QUIXOTS

Sempre val la pena rellegir Eduardo Galeano. Els seus textos, escrits amb frases curtes, rotundes i sovint plenes d’ironia, metàfores i paradoxes, són quasi sempre plens de contingut.

Aquest text que recullo avui ens podria anar bé als catalans pel moment que vivim…

——————————————————————————————————

DON QUIJOTE DE LAS PARADOJAS- Por Eduardo Galeano

Nació en prisión esta aventura de la libertad. En la cárcel de Sevilla, “donde toda incomodidad tiene su asiento y donde todo triste ruido hace habitación”, fue engendrado Don Quijote de la Mancha. El papá estaba preso por deudas.
Exactamente tres siglos antes, Marco Polo había dictado su libro de viajes en la cárcel de Génova, y sus compañeros de prisión habían escuchado, y escuchándolo habían viajado.

***

Cervantes se propuso escribir una parodia de las novelas de caballería. Ya nadie, o casi nadie, las leía. Estaban pasadas de moda. La tomadura de pelo fue un esfuerzo digno de mejor causa. Y sin embargo, esa inútil aventura literaria resultó mucho más que su proyecto original, viajó más lejos y más alto y se convirtió en la novela más popular de todos los tiempos y de todas las lenguas.
Merece gratitud eterna el caballero de la triste figura. A don Quijote los libros de caballería le habían quemado la cabeza, pero él, que se perdió por leer, salva a quienes lo leemos. Nos salva de la solemnidad y del aburrimiento.

***

Famosos estereotipos: don Quijote y Sancho Panza, el caballero y su escudero, la locura y la cordura, el soñador hidalgo con la cabeza en las nubes y el labriego rústico de pata en tierra.
Es verdad que don Quijote se vuelve loco de remate cada vez que monta a Rocinante, pero cuando desmonta suele decir frases que vienen del más puro sentido común, y en ocasiones pareciera que se hace el loco sólo por cumplir con el autor o el lector. Y Sancho Panza, el ramplón, el bruto, sabe ejercer con ejemplar sutileza su gobierno de la ínsula de Barataria.

***

Tan frágil que parecía y fue el más duradero. Cada día cabalga con más ganas, y no sólo por la manchega llanura. Tentado por los caminos del mundo, el personaje se escapa del autor y en sus lectores se transfigura. Y entonces hace lo que no hizo, y dice lo que no dijo.
Don Quijote jamás pronunció la más famosa de sus frases. “Ladran, Sancho, señal que cabalgamos” no figura en la obra de Cervantes. ¿Qué anónimo lector habrá sido el autor?

***

Metido en su armadura de latón, montado en su rocín hambriento, don Quijote parece destinado a la derrota y al ridículo.
Este delirante se cree personaje de novela de caballería y cree que las novelas de caballería son libros de historia. Sin embargo, no siempre cae despatarrado en sus lances imposibles, y a veces hasta aplica honrosas tundas a los enemigos que enfrenta o inventa. Y ridículo es, qué duda cabe, pero entrañablemente ridículo. Cree el niño que una escoba es un caballo, mientras el juego dura, y mientras dura la lectura los lectores acompañamos y compartimos los andares estrafalarios de don Quijote.
Reímos de él, sí, pero mucho más reímos con él.

***

“No te tomes en serio nada que no te haga reír”, me aconsejó alguna vez un amigo brasileño. Y el lenguaje popular se toma en serio los delirios de don Quijote y expresa la dimensión heroica que la gente ha otorgado a este antihéroe. Hasta el Diccionario de la Real Academia Española lo reconoce así. Quijotada es, según el diccionario, “la acción propia de un quijote” y quijote es aquel que “antepone sus ideales a su conveniencia y obra desinteresada y comprometidamente en defensa de causas que considera justas, sin conseguirlo”.

***

Dos veces pidió Cervantes empleo en América, y dos veces fue rechazado. Algunas versiones dicen que era dudosa su limpieza de sangre. Los estatutos prohibían viajar a las colonias americanas a quien llevara en sus venas glóbulos judíos, musulmanes o heréticos, que se trasmitían a lo largo de no menos de siete generaciones. Quizá la sospecha de algún abuelo o bisabuelo que fuera judío converso explica la respuesta oficial a las solicitudes de Cervantes: “Busque por acá en qué se le haga merced”.
El no pudo venir a América. Pero su hijo, don Quijote, sí. Y en América le fue de lo más bien.

***

En 1965, el Che Guevara escribió la última carta a sus padres.
Para decirles adiós, no citó a Marx. Escribió: “Otra vez siento bajo mis talones el costillar de Rocinante. Vuelvo al camino con mi adarga al brazo”.

***

En sus malandanzas, evocaba don Quijote la edad dorada, cuando todo era común y no había tuyo ni mío. Después, decía, habían empezado los abusos, y por eso había sido necesario que salieran al camino los caballeros andantes, para defender a las doncellas, amparar a las viudas y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos.
El poeta León Felipe creía que los ojos y la conciencia de don Quijote “ven y organizan el mundo no como es, sino como debiera ser. Cuando don Quijote toma al ventero ladrón por un caballero cortés y hospitalario, a las prostitutas descaradas por doncellas hermosísimas, la venta por un albergue decoroso, el pan negro por pan candeal y el silbo del capador por una música acogedora, dice que en el mundo no debe haber ni hombres ladrones ni amor mercenario ni comida escasa ni albergue oscuro ni música horrible”.

***

Unos años antes de que Cervantes inventara a su febril justiciero, Tomás Moro había contado la utopía. En el libro de Tomás Moro, Utopía, u-topía significaba no-lugar. Pero quizás ese reino de la fantasía encuentra lugar en los ojos que lo adivinan, y en ellos encarna. Bien decía George Bernard Shaw que hay quienes observan la realidad tal cual es y se preguntan por qué, y hay quienes imaginan la realidad como jamás ha sido y se preguntan por qué no.
Está visto, y los ciegos lo ven, que cada persona contiene otras personas posibles, y cada mundo contiene su contramundo. Esa promesa escondida, el mundo que necesitamos, no es menos real que el mundo que conocemos y padecemos.
Bien lo saben, bien lo viven, los aporreados que todavía cometen la locura de volver al camino, una vez y otra y otra, porque siguen creyendo que el camino es un desafío que espera, y porque siguen creyendo que desfacer agravios y enderezar entuertos es un disparate que vale la pena.

***

Ayuda lo imposible a que lo posible se abra paso. Por decirlo en términos de la farmacia de don Quijote: tan mágico es este bálsamo de Fierabrás, que a veces nos salva de la maldición del fatalismo y de la peste de la desesperanza.
¿No es ésta, al fin y al cabo, la gran paradoja del viaje humano en el mundo? Navega el navegante, aunque sepa que jamás tocará las estrellas que lo guían.

Anuncis

MUDANCES

Cada mudança és un trastorn, un capgirell, un tràngol ple de desassossecs i inquietuds de tota mena. Però la vida és mudança, canvi, transformació, metamorfosi. Si no hi ha mudances la vida no és res, tot i que diuen que a cada mudança es perd un llençol flassada. O més coses, fins i tot. En cada mudança s’hi perd, però també s’hi guanya.
Sí, les mudances són gairebé inevitables, siguin reals o metafòriques. Les mudances sempre estan plenes de nostàlgies i es mouen entre el dolor i l’alegria. Entre plats i tasses, entre caixes i mobles, entre estris inútils que anem arrossegant sense gaire sentit s’hi mouen vides, persones, afectes, records, desil·lusions i esperances.
L’escriptor Fabio Morábito les veu així:
MUDANZA
A fuerza de mudarme
he aprendido a no pegar
los muebles a los muros,
a no clavar muy hondo,
a atornillar sólo lo justo.
He aprendido a respetar las huellas
de los viejos inquilinos:
un clavo, una moldura,
una pequeña ménsula,
que dejo en su lugar
aunque me estorben.
Algunas manchas las heredo
sin limpiarlas,
entro en la nueva casa
tratando de entender,
es más,
viendo por dónde habré de irme.
Dejo que la mudanza
se disuelva como una fiebre,
como una costra que se cae,
no quiero hacer ruido.
Porque los inquilinos
nunca mueren.
Cuando nos vamos,
cuando dejamos otra vez
los muros como los tuvimos,
siempre queda algún clavo de ellos
en un rincón
o un estropicio
que no supimos resolver.

ESPIGOLADES D’ESTIU (1): CAMINAR

Els que ja som una mica grans encara hem vist espigolar els camps i sabem el que significava per a molta gent que, en èpoques de penúria, arreplegava el que bonament podia del que restava de les collites, especialment dels cereals. Quan la sega es feia manualment sempre quedaven espigues escampades a terra que algú passava a arreplegar i aprofitava per millorar una mica l’economia familiar. El gest d’ajupir-se per recollir les espigues que havien quedat al camp el va immortalitzar Jean-François Millet en la seva pintura anomenada “Les espigoladores” (1857).
Abans s’aprofitava tot molt més i no es feia com ara que vivim en la cultura consumista de l’usar i llençar, o sigui, d’un sol ús. Els espigoladors actuals ara els trobem remenant contenidors, arreplegant menjar, mobles vells o roba.
Quan era petit, a l’escola ens feien aprendre un poema (en castellà, naturalment) que retratava exactament el que volia dir «espigolar». El poema és un fragment de «La vida es sueño» de Calderón de la Barca i feia així:
«Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.»
La calor tan forta d’aquests dies passats va fer marxar fins i tot les ganes de pensar. Hom s’ha de refugiar a casa a redós de l’aire condicionat llegint un bon llibre i, de tant en tant, passar per sota la dutxa. Per tant, aquests dies omplirem el blog de reflexions espigolades d’ací i d’allà i esperarem d’aquesta manera la tardor calenta (políticament parlant) que ens espera a la cantonada.
1.Una primera espigolada. Llegia aquests dies que Jean-Jacques Rousseau, per a poder pensar, caminava; i que Friedrich Nietzsche ho feia per la muntanya per a poder escriure; Martin Heidegger passejava per la Selva Negra per experimentar l “ésser” d’una forma més autèntica que la que li permetia la vida en societat (i es veu que també ho aprofitava per buscar bolets); Immanuel Kant travessava Königsberg (l’actual Kaliningrad) sempre a les cinc de la tarda com un rellotge, sol, respirant profundament pel nas (consideravaque fer-ho per la boca a l’aire lliure podia perjudicar la salud), sempre pels mateixos carrers i vestit exactament igual que el dia anterior. Robert Louis Stevenson, Walt Whitman, William Wordsworth, Ezra Pound, Jack Kerouac, Patrick Leigh Fermor, Bruce Chatwin, Régis Debray, Gary Snyder, Patti Smith y Sophie Calle també van ser o són grans caminants (i han escrit sobre el tema),i alguns dels textos fonamentals de vàries cultures (el Poema de Gilgamesh, el Mahabharata,el Pentateuc) narren llargs trajectes a peu. “Pots anar caminant a tots els llocs si tens el temps suficient”, va escriure Stephen Wright.
Un bon tema per repensar i per fer honor al títol d’aquest blog.

I com podem parlar de llibertat…

 
 
I COM PODEM PARLAR DE LLIBERTAT
 
¿I com podem parlar de llibertat
si vosaltres no hi sou i el vostre espai
no s’emplena amb paraules, si ara tot
és trist i provisori i ens assetja
el gran risc del costum i la peresa?
Quan el present no es comparteix, s’esborra,
i al seu lloc hi creix l’heura d’un silenci
fet d’absències injustes i renúncies;
el vent enceta la pell jove i tota
la immensitat és un clam de distàncies
que es repeteix, monòton, pel gran buit
de l’embosta de llum que algú manté
segrestada i llunyana. Tanta vida,
però, que heu sabut viure com un repte
no es perdrà i en farem, per més que ens costi,
la referència clara d’un desig
que algun dia tothom assumirà.
Mentrestant, tanmateix, amb les mans tenses
i la mirada vigilant, per mor
de no abdicar el neguit ni l’esperança,
repetim-nos sovint que no podem
parlar de llibertat sense vosaltres.


Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Poema que dedico als JORDIS i als altres PRESOS POLÍTICS I ALS REFUGIATS A L’EXILI per haver defensat la democràcia de les urnes. 
 
SANT JORDI 2018

CAL VIDAL

En el darrer apunt deia que estava llegint el llibre OLOR DE COLÒNIAde la Sílvia Alcàntara i prometia que us en parlaria un altre dia. Com que ahir mateix el vaig acabar, em ve de gust fer-ne un petit comentari avui mateix. No el faré de tipus literari -perquè segurament que ja n’hi ha molts i molt millors del que podria fer jo- sinó més aviat com a expressió de sentiments i records que m’anava suggerint la lectura del text. Si algú no ha llegit la novel·la i és tan tardaner com jo (la novel·la és del 2009), li recomano que ho faci perquè no en sortirà decebut i hi trobarà un fidel retrat d’un tipus de vida que ja ha desaparegut i que és prou interessant d’estudiar des del punt de vista sociològic. Suposo que ja s’ha fet, tot i que jo ho desconec.
La novel·la està ambientada en una colònia tèxtil de l’alt Llobregat; en concret a la COLÒNIA VIDAL de Puig-reig, on l’autora hi va viure des dels 6 mesos fins als 25 anys, si no ho tinc mal entès. Avui tota aquesta colònia s’ha convertit en museu i és una bona mostra d’allò que eren les colònies tèxtils que es van instal·lar a la vora del riu Llobregat durant l’últim terç del segle XIX i els primers anys del segle XX per utilitzar-ne l’aigua com a font d’energia. Va ocupar el darrer espai que quedava lliure entre Navàs i Berga, la zona on es va crear la principal concentració de colònies d’Europa. Durant les interessants visites guiades que es poden fer actualment, es pot comprovar la perfecta distribució d’àrees que tenia la colònia: els edificis industrials, la zona residencial (amb les torres de l’amo i el director) i la colònia obrera. La colònia obrera comptava amb els habitatges dels treballadors i una plaça central. Al voltant de la plaça s’articulaven tots els serveis de la colònia: l’església, les dutxes comunitàries, l’economat, la barberia, els safareigs, el cinema, el teatre, les pistes de bàsquet, l’escola, el casal de la dona i la biblioteca… Tot un món en un espai molt reduïtque, com es va veient al transcurs de la història, queda ben descrit en la novel·la i que en certes ocasions podia resultar força asfixiant.Jo vaig tenir l’oportunitat de viure-hi durant dos cursos escolars (1972-73), quan, per la meva feina, repartia la jornada entre l’Escola Tècnico Professional Diocesana de Navàs durant el dia i de nit atenent nois a la residència que aquesta escola tenia a la Colònia Vidal i que havia començat a funcionar el curs 1971-72 a l’antic Casal de la Dona, aprofitant el que en altres temps fou un internat per a noies i l’escola de la colònia, regentades les dues coses per religioses. Cal fer esment que aquesta escola de formació professional fou fundada l’any 1945 gràcies al Sr. Vicenç Vidal i Casacuberta, amo de la Colònia Vidal. No cal dir que ha fet una molt bona feina durant molts anys i encara segueix fent-la en l’actualitat i per la qual han passat centenars de nois i noies d’arreu de la comarca del Llobregat i comarques properes.

L’autora sap prou bé com es vivia en una colònia i què hi passava. I és per aquest motiu que hosap descriure i explicar tan bé. I ho fa a través d’una història plena de personatges molt creïbles i que donen la sensació de ser ben reals. Ella mateixa explica en una entrevista que «tot just havia complert sis mesos quan els meus pares es van traslladar a una colònia tèxtil on els van oferir feina, habitatge, guarderia per als fills i un tros de terra per conrear. Era una bona oferta si tenim en compte que aquí al nostre país vivíem en una dictadura amb misèria, racionament i estraperlo. I a la resta d’Europa es patia la guerra més sagnant del segle XX. I a pesar de tot, d’aquells anys no en recordo ni queixes ni males cares per part dels pares sinó tot el contrari; respiraven agraïment pels quatre costats. El paternalisme inculcat pels amos de les fàbriques ja havia arrelat, i la majoria dels habitants de les colònies se’l creia de bona fe fins al punt que acceptaven el control sobre l’ensenyament de la canalla. El lema era sobreviure encara que el preu fos empenyorar la llibertat i el futur dels fills. I nosaltres, els fills, vivíem feliços; amb la simplicitat de l’infant que ignora tot el que aquell control representava. No és fins al cap de molts anys que, un cop desaparegudes les colònies i la dictadura, amb la perspectiva del temps, t’adones de tot el que et van prendre; per part dels amos, la possibilitat d’estudiar. Per part de la dictadura, la de poder aprendre la teva pròpia llengua».
Una bona lectura per aquest estiu per tots aquells que encara no l’hagin llegida…

90 anys, 90 llibres

espinas-1460722817272Estic escoltant per la ràdio una entrevista que li fan a Josep Maria Espinàs. Demà farà 90 anys i expliquen que ha escrit 90 llibres. 90 anys, 90 llibres. Déu n’hi do!. I si amb això no n’hi hagués prou, cal recordar que a tota aquesta ingent producció cal afegir-hi 40 anys d’articles diaris, primer a l’ AVUI i després a EL PERIODICO. Vol dir que són milers d’articles que observen, descriuen, critiquen o glosen infinites situacions de la vida quotidiana. Perquè si alguna cosa destacable té l’ Espinàs és que sap observar i després plasmar sobre paper d’una manera magistral allò que ha observat.

Ja he mostrat altres vegades la meva predilecció per aquest escriptor, que diu que no calen frases brillants ni lluïments per dir alguna cosa. Deu ser per això que a mi m’agrada. Prefereixo els escriptors que escriuen amb senzillesa i amb senzillesa expressen sentiments o retraten detalls de la vida que tots vivim i que ens passa per davant nostre sense adonar-nos-en.

Molt abans que Google ens observés a tots de forma exhaustiva, l’ Espinàs ja ho feia. Ens observava amb atenció i observava tot allò que la majoria no sabíem veure. Es necessari que hi hagi escriptors que sàpiguen fer aquesta feina: que sàpiguen fer-nos veure allò que la majoria no veiem; que tinguin la necessària sensibilitat per fer-nos tornar sensibles; que sàpiguen fer-nos somriure amb una frase rodona; que ens facin reflexionar amb una senzilla reflexió. I si tot això ho fan amb paraules quotidianes i senzilles, millor encara.

El primer llibre que vaig llegir de l’Espinàs devia ser ‘El teu nom és Olga’, las 17 cartes que va escriure a la seva filla i que van tenir un paper molt important en la visió que es donava de les persones amb con síndrome de Down i, de retruc, de tots els altres col·lectius de persones amb capacitats diferents. Trobo que va ser una bona entrada al que en podria anomenar “món Espinàs”.

Per molts anys Espinàs i que no se t’espatlli l’Olivetti!

Pobresa de llenguatge

Hi ha un vídeo a You Tube que es titula “Pelajes entreverados”, que podreu escoltar si cliqueu AQUÍ. És una milonga dedicada als diferents pelatges dels cavalls. En una sola cançó hi surten 54 noms de pelatges diferents. A mi me la van fer escoltar quan vaig arribar per primera vegada a l’Uruguai, ara al desembre ja farà 40 anys. Em van dir que em podria ser útil per entendre la riquesa del llenguatge que cada poble té. I a fe de Déu que era veritat. Els primers dies no entenia res i pensava que la gent tenia una manera de parlar molt estranya i que a vegades ni semblava castellà. Em va cridar poderosament l’atenció els múltiples sentits que donaven a les paraules. Allò de parlar en doble sentit allà en saben molt. I no només en doble, sinó que a vegades en triple o més sentits. Jo m’hi perdia fàcilment en aquella selva i em semblava que no en sortiria. A poc a poc, però, un en va aprenent i, a més, jo vaig tenir la sort de tenir companys que m’hi van ajudar molt. Recordo especialment al Llorenç Mambrilla, que va ser qui em va fer escoltar per primera vegada aquesta cançó que us he dit –entre moltes altres- i em va passar una llibreta que ell va fer servir quan va arribar al país per primera vegada, on hi anotava l’equivalent d’una paraula criolla o gautxa al català o al castellà d’ Espanya. Tot i que a l’ Amèrica llatina es parli castellà, hi ha un munt de paraules que és incapaç d’entendre una persona qualsevol arribada d’Espanya i que tota la vida ha viscut en castellà. És que el castellà d’aquí no és el castellà d’allà, ni de bon tros! Ni les paraules, ni els girs, ni les formes gramaticals, ni els accents, ni els usos quotidians…

Això que passa amb els noms dels diferents tipus i colors dels pèls dels cavalls, passa també en tots els camps. Un pagès de tota la vida no dirà arbre –així de manera genèrica- a un presseguer o a un oliver, per exemple, sinó que especificarà el nom de cada arbre. Cada ofici té els seus noms propis i les persones que el exerceixen els fan servir sense ni adonar-se’n perquè ja des de petit han après els noms de les seves eines i dels seus oficis. Desgraciadament s’ha anat perdent vocabulari –jo el primer- i sembla que poca cosa s’hi pot fer si no es canvien els currículums educatius. El llenguatge s’aprèn llegint els clàssics i els grans autors, passejant-se pels llocs i fixant-se com parla cadascú. I si no ho entenem, preguntant què vol dir aquella paraula o aquella expressió. Tenir un vocabulari pobre voldrà dir no poder expressar correctament allò que un pensa i que vol comunicar. No es podrà fer entendre bé, tindrà poca conversa i, a més, serà avorrida. Cal llegir, cal consultar els diccionaris, cal trobar els sinònims que expressin exactament allò que volem dir i en el context en què ho volem dir.

Alguns professors atribueixen aquesta creixent pobresa de llenguatge a les noves tecnologies, a què es llegeix i s’escriu menys que abans. També detecten moltes més faltes d’ortografia i una sintaxi cada cop més estrafeta. No es tracta de fer servir paraules estranyes, complicades i difícils, sinó d’anar ampliant el llenguatge amb paraules i expressions noves i mirar de fer-les servir correctament. L’estiu és un bon moment per a buscar una estona per llegir. Tenim més temps, estem més relaxats i ens movem per llocs diferents dels habituals. Si hi posem una mica d’interès, escoltarem paraules noves que podrem anar incorporant al nostre llenguatge.

I recordem allò de què la nostra llengua l’hem de preservar i salvar cadascú de nosaltres. Ningú més ho farà.

A un camp d’arbres (de pomeres)

No us plany el sol, ni el glaç ni la rosada

que diàriament us sotmet el seu bany.

I seguiu drets, estàtics com estàtues

davant temibles escamots de mosquits.

Estilitzats, alts i prims, però ferms

com aprenents sardanistes al ras,

entrellaçant-vos les mans en renglera,

uniformats com estudiants britànics.

Pacients peluts, de cabells model Einstein,

suporteu bé els perruquers diligents

que usen tisores automatitzades.

Silueta-plagi dels colls de girafa,

la vostra nou es multiplica en nous.

El suposat rostre fantasmagòric

és el d’un sàtir per naturalesa.

Cos curvilini de branques obertes

amb ereccions vàries i incontrolades,

desvergonyits ofeneu les roselles

que resten eternament sufocades.

No coneixeu més que els marges del camp.

Ni amb l’ajut de la rosa dels vents

quan inclineu la testa encabellada

i doblegueu l’espatlla destrament

heu conquerit el somni vell de caminar

vers l’horitzó que contempleu solemnes,

impertorbablement.

Joan Francesc Dalmau i Llagostera, Només respiren, Lleida, Pagès, 2000, p. 63.

JOAN FRANCESC DALMAU (Miralcamp, 1968). Poeta i narrador.
Els seus inicis artístics van lligats al món de la cançó. De ben petit mostra una clara inclinació cap a activitats artístiques. Poesia i cançó són dues formules que li permeten de trobar reflectides les seves idees i vivències en una forma d’art directa i assequible. De seguida s’adona que són també el mitjà ideal per satisfer la seva necessitat d’expressar-se.
Com a escriptor, l’any 2000 obté el premi Les Talúries amb el poemari Només respiren. Des d’aleshores, però, ha publicat, bàsicament, narrativa: Per darrere i a les fosques(2001), contes d’humor irreverent; una novel·la policíaca amb rerefons existencialista Ni viu ni mort (Premi Mn. Romà Comamala 2003), i La pell dels altres (Premi Ramon Roca Boncompte 2006), entre d’altres.
Al 2007 comença a escriure articles per al diari de Lleida La Mañana en el que té una secció d’opinió en català “Cartes des de Ferney”. S’ha format també en l’escriptura de guions.
És soci de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i de l’Associació de Guionistes de Catalunya (GAC).

Mossèn Ballarín: retorn a casa

Avui se’ns ha mort Mossèn Ballarín. Ha anat a buscar la pau i els silencis d’aquella casa de Matadepera on hi va passar a la seva joventut 6 llargs anys de malaltia.

Mossèn, sempre dèieu que no sabíeu pas com seria el judici  i que esperàveu que Déu jutgés més la lleugeresa del cor que l’embalum de les bones obres. I que esperàveu no haver de saber què era l’infern.

Mossèn, també dèieu que esperàveu que la glòria tingués molt d’aquell silenci familiar, quiet, meravellat i acompanyat de la vostra cambra de malalt de Matadepera.

Mossèn, dèieu que el cel té regust d’home perquè l’ha fet el fill de l’ Home. Més que no pas una capgirada de tot allò que som, el cel és l’assolida de tot allò que voldríem ser. És el retrobament del silenci que tots enyorem perquè, en el fons som fets de silencis vius, cercant a les palpentes una vida que se’ns aturi de plena. El cel és l’aturada gràvida i eterna en Déu, amb santa Maria i els nostres. El cel és a casa.

Mossèn, dèieu que la casa de Matadepera no era tan sols un passat i un present, sinó que era un demà en l’esperança. L’entrada als cels ha de ser, dèieu, un retorn a aquesta cambra, a la casa de la santa pobresa escrostonada, xica i acollidora, feta silencis de malalt.

Mossèn, dèieu també que, arribat malalt de la terra, esperàveu que Déu us rebés a la llinda, us dugués a una cambra com aquella de Matadepera  i us digués: -Au, bordegàs, reposa i dorm despert.

…I que us deixés passar estones a la porta de casa per a veure-hi la cara de sorpresa dels amics ateus que no s’ho esperaven, la mirada reposada d’una vella amb rosaris que ja s’ho espera així.

…I que esperàveu que el Senyor amb mans de fuster us aconduís al pedrís del cap del carrer per a veure, en el balç de la terra, com tot retorna cap a Ell.

Mossèn, segur que tot això avui mateix ha sigut tal com us ho heu imaginat. Descanseu en pau.

“Abans que el teu record torni cendra”

No recordo bé com vaig descobrir el blog de la MARIA ESCALAS. El que sí que sé i recordo perfectament és que des d’aquell precís moment ja no he deixat de llegir-lo perquè sempre hi trobo algun escrit que val la pena. I d’això deu fer ja sis o set anys… El seu blog es diu IDÒ i el trobareu a la següent adreça  http://www.mariaescalas.cat/

De seguida em vaig adonar que la Maria era una dona que deia coses molt interessants i que les deia molt ben dites. Trobava que escrivia molt bé i que donava gust de llegir-la. De tant en tant jo li deixava algun comentari al seu blog i ella me’n deixava algun al meu. Podríem dir que som amics virtuals i que ens enviem felicitacions per Nadal…Al cap de no gaire temps de començar a llegir-la, recordo que va comentar que al seu cap donava tombs una futura novel·la. Jo estava ben cert de que el dia que l’escrivís i la publiqués valdria la pena llegir-la i així ha sigut.

Doncs ja la tenim aquí i porta per títol ABANS QUE EL TEU RECORD TORNI CENDRA (Ara llibres). Fa un parell de dies que he acabat de llegir-la i he de dir que trobo que és una molt bona novel·la, que no m’ha decebut gens ni mica i que  és un molt bon començament per a una futura escriptora. Diu que ja n’ha començat la gestació d’una altra. Segur que tampoc ens decebrà gens ni mica.

Avui en vull parlar una mica, sense cap intenció de fer-ne crítica literària –que no en sé-, ni res que s’hi vulgui assemblar. Simplement perquè crec que val la pena donar a conèixer aquesta autora novella i la seva novel·la. La mateixa Maria ens fa la seva presentació al seu blog: “Vaig néixer a Mallorca un 12 de novembre. Visc a Mataró. Sóc músic, toco l’oboè, i també sóc professora de piano. Ara estic donant classes a una escola de secundària de Mataró. Tinc dos fills i un home, (o ells em tenen a mi) una hipoteca brutal i una gata que respon (és un dir) a un nom absurd. He publicat la meva primera novel·la, “Abans que el teu record torni cendra”, (Ed. Ara llibres col·lecció Amsterdam) i estic escrivint una segona”.

Tal com diu la contraportada del llibre, és una apassionant història d’amor que ens trasllada als anys de la Segona República i la Guerra Civil a un petit llogaret de Mallorca. Un home que ha conegut l’amor i la carn, però ha promès obediència. Un home que ha tastat el sabor agre de la sang dels innocents i n’arrossega la culpa i el remordiment. Un home que avui és el rector d’un petit indret de Mallorca encès per una confrontació fratricida que esbudellarà tota l’illa, tot el país i tota la seva gent. Què ha de fer aquest home si vol fer justícia amb el seu poble, però també amb ell mateix i el seu desig?
Un mosaic de personatges que recorren els anys que van de la guerra de les Filipines a la Guerra Civil, amb secrets que cremen com ferro roent, homes que assassinen cosins i es malfien de germans, capellans que amaguen pecats inconfessables, monges de cor corcat, vides trencades per les addiccions, i, sobretot, un poble anònim que palpita amb el dia a dia d’una època que podria haver estat concebuda pel mateix diable.

L’autora diu que “vol ser un homenatge als amors que no poden ser i a les múltiples vides que hem deixat de viure per viure la que tenim”. Tots els personatges que hi van sortint, totes les històries que s’hi expliquen, tot el clima que la maria ha sabut crear trobo que són totalment creïbles i hom els sent tan propers que em sembla que tots en coneixem més d’un i d’una que farien el mateix que fan els seus personatges i que els sentiments que s’hi mouen són els mateixos que es deuen moure en una infinitat de persones de qualsevol poble. Algunes coses de les que ella explica jo també vaig escoltar-les quan era petit del meu poble… El mèrit és que tot aquest clima l’ha sabut recrear magistralment i ho ha fet –com havia de ser, lògicament- amb la parla mallorquina i les expressions que els personatges haurien fet servir en el seu viure i en les seves relacions de cada dia. Trobo que és un encert haver-ho fet així perquè ho fa tot molt més creïble i ens enriqueix amb expressions mallorquines plenes de poesia. Sempre penso que el parlar de les balears és molt més poètic que el nostre…

Llegiu-la. Us la recomano vivament.