NO TE RINDAS

L’any 1920 va néixer a l’Uruguai, Mario Orlando Hardy Hamlet Brenno Benedetti Farrugiaa, més conegut com Mario Benedetti, periodista i escriptor que pertanyia a la “Generació del 45”.
A aquest geni de l’escriptura li devem poemes com aquest. Un poema que ens pot anar bé aquests dies tan foscos, en què veiem que aquelles mirades d’odi, que alguns diuen que van veure als ulls d’alguna gent, s’han convertit en cops de porra (aquests sí que plens d’odi) d’uns policies semblants als de qualsevol estat feixista. Ens pot donar ànims en uns moments de repressió com feia temps que no s’havia vist. Un poema que ens anima a no defallir; a seguir ferms a les nostres conviccions; a no resignar-nos a una realitat que no ens agrada. Encara que sigui poc a poc ens cal avançar, avançar i avançar… En una paraula: un cant a aquella esperança que mai hem de perdre.

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.

Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos,
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.

No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque ésta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

LA LLIBERTAT ROBADA

Diuen que va ser Charles Chaplin qui va definir al pessimista com «un optimista ben informat». Ell mateix deia que era una persona pessimista i em sembla que ningú, veient amb una mica d’atenció les seves pel·lícules, podrà negar al filòsof Xarlot un lúcid coneixement de les entranyes de la vida que feia que deixen una mica de mal regust de boca. En les seves pel·lícules els protagonistes acostumaves a ser els perdedors, persones bones i tendres que quasi bé sempre sortien malparades del diferents embats de la vida .

Recordo que una vegada vaig llegir que el bisbe Pere Casaldàliga corregia aquesta afirmació tot dient que no n’hi havia prou amb estar ben informat sinó que s’ha d’estar ben disposat per a la lluita i ben proveït d’esperança. Deia ell que l’optimista pot ser fins i tot un pessimista, però malgrat tot és una persona esperançada. No n’hi ha prou ni amb mirar la vida amb bons ulls i amb bon humor perquè sempre hi veurem coses molt fosques i esgarrifoses que no ens deixaran ser gaire optimistes. Coses difícils de mastegar i encara més de pair. La vida ens regala massa moments amargs com per poder ser molt optimistes. Però, tot i això, si tenim esperança la cosa canvia. I quan parlo d’esperança no parlo només de l’esperança terrenal (del tot necessària) sinó que també em refereixo en una esperança que va més enllà d’aquest món i dels molts moments històrics foscos que li ha tocat passar a la humanitat. Perquè no podem negar que s’han viscut períodes molt amargs al llarg de la història i, així i tot, la humanitat se n’ha anat sortint.

Als catalans en especial -però també a la resta d’espanyols- ens esperen dies difícil i complicats amb la sentència d’uns mals jutges (perdoneu, però jo ja he deixat de creure fa temps en la justícia espanyola) que aquesta setmana ens caurà al damunt i que serà més pesada que la llosa que guarda la mòmia de Franco allà al Valle de los Caídos. I serà una sentència molt difícil d’acceptar i digerir perquè ens farà retrocedir molts anys en allò que enteníem per democràcia i llibertats d’un país. A partir d’aquesta sentència, que establirà jurisprudència, veurem que tot podrà ser terrorisme i poden ser delictes les mirades d’odi, les manifestacions i fins i tot una piulada de Twitter. Ens caldrà molta esperança per no deixar-nos endur pel pessimisme.

Tant anys de lluites per la llibertat i els drets socials semblarà que no hauran servit per a res!. Aquesta espanya, que tots teníem una mica d’esperança que anés sortint de la foscor del franquisme i de la dictadura, ara veiem impotents com es torna a enfonsar en èpoques fosques i com s’hi torna a rebolcar contenta i feliç, com els porcs es rebolquen als seus mateixos excrements.

I el que és més trist: aquells que es deien demòcrates -i que s’omplen la boca dient que en això no els guanya ningú- callen covardament davant de tanta mentida, de tanta indignitat, de tanta manipulació i de tanta injustícia. Sí, amics, ens caldrà molta, molta esperança per suportar-ho!.

Vull acabar amb uns versos extrets del llarg poema d’en Pere Casaldàliga, «TIERRA NUESTRA, LIBERTAD» que diuen així:

«…¡Prostitutos creídos

de la madre común,

sus malnacidos!

…¡Malditas sean todas las leyes,

amañadas por unas pocas manos

para amparar cercas y bueyes

y hacer la tierra esclava

y esclavos humanos!

¡Otra es la tierra nuestra, hombres, todos!

¡La humana tierra libre, hermanos!»

POLÍTICA DECEBEDORA

La política hauria de ser una eina i un camí cap a la construcció d’una societat millor, més justa i amb una millor convivència. Tots podem constatar que aquest ideal cada vegada s’aconsegueix menys i més aviat anem cap al sentit contrari i, per tant, em sembla que la desafecció i el poc interès per la política es fa cada dia més evident. Millor dit: potser el desencís no és tant de la política sinó dels polítics. Tenim uns polítics cada cop més inútils per a fer la feina que els hem encomanat fer i que cada dia es mereixen menys el nostre interès per tota una sèrie de raons que, sumades, fan que hàgim arribat on hem arribat. Al descrèdit quasi total!

Sempre havíem pensat que l’arribada de noves generacions implicaria una renovació i noves formes de fer. Res de tot això ha passat. Crec que són encara més incapaços que els vells i segueixen amb els mateixos defectes i sense donar respostes satisfactòries a les urgents demandes socials que necessitem. Ho veiem aquests dies quan hem d’anar a unes noves eleccions que, en teoria, ningú vol i que Espanya no necessitava. I això és culpa dels principals responsables dels grans partits espanyols, tots ells prou joves com per tenir una altra visió de les coses. Veiem com són uns inútils totals i que el millor que podrien fer és anar-se’n cap a casa seva. Segueixen tenint el mateix sentit de gueto de sempre i pensant més en el propi partit que no pas en el bé comú. Únicament pensen en acumular poder i més poder per poder aprofitar-se’n de manera totalment egoista i tancats en les seves pròpies lògiques d’acumulació de poder, perdent de vista la finalitat última de l’exercici de construcció de la convivència col•lectiva i del benestar dels ciutadans. I, és clar, posats en aquesta atmosfera en què respiren contínuament són temptats per la corrupció, un fenomen present de sempre però que sembla que ningú té ganes de corregir. Ni ells, ni la majoria de mitjans de comunicació, que haurien de ser els que vetllessin pel tema. Però aquests mateixos mitjans són els principals interessats en mantenir l’estatus quo.

Corrupció, poder sense control, poca i vergonyant separació de poders, esperit de gueto i total incapacitat de dialogar són el caldo de cultiu ideal per arribar on hem arribat i perquè puguem posar en dubte amb molt fonament la democràcia, que veiem cada dia més tocada de mort. I només cal veure la valoració dels polítics que registren les enquestes per arribar a la conclusió que així no arribarem enlloc. I no sembla pas que els partits tinguin cap mena d’interès en canviar, si no és que la societat els faci canviar per força. Aquesta absència de canvis suggereix que el punt dèbil del sistema polític, de la democràcia política, és la representativitat. Els polítics actuals no ens representeu prou ni prou bé i sembla que ningú tingui clar cap on hem d’anar ni com resoldre els problemes més elementals. Segueixen amb esquemes antics i sense cap mena d’imaginació en un món cada cop més complex. Veurem en aquestes pròximes eleccions el grau d’abstenció que hi haurà, justament per aquest afartament de la mala política i dels mals polítics.

Un urgent una neteja i un replantejament de la política. És urgent que surtin nous partits i unes noves regles de joc que permetin representativitat directa i amb ganes de fer les coses de diferent manera si no volem anar de dret cap al desastre total.

VOTEM AMB EL COR O AMB EL CAP?

A l’hora de votar, votem més amb el cor que amb el cap o bé ho fem de forma més racional? Per a respondre aquesta interessant pregunta s’han fet durant els últims anys molts estudis, però els experts redueixen les formes de vot bàsicament a tres teories: la conductista (a tot estímul segueix una resposta), la racional (és el resultat del càlcul entre avantatges i desavantatges, beneficis i riscos) i la cultural (aspectes històrics, inercials i tradicionals).

Com que no sóc expert en aquests temes, opinaré segons el que em diu el meu olfacte i pels resultats que es veuen arreu del món. El meu nas em diu que votem més amb el cor que no pas amb el cap i perquè també hi han alguns estudis que conclouen que a una gran majoria de ciutadans no els importa gaire el programa dels partits, sinó que voten una persona o un partit sense analitzar gaire si els enganyen o no. I, pel que sembla, el fet és universal. Fins i tot podem arribar a votar algú que sabem del cert que ens enganyarà o, dit d’una altra manera, que sabem del cert que no complirà el que ha promès.

Però el que vertaderament interessa és saber per quins motius actuem així, si racionalment sovint tindríem raons per votar aquells a qui en realitat no votem o, simplement, per abstenir-nos. I la conclusió que se’n pot treure és que segurament la majoria de vegades fem servir allò del mal menor (que sempre ho considerem com un petit bé) i votem qui votem sense massa convenciment. A l’hora de la veritat, però, la realitat és que dipositem la papereta dins de l’urna moguts més pels sentiments que no pas per la raó, la qual cosa no vol dir que votem de forma irracional, sinó que ho fem moguts per unes raons que també considerem importants però que no són gaire lògiques i racionals. Dit d’una altra manera: sovint votem més en “contra de” que no pas “a favor de”. A fi de comptes, votem enganyant-nos a nosaltres mateixos perquè sabem prou bé que, alhora, serem enganyats.

Freud ja va dir-ne alguna cosa respecte a això quan deia que“no s’ha demostrat que l’intel·lecte humà tingui una pituïtària particularment fina per la veritat, ni que la vida anímica dels homes mostri una inclinació particular a reconèixer la veritat. Ans al contrari, hem experimentat que el nostre intel·lecte s’extravia molt sovint sense cap mena d’avís, i que amb la major facilitat, i sense mirament per la veritat, creiem en allò que és sol·licitat per les nostres il·lusions de desig”. (Freud, S.; (1934) Moisés y la religión monoteísta, O.C., Vol. XXIII, Amorrortu Editores).

Si no fos així -i votéssim fent servir el tupí-, és possible que no sortissin elegits alguns nefasts personatges com els que arriben a ser presidents d’alguns països. Parlem sovint de la voluntat popular i ens omplim la boca amb al paraula democràcia, però no ens adonem com alguns personatges i poders fàctics -fent servir molt bé els mitjans de comunicació- usurpen impunement la voluntat de la gent, amagant la veritat, violant els drets humans sense que passi res, convertint la justícia en injustícia i canviant conductes i voluntats a força de talonari i pressions de tota mena. Massa gent es presta a aquest joc (sindicats i partits en primer lloc) i per això veiem el fosc panorama que veiem arreu del món: Trumps, Bolsonaros, i altres animals depredadors de la mateixa espècie.

Una autèntica llàstima perquè amb aquestes eines tan inútils mai arribarem a fer un món diferent, un món més just i igualitari. Amb el pragmatisme de certs governants i amb la vulgaritat, falta de principis i brutalitats de tota mena de molts altres, farem un món cada dia més inhabitable i un planeta cada cop més deshumanitzat.Veient aquest panorama, podem dir que la civilització va endavant o que més aviat retrocedim?. 

TANTS CAPS, TANTS BARRETS

Ahir dinar amb companys. Alguns d’ells fins i tot amics. Ahir vam ser una bona colla. Vora una vintena. Cada mes ens trobem i dinem junts un dia. No cal dir que el dinar és el que menys compta. El que compta és la trobada, les converses, el caliu, els records i la sobretaula.

Ahir, com devia passar en la majoria de converses en aquest país, tocava parlar de l’actualitat política catalana i de com cadascú veu la situació actual i el futur pròxim. Tot i que constatàvem i partíem de la base de que la majoria dels que sèiem a la taula érem dimonis independentistes amb banyes i cua (així s’ho pensen una bona colla d’àngels de la guarda de les essències nacionalistes espanyoles), a l’hora de la discussió va passar allò tan normal de “tants caps, tants barrets”.

Algú deia que els catalans som com els jueus, que quan es reuneixen tres jueus hi ha quatre opinions sobre la taula. La realitat que vam poder constatar ahir és que una gran majoria de catalans tenim molt clar el destí però molt poc el camí. Que estem molt dividits en “el com” hem d’arribar allà on volem arribar. I que els partits polítics (i els líders potser més que ningú) en tenen bona part de culpa. Massa opinions, massa caps i massa barrets, si volem fer alguna cosa de profit i arribar al lloc que aquesta gran majoria volem i desitgem.

Pensant-ho una mica, no sé si és normal, això que ens està passant. Crec que estem oblidant el que és principal i perdem el temps en allò secundari. Recordeu allò del dit i les estrelles? No podem entretenir-nos alegrement en mirar el dit que assenyala el cel si al darrere hi tenim tot un univers d’estrelles. Si ens posem ara mateix a discutir sobre el camí, segurament que no ens posarem d’acord i no en traurem l’aigua clara. I no vull dir amb això que no segui legítim tenir opinions diverses, però hi ha moments a la vida en què ens hauríem de posar d’acord, fer pinya i deixar les foteses dels petits detalls i concentrar-nos en el que és important. La unitat d’acció és bàsica en aquests moments.

Aquests mesos que tenim a tocar seran molt importants: hi haurà una sentència que pot ser clau pel futur d’aquest país i que l’hauríem d’entomar amb unitat d’acció; Espanya està sense govern definitiu i ja veurem què passa; hi haurà un 11 de setembre amb les corresponents mobilitzacions… Aquests pròxims mesos seran claus i nosaltres podem seguir discutint acaloradament sobre el sexe dels àngels.

Xevi Xirgo, el director del diari El Punt/Avui, deia temps enrere que un dels mals del procés és que, malgrat proclamar a tort i a dret que és necessària una gran unitat en moments com els actuals, tothom va a la seva. Anem a la guerra, i no és una guerra menor, i ho fem amb dos o tres (o quatre o cinc) quarters generals del procés. I cadascú amb la seva raó. Caram. Jo, què volen que els digui, preferiria que de quarter general només n’hi hagués un. Un quarter general dels aliats.

NO HO TORNAREM A FER!

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”

En el temps de La Trinca, com sabeu, era ben viva la censura. Per això s’havien d’espavilar per dir certes coses fent revolts i metàfores. Com que el feixisme encara cuejava i, per al·lusió, algú s´hi podia sentir identificat, van haver de fer una cançó amb el títol LA FAIXAon deia que La faixa està de rebaixa,no se’ls veu gaire optimistes aquells fabricants de faixes, altrament dits: faixistes”.

I la causa de tot plegat era perquè perdien pistonada pel fet que ens acostàvem a Europa. “Que tant acostar-se a Europa!, que tant canviar de “jaquetes”!. Si no vetllem pel negoci, anirem a fer punyetes. Doncs, fent números, he vist, que si segueix anant de baixa caldrà tornar a dir al país: O faixa… o caixa!”.

Però aquesta Europa no és el que tots pensàvem que seria i ara més aviat sembla que es vulgui tornar cau i refugi de feixistes. Sembla que tornen a guanyar terreny els fabricant de faixes. Perquè gent com aquests de Vox si no els considerem ultradreta feixista, què són? Són només populistes a la manera espanyola, com diu algú?. Em sembla que no hem de badar més, i encara menys si tenim en compte l’auge d’aquest tipus de forces a Europa, on veiem que l’ultradreta segueix gaudint de molt bona salut i posa en escac i mat l’antic projecte europeu. Aquests tipus de partits podem denominar-los com vulguem i,tot i que en realitat són força heterogenis, tenen una cosa en comú: són partits populistes, euroescèptics, racistes i d’extrema dreta. Segons un estudi que s’ha fet, actualment l’extrema dreta és present en 17 parlaments de la UE. En 7 països han entrat ja a l’executiu o li donen suport des de fora. En 2 governen en solitari… Tenim Hongria amb el primer ministre Viktor Orbán com a gran referent. A Polonia hi tenim el partit ultradretà Llei i Justícia que governa en solitari. Tenim Matteo Salvini a Itàlia. Tenimla líder Marine Le Pen del Front Nacional a França, un dels rostres més coneguts de l’ultradreta europea. A Àustria l’islamòfob i euroescèptic Partit de la Llibertat(FPÖ) també té molt èxit. A AlemanyaAlternativa per Alemanya(AfD). A Holanda el Partit de la Llibertat de l’islamòfob i euròfob Geert Wilders. A Grècia el partit neonazi i molt violent Alba DauradaI aquí tenim a VOX que va obrint forat poc a poc i al que els partits tradicionals li fan reverències i els deixem ser acusació particular en judicis. I potser encara ens en deixem algun…

Ja els tenim aquí. És el feixisme sense complexos i a pit descobert. I alerta, que no són només aquells vells nostàlgics que no han deixat mai d’aixecar el braç amb la salutació feixista i de besar la “rojigualda”. No, no són ells sols. Molts -cada cop més- són joves. És una nova generació de feixistes que no van conèixer directament aquell passat però en senten nostàlgia perquè volen un tipus de societat sense emigrants, sense maricons, sense dones emancipades; diuen que volen més ordre i llei (i no cal dir que volen rei). Joves que fan servir la violència sense cap mena d’escrúpols contra aquells que no pensen com ells. Caps buits, cossos plens d’asteroides i cors plens d’odi. No, no són els de sempre. Si per cas, els de sempre els donen ales i els defensen des dels tribunals. Quant jutges no queden encara d’aquesta ideologia? Aquí, com podem veure, no ‘ha fet net i aquests joves són els seus hereus i són una nova generació que ens portarà a la ruïna si no vigilem. Són intolerants i amb idees criminals. Si cal sortir a treure estelades de nit ben armats amb pals de beisbol, surten. Si cal sortir a caçar persones independentistes, surten. Si cal caçar gais o lesbianes, els cacen. I cada cop més protegits per la llei. Una vergonya, en definitiva, en una societat que es proclama democràtica!

No siguem ingenus. No són els de sempre i són tan perillosos com aquells venedors de faixes dels que parlava La Trinca si la societat no fa alguna cosa i si entre tots no fem algun pas més. Quedem avisats.

DESORIENTACIÓ

El professor ALFONSO DURAN PICH va publicar abans de les eleccions un article al seu blog ALFDURANCORNER.COM titulat DESORIENTACION. El considero magistral en molts sentits, però per damunt de tot perquè fa un excel·lent resum dels temps que estem vivint i considero que l’encerta completament.

Podeu llegir-lo en versió original al seu blog, però us el reprodueixo aquí mateix per més comoditat. Recomano a tothom que el llegeixi, tot i ser una mica llarg.

===============================

DESORIENTACIÓ
Fecha: 21/03/2019

Després de la mort del dictador, els poders fàctics de l’Estat van teixir una xarxa d’aliances amb els petits grups de l’oposició i van presentar un escenari de democràcia formal, que en els seus fonaments era un franquisme al que s’havia aplicat un lífting de mínims. En aquesta operació cosmètica de perruqueria de barri s’incloïen uns partits polítics etiquetats com “de dretes i d’esquerres” , un gruix de normes i procediments que van anomenar “constitució” (que incloïen capítols redactats pels militars feixistes) i una aparent descentralització administrativa (les comunitats autònomes) per encobrir els drets de les nacions històriques de l’Estat.

Després es va demanar al poble que votés i el poble, en la seva gran majoria temorós i desorientat, va votar a favor d’allò que la autoritat competent presentava. I així hem arribat fins aquí.

L’espectacle s’ha mantingut incòlume durant més de quaranta anys, però fa aigües per tot arreu i té un futur dubtós. Hi ha diversos fronts que expliquen l’ensorrament del tinglado i cal tractar-los separadament.

El primer front és l’ideològic. Al món occidental (és un eufemisme) els partits oficials de dretes i esquerres s’han integrat, en la praxi, en un magma liberal-conservador, amb petites diferències. Les TIC, la globalització, la financiació de l’economia i el pes del “Big Business“. A escala mundial han produït una transferència de poder cap al gran capital, que utilitza els polítics professionals com empleats ben remunerats. A l’Estat Espanyol, a la petita escala que li correspon, ha passat el mateix. D’una banda tenim productes obsolets (com el PP o el PSOE) i, de l’altra, tenim nous entrants (Ciutadans o Podem) llançats al mercat com si es tractés d’una nova colònia per a executius agressius. Mentrestant els fons de cobertura internacionals, els fons d’inversió i els fons sobirans, amb la participació domèstica de les grans empreses ahir públiques i avui privatitzades, del lobby d’obra pública dependent del BOE i de la banca oligopolística, preparen les receptes que després els seus empleats serviran als comensals: una mica de llibertat, unes gotes de democràcia, una mica de patriotisme i tot ben remenat i barrejat amb “la Roja”.

El segon front és l’econòmic i el fracàs del model desenvolupat. Des del pla de l’economia política, en el sentit genuí del terme (treballar per a la polis en termes d’eficàcia i eficiència), la bona economia es fonamenta en la correcta assignació de recursos i, posteriorment, en la seva adequada gestió. L’Estat espanyol ha fracassat sempre en el primer i en el segon, beneficiant, això sí, a les elits extractives i rendistes que s’han quedat l’excedent generat. Exemples de mala assignació són abundants, com les inversions en la xarxa radial ferroviària d’alta velocitat (absolutament innecessària), la proliferació d’aeroports i la seva poc ajustada dimensió, la despesa extraordinària en armament, la xarxa viària d’autovies en zones d’escàs trànsit, la barra lliure de poliesportius, etc. En paral·lel, s’han produït grans buids en aquelles infraestructures que sí que eres claus per a facilitar l’activitat empresarial, com el famós i ja abandonat “corredor del Mediterrani” de mercaderies. Pel que fa a la gestió, el difícil és trobar un àrea que ens permeti donar un aprovat. Finalment hem de referir-nos a la transferència de rendes entre comunitats, amb el teòric propòsit de crear plataformes d’enlairament econòmic en territoris poc explotats industrialment. Els resultats han estat desastrosos. S’ha drenat de liquiditat de forma sostinguda a les zones amb cultura empresarial i òptima ubicació geoestratègica (el cas de Catalunya és paradigmàtic) i no s’ha creat res útil a les zones subvencionades. No només això, s’ha estimulat el subsidi com a forma de vida.

El tercer front és el polític. Catalunya ha dit prou. La voluntat majoritària i transversal dels seus ciutadans de decidir el seu futur a través d’un referèndum ha estat bloquejada per l’Estat, que ha utilitzat les seves capacitats (legals i no legals) per dinamitar un projecte de naturalesa democràtica. Però el contenciós se li ha anat de les mans a l’Estat espanyol, gràcies en part a la projecció internacional dels polítics exiliats. El fet que altres estats no intervinguin (els Estats es protegeixen els uns als altres) no vol dir que parlamentaris, acadèmics, analistes, assagistes, periodistes i polítics de tot el món no observin atentament el que està passant. Allò que s’ha descrit com “esperit de la Transició”, un relat inventat pel Règim (que segueix incrustat en el ” Deep State“), ha entrat en fallida. Res s’aguanta; ni la monarquia, ni la pluralitat d’estaments que la secunden, ni la plèiade d’alts funcionaris que han viscut i viuen graciosament d’aquest embolat.

I ara cal votar i fer-ho, com a mínim, per triplicat. Hi ha unes eleccions generals (el parlament de l’Estat), unes eleccions municipals (els ajuntaments de cada població) i unes eleccions al parlament europeu. Són temes diferents i cal tractar-los separadament.

Em referiré exclusivament a Catalunya i als catalans, que és l’únic àmbit que m’importa. El que facin o deixin de fer els espanyols que viuen a Catalunya (com la senyora Arrimadas i succedanis) no és de la meva incumbència, tot i que imaginem que repartiran el seu vot entre el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. El poden decidir l’atzar, perquè en el fons s’assemblen molt més del que aparenten.

En termes estratègics, els catalans haurien de votar en les eleccions generals opcions independentistes (Junts per Catalunya, ERC, Poble Lliure) per aconseguir després un col·lectiu que tingui el suficient pes com per bloquejar certes decisions del govern de l’Estat. L’ideal hagués estat una candidatura unitària, però les reticències de l’estructura de comandament d’Esquerra Republicana no ho ha fet possible. Els seus arguments que en el fet d’anar separats se sumen diferents sensibilitats independentistes no tenen base estadística i, com a molt, són una hipòtesi de treball. El que no és una hipòtesi és que la llei d’Hondt premia els partits grans. Sembla que els que sí que la coneixen són els assessors del senyor Casado, que tracten d’evitar la incidència de Vox als territoris que ells consideren de la seva propietat.

Les eleccions municipals són més senzilles per interpretar-les en clau catalana. La recomanació és la mateixa i probablement no hi haurà canvis significatius. També aquí ens hem trobat amb la voluntat d’Esquerra Republicana de treballar amb marca pròpia. El més greu és que això ho facin a Barcelona, que simbòlicament és la capital d’una Catalunya independent i republicana. Com que aquí no compten els corrents sinó la llista més votada, pot ocórrer que es perdi l’alcaldia. Si això passa, caldrà passar comptes. Si un assumeix més riscos dels que pot dominar, ha d’acceptar el premi però també el càstig.

Tenim el mateix relat a les eleccions europees, on un tàndem Puigdemont-Junqueras hauria estripat totes les costures en el pla internacional. Esquerra no ho ha volgut i repeteix les seves coalicions històriques, com si res hagués passat. El seu comportament m’indueix a creure, preferiria equivocar-me, que ja se senten còmodes amb el model autonòmic.

No faig menció específica -sempre en clau catalana- al grup polivalent format per Comuns, Podem, Podem, Iniciativa i altres, perquè, en viure en la indefinició permanent, sóc incapaç de conèixer quin és el seu projecte polític. Alguns d’ells, que pretenen representar en exclusiva el patrimoni històric de l’esquerra, haurien de fer autocrítica, abandonar l’ambigüitat i comprometre’s amb uns o altres. Si encara no s’han adonat que la qüestió de la independència de Catalunya té prioritat sobre la qüestió social, millor que es dediquin a una altra cosa.

Al carrer la gent demana unitat, però alguns no escolten. El acabaran pagant. Els partits polítics en general han entrat en declivi. S’han anquilosat. No es renoven. Les estructures impedeixen la millora. Al final la democràcia directa, que és l’autèntica, s’anirà imposant amb diferents formats.

Una de les virtuts del President Puigdemont és que ha dinamitat les restes d’un partit que va ser hegemònic però que ha perdut la seva raó de ser. Jo no milito ni he militat mai en cap partit. Serà que la meva ànima àcrata predomina per damunt del meu sentit de l’ordre. Per això em sento lliure de lligams partidistes. Votaré per les candidatures de Junts per Catalunya en tots els fronts. Per coherència, per dignitat i per respecte.

ALFONS DURAN PICH

COL·LABORACIONISTES O RESISTENTS?

Fa un parell de dies que em va trucar un amic i, entre altres coses, vam parlar de l’actualitat política, tal com ho venim fent sempre que ens veiem o ens trobem. Ell, que és una persona força radical en molts aspectes i amb un elevat grau de consciència política i social, fa temps que es mostra obertament desenganyat de la realitat que viu el nostre país. Diu que ja ha deixat de votar i noto que ja ni vol estar alerta de com es van desenvolupant les coses políticament parlant. Podríem afegir-lo com un més al sac dels desenganyats que cada dia em dóna la impressió que és més ple. En un moment de la conversa em va preguntar si jo havia anat a votar a les darreres eleccions. Quan li vaig dir que sí, em va dir: «Com un espanyolet més!». Li vaig reconèixer que sí; que encara que no em sentís gens ni mica espanyol, la realitat és la que és i que, fins que no siguem independents, jo votaré per aquells que d’una manera més o menys encertada ens poden portar cap a la desitjada independència. Ho faré des d’un esperit crític, però ho faré.

A França, durant l’ocupació nazi, els francesos van definir les dues situacions bàsiques possibles davant d’aquella realitat amb dos noms molt ben posats: el col·laboracionisme i la resistència. Es tracta de dues actituds diametralment diferents davant d’una mateixa situació donada.

Per a uns, el que havia passat era irreversible i atès que no se li pot demanar a una persona comú ni la força d’un màrtir per entregar la seva vida per allò que creu, ni l’esperit d’anacoreta per a sostreure’s totalment del seu medi, deduïen que no hi havia més remei que plegar-se davant allò inevitable que els havien imposat i accedir a formar part d’aquella realitat.

Per als altres, la situació imposada també estava més enllà de les seves possibilitats concretes d’impedir-la, però es negaren a legitimar-la amb el seu consentiment i encara menys amb la seva col·laboració.

Si això ho portem a l’actual situació catalana, també podríem trobar actituds semblants a les que he descrit. El meu amic és l’anacoreta que fuig de la realitat i es refugia a la muntanya esperant millors temps. N’hi ha d’altres que són obertament col·laboracionistes i, sense cap mena de rubor ni de vergonya, ho declaren obertament i accepten la realitat tal com és. Però també n’hi ha molts que creiem que en aquests moments algunes formes de resistència són necessàries, com ho van ser en altres moments de la història d’aquest país. L’ésser humà és lliure, però no ho és deslligat de la realitat ni ho és mai totalment per més que alguns ho intentin. Ser lliure és ser artífex de la pròpia vida i escollir el propi destí. Però en la vida de tots nosaltres hi ha moltes coses donades, és a dir, coses que trobem al nostre voltant i fora del nostre abast, fora de la nostra voluntat o fins i tot contra la nostra voluntat i respecte a les quals no puc fer res. Però l’ésser humà no és lliure només respecte a aquell terreny de la seva vida que està buid i que ell va omplint amb decisions pròpies i autònomes, sinó que també ho és en la forma com se situa davant de les condicions donades que no pot canviar. És lliure de dir: ho accepto, m’ho empasso, m’hi avinc, o de dir: no puc fer res per evitar-ho però que no comptin amb mi per un paper en aquest sainet. En el fons la persona es va fent lliure sobretot en la manera com actua davant d’allò que troba en la seva vida i que no prové dels seus designis.

Alguna cosa molt similar passa amb els pobles i les nacions; a vegades treballen la seva llibertat en un espai obert on poden determinar-se al seu albir. Però la majoria de vegades han de forjar el seu futur, la seva societat i, en definitiva, la seva vida amb molts elements imposats, més enllà de l’abast immediat de les seves possibilitats concretes de canviar-los o impedir-los. La llibertat d’aquest poble -o la seva renúncia- es va donant en la manera com aquest poble se situa i es mou davant d’aquest present condicionat. Es va donant en el lenta comprensió de que la llibertat a la que pot accedir no és absoluta, però a la vegada no es pot refugiar en l’excusa de que, perquè no puc aconseguir tot el que vull no faig res. El discurs que fan alguns de la llibertat perfecta i absoluta moltes vegades no és res més que un camuflatge per a tapar de forma decorosa la incapacitat d’elaborar la llibertat possible, la por a conquerir la llibertat real.

Tot somni d’un futur millor per a Catalunya suposarà sempre una superació del passat i qualsevol projecte de canvi inclourà, de forma velada o explícita, una desautorització del que patim en aquests moments i suposarà sempre un major o menor grau de rebel·lia. I si podem aconseguir un esperit de resistència sense agressivitat, encara millor. Perquè l’esperit de resistència ha de ser hàbil, seriós i sense donar arguments al contrari. És el que ens permetrà la llibertat interior fins i tot davant d’allò que ens volen imposar i que ens pot semblar inevitable. És allò que aconsegueix que se segueixin fent coses quan sembla que no es pot fer gran cosa. És el que preserva incòlumes els valors que alguns volen arrasar amb molta mala intenció i mala baba. És allò que va teixint dia a dia les accions -potser petites, però molt importants- que faran que ens anem atansant de mica en mica a l’ideal que volem. No es tracta de proclamar només que volem un demà millor, sinó d’anar-lo fent amb allò que és possible per arribar a l’impossible, com diu Lluís Llach en una cançó seva.

”SOLA, FANÉ, DESCANGAYADA”


Sense pretendre emular el famós poema de Rubén Darío «La princesa está triste» en què descrivia la tristor d’una princesa,“La princesa está triste… ¿qué tendrá la princesa?Los suspiros se escapan de su boca de fresa,
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La princesa está pálida en su silla de oro,
está mudo el teclado de su clave de oro;y en un vaso olvidado se desmaya una flor”podríem dir que “la marquesa del PP” està trista. De fet, tot el PP està trist. Encara més: tota la dreta i l’extrema dreta espanyola està trista i afligida perquè els darrers resultats no han sigut tan bons com esperaven.
Aquest PP de Casado, desbocat, provocador i abocat sense complexos cap a l’extrema dreta va enviar a Catalunya el millor que tenia: la inefable marquesa Alvarez de Toledo, que venia amb tota l’altivesa que la seva classe aristocràtica li permetia. Estirada com un cagarro sec i més estirada que un bacallà, es passejava pels platós i pels carrers de Catalunya amb aires de superioritat i com dient: ja us diré jo el que ningú s’atreveix a dir. Això sí, en castellà perquè el català no cal saber-lo a Catalunya i, a més, és una llengua menyspreable,una llengua pròpia de la classe baixa i que no fa gens ni mica per una aristòcrata com ella.
Però la marquesa se n’ha hagut de tornar a Madrid amb la cua entre cames, “sola, fané y descangayada” com diu el famós tango d’Enrique Santos Discépolo «Esta noche me emborracho».La lletra d’aquest tango, que es va fer famós als anys 30 del segle passat, retrata una dona que en altre temps va ser jove i bonica i que, al final de la seva vida treballa servint copes a la barra d’un cabaret, ja vella, decadent i fracassada. Això és el que li ha passat a la marquesa, que ara haurà de tornar a VOX, que és el lloc d’on no hauria d’haver marxat mai.Aquí copiaré la lletra d’aquest famós tango amb el significat d’alguns lunfardismes. L’argot «lunfardo» va néixer als barris portuaris de Buenos Aires i Montevideo i que després es va anar estenent, es fa servir sovint a les lletres dels tangos. A continuació us deixo el significat d’algunes paraules que surten a la lletra d’aquest tango:

  • Descangayar o descangallar: provendría del gallego escangallar que significa descoyuntar, fatigarse mucho o del portugués escangalhar, romper, estropear; es posible que al cruzarse con la voz española descuajeringar se haya llegado a la grafía actual.
  • Fané =palabra francesa que significa fuera de moda y, figuradamente, marchito.
  • Rajar = derivación del argotismo español najar que tiene el significado de huir. Requiesca in pache: fonetización y sustantivación de la expresión latina Requiescat in pace, con la que se inicia una oración que se ofrenda a los difuntos, que en el caso indica el grado de postración de la persona.
  • Mamao = mamado, borracho.

ESTA NOCHE ME EMBORRACHOSola, fané, descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote
y una percha en el escote
bajo la nuez;
chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez…
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao…
Yo que sé cuando no aguanto más
al verla, así, rajé,
pa’ no yorar.¡Y pensar que hace diez años,
fue mi locura!
¡Que llegué hasta la traición
por su hermosura!…
Que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja,
me hice ruin y pechador…
Que quedé sin un amigo,
que viví de mala fe,
que me tuvo de rodillas,
sin moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.Nunca soñé que la vería
en un “requiscat in pace”
tan cruel como el de hoy.
¡Mire, si no es pa’ suicidarse
que por ese cachivache
sea lo que soy!…
Fiera venganza la del tiempo,
que le hace ver deshecho
lo que uno amó…
Este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso más
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo, ¡bien mamao!,
pa’ no pensar.