Maledicció bíblica

La famosa maledicció bíblica que diu que «et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs» no sé si a hores d’ara és tanta maledicció, almenys pel que fa a moltes parts del món on els mètodes i les condicions de treball han canviat molt . Moltes feines ara ja no fan suar, són prou dignes i, per tant, dignifiquen la persona, milloren la societat i la transformen en un lloc molt més atraient del que era segles anteriors. Perquè treballar, el que es diu treballar, a la majoria de gent no li toca altre remei si vol menjar i tenir l’imprescindible. De totes maneres, ara moltes feines ja no es fan amb els músculs i ja no cansen el cos com cansaven anys enrere. Cada vegada més les feines es fan amb el cap, amb màquines sofisticades i deixem pels robots les feines més rutinàries i pesades.

Però malauradament encara no sempre és així, ni aquí ni en molts llocs del món on el treball encara no és prou digne ni, per tant, dignifica. Aquesta és la lluita que simbolitza el primer de Maig, lluita que segurament encara haurà de durar molts anys. Per desgràcia sempre hi haurà aquell que s’aprofitarà dels altres sense miraments ni escrúpols de cap mena, els explotarà tant com pugui, i els espremerà com una llimona a qui treus tot el suc i la llences a les escombraries. No va ser Marx el primer que va posar en alerta i va proposar-se transformar les coses. Ja s’havia fet molta feina abans d’ell, però no podem negar que hi ha tingut un paper destacat en aquesta història i no val amagar-ho i menystenir-lo. Ell deia que el treball havia de tenir un valor transformador i tenia tota la raó. Perquè si no, mai deixarà de ser càstig. I hauríem d’aspirar a fer que el treball deixés de ser càstig -i no pas diví, sinó humà- per arribar a ser creació, recreació, transformació, font de vida i felicitat. Perquè la feina pot arribar a crear felicitat i pot tenir un valor incalculable si trobéssim aquell punt just i necessari que ens fes ser millors persones, que ens fes guanyar la vida i ens fes ser creadors d’un món nou i d’una societat nova. Plini el Vell ja parlava de «malalties dels esclaus» i d’alguna manera ja estava patrocinant que, si no volem perdre la salut augmentant la plusvàlua aliena, no tenim altre remei que trencar les cadenes i ser lliures, realitat que encara no es dóna a una bona part de la població perquè molts treballs segueixen encadenant de maneres molt diverses al personal. Si el treball no allibera i si en lloc de proporcionar benestar i felicitat no fa més que esclavitzar, voldrà dir que no haurem avançat gens ni mica.

Treballar, s’ha de treballar. I es pot fer cansant-nos físicament o intel·lectualment. Que el treball cansa, no ho podem negar. Com cansa una marató i els que la corren ho fan ben a gust perquè dóna una satisfacció interna que no té preu. Ep, és el que diuen, que jo no n’he correguda mai cap! Suposo que és el mateix que experimenta un violinista que ha de passar moltes hores assajant, o un atleta que deixa el fetge entrenant, un metge que es passa anys estudiant i fent pràctiques o fins i tot un paleta que construeix una casa. És clar que els costa! És clar que la seva feina no sempre és bufar i fer ampolles! Però fan una feina on s’hi senten a gust, la gaudeixen i troben que la seva vida té sentit fent allò que fan. En darrer terme treballar és donar sentit a la pròpia vida i fer allò a què hom se sent cridat. I tan digne és ser pagès, com advocat o polític, si la feina es fa ben feta i hom la fa a gust.

Per tant, en aquest primer de maig, hauríem d’afegir a la famosa frase que «el treball dignifica» un adjectiu i la frase seria millor si digués: «el treball digne dignifica la persona», no trobeu?

Anuncis

Generació Y

Ahir em vaig trobar per casualitat, mentre comprova en una gran superfície, una amiga acompanyada de la seva filla jove. Com s’acostuma a fer després d’una llarga temporada de no haver-se vist, vam anar repassant la vida de cadascú, de les famílies, dels fills, etc. Com que anava amb la seva filla vam sortir a parlar dels estudis i del futur una mica incert i potser fins i tot ombrívol que els esperava a tots aquests joves. La meva amiga va corroborar els temors que jo sempre exposo quan parlo d’aquest tema perquè ella justament treballa a l’INEM i toca a diari i ben de prop tota la problemàtica de la cerca de feina, sobretot pel que fa a les dues franges d’edat més complicades a l’hora de trobar-ne: d’una banda hi tenim els joves que accedeixen al seu primer contracte, sense experiència de cap tipus i de l’altra aquells que tenen més de quaranta anys i que, tot i tenir ja molta experiència, sovint els consideren ja massa vells.

Aquesta mateixa casualitat que citava al començament va fer que just aquests dies estigués llegint alguns estudis de la coneguda empresa nord-americana ManpowerGroup sobre el món del treball dels que ara anomenen amb la paraula anglesa millennials i conegutstambé amb el nom de GENERACIÓ Y, i que són aquells que han nascut entre 1980 i 1995. ManpowerGroup ha encarregat a la consultoria de lideratge d’opinió Reputation Leaders un estudi mundial quantitatiu entre 19.000 treballadors millennials i 1.500 consultors de 25 països per comprendre el que aquesta generació busca ara, i en el futur, i per ajudar les persones i les empreses a aconseguir l’èxit en aquest nou mercat laboral global. Sembla un estudi molt ben fet, tant per la magnitud de la mostra com perquè dóna una bona perspectiva tant des del punt de vista dels empleats com del dels empresaris. El treball de camp s’ha desenvolupat entre febrer i abril de 2016. Els països participants inclouen: Argentina, Àustria, Austràlia, Bèlgica, Brasil, Bulgària, Canadà, Xina, França, Alemanya, Grècia, Índia, Itàlia, Japó, Malàisia, Mèxic, Països Baixos,Noruega, Paraguai, Singapur, Sèrbia, Espanya, Suïssa, el Regne Unit i els Estats Units.

Si voleu consultar amb més profunditat aquests interessants estudis podeu entrar en els següents enllaços Carreras profesionales de los millenniales: horizonte 2020 i TENDENCIAS EN EL MUNDO DEL TRABAJO. M’agradaria destacar-ne alguns punts perquè els considero molt encertats i no estaria de més que els empresaris els llegissin i s’adonin que han de canviar urgentment les seves polítiques de recursos humans per tal de poder aprofitar el gran potencial d’aquesta generació, “la més preparada de la Història”, segons el consens popular. De totes les realitats que defineixen un treballador millennial en destaquen dues que són clau per entendre les seves motivacions i objectius: els anys de carrera professional que tenen per davant i temps que empraran en un mercat laboral sempre canviant.

1.“La majoria d’aquests joves saben que treballaran més temps que les generacions que els han precedit” destaca l’informe. Per exemple, gairebé la meitat dels enquestats s’imagina que treballarà pràcticament fins als 68 o 69 anys i fins i tot un 7% creu que la seva edat de jubilació se n‘anirà més enllà dels 70 anys.

2. Davant d’aquesta perspectiva, la immensa majoria dels treballadors preveu “aturades en el camí de més de 4 setmanes”. Mesos sabàtics, anys sabàtics, temps per desconnectar i replantejar-se les coses… Una bona imatge seria la d’una trajectòria laboral com una muntanya russa en què la permanència en una mateixa ocupació durant molt temps no és una opció molt falaguera o, senzillament, no és una opció. Per això, un primer consell per gestionar la seva feina seria: transformar els horaris laborals i la flexibilitat dels períodes de vacances. Sigui per necessitat o per elecció, els treballadors més joves no s’imaginen en el mateix lloc de treball durant més de dos o tres anys. Això obliga a redefinir el concepte d’estabilitat laboral, que ja no implica estar 20 o 30 anys en el mateix departament o en la mateixa empresa. Desenvolupar les habilitats professionals i mantenir un ritme de vida desitjable s’ha convertit en un símbol d’estabilitat per ells, que el prefereixen abans de tenir una feina segura a llarg termini. Per això, una altra de les lliçons que es poden extreure d’aquest estudi és la següent:

3. No ofereixis un lloc de treball, ofereix reptes i oportunitats de creixement laboral i personal als teus empleats. “Aquests joves prefereixen que el seu cap actual – i no el següent – els ofereixi noves oportunitats: el 64% té la intenció de quedar-se amb el seu cap en els pròxims anys”. No és, per tant, que els apassioni canviar de manera sistemàtica d’ocupació, sinó que volen créixer i evolucionar tant en la seva parcel·la professional -a partir de noves responsabilitats i projectes – com en la personal, amb temps lliure per al seu oci.

4. Un altre dels aspectes importants té a veure amb el reconeixement que se’ls concedeix pel seu acompliment laboral. “El 53% considerarien la possibilitat de deixar la seva ocupació actual per la manca de reconeixement”. El percentatge pot sorprendre, perquè més de la meitat dels enquestats es plantejaria deixar la seva empresa no per una qüestió de sou, sinó, senzillament, per no sentir-se valorats dins de la seva pròpia companyia. Així que aquí arriba l’última clau que es pot extreure d’aquest estudi: Empresaris, dediqueu temps a reconèixer i valorar el treball dels vostres empleats joves. Hi ha moltes formes d’incentivar als treballadors, més enllà del sou.

Sovint s’ha fet notar que tota la generació Y, ha topat amb una paret, la que els impedeix accedir al món laboral, punt de partida per poder progressar a la vida, i és totalment cert. Si no volem que aquesta generació s’instal·li en la desesperació i l’angoixa s’hauria de fer alguna cosa més per part dels empresaris i els governs si no els volem perdre del tot. Perquè una de les coses pitjors que hi deu haver és tenir la sensació de perspectives frustrades o de que no hi ha cap perspectiva de trobar feina per viure dignament.

Honroses excepcions

cuando-anunciar-el-embarazo-en-el-trabajo-2Llegeixo a IL CORRIERE DELLA SERA una notícia que no s’acostuma a llegir gaire sovint: «Contracten una dona de 36 anys, embarassada de 9 mesos». Explica Martina Camuffo que mentre s’asseia a la taula per signar el contracte es va tocar la panxa i va dir:”Encara no m’ho crec”. Estem acostumats a que algunes empreses -més de les que pensem- a vegades prefereixen contractar homes abans de dones perquè s’imaginen que no tenen tantes obligacions familiars ni tantes baixes; o bé no contracten dones joves pel perill de que quedin embarassades i hagin de deixar de treballar durant setmanes. Alguna vegada s’ha donat el cas fins i tot que una de les condicions que ha posat l’empresa és de que no pot quedar embarassada.

Martina Camuffo tenia 36 anys i estava a punt de ser mare per segona vegada (té ja una nena de dos anys). Sembla un conte de fades -d’aquells que ens explicaven de petits- la història d’aquesta jove italiana, contractada en el novè mes d’embaràs. Sabien que hauria d’agafar la baixa per maternitat al cap de pocs dies i així i tot la van contractar. Expliquen els amos de l’empresa, Samuele Schiavon i Stefano Serena que havien vist treballar Martina en una altra empresa, que els va agradar com treballava i ara que volien ampliar l’equip havien pensat en ella.

En aquesta notícia jo hi veig dues o tres coses prou interessants com per reflexionar-hi una mica: La primera és que, malauradament, excepcions com aquesta no fan més que confirmar la regla. Són coses que no passen gaire sovint i per això, quan passen, són notícia.

La segona, que ens haurien d’interessar més les qualitats d’una persona que no pas altres aspectes força menys importants (aspecte físic, edat, sexe, situacions personals, etc). La competència i les capacitats no sempre es poden demostrar -per més que es tinguin- quan hom és jove. Als joves els demanen una experiència que és impossible tenir amb 20 anys. La capacitat i la competència es demostren damunt el terreny i fent la feina. A les persones joves cal donar-los simplement l’oportunitat de demostrar-ho. Cal posar confiança en les persones, encara que tinguin una situació personal o familiar complicada. Potser aquest justament hauria de ser un motiu més per atorgar-los aquesta oportunitat i no hauria de ser una excepció com la de la notícia. Les persones que més necessiten una feina acostumen a ser molt més complidores i eficients, justament perquè la necessiten imperiosament i no la volen perdre.

I una tercera i darrera cosa. Ja seria hora que les empreses sabessin que acomiadar per aquest tema, fer bullying, mobbing o qualsevol altra mena d’assetjament, a més de ser denunciable, és contraproduent per la mateixa empresa perquè causa un clima de por generalitzada a tots els treballadors; poden pensar que avui toca a una dona però que un dia els pot tocar a qualsevol d’ells, homes inclosos (de moment, no pas per quedar embarassats, evidentment, però més endavant ves a saber….). Quan en una empresa s’assetja psicològicament a un treballador/a es crea un ambient de por i fins i tot de terror que fa mal a la mateixa empresa i que més d’una vegada deriva a conductes abusives de tota mena (agressions físiques, verbals, conductes ofensives o amenaçadores que afecten la dignitat de les persones). Les millors empreses són les que tenen els seus treballadors contents i les que saben trobar l’equilibri entre feina i benestar i les que saben conjuminar l’àmbit laboral amb el personal i familiar.

Solitud interior (Obert per jubilació-5)

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍEl capítol anterior el trobareu AQUÍ

——————————————————————–

No és el mateix estar sol que sentir-se sol. Es pot estar sol envoltat de gent i- al contrari-, no sentir-se sol, tot i vivint sol. El sentiment de solitud s’experimenta sempre d’una forma totalment subjectiva (a no ser que un hagi naufragat i estigui sol en una illa deserta) i pot tenir com a base raons diverses.

Em serveix aquesta petita introducció per entendre millor el que vull explicar: des que m’he jubilat tothom em fa les mateixes preguntes: ja t’hi acostumes? Com te trobes en aquesta nova vida? No t’avorreixes? Ho portes bé?… Diuen que un dels perills d’un jubilat  és el de sentir aquesta espècie de solitud interior, de buidor i desconcert que senten aquelles persones que tenen la sensació de que la vida ja no és la mateixa i sembla que ja no acabi de tenir sentit. Això ho pot sentir un jubilat que no sàpiga com omplir les llargues, lentes i monòtones hores que s’enfilen un dia rere un altre, que són hores buides i que s’han d’omplir d’una manera o una altra. Es veu que hi han persones que no saben fer-ho, sobretot després d’una vida marcada per moltes hores de feina i a vegades molt estrès. De cop i volta senten com si els haguessin robat un dels seus principals motius de viure: treballar. Es veu que aquest és un quadre més freqüent del que ens podem imaginar amb què es troben els metges. A partir de la jubilació hi han moltes persones que es comencen a trobar malament sense saber massa el motiu.

Per sort, també passa el contrari i suposo que hi ha una gran majoria de jubilats que senten la jubilació com una espècie d’alliberament i com una autèntica“jubilatio” (paraula llatina que vol dir alegria). Fins ara aquest és el meu cas, i que duri!. Tot és qüestió de saber omplir les hores amb coses que donin sentit i “alegria” a la nova vida. I, com ja he dit més d’una vegada que una de les coses que més m’agrada és llegir, ara llegeixo molt més del que feia. Justament avui llegia, al sempre interessant blog de la NÚRIA AUPÍ, la traducció d’un poema de Cesare Pavese   (poeta, novel·lista, crític literari i traductor italià) que durant tota la seva vida va tractar de vèncer la soledat interior, que veia com una condemna i, a la vegada, una vocació. El poema es titula “Treballar cansa”

Treballar cansa

Travessar un carrer i escapar-se de casa

ho fa només un nen, però aquest home que roda

tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,

ni s’escapa de casa.

Hi ha sempre a l’estiu

migdiades on places i tot són ben buides, esteses

sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba

per camins de plantes inútils s’atura.

Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?

Solament de rodar-hi, són buides les places

i els carrers. Caldria aturar una dona

i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.

Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades

hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos

i explica els projectes de tota una vida.

No és pas esperant a la plaça deserta

que es pot trobar algú, però qui roda els carrers

de vegades s’atura. Si no estigués sol,

bo i marxant pels carrers, hi hauria la casa

on hi ha aquella dona i valdria la pena.

A la nit altre cop és deserta la plaça

i aquest home que passa no veu ja les cases

entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:

sent només l’empedrat que han fet altres homes

amb les mans endurides, igual que les seves.

No és just de quedar-se a la plaça deserta.

Hi haurà ben segur al carrer aquella dona

que, pregada, voldria posar mà a la casa.

(Pavese “El treball cansa”)

Dono la raó al poeta en part. Treballar cansa, certament. Però fer allò que agrada, cansa molt menys. Per tant, la clau és –tant el la vida laboral com a la jubilació- trobar allò que ens agrada, per poder-ho fer en el moment que vulguem i durant tanta estona  que vulguem. Durant la vida laboral això es fa molt difícil. Arribada la jubilació ja no ho és tant. Treballar està prou bé, però no ho és tot a la vida ni cal ser un addicte al treball. Pavese escrigué molts bons versos sobre el treball i el sentit que hauria de tenir en la vida de cada persona. I certament que no era gaire optimista, com tampoc ho és la Bíblia quan ens explica que Adam i Eva al paradís van ser “castigats” amb el treball en el moment que van tenir la gosadia d’anar més enllà del que Déu els havia marcat. Fins llavors vivien com uns panxacontents i ho tenien tot molt fàcil. Però, ah renoi, Déu s’enfadà i “va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps.  Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”. (Gn 3, 17-19).

Des de llavors que el treball cansa. De ben antic que cansa! De fet, cansa des de sempre perquè l’home sempre s’ha hagut de guanyar el tiberi, ha hagut de fer llenya per escalfar-se en els freds dies d’hivern o per fer el foc necessari per cuinar. De sempre ha hagut de treballar per construir un lloc per viure amb cert confort. I el treball cansa encara molt més quan el treball és brut, quan s’ha de fer amb males condicions laborals, quan és mal remunerat, quan és fet en règim d’esclavitud; el treball cansa encara més als nens i nenes dels països pobres que són explotats laboralment i el treball cansa i fins i tot a vegades mata. Mata el cos i mata l’esperit. Alguns cops mata les ganes de viure perquè és un treball sense esdevenidor, sense esperança i sense que es vegi cap llum al final.

El treball cansa. El treball a vegades mata. I la falta de treball també pot matar les il·lusions de milers de joves que saben que no treballaran mai. La solitud interior la podem sentir treballant o  sense treballar. De joves o de vells. Per això Pavese podia dir en un altre dels seus versos:

“Val la pena que el sol s’alci del mar

i que comenci la llarga jornada?”.

(Pavese, L’estrella del matí).

Marxar o quedar-se?

La Generalitat ha començat unes jornades informatives per iniciar la selecció de fins a 1.000 aturats catalans disposats a anar a treballar al Quebec. Les empreses canadenques busquen principalment treballadors dels sectors de l’enginyeria, la salut i les noves tecnologies perquè allà es preveu la creació de 700.000 llocs de treball en els propers tres anys. En aquest sentit, la secretària d’Ocupació de la Generalitat, Esther Sánchez, ha volgut evitar parlar de “fracàs” i de la sensació que cal marxar “perquè aquí no tenim oportunitats”, afirmant que s’ha de pensar de manera global prendre’s aquests moviments de manera natural per “enriquir” els treballadors.

En situacions de crisi profunda no sé si queda altre remei –però sí realment necessari- plantejar-se la pregunta: Marxo o em quedo? No jo, que ja tinc 64 anys i que més passat que futur. La pregunta se l’han de fer els joves que no tenen feina i que tenen la perspectiva de no tenir-ne en aquests pròxims temps. No és una pregunta fàcil, ho reconec. Però és necessària si no volem que una bona part de la nostra joventut es perdi en l’angoixa de viure sense futur, amb dificultats i angoixes econòmiques i vitals que faran que la seva vida sigui un petit o un gran desastre.

Emigrar sempre és dur. I ho és més encara si l’emigració és forçada per les circumstàncies que ens toca viure: tenim un entorn en crisi i amb perspectives de no poder tirar endavant si entre tots no fem el cop de cap per mirar la manera de manegar-nos-ho sols. Si no ens fem a la idea de que “val més sols que mal acompanyats” i no fem els passos necessaris per marxar (tan educadament i pacífica com vulgueu, però marxar a fi de comptes) no tenim futur per al nostre país. Potser la feina l’hauran d’anar a buscar en altres llocs i això que aquests dies ha passat en el mercat de treball serà el nostre pa de cada dia. Si el jovent no pot viure aquí es veurà obligat a marxat, tant si vol com si no vol, i sense dret ni temps a lamentar-se.

Que és dur? Que es difícil? Que no és la solució? Potser sí, però no hi haurà altre remei i pot ser l’ocasió de veure i viure noves experiències, conèixer noves realitats i créixer personalment i professionalment. L’emigració sempre tindrà aquesta doble cara i, tot i els aspectes foscos, també sempre serà font de nous horitzons de noves oportunitats, com bé sabem. Perquè l’emigració no és cosa nova ni és d’ara. D’emigració n’hi ha hagut sempre i també sempre hi ha hagut qui ha sabut aprofitar l’oportunitat i qui no. Jo he conegut molts emigrants que no s’han pas penedit d’haver fet la decisió i n’estan prou contents i satisfets. Tant, que alguns d’ells podrien retornar als seus països d’origen i no han volgut fer-ho perquè estan prou bé on són.

Per tant, crec que aquests nois i noies –si els sembla que estan ben preparats- haurien de fer el cop de cap i provar-ho, mirant les coses de forma positiva. No fixant-se tant en el fet que d’alguna manera els expulsen (que una mica també és així) sinó que són ells que volen marxar a buscar un futur millor i que possiblement d’aquí uns anys podran tornar, si volen, enriquits en tots sentits. I això sí: que pensin que haver nascut en un lloc determinat és simplement una carambola i que el que compta és que el lloc on els toqui viure se’l facin seu i l’estimin perquè, encara que no sigui el lloc on han nascut, és el lloc que els dóna de menjar i els dóna oportunitats.

Però no tots podran o voldran marxar. Pels que es queden, els ofereixo la lectura del poema de l’ Espriu, que també els anirà bé. De fet, ens anirà bé a tots en moments en que potser més d’un voldria fugit nord enllà.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 Salvador Espriu

Fabricar aturats o repartir-nos la feina?

Durant aquest any 2012 fabricarem més aturats. Així ho ha assenyalat el president del Govern, Mariano Rajoy, durant la seva compareixença al Congrés per explicar els resultats de l’última cimera europea. O sigui, que bones notícies en el camp laboral, cap ni una.

Jo no hi entenc res de tot això, però escolto tertúlies on hi ha tertulians (uns més experts que altres) que opinen d’aquest tema i veig que no es posen massa d’acord. Però sí que una cosa és evident, al meu entendre: si les mesures no es prenen ràpidament, mig país es morirà de gana.

Demà s’anunciarà una reforma laboral, molt necessària i molt urgent. Haurem de veure quines novetats tindrà, si servirà per despertar-nos una mica o si, altre cop,  servirà per ben poca cosa. Si no serveix per afavorir la competitivitat, la creació de treball i la contractació, l’ocupació estable o a temps parcial, de poca cosa servirà. Sindicats i empresaris hi tenen molt a dir. A veure si es posen d’acord en un moment tan crític… De moment es veuen alguns senyals no massa positius amb la convocació de vagues com la del transport metropolità, i altres vagues que s’estan preparant…

Per sentit comú, jo diria que hi han dues coses que són necessàries: la urgència en les mesures i el fet de que tots hem de cedir privilegis, alguns potser adquirits de fa anys i que semblaven intocables, com el del treball indefinit. Possiblement el  fet de que hi hagi feina a desdir com en aquests anys passats ja no es tornarà a produir més: la poca feina que hi haurà ens l’haurem de repartir, s’hauran d’aprofitar molt millor els pocs recursos que tindrem i els que tenim feina haurem de ser solidaris amb els que no en tenen i repartir-nos-la, encara que haguem de cobrar menys o treballar menys. Aquesta és la meva manera de pensar.

En aquest context si no s’inverteix la tendència al prolongat deteriorament econòmic i social  i si no es busquen fórmules imaginatives per tornar a l’economia la confiança i el crèdit i per acabar amb aquest clima d’incertesa i mals resultats, malament rai! A veure si en seran capaços perquè cap Estat pot suportat una tassa d’atur com la nostra. 5 milions d’aturats ho estan esperant!

Controladors, maquinistes… què més vindrà ara?

Francisco Capella és un dissident. Ell és controlador aeri i no s’amaga de dir que són uns privilegiats en una entrevista que li feia el diari ABC del dia 09/08/2010 i que val la pena llegir.(http://www.abc.es/20100807/economia/controladores-privilegiados-francisco-capella-201008062046.html

Els controladors són uns privilegiats i ells no volen reconèixer-ho. Van anar a una vaga salvatge i la cosa encara cueja. Ara sembla que toca anar a la vaga els maquinistes de Renfe. Demà serà un altre col.lectius d’aquests que tenen força per paralitzar una ciutat o un país. Sense negar el dret a la vaga, ens hauríem de preguntar si se’n fa bon ús i si no se n’abusa en molts moments, com aquest de crisi brutal que estem sofrint.

Quan milions de persones no poden treballar, o tenen feines i sous “escombraria” és moment de fer vaga? I analitzant alguns dels motius que al·leguen per fer-ne jo em faig un tip de riure. Avui escoltava un maquinista que es queixava de la falta de comoditat dels seients del tren… Un acudit de mal gust! I després volen que ens els prenguem seriosament.

Potser seria hora d’acabar amb privilegis passats de moda i heretats de temps de vaques grasses. Potser no haurien de ser tan primmirats certs col·lectius i ser una mica més solidaris amb els altres treballadors que tenen unes condicions molt pitjors que ells. Està bé defensar drets propis adquirits, però també estaria bé ser una mica solidari amb qui ni tan sols té drets: haurien de pensar que alguns no tenen dret a feina, ni a vivenda, ni a menjar, ni a viure dignament…

Fer vaga és el  més fàcil. Massa fàcil. I si es té gran poder de pressió encara ho és més. A mi em sembla que aquest dret s’hauria de reservar només per a situacions més extremes. Potser que s’ho fessin mirar…

La formació professional

Temps de crisi. Temps d’atur. Temps de buscar feina i no trobar-ne. Temps de sofriments per a moltes persones perquè no es veuen perspectives de futur optimistes a curt termini. Gent amb currículums prou brillants que no troben res. Ja ni parlem de feines dins les seves lògiques perspectives que tenien quan van estudiar i es van preparar per al futur.

Ara diuen que les coses han canviat i que els joves han d’estar preparats per a treballar on sigui i en el que sigui. Els diuen que han de canviar de perspectiva. Potser els hi han dit massa tard. Molts ja tenen un currículum fet i molts d’ells s’han preparat a consciència, amb molts d’esforç i amb molts de sacrificis.

Potser vam donar massa importància al currículum. Potser vam donar massa importància als estudis universitaris, en detriment de la formació professional, menystinguda i menysvalorada durant molts anys. Molts d’aquells nois i noies que van fer formació professional i ara són uns bons professionals tenen feina i tenen futur. Potser ens ho haurem de plantejar i tornar a temps passats… Potser ens haurem de plantejar que el més important no és construir-se un brillant currículum sinó que l’important és formar-se per allò que la societat necessita en aquests moments i en els propers anys.

I això ens ho han de dir els polítics, que són els responsables de l’economia d’un país i els responsables de la formació del nostre jovent i promocionar els sectors econòmics que tinguin més futur i puguin donar feina a la gent. Si no es fa així, tenim assegurada una joventut decebuda i enfonsada i amb el  trauma de no veure sortida a la seva vida.

Aquells que en altre temps van ficar al cap d’aquell pobre noi i noia l’obsessió pel currículum, ara els hauran de donar una resposta adequada. El que ningú no podrà negar és que als seus vint-anys va aconseguir un espectacular currículum de gairebé vint pàgines plenes de màsters, cursets, estades, viatges d’estudis, congressos, ponències, comunicacions, assistències i altres mil gastronomies exquisidament intel.lectuals.

Ningú podrà negar que aquell pobre noi o noia es va convertir en una mena d’arcàngel curricular. Per això és fàcil d’entendre que quan va portar el seu currículum a aquell cap de personal curat d’espants i aquest, cansat de tanta brillantor, va llançar el currículum a les escombraries exclamant "un altre ridiculum vitae", el pobre noi patís un mortal “patatús” i en sortir de la porta va afegir al seu currículum el colofó que hi faltava: RIP (Requiescat in pace).

Amén.

Qui hauria de fer vaga?

images[2] S’atansa una jornada de vaga general i cada dia ens bombardegen amb mil raons, tant per seguir-la, com per no seguir-la. La veritat és que em sembla que no s’hi haurien d’esforçar tant ni els uns ni els altres: simplement deixar que cadascú faci el que li sembli i que cada un valori si té motius o no per fer-ne. Ja som grandets i se suposa que cadascú farà (amb tot el dret del món) el que més li convingui.

Però jo diria que haurien de fer vaga de forma obligatòria:

els sindicalistes. Haurien de fer vaga de xerrameca. Aniria bé que ja comencessin a callar des d’avui mateix. Ja estem tots informats i prou informats.

els piquets informatius. Aquell dia haurien de mirar de fer vaga i no presentar-se a la “feina” bruta que acostumen a fer quan “informen” pressionant als que volen treballar i a trompades, si cal.

els que rebenten rodes de camió. O els que posen silicona als panys de les fàbriques, o als trens, o als que trenquen vidres dels autobusos…

als que no saben el que significa ser lliure. Potser seria bo que aquest dia deixessin ser lliures els altres i reconeguessin que ningú és bo o dolent pel fet de que faci vaga o no.

aquell que cobren de l’atur i fan feines a l’economia submergida. Podrien fer vaga de cobrar l’atur…

I podríem seguir: Aquell dia (i, posats a fer, ja sempre) podrien fer vaga els aprofitats, els mal educats, els prepotents, els escanyapobres, els vividors, els mafiosos, els explotadors, els que es canvies de jaqueta, els lladres, els delinqüents, els xulos, els ordinaris, els tramposos, els mesquins, les males persones, els covards… i tanta i tanta gent que fa que el món no sigui tan agradable com seria de desitjar.

Bona vaga els que en facin i bona feina als que treballin i santa llibertat per a tothom!

Etiquetes de Technorati: ,,,,

A cada un/a el que li toca.

Escoltava fa uns dies per la ràdio una dona empresària andorrana. No vaig poder escoltar el nom perquè vaig agafar l’entrevista ja començada. Però explicava aquesta dona que de mol jove va haver de fer-se càrrec dels negocis de la família per la mort del seu pare i que als consells d’administració estava rodejada d’homes i que a ella no se l’escoltaven. Quan un home deia el mateix que deia ella, llavors sí que la cosa tenia ressò. Deu ser cert perquè les persones acostumem a ser així de ruques i estem plens de prejudicis.

Aquesta senyora va dir unes paraules que em van cridar l’atenció i que vaig considerar molt justes i molt adequades per retratar la situació que es viu entre homes i dones, des de fa molt temps, en el món del treball i de les empreses.

Deia aquesta senyora: "En el món de les dones en la feina hi han dues etapes: La primera és aquella en la que els homes que tens al costat es pensen que ets "tonteta". La segona és aquella en què els homes que tens al costat es pensen que ets més llesta del que en realitat ets. Jo, ara, estic en aquesta segona etapa".

Sincerament crec que retraten exactament la realitat. Hi han donen que entren a la feina amb un complex de superioritat tan gran  i amb ànim de conqueridora que es fan insuportables. Entren com una elefant en una tenda amb ànim de fer-se notar i destrossant-ho tot. Es tornen ridícules. Fins aquell moment res s’ha fet bé i els canvis han de ser imminents i dràstics per tal que es notin força. Són dones que saben de tot, entenen de tot i tant poden opinar duna cosa com d’una altra. Saben molt d’organització, saben encara més de decoració, saben de neteja perquè a casa seva l’han fet durant anys i han provat tots els productes de moda, saben de cuina, saben d’esport…

És ben cert que fins fa ben pocs anys els homes ho dominaven tot i les donen poc podien dir. Llavors eren els homes qui tenien el complex de superioritat. És veritat que les dones han hagut de fer molts esforços per posar-se al seu lloc. És veritat que en aquests moments hi ha tantes dones com homes preparats tots als mateixos nivells i tan valuoses com els homes. Però d’aquí a voler ser més, a voler-se fer notar, a creure que són més pel fet de ser dona, ja no ho accepto. Hom no és més que l’altre  pell fet de ser home o dona; ni per raó de nom i de "pedigree".

El plus no ve pel fet de ser home o dona. El plus ve pel fet de ser persona justa i equilibrada.