CULTURA DE LA SUBMISSIÓ

Que en altres temps ens haguessin inculcat la cultura de la submissió no era estrany. Franco era molt Franco i el seu règim va durar i durar més que les famoses piles Duracell. Va durar tant, que va morir al llit i les conseqüències d’aquells nefastos temps encara perduren més o menys dissimulats en molts àmbits de la societat i, no cal dir-ho, en el polític.

Diguem-ho clar i català: els partits majoritaris espanyols no creuen -ni potser han cregut mai- en la cultura de la llibertat. Creuen més en la submissió i en la docilitat de l’inferior envers el superior; no han après que les minories també mereixen el respecte i que cal escoltar-les. Saben que, com que són més, tenen tots els fils del poder, els poden moure com i quan vulguin i poden fer-se el fatxenda com «el primo Zumosol, que es pot passejar pel món sense necessitat de donar explicacions de res, que per això és alt i fort. De forma més dissimulada i no tan grollera ni evident, els partits majoritaris espanyols han governat com pensa fer-ho Trump. D’aquesta mateixa manera s’ha comportat la monarquia, que no ha tingut mai necessitat d’explicar res perquè ningú ha gosat demanar-li explicacions. I així anem…

D’això jo en dic cultura del sotmetiment. Han governat sotmetent i creient que és la manera correcta i adequada i, el que és pitjor, fent creure al personal que han d’estar prou contents de ser governats d’aquesta manera i, per tant, muts i a la gàbia. Fruit d’aquestes llargues dècades de foscor, d’una falsa transició -venuda com la cosa més perfecta del món- se’ns ha ofert escombraries i hem patit una autèntica devastació cultural dissimulada amb tocs de permissivitat extrema que volia semblar llibertat però que en realitat n’estàvem molt i molt lluny. Ho podem veure en els programes de la tele; en una educació controladora; en unes lleis que fan i voten la majoria de sempre i que també sempre, sempre, s’interpreten restrictivament; amb uns tribunals manipulats per tots costats; amb una distribució de la riquesa totalment injusta i poc equitativa; en el poc respecte a les minories, etc. etc. I el problema seguirà in aeternum mentre no hi hagi algú que es decideixi a trencar aquest maleït cercle viciós. El plantejament que fan és el mateix dels canals de TV que ofereixen programes-escombraria i l’excusa és que «a la gent els agraden», cosa que és totalment falsa. Si oferissin alguna cosa millor la gent aniria canviant de gustos, però els sembla que no cal perquè d’aquesta manera tot és més fàcil, barat i més digerible. D’aquesta mediocritat en va ser un gran mestre Berlusconi, que va començar a Itàlia i ho ha anat exportant a tot el món. Televisió mediocre, educació mediocre, polítics mediocres, democràcia mediocre, societat mediocre. I ja ens va bé i que duri, deuen pensar…

Per què diem que volem lluitar per la llibertat, per valors autèntics, per una democràcia contrastada si després ningú dels que podrien fer-no mouen un sol dit per aixecar una mica el llistó? Jo crec que més aviat el que pretenen és idiotitzar el personal i com menys consciències es despertin millor perquè d’aquesta manera és més fàcil governar-los. Marx deia que la religió era l’opi del poble. Ara hi podríem afegir-hi moltes altres religions i molts altres drogues dures: consumisme, esport, toros, moltes hores de feina pels que poden treballar i diversions de tota mena. Diuen que hi han dues formes d’impedir que els éssers humans pensin: la primera, fer-lo treballar moltes hores i la segona obligar-lo a divertir-se sense interrupció. L’ésser humà en transforma llavors en una «cosa» que podem utilitzar sense cap mena de mala consciència. Si cosifiquem la persona i la seva llibertat la podem usar i llençar, i no passa res. I la podem enganyar, la podem aixafar, la podem engabiar, la podem fer creure a garrotades i la podem sotmetre en tots sentits… Crearem una cultura molt ben estructurada de la submissió i llestos. Tots a creure com en un quarter que, si aixeques la veu, te’n vas al calabós. Ens volen submisos i sotmesos. Manipulables i callats com a morts. Matem el subjecte i llavors només queda un simple objecte, que és el que volen aconseguir. Volen que les persones no aspirin a la llibertat, a una vida pròpia, a una llengua pròpia, a gustos propis, a la forma d’amor que creguem millor o a l’art. O a marxar d’un Estat que sentim i comprovem cada dia que no ens estima i al que nosaltres hem deixat d’estimar, si és que alguna vegada el vam estimar.

I sembla que ningú vulgui veure un problema que cada dia es fa més gran. Ningú fa res per voler-lo solucionar. Els grans pensadors, els gran intel·lectuals espanyols i la majoria de mitjans de comunicació callen com morts perquè la majoria d’ells mengen en una menjadora plena a vessar que el Papa-Estat es cuida prou bé d’omplir cada dia. És la cultura del sotmetiment sofisticada a la enèsima potència que cal cuidar molt i molt bé perquè vagi durant molts anys més.

Els presentadors de les conferències

No fa gaire que vaig anar a una conferència. En aquell cas la presentadora va fer una llista tan llarga i exhaustiva de dades diverses del conferenciant que a mi, sincerament, em va cansar. Vaig pensar que un dia en parlaria aquí al blog.

Si hi ha alguna cosa que no m’agrada gens i trobo força ridícula, és allò que alguns presentadors (no només en el cas del què parlava al començament) acostumen a fer abans de les conferències, taules rodones o tertúlies vàries.  Tots ho hem vist i ho hem hagut de patir moltes vegades. Em refereixo a aquelles llargues presentacions del personatge (o personatges) en qüestió amb tot un reguitzell inacabable de títols, càrrecs, feines, etc. I si el conferenciant només és un rai! El mal és que a vegades són 6 a la mateixa tertúlia i s’ha de passar per aquet llarg i feixuc calvari sis vegades…

Quan hom s’asseu molt ben disposat a escoltar santament i pacient una conferència que li han dit que seria molt interessant i, ja d’entrada, algú agafa el micro i et comença a recitar una llarga llista dient-te que aquella persona és “president de tal lloc, assessor i expert, que té el doctorat en tal o qual cosa, que és coordinador de tal altra, soci-consultor de tal empresa, col·laborador, promotor del tink-tank de moda, que ha escrit 48 llibres (i llavors et van recitant, com si fos un interminable rosari, tots els títols de cada un dels llibres), que ha escrit 2567 articles en tal o qual diari o revista científica”… aquell hom que us parlava més amunt comença a remenar el cul a la cadira i li comença a agafar el neguit, o la son, o les dues coses plegades. Després de tota la llarga llista de titulacions només li hauria faltat dir al presentador o presentadora les vegades que anava al wàter cada dia, on hi anava, què menjava per esmorzar, quants fills tenia i quina era la marca del seu cotxe. Aquesta mena de presentacions no les suporto. Fan perdre temps, avorreixen i no aporten gran cosa. Amb el nom i un parell de dades importants hauríem fet el mateix fet.

Entretant, el personatge en qüestió va mirant el seu presentador molt satisfet de tot el seu llarg i brillant currículum; una mica encuriosit per saber d’on redimonis ha tret tota aquella informació; amb mirada múrria pels errors que va detectant en el recitat de la llarga llista, mentre pensa que – inevitablement- haurà de passar uns altres cinc minuts en corregir-los; auto admirat-se satisfet d’aquell viquipèdic repàs de tota la seva llarga i profitosa trajectòria professional i, finalment, amb l’inconfés i silent desig de poder començar d’una punyetera vegada la seva conferència perquè, si no, no tindrà temps de dir tot el que volia dir.

Segurament que no em llegirà cap futur presentador. Però si per casualitat ho fes, agrairia que tingués presents algunes de les coses que he escrit perquè, sense voler pecar de falsa modèstia, em sembla que seríem molts els que els ho agrairíem. Molts presentadors no s’adonen que amb un parell de minuts n’hi hauria prou per presentar el conferenciant i la conferència. Tampoc s’adonen que la gent no va a escoltar-los a ells sinó que han vingut per escoltar al conferenciant i que el que la majoria dels assistents esperen és que desaparegui com més aviat millor de la seva vista i deixi de dir coses que, o bé ja són sabudes, o no interessen gaire. O el que és pitjor: que -com alguna vegada ha passat- digui coses que després el mateix conferenciant haurà de desmentir, contradir o matisar…

Un bateig del segle passat a El Poal

Salvar la nostra pròpia identitat ha estat i està sent la feina callada de molta gent al llarg dels anys. Al període conegut com La Renaixença hi va haver molta gent que va fer feina de formigueta per salvar d’alguna manera la nostra llengua, les nostres tradicions i tot el que actualment és conegut com a cultura popular o folklore. Alguns d’aquests folkloristes foren : Marià Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Francesc Maspons i Labrós, Pau Bertràn i Bros, Aureli Capmany, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú.

Aquest darrer és de la nostra terra i en aquest apunt d’avui el voldria recordar. Valeri Serra i Boldú (Castellserà-Urgell- 1874 – Barcelona 23 de juny de 1938) ha estat un dels més destacats estudiosos del folklore català. Estudià als escolapis de Balaguer i després peritatge mercantil a Barcelona. Des que el 1896 conegué Jacint Verdaguer, féu de veritable deixeble i col·laborador seu, especialment a la revista “La Creu del Montseny” (1899-1900), i compartí el seu ideari de catalanisme catòlic i conservador, alhora que anà encarrerant els seus interessos envers el folklore religiós, seguint el consell de mossèn Cinto.

Mort Verdaguer, i casat i instal·lat a Bellpuig, Valeri Serra fundà i dirigí el setmanari “Lo Pla d’Urgell” (1912-1921), a través del qual participà activament en les qüestions de caire econòmic, polític i religiós que es donaren en aquells temps a la gran plana urgellenca. Hi publicà també en forma de seccions o sèries d’articles, obres importants com el Calendari folklòric de l’Urgell (1914-15) i Mossèn Cinto Verdaguer (1915).

Periodista, biògraf de Verdaguer i folklorista, l’any 1919 es traslladà a Barcelona on féu de professor a l’Escola d’Agricultura. Treballà a l’administració catalana i després a La Vanguardia. Reconegut ja com a periodista i folklorista professional, publicà monografies d’interès turístic sobre Bellpuig, Tàrrega, Lleida, reculls de rondalles, el Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1925) i una revista especialitzada en estudis de folklore, l’Arxiu de Tradicions Populars (1928-1935).

Voldria aportar avui unes interessants Notes de viatge escrites el 1900 en les que descriu amb tot tipus de detall com era la festa d’un bateig en aquell temps. Jo, tot i haver nascut una bona colla d’anys després, recordo molt bé com algunes d’aquestes escenes que explica la narració es conservaven exactament com quan jo era petit i anava a “plegar” confits als batejos i als casaments al meu poble… Gaudiu-la exactament tal com ell la va escriure.
 

NOTES DE VIATGE. Valeri Serra i Boldú (1900)

Me van venir a buscar a Linyola per anar a un bateig a Poal, un poblet del cor del Pla d’Urgell que “si de dia sempre hi penso,lo somio cada nit”.

La tartana anava tot lo de pressa que puga anar un vehícul, deixant enrere camps i vinyes, i, com que la distància és petita i la carretera molt bona, en un santiamén vàrem ser-hi.

La gent que havien de concórrer al bateig anaven arribant. Primer la padrina, després lo padrí; la padrina, que era casada, acompanyada de dugues amigues també casades. L’acompanyament del padrí era compost de més solters que casats, ja que era solter qui convidava.

I, mentre se feien los preparatius d’arreglar la comitiva per anar a la iglésia, a la cuina tot era plomar feram i coure carn a la graella.

S’ordenaren la canalla dels sillonets i tovalloles, darrere seu s’arrengleraren los hòmens i a darrere la padrina amb les acompanyantes. Quina patxoca feien aquelles tres joves totes tres fresques i més eixerides que un pèsol! Tancava la comitiva la madrina o llevadora portant agombolada la criatura que en prou feines se veia, ja que estava ficada entremig d’una pila de robatge de lo que més bo que hi degué haver a les botigues.

Los repics de les campanes, que van sentir-se promptament, indicaren que la paga havia sigut bona per als campaners i ens convencérem de lo mateix al sentir lo que durava la tocada.

Ja tinguérem cristiana la criatura i ens disposàrem a sortir mentres lo padrí, en Joanet de Térmens, amania els confits.

Sortir al carrer i voltar-nos tota la canalla del poble tot va ser u: lo padrí va començar a tirar confits i la comitiva es desfeia, xiquets, xiquetes i dones se disputaven fins un confit que anava on anava i la qüestió era agafar-lo. Aixís i després d’esparramar unes quantes lliures de confits i, mentres tots los elements citats del poble anaven arroplegant los confits que havien caigut a les entrades i per les arreus que hi havia pel carrer, entràvem a casa.

Nos disposàrem a tirar coses seguint la costum del país i sortírem al balcó amb una paperinassa de confits i un cove de nous. Tirant-les per tots los indrets del carrer va repetir-se l’escena de la sortida de l’iglésia tirant confits: tothom se’n barallava.

La Narcisa, padrina, i les seues acompanyantes Casilda i Josepa no es van volguer quedar enrere i també varen sortir a distribuir bones platerades de confits.

Després se va donar la paga als dels sillonets i tovalloles, consistent en mitja presa de xocolata, lo mateix que als amics i companys del petit hereu de la casa.

I una vegada s’hagué complert amb lo poble, la casa va disposar-se a complir amb la gent del bateig.

Vam sentar-nos a taula i, entre la gresca que és de suposar, vàrem anar buidant aquelles plates acurullades de costelles i rostits de tota mena.

I, com que entre una cosa i altra s’anava fent tard, van començar a arreglar-se les tartanes i marxaren los demés lluny cap a Térmens i després los de Bellvís quedant-nos a dormir allí nosaltres per a esperar la Narcisa i la Pepa que, junts amb la Casilda, devíem anar a Linyola al dia següent.

A Linyola vam entusiasmar-nos per a fer una altra festa plegats a Ivars, i mentres nos despedíem fins a dos dies més tard, jo m’engrescava per anar a Bellcaire.

De matinet, entre tres i onze anàrem a Bellcaire a l’endemà, a saludar la família i bons amics que hi tinc.

Vegérem a la parentela, saludàrem al diputat provincial don Francisco Corberó, a sa distingida senyora i hermosa filla Xaviera, acompanyats sempre de la Marieta, la cosineta aixerida.

Eren les set del dematí següent que en Francisco Bosch ens passava a buscar per anar a dinar a Ivars.

Amb los parents i amics anàrem a veure els adornos de l’altar del Mes de Maria, a la Mare de Déu de l’Horta en sa capella i a beure un vas d’aigua a la fonteta de la Mare de Déu per agafar millor gana per a fer aixís més honor al dinar que engiponà la Dolors.

Mossèn Ramon no perdonà medi de fer-nos agradable l’estada, i val a dir que entre la Magina i el Valeri Segarra ens van donar a entendre que lo mateix era marxar aquella nit que a l’endemà al dematí.

Ho acceptàrem amb la Casilda i, tot recollint cançons populars i procurant distreure el dia esperant que parés de ploure, vingué la tarda sens que ho logréssim. Però no parà i calia anar a veure la senyora Josepa fins a Bellvís que, per cert, me guardava tot un sarró de cançons de ronda.

Valeri Serra i Boldú, «Crònica. Notes de viatge», Lo Teatre Regional, núm. 437 (23 de juny de 1900).

Vull fer notar que les fotos són tretes del blog Memòries de Poblet i són propietat de Celvisió, i pertanyen a la seua pàgina www.celvisio.com,

Adeuwert.cat

Arran del relleu de José Ignacio Wert al capdavant del Ministeri d’Educació espanyol VilaWew recull una excel·lent idea que la Plataforma per la Llengua ha engegat. No és res més que una campanya perquè tothom pugui fer-li arribar una postal de comiat amb missatges que recorden les accions i polèmiques que ha protagonitzat contra el català. Amb Adeuwert.cat, l’entitat ‘pretén de donar veu a la ciutadania per a fer evident el malestar que ha causat el ministre durant tota la legislatura amb la seva política contra la llengua catalana, l’escola catalana i contra el model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment’.

Rajoy s’ha desempallegat d’un dels seus ministres més polèmics. Com sempre, ha estat prou covard (per això s’acostuma a fer la puta i la ramoneta com a bon gallec o  amagar-se darrera d’una pantalla de plasma) i ha anat pel camí més fàcil. No li servirà de res perquè el seu substitut Iñigo Méndez de Vigo és de la mateixa fusta. Serà difícil que el nou ministre es plantegi derogar la polèmica LOMQE perquè aquesta gent del PP són de pensament únic, d’idees fixes i encara no han après el que significa respectar els pobles i les seves llengües. Per ells faran!

El cas és que des d’aquesta pàgina web es pot enviar una postal de comiat a l’ínclit ex-ministre amb el benintencionat intent de col·lapsar el seu correu electrònic amb milers de postals de comiat. Que sàpiga què pensem els catalans d’ell!, diu la invitació. Per a fer-ho més fàcil hi ha uns formularis per omplir amb les nostres dades i amb uns missatges predeterminats. Està bé. És una manera de facilitar les coses. Però aquestes coses ja sabem el recorregut que tenen…

Però, pensant-ho bé, no està gens malament la idea. Jo ja li he enviat la meva postal amb un text de Manuel de Pedrolo, Possiblement jo hauria estat molt més agressiu i li hauria dit alguna cosa més. Com que no ho he pogut fer allà, ho faig aquí.

Mira, Wert, hauries de saber que una bona majoria de catalans estem molt emprenyats amb tu pel poc respecte que has mostrat envers nosaltres i envers la nostra llengua. Has falsejat la realitat –i ho saps- dient que els nois i noies catalans no saben prou castellà. Vas dir que no tenien “prou competència lingüística en castellà” quan la crua realitat de les dades ens diu que, com a mínim, la tenen com a la resta de de l’Estat i fins i tot hi ha alguns estudis que indiquen que el nivell és superior.

Senyor Wert (això de senyor, és un dir, perquè com diem per aquí “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena” i aquest no és el teu cas) saps prou bé que a Catalunya les dues llengües conviuen amb total normalitat i que, si alguna surt perdedora, és el català. Només cal que et passegis per qualsevol barri de Catalunya. Saps també prou bé que la majoria de canals de TV emeten la seva programació en castellà.Saps prou bé que el català està en inferioritat de condicions en tots els àmbits i que, si no el defensem nosaltres, no el defensarà ningú. potser va ser sense voler, però ho vas dir prou clar: “Hay que españolizar a los niños catalanes”. Un lapsus linguae? Segurament. Però vas dir exactament el que pensaves i durant tot el temps que has estat ministres has mirat de fer. Tu i tots els teus correligionaris del PP no heu fet més que ser tan bel·ligerants com heu pogut amb la nostra llengua. I, per acabar-ho d’adobar, ara se us hi ha afegit la Punset de Ciudadanos. Només faltava això!

Senyor Wert, sabem que no ets ruc. Sabem que ets una persona preparada. Què ho fa que t’has tornat així? Com és que una persona com tu diu el que diu i fa el que fa? Només hi ha una explicació: “poderoso caballero es don dinero” . O dit, duna altra manera: dóna molt bo asseure’s a la taula dels poderosos i tenir la sensació de que hom té poder. és pot ser arrogant i no passa res. Es por claudicar de les conviccions de joventut i no passa res. Es pot canviar de pel com les serps i no passa res. El poder és el poder, i de moment el teniu vosaltres. però se us acaba. A tu ja se t’ha acabat i aviat se’ls acabarà a tots els del PP. Com diu la dita, “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”…

Senyor Wert, el pitjor de tot és que marxes tu i al teu lloc n’hi posen un que pensa com tu. Poca cosa guanyarem i estic segur que seguireu emprenyant fins al darrer segon que maneu. Sou tan miserables que no teniu en compte tots aquests anys de bona sintonia, de bona convivència i de pau en l’àmbit de l’ensenyament i de la llengua. Heu decidit fer-ne problema de forma artificial i ho heu aconseguit. No som nosaltres qui hem dividit la població. Heu estat vosaltres que heu creat un problema on no n’hi havia. Tothom sap que Catalunya és un país d’acollida i que aquí tothom és ben rebut, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. Aquí sabem acollir. Aquí tothom se sent acollit, fora d’alguns éssers estranys que la única cosa que volen és crear problemes.

Senyor Wert i senyors del PP: no us en sortireu. Estem massa avesats a lluitar i no sereu vosaltres els que ens tapareu la boca i ens lligareu les mans. Seguirem lluitant. I en aquest terreny de la llengua i la cultura estigueu ben certs que guanyarem.

.

Com vaig aprendre català

Signe-català

Aquest estiu he anat seguint la secció EXPLICA’NS LA TEVA HISTÒRIA  al diari ARA i m’ha semblat un gran encert d’aquest diari. M’ha semblat una secció molt interessant. Cada dia demanaven a personatges (de tots els àmbits de la societat catalana)  que expliquessin com van entrar en contacte amb el català com a llengua de cultura quan l’ensenyament oficial no oferia aquesta oportunitat. Ha estat tant interessant – i alliçonador- veure les respostes d’aquests personatges públics, com veure les de persones anònimes que també explicaven  la seva pròpia història. El resultat han estat 436 Comentaris o històries d’allò més diverses i enriquidores. Amb aquest material es podria fer un treball històric i sociològic ben interessant, perquè retrata fidelment uns anys molt obscurs de la dictadura, tret d’algunes persones grans que van poder aprendre català durant la Segona República. I després diran que el català no ha estat perseguit! Aquí hi ha la prova més fefaent de que ho va estar, i molt!

La lectura d’aquests testimonis em va fer recordar els meus ja llunyans anys d’adolescència, quan vaig començar a estudiar i escriure la meva llengua. El primer que vaig fer va ser buscar i rellegir “Pinya de rosa”, una obra del gran mestre de la llengua Joaquim Ruyra. Les seves històries –tan ben contades, tan ben escrites i amb un llenguatge ric com pocs escriptors poder tenir- m’han transportat a aquells llunyans anys adolescents. A casa i al poble només es parlava català, però no cal dir que a les Escoles Nacionals d’aquell temps (anys 50) no se n’ensenyava gens ni mica, tot i que elscatalà10 mestres del meu poble ens feien les explicacions de les lliçons en català amb força naturalitat. A més, jo vaig tenir la sort de que el meu primer mestre (el recordat i estimat Sr. Reynal) em va convèncer, quan ja tenia 12 o 13 anys després, de que m’inscrivís a un curs de català que feia per correspondència el Secretariat de l’Obra del Diccionari (Lluis M. Argemí i Roca de Sabadell), seguint les lliçons del llibre SIGNE. Era l’any 1962, la matrícula costava 100 pessetes i donaven totes les facilitats per poder-lo fer. Encara guardo els fulls d’inscripció, el llibre SIGNE:Normes pràctiques de gramàtica catalana(1962) i les lliçons corregides pel professor que em van assignar (el Sr. Joan Blanquer, també de Sabadell). M’ha fet gràcia fer-ne un escaneig per guardar-los i poder-vos-els mostrar.

L’any 1959 vaig entrar al Seminari de Solsona. Als Seminaris catalans hi havia una espècie de microclima on el català hi era present amb total normalitat. A Solsona les classes es feien totes en català, es jugava en català i es vivia en català, cosa que no succeïa a les escoles i instituts públics. El professor de català i castellà que tots els condeixebles recordem sempre amb molt d’afecte fou Mn. Antoni Muntada que, amb mètodes casolans (papers multicopiats) senzills i pràctics, ens va ensenyar prou bé el català perquè poguéssim defensar-nos bé. Un dels millors records que tinc de les seves classes és com ens dictava les extraordinàries proses del llibre Pinya de Rosa i per aquest motiu, en rellegir-los aquests dies benignes d’estiu, em ressonaven de forma tan nostàlgica i dolça aquelles admirables narracions com “La vetlla dels morts”, “L’aniversari del noi Guixer” i altres. N’he pogut tornar a gaudir com quan les vaig escoltar per primera vegada en aquells dies llunyans.

català12Avui he anat a buscar a la llibreria de casa el llibre SIGNE i li he anat traient amb cura la pols, alhora que anava traient la  pols als meus records. Girava poc a poc les pàgines subratllades, anava revisant tots aquells exercicis tan plens de faltes d’ortografia, corregits i plens de petits comentaris que el meu professor assignat m’enviava de cada lliçó que jo li enviava…

Ho hauríem de fer més sovint això de treure la pols de la memòria, i no pas per simple nostàlgia. Ho hauríem de fer per valorar aquells esforços de tanta i tanta gent que, de forma anònima, discreta, altruista i a vegades clandestina, ens han ajudat a arribar fins aquí on som. Tenim el que tenim gràcies a ells, que ens van fer entendre que conservar la llengua i no perdre aquest immens tresor que alguns (aquests malvats del PP) ens volen robar, era una tasca necessària i indefugible. Moltes gràcies a tots ells.

Han mort dos capellans savis

Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, l’actual Escola Arrels II.

Ahir van morir –tots dos al mateix dia- dos capellans que jo coneixia. Els dos, unes grans persones, uns sants barons i dues persones molt sàvies. Són Mn. Josep M Ferran i Mn. Modest Prats. El primer, capellà del bisbat de Solsona i l’altre de Girona. Dos persones singulars, molt coneguts i estimats en els seus àmbits. La casualitat ha fet que morissin el mateix dia dues persones que vaig tenir la sort de que haguessin estat professors meus i, sobretot, d’haver conegut..

A Mossèn Ferran el coneixia molt de prop. Va fer tot el que va poder per ensenyar-me Matemàtiques i Geometria al Seminari de Solsona però, tot i la seva bona voluntat, no se’n va sortir. No sóc del ram del números. De totes formes, en guardo un molt bon record d’ell. Parlo per mi, però em sembla que la majoria de companys hi estarien d’acord. Tots li dèiem “El Padrinet” per la seva manera de caminar una mica corbada i el seu posat tranquil i bonhomiós. A vegades tenia una rialla una mica sorneguera que hom no sabia massa com identificar. Encara el veig ara, arribant a l’hora justa amb la seva inseparable bicicleta, per donar-nos la classe. Venia de la seva Escola Professional, on segurament que ja havia fet dues o tres classes abans. Es desplaçava sempre en bicicleta, fora de que fes molt mal temps. Era un brillant enginyer de ponts i camins que s’havia fet capellà i, d’entrada, això ja ens causava un gran respecte. A més, el bisbe Tarancón li va encarregar deposar en marxa una Escola Professional a Solsona, encàrrec que va complir a la perfecció i on hi va dedicar gran part dels seus esforços i de la seva vida. El curs 1962-1963 va començar l’activitat acadèmica de l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, de la que ell en va ser director durant molt anys. Però, com que ell deia que abans de tot era capellà, sempre va tenir una parròquia de pagès on bolcar la seva passió evangelitzadora els caps de setmana. Ha fet de capellà de pagès fins els darrers moments de la seva vida.

Vaig tenir la sort de tractar-lo de ben a prop durant un any en què jo també vaig estar a l’ Escola Professional de Solsona i on, durant les vacances d’estiu, vam compartir un inoblidable viatge –amb un cotxe llogat i dormint en càmpings- amb dos companys més per Itàlia, Suïssa i França. Mn. Ferran era un home bo, senzill, generós amb els seu temps i els seus pocs bens, un home savi que semblava que a vegades vivia una mica a la lluna però que tocava sempre molt de peus a terra. Que descansi en pau!

A Mn. Modest Prats el vaig conèixer molt poc i no el vaig tractar mai personalment. Ens va fer – esporàdicament – algunes classes  a la Facultat de Teologia dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. Era un bon teòleg i un gran filòleg. “El capellà savi” de Girona -tal com el va definir Pasqual Maragall- i a qui els ha agermanat l’Alzheimer en aquests darrers anys. D’on el recordo més és de la tertúlia “Postres de músic”, a l’hora de la migdiada a Catalunya Ràdio, no recordo bé si amb el malaguanyat Ramon Barnils o amb Josep M Solé i Sabaté dirigint-la. Jo, en aquella època, anava a repartir amb una furgoneta alvèols per a fruita (que fabriquem a ACUDAM, centre on treballo) i recordo que aquella tertúlia em feia sempre molta companyia i m’alegrava una estona la feina en aquella hora tan feixuga dels calorosos estius del Pla d’ Urgell. D’aquells temps recordo unes tertúlies d’un nivell intel·lectual molt alt, sempre molt interessants, molt punyents i agudes (amb Sergi Pàmies, Quim Monzó, Jordi Vendrell, etc). I vull deixar constància també que em va agradar molt el seu llibre “Les homilies de Medinyà, que vaig llegir acabat de publicar el 2011, un recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general. Que descansi en pau també.

Només una petita reflexió: Cóm continuem tenint-ne necessitat de persones com ells!. Són aquestes persones les que deixen petja en la vida de la gent i en la vida d’un país. Persones que generalment no surten massa als diaris ni són massa conegudes, (no és aquest el cas de Mn. Modest Prats). Persones que no fan soroll, però que fan molta feina i molt ben feta. Ho vaig poder comprovar personalment  l’any passat quan, amb motiu de que l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona i l’actual Escola Arrels II va fer els 50 anys de funcionament, vam reunir-nos allà un munt de gent (ex alumnes, ex professors, amics de Mn. Ferran) i tots estàvem d’acord que tot allò no existiria ni hauria tirat endavant sense l’ànima i l’esperit de Mn. Ferran. No tinc cap dubte que seguirem tenint moltes persones com ells i que sabran seguir els seus passos.

Els capta-socis d’ Òmnium Cultural

Ahir em va telefonar una senyora per preguntar-me si em volia fer soci d’ Òmnium Cultural. Fins aquí tot normal. A tots ens han trucat un munt de vegades per vendre’ns alguna cosa, per fer.nos socis d’alguna organització o fins i tot una vegada em van predicar una estona per si volia formar part d’una nova església que algú havia fundat no feia gaire. Per tant, a ningú li ve de nou rebre trucades d’aquesta mena. De totes formes, jo sempre miro de distingir molt bé entre el tipus de trucades del que se’n diu actualment “telemàrqueting”: unes són clarament per a fer negoci pur i dur i altres són per a finalitats benèfiques. A les primeres, normalment ni me les escolto i les tallo de seguida. Avui no em referiré a aquestes trucades sinó a les segones, amb les quals ja hi tinc una altra mena d’actitud i, si puc, me les escolto.

Ahir, com deia, en vaig rebre una per si volia fer-me soci d’Òmnium Cultural, una entitat que conec prou bé i a la que li tinc molt de respecte i simpatia. Per tant, la “televenedora” que em va telefonar ja tenia, d’entrada,  una bona part del camí fet i aplanat per l’empatia que jo tinc per aquesta entitat cultural que tant ha fet pel nostre país i, segurament, encara tant li resta per fer. Per això em va saber greu escoltar i veure com de malament enfocava les coses. Em sembla (ho dic humilment i sense entendre gens d’aquestes qüestions) que ho havia de fer d’una altra manera de com ho va fer. Ho dic perquè em sembla que aquesta senyora, si continua tal com ho va fer amb mi, pocs socis aconseguirà per a Òmnium Cultural. I és una llàstima que Òmnium li pagui per fer una feina tan mal feta, tot i que he de reconèixer que va ser en tot moment molt ben educada. Però va fallar de forma garrafal –segons el meu parer- en unes quantes coses bàsiques que m’ha semblat que seria bo explicar-les després d’haver-hi pensat una estona.

El que haurien de fer en primer lloc és saludar i demanar si vull rebre la trucada o no. Després em sembla que haurien de preguntar si coneixem l’entitat i les seves activitats i mirar de començar un mínim diàleg. La senyora en qüestió va començar un discurs que a mi se’m va fer etern perquè va durar ben bé un parell o tres de minuts. Un discurs llegit o après de memòria, dit de forma molt ràpida, sense pauses, donant per suposat que jo no sabia res del que m’explicava i sense donar-me cap oportunitat de preguntar ni intervenir.

Està bé que els venedors siguin proactius, decidits i impetuosos. però entre poc i massa! Està bé que cantin tots els aspectes bons de l’organització i aportin tots els arguments que puguin, però jo m’anava preguntant a mi mateix mentre parlava si tot aquell llarg discurs tan entusiasta era necessari i com és que, ja d’entrada, no hagués mirat d’esbrinar si jo en sabia alguna cosa i si potser ja n’era soci i tot. Em sembla que havia de preguntar si m’interessava o no i, en tot cas, anar resolent les possibles objeccions que jo li posés per no fer-me’n soci. Un bon venedor hauria de saber fer això de manera agradable i convincent, mirant de no cansar, de no molestar i de no fer-se massa pesat. És veritat que em va anar explicant les coses, les quotes, les formes de pagament, etc… però es va oblidar de demanar-me en algun moment si em podia interessar o no. No hauria d’haver hagut de començar per aquí i mirar d’establir el mínim diàleg que reclamava abans?

Ja aviso a la gent d’ Òmnium Cultural que amb aquesta senyora no crec que aconsegueixin fer gaires socis. Abans haurien de mirar que canviés una mica l’estil, el to, el ritme de metralleta que feia servir etc. En cap moment vaig veure una persona interessada en escoltar. No era una persona que sabés escoltar perquè en cap moment em va donar l’oportunitat de parlar. No era una venedora que sabés adaptar-se a la persona que tenia a l’altra banda del seu telèfon i em feia l’efecte que el discurs era el mateix per a tothom, cosa que considero un greu error.

Ho sento per Òmnium Cultural, però em sembla que ho havia de dir i em sembla que els seus venedors no haurien de ser com els de les companyies telefòniques (que acostumen a ser molt pesats), com els que venen viatges o vacances. Òmnium Cultural té un prestigi guanyat d’anys i és una llàstima que no prepari millor els seus venedors.

Aprenents d’etnocida

La plataforma “Castelló per la Llengua” organitza diversos actes en record de les “Normes de Castelló”, de les que enguany es commemora el 81è aniversari. Les Normes de l’any 1932 van ser una aposta per la normativització de la llengua i la vertebració del país. Enric Valor remarcava en el seu discurs d’investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d’Alacant que «La proclamació de les “Normes d’Ortografia Valenciana” l’any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble». I l’humanista Lluís Vives afirmava, en aquest mateix sentit: “La llengua és un dels principals fonaments de tota societat humana. Conservar una llengua, doncs, es mantenir, afermar en la realitat, l’existència d’una nació”.

Anar contra la llengua és, doncs, anar contra l’existència cultural d’un poble. I si a un poble li treus la seva llengua, la seva cultura, les seves tradicions, la seva manera de ser i de fer, li estàs llevant la seva ànima, el seu ésser i el sentit de la seva existència. Directament el liquides, el mates, el fas desaparèixer. Per tant, et poden dir amb tota la raó del món etnocida i et converteixes en un etnocida. El concepte va ser exposat per Robert Haulin, a partir de la denúncia del genocidi cultural, que va fer Jean Malaurie l’any 1968, per a referir-se a la liquidació de las cultures indígenes.

El genocidi és l’extermini real d’un poble, és l’assassinat físic. L’etnocidi és un assassinat cultural; és eliminar les característiques i elements culturals d’un poble. A Espanya hi han molts aprenents d’etnocida. I aquest tendència no és pas d’ara sinó que ve molt de lluny, com ens estan explicant els experts en diferents terrenys aquests dies en el simposi ‘Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)’, amb motiu de la commemoració del tri centenari de la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip V. Diversos historiadors, economistes, sociòlegs i juristes analitzen, des d’un punt de vista històric, les conseqüències que han tingut aquests fets per al país. Aquests experts procuren incidir en la repressió que ha patit Catalunya al llarg dels segles des de l’àmbit polític, econòmic, social, lingüístic i cultural. I, com no podia ser d’altra manera. també s’està parlant de la repressió en els mitjans de comunicació i l’espanyolització del món educatiu.

En alguns llocs del món els genocides han acabat amb pobles i cultures sencers. Per sort, aquí sembla que només són només mals aprenents i, com que no en saben prou i troben molta resistència, no se n’acaben de sortir. No se n’han acabat de sortir mai ni em sembla que se’n sortiran. Són massa matussers. Són poc traçuts. Són massa primaris, poc intel·ligents i se’ls veu tant el llautó que fa que encara provoquin més resistència en la part contrària.

La Plataforma “Castelló per la llengua” denuncia “que la llengua i cultura catalanes passen per ser la anormalitat més gran de l’occident europeu perquè els diferents estats i regions en què es divideix el territori catalanòfon incompleixen de mode flagrant la “Carta europea de les llengües minoritàries” i els diferents estatus jurídics que atorguen al català són del tot insuficients per a la seva plena normalització”. I per aquest motiu no s’estan de dir que “el govern de l’estat espanyol està cometent un intent de genocidi cultural contra els Països Catalans, especialment acusat els darrers temps a tots els territoris que en depenen d’ell (LOMCE,“LAPAO” a la Franja, el TIL a les Illes, tancament de RTVV al País Valencià, sentències contra la immersió lingüística del TC a Catalunya, etcètera). A aquesta situació cal sumar la preocupant situació del català també a la Catalunya Nord, l’Alguer i, fins i tot, al Principat d’Andorra”.

La situació no deixa de ser preocupant i tots haurem d’estar molt vigilants, però la cultura catalana, amb tantes proves, no ha fet més que enfortir-se. Per tant, ja poden anar fent, que no se’n sortiran per més que insisteixin.

Marea verda a les Balears

A les Illes Balears estan passant coses. De mica en mica s’ha anat formant una marea verda que, no en tingueu cap mena de dubte, arrasarà tots els TICS, tots els decrets plens de malla llet, de mala baba i de molt males intencions que aquest inepte i autoritari President anomenat Bauzá vol aplicar.

Avui Palma es prepara per a una mobilització multitudinària a les 18.00 contra el decret de llengües i la política educativa de Bauzá. Una manifestació que serà un èxit perquè li dóna suport la gran majoria de la comunitat educativa, sindicats, pares i mares i una gran part de la societat, tal com s’ha anat comprovant durant aquests dotze dies de vaga que els mestres de les Illes Balears han fet. Una vaga indefinida que com més va és més forta, més potent i es carrega de més raons cada dia que passa.

Des d’aquest insignificant blog em vull afegir a tota aquesta gran corrent de solidaritat que de tots els racons dels Països Catalans ha sortit cap a les Balears.

Ànims, que el que defenseu és fonamental per seguir existint com a poble que estima la seva llengua i la seva riquesa cultural. I recordeu que, quan toqui votar una altra vegada, cal deixar el PP ben sol i desarmar-lo per tal que no pugui fer cap més intent de massacre cultural.

Rajoy, sense beca!

1011312_539648962758390_45751984_n

Mira que suspendre llengua (espanyola), geografia i història… De llengües estrangeres, ni li’n van ensenyar. 

Vaja, que el Wert no li donarà beca.

(Gràcies, amic Lluís Boixadera, per fer-me arribar aquesta autèntica perla, que no he pogut superar la temptació de publicar i que seria bo que seguís la cadena de distribució…)