España es una democràcia de veritat?

 Quan parlem de que un país és una democràcia em sembla que a vegades ho fem massa alegrament. Perquè un país sigui democràtic de veritat s’han de donar una sèrie de característiques, totes elles fonamentals. I si en falla alguna, falla tot el sistema. En un país democràtic hi ha d’haver un Estat de dret, els poders polítics han de gaudir de legitimitat total, els representants polítics han de ser elegits per sufragi, el Govern ha de ser autònom, ha d’existir llibertat d’expressió, hi ha d’haver llibertat de culte i associació, l’exercici de la justícia ha de ser transparent, s’han d’acatar els drets i els deures, l’exercici polític no ha de ser discriminatori i s’han de respectar els drets humans.

Ahir mateix l’exjutge i advocat Elpidio Silva va dir prou alt i fort per tal de que tothom ho pogués escoltar que “l’Estat espanyol és un règim autoritari, no és pròpiament una democràcia”. Ho va dir en el marc de la comissió d’investigació sobre l’Operació Catalunya. Silva ha assegurat que, en efecte, l’Estat va portar a terme un conjunt d’actuacions per parar el procés però que aquesta operació es troba dins un marc més gran que persegueix els enemics polítics del govern central.

Durant la seva intervenció, Silva va dir que a Espanya no hi ha separació de poders i que es dóna allò del refrany: “A l’amic, el favor; a l’enemic, la llei”. El també exjutge ha assegurat que el poder judicial espanyol depèn d’òrgans polítics, concretament de les prefectures del bipartidisme i, en concret, del partit del Govern, actualment el PP. Va destacar també que “la trama d’espionatge polític constitueix un tremend atemptat a l’estat de dret” i que “qualsevol persona pot ser objecte d’una investigació policial”.

I per si no n’hi havia prou amb tot això, s’hi va afegir el periodista Ernesto Ekaizer a l’hora de pintar el paisatge espanyol. I també ho va fer amb un to prou gris com per titllar l’Operació Catalunya d’una “dinàmica d’Estat basada en una política criminal”.  El periodista va denunciar la manca de separació de poders, posant especial èmfasi en la destitució de fiscals per part del govern central.

I encara hi ha més teca per completar el fosc panorama espanyol. Esteban Beltrán, director de la secció espanyola d’AMNISTIA INTERNACIONAL ens presenta l’INFORME ANUAL 2016/17, que podreu trobar sencer en el següent enllaç: https://crm.es.amnesty.org/sites/default/files/civicrm/persist/contribute/files/Informe%20Anual%2016-17.pdf

És un informe prou prestigiós com per fer-ne cas i prou demolidor com per dubtar d’aquesta democràcia espanyola de la que tant se’n vanten alguns… Ens diu, per exemple que “Se han procesado a personas que ejercían de manera pacífica su derecho a la libertad de expresión utilizando el delito de “enaltecimiento del terrorismo”. Hemos visto denuncias de nuevos casos de malos tratos, uso excesivo de la fuerza y expulsión colectiva de personas refugiadas por parte de agentes de policía. Y otras violaciones de derechos humanos que detallamos en el informe. En este informe, puedes descubrir qué violaciones de derechos humanos se han cometido en España, y es posible que te sorprenda que esto esté ocurriendo cerca de ti”.

ESPAÑA
Reino de España
Jefe del Estado: rey Felipe VI de Borbón
Jefe del gobierno: Mariano Rajoy

Persistió el uso del delito de “enaltecimiento del terrorismo” para procesar a personas que ejercían de manera pacífica su derecho a la libertad de expresión. Se denunciaron nuevos casos de tortura y otros malos tratos, uso excesivo de la fuerza y expulsión colectiva por parte de agentes de policía contra personas, entre ellas las que intentaban entrar irregularmente en los enclaves españoles de Ceuta y Melilla desde Marruecos. En algunos casos no se investigaron eficazmente las denuncias de tortura y otros malos tratos. Las autoridades sólo aceptaron reasentar y reubicar a unos pocos cientos de personas refugiadas, una cantidad muy inferior a la declarada en los compromisos contraídos. Las autoridades continuaron negándose a cooperar con la justicia argentina en la investigación de los crímenes cometidos durante la Guerra Civil y el franquismo.

LIBERTAD DE EXPRESIÓN Y DE REUNIÓN
A lo largo del año se impusieron restricciones injustificadas a los derechos a la libertad de información, de expresión y de reunión, basadas en la reforma del Código Penal y la nueva Ley de Seguridad Ciudadana que habían entrado en vigor en 2015.
El 5 de febrero, los titiriteros Alfonso Lázaro de la Fuente y Raúl García Pérez fueron detenidos tras representar una obra que incluía escenas en las que se apuñalaba a una monja, se ahorcaba a un juez y se daban palizas a un policía y una mujer embarazada, y estuvieron cinco días en prisión. Durante el espectáculo, una de las marionetas exhibió una pancarta en la que se leía “Gora Alka-ETA” (“Viva Alka-ETA”). Se acusó formalmente a los titiriteros de enaltecimiento del terrorismo e incitación al odio. La detención tuvo lugar después de que varias personas dijeran sentirse ofendidas por la obra. En septiembre, la Audiencia Nacional sobreseyó los cargos de enaltecimiento del terrorismo. Sin embargo, al concluir el año, los titiriteros seguían acusados de incitación al odio.
En abril, el ministro del Interior instó al Consejo General del Poder Judicial a tomar medidas contra José Ricardo de Prada, juez de la Audiencia Nacional. Durante su participación en una mesa redonda organizada por el Ayuntamiento de Tolosa (Guipúzcoa), el juez había manifestado estar de acuerdo con las preocupaciones expresadas por las organizaciones internacionales de derechos humanos sobre las barreras que impedían la investigación eficaz de los casos de tortura en España. Por otra parte, la Fiscalía de la Audiencia Nacional apoyó una solicitud de la Asociación de Víctimas del Terrorismo para que el magistrado fuera apartado en dos causas penales por presunta falta de imparcialidad. En junio, la Audiencia Nacional rechazó ambas peticiones de emprender acciones contra el juez. Durante el año, la Audiencia Nacional dictó 25 sentencias condenatorias contra 28 personas por delitos de enaltecimiento del terrorismo. La mayoría de estas sentencias eran resultado de la Operación Araña, que implicaba la interceptación de mensajes publicados en redes sociales. De abril de 2014 a abril de 2016, 73 personas habían sido detenidas como parte de la operación.

TORTURA Y OTROS MALOS TRATOS
Durante el año se denunciaron nuevos casos de tortura y otros malos tratos —incluido el uso excesivo de la fuerza— infligidos por funcionarios encargados de hacer cumplir la ley. En algunos casos, las denuncias de tortura y otros malos tratos no se investigaron con eficacia y exhaustividad.
En enero pronunció su sentencia el juez que investigaba la muerte de Juan Antonio Martínez González, ocurrida en Cádiz el 4 de abril de 2015 a consecuencia de las lesiones sufridas al ser inmovilizado por agentes encargados de hacer cumplir la ley. El juez concluyó que no existían pruebas que respaldaran la acusación de que los agentes habían empleado métodos de inmovilización prohibidos, o de que se habían excedido en el ejercicio de sus funciones durante su intervención. Al concluir el año se admitió un recurso contra la sentencia presentado ante la Audiencia Provincial de Cádiz.
En mayo, en la causa Beortegui Martínez c. España, el Tribunal Europeo de Derechos Humanos resolvió una vez más que España violaba la prohibición de la tortura y otros malos tratos al no investigar de manera eficaz y exhaustiva las denuncias de tortura infligida a personas detenidas en régimen de incomunicación. Era la séptima vez que el Tribunal dictaba una sentencia de esta índole contra España.
También en mayo, la Audiencia Provincial de Barcelona celebró el juicio contra dos agentes en relación con el caso de Ester Quintana, quien había perdido un ojo en noviembre de 2012 por el impacto de una pelota de goma disparada por los Mossos d’Esquadra durante una protesta en Barcelona. El juicio concluyó con la absolución de ambos debido a que el tribunal no pudo determinar cuál de los agentes había disparado el proyectil.
En julio, el Tribunal Supremo anuló parcialmente el fallo condenatorio dictado por la Audiencia Nacional contra Saioa Sánchez por un delito de terrorismo en diciembre de 2015.
La Audiencia Nacional había declarado a Saioa Sánchez y a otras dos personas culpables de delitos relacionados con el terrorismo. En su recurso ante el Tribunal Supremo, Saioa Sánchez aseguraba que la Audiencia Nacional se había negado a investigar si uno de los acusados, Iñigo Zapirain, cuya declaración la implicaba en los delitos, había declarado bajo coacción. El Tribunal Supremo ordenó la celebración de un nuevo juicio, y pidió que se utilizara el Manual para la investigación y documentación eficaces de la tortura y otros tratos o penas crueles, inhumanos o degradantes (conocido como Protocolo de Estambul) para evaluar la veracidad de la declaración de Iñigo Zapirain. La resolución tenía en cuenta los motivos de preocupación expresados por los organismos internacionales de derechos humanos sobre la impunidad y la ausencia de investigaciones eficaces y exhaustivas, así como sobre la falta de calidad y precisión de las investigaciones forenses.

DERECHOS DE LAS PERSONAS REFUGIADAS Y MIGRANTES
El número de llegadas irregulares de personas refugiadas y migrantes que cruzaban desde Marruecos a los enclaves españoles de Ceuta y Melilla a través de la valla que separaba los dos países disminuyó respecto al año anterior. Sin embargo, aumentó el número general de llegadas, entre ellas las de personas que cruzaban por los pasos fronterizos regulares. Continuaron las expulsiones colectivas a Marruecos desde Ceuta y Melilla por parte de agentes españoles encargados de hacer cumplir la ley. El sistema español de recepción de solicitantes de asilo seguía siendo inadecuado: el número de plazas en los centros oficiales de acogida era excesivamente bajo y la asistencia que recibían las personas alojadas fuera de ellos era demasiado escasa. España no aplicó las directivas europeas sobre personas apátridas, procedimientos de asilo y condiciones de recepción. Seis años después de su entrada en vigor, la Ley de Asilo seguía sin implementarse, lo que hizo que el acceso de las personas solicitantes de asilo a la asistencia que tenían derecho a recibir no fuera el mismo en todo el país. Entre enero y octubre se presentaron en España 12.525 solicitudes de asilo, según datos de Eurostat, en comparación con las 4.513 presentadas en 2013. En agosto, las solicitudes de asilo pendientes de tramitación ya eran 29.845 y seguían acumulándose.
El 9 de septiembre se llevó a cabo la expulsión colectiva de al menos 60 personas procedentes del África subsahariana que habían conseguido entrar en territorio español saltando las vallas que separaban Ceuta de Marruecos. Antes de su expulsión, algunas de estas personas fueron golpeadas por agentes marroquíes que penetraron en la zona intermedia entre las vallas, que es territorio español. Algunas de las que fueron devueltas a Marruecos resultaron heridas al escalar las vallas y como consecuencia de los golpes recibidos.
Aunque, en virtud de los programas de reasentamiento, España había accedido a recibir 1.449 personas procedentes de Oriente Medio y el Norte de África, para diciembre sólo habían llegado a territorio español 289 personas, todas ellas de ciudadanía siria. De igual modo, y en contra del compromiso formulado de recibir 15.888 personas necesitadas de protección internacional desde Italia y Grecia en virtud del programa de reubicación interna de la UE, para diciembre sólo se habían reubicado en España 609.

IMPUNIDAD
Las autoridades españolas continuaron negándose a cooperar con la justicia argentina que investigaba los crímenes de derecho internacional cometidos durante la Guerra Civil y el franquismo. Pusieron trabas a la investigación en Argentina, conocida como “Querella Argentina”, al impedirle tomar declaración a algunas de las víctimas y a los 19 imputados. Por medio de una circular fechada el 30 de septiembre, la Fiscalía General del Estado española dio instrucciones a las fiscalías territoriales para que se opusieran a cualquier investigación judicial solicitada por la justicia argentina, argumentando que los crímenes en cuestión, que incluían desapariciones forzadas y tortura, no podían investigarse de acuerdo con la Ley de Amnistía, entre otras, y debido a la prescripción de los delitos.

DISCRIMINACIÓN: SALUD DE LAS PERSONAS MIGRANTES
Las medidas de austeridad seguían afectando negativamente a los derechos humanos, sobre todo en relación con el acceso a la salud y la protección social de algunos de los grupos en situación de mayor vulnerabilidad. El Tribunal Constitucional declaró que la legislación aprobada en 2012, que restringía el acceso de las personas migrantes en situación administrativa irregular a la asistencia médica gratuita, incluida la atención primaria, era constitucional. En virtud de esta reforma se había retirado la tarjeta sanitaria a 748.835 migrantes, lo que suprimía o limitaba gravemente su acceso al sistema de salud y, en algunas situaciones, había puesto sus vidas en peligro. Las mujeres sufrían especialmente sus efectos, pues se encontraban con barreras para acceder a la información relativa a la salud sexual y reproductiva y a los servicios relacionados con ella.

DERECHO A LA VIVIENDA
El gasto público en vivienda había sufrido recortes de más del 50% entre 2008 y 2015, y las ejecuciones hipotecarias seguían sin remitir. Según datos del Consejo General del Poder Judicial, hasta septiembre de 2016 había habido 19.714 desalojos por ejecución de hipoteca, y 25.688 por impago de alquiler. Sin embargo, no hubo datos oficiales que reflejaran el número de personas afectadas por las ejecuciones hipotecarias en España, ni datos desglosados por sexo o edad, lo que impidió adoptar medidas para proteger a las personas más vulnerables. Las personas que se enfrentaban a demandas de desalojo seguían sin disponer de recursos jurídicos adecuados para hacer valer ante los tribunales la protección de su derecho a la vivienda.

VIOLENCIA CONTRA LAS MUJERES
Según cifras del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, 44 mujeres habían perdido la vida a manos de sus parejas o ex parejas hasta diciembre. La Ley de Medidas de Protección Integral contra la Violencia de Género y el establecimiento de juzgados de violencia contra la mujer habían entrado en vigor en 2004. Sin embargo, desde entonces no se habían evaluado los efectos de la Ley de manera participativa y transparente, a pesar de las preocupaciones expresadas respecto a la eficacia de los procesamientos y la idoneidad de las medidas de protección de las víctimas.

Publicat dins de España, Sin categoría | Etiquetat com a

Creant-nos noves necessitats

8602504

De tant en tant convé que fem una mirada una mica crítica a la nostra societat, al nostre entorn i a nosaltres mateixos per adonar-nos que potser no anem prou ben encaminats. Els que tenim en privilegi de viure en algunes societats occidentals -i encara més si la crisi no ens ha tocat de ple- ens adonarem que potser vivim massa immersos en una mentalitat materialista i de consum. I, com a conseqüència d’aquesta realitat, potser podrem adonar-nos que algunes de les causes que han generat la greu crisi moral que pateix una part de la humanitat des de fa temps possiblement és deguda a aquesta falta de mirada crítica.

S’ha establert i acceptat com la millor aspiració i com un ideal on hem d’arribar la ideologia de l’èxit, cada cop més dominant en tots els sectors de la vida individual i social. Si no tens èxit en allò que fas no ets res i no ets ningú. La societat s’ha tornat competitiva fins a límits impensables i ens hem anat deshumanitzant sense adonar-nos-en. Cal tenir moltes coses, molts diners, molt èxit -com més millor-, si cal arraconant escrúpols de tota mena, per ser algú amb reconeixement social. Hem perdut la noció de les coses i ja no sabem el que és necessari i principal o el que és secundari i prescindible per la nostra vida. Per això aquest trastocament de valors ens fa deformar la realitat i fa que s’hagin difuminat i perdut pel camí les veritables necessitats de les persones. En lloc de veure una persona, veiem un títol, una marca, una casa, un cotxe, una forma de vestir, una forma de viure o de gastar. Davant de certes visions materialistes imperants potser ha arribat l’hora de reivindicar la vigència eterna d’uns altres valors humans, espirituals, culturals i morals com a fonament i condició prèvia per assolir una vida més plena i digna d’aquest nom.

Criticar certes coses ara pot semblar retrògrad i no queda bé. Pensar primer de tot en les persones, per davant d’altres consideracions, sembla que ja és història passada. Quan Jesús deia que «el dissabte es va fer per a l’home i no l’home per al dissabte” (Mc 2,27) volia dir exactament que la persona és el més important: més que els costums, més que la moral, més que les riqueses, més que cap altra cosa. Convé no oblidar que el dissabte era una de les institucions més importants del judaisme, ja que, en el fons, volia dir adaptar el ritme de la vida humana al de Déu, posant-lo a ell com a centre. Però no hem d’oblidar que una llei, que en principi potser era prou justa, pot arribar a ser al cap del temps totalment injusta, absurda i inhumana. Si la societat no procura fer lleis i polítiques per tal de què vida de les persones sigui més digna

la nostra societat no anirà enlloc. El dissabte, en la versió del Deuteronomi, havia de ser observat perquè recordessin que van ser esclaus a la terra d’Egipte” (5,15), és a dir, per a procurar una vida digna -que inclou el descans del treball- per a tothom, també per als esclaus i els emigrants, i fins i tot per als animals de la casa.

Garantir, recuperar i fomentar el sentit original de les coses i alguns valors que hem arraconat és el que no hauríem d’oblidar. Creant-nos noves necessitats els que podem fer-ho i deixar una part de la humanitat sense res no té gaire, perquè no només no serem més feliços sinó que crearem una injustícia que, a la curta o la llarga, pagarem molt cara. Si no procurem fer una societat més justa i no tenim en compte que el que cal és que tots puguem viure més dignament tampoc no arribarem enlloc

Publicat dins de Sin categoría, Societat | Etiquetat com a

Creix la indignació a Catalunya?

L’Anuari de l’Associació Catalana de Sociologia certificava fa un parell d’anys enrere un creixement dels moviments socials com a resposta a l’augment del descontentament social i de la desafecció cap a la política. Tot plegat, deien, són signes evidents i comprovables d’uns canvis en profunditat.

No sé exactament si aquest descontentament i aquesta indignació ha anat pujant com un bon suflé o més aviat ha anat fent figa. De motius perquè cada dia pugi més i més aquest enfurismament no ens en falten. Tot al contrari: tant els principals partits espanyols com el Gobierno de España sembla que s’hagin posat d’acord en crear motius perquè la ciutadania es vagi afartant de tanta incompetència, de tanta desídia i de tanta barra a l’hora de portar la «res publica», o sigui els assumptes que ens toquen a tots. A aquestes altures del partit i veient el panorama amb què cada dia ens despertem, la indignació ja s’hauria d’haver convertit en còlera, ràbia i una forta ira. El govern del PP, de manera particular, s’ha especialitzat a irritar tothom, especialitzant-se i abraonant-se de forma especial amb els catalans. Qualsevol motiu, qualsevol cosa que fem o diem és motiu per portar-ho als tribunals; uns tribunals -no ho oblidem- que són els seus tribunals i que ja sabem com acabaran els processos. S’han especialitzat en l’exasperació permanent d’una gran majoria de catalans però, ai las!, sembla que tot això no queda reflexat ni té cap tipus de conseqüència en les enquestes i el PP, a hores d’ara, seguiria essent la força més votada, tot i perdre votants.

Jo no sé si això té alguna explicació racional i m’agradaria que aquests mateixos sociòlegs ens en donessin alguna raó, perquè jo considero que no som tan masoquistes per aguantar tanta ignomínia sense queixar-nos i sense dir res. Fa un parell d’anys deien que tot plegat són signes evidents i comprovables d’uns canvis en profunditat. Si haguessin tingut raó, a hores d’ara ja hauríem de ser tots al carrer amb la falç al puny i no ho veig pas, sincerament. Més aviat veig una mica de desencís, que el suflé baixa en lloc de pujar i que els ànims es passegen entre dubtes i desconcert.

A mi em fa l’afecte que els que haurien de passar al davant es mouen amb massa ambigüitat, que són poc valents, que hi ha massa lluites intestines i que tot plegat, en lloc d’animar, desanimen. Mirarem de no acabar-nos de desanimar, de seguir fins al final i seguir creient allò de què l’esperança és la darrera cosa que s’ha de perdre. Però, si us plau, no ens doneu més motius de desànim que d’això ja se’n cuidarà el PP.

Publicat dins de Sin categoría, Societat | Etiquetat com a

«FENT CAMÍ»: número 1000

Aquells valents que corren curses de marató saben que a vegades costen molt d’acabar i que hi ha moments en què les forces flaquegen i hom se sent defallir. «FENT CAMÍ per la Segarra rural» és un full que ha editat durant 20 anys el grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra del Bisbat de Solsona. La setmana vinent publicarà el número 1000. No es pot negar que han fet un llarg camí i que han fet honor al títol de la publicació!

Una autèntica marató, que ha passat per moments difícils gràcies també a algun bisbe d’infausta memòria (d’aquells que en lloc de “fer olor a ovella”, com demana el Papa Francesc, més aviat fan olor a colònia fina) dels que darrerament han caigut a Solsona.

FENT CAMÍ és un senzill full parroquial sense pretensions. Aquests tipus de fulls parroquials, però, tenen la seva importància, tot i que no sempre se’ls reconeix. A vegades tenen més influència que les gran encícliques, que no llegeix ningú. Fan aquella feina de formiga que no es veu, però que hi és, és eficient i que es nota. Com aquelles llargues corrues de formigues que, a còpia de passar pel mateix lloc una vegada i una altra, deixen un rastre ben evident i marquen un camí que costa molt esborrar.

Aquesta setmana FENT CAMÍ fa una petita ressenya històrica de tot aquest llarg itinerari que serà bo que llegiu amb les seves pròpies paraules. Des d’aquí vull agrair-los tota la bona feina feta, desitjar-los llarga vida i estic segur que seran molts els que s’afegiran a aquest merescut reconeixement i a aquests bons desitjos.

PETITA RESSENYA HISTÒRICA DE QUASI 1000 números de «FENT CAMÍ»

Comença amb el número 0, al 21 de setembre de 1997. Des d’un principi va tenir el Full la benedicció del Bisbe Deig. I sempre ha volgut ser un acompanyament als nostres pobles i poblets, fent-ne història escrita amb les diferents activitats que s’hi realitzaven i amb la seva demografia. Des del començament (en el número 2) es va intentar fer ressenyes històriques dels nostres pobles. Primerament senzilles i, després amb els anys, més completes. L’apartat del «Quimet, l’escolanet» fou molt llegit i esperat pel seu bon humor.

El 23 de setembre de 2001 donàvem la benvinguda al Bisbe Jaume i, amb motiu del número 200, vam demanar-li per carta que ens fes un escrit de salutació als nostres lectors i de felicitació per haver arribat als 200 números. Ens va contestar que “en un full on s’hi escriuen coses contra el Papa, ell no hi escriuria mai” i més endavant tres articles d’aquest full van provocar la destitució fulminant de l’Arxipreste. De fet, vàrem continuar, com abans, essent molt respectuosos i crítics amb aquelles coses que el pas dels temps ens han anat donant la raó. A partir del mes de maig del 2004, sovint s’han anat publicant les famoses “xàldigues de Mossèn Huguet”, ja que les van prohibir publicar al Full Diocesà. Aquests articles han estat molt orientadors i també crítics en algunes actuacions de l’església.

Al número 500, el 21 d’octubre de 2007, el mateix Mossèn Jesús Huguet ens feia un escrit de felicitació pel llarg camí que anàvem fent, i al final ens deia “si fos bisbe, us beneiria amb les dues mans” i ens animava a continuar. Al 25 d’abril del 2010 re empreníem la història dels nostres pobles amb el nom “Els nostres campanars”. En aquests articles hi sortien dades de l’alçada del campanar, de les característiques del temple i altres històries del poble. Així hem “FET CAMÍ” durant gairebé 20 anys. Estem contents d’estar a les portes del número MIL!

En aquests anys hi haureu trobat un acompanyament, una HISTÒRIA, un seguit de celebracions i festes, com també el pas dels capellans per la Segarra. Molts d’ells han col·laborat també en aquest Full. Amb el pas dels anys hem anat essent cada cop menys a fer el Full fins que, en arribar als 20 anys, quedem solament 2. Aprofitem aquesta visió panoràmica per dir-vos que, al costat dels encerts i lloances que ens heu prodigat, també, segur, hi ha hagut desencerts, equivocacions i fins i tot potser algú s’ha pogut sentir ofès. Així, doncs, a tots us diem cordialment MOLTES GRÀCIES!

Edita: Grup de parròquies de l’Arxiprestat de la Segarra. Bisbat de Solsona

E-mail = fentcami@bisbatdesolsona.org

web= http://www.efulls.com

Publicat dins de Bisbe Deig, Jesús Huguet, Sin categoría | Etiquetat com a , ,

Somiatruites ridículs

Hi ha una pel·lícula anglesa titulada «Sufragistas» en castellà (dir. Sarah Gavron, 2015) que ens parla del moviment sufragista que va néixer a Anglaterra abans de la Primera Guerra Mundial. Ens explica la lluita d’unes dones que volen i lluiten per la igualtat. Primer ho intenten amb protestes pacífiques i, quan veuen que no en treuen res, es van radicalitzant de mica en mica amb el perill de perdre tot el que tenen i fins i tot jugant-s’hi la vida.

La pel·lícula comença amb els arguments d’alguns polítics contraris al vot femení durant el debat parlamentari celebrat l’any 1912 i que decidia sobre aquesta qüestió:

«Les dones no tenen el temperament calmat, ni l’equilibri mental per a emetre un judici sobre assumptes polítics. Si permetem que les dones votin, es perdrà l’estructura social. Les dones estan ben representades pels seus pares, germans i marits. Una vegada concedit el vot, serà impossible parar-les. A continuació les dones exigiran el dret a convertir-se en parlamentàries, en ministres, en jutges…»

La lluita d’aquestes dones -com tantes i tantes lluites titàniques que s’han donat al llarg de la història- ha donat fruit i ara tenim parlamentàries, ministres i jutges i la societat és molt millor del que era. Vist en perspectiva aquelles situacions provoquen una barreja d’incredulitat i indignació. Però gràcies a aquelles sufragistes, als que van lluitar de forma incansable contra l’esclavatge o contra la discriminació racial, el món avui és una mica més just, tot i que caldrà seguir lluitant en molts fronts. L’arbitrarietat jurídica o fins i tot lleis clarament injustes segueixen vigents en moltes parts del món, violentant clarament drets fonamentals de les persones o manipulant les lleis a caprici dels poderosos.

La lluita que molts catalans estem lliurant aquests dies contra un Estat que s’ha dedicat a fer lleis a mida d’una majoria que no respecta les minories em recorda totes aquestes lluites. Negar el vot i la veu a milions de ciutadans, jugar brut, fer servir els fils del poder que controlen i que utilitzen sempre en bé seu, no és democràtic, per més que s’omplin la boca amb la paraula democràcia. Un Estat així no és digne de seguir estant dins d’una Europa que té per objectiu la llibertat i el benestar dels ciutadans. No podem ni volem seguir sent ciutadans de tercera i hem de fer valer la nostra dignitat. Ara més que mai hem de donar suport als polítics nostres que lluiten per poder aconseguir-ho. Cal donar-los suport i demanar la unitat de tots els demòcrates. I quan la història miri enrere dirà que aquella colla de catalans valents tenia raó, tot i ser minoria dins d’un Estat espanyol podrit i corromput fins al moll de l’os per polítics corruptes. A vegades els més racionals són aquells que són tractats d’irracionals i somiatruites ridículs.

Publicat dins de Catalunya, Drets humans, Independència, Sin categoría | Etiquetat com a , ,

Escoles rurals a l’ Uruguai

L’Uruguai és un país unes 5 vegades més gran que Catalunya i uns 3 milions i mig d’habitants, dels quals 1 milió i mig viuen a Montevideo, la capital, i tota la seva conurbació urbana. Catalunya en té 7 milions i mig. Per tant, és evident que l’Uruguai és un país poc poblat i pel que fa a l’interior de país molt poc poblat. Dic això perquè ens fem càrrec del que signifiquen en aquell país les escoles rurals que, des de fa moltíssims anys, és una de les institucions modèliques al país. A l’Uruguai hi ha 1.125 escoles rurals, on hi assisteixen 24.000 nens i nenes, amb molt sacrifici perquè en molts casos hi han d’anar a cavall, en bicicleta o a peu perquè no n’hi pot haver a tots els centres poblats.

Aquest noi que veieu muntat a cavall n’és un bon exemple. Es diu Raül i era l’únic nen que durant una bona temporada anava a l’escola de Paso de los Carros, al departament de Paysandú a l’Uruguai. En els seus bons temps aquesta escola va arribar a tenir 80 alumnes però a poc a poc les famílies de la zona van anar marxant cap a Montevideo o cap a altres departaments. El Raül fa el 5è curs i de dilluns a divendres mare i fill recorren 9 quilòmetres a cavall per anar a l’escola i 9 més per tornar.

La directora i única mestra d’aquesta escola rural és la Sílvia Argañaz i no és pas ella sola la que fa classe als nois uruguaians que viuen en llocs perduts de l’interior del país. De les 1.125 escoles rurals, 790 -és a dir el 70%- només tenen un sol docent, que és a la vegada director o directora del centre i encarregats de tot el que us podeu imaginar: obrir i tancar l’escola, mantenir-la neta, encendre el foc a l’hivern, arranjar qualsevol cosa que s’espatlli, fer de cuinera, etc.). Alguna d’aquestes escoles no té llum i en la majoria no hi arriba internet. Segons dades d’un parell d’anys enrere, hi ha 590 escoles rurals que tenen menys de 10 alumnes, 250 amb menys de 5 i 20 que només en tenen un. La mitjana del sou d’un mestre rural és d’uns 800 euros i pot arribar a 1000 si és director o directora a més d’una bonificació per a la jubilació.

Us explico un altre cas?. Cada diumenge a les 12 de la nit, l’Iris Peralta i la seva filla de 5 anys deixen casa seva a Fray Bentos (a la frontera amb l’Argentina) per agafar un autobús que la portarà al seu lloc de treball, que és a 230 quilòmetres de casa seva. És la petita escola de Rincón de Ramírez, departament de Treinta y Tres, a la que hi assisteixen tres alumnes (més la seva nena) i on encara no hi ha arribat la llum. Arriben cap a les sis de la matinada a poble Grecco. Allà agafen un taxi, que la mestra paga amb diners de la seva butxaca, per arribar a destinació. Quan s’atansa el cap de setmana, mare i filla tanquen les portes de l’escola per emprendre el llarg recorregut de tornada a casa i l’anhelat retrobament de la petita amb el seu pare, que s’ha quedat a Fray Bentos treballant a la seva fusteria. De dilluns a divendres, l’escola és la seva llar. Els seus altres dos fills, avui de 19 i 20 anys, també van acompanyar a la seva mare a cada destinació. D’aquesta manera van fer primària fins a cinquè curs.

En una entrevista que li han fet diu que «la feina en una escola rural no la canvio per res del món». L’Iris, fa 19 anys que fa de mestra, dels quals només un treballant a la ciutat. «La meva decisió es deu a la tranquil·litat del medi i el suport de la gent. A ciutat, els pares van poca a les escoles pels seus fills», confessa. «Ensenyar per sobre qualsevol cosa», és el seu lema. La vocació per ensenyar ha fet que la paraula “obstacle” no existeixi en la vida de l’Iris. No importa el clima. Tampoc l’estat de la carretera i si hi ha o no transport disponible. Ella procura espavilar-se com sigui. Sempre va buscant algú que la porti i quasi sempre ho aconsegueix. Les comoditats en aquestes escoles rurals gairebé no existeixen. A l’escola en la qual avui fa classes i viu amb la seva filla i l’auxiliar, no hi ha energia elèctrica. Tenen un termo a gas i una deteriorada estufa de llenya. La llenya li donen a l’«estancia» que tenen més a prop i d’on vénen els únics alumnes. I tot i que els donen l’esmorzar, no tenen nevera. El menjar la guarden en una casa veïna a 500 metres de distància.

“Veus què fem?… Aquestes coses les hem viscut gairebé tots els mestres rurals”, explica entre rialles. I encara que per ella seguiria de per vida fent classes al camp, l’Iris té previst “fer l’esforç” de treballar a la ciutat per tal de què la seva petita tingui contacte amb altres mestres i altres nens abans d’entrar a l’institut.

Parlem de vocació? Això és vocació…

Publicat dins de Educació, Sin categoría, Uruguai | Etiquetat com a ,

Maledicció bíblica

La famosa maledicció bíblica que diu que «et guanyaràs el pa amb la suor del teu front fins que tornis a la terra d’on vas ser tret: perquè ets pols, i a la pols tornaràs» no sé si a hores d’ara és tanta maledicció, almenys pel que fa a moltes parts del món on els mètodes i les condicions de treball han canviat molt . Moltes feines ara ja no fan suar, són prou dignes i, per tant, dignifiquen la persona, milloren la societat i la transformen en un lloc molt més atraient del que era segles anteriors. Perquè treballar, el que es diu treballar, a la majoria de gent no li toca altre remei si vol menjar i tenir l’imprescindible. De totes maneres, ara moltes feines ja no es fan amb els músculs i ja no cansen el cos com cansaven anys enrere. Cada vegada més les feines es fan amb el cap, amb màquines sofisticades i deixem pels robots les feines més rutinàries i pesades.

Però malauradament encara no sempre és així, ni aquí ni en molts llocs del món on el treball encara no és prou digne ni, per tant, dignifica. Aquesta és la lluita que simbolitza el primer de Maig, lluita que segurament encara haurà de durar molts anys. Per desgràcia sempre hi haurà aquell que s’aprofitarà dels altres sense miraments ni escrúpols de cap mena, els explotarà tant com pugui, i els espremerà com una llimona a qui treus tot el suc i la llences a les escombraries. No va ser Marx el primer que va posar en alerta i va proposar-se transformar les coses. Ja s’havia fet molta feina abans d’ell, però no podem negar que hi ha tingut un paper destacat en aquesta història i no val amagar-ho i menystenir-lo. Ell deia que el treball havia de tenir un valor transformador i tenia tota la raó. Perquè si no, mai deixarà de ser càstig. I hauríem d’aspirar a fer que el treball deixés de ser càstig -i no pas diví, sinó humà- per arribar a ser creació, recreació, transformació, font de vida i felicitat. Perquè la feina pot arribar a crear felicitat i pot tenir un valor incalculable si trobéssim aquell punt just i necessari que ens fes ser millors persones, que ens fes guanyar la vida i ens fes ser creadors d’un món nou i d’una societat nova. Plini el Vell ja parlava de «malalties dels esclaus» i d’alguna manera ja estava patrocinant que, si no volem perdre la salut augmentant la plusvàlua aliena, no tenim altre remei que trencar les cadenes i ser lliures, realitat que encara no es dóna a una bona part de la població perquè molts treballs segueixen encadenant de maneres molt diverses al personal. Si el treball no allibera i si en lloc de proporcionar benestar i felicitat no fa més que esclavitzar, voldrà dir que no haurem avançat gens ni mica.

Treballar, s’ha de treballar. I es pot fer cansant-nos físicament o intel·lectualment. Que el treball cansa, no ho podem negar. Com cansa una marató i els que la corren ho fan ben a gust perquè dóna una satisfacció interna que no té preu. Ep, és el que diuen, que jo no n’he correguda mai cap! Suposo que és el mateix que experimenta un violinista que ha de passar moltes hores assajant, o un atleta que deixa el fetge entrenant, un metge que es passa anys estudiant i fent pràctiques o fins i tot un paleta que construeix una casa. És clar que els costa! És clar que la seva feina no sempre és bufar i fer ampolles! Però fan una feina on s’hi senten a gust, la gaudeixen i troben que la seva vida té sentit fent allò que fan. En darrer terme treballar és donar sentit a la pròpia vida i fer allò a què hom se sent cridat. I tan digne és ser pagès, com advocat o polític, si la feina es fa ben feta i hom la fa a gust.

Per tant, en aquest primer de maig, hauríem d’afegir a la famosa frase que «el treball dignifica» un adjectiu i la frase seria millor si digués: «el treball digne dignifica la persona», no trobeu?

Publicat dins de Feina, Sin categoría | Etiquetat com a