TVE: la pocavergonya feta tele!

He rebut, suposo que com tots els pensionistes, l’optimista carta de la ministra Fàtima Báñez amb la gran notícia de que ens apugen la pensió un 0’25%. Ja veurem fins quan podran aguantar i si tardarem molt temps que ens diguin que d’augments res de res… He estat durant una setmana a l’Argarve, al sud de Portugal, en un d’aquests viatges de l’Imserso cada dia pitjor organitzats i en pitjors condicions, potser per les famoses retallades que, vulguis o no, arriben arreu i, per tant, també als jubilats. El viatge fins a Portugal va anar prou bé (AVE Lleida-Sevilla i bus Sevilla- Albufeira)i semblava que prometia una bona estada perquè va estar tot prou ben organitzat. En arribar ens van portar a dinar a un restaurant on ens van donar un menú discretet, però suficient. En arribar a l’hotel (un mastodont de 400 habitacions-apartaments), ja vam veure que la cosa no prometia gaire doncs tots ens queixàvem de que les habitacions eren molt fredes. A nosaltres ens en va tocar una que tenia un aparell d’aire condicionat que devia funcionar al 50 per cent i que va fer que ens constipéssim i mig ens engripéssim. Però la tornada encara va ser més terrible perquè ens van deixar tirats a l’estació de Sevilla durant més de dues hores amb el regal d’un pícnic que consistia en dos petits entrepans difícils d’empassar, una poma i una botelleta d’aigua.

Hi hauria unes quantes coses més per explicar, un altre dia ja en tornaríem a parlar si vingués a tomb. Avui voldria parlar de TVE, que era la única cadena de TV que es podia sintonitzar en castellà a l’hotel. Em sembla que era el canal internacional que aquesta cadena emet per satèl·lit. He de dir que jo -per principi i per salvaguarda de la meva salut mental i equilibri emocional- no miro mai els informatius d’aquesta cadena i, com a molt, algun programa molt concret que em pugui interessar. Allà vaig tenir ocasió de veure algun informatiu que, de tant partidista i favorable al PP, es convertia en un episodi quasi vomitiu. Sort en tenia del telèfon mòbil que em permetia poder veure altres canals i escoltar altres emissores.

En un dels programes que vaig tenir ocasió de veure entrevistaven a Josep Lluís Clèries. Eren el presentador i tres feres ferotges més que es notava que estaven disposats a cruspir-se’l de la manera que fos. Mentre anava veient els atacs despiadats que el pobre home va haver d’aguantar durant una bona estona, pensava que tenen tan poca vergonya que ja ni amaguen el partidisme i deuen pensar que això és el més normal. TV3, al seu costat, és un canal que els hauria de fer envermellir de vergonya, tot i que constantment la titllen de partidista i no sé quantes coses més.

Una bona colla de periodistes de TVE ja es van queixar públicament de la cobertura que van fer del referèndum a Catalunya i val dir que sentien vergonya de pertànyer a una casa que manipula d’aquesta manera. Recordaven llavors als dirigents de la casa «l’obligatorietat d’informar amb independència i pluralitat». Es veu que la queixa no devia arribar mai al lloc que corresponia perquè segueixen manipulant i aquí no passa res.

Què esperen els partits «d’esquerres» de presentar una moció de censura i fer fora del govern aquesta colla de corruptes indesitjables per tal de que aquesta España que tant veneren i tant s’estimen tingui una altra cara una mica més democràtica i presentable?.

Anuncis

Fer-ne 69 o fer un 69?

26087034-pareja-de-ancianos-caminando-juntosDemà en faig 69, que no és el mateix que fer un 69. Ja m’enteneu… Demà faig 69 anys i, com que ja estic jubilat, no tinc el perill que em jubilin amb aquesta edat, tal com es rumoreja que passarà aviat. Els experts recomanen retardar l’edat de la jubilació i rebaixar-ne les prestacions si volem que el sistema no faci figa.

Si fos alemany el perill no seria tan imminent. Llegeixo que el Bundesbank (el banc central alemany) recomana elevar l’edat de jubilació fins als 69 anys l’any 2060. Estic segur que aquí això arribarà molt més aviat perquè la bossa que teníem molt plena el PP s’ha cuidat prou bé de buidar-la i ja no hi queda quasi res en aquests moments. Per tant, s’haurà de buscar una solució urgent i, és clar, haver de recptar una medicina amarga com aquesta ningú està disposat a posar-s’hi. Però no hi haurà més remei i els polítics haurien de moure una mica el cul si no volen que el tema els agafi amb els pixats al ventre.

Treballar més temps i, a la vegada, elevar les contribucions de la jubilació són inevitablement dues condicions indispensables pel banc alemany. No cal dir que aquí també ho seran i ja tothom ha anat acceptant el fet més o menys resignadament. L’esperança de vida augmenta, la qual cosa significa que els jubilats cobraran la seva pensió durant més temps. Al mateix temps la relació entre el nombre de treballadors que cotitzen i jubilats que cobren s’amplia. Tampoc afavoreix el fet de que moltes feines s’han tornat molt precàries -sobretot entre els joves- i, per tant, les cotitzacions que generen aquests sous són miserables. M’agradaria saber si algun dia aquests joves es podran jubilar amb una pensió digna i si no haurem arribat al moment de plantejar-nos de veritat algun tipus de renda bàsica -o mínima- universal. Cada dia se’n parla més, serà un tema molt controvertit però, pel que llegeixo, em sembla que la cosa haurà d’anar inevitablement per aquí…

El tema de la renda mínima universal ja fa dies que és sobre la taula. En sentirem a parlar molt en els pròxims temps. Jo ja fa temps que en llegeixo coses i veig que ni els entesos es posen massa d’acord com ha de ser o si fins i tot és possible. Alguns no només la creuen possible sinó que fins i tot la creuen inevitable. Altres diuen que ni les societats riques no s’ho podran permetre. Veurem cap on deriva la qüestió i els que no hi entenem res només ens quedarà el remei d’anar-ho seguint de prop i mirar atentament com s’esbatussen els entesos.

Si miro de forma egoista el panorama que se’ns acosta potser fins i tot és una sort fer demà 69 anys…

Fer-se gran és una merda?

Ahir llegia una interessant entrevista a Vila Web amb l’escriptora Isabel-Clara Simó on parla de la seva darrera novel·la i també de moltes altres temes. És una veu que es fa escoltar aquesta dona i sempre és una delícia llegir les seves obres. Em va estranyar, però, la seva resposta tan contundent a aquestes preguntes del periodista:

—Fer-se gran, per a un escriptor és un recurs literari més?
—Fer-se gran és una merda. Perdona per l’expressió. No hi ha res de bo, a fer-se gran. Res. Allò que diuen que ets més savi… No, perquè llegies llibres molt més intensament quan eres jove. Ara t’agrada més rellegir. No, no. Quan et fas gran tens deterioraments físics, tens més mandra. No té res de positiu. Però passa que hem de respectar els nostres grans, això sí.

—I no creieu que escriviu una mica millor ara que quan éreu jove?
—M’agradaria saber-ho. Cada novel·la que he escrit he intentat que fos una mica millor i aprendre’n una miqueta més. Però és veritat que ara tinc més recursos. Tinc més ofici, això sí que és veritat.

Permeteu-me que no hi estigui del tot d’acord avui amb l’admirada escriptora. Fer-se gran no és una merda. El que és una merda és el fet de no saber-ho acceptar. Ja ho sabem que el deteriorament físic va arribant inexorablement a mida que hom es fa gran, que acostuma a ser una circumstància no gens agradable i que ens costa acceptar-la a tots. Però també és veritat que si arribem a ser capaços d’acceptar aquesta realitat podrem viure amb molt més equilibri, intensitat i fins i tot riquesa. Ella bé accepta, en la segona pregunta que li fa el periodista, que ara de gran té molt més ofici i més recursos a l’hora d’escriure. Al meu entendre és el que hauríem d’intentar aprendre tots plegats: adquirir ofici, fer servir l’experiència i buscar els recursos necessaris per tal de poder viure la vida amb tot el sentit i de la forma més rica possible.

La vida pot ser una merda en plena joventut o fins i tot en plena infantesa. Només cal fer una ullada al nostre voltant per veure els calvaris que han de viure alguns infants o joves a qui no podríem dir pas que els hagi tocat la loteria… La salut, la felicitat, les oportunitats o el benestar no son pas patrimoni exclusiu dels joves. Quants joves no envegen la pau i la tranquil·litat de mols vells!.  Els que som pensionistes encara podem gaudir d’una pensió –potser no massa generosa. Però qui pot assegurar una pensió als joves d’avui? Quants infants no voldrien una llar i els recursos econòmics de mols vells, quan ells ronden esmaperduts per aquests camins freds d’aquesta freda Europa tot fugint de les barbàries que viuen els seus països!. Ser vell pot ser una merda, de la mateixa manera que pot ser-ho qualsevol altra edat.

Per això vull acabar aquest apunt d’avui amb un text anònim que va escriure un vell a un adolescent a qui la mort li va arrabassar un amic. No sé qui és l’autor, però trobo una gran saviesa en les seves paraules. Aquesta és la carta que va rebre aquest noi que, enfonsat per la mort del seu millor amic, va escriure un missatge Reddit buscant consell: “El meu millor amic s’ha mort. No sé què puc fer…”. De manera anònima, rebia aquesta carta d’un avi usuari de la xarxa social on li donava consell:

“Bé, aquí va… Sóc vell. Això significa que he sobreviscut -fins ara- i un bon grapat de gent que he conegut i estimat no ho ha fet. He perdut els meus millors amics, coneguts, companys de feina, avis, mare, familiars, mestres, mentors, estudiants, veïns, i moltes altres persones. No tinc fills, i no puc imaginar el dolor que es pot sentir en perdre’n un. Però aquí deixo el meu granet de sorra.
M’agradaria poder-te dir que un s’acostuma a veure morir la gent. Jo mai ho he fet. No vull. Se’m fa una ferida a l’ànima cada cop que algú que estimo mor, prescindint de les circumstàncies. Però jo no vull que “no m’importi”. No vull que sigui una cosa que simplement passa. Les meves cicatrius són un testimoni de l’amor i la relació que tenia amb aquesta persona. I si la cicatriu és profunda, llavors era amor.
Les cicatrius són un testimoni de la vida, són un testimoni de tot el que puc estimar i viure profundament. Ser ferit, curar-se, seguir vivint i estimant. I el teixit de les cicatrius és més fort que la carn original, sempre. Les cicatrius són el testimoni de la vida.
Pel que fa a la tristesa, et trobaràs que ve com les ones. Quan el vaixell hagi naufragat, sentiràs que t’estàs ofegant, amb tot de runa al teu voltant. Tot el que flota et recordarà la bellesa i com de magnífic era aquell vaixell i ja no és. Tot el que pots fer en aquest moment és flotar. Trobaràs alguna peça entre la runa i t’hi agafaràs durant un temps.
És probable que aquesta peça sigui alguna cosa física. Potser un bon record o una fotografia. Potser és una persona que també està flotant. Durant un temps, l’única cosa que podràs fer és flotar. Estar viu.
Al principi, les onades fan trenta metres d’alçada i s’estampen sobre teu sense pietat. Vénen cada deu segons i ni tan sols tens temps per agafar aire. Tot el que pots fer és flotar.
Passarà el temps, potser setmanes o mesos, i t’adonaràs que les onades segueixen sent de trenta metres, però arriben més separades. Quan vénen, encara s’estampen damunt teu i et destrossen. Però entremig, es pot respirar.
Mai se sap què pot desencadenar el dolor. Pot ser que sigui una cançó, una imatge, un carrer, l’olor d’una tassa de cafè. Pot ser qualsevol cosa… I l’onada s’estampa de nou. Però entre les onades hi ha vida.
En algun punt, que és diferent per a tothom, veuràs que les onades ja són de vint metres, després de deu… I mentre encara venen, veus que cada cop són més separades. Les pots veure venir. Un aniversari, un Nadal… Les pots veure venir i preparar-te. I quan les tens damunt teu, saps que d’alguna manera sortiràs per l’altra cantó. Estaràs moll, completament xop, agafat a alguna peça, a un record, però sortiràs.
Pren aquest consell d’un home vell. Les onades no s’aturaran, i d’alguna manera, no vols que s’aturin. Només aprens a sobreviure-les. Si tens sort, tindràs un bon grapat de cicatrius d’un munt d’amors. I moltes peces de naufragis diferents.”

Text extret de la pàgina web Adolescents.cat

Vacances de jubilat

Carrer de DalíasJa sabeu que les vacances dels jubilats modestos i amb no gaires recursos són els viatges de l’ IMSERSO. Com a digne representant d’aquesta classe social i acomplint el destí d’una gran majoria de jubilats he estat 8 dies de vacances a Roquetas de Mar (Almeria) i algú ja s’ha cuidat de recordar-me si m’havia perdut i que trobava a faltar el meu apunt setmanal…

És veritat que vaig marxar per la porta falsa i sense avisar. Però vaig considerar que no calia fer publicitat d’un viatge tan modest com el meu. Si hagués anat a Austràlia, a Nova York o al Pol Nord potser sí que hagués valgut la pena de fer més aldarull… Simplement han estat les vacances d’un pobre jubilat, tot i que alguns diuen que nosaltres no podem parlar de vacances perquè hi estem sempre. No és ben bé així, però no en farem controvèrsia d’aquest tema.

Durant aquests dies d’autèntic descans, de desconnexió mental i canvi de rutines he tingut temps també per pensar una mica en aquest blog. He passat balanç dels temes sobre els que més escric, en la freqüència, en la forma i fins i tot si calia continuar-lo o abandonar-lo ja d’una vegada per totes, després de més de 7 anys d’escriure-hi amb certa freqüència.Si hagués de fer cas de la quantitat de comentaris que rebo, segurament que hauria d’abandonar-lo immediatament. Però veig que, tot i haver-hi molts pocs comentaris, les visites que em marca el comptador continuen més aviat en ascens. I, per altra banda, sempre rebo alguna impressió cara a cara (allò que en diríem “en viu i en directe”) d’algun seguidor que més aviat m’anima a seguir. Per tant, he decidit continuar; pels que em llegiu de tant en tant i per mi mateix que, com he dit alguna altra vegada, m’ho passo bé escrivint i em sembla que em serveix de teràpia. I, en els temps que corren, si em puc estalviar algun quartet amb psicòlegs i psiquiatres tampoc està gens malament. Diuen que és una cosa molt saludable això de treure de dins les inquietuds, poder parlar els problemes o, simplement, compartir les enrabiades, les penes i alegries o els temes d’actualitat amb algú. He comprovat que el sistema millor i més eficient per a mi és escrivint-ho. Això sí: si en teniu ganes, sempre serà benvingut algun comentari que vulgueu fer, tant si és discrepant com no. Sigueu generosos i escriviu també vosaltres alguna cosa de tant en tant…

I passant a parlar ja de les meves vacances us diré que vam anar a Roquetas de Mar, el poble on hi va tocar aquest any el Gordo de Nadal amb l’esperança de poder-hi trobar abandonat encara en algun racó alguns euros perduts enmig de l’eufòria espirituosa i la disbauxa d’algun guanyador; però res de res. Ni una trista copa de cava! Com a màxim -i per si volíem exercir la curiositat- ens van indicar on era la petita i humil Administració de Loteria on va ser venut el Gordo. Pel demés, no gran cosa per explicar. Fa ja una colla d’anys que vam visitar aquests mateixos paratges en una excursió que fèiem la gent d’ Acudam i, per tant, ja teníem una mica vistos els llocs i els paisatges, tot i que vam aprofitar-ho per gaudir d’un parell d’excursions als encantadors poblets blancs de les Alpujarras. Fora dels dos dies de vent intens que vam tenir al principi, vam gaudir de bon temps. I una altra cosa: continua impressionant la contínua expansió dels hivernacles, el famós mar de plàstic, que diuen que és de les poques coses que els astronautes veuen des de l’espai.

I per acabar vull fer una menció especial al Jose, un guia excepcional que ens va acompanyar en les excursions que vam fer. Jo, que quan era estudiant em vaig dedicar durant tres o quatre estius a fer de guia turístic per la Vall d’ Aran i el Pirineu francès -i que sé prou bé que ser un bon guia no és gens fàcil-, he de confessar que vaig poder conèixer i gaudir del millor guia. El Jose és un home molt culte, sap explicar les coses, distreu, explica acudits amb una gràcia andalusa excepcional, fa riure, fa reflexionar… Un autèntic guia 10!. Ho té tot! Llàstima que ja està a punt de jubilar-se, segons algun comentari que córrer. Sigui aquest humil apunt, un homenatge al Jose, el millor guia que jo he conegut!

La casa pairal

Antigüedades: Estufa, cocina económica de hierro fundido. - Foto 1 - 49957635Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

Cel, mar i calma (Obert per jubilació 8)

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍEl capítol anterior el trobareu AQUÍ
————————————————————————————————-

(Puerto de la Cruz- Tenerife. Novembre 2014)

PB105813Després d’un dia gris i plujós, aquí a Tenerife avui el dia s’ha llevat rialler. El mar s’ha tornat una tassa de color blau, tirant a verd  maragda, on s’hi reflexa un cel net i lluminós com si el vent li hagués rentat la cara.

Cel i mar. Mar i cel. I un silenci només trencat pel ventijol que bufa content i delerós. Cel, mar i vent. Un vent que ahir bufava fort i poderós. Un vent que aixecava l’aigua en grosses onades i les escopia enlaire amb força fins que es desfeien colpejant les roques i deixant-les xopes i blanques. Una mar brava, enfadada, poderosa, feréstega.

Cel, mar, vent i sol. En aquestes illes llunyanes de la Macaronèsia -que de veritat fan honor al seu nom d’ Afortunades- un sol potent  escalfa de valent en aquest mes de Novembre, mentre a Catalunya el fred és ben viu. Un sol al que no hi estem acostumats, que colra de debò i emmoreneix la pell.

I jo, contemplant tot aquest bé de Déu i aquesta meravella de la natura assegut al cap d’una roca, allargassant els pensaments mar enllà, cel enllà i guardant dins meu aquest moment màgic i gaudint d’aquest silenci impagable.

Cel, mar, vent, sol, escuma i silenci. I el món donant voltes atrafegat a l’altra banda invisible d’aquesta tassa immensa que és capaç d’ajuntar mar i cel en una línia llunyana, tacada només per algun puntet lluminós allà a l’horitzó llunyà. Miro embadalit els jocs de llum de les ones que s’atansen a les roques i formen dibuixos i formes delirants. Miro l’arena que és acariciada una i altra vegada per les ones. Cada ona transforma el trosset de platja negra que tinc allà sota en un racó entre el rocam. L’arena negra contrasta amb la blancor de l’aigua i el sol omple de lluentors la superfície de l’aigua mentre amoroseix la pell. Mirant a la llunyania no es veu res més que un blau immens i quan abaixes els ulls veus davant teu només la bromera blanca de les ones i la negror característica de la terra volcànica d’aquestes illes.

El món ha deixat d’existir per una estona. Els problemes, les cabòries, la pressa, els neguits desapareixen, engolits per una mar, avui mare acollidora i afectuosa i tan diferent de la bruixota amenaçadora d’ahir. L’aire suau gronxa els cabells, gronxa l’ànima i apaivaga l’esperit. Tot és nou, tot és pau, en aquesta bellesa que ens brinda la natura i que no sempre sabem contemplar.

De cop i volta torno a la realitat i m’adono que he de tornar a l’hotel. El sol ja comença a cremar i m’adono que tinc gana. He de tornar a la realitat, una realitat que m’ha fet el regal d’uns dies diferents en un lloc també diferent.

Tenerife (Obert per jubilació-7)

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍEl capítol anterior el trobareu AQUÍ

———————————————————————————–

PB115838Algú m’ha preguntat si m’havia perdut, després de tants dies de silenci. Una mica sí que m’he perdut, la veritat sigui dita. Mai havia fet un parèntesi tan llarg aquí al blog, però vaig pensar que potser ja tocava. Segurament que fins i tot m’ho heu agraït, tot i que alguns (pocs) m’han dit que m’han trobat a faltar. El motiu d’aquest llarg silenci: el meu primer viatge de l’ IMSERSO que, com que no coneixia les illes Canàries, vaig pensar que podia ser un bon lloc per fer. Concretament va ser Tenerife el lloc triat. Ara ja torno a ser aquí, doncs, per donar-vos la tabarra a tots els que teniu la bona fe, la disposició i la paciència de llegir-me.

Un viatge de l’ IMSERSO (ara s’han posat fins i també en diuen MUNDO SENIOR) dóna per fer moltes anàlisis i moltes observacions de tot tipus. Avui em proposo fer-ne només alguna i deixar-ne per un altre dia algunes més. La veritat és que, mentre ens passejàvem per aquells llocs tan bonics, se me n’acudien un munt, que creia que serien prou dignes de comentar i que ara ja m’han fugit del cap. Però com que encara me’n queden algunes, començarem.

La primera cosa que em va cridar l’atenció va ser la imatge de formiguer que produïa el menjador de l’hotel (tot un senyor hotel de quatre estrelles). Allò era un autèntic tràfec de persones que es passejaven deleroses i famolenques amb un plat a la mà, com si anessin en “busca i captura” d’alguna cosa per endrapar; en realitat no només d’una, sinó de moltes, vistos els platerals de menjar que anaven dels taulells a les taules. Cal dir que la majoria de gent érem homes i dones ja granadets (alguns força més que jo mateix) als quals els metges, si haguessin vist allò, ens haurien prohibit la meitat de les coses. Gent de tot tipus, de totes talles, volums i mides, però on hi abundaven en escreix les panxes, les cartutxeres i els culs. Gent que potser no havia passat la guerra, però que ho semblava per la gana endarrerida que portaven ben dissimulada de casa. Per mi que alguns devien portar molts mesos sense menjar i sense beure, veient aquells plats plens fins a vessar… Allò era un moure’s frisós i adelerat, que en algun moment hauria necessitat l’autoritat d’un guàrdia urbà per posar una mica d’ordre en aquell desgavell. Segur que l’avió de tornada portava alguns quilos de més, si als menjars abundants hi sumem els regals que tots –indefectiblement- vam anar comprant un dia rere l’altre. Ho tenen psicològicament molt ben estudiat i cada dia ja t’esperen a la sortida del menjador per vendre’t algun producte que, encara que no necessitis per a res, amb l’eufòria del vi i de la panxa plena tots acabem comprant-lo i caiem a la trampa amb les quatre grapes.HPIM0300

Jo, com us deia abans, no havia fet encara cap viatge d’aquests de l’ Imserso, però trobo que estan prou bé, vista l’experiència d’aquest. Es crea de seguida una espècie de “germandat de la vellesa” i de companyonia que no es crea en altres circumstàncies. El novell com jo, de seguida troba la imprescindible i mai prou agraïda ajuda del veterà, d’aquell que ja està adobat en els mil cops rebuts en viatges anteriors i que se sap tots els trucs, els procediments i els secrets de cada cosa. Consells que us recomano vivament escoltar amb atenció si no voleu anar perduts en aquesta mena de selva que és un viatge de l’ Imserso. No sé si sempre ha estat així, però em va semblar que les guies que ens acompanyaven més aviat estaven interessades en vendre viatges que no pas en una altra cosa. D’informació pràctica més aviat en vam rebre poca i em va semblar que l’interès estava més aviat en altres coses. Suposo que deuen tenir una bona comissió en cada excursió venuda… De consells pràctics de llocs per on passejar i per visitar pel teu compte, més aviat pocs. En aquest cas, cap ni un!. D’oferiments d’excursions en grup (gens barates per cert), tantes com vulgueu!. Jo vaig fer cas dels consells que em van donar alguns veterans i vaig llogar un cotxe per tres dies. Allà són prou barats i, si no et fa mandra de conduir, vas al teu aire i trobo que és molt millor.

Tot i aquests inconvenients, encara penso fer alguns viatges més -si Déu vol- amb l’ Imserso o sense l’ Imserso. És un dels avantatges d’estar jubilat:.pots anar als llocs quan no hi ha massa gent i pots fer-ho de manera més econòmica justament perquè és fora de temporada. I sempre va bé ventilar-se una mica, què carall!

Els del setè dia (Obert per jubilació-6)

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍEl capítol anterior el trobareu AQUÍ

Podríem dir que “els del setè dia” som els jubilats. M’ha semblat que els podria anomenar així en record del passatge del llibre del Gènesi on diu que “Déu acabà la seva obra al dia sisè i, el dia setè, reposà de tota l’obra que havia fet”. No sabem si es va cansar molt o poc. Hem de pensar que, si era Déu, no es devia cansar massa…

Els jubilats som aquella gent a qui ha arribat l’hora de descansar, tot i que alguns diuen que treballen com mai no ho havien fet, cuidant els néts, portant-los al col·legi, ajudant en les feines de la casa els fills que treballen  i, en alguns cassos i dissortadament cada cop més sovint, donant-los un cop de mà perquè puguin arribar a fi de mes. En alguns cassos algun fill ha quedat sense feina i amb alguna hipoteca que s’ha de pagar. Més d’un jubilació va a destins com aquests. Per tant, això de que som els que hem arribat a l’hora de descansar ens ho podríem replantejar en alguns cassos.  De la mateixa manera que alguns veig que es replantegen aquell vell concepte de “la joia d’envellir”.

I dic això perquè fa ben pocs dies que llegia un article al diari EL PUNT/AVUI de Josep Vallverdú titulat  “Post molestam senectutem” en què posava en quarantena la frase que ell considera sobrevalorada i repetida impunement de “la joia d’envellir”. Deia ell que “és un lema desencertat: la vellesa no és joiosa, és amarga, siguem sincers”. Jo diria que no pas sempre i depèn de com es miri. Fixem-nos que si considerem bé la vida en tot el seu conjunt i a totes les parts del món, no és ben bé així. Quants infants en algunes parts del món ho passen força més malament que els nostres vells i, no per això, direm que la infància és amarga… És cert –i negar-ho seria absurd- que la senectut sempre ve acompanyada de càrregues més o menys pesades, degudes a la mateixa lògica del natural desgast que sofreix l’organisme. Fer-se vell és perdre forces físiques, però també és ben cert que actualment hi ha cada dia més mitjans per curar malalties, disminuir els seus efectes i millorar la qualitat de vida, sobretot si parlem de les societats occidentals.

En aquestes mateixes societats occidentals -en general força riques i organitzades- hi trobarem també moments de tota mena en la vida d’una persona: junt a infàncies molt felices, n’hi trobarem de ben desgraciades; trobarem joveneses alegres -amb molta plenitud i esperança- junt amb altres sense nord, sense present i, el que pitjor, sense futur; trobarem madureses plenes de pau i de sentit  i d’altres amb un elevat sentit de fracàs personal; i finalment trobarem velleses joioses i altres ben amargues. La malaltia, la pobresa o el sofriments de tota mena no són pas exclusius dels vells, com tampoc la força i la vitalitat ho són de la joventut. Hi ha de tot a la vinya del Senyor… Però jo he sentit vells que diuen que mai a la vida havien estat tan bé com ara, tot i les xacres naturals de l’edat. També és cert que si ens fixem en altres societats més pobres, la cosa s’agreuja i potser hauríem de parlar d’una altra manera més.

Devia ser cap a finals dels 60 quan Jacques Leclercq  -el famós filòsof i intel·lectual belga- va escriure un llibre que va fer furor i que es va traduir a molts idiomes. Es deia justament “La joia d’envellir” i  deia que cada edat té la seva bellesa. La vellesa també pot ser bella si la sabem mirar i li sabem trobar les virtuts que té, que sens dubte en té moltes. A cada edat li hem de demanar el que ens pot donar i no pas més. Cada moment de la vida ens té algun regal amagat que ens cal descobrir. Aquest llibre ens ajuda a saber trobar els regals que la vellesa ens guarda. Un llibre interessant, molt útil i que caldria que llegíssim  els que hem arribat en aquest moment de la vida que anomenem jubilació.

La jubilació és el nostre llarg setè dia, com ho és el diumenge per als treballadors. Amb la diferència que el seu és curt i el nostre és molt llarg. Pel que encara treballa, és dia de descans, dia per fer altres coses, per gaudir d’ altres aspectes de la vida o viure la vida des d’altres punts de vista. Potser un dia per adonar-se que viure no és només treballar i guanyar diners, sinó que hi ha un aspecte de relacions humanes i familiars que no podem abandonar. Pel jubilat, aquest “setè dia” ha de servir per descansar, per anar més relaxats, per poder contemplar millor el món, però també per descobrir i entusiasmar-nos amb noves coses que no havíem tingut temps ni oportunitat de descobrir.

He escoltat jubilats que m’expliquen amb entusiasme viatges que acaben de fer, o cursos de tot tipus que els han fet descobrir un nou món ple de possibilitats inimaginables. Jubilats que han començat a pintar, a escriure, a fer hort, que han començat un voluntariat que reconeixen que els enriqueix molt. En una paraula, han après a gaudir de la vida d’una altra manera. Entusiasmar-se per alguna cosa no és patrimoni exclusiu de la joventut. Potser el que ens falta és aquests entusiasme…

Solitud interior (Obert per jubilació-5)

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÍEl capítol anterior el trobareu AQUÍ

——————————————————————–

No és el mateix estar sol que sentir-se sol. Es pot estar sol envoltat de gent i- al contrari-, no sentir-se sol, tot i vivint sol. El sentiment de solitud s’experimenta sempre d’una forma totalment subjectiva (a no ser que un hagi naufragat i estigui sol en una illa deserta) i pot tenir com a base raons diverses.

Em serveix aquesta petita introducció per entendre millor el que vull explicar: des que m’he jubilat tothom em fa les mateixes preguntes: ja t’hi acostumes? Com te trobes en aquesta nova vida? No t’avorreixes? Ho portes bé?… Diuen que un dels perills d’un jubilat  és el de sentir aquesta espècie de solitud interior, de buidor i desconcert que senten aquelles persones que tenen la sensació de que la vida ja no és la mateixa i sembla que ja no acabi de tenir sentit. Això ho pot sentir un jubilat que no sàpiga com omplir les llargues, lentes i monòtones hores que s’enfilen un dia rere un altre, que són hores buides i que s’han d’omplir d’una manera o una altra. Es veu que hi han persones que no saben fer-ho, sobretot després d’una vida marcada per moltes hores de feina i a vegades molt estrès. De cop i volta senten com si els haguessin robat un dels seus principals motius de viure: treballar. Es veu que aquest és un quadre més freqüent del que ens podem imaginar amb què es troben els metges. A partir de la jubilació hi han moltes persones que es comencen a trobar malament sense saber massa el motiu.

Per sort, també passa el contrari i suposo que hi ha una gran majoria de jubilats que senten la jubilació com una espècie d’alliberament i com una autèntica“jubilatio” (paraula llatina que vol dir alegria). Fins ara aquest és el meu cas, i que duri!. Tot és qüestió de saber omplir les hores amb coses que donin sentit i “alegria” a la nova vida. I, com ja he dit més d’una vegada que una de les coses que més m’agrada és llegir, ara llegeixo molt més del que feia. Justament avui llegia, al sempre interessant blog de la NÚRIA AUPÍ, la traducció d’un poema de Cesare Pavese   (poeta, novel·lista, crític literari i traductor italià) que durant tota la seva vida va tractar de vèncer la soledat interior, que veia com una condemna i, a la vegada, una vocació. El poema es titula “Treballar cansa”

Treballar cansa

Travessar un carrer i escapar-se de casa

ho fa només un nen, però aquest home que roda

tot el dia els carrers, ja no és pas un nen,

ni s’escapa de casa.

Hi ha sempre a l’estiu

migdiades on places i tot són ben buides, esteses

sota el sol que comença a baixar, i aquest home que arriba

per camins de plantes inútils s’atura.

Val la pena estar sol, per a estar cada dia més sol?

Solament de rodar-hi, són buides les places

i els carrers. Caldria aturar una dona

i parlar-li, que et vulgui per viure plegats.

Altrament ve que hom parla sol. És per això que a vegades

hi ha el borratxo nocturn que inicia discursos

i explica els projectes de tota una vida.

No és pas esperant a la plaça deserta

que es pot trobar algú, però qui roda els carrers

de vegades s’atura. Si no estigués sol,

bo i marxant pels carrers, hi hauria la casa

on hi ha aquella dona i valdria la pena.

A la nit altre cop és deserta la plaça

i aquest home que passa no veu ja les cases

entre els llums tots inútils; els ulls ja no els alça:

sent només l’empedrat que han fet altres homes

amb les mans endurides, igual que les seves.

No és just de quedar-se a la plaça deserta.

Hi haurà ben segur al carrer aquella dona

que, pregada, voldria posar mà a la casa.

(Pavese “El treball cansa”)

Dono la raó al poeta en part. Treballar cansa, certament. Però fer allò que agrada, cansa molt menys. Per tant, la clau és –tant el la vida laboral com a la jubilació- trobar allò que ens agrada, per poder-ho fer en el moment que vulguem i durant tanta estona  que vulguem. Durant la vida laboral això es fa molt difícil. Arribada la jubilació ja no ho és tant. Treballar està prou bé, però no ho és tot a la vida ni cal ser un addicte al treball. Pavese escrigué molts bons versos sobre el treball i el sentit que hauria de tenir en la vida de cada persona. I certament que no era gaire optimista, com tampoc ho és la Bíblia quan ens explica que Adam i Eva al paradís van ser “castigats” amb el treball en el moment que van tenir la gosadia d’anar més enllà del que Déu els havia marcat. Fins llavors vivien com uns panxacontents i ho tenien tot molt fàcil. Però, ah renoi, Déu s’enfadà i “va dir a l’home: —Ja que t’has escoltat la teva dona i has menjat el fruit de l’arbre que jo t’havia prohibit, la terra serà maleïda per culpa teva: tota la vida passaràs fatigues per treure’n l’aliment. La terra et produirà cards i espines, i t’hauràs d’alimentar d’allò que donin els camps.  Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs”. (Gn 3, 17-19).

Des de llavors que el treball cansa. De ben antic que cansa! De fet, cansa des de sempre perquè l’home sempre s’ha hagut de guanyar el tiberi, ha hagut de fer llenya per escalfar-se en els freds dies d’hivern o per fer el foc necessari per cuinar. De sempre ha hagut de treballar per construir un lloc per viure amb cert confort. I el treball cansa encara molt més quan el treball és brut, quan s’ha de fer amb males condicions laborals, quan és mal remunerat, quan és fet en règim d’esclavitud; el treball cansa encara més als nens i nenes dels països pobres que són explotats laboralment i el treball cansa i fins i tot a vegades mata. Mata el cos i mata l’esperit. Alguns cops mata les ganes de viure perquè és un treball sense esdevenidor, sense esperança i sense que es vegi cap llum al final.

El treball cansa. El treball a vegades mata. I la falta de treball també pot matar les il·lusions de milers de joves que saben que no treballaran mai. La solitud interior la podem sentir treballant o  sense treballar. De joves o de vells. Per això Pavese podia dir en un altre dels seus versos:

“Val la pena que el sol s’alci del mar

i que comenci la llarga jornada?”.

(Pavese, L’estrella del matí).

Una jubilació feliç? (Obert per jubilació, 4)

La sèrie “Obert per jubilació” comença AQUÏ

El capítol anterior el trobareu AQUÍ

Parlar de jubilació feliç –pròpiament- no és pas gaire diferent del que tota persona aspira al llarg la seva vida: poder tenir una infància feliç, treballar a gust i sentir que el què fa l’omple internament, poder tenir una vida familiar rica, tenir una estabilitat econòmica i emocional que faci que se senti content, tenir unes relacions d’amistat i socials que facin que no se senti sol i desemparat… Per tant, quan arriba aquest moment de canvi important en la vida d’una persona també aspirem a poder gaudir d’aquesta etapa amb plenitud i amb la major felicitat possible, tal com hem procurat fer-ho en totes les altres. Una etapa aquesta, sens dubte, tan important com les altres i tan  decisiva per a procurar seguir essent feliç.

Perquè no hem d’oblidar que som aquí per mirar de pessigar una mica d’això que en diem felicitat, tot i les malvestats que la vida ens procura, tan si volem con si no. I de la mateixa manera que quan érem petits havíem d’anar aprenent coses i després de joves van anar buscant el nostre lloc en el món (altra cosa és que el sabéssim trobar), també quan arribem a l’etapa de la jubilació hem d’aprendre a envellir i a viure la vida des d’una altra perspectiva. Haurem de procurar mirar-nos a nosaltres mateixos i preguntar-nos: i ara què?

Quan es parla de jubilats podem caure fàcilment en el tòpic que –voluntàriament i amb tota mala intenció- he caigut jo quan he escollit la foto que il·lustra aquest post: el famós i sembla que mai prou retratat “banc dels jubilats”, o dit d’altra manera “el banc del si-no-fos” (per allò de: si no fos per la cama, si no fos per l’esquena, si no fos perquè no hi veig o no hi sento massa bé….) on la gent mata el temps i allargassa les hores avorrint-se solemnement. I reconec que generalment no només no és així, sinó que tampoc ho hauria de ser. El record que jo tinc del meu padrí prenent el sol en un banc, sí que és aquest, ja que en aquells temps potser no hi havia gaires més oportunitats per a la gent d’un poble petit que anar una estona al cafè i prendre el sol a la plaça fent-la petar amb altres vells. Però si d’alguna cosa estic segur és que ara no ha de ser així de cap manera, perquè actualment tenim totes les oportunitats del món -i més- per fer un munt de coses, si la salut i les forces ens acompanyen.

Perquè reconec que hi ha un aspecte essencial: per poder-se mantenir actiu, hi ha d’haver un mínim de forces i un estat de salut que acompanyin. Com que aquests dies m’ha agafat la dèria de llegir una mica sobre aquests temes, estava veient que un psicòleg deia que la jubilació és “com la caiguda d’un cavall”. Després d’estar tota una vida en una feina (el cavall), arriba el moment de deixar-la (la caiguda) i canviar d’activitat, cosa que no és fàcil per a ningú. Ja sabem que les caigudes d’un cavall generalment són una mica traumàtiques…Fins i tot els entesos estan força d’acord en què l’augment de l’edat no és pas el factor determinant i el que té més repercussió sobre l’estat d’ànim o la salut. Diuen que hi han altres variables que afecten molt més, com per exemple el tenir hobbys o aficions, i del grau de voluntarietat que hi ha hagut a l’hora de jubilar-se, etc.

La jubilació és un moment de riscos, però també d’oportunitats. Si només hem viscut per treballar ens deprimirem més que no pas si ja abans teníem altres ocupacions i sabíem passar el temps amb altres coses. Llegia també que els entesos diuen que el pitjor moment d’un jubilat acostuma a ser el primer any d’inactivitat laboral i que un dels esculls que molts es troben és el de no saber-se adaptar a una nova forma de convivència en parella ja que a partir d’aquest moment hauran de passar moltes més hores junts i això tampoc és massa fàcil en molts cassos.

I per acabar, una sèrie de consells (que he recollit de les diverses lectures que us deia) i que faran que sapiguem portar millor la jubilació:

  • Hauríem de mentalitzar-nos abans de que arribés aquest moment. Preparar la jubilació amb temps veient quines activitats podríem fer i, si fos possible, ja començar-les a fer abans de fer el pas.
  • Mantenir-se actiu, si es tenen les facultats físiques i mentals necessàries per poder-ho fer.
  • Buscar hobbys: un hort, pintura, lectura, escriptura, gimnàstica, natació, caminar, visitar museus, estudiar, cuinar… L’important és no quedar-se a casa sense fer res.
  • Si no se sap a què dedicar el temps, sempre hi ha el recurs d’ajudar els demés fent servir i posant a disposició dels altres els coneixements adquirits durant tota una vida. Per això són fonamentals els voluntariats que, els que en fan, reconeixen que ela ajuden molt en tots sentits i és un intercanvi mutu molt fructífer perquè fent de voluntari tots donem i tots rebem.
  • Cultivar les relacions socials, reenganxar relacions abandonades, amistats una mica oblidades, fer-e de noves a través dels viatges i de les activitats que anem fent durant aquest període.