VOTEM AMB EL COR O AMB EL CAP?

A l’hora de votar, votem més amb el cor que amb el cap o bé ho fem de forma més racional? Per a respondre aquesta interessant pregunta s’han fet durant els últims anys molts estudis, però els experts redueixen les formes de vot bàsicament a tres teories: la conductista (a tot estímul segueix una resposta), la racional (és el resultat del càlcul entre avantatges i desavantatges, beneficis i riscos) i la cultural (aspectes històrics, inercials i tradicionals).

Com que no sóc expert en aquests temes, opinaré segons el que em diu el meu olfacte i pels resultats que es veuen arreu del món. El meu nas em diu que votem més amb el cor que no pas amb el cap i perquè també hi han alguns estudis que conclouen que a una gran majoria de ciutadans no els importa gaire el programa dels partits, sinó que voten una persona o un partit sense analitzar gaire si els enganyen o no. I, pel que sembla, el fet és universal. Fins i tot podem arribar a votar algú que sabem del cert que ens enganyarà o, dit d’una altra manera, que sabem del cert que no complirà el que ha promès.

Però el que vertaderament interessa és saber per quins motius actuem així, si racionalment sovint tindríem raons per votar aquells a qui en realitat no votem o, simplement, per abstenir-nos. I la conclusió que se’n pot treure és que segurament la majoria de vegades fem servir allò del mal menor (que sempre ho considerem com un petit bé) i votem qui votem sense massa convenciment. A l’hora de la veritat, però, la realitat és que dipositem la papereta dins de l’urna moguts més pels sentiments que no pas per la raó, la qual cosa no vol dir que votem de forma irracional, sinó que ho fem moguts per unes raons que també considerem importants però que no són gaire lògiques i racionals. Dit d’una altra manera: sovint votem més en “contra de” que no pas “a favor de”. A fi de comptes, votem enganyant-nos a nosaltres mateixos perquè sabem prou bé que, alhora, serem enganyats.

Freud ja va dir-ne alguna cosa respecte a això quan deia que“no s’ha demostrat que l’intel·lecte humà tingui una pituïtària particularment fina per la veritat, ni que la vida anímica dels homes mostri una inclinació particular a reconèixer la veritat. Ans al contrari, hem experimentat que el nostre intel·lecte s’extravia molt sovint sense cap mena d’avís, i que amb la major facilitat, i sense mirament per la veritat, creiem en allò que és sol·licitat per les nostres il·lusions de desig”. (Freud, S.; (1934) Moisés y la religión monoteísta, O.C., Vol. XXIII, Amorrortu Editores).

Si no fos així -i votéssim fent servir el tupí-, és possible que no sortissin elegits alguns nefasts personatges com els que arriben a ser presidents d’alguns països. Parlem sovint de la voluntat popular i ens omplim la boca amb al paraula democràcia, però no ens adonem com alguns personatges i poders fàctics -fent servir molt bé els mitjans de comunicació- usurpen impunement la voluntat de la gent, amagant la veritat, violant els drets humans sense que passi res, convertint la justícia en injustícia i canviant conductes i voluntats a força de talonari i pressions de tota mena. Massa gent es presta a aquest joc (sindicats i partits en primer lloc) i per això veiem el fosc panorama que veiem arreu del món: Trumps, Bolsonaros, i altres animals depredadors de la mateixa espècie.

Una autèntica llàstima perquè amb aquestes eines tan inútils mai arribarem a fer un món diferent, un món més just i igualitari. Amb el pragmatisme de certs governants i amb la vulgaritat, falta de principis i brutalitats de tota mena de molts altres, farem un món cada dia més inhabitable i un planeta cada cop més deshumanitzat.Veient aquest panorama, podem dir que la civilització va endavant o que més aviat retrocedim?. 

Anuncis

TANTS CAPS, TANTS BARRETS

Ahir dinar amb companys. Alguns d’ells fins i tot amics. Ahir vam ser una bona colla. Vora una vintena. Cada mes ens trobem i dinem junts un dia. No cal dir que el dinar és el que menys compta. El que compta és la trobada, les converses, el caliu, els records i la sobretaula.

Ahir, com devia passar en la majoria de converses en aquest país, tocava parlar de l’actualitat política catalana i de com cadascú veu la situació actual i el futur pròxim. Tot i que constatàvem i partíem de la base de que la majoria dels que sèiem a la taula érem dimonis independentistes amb banyes i cua (així s’ho pensen una bona colla d’àngels de la guarda de les essències nacionalistes espanyoles), a l’hora de la discussió va passar allò tan normal de “tants caps, tants barrets”.

Algú deia que els catalans som com els jueus, que quan es reuneixen tres jueus hi ha quatre opinions sobre la taula. La realitat que vam poder constatar ahir és que una gran majoria de catalans tenim molt clar el destí però molt poc el camí. Que estem molt dividits en “el com” hem d’arribar allà on volem arribar. I que els partits polítics (i els líders potser més que ningú) en tenen bona part de culpa. Massa opinions, massa caps i massa barrets, si volem fer alguna cosa de profit i arribar al lloc que aquesta gran majoria volem i desitgem.

Pensant-ho una mica, no sé si és normal, això que ens està passant. Crec que estem oblidant el que és principal i perdem el temps en allò secundari. Recordeu allò del dit i les estrelles? No podem entretenir-nos alegrement en mirar el dit que assenyala el cel si al darrere hi tenim tot un univers d’estrelles. Si ens posem ara mateix a discutir sobre el camí, segurament que no ens posarem d’acord i no en traurem l’aigua clara. I no vull dir amb això que no segui legítim tenir opinions diverses, però hi ha moments a la vida en què ens hauríem de posar d’acord, fer pinya i deixar les foteses dels petits detalls i concentrar-nos en el que és important. La unitat d’acció és bàsica en aquests moments.

Aquests mesos que tenim a tocar seran molt importants: hi haurà una sentència que pot ser clau pel futur d’aquest país i que l’hauríem d’entomar amb unitat d’acció; Espanya està sense govern definitiu i ja veurem què passa; hi haurà un 11 de setembre amb les corresponents mobilitzacions… Aquests pròxims mesos seran claus i nosaltres podem seguir discutint acaloradament sobre el sexe dels àngels.

Xevi Xirgo, el director del diari El Punt/Avui, deia temps enrere que un dels mals del procés és que, malgrat proclamar a tort i a dret que és necessària una gran unitat en moments com els actuals, tothom va a la seva. Anem a la guerra, i no és una guerra menor, i ho fem amb dos o tres (o quatre o cinc) quarters generals del procés. I cadascú amb la seva raó. Caram. Jo, què volen que els digui, preferiria que de quarter general només n’hi hagués un. Un quarter general dels aliats.

NO HO TORNAREM A FER!

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”

En el temps de La Trinca, com sabeu, era ben viva la censura. Per això s’havien d’espavilar per dir certes coses fent revolts i metàfores. Com que el feixisme encara cuejava i, per al·lusió, algú s´hi podia sentir identificat, van haver de fer una cançó amb el títol LA FAIXAon deia que La faixa està de rebaixa,no se’ls veu gaire optimistes aquells fabricants de faixes, altrament dits: faixistes”.

I la causa de tot plegat era perquè perdien pistonada pel fet que ens acostàvem a Europa. “Que tant acostar-se a Europa!, que tant canviar de “jaquetes”!. Si no vetllem pel negoci, anirem a fer punyetes. Doncs, fent números, he vist, que si segueix anant de baixa caldrà tornar a dir al país: O faixa… o caixa!”.

Però aquesta Europa no és el que tots pensàvem que seria i ara més aviat sembla que es vulgui tornar cau i refugi de feixistes. Sembla que tornen a guanyar terreny els fabricant de faixes. Perquè gent com aquests de Vox si no els considerem ultradreta feixista, què són? Són només populistes a la manera espanyola, com diu algú?. Em sembla que no hem de badar més, i encara menys si tenim en compte l’auge d’aquest tipus de forces a Europa, on veiem que l’ultradreta segueix gaudint de molt bona salut i posa en escac i mat l’antic projecte europeu. Aquests tipus de partits podem denominar-los com vulguem i,tot i que en realitat són força heterogenis, tenen una cosa en comú: són partits populistes, euroescèptics, racistes i d’extrema dreta. Segons un estudi que s’ha fet, actualment l’extrema dreta és present en 17 parlaments de la UE. En 7 països han entrat ja a l’executiu o li donen suport des de fora. En 2 governen en solitari… Tenim Hongria amb el primer ministre Viktor Orbán com a gran referent. A Polonia hi tenim el partit ultradretà Llei i Justícia que governa en solitari. Tenim Matteo Salvini a Itàlia. Tenimla líder Marine Le Pen del Front Nacional a França, un dels rostres més coneguts de l’ultradreta europea. A Àustria l’islamòfob i euroescèptic Partit de la Llibertat(FPÖ) també té molt èxit. A AlemanyaAlternativa per Alemanya(AfD). A Holanda el Partit de la Llibertat de l’islamòfob i euròfob Geert Wilders. A Grècia el partit neonazi i molt violent Alba DauradaI aquí tenim a VOX que va obrint forat poc a poc i al que els partits tradicionals li fan reverències i els deixem ser acusació particular en judicis. I potser encara ens en deixem algun…

Ja els tenim aquí. És el feixisme sense complexos i a pit descobert. I alerta, que no són només aquells vells nostàlgics que no han deixat mai d’aixecar el braç amb la salutació feixista i de besar la “rojigualda”. No, no són ells sols. Molts -cada cop més- són joves. És una nova generació de feixistes que no van conèixer directament aquell passat però en senten nostàlgia perquè volen un tipus de societat sense emigrants, sense maricons, sense dones emancipades; diuen que volen més ordre i llei (i no cal dir que volen rei). Joves que fan servir la violència sense cap mena d’escrúpols contra aquells que no pensen com ells. Caps buits, cossos plens d’asteroides i cors plens d’odi. No, no són els de sempre. Si per cas, els de sempre els donen ales i els defensen des dels tribunals. Quant jutges no queden encara d’aquesta ideologia? Aquí, com podem veure, no ‘ha fet net i aquests joves són els seus hereus i són una nova generació que ens portarà a la ruïna si no vigilem. Són intolerants i amb idees criminals. Si cal sortir a treure estelades de nit ben armats amb pals de beisbol, surten. Si cal sortir a caçar persones independentistes, surten. Si cal caçar gais o lesbianes, els cacen. I cada cop més protegits per la llei. Una vergonya, en definitiva, en una societat que es proclama democràtica!

No siguem ingenus. No són els de sempre i són tan perillosos com aquells venedors de faixes dels que parlava La Trinca si la societat no fa alguna cosa i si entre tots no fem algun pas més. Quedem avisats.

DESORIENTACIÓ

El professor ALFONSO DURAN PICH va publicar abans de les eleccions un article al seu blog ALFDURANCORNER.COM titulat DESORIENTACION. El considero magistral en molts sentits, però per damunt de tot perquè fa un excel·lent resum dels temps que estem vivint i considero que l’encerta completament.

Podeu llegir-lo en versió original al seu blog, però us el reprodueixo aquí mateix per més comoditat. Recomano a tothom que el llegeixi, tot i ser una mica llarg.

===============================

DESORIENTACIÓ
Fecha: 21/03/2019

Després de la mort del dictador, els poders fàctics de l’Estat van teixir una xarxa d’aliances amb els petits grups de l’oposició i van presentar un escenari de democràcia formal, que en els seus fonaments era un franquisme al que s’havia aplicat un lífting de mínims. En aquesta operació cosmètica de perruqueria de barri s’incloïen uns partits polítics etiquetats com “de dretes i d’esquerres” , un gruix de normes i procediments que van anomenar “constitució” (que incloïen capítols redactats pels militars feixistes) i una aparent descentralització administrativa (les comunitats autònomes) per encobrir els drets de les nacions històriques de l’Estat.

Després es va demanar al poble que votés i el poble, en la seva gran majoria temorós i desorientat, va votar a favor d’allò que la autoritat competent presentava. I així hem arribat fins aquí.

L’espectacle s’ha mantingut incòlume durant més de quaranta anys, però fa aigües per tot arreu i té un futur dubtós. Hi ha diversos fronts que expliquen l’ensorrament del tinglado i cal tractar-los separadament.

El primer front és l’ideològic. Al món occidental (és un eufemisme) els partits oficials de dretes i esquerres s’han integrat, en la praxi, en un magma liberal-conservador, amb petites diferències. Les TIC, la globalització, la financiació de l’economia i el pes del “Big Business“. A escala mundial han produït una transferència de poder cap al gran capital, que utilitza els polítics professionals com empleats ben remunerats. A l’Estat Espanyol, a la petita escala que li correspon, ha passat el mateix. D’una banda tenim productes obsolets (com el PP o el PSOE) i, de l’altra, tenim nous entrants (Ciutadans o Podem) llançats al mercat com si es tractés d’una nova colònia per a executius agressius. Mentrestant els fons de cobertura internacionals, els fons d’inversió i els fons sobirans, amb la participació domèstica de les grans empreses ahir públiques i avui privatitzades, del lobby d’obra pública dependent del BOE i de la banca oligopolística, preparen les receptes que després els seus empleats serviran als comensals: una mica de llibertat, unes gotes de democràcia, una mica de patriotisme i tot ben remenat i barrejat amb “la Roja”.

El segon front és l’econòmic i el fracàs del model desenvolupat. Des del pla de l’economia política, en el sentit genuí del terme (treballar per a la polis en termes d’eficàcia i eficiència), la bona economia es fonamenta en la correcta assignació de recursos i, posteriorment, en la seva adequada gestió. L’Estat espanyol ha fracassat sempre en el primer i en el segon, beneficiant, això sí, a les elits extractives i rendistes que s’han quedat l’excedent generat. Exemples de mala assignació són abundants, com les inversions en la xarxa radial ferroviària d’alta velocitat (absolutament innecessària), la proliferació d’aeroports i la seva poc ajustada dimensió, la despesa extraordinària en armament, la xarxa viària d’autovies en zones d’escàs trànsit, la barra lliure de poliesportius, etc. En paral·lel, s’han produït grans buids en aquelles infraestructures que sí que eres claus per a facilitar l’activitat empresarial, com el famós i ja abandonat “corredor del Mediterrani” de mercaderies. Pel que fa a la gestió, el difícil és trobar un àrea que ens permeti donar un aprovat. Finalment hem de referir-nos a la transferència de rendes entre comunitats, amb el teòric propòsit de crear plataformes d’enlairament econòmic en territoris poc explotats industrialment. Els resultats han estat desastrosos. S’ha drenat de liquiditat de forma sostinguda a les zones amb cultura empresarial i òptima ubicació geoestratègica (el cas de Catalunya és paradigmàtic) i no s’ha creat res útil a les zones subvencionades. No només això, s’ha estimulat el subsidi com a forma de vida.

El tercer front és el polític. Catalunya ha dit prou. La voluntat majoritària i transversal dels seus ciutadans de decidir el seu futur a través d’un referèndum ha estat bloquejada per l’Estat, que ha utilitzat les seves capacitats (legals i no legals) per dinamitar un projecte de naturalesa democràtica. Però el contenciós se li ha anat de les mans a l’Estat espanyol, gràcies en part a la projecció internacional dels polítics exiliats. El fet que altres estats no intervinguin (els Estats es protegeixen els uns als altres) no vol dir que parlamentaris, acadèmics, analistes, assagistes, periodistes i polítics de tot el món no observin atentament el que està passant. Allò que s’ha descrit com “esperit de la Transició”, un relat inventat pel Règim (que segueix incrustat en el ” Deep State“), ha entrat en fallida. Res s’aguanta; ni la monarquia, ni la pluralitat d’estaments que la secunden, ni la plèiade d’alts funcionaris que han viscut i viuen graciosament d’aquest embolat.

I ara cal votar i fer-ho, com a mínim, per triplicat. Hi ha unes eleccions generals (el parlament de l’Estat), unes eleccions municipals (els ajuntaments de cada població) i unes eleccions al parlament europeu. Són temes diferents i cal tractar-los separadament.

Em referiré exclusivament a Catalunya i als catalans, que és l’únic àmbit que m’importa. El que facin o deixin de fer els espanyols que viuen a Catalunya (com la senyora Arrimadas i succedanis) no és de la meva incumbència, tot i que imaginem que repartiran el seu vot entre el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. El poden decidir l’atzar, perquè en el fons s’assemblen molt més del que aparenten.

En termes estratègics, els catalans haurien de votar en les eleccions generals opcions independentistes (Junts per Catalunya, ERC, Poble Lliure) per aconseguir després un col·lectiu que tingui el suficient pes com per bloquejar certes decisions del govern de l’Estat. L’ideal hagués estat una candidatura unitària, però les reticències de l’estructura de comandament d’Esquerra Republicana no ho ha fet possible. Els seus arguments que en el fet d’anar separats se sumen diferents sensibilitats independentistes no tenen base estadística i, com a molt, són una hipòtesi de treball. El que no és una hipòtesi és que la llei d’Hondt premia els partits grans. Sembla que els que sí que la coneixen són els assessors del senyor Casado, que tracten d’evitar la incidència de Vox als territoris que ells consideren de la seva propietat.

Les eleccions municipals són més senzilles per interpretar-les en clau catalana. La recomanació és la mateixa i probablement no hi haurà canvis significatius. També aquí ens hem trobat amb la voluntat d’Esquerra Republicana de treballar amb marca pròpia. El més greu és que això ho facin a Barcelona, que simbòlicament és la capital d’una Catalunya independent i republicana. Com que aquí no compten els corrents sinó la llista més votada, pot ocórrer que es perdi l’alcaldia. Si això passa, caldrà passar comptes. Si un assumeix més riscos dels que pot dominar, ha d’acceptar el premi però també el càstig.

Tenim el mateix relat a les eleccions europees, on un tàndem Puigdemont-Junqueras hauria estripat totes les costures en el pla internacional. Esquerra no ho ha volgut i repeteix les seves coalicions històriques, com si res hagués passat. El seu comportament m’indueix a creure, preferiria equivocar-me, que ja se senten còmodes amb el model autonòmic.

No faig menció específica -sempre en clau catalana- al grup polivalent format per Comuns, Podem, Podem, Iniciativa i altres, perquè, en viure en la indefinició permanent, sóc incapaç de conèixer quin és el seu projecte polític. Alguns d’ells, que pretenen representar en exclusiva el patrimoni històric de l’esquerra, haurien de fer autocrítica, abandonar l’ambigüitat i comprometre’s amb uns o altres. Si encara no s’han adonat que la qüestió de la independència de Catalunya té prioritat sobre la qüestió social, millor que es dediquin a una altra cosa.

Al carrer la gent demana unitat, però alguns no escolten. El acabaran pagant. Els partits polítics en general han entrat en declivi. S’han anquilosat. No es renoven. Les estructures impedeixen la millora. Al final la democràcia directa, que és l’autèntica, s’anirà imposant amb diferents formats.

Una de les virtuts del President Puigdemont és que ha dinamitat les restes d’un partit que va ser hegemònic però que ha perdut la seva raó de ser. Jo no milito ni he militat mai en cap partit. Serà que la meva ànima àcrata predomina per damunt del meu sentit de l’ordre. Per això em sento lliure de lligams partidistes. Votaré per les candidatures de Junts per Catalunya en tots els fronts. Per coherència, per dignitat i per respecte.

ALFONS DURAN PICH

COL·LABORACIONISTES O RESISTENTS?

Fa un parell de dies que em va trucar un amic i, entre altres coses, vam parlar de l’actualitat política, tal com ho venim fent sempre que ens veiem o ens trobem. Ell, que és una persona força radical en molts aspectes i amb un elevat grau de consciència política i social, fa temps que es mostra obertament desenganyat de la realitat que viu el nostre país. Diu que ja ha deixat de votar i noto que ja ni vol estar alerta de com es van desenvolupant les coses políticament parlant. Podríem afegir-lo com un més al sac dels desenganyats que cada dia em dóna la impressió que és més ple. En un moment de la conversa em va preguntar si jo havia anat a votar a les darreres eleccions. Quan li vaig dir que sí, em va dir: «Com un espanyolet més!». Li vaig reconèixer que sí; que encara que no em sentís gens ni mica espanyol, la realitat és la que és i que, fins que no siguem independents, jo votaré per aquells que d’una manera més o menys encertada ens poden portar cap a la desitjada independència. Ho faré des d’un esperit crític, però ho faré.

A França, durant l’ocupació nazi, els francesos van definir les dues situacions bàsiques possibles davant d’aquella realitat amb dos noms molt ben posats: el col·laboracionisme i la resistència. Es tracta de dues actituds diametralment diferents davant d’una mateixa situació donada.

Per a uns, el que havia passat era irreversible i atès que no se li pot demanar a una persona comú ni la força d’un màrtir per entregar la seva vida per allò que creu, ni l’esperit d’anacoreta per a sostreure’s totalment del seu medi, deduïen que no hi havia més remei que plegar-se davant allò inevitable que els havien imposat i accedir a formar part d’aquella realitat.

Per als altres, la situació imposada també estava més enllà de les seves possibilitats concretes d’impedir-la, però es negaren a legitimar-la amb el seu consentiment i encara menys amb la seva col·laboració.

Si això ho portem a l’actual situació catalana, també podríem trobar actituds semblants a les que he descrit. El meu amic és l’anacoreta que fuig de la realitat i es refugia a la muntanya esperant millors temps. N’hi ha d’altres que són obertament col·laboracionistes i, sense cap mena de rubor ni de vergonya, ho declaren obertament i accepten la realitat tal com és. Però també n’hi ha molts que creiem que en aquests moments algunes formes de resistència són necessàries, com ho van ser en altres moments de la història d’aquest país. L’ésser humà és lliure, però no ho és deslligat de la realitat ni ho és mai totalment per més que alguns ho intentin. Ser lliure és ser artífex de la pròpia vida i escollir el propi destí. Però en la vida de tots nosaltres hi ha moltes coses donades, és a dir, coses que trobem al nostre voltant i fora del nostre abast, fora de la nostra voluntat o fins i tot contra la nostra voluntat i respecte a les quals no puc fer res. Però l’ésser humà no és lliure només respecte a aquell terreny de la seva vida que està buid i que ell va omplint amb decisions pròpies i autònomes, sinó que també ho és en la forma com se situa davant de les condicions donades que no pot canviar. És lliure de dir: ho accepto, m’ho empasso, m’hi avinc, o de dir: no puc fer res per evitar-ho però que no comptin amb mi per un paper en aquest sainet. En el fons la persona es va fent lliure sobretot en la manera com actua davant d’allò que troba en la seva vida i que no prové dels seus designis.

Alguna cosa molt similar passa amb els pobles i les nacions; a vegades treballen la seva llibertat en un espai obert on poden determinar-se al seu albir. Però la majoria de vegades han de forjar el seu futur, la seva societat i, en definitiva, la seva vida amb molts elements imposats, més enllà de l’abast immediat de les seves possibilitats concretes de canviar-los o impedir-los. La llibertat d’aquest poble -o la seva renúncia- es va donant en la manera com aquest poble se situa i es mou davant d’aquest present condicionat. Es va donant en el lenta comprensió de que la llibertat a la que pot accedir no és absoluta, però a la vegada no es pot refugiar en l’excusa de que, perquè no puc aconseguir tot el que vull no faig res. El discurs que fan alguns de la llibertat perfecta i absoluta moltes vegades no és res més que un camuflatge per a tapar de forma decorosa la incapacitat d’elaborar la llibertat possible, la por a conquerir la llibertat real.

Tot somni d’un futur millor per a Catalunya suposarà sempre una superació del passat i qualsevol projecte de canvi inclourà, de forma velada o explícita, una desautorització del que patim en aquests moments i suposarà sempre un major o menor grau de rebel·lia. I si podem aconseguir un esperit de resistència sense agressivitat, encara millor. Perquè l’esperit de resistència ha de ser hàbil, seriós i sense donar arguments al contrari. És el que ens permetrà la llibertat interior fins i tot davant d’allò que ens volen imposar i que ens pot semblar inevitable. És allò que aconsegueix que se segueixin fent coses quan sembla que no es pot fer gran cosa. És el que preserva incòlumes els valors que alguns volen arrasar amb molta mala intenció i mala baba. És allò que va teixint dia a dia les accions -potser petites, però molt importants- que faran que ens anem atansant de mica en mica a l’ideal que volem. No es tracta de proclamar només que volem un demà millor, sinó d’anar-lo fent amb allò que és possible per arribar a l’impossible, com diu Lluís Llach en una cançó seva.

”SOLA, FANÉ, DESCANGAYADA”


Sense pretendre emular el famós poema de Rubén Darío «La princesa está triste» en què descrivia la tristor d’una princesa,“La princesa está triste… ¿qué tendrá la princesa?Los suspiros se escapan de su boca de fresa,
que ha perdido la risa, que ha perdido el color.
La princesa está pálida en su silla de oro,
está mudo el teclado de su clave de oro;y en un vaso olvidado se desmaya una flor”podríem dir que “la marquesa del PP” està trista. De fet, tot el PP està trist. Encara més: tota la dreta i l’extrema dreta espanyola està trista i afligida perquè els darrers resultats no han sigut tan bons com esperaven.
Aquest PP de Casado, desbocat, provocador i abocat sense complexos cap a l’extrema dreta va enviar a Catalunya el millor que tenia: la inefable marquesa Alvarez de Toledo, que venia amb tota l’altivesa que la seva classe aristocràtica li permetia. Estirada com un cagarro sec i més estirada que un bacallà, es passejava pels platós i pels carrers de Catalunya amb aires de superioritat i com dient: ja us diré jo el que ningú s’atreveix a dir. Això sí, en castellà perquè el català no cal saber-lo a Catalunya i, a més, és una llengua menyspreable,una llengua pròpia de la classe baixa i que no fa gens ni mica per una aristòcrata com ella.
Però la marquesa se n’ha hagut de tornar a Madrid amb la cua entre cames, “sola, fané y descangayada” com diu el famós tango d’Enrique Santos Discépolo «Esta noche me emborracho».La lletra d’aquest tango, que es va fer famós als anys 30 del segle passat, retrata una dona que en altre temps va ser jove i bonica i que, al final de la seva vida treballa servint copes a la barra d’un cabaret, ja vella, decadent i fracassada. Això és el que li ha passat a la marquesa, que ara haurà de tornar a VOX, que és el lloc d’on no hauria d’haver marxat mai.Aquí copiaré la lletra d’aquest famós tango amb el significat d’alguns lunfardismes. L’argot «lunfardo» va néixer als barris portuaris de Buenos Aires i Montevideo i que després es va anar estenent, es fa servir sovint a les lletres dels tangos. A continuació us deixo el significat d’algunes paraules que surten a la lletra d’aquest tango:

  • Descangayar o descangallar: provendría del gallego escangallar que significa descoyuntar, fatigarse mucho o del portugués escangalhar, romper, estropear; es posible que al cruzarse con la voz española descuajeringar se haya llegado a la grafía actual.
  • Fané =palabra francesa que significa fuera de moda y, figuradamente, marchito.
  • Rajar = derivación del argotismo español najar que tiene el significado de huir. Requiesca in pache: fonetización y sustantivación de la expresión latina Requiescat in pace, con la que se inicia una oración que se ofrenda a los difuntos, que en el caso indica el grado de postración de la persona.
  • Mamao = mamado, borracho.

ESTA NOCHE ME EMBORRACHOSola, fané, descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret;
flaca, dos cuartas de cogote
y una percha en el escote
bajo la nuez;
chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando
su desnudez…
Parecía un gallo desplumao,
mostrando al compadrear
el cuero picoteao…
Yo que sé cuando no aguanto más
al verla, así, rajé,
pa’ no yorar.¡Y pensar que hace diez años,
fue mi locura!
¡Que llegué hasta la traición
por su hermosura!…
Que esto que hoy es un cascajo
fue la dulce metedura
donde yo perdí el honor;
que chiflao por su belleza
le quité el pan a la vieja,
me hice ruin y pechador…
Que quedé sin un amigo,
que viví de mala fe,
que me tuvo de rodillas,
sin moral, hecho un mendigo,
cuando se fue.Nunca soñé que la vería
en un “requiscat in pace”
tan cruel como el de hoy.
¡Mire, si no es pa’ suicidarse
que por ese cachivache
sea lo que soy!…
Fiera venganza la del tiempo,
que le hace ver deshecho
lo que uno amó…
Este encuentro me ha hecho tanto mal,
que si lo pienso más
termino envenenao.
Esta noche me emborracho bien,
me mamo, ¡bien mamao!,
pa’ no pensar. 

REFLEXIÓ PER A UNA JORNADA DE REFLEXIÓ


Reflexionar sempre és bo i normalment ho fem poc. Convé reflexionar en tots els àmbits de la vida i, per tant, també en el polític. El dia abans de les eleccions ha implantat això tan innecessari que en diuen «jornada de reflexió». I penso que és innecessari aquest jorn perquè els que han tingut una mica d’interès en saber com van les coses en el món polític ja n’han tret les seves pròpies conclusions i, per tant, ja tenen el vot més que decidit. I els que passen de la política, o bé seguiran passant-ne o aniran a votar per unes conviccions mentals prou arrelades perquè mai ni ningú els faci canviar un pèl.

Em sembla que és cert (o potser només és una intuïció meva) que tots n’estem una mica tips de la política -i potser més concretament d’alguns polítics- per allò que deia Groucho Marx de què «la política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer-ne un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats». Per tant, la previsió del que en sortirà d’un còctel com aquest ja es pot preveure: un autèntic desastre. No voldria generalitzar, perquè no és bo ni just. No podem posar-los tots en el mateix sac. Però no ens hem d’enganyar: tots veiem i escoltem el que diuen abans d’unes eleccions i el que diuen -i fan- molts polítics després. Tots veiem com les promeses se les emporta el vent i d’una bona part de les coses que hi ha als programes no se’n recorda mai més ningú.

És cert que, com a mal menor, el poder que aconsegueixen és una mica efímer i tard o d’hora el poble els fa baixar del pedestal on havien pujat molt cofois i pensant que allò duraria tota la vida. Llàstima que aquest poble de qui tant parlem i tant hi confiem sembla que està més adormit del compte i no hi ha jornades de reflexió que valguin, ni res que el faci reflexionar una mica. Trobo que aniria bé que als nens i als joves se’ls ensenyés ja a l’escola aquesta capacitat que tenim els humans que s’anomena «reflexió»; i aniria bé que la gent reflexionés en profunditat no només per poder anar a votar amb criteri, sinó per a la resta de coses de la vida quotidiana que l’ajudarien a ser més feliç, més just, a viure amb més seny, a conviure millor, a demostrar que som éssers intel·ligents i no simples robots programats vés a saber per qui…

Per exemple, hauríem de reflexionar per poder distingir aquells polítics que criden molt i fan molt soroll però no diuen res que valgui la pena, d’aquells altres que diuen coses assenyades i, per damunt de tot, saps que són honestos i faran el que podran per servir la societat.I això no s’aconsegueix amb una pantomima anomenada «jornada de reflexió» que cada com té menys sentit en un món intercomunicat per totes bandes.La reflexió vol temps, tranquil·litat, distanciament, ulls crítics, formació, lectura, compromís cívic, etc. per tal de treure conclusions personals de les coses. No podem pensar que la política és només anar a votar i una vegada dipositada la papereta dins l’urna ja està tot fet; com si llavors ja poguéssim quedar tranquils per una temporada perquè ja hem fet la nostra part i arriba l’hora dels polítics.

Aquesta vegada és força diferent el panorama que tenim davant i, per tant, encara ens caldrà anar més alerta: tenim gent a la presó i tenim gent a l’exili; tenim unes institucions espanyoles que ens van en contra i s’han proposat aniquilar coses que ens podíem pensar que ja teníem conquerides; tenim una amenaça de l’extrema dreta a les portes, tal com passa en altres països europeus, fet que ens hauria de preocupar moltíssim. Segueixo pensant que no ha estat una bona idea no anar més junts i fer llistes comunes per a fer un front comú davant tants perills. Però ara ja és tard per lamentar-se’n i només em queda l’esperança que sabran corregir errors després d’aquesta amarga experiència que estem passant.

Que tinguem una mica de sort i tant de bo dilluns ens despertem amb una mica més de sol davant tants dies i dies núvols i boires que ens toca suportar!

UNITAT D’ESPANYA, PAELLA I TOROS


Classificat com a POLÍTICA Edita això

Bertín Osborne no deixa de sorprendre quan ell parla, tan «dicharachero», tan simpàtic i tan espontani. Acaba de fer unes declaracions al programa Deluxe (Telecinco. On si no!). Al programa hi havia una altra intel·lectual de gran alçària: Belén Esteban.Es veu que en un moment donat i parlant de política, aquesta senyora va dir: “Jo estic encantada que hi hagi eleccions però tinc un problema ara mateix: no sé a qui votar perquè no hi ha cap partit que em pugui convèncer”.
Ien aquell moment va entrar a escena Bertín dient:“En aquests moments, amb la situació política que tenim a casa nostra i veient també l’entorn dels països propers … En aquests moments , em serveix qualsevol partit que defensi la unitat d’Espanya, que defensi els valors que tenim els espanyols de tota la vida … Jo sóc un enamorat del meu país. M’encanta Espanya, m’encanta la paella, la platja, els toros. .. M’encanta el que ens ha fet diferents, el fet diferencial espanyol respecte als altres països que ens envolten”.
Ja ho veieu: el més important per a un país no és tenir millor educació, millor sanitat, més feina i menys atur, més ajudes socials, més drets civils, més respecte pels tots els drets humans. El més important per aquest senyor és la unitat d’Espanya, els toros i la paella…
Si aquesta és l’Espanya que volen una majoria d’espanyols (i sembla que ho és, si els partits els representen), he de dir rotundament que no és la meva. I ja molt temps que s’ha fet palesa aquesta evidència i es fa palesa en cada moment en aquest judici indigne i amb un tribunal indigne.

UN JUDICI ESPERPÈNTIC

Es diu sovint que la premsa és el quart poder. I segurament que és veritat. Però també sabem que ho és tant per bé com per mal. Tots sabem que una notícia es pot servir en safata de plata, però pot ser una gran mentida o una gran manipulació. Avui he trobat una entrevista feta per SATO DÍAZ al diari CUARTOPODER, que és un diari prou crític amb la realitat com perquè ens el llegim amb una certa atenció. Aquest diari ens servirà les notícies des d’una altra perspectiva i això sempre és bo i enriquidor. L’entrevista m’ha semblat prou interessant com per portar-la aquí, tot i ser una mica llarga. Us la deixo…

—————————————————————————————-
 Sato Díaz, lunes, 11 de febrero de 2019 

Hoy comienza en el Tribunal Supremo el macrojuicio contra los dirigentes políticos y sociales catalanes encarcelados por los hechos del otoño pasado, momento cumbre del proceso independentista. Un juicio de los más importantes de la historia española por sus repercusiones políticas, que será observado con lupa desde fuera y dentro del Estado español por una gran cantidad de periodistas de todo el mundo. Además, las sentencias que redacte el Supremo supondrán un nuevo punto de inflexión en el conflicto territorial con Catalunya, las consecuencias políticas de este juicio serán de gran relevancia para la recomposición de nuevos consensos, o la dificultad a los mismos, en el corto y medio plazo político. Hablamos, en cuartopoder.es, con una de las caras más visibles del entorno de los comunes en su relación con el soberanismo y con todo lo relacionado a los presos políticos catalanes.

Jaume Asens (Barcelona, 1972) es coportavoz de Barcelona En Comú en el Ayuntamiento de Barcelona y responsable municipal del Área de Derechos de la Ciudadanía, Participación y Transparencia. Abogado de profesión, defensor de los derechos humanos, ha actuado como defensa de activistas y personalidades políticas y sociales en muchas ocasiones. Entre los casos más conocidos en los que ha participado se encuentra la acusación contra Luis Bárcenas en 2013 y las acusaciones en el caso Millet, caso Palau o Ciutat Vella. Políticamente, además de miembro destacado de Barcelona En Comú y Catalunya En Comú, fue uno de los impulsores del manifiesto “Mover ficha”, que dio lugar a la aparición de Podemos como candidatura a las elecciones europeas de 2014.

— Òmnium Cultural tiene una campaña llamada “Juicio a la Democracia”. ¿Cree usted también que este juicio supone un juicio a la democracia española?— Desenmascarar las derivas despóticas en el seno de un régimen democrático no es fácil. Decía Montesquieu que no existe peor tiranía que la ejercida bajo la ley con apariencia de justicia. También decía Platón que la peor forma de injusticia es la justicia simulada. Y este juicio es un esperpento tiránico con apariencia de justicia. Este juicio tiene poco que ver con la justicia. Por eso, el papel de los que somos juristas es clave para desenmascarar esa arbitrariedad disfrazada de derecho. El catedrático sevillano de derecho constitucional, Perez Royo, es uno de los más lúcidos en esa tarea. Él dice que el juicio no es un acto de justicia sino un ejercicio vengativo de persecución contra unos opositores políticos. Derecho Penal del Enemigo en estado puro. No se juzgan hechos sino ideas. Y se rompe esa idea que nos había vendido que en democracia cualquier idea es defendible por medios políticos y pacíficos.Con el conflicto vasco, siempre se repetía esa letanía. Y ahora nos encontramos que se pide penas de prisión más altas para unos políticos pacifistas que para quien se ha integrado en una organización que comete asesinatos. Eso significa una banalización brutal de la distinción entre medios pacíficos y medios violentos. Las reglas del juego han volado por los aires. Están aplicando el mismo rodillo de la plantilla vasca a un conflicto armado protagonizado por una minoría que a un conflicto que tiene detrás a más del 80% de los catalanes y que gira alrededor de unas urnas. No es extraño que Casado diga impunemente que en Cataluña se sigue la agenda de ETA. Necesitan inventarse que ha existido violencia para aplicarles las mismas receptas de la política antiterrorista.Ahora mismo la realidad política en España pivota a través de este proceso judicial. De hecho, como dice el periodista Enric Juliana, el Supremo se ha convertido en el principal guionista de la política española, marca sus ritmos. Incluso desde el propio Supremo se ha decidido quién debe ser president de la Generalitat y quién no.

— Parece cada vez más claro que no existe voluntad política por parte del Estado de resolución de este conflicto, estamos ante un caso evidente de judicialización de la política.

— El juicio no es más que una pieza de una estrategia represiva global de una derecha que se ha apropiado de la mayoría de resortes del poder para terminar con el independentismo. Para convertir una reivindicación democrática en una cuestión criminal. Como en otras ocasiones, España se muestra incapaz de abordar democráticamente un conflicto político. Su reacción violenta es la de un nacionalismo orgulloso y de raíz imperial que se siente herido. Nos muestra el lado más oscuro de un Estado que se quita las caretas en medio de un estado de opinión exaltada por la caverna mediática. Lo que está pasando no se ha visto nunca en Europa.El mejor espejo de esa barbarie jurídica, de hecho, es la que proviene de Europa. Lo que viene, por ejemplo, de las invectivas del Consejo de Europa, de los relatores internacionales o del Comité de derechos humanos. En la mayoría de países europeos lo que pasó en Cataluña se interpretó como actos de naturaleza política que deberían de tolerarse en democracia desde el punto de vista penal. No todo lo que puede ser ilegal es delictivo. La realización de un referéndum puede ser contraria a derecho, pero no es un crimen. Es un acto político que, en la medida en que además puede ser invalidado, no genera ningún efecto. A la política hay que combatirla desde la política. Eso es lo que dice, por ejemplo, la sentencia del tribunal alemán. A Puigdemont lo detuvieron en Alemania pensando que allí, a diferencia de Bélgica, les darían la razón. Y el mazazo judicial fue espectacular. Tampoco hay que olvidar que los otros exiliados están en libertado en los otros tres países donde están. Si todos ellos estuvieran en España estarían en prisión. Esa es la mejor prueba de que se trata de una persecución política.El frente internacional liderado por el abogado Gonzalo Boyé es un boquete gigante a la línea de flotación del juicio. Lo que en un lugar se percibe como hechos delictivos gravísimos contra el orden constitucional, con penas de hasta 40 años de cárcel, en el otro no pasan de ser simples hechos políticos sin relevancia penal. El otro boquete es el de la causa penal que se sigue en un juzgado de Barcelona donde desde el Ayuntamiento estamos ejerciendo la acusación contra los policías que cargaron contra ciudadanos indefensos. Allí donde el juez de Barcelona no ve violencia en los manifestantes sino en la policía, en el Supremo ven un conato de rebelión. Es el mundo al revés. El Supremo cree que los policías actuaron correctamente, sin uso excesivo de la fuerza, y son los dirigentes políticos los que deben ir a la cárcel acusados de sedición y organización armada.En ese contexto, tiene sentido la campaña de Òmnium de la que hablábamos antes sobre el “Juicio a la Democracia”. Quieren que el acusado pase a ser acusador, y el acusador pasa a sentarse al banquillo de los acusados. Como el juicio es político hay que hacerle frente también con argumentos políticos. Los jueces y los fiscales han hecho de políticos exaltados. Por eso el debate tiene que ir a la raíz del problema: la violación de los derechos civiles y políticos de la mayoría de los catalanes.

— Desde algunos sectores del independentismo se asegura que “la sentencia ya está escrita”. ¿Comparte esta afirmación?

— No es solo una opinión de los independentistas. Son muchos en la derecha que actúan como si la condena ya estuviera dictada. En el PP y Ciudadanos hablan de prohibir los indultos o de en qué prisión deben cumplir la condena. Y ellos de todo eso saben de lo que hablan. No olvidemos que Cosidó afirmaba que controlan por detrás lo que sucede allí. No olvidemos que el ministro de Justicia del PP, Catalá, siempre anticipaba sin rubor el contenido de las resoluciones judiciales.O sea que sí. Me gustaría equivocarme pero creo que la sentencia está escrita en términos generales. Habrá condena y será dura. “Más dura será la caída”, decía la Fiscalía. Ya sabemos lo que piensa la derecha política y mediática. También los fiscales o magistrados de su órbita. Ahora solo falta saber los detalles de la condena.

— Algunos juristas consideran que el Tribunal Supremo no es el competente para este juicio. ¿Lo comparte? ¿Por qué?

— Los hechos sucedieron en Catalunya. Es allí donde deberían juzgarse. En un Estado de derecho, el derecho a ser juzgado por el juez ordinario y predeterminado por ley es un pilar fundamental de un sistema de justicia con garantías. Y en este caso, somos muchos los juristas que creemos que se ha vulnerado ese derecho. El juicio debería celebrarse ante el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya y no en el Supremo. Ese es uno de los aspectos de ilegitimidad del juicio. El otro derivado de este es que se priva a los acusados del derecho a recurrir la sentencia en segunda instancia ya que el Supremo es el último eslabón de la pirámide judicial.Hasta que llegó el independentismo, estos hechos nunca habían sido competencia del Supremo o de la Audiencia Nacional. Los casos más famosos de sedición, como el de los controladores aéreos, se juzgaron siempre en audiencias provinciales. De hecho, el juez Garzón intentó investigar por rebelión los crímenes fruto del golpe franquista y se le dijo que eso no era competencia suya. ¿Por qué sucede eso ? Pues la respuesta ya la podemos encontrar en la querella inicial del fiscal Maza, la de “Más dura será la caída”. Allí ya se apuntaba lo que dijo hace poco el fiscal de la Audiencia Nacional, Pedro Rovira. La tesis es que los magistrados que trabajan en Catalunya están contaminados por el ambiente. No es un argumento nuevo.Aunque en Catalunya no hay violencia, se utiliza el mismo argumento que en la lucha antiterrorista del País Vasco. El Supremo ya revocó, por ejemplo, la condena por torturas a Portu y Sarasola con la idea de la falta de imparcialidad de los jueces residentes allí. La idea era que los jueces que vivían allí se confundían porque vivían allí. Y veían torturas donde no había nada. Desde Madrid, en cambio, se veía lo correcto.  Ahora pasa lo mismo. Es muy cínico decir que en Madrid a los magistrados no les influye el clima de exaltación e intransigencia nacionalista. Estoy seguro que muchos de los magistrados del Supremo se levantan cada día leyendo el ABC o La Razón. Los tribunales centralizados son muy permeables al inquisitorial ambiente político y mediático que se respira en la capital del Estado. Si quieren jueces totalmente ajenos al conflicto, que miren a Europa. El ambiente del tribunal alemán o belga sí que no es el mismo que el de Madrid o Catalunya. Llarena, en una de sus resoluciones, se pone como parte agredida por lo sucedido. Esos magistrados como él sí son parte del conflicto, los europeos no.

— El Gobierno ha activado la diplomacia, para contrarrestar la imagen exterior que el juicio y el independentismo puedan dar durante estos meses. En este sentido, una de las expresiones que se intenta contrarrestar es el de presos políticos. ¿Son, los dirigentes sociales y políticos catalanes que han estado en prisión preventiva más de un año presos políticos? ¿Por qué?

— Lo de la campaña de Borrell, déjeme que le diga que creo que vulnera la directiva europea que obliga a los poderes públicos a no interferir el derecho a la presunción de inocencia de cualquier acusado.Y sobre si son presos políticos, me parece claro. Lo explica muy bien el que fue el jefe de los fiscales en Cataluña, José María Mena. No hay duda que lo que les ha llevado a la prisión es su actividad política. Los partidos y medios del régimen dicen que no han sido enviados a prisión por sus ideas, sino por delitos previstos en el Código Penal. El enfoque puramente legal, no obstante, hace aguas. Desde esa óptica, no hay presos políticos en ninguna parte. O si se reconocen, son los de otros países u otros tiempos.No existe ningún estado que reconozca tener presos políticos. Siempre hay un artículo del Código Penal que avala su persecución. Hasta en Corea del Norte se apela a la ley para encarcelar a los disidentes. Ni siquiera se le concedió esa condición al más célebre de los presos políticos, Nelson Mandela. El gobierno sudafricano lo encarceló por un delito parecido al de los presos políticos catalanes. Mahatma Ghandi no tuvo tampoco tal reconocimiento. Las autoridades británicas coloniales lo condenaron por sedición. Un cambio de criterio en ese aspecto solo se produce si previamente hay una ruptura con el régimen dominante. Los presos antifranquistas, por ejemplo, tuvieron que esperar al fin del franquismo para que eso sucediera. En la Ley de Amnistía de 1977 se amnistiaban precisamente los actos de intencionalidad política. Los disidentes antifranquistas fueron, de hecho, juzgados también por rebelión y sedición por el régimen de los golpistas del 1936. En la propia Ley de Amnistía se hacía referencia a esos delitos como actos políticos susceptibles de ser amnistiados. La invocación de esos delitos suele ser un recurso habitual para perseguir a los opositores.¿Quiénes son, entonces, los “presos políticos”? No existe una definición universal aceptada y, por ello, el asunto suele ser motivo de todo tipo de disputas. Normalmente, se considera como tal quien ha resultado arrestado por sus actividades políticas, especialmente si son críticas o muestran oposición a un Gobierno. La Asamblea Parlamentaria del Consejo de Europa fijó, en el 2012, algunos criterios. Consideraba que lo eran cuando, por ejemplo, existía motivación política en sus actos o en la voluntad de las autoridades para encarcelarlo. También cuando el proceso judicial era claramente injusto y con un contenido político significativo.Sea como sea, el debate de fondo es fundamentalmente político. Tiene que ver con la opinión que se tenga del preso y del régimen que lo encarcela. Buena prueba de ello es la diferente vara de medir que utilizan unos y otros en función de quien sea quien. Los que suelen caracterizar a los independentistas como peligrosos golpistas no dudan luego en otorgan la categoría de presos políticos a opositores venezolanos como Leopoldo López o considerar un acto democrático el reciente golpe de estado de la oposición. Y ello, a pesar de los métodos defendidos por unos y otros. Mientras los primeros apelan a la desobediencia civil pacífica, los segundos llamaban a derrocar al presidente a través también de métodos no pacíficos que han terminado en ocasiones con decenas de muertos.Otro ejemplo sintomático de esa disparidad de trato la vimos con los activistas del 15-M que rodearon el Parlament en el 2011. No pocos de los que exigen ahora la libertad de sus compañeros presos reclamaban entonces tratar a los disidentes como sediciosos. Merecían, según ellos, ir a la Audiencia Nacional para ser condenados a más de cinco años de cárcel. Uno de los gestos de mayor dignidad ha sido, precisamente, ver esos mismos represaliados saliendo a defender la libertad de quienes les querían meter entre rejas a ellos.

— La plataforma International Trial Watch pretende llevar observadores internacionales al juicio, pero el Supremo parece que no les facilitará espacio dentro de la sala. ¿Qué opina?

— Que es un error. Vamos a ver un juicio bajo la batuta de VOX donde no se deja entrar a observar el juicio a premios nobeles de la paz o ex relatores de la ONU. El Supremo va a hacer esfuerzos en dar la apariencia de imparcialidad para contrarrestar la imagen pública que tiene ahora y poder golpear luego con más dureza. Pero es muy mal  inicio empezar vetando a los observadores. Es poco inteligente.

— Rebelión, sedición. ¿Por qué defiende que estos delitos no tienen cabida teniendo en cuenta los hechos del otoño del año pasado?

— No es que lo defienda yo es que es lo que dice la mayoría de catedráticos de Derecho Penal de España en un manifiesto. Ni rebelión ni sedición, dicen. También lo dicen prestigiosos ex magistrados del Supremo como Xavier O’Callaghan, Martín Pallín o Joaquín Giménez. Y es lo que piensan también los jueces en Bélgica, Alemania, Escocia o Suiza. En un estado de derecho es delito lo que está así regulado en el Código Penal. Y cuando se define la sedición se exige un alzamiento público y tumultuario. Ni lo de la concentración del 27 de septiembre ni lo del 1-O son eso. Decir lo contrario es cargarse el derecho de protesta y, por tanto, la democracia. Desde esa perspectiva, lo de la PAH podría ser interpretado también como sedición.El momento más perverso de su relato fantasioso es cuando responsabiliza a los acusados de la violencia policial del 1-O.  O cuando equipara que haya violencia con que pueda haberla. Eso es tanto como legalizar el pre-crimen: juzgar a alguien no por lo que ha hecho sino por lo que pudo haber hecho y no hizo. También es un insulto a la inteligencia cómo interpretan el episodio de los Jordis encima del coche. Lo que hicieron era ayudar a que la manifestación no se fuera de las manos. Pedían a la gente que se fuera a casa.Sobre la rebelión, cuando el Código Penal la define está pensando en los dos golpes militares del último siglo, el del 1936 y el 23-F. El Supremo, para esquivar la norma, hace un relato retorcido, artificioso, con el que equipara una insurrección armada como la de Tejero con las protestas pacíficas y sin armas de los independentistas. Para sostener el artificio, necesitan hacer una redefinición distorsionada del concepto de violencia para construir un escenario de violencia sin violencia. Les importa poco que para ello tenga que contradecir las previsiones de la ley y lo que había dicho de forma repetida en el pasado. No creo que ni ellos se crean ese relato, pero lo necesitan para el objetivo que buscaban con esa incriminación: quitarles el acta de diputados y dejarles fuera de juego. Eso explica, por ejemplo, que la Audiencia Nacional, donde se juzga sólo a la cúpula policial, no tenga necesidad de recurrir a la acusación de rebelión. La jueza Lamela afirma categóricamente en el procesamiento que no hubo la violencia de la rebelión en los acontecimientos de septiembre y del 1-O.No podemos olvidar que Marchena ya había hecho algo parecido cunado fue ponente de la sentencia sobre los indignados del 15-M que rodearon el Parlament en protesta por los recortes sociales de Mas. Entonces ya se asoció la presión ambiental que allí se vivió con la violencia. La Audiencia Nacional  les absolvió. A excepción de un caso, los magistrados consideraban que no existían pruebas de participación en los altercados contra aquellos que estaban sentados en el banquillo. Eso generó mucha indignación en los propios miembros de la clase política afectada por unos hechos. A mí no se me olvida que muchos de ellos hicieron lo posible para que los hechos fueran juzgados en la Audiencia Nacional, y no en los juzgados Barcelona. Y que les pedían hasta 6 años de prisión.Lejos de la socorrida apelación al respeto por las decisiones judiciales, CIU, PP, PSC y Ciudadanos salieron en tromba a rechazar la absolución y exigieron al Parlament recurrir el fallo ante el Supremo. Tampoco se me olvida que ERC se abstuvo e IC-EUiA junto a la CUP se opusieron. La ofensiva unió, también, a buena parte de las cabeceras de la prensa madrileña y catalana. Finalmente, Marchena tumbó la sentencia y consideró que la simple presencia de los manifestantes en el lugar de los hechos ya era suficiente para condenarles. No hacía falta que hubieran hecho ningún acto concreto de violencia. Entonces, esa decisión fue aplaudida por muchos de los que ahora se indignan cuando el Supremo utiliza un argumento parecido pero esta vez contra sus compañeros de partido. Y es que mucha gente de la ex CIU o ERC se creen que los abusos empiezan ahora con la persecución de los independentistas. Esto viene de lejos. Algunos llevamos toda la vida luchando contra ellos. También cuando los protagonizaban sus gobiernos.Tampoco se me olvida que cuando llevamos la petición de indulto al Pleno del Ayuntamiento para que los jóvenes del 15-M no entraran a la cárcel, CIU se opuso. Todo eso que he vivido no me lleva para nada al resentimiento. Ni me impide sentir la injusticia que están viviendo ahora ellos en carne propia. Una injustica es una injusticia. Y hay que solidarizarse con quien la sufre aunque sea un adversario que no ha hecho lo propio con los tuyos. De hecho, ahora me siento emocionalmente muy vinculados tanto a ellos como a sus familiares.

— ¿Cómo valora que la figura de la acusación popular la ostente un partido político, el ultraderechista Vox?

— Me recuerda a cuando fue Falange quien logró sentar al juez Garzón en el banquillo de acusados por intentar investigar los crímenes del franquismo. El acusado logró girar la tortilla y sentar al acusador en el banquillo. Ahora, la presencia de un partido postfranquista, machista y xenófobo como Vox ejerciendo la acusación con fines electorales es una imagen que nos vuelve a retorcer el estómago.Es indignante que utilice el juicio como su plató televisivo para hacerse autobombo. Y lo más grave es que el Supremo va de la mano de los ultras. Si no fuera por Vox, el exconsejero Forn estaría ya en libertad. Lo de Vox es una de las cosas que les cuesta más entender en Europa y las defensas lo van a utilizar en su campaña de internacionalización del conflicto.

— Si la sentencia es condenatoria, ¿cómo puede afectar a la situación política y al conflicto territorial?

— Tras la imagen de centenares de heridos que tan solo querían poner una papeleta en una urna, creo que entramos en la dimensión desconocida. Cuando un Estado democrático no confía en resolver los conflictos con métodos democráticos, se abren todas las cajas de pandora. Vivimos un estado de excepción encubierto que empezó incluso antes de allí.Creo que todo empieza con la imposición del Estatut del PP contra la voluntad de los catalanes. Y frente lo que se había pactado en el Congreso o en el Parlament. Allí es donde se produjo lo que Pérez Royo caracterizó como una suerte de golpe de Estado. El pacto constitucional se lo cargaron ellos de forma unilateral. El Tribunal Constitucional le dio al PP la llave de la Constitución territorial como si fuera su propiedad privada. Desde entonces, se apropiaron de la Constitución aquellos que al inicio estuvieron en contra de ella. El independentismo es una respuesta a todo eso. Con el PP en el poder, se convierte en Catalunya en la fuerza hegemónica. La aplicación del 155 del PP, Ciudadanos y PSOE volvió a poner encima de la mesa que el derecho penal es la auténtica constitución para Catalunya. Y desde entonces ha sido imposible volver a hacer política.Los poderes del Estado en manos de la derecha están desbocados. En España ahora mismo no se puede hablar de nada más que de lo que la derecha considera debe hablarse. Y un PSOE que ha olvidado su tradición republicana y antifranquista se ve arrastrado a ese marco. Por el contrario, las fuerzas del cambio no disponemos de suficiente músculo para desbloquear la situación con una alternativa democrática. Pueden pasar años hasta que tengamos la oportunidad de empezar a desmontar todo el andamiaje de excepcionalidad que la derecha ha levantado para cercar la democracia y el ejercicio del derecho a la autonomía.

— El domingo vimos una manifestación multitudinaria en Madrid por la unidad de España. No fue tan masiva como se esperaba, pero refleja un ambiente en el Estado de confrontación contra el independentismo.

— Es evidente que el conflicto ha servido para cerrar filas en España. No había pasado nada parecido desde épocas muy oscuras. Hay un retroceso en el espíritu del tiempo, en el ambiente democrático a raíz de lo de Catalunya, pero también en el resto del Estado. Se vio cuando se aplicó el 155, se ha visto con los delitos de odio, con el secuestro de libros, el veto a obras de arte o las condenas a raperos por sus letras. Hay una regresión que tiene que ver con lo que está pasando en Catalunya, pero allí se están aplicando medidas de excepción que luego se desplazan a otros fenómenos. La concepción que se está imponiendo, por ejemplo con lo de la sedición, amenaza el derecho de protesta en todo el Estado.Lo que está en juego es la democracia en todo el Estado y no sólo en Catalunya. Contemplada con la gravedad que los hechos se merecen, la persecución política que estamos viviendo desatan los fantasmas evocados por la vieja advertencia de Niemöller. Primero les tocó a unos, luego a los otros, y más adelante a mí, pero ya era tarde. Ojalá la advertencia llegue también a los que miran hacia otro lado y piensan que esto es sólo un problema de los independentistas.No hay que olvidar que, en España, los regímenes democráticos han sido breves paréntesis o anomalías. Hay valores de la democracia que tienen un arraigo débil, sobre todo cuando la cuestión nacional está en juego. A la derecha le ha costado mucho asumir un marco de libertades y de pluralidad. Por eso, Gil de Biedma decía que de todas las historias de la Historia, sin duda la más triste es la de España. Pues eso.