Mangantes

“MANGANTE” és una paraula provinent del llenguatge caló, que és la llengua mixta que ha anat sorgint del contacte entre el castellà i la llengua romaní al llarg dels últims sis segles.
Segons el diccionari el verb “MANGAR” significa “robar, furtar, estafar o agafar alguna cosa amb engany”; i “MANGANTE”és equivalent a “pocavergonya i a persona menyspreable sense ofici ni benefici”.
En la foto podem veure com aquests mangantes del PP van posar la seva seu al lloc més adient. El millor lloc que podien trobar era damunt d’aquesta coneguda cadena de botigues de roba i, per tant, podem fer fàcilment una bona associació d’idees: PP=MANGO.
De la mateixa manera que l’insigne filòleg i lexicòleg Julio Casares, afirmava que el caló és un veritable llenguatge natural que fan servirhabitualment els gitanos, també podem dir que la forma natural que fa servir el PP és el “mangoneo”, el frau, el robatori descarat i la pocavergonya és el seu natural fer en el dia a dia. No hi ha cap més partit a tot Europa que tingui tants cassos de corrupció com ells. I els jutges, de moment, veiem que fan els ulls molt grossos i s’han convertit en els seus naturals protectors i còmplices. Ningú sap qui és aquell “M. Rajoy” dels papers de Bàrcenas i, de moment, poquets -ben poquests- han anat a la presó per corrupció (i, si hi han anat, en surten prou ràpid, a fe de Déu!). Els judicis s’allarguen, desapareixen proves, es cremen arxius, s’asclen ordinadors a cops de martell i no passa res.
Però, això sí, mentrestant s’apressen els seus braços executors a posar a la garjola, ràpidament, de forma totalment injusta i sense judici previ, independentistes catalans.
El que dèiem: uns solemnes mangantes en totes les seves accepcions de la paraula.

Pudor de claveguera

El olordecoloniatítol d’aquest apunt me l’ha suggerit un molt bon llibre que estic llegint aquests dies que tenia pendent de feia molt temps i que es titula OLOR DE COLÒNIA de la Sílvia Alcàntara. L’autora fa servir el mot colònia en un doble sentit: com a aigua de colònia (perfum) i com a colònia industrial (aquells conjunts d’instal·lacions industrials separats dels nuclis de població, amb cases per a obrers i encarregats, església, escola, economat i altres dependències). I ja de passada, us recomano vivament la lectura del llibre, del qual en parlaré un altre dia.

L’apunt d’avui no es tracta d’olor sinó de pudor. Tant l’olor com la pudor només la sentim en els primers moments a través de l’olfacte, que és el sentit encarregat de detectar i processar les olors. Al cap d’una estona ens hi acostumem i la deixem de sentir. Per exemple, la pudor d’una cort de porcs només la sentim quan sortim de la cort i hi tornem a entrar al cap d’una estona. Si ens quedem una estona llarga en un lloc on hi hagi pudor intensa, deixarem de sentir-la passat un període de temps. El mateix passa amb qualsevol de les altres olors fortes. Les persones, per bé o per mal, ens acostumem a tot i també a això.

Fa temps que sentim a parlar de les clavegueres de l’estat i sembla que ja ens hàgim acostumat a la pudor d’aquestes clavegueres, a les males pràctiques i a la corrupció que hi ha al Ministeri d’Interior. Deuen estar tan plens de merda els dipòsits d’aquest Ministeri que ara ja sobreïx per tot arreu, cada dia se’n van coneixent més casos i a les compareixences que hi ha hagut al Parlament de Catalunya per descobrir-ne alguna cosa, per exemple, s’han donat detalls tan escabrosos i proves tan contundents com per evidenciar i donar per fet que hi ha hagut molta brutícia, molt joc brut i durant molts anys.

Ara, en un documental de MEDIAPRO titulat LAS CLOACAS DE INTERIOR s’ha volgut explicar tot això i, quan s’intentava projectar a la comissió de l’ Operació Catalunya al congrés, s’han trobat que el PP, PSOE i CIUTADANS l’han vetat, tal com es feia en els millors temps de la dictadura franquista. La censura encara funciona -i molt- en aquesta Espanya cada cop més corrupta i que sembla que no vol descobrir la veritat i anar al fons de les coses per fer net d’una punyetera vegada. De totes maneres, confio poder veure aquest documental ben aviat a les televisions i ja està anunciat també en alguna sala de cine de Barcelona. Ja en sentirem a parlar en aquests pròxims temps

Ens hem acostumat tant a certes pudors que sembla que ja no les sentim. Parafrasejant Hamlet, podríem dir que “alguna cosa fa pudor de podrit al Regne d’Espanya”. La corrupció s’ha generalitzat tant que ha passat a ser una cosa habitual i, ja se sap, allò que és habitual deixa de ser notícia i no crida l’atenció. És cert que la corrupció ha existit sempre i seguirà existint perquè és consubstancial en l’ésser humà, però en una vertadera democràcia s’hi han de posar els elements necessaris per a descobrir-la, parar-la, denunciar-la i castigar-la. L’important i el més greu no són els casos particulars sinó aquest habituament general, aquesta acceptació mansa i silenciosa de què és quelcom inevitable. Sembla que l’estat sigui incapaç de controlar que els nivells de corrupció no només no avancin, sinó que disminueixin. I sembla que en sigui incapaç perquè hi veiem embolicats els més alts càrrecs polítics, funcionaris públics i gent que hauria de ser exemplar i qui vetllés perquè això no succeís. I comprovem, malauradament, que cada dia augmenten més els casos de males pràctiques en els afers públics i, encara pitjor, s’està fent un cribratge tan injust que només paguen aquells que no tenen padrins.

Ens acostumem tant a les coses i a les situacions que els paisatges habituals se’ns tornen tan familiars que ja no ens criden l’atenció, no els veiem i passem de llarg. Hem perdut tant sentit crític que quan un ministre d’interior ens menteix només una petita minoria li demana la dimissió i cap ministeri fiscal s’atreveix a investigar-lo perquè sap que li va el sou i el càrrec, en un país on la separació de poders fa anys que ha passat a millor vida.

És greu perdre la noció de les coses i adoptar l’actitud d’amagar el cap sota l’ala no volent saber la realitat perquè és massa crua i és tan bruta que fa massa pudor. Ens hem tornat d’una manera que quan la pudor ens molesta la volem tapar amb perfums… i, és clar, no fem més que espatllar-ho en lloc d’adobar-ho.

Qui és mereixedor de menyspreu?

11 dels 14 ministres d’Aznar estan imputats, van cobrar sobresous o han hagut de dormir alguns dies a la presó.

—————————————————————————————-

Un dels articles més durs, més directes, més indignats i més inflamats contra Rajoy i contra el PP que he llegir darrerament l’ha escrit avui el professor Ramón Cotarelo. Us deixo l’enllaç per si voleu anar al seu blog per poder-lo llegir: DESDE MI MAS PROFUNDO DESPRECIO

Del professor Cotarelo ja n’he parlat altres vegades. L’acostumo a llegir perquè considero que és dels analistes polítics més clarividents que hi ha i crec que fa uns comentaris sobre l’actualitat política prou ajustats perquè ens l’escoltem. I sobre el que passa a Catalunya és dels qui millor ho entenen enllà de l’ Ebre. En el seu article d’avui parla del menyspreu que li mereix aquesta gent del PP i ho fa des de la justa indignació. I amb raó, perquè jo estic també d’acord amb ell en què darrerament hem tingut una colla de governants indignes, mira’ls per on els miris.

Per a mi és mereixedor de menyspreu aquell que fa les coses malament essent-ne conscient.  I aquest principi val tant per un dentista, per un polític, per un professor, per un bisbe o per un pagès. Val per tots i per totes les professions. En altres temps més llunyans hi havia com una espècie de codi d’honor personal per fer les coses bé i es valorava la professionalitat, la paraula donada, les coses ben fetes, alguns valors socials i personals que sembla que darrerament s’han anat perdent. Parlant de política, concretament, dóna la impressió que els principis fundacionals dels partits i els principis morals personals s’haguessin anat quedant pel camí i alguns partits resulten ja irrecognoscibles. Ser íntegre sembla que ja no cal per a ser polític i sembla que més aviat s’ha de ser tot el contrari si es vol subsistir en aquest món força obscur, ple de paranys i de sucoses temptacions. Aquells anys de vaques grasses estava ben vist fer negocis tèrbols i operacions arriscades –per dir-ho d’alguna manera- i al límit de la llei. I si alguna vegada es podia fer servir la llei de l’embut per portar l’aigua al propi molí i es trepitjava aquella subtil línia vermella entre legal·litat i il·legalitat, no passava res. Tothom ho sabia i tothom callava per allò de que ‘tots ho fan’ i hi havia diners per a tot i per a tots. Si desapareixia algun bitllet del munt ningú ho notaria… Però va arribar la crisi i les coses anaven seguint igual perquè els vicis costa molt de canviar-los.

És cert que tots podríem trobar en la nostra memòria accions personals o de grup que potser en cert moment de la nostra vida eren ben vistes o tolerades i que ara ens repugnarien i no les faríem de cap de les maneres. En consciència social crec que s’ha avançat força i la societat cada cop accepta menys les desigualtats, certs privilegis i certes posicions heretades de naixement. Sí, em refereixo a això de la Corona que encara ens toca arrossegar… També la societat acceptarà cada vegada menys l’actual forma de fer política. Les coses canviaran encara que aquestes marmotes que tenim no vulguin fer-ho. Si no ho fan de grat, ho hauran de fer per força, tot i que uns resultats del baròmetre del CIS que han sortit avui mateix sobre la intenció de vot fan posar els pèls de punta. Sembla mentida que la gent no s’adoni del que està passant!

Fa temps que es veu venir que aquest estat de coses i aquestes maneres de fer han d’acabar malament i no cal ser profeta per endevinar-ho. A la sortida final de les clavegueres es veu sortir la merda, encara que la portin mar endins perquè no en vagi massa. Resulta que ningú s’havia adonat de res, ningú sabia res i encara ara –quan tenen un peu i mig a la presó-  tenen la barra de negar l’evidència. Per això mateix, aquesta gent que ara haurà de passar pel jutjat -i més d’un per la presó- i que encara són capaços de negar les coses més evidents és que necessàriament han de ser objecte de menyspreu. Per això el professor Cotarelo diu el que diu  i té més raó que un sant, tot i que ell no hi cregui massa…

La indecència institucionalitzada

Em sembla que és Eduardo Galeano (no ho recordo amb exactitud) que en el seu llibrePatas arriba-La escuela del mundo al revés“ explica que a Paraguai hi havia un músic molt popular que tocava l’arpa i no faltava a cap de les festes populars dels pobles de la contrada. Com que l’arpa és un instrument molt voluminós i força pesat, sempre anava amb dues mules; en una hi carregava l’arpa i a l’altra hi pujava ell. Un dia uns lladres van assaltar-lo en un camí solitari, el van apallissar, li van robar les mules, l’arpa i els pocs diners que havia guanyat. Quan el van trobar tot baldat vora el camí li van preguntar què li havia passat. Va contestar-los: M’han robat les mules. M’han robat els diners i l’arpa. Però no m’han pogut robar la música…

Aquesta porqueria de partit en què s’ha convertit el PP –i que ens toca patir tots d’una o altra manera- pot fer totes les barrabassades inimaginables que estem veient però no ens podrà robar la música. Essent com és el partit més corrupte i indecent se’ns vol mostrar com el gran defensor del dret, de la unitat d’ Espanya i com a exemple de tot el millor que pot haver-hi. La falta de decència que demostra cada dia és tan impressionant que no puc entendre com encara hi pot haver algun espanyol que el pugui votar. El que està fent en quasi tots els àmbits de la política i de la societat és tant vergonyós i vituperable que sembla impossible que encara pugui tenir enlluernat algú. És com si a un mag se li veiés en plena actuació tots els trucs i els tripijocs i al final de l’actuació el públic encara l’aplaudeixi. No s’entén.

Es com si acceptéssim que com més roba un partit, com més cassos de corrupció té demostrats i com més gent té a la presó, millor és. és com si acceptéssim amb total normalitat totes aquests vicis i com si ja donéssim per fet que no hi ha res a fer. Sembla que com més desprestigiem la democràcia, més acceptem que en política tot val, que els polítics hi són per folrar-se i que no passa res si actuem sense sentit ètic de cap tipus. Ens estan dient a la cara que la deshonestedat és l’únic camí per a l’èxit i que el sentit de la democràcia que tenen és una mica estrany. La seva democràcia consisteix en el joc brut, la manipulació i les mentides.

Estic totalment a favor de que cal fer net urgentment, però cal fer neteja a tot arreu. Perquè em sembla que són molt els que tenen brutícia sota la catifa i, si és urgent aixecar-les, que siguin totes. És allò de “tots moros o tots cristians”. Sembla talment que els dolents, els lladres, els que ho volen espatllar tot i els que no són demòcrates siguin només alguns. Es castiga el que no pot defensar-se perquè no té mitjans i es premia l’amic, el poderós i el que té poder. Els petits furts sembla que siguin més delictes que els grans robatoris. Els uns tenen tots els drets i als altres se’ls neguen tots. Uns partits poden ser investigats, perseguits, registrar les seves seus, tractar-los com a delinqüents (ni el nom de presumptes es mereixen) i a altres no se’ls pot ni tocar. Uns tenen la major part de mitjans de comunicació al seu costat i els altres en tenen ben pocs. I sembla que tot això sigui normal i que ningú sigui capaç de denunciar-ho. Fins i tot la dignitat com a persones i com a poble ens volen negar, però això no ho podem permetre.

Recordem-ho: ENS PODRAN ROBAR MOLTES COSES, PERÒ NO ENS PODRAN ROBAR LA MUSICA.

“Los ricos también lloran”… però menys que els pobres.

Aquest era el títol d’un coneguda telenovel·la mexicana dels anys 80 que es va fer famosa i que va donar la volta al món. No sé de què anava però considero que el títol era molt ben trobat i devia ser una bona part de l’èxit perquè, ja d’entrada cridava l’atenció. És evident que en algun moment de la vida a tots ens toca plorar i, per tant, també els toca als rics. I és llavors quan és una mica morbós i complaent per a certes persones veure com aquells que sempre riuen, viuen bé i sembla que no tinguin cap problema els arriba el moment de plorar. Vindria a ser com una espècie de callada i barata venjança que els pobres poden arribar a aconseguir. veure plorar i passar-ho malament un ric.

Quan parlo de rics, em refereixo a aquelles persones que, a més de tenir diners, tenen poder, fama, són famosos, tenen càrrecs importants, són una mica superbs, passen per damunt dels demés –xafant-los el cap, si cal- i van per la vida sense gaires miraments i contemplacions cap al proïsme. I si aquest proïsme és pobre i desgraciat encara sembla que s’ho passen millor acabant-los d’aixafar i ofegar. Diuen que al món hi ha més o menys 7.000 milions de persones. Entre totes elles n’hi ha 1.000 que són  molt i molt riques. Aquests 1,000 rics tenen tants diners com els 4.000 mil milions de pobres que consideren els entesos que hi ha. La resta deuen ser la classe mitja que van fent la viu-viu i que no són ni rics ni pobres. I, és clar, quan a algun d’aquest rics li arriba el moment de plorar, una bona part de gent sent una satisfacció interna que els retorna l’ànim per una temporada. El gènere humà té aquestes coses… Els pobres estan una mica tips de veure com els rics, generalment, es fan un tip de riure a costa dels altres. Si alguna vegada els veuen plorar és de tan riure (que també un tip de riure pot fer caure les llàgrimes) i de tant enriure’s i mofar-se dels demés.

Exactament això és el que deuen sentir milers de persones en veure el que li està passant a Rodrigo Rato ahir i avui. Els comentaris que darrerament s’anaven escoltant sobre aquest home sembla que ja feien preveure que arribaria aquest moment. Fa només una setmana que va haver d’escoltar en un avió que venia de Suïssa (què hi hauria anat a fer a Suïssa?) uns quants comentaris que no li devies agradar gaire. Alguns passatgers es va atrevir a engegar frases com: “Alguien ha robado un banco”; “Alguien se ha ido de putas con nuestro dinero”; “En este vuelo va un ladrón”. “Aquí hay una rata muy grande”… i coses per l’estil. I avui, quan sortia del seu despatx que acabaven de registrar els agents de Duanes ha hagut de sentir com la gent li deia “hijo de puta” y “cabrón”.

M’imagino que no deu ser gaire agradable trobar-se en una situació semblant. Però, dins de la desgràcia, encara se n’ha sortit prou bé. A alguns altres se’ls va veure emmanillats i van haver de dormir a la presó, cosa que a ell li han estalviat. A Rato li toca plorar en aquests moments, però després de riure molts anys i enriure’s de molta gent. Potser ara és el moment de recordar tot l’afer de Bankia, les black cards o targetes opaques al fisc en les quals s’haurien fet càrrecs d’uns 15,5 milions d’euros, el seu pas pel Fons Monetari Internacional i la manera com va fugir, etc., etc… Es veu que la llista d’irregularitats serà llarga i sortirà molta porqueria al voltant d’aquest home tan ben considerat i tan ben protegit pel PP fins fa ben poc. Quan van anar aflorant irregularitats i els diaris van anar explicant els escàndols prou grossos per no poder-se tapar, llavors el van abandonar. Rato es va veure obligat a retornar la meitat dels 100.000 euros quan el van enxampar i quan es va saber amb què s’havia gastat. part dels diners de les targetes, “que no va ser representant l’entitat sinó en marisqueries, viatges, clubs, sales de festes, pubs, discoteques i bars. I, és clar, després de la festa, la ressaca”, com ens explicava al diari El Punt/Avui.

I una pregunta que em faig constantment: ¿Fins quan les institucions de l’ Estat i el mateix Gobierno de España donaran diferent tracte a les persones, a les institucions, partits polítics o clubs de futbol? ¿Serà degut a si són o no de la mateixa corda o si són o no són catalans? M’agradaria que algú m’ho expliqués. I una altra cosa: avui m’ha agradat recordar aquell dia al Parlament quan David Fernàndez es va treure una sandàlia i la va mostrar a Rodrigo Rato tot dient-li: “Vostè no té por?”. “De vostè?”, va preguntat Rato, desafiador. “No, de perdre-ho tot, com els ha passat a milers de famílies, de veure que la gent se n’atipi”, va especificat el diputat de la CUP. “No respondré a aquesta pregunta“, va replicar l’expresident de Bankia. “Ens veiem a l’infern. El seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, gàngster! Fora la màfia!”,

Doncs miri, senyor Rato, avui potser cal que comenci a tenir una mica de por perquè em sembla que ha començat el seu infern particular

.

Picaresca 2.0

Francisco Nicolás Gómez Iglesias.Llegint les coses que aquests darrers temps s’expliquen de Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conegut popularment com el pequeño Nicolás, m’han agafat ganes de dir-ne alguna cosa. En primer lloc crec que aquest noi s’ha equivocat de segle per viure. Aquest noi havia d’haver viscut als segles XVI i XVII, que és quan va florir la novel·la picaresca en llengua castellana i hauria estat un bon protagonista de qualsevol novel·la de Mateo Alemán, de Francisco de Quevedo o del mateix Cervantes. En els temps en què jo estudiava literatura recordo que ens explicaven que els personatges d’aquestes històries eren extrets de la realitat, una realitat que s’assembla força a la que Espanya viu actualment: molta degradació moral, política i de valors vinguts a menys. Aquestes novel·les volien ser una crítica a com anaven de malament les coses i com aquesta mena de gent anomenats pícaros (murris, astuts, hàbils, entremaliats, descarats…) era molt abundant en una situació com aquella. Els autors d’aquelles novel·les volien posar els seus protagonistes com a contrapunt de les persones honrades, dels cavallers, de les persones que posaven l’honor per davant de tot. Personatges com Guzmán de Alfarache o el Lazarillo de Tormes eren l’antítesi d’un cavaller. Del Pequeño Nicolás en farien fàcilment un protagonista d’una gran novel·la.

Aquest noi es comporta com un murri modern, un murri d’última generació, però que fa servir els mateixos mètodes dels seus avantpassats. Sap enredar tan hàbilment com ells, es mou per la vida com ells i s’aprofita de les persones i de les institucions tant com pot, fent les trampes que calgui i enredant a tothom que se li posi al davant. Al final, aquesta mena de gent sempre són descoberts i tots cauen en les seves pròpies trampes (això sí, després d’haver enredat mig món) perquè el poder és el poder, té tots els mitjans a favor seu i quasi sempre té les de guanyar. De totes maneres, més d’un quedarà esquitxat i en evidència.

En cassos com el d’aquest noi es fa realitat allò de que “robar a un ladrón tiene cien años de perdón”. Els personatges a qui ha enredat o ha intentat fer-ho acostumen a ser gàngsters de coll fi i camisa de seda, gent també amb pocs escrúpols que es deixa comprar o es ven fàcilment. I també es fa realitat aquella altra dita castellana que diu que “no hay peor astilla que la del mismo palo”. Aquest noi va néixer i créixer a redós del PP i va ser el mateix PP qui li va donar ales per ara intentar volar tant alt com ha volgut fer-ho. Ha après tots els tripijocs que fan servir aquests “cavallers” i els ha copiat i els ha millorat tant que ha enganyat els seus propis mestres. En un món corrupte, ell serà el més corrupte. En un món de negocis bruts, ell serà el més brut. Es va saber infiltrar a les llotges del Bernabeu, que com és de domini públic és on es fan i es desfan els negocis i on es reparteixen amigablement els molts calés dels contractes d’obres públiques sense mossegar-se gaire entre ells per no fer-se mal. El Pequeño Nicolás no ha fet res més que el que ha vist fer: arrimar-se al poderós de torn per aprofitar-se’n, sigui el mateix Rei, polítics com l’ Aznar, empresaris famosos, alcaldes o sindicalistes. A ell li és exactament igual qui sigui el perjudicat si veu que en pot treure profit. I tal dia farà un any i qui dia passa, any empeny… El pequeño Nicolás no és res més que el retrat i el mirall d’una Espanya podrida, falsa, desprestigiada, perduda, corrupta, que cada cop va a menys i que és incapaç de fer les coses mitjanament ben fetes. Per això tants en volem marxar.

L’ebola no mata Mato

Mentre feia la meva caminada matinal d’avui escoltava trossos del debat sobre la corrupció al Congrés. Em feia una angúnia i una basca immenses tot allò que escoltava. És com si un estafador em parlés d’ètica o un capellà pederasta d’aquests que han enganxat a Granada em donés classes de moral. Rajoy, el President del partit més corrupte d’ Espanya – i amb diferència-, ens vol donar lliçons d’honradesa i ens vol ensenyar el que és la política neta. És com posar a la guineu a guardar el galliner! Com voleu que ens en fiem de personatges com aquest?

Ahir mateix va haver de dimitir la ministra del PP Ana Mato, després que el jutge Ruz la impliqués en un dels cassos de corrupció més sonats -el “cas Gürtel”- i que més gent del PP hi ha barrejada. Aquesta senyora es veu que tenia molt pes dins del partit i res semblava que la pogués fer caure. Una Ministra que no sabia gestionar, que no sabia comunicar, que s’havia ficat de peus a la galleda un munt de vegades, però que aguantava vents i temporals i que semblava que res ni ningú la pogués fer caure, ara resulta que ha hagut de dimitir per culpa d’uns miserables 55.439 euros. La pèssima gestió que va fer dels cassos d’ebola no van poder matar Mato i l’ha matat la corrupció. Segons el jutge Ruz, la ministra va gaudir de serveis turístics, pagament d’esdeveniments familiars i altres articles i conceptes per valor de 55.439 euros, l’origen dels quals era suposadament delictiu. La ja famosa trama corrupta suposadament va sufragar articles de Loius Vuitton per a l’exministra i les festes d’aniversari i de primera comunió de la filla de la parella els anys 2001, 2002 i 2005. El seu exmarit i exalcalde de Pozuelo de Alarcón (Madrid), Jesús Sepúlveda sembla que ja hi està força més emmerdat i és un dels 43 imputats que s’asseuran al banc dels acusats en aquest macro judici.

Vist tot aquest panorama, podem dir que hem guanyat alguna cosa? Segurament, perquè és molt possible que només uns mesos enrere això s’hauria deixat passar i ella hauria continuat de ministra com si res. Tal com estan les coses ara i veient com veuen que el PP està en caiguda lliure, no es poden permetre tanta frivolitat. I és que el tema de la corrupció moral, política, econòmica s’està tornant un tema cada cop més sensible en la nostra societat i un cavall de batalla important. Ja era hora! Els ciutadans estan tan tips de veure tanta porqueria, tantes martingales, tantes mentides, tanta poca vergonya i tants poca-soltes que van pel carrer amb el cap ben alt que ja se’n comencen a cansar i sembla que estan disposats a castigar aquesta mena de conductes. Les enquestes electorals així ho mostren i crec que està molt bé i ja seria hora que passés una cosa així.

Mentre caminava aquest matí escoltava també a la ràdio l’economista de la Universitat Colúmbia Xavier Sala i Martín. M’ha agradat una frase que repeteix tot sovint. Ell diu que “els xoriços estan distribuïts uniformement pel planeta, la diferència només és què passa quan els enganxen”. En aquest sentit, ha recordat el cas de Bernard Madoff, que està en presó perpètua als EEUU, mentre que Fèlix Millet encara està lliure tot i que van ser detinguts en la mateixa època. El tema de la corrupció s’ha tornat, doncs, un tema cada cop més sensible i tots nosaltres hauríem de canviar de mentalitat. Tots nosaltres –jo el primer- podem fer un examen de consciència i comprovar que tots portem al sarró petits cassos de corrupció amb nosaltres. Caldria fer un esforç a les escoles i a tots els àmbits educatius per tal de que es creés una nova mentalitat si volem fer un país nou i millor del que tenim ara. No fa pas tant ( mes de febrer de 2014) la mateixa Comissió Europea va dir-nos que la lluita contra la corrupció és un capítol indispensable en qualsevol Tractat d’adhesió a la Unió Europea. Els països candidats han de complir amb una sèrie d’estàndards per adequar-se als nivells suposadament exemplars dels Estats membres. Fou la mateixa Comissió Europea qui revelà llavors que la corrupció dins de la UE és una pràctica altament estesa que costa a l’economia 120.000 milions d’euros cada any. Encara que no hi ha un rànquing oficial, l’Executiu comunitari situa en aquest inèdit estudi a Espanya com un dels socis europeus on més episodis de corrupció es produeixen. El text que va publicar llavors, de 16 pàgines, repassa amb detall el marc legal, jurídic i institucional de les administracions públiques espanyoles per concloure que les majors pràctiques de corrupció durant les últimes dècades s’han produït en el desenvolupament urbanístic, el finançament dels partits i en la contractació pública.

Un bon avís, doncs, el que han fet al Govern espanyol i, de passada, a tots els altres Governs. A veure si ara són capaços de posar les condicions adequades per canviar aquesta situació…

Corruptes actius i passius

José María Castillo és un teòleg que cal llegir. Jo procuro fer-ho de tant en tant i sempre en trec molt profit. Ahir llegia el darrer apunt que titula “Los corruptos vamos a misa”. El trobareu en el seu blog  “TEOLOGÍA SIN CENSURA”. En aquest apunt diu que hi ha dos tipus de corruptes: els actius i els passius. Els actius són els que maten, roben, menteixen, ofenen o fan mal de la manera que sigui. Els passius són els que callen o creuen els braços davant els atropellaments i les injustícies que cometen altres i que s’haurien de denunciar, però els corruptes passius callen o es queden quiets, per no complicar-se la vida. Amb l’activitat d’uns i la passivitat d’altres es produeix la societat corrupta, monstre de totes les violències i causa d’interminables sofriments.

Això m’ha fet pensar en unes paraules que va dirigir el papa Francesc fa uns mesos als membres de l’associació de ràdio i televisions d’inspiració catòlica presents a Itàlia. Més o menys els va dir que els pitjors pecats dels mitjans de comunicació són la calúmnia, la difamació, però sobretot, la desinformació. Vindria a ser, més o menys, el que deia el teòleg Castillo. Quan un mitjà menteix obertament, difama, s’inventa una notícia, diu mitges veritats, insinua fets no provats o manipula descaradament la realitat–com veiem tantes vegades- es transforma en un corrupte actiu. Perquè massa sovint pensem que la corrupció només és assumpte de diners. Sí, també ho és. Però potser n’hi han altres de molt pitjors que no pas la purament econòmica. Recordo que el papa Francesc deia que la falta de respecte per les persones o pels valors és una cosa greu, com ho són la calúmnia o difamació, que ell qualifica de “pecats mortals”. Però deia que encara era més greu la desinformació, “el dir les coses a mitges”, no no dir-les (amagar-les), perquè no permet a qui veu la televisió, escolta la ràdio o llegeix els diaris “fer-se un judici de valor, perquè no té elements per poder-se’l fer”.

La majoria de gent –pobres de nosaltres- no tenim els mitjans necessaris per contrastar les notícies i si ningú ens informa correctament traurem conseqüències equivocades de les coses i farem judicis de valor equivocats. Com a màxim disposem de fonts diverses que a vegades més aviat ens emboliquen la troca perquè sovint donen informacions totalment contràries de la realitat. Qui té raó? A qui hem de fer cas?. Quan fem un judici sobre una persona el podrem fer just? Tindrem els elements necessaris per fer-lo? Penso que, quan tothom cau amb crueltat sobre un cas de corrupció com ara el de Jordi Pujol, si no hauríem de veure abans qui ha pecat de passivitat i ha callat coses que potser sabia. Si hem de ser sincers, crec que la majoria no en sabia de la missa la mitat de tot aquest cas i per això ha sorprès tant. I no val allò de “jo ja ho deia”, “jo ja ho sospitava”, “tothom ho sabia”… Doncs, no. Perquè aquests havien d’haver denunciat les coses llavors i no pas ara.

I unes altres preguntes que ens caldria fer: Per què han esperat tant a destapar les coses si feia anys que diuen que ho sabien?. I l’Estat perquè no ho ha perseguit abans?. Tots els diners dels corruptes, tots els diners amagats en paradisos fiscals durant tants anys, han estat diners estafats al ciutadà més necessitat. Si volen fer pedagogia els que manen, primer de tot han de ser ells qui han de ser rectes i han de perseguir el malfactor. No n’hi ha prou de ser sensacionalista en un moment donat i aixecar la catifa per tal de que es vegi ben bé la merda que hi ha a sota. La catifa cal aixecar-la cada dia i la neteja s’ha de fer sense fer gaire soroll. Val més ser responsable, discret i efectiu que no pas espectacular i poc efectiu. Alguns diuen que encara hi ha massa diner brut i negre per aquests mons de Déu i que no posen massa interès en perseguir-lo perquè darrere hi ha interessos massa clars.

Els grans grups de comunicació espanyols em sembla que tindrien alguna cosa a dir i potser caldria que entonessin el “mea culpa”, perquè només aixequen la llebre quan els interessa. Segons què, prou que ho esbomben i ho divulguen ràpidament. Però segons quines altres coses bé prou que se les callen!. I aquí voldria fer un esment especial a 13TV i la COPE, els mitjans anomenats “dels bisbes” que són el paradigma més clar d’aquesta manera bruta, obscena i contaminadora d’informar. Ja seria hora que La Conferència Episcopal Espanyola hi fes alguna cosa!

En el discurs que citava abans, el papa Francesc reclamava al mitjans d’informació catòlics a Itàlia tres coses: “VERITAT, BONDAT i BELLESA”. Les tres juntes.  Donar la informació de la forma més veraç possible i contrastant les coses; fer-ho amb bondat, de forma amable i sense destil·lar verí;  i fer-ho de la forma ,és atractiva que es pugui, sense mal gust, sense expressions grolleres, de forma educada. Quina feinada, no? Però és el que correspondria i el que el poble necessita.

José Maria Castillo acabava el seu article recordant aquelles famoses paraules de Martin Luther King que deia que “quan parlem del segle XX, el més greu no seran les malifetes dels malvats sinó el silenci de les bones persones “. Doncs això és el que ens hauríem d’aplicar també cadascú de nosaltres.Perquè molts dels corruptes anem a missa…

Una “patraña llamada España”

PATRAÑA: 1. Mentira o falsedad grande y complicada que se cuenta o se dice a alguien..  2. Mentira o noticia fabulosa, de pura invención. (Diccionario RAE)

Sí, ho dic sense cap mena de rubor: “España es una patraña”. S’ha de dir en castellà perquè rimi. Però ho puc dir perfectament en català, sense rima, però amb el mateix sentit: Espanya és una gran mentida. I aquesta mentida la podem comprovar diàriament amb la ridícula “Marca España”, que prou que intenten salvar-li el prestigi amb esforços de tota mena (amb molta propaganda i força diners). Però no se’n surten, perquè cada dia en fan alguna de ben grossa que dóna la volta al món. La darrera de totes és ben fresca: feia temps que el PP es bolcava amb cos i ànima amb l’empresa  d’aquest  “emprenedor” anomenat Jenaro García, a qui li han concedit tots els honors, premis, reconeixements i facilitats per a tots préstecs haguts i per haver. Resulta que l’empresa d’aquest estafador professional –la popular i rutilant GOWEX– no era res més que fum, un bluf que treballava en base a mentides, sobretot amb administracions públiques (comunitats autònomes; ajuntaments, organismes públics, etc), els diners de les quals surten dels ciutadans i segueixen el conegut camí de sempre: cap a butxaques corruptes com les d’aquest home. I tot això sense gaires controls i sense gaires comprovacions. En aquests temes, com en tants altres, el que impera és l’amiguisme, els endolls i les comissions en diner negre que reben els barruts de sempre .

Ja veureu com aquests propers dies podrem començar a llegir tota la vida i miracles d’aquest senyor i segur que sortirà un munt de porqueria. Ara és hora! Es veu que ningú se n’havia adonat, perquè el que convenia era mirar cap a un altre costat. Podrem comprovar, una vegada més, com el descontrol total s’ha establert de forma permanent i ha rondat “como Pedro por su casa” en el Gobierno de España, que es cuida bé de fiscalitzar tot el que respecta a Catalunya i fa els ulls ben grossos amb altra gent de la seva corda. Ha hagut de venir la consultora nord americana Gotham City Research LLC per tal de que es descobrís tot el pastís. Els controladors d’aquí no se n’havien volgut adonar perquè un senyor que dia sí, dia també és rebut i es fotografia amb el mateix rei Felip VI, amb Rajoy, amb l’alcaldessa de Madrid Ana Botella, amb tots els ministres i amb un munt d’autoritats de tota mena no pot ser un tipus fals, perillós i no se’n pot desconfiar de cap de les maneres. Doncs ja ho veieu…

Segons explica eldiario.es , la festa l’haurem de pagar entre tots (com sempre) perquè  el que més crèdits li havia donat fou l’ Instituto Oficial de Crédito (ICO), que diu que “hasta finales de 2013, el ICO le había concedido créditos por valor de 8,92 millones de euros. Otros créditos blandos por valor de 4,8 millones procedían del Ministerio de Industria. También recibió ayudas del Banco Europeo de Inversiones (BEI) y del Fondo Europeo de Inversiones”. Ningú controlava l’empresa d’aquests senyor?

En un país on, segons el Gobierno, viure a casa dels pares i cobrar l’atur pot ser un frau i, en canvi, 62 diputats que tenen pis a Madrid -i hi viuen- són capaços de cobrar dietes per allotjament ja es veu que les coses no poden anar bé. En aquest país es controla molt ala pobres i molt poc als rics. Europa ja ha tocat el crostó a España unes quantes vegades perquè no es fia gens ni mica de com fa les coses Rajoy, de la mateixa manera que no es fiava de Zapatero. Aquí certes coses no es controlen i el més llest és aquell que és posa més diners a la butxaca. En aquesta “extraña España” estan més protegits els xoriços que la gent honrada. Ja sé que hi podríem afegir uns quants cassos ben sonats de Catalunya, certament, però no hi ha punt de comparació amb el que passa en altres comunitats i, sobretot, en alguns Ministerios que sembla que fan les coses amb els peus. ¿Com s’ha de refiar Europa d’uns governants tan ineptes, que només saben malgastar i viure dels fons europeus?. Europa ha abocat molts diners aquí i, ¿què n’hem tret? Aeroports sense avions, autovies sense cotxes i parcs temàtics sense gent, ajudes a empreses d’amics i a diaris que saben llepar el cul millor que ningú…Quan l’economia anava bé i érem en època de vaques grasses sabien treure pit i poca cosa més. En el moment de les vaques flaques han demostrat que no han sabut mai el què és crear riquesa, endreçar un país amb lleis justes i impostos equitatius, fomentar la responsabilitat de cadascú per tal de que uns no visquin a costa dels altres?  No fan, ni deixen fer. I tenim una justícia de vergonya que no no hi fa gran cosa per arreglar-ho. Només saben posar pals a les rodes.

El que dèiem: España s’ha convertit en una “patraña”, una gran mentida que cada dia es creu menys gent. S’estan destapant coses molt greus i encara ens volen fer creure que “todo va bien y ya estamos en la buena senda y saliendo del túnel”. Veurem fins quan hi haurà tants ingenus que es creguin aquesta mentida. Em dóna la sensació que molta gent comença a obrir el ulls.

“Val més ser cap d’arengada que cua de lluç”

És indiscutible que certs titulars enganxen. Aquesta és una qualitat necessària per a un bon periodista, tot i que aquesta vegada no era el periodista qui feia el titular sinó el senyor Manuel Lara que deia sense cap mena de rubor que “ell era més catalanista que els independentistes”. El periodista que li fa l’entrevista és aquest xalat de Salvador Sostres, que ara escriu al diari EL MUNDO. Em repugnen força tant Salvador Sostres com Manuel Lara. I no cal dir que encara em fa venir més basques, nàusees i fàstic aquest immund diari (aquesta sòrdida cosa, que diria ell referint-se al diari El Punt/Avui) al que ara escriu. Com deia abans, avui el Sostres semblava que volia fer la gara-gara  a l’amo del Grup Planeta Planeta, tot i haver-ne parlat tan malament en altres ocasions.

El senyor Lara es despenja amb afirmacions com aquesta: «Soy más catalanista que los independentistas. Fíjate si soy catalanista, y fíjate si creo en Cataluña, que yo no quiero un país que en el peor de los casos sea como Moldavia y en el mejor, como Dinamarca. ¿Por qué tendríamos que conformarnos con estas migajas? Es mucho más importante y mucho más serio liderar España. Quiero una Cataluña fuerte, potente y brillante que lidere España». Però el senyor Lara no deu adonar-se que, amb la independència que reclamem, el que és justament busquem és tota una altra cosa de la que diu ell. I la busquem perquè mai ens han deixat liderar res ni ser res del que voldríem ser i mereixíem ser. Tal com diu el refrany “VAL MÉS SER CAP D’ARENGADA QUE CUA DE LLUÇ” o, com dirien en castellà, “Más vale ser cabeza de ratón que cola de león “.

El senyor Lara no en té prou amb aquesta “engruna” que és Dinamarca. Ell vol molt alguna cosa més que aquestes molles; ell vol el pa sencer i desitja una Catalunya forta, potent brillant i líder. Però, desgraciadament, no ens explica com ho aconseguirem i quins deuen ser els mitjans per aconseguir-ho. No es deu adonar d’una evidència clamorosa i diàriament constatable: constantment se’ns nega el pa i la sal i els mínims mitjans per poder ser tot això de veritat i tal com ens correspondria. No s’adona que estem tips de tanta befa, de tanta indignitat, de tant menyspreu, de tant espoli i estem tips d’una Espanya que no té cap mena de qualitat institucional ni moral i que, amb el pas que anem, enlloc de progressar adequadament no fem més que enfonsar-nos en el fang de la corrupció cada cop més.

Hi ha uns components essencials per fer un país de Champions, que és al que hauríem d’aspirar a ser: el nivell de la moral pública i la qualitat de les institucions. Cap de les dues coses són mitjanament bones a Espanya. Aquí ens podem permetre un alt grau de corrupció a tots els estament i no passa res (o passa poca cosa). Aquí la filla del Rei es pot permetre riure’s del mort i de qui el vetlla, tenir la fiscalia a favor seu i que un funcionari d’ Hisenda li faci les declaracions de renda per tal de que no la puguin enxampar per enlloc. Un país decent no es pot permetre aquestes coses i una societat que vulgui ser alguna cosa amb cara i ulls, decent i, per tant, tenir-se respecte a si mateixa i als seus ciutadans no pot permetre’s unes institucions corcades fins a la medul·la i on els tres poders de l’ Estat (legislatiu, executiu i judicial) no puguin ser autònoms, lliures i actuar sense pressions de cap mena.

Que potser tot això és massa utòpic? Potser sí. Però el senyor Lara sap molt bé que les coses ara no van pas així, que tampoc hi anaven en els temps de la dictadura franquista –que el seu pare va saber aprofitar prou bé- i que un imperi com el seu no surt de forma espontània com els bolets. El senyor Lara potser ha treballat molt, però també sap molt bé i de primera mà el que són les pressions, el joc brut i els camins foscos i pudents de les cloaques perquè ell mateix ha estat un d’aquests personatges que s’hi ha sabut moure com el peix a l’aigua en aquest sòrdid món. La indecència de molts s’ha convertit en virtut i sembla que ja li està bé que continuï essent així i que no és necessari canviar. En un altre país que vulgui aspirar a ser net i on les pautes de conducta d’una persona vulguin anar pel camí de la decència es veu que al  Sr. Lara no li interessa ser-hi i per això va dir una vegada que, si Catalunya esdevingués independent, “portaria el seu imperi a Sevilla, Saragossa, Madrid o Cuenca”. Per mi ja pot començar a preparar les caixes, que persones amb aspiracions com les seves trobo que tampoc ens fan cap falta per més que es vanti de que «soy la única persona que conozco que tengo la Creu de Sant Jordi y la Medalla de la Guardia Civil» i segurament que fins i tot un munt de medalles més. Per desgràcia ens consta poc donar medalles i les fem anar a dojo…