NO HO TORNAREM A FER!

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

COL·LABORACIONISTES O RESISTENTS?

Fa un parell de dies que em va trucar un amic i, entre altres coses, vam parlar de l’actualitat política, tal com ho venim fent sempre que ens veiem o ens trobem. Ell, que és una persona força radical en molts aspectes i amb un elevat grau de consciència política i social, fa temps que es mostra obertament desenganyat de la realitat que viu el nostre país. Diu que ja ha deixat de votar i noto que ja ni vol estar alerta de com es van desenvolupant les coses políticament parlant. Podríem afegir-lo com un més al sac dels desenganyats que cada dia em dóna la impressió que és més ple. En un moment de la conversa em va preguntar si jo havia anat a votar a les darreres eleccions. Quan li vaig dir que sí, em va dir: «Com un espanyolet més!». Li vaig reconèixer que sí; que encara que no em sentís gens ni mica espanyol, la realitat és la que és i que, fins que no siguem independents, jo votaré per aquells que d’una manera més o menys encertada ens poden portar cap a la desitjada independència. Ho faré des d’un esperit crític, però ho faré.

A França, durant l’ocupació nazi, els francesos van definir les dues situacions bàsiques possibles davant d’aquella realitat amb dos noms molt ben posats: el col·laboracionisme i la resistència. Es tracta de dues actituds diametralment diferents davant d’una mateixa situació donada.

Per a uns, el que havia passat era irreversible i atès que no se li pot demanar a una persona comú ni la força d’un màrtir per entregar la seva vida per allò que creu, ni l’esperit d’anacoreta per a sostreure’s totalment del seu medi, deduïen que no hi havia més remei que plegar-se davant allò inevitable que els havien imposat i accedir a formar part d’aquella realitat.

Per als altres, la situació imposada també estava més enllà de les seves possibilitats concretes d’impedir-la, però es negaren a legitimar-la amb el seu consentiment i encara menys amb la seva col·laboració.

Si això ho portem a l’actual situació catalana, també podríem trobar actituds semblants a les que he descrit. El meu amic és l’anacoreta que fuig de la realitat i es refugia a la muntanya esperant millors temps. N’hi ha d’altres que són obertament col·laboracionistes i, sense cap mena de rubor ni de vergonya, ho declaren obertament i accepten la realitat tal com és. Però també n’hi ha molts que creiem que en aquests moments algunes formes de resistència són necessàries, com ho van ser en altres moments de la història d’aquest país. L’ésser humà és lliure, però no ho és deslligat de la realitat ni ho és mai totalment per més que alguns ho intentin. Ser lliure és ser artífex de la pròpia vida i escollir el propi destí. Però en la vida de tots nosaltres hi ha moltes coses donades, és a dir, coses que trobem al nostre voltant i fora del nostre abast, fora de la nostra voluntat o fins i tot contra la nostra voluntat i respecte a les quals no puc fer res. Però l’ésser humà no és lliure només respecte a aquell terreny de la seva vida que està buid i que ell va omplint amb decisions pròpies i autònomes, sinó que també ho és en la forma com se situa davant de les condicions donades que no pot canviar. És lliure de dir: ho accepto, m’ho empasso, m’hi avinc, o de dir: no puc fer res per evitar-ho però que no comptin amb mi per un paper en aquest sainet. En el fons la persona es va fent lliure sobretot en la manera com actua davant d’allò que troba en la seva vida i que no prové dels seus designis.

Alguna cosa molt similar passa amb els pobles i les nacions; a vegades treballen la seva llibertat en un espai obert on poden determinar-se al seu albir. Però la majoria de vegades han de forjar el seu futur, la seva societat i, en definitiva, la seva vida amb molts elements imposats, més enllà de l’abast immediat de les seves possibilitats concretes de canviar-los o impedir-los. La llibertat d’aquest poble -o la seva renúncia- es va donant en la manera com aquest poble se situa i es mou davant d’aquest present condicionat. Es va donant en el lenta comprensió de que la llibertat a la que pot accedir no és absoluta, però a la vegada no es pot refugiar en l’excusa de que, perquè no puc aconseguir tot el que vull no faig res. El discurs que fan alguns de la llibertat perfecta i absoluta moltes vegades no és res més que un camuflatge per a tapar de forma decorosa la incapacitat d’elaborar la llibertat possible, la por a conquerir la llibertat real.

Tot somni d’un futur millor per a Catalunya suposarà sempre una superació del passat i qualsevol projecte de canvi inclourà, de forma velada o explícita, una desautorització del que patim en aquests moments i suposarà sempre un major o menor grau de rebel·lia. I si podem aconseguir un esperit de resistència sense agressivitat, encara millor. Perquè l’esperit de resistència ha de ser hàbil, seriós i sense donar arguments al contrari. És el que ens permetrà la llibertat interior fins i tot davant d’allò que ens volen imposar i que ens pot semblar inevitable. És allò que aconsegueix que se segueixin fent coses quan sembla que no es pot fer gran cosa. És el que preserva incòlumes els valors que alguns volen arrasar amb molta mala intenció i mala baba. És allò que va teixint dia a dia les accions -potser petites, però molt importants- que faran que ens anem atansant de mica en mica a l’ideal que volem. No es tracta de proclamar només que volem un demà millor, sinó d’anar-lo fent amb allò que és possible per arribar a l’impossible, com diu Lluís Llach en una cançó seva.

Catalunya, la ignomínia està en marxa!  

L‘1dex és un diari suís. GABRIEL LAFLÈCHE és un col·laborador habitual que hi ha escrit un duríssim article titulat CATALOGNE. L’IGNOMINIE EST EN MARCHE on explica explica les principals diferències entre catalans i espanyols i perquè cada regió es comporta d’una manera o altra.
Clicant AQUÍ podreu llegir l’article traduït al castellà.
———————–
TEXT ÍNTEGRE DE L’ARTICLE
 
Si un volgués descriure d’un cop el caràcter de l’espanyol, quin seria?
Bàsicament, l’espanyol és en l’inconscient col·lectiu, el que ha aixafat les civilitzacions d’Amèrica del Sud. Un conqueridor, un guerrer, un soldat orgullós de les seves batalles. A més, l’espanyol, segons ell, mai ha conegut una derrota. Algunes decepcions, si de cas. El tipus de batalla no és important: és un soldat! Un guerrer que troba la seva raó de ser a l’enfrontament, l’aniquilació de l’altre i la humiliació del que ha sotmès. Si ell és un home, un bou o un molí, és el mateix. Ell ha conquerit, ell és fort i valent! Si la baralla va ser desigual, ridícula o burlesca no li importa. El seu objectiu és mostrar la seva vàlua rebaixant l’orgull del derrotat. I si perd una batalla? Ell mateix esborra l’esdeveniment de la seva memòria i història. L’espanyol és un personatge de la mitologia ibèrica: no és de cap regió en particular. Però la regió que millor s’ajusta a aquesta descripció és Castella o el govern de Madrid. D’aquí prové l’olor pestilent de la testosterona. No obstant això, una constant és notable: Castro va ser gallec, Franco va ser gallec, Rajoy és gallec, Hitler … Oh, no, no ell! Ell era austríac “Els espanyols” són els països de la posta del sol, com deien els romans. Seria el país on anem a fer la migdiada?, com el govern de Madrid.
I el català, qui és?
El seu llegat històric el converteix en un comerciant. El fenici, el venecià de la península Ibèrica. En primer lloc perquè el seu dret consuetudinari d’herència el va obligar a convertir-se en un: el dret de “l’heroi”, són només els fills grans els que hereten sense compartir les propietats. Això va obligar als cadets a establir-se a la ciutat i convertir-se en burgesos. És a partir d’aquest moment que el teixit urbà, comercial i industrial es torna més dens a Catalunya. Quan Castella va provocar la caiguda del monopoli del comerç amb les Amèriques a finals del segle 18, Catalunya es va beneficiar de l’auge econòmic. A més, el decret de Felip V que prohibeix als catalans fer política només reforça aquest activisme econòmic i intel·lectual.
Catalunya ha estat una terra d’acollida des de l’antiguitat. Els fluxos migratoris de tota la conca mediterrània fan d’aquesta regió un recés de pau per a molts pobles. Aquesta elaboració i aquestes migracions són part integrant de la riquesa cultural i econòmica de Catalunya. Per exemple: durant la inquisició, el comte de Barcelona va ser l’únic que va castigar els culpables del genocidi del barri jueu de Barcelona.
Llavors, com poden coexistir dues societats, dues mentalitats tan diametralment diferents?
Un, jeràrquic i absolutista, en què la gent té por el poder i compleix amb les regles, que no va viure la Revolució Industrial, que va dirigir la Contrareforma i va ignorar la Il·lustració. I l’altre compost per comerciants, artesans i joglars, en què el poder és “pactisé”, que va viure la revolució del mercat i després la Revolució Industrial, que va practicar la tolerància, va estimular la innovació i convertir la democràcia en una realitat natural i compartit.
El que està succeint avui a Catalunya és el malson del conqueridor: les persones a les quals tracta de subjugar l’estat espanyol es resisteixen i es neguen a sotmetre. Per tant, l’estat espanyol tracta d’aplicar les tècniques rebels que ell entén i que funcionarien en si mateix: sotmetre a la violència i la humiliació.
La humiliació …
Establerta en institució pel govern espanyol mitjançant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola. Aquesta violència insidiosa, emocional i destructiva. Aquesta violència practicada per l’estat però també legalitzada per l’estat. Ara es permet als mitjans de comunicació, polítics i gent del carrer, intimidar, insultar i menysprear als catalans. Com en el franquisme complet. Un temps beneït pel govern actual, ja que va permetre que tots menyspreessin i oprimissin a l’altre de manera legal. Per obligar als catalans diàriament a acceptar com s’han de sotmetre a la condescendència més despectiva. En la forma del racisme més desagradable.
Sabies que?
En el període franquista, es van prohibir altres idiomes que no fossin el castellà. Quan una persona parlava una de les llengües prohibides, català, basc, gallec, es contestava de la manera més mal educada: “Hablame cristiano!”Aquesta història explica la diferència entre el conquistador i el bàrbar. El mateix succeeix en l’actualitat.
Avui, aquest tipus de pràctica novament es permet. Segons Ramon Blázquez, l’allau d’ignomínies i vexacions derivades de l’aplicació de l’article 155 va ser programada pel govern. És persistent i violent a la premsa, especialment en la televisió i en les xarxes socials. Fins i tot el País Basc, va dir, durant els períodes d’atacs terroristes més violents, no ha patit aquest tipus d’assetjament, humiliació, insults, desqualificacions i insults.
Hi ha dues cares en aquest torrent d’ignomínies: la primera és frontal i primària. Aquest és l’insult i el menyspreu públic quan escoltes Ana Rosa Quintana a dir de l’exvicepresident del Govern català, Oriol Junqueras “capoll” o quan Eduardo Inda qualifica l’expresident del govern català, Carles Puigdemont a “merda”. A això se sumen tots els altaveus de dubtosa qualitat i els diversos fòrums de discussió o d’entreteniment que s’involucren en una cursa a l’insult i la ignomínia.
La segona cara d’aquesta vergonya, i potser la pitjor, és la manipulació dels mitjans. Fortament orquestrat a la premsa, articles d’opinió, editorials i expandiu en excés en totes les agències de notícies. Coordinat com ha de ser, el repertori anticatalà és força unànime en els termes utilitzats: desafiament d’independència, cop, consulta il·legal, l’adoctrinament contra el govern central, …. La violència dels atacs, la forma descarada es veu cada dia i la permissivitat de les autoritats a aquesta noble causa genera moltes denúncies penals per difamació, mostra de què manera el govern Madrid va decidir enfonsar en el menyspreu i la humiliació al poble català sense cap límit ètic.
Davant aquest desig medieval de perdre el seu honor davant l’enemic, reconeixem la impotència i la debilitat del govern espanyol. Mentre fa tot el possible per matar el poble català humiliant, no s’adona que els seus valors no són els dels catalans. Els catalans són obstinats, cautelosos i resistents. Han passat tres-cents anys des que l’espanyol va intentar doblegar-la primera vegada. Però és ineludible: Catalunya serà independent o no ho serà. Els catalans estan aferrats a la idea de república tant com els espanyols a la dictadura. Els catalans saben, i especialment senten profundament en les seves ànimes, que la seva salvació està en la independència. No podran viure a Espanya perquè el seu govern sempre els tractarà com una colònia. Els catalans saben que algun dia viuran, ells o els seus fills, al seu país i que compartiran els seus valors democràtics i respecte a tots aquells que vulguin ser catalans.
I els espanyols també ho saben …

UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA

UNA CONFERÈNCIA DE MATTHEW TREE. Ja aviso per endavant que és una mica llarga, però val la pena.

Conferència explicant Catalunya als estudiants americans. Forma part dels Emma Dialogues, del Col·lectiu Emma. La seguiren una cinquantena d’estudiants vinguts de les universitats més presitigioses del EUA a través dels Consortium for Advanced Studies in Barcelona (CASB). 
En la conferència, Tree explica als estudiants el seu descobriment de la nació catalana i les vivències que ha tingut d’ençà que és al nostre país. També repassa els principals fets de la història de Catalunya i els últims esdeveniments polítics, com les consultes sobre la independència, la manifestació del 10-J i el creixement general de l’independentisme.
———————————————————————-
 
 
TRENTA-TRES ANYS VIVINT EN UNA ANOMALIA ANOMENADA CATALUNYA’ o ‘EL PICNIC QUE HAVIA DE TENIR LLOC’ (Mattew Tree)
He estat en contacte amb Catalunya durant 40 anys,33 dels quals hi he viscut. Per tant,crec que tinc el dret de parlar de Catalunya des d’un punt de vista purament personal. Al cap i a la fi, Catalunya ha ocupat una part de la meva vida més llarga que la viscuda a Londres, la ciutat on vaig néixer. Per diverses raons, Catalunya ha estat una font de fascinació sense fi. Els meus fills són catalans. I Catalunya, des de fa dècades fins al dia d’avui, ha estat l’únic lloc del planeta en què realment em sento com a casa.
Segurament mai no hauria arribat a conèixer Catalunya tan bé si no hagués estat per un casament inusual al registre civil de l’Ajuntament de Londres (el 1978, quan tenia 19 anys); el mestre de cerimònies era un barbut jovial que no prenia el nostre casament seriosament, perquè donava per descomptat que volíem casar-nos perquè la meva xicota espanyola – així jo pensava d’ella, aleshores – podria quedar-se al país. Tenia raó. (Espanya encara no havia entrat a la UE i la meva xicota havia rebut una visita recent de dos policies de paisà del departament d’immigració que li van dir que tenia dues setmanes per fer les maletes). Va ser una cerimònia ràpida, ja que els únics convidats eren els mateixos testimonis. La nostra idea era que el casament havia de ser un secret, però els matrimonis, com els assassinats, sempre s’acaben descobrint, tard o d’hora. Ella ho va comentar a la seva germana, la germana a la resta de la família, i al cap de pocs mesos vaig anar a Catalunya per primer cop, per conèixer els sogres. L’única pista que tenia pel que feia a la meva destinació era el llibre de George Orwell, ‘Homenatge a Catalunya’, (que no és pas cap homenatge a Catalunya) i un parell de coses que la meva dona m’havia dit sobre el fet que ella era catalana, un adjectiu que no em deia absolutament res. Això sí, tenia la sensació desagradable que allò de ser català era quelcom exclusiu, al qual –al contrari d’ella– jo no pertanyia. Em feia una mica gelós i tot. Potser, o potser no, sabia que el català era un idioma. No me’n recordo. Sí que estic segur que no tenia cap intenció d’aprendre’l. En general, les paraules català i Catalunya van donar peu a una mena de picor mental que no em molestava ni a rascar.
Tenia una certa por a l’hora de conèixer la família de la meva dona, ja que per a ells jo devia ser escandalosament jove. Però el seu germà gran, que em recollir de l’estació, va resultar ser un home del tot simpàtic, com la resta de la família. Això sí, una cosa va quedar clara de seguida: si volia conversar amb qualsevol persona que no fos la meva dona (en anglès) o el seu germà gran (en el meu francès defectuós) calia que aprengués si més no un dels dos idiomes que gairebé tothom parlava al poble.
Aquesta va ser l’època en què el règim de Franco s’estava desfent, molt a poc a poc. Feia poc Tarradellas havia tornat a casa i estava negociant el segon Estatut d’Autonomia. Alguns dels botiguers havien catalanitzat els rètols dels seus establiments, però d’altres els havien deixat en castellà perquè creien que aviat hi hauria un cop d’estat i el català tornaria a ser prohibit. Aquesta precarietat lingüística havia creat una certa confusió entre els catalanoparlants (90% de la població, en aquest poble en concret). Per començar, ningú sabia com lletrejar en català perquè aquest idioma havia estat prohibit a l’escola, però tots hi escrivien de totes maneres, amb uns errors ortogràfics tan notables com inevitables. Anys de repressió els havien fet pessimistes pel que feia al futur del català, però a la vegada estaven orgullosos que havia sobreviscut tant. Quan van veure que jo estava intentant decidir quin idioma aprendre, català o espanyol, em deien que els encantaria si aprengués el català, però que seria un idioma mort abans de l’any 2000. (Pel que fa als mitjans, aviat vaig descobrir que només hi havia un diari en català, i que al circuit català de TVE, només s’emetien quatre programes de baix pressupost al migdia; a les notícies, les locals es podien explicar en català; les notícies internacionals s’havien d’explicar en castellà). I com que el català era la llengua per defecte de gairebé tothom que coneixia, vaig decidir aprendre aquest primer. Vaig tornar a Londres breument i a Londres vaig descobrir que un catedràtic de la universitat de Sheffield, Alan Yates, havia acabat de publicar un llibre que es deia i es diu ‘Teach Yourself Catalan’, cosa que em va semblar miraculosa ja que tenia la impressió que era l’única persona britànica que volia aprendre aquest idioma. Poc després, vaig tornar al poble per una estada de sis mesos.
A primera vista el català em va semblar estrany, amb les seves combinacions complexes de pronoms febles (‘L’hi dono’) i verbs que de vegades acabaven en ‘eix’ (llegeixo) i de vegades no (‘llanço’), amb els seus accents oberts i tancats, les seves ç i la dièresi; amb els seus partícips passats capriciosos i el seu pretèrit tan increïblement fàcil (vaig anar). Sonava rar, també, amb les seves elles ampul·loses (‘ocell’, ‘lluna’, ‘Lluís Llach’); el seu exèrcit de monosíl·labs (‘poc’, ‘foc’, ‘boc’) i la xeix (‘xiuxiuejar’, ‘xandall’, ‘xalar”). Sonava com una barreja d’ones que es trencaven contra la sorra i un cloquejar brusc. Mentrestant, començava a parlar amb la gent, la joventut de tota la qual havia transcorregut sota Franco; i llegia ficció en català per primer cop, cosa que em va ensenyar que el català també es parlava a València i Mallorca, entre d’altres llocs; mirava una història de Catalunya en què hi havia fotos de presidents catalans anteriors, de policia catalana, de bitllets de banc impresos en català, i a poc a poc se’m va acudir que alguna cosa inexplicablement equivocada i injusta havia tingut lloc en aquest racó d’Europa. Com era possible que tota aquesta història, tota aquesta literatura, tota aquesta gent que parlava aquesta llengua que cloquejava i esquitxava alhora no havien estat ni tan sols mencionades al país on vaig néixer? Com era possible que una cultura sencera hagués pogut ser amagada en plena vista de les generacions de turistes estrangers que havien inundat Catalunya durant les últimes tres dècades? Una cultura, pel que veia, que havia produït uns artistes de primera fila com ara Dalí i Miró, sense que ningú sabés que ells també havien pertangut a aquesta mateixa cultura catalana, una cultura que – com gairebé totes – havia absorbit influències estrangeres alhora que havia construït una xarxa íntima pròpia (Dalí que rebia lliçons de postura de Francesc Pujols; Miró que s’inspirava amb els poemes de Foix). Com ara possible que ningú que jo coneixia a Anglaterra, ningú tenia la més remota idea que tot això existia? El meu cunyat em va aclarir alguns detalls. No havia vist una senyera fins que tenia 14 anys, de tan prohibida que havia estat. Els llibres en català havien estat completament prohibits, amb l’excepció d’algun text religiós, al llarg de les primeres dècades de la dictadura; hi havia casos de gent llançada des dels tramvies per haver parlat en català, o apallissats per haver demanat el seu torn en una fleca en català (per esmentar dos exemples documentats). Al principi de la Transició, els polítics catalans no podien viatjar a l’estranger en una capacitat oficial i els grups de teatre catalans no podien fer gires internacionals amb cartells que indicaven que eren, precisament, grups de teatre catalans. El que vull dir amb tot plegat és que era obvi, totalment obvi fins i tot al noi poc viatjat i menys informat de 19 anys que jo era, que tot plegat era una immensa anomalia europea. Una anomalia, perquè havia estat reprimida amb una duresa que delatava una forta dosi d’odi per part de les autoritats centrals. I una anomalia, perquè si la catalanitat hagués sobreviscut fins al punt que continuava sent ben viva, era a causa de classes de català clandestines, penjaments de banderes clandestins, impremtes clandestines, biblioteques personals clandestines, xerrameca clandestina; havia sobreviscut perquè moltíssims catalans havien practicat la desobediència civil durant molts anys. Hi tenien la mà trencada. I hi havia una altra cosa que feia que Catalunya fos anòmala…
A finals dels anys seixanta, tres autocars van arribar al poble i en va baixar un poble andalús sencer: escenes semblants tenien lloc arreu de Catalunya fins a mitjan anys setanta. Al principi, aquest fenomen migratori va generar una actitud de ‘nosaltres i ells’, tant de part dels catalans com de la dels nouvinguts. Molts catalans fins i tot tenien problemes a l’hora d’entendre els accents del sud d’Espanya, i molts dels que provenien del sud, evidentment no entenien el català, i no tenien gaires possibilitats ni necessitats de fer-ho, atès que la majoria treballava en feines que cansaven força, i el fet que socialment, feien pinya (tal com feien els catalans diguem-ne nadius). I la supressió del català fins a finals del setanta tampoc no va ajudar gaire. Cada ‘bàndol’ tenia una actitud de sentir-se una mica superior a l’altre. Per exemple, era habitual que diversos clients de la pastisseria regida pels pares de la meva dona insistien que se’ls adrecés en castellà fins i tot quan no hi havia cap problema de comprensió (per exemple, una senyora a qui se li havia dit que tal pastís valia ‘trenta pessetes’ va insistir que li’n diguessin el preu en castellà: ‘treinta pesetas’). D’altra banda, hi havia catalans que gastaven un cert esnobisme envers els nouvinguts, tot declarant que tenien poca cultura i poques possibilitats d’integrar-se. Feliçment, tot això ja començava a canviar. Hi havia cada cop més matrimonis mixtos. Els joves solien ser més inclusius que els seus pares i avis. (El meu cunyat em recomanar el llibre ‘Els altres catalans’, escrit originalment en castellà per un ‘nouvingut’ que ja havia passat uns quants anys a Catalunya: Paco Candel; diria que ‘Els altres catalans –un best-seller en tota regla a Catalunya– va marcar el començament del desglaç entre els catalans ‘nadius’ i els que havien arribat feia relativament poc.
La meva dona i jo ens van acabar separant –coses que passen– i vaig tornar a Londres durant quatre anys, on continuava llegint en català i parlant amb amics catalans que visitaven la ciutat. El 1984 –un altre títol “orwellià”- vaig tornar a Catalunya, concretament a Barcelona, solter i per un temps indefinit. Hi havia hagut força canvis. Hi havia una ràdio i una televisió públiques en llengua catalana. La Generalitat havia estat restaurada. Més gent parlava català i semblava que gairebé tothom l’entenia; o sigui, la tensió lingüística dels setanta anava desapareixent. Però des del punt de vista estranger Catalunya encara no existia. Els turistes solien anar cap a la costa, on una mena d’Espanya tòpica i falsa havia estat preparada especialment per a ells, sovint per empresaris catalans: “tablaos” mediocres, “souvenirs” tauromàquics, sangria a dojo. Quan els turistes s’arriscaven a visitar Barcelona, la gent els assenyalava, en part perquè n’hi havia tan pocs i en part perquè solien portar biquinis i banyadors…
L’actitud del govern central envers Catalunya variava, al meu punt de vista, entre una tolerància a contracor i restriccions descarades. Per exemple, Madrid va bloquejar el senyal del segon canal públic, el Canal 33 que es va haver d’emetre il·legalment fins que el govern central es va dignar a atorgar-lo una llicència. O bé, Madrid feia esforços persistents per reduir l’ús del català a les escoles. Un any després del 23-F, el govern va introduir la LOAPA, la Llei d’Harmonització del Procés Autonòmic, la funció de la qual era limitar les competències de les comunitats autònomes en general, i les de Catalunya en particular. Madrid volia fer veure, em va semblar, que mirava Catalunya amb una mena d’indiferència agressiva. L’arribada dels Jocs Olímpics va marcar un abans i després pel que feia a la relació de Catalunya amb el govern central i, de fet, amb el món sencer. La divisió fins aleshores latent entre Catalunya i Espanya va començar a mostrar-se. Quan el rei Juan Carlos va visitar l’estadi olímpic, el 1989, el van xiular. La Crida va fer el que va poder per penjar pancartes que deien FREEDOM FOR CATALONIA als llocs on hi havia més càmeres 9 de televisió. El català va ser el quart idioma oficial dels Jocs, malgrat que els senadors del PP van afirmar que això era ‘anticonstitucional’. I quan la Generalitat va publicar una sèrie d’anuncis a uns mitjans internacionals que deien que Barcelona era el capital d’un país que es deia Catalunya, molts espanyols es van enfadar (cosa que dóna peu a una pregunta òbvia: per què?).
Però potser la indicació més gran de la divisió entre Catalunya i Espanya van ser les audiències dels Jocs a la televisió: 2 milions a Catalunya, amb una població de sis milions; i vuit milions a Espanya, que tenia una població de 40 milions i escaig. I –és clar– hi havia la detenció de 25 persones acusades de pertànyer a Terra Lliure –que ja s’havia auto-dissolt-; 17 de les quals van ser torturades, un fet que Madrid no va ni explicar ni va investigar. Una actitud que delatava una tolerància zero envers l’independentisme català que no encaixava gens amb la llibertat d’expressió de pensaments, creences i opinions aparentment protegida per la Constitució. A partir del 1992, un tipus diferent de turista va començar a visitar Barcelona: turistes diguem neoculturals que, tanmateix, criticaven tot allò català per què el veien com a nacionalista en sentit més dretà i xenòfob de la paraula. Tot el que és català perquè, segons ells, és ‘nacionalista’. Qualsevol fet que contradeia aquesta idea fixa, o bé s’obviava o bé es rebutjava. Per exemple, en una festa vaig sentir com una noia anglesa que estava parlant amb una catalana, li va demanar el nom. En sentir que la catalana es deia Jordina, l’anglesa va dir ‘No, no, dóna’m la versió espanyola del teu nom, si us plau’. O bé, una noia que vaig conèixer i que havia viscut dos anys a Barcelona, em va dir: ‘No tinc res contra els catalans, però vull que em deixin viure a Espanya.’
Aquest tipus de mentalitat tancadíssima – per no dir arrogant – era més que frustrant per qualsevol persona, com jo mateix, que parlava català, i coneixia la història de Catalunya i que llegia literatura en català. Em va semblar que aquesta gent vivia en un univers paral·lel, una realitat que jo no veia enlloc. I també sabia que el costat negatiu d’un cert catalanisme present als anys setanta – les queixes sobre els nouvinguts del sud etc. – estava a les acaballes. I que cada cop hi havia més independentistes catalans i que aquests solien ser d’esquerres i antiracistes i antifeixistes. La immensa majoria dels grups feixistes i racistes, d’altra banda, solien ser defensors a ultrança d’Espanya. A més a més, no podia sinó adonar-me que ara hi havia molta més gent nascuda fora de l’estat espanyol que havien après el català. Entre els amics i coneguts i saludats avui en dia, per exemple, conec catalanoparlants d’Holanda, Alemanya, Cuba, Perú, Eslovènia, Txèquia, Tanzània, Senegal, Guinea-Conakry, Itàlia, Grècia, Índia, Amèrica…i la Gran Bretanya. * Durant els primers anys del nou mil·lenni, alguna cosa començava a canviar al món polític català. L’Estatut d’aleshores, o sigui, el segon Estatut des dels anys trenta, s’havia tornat clarament insuficient, en bona part perquè Madrid constantment bloquejava les transferències de competències acordades o fins i tot utilitzava les queixes de petits grupuscles anticatalans per bloquejar competències ja transferides. Com se sap, tots els partits al parlament de Catalunya menys el PP van confegir un tercer Estatut d’Autonomia que en el seu format original hauria atorgat a Catalunya el mateix estatus semi-federal del qual Euskadi havia gaudit ja durant molts anys. Va ser aprovat per referèndum a Catalunya, ribotejat amb rialletes però aprovat per les Corts espanyoles, i després enviat pel PP i el Defensor del Poble, que era del PSOE, al Tribunal Constitucional, que va trigar quatre anys llargs per aniquilar-lo ben aniquilat. L’endemà, 1.100.000 persones van protestar als carrers de BCN sobre aquesta ingerència poc legal (segons l’article 152.2 de la Constitució, l’Estatut retocat hauria d’haver estat aprovat una segona vegada per referèndum a Catalunya). La manifestació va ser obviada tant pels mitjans espanyols com pels estrangers, tot i que va marcar el començament del creixement crucial del moviment independentista català. Com se sap, els anys 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 i 2017 van veure una sèrie de manifestacions absolutament anòmales al continent europeu. Mai, però mai en la història sencera d’Europa, una població de set milions i mig d’habitants havia muntat manifestacions completament pacífiques d’entre un i dos milions de persones durant sis anys seguits. A més, mentre tot això passava, el 2014, la Generalitat va organitzar una consulta no-vinculant sobre la independència, legal segons l’article 144 de l’Estatut d’Autonomia. Un portaveu del govern central va dir, foteta, que en el cas que tingués lloc seria una ‘barbacoa’.
A la barbacoa, gairebé 2,500,000 persones van votar, 81% d’ells a favor de la independència. El periodista Pere Martí, que va publicar un llibre sobre la consulta, va dir en una entrevista a Catalunya Ràdio que l’executiu espanyol s’havia quedat bocabadat, esbalaït i sense paraules. Al cap i la fi, la seva actitud sempre havia estat la de fer veure que a Catalunya no passava res alhora que asseguraven a líders europeus preocupats per les manifestacions, que, en les paraules del Sr. Rajoy: ‘la immensa majoria de catalans volen romandre dins d’Espanya’. Més endavant Madrid va inhabilitar el president de Catalunya, Artur Mas, la vice-presidenta i la consellera d’ensenyament i els va imposar multes d’entre 24,000€ i 36,000€. Al setembre de 2017, els tres van rebre l’ordre de pagar una fiança de 5,2 milions d’euros al cap de poques setmanes, sota l’amenaça de l’embargament dels seus patrimonis. Que acaben de ser embargats, per cert.
Mentrestant el nou president, Carles Puigdemont, va anunciar que l’única solució política a l’augment del vot independentista seria un referèndum vinculant. Va fer 18 intents formals de negociar aquest referèndum; Madrid no en volia ni parlar. De fet, va ser només després de la divuitena reunió – i això m’ho va explicar Puigdemont en persona – que Madrid finalment va creure que el parlament tiraria endavant amb el referèndum. Tot i això, fins a l’últim moment Madrid va fer veure que no estava gens preocupat, ja que, segons l’executiu del PP, que ho va proclamar a tort i a dret, no hi hauria cap referèndum.
Al 19 de setembre uns deu mil efectius de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van ser traslladats a Catalunya. Van començar a fer ràtzies a impremtes i diaris locals, tot buscant urnes i paperetes. El 20 de setembre, van escorcollar diverses conselleries, tot detenint 14 funcionaris de la Generalitat que van portar, emmanillats, a la caserna de la Guàrdia Civil a BCN. Mentrestant, policies nacionals amb fusells de bales de goma (il·legals a Catalunya) van envoltar la seu de la CUP. Al setembre dia 29, el portaveu actual del “Gobierno”, Méndez de Vigo, va anunciar per enèsima vegada que no hi hauria cap referèndum però si la gent volia organitzar un pícnic, doncs endavant. El pícnic va tenir lloc a l’ú d’octubre. Mai en la història recent d’Europa, tanta gent pacífica havia fet pinya per protegir uns col·legis electorals d’unes forces d’ordre que no dubtava a utilitzar una violència policial impensable contra civils indefensos. A l’Europa occidental, si més no, no s’havia vist una brutalitat oficial semblant des de fa quatre dècades. Si la violència feia por, l’actitud dels representants de l’estat espanyol en feia encara més. Els polítics mentien pels descosits als mitjans afins i als periodistes estrangers, que no podien creure el que sentien, a saber: que la policia havia actuat correctament, que si hi havia hagut violència era perquè la gent l’havia 14 provocada, que només hi havia hagut dos ferits, que no hi havia hagut cap referèndum (de fet, 2,286,217 persones hi havien votat malgrat tot, 90,18% d’elles a favor de la independència). El rei espanyol, que va tenir una oportunitat perfecta per calmar els ànims, demanar disculpes per les ferides i els danys i tot seguit iniciar un diàleg, va resultar ser, al llarg d’un discurs autoritari i ple de mala bava que va xocar mitja Europa, un portaveu més del PP. En un intent d’evitar un empitjorament del conflicte, el president Puigdemont va intentar fer un pacte amb un Madrid que no va voler pactar res.
Tot seguit, Puigdemont va autoritzar el parlament a prendre les mesures que considerés necessàries i d’aquí la declaració de la república catalana independent, el divendres 17 d’octubre. * Pel que fa a les seqüeles, tots les sabem: les indicacions que el govern central faria servir violència extrema en el cas que s’implementés la república; les detencions de líders cívics i consellers elegits democràticament; la fugida a l’exili del president i quatre consellers més, per internacionalitzar el conflicte; l’aplicació abusiva i il·legal de l’article 155 de la Constitució, que ha tancat el parlament, imposat eleccions autonòmiques, traslladat bens culturals, i que a poc a poc va posant en marxa investigacions dels Mossos d’Esquadra, dels alcaldes, dels funcionaris i dels periodistes dels mitjans públics, als quals s’han prohibit una tirallonga de frases que podrien ser interpretades com a declaracions polítiques, de la mateixa manera que s’han prohibit llaços grocs i fonts grogues.
Catalunya ha deixat de somriure. Però el fet és que, tard o d’hora, el que havia de passar –el referèndum de l’ú d’octubre- ha acabat passant. Com més temps no es busca una solució seriosa a una situació anòmala –i dintre el marc de la democràcia espanyola i de la Unió Europea, Catalunya ha estat l’anomalia més gran de totes– la situació arribarà a un punt en què es torna més anòmala que mai. En què, per dir-ho així, la seva anormalitat esdevindrà tan visible, tan òbvia, tan palesa i evident i manifesta i palpable, que ningú no el pot ni obviar ni ignorar, per molt que facin veure que això és el que estan fent. I això és on som ara mateix. De fet, el que ha aconseguit l’anomenat Procés és que Catalunya sigui al mapa internacional, que arreu del planeta la gent s’ha assabentat de la seva existència, de la seva idiosincràsia i dels seus problemes. Una condició imprescindible per a la independència futura. Sota una dictadura com la de Franco, es pot amagar qualsevol cosa, fins que una democràcia posterior la tregui a la llum del dia. El problema és que Madrid mai no ha volgut, durant quaranta anys de simulada democràcia, treure la condició anòmala de Catalunya a la llum del dia. Tot el contrari: l’ha tractat com la gent de vegades tracta un pidolaire qualsevol: creient que si fas veure que ni el veus ni l’escoltes, desapareixerà. Però Catalunya no desapareixerà pas, en bona part perquè deu ser l’únic pidolaire del món que dóna més diners del que rep. D’aquí el gran error de Madrid, de tots els governs de Madrid: si no escoltes i no veus, no aprens res i acabes inventant explicacions que no tenen res a veure amb la realitat. L’explicació que Madrid està donant ara per l’explosió de desobediència civil democràtica que hi ha hagut recentment a Catalunya, és que és el resultat d’una conxorxa organitzada per quatre polítics radicals i que només cal eliminar aquests polítics perquè tot torni a ser com abans. Madrid no ha volgut veure ni escoltar que a Catalunya hi ha un moviment immens a favor de la independència: segurament l’únic de les seves característiques a tot Europa. Un moviment que consisteix en ciutadans provinents de totes les classes socials, de tots els orígens geogràfics, i d’edats ben diferents. Ciutadans com ara l’alcalde d’Esponellà, un poble de 456 habitants a la comarca del Pla de l’Estany. A l’ ú d’octubre, a Esponellà, com arreu de Catalunya, els habitants i la gent dels pobles propers van envoltar el col·legi electoral per evitar que la policia hi entrés. Desenes d’efectius de la Guàrdia Civil van obrir-se camí entre la gent utilitzant la força, però l’urna ja havia estat amagada; van esbotzar les portes de l’ambulatori local, creient que l’urna hi era, però no. Mai no la van trobar. Dies després, en una conversa amb un periodista local, l’alcalde va dir: ‘Ostres, però aquell dia hi havia tanta, tanta gent aquí. Més fins i tot que al nostre Dia de la Carbassa’. I Madrid creu que tot el que Catalunya necessita són cada cop més càstigs per fer front a ‘radicals’ indesitjables com l’alcalde d’Esponellà.

L’HORA DEL POBLE

 

Tots esperem amb frisança les 6 de la tarda de demà. Esperem a veure què dirà i com dirà l’Honorable President de Catalunya, Carles Puigdemont, que el poble català vol independitzar-se d’una Espanya que ens menysté i ens humilia permanentment de fa segles, però amb més intensitat, si cal, aquests darrers temps.

Però ens equivocaríem si penséssim que és el President Pigdemont, amb tot el seu Govern, els que demà a la tarda seran protagonistes. Els protagonistes de debò són tota aquesta majoria de catalans que el diumenge, dia 1 d’ octubre, van sortir amb decisió, fermesa i valentia a dir que ja n’hi havia prou de sotmetiment i que volem una república independent.

Aquests dies hem pogut veure amb ràbia i tristesa una vegada i una altra tota la repressió que aquest tan poc democràtic govern del PP va manar fer a les forces d’ordre (o més aviat de desordre) públic. Així i tot, el poble va aguantar amb estoïcisme, infinita paciència i pacifisme gandià totes les càrregues policials i, a cada càrrega, s’anava carregant de raó, de raons i determinació per tirar endavant tot allò que un dia va decidir començar. És per això mateix que el Govern de Catalunya s’ha sentit reforçat i legitimat a dur fins al final aquest procés que vam començar ja fa temps amb mil i una dificultats.

Demà serà un dia important i caldrà estar més que mai al costat dels nostres representants i governants i fer-los confiança perquè fins ara no ens han fallat i ells han estat els primers en donar la cara sense por. Demà caldrà seguir sent pacífics, estar més serens i units que mai i continuar amb aquesta «revolució dels somriures», tal com la va batejar la Muriel Casals. No tinguem pressa. Mirem de no equivocar-nos. Cal estar disposats a dialogar tant com faci falta. Caldrà anar a buscar els negociadors que faci falta i asseure’ns a la taula tant temps com sigui necessari. Caldrà que algú obligui al govern espanyol a acceptar-ho i fer negociacions d’igual a igual. Però, com que tenim la raó, estem convençuts que al final la raó triomfarà.

No volem discutir res des de l’enfrontament sinó des del respecte als altres. No ens enfrontem a ningú. No volem el mal de ningú. Només volem ser nosaltres mateixos i decidir el nostre futur amb llibertat i no continuar amb la ignomínia que significa la situació actual.

Demà acompanyem el Govern i el Parlament cadascú allà on sigui. Molts hi seran físicament presents per donar-los força i escalf. Els altres ho farem en esperit, però també hi serem. Però cal que recordem tots una cosa: caldran molts herois, però no ens calen màrtirs. Hem de procurar que tots puguem fer el cim.

QUAN A ESPANYA LA COVARDIA ESDEVÉ VIRTUT

1506970117394

-¿Mamá, dónde está papa?

-En Cataluña, hijo, defendiendo la Constitución.

-¿Y cómo se defiende la Constitución?

-Pegando porrazos a gente que quiere votar. A viejecitas indefensas, a jovénes con las manos en alto en son de paz y gritando «Somos gente pacífica», a familias sentadas entorno a una mesa charlando animadamente…

Aquesta hauria de ser la conversa entre un fill de policia o guardia civil amb la seva mare si de veritat volgués ser honesta. Però estic segur que seran totes unes altres converses ben distintes les que se sentiran a milers de llars espanyoles durant aquests llargs dies de vergonya i mentides.

No sé què diran els llibres d’història del que va passar diumenge passat a Catalunya. De mica en mica s’aniran decantant les notícies, de la mateixa manera com es decanta un vi per tal de veure exactament quin és i com és el pòsit que deixa. I una de les coses que s’hi veurà i hi destacarà serà, sense cap mena de dubte, les ignominioses, bestials, covardes i desproporcionades càrregues que la policia i la guàrdia civil van fer a molts llocs de Catalunya.

Si tot el que vam poder veure aquell dia ja és una cosa terrible i molt greu en un Estat que pertany a la Unió Europea i que es diu democràtic, encara ho és més que des del primer moment ho volguessin negar tergiversant els fets i volent-los negar. Les imatges i els vídeos han fet la volta al món i l’evidència de la seva bàrbara actuació ha estat tan gran que s’han quedat sense explicacions lògiques i plausibles.

I fou llavors quan van començar a buscar subterfugis i a donar explicacions sense cap mena de credibilitat. A més, ho han anat fent enarborant la bandera del compliment de la llei embolicant-ho tot amb la mentida. Aquesta segona invasió dels bàrbars ha ferit la sensibilitat de tothom amb un mínim de sentit comú i la dignitat de tot un poble. I encara més quan es van sabent detalls de com van anar les coses. Ha estat tot tan greu que ells mateixos comencen a demanar perdó de forma dissimulada. Se’n comencen a adonar del que han fet i alguns se’n donen vergonya.

Per això afirmo sense cap mena de temor al títol d’aquest apunt que el que van fer la majoria d’aquelles bèsties va ser una covardia. I m’hi reafirmo després d’haver llegit la crònica dels fets que van passar a Callús i que va viure en primera persona el Jordi Badia i Pujol a VilaWeb i que podeu llegir clicant AQUÍ. El text, a més, ens fa adonar d’una cosa que ja s’havia insinuat des del primer moment però que, a poc a poc, s’ha anat podent comprovar: que els guàrdies civils es van acarnissar especialment en pobles petits i que la policia ho van fer en llocs molt determinats de capitals grans. Si en voleu uns exemples, us en deixo uns quants aquí:

  • Tothom va poder veure l’entrada triomfal que van fer aquells salvatges a cops de mall al local electoral de Sant Julià de Ramis. Sabeu per què justament allà? Doncs perquè allà era on havia de votar el President Puigdemont.
  • Un altre cas que va estremir tothom fou el de Fonollosa, un poblet de 250 habitants on anys enrere va ser alcalde el diputat David Bonvehí, coordinador executiu del PDECat. S’hi van presentar 50 o 60 matons i van entrar com en cavall d’ Atila destrossant-ho tot.
  • Un tercer cas és de l’institut Quercus de Sant Joan de Vilatorrada. A Sant Joan de Vilatorrada, tothom sospita que hi van anar per fer pagar al pallasso Jordi Pessarrodona, regidor d’ERC a l’Ajuntament d’aquest poble i molt conegut a la comarca per la seva feina. El Jordi s’havia fet una foto al costat d’un policia a Barcelona amb el seu nas de pallasso i es veu que no li van perdonar aquest gran insult al seu alt honor de policies-madelman. Aquests covards el diumenge es van venjar estomacant-lo tant com van poder i deixant-lo baldat i humiliat a terra.
  • I com a Sant Joan de Vilatorrada o a Sant Julià de Ramis, els vàndals van fer-ho a Sabadell, on votava la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell. O a Sant Vicenç dels Horts, on hi votava el Vicepresident Junqueras); o a Sant Carles de la Ràpita, on hi votava Josep Lluís Salvadó, a qui ja l’havien tractat d’humiliar detenint-lo de mala manera i emmanillant-lo com un delinqüent qualsevol; o tractant d’assaltant el col·legi de Verges (vila natal de Lluís Llach), lloc on els habitants del poble van tallar-hi els accessos eficaçment i no van poder fer gaires barrabassades. Però, com que el diumenge no hi van poder fer mal a plena llum del dia, la venjança va arribar dimecres a la nit d’amagat i de la forma més covarda i vergonyosa possible quan van rebentar totes les rodes dels cotxes que van trobar. I, és clar, hi havien d’afegir a aquest trist panorama encara les quatre capitals de provincia, que també tenen per a ells un caràcter simbòlic.

Com fa constar Jordi Badia en la seva crònica, «la immensa majoria de municipis atacats van ser petits. Fonollosa té 251 habitants. Callús, 2.057. Una bona colla no arriben a deu mil habitants: Alcarràs(9.297), Roquetes (8.165), Sant Esteve Sesrovires(7.644)… Però per què van anar-hi, a tants pobles petits? Hi heu pensat? Si la cosa era endur-se urnes carregades de vots, per què no es van concentrar tots a Barcelona i l’àrea metropolitana? Si haguessin segrestat totes les urnes de la capital sí que haurien invalidat el resultat del referèndum. És ben clar: van anar a poblets per trobar-hi poca resistència. I hi van anar amb dotacions exagerades. Les ordres eren de fer mal i que s’escampés la por. Segrestar urnes era l’excusa. La intenció de debò era atemorir: que tot Catalunya tingués por. Per tant, com més quantitat de notícies arribessin, millor per a la seva tàctica psicològica. I van triar la via dels covards: desenes i desenes d’agents armats i protegits amb casc contra un grapat d’homes i dones de pobles petits, amb les mans alçades i cridant ‘Som gent pacífica!’. Són tan covards com els qui els envien i els aplaudeixen: Rajoy, Sáenz, Rivera, Arrimadas, Guerra… I els qui s’ho miren i callen: P. Sánchez, Iceta, Ros (Coscubiela?)… Tots s’oposen al referèndum no pas perquè sigui «il·legal», sinó perquè saben que el perdrien. Covards».

CARTA ABIERTA AL SR ALFONSO GUERRA SOBRE LA ENSEÑANZA DEL ODIO EN CATALUÑA .

58

CARTA ABIERTA AL SR ALFONSO GUERRA SOBRE LA ENSEÑANZA DEL ODIO EN CATALUÑA .

Sr Alfonso Guerra,

Después de ver en TV su intervención en una radio estatal, quiero dirigirme a Vd. como catalana y como profesional de la psicología clínica infanto-juvenil que durante muchos años se ha dedicado a entender el mundo emocional de los niños y seguir muy de cerca su aprendizaje y evolución.

En mi trabajo, desde hace mas de 40 años, en un CSMIJ (centro de salud mental infanto-juvenil) he tenido la oportunidad de colaborar estrechamente con escuelas públicas y concertadas de la ciudad de Barcelona, así como con los equipos de atención psicopedagógica (EAP) y le puedo asegurar con total rotundidad que en Cataluña se enseña el currículum adecuado a cada edad, pero sobretodo se enseña a amar a Cataluña, jamás a odiar a España.

Seguro que Vd. es conocedor que el ser humano aprende en la escuela, pero sobretodo aprende de la familia y de la calle. Cuando esos españoles tan patriotas despiden a la Guardia Civil con frases como “a por ellos”, están dando la gran clase magistral de odio hacia los catalanes. Los niños, quizás no entiendan lo que está pasando, pero ven a sus padres, abuelos, tías y vecinos vociferar ”a por ellos”. En sus mentes aún frágiles empieza a forjarse la idea de que los catalanes deben ser muy malos que hay que ir por ellos. Así, Sr Guerra, nace el odio, pero el odio de Vds. hacia nosotros, los catalanes. No al revés.

Pero sigamos, llega la Guardia Civil a Cataluña y se encuentra con un pueblo pacífico que sólo quiere votar y arremeten brutalmente contra él. Rompen mobiliario, destrozan puertas de acceso, se aporrea a abuelos, ancianas, se tira por el suelo a mucha gente joven y a una de ellas le rompen tres dedos uno a uno.. Que le voy a contar!! Vd. Ya lo debe saber, lo habrá visto, aunque en las TV españolas no han salido esas imágenes, sólo las que les han interesado mostrar. En el caso de que no las haya visto, muy amablemente se les puedo facilitar. Las tengo casi todas.

Pero sigamos con el aprendizaje del odio. Cuando el día termina, esos guardias civiles celebran por todo lo alto su hazaña, alteran el orden público increpando a gente buena que sólo toma un café en una terraza, además echan por el balcón del hotel donde están alojados botellas llenas de orina contra aquellos que están en la calle gritando que se vayan. Pero no por ser Guardia civiles, sino por alterar el orden público; si hubieran sido hooligans ingleses igualmente les hubiéramos echado. Esto no es producto de mi imaginación, está denunciado, si es que se avienen a aceptar denuncias o prefieren decir que es un tema del 0,001 por ciento de afectados.

¿Que aprenden de todo esto los niños españoles?, pues que el Sr ministro Zoido viene a darles las gracias “felicidades por vuestro comportamiento” y estos guardias civiles, que muchos tendrán hijos, regresaran a sus casas con orgullo, enseñando a sus hijos que el odio y la violencia tiene premio.

Así Sr Guerra se hace la escuela del odio, así enseñan Vds. en las calles españolas a los futuros españoles para que sigan odiando a lo catalanes. ¿Y en su entrevista hablaba de odio? ¿supongo que se referiría al suyo?. Que tenga un buen día. Ah! Y estoy a su disposición por si quiere intercambiar amablemente sobre educación, aprendizaje y emoción. De otras cosas no sé mucho, pero de eso creo que entiendo un poco.

Rosa Agulló Gasull

Dra. en psicología i psicóloga clínica

CARTA OBERTA AL REI D’ESPANYA

Us convido a llegir aquesta carta de la Montserrat Camps Gaset al seu blog QUADERNS GRECS

Majestat,

us heu deixat perdre una magnífica ocasió de fer de Rei. Només teníeu una oportunitat, i era d’or, per estendre ponts d’entesa, i ni tan sols us n’heu adonat. Els ponts, fràgils, han caigut al vostre pas.

No esperava que us mostréssiu partidari de la independència de Catalunya. No esperava tampoc que revoquéssiu el Decret de Nova Planta del vostre antecessor, de qui dueu el nom. No esperava tan sols que acceptéssiu, així, en públic, que la sagrada unitat d’Espanya es pot dissoldre. No esperava que ens donéssiu la raó.

Esperava que estiguéssiu més informat, vós que parleu moltes llengües que els vostres súbdits governants no parlen. Esperava que llegíssiu la premsa estrangera, que sabéssiu, com a bon Rei, distingir la veritat de la mentida. Esperava que tinguéssiu el discerniment de saber de quins consellers us podeu fiar, i que no són els aduladors que papallonegen per la vostra cort vuitcentista. Esperava que escoltéssiu la veu discordant que no afalaga, per trobar la saviesa que s’espera d’un Rei.

Us han ensenyat els parlars d’Espanya, però no els feu servir. No heu dit ni una paraula en català, que coneixeu. Heu estudiat un idioma d’Espanya, però no heu après a escoltar les raons i les parles diverses dels seus fills. Ni la parla, ni les raons.

Esperava que diguéssiu que la violència no va enlloc. Que si algú s’havia ultrapassat en l’exercici de les ordres, era reprovable. Que investigaríeu per què avui tants catalans i tants estrangers diuen que a Catalunya hi va haver violència. Esperava que diguéssiu que no acceptareu mai la violència contra els vostres súbdits, ni que sigui per ordre d’alguns governants. Que per això sou Rei, per garantir que ningú no farà mal a un súbdit desarmat.

Potser perquè vaig llegir, de jove, molt Lope de Vega i molt Calderón de la Barca, i molta poesia èpica medieval, m’esperava un Rei que s’alcés en defensa de la justícia, que allargués la mà als vassalls maltractats, es comprometés a castigar els qui els han fet mal i donés als seus súbdits la seguretat que es trobaven a casa. A tots.

Esperava que proposéssiu diàleg. Que entenguéssiu i féssiu entendre a tot Espanya que hi ha súbdits vostres que no se senten a gust sent-ho, i que val la pena escoltar-los, perquè són els vostres súbdits, o almenys és el que ens diuen. Esperava que us oferíssiu a construir ponts, a desfer malentesos, a donar raons perquè tothom vegi que la llei que defenseu és bona per a tothom i, que si no ho és, la canviareu perquè tothom hi surti guanyant.

Esperava que els meus amics, companys i parents que no volen la independència es trobessin acompanyats i compresos quan avui s’han manifestat amb mi en contra de la violència. Esperava que els donéssiu, que ens donéssiu, raons per argumentar que la independència és pitjor que ser súbdit vostre.

Només heu repetit les paraules i els arguments del partit que governa. No heu posat ni una espurna de novetat ni de llum en el vostre discurs. No heu demostrat que hàgiu vist res, que hàgiu entès res. No heu estat per damunt dels partidismes, com hauria d’estar un Rei.

Heu demostrat que no sou el Rei de tots els espanyols. No sou el Rei dels catalans que no enteneu, però tampoc no sou el Rei dels espanyols que volen una altra Espanya, amb Catalunya a dintre. No sou el Rei dels espanyols que no volen un Rei.

Avui podíeu demostrar que té sentit, per als espanyols, tenir monarquia en lloc de República, que el pes de la dinastia no és més poderós que el seny i el criteri de l’individu que la representa. Podíeu demostrar que el que mai no vau guanyar per les urnes ho heu adquirit per la vostra intel·ligència. Podíeu demostrar que, amb la vostra actitud, us heu fet digne d’una corona que el poble mai no va triar.

L’únic que heu demostrat és que, si només sabeu repetir el que diu el govern, no feu cap falta.

Adéu, Espanya.

“AGENTES DEL DESORDEN”

 

El diumenge a Catalunya els anomenats “agentes del orden” es van convertir en“agentes del desorden” durant tot el dia. I a la nit, aquests bèsties (que tenen més testosterona que cervell) es van fer una foto davant el seu Piolín, que han publicat triomfants amb la llegenda Orgullosos de vosotros y con LA SATISFACCION DEL DEBER CUMPLIDO”.
Veient això, jo em faig un seguit de preguntes:
-Qui va ser el boig que manar fer aquesta carnisseria contra un poble que estava votant tranquil·lament, o fent un dinar popular, o simplement passejant i acompanyant familiars o amics que votaven o estaven en un col·legi electoral?
-Un agent de l’ordre ha d’estomacar tothom qui tingui al davant de forma tan discriminada i brutal com van fer-ho policies nacionals i guàrdia civil?
-Jo tenia entès que un agent de l’ordre públic és aquell que s’encarrega de la seguretat i l’ordre públics. Aquests animalots que han vingut a estomacar han acomplert aquesta feina o més aviat han fet tot el contrari?
-Si comparem la bona feina que el diumenge van fer el Mossos d’Esquadra amb la mala feina que va fer guàrdia Civil i la Policia Nacional no hi trobaríem unes quantes i notables diferències?
-Ja sabem que en les Forces i Cossos de Seguretat hi ha un principi fonamental que es diu obediència. Però aquesta obediència ha de ser cega? Sota l’empara i el paraigua de què s’anomena «obediència deguda» s’hi pot aixoplugar qualsevol excés? No es van excedir molts d’aquests animalots que van arribar a Catalunya per obrir caps i fer sang indiscriminadament amb una mirada d’odi que feia feredat?
Diego Pérez de los Cobos, el coronel de la Guàrdia Civil que el PP ha posat davant de l’operatiu, era la persona més adequada, coneixent tot el seu passat?. Segons diuen molts professionals del dret seria una mica discutible posar-lo a manar el Mossos d’Esquadra de la forma com es va fer.
–Jo no entenc res de lleis ni sé un borrall de dret. Però he llegit que hi ha la llei orgànica 2/86 de les forces i cossos de seguretat que, a més de tenir en compte uns principis bàsics d’actuació que es fonamenten en «actuar amb absoluta neutralitat política i imparcialitat» i amb «integritat i dignitat», remarca la importància de la subjecció –sempre dins de l’exercici professional– als principis de jerarquia i subordinació, especificant que«l’obediència deguda en cap cas podrà emparar ordres manifestament il·legals». Alguns entesos en el camp del dret es qüestionen seriosament si eren totalment impecables i ajustades a la llei les ordres que aquest senyor va donar i fins i tot si ho eren les del jutge. Però es veu que totes aquestes coses tan trivials el diumenge no comptaven gaire…
Podríem seguir fent-nos preguntes d’aquesta mena durant un any seguit. No cal. Val més que mirem amb una mica d’atenció les imatges que els mitjans ens han anat proporcionant durant aquestes darreres hores o que analitzem allò que molts ciutadans han hagut de patir en la seva pròpia carn (mai millor dit). I no ens queda més remei que constatar una cosa: hi ha bèsties que es comporten molt millor que aquestes bèsties humanes que ens han enviat. I que en alguns casos es fa realitat aquella frase que diu «com més conec la policia, menys por tinc als delinqüents». Però, per sort, no tots són iguals. Necessitem i ens mereixem una policia que vetlli per l’ordre públic i que no vingui a posar desordre. De desordre ens en sobra.

Jordi Pujol: MEMÒRIES (1930-1980)

memories-jordi-pujol_historia-duna-conviccioAcabo de llegir la primera part de les memòries del President Pujol escrites pel periodista Manuel Cuyàs i publicades el 2007 (Memòries 1930-1980). Em direu que, com sempre, vaig una mica tard. Segur que sí. Però hi ha coses, hi ha llibres, hi ha personatges, hi ha temes que no caduquen mai i són intemporals. Ara que tot porta data de caducitat i ens recomanen que ens hi hem de fixar molt si no volem morir enverinats, sempre és profitós -i molt- retornar a temes antics i passats de moda (per alguns).

Ja sabem que unes memòries sempre han d’anar acompanyades de molts interrogants. Els personatges que les escriuen expliquen exactament el que són i no deformen la narració? Estic segur que a qualsevol llibre de memòries se li podria retreure un pilot de coses i d’inexactituds. És segur que ningú explica exactament el que va passar. Tots ho expliquen des de la seva visió personal, des de la cara del prisma totalment i necessàriament parcial com sempre acostuma a passar.

Tenia ganes de llegir aquest primer llibre de les memòries del President Pujol perquè és un període que jo no vaig poder viure totalment en primera persona des de dins. El primer període perquè jo encara no havia nascut o era molt jove. I el darrer període el vaig viure des de l’Uruguai i, tot i que feia esforços d’estar al dia d’allò què passava a Catalunya, era difícil en aquells temps estar-ne al corrent i al dia. Ara, amb internet, seria tot molt diferent.

Una conclusió de la lectura d’aquesta primera part de les memòries? Que ja estaria satisfet de què la majoria de nosaltres haguéssim fet per Catalunya una mil·lèsima part del que va fer ell. Sempre ha estat de moda fer llenya de l’arbre caigut i en el cas del President Pujol, no ha estat diferent. Què ens ha decebut en un munt de coses? És clar. En tenim motius d’estar decebuts? És clar que tenim motius d’estar decebuts d’algunes coses del seu comportament. Qui, però, no ha d’estar decebut de moltes coses del seu comportament i qui no ha tingut més d’un cop vergonya aliena de comportaments d’alguna gent que haurien de ser exemples públics? Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…

Per acabar, només diré que ha estat prou alliçonador llegir el llibre i que -com explicava Manuel Cuyàs quan va parlar amb ell per primera vegada sobre la famosa confessió de l’ex-president de la Generalitat el 25 de juliol del 2014, podria estar totalment d’acord amb la frase que Pujol li va dir: ‘Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa’.

No crec que ningú pugui negar que Pujol ha estat molt llest i ha donat molts tombs a quasi tots els seus adversaris polítics en tots els seus anys de vida política. Si en féssim un capmàs em sembla que el resultat seria ben positiu. Però també és cert que ha espatllat molt les coses per «ser més burro del que tothom es pensa» en algunes coses i en alguns moments. Ell mateix ho reconeix i la història tampoc no ho deixarà passar.

Però, ara que l’arbre ja és a terra i ja tothom n’ha fet prou llenya, no acabo d’entendre perquè no afegeix un altre volum a les seves memòries i ens explica tota la merda que ell ha pogut veure de ben a prop en altres líders que no fan més que fer-se el pinxo i que, si els traguessin els draps bruts al sol, haurien de córrer a amagar-se…