Camina amb mi i no per mi.

Ahir donava bo fer la passejada entorn a l’ estany d’ Ivars i Vila-sana. Feia un dia esplèndid i tots els que hi vam anar vam poder fer la volta a l’estany, tot passejant relaxadament i en un clima molt agradable. “CAMINA AMB MI, NO PER MI” era el lema de la 3a. Volta Solidària que el Consorci de l’ Estany d’ Ivars i Vila-sana i ACUDAM organitzaren aquest any.

L’estany d’Ivars i Vila-sana, per a qui no ho sàpiga,  és una antiga llacuna d’aigua dolça que fa anys es va dessecar i que posteriorment es va recuperar definitivament l’any 2009. Es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions (126 hectàrees) i acull una important diversitat biològica.
Al llarg d’un perímetre de prop de 6 quilòmetres s’hi ha fet un camí per on poder passejar i contemplar una gran riquesa d’aus i peixos. La profunditat màxima no arriba als quatre metres i s’hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.

La fauna de l’espai és un dels seus patrimonis principals amb espècies de gran interès, sobretot pel que fa als ocells. Els diferents estudis de seguiment ecològic han constatat la presència a l’espai de 241 espècies de vertebrats, 29 de les quals corresponen a mamífers, 201 a ocells, 6 a rèptils, 5 a amfibis i 5 a peixos. Pel que fa als invertebrats, existeixen algunes espècies interessants de libèl·lules i odonats.

El recorregut és totalment accessible i reuneix les condicions per gaudir-ne amb tota la família ja que es poden fer passejades tranquil·les a peu, en bicicleta o a cavall. També es poden fer passejades en barca per l’interior de l’estany. L’espai disposa de diferents equipaments: Dues àrees d’arribada: una al costat sud-est (accés des d’Ivars) i l’altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd).
Aquestes àrees disposen de zona d’aparcament de vehicles, punts d’informació i serveis. Des d’aquestes Àrees parteix un itinerari de visita de 2,6 km que les enllaça. Durant el recorregut hi ha miradors de diversos tipus i situats en punts estratègics amb panoràmiques privilegiades sobre l’estany. Hi ha també casetes d’observació d’ocells, passarel·les de fusta, zones de descans amb taules de fusta i bancs, embarcadors en dues zones on és permesa la navegació en barques del propi estany i sense motor per no molestar la fauna. Al llarg del recorregut hi anirem trobant plafons informatius i interpretatius sobre l’espai, la fauna i la flora.

Fou en aquest entorn privilegiat que vam poder passejar ahir tots els amics i simpatitzants d’ ACUDAM. Els que seguiu aquest blog, ja sabeu que ACUDAM és una institució molt arrelada i amb molt de prestigi per la seva bona tasca en aquestes comarques de ponent. I no és per què sí: a l’octubre farà any 40 anys que treballa discretament –amb una feina callada però efectiva com la de les formigues-per donar unes condicions de vida millors als discapacitats intel·lectuals de les nostres comarques. La volta solidària a l’estany aquest any ha anat, per tant,  a favor d’ACUDAM no pas sense motius. La gent d’aquestes comarques de ponent considera i estima aquesta institució com una cosa pròpia i molt propera perquè acull, dóna feina i atén a més de 100 persones amb més o menys grau de discapacitat.

No és estrany, doncs, que aquesta III Volta Solidària de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que es va celebrar ahir diumenge, reunís més de 250 persones sota el lema Camina amb mi i no per mi. Familiars, amics, treballadors, socis de la institució i gent més o menys sensible i propera a aquest tema, es van desplaçar al parc natural, per gaudir de la caminada i al mateix temps solidaritzar-se amb les persones que tenen una discapacitat i que lluiten per a aconseguir el màxim d’autonomia i l’assoliment dels drets de les persones, segons va explicar Angelina Roure, presidenta d’ ACUDAM, entitat a qui es va destinar la recaptació de l’activitat. L’acció també ha promogut la reflexió entorn de la discapacitat, ja que al llarg del recorregut s’han pogut anar llegint cartells amb frases com si fossin aforismes. Durant tota la setmana es podrà continuar fent donatius per a l’ACUDAM a través del Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, que lliurarà totes les donacions a l’entitat pròximament.

P5044594

Totes les persones que han caminat, especialment famílies i socis de l’ACUDAM, han pogut fer-se una fotografia al photocall que ha muntat l’ACUDAM (les imatges es poden veure al seu Facebook) i també fer una beguda al punt d’avituallament que ha habilitat Cal Valls al final del recorregut. Les persones inscrites han rebut, a més a més, un obsequi, fruit d’un sorteig que ha premiat totes les butlletes.

HPIM0257

Els detalls als participants els van aportar, l’associació ACUDAM, el Consorci de l’Estany d’Ivars i Vila-sana, el Consell Comarcal del Pla d’Urgell, el Patronat de Turisme del Pla d’Urgell, GUSTUM, l’Espai Cultural dels Canals d’Urgell, Gust d’Hort, Fruites Calvís, Vinagres Badia, Productes Naturals de Golmés, Nous del Palau, Nous Panadès del Poal, Castell del Remei, Espai Natura, Camamilla de Linyola, el Rebost de Ponent, Loteria Salado i el bar l’Ateneu de Tàrrega.

Anuncis

Discapacitats

Al llarg dels darrers anys la percepció del concepte de discapacitat ha experimentat una gran transformació, tant el el llenguatge com en el concepte. Per sort! No tothom ha evolucionat, certament, però sí que la societat en conjunt ha millorat molt la perspectiva i ara es veuen les coses de diferent manera. Amb els anys, s’ha passat d’emprar paraules gruixudes i denigrants com idiota, subnormal o retardat mental a dir-se discapacitat físic o intel.lectual, que és una manera bastant més adequada, encara que no del tot real.

Perquè, qui de nosaltres no és discapacitat en relació a un altre? Si ens posem a comparar-nos, tots ho som en major o menor grau. Jo no sé cantar, no sé pintar i no sé arreglar un cotxe. Tu no saps escriure, no saps conduir i potser ni saps expressar-te. I ell no sap tocar la guitarra, no sap cuinar i no sap fer una simple divisió. Cadascú té capacitats i incapacitats manifestes i, per tant, tots som molt capaços i –a la vegada- molt incapaços. Depèn per a què, depèn d’on som o per on ens movem que anem més segurs o més insegurs.

Diguem-ho com vulguem dir-ho, sí que el que es demana en un dia com el d’avui, en què celebrem el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, és que siguem una mica més sensibles i conscients d’aquesta realitat anomenada “incapacitat” i transformem en capacitats les incapacitats més manifestes.

Perquè els Governs han de saber que el model assistencialista (que considerava una persona amb discapacitat invàlida i dependent)  ja ha passat a millor vida i que l’enfocament paternalista de l’atenció ha evolucionat cap a un model basat en el desenvolupament dels drets humans i en la integració social d’aquests col·lectius.

La discapacitat és la impossibilitat o la dificultat de la persona que presenta un trastorn físic o mental per al desenvolupament normal de la seva activitat. Però podem buscar noves activitats on cadascú es pugui desenvolupar com correspon.

Les persones amb discapacitat severa poden tenir dificultats en la seva integració educativa, laboral o social com a conseqüència d’una deficiència previsiblement permanent, de caràcter congènit o no, en les seves capacitats físiques, psíquiques o sensorials. Però aquí és justament on hi entra la responsabilitat dels governs pel que fa a la garantia del respecte dels drets de les persones amb discapacitat. Recau en els governs i les seves polítiques d’actuació, com ho reconeix de forma clara la Generalitat de Catalunya. Potser haurem d’esperar millors temps per dedicar-hi més esforços econòmics però el cal que el camí vagi cap aquesta direcció. 

>ACUDAM 35 anys: Una mica d’història(1).

>

ACUDAM (Associació Comarcal d’ Ajuda al Minusvàlid) va néixer un dia d’abril de l’any 1975. Vol dir això que aquest mes fem 35 anys, que ja són una colla d’anys!

I ha durat tants anys -i en durarà molts més, si Déu vol- perquè va ser la resposta a una necessitat d’aquells moments a un problema determinat d’uns pares d’una comarca. En aquells temps encara no existia la comarca d’ El Pla d’ Urgell, com existeix ara, però si que aquestes nostres terres eren conegudes com la plana d’Urgell.

El problema d’aquells pares era que tenien uns fills i unes filles amb discapacitat intel·lectual o amb disminució psíquica i no hi havia cap recurs per poder-los atendre. I gràcies a l’empenta d’aquell petit grup de pares; gràcies a la seva il·lusió i a que era gent molt emprenedora, ara encara tenim ACUDAM i podrem celebrar els 35 anys aquest pròxim diumenge 25 d’ Abril

I ho celebrarem amb una caminada popular al matí, un dinar de germanor i una festa a la tarda que animarà la coneguda Regina Do Santos, amiga i col·laboradora de Special Olympics Catalunya.

Tots els grans arbres van començar amb una petita llavor. Totes les gran obres generalment comencen amb una petita il·lusió d’ algú que va creixent amb l’esforç i l’ajuda de molta altra gent. Aquells primers pares van començar a fer unes reunions per parlar del tema que els preocupava i ben aviat van aprovar uns Estatuts i es van fixar la meta de fer una escola per als seus fills. I van posar-se a treballar seriosament i al cap de ben pocs dies ja havien fet més de 200 socis amb quota de socis protectors. Això va permetre iniciar els tràmits per crear un Col·legi d’ Educació Especial.

Al mes de Novembre de 1975 ja es va inaugurar l’escola d’ educació especial “SILOÉ” amb 16 alumnes procedents de diversos pobles de la plana en un edifici provisional cedit desinteressadament per una empresa local. L’ any 1980 ja es va poder disposar d’un edifici propi i va aconseguir passar a ser un Centre Públic amb una dotació de tres unitats amb els seus corresponents professors especialistes en seu d'AcudamPedagogia Terapèutica.

Però faltaven encara dos serveis imprescindibles per a poder acomplir els objectius proposats: un servei de transport i un servei de menjador.

El 5 de juliol de 1977 es va iniciar de forma provisional i precària el funcionament d’ un TALLER OCUPACIONAL que va començar amb 12 persones, dedicat a fabricar cortines de plàstic. eren nois i noies que ja havien superat l’edat escolar i que s’havien de quedar a casa seva, voltar pels carrers o ser internats en centres psiquiàtrics.

Aquest taller va començar de forma experimental durant un estiu a les aules del col·legi SILOÉ i l’experiència va resultar tan positiva que l’Ajuntament de Mollerussa va cedir temporalment uns locals on s’hi van arribar a atendre 17 joves.

De seguida aquell local va fer-se petit i després de llargues negociacions es va comprar per 13.860.000 pts l’antic xalet de la Casa Canal d’ Urgell. Aquesta quantitat va ser pagada mitjançant un crèdit bancari avalat pels mateixos pares.DSC00158

Amb els anys l’espai ha anat creixent i ha anat variant segons les   necessitats fins que van arribar en una primera fase a 2.500 m2 construïts sobre un terreny de 4.000 m2. Actualment ha crescut molt més, degut a la compra d’unes quantes grans naus industrials al polígon de Vila-sana, cosa que ens permet tenir un Centre Especial de Treball que dona ocupació a un munt de nois i noies i tenir lloc suficient per poder treballar amb comoditat.

I un altre dia continuarem amb aquesta història tan bonica…

 

Etiquetes de Technorati: ,

>Penal decisiu

>

En un sopar d’amics, al Club CILSA de la ciutat de Santa Fe (Argentina), que aglutina especialment a amics i familiars de nens amb discapacitat, el pare d’un d’aquests nois, va pronunciar un discurs que mai serà oblidat per les persones que ho van escoltar .
Després de felicitar la institució i a tots els que hi treballen, aquest pare va fer el següent raonament:
– ‘Quan no hi ha agents externs que interfereixin amb la natura, l’ordre natural de les coses arriba a la perfecció. Però el meu fill, no pot aprendre com altres nois ho fan. No pot comprendre les coses com altres nois. On és l’ordre natural de les coses en el meu fill? ‘
L’audiència va quedar impactada per la pregunta. El pare del nen va continuar dient:
– ‘Jo crec que quan un nen com Facundo, física i mentalment discapacitat, ve al món, una oportunitat de veure la veritable naturalesa humana es presenta i es manifesta en la forma en que altres persones tracten a aquest nen’.
Llavors va explicar que un dia caminava amb el seu fill per un barri on, darrere d’una tanca, alguns nois jugaven a futbol.
Facundo li va preguntar al seu pare: ‘Creus que em deixaran jugar?’
El seu pare sabia que a la majoria dels nois no els agradaria que algú com Facundo jugués en el seu equip, però el pare també entengué que si permetien que el seu fill jugués, li donarien un sentit de pertinença molt necessari i la confiança de ser acceptat per altres malgrat les seves habilitats especials.
Van entrar per una obertura del filat, que en altre temps havia posseït una petita porta de xapa. Es va acostar al noi que portava la cinta de Capità d’un dels equips i li van demanar si Facundo podria jugar …’
El noi va mirar al voltant, com buscant algú que l’aconsellés i va dir:
– Estem perdent per dos a un … I al partit li queden uns quinze minuts … Suposo que pot unir-se al nostre grup de suplents i tractarem de que entri una estona abans del final …
Facundo es va desplaçar amb dificultat fins al banc de suplents i, amb un ampli somriure, es va posar una samarreta de l’equip, suada i bruta, abandonada a terra per un jugador reemplaçat que, fora de la pista, es trobava absort, fregant-se un turmell inflat.
Mentre Facundo estava assegut entre el grup dels que esperaven la seva possibilitat de jugar, el seu pare l’anava mirant. Els altres nois van notar una cosa molt evident: la felicitat del pare quan el seu fill era acceptat.
Quan faltaven cinc minuts per acabar el partit, l’equip de Facundo va aconseguir empatar el matx, amb un veritable ‘canonada’ increïble, des de la meitat de la pista, que va sorprendre al porter, en venir del costat del sol, que queia amb la tarda.
Quedava molt poc temps quan va ocórrer un altre fet notable: un mal lliurament d’un defensor adversari, va permetre al davanter centre ‘de l’equip de Facundo’ fer-se amb  la pilota dins de l’àrea i quan es preparava a definir amb totes les possibilitats, el defensor, ofuscat per la seva desgraciada jugada anterior, l’escombra’ des del darrere, xiulant l’àrbitre sense dubtar:
¡Penal!. ¡Penal sobre l’hora …!
Enmig de l’alegria de l’equip, per la incomparable oportunitat de guanyar al tradicional oponent, es va veure que el davanter centre, encarregat principal de xutar els penals, amb prou feines podia posar en peu a terra pel fort cop rebut.
Va ser llavors quan el ‘Capità de l’equip, va convocar al grup de jugadors per deliberar sobre qui xutaria la pena màxima, i els diu assenyalant Facundo:
– ‘Tenim entre els suplents, al millor xutador de penals de l’equip!
Ens queda un canvi!. I dirigint-se a l’àrbitre li va indicar: – Jo surto!. I ell entra a xutar el penal!
L’àrbitre  va acceptar la proposta i autoritzà el relleu dels jugadors, enmig de la sorpresa de la resta de l’equip del Capità, que es va dirigir cap a Facundo, assegut a la vora del camp.
Va arribar al seu costat, li va donar la mà i… d’una estirada, el va posar dret, li va donar un bona abraçada i quan s’allunyava despreocupat, va girar-se i li va cridar: – Sort! …
Facundo, òbviament extasiat només pel fet d’estar en joc i poder estar al camp, somreia d’orella a orella mentre el seu pare l’animava de lluny i mentre dins del seu cap un remolí de preguntes se succeïen sense control: ‘amb aquesta oportunitat, el deixaven caminar i renunciar a la possibilitat de guanyar el partit? ‘
Sorprenentment, Facundo va ingressar a la pista. Els seus dificultosos passets i la seva desmanegada figura, van indicar a tots els jugadors del camp, que un precís xut per part de Facundo era impossible. Encara que hagués estat un teòric expert en futbol, tots es van adonar que no podria, segurament, ni fer arribar la pilota a la porteria.
Tanmateix, mentre es parava davant de la pilota ubicada en el cercle, a dotze passos del porter oponent, el pare de Facundo va tenir la forta sensació que potser …, l’altre equip …., estigués disposat a perdre. .., per permetre al seu fill tenir un gran moment en la seva vida!
Facundo es va moure uns passos cap endavant i va colpejar la pilota molt suaument. En veure la direcció que duia la pilota, es va llançar cap a aquest costat …, però com per a ‘treure-la’ des de l’angle superior de l’arc …! … Mentre ell s’enlairava amunt, la pilota, ingressava … poquet a poquet rodant sota el seu cos … ¡I traspassava la línia del gol.!
L’àrbitre dóna GOL i pita el final del partit …
Facundo, amb els seus braços ben alçats, desprenent felicitat, va girar el cap mirant al seu pare … mentre (cosa estranya) els jugadors d’ambdós equips l’abraçaven com a l’heroi que va convertir el gol que va donar al seu país el campionat mundial de futbol …
‘Aquest dia’, va dir el pare, ‘els nois dels dos equips, van ajudar donant-li
a aquest món un tros de veritable i càlid amor humà ‘.
Facundo no va sobreviure un altre estiu.
Va morir aquell hivern …, sense oblidar mai haver estat l’heroi … i haver fet al seu pare molt feliç …., haver arribat a casa .. . i veure a la seva mare plorant de felicitat i ¡abraçant al seu heroi del dia ….! 

Un savi va dir una vegada que: “Tota societat serà jutjada, per com tracta als menys afortunats …”

Nosaltres tenim moltes oportunitats cada dia per ajudar a que es realitzi ‘l’ordre natural de les coses ….’ Les sabem aprofitar?

Etiquetes de Technorati:

>Els invents….amb gasosa!

>

M’han explicat d’un taller de minusvàlids, -que no és ACUDAM-,  que han volgut innovar aplicant un pla de millora de la qualitat.

La gran millora que se’ls ha acudit (suposo que seguint les línees mestres d’un pla d’aquests tant moderns) ha estat suprimir les festes d’aniversari dels nois perquè n’hi havia massa. A partir d’ara se celebraran els darrers divendres de mes, agrupant els de tot el mes.

Com podeu suposar, els aniversaris, fins ara se celebraven a la manera tradicional: galetes, algun refresc, cançons i abraçades i petons. Si alguna cosa els agrada a aquests nois i noies és celebrar coses. Per tant, a partir d’ara se senbten força defraudats i surten dient que no se celebra la seva festa.

A vegades volem ser massa moderns i volem fer moltes innovacions : apliquem mètodes de treball revolucionaris (i no ens adonem que només serveixen per omplir papers i planilles), etc

A mi em sembla que algunes innovacions estan bé però que els invents val més fer-los amb gasosa.

Nota: Aquesta entrada ha estat modificada posteriorment. No em devia explicar bé o se’m va interpretar malament. En demano disculpes i espero que, amb les matitzacions que he fet, tot quedi més clar.

Els pressupostos dels nois d’ACUDAM

Les persones amb discapacitat intel·lectual no es poden fer càrrec al 100% de l’administració dels seus propis ingressos i/o del seu patrimoni, la qual cosa els permetria fer front a les seves necessitats.Aquestes necessitats les cobreixen les famílies, els tutors o el mateix centre ACUDAM. Però quasi tots ells disposen d’alguns diners per algunes despeses o capricis personals.Al Centre cada dilluns es fa un curs de formació per a alguns nois per tal que assoleixin millor autonomia en alguns aspectes de la seva vida. Un dels temes que aquest any s’han treballat ha est el dels diners (conèixer el seu valor, valorar l’esforç que s’ha de fer per tenir-los, pensar com s’han de gastar, etc) sobretot arran de la crisi econòmica que ho emplena tot.Es va preguntar quin era el seu pressupost setmanal personal i com es gastava aquest pressupost. Heus aquí algunes de les respostes per tal que vosaltres mateixes les valoreu:”Disposo de 10 € setmanals, els gasto amb el meu nòvio al bar i per comprar alguna cosa per als meus pares. Els diners que em sobren me’ls guardo a la meva habitació per fer un viatge”.”Dels diners que disposo m’agrada gastar-los anant al cinema i comprant la premsa. Amb els diners que em sobra em compro pel·lícules de DVD i estalvio per ananr una vegada a l’ any de viatge””Tengo entre 15 y 20 € para gastármelos durante la semana y lo hago comprándome un refresco cada mañana. Lo que me sobra lo guardo en una hucha”.”A mi el meu pare cada dia em dona diners per comprar-me un diari d’esports. Quan fem sortides al Taller sempre me’n donen. Guardo els estalvis al banc”.”Amb la pensió que rebo m’agrada anar, de tant en tant, a l’ Auditori de LLeida; els diumenges al ball del poble i comprar-me algun CD de música clàssica. Estalvio els diners que guanyo cantant a les bodes”.”Cada diumenge em donen 20 € i vaig al bar del poble. Amb els diners que estalvio puc fer altres coses com anar al barber i donar-li una bona propina”.”Amb els 10 € que tinc a la setmana me’n vaig al plegar de treballar al bar a prendre’m un refresc. Quan tinc estalviats uns 100 € els poso al banc”.Podríem seguir perquè encara hi han altres opinions. Però la mostra és prou vàlida. La nostra tasca és que reconeguin que hi ha altres despeses que se’n fan càrrec les famílies o els tutors, en funció de les seves necessitats, i que és important a efectes normalitzadors que aprenguin a fer un ús adequat dels diners que disposen.

DIA INTERNACIONAL DEL DISCAPACITAT.

Avui se celebra el DIA INTERNACIONAL DEL DISCAPACITAT. Com ja sabeu, jo comparteixo moltes hores amb discapacitats psíquics i, alguns d’ells, físics i psíquics.El món de la discapacitació hom no el comprèn fins que un mateix o algú proper no sofreix una incapacitat greu.Us he de confessar que jo mateix no me l’imaginava fins q . A ue no vaig treballar-hi. Al principi és un món que xoca. Xoca fortament la sensibilitat. De mica en mica, hom s’hi va submergint i de seguida esdevé l’àmbit normal on hom fa la seva vida i estableix unes relacions més riques de les que , comunament, hom estableix amb la resta de la societat.En pocs anys s’han fet molts avanços en aquest camptots els nivells. No els citaré perquè seria molt llarg. Però és cert que la societat els mira de forma diferent de com els mirava abans i ells mateixos es troben molt més integrats en la societat. S’han aconseguit molt drets, gràcies a Déu.Però encara ens faria falta a tots donar un pas més: Ens caldria entendre que la discapacitat no és una condició o un atribut personal sinó una situació construïda socialment, una creació humana que tots produïm dia a dia a partir de les nostres actituds, les nostres accions i les nostres omissions..Discapacitem des del discurs professional i el discurs col.loquial cotidianament, al desplegar eufemismes com “els de capacitats diferents”, “els espacials”.Discapacitem des de la infantilització de les persones amb diferències bio-físiques, “els nois discapacitats”, o la seva victimització a partir de la doctrina de la caritat i de la llàstima.Discapacitem a través de l’exclussió, pensant en aquell “diferent” a partir de la seva diferència bio-física, atribut a partir del qual se’l categoritza i que s’imposa per sobre de la seva dignitat humana, allò que ens defineix com a persones.Discapacitem a través de la distància física, en canviar de voravia, en desviar la mirada, en murmurar compassivament.Discapacitem quan posem barreres físiques o no treiem les que hi ha.Discapaciten les barreres del prejudici i del desconeixement, el temor a comprovar, permetre’ns la sorpresa o el sorgiment de noves preguntes. Discapacita el NO, el Silenci….La discapacitat no està en els cossos d’aquelles persones que poseeixen diferències bio-físiques o psíquiques; la discapacitat es troba en el cos social.

L’autoestima.

 
Aquests dies passats l’asseguradora que tenim contractada a l’empresa feia revisions mèdiques a tot el personal que volgués. Tots hi anàvem passant i, qui més qui menys, feia el seu comentari en sortir als companys: a mi m’han trobat colesterol; a mi m’han dit que no hi sentia gaire d’una orella; a mi que hauria de deixar de fumar i fer una mica d’esport…

Em va fer gràcia i a la vegada em va fer pensar el comentari que va fer un dels usuaris del centre que va en cadira de rodes i té una disminució física molt notable i una disminució mental lleu. En sortir de la revisió, algú li pregunta: què tal t’han trobat? i ell que respón: “m’han trobat perfecte”.

Em va fer pensar una colla de dies la resposta d’aquest noi i avui us vull fer partícips d’aquestes reflexions:
-l’autoestima no té res a veure amb les limitacions i les mancances personals. De fet, tots tenim limitacions i mancances en més o menys grau. 
-l’autoestima puja o baixa segons sapiguem superar, o no, les diverses situacions de limitació que la vida ens va regalant.
-les persones depenem molt de la confiança que tenim en nosaltres mateixos i en els altres.

La resposta d’aquest noi em fa pensar que, amb totes les seves moltes limitacions físiques i psíquiques (més que la immensa majoria de la gent), té una autoestima molt elevada. La majoria de nosaltres hauríem d’aprendre aquesta lliçó: hauríem de ser més comprensius amb nosaltres mateixos i no deixar que les limitacions i mancances personals ens superin i mutilin del tot la nostra vida.

Els valors dels “nostres” nois i noies.

 
Ja sabeu que treballo en un taller de discapacitats psíquics. Entre les moltes coses bones que fem i la molta bona feina que es fa al centre és la dels tallers.Treballem molt: Envasem ferreteria, fem cortines i persianes, fabriquem alvèolsper a fruita, planters d’oliveres, etc  Entreu a la web del taller i veureu tot el que fem http://www.acudam.com/
Però no tot és treballar. Els nois i noies fan esport, fan tallers de diverses coses, fan cursets i mirem que hi hagi un bon equilibri educacional. Algun dia ja us explicaré més extensament tot el que fem.
Avui us voldria regalar tota una sèrie de frases que els nois i noies han aportat al taller  d’ “EDUCACIÓ EN ELS VALORS”.

“Jo trobo la felicitat amb els companys”.
“Em fa feliç poder anar a Llavorsí, a Port Aventura… amb la meva germana, cunyat i nebot”.
“La felicitat es troba ajudant els demés”.
“Sóc feliç amb la música, gaudeixo cantant i escoltant-la”.
“Yo soy feliz compartiendo el tiempo con mi madre y con José”.
“Sóc feliç quan puc ajudar a la meva mare”.”Estic feliç quan guanya el Barça”.
“Sóc feliç quan puc estar a casa amb la mare”.”Em fa feliç jugar a bitlles i venint a treballar”.
“La felicitat la puc trobar en moltes coses: anant de vacances, estant amb la família, al cinema, etc. Uns dies ho seré més i altres menys però sempre intento ser feliç”.
“La felicidad la tengo cuando estoy con mi familia, trabajando en los viveros, cuando cocino y cuando voya las fiestas de mi pueblo en Navarra”.
“Sóc feliç estimant els meus pares i quan la meva germana i cunyat em fan un regal”.

Potser n’hauríem d’aprendre tots d’aquestes aportacions. I que penséssim una mica si els valors que la nostra societat ens ofereix van cap aquesta direcció.  

ACUDAM

Treballo a ACUDAM, que és un centre per a discapacitats psíquics de Mollerussa. Entre els nois i noies que hi ha al centre, una bona colla  fan servir cadires de rodes.Hi treballen  persones de tota la comarca i els anem a buscar i tornar cada dia a casa seva amb furgonetes del mateix centre.Fa poc temps que hem comprat un autobús adaptat amb rampa per tal de poder-los portar millor.Doncs bé: resulta que l’Ajuntament ens ha reservat un lloc davant del taller, com és de dret. Hi tenim el seu corresponent rètol que ho indica. Així i tot, pràcticament cada dia aparquen cotxes al lloc del bus.Tota aquesta introducció em serveix per reflexionar sobre la manca de sensibilitat que hi ha encara per les necessitats de tot tipus -sobretot motrius- del discapacitat. Encara hi ha barreres arquitectòniques insalvables a molts llocs públics en la majoria de ciutats. I, sobretot, caldria que fóssim una mica més sensibles en el fet de no fer servir les places d’aparcament que ells tenen reservades. Per nosaltres no significa res. Però per a ells sí que significa. I molt!!!L’amic Josep Rof, que em visita sovint aquí, suposo que podria opinar força sobre aquest tema i m’agradaria que ho fes. Amic Josep, ho faràs?