Telepredicador Pedro Sánchez

Alguna vegada us he parlat del blog de l’ÀLEX RIBES que porta per títol “SOCIETAT ANÒNIMA”. Jo el tinc catalogat en el meu blog en l’apartat de “blogs interessants”. El llegeixo sovint perquè està molt ben escrit i diu les coses -a vegades molt serioses- amb una barreja d’ironia i amb molt sentit d’humor. Davant del fosc panorama que ens toca viure  i després d’haver aquest telepredicador que té com a president aquesta espanya més folklòrica que res més, va escriure aquest apunt que copio a continuació i que trobo que val la pena llegir.

———————————————————————

Diari d’un confinat. Capítol 2

ETI5QKgXgAAW1lV

Estimado, o no, Pedro Sánchez:

Ya sé que esperar inteligencia en algunos políticos es como esperar que el rey nos diga en qué trabaja. Sin embargo, abandonada la esperanza de que la política solucione muchos problemas, que al final acaba solucionando la sociedad civil (especialmente la clase trabajadora), lo que exijo es no tener (como afirma muy bien Antonio Baños) un gobierno gilipollas. Tu discurso de ayer fue lo más patético, demagógico e insultante que la historia de esta “democracia avanzada” nos ha regalado en las últimas décadas. Salió más veces la palabra España que la palabra coronavirus, afirmaste que en una pandemia “no hay territorios” (what the fuck?), no cierras el mayor foco de contagio que es Madrid porque prefieres “una, grande y contagiada”, soltaste una larga parrafada final que se acabó aplaudiendo desde VOX porque te has cargado la poca autonomía de las comunidades llamadas autónomas por algo, te empeñaste en demostrar que la Constitución es un libro mágico que acaba con las crisis sanitarias y, para redondear la mierdinoche, después de hacer acto de aparición con cara de tipo aguantándose la diarrea en un terremoto, nos enteramos de que tu mujer dió positivo en coronavirus, lo que te deberá llevar, supongo, a guardar cuarentena y a convertirte en el primer presidente youtuber de este país de pandereta. Puta vida, nene.

Y hoy, para dar inicio a la quincena fantástica del nacionalismo español curavirus, lanzas la campaña “Este virus, lo paramos unidos”. No, cariño, lo paramos separados. Por eso estamos todos en nuestras casas viendo pasar el tiempo; por eso muchos esperamos que se cierren aeropuertos, puertos y carreteras (excepto para garantizar servicios y productos básicos); por eso muchos queremos que nuestros gobiernos autonómicos tengan todo el poder para proteger a los ciudadanos de sus comunidades porque son los que conocen mejor el territorio y sus sistemas sanitarios y por eso queremos que se aisle a Madrid o a Catalunya. Separados, genio de la sanidad. Separados. ¿Unidos? ¿En qué? ¿En compartir una pandemia hasta que al puto coronavirus se le ponga cara de folclórica? ¡Qué vergüenza!

UNA NOIA AVORRIDA

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…

ATMOSFERA IRRESPIRABLE

L’aire s’ha tornat irrespirable

en aquesta terra que crema per dins i per fora.

Cremen els boscos. I amb ells

es cremen les llibertats,

massa esperances

i tantes i tantes il·lusions compartides.

Veiem com s’estan encadenant

les paraules i els pensaments,

les llibertats i els anhels

i com s’estan engarjolant persones íntegres

i somnis que es començaven a fer realitat.

Cada dia ens toca respirar aire irrespirable,

ens hem d’empassar mentides podrides

i hem d’escoltar veredictes de negres togues

repetint sempre les mateixes podrides falsedats.

Entretant, alguns han hagut de baixar foscos esglaons

cap a obscures cel·les carceràries;

Entretant, alguns han de beure l’agre licor de exili;

i a tots ens toca mastegar la ració diària de mentides

mentre se’ns crema aquesta terra per dins i per fora.

Ens crema l’ànima tanta mentida,

tanta falsedat i tanta porqueria televisada i escrita.

Vivim dins d’una bassa d’aigües corruptes

i enyorem l’aire una mica més pur,

les esperances i lluites d’altres temps passats.

Ens toca viure en una terra cremada

on tot se’ns torna fosc i sense esperança,

on els que haurien d’agermanar-se per fer el mateix camí

es barallen per un trist plat de llenties.

Encara haurem de seguir aixafant terra cremada

i els peus se’ns seguiran embrutant una vegada més

d’aquesta pols negra i ofendosa que ho impregna tot

mentre anem fent camí.

Encara ens haurem d’empassar a glopades infinites

aquest aire enrarit que ens paralitza els pulmons,

que ens tempta a parar de caminar

i ens paralitza les cames i el cor.

Però cal seguir, amics, cal persistir

tot i aquest aire irrespirable.

DE LA PRESÓ SE’N SURT, DEL FONS DEL MAR NO

El fundador d’Open Arms, Òscar Camps, es va dirigir el dissabte passat a l’illa italiana de Sicília per embarcar a l’Open Arms‘. Vol assumir tota la responsabilitat per tal de protegir al capità en el cas que passi el que va passat a Itàlia amb la capitana del “Sea Watch”, que la van detenir per desembarcar emigrants recollits a alta mar. Camps no té por de les amenaces de Salvini i ha dit una frase molt valenta:“De la presó se’n surt, del fons del mar no”. Diu que la frase li va dir la seva mare i ell se l’ha feta seva i se l’ha cregut. A vegades cal prendre decisions valentes a la vida, decisions que els complicaran la vida i que els poden dur a la presó. Decisions que, malauradament, no tots som capaços de prendre i que jo admiro molt i aplaudeixo.

Camps explica que després de sis mesos bloquejats per la prohibició de sortir a aigües internacionals per a operacions de rescat, no pot quedar-se més temps parat davant el que està succeint a la Mediterrània Central. “No pot ser. No em puc quedar parat. Ho sento en l’ànima. Sóc pare de família. Sóc el director d’una organització humanitària que protegeix la vida humana al mar. Tinc uns principis i en aquest moment preferiria estar en la posició de la capitana de l’ ‘Sea Watch’. El fundador d’Open Arms assenyala que “obeir no porta a res més que a la mort de persones”. Però també carrega contra “la complicitat passiva dels presidents dels 28 governs de la Unió Europea perquè no han deixat una altra alternativa”.

Després de llegir aquestes paraules només puc dir el que deia Santiago Agrelo, un dels pocs bisbes valents que hi havia a Espanya (ja no hi és perquè s’acaba de jubilar): “Voldria ser cadascun dels emigrants que heu rescatat, el pare i la mare de cada un d’ells, per si em fos possible resumir amb la paraula “gràcies” els sentiments de tots, l’abraçada que tots us donaríem”.

Fa massa temps que els polítics s’han apoderat dels drets humans, com si els parlaments fossin la font de la qual aquests drets procedeixen. Hem arribat al divorci entre política i drets fonamentals de les persones, entre política i justícia, entre política i consciència. I el pitjor és que una bona majoria d’aquests polítics es declaren cristians; llavors al crim s’afegeix l’escàndol, que no només arrabassa la vida dels pobres sinó que també arrabassa també la fe de molts cristians senzills i que no entenen res del que fan els que haurien de ser els seus representants i que no són res més que representants dels poders econòmics i dels interessos d’uns quants.

M’uneixo al lament del bisbe Agrelo i a la vergonya que sent amb les informacions i comentaris que va donar la COPE arrel d’una entrevista al ministre Marlaska. Vergonya per la informació de la ràdio que se suposa és de la Conferència Episcopal Espanyola i vergonya per la seva línia editorial que els bisbes espanyols no corregeixen tot i les crítiques que constantment se’ls fa. Vergonya per mantenir uns periodistes que no estan a l’alçada del que hauria de defensar una emissora de l’església. El ministre parlava d’unes màfies que no són res més que les seves filles; unes màfies que vostè, senyor ministre, manté i que no sé si també vostè se’n beneficia. Segurament que sí… No li puc demanar amor a la veritat ni compassió pels que moren. Només li demano una mica de vergonya i respecte per als que moren. I a la CEE ja no em queda res per demanar perquè he anat perdent la fe en aquesta CEE a mida que ella ha anat perdent la vergonya i el respecte pels drets humans. Perquè no sé si és directiva de la CEE que en els seus mitjans ni s’esmenti als emigrants que moren a la Mediterrània; o si és imposició dels periodistes que la CEE contracta i paga. El cas és que no en parlen. Els que s’ofeguen al Mediterrani no són membres de cap Govern, no són fills de Reis, ni de Presidents de Govern, ni de Ministres. Els que s’ofeguen no serveixen per a res més que per omplir telenotícies un parell de dies i com a carn de notícia i espectacle televisiu i radiofònic. Tenim els governs que ens mereixem, la premsa que ens mereixem, les cadenes que ens mereixem, la gàbia que ens mereixem. I els engalipadors de sempre continuaran exhibint el rosari a la mà i ofegant els fills de Déu en aigües deshumanitzades. I els hipòcrites de sempre continuaran exhibint una fe d’estampetes i banderes.

DELICTE DE PERJURI

†

En aquests temps de tant moviment polític i judicial ens hem atipat d’escoltar juraments i promeses per activa i per passiva. Al Suprem, al Senat, al Congrés, als Parlaments de diverses Comunitats Autònomes, als Ajuntaments… Tothom s’ha esforçat en jurar i prometre per mil coses diferents. Només ens faltava escoltar l’antic jurament: “Por Dios, por la Patria, por el Rey y por mi honor”, o alguna cosa semblant com la que es feia -i potser encara es fa- quan es jura la bandera. Amb tot el munt de fórmules tan diverses que hem escoltat se’n podria fer un llibre.

Moltíssima gent ha jurat o promès. Però gairebé ningú ha fet notar que entre tants juraments també hi ha hagut molts evidents perjuris -sobre tot al Suprem- que s’han emès sense cap mena de rubor i davant dels quals el Jutge Marchena,-tan primmirat com ha estat amb alguns i tan màniga ampla amb altres-, no ha dit ni mu. Perquè no em direu que era prou evident que molts testomonis cometien un greu delicte de perjuri si comparàvem el què declaraven davant del tribunal amb les imatges que van tenir prou cura d’amagar, però que es van difondre i es podien veure arreu. Cal recordar que el perjuri és aquell delicte comès per qui dóna un fals testimoniatge en un procés i que també el comet el qui, sense mancar substancialment a la veritat, l’altera amb inexactituds o el qui presenta testimonis falsos. I davant d’això jo em pregunto: És encara necessari el jurament o la promesa?. Són necessaris tants juraments i tantes promeses quan sabem bé que molts se’ls saltaran tan aviat com puguin i sense que els passi res?.

Llegia aquests dies que la Asociación de Docentes de Secundaria de Montevideo (ADES) de l’Uruguai han fet un comunicat on es demanava que se suprimís el jurament de la bandera que han de fer els nois i noies el primer any que entren a l’institut en aquell país “por ser un acto “militar y fascista”. Per una llei de l’any 1940 tots els ciutadans naturals o legals de l’Uruguai han de fer el jurament de fidelitat a la Bandera Nacional en un acte públic i solemne. No cal dir que la declaració d’aquest sindicat ha alçat un bona polseguera, com l’aixecaria aquí si ens plantegéssim alguna cosa semblant. Potser sí que seria bo preguntar-nos si encara tenen sentit aquest tipus de juraments en ple segle XXI; si es pot obligar a menors a un jurament amb totes les conseqüències que comporta; si s’ha d’obligar encara als càrrecs polítics a fer una cosa semblant sense que un jurament sigui contrari a la pròpia consciència… En fi, podria ser un bon punt de partida per fer-nos un munt de preguntes.

Preguntes i qüestionaments que també es fan a ANDORRA de fa temps quan han de jurar per prendre possessió els càrrecs electes. Vegeu, si no, aquest enllaç del DIARI D’ANDORRA: Presa de jurament, on l’autor diu: Sostinc aquí que el fet d’obligar a aquest jurament/promesa com a condició d’accedir al càrrec no té lloc de ser en els nostres procediments de dret públic, puix és contrari al dret fonamental de la llibertat de consciència inscrit en la nostra Constitució en el seu vessant de no ser obligat a fer pública la pròpia confessió o aconfessionalitat. El fet de jurar implica la creença per se en Déu i la pràctica religiosa. Sense que calgui fer aquí la història del jurament, tan vell com les religions, es pot definir com el fet d’invocar Déu posant-lo com a testimoni que és veritat el que hom diu o que de veritat es complirà allò a què hom s’engatja. Acceptant una doble sanció: si hom falseja la veritat o incompleix l’engatjament, Déu, a qui s’ha pres com a testimoni, ho jutjarà i/o castigarà, i davant dels homes no solament quedarà deshonrat, sinó que fins fa poc se’l tenia per delinqüent i castigava penalment. Això és precisament el contingut del segon dels deu manaments de la Llei mosaica (Èxode 20,7; Deuteronomi 5,11), “no pronunciaràs el nom de Déu en va i no faràs fals testimoni car Déu no deixa impune qui ho fa”. Manament que segons l’Evangeli (Mateu 5, 33-37) Jesús evoca dient: “Sabeu encara el que es va dir als antics (llei mosaica), no perjuraràs i compliràs el jurament que has fet” (més avall em tornaré a referir a aquesta citació de Mateu). El jurament pressuposa doncs intrínsecament la fe en Déu i en el seu eventual càstig. El jurament en l’esfera política i civil és fruit de la cultura cristiana que paradoxalment contravé frontalment l’ensenyament de Jesucrist, expressat en aquell compendi de la doctrina evangèlica cristiana que és el Sermó de la muntanya que evocava suara: “Sabeu encara que es va dir als antics no perjuraràs i compliràs el jurament que has fet. Jo també us dic: res de jurar! En absolut! Ni pel cel, perquè és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell pels seus peus, ni per Jerusalem, perquè és la ciutat del gran Rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè no pots tornar blanc o negre ni un sol cabell teu. Simplement digueu sí quan és sí i no quan és no. El que passa d’aquí ve del Maligne” (l’Evangeli condemna allò que l’església ha inspirat a la societat occidental…). Puix el jurament és intrínsecament religiós, d’ençà un temps hom s’ha adonat que demanar el jurament pressuposava que aquell que l’havia de fer era creient (en el nostre cas cristià practicant), per qual cosa es podia vulnerar la llibertat de consciència d’aquell a qui s’obligava jurar tot i que podia no ser creient. Per això es va imaginar l’alternativa de donar-li la possibilitat de prometre. Mentre l’incompliment de la promesa no comporta sanció de perjuri, sinó la de la pèrdua de l’honor, la sanció de l’incompliment del jurament és incórrer en un pecat contra Déu i fins i tot abans significava la comissió del delicte de perjuri. En realitat, però, avui en ambdós casos, a la pràctica, l’única sanció que pot rebre l’incomplidor és la que eventualment correspongui al tipus penal o administratiu de la infracció amb la qual ha trencat l’engatjament si n’hi ha de prevista en la llei. El fet d’obrir aquesta alternativa, jurament per als creients, promesa per als no creients o per als que no volen públicament mostrar-se com a tals, pot semblar un avenç en el sentit de preservar la llibertat de consciència. Però sota l’aparença d’un avenç i una preservació de la llibertat, en realitat vulnera la mateixa llibertat de consciència en el sentit que no solament hom ha de ser lliure de tenir una creença religiosa, filosòfica, etcètera, o no tenir-ne cap, sinó que no ha de ser obligat a manifestar explícitament o implícita tal o tal altra creença o absència de creença. Ningú no ha de ser posat públicament –ni privadament– en la situació d’haver de declarar si té una o altra creença, o cap, i si vol o no manifestar-la, si no té cap creença i la vol o no manifestar públicament. El simple fet de donar l’alternativa de jurar o de prometre i l’obligació d’haver de fer una o altra cosa, altrament no es pot accedir al càrrec, vulnera els dret fonamentals i en particular l’article 11 de la Constitució andorrana: “Ningú no pot ésser obligat a declarar o manifestar-se sobre la seva ideologia, religió o creences.”

LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”

En el temps de La Trinca, com sabeu, era ben viva la censura. Per això s’havien d’espavilar per dir certes coses fent revolts i metàfores. Com que el feixisme encara cuejava i, per al·lusió, algú s´hi podia sentir identificat, van haver de fer una cançó amb el títol LA FAIXAon deia que La faixa està de rebaixa,no se’ls veu gaire optimistes aquells fabricants de faixes, altrament dits: faixistes”.

I la causa de tot plegat era perquè perdien pistonada pel fet que ens acostàvem a Europa. “Que tant acostar-se a Europa!, que tant canviar de “jaquetes”!. Si no vetllem pel negoci, anirem a fer punyetes. Doncs, fent números, he vist, que si segueix anant de baixa caldrà tornar a dir al país: O faixa… o caixa!”.

Però aquesta Europa no és el que tots pensàvem que seria i ara més aviat sembla que es vulgui tornar cau i refugi de feixistes. Sembla que tornen a guanyar terreny els fabricant de faixes. Perquè gent com aquests de Vox si no els considerem ultradreta feixista, què són? Són només populistes a la manera espanyola, com diu algú?. Em sembla que no hem de badar més, i encara menys si tenim en compte l’auge d’aquest tipus de forces a Europa, on veiem que l’ultradreta segueix gaudint de molt bona salut i posa en escac i mat l’antic projecte europeu. Aquests tipus de partits podem denominar-los com vulguem i,tot i que en realitat són força heterogenis, tenen una cosa en comú: són partits populistes, euroescèptics, racistes i d’extrema dreta. Segons un estudi que s’ha fet, actualment l’extrema dreta és present en 17 parlaments de la UE. En 7 països han entrat ja a l’executiu o li donen suport des de fora. En 2 governen en solitari… Tenim Hongria amb el primer ministre Viktor Orbán com a gran referent. A Polonia hi tenim el partit ultradretà Llei i Justícia que governa en solitari. Tenim Matteo Salvini a Itàlia. Tenimla líder Marine Le Pen del Front Nacional a França, un dels rostres més coneguts de l’ultradreta europea. A Àustria l’islamòfob i euroescèptic Partit de la Llibertat(FPÖ) també té molt èxit. A AlemanyaAlternativa per Alemanya(AfD). A Holanda el Partit de la Llibertat de l’islamòfob i euròfob Geert Wilders. A Grècia el partit neonazi i molt violent Alba DauradaI aquí tenim a VOX que va obrint forat poc a poc i al que els partits tradicionals li fan reverències i els deixem ser acusació particular en judicis. I potser encara ens en deixem algun…

Ja els tenim aquí. És el feixisme sense complexos i a pit descobert. I alerta, que no són només aquells vells nostàlgics que no han deixat mai d’aixecar el braç amb la salutació feixista i de besar la “rojigualda”. No, no són ells sols. Molts -cada cop més- són joves. És una nova generació de feixistes que no van conèixer directament aquell passat però en senten nostàlgia perquè volen un tipus de societat sense emigrants, sense maricons, sense dones emancipades; diuen que volen més ordre i llei (i no cal dir que volen rei). Joves que fan servir la violència sense cap mena d’escrúpols contra aquells que no pensen com ells. Caps buits, cossos plens d’asteroides i cors plens d’odi. No, no són els de sempre. Si per cas, els de sempre els donen ales i els defensen des dels tribunals. Quant jutges no queden encara d’aquesta ideologia? Aquí, com podem veure, no ‘ha fet net i aquests joves són els seus hereus i són una nova generació que ens portarà a la ruïna si no vigilem. Són intolerants i amb idees criminals. Si cal sortir a treure estelades de nit ben armats amb pals de beisbol, surten. Si cal sortir a caçar persones independentistes, surten. Si cal caçar gais o lesbianes, els cacen. I cada cop més protegits per la llei. Una vergonya, en definitiva, en una societat que es proclama democràtica!

No siguem ingenus. No són els de sempre i són tan perillosos com aquells venedors de faixes dels que parlava La Trinca si la societat no fa alguna cosa i si entre tots no fem algun pas més. Quedem avisats.

EL PES DEL PASSAT

T

Un dels més grans problemes que té un país és la divisió en fronts. Aquí tenim partits polítics que han tingut molta cura i han posat molts esforços (i diners) en dividir la societat catalana i, de retruc, l’espanyola. Van començar aquí i ara continuaran la feina a Andalusia amb el nou govern d’extrema dreta (PP, Cs i VOX) que han fet; una extrema dreta que sap fer molt bé aquesta mena de feines brutes amb diners encara més opacs i bruts. A més, ara se senten encoratjats perquè sembla que els ve el vent a favor a molts llocs del món. Deu tocar això ara per allò que en diuen la llei de pèndol… 

Quan en un país una meitat de la població creu que el principal obstacle per al progrés és l’altra meitat, i aquesta pensa, al seu torn, el mateix de l’altra, aquest país té problemes. Quan hom es posa a analitzar quins són els eixos sobre els quals es defineix aquesta divisió és fàcil extraviar-se. Algú ha parlat del tema de les ideologies com a eix de la divisió. Crec que el problema no està tant en el tema ideològic com en l’històric o, si es vol, el cronològic: el pes de l’ahir, el pes del passat.

Al nostre país hi són presents totes les divisions habituals de les societats: entre rics i pobres, joves i vells, ciutat i camp … A totes elles cal reconèixer-les, no dissimular-les i enfrontar-les permanentment perquè sempre hi haurà joves i vells, rics i pobres (el que no hauria de passar és que els pobres siguin sempre els mateixos i els rics també). Però crec que l’eix que separa els ciutadans d’avui circula per sota de totes aquestes categories visibles esmentades habitualment: se situa en les coordenades del temps, el temps real i el temps mític. Hi ha, a grans trets, una meitat (de ciutadans, d’intel·lectuals, polítics, empresaris, periodistes, etc.) que creu -sembla que hi ha un tema de fe en l’assumpte aquest- que s’ha de tornar a ser com érem. Hi ha encara molta nostàlgia del franquisme com es pot comprovar aquests dies.

L’altra meitat pensa que del passat cal aprendre’n però no copiar i que el futur no s’ha de buscar en el passat. Per a uns el país ideal, aquell que ha de ser, és el que va ser (en un passat mític). Per a altres això és justament el fre. El quid de l’assumpte no està en seguir tancats a les pinacoteques sinó a sortir a pintar paisatges nous.

Estem en un moment en què hem de decidir entre un país (Espanya i també Catalunya) que no vol morir i un país que cerca néixer. Les discussions i els estires i arronses que s’entrecreuen en la superfície visible i quotidiana oculten (o revelen si es mira amb atenció) la divisió de fons. Es tracta d’una divisió i un enfrontament històrics entre Espanya i Catalunya que fa anys i panys que dura. En les pròximes eleccions (que en venen unes quantes) veurem que es disputaran sobre el mateix eix, amb uns que votaran per un passat que no volen perdre passi el que passi i uns altres votaran per deixar enrere el que ja va passar. 

PREMIAR ELS DOLENTS?

Hem arribat a un punt que sembla que ens agrada premiar els dolents. I quan parlo de dolents, vull dir els dolents en tots els ordres, tan en els personals com els professionals. A la vida de cada dia hi trobem polítics, funcionaris, metges, mecànics o mestres bons i dolents perquè tots ells, amagats darrere d’una professió, d’un títol o d’una façana social hi ha una persona que és pare, fill, germà, amic, etc. És, abans de tot, persona. A la vida de cada dia, en definitiva, hi trobem bones i males persones que fan bé o malament la seva feina i que van per la vida mirant d’ajudar al proïsme o mirant de trepitjar caps sense miraments de cap classe. Hi ha persones que són sensibles amb els altres, procuren molestar el menys possible, estan sempre disposats a donar una mà. I en trobem d’altres que sembla que visquin en una selva i, per tant, la seva llei és la de la selva. Aquesta és la pura realitat.

Serveixi aquesta introducció per mirar de respondre una pregunta que moltes vegades em faig: serveix d’alguna cosa ser bona persona? La nostra societat premia prou les bones persones i castiga prou les dolentes? I la conclusió que en trec és que no som prou justos. I per això tenim una societat en molts aspectes malalta, que no funciona tal com hauria de funcionar i sembla que ningú hi vulgui o hi pugui posar remei. Els jutges -que haurien de ser els que vetllessin perquè les coses es fessin ben fetes i els que haurien d’aplicar lleis justes i amb criteris coherents amb el sentit comú-, veiem que en molts casos són els primers que no respecten l’esperit de la llei. Els polítics són uns altres que el poble tria per tal que vetllin pel bé comú i, a l’hora de la veritat, veiem que miren més pels seus interessos i pels interessos dels poderosos que no pas pels dels més febles i més necessitats de la societat. Només cal mirar en què queden la majoria de promeses que fan en campanya electoral. Diuen que de prometre ningú no es fa pobre, i a fe de Déu que és veritat!, perquè no fan res més que prometre a tothom i en cada moment. Què hi ve a fer avui a Barcelona Pedro Sánchez? Doncs, ras i curt, a prometre milions i més milions per als catalans (perquè ara ens necessita), però que tots sabem que no arribaran mai, com no es van complir mai les promeses fetes per altres governs de Madrid en èpoques anteriors. Mals governants i jo diria que mala gent. I si voleu que no sigui tan radical, mals professionals; molt mals polítics.

Deia Howard Gardner -un entès en aquests temes- que perquè un professional tingui èxit ha de ser abans de res una bona persona. I no ho deia perquè sí, sinó que ho ha estudiat molt al llarg de la seva extensa carrera i amb estudis avalats per la Universitat de Harvard. I la conclusió que n’ha tret és que els millors professionals en tots els camps són persones excel·lents, compromeses i ètiques i que les males persones no aconseguiran mai fites d’excel·lència perquè els falta la cosa més important: l’ètica. Una bona persona és aquella que actua amb integritat i seguint determinats principis ètics i demostrant coherència entre el que diu i el que fa. En aquest sentit, podria aportar una experiència personal de fa ben pocs dies: la meva dona va haver d’anar a la Seguretat Social perquè necessitava un certificat de jubilació per rescatar un pla de pensions. Vam fer un viatge inútil a l’oficina de Tàrrega perquè una funcionària ens va dir que no ens el podia fer, sense donar-nos explicacions de cap mena i amb una atenció més aviat escassa (per no dir-ho d’una altra manera). Quan vam tornar al banc i els ho vam explicar van quedar una mica sorpresos i ens van dir que sí que ens el podien fer i que ens l’havien de fer. Llavors vam demanar hora a l’oficina de Balaguer i allà tot va ser bona atenció, totes les explicacions que vam necessitar i vam sortir-ne amb el certificat que necessitàvem.

Un bon professional és capaç de dialogar, posar-se al lloc de l’altre, veure les seves necessitats i procurar buscar les solucions més adequades en cada circumstància. Si no som capaços de premiar el bon professional i castigar el dolent, no farem mai un país millor i, en definitiva, una societat millor i més justa, que és al que aspirem una bona part de catalans quan parlem i volem l’independència del nostre país. Aspirem a marxar d’un Estat corrupte per fer-ne un altre de millor. Ni més ni menys.

Altruisme

Poc temps després d’haver complert 70 anys vaig rebre una carta del BANC DE SANG I TEIXITS agraint-me tots els anys que he estat donant i fent-me l’honor d’adjuntar-hi un carnet on diu que sóc «Donant per sempre».
Vaig donar sang per primera vegada quan tenia 20 anys i vaig ver un curset de socorrisme amb la Creu Roja. Va ser llavors que em van fer prendre consciència de l’important i necessari que és donar sang. És un acte d’altruisme, de generositat, de filantropia, d’humanitarisme o de la manera que millor vulgueu qualificar-ho. Però també és cert que donar sang o teixits, donar òrgans, col·laborar amb alguna ONG o qualsevol altre acte d’aquest tipus fa que psicològicament ens sentim bé a causa de les conseqüències positives que ens aporten aquests actes. I potser hi trobem també una mica d’egoisme, tot pensant que potser un dia necessitarem nosaltres de la solidaritat dels altres i que ens agradaria que llavors ens ajudessin.
Sigui com sigui, m’ha arribat el moment de deixar de donar sang perquè a partir dels 70 anys ja no se’n pot donar. Però tots podem donar alguna cosa a la societat de forma gratuïta i generosa i d’aquesta manera també col·laborarem a que el món sigui una mica millor, no us sembla?
Per això crec que és adient un text del monjo de Montserrat, SERGI D’ASSÍS que he trobat al seu blog LA FONT DE GRECCIO i que diu així:
«Els del Barça en donen als del Madrid, i viceversa. I els de l’Espanyol i el Girona també!
Els vegetarians en donen als carnívors, i aquests en reben dels vegans.
Els dretans en donen als esquerrans, i viceversa.
Els unionistes en donen als independentistes, i aquests en donen i en reben dels qui no volen saber res de tot això.
Els creients en donen als agnòstics, que també en reben dels ateus.
Els heterosexuals en donen als homosexuals, i viceversa.
Els qui estan a l’atur en donen als qui tenen feina, i viceversa.
Les dones en donen als homes, i els grans als joves.
Els blancs en donen als negres, i viceversa.
Els revolucionaris en donen als qui no canviarien mai res.

I així podríem seguir i seguir. I no em digueu que hi falta res, o que l’ordre podria ser diferent, perquè evidentment és clar que sí. I és que a l’hora d’un gest com el de donar sang hi podeu veure moltes més combinacions i col·lectius possibles.
No hi val si un és així o aixà. Només val la humanitat, la consciència que tots formem part d’aquesta família humana i la generositat d’aquell qui la dona perquè serveixi a qui en tingui més necessitat.

Ho vaig pensar fa uns dies anant a donar sang. Com fan alguns que pengen la foto donant-ne, penso que és bo que ho compartim per encoratjar-nos mútuament a anar-ho fent.


Donar sang és un gest amb un missatge molt potent: volem el bé de tota persona que ho necessiti, sigui qui sigui. I com nosaltres, n’hi ha moltíssims que pensen i fan el mateix. I ens ho hem de dir. Que prou coses negatives hi ha, ens hem de dir també les positives».

L’ou de la serp


Explica Daniel Closa, doctor en biologia, que els ous de les serps tenen una característica especial: podem veure a contrallum l’interior de l’ou. Això és degut a que la closca dels ous de serp no està mineralitzada com en el cas de les aus. Això fa que siguin molt més prims i flexibles. En realitat es pot observar com, a mida que l’embrió de la serp va creixent a l’interior, l’ou es va fent més gran ja que la membrana que el forma permet un cert grau d’estirament.

L’ou de la serp” és també el títol d’una pel·lícula d’Igman Berman que va ser molt popular allà als anys 70 i principis dels 80. L’acció se situa en l’Alemanya dels anys 20, quan els moviments socials que acabarien donant lloc al nazisme s’estaven gestant però ningú hi parava massa atenció. Hi ha una frase al film en què un dels personatges, el Dr. Vergerus, ho esmenta metafòricament: “Qualsevol pot veure el futur; és com un ou de serp. A través de la fina membrana es pot distingir un rèptil ja format”. Ens recorda això que ignorar els primers rebrots del feixisme (en aquell cas del nazisme) és una actitud profundament estúpida…, a no ser que siguis d’aquells que ja elsva bé que la serp torni a sortir de l’ou. A través de la closca transparent de l’ou de la serppodem anar veient la gestació de la petita serpeta insignificant que arriba a resultar graciosa i fins i tot pot arribar a inspirar compassió. Per això, ens costa tant destruir-la en aquesta fase i impedir el seu naixement. Però un cop es produeix l’eclosió i surt de l’ou, ja és massa tard, el mal ja està fet i ningú pot aturar-lo, i el seu poder de destrucció va creixent.
M’ha fet pensar en aquesta pel·lícula -que vaig veure fa molts anys- el que està passant ara a Espanya i especialment això que han fet el PP, PSOE i Ciudadanos aplicant el 155 de la manera més barroera possible a Catalunya. Les actuacions indiscriminades del PP -amb la col·laboració inestimable de jutges, fiscals, policia, mitjans de comunicació, etc.- contra tot allò que pugui fer olor d’independentisme és l’inici d’un retallament de drets i llibertats que no sabem on pot acabar i que fa tot el tuf d’autèntic autoritarisme i que, com un ou de serp qualsevol, pot derivar clarament cap a un feixisme made in Spain. Una cosa semblant ja està passant també a altres llocs d’Europa, d’aquesta Europa de la que ens n’haurem d’avergonyir si segueix per aquest camí i algú no hi posa remei.
El nazisme va néixer per la combinació d’una sèrie de causes que es van donar totes alhora.A Europa han començat a sonar alarmes i es comença a observar actituds xenòfobes, racistes i intolerants pròpies de l’extrema dreta. Actituds que són com un ou de serp que alguns es miren amb indiferència i fins i tot amb una mica de simpatia. De tant en tant es pot llegir o escoltar opinions de gent que diries que és assenyada, però que no difereix gaire d’actituds clarament feixistes: «els estrangers no hi han de fer res aquí; no hem d’acollir refugiats perquè ja tenim prou problemes a casa nostra». Els pobres i desgraciats no hi han de fer res en aquesta societat i són considerats els nostres enemics que hem d’amagar, empresonar o deportar sense cap tipus de remordiment». Sembla que Europa no en vulgui fer cas i anem tolerant cada dia com la cosa més normal que els carrers s’omplin d’elements d’extrema dreta que es creuen amb dret a tot perquè les policies cada dia els toleren més coses. És com una combinació de virus infecciosos que, si ataquen tots a l’hora aquest cos debilitat que s’ha tornat Europa pot acabar tot molt malament: depressió econòmica i social,atur, por generalitzada a la immigració, indiferència creixent davant la injustícia i cada cop menys valor per la defensa dels drets humans, etc. pot ser un còctel molt explosiu que després no podrem aturar.
Els que creiem en la democràcia, en la no-violència, en els drets humans em sembla que aviat estarem en inferioritat de condicions. De moment veiem líders socials i polítics catalans a la presó, que clarament no hi haurien de ser; i, en canvi, gent corrupta fins al moll de l’os que hi hauria de ser campant tan alegrement i fent el fatxenda tan tranquils. És el món al revés.