La casa pairal

Antigüedades: Estufa, cocina económica de hierro fundido. - Foto 1 - 49957635Aquests darrers dies he hagut de tornar, per circumstàncies personals, a la casa pairal, la casa on vaig néixer i on vaig passar els primers anys de la meva vida a Castellnou de Seana. Feia molts anys que la teníem llogada a un matrimoni que, una vegada jubilat de taxista a Barcelona, va venir a buscar al poble pau, tranquil·litat i un tros de terra per a fer-hi un hortet i distreure-s’hi una mica. El pas dels anys -inevitable llei de vida- fa que anem carregant sense que ens n’adonem petites o grans nafres a la nostra motxilla personal fins que ja no podem més i ens haguem de caure rendits sota el seu pes. És el que els va passar al matrimoni format pel Camilo i l’Angelina, que per causa de la malaltia inevitablement van haver d’anar a una residència on acabar de passar la resta dels seus dies i on poguessin estar més ben cuidats. Per desgràcia l’Angelina hi va poder ser poc temps…

El cas és que van deixar la nostra casa pairal després de 25 anys de viure-hi i ara, una vegada buida, hi hem entrat de nou. Ahir m’hi vaig passejar una estona tot sol, rememorant silenciosament records i vivències, mirant una mica nostàlgicament cada racó, escoltant el parlar de cada cosa i de cada espai convertit en imatge i observant tot allò que, en veure-ho novament després de tants anys, em tornava a parlar amb mots ben entenedors i em transportava als ja llunyans anys de la meva infantesa i joventut. Només un parell de gats que entren i surten esperant potser que el Camilo els doni de menjar i beure trencaven el silenci i em miraven com dient: “-Seràs tu qui ens alimentarà i ens farem mútua companyia a partir d’ara?. No nois –els vaig respondre-, només hi vindré de passada i ja veurem què serà de la casa”…

La casa és una casa senzilla, de família humil, força semblant a moltes de les típiques cases de pagès d’un poble qualsevol del Pla d’ Urgell, que es composaven:

-d’una planta baixa, amb entrada a peu de carrer, on es guardaven les bicicletes i les motos. Posteriorment, a mida que van anar desapareixent els animals, es va anar fent lloc pels tractors i pels cotxes que poc a poc van anar arribant. Les plantes baixes servien també per guardar-hi algunes eines i era el lloc d’entrada dels animals que cada família tenia per conrear la terra i que menava a l’estable i a un corral que hi havia a la part posterior on s’hi criaven gallines, conills, algun porc i potser algun altre animal per ajudar al sosteniment de l’economia familiar, no massa boiant en aquells temps de la meva infantesa. També acostumava a haver-hi el pou de l’aigua que es bevia a cada cas quan encara no hi havia aigua corrent.

un primer pis on s’hi feia pràcticament tota la vida familiar; a l’hivern al redós d’una estufa de llenya situada en molts cassos a la cuina –en el nostre cas era una cuina econòmica exactament igual a la de la foto- on, a més de cuinar i menjar, s’hi passaven les llargues vesprades d’hivern tot escoltant la ràdio, esgrunant pinyes de panís o triant les pedres dels fesols i dels cigrons que es posarien en remull i ens cruspiríem l’endemà amb un tros de cansalada del porc que s’havia matat, confitat i que ens alimentaria al llarg de l’any. A les nits d’estiu es feia encara molta vida al carrer. A les llargues tardes de primavera o d’estiu les dones cosien a l’ombra tot fent rotllana i esperant que arribés la marinada i refresqués una mica les xafogoses tardes d’aquesta plana xardorosa. i passant revista a tot allò que hagués passat –o no- al poble. La tertúlia s’allargava fins a la nit, hora en què s’hi afegien alguns homes quan ja havien tornat de les feines del camp. Eren moments de descans i d’animada tertúlia, mentre els nens corríem i jugàvem enmig d’un carrer on encara no hi passaven gaires cotxes.

-En un segon pis hi havia inevitablement les golfes, on s’hi guardava entre la pols i les teranyines les coses que no servien, el gra per alimentar les bèsties, les tomaques de penjar i alguna altra fruita de l’hort, les tines d’oli d’oliva i els resultats saborosos de la matança del porc. Allà s’hi podien trobar ben penjats i afilerats en una bona formació els pernills, les llonganisses, els xoriços, les botifarres blanques i negres, els bulls…  Ah!… i les tupines amb els confitats de llonganissa i costella de porc. A casa nostra també hi ha una petita terrassa on, de petits hi jugàvem i on hi podíem prendre el sol i l’aire.

Mentre ahir passejava sol i pensatiu per la casa i remenava algun calaix d’algun armari vell que hi han deixat i m’emmirallava en algun mirall polsós i picat pels anys, pensava en tot el que s’hi ha viscut dins de les quatre parets de qualsevol casa. Moltes alegries i moltes penes. Moltes preocupacions, molts projectes il·il·lusionants i més d’una frustració íntima i silenciosa; llàgrimes i rialles ben barrejades; dies grisos i dies lluminosos. La vida personal i familiar de moltes generacions, en alguns cassos, queda discretament guardada dins de les cases i oblidada lentament amb el temps que tot ho pot i ho esborra. Pensava com la vida de cadascú és exactament la suma de totes aquestes realitats, sense poder-nos-en estalviar, encara que vulguem, cap d’elles; van arribant indefectiblement quan el destí –o qui sigui- ho designa arbitràriament. I el pitjor és que no sabem mai quan ens tocarà cada cosa, ni en l’ordre en què vindran, ni si serà el moment més adequat o més impropi per entomar-les. El cas és que arriben i tant de bo siguem prou savis com per saber-ne trobat en cadascuna la seva lliçó vital.

Mirava retrospectivament la vida dels pares, dels padrins, dels germans, la meva pròpia vida, amb tots els canvis i mudances que hem anat fent tots plegats. Palplantat davant aquell mirall opac -que reflectia al seu torn un altre munt de miralls- pensava en aquesta altra altra mudança que està a punt de produir-se en nosaltres aviat. Si Déu vol i res no es torç, d’aquí a uns mesos ens n’anirem a viure al poble, tot i que no pas en aquesta casa pairal una mica massa atrotinada. Una vegada jubilats, hem pensat que pot ser una bona experiència començar un altre tipus de vida –encara més calma i més tranquil·la-, cuidant un petit hort i fent vida de poble. Per fortuna no sóc com alguns pixapins a qui molesten els cants dels galls o el so de les campanes…

Trobades familiars

Ja són 14! Ahir vam fer la catorzena trobada de cosins. Em sembla que ja ens hi hem acostumat i ja l’esperem d’un any per altre. Algú ja va ser elegit per preparar la de l’any vinent que, si Déu vol, tornarem a fer. Esperarem poder-hi ser tots, cosa que amb el pas dels anys cada cop és més difícil. Tots ens fem grans i anem col·leccionant petites o grans avaries. Els metges ja miren prou d’anar recautxutant tot el que poden però no sempre se’n surten.

Vam tornar a passar el dia junts compartint la taula i compartint les darreres notícies de cada família. Vam poder trepitjar i veure territoris familiars que ens transportaren una colla d’anys enrere i  que ens van fer sentir una juvenil i potser agredolça nostàlgia. Però la vida ens ha regalat unes quantes virtuts, entre les quals hi ha l’esperit de superació i les ganes de tirar endavant. I aquí estem. Un any més trobant-nos, posant-nos al dia i compartint les diferents coses que la vida ens va portant. 

Em va arribar, fa ben pocs dies, un text que diuen que és del Papa Francesc (cosa que no he pogut corroborar) que trobo que és molt adequat per reflexionar sobre la família. Si no és del Papa Francesc tant se val; sigui qui sigui que l’hagi escrit, trobo que és un text ple de saviesa i de raó. Us el deixo per tal de que el llegim pausadament i que l’any vinent puguem seguir la cadena d’aquestes trobades.

“No existeix la família perfecta. No tenim pares perfectes, no som perfectes, no ens casem amb una persona perfecta ni tenim fills perfectes. Tenim queixes dels uns als altres. Ens decebem els uns als altres. Per tant, no existeix un matrimoni saludable ni família saludable sense l’exercici del perdó. El perdó és vital per a la nostra salut emocional i supervivència espiritual. Sense perdó la família es converteix en un escenari de conflictes i un bastió de greuges. Sense el perdó la família es trona malalta. El perdó és l’esterilització de l’ànima, la neteja de la ment i l’alliberament del cor. Qui no perdona no té pau de l’ànima ni comunió amb Déu. El dolor és un verí que intoxica i mata. Desar una ferida del cor és un gest autodestructiu. És autofàgia. Qui no perdona emmalalteix físicament, emocionalment i espiritualment. És per això que la família ha de ser un lloc de vida i no de mort; territori de curació i no de malaltia; etapa de perdó i no de culpa. El perdó porta alegria on un dolor va produir tristesa; i curació, on el dolor ha causat malaltia.

Papa Francesc.

Pensament davant d’un mausoleu

Ja sé que això de ser jove o vell és una cosa relativa i discutible. L’edat és la que és -és cert- i l’any que vam néixer és el que marca la nostra edat real. Però segueix sent una cosa relativa perquè, primerament, no sabem quants anys més ens tocarà viure i, per tant, si ens en queda molts o pocs; i després, és com cadascú se sent o es vol sentir. Podem ser relativament vells i sentir-nos joves i podem ser relativament  vells i sentir-nos vells del tot. I també és possible –i potser cada cop més freqüent- que hi hagi joves que se sentin ben vells o que hi hagi persones que aquesta qüestió ni se la plantegen, ni els preocupi gens ni mica…

D’aquest tema (gens nou, per altra banda i potser una mica gastat i tot) en parlàvem el diumenge en la trobada del cosins Gamisans que fem cada any quan, a l’hora de comprar les entrades per visitar el Convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, em vaig adonar que quasi tots els cosins estem jubilats o rondem l’edat de la jubilació. Pràcticament tots ja vam poder entrar amb el corresponent descompte que fan a jubilats i pensionistes.

Havíem anant una estona abans a veure el famós -i potser poc valorat- mausoleu de Ramon Folch de Cardona-Anglesola (Bellpuig, 1467 – Nàpols, 1522) que es troba en un lateral de l’església parroquial de Sant Nicolau de Bellpuig i està considerat com una de les millors obres renaixentistes de Catalunya, gràcies a la qualitat dels seus elements escultòrics figuratius i ornamentals així com a la composició. A la seva mort, la seva esposa Elisabet de Requesens va encarregar a l’escultor italià Giovanni da Nola un fastuós mausoleu per a les despulles del seu marit, militar i marí bellputxenc que va va destacar com a almirall sota les ordres de Ferran el Catòlic en les campanyes del nord d’Àfrica i Itàlia, i va ser nomenat virrei de Sicília i Nàpols. El mausoleu va ser esculpit entre el 1522 i el 1530 en marbre blanc de Carrara sota una estructura d’arc de triomf en què l’artista simbolitza la victòria humana sobre la mort a partir de la fama aconseguida en vida. El mausoleu va haver de ser transportat per peces fins al convent de Sant Bartomeu, que ell mateix va encarregat el 1507. Ramon Folc de Cardona i Anglesola, senyor de Bellpuig, que exercia el càrrec de virrei a Nàpols i Sicília tenia el propòsit de construir un marc on ubicar el seu mausoleu, influït pels costums de la noblesa napolitana per a la qual un mausoleu de marbre i capella pròpia era un senyal més de poder i magnificència. A la vegada, la donació als franciscans garantia la intercessió de la comunitat per a la salvació de la seva ànima. Allà va ser inhumat, doncs, el cos de Folch de Cardona-Anglesola en primera instància. L’abandó del convent després de la seva desamortització va motivar el trasllat del sepulcre a l’església parroquial l’any 1841.(En podeu llegir més sobre el tema a l’estudi que en fa l’historiador del meu poble JOAN YEGUAS GASSÓ titulat “El mausoleu de Bellpuig: història i art del Renaixement entre Nàpols i Catalunya”)

Aquest personatge va morir als 55 anys. Comentàvem, entre els cosins, que era jove encara. Vist des d’una perspectiva actual sí que ho era, però en aquell temps no es vivia pas tants anys. Les epidèmies i les malalties arrasaven poblacions senceres i algunes no es podien curar. Per tant, això de ser jove o vell és molt relatiu i, en definitiva, el que ho marca és l’estat del propi cos i de l’esperit de cadascú. Quan ja no es camina tant lleuger; quan ja es pugen i baixen escales amb certa dificultat i esbufegant; quan ja et fan certs comentaris a l’estil de “Com et conserves per l’edat que tens!”; quan ja no et preocupes massa o gens per certes coses i comences a preocupar-te per altres; quan ja vas mirant enrere amb nostàlgia i endavant amb una mica més de respecte o fins i tot una certa por de com ho feies quan eres jove… vol dir que no et sents, no et veuen – i per tant no deus ser-  tan jove.

imageRamon Folch de Cardona-Anglesola és representat al mausoleu en una posició com si dormís plàcidament. Jo, mirant aquella figura, em sentia atret sobretot pel seu rostre. Hi veia placidesa, serenitat i repòs. Sembla com si estigués somniant episodis  llunyans d’una vida plena de vivències de tota mena, de lluites, de victòries i de derrotes… Com qualsevol vida que, per més interessant i victoriosa que sigui, arriba fins aquets punt (amb mausoleu o sense). És com si ens digués a tots: “Fins aquí he arribat. Aneu-vos preparant, que també cada un de vosaltres hi arribarà!”.

I és que és així. Davant d’un monument funerari tan espatarrant com aquest hauríem de pensar, potser encara amb més raó, que la mort no és res més que una part de la vida, que enes iguala a tots i que tots ens anem atansant poc a poc a aquest moment. Segurament que la majoria de nosaltres no tindrem cap monument, cap estàtua, ni ens recordaran gaire. Com a molt sortirà una esquela més o menys gran als diaris. I poca cosa més. Però no ens equivoquéssim pas: cada un de nosaltres haurem viscut la nostra pròpia vida, sempre valuosa per sí mateixa, per més que ens hagi semblat anònima, anodina, sense cap interès o insubstancial del tot. No hi ha cap vida insubstancial i tots haurem deixat la nostra petita petja. Davant d’aquest monument pensava que ja he arribat a la tardor de la vida, però també sé que la tardor és una de les estacions més boniques de l’any.  És època de caure les fulles (els cabells de molts de nosaltres ja fa temps que han caigut) i és època d’anar-se preparant per al gran descans de l’hivern.

Tant de bo tots els cosins Gamisans que anualment ens reunim tinguem una llarga tardor i que puguem trobar-nos amb salut l’any vinent.

Pujar a Queralt

Gruta de QueratPujar a Queralt sempre és agradable i sempre fa de bon pujar. És un lloc d’una gran bellesa, amb uns entorns tranquils per qui vulgui passejar i un balcó privilegiat per anar badant mentre albirem un panorama que ens duu espai enllà  i ens ajuda a fer volar el pensament i la imaginació.

Si ja és agradable per si mateix pujar a Queralt, encara ho és més si el motiu és la trobada anual que fem els cosins Gamisans. I això exactament és el que vam fer ahir: trobar-nos, com fem cada any més o menys per aquestes dates, els cosins d’aquesta rama familiar que neix a Clarà per tal de constatar que hi seguim sent tots, que seguim més o menys bé, per posar-nos al dia de les coses que han anat passant en cada família i per constatar que hi han uns llaços comuns que ens continuen unint d’alguna manera misteriosa però real. Com dèiem ahir en la conversa tranquil·la davant de la Font Negra, si no fos per aquestes trobades segurament que passaria molt temps en què no ens veuríem gens el pèl i cada cop els llaços s’anirien refredant de mica en mica. Per tant, seguim amb ganes d’anar continuant amb les “cosinades”.

Mentre pujàvem cap a Queralt de bon matí anàvem veient que les boires estaven ben arrapades a les muntanyes i que la temperatura semblava més de tardor que no pas de ple estiu. Poc a poc, però, va anar obrint-se el dia i el sol va anar lluint cada cop amb més força i, en sortir de missa de 12, ja escalfava amb prou ganes com -junt amb els anys- per fer-nos esbufegar mentre anàvem pujant escales amunt cap a la roca de Queralt  on hi ha l’oratori conegut com a la cova de Sta. Helena, lloc on la tradició situa la troballa de la imatge de la Mare de Déu de Queralt per un pastor.

Deia que sempre és agradable pujar a Queralt i, extensivament, al Berguedà perquè em fa retornar bells records de jovenesa: les colònies d’estiu que durant uns quants anys fèiem a Peguera i que servien per passar uns dies d’estiu ben agradables, per compartir amistat i trescar per aquelles muntanyes tot respirant aire pur i ben fresc. Quina diferència amb les calors que havíem de suportar al Pla d’ Urgell!. Paisatges ben diferents dels nostres, camins desconeguts per nosaltres però ben coneguts pel cavaller i trobador Guillem de Berguedà i per aquell fascinant personatge  que es deia Ramon Vila, potser el maquis més conegut de tots i que tothom coneixia com Caracremada. Encara recordo que ens ensenyaven la casa on va néixer allà a la roca de Peguera i ens explicaven totes les peripècies que hagué de viure durant la seva vida de maqui.

Per arrodonir el dia i com una sorpresa més que em volia obsequiar la jornada d’ahir, vaig poder saludar a Queralt dos companys de joventut que feia molts anys que no veia i a Mn. Ramon Barniol, actual capellà-custodi del Santuari i amics de també fa anys.

I no cal dir que, arribada l’hora i amb la gana ja ben feta, ens vam asseure a taula tots els cosins per fer un bon dinar en un recomanable restaurant (Fontnegra Restaurant) al mateix peu de Queralt i a tocar de la Font Negra, de qui pren el nom. Cal deixar constància que ens van donar un molt bon dinar i ens van tractar molt bé. I, per acabar el dia, vam asseure’s a redós de la font, gaudint de la fresca i de la mútua companyia i allargassant la tarda passejant pel Carrer Major de Berga, visitant el museu de la Patum i fent un beure en un cafè.

Un altre dia ben agradable, doncs, el que hem passat i amb el compromís d’aplegar-nos tots amb salut l’any vinent a les terres planes del Pla d’ Urgell.

Mal rotllo

Aquell senyor havia començat les vacances feia un parell de dies i es notava fins i tot en la seva cara i amb la forma de mirar, de moure’s i de parlar. Només feia que explicar a tothom del que faria, dels mil projectes que –com cada any- feia (per això els projectes es diuen projectes: perquè es queden normalment en bones intencions que no es fan quasi mai realitat).

Anem al que anàvem i deixem les digressions que sinó em sortirà un post massa llarg… Dèiem que aquell senyor havia començat vacances feia dos dies i ja sabeu que els entesos (vull dir els psicòlegs, aquests que saben tant de tot: des de quin color s’ha de pintar una paret per tal de que no et deprimeixis més del compte fins a quin color de cotxe t’has de comprar pe tal de que vagi amb el teu caràcter i la teva manera de ser…) diuen que les vacances són un temps fatal per la convivència familiar. En tornar de vacances aquests senyors tant entesos en quasi tot és quan fan el seu agost. O sigui que al setembre o a l’octubre tenen més feina que mai i se’ls omplen les seves consultes de parelles (ara ja no es diu matrimonis) que es volen separar. Ja m’he tornat a encantar amb les maleïdes digressions!

Deia que aquell senyor en període de vacances es va despertar al matí (encara amb els ulls mig tancats o mig oberts, si voleu) i va tornar a veure –un dia més- que la seva dona s’havia deixat l’aixeta del lavabo gotejant. Se’n va anar xino-xano cap a l’habitació on la seva dona encara dormia i amb una mica de mala llet –tot sigui dit- li diu:

-T’has tornat a deixar l’aixeta gotejant. ja et vaig dir que això, a més de ser una despesa i un pecat contra el medi ambient, em molesta molt!

-Doncs, ja ho saps. A partir d’ara cada nit passes a repassar-la tu. Així no quedarà gotejant.

-Però això no ho he de fer jo. Ho hem de fer tots dos.

-Jo ja tinc prou feina amb els nens! Ara no m’omplis el cap i no me’n donis més tu de feina!

-No sé pas on la fas la feina. La casa cada dia està més bruta. Aquests dies m’hauré de dedicar a treure la pols que hi ha per tot arreu.

-I tu, que quan arribes de treballar t’asseus amb una cervesa i no et cuides de res més. Molt còmode tu!

-Jo ja arribo prou cansat. la feina de casa l’has de fer tu, que per això no treballes.

-Que jo no treballo? Si no fos per mi  ni menjaries…

-Que no menjaria? Encara que hagés d’anar a l bar a fer un bocata! Potser menjaria més  a gust i tot que el que em poses tu a taula!

-Doncs ja hi pots anar. A partir d’avui no et faré més el dinar.

-Doncs avui mateix me n’hi vaig i potser ja no tornaré…

-No cal que tornis, que no et necessito per a res.

-Ni jo a tu!

-Doncs, mira, demana hora a un advocat i demanem la separació o el divorci… el que vulguis!

-Vinga, fet. Cadascú que vagi pel seu compte, ja n’estic tip d’aguantar-te!

Aquests van ser els fets. I tot per una aixeta que gotejava!

En la mort de la mare

TGAM10-46Ahir vam enterrar la mare després d’haver passat, amb silenci i sense gaire remor, 98 llargs anys en aquest món. Cal dir que en podem estar ben contents d’haver-la tingut tant de temps amb nosaltres. Però en moments com aquests sempre queda dins del cor aquell sabor agredolç dels menjars xinesos.

Per un costat hi ha la part agra pel buit que deixa una mare. Amb ella se’n va una arrel important de la vida de qualsevol persona. Encara que sigui previsible la seva pèrdua, es fa difícil evitar el dolor que causa la ruptura de la pertinença. Una mare alimenta la certesa que sempre pots comptar amb una falda acollidora en les batalles de la vida. En el cor hi queda desconcert, perplexitat, buidor, incomoditat, impotència…

Però per l’altre costat hi ha la part dolça. La mare ens ha deixat tantes coses bones i ens ha transmès tants valors –humans i cristians- que la seva vida adquireix ara més que mai un gran sentit i una gran transcendència per tots els  que la vam conèixer i estimar. Ens ha deixat els valors de la fe en Déu i en els homes, l’esperança d’una vida nova per a ella i per a la humanitat sencera i l’amor callat i sense mesura en totes les circumstàncies. Què més volem?

Per tant, crec que ens hem de quedar-nos amb la conclusió de que ella no ha mort del tot i que segueix vivint en cada un de nosaltres. Per la fe que tenia i tenim sabem que viu una vida nova i més feliç i que les llavors que va anar plantant ja han començat a fructificar i tenim la seguretat  que encara fruitaran molt més.

Que així sigui.

Amb els ulls enfonsats i la mirada perduda

Quan ara arribo a casa de la mare ja no la trobo asseguda a la seva cadira de sempre; una cadira plena de coixins i amb el rosari a la mà, omplint hores llargues i mortes amb rosaris i oracions per tal de fer-les una mica més vives i fer el dia més curt, amb l’ajuda agraïda de les veïnes que cada tarda l’anaven a visitar.

Ara, quan arribo a casa seva, l’he d’anar a veure al llit i la trobo amb els ulls encara més enfonsats, amb una mirada perduda que mira més cap endins que cap enfora. La darrera caiguda l’ha deixat massa xafada pels seus 98 anys acabats de fer.

Ja no hi veu, ja quasi no hi sent i de mica en mica es va escolant pel forat fosc d’una existència que es nota que dia a dia va finint. Les seves paraules ja només imploren ajuda i vas veient que ja li costa menjar i ja li costa beure i ja li costa viure.

Mirant-la, fa que hom s’hagi de mirar a si mateix i  fa que hagis de començar i a repassar passats moments i circumstàncies alegres i tristes d’una vida llarga.

Ara té el cos més arrugat, més feble i es va quedant cada dia més petita i més encongida. Els anys li han anat robant poc a poc energies i vitalitat i la vida poc a poc i amb paciència l’ha anat gastant.

Mirant-la, hom pensa inevitablement en moments d’infantesa o de joventut. Hom la veu cosint i fent ganxet hores i hores. Hom la veu retrospectivament fent feina i lluitant per la casa, per la família i pel que calgui. Hom sent que t’estimava amb els seus silencis i potser sense massa petons i carícies. Però sabies que era sempre allà, que hi podies anar quan convingués i que t’esperava sempre.

Totes les coses més intranscendents d’una vida sembla que ara agafen transcendència i adquireixen més valor. De fet, adquireixen tot el valor que tenen encara que no fos reconegut al seu moment. Per això ara –en aquests moments de dolor i malaltia- vull donar-te gràcies, mare,  per totes aquestes coses que vas fer per nosaltres amb tota naturalitat, sense buscar ni esperar res i potser pensant que no ens n’adonàvem. Quan pensaves que no t’estàvem mirant, sí que et miràvem i estàvem guardant en els raconets del cor totes aquestes coses que afloren naturalment en aquests moments de dolor.

>La Juana, mi abuela

>

La JuanaAquest text no és meu. És d’un noi amic meu que el va escriure per a la seva àvia Juana, a qui jo conec molt bé i a qui també estimo molt. La Juana ja ha fet 90 anys i va lleugera com una daina i conserva un bon humor i un esperit extraordinaris. 

Aquest text respira estima i tendresa per tots costats i fa un retrat perfecte -us ho ben asseguro- de l’àvia . Bé, un retrat millorat per l’amor, que és el millor retrat que pot haver-hi.

La Juana va néixer, va créixer i ha viscut tota la vida a Colmenar de Oreja (Madrid). Sempre que he anat a visita els seus fills, de qui sóc amic d’anys, també l’he visitat a ella i sempre m’ha obert de bat a bat les portes de casa seva i les portes del seu cor. Un cor gran com casa seva. Ella és una dona extraordinària, així com ho és tota la seva família.

Jo també m’estimo la Juana i m’hauria agradat escriure i descriure tant bé com ho fa el seu nét aquest gran dona. Com que no ho sabria fer millor, us deixo el text del seu nét Jesús

“La Juana, mi Abuela”

Mi Abuela Juana tiene las manos pequeñas, y mueve los dedos graciosos cuando busca la pimienta en la cocina.

Ninguno entendemos bien cómo ve, y cómo hace para oír sólo lo que quiere. Se le acerca la cara a los extraños, y parece que les besa, para mirar de quién son, o cómo son, y pensar en si recuerda.

Mi Abuela Juana nunca miente, pero saluda al que habla en el poyete del callejón, como lleva haciendo siempre y que yo sé que no conoce.

No le tiene ningún miedo a la muerte, a la que espera cada día, deseosa de irse ya con su marido, pero, sin embargo, y a diferencia de muchos jóvenes, disfruta de la gloria de la vida sencilla, de si hace sol, de una buena lluvia, de sus vasos de leche, de sus pechugas de pollo y de su yogurt natural.

Mi Abuela Juana no le teme al aceite hirviendo, no le importa quemarse, y rebusca con deditos gastados la croqueta para girarla, y acerca la cara a un palmo de la sartén, para ver bien lo que hace, porque tiene “una mancha blanca, así como borrosa, que no la deja”.

Habla sin parar, La Juana, y recuerda todo el rato… cada medio minuto deja caer una frase referente a “la Julita”, o a “Madre” o a lo bueno que es su hijo o lo era su marido.

Tiene expresiones mi Abuela que ya no se usan en el pueblo, como “na mueles” o “aviarse”, como “galán mío” o “a compral”, y divierte a cualquiera que la preste diez segundos.

Cuando se ríe es joven la Juana, la “Zurdeque”, y estoy seguro de que lo hace cada día.

Que contenta se pone si la voy a visitar y qué rápido cuelga el teléfono si la llamo porque sabe “que esto corre” y no está la vida “pa gastal”, aunque le llame de “mu largo” me oye bien y me grita: “hala pos tu ten cuidaito que yo estoy mu bien” y te deja la palabra en la boca y yo me quedo hablándole un rato, dentro de mí, como hace ella y le digo que la quiero y que pronto pasaré a verla…

Ha decidido mi Abuela en los noventa, pasar una segunda adolescencia, y desobedecer a mi tía en las pastillas y quedar en su casa con las amigas, algunas de ocho años y otras de noventa y cinco, para pasar largas tardes divertidas en silencio, dejando, de vez en cuando, caer alguna frase-pincelada, que le da un extraño carácter de diálogo al mágico momento.

No se deja nada en el plato. Ni en el suyo, ni en el bol de la ensalada… y repasa con el pan sobrante todo el aceite que queda, y los trozos de lechuga se los come ya sin ganas, depués de haberla oido decir, “UUUUUUh! Ya no quiero más eh?” varias veces.

Tiene dos hijos mi Abuela, que deberían ser 4, y nos cuenta con penita la Juanita que perdió, que nos perdimos. Eran siete hermanos, “tós mu buenos” sobre todo un tal “Constan” al que nombra con algo especial en la voz y en la mirada, algo más manchada.

Cinco nietos que quiere más que a su vida, y de eso no tengo duda, y biznietos que mirándoles a su lado, les saca parecidos de barbilla o de expresión a algún otro familiar.

La quiero mucho a la Juana, y aprendo mucho de ella, del como de la bondad y del fondo de la humildad y de la vida sencilla, del valor de la familia, de sus cosas y del hogar.

Le gusta lavar a mano, como lo hizo toda su vida y come en platos de porcelana vieja, blancos con el borde azul o rojo y bebe agua del grifo, que “ahora si está güena” en vasos que le dieron con la nocilla.

En su casa hay un portal, una alcoba y un patio. Una cámara y unas escaleras por las que se cayó su madre. Un cuarto que lleva ahí ni se sabe y un espejo al que nunca se miró, porque lo habrá colgado mi abuelo, que era bastante más alto. En el patio se hechan de menos los tiestos, el corral y el gran almendro. La ropa tendida en la puerta del porche, donde colgaban los melones del techo. En la puerta de la cueva, donde esperan las tinajas, recordando el ruido de las bombas de la guerra, hay apiladas unas cuantas herramientas de herrador.

Tantas historias olvidó la Juana… y ahora simplemente forman parte de ella. Yo me quedo con sus besos, con sus manos arrugadas, y con su grito de sorpresa cuando me ve paras la puerta. Me está esperando y a la distancia, sentada junto a la ventana me reconoce y se levanta casi de un salto, con la sonrisa puesta. “Que te hago de comer”, es lo primero que pregunta…

Esa es mi Abuela, Juana García García… (decía)…)

No me hace falta que se vaya, para por fin saber, que era esa (y sigue y seguirá siendo) la magia, la chispa, el arte y la sombra del arte de su amor, esa persona que tanto y tanto nos impresionó… y la que me dejó alucinado para toda mi vida… cada día lo entiendo mejor.

Una pareja que, sin pretensiones, nos dejó la historia de amor más sincera e increíble de la familia. Personas como mi abuela, hacen que uno crea en el ser humano, en la bondad, y en la humildad de los corazones bien cuidados. Hasta en el amor verdadero uno cree si la conoce…

No recuerdo verla nunca enfadada, ni rechistando, ni quejándose de la comida, o de si llegar tarde o de si pones los pies en el sillón. Le encanta vernos comer, y que durmamos hasta tarde. Se ha ganado a pulso, día a día (que son muchos), el cariño y el respeto extraordinario de todos los que “quedamos”.

Me gustaría saber, si algún día yo tendré nietos, para contarles quienes eran José y la Juana.

Para entretenerles con trabaluengas y canciones y contarles historias de mis viajes y de mi vida…

Sólo haberles conocido me hace sentir agradecido cada día que les miro, en mi mirada, en mis manos, en mis pensamientos… y me siento orgulloso cuando pienso que han conseguido hacer de mí una buena persona.

Muchas veces me pregunto Quién será la Juana que les hará croquetas, y natillas a mis nietos, y se encargará de quererme siempre?.

De la misma manera que cambié el “te echaré de menos” por un “te llevaré siempre conmigo” cuando el abuelo nos dejó, pensaremos todos en nuestra Juanita cuando cierre los ojos… y deje de vernos crecer.

Hasta para eso son humildes mis abuelos, que TODO se merecen.

Me resulta difícil transformar esa humildad infinita en potencia y ganas de dedicarle algo grande, porque sé que prefiere que me lo quede para mí, que más falta me va a hacer… pero esta noche, cuando enciendan los focos del teatro, y me toque justificar la magia que he heredado, la miraré, como hago siempre, en mis manos y en mis ojos y respiraré profundo en su garganta, para convertir en miles de aplausos este ansia que me han dejado de querer ser feliz y demostrar al mundo de la pasta que estoy hecho.

JESUS FORNIES DIAZ

Estic fart d’aquesta vida.

“Estic fart d’aquesta vida, ningú reconeix el meu potencial”. Aquestes foren les paraules de Tim Kretschmer, l’estudiant que ha matat 15 persones d’una escola.

Què volia dir amb aquestes paraules? Què significaven? Què pot portar a un noi de 17 anys a fer un disbarat d’aquesta envergadura?

Possiblement hi deuen haver moltes causes. Possiblement alguna era essencial per explicar un comportament semblant. Possiblement hi havia moltes causes que no se sabran mai. Possiblement hi havia algun tipus de disfunció greu de conducta o algun tipus de malaltia mental. És igual. No ho acabarem de saber mai.

Però sí que sabem que aquest tipus de frustracions greus que sofreixen alguns adolescents algunes vegades es podrien evitar si en les escoles i en les famílies es donessin algunes circumstàncies que actualment no es donen i que possiblement s’haurien de revisar. Un amic meu educador de llarga trajectòria sempre em diu: la canalla d’ara va lligada massa llarg. Va solta. Ell sempre diu que els nens i nenes, els nois i noies d’avui en dia s’haurien de fermar una mica més curt. I ell no ho diu en el sentit de treure’ls llibertat. Ho diu perquè la infantesa i la joventut són temps d’aprenentatge, temps de corregir, temps d’aprendre, temps de proves, temps d’aprendre on són els límits, temps d’aprendre lleis i normes, responsabilitats….

I hem passat per un llarg temps on res de tot això semblava que no tenia cap importància. Un llarg temps on l’educació de molts joves en deixava en mans de no se sap qui. El meu amic educador diu que això s’hauria d’acabar urgentment si volem salvar una joventut on cada dia tindrà més oportunitats de fer més coses perquè el món cada dia s’obrirà més. I amb ell, les possibilitats.

Messi i el tracte preferent

 

Primerament us convido a llegir aquesta pàgina del diari avui amb la que estic completament d’acord.

AVUI.cat – Tractes preferents al vestuari blaugrana

Una vegada llegida, ens podem preguntar:

-En la vida no ens trobem amb molts tractes preferents que fan una ràbia que mata? Quants cassos veiem de gent que no serveix per a res i està en un lloc que no li correspon perquè és parent o amic de tal a qual?

-En les famílies no hi trobem també molts tractes preferents entre els germans?  Sense voler, els classifiquem: l’un és el bo, l’altre l’entremaliat, l’altre l’estudiós, l’altre el ruc….

-En les empreses no hi han treballadors privilegiats (les feines bones són per a ells) i altres que els toca tota la feina dura i la que no vol ningú? No hi ha els que són escoltats i els que no compten per a res?

-En el mateix futbol: No hi ha aquell jugador que ha sortit de la pedrera, no ha costat cap diner, treballa i s’esforça tant com pot i passa completament desapercebut per al públic i, en canvi, hi ha aquell fitxatge estrella, amb molt de nom però un “tarambana” de cap a peus; s’esforça la meitat, però amb la seva simpatia es posa el públic a la butxaca?

I, malauradament, així podríem seguir. Ja pot estar alerta el Guardiola per tal que no se li escapi de les mans un vestidor amb tantes estrelles i amb tants nens mimats per la fama i amb la butxaca plena !. El futbol no deixa de ser un paradigma de la mateixa vida i, ja que la mateixa vida no és sempre justa, almenys mirem de no fer-la més injusta nosaltres amb els nostres tractes preferents.

Etiquetes de Technorati: ,,,