L’ÀNIMA NO CAP EN UNA MALETA

Fa un parell d’anys que va aparèixer als mitjans la notícia que Diego Arcos, un periodista argentí que viu a Catalunya des de fa 23 anys, va declarar que ésindependentista. Ell no va amagar en cap moment queestava vinculat a l’ANC i a organitzacions d’emigrants, fet que semblava indignar alguns sectors de l’unionisme, com la del líder de C’s a l’Hospitalet de Llobregat, Miguel García, conegut per haver presidit el club de futbol la ciutat i participar en tertúlies com Punto Pelota. La reacció xenofòbica d’aquest individu va ser instar Arcos a “marxar per on ha vingut”. García responia d’aquesta manera les afirmacions d’Arcos al Diario Popular argentí on assegurava que volia deixar de “ser súbdit del rei d’Espanya”.

Diego Arcos, que sap en primera persona què és i significa l’emigració, ha escrit un bonic text sobre aquest tema a l’AGENDA LLATINOAMERICANA 2019 i no he pogut vèncer la temptació de reproduir-lo. Trobo que val molt la pena la reflexió.

PÈRDUES MIGRATÒRIES: L’ÀNIMA NO CAP EN UNA MALETA

La maleta del migrant no pot incloure tot allò que l’ha convertit en una persona única i irrepetible. En aquell moment de segellar el passaport o baixar d’una pastera es produeix un tall. És un renéixer, amb un part dolorós, i el començament d’un creixement i d’un aprenentatge. Tota la construcció cultural i emotiva d’una persona i el seu llinatge pateix una fractura. I també es perd una relació amb la nostra natura. Fins i tot la ciència de la salut mental ha definit un “Dol Migratori”. Les pèrdues a les quals em referiré aquí es limiten als aspectes emotius i culturals, no pas als econòmics i professionals.

L’esdevenir temporal amb els éssers estimats: familiars i amics. Créixer, madurar i envellir en comunitat és una característica de tots els grups humans. No podem compartir amb ells els rituals socials vinculats al registre del pas del temps, els aniversaris, les dates biològiques, com l’entrada en la pubertat i edat adulta. Els que estimen el migrant no l’esperaran per envellir o fins i tot per morir-se. No veurà casar-se els fills dels parents i amics, però n’estarà assabentat, per patir la felicitat des de lluny, en un locutori.

La pèrdua de la rereguarda familiar. Un migrant sap que perdrà el seu entorn afectiu i de parentiu al qual podria acudir en cas de necessitat, i que això no ho recuperarà fins que no arribi la reconstrucció de la seva família i la construcció dels nous llaços socials. D’aquí és d’on ve la solidaritat entre immigrants, fins i tot aquells que no són del mateix origen. La solidaritat entre un senegalès, un pakistanès i un uruguaià, serà instantània, atès que malgrat les diferències culturals, el fet migratori els uneix.

El llegat dels avis i àvies. El paper de contenció de les àvies i els avis, així com el valor de la transmissió oral i cultural, de la identitat del llinatge familiar i de la identitat queda limitat als viatges, si és que es pot, o la comunicació digital o telefònica.

Les trucades fatals sobre pares i avis. Els que tenen familiars grans, pateixen la por de les trucades del país d’origen que els anunciïn una notícia terrible, dient que algú ha mort de sobte o que està malalt de mort i no es pot viatjar a participar del dol. No es pot, per temps, o per diners o per papers, en els casos de persones irregulars, que si surten de l’Estat no hi podran tornar a entrar. Patirà el dol lluny i sol o poc acompanyat.

Les trucades fatals sobre fills i filles que s’han quedat. La pèrdua del paper de pare o mare és un patiment terrible, només alleujat pels diners que s’envien i els viatges de visita. Són molts els relats del retorn després d’anys en què els fills no reconeixen els pares ni n’accepten la seva autoritat, creant una crisi dolorosa.

La pèrdua de l’entorn social i natural, de les constel·lacions familiars i socials. Les olors familiars, l’olor de la mare, conegut des de l’univers amniòtic i de la lactància, els ambients comuns, de menjars, de les flors i les fruites, de les plantes a la primavera, de la pluja d’estiu, etc. Els registres aromàtics i els sabors del seu passat restaran, amagats en les neurones, esperant que un viatge o un somni els posi en marxa una altra vegada.

La pèrdua dels paisatges. Es pot arribar a gaudir i fins i tot a estimar els nous paisatges, però no tindran mai el valor sentimental i identitari dels d’origen. I pot donar-se una segona pèrdua, l’emigrant que torna després d’uns anys i passa per davant de casa sense reconèixer- la. No només ha perdut el seu paisatge, per la seva partida, també el paisatge l’ha perdut a ell.

Les pèrdues lingüístiques. Un migrant ha d’aprendre una altra forma d’expressar-se. Fins i tot encara que parli la mateixa llengua del país de destinació. Les expressions i els girs són diferents. L’aprenentatge del nou lèxic o de la nova llengua comporta el desplaçament de la identitat idiomàtica. D’altra banda, en les societats d’origen, les llengües segueixen canviant. Però cada generació de migrants congela el seu lèxic original tal com estava en el moment de la partida. El retornat ha deixat de ser un membre de la societat de la qual va partir. Ni d’allà ni d’aquí. Però potser la part més important del procés migratori, és que hem hagut d’inventar-nos una Ítaca personal. Penso que el tema emotiu, espiritual i identitari necessita expressar-se en idees, lleis i normatives, però només es pot avançar des de l’interior de cada persona, fent bategar el cor col·lectiu, tan real com la intel·ligència comuna de la gran tribu del país d’acollida. Per aquesta raó, és necessari que la nova ciutadania participi en la construcció de la República amb l’objectiu principal de defensar el nostre dret a ser feliços, a viure en pau i en harmonia interna i amb la natura.

Anuncis

LUCIA, EMBOLICA QUE FA FORT


Reconec que he llegit només una novel·la de la LUCIA ETXEBARRIA, però sé que és reconeguda com una bona escriptora. Reconec també que estic molt d’acord en una part de les seves opinions sobre diversos temes que he escoltat o llegit. També és veritat que en altres, gens ni mica.Acabo de llegir un article seu titulat EL NIÑO DEL POZO Y LOS NIÑOS DEL MAR. En quasi tot el que hi escriu hi estic d’acord. Però he de reconèixer que hi fa una afirmació totalment gratuïta, força mal intencionada i sense cap mena de fonament quan diu: «En primer lugar, nosotros somos primates, primates ligeramente evolucionados. Y es fácil manipularnos. Es fácil hacernos pensar en términos de ‘nosotros contra ellos’. Y como expliqué en el artículo del pasado domingo, eso es lo que están haciendo ahora muchos políticos: Bolsonaro, Trump, Vox, los partidarios del ‘brexit’, los independentistas catalanes. Hacer pensar que las personas que no son de tu patria no tienen tus mismos derechos».Senyora Lucía, vols dir que has de posar al mateix sac Bolsonaro Trump, Vox, els partidaris del brexit i els independentistes catalans? Et sembla que és ètica una opinió com aquesta, deixada anar com de passada, sense cap mena d’argumentació i sense venir gaire a tomb? Vols dir que no fas allò que diu la dita castellana de que«aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid…» deixar-ne anar una de ben grossa per enredar una mica la troca i embolica que fa fort, com diem els catalans?Et sembla, Lucía, que els independentistes catalans som racistes, intolerants, supremacistes (com ens acusa més d’un i de dos) i que pensem que els que no són catalans no tenen els nostres mateixos drets?.Potser no saps que un d’aquests vaixells que rescaten persones al mar és el OPEN ARMS, que pertany a una ONG de Badalona i que el seu fundador -l’Òscar Camps-, és més català que el pa amb tomàquet o la sardana?.Potser no saps que una gran part de les ajudes que rep per poder dur a terme aquesta tasca humanitària surten de les butxaques de molts catalans i que el port de Barcelona és dels pocs on es pot refugiar?.Potser no saps tampoc que el ple de l’ Ajuntament de Barcelona (que potser no havies caigut que és una ciutat catalana) va reclamar al Ministeri de Foment el desbloqueig immediat del vaixell retingut al port de Barcelona per tal de poder seguir fent la seva labor solidària i que la proposta va ser aprovada amb els vots de Barcelona en Comú, PDECat, CUP i els regidors no adscrits, mentre el PP i Ciudadanos van abstenir-se i el PSC hi va votar en contra?Potser tampoc saps quins són els partits independentistes i quins són els espanyolistes o, si ho vols més fi, els unionistes? Potser tampoc saps quants immigrants acull Catalunya en comparació a altres llocs d’ Espanya i com aquí mirem d’atendre’ls tan bé com sabem i podem.Lucía, no s’hi val fer trampa. És com si posés a tu o a les teves novel·les al mateix sac que algun altre autor o una altra literatura d’aquelles que fan vomitar. A vegades val la pena llegir dues vegades el que s’escriu…

LA VIRREINA DEL PSOE

En un article molt dur a elnacional.cat, JORDI GALVES ens presenta Teresa Cunillera, la virreina de Catalunya que ha nomenat el PSOE. Li fa un bon repàs a ella i, al seu torn, ho aprofita per fer-lo a l’Iceta, Borrell i altres prohoms d’aquest PSC que a poc a poc s’ha anat retratant. El PSOE ja sabem com és de fa temps no no ens ha d’estranyar. El PSC, anys enrere, no era com ells, però ara s’ha anat mostrant com és i podem veure que són absolutament iguals.
Quan un Gobierno de España nou i flamant com el que té ara Espanya és capaç de nomenar ministres com Borrell o Grande-Marlaska és que anem malament. Fernando Grande-Marlaska,ministre de l’Interior, acaba de dir: No permetrem la immigració violenta que atempti contra el nostre país i les forces de seguretat”. Acusar de violència als emigrants és una fal·làciacom una casa de pagès, interessada i cínica, que es fa córrer per justificar la violència que Governs i forces de l’ordre, a un costat i a l’altre de les tanques de Ceuta i Melilla, exerceixen contra ells. Només caldria repassar quants morts i ferits en els darrers 20 anys hi ha hagut entre les forces de l’ordre (més aviat del desordre) i quants entre els emigrants. Caldria veure quants mutilats per causa de les concertines hi ha hagut i quants policies o guàrdia civils han perdut un braç, un peu o un ull. Caldria repassar quants, entre les forces de l’ordre marroquines, espanyoles o europees, han estat violats, prostituïts, venuts, garrotejats, deportats, robats i humiliats i quants immigrants ho han estat. I ara només faltava la darrera crueltat, la darrera humiliació, la darrera vexació, com és dir violents a les víctimes evidents de la nostra violència, del nostre odi cap als pobres, del nostre menysteniment als drets de qualsevol persona humana. No ho dic jo tot això, sinó que ho denuncia dia rere dia l’arquebisbe de Tànger, que veu i viu el problema de ben a prop i cada dia.
Amb aquest mateix cinisme parla Pedro Sánchez, Grande-Marlaska, Iceta o Cunillera, que fan servir paraules una mica més refinades, però que en el fons diuen el mateix que qualsevol d’aquests elements indesitjables del PP o de Ciudadanos. Tots menteixen cínicament quan insisteixen en presentar com a violents els emigrants, els independentistes o qualsevol que defensi uns drets humans que es veu que no són els seus encara que això signifiqui la mort, la presó o l’exili d’innocents.
En aquest 11 de setembre que tenim a les portes caldria que els ho recordéssim de la manera que sigui: omplint els carrers, posant pancartes o cridant ben alt i fort que no són demòcrates i que en una democràcia de veritat les coses no es fan d’aquesta manera.

ESPIGOLADES D’ESTIU (2): IMMIGRACIÓ

Ho adverteix el professor de Dret Penal a la Universitat de Màlaga, JOSÉ LUÍS RODRÍGUEZ CANDELA, expert en immigració i polítiques d’integració social en un article al diari EL PAÍS: Les devolucions il·legals no paren a Espanya i, a més resulta difícil defensar que la Guàrdia Civil estigui habilitada per agafar de braç un immigrant que acaba d’entrar i retornar-lo al Marroc tot arrossegant-lo per terra.
Tothom que es vulgui dir demòcrata i defensor dels drets humans hauria de llegir aquest article. El tema de la immigració és un tema delicat, complicat de resoldre i de molta actualitat aquests darrers temps. Però, com qualsevol tema complicat, el que no es pot fer és amagar-lo sota la catifa i esquivar-lo. Amb aquests temes el que s’ha de fer és discutir-los, consensuar-los, dialogar-los i, abans de qualsevol altra cosa, respectar el drets humans.
Ens ho recorda a tots l’arquebisbe de Tànger SANTIAGO AGRELO: «Es contra la justicia. Es también contra la ley. A los emigrantes se les pisotea, se les maltrata, se les hace sufrir. Quienes eso hacen, se deshonran a sí mismos y deshonran a las gentes de Marruecos tradicionalmente acogedoras y hospitalarias».
Europa aportarà diners per tal de que Espanya negociï amb al Marroc un control més eficaç de la immigració a les fronteres. N’hi ha prou amb això? Serà eficaç? Són més importants les fronteres que les persones? No estem fent dels immigrants una mercaderia objecte de negociació de les màfies com si fossin esclaus? Europa no es comporta més o menys com els negrers d’altres temps de mal record?
Europa només sap moure el cul quan li toquen la butxaca. Sembla que els diners són més importants que les persones i els seus drets. No tenim vergonya, no ens avergonyim de res. Ni tan sols de no tenir un mínim d’humanitat i compassió; ningú aixeca la veu; els pobres sobren; posem més Policia i més Guàrdia Civil a les fronteres i tot arreglat; sembla que el món és nostre, l’administrem nosaltres segons els nostres mesquins interessos, i els demés que es fotin; fem lleis mordassa que així arreglarem les coses…
Vergonya, vergonya, vergonya!

RAONS

14479531_1702991256477705_1878618155589777922_nUn dia d’aquests vaig llegir un un article de lENGELBERT MONTALÀ, portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya a l’Ajuntament de Mollerussa, titulat «Unbosc de vels. El Mohammed i l’Ibrahim». Em va agradar tant que el vaig guardar per tal de poder-ne parlar algun dia aquí i oferir-vos l’enllaç per si el voleu llegir. Us exhorto a que ho feu perquè estic segur que us agradarà. Trobo que és un article assenyat i molt equilibrat que parla del problema de la integració de l’emigració; un tema delicat, del que se n’ha parlat molt i que tots el tenim a la boca en un moment o altre i del qual em sembla que n’opinem massa vegades amb molta lleugeresa.

L’article parla de dos nens àrabs que cada dia l’Engerbert troba jugant al carrer quan torna de la feina, camí cap a casa. El que ell explica em recordà els nens magribins que jo trobava en una placeta de Mollerussa quan sortia a passejar la Lluna -la nostra gosseta- i com s’apropaven a fer-li carícies i dir-li alguna cosa; aprofitàvem aquellmoment per parlar una estoneta de futbol o de qualsevol altre tema i, igual que l’ Engelbert, ho fèiem en català perquè entre ells parlen i juguen en català. Això, que passa en pobles petits, és difícil que passi en els barris de les ciutats grans.

Ahir a la tarda vaig viure un episodi que m’ha fetrelacionar d’una manera automàtica l’article que us deia, la notícia que llegíem als diaris fa tres o quatre dies sobre aquella la jutgessa d’Olot -que va comminar a les advocades que «no faltessin a la cortesia i parlessin castellà»- i el que vaig veure ahir a La Granja, un barri de Tarragona amb molta immigració magribina. És evident que als pobles petits els nens immigrants parlen fàcilment català perquè no hi ha els barris-guetos que s’han anat formant a les gran ciutats. Als pobles, tant els nens com els grans, es barregen molt més fàcilment i es més difícil formar grans guetos. En canvi, en barris com La Granja, Torreforta, Camp Clar -i tant altres de grans ciutats catalanes- la gent parla àrab o castellà. S’escolta parlar el català en comptades ocasions. Coneguts meus que ara viuen allà, quan vivien a Mollerussa intentaven parlar el català i ho feien prou bé. Ara que viuen allà ja no el parlen mai i quasi l’han oblidat del tot. L’excusa que m’han donat -parlant del tema amb ells- és que en aquests barris és parla tant l’àrab perquè són molts i s’hi ha format una espècie de microclima àrab. I quan han de parlar amb els autòctons ho fan en castellà perquè és la llengua que primer xaporregen. És la que escolten arreu i la queprimer aprenen.

Aquesta tarda he hagut de parlar amb un noi que deu fer 10 o 12 anys que viu a La Granja i quasi no parla castellà ni català. Diu que en el seu dia a dia parla únicament l’àrab perquè les seves relacions són quasi només amb gent d’origen àrab: va a comprar a botigues àrabs, treballa en un bar on la clientela és àrab, el seu mecànic és àrab, els locutoris del barri on fa la seva vida són d’àrabs, els seus veïns diu que són quasi tots àrabs, etc. etc…Jo pensava: Què es pot fer en aquests cassos perquè aquesta gent deixi de viure en un autèntic gueto i s’incorpori d’alguna manera al país on viuen i que els acull? Què es pot fer perquè surtin una mica d’aquest petit món on viuen? Què s’ha de fer,també, amb una jutge o amb funcionaris que fa anys que s’arrosseguen per Catalunya i no són capaços, ja no només de dir unes paraules en català, sinó ni tan sols d’entendre’l? Hi han guetos físics i guetos culturals perquè no s’ha treballat prou per trencar aquestes dinàmiques. Què s’ha de fer amb aquesta partits que veuen la immersió lingüística com una espècie de pesta que hoarrasarà tot i que miren de combatre-la amb tots els mitjans? Què s’ha de fer per salvar la nostra llengua –minoritària i minoritzada-, les nostres tradicions o la nostra manera de fer i de viure, si els tribunals espanyols retallen i retallen competències i més competències del govern català i miren d’uniformar-ho tot i espanyolitzar tant com poden els nens catalans com pretenia Wert, aquell ministre d’infausta memòria?.

L’Engelbert Montalà ens dóna algunes pistes en el seu interessant article. Ell diu que tots podem aportar el nostre granet d’arena si mirem de ser una mica més acollidors. I és veritat. Tots hi podem fer alguna cosa, per petita que sigui. S’han de combatre els prejudicis i els guetos perquè són un obstacle gran per per una societat igualitària i no tan discriminatòria com la que tenim ara. Hem d’aprendre dels errors en què han caigut altres societats -com la francesa, per exemple- que van acollir molt abans que nosaltres milers i milers d’immigrants i que no han sabut fer la feina ben feta. Hi ha nens nascuts en alguns barris que pràcticament no han sortit mai d’aquell petit i reduït món del seu barri i quan ho han fet ha estat nomésper anar amb els seus pares al Marroc a l’estiu. L’esport i les activitats lúdiques, que són formes extraordinàries d’integració. les fem servir prou? Els ajuntaments hi dediquen prou esforços?

L’estat espanyol ens ajudarà poc en això i més aviat ens posarà pals a les rodes. L’ofensiva ha crescut en aquests darrers temps i encara ho farà més. Haurem de lluitar molt i ens haurem de defensar amb imaginació i amb els pocs o molts recursos que tinguem. Però la veritat és que cansa aquest lluita desproporcionada que hem de lliurar cada dia contra un Estat molt més poderós que nosaltres i que té les armes que tots coneixem: lleis, tribunals, diaris, emissores, ràdios, cadenes de TV, mitjans econòmics i polítics de tota classe i que, no content amb tot això, encara es dedica a fer guerra bruta (hi ha alguna guerra neta?) contra les institucions catalanes. Cansa tant tot això! Però és exactament el moment per no defallir, dir ben altel què no volem ser i allò què sí que volem aconseguir. Que no tinguem raons per quedar-nos és la millor raó per marxar. És el moment de plantar cara a aquesta Espanya podrida i moribunda que està fent aigües per tots costats. Com a símptoma de tanta decadència és molt simbòlica la mort de la cabra de la legió… Que l’enterrin ben fonda, embolicada amb la bandera espanyola, i que es quedin amb les seves neures i ànsies de grandesa i a nosaltres que ens deixin fer la nostra, que ja ens espavilarem.

La immigració: un problema o una vergonya?

El Regne Unit i França se sumen a la vergonya espanyola de les tanques antiemigrants amb el que ja es coneix com ‘La Gran Muralla de Calais’, que Londres i París aixecaran per bloquejar el pas delsemigrants de ‘La Jungla’ al Canal de la Mànega. Serà una tanca com les de Ceuta i Melilla. Pobra i única resposta dels Estats de la Unió Europea davant dels fluxos migratoris!. Aquesta és l’ Europa que, justament, ha esborrat de la seva identitat totareferència a una cultura cristiana que, de fa segles, ha conformat Europa. En realitat han anat molt més enllà -com es queixa el bisbe de Tànger, Santiago Agrelo-: “han esborrat qualsevol referència a una cultura humanista, humanitària, humana. Aquestes concertines estarien millor a l’entrada dels parlaments que adopten mesures que apunyalen els pobres”.

Certament que la immigració pot ser un problema. I gros! De fet, ho pot ser -i ho és- com ho és el trànsit, el sistema de salut, l’educació o tantes i tantes altres coses. La societat té grans problemes (alguns d’ells ben antics) sense resoldre i en crea constantment de nous, però tenim la sort que sempre hi ha algú que posa tota la bona voluntat i els coneixements per resoldre’ls. Per això elegim per exemple els polítics, perquè juntament amb els tècnics resolguin problemes i veiem com procuren fer-ho amb més o menys encert. Quan no se’n surten els critiquem i quan se’n surten els ho reconeixem. És el que toca i ells ho saben. Per desgràcia, tot i posant-hi bona voluntat, no sempre troben els camins adequats; altres vegades, però, fins i tot sembla que no volen trobar els camins necessaris mentre veuen com els problemes se’ls podreixen a les mans.

La immigració és un un problema que s’ha de mirar de resoldre com qualsevol altre. Però, com tot problema, un principi bàsic és procurar plantejar-lo bé. Quan in illo tempore estudiava matemàtiques el professor ens recordava sempre que si no plantejàvem bé el problema mai arribaríem a la solució adequada. I em sembla que el problema de la immigració fa anys que el plategem malament i, per tant, mai arribarem a una bona solució. Una bona part del problema de la immigració el trobem en la mala comunicació i en els foscos interessos de caràcter ideològic o econòmic difícils d’identificar, potser perquè hi ha més polítics que miren a curt termini que no pas estadistes autèntics amb mirada global i amb perspectiva. O potser perquè, en general, només seguim pensant en el món que tenim i no en el que deixarem a generacions posteriors. La veritat és que no sembla interessar, o no es considera important, que es faci arribar a la ciutadania informació contrastada sobre els pros i contres de la immigració. Perquè és innegable que hi ha pros i contres; negar-ho seria posar-se una vena als ulls i no voler veure la realitat. Sens dubte, si s’expliqués -fins i tot en termes econòmics- que la inversió en atenció social a l’emigrant durant els seus primers anys reporta un retorn a mig termini i que els beneficis són superiors en diversos dígits, les pors desapareixerien. I potser fins i tot podríem començar a parlar en termes de llibertat d’emigració per a tothom, cosa fins ara impossible de fer.

A més de plantejar-lo malament, la immigració és un fenomen que té mala premsa i no fem gran cosa per canviar-li la cara i explicar la realitat. L’any 2006Espanya comptava amb 3.880.000 d’immigrants. Segons els registres oficials el 2015 ja eren 4.925.089 el nombre d’estrangers amb certificat de registre o targeta de residència en vigor. Ara bé, cal dir -cosa que s’amaga sovint- que la proporció de ciutadans europeus establerts a Espanya sobre el total d’estrangers amb residència legal a l’ Estat no ha parat de créixer durant la crisi econòmica. El2008 els comunitaris representaven un 40% del total de l’estrangeria i el 2014 ja era el 56,32% (Observatorio Permanente de la Inmigración. OPI).Acostumem a posar l’emigració al mateix sac i fem pocs esforços per analitzar les coses. Tanquem els ulls davant dels aspectes positius i critiquem els aspectes més negatius. Som així de simples!

Caldria que escoltéssim un entès com Ian Goldin, professor de Globalització i Desenvolupament a la Universitat d’Oxford, que en el seu llibre “Persones excepcionals: com la migració ha transformat el món i definirà el nostre futur “. En aquest llibre diu: “Algunes persones creuen que els immigrants prenen els treballs a altres i destrueixen les economies. L’evidència comprova que aquesta és una opinió errònia. ¡Als Estats Units, els inmigrantes han estat fundadors de companyies com Google, Intel, PayPal, eBay i Yahoo! De fet, els immigrants considerats mà d’obra qualificada constitueixen més de la meitat de fundadors de les start-ups a Silicon Valley i de més de la meitat de les patents, fins i tot quan constitueixen menys del 15% de la població “. I afegeix: “La immigració és bona. I, en l’era de la globalització, les barreres que frenen la migració representen una amenaça al creixement econòmic i la sostenibilitat. Però la migració lliure, com el comerç completament lliure, segueix sent un pla utòpic, fins i tot quan dins de certes regions (com Europa) s’ha comprovat que això funciona “.

Continuarem amb el tema…

Ho tenim tot. Ens falta tot

Llegeixo la notícia de l’agència Reuters i veig aquesta impactant fotografia: Un nadó immigrant ofegat en els braços d’un salvador alemany. El nadó, que sembla no tenir pas més d’un any d’edat, va ser tret de la mar el divendres després d’haver bolcat un vaixell de fusta. Quaranta-cinc cossos van arribar al sud del port italià de Reggio Calàbria diumenge a bord d’un vaixell de la marina italiana, juntament amb 135 supervivents del mateix incident.

Recordeu la fotografia del nen sirià de tres anys d’edat –Aylan- trobat bocaterrosa sense vida en una platja de Turquia l’any passat? Ara tenim aquesta, que posa un rostre humà a les més de 8.000 persones que han mort a la Mediterrània des de l’inici de 2014. Tant la notícia com la foto impacten a qualsevol que tingui una mica de sensibilitat i ens haurien de fer pensar. L’organització alemanya  Mar-Watch va recollir 25 cossos, entre ells un altre infant, i va decidir per unanimitat la publicació de la foto. Per què s’han de publicar aquestes fotos tan colpidores? Simplement per a fer una crida als polítics de la UE, que si els fan mal d’ulls i no les volen veure, potser haurien de fer alguna cosa més de les que fan ara.

Sabeu el que va escriure en una redacció a l’escola la filla d’un pescador després que el seu pare li expliqués el que li havia passat un dia mentre pescava? Explicava que el seu pare havia vingut de la mar i que, quan recollien les xarxes, en lloc de peixos vius pescaven homes morts.  I li explicava que a vegades es trobava que no sabia a qui triar per salvar primer i el sentiment de culpabilitat que li quedava després de prendre la decisió …, el que se t’escapi algú de les mans … el haver volgut i no haver pogut … aquell “i si hagués fet això o allò …”.

I ara unes quantes reflexions: Us imagineu el complicat que deu ser gestionar totes aquestes realitats tan dures i les conseqüències que a curt i llarg termini significa tot això? Què diran els llibres d’història d’aquí 30 o 40 anys quan expliquin aquesta dura realitat dels refugiats i de com es va consentir una cosa semblant si es veia cada dia  desgràcies d’aquest calibre?

Voleu dir que les generacions futures no jutjaran la nostra generació com com indiferents, intolerants, egoistes i un llarg etc. en sentit negatiu?. I possiblement ens mereixerem aquesta qualificació per haver permès i consentit a aquests delictes penals i morals. Afegiran a la llista un altre crim contra la humanitat. Ja n’hi han hagut molts al llarg de la història; doncs un altre més.

No podrem al·legar desconeixement, ni ignorància, ni falta de mitjans. Res d’això ens podrà eximir de la nostra responsabilitat perquè en ple 2016 els ciutadans europeus vivim en l’era tecnològica i ho sabem tot i amb tots els detalls. Tenim ordinadors, mòbils, tablets, drones, hi ha en Senyor Google, i tants diaris digitals com vulgueu que ens posen la realitat davant els nassos a l’instant … Ho tenim tot a l’abast d’un clic i al mateix temps ens falta tot. Ho tenim tot i ens falta tot. Ens falta cor, sensibilitat, compassió, empatia i un altre llarg etc., ara en positiu. Som la generació més ben informada de la història i ens falta formació en humanitat. Com més rics en informació més pobres en formació. Llavors, si no és ignorància- que ja hem vist que no ho es- no serà indiferència?. No volem compartir el nostre espai, per por i per temors infundats i paguem perquè tots aquests nens, dones i homes no “ens envaeixin”. Creem indignes camps de refugiats sense cap tipus de rubor i vergonya.  I anem pescant nens morts … dia si i dia també.

Aquesta és l’ Europa que somniàvem?  Aquesta és l’ Europa que volíem? Aquest són els governants que ens mereixem? Aquesta gent és la que haurem de tornar a votar ben aviat? Serveixen per alguna cosa els Parlaments Europeus i les organitzacions internacionals? Preguntes i més preguntes… Reflexions que ens haurien de fer tornar aquesta mica de sensibilitat que sembla que tots plegats hem anat perdent.

Engabiats

Si posar filats de pues a una Europa que ens havíem imaginat i ens havien promès sense fronteres és l’única solució que han trobat els Estats membres de la Unió Europea a la crisi dels refugiats, estem ben arreglats… És evident que aquesta no és la solució. Què quina és la solució?, em direu. No ho sé. Ni sóc polític, ni em paguen per trobar solucions als problemes. Aquesta és la feina dels polítics i trobo que l’haurien de saber fer bastant millor.

El cas és que les bombes, les bales, la fam, la por i els desgavells de tota mena que sofreixen molts països són algunes de les causes que fan que la gent decideixi deixar casa seva sense absolutament res i carregant a coll nens de pit o iaies de 105 anys com es va veure fa ben pocs dies a la televisió. És una autèntica riuada de gent que trencarà tots els murs i totes les tanques que aquesta Europa tan civilitzada anirà posant com a mal menor i per mirar de sortir del pas i amagar l’autèntic drama que estan vivint alguns pobles. Alguns marxen perquè es moren de gana i altres marxen corrent i de pressa, deixant el llum encès i la nevera plena. Uns marxen per no morir-se de gana i altres per no morir de por; però el cas és que l’allau no s’atura i les tanques només serviran per engabiar i sentir-nos engabiats. Ells marxen per por, amb por i aquesta mateixa por la porten a les motxilles i ens la deixaran a les portes de casa nostra i als carrers i places d’ Europa. Europa comença a sentir por i sentir-se amenaçada per tota aquesta gent, segurament molt injustament i sense tan motiu com en volen fer creure algun bisbe despistat i gens cristià. Europa seria capaç de trobar solucions si les busquessin amb més interès, sense mires tan curtes i egoistes com les que han buscat.

Ho deia no fa gaires dies l’expresident d’ Uruguai, el Pepe Mujica, quan va venir a presentar una biografia seva que es titula ‘Una oveja negra al poder’, que han escrit dos periodistes amics seus, però força crítics i no sempre afins a la seva ideologia. Parlant del tema dels refugiats de Síria explica que ell en té experiència de primera mà perquè l’Uruguai va ser dels primers llocs que en van acollir i reconeix que l’experiència no va acabar de ser reeixida del tot. Va demanar que li enviessin pagesos i li van enviar oficinistes i, per tant, no es van acabar d’adaptar del tot. I reconeixia una altra realitat: que la gent que fuig d’aquests països no sempre són els pobres d’extrema necessitat, ni són tampoc els rics. Aquests darrers s’espavilen d’altres formes i els pobres es queden allà enterrats sota terra. I deia que tampoc són com els espanyols o els italians que van anar a fer les amèriques per prosperar o per necessitat i a causa de la guerra. Deia Mujica que en algun moment arribaven a l’ Uruguai 40.000 immigrants cada any i que van ajudar molt a construir el país. A l’ Argentina n’hi arribaven 300.00 per any. I per causa de la Guerra Civil espanyola van arribar a Mèxic un milió de persones. Eren altres temps i una altra situació, però aquells països van saber acollir-los prou bé i , com ell mateix diu, van ajudar a prosperar molts d’aquells països i van prosperar ells mateixos.

La solució –deixem de ser hipòcrites i siguem una mica més clars- no serà posar una tanca darrere l’altra i posar soldats i policies a les fronteres. Com més filats de pues posarem, més engabiats ens sentirem nosaltres i no farem més que fer bullir l’olla per un caldo de cultiu que algun dia explotarà. La solució haurà de venir en forma de solidaritat, d’idees i formes de fer noves i imaginatives i, per damunt de tot, parant la guerra als seus països i ajudant-los a que es puguin guanyar la vida allà. Ni posant barreres a Grècia, a Turquia, a Bulgària, a Hongria, a Sèrbia, a Alemanya o a Ceuta i Melilla arreglarem gran cosa. Pararem l’aigua per una temporada però després desbordarà per un lloc o altre i el desastre pot ser pitjor encara.

Els ocells no coneixen fronteres. La solució no és construir gàbies sinó deixar volar els ocells donant-los la major llibertat i democràcia possible, tot i que això pugui semblar una utopia.

Sóc immigrant

Durant una bona colla d’anys vaig fer de voluntari a Càritas de Mollerussa ensenyant català i castellà a immigrants. En general, tinc molt bons records d’aquella experiència de voluntariat. Els darrers anys, però, vaig notar que havia baixat molt l’interès inicial per part de les persones inscrites als cursos i vaig decidir deixar-ho. M’havia cansat una mica  perquè vaig notar com queia dia a dia l’assistència als cursos i vaig notar una falta d’interès alarmant. Vaig decidir deixar-ho i  fer un respir durant uns anys. Ara que m’he jubilat i tinc més temps, m’han proposat tornar a reprendre aquest mateix servei. Ho he acceptat i ja fa un parell de dies que hem començat.

Fer classes de català o castellà a immigrants no és fer només això. És molt més. És clar que, per part seva, l’interès inicial i fonamental que tenen és el d’aprendre una nova llengua, atansar-se a una nova cultura i poder tenir més possibilitats de feina. Nosaltres els ensenyem a escriure i parlar català o castellà, però considero que, a la vegada, rebem els autòctons un gran regal  i una experiència molt enriquidora, especialment si hom és capaç d’ establir un contacte mutu de confiança i de diàleg. Quan s’estableix aquest diàleg, ens podem adonar que podem ensenyar i aprendre molt els uns dels altres perquè les  vivències, els costums, la realitat que hem viscut i vivim, la cultura i les altres mil coses més d’uns i altres són molt diferents i, massa vegades, molt desconeguts per tothom. Per tant, compartir tota aquesta riquesa i entendre-la –encara que només sigui una mica- és molt bo i recomanable per tots.

I si aprofundim una mica més, ens adonarem que sota aquestes diferències hi ha alguna cosa que és igual i compartida per tots. I, si ens hi fixem bé, veurem que és segurament l’essencial. En el blog de la Montse Pedroche COSAS DE LA VIDA he trobat un escrit que expressa molt millor del que jo podria fer aquesta realitat que vull transmetre. Ella ho fa a través d’un escrit que es titula “Soy emigrante” i que li arriba a través d’una alumna seva, ja que ella és mestra. Explica que la mare d’una alumna uruguaiana li va fer arribar un text que ella recull al seu blog i que jo he trobat molt interessant. M’ha semblat interessant recollir-lo aquí per tal de que el pugui llegir molta més gent.  Aquesta senyora es diu Elena Ehrlich  i l’escrit diu el següent

SOY EMIGRANTE

Si me ves por la calle no te darías cuenta que llegué de un pequeño país.

No imaginarías que crucé un gran océano para llegar aquí.

Ni que tengo en mis venas sangre de otros antepasados.

Mi piel es blanca. Por eso no me confundes con una emigrante. PERO LO SOY.

Traigo otras costumbres, otra cultura, otra educación, pero hablo tu idioma.

Ésta es una herencia que nos legaron tus antepasados cuando hace más de 500 años

fueron emigrantes en mi tierra.

Hablo tu idioma con un acento distinto al tuyo. Entiendo lo que tú hablas, pero entiendo más tus miradas,

tus gestos de desconfianza, y esas ganas enormes que te salen a veces de preguntarme:

“¿A qué viniste a mi país?”.

Soy emigrante y llevo impresa en mis retinas imágenes de ese paisito que me arropó hasta ahora,

y revisando mis recuerdos me di cuenta que no son tan diferentes a los tuyos: el mismo sol,

las mismas flores, las mismas risas de los niños cuando juegan en la plaza.

Las mismas ganas de vivir, de proyectarnos en el tiempo, de ver crecer a nuestros hijos libres y felices,

de abrazar algún día a nuestros nietos.

Tal vez la única diferencia sea que el día que muera, tu tierra y no la mía, cubrirá mi cuerpo.

Pero el mismo cielo va a iluminarnos a todos.

Soy emigrante pero no he llegado con las manos vacías, traje conmigo conocimientos,

historias, gastronomía, música, artesanía y mucho más para compartir.

Soy emigrante y no vine a robarte, vine a ayudar a tu país con mi trabajo.

Soy emigrante y respeto tu vida y tus costumbres.

Admiro el amor que sientes por los tuyos.

En mi pecho late un corazón, igual al tuyo, igual al de toda la humanidad.

Un corazón que ansía vivir en paz y armonía.

Soy emigrante y llegué para quedarme, no porque no ame a mi pequeño país,

sino porque tiene heridas tan profundas y yo no tengo fuerza para curarlas.

No creas que es fácil ser emigrante, pero si tú me ayudas, si me aceptas,

si me permites respetarte y me respetas, si me enseñas y aprendes de mí,

vas a darte cuenta que vine a quedarme para entregarte

lo único que me queda: MI PROPIO SER.

(Elena Ehrlich)

Déu és d’esquerres

“Déu és d’esquerres”. Ho acaba de dir un arquebisbe. Un arquebisbe gallec amb molts pocs fidels i un home peculiar. És Santiago Agrelo, arquebisbe de Tànger, qui ha dit aquesta frase, considerada ja com una espècie de “blasfèmia” per alguns. Però no ha dit només això, sinó que ha dit moltes coses més. I totes ben interessants i polèmiques. Tant interessants, que valdria la pena que tots les llegíssim, siguem creients o no creients. Les hauria de llegir tothom que cregui encara en la dignitat de les persona, siguin quines siguin i vinguin d’on vinguin. Podeu llegir aquesta interessant entrevista de Paco Cerdà al diari LEVANTE.

Recordo haver llegit, ja fa anys, un article de Manuel Vicent en el que deia que els intel·lectuals d’esquerra parlaven d’un Déu d’esquerres i que els reaccionaris parlaven d’un Déu de dretes quan, en realitat, la majoria de predicadors el situen -amb tota la seva bona voluntat- operant en la zona centre. Una bona mica de raó crec que té aquest escriptor, si fem cas de la majoria de paraules que escoltem en boca d’una gran majoria de la jerarquia, especialistes en tirar pilotes fora, nedar i guardar la roba i no parlar mai massa clar. La teologia i la pastoral que s’ensenya en les facultats de teologia és plena de “distingos” i subtileses intel·lectuals que no porten gaire enlloc. En certs moments postconciliars semblava que s’havia fet una mica de camí per tal de que la teologia toqués de peus a terra. Tot allò se’n va anar en orris.

A mi m’agrada que la gent sigui clara i diàfana i que els bisbes parlin clar, com en aquest cas ho fa l’arquebisbe Agrelo, o com ho ha fet sempre el bisbe Casaldàliga i, per suposat. molts altres. També és cert que parlen molt clar un altre tipus de bisbes. Està bé que cadascú es retrati. Jo entenc que Joan Pau II i Benet XVI hagin omplert el món de bisbes reaccionaris com Rouco Varela. És la manera que té Roma d’imposar les directrius que vol i de controlar les diòcesis. A Roma no agrada que hi hagi bisbes massa lliures. Els Nuncis proposen noms de gent de la seva corda, els fan bisbes i ja està. Res de consultar al poble de Déu perquè consultar és massa perillós. De tant en tant en pot sortir algun que surt una mica del camí, però ja s’asseguren prou que la majoria siguin ben fidels i obedients. Jo em pregunto, però, si no n’hi podria haver també alguns més com Agrelo, que parlen de problemes que viuen molt de prop, que algú ha de resoldre i que no es poden aplaçar fins a l’infinit? M’agradaria que els bisbe fossin persones d’esperit lliure i que poguessin parlar amb llibertat. El Papa Francesc és una mica així i aquest és un dels motius pels quals em cau molt bé.

Va ser el gran teòleg protestant Karl Barth qui solia dir que ell feia pregària amb la Bíblia en una mà i el diari en l’altra. Una vertadera intuïció perquè la teologia no consisteix només en parlar del sexe dels àngels i en fer equilibris en la corda fluixa. La teologia no pot ser un escapisme ni pot tenir una actitud evasiva dels problemes de les persones. Tal com deia el Vaticà II en la Constitució Pastoral el creient ha d’assumir “els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de pateixen” (GS,1).  És el que fa l’arquebisbe Agrelo des de Tànger i és el que diu en veu alta per a tothom que el vulgui escoltar. Ell sap del què parla. El problema de l’emigració el viu de prop. Estaria bé que tant Espanya com els altres països de la Comunitat Europea escoltessin persones com ell. L’emigració no s’atura amb tanques de ganivetes afilades  ni amb parets ben altes, així com un riu no es para amb murs, perquè arriba un moment en què l’aigua passa per damunt o fa caure els murs. Déu no sé si és de dretes o d’esquerres; el que sé és que Déu creu en la persona humana, l’estima i la vol feliç. I aquests immigrants que es juguen la vida per poder arribar a Europa com sigui no ho deuen poder ser de feliços a casa seva, si fan el que fan per poder-ho ser una mica.