vull deixar com a regal d’aniversari aquesta preciosa carta de Joan Surroca i Sens, que et pot servir a tu i als adolescents actuals. Potser en aquests moments no l’entendràs de tot perquè diu coses molt profundes i molt importants. Però te la deixo i potser et farà servei.

Estimada B.,

El teu institut em va convidar i les meves paraules varen xarbotar la teva sensibilitat tan pròpia dels teus catorze anys. Vares venir a casa per seguir conversant de les teves inquietuds i sobre el futur que ningú veu clar. Em sentia interpel·lat pels teus sorprenents ulls verds de blat d’abril.

Sovint els grans no sabem donar respostes perquè hem estat maldestres, ens hem equivocat i sabem que deixem un món inacceptable per a vosaltres. T’escric a tu, i a tots els adolescents, en un intent de resumir el que necessitaria llibres per explicar-me amb correcció. T’ho dic clarament: res pot tenir solució amb l’actual sistema econòmic.

Si vols donar sentit a la teva vida, lluny del viure passiu de tantes existències, dedica’t a posar en evidència les contradiccions de la nostra organització econòmica. Cerca estratègies no violentes per acabar amb el robatori a gran escala provocat per la banca, els negocis sempre bruts del tràfic de persones, de les armes i de la droga i dels especuladors dels béns de la Terra que són de tots.

El capitalisme fomenta que aflorin els racons més obscurs de la naturalesa humana. Rousseau tenia raó: l’home és essencialment bo i no et creguis que l’home sigui un llop per a l’home com predicava Hobbes. La gent senzilla, la gent que no té gaire res, sigui d’on sigui, sol ser generosa i en els ulls porta la marca de la bondat. La cobdícia ens porta a l’abisme de la deshumanització.

Coopera amb tota la força de què siguis capaç per canviar un sistema malvat i no t’entretinguis posant pedaços, com tants equivocadament hem fet, perquè faràs contents els poderosos quan et vegin anul·lada amb l’os que ells mateixos hàbilment t’hauran llençat.

Que ningú et tapi la boca amb discursos sobre la bondat de la nostra democràcia inexistent. Estem en una plutocràcia on governen els rics i poderosos. Sigues valenta per resistir la forçosa soledat amb la qual viuràs.

No et deixis enquadrar mai tal com pretendran aquells que ignoren que el pensament necessita llibertat. Són els mateixos que es posaran nerviosos quan remoguis les tranquil·les aigües en què naveguen. Esforça’t amb passió sense admetre mai que el fi justifica els mitjans. Mai.

Sigues forta perquè, si actues així, tots aquells a qui molestaràs, incapaços de trobar arguments, et desqualificaran directament i t’acusaran de voler restar per damunt del bé i del mal. Quan escoltis això, et recomano que no t’hi tornis. Mira-te’ls compassivament i tu ja sabràs que també tu vius en el mal tot cercant el bé, perquè qui viu plenament en el bé –en un món tan cruel, injust i depredador– forçosament viu privat de llibertat física.

Cerca l’equilibri per no dimitir mai. Viu amb entusiasme i, malgrat tot, celebra la vida en comunió amb tots els éssers, especialment amb les persones estimades. Dedica temps a contemplar silenciosament el firmament des d’un punt elevat, sense contaminació i, des d’aquest lloc net, mira les estrelles i elles t’oferiran solucions a algunes de les preguntes que jo no he sabut respondre’t. Amb els meus millors desitjos.

Joan Surroca i Sens

Per molts anys Dunia i que en celebris molts més!

 

Etiquetes de Technorati: ,,,,

Pobreses.

"Un home no és pobre quan no té res, sinó quan no treballa". Aquesta afirmació de Montesquieu podrien subscriure-la avui quatre milions de persones a Espanya, que potser no els falta tot, però sí que els falta quelcom essencial: la possibilitat de viure mitjançant el seu propi esforç.

Potser és això, al marge de les dificultats materials, el més dolorós de suportar, perquè es basa en el més profund del nostre ésser, allà on guardem la dignitat i on no pot arribar cap mesura social ni cap regal per benintencionat que sigui. Per poc que hom tingui consciència de si mateix, no pot ser fàcil viure amb l’evidència que les seves qualitats personals, la seva preparació, la seva voluntat de treball i la seva possibilitat d’aportar a la societat allò que és capaç, han estat anul.lades i s’ha de resignar a viure sustentat pels altres, sigui l’administració o la família.

També cal fer notar que hi ha excepcions: vividors i aprofitats, encantats de ser molt llestos. Però a qualsevol que tingui en alta estima la seva dignitat això és el que li resultarà més difícil de portar. I haurà de viure en la soledat de si mateix. Mai podrà veure reflectit en cap dels saberuts anàlisis econòmics.
Si tota crisi permet veure per sota del seu violent onatge els sediments permanents que no pot arrossegar, la d’ara està posant al descobert aspectes ocults de la nostra societat, que sempre van estar aquí, però que sembla que últimament no es volien veure.

Una situació com aquesta, amb quatre milions de persones sense feina i sense perspectives de trobar-la, posaria a qualsevol societat a la vora de la mobilització popular, es exigirien mesures al carrer, hi hauria una crisi de confiança en el govern, podria fins i tot derivar en esclat social. Si això no passa a Espanya es deu en bona mesura al nostre concepte de la família com a dipositària de valors tradicionals. La família com a últim reducte enfront de tot, únic refugi en el qual trobar una solidaritat que pot arribar fins al sacrifici. Quants jubilats estan fent un esforç per ajudar els seus fills en les hipoteques, quants avis dediquen la seva minsa pensió a atendre necessitats peremptòries dels seus néts, quantes famílies compartint els ingressos en espera d’un canvi de situació, quanta generositat callada. M’ho deia un pare de família parat, amb la sensibilitat ferida i la dignitat aparcada: "La necessitat es fa més dolorosa quan els éssers més estimats han d’acudir a la teva ajuda, però si no fos per ells …"

Etiquetes de Technorati: ,,

Trobades de cosins

Acabo d’arribar d’una trobada de cosins. La fem cada any i ja en fa 8. Som tots ja granadets. Fa dies que hem deixat de ser joves. Per tant, una de les millors coses de la trobada anual és, primer, que hi siguem tots i, segon, que hi continuem essent amb salut i amb la bona cara que he vist que fèiem tots.

Tots nosaltres ja anem recorrent fa una bona temporada la segona meitat de la vida. Hi ha un famós doctor, el Professor Niven, que té la teoria que aquesta segona part de la vida pot ser molt millor que la primera si tenim en compte una sèrie de recomanacions basades en investigacions profundes sobre la conducta, els hàbits de vida i la felicitat dels que ja tenim arrugues i cabells blancs.

Avui no tinc temps ni humor per a comentar aquestes recomanacions del Dr. Niven, però sí que penso fer-ho un dia d’aquests perquè són prou interessants. Però sí que vull destacar que considero molt interessant trobar-se, explicar-se coses, riure una estona plegats, posar-se al dia de les darreres novetats familiars i estrènyer llaços.  Si sempre és bo i profitós estrènyer llaços entre les persones, ho és molt més fer-ho entre família, en un moment que la família està canviant tant i s’estan discutint valors fonamentals que han estat vigents durant dècades. Jo estic profundament convençut que, encara que canviïn moltes coses, el fonamental no canviarà i els fills continuaran necessitant el caliu dels pares i els pares necessitaran -com sempre- l’amor les seus fills. La família ens dóna seguretat, ens enriqueix i ens forneix d’unes eines elementals per anar per la vida. I no esperem que aquestes eines en les proporcioni ni l’escola, ni els amics, ni els governs, ni les institucions, ni la societat en general. Aquests valors només ens els proporcionarà la família.

Per tant, benvingudes trobades familiars, que ens donen tanta alegria i tanta felicitat. I que per molts anys puguin seguir!

Etiquetes de Technorati: ,