ATMOSFERA IRRESPIRABLE

L’aire s’ha tornat irrespirable

en aquesta terra que crema per dins i per fora.

Cremen els boscos. I amb ells

es cremen les llibertats,

massa esperances

i tantes i tantes il·lusions compartides.

Veiem com s’estan encadenant

les paraules i els pensaments,

les llibertats i els anhels

i com s’estan engarjolant persones íntegres

i somnis que es començaven a fer realitat.

Cada dia ens toca respirar aire irrespirable,

ens hem d’empassar mentides podrides

i hem d’escoltar veredictes de negres togues

repetint sempre les mateixes podrides falsedats.

Entretant, alguns han hagut de baixar foscos esglaons

cap a obscures cel·les carceràries;

Entretant, alguns han de beure l’agre licor de exili;

i a tots ens toca mastegar la ració diària de mentides

mentre se’ns crema aquesta terra per dins i per fora.

Ens crema l’ànima tanta mentida,

tanta falsedat i tanta porqueria televisada i escrita.

Vivim dins d’una bassa d’aigües corruptes

i enyorem l’aire una mica més pur,

les esperances i lluites d’altres temps passats.

Ens toca viure en una terra cremada

on tot se’ns torna fosc i sense esperança,

on els que haurien d’agermanar-se per fer el mateix camí

es barallen per un trist plat de llenties.

Encara haurem de seguir aixafant terra cremada

i els peus se’ns seguiran embrutant una vegada més

d’aquesta pols negra i ofendosa que ho impregna tot

mentre anem fent camí.

Encara ens haurem d’empassar a glopades infinites

aquest aire enrarit que ens paralitza els pulmons,

que ens tempta a parar de caminar

i ens paralitza les cames i el cor.

Però cal seguir, amics, cal persistir

tot i aquest aire irrespirable.

DE LA PRESÓ SE’N SURT, DEL FONS DEL MAR NO

El fundador d’Open Arms, Òscar Camps, es va dirigir el dissabte passat a l’illa italiana de Sicília per embarcar a l’Open Arms‘. Vol assumir tota la responsabilitat per tal de protegir al capità en el cas que passi el que va passat a Itàlia amb la capitana del “Sea Watch”, que la van detenir per desembarcar emigrants recollits a alta mar. Camps no té por de les amenaces de Salvini i ha dit una frase molt valenta:“De la presó se’n surt, del fons del mar no”. Diu que la frase li va dir la seva mare i ell se l’ha feta seva i se l’ha cregut. A vegades cal prendre decisions valentes a la vida, decisions que els complicaran la vida i que els poden dur a la presó. Decisions que, malauradament, no tots som capaços de prendre i que jo admiro molt i aplaudeixo.

Camps explica que després de sis mesos bloquejats per la prohibició de sortir a aigües internacionals per a operacions de rescat, no pot quedar-se més temps parat davant el que està succeint a la Mediterrània Central. “No pot ser. No em puc quedar parat. Ho sento en l’ànima. Sóc pare de família. Sóc el director d’una organització humanitària que protegeix la vida humana al mar. Tinc uns principis i en aquest moment preferiria estar en la posició de la capitana de l’ ‘Sea Watch’. El fundador d’Open Arms assenyala que “obeir no porta a res més que a la mort de persones”. Però també carrega contra “la complicitat passiva dels presidents dels 28 governs de la Unió Europea perquè no han deixat una altra alternativa”.

Després de llegir aquestes paraules només puc dir el que deia Santiago Agrelo, un dels pocs bisbes valents que hi havia a Espanya (ja no hi és perquè s’acaba de jubilar): “Voldria ser cadascun dels emigrants que heu rescatat, el pare i la mare de cada un d’ells, per si em fos possible resumir amb la paraula “gràcies” els sentiments de tots, l’abraçada que tots us donaríem”.

Fa massa temps que els polítics s’han apoderat dels drets humans, com si els parlaments fossin la font de la qual aquests drets procedeixen. Hem arribat al divorci entre política i drets fonamentals de les persones, entre política i justícia, entre política i consciència. I el pitjor és que una bona majoria d’aquests polítics es declaren cristians; llavors al crim s’afegeix l’escàndol, que no només arrabassa la vida dels pobres sinó que també arrabassa també la fe de molts cristians senzills i que no entenen res del que fan els que haurien de ser els seus representants i que no són res més que representants dels poders econòmics i dels interessos d’uns quants.

M’uneixo al lament del bisbe Agrelo i a la vergonya que sent amb les informacions i comentaris que va donar la COPE arrel d’una entrevista al ministre Marlaska. Vergonya per la informació de la ràdio que se suposa és de la Conferència Episcopal Espanyola i vergonya per la seva línia editorial que els bisbes espanyols no corregeixen tot i les crítiques que constantment se’ls fa. Vergonya per mantenir uns periodistes que no estan a l’alçada del que hauria de defensar una emissora de l’església. El ministre parlava d’unes màfies que no són res més que les seves filles; unes màfies que vostè, senyor ministre, manté i que no sé si també vostè se’n beneficia. Segurament que sí… No li puc demanar amor a la veritat ni compassió pels que moren. Només li demano una mica de vergonya i respecte per als que moren. I a la CEE ja no em queda res per demanar perquè he anat perdent la fe en aquesta CEE a mida que ella ha anat perdent la vergonya i el respecte pels drets humans. Perquè no sé si és directiva de la CEE que en els seus mitjans ni s’esmenti als emigrants que moren a la Mediterrània; o si és imposició dels periodistes que la CEE contracta i paga. El cas és que no en parlen. Els que s’ofeguen al Mediterrani no són membres de cap Govern, no són fills de Reis, ni de Presidents de Govern, ni de Ministres. Els que s’ofeguen no serveixen per a res més que per omplir telenotícies un parell de dies i com a carn de notícia i espectacle televisiu i radiofònic. Tenim els governs que ens mereixem, la premsa que ens mereixem, les cadenes que ens mereixem, la gàbia que ens mereixem. I els engalipadors de sempre continuaran exhibint el rosari a la mà i ofegant els fills de Déu en aigües deshumanitzades. I els hipòcrites de sempre continuaran exhibint una fe d’estampetes i banderes.

DELICTE DE PERJURI

†

En aquests temps de tant moviment polític i judicial ens hem atipat d’escoltar juraments i promeses per activa i per passiva. Al Suprem, al Senat, al Congrés, als Parlaments de diverses Comunitats Autònomes, als Ajuntaments… Tothom s’ha esforçat en jurar i prometre per mil coses diferents. Només ens faltava escoltar l’antic jurament: “Por Dios, por la Patria, por el Rey y por mi honor”, o alguna cosa semblant com la que es feia -i potser encara es fa- quan es jura la bandera. Amb tot el munt de fórmules tan diverses que hem escoltat se’n podria fer un llibre.

Moltíssima gent ha jurat o promès. Però gairebé ningú ha fet notar que entre tants juraments també hi ha hagut molts evidents perjuris -sobre tot al Suprem- que s’han emès sense cap mena de rubor i davant dels quals el Jutge Marchena,-tan primmirat com ha estat amb alguns i tan màniga ampla amb altres-, no ha dit ni mu. Perquè no em direu que era prou evident que molts testomonis cometien un greu delicte de perjuri si comparàvem el què declaraven davant del tribunal amb les imatges que van tenir prou cura d’amagar, però que es van difondre i es podien veure arreu. Cal recordar que el perjuri és aquell delicte comès per qui dóna un fals testimoniatge en un procés i que també el comet el qui, sense mancar substancialment a la veritat, l’altera amb inexactituds o el qui presenta testimonis falsos. I davant d’això jo em pregunto: És encara necessari el jurament o la promesa?. Són necessaris tants juraments i tantes promeses quan sabem bé que molts se’ls saltaran tan aviat com puguin i sense que els passi res?.

Llegia aquests dies que la Asociación de Docentes de Secundaria de Montevideo (ADES) de l’Uruguai han fet un comunicat on es demanava que se suprimís el jurament de la bandera que han de fer els nois i noies el primer any que entren a l’institut en aquell país “por ser un acto “militar y fascista”. Per una llei de l’any 1940 tots els ciutadans naturals o legals de l’Uruguai han de fer el jurament de fidelitat a la Bandera Nacional en un acte públic i solemne. No cal dir que la declaració d’aquest sindicat ha alçat un bona polseguera, com l’aixecaria aquí si ens plantegéssim alguna cosa semblant. Potser sí que seria bo preguntar-nos si encara tenen sentit aquest tipus de juraments en ple segle XXI; si es pot obligar a menors a un jurament amb totes les conseqüències que comporta; si s’ha d’obligar encara als càrrecs polítics a fer una cosa semblant sense que un jurament sigui contrari a la pròpia consciència… En fi, podria ser un bon punt de partida per fer-nos un munt de preguntes.

Preguntes i qüestionaments que també es fan a ANDORRA de fa temps quan han de jurar per prendre possessió els càrrecs electes. Vegeu, si no, aquest enllaç del DIARI D’ANDORRA: Presa de jurament, on l’autor diu: Sostinc aquí que el fet d’obligar a aquest jurament/promesa com a condició d’accedir al càrrec no té lloc de ser en els nostres procediments de dret públic, puix és contrari al dret fonamental de la llibertat de consciència inscrit en la nostra Constitució en el seu vessant de no ser obligat a fer pública la pròpia confessió o aconfessionalitat. El fet de jurar implica la creença per se en Déu i la pràctica religiosa. Sense que calgui fer aquí la història del jurament, tan vell com les religions, es pot definir com el fet d’invocar Déu posant-lo com a testimoni que és veritat el que hom diu o que de veritat es complirà allò a què hom s’engatja. Acceptant una doble sanció: si hom falseja la veritat o incompleix l’engatjament, Déu, a qui s’ha pres com a testimoni, ho jutjarà i/o castigarà, i davant dels homes no solament quedarà deshonrat, sinó que fins fa poc se’l tenia per delinqüent i castigava penalment. Això és precisament el contingut del segon dels deu manaments de la Llei mosaica (Èxode 20,7; Deuteronomi 5,11), “no pronunciaràs el nom de Déu en va i no faràs fals testimoni car Déu no deixa impune qui ho fa”. Manament que segons l’Evangeli (Mateu 5, 33-37) Jesús evoca dient: “Sabeu encara el que es va dir als antics (llei mosaica), no perjuraràs i compliràs el jurament que has fet” (més avall em tornaré a referir a aquesta citació de Mateu). El jurament pressuposa doncs intrínsecament la fe en Déu i en el seu eventual càstig. El jurament en l’esfera política i civil és fruit de la cultura cristiana que paradoxalment contravé frontalment l’ensenyament de Jesucrist, expressat en aquell compendi de la doctrina evangèlica cristiana que és el Sermó de la muntanya que evocava suara: “Sabeu encara que es va dir als antics no perjuraràs i compliràs el jurament que has fet. Jo també us dic: res de jurar! En absolut! Ni pel cel, perquè és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell pels seus peus, ni per Jerusalem, perquè és la ciutat del gran Rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè no pots tornar blanc o negre ni un sol cabell teu. Simplement digueu sí quan és sí i no quan és no. El que passa d’aquí ve del Maligne” (l’Evangeli condemna allò que l’església ha inspirat a la societat occidental…). Puix el jurament és intrínsecament religiós, d’ençà un temps hom s’ha adonat que demanar el jurament pressuposava que aquell que l’havia de fer era creient (en el nostre cas cristià practicant), per qual cosa es podia vulnerar la llibertat de consciència d’aquell a qui s’obligava jurar tot i que podia no ser creient. Per això es va imaginar l’alternativa de donar-li la possibilitat de prometre. Mentre l’incompliment de la promesa no comporta sanció de perjuri, sinó la de la pèrdua de l’honor, la sanció de l’incompliment del jurament és incórrer en un pecat contra Déu i fins i tot abans significava la comissió del delicte de perjuri. En realitat, però, avui en ambdós casos, a la pràctica, l’única sanció que pot rebre l’incomplidor és la que eventualment correspongui al tipus penal o administratiu de la infracció amb la qual ha trencat l’engatjament si n’hi ha de prevista en la llei. El fet d’obrir aquesta alternativa, jurament per als creients, promesa per als no creients o per als que no volen públicament mostrar-se com a tals, pot semblar un avenç en el sentit de preservar la llibertat de consciència. Però sota l’aparença d’un avenç i una preservació de la llibertat, en realitat vulnera la mateixa llibertat de consciència en el sentit que no solament hom ha de ser lliure de tenir una creença religiosa, filosòfica, etcètera, o no tenir-ne cap, sinó que no ha de ser obligat a manifestar explícitament o implícita tal o tal altra creença o absència de creença. Ningú no ha de ser posat públicament –ni privadament– en la situació d’haver de declarar si té una o altra creença, o cap, i si vol o no manifestar-la, si no té cap creença i la vol o no manifestar públicament. El simple fet de donar l’alternativa de jurar o de prometre i l’obligació d’haver de fer una o altra cosa, altrament no es pot accedir al càrrec, vulnera els dret fonamentals i en particular l’article 11 de la Constitució andorrana: “Ningú no pot ésser obligat a declarar o manifestar-se sobre la seva ideologia, religió o creences.”

LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”

En el temps de La Trinca, com sabeu, era ben viva la censura. Per això s’havien d’espavilar per dir certes coses fent revolts i metàfores. Com que el feixisme encara cuejava i, per al·lusió, algú s´hi podia sentir identificat, van haver de fer una cançó amb el títol LA FAIXAon deia que La faixa està de rebaixa,no se’ls veu gaire optimistes aquells fabricants de faixes, altrament dits: faixistes”.

I la causa de tot plegat era perquè perdien pistonada pel fet que ens acostàvem a Europa. “Que tant acostar-se a Europa!, que tant canviar de “jaquetes”!. Si no vetllem pel negoci, anirem a fer punyetes. Doncs, fent números, he vist, que si segueix anant de baixa caldrà tornar a dir al país: O faixa… o caixa!”.

Però aquesta Europa no és el que tots pensàvem que seria i ara més aviat sembla que es vulgui tornar cau i refugi de feixistes. Sembla que tornen a guanyar terreny els fabricant de faixes. Perquè gent com aquests de Vox si no els considerem ultradreta feixista, què són? Són només populistes a la manera espanyola, com diu algú?. Em sembla que no hem de badar més, i encara menys si tenim en compte l’auge d’aquest tipus de forces a Europa, on veiem que l’ultradreta segueix gaudint de molt bona salut i posa en escac i mat l’antic projecte europeu. Aquests tipus de partits podem denominar-los com vulguem i,tot i que en realitat són força heterogenis, tenen una cosa en comú: són partits populistes, euroescèptics, racistes i d’extrema dreta. Segons un estudi que s’ha fet, actualment l’extrema dreta és present en 17 parlaments de la UE. En 7 països han entrat ja a l’executiu o li donen suport des de fora. En 2 governen en solitari… Tenim Hongria amb el primer ministre Viktor Orbán com a gran referent. A Polonia hi tenim el partit ultradretà Llei i Justícia que governa en solitari. Tenim Matteo Salvini a Itàlia. Tenimla líder Marine Le Pen del Front Nacional a França, un dels rostres més coneguts de l’ultradreta europea. A Àustria l’islamòfob i euroescèptic Partit de la Llibertat(FPÖ) també té molt èxit. A AlemanyaAlternativa per Alemanya(AfD). A Holanda el Partit de la Llibertat de l’islamòfob i euròfob Geert Wilders. A Grècia el partit neonazi i molt violent Alba DauradaI aquí tenim a VOX que va obrint forat poc a poc i al que els partits tradicionals li fan reverències i els deixem ser acusació particular en judicis. I potser encara ens en deixem algun…

Ja els tenim aquí. És el feixisme sense complexos i a pit descobert. I alerta, que no són només aquells vells nostàlgics que no han deixat mai d’aixecar el braç amb la salutació feixista i de besar la “rojigualda”. No, no són ells sols. Molts -cada cop més- són joves. És una nova generació de feixistes que no van conèixer directament aquell passat però en senten nostàlgia perquè volen un tipus de societat sense emigrants, sense maricons, sense dones emancipades; diuen que volen més ordre i llei (i no cal dir que volen rei). Joves que fan servir la violència sense cap mena d’escrúpols contra aquells que no pensen com ells. Caps buits, cossos plens d’asteroides i cors plens d’odi. No, no són els de sempre. Si per cas, els de sempre els donen ales i els defensen des dels tribunals. Quant jutges no queden encara d’aquesta ideologia? Aquí, com podem veure, no ‘ha fet net i aquests joves són els seus hereus i són una nova generació que ens portarà a la ruïna si no vigilem. Són intolerants i amb idees criminals. Si cal sortir a treure estelades de nit ben armats amb pals de beisbol, surten. Si cal sortir a caçar persones independentistes, surten. Si cal caçar gais o lesbianes, els cacen. I cada cop més protegits per la llei. Una vergonya, en definitiva, en una societat que es proclama democràtica!

No siguem ingenus. No són els de sempre i són tan perillosos com aquells venedors de faixes dels que parlava La Trinca si la societat no fa alguna cosa i si entre tots no fem algun pas més. Quedem avisats.

EL PES DEL PASSAT

T

Un dels més grans problemes que té un país és la divisió en fronts. Aquí tenim partits polítics que han tingut molta cura i han posat molts esforços (i diners) en dividir la societat catalana i, de retruc, l’espanyola. Van començar aquí i ara continuaran la feina a Andalusia amb el nou govern d’extrema dreta (PP, Cs i VOX) que han fet; una extrema dreta que sap fer molt bé aquesta mena de feines brutes amb diners encara més opacs i bruts. A més, ara se senten encoratjats perquè sembla que els ve el vent a favor a molts llocs del món. Deu tocar això ara per allò que en diuen la llei de pèndol… 

Quan en un país una meitat de la població creu que el principal obstacle per al progrés és l’altra meitat, i aquesta pensa, al seu torn, el mateix de l’altra, aquest país té problemes. Quan hom es posa a analitzar quins són els eixos sobre els quals es defineix aquesta divisió és fàcil extraviar-se. Algú ha parlat del tema de les ideologies com a eix de la divisió. Crec que el problema no està tant en el tema ideològic com en l’històric o, si es vol, el cronològic: el pes de l’ahir, el pes del passat.

Al nostre país hi són presents totes les divisions habituals de les societats: entre rics i pobres, joves i vells, ciutat i camp … A totes elles cal reconèixer-les, no dissimular-les i enfrontar-les permanentment perquè sempre hi haurà joves i vells, rics i pobres (el que no hauria de passar és que els pobres siguin sempre els mateixos i els rics també). Però crec que l’eix que separa els ciutadans d’avui circula per sota de totes aquestes categories visibles esmentades habitualment: se situa en les coordenades del temps, el temps real i el temps mític. Hi ha, a grans trets, una meitat (de ciutadans, d’intel·lectuals, polítics, empresaris, periodistes, etc.) que creu -sembla que hi ha un tema de fe en l’assumpte aquest- que s’ha de tornar a ser com érem. Hi ha encara molta nostàlgia del franquisme com es pot comprovar aquests dies.

L’altra meitat pensa que del passat cal aprendre’n però no copiar i que el futur no s’ha de buscar en el passat. Per a uns el país ideal, aquell que ha de ser, és el que va ser (en un passat mític). Per a altres això és justament el fre. El quid de l’assumpte no està en seguir tancats a les pinacoteques sinó a sortir a pintar paisatges nous.

Estem en un moment en què hem de decidir entre un país (Espanya i també Catalunya) que no vol morir i un país que cerca néixer. Les discussions i els estires i arronses que s’entrecreuen en la superfície visible i quotidiana oculten (o revelen si es mira amb atenció) la divisió de fons. Es tracta d’una divisió i un enfrontament històrics entre Espanya i Catalunya que fa anys i panys que dura. En les pròximes eleccions (que en venen unes quantes) veurem que es disputaran sobre el mateix eix, amb uns que votaran per un passat que no volen perdre passi el que passi i uns altres votaran per deixar enrere el que ja va passar. 

PREMIAR ELS DOLENTS?

Hem arribat a un punt que sembla que ens agrada premiar els dolents. I quan parlo de dolents, vull dir els dolents en tots els ordres, tan en els personals com els professionals. A la vida de cada dia hi trobem polítics, funcionaris, metges, mecànics o mestres bons i dolents perquè tots ells, amagats darrere d’una professió, d’un títol o d’una façana social hi ha una persona que és pare, fill, germà, amic, etc. És, abans de tot, persona. A la vida de cada dia, en definitiva, hi trobem bones i males persones que fan bé o malament la seva feina i que van per la vida mirant d’ajudar al proïsme o mirant de trepitjar caps sense miraments de cap classe. Hi ha persones que són sensibles amb els altres, procuren molestar el menys possible, estan sempre disposats a donar una mà. I en trobem d’altres que sembla que visquin en una selva i, per tant, la seva llei és la de la selva. Aquesta és la pura realitat.

Serveixi aquesta introducció per mirar de respondre una pregunta que moltes vegades em faig: serveix d’alguna cosa ser bona persona? La nostra societat premia prou les bones persones i castiga prou les dolentes? I la conclusió que en trec és que no som prou justos. I per això tenim una societat en molts aspectes malalta, que no funciona tal com hauria de funcionar i sembla que ningú hi vulgui o hi pugui posar remei. Els jutges -que haurien de ser els que vetllessin perquè les coses es fessin ben fetes i els que haurien d’aplicar lleis justes i amb criteris coherents amb el sentit comú-, veiem que en molts casos són els primers que no respecten l’esperit de la llei. Els polítics són uns altres que el poble tria per tal que vetllin pel bé comú i, a l’hora de la veritat, veiem que miren més pels seus interessos i pels interessos dels poderosos que no pas pels dels més febles i més necessitats de la societat. Només cal mirar en què queden la majoria de promeses que fan en campanya electoral. Diuen que de prometre ningú no es fa pobre, i a fe de Déu que és veritat!, perquè no fan res més que prometre a tothom i en cada moment. Què hi ve a fer avui a Barcelona Pedro Sánchez? Doncs, ras i curt, a prometre milions i més milions per als catalans (perquè ara ens necessita), però que tots sabem que no arribaran mai, com no es van complir mai les promeses fetes per altres governs de Madrid en èpoques anteriors. Mals governants i jo diria que mala gent. I si voleu que no sigui tan radical, mals professionals; molt mals polítics.

Deia Howard Gardner -un entès en aquests temes- que perquè un professional tingui èxit ha de ser abans de res una bona persona. I no ho deia perquè sí, sinó que ho ha estudiat molt al llarg de la seva extensa carrera i amb estudis avalats per la Universitat de Harvard. I la conclusió que n’ha tret és que els millors professionals en tots els camps són persones excel·lents, compromeses i ètiques i que les males persones no aconseguiran mai fites d’excel·lència perquè els falta la cosa més important: l’ètica. Una bona persona és aquella que actua amb integritat i seguint determinats principis ètics i demostrant coherència entre el que diu i el que fa. En aquest sentit, podria aportar una experiència personal de fa ben pocs dies: la meva dona va haver d’anar a la Seguretat Social perquè necessitava un certificat de jubilació per rescatar un pla de pensions. Vam fer un viatge inútil a l’oficina de Tàrrega perquè una funcionària ens va dir que no ens el podia fer, sense donar-nos explicacions de cap mena i amb una atenció més aviat escassa (per no dir-ho d’una altra manera). Quan vam tornar al banc i els ho vam explicar van quedar una mica sorpresos i ens van dir que sí que ens el podien fer i que ens l’havien de fer. Llavors vam demanar hora a l’oficina de Balaguer i allà tot va ser bona atenció, totes les explicacions que vam necessitar i vam sortir-ne amb el certificat que necessitàvem.

Un bon professional és capaç de dialogar, posar-se al lloc de l’altre, veure les seves necessitats i procurar buscar les solucions més adequades en cada circumstància. Si no som capaços de premiar el bon professional i castigar el dolent, no farem mai un país millor i, en definitiva, una societat millor i més justa, que és al que aspirem una bona part de catalans quan parlem i volem l’independència del nostre país. Aspirem a marxar d’un Estat corrupte per fer-ne un altre de millor. Ni més ni menys.

Altruisme

Poc temps després d’haver complert 70 anys vaig rebre una carta del BANC DE SANG I TEIXITS agraint-me tots els anys que he estat donant i fent-me l’honor d’adjuntar-hi un carnet on diu que sóc «Donant per sempre».
Vaig donar sang per primera vegada quan tenia 20 anys i vaig ver un curset de socorrisme amb la Creu Roja. Va ser llavors que em van fer prendre consciència de l’important i necessari que és donar sang. És un acte d’altruisme, de generositat, de filantropia, d’humanitarisme o de la manera que millor vulgueu qualificar-ho. Però també és cert que donar sang o teixits, donar òrgans, col·laborar amb alguna ONG o qualsevol altre acte d’aquest tipus fa que psicològicament ens sentim bé a causa de les conseqüències positives que ens aporten aquests actes. I potser hi trobem també una mica d’egoisme, tot pensant que potser un dia necessitarem nosaltres de la solidaritat dels altres i que ens agradaria que llavors ens ajudessin.
Sigui com sigui, m’ha arribat el moment de deixar de donar sang perquè a partir dels 70 anys ja no se’n pot donar. Però tots podem donar alguna cosa a la societat de forma gratuïta i generosa i d’aquesta manera també col·laborarem a que el món sigui una mica millor, no us sembla?
Per això crec que és adient un text del monjo de Montserrat, SERGI D’ASSÍS que he trobat al seu blog LA FONT DE GRECCIO i que diu així:
«Els del Barça en donen als del Madrid, i viceversa. I els de l’Espanyol i el Girona també!
Els vegetarians en donen als carnívors, i aquests en reben dels vegans.
Els dretans en donen als esquerrans, i viceversa.
Els unionistes en donen als independentistes, i aquests en donen i en reben dels qui no volen saber res de tot això.
Els creients en donen als agnòstics, que també en reben dels ateus.
Els heterosexuals en donen als homosexuals, i viceversa.
Els qui estan a l’atur en donen als qui tenen feina, i viceversa.
Les dones en donen als homes, i els grans als joves.
Els blancs en donen als negres, i viceversa.
Els revolucionaris en donen als qui no canviarien mai res.

I així podríem seguir i seguir. I no em digueu que hi falta res, o que l’ordre podria ser diferent, perquè evidentment és clar que sí. I és que a l’hora d’un gest com el de donar sang hi podeu veure moltes més combinacions i col·lectius possibles.
No hi val si un és així o aixà. Només val la humanitat, la consciència que tots formem part d’aquesta família humana i la generositat d’aquell qui la dona perquè serveixi a qui en tingui més necessitat.

Ho vaig pensar fa uns dies anant a donar sang. Com fan alguns que pengen la foto donant-ne, penso que és bo que ho compartim per encoratjar-nos mútuament a anar-ho fent.


Donar sang és un gest amb un missatge molt potent: volem el bé de tota persona que ho necessiti, sigui qui sigui. I com nosaltres, n’hi ha moltíssims que pensen i fan el mateix. I ens ho hem de dir. Que prou coses negatives hi ha, ens hem de dir també les positives».

L’ou de la serp


Explica Daniel Closa, doctor en biologia, que els ous de les serps tenen una característica especial: podem veure a contrallum l’interior de l’ou. Això és degut a que la closca dels ous de serp no està mineralitzada com en el cas de les aus. Això fa que siguin molt més prims i flexibles. En realitat es pot observar com, a mida que l’embrió de la serp va creixent a l’interior, l’ou es va fent més gran ja que la membrana que el forma permet un cert grau d’estirament.

L’ou de la serp” és també el títol d’una pel·lícula d’Igman Berman que va ser molt popular allà als anys 70 i principis dels 80. L’acció se situa en l’Alemanya dels anys 20, quan els moviments socials que acabarien donant lloc al nazisme s’estaven gestant però ningú hi parava massa atenció. Hi ha una frase al film en què un dels personatges, el Dr. Vergerus, ho esmenta metafòricament: “Qualsevol pot veure el futur; és com un ou de serp. A través de la fina membrana es pot distingir un rèptil ja format”. Ens recorda això que ignorar els primers rebrots del feixisme (en aquell cas del nazisme) és una actitud profundament estúpida…, a no ser que siguis d’aquells que ja elsva bé que la serp torni a sortir de l’ou. A través de la closca transparent de l’ou de la serppodem anar veient la gestació de la petita serpeta insignificant que arriba a resultar graciosa i fins i tot pot arribar a inspirar compassió. Per això, ens costa tant destruir-la en aquesta fase i impedir el seu naixement. Però un cop es produeix l’eclosió i surt de l’ou, ja és massa tard, el mal ja està fet i ningú pot aturar-lo, i el seu poder de destrucció va creixent.
M’ha fet pensar en aquesta pel·lícula -que vaig veure fa molts anys- el que està passant ara a Espanya i especialment això que han fet el PP, PSOE i Ciudadanos aplicant el 155 de la manera més barroera possible a Catalunya. Les actuacions indiscriminades del PP -amb la col·laboració inestimable de jutges, fiscals, policia, mitjans de comunicació, etc.- contra tot allò que pugui fer olor d’independentisme és l’inici d’un retallament de drets i llibertats que no sabem on pot acabar i que fa tot el tuf d’autèntic autoritarisme i que, com un ou de serp qualsevol, pot derivar clarament cap a un feixisme made in Spain. Una cosa semblant ja està passant també a altres llocs d’Europa, d’aquesta Europa de la que ens n’haurem d’avergonyir si segueix per aquest camí i algú no hi posa remei.
El nazisme va néixer per la combinació d’una sèrie de causes que es van donar totes alhora.A Europa han començat a sonar alarmes i es comença a observar actituds xenòfobes, racistes i intolerants pròpies de l’extrema dreta. Actituds que són com un ou de serp que alguns es miren amb indiferència i fins i tot amb una mica de simpatia. De tant en tant es pot llegir o escoltar opinions de gent que diries que és assenyada, però que no difereix gaire d’actituds clarament feixistes: «els estrangers no hi han de fer res aquí; no hem d’acollir refugiats perquè ja tenim prou problemes a casa nostra». Els pobres i desgraciats no hi han de fer res en aquesta societat i són considerats els nostres enemics que hem d’amagar, empresonar o deportar sense cap tipus de remordiment». Sembla que Europa no en vulgui fer cas i anem tolerant cada dia com la cosa més normal que els carrers s’omplin d’elements d’extrema dreta que es creuen amb dret a tot perquè les policies cada dia els toleren més coses. És com una combinació de virus infecciosos que, si ataquen tots a l’hora aquest cos debilitat que s’ha tornat Europa pot acabar tot molt malament: depressió econòmica i social,atur, por generalitzada a la immigració, indiferència creixent davant la injustícia i cada cop menys valor per la defensa dels drets humans, etc. pot ser un còctel molt explosiu que després no podrem aturar.
Els que creiem en la democràcia, en la no-violència, en els drets humans em sembla que aviat estarem en inferioritat de condicions. De moment veiem líders socials i polítics catalans a la presó, que clarament no hi haurien de ser; i, en canvi, gent corrupta fins al moll de l’os que hi hauria de ser campant tan alegrement i fent el fatxenda tan tranquils. És el món al revés.

CONTRA EL PODER

Els imperis necessiten dictadors que imposin tots els mitjans al seu abast per aconseguir el poder, per seguir ostentant-lo de la manera que sigui i, si és possible, augmentar-lo. Si no ho aconsegueixen, desapareixen. Ho han fet històricament tots elsgrans imperis i segueixen fent-ho actualment. Abans ho aconseguien amb guerres violentes i ara miren d’aconseguir-ho de forma més refinada. Però la finalitat és la mateixa: aconseguir el guany econòmic basant-se en el robatori dels recursos naturals i la imposició de persones i polítiques que procurin l’estabilitat del sistema. Si convé matar, maten, Si els cal fer feina bruta, la fan. Si convé emprar la violència, s’empra. Si convé posar dictadors o personatges-titella per oprimir el poble, es posen.

Els pobles, al llarg de la història, prou han mirat de defensar-se com han pogut, però els grans imperis tenen molta força, sigui amb les armes o amb els diners. El filòsof polític Sheldon Wolinanomena aquests grans imperis econòmics «sistema de totalitarisme invertit». No és pas el totalitarisme clàssic: no s’expressa a través d’un demagog o un líder carismàtic, sinó que ho fa a través de l’anonimat de l’Estat corporatiu. En un règim totalitari clàssic hi ha un partit que enderroca una estructura en descomposició i la reemplaça amb una altra estructura. En el totalitarisme invertit tenim forces corporatives que es presenten com a lleials a la Constitució, a la política electoral, i fan servir la iconografia i el llenguatge del patriotisme clàssic, però que internament s’han apoderat de tots els fils del poder, deixant la ciutadania impotent. En poques paraules, duen a terme cops d’Estat en càmera lenta i dissimuladament.

Dins del sistema polític clàssic imperant no hi ha manera de votar en contra dels interessos de les grans corporacions i del capital. Cap governant i cap partit tradicional desafiarà aquests interessos i el ciutadà es veu impotent davant d’això. I precisament perquè el ciutadà és ara impotent, estem veient una canibalització dels diferents països (fins i tot a Europa i als països més rics) i podem comprovar com la distància entre rics i pobres es fa cada cop més gran. A mesura que els sindicats es desmantellen i perden força, desapareixen els mecanismes mitjançant els quals es defensa la ciutadania i la classe obrera. La societat s’està convertint en una tirania oligàrquica, en la qual un petit percentatge controla la riquesa i el poder, i escriu les seves pròpies lleis i regulacions.

Veiem com els Estats ens lliguen cada dia més curt i tracten de posar els mitjans necessaris per negar-nos poder entendre què està passant. Ho podem veure amb la persecució a Bradley Manning o Julian Assange de Wikileaks. Ho podem veure amb lleis que permeten registres telefònics. Ho veiem amb l’ús de lleis que permeten l’espionatge contra aquells que volen destapar els escàndols governamentals. Ho veiem amb l’ús indiscriminat d’allò que comunament en diem «clavegueres de l’ Estat», amb les punxades telefòniques sense ordre judicial, les escoltes a desenes de milions de ciutadans o el seguiment il·legal de persones.

Una altra cosa molt greu -i que ho agreuja tot plegat- és el queanomenem la “traïció dels intel·lectuals” i mitjans de comunicació. Els intel·lectuals s’han venut, com s’han venut molts diaris i molts periodistes. Han trobat maneres de posar el seu talent al servei de l’Estat perquè aquest es cuida bé d’omplir-los la menjadora cada matí i ells, obedients, s’hi amorren vergonyosament cada matí i no s’atreveixen a desafiar les estructures de poder. Els grans mitjans estan completament corporativitzats i controlen allò que els ciutadans veuen i escolten, i imposen de manera molt efectiva l’opinió esbiaixada que al govern de torn i al poder econòmic li interessa. I qui s’atreveix a parlar obertament sobre les estructures de poder i desafia la manera com estan construïdes aquestes estructures, i desafia el crim i les activitats il·lícites a escala corporativa, es converteix en un pària. El treuen del sistema i fan per manera que la seva veu no es torni a escoltar o quedi reduïda a la mínima expressió. L’Estat és molt poderós i té molts mitjans per fer-ho.

I quina esperança ens queda als pobres ciutadans que creiem que les coses han de canviar? Doncs ens queda l’esperança que en algun moment la gent se n’adonarà del que està succeint i sortiran moviments i formes noves de resistència contra aquestes situacions asfixiants. I una de les poques coses que ens quedarà seran imaginatives formes de protesta ciutadana i la desobediència civil. Això és tot. A menys que reconstruïm moviments que desafiïn les estructures de poder, estem perduts.

BENVINGUT SETEMBRE

Ja hem encetat el mes de setembre, el mes que tot sembla reviure i recomençar després de la calor de l’estiu. Anys enrere, el mes d’agost era un temps més quiet que els morts del cementiri.Tothom feia vacances i totes les activitats es paraven. La calor ho paralitzava tot, les empreses posaven el cartellet de «Tancat per vacances» i no calia que esperessis que et servissin si necessitaves alguna cosa amb urgència. Tota l’activitat es concentrava a les platges i als llocs turístics. Fins al setembre, no calia esperar res de res. Anys enrere s’havia fet comú parlar del Ferragosto, una festa italiana que se celebra a mig agost i que originàriament estava relacionada amb la celebració, a mitjan estiu, del final de la feina al camp, sobretot la sega. Aquesta festa se celebrava a l’Imperi Romà en honor dels déus, sobretot Diana, i del cicle de la fertilitat i la maduració. L’actual nom italià de ferragosto deriva del seu nom en llatí, Feriae Augusti(festes d’August).
A poc a poc em fa la impressió que les coses han anat canviant i, potser degut a la crisi d’aquests anys i no cal dir que també gràcies als aires condicionats, l’activitat comercial ja no es paralitza tant i moltes empreses procuren que el personal faci torns per no haver de tancar tants dies. La pela és la pela, i no pas només a Catalunya…
De fet, els mesos de juliol i agost en algunes latituds són mesos durs i cruels per aquells que han de treballar al sol. A les altes temperatures se li suma una espècie de narcolèpsia profunda i massiva. La vida es torna lenta i somorta, com una espècie de líquid pastós, dens i calent. Els telèfons no responen. La gent, tot i fer vacances, es torna molt més irritable, maleeix el clima, les aglomeracions i el mal servei que inevitablement acompanya la massificació. Els que poden, tanquen les cases, connecten l’alarma per uns dies, tot pregant Déu que mentre són a fora no hi entri cap okupa -perquè ja sabem tots els problemes que ens comportaria- i marxen esperitats cap a la casa de la muntanya, la de la platja o a fer algun viatge d’aquest baratets que cada cop més sovint ofereixen les agències de viatges.
L’estiu és una època prou bonica per descansar. I necessària. Però si tenim segons quin tipus de necessitat, feina rai per solucionar-la… L’excusa inevitable és sempre la mateixa: «No veus que som a l’estiu!». A l’estiu sembla que es pugui justificar millor si alguna cosa no va bé. Durant aquest temps no demanis cap professional. Tots et diran què coi és això d’esperar que t’arreglin alguna cosa que s’ha espatllat. «Què no pots esperar al setembre?», et diran… És com una espècie de virus que l’únic tractament que té consisteix a esperar que passi o bé combatre’l a base de cerveses fresques, molta ombra, un bon ventilador i molta paciència.
Per a molts -tot i que ens costa confessar-ho-, el mes de setembre es torna com una espècie de meta, el mes de l’any més desitjat i anhelat pels pares -i molts padrins- que ja comencen a estar tips d’haver d’aguantar les criatures les vint-i-quatre hores del dia i ja estan delerosos de que comencin els col·legis, les llars d’infants i els instituts. Si ens hi fixem una mica, aquests darrers dies d’estiu ja començarem a veure cues als supermercats que, llestos com són, fan ofertes d’articles escolars de tota mena. Hi veureu moltes mares com trien i trien compulsivament roba i estris pel col·legi dels fills i van posant-se a punt per la rentrée.És com si tota la vida s’anés posant a lloc i tot s’anés posant a punt per la vida rutinària. Tot anirà tornant a poc a poc al seu lloc. Tot tornarà a ser com sempre.
Benvingut setembre.