PATRIA

El passat dia 30 d’abril escrivia en aquest mateix lloc que estava llegint el llibre PATRIA de FERNANDO ARAMBURU i que quan l’hagués acabat ja en donaria la meva opinió.
 
I, ara que ja l’he acabat, ho faré.No espereu pas una opinió d’entès en literatura, ni de crític, ni de res que s’hi pugui assemblar perquè l’únic argument que puc aportar és el de que m’agrada llegir i cap més. No sóc entès en literatura i, per tant, serà una simple opinió personal d’un llibre del qual se n’ha parlat molt i que ara és d’actualitat. I ho és perquè ETA justament ha fet una sèrie de passos que el govern d’Espanya no ha volgut acompanyar ni ha volgut reconèixer perquè ja sabem com n’és d’inútil el govern del PP tan en aquest tema com en tants altres. A tot arreu del món una oportunitat així cap govern no se l’hauria deixat perdre perquè hauria estat una oportunitat per tancar un conflicte de forma correcta, ordenada i civilitzada. A tot arreu menys aquí perquè aquí no saben què és això de la política, del diàleg i de fer les coses raonadament (en català tenim un sinònim de parlar que és el d’enraonar).
 
ETA, que va anunciar el cessament de la seva activitat armada el 20 d’octubre de 2011 per obrir un procés de diàleg; que a l’abril de l’any passat va entregar a França la ubicació de 8 dipòsits amb 120 armes i tres tones d’explossius i que la primera setmana d’aquest mateix mes s’ha dissolt definitivament ha intentat fer un procés que ha estat molt mal entès (o si voleu, poc entès), com ho ha estat i és el procés català. La política serveix justament per solucionar conflictes i crear noves situacions que millorin les coses. Com deia abans, a tor arreu, menys a Espanya.
Bé, anem al llibre. Com deia en aquell apunt, PATRIA és un totxo de 650 pàgines, però que es llegeix de forma fàcil. L’any passat va ser un dels libres més venuts i aquest darrer Sant Jordi ha tornat a ser-ho. La novel·la intenta explicar els anys més durs que es van viure al país basc durant el franquisme i ho fa bàsicament a través dels membres de dues famílies que havien estat molt amigues i que la diferent visió de la política i de la societat basca separa indefectiblement durant molts anys.Tot i reconèixer que la novel·la està molt ben escrita, que enganxa la peculiar manera de narrar que té l’autor i que els personatges estan molt treballats i molt ben definits, jo discreparia de la visió que l’autor fa de la societat basca. No sé si sóc prou just a l’hora d’opinar, però trobo que carrega molt negativament les tintes cap a un costat de la balança i deixa massa ben parat l’altre. És cert que quan en una societat es produeix una realitat com ETA la gent pren posicionament i tothom mira de tirar l’aigua cap al seu molí. Però, pel que he pogut llegir d’alguns entesos en el tema, ETA no és un bolet que neix de forma espontània i sense més ni més, sinó que té una gènesi molt concreta i, per poder-la entendre, cal saber-ne les raons. El naixement d’ETA té una explicació, unes raons i uns perquès que cal tenir en compte i potser calia anar més al fons de la qüestió a l’hora de fer una novel·la amb pretensions de gran retrat i veure de forma més ajustada i equilibrada el conflicte que inevitablement produeix en la societat un tema de l’envergadura d’ETALes coses mai no acostumen a ser bones o dolentes del tot i, per tant, a l’hora de fer-ne una anàlisi cal tenir-ho en compte si no volem falsejar la realitat i fer un esquema simplista de bons i dolents.
És clar que PATRIA és una novel·la i, com a tal, sempre es pot dir que no pretén descriure la dura realitat que va viure Euskadi durant una colla d’anys. Una novel·la és, per si mateixa, ficció. Però per altra banda sí que, aquesta en concret, sembla voler fer un retrat d’una societat com la basca i em fa la impressió que, més que un retrat, li ha sortit una caricatura. I això caldria avisar-ho per no caure en ambigüitats i mals entesos. Una caricatura no és un retrat. Una caricatura és exactament això: una exageració d’alguns aspectes. I Fernando Aramburu crec que no ha fet un retrat sinó més aviat una caricatura molt ben dibuixada, això sí.
Anuncis
Publicat dins de Eta, Política, Sin categoría

Referèndum: paraula maleïda

La paraula referèndum es veu que fa una por terrible a Espanya. Una paraula que hauria de ser d’obligada referència quan es parla de democràcia, ara resulta que els posa els pèls de punta i els esfereeix. Senyal irrefutable que d’aquesta cosa més aviat ens en falta que no pas ens en sobra.
Ho veiem aquests dies en què l’ajuntament de Sitges (Garraf) ha hagut de suspendre la consulta prevista per dissabte sobre si el barri de les Botigues havia de segregar-se de la localitat i annexionar-se a Castelldefels (Baix Llobregat). Segons que ha explicat en un comunicat el mateix ajuntament, la decisió s’ha pres perquè la delegació del govern espanyol n’ha demanat ‘la immediata suspensió’ perquè el seu consell de ministres no l’ha autoritzada.
Us ho podeu creure? Una qüestió d’àmbit purament local i que, com a màxim, sembla que ho hauria de resoldre la Generalitat, ara resulta que ha d’anar al consell de ministres de Madrid i ells, que deuen ser tan propers i deuen ser qui més en saben de l’assumpte, tenen la facultat de prohibir-ho tan tranquil·lament. I per a més inri, el govern municipal de Sitges ha hagut d’expressar, encara que només sigui per dignitat, ‘el seu total desacord amb aquesta interpretació i la seva perplexitat amb el procediment seguit per comunicar-ho, pocs dies abans de la consulta i via trucada a l’alcalde i correu electrònic’. Consideren que des de l’ajuntament s’ha seguit en tot moment el procediment legal per a preparar el procés participatiu ‘amb rigor i transparència’.
Tot sovint sentim a dir a tertulians i polítics del PP que Espanya és dels països més descentralitzats del món i que això de les autonomies ha estat un dels invents millors de la història del món mundial. Em dóna la sensació que no saben què volen dir les paraules descentralització o autonomia. I no ho saben (o no ho volen saber) ni pel que fa a l’economia ni a la política.
Tal com explica la professora Marta Espasa, especialista en Hisenda Pública i professora a la UB, investigadora i especialista reputada en temes de finançament autonòmic, local i balances fiscals, la descentralització. perque sigui, efectiva,s’ha de produir tant per la via de la despesa pública com per via de l’ingrés. és a dir, si estraspassen competències a les administracions territorials també cal traspassar els recursos necessaris per poder-hi fer front. A escala internacional, l’indicador utilitzat més comunament per mesurar i comparar el grau de descentralització fiscal és el percentatge que representa la despesa que gestionen els governs subcentrals en relació a la despesa pública total. Les últimes dades de l’OCDE mostren que l’any 2012 el país més descentralitzat era Dinamarca, on el pes de la despesa local representava el 62% de la despesa pública, mentre que la de l’Estat suposava només el 38%. La segueixen Suïssa, on el pes de la despesa dels governs subcentrals significava el 58%; Suècia, amb el 49%; els Estats Units (47%), i Espanya (40%).
I una altra cosa tant o més important: cal tenir en compte que una cosa és la despesa que gestionen els governs subcentrals i una altra la capacitat de decidir sobre les polítiques de despesa. No n’hi ha prou amb descentralitzar administrativament si no es fa també políticament (capacitat de decidir).

I aquí, pel que estem veient cada dia, no tenim ni una cosa ni l’altra. Tot passa per Madrid i ells són els que decideixen en els grans temes i, com veiem en el referèndum de Sitges, també en els petits. Una autèntica vergonya! Quants decrets llei dels que ha fet el govern de Catalunya els tomben a Madrid? Darrerament n’hem vist uns quants. On és l’autèntica autonomia? Simplement n’hi ha molt poca i procuren que cada dia n’hi hagi menys. Involució constant en tot i, a més, fent el fatxenda. Darrerament ja tomben els decrets-llei en pla Primo Zumosol o en pla maton de barri. O sigui, perquè els dóna la reial gana i perquè volen demostrar simplement que tenen el poder i que l’exerceixen com els surt dels c…

Com per tenir ganes de seguir dins d’això que en diuen Espanya!
Publicat dins de Política, Sin categoría | Etiquetat com a

Da mihi factum, tibi dabo ius

Parlant fa ben pocs dies amb un advocat em deia que una de les primeres coses que aprenien quan estudiaven dret romà era que la principal funció judicial es resumia en l’expressió llatina: «da mihi factum» (els fets que aportava el ciutadà que impetrava justícia) «tibi dabo ius» (jo – jutge – et donaré el dret, la llei).
Es veu que això en alguns tribunals espanyols ja no és així. Ja no cal aportar fets. O millor dit: els fets de poca cosa serveixen perquè alguns il·lustres jutges els manipulen, els inverteixen i, si cal, se n’inventen de nous amb tanta bona dosi d’imaginació que seria digna d’una novel·la de ciència-ficció. Els jutges belgues no fan cas, de moment, de la sol·licitud d’extradició dels consellers Puig, Serret i Comin perquè no veuen per enlloc els fets que aporta el jutge Llarena. Donen com a excusa quel’ordre no compleix un dels requisits exigits pel sistema legal que regula l’euro-ordre. Diuen que hi ha un error formal. Alguns entesos diuen que hi ha força raons més, i no només de forma sinó que ho són de fons…
Pur formalisme? Potser no tant. Perquè de la mateixa manera que als ciutadans espanyols que volen presentar les seves demandes en tribunals europeus, siguin de la jurisdicció UE o del Consell d’Europa, se’ls exigeix esgotar les vies internes de l’ordenament espanyol així també, conseqüentment, als jutges espanyols se’ls exigeix que esgotin els processos de detenció del nostre ordenament, i només després recorrin a l’euro-ordre. O sigui, que el Tribunal Suprem ha fet un ridícul total i ha demostrat una lleugeresa i superficialitat jurídica digna d’un lletrat a qui li hagin regalat el títol a la Universidad Rey Juan Carlos.
Una relliscada més i una manipulació més del sistema judicial espanyol en mans d’alguns jutges sense escrúpols i seguidors fidels de polítics sense cap credibilitat democràtica. Errors successivament comesos en aquests darrers anys i que van començar a partir de la decisió del senyor Rodríguez Zapatero respecte a l’Estatut català i després pel senyor Rajoy que ho ha portat tot als tribunals i jutjats sense cap mena de vergonya. Un polític hauria de fer de polític i no pas rentar-se les mans com Pilat i deixar que altres li treguin les castanyes del foc.
Per tant, la segona part de l’aforisme llatí –tibi dabo ius– aquí no es veu per enlloc i això que unmagistrat del Suprem ens costa anualment 109.072,40 euros, a més de xofers, automòbils i escortes…Suposo que se’ls podria exigir una mica més i suposo que algú els podria demanar la dimissió i potser portar-los a judici i tot per no fer bé la seva feina, prevaricar. Espero que algun dia se sàpiga com de malament han fet les coses i se’ls demani danys i perjudicis, tot i que els mals morals que estan rebent tanta i tanta gent ja no els hi treu ningú.
Publicat dins de Lleis, Sin categoría | Etiquetat com a

DA MIHI FACTUM, TIBI DABO IUS

Parlant fa ben pocs dies amb un advocat em deia que una de les primeres coses que aprenien quan estudiaven dret romà era que la principal funció judicial es resumia en l’expressió llatina: «da mihi factum» (els fets que aportava el ciutadà que impetrava justícia) «tibi dabo ius» (jo – jutge – et donaré el dret, la llei).
Es veu que això en alguns tribunals espanyols ja no és així. Ja no cal aportar fets. O millor dit: els fets de poca cosa serveixen perquè alguns il·lustres jutges els manipulen, els inverteixen i, si cal, se n’inventen de nous amb tanta bona dosi d’imaginació que seria digna d’una novel·la de ciència-ficció. Els jutges belgues no fan cas, de moment, de la sol·licitud d’extradició dels consellers Puig, Serret i Comin perquè no veuen per enlloc els fets que aporta el jutge Llarena. Donen com a excusa quel’ordre no compleix un dels requisits exigits pel sistema legal que regula l’euro-ordre. Diuen que hi ha un error formal. Alguns entesos diuen que hi ha força raons més, i no només de forma sinó que ho són de fons…
Pur formalisme? Potser no tant. Perquè de la mateixa manera que als ciutadans espanyols que volen presentar les seves demandes en tribunals europeus, siguin de la jurisdicció UE o del Consell d’Europa, se’ls exigeix esgotar les vies internes de l’ordenament espanyol així també, conseqüentment, als jutges espanyols se’ls exigeix que esgotin els processos de detenció del nostre ordenament, i només després recorrin a l’euro-ordre. O sigui, que el Tribunal Suprem ha fet un ridícul total i ha demostrat una lleugeresa i superficialitat jurídica digna d’un lletrat a qui li hagin regalat el títol a la Universidad Rey Juan Carlos.
Una relliscada més i una manipulació més del sistema judicial espanyol en mans d’alguns jutges sense escrúpols i seguidors fidels de polítics sense cap credibilitat democràtica. Errors successivament comesos en aquests darrers anys i que van començar a partir de la decisió del senyor Rodríguez Zapatero respecte a l’Estatut català i després pel senyor Rajoy que ho ha portat tot als tribunals i jutjats sense cap mena de vergonya. Un polític hauria de fer de polític i no pas rentar-se les mans com Pilat i deixar que altres li treguin les castanyes del foc.
Per tant, la segona part de l’aforisme llatí –tibi dabo ius– aquí no es veu per enlloc i això que unmagistrat del Suprem ens costa anualment 109.072,40 euros, a més de xofers, automòbils i escortes…Suposo que se’ls podria exigir una mica més i suposo que algú els podria demanar la dimissió i potser portar-los a judici i tot per no fer bé la seva feina, prevaricar. Espero que algun dia se sàpiga com de malament han fet les coses i se’ls demani danys i perjudicis, tot i que els mals morals que estan rebent tanta i tanta gent ja no els hi treu ningú.
Publicat dins de Lleis, Sin categoría | Etiquetat com a

La brossa i la biga

A l’evangeli de Sant Mateu hi trobem la següent frase: «Com és que veus la brossa a l’ull del teu germà i no t’adones de la biga que hi ha en el teu? Com pots dir al teu germà: “Deixa’m que et tregui la brossa de l’ull”, si tu tens una biga en el teu? Hipòcrita, treu primer la biga del teu ull i llavors hi veuràs prou clar per a treure la brossa de l’ull del teu germà». (Mt 7,3-5).
Al President Quim Torra l’han crivellat d’improperis des del primer minut. I ho fan aquells que cada dia ofenen els altres des dels faristols, des dels micròfons, des de les pantalles de televisió i des de tot arreu.
El President Torra diu veritats com una casa de pagès. Però es queden en la forma i no veuen el fons. Malinterpreten amb tota la mala intenció i manipulen. Com passa sovint, veuen la palla dels ulls dels altres (sobretot si són independentistes) i no s’adonen del llenguatge que diàriament fan servir ells mateixos cada dia. Ells poden amenaçar i qualificar de la manera que els sembla millor.
El President Torra em sembla que haurà de tenir molta, molta paciència i quan es llevi de bon matí la primera cosa que haurà de fer serà prendre una bona dosi de tranquil·litzants.
Publicat dins de Política, Sin categoría | Etiquetat com a

Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó!  

Hi ha un conegut proverbi en català que diu: «Ai senyor, tanta roba i tan poc sabó,i tan neta que la volen!». Expliquen que l’origen ve de quan les bugaderes anaven a rentar per les cases i en algunes exigien la roba molt neta però no donaven ni el sabó necessari, ni facilitats de cap mena per tal de poder deixar la roba neta illuent. Si no hi ha prou sabó, si no hi ha mitjans, l’esforç humà ha de ser més gran i els resultats no es veuen per enlloc.

M’ha semblat bé fer servir aquesta parèmia perquè avui farem un pas més per refer un camí que el 155 ha mirat d’esborrar, d’aniquilar de totes les formes possibles. Ells, que sempre s’omplen la boca de què s’ha de complir la llei, han estat els primers a burlar-la i fer-la servir al seu arbitri i conveniència de la manera més matussera possible. Avui al Parlament es procurarà poder nomenar nou President Quim Torra per poder treballar per formar un nou Govern a Catalunya i per poder redreçar les coses. El nou Govern es trobarà davant de molta feina per fer després de la porcada del 155 (perquè tot el que ha succeït durant aquests mesos no ha estat altra cosa que una gran i maldestra porcada, pròpia de persones molt poc demòcrates, poc escrupoloses i molt venjatives), que ha durat i està durant massatemps. El govern del PP -i els seus necessaris col·laboracionistes- han posat totes les traves possibles per tal que el Govern i el Parlament poguessin fer alguna cosa. Finalment, ho han judicialitzat tot, ho han potinejat tot i han trencat la convivència que sempre hi ha hagut a Catalunya. Sí, són ells qui han trencat la convivència…

Han volgut roba neta sense donar-nos sabó. Han volgut netejar ells mateixos i no se n’han sortit. Tot al contrari: el país està més brut que mai perquè no han fet més que escampar merda i injustícia arreu. Han posat exigències de tota mena sense gaire sentit. Han acusat tothom sense bases jurídiques i s’han inventat tots els delictes possibles i més. I, fet i fet, el que ha quedat ha estat un ridículmonumental aquí i a fora. Les darreres enquestes del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) que acaben de sortir diuen que ara encara hi ha més independentistes que abans del 155. Ells mateixos s’han tirat un tret al peu, tot i que no ho reconeixeran mai. Han fet les coses tan malament que una bona majoria de catalans se n’ha adonat. Cada vegada hi ha més gent que no vol ser espanyola veient l’Espanya que estem veient i com tracten els assumptes de forma tan salvatge.

Seguirem i persistirem. Encara que no vulguin. Temps al temps.

Publicat dins de Política, Sin categoría | Etiquetat com a

FORA PORS

Quan una bona colla de catalans ens llevem de bon matí, esperem que el dia sigui millor que els dies que hem viscut aquests darrers temps. Hem viscut uns mesos on hi ha hagut molts dies foscos, dies que no ens han deixat veure el sol. Però ens llevem cada matí perquè tenim esperança que les cosesmilloraran a poc a poc i que «ens en sortirem», com diu la cançó d’Obeses.
Aquests darrers mesos l’estat espanyol ha desplegat una autèntica guerra psicològica contra persones i institucions catalanes. S’ha valgut del poder i de la guerra bruta per castigar, fer por i, en molts casos, venjar-se. Perquè han fet servir tots els mecanismes al seu abast per empresonar, destituir, perseguir, amenaçar i fer por de la manera que sigui. Amb impunitat total a Espanya (poques veus s’han sentit per parar els peus a tanta injustícia) i amb molt silenci en una Europa que no sabem ben bé cap on va, en quina democràcia creu i què és el que vol.
Quan ens llevem cada matí, molts catalans hem de refermar la nostra esperança i espolsar-nos la por i el desànim de damunt. Ens cal seguir somniant en alguna realitat millor i en un país millor. No podem defallir en els nostres somnis mentre seguim en la vida de cada dia i mentre seguim creient que al voltant nostre hi segueix havent moltes persones meravelloses que treballen per fer un món millor, des de la presó, des de l’exili, des d’una feina anònima o des de casa. Persones que segueixen lluitant i que no tenen por, ni temen fracassar tot i les equivocacions que puguem anar cometent. Però estem segurs que no malgastem la nostra energia inútilment i que de tot això en sortirà alguna cosa bona. No podem deixar de fer coses ni podem perdre oportunitats per por. No podem gastar tota la nostra energia en les pors i en les inseguretats i abandonar els somnis, els projectes i les il·lusions. La por paralitza, bloqueja i ens impedeix explorar nous horitzons, precisament els horitzons on es troben els somnis. Per tant, fora pors, fora desànims i acceptem els riscos de camins nous. Si l’objectiu és un país nou i millor, una república que ens allunyi una mica de les misèries d’Espanya, llavors trobarem l’energia necessària per seguir tot i els riscs que això comporta.
Publicat dins de Democràcia, Psicologia, Sin categoría | Etiquetat com a ,