EN HONOR D’URUGUAI

Acaben d’eliminar Uruguai del Mundial de Rússia. Potser fins i tot amb motiu. Uruguai no ha jugat gens bé i el seu porter ha fet una cantada digna del Liceu de Barcelona, de la Scala de Milà o de qualsevol altre gran teatre important.

Però, en honor d’Uruguai, s’ha de dir que és un país digne d’admiració. O, si no, quin altre país de poca cosa més de 3 milions d’habitants pot vantar-se de tenir la segona selecció de futbol millor del món segons la classificació mundial de la FIFA?. La seva selecció -coneguda com LA CELESTE- ha guanyat la Copa del Món de futbol dos cops i té, endemés, dues medalles d’or olímpiques. El futbol a l’Uruguai és un estil de vida, una cultura i com una forma de religió que es viu de manera molt intensa. A qualsevol racó del país hi veureu humils camps de futbol on sempre hi ha algú corrent darrere una pilota. Nens, joves i vells. El futbol forma part d’una manera de ser i de pensar.

Avui tot Uruguai s’ha paralitzat durant el partit. No es podien fer tràmits en la majoria d’oficines públiques i en moltes feines han canviat els horaris laborals, així com en col·legis i instituts. Com deia una autoritat pública es decidí fer-ho així “mereciendo la adhesión popular que siempre caracterizó a nuestro pueblo”. Hi ha hagut algunes oficines públiques de l’Estat que han canviat la seva rutina i han permès als seus funcionaris deixar de treballar per veure el partit. El Banco de la República va publicar un anunci als diaris dient que les seves oficines obriran obriran després que s’hagi acabat el partit.

Si teniu oportunitat, llegiu els relats d’Eduardo Galeano al seu llibre “Fútbol a Sol y Sombra” on no només parla de futbol sinó que retrata magistralment tota una manera de ser d’un país. Són una delícia!D’una manera semblant ho va fer Vázquez Montalban quan escrivia sobre el Barça aquí entre nosaltres perquè el futbol no és mai només un esport. Darrere el futbol hi ha tot un munt d’històries i tota una realitat social. Diu Galeano: «Todos los uruguayos nacemos gritando gol y por eso hay tanto ruido en las maternidades, hay un estrépito tremendo. Yo quise ser jugador de fútbol como todos los niños uruguayos. Jugaba de ocho y me fue muy mal porque siempre fui un ‘pata dura’ terrible. La pelota y yo nunca pudimos entendernos, fue un caso de amor no correspondido. También era un desastre en otro sentido: cuando los rivales hacían una linda jugada yo iba y los felicitaba, lo cual es un pecado imperdondable para las reglas del fútbol moderno”. 

És cert també que ara el futbol ja no és el que era. Ara és un esport professional que, a més d’espectacle, és un dels negocis més grossos (i potser més opacs, per no dir bruts) del món. No s’han de tenir només en compte els espectadors que veuen els partits en viu i en directe sinó que s´ha de comptar els milions i milions de persones que ho fan per distintes vies i per diferents mitjans. I tot això va associat a consum de béns i serveis, publicitat i diners. Molts diners no sempre ben repartits. Antigament els jugadors jugaven per uns colors. Ara fonamentalment es juga per diners i per interessos econòmics o polítics. La murga uruguaiana (grup que canta als carnavals) «Asaltantes con patente» cantava als anys 60:“Los futbolistas de antaño / eran en verdad leones / nunca jugaban por plata / metían la pata / y salían campeones…”.

A l’Uruguai se li ha acabat el somni. Tornen cap a casa, però diuen que ho fan amb el cap ben alt i orgullosos de ser uruguaians. Feien una mica de mal al cor les llàgrimes del jugador José María Giménez en ple partit quan s’adonava que ja estaven eliminats i ja no hi havia res a fer. Potser aquestes llàgrimes són signes de que en això del futbol encara no està tot perdut ni tot podrit…

Anuncis

L’HÀBIT NO FA EL MONJO

Hi ha un refrany que diu que «l’hàbit no fa el monjo». Hi estic completament d’acord. També hi ha una altra variant -i amb aquesta sí que no hi estic gens d’acord- que diu que «l’hàbit no fa el monjo, però hi ajuda». I no hi estic gens d’acord amb aquesta darrera variant perquè les persones les hem de valorar pel que fan i no pas per com van vestits o pel que diuen o representen. Els bons actors ens fan creure els personatges que representen però no són com ells i cadascú té vida pròpia, a vegades molt distinta al paper que representa al teatre.
D’aquí un parell de diumenges (el 24/06/2018) TV3 ens oferirà, dins el nou programa «Quatre gats» que es va estrenar ahir amb una entrevista a Alex Salmond, una altra conversa amb l’expresident uruguaià JOSÉ MUJICA, que estic segur que serà interessant perquè aquest home sempre diu coses interessants. I aquí és on vull enllaçar amb el refrany que encapçala aquest apunt. El juliol del 2009, l’expresident Mujica sorprenia tothom anant a una sastreria de Montevideo per emprovar-se un vestit, ell que no hi havia anat mai. El seu assessor de campanya Francisco Vernazza, figura clau en el triomf de Mujica, l’havia acompanyat a la sastreria, on es va fer fotografiar emprovant-se’l i les fotos van sortir publicades en tots els mitjans nacionals.
Els que coneixem la llarga trajectòria del Pepe Mujica no ens va resultar gens estrany i res de l’altre món veure’l arribar al Palau Legislatiu en una moto Vespa i vestit de forma totalment senzilla, quan va assumir com a diputat el 1990. Aquell dia vestia com vestia sempre perquè, des que va sortir de la presó, es dedicava a fer de pagès i no està gens acostumat a posar-se americana i corbata. És una persona humil, que parla i viu de forma senzilla. No és d’aquells polítics que fan teatre. És un home honest, auster, clar, lliure i valent. Ha dit moltes vegades que no pot fer el que ell voldria fer, per més que sigui president, perquè hi ha poders molt més poderosos que ell i que sovint se sent lligat de mans i peus i no pot fer el que ell voldria. L’han acusat de populista, de fer servir un llenguatge impropi d’un president i de sobreactuar, però els que l’acusen de totes aquestes coses saben prou bé que res de tot això no és veritat i que, simplement el Pepe és el Pepe de sempre, sigui on sigui i parli amb qui parli. La seva vida diària ho diu…
Per què, doncs, el Pepe va anar a una sastreria i es va comprar un vestit nou? Doncs, senzillament, perquè tots sabem que en política la imatge importa i molt i perquè sabia prou bé que molts uruguaians li demanaven que es vestís d’una altra manera per anar a fòrums internacionals o per a rebre altres caps d’estat. Però el Pepe, amb corbata o sense, no deixa de ser mai el Pepe i tant a l’Uruguai com a fora tothom sap com és. El problema és que en política massa vegades les aparences, les paraules i les promeses es tornen més importants del compte. Massa sovint les aparences enganyen més del que seria necessari i alguns polítics aconsegueixen que la gent es quedi amb la imatge i oblidi el contingut. Per tant, podem afirmar sense por a equivocar-nos que, que com diu el refrany, l’hàbit no fa la cosa. I en el cas del Pepe Mujica encara menys. Va ser el Pepe qui va aixecar algunes banderes històriques de l’esquerra, com l’avortament, el matrimoni igualitari i la legalització del cultiu de la marihuana i ha estat el seu successor també del Frente Amplio, Tabaré Vázquez, qui ha mirat de seguir en la mateixa direcció. Veurem si ho podran aconseguir perquè l’Uruguai ha estat durant molts anys un país progressista però, paradoxalment, força conservador. Però ha arribat un moment en què les polítiques socials s’havien de dur a terme tant sí com no i això, diguin el que diguin, només ho ha intentat fer el Frente Amplio. Potser no se n’ha sortit del tot, però ha intentat fer un canvi profund en matèria de polítiques socials, cosa que no havien fet mai els partits tradicionals.
Per tant, des d’aquí ja us emplaço a veure l’entrevista d’en Ricard Ustrell al Pepe el diumenge, dia 24. Segur que no us en penedireu.

Escoles rurals a l’ Uruguai

L’Uruguai és un país unes 5 vegades més gran que Catalunya i uns 3 milions i mig d’habitants, dels quals 1 milió i mig viuen a Montevideo, la capital, i tota la seva conurbació urbana. Catalunya en té 7 milions i mig. Per tant, és evident que l’Uruguai és un país poc poblat i pel que fa a l’interior de país molt poc poblat. Dic això perquè ens fem càrrec del que signifiquen en aquell país les escoles rurals que, des de fa moltíssims anys, és una de les institucions modèliques al país. A l’Uruguai hi ha 1.125 escoles rurals, on hi assisteixen 24.000 nens i nenes, amb molt sacrifici perquè en molts casos hi han d’anar a cavall, en bicicleta o a peu perquè no n’hi pot haver a tots els centres poblats.

Aquest noi que veieu muntat a cavall n’és un bon exemple. Es diu Raül i era l’únic nen que durant una bona temporada anava a l’escola de Paso de los Carros, al departament de Paysandú a l’Uruguai. En els seus bons temps aquesta escola va arribar a tenir 80 alumnes però a poc a poc les famílies de la zona van anar marxant cap a Montevideo o cap a altres departaments. El Raül fa el 5è curs i de dilluns a divendres mare i fill recorren 9 quilòmetres a cavall per anar a l’escola i 9 més per tornar.

La directora i única mestra d’aquesta escola rural és la Sílvia Argañaz i no és pas ella sola la que fa classe als nois uruguaians que viuen en llocs perduts de l’interior del país. De les 1.125 escoles rurals, 790 -és a dir el 70%- només tenen un sol docent, que és a la vegada director o directora del centre i encarregats de tot el que us podeu imaginar: obrir i tancar l’escola, mantenir-la neta, encendre el foc a l’hivern, arranjar qualsevol cosa que s’espatlli, fer de cuinera, etc.). Alguna d’aquestes escoles no té llum i en la majoria no hi arriba internet. Segons dades d’un parell d’anys enrere, hi ha 590 escoles rurals que tenen menys de 10 alumnes, 250 amb menys de 5 i 20 que només en tenen un. La mitjana del sou d’un mestre rural és d’uns 800 euros i pot arribar a 1000 si és director o directora a més d’una bonificació per a la jubilació.

Us explico un altre cas?. Cada diumenge a les 12 de la nit, l’Iris Peralta i la seva filla de 5 anys deixen casa seva a Fray Bentos (a la frontera amb l’Argentina) per agafar un autobús que la portarà al seu lloc de treball, que és a 230 quilòmetres de casa seva. És la petita escola de Rincón de Ramírez, departament de Treinta y Tres, a la que hi assisteixen tres alumnes (més la seva nena) i on encara no hi ha arribat la llum. Arriben cap a les sis de la matinada a poble Grecco. Allà agafen un taxi, que la mestra paga amb diners de la seva butxaca, per arribar a destinació. Quan s’atansa el cap de setmana, mare i filla tanquen les portes de l’escola per emprendre el llarg recorregut de tornada a casa i l’anhelat retrobament de la petita amb el seu pare, que s’ha quedat a Fray Bentos treballant a la seva fusteria. De dilluns a divendres, l’escola és la seva llar. Els seus altres dos fills, avui de 19 i 20 anys, també van acompanyar a la seva mare a cada destinació. D’aquesta manera van fer primària fins a cinquè curs.

En una entrevista que li han fet diu que «la feina en una escola rural no la canvio per res del món». L’Iris, fa 19 anys que fa de mestra, dels quals només un treballant a la ciutat. «La meva decisió es deu a la tranquil·litat del medi i el suport de la gent. A ciutat, els pares van poca a les escoles pels seus fills», confessa. «Ensenyar per sobre qualsevol cosa», és el seu lema. La vocació per ensenyar ha fet que la paraula “obstacle” no existeixi en la vida de l’Iris. No importa el clima. Tampoc l’estat de la carretera i si hi ha o no transport disponible. Ella procura espavilar-se com sigui. Sempre va buscant algú que la porti i quasi sempre ho aconsegueix. Les comoditats en aquestes escoles rurals gairebé no existeixen. A l’escola en la qual avui fa classes i viu amb la seva filla i l’auxiliar, no hi ha energia elèctrica. Tenen un termo a gas i una deteriorada estufa de llenya. La llenya li donen a l’«estancia» que tenen més a prop i d’on vénen els únics alumnes. I tot i que els donen l’esmorzar, no tenen nevera. El menjar la guarden en una casa veïna a 500 metres de distància.

“Veus què fem?… Aquestes coses les hem viscut gairebé tots els mestres rurals”, explica entre rialles. I encara que per ella seguiria de per vida fent classes al camp, l’Iris té previst “fer l’esforç” de treballar a la ciutat per tal de què la seva petita tingui contacte amb altres mestres i altres nens abans d’entrar a l’institut.

Parlem de vocació? Això és vocació…

Dos escriptors

Abans d’ahir la casualitat va fer que ens arribés la desgraciada notícia de la mort al mateix dia de dos escriptors mundialment reconeguts: el Nobel alemany de literatura Günter Grass, 87 anys, i l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano, 74 anys. Els coneixia a tots dos, però a Galeano el coneixia molt més i em quedava molt més proper. De Grass només vaig llegir –quan s’acabava de publicar fa ja molts anys-, la seva novel·la El timbal de llauna. Per tant, el conec molt poc i poca cosa en podria dir. Diguem, doncs, que era un escriptor que em quedava lluny, tot i que seguia les notícies d’ell que anaven sortint als diaris perquè li admirava molt el seu compromís amb la política i amb els drets humans.

Una altra cosa era Eduardo Galeano, del qual he parlat en moltes ocasions en aquest blog i que podeu repassar clicant AQUÍ si voleu. Per a mi era un escriptor molt interessant, que vaig descobrir l’any 1976 quan estava a punt d’anar a viure a l’ Uruguai i un amic em va donar Las venas abiertas de América Latina tot dient-me: “Si vols entendre una mica Amèrica Llatina has de llegir aquest llibre”. Des d’aquell precís moment em va enganxar aquest escriptor i ja no l’he deixat mai més. Em sembla que li he llegit tots els seus llibres més importants, un munt d’articles i he vist amb molt d’interès unes quantes entrevistes per televisió.

I per quin motiu em va enganxar tant, potser us preguntareu. Perquè era un gran pensador que sabia dir les coses d’una manera tan original, poètica i senzilla que enganxava. Només cal veure el munt de frases seves –curtes i rotundes- que corren per internet  i que sintetitzen tot un discurs, una opinió o una forma de pensar en un parell de línies Era un pensador d’esquerres que, com el seu col·lega alemany Günter Grass, estava compromès amb el món. Són d’aquella mena d’intel·lectuals que en podríem dir escriptors compromesos amb els febles, amb els perdedors, amb els que lluiten per alliberar-se i per la llibertat dels demés, amb els “Don Nadie” (que ell anomenava amb un neologisme que possiblement havia inventat ell mateix “els nadies” ); són gent que tenia una consciència moral molt alta i es convertien en consciència moral de tota una societat.

I aquí podríem entrar en l’etern debat de si els artistes, els escriptors, els intel·lectuals i tota aquella gent que té algun tipus d’influència ha de viure tancada en la seva torre d’ivori creant art, literatura o el que sigui per a ells mateixos i pel simple gaudi que aporta la creació pura; o si, al contrari, ha de viure ben en contacte amb els problemes de la gent, prenent partit i donant veu a aquells que no tenen veu, ficant-se enmig dels problemes, mullant-se –com vulgarment es diu- i complicant-se la vida. L’etern debat que sempre s’ha fet: apartar-se del món i mantenir-se pur o capbussar-s’hi fins a ofegar-s’hi, si cal, i tornar-se tan impur com sigui necessari. No cal dir que a mi m’agraden aquests darrers i segurament que és per això que m’agrada tant Eduardo Galeano.

Com que jo no sóc crític literari, ni sabria dir el que caldria i de la manera com caldria sobre l’obra de Galeano, només  vull animar-vos des d’aquí a que llegiu qualsevol llibre seu si encara no ho heu fet. M’imagino que des de dilluns a l’ Uruguai hi cau una suau i fina pluja de llàgrimes per al seu escriptor més il·lustre. I com els uruguaians, tots els seus lectors ens dóna la sensació que hem quedat una mica orfes i no ens podem acabar de creure que ens quedarem sense aquelles frases seves, tan ben dites, tan rodones, carregades amb aquella espurna d’ironia i de saviesa que només alguns grans escriptors són capaços de crear. Serà qüestió d’anar-lo repassant i rellegint. Serà la manera de no oblidar-lo i seguir tenint-lo viu en nosaltres.

Adéu, Eduardo

11130281_760459510735387_7328187110604697650_n

“Hay un gran alboroto en el cielo. Està llegando Eduardo. El revoltoso, el poeta. Salen a recibirlo sus amigos de siempre, el gordo Soriano, Cortàzar, Benedetti, Juan Gelman con su hijo, y tantos otros… pero detràs de ellos, hay un rumor de alas, cobrizas y descalzas, humildes y màs inocentes que antes, son las almas de Latinoamèrica, aquellas que fueron ultrajadas, explotadas, contaminadas y torturadas, aquì en la Tierra.

Vienen a recibir al Hombre, ese que siempre los cuidò y los quiso, y los hizo visibles a travès de su inigualables palabras. Aquì abajo, los que sabemos su Verdad, estamos muy tristes, nos duelen las venas ahora màs abiertas que nunca. La sensibilidad ha perdido una mente y un corazòn, que nadie podrà reemplazar.

Don Eduardo era como mi papà. Y es muy grande decirle a un hombre que no conociste ni abrazaste, que es igual al hombre que màs amor te dio en la vida, pero es asì, los Maestros tienen ese don, ese aura, que nos ayuda a seguir siempre adelante aunque la herida duela infinitamente. Los pobres, las mujeres golpeadas, los poetas, la sabiduria, la humildad, el pueblo màs remoto de nuestro continente, los explotados, la alegrìa, los fumigados… todos absolutamente todos, nos sentimos un poco huèrfanos, un poco como esos niños que èl nos mostraba bañados de pureza, pese a los horrores.

¿Quien como èl para luchar contra los poderosos, los dictadores, la soberbia? ¿Quien como èl para mostrarnos que lo real es lo que sentimos, sea por una persona, por la naturaleza, o la justicia? Hoy somos màs pobres, se ha ido el Hombre sin fronteras, y el mejor homenaje es seguir leyendo sus Verdades, y ponernos siempre del lado de los que sufren las monstruosas injusticias humanas, sin dejar de lado la alegrìa y el buen romance. Me duele este dìa, aunque sabìa que podìa llegar, duele mucho, pero no me impide confesar que a Eduardo Galeano, lo amè y lo amarè siempre, como a aquel hombre de mi infancia, que por las tardes yo esperaba ansioso porque sabìa que en sus bolsillos habìa caramelos. Hasta siempre ser de luz, nos veremos siempre en un verso o en una puteada porque, “al fin y al cabo somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.”

(Gaspar Rodenas)

Espanya deporta. Uruguai acull

Parlar de drets humans és sempre delicat. Les mirades es poden tornar molt primfilades o molt laxes. És difícil ser just i equilibrat i no decantar-se cap a un costat o cap a l’altre d’acord amb pre-judicis o preses de posició intel·lectuals o polítiques predeterminades. Amb tot, hi han circumstàncies que són prou clares per poder-les jutjar sense cap mena de por i hi han fets que són clarament condemnables o lloables sense cap mena de distincions.

El fet que L’Uruguai hagi complert amb una promesa feta al govern de Barack Obama i hagi rebut aquesta setmana passada 6 presos de la presó de Guantánamo és un esdeveniment que ha despertat polèmica, sobretot dins del petit país llatinoamericà. Però és un fet que jo jutjo com a molt positiu, si mirem en quines condicions estan els 150 presos acusats de terrorisme, però sense un judici just i amb unes condicions de conculcació dels drets humans evidents. Tal com deia el President Mujica: “Luego de algunas gestiones contestamos que sí, porque hoy y siempre, con la excepción de los dolorosos años de la dictadura, el Uruguay ha sido un país de refugio y para nosotros esta es una cuestión de principio”. Mujica, un ex guerriller  que va passar 14 anys a la presó durant el règim militar al seu país, va dir que “no nos podemos hacer los distraídos ante la formidable tragedia de gente que lleva 12, 13 años sin comunicación con el mundo y detenida sin causa probada, ni haber visto un fiscal o un juez. Sin ningún tipo de garantía. Esta es una vergüenza humana”.

L’Uruguai, des de sempre, ha estat tradicionalment  un país de refugi. Només cal recordar els anarquistes i republicans espanyols i altres expulsats dels seus països per motius polítics. Allà se’ls va donar acolliment i feina, cosa que no ha donat pas mals fruits si resseguim una mica la història. L’Uruguai és un país obert, acollidor, modern i capaç de ser model en molts aspectes, sobretot a partir dels darrers governs progressistes i d’esquerres. Parlar de drets humans no és omplir-se la boca amb paraules boniques com es fa sovint, sino que és –sobretot- exercir-los amb actes concrets com ha fet l’ Uruguai en aquesta ocasió. Penso que els uruguaians n’haurien d’estar ben orgullosos.

ENTREGAN A MARRUECOS A LOS INMIGRANTES ENCARAMADOS A LA VALLA DE MELILLAI, en contrast, trobem el que Espanya fa amb els immigrants de Melilla. L’Uruguai acull; Espanya deporta i apallissa. L’Uruguai és un país cada cop més obert i progressista i Espanya cada cop és un lloc més tancat i més retrògrada. Ho ha denunciat reiteradament l’organització Human Rights Watch, que va demanat al Govern d’Espanya que investigués si la Guàrdia Civil va colpejar als immigrants enfilats a la tanca de Melilla el 13 d’agost després de difondre un vídeo en què suposadament es veu a agents espanyols utilitzar les porres contra els subsaharians perquè baixin del filat. Ho va fer en un comunicat en què ha denunciat de nou les “deportacions sumàries” al Marroc dels immigrants que aconsegueixen pujar a la tanca.

“El dret d’Espanya de protegir les seves fronteres no li dóna carta blanca per abusar dels emigrants“, va assenyalat el subdirector d’Europa i Àsia Central de HRW, Benjamin Ward, a la nota difosa per l’organització de drets humans. “El Govern central i les autoritats locals de Melilla han de parar les deportacions il·legals i emprendre accions contra qualsevol agent de la Guàrdia Civil que faci ús excessiu de la força contra els immigrants”. HRW va difondre un vídeo “filmat per un periodista”, corresponent al dia 13 d’agost, en què “agents uniformats colpegen migrants en la part intermèdia de la tanca, situada en territori espanyol, just dins de la frontera”. En una altra part del vídeo es veu a “dues persones que estan sent arrossegades per força per agents de la Guàrdia Civil al costat espanyol de la frontera, cap a una part en la tanca i retornades al Marroc”. HRW critica les “deportacions il·legals: “Retornar immigrants al Marroc sense respectar el degut procés podria posar vides en perill”. “Espanya ha d’acabar amb aquestes expulsions il·legals sense demora”. Segons HRW, aquestes “expulsions” priven als immigrants de demanar asil o una altra protecció internacional. L’organització insisteix que la llei espanyola d’estrangeria obliga la Guàrdia Civil a acompanyar qualsevol immigrant detingut una comissaria de la Policia Nacional per la seva identificació i iniciar els procediments de deportació. “Els immigrants té dret a rebre l’assistència d’un intèrpret i un advocat durant el procés, perquè tinguin l’oportunitat de reclamar protecció internacional”, assenyala HRW en una nota.

A Espanya els Drets Humans cada dia es veuen més retallats, com explicava aquí mateix en l’apunt de fa un parell de dies. Per sort, hi han països en que encara es tenen en compte i els sindicats són força diferents dels nostres, que s’han tornat descafeïnats i sense suc ni bruc. El Plenario Intersindical de Trabajadores – Convención Nacional de Trabajadores (PIT-CNT) és la central sindical única de l’Uruguai i és la que ha ofert allotjament transitori als sis refugiats. Després dels corresponents reconeixements mèdics, han anat a una casa comuna i corrent, acompanyats de gent que està per ajudar-los en l’idioma i integrar-los en una ciutat que no coneixen i en un país que els ha obert el cor. Els dóna refugi i assessorament mentre s’analitza la situació dels sis refugiats i s’estudia quina pot ser la millor forma de normalitzar la situació d’aquestes persones. “En l’eventualitat que aquestes persones decideixin establir-amb les seves famílies al nostre país, oferim tot el nostre suport, al costat del nostre Institut Costa Duarte, de la mateixa manera que ho hem fet amb les famílies sirianes que han vingut al nostre país”, ha remarcat la central única de treballadors. Així mateix, segons ha transcendit, algunes empreses privades han reaccionat en forma favorable davant la petició del govern uruguaià i ofereixen feina als refugiats que saben fer diferents oficis

EEUU, que té moltes coses bones en tots els aspectes, encara manté aquesta taca de Guantánamo i se  li hauria d’exigir que tanqués d’una vegada per totes aquesta presó de Guantánamo, vergonya de la humanitat. Gestos com els que ha fet l’ Uruguai, si fossin seguits per altres països, podrien ajudar a aconseguir-ho i donarien una gran lliçó d’humanitat i respecte als drets de les persones.

“Soy un paisano medio atravesado…” (Mujica100x100)

“EL PEPE D’AMÈRICA” ja està a punt d’anar-se’n. Al març deixa de ser President de l’ Uruguai. Marxa perquè, per llei, no es pot tornar a presentar; però marxa amb una feina força ben feta. El seguirà un President del Frente Amplio (de la mateixa coalició de partits d’esquerres que Mujica).

Ahir Mujica va ser ovacionat i tot l’auditori va aplaudir dempeus pel seu discurs en la cimera de presidents d’UNASUR (Unió de Nacions Sud-americanes). Com sempre, diu coses prou interessants com per escoltar-les amb atenció.

Un discurs emotiu, que us aconsello escoltar en aquest vídeo si disposeu de 20 minutets….

Mujica: un President únic i (potser) irrepetible

Serà difícil que hi hagi un altre President de Govern (ni a l’ Uruguai ni a cap altre lloc) semblant al Pepe Mujica. Demà, en aquest petit país de 3.3 milions d’habitants, s’elegeix un nou President de la República que totes les estadístiques diuen que seguirà sent del Frente Amplio. Sembla que Tabaré Vázquez  (ja ho havia sigut) serà el nou President.

I no és pas per què sí que torna a guanyar el Frente. A més de Mujica, en té la culpa el tipus de polítiques que han fet en aquests 5 anys: Uruguai és avui un país amb una classe mitja que arriba fins al 68% de la població i han aconseguit arribar a que hi hagi només un 11% de pobresa i un 0,5% d’indigència. L’economia va créixer entre 2010 y 2013 a una mitja de 5,95%. La inflació arriba al 9% i l’atur al voltant del 6%. El PIB per càpita és de 16.351 dòlars.

Del Pepe Mujica ja s’ha dit quasi tot –tant de bo, com de dolent- i no cal repetir-ho perquè ja quasi bé ho sap tothom. El seu nom els seus gestos i la seva figura han donat la volta al món i han sortir a tots els mitjans. En general, se n’han dit d’ell moltes més coses bones que no pas dolentes, tot i que té els seus furibunds detractors (sobretot dins del país) com acostuma a passar sempre. Però una cosa ha aconseguit: deixarà el govern amb un alt grau de popularitat. Es enquestes diuen que un 62% d’uruguaians simpatitzen amb ell i un 58% aprova la seva gestió. Quants presidents no voldrien aquestes xifres!

El país que deixa Pepe Mujica jo trobo que està, doncs, prou bé i ell se’n sent satisfet perquè ha baixat molt el nivell de pobresa: Tot i això, quan un dia li van preguntar quin balanç en feia del seu mandat va dir que no li agradava gaire fer aquests tipus d’anàlisis perquè “eso es una cuestión de almacenero (tendero) y yo soy un luchador social”.

És això el que el fa únic i irrepetible: és un lluitador social, que sempre ha volgut ser molt proper al seu poble i ho ha aconseguit. L’estil de vida senzilla, la manera de parlar planera i les formes de govern poc habituals entre els mandataris del món l’han fet ser el que és i han despertat l’admiració mundial.

Sort, doncs, Uruguai i tant de bo pugueu seguir per aquest mateix camí una colla d’anys més!

Una mossegada molt cara

AP  y EFE

Des que Luís Suárez va mossegar fa quatre dies l’espatlla del jugador italià Giorgio Chiellini no es parlava de cap altra cosa per part  dels “futbolers” -i també dels que no ho són tant- per les conseqüències que podria portar aquella acció. Doncs ja tenim el resultat: 9 partits sense poder jugar amb la seva selecció, 4 mesos sense poder jugar cap partit de futbol i una multa de 82.000 euros..

El tema, però, no és només un tema futbolístic, sinó que es relaciona lateralment amb molts més, tant o més importants. Per això se n’ha parlat tant i les reaccions han estat tan fortes i contradictòries, tant a l’ Uruguai com a fora. Conec bé l’ Uruguai, la seva gent, la passió amb què viuen el futbol, les típiques rivalitats dels seus equips (sobretot entre Peñarol i Nacional), el que significa per a un país de poc més de tres milions d’habitats el futbol, que sembla que ja forma part de la seva idiosincràsia. Trobareu pocs uruguaians que no el visquin amb intensitat.

De LUIS SUAREZ ja en vaig parlar quan va tenir el darrer conflicte amb Patrice Evra ara fa dos anys, Però és que abans ja havia tingut altres conflictes d’aquest mateix tipus o semblants, pels quals ja havia estat sancionat altres vegades. Per tant, la cosa ve de lluny i podríem dir que és un reincident. I ja sabem que les reincidències es paguen perquè d’alguna manera deixen marcada la persona. Com més reincident, més marcat. I aquest home està marcat i ben marcat, Per tant, hauria de vigilar si vol que la seva carrera de gran jugador segueixi uns quants anys més.

Per això voldria analitzar una mica aquest fet i també el significat de tot el que l’envolta, amb el perill de ser mal interpretat i potser no deixar prou conforme als meus molts amics uruguaians que no ho veuran igual que jo. Però vull donar igualment el meu punt de vista, procurant ser tant objectiu i respectuós com pugui.

Per curiositat i per l’interès natural del qui ha viscut en un lloc i se l’estima, aquests dies he entrat a llegir els diaris uruguaians com faig sempre i m’he esverat una mica llegint el que he llegit. També he pogut anar seguint el que els meus amics han anat escrivint al seu Faceboock i he pogut comprovar que hi ha una espècie de gran -i potser una mica exagerada- indignació nacional. Fins i tot el meu admirat president Mujica hi ha dit la seva. He pogut llegir coses com aquestes: “El mundo contra Suárez, el mundo contra Uruguay”, escrivia l’eminent politòleg Daniel Chasquetti;  o bé aquesta altra, ja una mica més matisada i objectiva: “Suárez es inmaduro y autodestructivo. Pero, ¿la FIFA hablando de “mordidas”? ¡Es un enorme cártel de delincuentes, coimeros y mafiosos!” del director del respectat setmanari BUSQUEDA, Claudio Paolillo, president de la Sociedad Interamericana de Prensa (SIP).

És justa la sanció? És excessiva? S’han aprofitat d’un home ja marcat per la seva forma de comportar-se en els camps de futbol? Tot això és discutible i jo no hi entraré. Però sí que vull fer unes quantes consideracions sobre aquest afer:

  1. La nostra societat té la tendència a “marcar” les persones i a marcar-les per sempre. Ens costa  entendre que una persona es pugui rehabilitar, canviar i costa depositar altre cop la confiança a una persona després que ha anat a la presó o n’ha fet alguna de grossa. Això seria per pensar-hi una mica tots i  examinar-nos si no som massa estrictes en el nostre jutjar i si potser donem massa poques oportunitats a que les persones canviïn.
  2. Cal tenir en compte que hi ha uns precedents objectius que no es poden amagar ni obviar. Llegeixo en algun diari (cosa que no sabia) que alguns psicòlegs ja li havien recomanat alguna forma de tractament per moderar aquests impulsos agressius que té. Pablo Martínez, psicòleg de la “Universidad La República de Uruguay” i especialitzat en medicina esportiva, explicava que a Luis Suárez ja se’l va tractar alguna vegada per la ira. “La mordida se da en aquellas personas que han tenido una niñez muy agresiva, muy carenciada y es una forma de defenderse de la agresión externa o de los mayores. En el caso de Suárez es como estar en un estadio de niño: ante la agresividad o la situación que lo desborda, otros jugadores dan un puñetazo, otros salivan, otros insultan y eso en el contexto del fútbol queda más desapercibido. Él ya estuvo tratado por un psicólogo por la ira y pensé que la tenía controlada. En este Mundial hubo alguna situación, algo que hizo que le saliera ese instinto más primario”. 
  3. Les persones tenim totes un passat que ens marca i una història personal en forma de motxilla no sempre fàcil de descarregar. A vegades és una motxilla molt i molt pesada on s’hi amaguen maneres de ser, caràcter, educació, problemes familiars, etc. Luís Suárez també la porta com tots i caldria tenir-ho en compte a l’hora de fer una valoració moral de les seves accions i de la seva persona. Tothom qui el coneix –familiars i amics- diu que és una persona diferent dins del camp i fora. Tots coincideixen que és una excel·lent persona, però que ja des de petit era “calentón” i que tenia unes arrencades estranyes, degudes potser a la dura infantesa que va tenir. “No sé por qué tiene esos arranques, cuando tiene todo para ser feliz”, deia Lila, la seva àvia paterna. “Quizás el divorcio de los padres, las privaciones que pasaron. Siempre fue “calentón”… al igual que su padre, militar y también jugador de fútbol. Nunca pensamos que Luisito iba a ser el más famoso de todos con ese carácter”, explica Lila. Roberto Mezza, amic del seu pare i que va jugar amb ell en el Deportivo Artigas, explica que Suárez té a qui sortir: “Es igual que su padre. Nunca fue agresivo. Muchos lo tienen catalogado como mala persona y no es así, es buenísimo, hay cosas que pasan en una cancha de fútbol y después son discutidas por gente que nunca transpiró la camiseta”, explicava aquest home.
  4. Em sembla que la primera cosa que hauria de fer és demanar disculpes i començar immediatament un tractament seriós després d’aquest quart incident greu en la seva carrera professional. Per bé del seu bon nom i per no fer malbé un gran futur que encara té en el món del futbol. Però, per a que sigui creïble, ha de voler demostrar amb fets i  públicament que vol canviar aquesta manera de ser i demostrar que no és el tipus de persona que sembla que és.
  5. I, per acabar, dir a tots els uruguaians que no s’han de sentir atacats, com sembla que molts d’ells se senten. Tot i que pugui semblar injusta i desproporcionada la sanció, jo entenc que és una penalització que va dirigida al jugador i només al jugador. Des de lluny i vivint-ho tot amb més fredor i distància, jo els diria no s’ha d’entendre de cap manera com un atac a un país i a tots els seus habitants. Almenys a mi no m’ho sembla pas.

Ah! I tant de bo es facin efectius aquests rumors que corren insistentment de que li va darrere el BARÇA. Jo, com a fidel seguidor d’aquest equip, ja m’agradaria poder tenir un gran jugador com ell. Això sí, sense que sigui conflictiu i es dediqui a partir d’ara només a fer gols. A veure si hi haurà sort… i calés! Em sembla que ho sabrem d’aquí a ben pocs dies.

El millor president del món

Quan vaig llegir no fa gaires dies al diari EL OBSERVADOR de Montevideo que una revista havia proclamat “Mujica, el millor president del món” vaig pensar: ¡Mira, algú confirma el que jo ja fa temps que crec!. Jo ja fa temps que proclamo en aquest mateix blog la meva admiració pel president de l’ Uruguai i estic totalment d’acord en què Mujica és –de llarg- el millor president del món.

Una vegada satisfet  el meu ego pel fet que algú em donés la raó i compartís amb mi aquesta creença, em va interessar veure qui ho deia i si seria algun pelacanyes com jo. Em poso a buscar una mica i veig que qui ho diu és una prestigiosa revista britànica anomenada MONOCLE (de la qual jo no havia sentit a parlar mai, però es veu que és força important). És una revista generalista, especialitzada en estils de vida, assumptes internacionals i cultura general. I, posat a buscar, busco qui és el periodista que escriu l’article i veig que es diu Santiago Rodríguez Tarditi , del qual tampoc n’havia sentit a parlar mai –un altre cop per ignorància meva- però que també és un jove periodista colombià de llarga trajectòria i de reconegut prestigi. Anem bé, vaig pensar jo…

L’article –que podreu llegir si cliqueu al diari El Observador- es titula: “El héroe político no reconocido de Sudamérica”, i l’autor estableix la següent afirmació: “Contrariant les creences populars, el millor líder del món no és Barack Obama. Ho lamento pels alemanys, però tampoc ho és Angela Merkel. ¿François Hollande? No té cap possibilitat. El millor cap d’ estat en els nostres dies és José Mujica, el  president de l’Uruguai”. I, a continuació explica amb alguns detalls els motius.

Com que jo no sé anglès, no he pogut llegir el seu article sencer, però sí que puc donar també els meus motius (que potser seran repetitius pels que llegiu el meu blog) per argumentar aquesta afirmació del periodista colombià. A mi em sembla que per ser president d’un país no s’ha de ser ni alt, ni guapo, ni tenir moltes carreres, ni ser molt ric, tampoc cal tenir una intel·ligència descomunal, ni tenir una gran educació i un gran refinament. Res d’aquestes coses són imprescindibles, contràriament al que moltes vegades es pensa. Jo crec que únicament s’ha de ser una persona honesta, amb sentit comú i saber-se envoltar de gent amb aquestes mateixes qualitats i que sàpiguen una mica dels temes que els correspon tractar. Si un president aconsegueix fer un equip de persones que vulgui fer les coses ben fetes pensant sempre pel bé d’un país i treballant units segur que serà un bon president. I Mujica té moltes d’aquestes qualitats i per això han dit el que han dit.

Mujica és un home honest i un home amb uns ideals que ha mantingut tota la vida. Dins del seu país mateix hi ha gent que el considera poc fi –és pagès- i que és poc curós de la seva figura (aspecte personal, vestimenta, maneres de fer i de parlar…); consideren que té un passat de guerriller tupamaro que no l’ajuda massa (¿recordeu Mandela?); fins i tot diuen que els 15 anys de presó en condicions extremadament dures el vas desconnectar de la realitat. Tot el contrari, diria jo. Va saber exactament quina era la realitat d’una dictadura militar ben cruel i, quan va sortir de la presó, va voler reconciliar-se amb tothom (exactament com Mandela) i els guerrillers tupamaros van voler integrar-se a través de partits democràtics en una societat que volien canviar. I, finalment, els ciutadans uruguaians els han donat la raó per dues vegades consecutives en les eleccions. I em sembla que els tornaran a donar la raó una tercera vegada. Alguna cosa deu voler dir, no?

El president Mujica és una persona normal, que ha sabut comportar-se com una persona normal sempre i, per tant, també ara com a president. Ha volgut viure a la seva casa de pagès de sempre, amb la mateixa austeritat de sempre i sent coherent amb les idees que sempre ha tingut. És un home honest i coherent, ¡que no és pas poc pels temps que corren!. Un home que viu amb el mínim vital  (ell mateix diu que va aprendre a viure sense res o, millor dit, amb el just) i que dóna gran part del seu sou per a obres socials perquè ell no ho necessita i n’hi han molts que ho necessiten més que ell (¿quants presidents a tot el món trobaríem que pensessin així?).

Molts l’acusen de demagog i populista. No sé pas què volen dir. El que fa Mujica és dir les coses pel seu nom  i “no andarse con rodeos”, com diuen allà. Jo ja voldria presidents populistes com ell que no ens enganyessin, que diguessin el que passa i ens amaguessin moltes menys coses de les que normalment ens amaguen. Fins i tot Mario Vargas Llosa –que no és gens ni mica sant de la meva devoció i és un reconegut home de dretes- publicava al diari El País de diumenge passat un article titulat EL EJEMPLO URUGUAYO on posava Uruguai com exemple de país lliberal, democràtic i valent. I com a exemple de valentia ha posat al president Mujica:

“ Ha hecho bien The Economist en declarar a Uruguay el país del año y en calificar de admirables las dos reformas liberales más radicales tomadas en 2013 por el Gobierno del presidente José Mujica: el matrimonio gay y la legalización y regulación de la producción, la venta y el consumo de la marihuana….” “La libertad tiene sus riesgos y quienes creen en ella deben estar dispuestos a correrlos en todos los dominios, no sólo en el cultural, el religioso y el político. Así lo ha entendido el Gobierno uruguayo y hay que aplaudirlo por ello. Ojalá otros aprendan la lección y sigan su ejemplo”.