Tot collint olives…

Durant un parell de dies he dedicat el temps a collir les olives d’uns pocs olivers d’arbequina que tenim aquí a casa. M’hi vaig haver de posar una mica a corre-cuita perquè vaig veure que uns estols enormes d’estornells ja els començaven a ullar i en un parell de dies no me n’haurien deixat n’hi una. Aquesta mena d’ocellots negres, quan veus que comencen a volar baix i xisclen contents veient la taula parada d’un oliverar, ja et pots afanyar perquè, quan s’hi posen, s’hi posen de veritat i fan més feina que tot un exèrcit de treballadors morts de gana… Tot plegat, només en vaig recollir uns modestos 50 quilos, que ahir a la tarda vaig portar ràpidament a un molí per tal que no se’m fessin malbé. Les olives són una mica senyores i volen ser tractades amb molta cura . A canvi, em van donar 5 litres d’oli,que és més aviat poca cosa, però que em va fer tota la il·lusió del món. És un oli que en diuen del primer raig; un oli verdós i espès, sense filtrar, que feia un goig que enamorava.

Mentre anava collint les olives a mà, tot munyint-les suaument de les rames, anava repassant records de temps antics. Un dels que tinc més vius de quan era petit és el d’anar a “plegar olives”. Parlo de quan tenia només 8 o 9 anys i, per tant, era tan menut que ben poques olives podia plegar. Els records que ens queden d’aquells llunyans temps de la infantesa normalment arriben en forma de flaixos que fotografiaven moments de la nostra vida i que van quedar impressionats en el nostre cervell i que, de tant en tant, retornen ben vius al cap dels anys per alguna causa que ens els fa reviure.El record de «plegar olives» -que és com hoacostumem a dir aquí al Pla d’ Urgell- havia quedat adormit durant anys en algun plec del cervell i ara s’ha despertat de cop en tornar a fer aquesta feina aquest parell de dies. He recordat sobtadament quan de ben petit em feien fer de fogoner i havia de cuidar el focque es feia al tros, perquè alguns dies eren molt freds i amb boira baixa; jo em distreia fent una bona foguera i posant troncs que fessin una bona xera, mentre anava mirant com els grans anaven fent la feina… Com a molt, ajudava a estendre les borrasses sota els arbres, a arreplegar alguna oliva que havia rodat fora de la borrassa, a treure tot el fullam que queia junt amb les olives i a cuidar de que el foc no s’apagués. Aquesta era tota la meva feina i el record que tinc d’aquells temps: molt fred, molta boira, dies curts i ben aprofitats i un bon foc per tal de poder atansar-s’hi de tant en tant i retornar una mica les mans balbes del fred.

“Plegar olives” és una feina pròpia d’aquests mesos de finals de tardor i hivern. L’explica molt bé aquesta pàgina sobre temes de pagesia i he volgut recorda-la perquè ja sabeu que quan ens fem grans la nostàlgia ens acompanya sovint. Se sortia de casa ben d’hora perquè el dia en aquests mesos és fa molt curt i la posta de sol arriba sense que ni te n’adonis. Si el camp on es treballava quedava lluny de casa, es dinava al tros mateix amb unes bones arengades i cansalada a la brasa i algun pebrot o tomata escalivada a les brases, tot plegat acompanyat amb uns bons tragos de vi. Aquí a la nostra terra la collita es feia estenent les borrasses al voltant de la soca de l’oliver i fent caure les olives amb les mans o per mitjà d’uns estris anomenats «raspes», «arpetes», «pintes» o “rasclets”, que amb totes aquestes denominacions es coneixien segons els llocs. Per arribar a les rames més altes, a més de pujar a dalt de l’arbre, s’utilitzaven els típics«bancs de plegar olives», que eren unes escales triangulars, de fusta, amb una cama que els feia de suport.

Un cop s’havia acabat un arbre es buidaven les borrasses als cabassos i d’allà als sacs.Quan començava a fer-se fosc, es carregaven al carro els sacs d’olives que s’havien recollit per dur-los cap a casa; i gairebé sempre, abans de sopar, i abans de portar-les al molí, s’havien de «passar», o sigui netejar-les de qualsevol element estrany que les acompanyés: fulles, brots, terra, etc., per mitjà del «passador». El «passador» era un pla inclinat amb una renglera de llistons, metàl·lics o de fusta, disposats en sentit longitudinal, damunt el qual s’abocaven les olives a poc a poc amb una galleda o un cabàs. Les fulles i la terra queien al sòl a través dels espais buits del passador i les olives i els elements més voluminosos rodolaven fins al peu del munt que s’anava formant. Una darrera passada amb les mans per eliminar els brots i si hi havia cap pedreta, completava l’operació de neteja.

L’operació de moldre les olives al molí i extreure’n l’oli que contenien, rebia el nom de «desfer» i també de «xafar». Antigament el pagès demanava torn al molí i recollia l’oli de les seves pròpies olives. El moliner era retribuït amb diners o amb una part proporcional del fruit transformat denominada moltura. Perquè l’oli sortís bo i sense regustos calia moldre les olives aviat després de collides, perquè si es tardava massa temps i estaven amuntegades hi havia el perill que s’escalfessin, o sigui que entressin en fermentació.

Antigament les rodes del molí que xafaven les olives fins a convertir-les en pasta, eren mogudes per animals. I la premsa per extreure l’oli era de maneig manual. La pasta que cabia en una premsada rebia el nom de «peu» i era la que proporcionaven unes quatre quarteres d’olives. Per facilitar l’extracció de l’oli, la pasta es dipositava en «esportins» que es posaven un sobre l’altre, fins a omplir la premsa.

L’oli que sortia de la premsa s’encabia en piques i es clarificava per decantació. El solatge que quedava a les piques una vegada arreplegat l’oli clar, rebia el nom de «morca» i es recollia en un dipòsit subterrani anomenat «infern», on a final de campanya el moliner sempre hi trobava alguna cosa aprofitable: oli més o menys depurat, substàncies greixoses per usos industrials, etc. La “pinyola” era lapasta de les olives que sortia de la premsa una vegada extret l’oli i s’aplicava a diferents usos: aliment per a les bèsties, per fer foc o per aplicacions industrials.

Ara, com podeu suposar, tot ha canviat i els mètodes de recol·lecció són tots uns altres si la plantació és gran. Ara es fa amb artefactes mecànics accionats per mitjà de la força motriu dels tractors que colpegen les branques o que fan vibrar els arbres a partir d’uns enganxalls que se subjecten als troncs.I també han canviat els trulls. Quan s’arriba al trull normalment s’ha de fer cua per poder abocar les olives a la tremuja que queda soterrada. A través d’una cinta transportadora pugen les olives fins a la màquina ventadora, que separa les olives de la fulla que sempre hi queda barrejada. Després les olives es renten i es pesen. Acontinuació una nova cinta transportadora les conduirà fins a la màquina que les moldrà. Les olives perden ja la seva forma i es converteixen, després de passar per aquesta màquina en una pasta. Aquesta pasta passarà a un remenador on s’hi estaran una hora i mitja. Aquest remenador va extraient-ne el líquid, que encara haurà de passar per dos processos més. Un consistent a separar la polpa que encara hi ha barrejada en aquest líquid. I l’últim de tots, el que separa l’oli de l’aigua, ja que les olives a més d’oli quan es premsen també se n’extreu una gran quantitat d’aigua.

En alguns molins fins i totja et pots emportar cap a casa en el mateix moment l’oli equivalent a les olives que hi has portat. No cal dir que això dóna una gran satisfacció i te’n tornes cap a casa tot cofoi. I ara ja podem fer unes bones torrades sucades amb un all i un bon raig d’aquest oli tan bo i tan saludable. I bon profit!

Aquest any toca comunió?

Fa un munt d’anys que sóc client del BBVA, com a conseqüència de que n’era de Banca Catalana i quan va ser absorbida pel BBVA em vaig quedar amb ells per pura inèrcia, per habitud, per costum i per sentit pràctic. Hi cobrava la nòmina, hi coneixia els empleats, hi tenia la hipoteca del pis, el compte corrent, hi pago els rebuts, i ara hi cobro la pensió… Com deia, tot plegat per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….

M’hi ha acabat de fer pensar una comunicació que vaig rebre del BBVA amb el següent títol: ¿Este año toca comunión? Llegiu-lo, que n’hi ha per sucar-hi pa!. Ja sé que un banc té, per definició, guanyar diners i un sentit monetari de les coses; ja sé que la vida i les persones per a ells existeixen per a treure’n profit. Ja sé també que davant dels diners no tenen cap mena d’escrúpols i que plantegen les coses per veure si els seus clients piquen l’ham i per veure com els poden esprémer una mica més. No acostumem a reaccionar tal com caldria.Som així de carallots, incloent-m’hi jo mateix.

La pregunta que ens fa el BBVA -per ella mateixa- ja té el seu quid? Això de que la comunió toqui fer-la, com si fos una obligació o una imposició social o familiar, em pensava que era cosa d’altres temps i que ara la gent era molt més lliure, molt més moderna i que no estava per brocs  ni per aquests romanços de capellans com és la primera comunió. Es veu que no. Sembla que la gent encara està molt enganxada als costums socials i que la primera comunió –que en molts cassos també és la darrera- encara és una cosa vigent per una bona majoria de famílies. No cal dir que, quan dic això, no em refereixo pas a aquelles famílies cristianes convençudes que creuen que han d’educar els seus fills segons unes creences que ells consideren bones i que, per tant, la primera comunió dels seus infants entra dins de la més absoluta normalitat. Quan parlo d’aquesta proposta del BBVA, em refereixo a aquelles famílies per les quals la primera comunió és purament un acte social sense gaire més sentit que el de celebrar una mena de festa sense saber massa què celebren. Per això la proposta que els fa el banc és la que és. Veiem com veu el BBVA aquest acte? Llegiu, llegiu…

 Blog BBVA by Equipo BBVA

En España somos de tradiciones: las verbenas del pueblo, la Semana Santa… y en mayo, cada año sin falta: las comuniones. Una costumbre que se mantiene con fuerza a pesar del gasto importante que supone para una familia: según la FUCI en 2014 el coste medio de una comunión fue de 2.412 €, la cifra supera los 3.000 € si vives en Madrid, Barcelona, Valencia o San Sebastián.

Si este año tienes una comunión entre manos y no la has previsto con suficiente antelación tranquilo, es posible celebrarla sin que suponga un enorme descalabro en tus finanzas familiares eso sí, tendrás que “trabajarla” un poco más para encajar el presupuesto, ¿hemos dicho presupuesto?, te ayudamos a darle forma recopilando las partidas que lo componen y dándote algunas ideas para adelgazarlas:

-Traje de comunión ( y lo que le rodea). Inversión importante, sobre todo si es para una niña (para que nos vamos a engañar, los vestidos cuestan más). Entre 80 y 300 € de presupuesto. Consejos para abaratar el coste: si no puedes (o no quieres) pedirlo prestado puedes alquilarlo o dar una vuelta por un outlet. Recomendación extra: que sea un traje o vestido reutilizable para otras ocasiones.  No olvides meter en el presupuesto los zapatos, adornos varios y peluquería;  puedes gastar desde 30€ hasta el infinito así que opta por un look sencillo ;).

-El “convite”. Si tienes en mente una comunión-boda calcula entre 40 – 65 € por cubierto. A ésto se le añaden el recuerdo para cada invitado (calendario con foto o similar, a 1 ó 2 € por persona) y, si hay muchos niños, algún espectáculo de animación (mago, etc.).  ¿Cómo abaratar esta partida?,dedica tiempo a buscar restaurante: algunos incluyen en el precio animación o disponen de parque infantil, otros lanzan ofertas pudiendo encontrar precios desde unos 15€ por cubierto.  Echa un vistazo al número de invitados, a lo mejor puedes celebrarla en casa contratando un catering (presupuesto libre) o preparando algo tú mismo. En cuanto al recuerdo para los invitados puedes diseñarlo tú mismo e imprimirlo a través de una imprenta online. Quizá estés pensando en hacerlo en casa con tu impresora: calcula antes cuánto vale el tóner y cuánta tinta necesitarás.

-Las fotos y el vídeo. Entre 250 y 700€ según los servicios contratados. Una buena idea para abaratarlo es contratar un único reportaje para la ceremonia para todos los niños. Para el convite probablemente sea suficiente  con las fotos familiares.

-La familia. Una partida que suele olvidarse: padre, madre, hermanos… ese día nuestra vestimenta debe ir acorde: ropa, algún complemento y peluquería es lo más habitual. Primero echa un vistazo al armario y a la hora de comprar, compra algo que puedas reutilizar y combinar con lo que ya tienes. Recuerda los consejos para el vestido de comunión que has leído más arriba.

¿Mucho verdad?, quizá por eso muchas familias se están planteando aplazarla a otro año. Otras buscan la manera de llevarla a cabo para que su hijo haga la comunión con el resto de sus compañeros. Si estás en ese segundo grupo aquí tienes tres opciones a valorar:

Negocia con el restaurante, el fotógrafo, la tienda de trajes… y pacta un pago a plazos. Cada vez es más común ofrecerlo como una ventaja extra o se concede para no perder una venta.

Tarjeta de crédito. Según la modalidad de pago es posible que no pagues interés, o que pagues poco.

Préstamo personal. Dependiendo de la cantidad de dinero que necesites y de la liquidez con la que cuentes puede salirte más a cuenta solicitar un préstamo y pagar la comunión poco a poco en lugar de en pocos plazos o de un solo golpe.

Sobre todo, no pierdas el norte ni desesperes: dedícale tiempo y trata de ajustarse al presupuesto en la medida de lo posible, tus finanzas familiares te lo agradecerán.

Què us en sembla? No és una autèntica perla aquest text? Per desgràcia encara hi han massa cassos de famílies que es fan aquest plantejament i segueixen aquest esquemes tan tronats. Em costa que, des de fa molts anys, molts capellans malden per trobar algun tipus de solució i respostes adequades a aquesta trista realitat i que la catequesi als nens i als mateixos partes va dirigida a canviar aquesta mentalitat tan encarcarada. Però sé molt bé que no hi ha res a fer. Potser perquè una altra part de capellans ja els va bé seguir així i perquè es veu que costa molt canviar esquemes. Doncs, sí: aquest any toca comunió per a moltes famílies. El que potser caldria és que es plantegessin seriosament com ajudar a celebrar aquest sagrament de forma adequada als seus fills…

Dos ninots indultats

A València ja es viu clima de falles. Les falles és d’aquelles realitats que, si no s’és valencià, em sembla que no s’acaben d’entendre del tot. Almenys és el que em passa a mi, així com em passa amb  la Patum de Berga, els correbous de les terres de l’Ebre o els Carnestoltes de Sitges, que es viuen profundament en aquests llocs i deixen força indiferent a la majoria que no acaba d’entendre algunes d’aquestes tradicions, justament perquè es veuen i es viuen a distància i no s’han mamat de petit.

A les Falles s’indulten Ninots. Aquest any es veu que han vingut una mica avançades i aquests dies passats ja han indultat dos NINOTS importants. Es diu que a partir d’ara els malfactors de guant blanc, tots aquells que són molt fins fent negocis o col·leccionant bitllets de banc de forma estranya, faran cua perquè els jutgin al País Valencià ja que allà la justícia es veu que és poc justa i surt barat fer segons quines coses. Si segueix corrent la veu hi haurà cua i fins i tot vindran de l’estranger per a ser jutjats aquí. Seria bo per rebaixar una mica les llistes de l’atur. Un tal Iñaki es veu que ja s’hi ha anotat i ja és a la llista (si és que abans fins i tot no s’escapa de ser jutjat!)

Pares Noel: sou uns lladregots!

Sí, sí! Aquests homes vestits de vermell, que s’han posat de moda d’un temps ençà, i que els veus penjats als balcons se m’afiguren  uns lladregots que, en lloc d’entrar a deixar regals, surten de les cases amb els sacs ben plens amb tot el que poden enxampar dins les cases i, el que és pitjor, surten esperitats pels balcons havent-nos robat les nostres tradicions! Se’ns enduen coses fonamentals de la nostra cultura. Per això vull dir-ho ben clar: No m’agraden gens els panxuts Pare Noels!

He de reconèixer que jo sóc d’una altra època on no existien aquests homes vestits de color vermell vinguts de terres foranes. Aquí quan érem petits fèiem cagar el tió, fèiem el Pessebre i el nostre personatge estrella era el Nen Jesús. I, per acabar-ho d’arrodonir tot, arribaven els Reis d’Orient i ens deixaven les nostres il·lusions en forma de regals. No gaires, perquè eren temps difícils per a la majoria, però els apreciàvem con no us podeu imaginar!

Els dies de Nadal eren especials i molt atractius per tots nosaltres: no anàvem a l’escola, fèiem el Pessebre amb les típiques figuretes de fang (alguna en sortia amb un braç o una pota trencats i l’any següent s’havia de renovar) : els personatges de l’ establia, els pastors, les ovelles, els angelets… Eren dies en que es menjava una mica millor, s’estrenava alguna peça de roba per allò de que “per Nadal, qui res no estrena, res no val!”, hi havia torrons i tot era il·lusionadament diferent.

He estat pensant en tot això mentre llegia Leonardo Boff, que en un des seus darrers articles explica com eren els Nadals de la seva infantesa. Ell és brasiler, però fill d’emigrants italians i, per tant, amb les tradicions semblants a les nostres. Per això m’ha semblat que valia la pena aportar aquí el seu relat i la seva reflexió final:

“Vivíem el temps gloriós del mite. El mite tradueix millor la veritat que la pura i simple descripció històrica. ¿Cóm parlar d’un Déu que es fa nen, del misteri de l’ésser humà, de la seva salvació, del bé i del mal, sinó explicant històries i projectant mites que revelen el sentit profund de l’esdeveniment? Els relats del naixement de Jesús que  hi ha en els evangelis contenen elements històrics, però per emfatitzar el seu significat religiós, vénen revestits de llenguatge mitològic i simbòlic. Per a nosaltres nens, tot això eren veritats que assumíem amb entusiasme.

Abans d’introduir el tretzè salari, els professors rebien una paga extra per Nadal. El meu pare gastava tots aquests diners per comprar regals als seus 11 fills. Eren regals que venien de lluny i tots instructius: una baralla amb els noms dels músics importants, de pintors cèlebres, uns noms que ens costava molta feina pronunciar, i ens feien gràcia les barbes que portaven, el seu nas o qualsevol altre detall. Un regal que va tenir molt èxit: una caixa amb materials per construir una casa o un castell. Els més grans començàvem a participar de la modernitat: rebíem un jeep o un automòbil que es movien donant-los corda, o una roda que en girar llançava espurnes, i altres coses per l’estil.

Perquè no hi hagués baralles, cada regal tenia escrit a sota el nom del fill o de la filla. I després començaven les negociacions i els intercanvis. La prova infal·lible que el Nen Jesús havia passat per casa era la desaparició dels manats d’herba fresca. Corríem a comprovar-ho. I així era, la Mula s’ho havia menjat tot.

Avui vivim els temps de la raó i de la desmitificació. Però això val només per als adults. Els nens, ara amb Pare Noel i ja no amb el Nen Jesús, viuen el món encantat dels somnis. El vellet bonàs porta regals i dóna bons consells. Com que jo tinc barba blanca, no hi ha nen o nena que passi pel meu costat i no em digui Pare Noel. Jo els dic que no sóc el Pare Noel sinó el seu germà, que vinc a observar si els nens fan bondat i després l’hi explico tot al Pare Noel perquè els porti un bon regal. Així i tot, molts dubten. S’acosten, em toquen la barba i diuen: No, el Pare Noel es vostè mateix. Sóc una persona com qualsevol altra, però el mite em fa ser Pare Noel de veritat. Si nosaltres adults, fills de la crítica i la desmitificació, ja no aconseguim encantar-nos, permetem que els nostres fills i filles es encantin i gaudeixin del regne màgic de la fantasia. La seva existència estarà plena de sentit i d’alegria. Què més volem per Nadal sinó aquests dons preciosos que Jesús va voler també portar a aquest món?”

 

 

 

 

 

El millor joguet

S’atansen els Reis. Dies de regals. Dies de joguets. Tots tenim a la memòria aquelles primeres nits de Reis en què ens en anàvem a dormir emocionats i nerviosos. Esperàvem veure què ens deixaven els reis durant la nit. Teníem un ull obert i l’altre tancat i de bon matí ja ens despertàvem i no calia que ens cridessin. Ens llevàvem sols.

A vegades el que ens deixaven era ben poca cosa. Eren temps de crisi permanent i normalment era la meitat del que havíem demanat en aquella llarga carta, en la que explicàvem el bé que ens havíem portat durant l’any i la il·lusió que ens faria que ens portessin tal o qual cosa…

El millor joguet és aquell que fa que es rebi amb il·lusió i que faci perdurar aquesta il·lusió durant molt de temps. Voldrà dir que és el joguet adequat si entreté i educa (la ment o el cos). Jugar és essencial per al desenvolupament equilibrat del nen i cap a la seva preparació per a la seva vida adulta. Aquí podríem recordar les paraules de l’especialista en educació infantil Jean Château: "un nen que no sap jugar serà un adult que no sabrà pensar".

Per tant, escollir una bona joguina no és fàcil. No necessàriament  és aquella que està de moda (cada any n’hi ha alguna de nova), ni aquella que anuncien tant per TV, ni la més cara, ni la més atractiva. Cal veure els gustos de l’infant, els seus interessos i les seves necessitats. Veure què vol i què necessita. Pensem que, a més de joguets, hi ha llibres que ajudaran a que aprenguin i fomentaran la seva imaginació. Una de les coses que recordo més dels meus Reis de quan era petit, són els llibres que em posava a llegir frenèticament el mateix dia de Reis. De llavors em ve el gust a llegir i escriure.

I una altra cosa: no cal regalar muntanyes de joguets. Val més pocs i ben triats. Tampoc no cal comprar-los tots durant aquests dies. Durant la resta de l’any hi haurà ocasió per fer altres regals (aniversari, onomàstica, etc). I potser seria bo també que abans se’n parlés amb els mestres i professors. Ells poden saber tan o més que els pares quines necessitats té cada nen.

I a nosaltres els grans? Què ens portaran el reis a nosaltres? Tot serà benvingut si no és el negre carbó, no us sembla?