CRIOPRESERVACIÓ

Acabo de veure a TV3 l’anunci del reportatge que aquesta nit faran a «30 minuts» i que es tracta, diuen, del tema de com allargar la vida més enllà dels límits actuals, de com retardar o fins i tot revertir l’envelliment i fins i tot algú s’atreveix a dir que d’aquí 30 anys ja podrem ser immortals amb la tècnica de la CRIOPRESERVACIÓ.
Tots hem pogut escoltar alguna vegada aquella llegenda urbana de què Walt Disney està congelat. Doncs exactament es veu que d’aquesta tècnica se’n diu criònica. La criònica, segons puc llegir a la Viquipèdia, és una possible tècnica de preservació d’humans i animals en un futur. Mitjançant les baixes temperatures de la criogènia s’ha de deixar en estat d’hibernació al pacient per, posteriorment, ser reanimat i poder continuar vivint. Aquest procés és anomenat criopreservació i consta de tres passos: refredament, emmagatzematge, i reanimació. Teòricament en el primer pas es refreda l’organisme fins a arribar a la temperatura adequada per a evitar la degradació bioquímica i reduir l’activitat delmetabolisme fins a una abolició pràctica; en el segon es manté preservat en unes condicions idònies i finalment es reanima després d’un període temporal de preservació.
Serà només per pura curiositat, però aquesta nit procuraré veure el programa, tot i que d’entrada no tinc gens d’interès en què em criopreservin i menys encara tal com veig la deriva que pren el nostre món. Però sí que aquests programes és ben cert que fan pensar una mica a tots els nivells, però per damunt de tot plantegen problemes ètics i morals de primer ordre que s’hauran d’abordar obligatòriament a mida que es vagin produint aquesta classe d’avenços.
Però, entretant, jo em faig una sèrie de preguntes: veient tal com la part del món més ric i tècnicament desenvolupat tracta l’altra part més pobra, valdrà la pena allargar la vida d’alguns privilegiats mentre veiem com altres persones han de fugir de la seva terra, desesperats per guerres o perquè es moren de gana?
Podem esperar gaire bon futur al món quan podem veure éssers humans tancats en gàbies o menors separats dels seus pares perquè han arribat il·legalment als països rics?
Podem esperar gran cosa d’uns governants que veiem que no tenen cap intenció (o ben poca) de solucionar el problema de la immigració i de les màfies i l’única cosa que els ve al cap és fer murs de formigó o posar tanques de filferro espinós?
Podem esperar gran cosa d’uns governants que diuen que censaran gitanos, o faran camps de refugiats per seleccionar i retornar als seus països a qui a ells els sembli millor?
Podem esperar gran cosa d’uns mitjans de comunicació que no són capaços de denunciar tots aquests atropellaments a la dignitat de les persones i que sembla que aquest tipus de notícies només serveixin per a vendre més diaris o fer més audiència?
Podem esperar res d’una societat que tracta els immigrants i els refugiats no com a persones sinó com a éssers sense identitat i que només pensa exclusivament en el seu individualisme tot pensant que aquesta gent arriba per a prendre’ns la nostra part del pastís?
No estem oblidant massa fàcilment que aquesta gent no abandona els seus països perquè sí, deixant enrere la seva terra, els seus costums, les seves famílies, la seva cultura, el seu passat i que s’estan exposant en el seu llarg i dolorós viatge a mil perills i fins i tot a deixar-hi la pell?
Si la criopreservació només servís per allargar uns anys més la vida d’alguns rics afortunats jo ja responc ara mateix que no val la pena i que és molt més urgent mirar de fer un món una mica més just. Ara bé, si totes aquestes investigacions serveixen perquè el món sigui una mica més igualitari i més just també jo m’hi anoto. Però potser ens caldria triar quines coses són més urgents, no?
Anuncis

“Los ricos también lloran”… però menys que els pobres.

Aquest era el títol d’un coneguda telenovel·la mexicana dels anys 80 que es va fer famosa i que va donar la volta al món. No sé de què anava però considero que el títol era molt ben trobat i devia ser una bona part de l’èxit perquè, ja d’entrada cridava l’atenció. És evident que en algun moment de la vida a tots ens toca plorar i, per tant, també els toca als rics. I és llavors quan és una mica morbós i complaent per a certes persones veure com aquells que sempre riuen, viuen bé i sembla que no tinguin cap problema els arriba el moment de plorar. Vindria a ser com una espècie de callada i barata venjança que els pobres poden arribar a aconseguir. veure plorar i passar-ho malament un ric.

Quan parlo de rics, em refereixo a aquelles persones que, a més de tenir diners, tenen poder, fama, són famosos, tenen càrrecs importants, són una mica superbs, passen per damunt dels demés –xafant-los el cap, si cal- i van per la vida sense gaires miraments i contemplacions cap al proïsme. I si aquest proïsme és pobre i desgraciat encara sembla que s’ho passen millor acabant-los d’aixafar i ofegar. Diuen que al món hi ha més o menys 7.000 milions de persones. Entre totes elles n’hi ha 1.000 que són  molt i molt riques. Aquests 1,000 rics tenen tants diners com els 4.000 mil milions de pobres que consideren els entesos que hi ha. La resta deuen ser la classe mitja que van fent la viu-viu i que no són ni rics ni pobres. I, és clar, quan a algun d’aquest rics li arriba el moment de plorar, una bona part de gent sent una satisfacció interna que els retorna l’ànim per una temporada. El gènere humà té aquestes coses… Els pobres estan una mica tips de veure com els rics, generalment, es fan un tip de riure a costa dels altres. Si alguna vegada els veuen plorar és de tan riure (que també un tip de riure pot fer caure les llàgrimes) i de tant enriure’s i mofar-se dels demés.

Exactament això és el que deuen sentir milers de persones en veure el que li està passant a Rodrigo Rato ahir i avui. Els comentaris que darrerament s’anaven escoltant sobre aquest home sembla que ja feien preveure que arribaria aquest moment. Fa només una setmana que va haver d’escoltar en un avió que venia de Suïssa (què hi hauria anat a fer a Suïssa?) uns quants comentaris que no li devies agradar gaire. Alguns passatgers es va atrevir a engegar frases com: “Alguien ha robado un banco”; “Alguien se ha ido de putas con nuestro dinero”; “En este vuelo va un ladrón”. “Aquí hay una rata muy grande”… i coses per l’estil. I avui, quan sortia del seu despatx que acabaven de registrar els agents de Duanes ha hagut de sentir com la gent li deia “hijo de puta” y “cabrón”.

M’imagino que no deu ser gaire agradable trobar-se en una situació semblant. Però, dins de la desgràcia, encara se n’ha sortit prou bé. A alguns altres se’ls va veure emmanillats i van haver de dormir a la presó, cosa que a ell li han estalviat. A Rato li toca plorar en aquests moments, però després de riure molts anys i enriure’s de molta gent. Potser ara és el moment de recordar tot l’afer de Bankia, les black cards o targetes opaques al fisc en les quals s’haurien fet càrrecs d’uns 15,5 milions d’euros, el seu pas pel Fons Monetari Internacional i la manera com va fugir, etc., etc… Es veu que la llista d’irregularitats serà llarga i sortirà molta porqueria al voltant d’aquest home tan ben considerat i tan ben protegit pel PP fins fa ben poc. Quan van anar aflorant irregularitats i els diaris van anar explicant els escàndols prou grossos per no poder-se tapar, llavors el van abandonar. Rato es va veure obligat a retornar la meitat dels 100.000 euros quan el van enxampar i quan es va saber amb què s’havia gastat. part dels diners de les targetes, “que no va ser representant l’entitat sinó en marisqueries, viatges, clubs, sales de festes, pubs, discoteques i bars. I, és clar, després de la festa, la ressaca”, com ens explicava al diari El Punt/Avui.

I una pregunta que em faig constantment: ¿Fins quan les institucions de l’ Estat i el mateix Gobierno de España donaran diferent tracte a les persones, a les institucions, partits polítics o clubs de futbol? ¿Serà degut a si són o no de la mateixa corda o si són o no són catalans? M’agradaria que algú m’ho expliqués. I una altra cosa: avui m’ha agradat recordar aquell dia al Parlament quan David Fernàndez es va treure una sandàlia i la va mostrar a Rodrigo Rato tot dient-li: “Vostè no té por?”. “De vostè?”, va preguntat Rato, desafiador. “No, de perdre-ho tot, com els ha passat a milers de famílies, de veure que la gent se n’atipi”, va especificat el diputat de la CUP. “No respondré a aquesta pregunta“, va replicar l’expresident de Bankia. “Ens veiem a l’infern. El seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, gàngster! Fora la màfia!”,

Doncs miri, senyor Rato, avui potser cal que comenci a tenir una mica de por perquè em sembla que ha començat el seu infern particular

.

L’ebola no mata Mato

Mentre feia la meva caminada matinal d’avui escoltava trossos del debat sobre la corrupció al Congrés. Em feia una angúnia i una basca immenses tot allò que escoltava. És com si un estafador em parlés d’ètica o un capellà pederasta d’aquests que han enganxat a Granada em donés classes de moral. Rajoy, el President del partit més corrupte d’ Espanya – i amb diferència-, ens vol donar lliçons d’honradesa i ens vol ensenyar el que és la política neta. És com posar a la guineu a guardar el galliner! Com voleu que ens en fiem de personatges com aquest?

Ahir mateix va haver de dimitir la ministra del PP Ana Mato, després que el jutge Ruz la impliqués en un dels cassos de corrupció més sonats -el “cas Gürtel”- i que més gent del PP hi ha barrejada. Aquesta senyora es veu que tenia molt pes dins del partit i res semblava que la pogués fer caure. Una Ministra que no sabia gestionar, que no sabia comunicar, que s’havia ficat de peus a la galleda un munt de vegades, però que aguantava vents i temporals i que semblava que res ni ningú la pogués fer caure, ara resulta que ha hagut de dimitir per culpa d’uns miserables 55.439 euros. La pèssima gestió que va fer dels cassos d’ebola no van poder matar Mato i l’ha matat la corrupció. Segons el jutge Ruz, la ministra va gaudir de serveis turístics, pagament d’esdeveniments familiars i altres articles i conceptes per valor de 55.439 euros, l’origen dels quals era suposadament delictiu. La ja famosa trama corrupta suposadament va sufragar articles de Loius Vuitton per a l’exministra i les festes d’aniversari i de primera comunió de la filla de la parella els anys 2001, 2002 i 2005. El seu exmarit i exalcalde de Pozuelo de Alarcón (Madrid), Jesús Sepúlveda sembla que ja hi està força més emmerdat i és un dels 43 imputats que s’asseuran al banc dels acusats en aquest macro judici.

Vist tot aquest panorama, podem dir que hem guanyat alguna cosa? Segurament, perquè és molt possible que només uns mesos enrere això s’hauria deixat passar i ella hauria continuat de ministra com si res. Tal com estan les coses ara i veient com veuen que el PP està en caiguda lliure, no es poden permetre tanta frivolitat. I és que el tema de la corrupció moral, política, econòmica s’està tornant un tema cada cop més sensible en la nostra societat i un cavall de batalla important. Ja era hora! Els ciutadans estan tan tips de veure tanta porqueria, tantes martingales, tantes mentides, tanta poca vergonya i tants poca-soltes que van pel carrer amb el cap ben alt que ja se’n comencen a cansar i sembla que estan disposats a castigar aquesta mena de conductes. Les enquestes electorals així ho mostren i crec que està molt bé i ja seria hora que passés una cosa així.

Mentre caminava aquest matí escoltava també a la ràdio l’economista de la Universitat Colúmbia Xavier Sala i Martín. M’ha agradat una frase que repeteix tot sovint. Ell diu que “els xoriços estan distribuïts uniformement pel planeta, la diferència només és què passa quan els enganxen”. En aquest sentit, ha recordat el cas de Bernard Madoff, que està en presó perpètua als EEUU, mentre que Fèlix Millet encara està lliure tot i que van ser detinguts en la mateixa època. El tema de la corrupció s’ha tornat, doncs, un tema cada cop més sensible i tots nosaltres hauríem de canviar de mentalitat. Tots nosaltres –jo el primer- podem fer un examen de consciència i comprovar que tots portem al sarró petits cassos de corrupció amb nosaltres. Caldria fer un esforç a les escoles i a tots els àmbits educatius per tal de que es creés una nova mentalitat si volem fer un país nou i millor del que tenim ara. No fa pas tant ( mes de febrer de 2014) la mateixa Comissió Europea va dir-nos que la lluita contra la corrupció és un capítol indispensable en qualsevol Tractat d’adhesió a la Unió Europea. Els països candidats han de complir amb una sèrie d’estàndards per adequar-se als nivells suposadament exemplars dels Estats membres. Fou la mateixa Comissió Europea qui revelà llavors que la corrupció dins de la UE és una pràctica altament estesa que costa a l’economia 120.000 milions d’euros cada any. Encara que no hi ha un rànquing oficial, l’Executiu comunitari situa en aquest inèdit estudi a Espanya com un dels socis europeus on més episodis de corrupció es produeixen. El text que va publicar llavors, de 16 pàgines, repassa amb detall el marc legal, jurídic i institucional de les administracions públiques espanyoles per concloure que les majors pràctiques de corrupció durant les últimes dècades s’han produït en el desenvolupament urbanístic, el finançament dels partits i en la contractació pública.

Un bon avís, doncs, el que han fet al Govern espanyol i, de passada, a tots els altres Governs. A veure si ara són capaços de posar les condicions adequades per canviar aquesta situació…

La UDEF: Unión de estafadores federados

Temps enrere, ningú no sabia què era la UDEF.  Ara ja ho comencem a saber. Però no us confonguéssiu pas; de la UDEF que jo parlaré avui no és la Unidad de Delitos Económicos y Fiscales. Aquesta és una altra. La UDEF de la que vull parlar és exactament la Unión de Descarados y Estafadores Federados (UDEF), una espècie d’organisme mafiós que es dedica simplement a mentir i emmerdar per encàrrec. Voleu saber com treballen? Els donen uns noms de persones o institucions i, vinga, mans a la feina!. Comencen a fer córrer notícies fictícies, totalment falses i sense cap prova ni fonament, sobre tots aquells de la llista que algú els fa arribar. Algú que mana –i mana molt- els passa l’encàrrec i ells es cuiden d’assenyalar-lo amb el dit per tal d’emmerdar-lo, desprestigiar-lo i enfonsar-lo tant com calgui. No miren prim, ni avaluen les conseqüències personals, familiars, laborals, polítiques… És igual: quan cal empastifar, empastifen sense  gaires miraments. Ells en són especialistes i són els que en saben més i els que ho poden fer millor perquè disposen de tots els mitjans: informació privilegiada, protecció, mitjans de comunicació sense escrúpols, periodistes comprats amb diner negre, connexions íntimes amb les clavegueres del poder i moviment discrecional per aquests mateixos llocs…

Aquesta unió de cara-dures i poca-vergonyes federats han donat proves de que, quan s’hi posen, fan molt bé la seva feina i no es pot negar que són els millors. Ja ho han demostrat unes quantes vegades i saben que juguen a favor del temps, perquè el temps ho fa oblidar tot i creuen de veritat allò de que “menteix, menteix, que alguna cosa sempre queda”. Es nota que tenen un cap d’operacions molt ben bregat i que és un autèntic crack en aquesta feina. Sap jugar les seves bases en el moment oportú (per exemple abans d’unes eleccions, o en moments claus i importants de la vida d’una persona o d’un país). Tenen els còmplices necessaris en els llocs adequats. Només cal aixecar el telèfon i suggerir que seria bo fer córrer tal o qual notícia i de seguida s’hi posen. Aquests capitosts ja es cuidaran  de filtrar-los algunes dades més o menys precises per començar la feina d’embrutiment. No caldrà ni comprovar si aquestes dades són verídiques -o no- perquè aquesta associació mafiosa de poca-vergonyes tenen prou poder per fer creure a tothom que ells no s’equivoquen mai. Per això són tan eficaços! Aquests mafiosos poden fer córrer de tot: que algú té diners a bancs de Suïssa, que enganya la seva dona, que fa negocis bruts, que fa córrer molt diner negre o que ha llogat sicaris per fer matar algú. No s’hi posen pas per coca cosa i, com deia, no miren prim!

Posem un exemple fictici? Vinga, posem-s’hi! Si jo pertanyés a aquesta UDEF que us deia, podria dir tranquil·lament que al senyor ministre de l’ Interior d’ Espanya l’han expulsat de l’ Opus Dei per fals, mentider i perquè algun dia no ha anat a missa. Sé de bones fonts (pel seu mateix director espiritual) que no és prou devot i que algun dia s’oblida de resar a Sant Josemaría Escrivá de Balaguer (i aquí aportaria  la fotocòpia d’una fotocòpia d’una carta manuscrita pel mateix director espiritual -que no és tan bona persona com sembla- en què indica que aquesta persona no és adequada per per pertànyer a l’ Obra). Ho faria publicar a la portada del diari El Mundo i en faria fer uns quants articles sobre el tema a alguns escriptors il·lustres. També manaria que en parlessin durant uns quants dies en algunes tertúlies a ràdios i TV del règim (COPE, INTERECONOMIA, 13TV)…

Podríem seguir amb altres exemples, però no cal. Podríem dir que un munt de polítics estan emmerdats fins al coll (cosa que és veritat), però aquí caldria fer una bona tria per parlar bé d’uns i molt malament d’altres. Per afegir-hi una mica més de picant a l’assumpte, podríem arreglar-ho afegint-hi unes quantes coses inventades per fer més creïble la història. I és clar, podríem parlar de polítics catalans, d’institucions civils catalanes o de qui vulgueu. Això sempre ven molt!  I també, és clar, caldria evitar parlar malament d’algunes persones o institucions, tot i que hi hagi proves de que hagi fet coses mal fetes. No cal dir que s’ha de distingir ben bé entre banquers bons i banquers malvats; entre famílies amb provat prestigi i famílies sense cap tipus de pedigrí… N’hi ha de molt patriòtiques i d’altres que no ho són tant. Ara bé, cal tenir en compte que l’encàrrec sempre ha ve venir de dalt, que serà qui avaluï la situació i doni l’ordre oportuna. En aquell precís moment es comença a posar la maquinària en marxa, s’engreixen els mecanismes de tota la maquinària amb força diner negre perquè els pinyons rodin ben fi i comencen unes quantes trucades per determinar i tenir ben clar a qui es vol fer mal o es vol enfonsar. I en un parell de dies tenim la feina enllestida… Sí, amics, això és la UDEF de la que us parlo!

I recordeu que això no és res més que exemples ficticis i totalment inventats de les seves actuacions. Potser un altre dia podrem parlar de cassos reals i fins i tot podrem donar noms.

Massa tou?

M’han dit que he estat massa tou en el meu comentari sobre l’afer Jordi Pujol. En una paraula: que he estat massa benèvol en el meu judici sobre el cas que ocupa als mitjans (i ens ocupa a tots) aquest dies. Potser sí. Però aprofitaré aquest comentari d’un amic per dir algunes coses més sobre el tema.

La primera, és que jo no soc jutge. No em crec capacitat per jutjar el cas sense saber unes quantes  coses més. Potser alguns les saben. Jo no les sé. Jo només volia reflexionar a partir del que deia el comunicat i, certament, deia poca cosa i deixava molts fils penjant. Per això demanava en el meu comentari anterior més explicacions de part de Jordi Pujol. Si no les dóna ell per pròpia iniciativa, les hi farà donar el jutge. De totes maneres, a partir del seu comunicat, podem dir la seva actuació en aquest cas concret és reprovable sense cap tipus de discussió, la qual cosa no treu que en altres aspectes hagi estat un bon exemple per molta gent en la seva llarga trajectòria vital. I aquesta distinció (no tot és bo ni tot dolent) és la que jo volia deixar clara en el meu comentari. Potser per això li semblava tou al meu amic. Deia que no soc jutge però, si hagués de jutjar-lo, no el jutjaria només per aquest desgraciat afer.

La segona cosa que voldria dir és que cada cop tinc una sensació més gran d’incapacitat per fer judicis, amb l’intent i l’esperança de que puguin arribar a ser justos. I parlo en general. Per això moltes vegades m’indigno llegint el que llegeixo, perquè em pregunto què hi ha de veritat i de mentida en tot allò que escolto o llegeixo. Destriar el blat de la palla cada cop se’m fa més difícil veient els interessos de tota mena que hi ha darrere dels diaris, dels jutges, dels partits polítics, del gran capital, d’organismes i institucions, etc. Veig tanta brutícia, tant joc brut, tanta opacitat, tants tripijocs, tants interessos particulars, tanta injustícia… que la majoria de vegades no sé què pensar i encara menys sé què dir. Massa vegades veig com les cloaques de l’Estat (que és qui hauria de garantir la justícia i la bona informació) van tan plenes de merda que penso si puc refiar-me ja d’algú.

Una tercera cosa, que fa referència a una experiència personal i que pot ajudar a entendre el perquè aquest amic m’ha dit que vaig ser massa tou en el judici i no vaig ser més radical. Resulta que al centre on treballava fins fa poc es va creure convenient i necessari crear un “Espai de reflexió ètica” i em van convidar a formar-ne part, amb la condició de que havíem de fer un curset de com a mínim 20 hores per poder-nos formar una mica. El curs oferia la formació ètica bàsica per a professionals dels serveis socials i pretenia capacitar mínimament en el debat ètic i resolució de conflictes ètics. Una molt bona professional ens va fer el curset, posteriorment vam constituir aquest “Espai de Reflexió Ètica” i des del febrer que ja hem començat a treballar mirant de deliberar sobre alguns cassos concrets. I seguirem fent-ho. Explico això perquè m’he adonat que, a l’hora de jutjar un cas qualsevol, la complexitat és sempre molt més gran del que sembla i tots es fan difícils de jutjar. Els jutges –que són els que en darrer terme han d’aplicar les lleis- tenen prou dificultats i els resultats dels seus judicis a vegades són molt estranys, incomprensibles i fan molta por. Jo penso que tindria terror a caure en mans de segons quin jutge… Nosaltres podem fer judicis morals i poca cosa més. I la majoria de les vegades els fem en base a informacions de diaris, no sempre ben intencionats i equilibrats. Dona bo trobar un periodista que veus que dóna dades i ha investigat a fons un assumpte. La majoria de les vegades no és així. Quan jo -ja fa molts anys- estudiava moral, ens deien que hi havia dos tipus de consciència: la laxa i l’escrupolosa. Cada persona té un tipus determinat de consciència i fins i tot hi ha algú que sembla que no en tingui… Els valors, principis i normes a partir dels quals jutgem els actes com a correctes o incorrectes no són iguals per a tothom i per això cal fer una reflexió ètica per posar-nos una mica d’acord, per això la societat fa lleis i, tot i això, no les interpretem mai de la mateixa manera i les lleis no són iguals a tot arreu. Quantes vegades diem que hi ha un munt de lleis injustes?…

I una darrera cosa: Jordi Pujol ha fet perdre la confiança a molta gent, certament, perquè a fi de comptes no li hem vist coherència i integritat en aquest tema dels diners d’Andorra i de Suïssa i la seva explicació ha quedat molt curta. En altres temes em sembla que no es pot negar que ha estat un home valent i amb molts valors positius. Alguns potser li discutiran fins i tot això. Jo no els hi discuteixo. M’agradaria que la justícia s’apliqués a tothom tal com s’aplicarà –cosa que trobo molt bé- a Pujol i a la seva família. No veig que acostumi a passar i no tinc massa esperances de que passi. Recordem que al Rei l’han convertit en intocable d’un dia per l’altre i han fet una llei a corre-cuita per preservar-lo de qualsevol conseqüència que se’n pugui derivar de tota la porqueria que porta al damunt acumulada d’anys i anys. I com ell, a molta més gent, que és públic i notori que no els passarà res perquè tenen ben cobertes les espatlles. Per desgràcia, en aquesta Espanya de pandereta i tant poc seriosa encara hi ha massa privilegis i està massa enquistada la corrupció sense que els poders de l’ Estat hi facin gran cosa. Més ben dit: actuen allà on els sembla i miren cap a un altre costat també quan els sembla. Només cal enumerar uns quants cassos d’aquests darrers anys: Gürtel, Bárcenas, Nóos, Pretoria, Palma Arena, Caso Emperador, Pokémon, Palau, Operación Poniente, Operación Campeón, Caso Cooperación a València, ITV, Operación Malaya, Cas Mercurio, ERE d’ Andalussia… Podríem seguir una bona estona. Alguns d’aquests cassos portem anys arrossegant-los. Alguns quedaran en res i a altres els tocarà el rebre. Algun entra a la presó, però en surt ben aviat…

En definitiva és d’això del que em queixo: “O tots moros, o tots cristians”, com vulgarment es diu. I no sembla que hagi de passar en aquest cas!

Ferralla electrònica

Tinc telèfon mòbil, però com si no en tingués. I el que tinc és d’aquells tan antics, que el podríem situar a l’edat de pedra: res de pantalles tàctics, res d’internet, res de “guasaps”… Simplement el tinc per fer i rebre trucades. El tinc sempre apagat i només l’encenc quan surto amb el cotxe o m’he de comunicar amb algú per alguna causa molt concreta. Ja tinc dit als meus familiars i amics que no em truquin al mòbil i que ho facin al telèfon fix de la feina o de casa. En general, el telèfon no m‘agrada, tot i que reconec que pot arribar a ser molt útil -i fins i tot necessari- per algunes persones. Reconec sense massa rubor que sóc un antiquat.

Una vegada deixades clares les meves preferències i la meva postura una mica retrògrada en aquest tema, voldria reflexionar una mica sobre la dolça dictadura de l’electrònica en general i del mòbil en particular, aprofitant que aquests dies tothom parla del famós Mobile World Congress que s’està celebrant a Barcelona i que tant d’èxit té. Totes les novetats en el món del mòbils i les aplicacions que es presenten aquests dies em fan pensar en la bogeria en què estem posats amb els aparells electrònics. Si ho pensem bé, veurem que a casa nostra tenim un munt tan gros de ferralla electrònica que fa feredat. Reconec que algunes coses les fem servir, ens són ben útils i ens fan la vida més pràctica i amable, però tenim un bon grapat d’aparells que els fem servir ben poc i de totes les possibilitats que tenen en fem servir un molt petit tant per cent. És clar que parlo per mi i no sé si faig bé de generalitzar. Tots els aparells poden fer un fotimer de coses però, en realitat, en fem servir dues o tres de les més essencials per tal de no complicar-nos massa la vida…

No criticaré pas ni les fires, ni els congressos, ni el progrés, ni tot el que pugui portar riquesa, però sí que em sembla que hauríem de ser una mica més vigilants en el preu que paguem per aquesta pretesa riquesa i per aquest progrés. I ens hauríem de fixar també si aquesta riquesa no va a parar a les mans dels de sempre, de si es reparteix una mica equitativament i si ens fa més justos, més lliures i més humans.  Llegia que aquest matí un grup de gent reclamava davant del congrés de mòbils que  si “això que ens costa 100 milions d’euros públics en plena època de crisi  no podria anar també acompanyat d’una taula rodona que parlés del Congo i del conflicte del coltan, material imprescindible per als xips dels telèfons mòbils (que ha causat més de cinc milions de morts al Congo).

El progrés desenfrenat al que estem tots abocats on ens portarà? Serà possible mantenir aquest ritme molt més temps? El nostre món tindrà els recursos necessaris per poder mantenir aquesta cursa desenfrenada? Necessitem estar tot el dia permanentment connectats i dependents tant físicament com psicològica d’aparells com el mòbil? Cal comprar telèfons que durin un parell d’anys com a molt i després els hàgim de llençar a les escombraries? No es podrien fer aparells electrònics amb una vida més llarga, sense obsolescència programada, més senzills i sense tanta sofisticació innecessària? No es podrien buscar materials més barats en la fabricació dels aparells i que fessin servir els criteris del comerç just? El progrés no podria ser més humà?

Són preguntes que em faig i que deixo aquí. No entenc d’economia ni entenc gaire de res. Però el sentit comú –que acostuma a ser el menys comú dels sentits- és el que m’ho fa dir.

La llibertat reporta beneficis

En el meu darrer apunt escrivia com d’ignominiós ha sigut el PP valencià en tots aquests anys de govern i com la cirereta d’aquest pastís l’han posada en tancar la RTV pública valenciana.

Però –i anant una mica més enllà en les reflexions- jo em pregunto com han pogut aguantar tants anys els treballadors d’aquella casa tot això. I només arribo a una conclusió: per por. Tots hem tingut por alguna vegada i sabem prou bé el que significa i com ens tenalla, com coarta la nostra manera de fer i pensar, com engabia les nostres emocions i les nostres accions,  com ens fa sentir malament internament i com ens fa sentir traïdors amb nosaltres mateixos. Si som sincers, haurem de confessar que tots hem estat covards massa vegades i no hem fet o no hem dit el que sabíem que havíem de fer o dir.

I això és el que els ha passat als treballadors de la TV valenciana que, alliberats ara de la por i enfortits per l’enuig i la indignació, estan confessant públicament i sense embuts -i en una espècie de catarsi col·lectiva-, tot el que han hagut de passat durant aquests anys de desvergonyiment “PPero”. Hauria de ser lectura obligatòria el que una periodista d’aquest canal  (Iolanda Màrmol) va penjar al seu Twitter fa un parell de dies i que podeu llegir aquí: MIS MENTIRAS EN CANAL 9

A tots ens ha faltat valentia més d’una vegada i, és molt probable, que als periodistes d’aquella casa també. Tots hem estat massa prudents infinitat de vegades. Tots hem tingut massa por en massa ocasions. Tots hem estat massa covards i massa muts. Tots hauríem d’entonar molts “mea culpa” per molts moments vergonyosos de la nostra vida. Ens falta llibertat i ens falta creure en els beneficis de la llibertat. Beneficis de tots tipus. Potser no sempre a curt termini, però segur que sí sempre a llarg termini. Beneficis psicològics i també probablement beneficis materials. Diuen els diaris que aquests dies en què els mateixos treballadors s’han auto imposat la llibertat informativa ha crescut moltíssim l’audiència de Canal 9. I és que amb la llibertat i amb la veritat sempre s’hi guanya en tots sentits. Mirem de no oblidar-ho.

I, per acabar, potser ens convindria recordar aquell cèlebre poema del pastor luterà Martin Niemüller (1892-1984),  que va ser un dels primers i més tenaços crítics del nazisme i va constituir un moviment de resistència denominat Església Confessional.

Com a símbol de la resistència antinazi va ser arrestat per la Gestapo el 1937 i declarat culpable de traïció, sent confinat fins al final de la guerra als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau. Va salvar la vida de miracle. Després de la guerra, va pronunciar moltes conferències, cloent-les sovint amb aquest poema que s’ha fet famós:

 Primer van agafar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.

Després es van endur els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era jueu.

Després, van venir a buscar els obrers;
no vaig dir res, perquè jo no era obrer ni sindicalista.

Més tard es van ficar amb els catòlics,
i no vaig dir res perquè jo era protestant.

I quan, finalment, em van agafar a mi,
ja no quedava ningú per protestar.

Martin Niemüller

Legitimitats il·legítimes

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

Descarats

Ara per Carnaval alguns haurien de fer tot el contrari del que sembla preceptiu: en lloc de posar-se carotes se les haurien de treure. S’haurien de descarar, o sigui, treure’s la carota de persones bones i íntegres que porten tot l’any i mostrar-se tal com són. Quedaríem tan esgarrifats de tants “caradures”, tants caragirats, tants falsos, tants xoriços, tants aprofitats i tants corruptes que ens marxarien les ganes de celebrar res. Ens quedaríem tots a casa a fer una mica de neteja…

Posar-se carota o treure-se-la, heus aquí la qüestió. Ara veiem que molts ja fa temps que s’han descarat i han deixat la prudència i el pudor a casa i se n’han anat a fer fortuna a tot drap, a cara descoberta i sense gaires escrúpols . I a fe de déu que se n’han sortit!. I, pel que sembla, se’n sortiran barats perquè la justícia, en aquesta Espanya tan plena de brutícia, va tan lenta que -si per casualitat un dia arriba-, ja no hi ha res a fer perquè ja tots estaran morts i enterrats. O ja tot haurà prescrit. O seran tan vells que s’estalviaran la merescuda presó i encara els restarà forces i ganes de riure-se’n del mort i de qui el vetlla.

Encara que sembli una contradicció, tenim massa descarats i massa gent amb carota. Sí, tot alhora!

“Rajoy es tonto y analfabeto”

Per internet corren textos que s’atribueixen a un autor i, més tard, resulta que són falsos. Aquest text que m’ha arribat l’atribueixen a Lucía Etxebarría i crec que val la pena llegir-lo, l’hagi escrit qui l’hagi escrit.

Rajoy es tonto y analfabeto  (Artículo de Lucía Etxebarría)

Este titular tiene por objeto llamar la atención. 
Hace un año escribí un artículo que tenía por título “ La infanta Cristina es tonta y analfabeta”. La versión suavizada del artículo no se pudo publicar en ninguna parte. Así que escribí una versión hardcore del artículo y lo colgué en mi perfil de Facebook. El  perfil de Facebook fue desactivado. Más tarde colgué el artículo en una web. Y la web fue hackeada. Pero eso no frenó el avance del texto… el  caso es que el artículo corrió de un lado a otro, vía mail, vía redes sociales,  y muchísima gente lo ha leído.
Ojalá pasase lo mismo con este artículo.
Señor Rajoy:
Usted es tonto.
Si le birlan 22 millones ( suponemos que bastante más porque esto es la punta del iceberg) y usted ni se entera, es tonto.
Si en su partido corren los sobres de dinero negro como la cocaína en un afterauers y usted ni se entera, usted es tonto.
Si usted ve normal que el marido de Andrea Fabra, elegido  A DEDO,  eligiera para  gestionar los análisis clínicos de la Comunidad a la empresa de la que es consejero, y  que  cuando, ocupando aún el cargo en la Comunidad, decidiera privatizar esos análisis ;  si usted ve normal lo del ático en Marbella del señor González, usted es tonto.
Y si usted es tonto , me pregunto cómo va a sacarnos de la crisis.
Ah… que no nos ha sacado.
Ah… que estamos peor que antes.
Ah, que están ustedes cerrando urgencias, privatizando sanidad, denegando becas escolares y echando a gente de su casa.
Ah, que en comparación con usted, Zapatero empieza a caernos  hasta bien.
Señor Rajoy, los del partido rival de usted tampoco son muy listos que digamos. Que en Andalucía también van perdiendo dinero como locos. Que sí, que lo sabemos.
Lo que yo no puedo entender es que una señora que hasta ahora ha estado casada con un ministro al que ha elegido usted, una señora que trabaja para una televisión controlada por usted, una señora, pues, afín a su partido (a Edurne Iriarte me refiero),  me venga poco menos que a soltar ayer que lo que pasa en su partido no es para tanto porque al fin y al cabo el PSOE ha hecho lo mismo con los ERES. Y que, a su lado,  otro tertuliano también afín a su partido tuviera la desfachatez de venir a decir que aquí en España quien más quien menos casi todo el mundo es corrupto y que eso es una cosa de la idiosincrasia del país.
Idioticracia, más bien.
Señor Rajoy: cada vez que alguien de su partido me viene a hablar de los ERES de Andalucía para justificar lo que pasa en su partido lo que me viene a decir es que aquí en España la corrupción es la norma, no la excepción, y que entonces nos tenemos que apoquinar con lo que hay. Que no podemos tener sanidad, becas escolares de comedor, urgencias rurales etc… porque aquí robar dinero es lo normal.
Señor Rajoy: A mí no me vale que la señora Cospedal me diga que en el PP “quien la hace la paga” .
No  me lo creo.
Repito: No me lo creo.
Mentira podrida.
Le recuerdo que en el PP se indulta a los corruptos.
Han indultado ustedes a Tomas Gomez Arrabal, exalcalde de la localidad malagueta de Valle de Abdalajis, condenado por corrupción, y con él a tres concejales condenados por delitos continuados de prevaricacion. Los cuatro eran militantes del Partido Popular. Salvaron de la cárcel a : Josep Maria Servitje (ex secretario general del Departamento de Trabajo de la Generalitat) y a Víctor Manuel Lorenzo Acuña (empresario) que desviaron fondos mediante el encargo de informes inútiles. Eso lo hicieron cuando aún eran socios de los convergentes.  Indultaron a Constancio Alvarado, ex secretario de la subdelegación del Gobierno en Cáceres,  a José Manuel Sánchez Donoso y a Luis Calle Fernández, que habían sido condenados en 2010 por vender permisos falsos a inmigrantes. Indultaron  a Miguel Escudero Arias-Dávila, tras ser condenado por la Audiencia Provincial de Madrid como autor de un delito continuado de falsedad en documento mercantil en concurso con un delito de estafa. Han indultado ustedes a políticos, banqueros y empresarios… Y a cuatro mossos de escuadra condenados por torturas, en una decisión que ha soliviantado de tal forma a los jueces que casi 200 han firmado un documento en el que acusan al Ejecutivo de dinamitar la división de poderes (ahí es ná) con una decisión “abusiva” y “éticamente inasumible”.
En el PP el que la hace no la paga.
Cobra.
Y en negro.
Por si esto no fuera prueba de que en el PP el que la hace no es que la pague, sino que cobre le recuerdo a usted el escandaloso nombramiento de un hombre de La Caixa para la Sala de lo Civil del Tribunal Supremo. Sí, aí la misma sala que acabará juzgando las preferentes, las cláusulas suelo y otros abusos bancarios.
Un autoblindaje del establishment
Señor Rajoy: de nada sirve legislar si los mismos que legislan garantizan la impunidad de los corruptos.
Pero para rizar el rizo, pretende usted llevar adelante una reforma penal según la cual…
Despojarían  al Juez Instructor de toda competencia, dejando en manos de Fiscalía toda  las diligencias de los sumarios.
¿Qué significa esto?
Pues que el sumario pasa de controlarlo un señor que, en teoría, es independiente, a uno que está regido por el principio de Obediencia Jerárquica, y cuyo jefe supremo es, ¡oh, sorpresa!, el Ministro de Justicia.
– Sustituirían el Principio de Legalidad, que preside nuestro Derecho, por el de Oportunidad.
¿Qué significa esto ?
La diferencia radica en que el primero, de manera sencilla, obliga a perseguir de oficio todo hecho que revista indicios de criminalidad, mientras que el segundo se basa en la economía de medios, o sea:
Se persigue… si compensa, o si interesa.
Viene a decir que, dependiendo de quien sea el posible imputado y posteriormente procesado y condenado, se investiga, o se deja pasar. Ya se sabe: me debes un favor de los grandes… y ya te lo cobraré.
Todo esto es lo que tiene en mente el Gallardón, pero no por iniciativa propia, no…
Porque estas medidas cuentan con el entusiasta apoyo de la clase política.
Y es que suponen el fin definitivo a sus problemas judiciales.
Es decir, esta reforma penal les viene bien a todos los corruptos: a los del PSOE, a los suyos, a los de CiU y  a los que vayan por libre
Señor Rajoy:
Si usted no se ha enterado de que su partido está corrupto hasta la médula, usted es tonto y analfabeto.
Y sí, me creo lo que dicen ustedes de que en el PSOE tampoco están mucho mejor. Y sí, de verdad, me creo que Pujol tenga cuentas en Suiza, porque si no, no se explica de dónde saca pá tanto como destaca su hijo, y porque Oriol y sus hermanos (una nueva versión de Rocco  y sus hermanos)  son miembros de al menos 73 empresas,  y porque todas ellas están relacionadas de una forma u otra con encargos de la Generalitat…
Me lo creo, de verdad que me lo creo.
Eso es lo peor: que me lo creo.
Pero que el partido de al lado también sea corrupto no hace que el suyo deje de serlo.
Y lo que a mí me queda claro es que usted no está haciendo nada, pero nada, para luchar contra la corrupción, y sí mucho por afianzarla.
Por lo tanto señor Rajoy, usted miente.
Usted no tiene ninguna intención de luchar contra la corrupción.
Le recuerdo a usted que la organización no gubernamental Access Info Europe, que lucha por la transparencia informativa, le preguntó a usted, sí, a usted , señor Rajoy, cuales eran las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción. En realidad se lo preguntó a su antecesor, pero resulta que la pelota le rebotó a usted. Usted la rebotó a su vez  al Ministerio de Justicia. Allí, el Supremo sostuvo que los datos solicitados son una forma de pedir explicaciones al Ejecutivo y no una petición de información en sí. Y Access Info fue condenada por el Tribunal Supremo a pagar 3.000 euros de costas por querer conocer las medidas que ha adoptado España para luchar contra la corrupción
Señor Rajoy:  España es, precisamente, el único país europeo de más de un millón de habitantes que no tiene una legislación que ponga coto al secretismo de la Administración y abra los archivos de todas las instituciones que reciben fondos públicos.
Y ahora ya no me dirijo al señor Rajoy sino a vosotros que me estáis leyendo.
Esto se puede y se debe acabar.
La crisis en España no es una crisis financiera, es una crisis moral.
Y hemos llegado a un punto en el que esto se debe parar.
Y se puede parar.
Se puede exigir al gobierno del Señor Rajoy o al que venga después que tome medidas para que esto pare.
Medidas simples como:
–           Que el indulto, tal y como está concebido, desaparezca. Que el gobierno tenga que dar explicaciones claras sobre a quien indulta y por qué. Para que deje de ser la puerta por la que se escapan los corruptos

–          Que no se lleve a puerto la Reforma Penal proyectada por Gallardón.

–          Que se imponga la transparencia informativa: se deberían facilitar datos de toda   las obras públicas que cada ayuntamiento acomete.

–          Que se imponga la conservación de documentos.

–          Que se imponga la prohibición de aceptar regalos.

–          Que se imponga que cualquier compra que realicen las Administraciones públicas debería estar ejecutada a precios de mercado e incluir, necesariamente, al menos tres ofertas de proveedores diferentes, para poder elegir la más adecuada.

–         Que se imponga la transparencia total de las Administraciones públicas: que cualquier decisión tomada por un funcionario dentro del cumplimiento de su profesión pueda ser conocida por el resto de ciudadanos, excepto por cuestiones relacionadas con la seguridad. Y así, ingún miembro de la administración podría negarse a satisfacer las necesidades de información no sólo de los periodistas, sino de los votantes.

–          Que se imponga la ausencia de cargos de designación política: actualmente en todo el territorio nacional existe un elevado número de cargos cuya designación ha sido realizada sin ningún criterio de méritos. La hermana de Esperanza, el marido de la Fabra (sí, ese que siendo consejero de sanidad nombrado a dedo privatiza los análisis clínicos y luego consigue que sea su empresa la que se lleve la millonaria concesión de esos análisis), etc, etc. La guinda del pastel la pone una alcaldesa que no ha sido votada.

–          Para cubrir el lugar de los altos cargos de las Administraciones públicas deberían realizarse pruebas objetivas, en lugar de ser por designación partitocrática. Estos  cargos  deberían designarse por méritos propios, nunca por “soy pariente de, novia de, amante de, prima de la hermana de …” .

–          La remuneración de los sueldos públicos debería ser homogénea. No es lógico que un concejal en Alcalá de Henares pueda cobrar diez veces más que uno en Pontevedra, por ejemplo. Y debería ligarse a factores económicos medibles con el índice de precios de consumo (IPC).

–          Los políticos no deberían jamás poder decidir sus propios sueldos.

–          Que se imponga la incompatibilidad del cargo público con el ejercicio de actividades privadas relacionadas directamente con los asuntos en que tenga que intervenir por razón de su cargo.

Es decir,
Un político no debería, por  ley:
–          pertenecer a consejos de administración u órganos rectores de empresas cuya actividad esté relacionada con las que gestione el ayuntamiento;
–          desempeñar cargo representativo o ejecutivo en sociedades concesionarias,contratistas de obras, servicios o suministros, arrendatarias o administradoras de monopolios o con participación o aval del sector público local;
–          tener participación superior al 10 por ciento en el capital de dichas empresas.
– Y ya de paso, acabe usted con la amnistía fiscal. Si esa amnistía consiguió recaudar 85 millones de euros y diez eran de Bárcenas, es como para creer que hizo usted la ley a medida de su tesorero.
– Y por supuesto. Que los delitos de corrupción NO PRESCRIBAN, para que su (ex) amigo Bárcenas no pueda irse de rositas.
Tan simple como esto.
Se puede y se debe exigir.
¿Y cómo puede exigirse?
Acabando con la ignorancia.
«No es una crisis, es una estafa», oímos decir desde hace meses.
Es una historia de robo, de complicidad, de sumisión, de ignorancia generalizada y de maniobras de distracción.
Cuando los valores morales en una sociedad son la codicia desaforada, el consumismo, la frivolidad, el sensacionalismo, el culto a la apariencia, el culto al cuerpo, el yo-mí-me-conmigo, el hedonismo, el solipsismo, el egoísmo, el ni-lo-sé-ni-me importa, el no-leo-periódicos-porque-me-aburro-y-yo-sólo-leo-el-cuore, porque la frivolidad-es muy-moderna; cuando cada uno barre para casa y únicamente mira por lo suyo y le interesa menos que cero el bien común; cuando a los corruptos no sólo no se les condena sino que se les premia y se les admira, y se les vuelve a votar; cuando las palabras ética y moral se pasan de moda, antes o después el sistema cae, como ha quedado demostrado. Y se polariza: los ricos se hacen mucho más ricos; y los pobres, más pobres.
Pero hemos llegado a un punto en el que la única manera de salir adelante es desde la información, y la exigencia.
Información es conocimiento, conocimiento es sabiduría, sabiduría es poder.
Todos podemos salir a la calle a exigir una Ley de Tranparencia y una Ley Anticorrupción serias. Y ha llegado el momento de hacerlo
Si estás de acuerdo, haz correr este texto como hiciste correr el de la Infanta