FUENTEOVEJUNA

Quan estudiàvem el batxillerat ens parlaven a la classe de literatura castellana de FUENTEOVEJUNA, una de les obres de teatre més famoses de Lope de Vega. Narra la revolta d’un poble contra els abusos de poder del seu governador Fernán Gómez, que es dedicava, entre altres coses, a empaitar les noies del poble i fer abús constant del seu poder, que per alguna cosa era el governador… Un dia es fixa en una noia anomenadaLaurencia, a qui intenta seduir sense gaire èxit. Per això mira de convèncer com sigui el seu pare perquè sigui ell qui la convenci d’estar amb ell. La noia sempre mostra refús i prefereix el seuenamorat, Frondoso.

Quan es casen Frondoso i Laurencia irromp el governador, deté Frondoso i reclama el dret de cuixa amb la núvia. El dret de cuixa (ius primae noctis) era el dret del senyor a tenir relacions sexuals amb una dona del seu domini a la seva nit de noces (i per tant a gaudir de la seva virginitat). Després de ser violada i colpejada s’escapa i reclama justícia als homes de la població, als quals acusa de covards per permetre que sempre acabi guanyant el més poderós. Aquests, commoguts, assalten la residència de Fernán Gómez, alliberen Frondoso i maten el governant i alguns dels seus servents. Un criat escapa i va a buscar els reis.Quan els enviats reials pregunten qui ha comès el crim, només obtenen com a resposta que ha estat Fuenteovejuna, tot el poble. Els diferents testimonis refusen confessar malgrat que reben tortura i amenaces i expliquen els abusos del difunt, fins que obtenen el perdó reial.

Tot aquest preàmbul només vol servir per preguntar-nos si no ha arribat el moment de ser Fuenteovejuna davant les amenaces per terra, mar i aire que estan rebent un munt de catalans que s’hi estan jugant molt en aquest delicat moment que vivim. Com a l’obra de teatre, potser l’única arma que tenim per a fer front a la injustícia i no permetre que ens passin pel damunt és acompanyar, fer pinya –com més grossa millor- i mirar que no només siguin uns quants a qui toqui rebre i hagin de ser només ells els protagonistes d’aquesta història. Si hi ha d’haver algun protagonista ha de ser el poble sencer o tota aquella part del poble que creu en aquest projecte tan il·lusionant. Serà la unió de poble i dirigents qui aconseguirà vèncer el tirà de torn. Si els que creiem en la llibertat i que la vertadera democràcia és el poder del poble, hem d’estar units en aquests moments perquè els serà impossible castigar tota la col·lectivitat. Seran massa els que estaran disposats a desobeir unes lleis injustes, uns tribunals corruptes, un Estat que no respon al que molta gent demana i un PP que és el més corrupte (en tots els sentits i en tots els àmbits) i el primer a interpretar a la seva mida les lleis i, si ha convingut, a canviar-les en profit seu. Parlen d’una legalitat que fa riure quan pronuncien la paraula i titllen d’il·legal una cosa tan democràtica com un referèndum.

Aquest govern és el mateix que l’any 2006 va recollir signatures contra l’Estatut de Catalunya i només cal mirar una mica enrere per veure qui hi ha a la fotografia que il·lustra aquest text i què va fer aquesta tropa que diu que ells no hi tenen res a veure amb el que està passant. Vergonya, senyors, vergonya!

Volem un país digne

Els catalans volem un país digne i per poder-ho aconseguir ens cal recuperar la dignitat que des de fa segles ens està robant un estat espanyol totalment indigne. I per poder tenir un país digne només tenim un camí: el dret a decidir el nostre futur, un futur que volem molt diferent del present que ens toca patir.

Ens cal construir urgentment un país millor i més just en tots sentits perquè això que tenim no s’aguanta per enlloc. Si volem ser dignes ens haurem d’esforçar a construir unes institucions dignes que ajudin a fer ciutadans dignes. Caldrà una millor educació, una millor justícia social i millor justícia en general, una millor sanitat, una millor política, etc… Caldrà enfortir una democràcia que ha caigut en el descrèdit total perquè cada cop s’ha difuminat més la divisió de poders. Ara ja no sabem on és el legislatiu, l’executiu i el judicial. Està tot tan barrejat que ja no sabem qui manarà que ens jutgi, amb quines lleis ens jutjaran, com seran interpretades, qui ens jutjarà o per quins motius ens jutjaran. No em negareu que cada dia ens donen més motius i arguments per dubtar de la imparcialitat de la justícia i per desconfiar.

Demà, 6 de Febrer, se celebra a Barcelona un judici que cap país autènticament democràtic s’atreviria a fer sense que li caigués la cara de vergonya. Es jutjaran uns polítics que no han fet res més que escoltar els desitjos del poble. I no pas d’una part petita d’aquest poble, sinó d’una gran majoria. Catalunya va ser un país ocupat militarment en un moment de la seva història i mai cap règim ni govern durant tres-cents anys no ha permès que els catalans s’autodeterminessin sobre el seu destí col·lectiu. I ara estem disposats a fer-ho perquè tenim mil arguments i mil motius per defensar poder votar el nostre futur i arguments jurídics suficients com per voler que la nostra nació tingui tot el dret a constituir-se en Estat propi. Una altra cosa és que no se’ns vulgui reconèixer i permetre aquest dret…

Per això demà al matí s’aplegarà una munió de gent (i molts més que no hi serem físicament però sí que hi serem en esperit) davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per a donar suport a l’expresident Artur Mas, a l’exvicepresidenta Joana Ortega i a l’exconsellera Irene Rigau. Ells estan acusats d’un delicte de desobediència i prevaricació com a responsables del 9-N., però tots els que vam anar a votar hauríem d’estar al seu costat per defensar la democràcia, perquè anar a votar no pot ser mai un delicte.

Fem un acudit: parlem de democràcia a Espanya.

Ja sé que molts defensen que Espanya és una democràcia i que aquest invent de les autonomies ha estat el gran invent del S XX. Jo ja fa anys que en sóc molt escèptic i cada dia que passa em convenço més que Espanya s’està convertint dissimuladament i de mica en mica en una pseudodemocràcia totalment ostatge de la mentalitat d’un Estat tardofranquista. Aquí segueix manant el mateix establishment de sempre format per les elits financeres-empresarials, polítiques, militars, jerarquia catòlica, unes elits intel·lectuals amorrades a les menjadores del poder i uns mitjans de comunicació cada dia més pseudofranquistes (controlats pel poder del PP).

És bo no oblidar que el que tenim és el resultat del «tejerazo» del 1981, en el que els líders polítics confinats al Congrés van ser “convidats” a acceptar un acord tàcit pel qual es declarava intocable l’estatus quo (establishment) associat al sistema monàrquic ( joancarlisme), al sistema polític bipartidista (implantació de les llistes tancades i de la Llei D’Hont) i a la defensa de la “unitat indissoluble de la nació espanyola”. És bo recordar com es va fer l’actual Constitució, amb els militars ben drets i espiant rere la porta. Aquí molts pocs s’atreveixen a aixecar la veu i s’ha anat creant una deriva totalitària emparada per l’espiral del silenci de la majoria dels mitjans de comunicació de masses. El que realment s’ha establert a Espanya és una distòpia, terme encunyat a finals del segle XIX per John Stuart Mill com a alternativa a Eutopia o utopia, emprat per Tomàs Moro. Distòpia seria “una utopia negativa on la realitat transcorre en termes antagònics als d’una societat ideal”. Les distòpies se situen en ambients tancats o claustrofòbics emmarcats en sistemes antidemocràtics, on l’elit governant es creu investida del dret a envair tots els àmbits de la realitat en els seus plans físic i virtual i fins i tot, en nom de la sacrosanta seguretat de l’Estat.

La deriva totalitària de l’Estat espanyol està ben emparada per l’espiral del silenci dels mitjans de comunicació de masses de l’establishment (PRISA, Vocento, Grup Planeta, Grup Godó, Grup Zeta, Editorial Prensa Ibérica, Unidad Editorial, TVE i Mediaset España, COPE, 13TV, Intereconomia…). Una fórmula de solapament cognitiu que instaura la censura a través d’una deliberada i sufocant acumulació de missatges d’un sol signe (tot l’entorn abertzale és ETA i el nacionalisme català és diabòlic, etc.), amb el que es produiria un procés en espiral o bucle de retroalimentació positiva.

Després de la formació d’un nou Govern en minoria de Rajoy -que compta amb la col·laboració directa de Ciutadans i l’abstenció estratègica i vergonyant del PSOE-, assistirem, com a molt, a l’escenificació de la metamorfosi del règim del 78 mitjançant una reforma edulcorada de l’actual Constitució vigent que implementarà un Estat monàrquic, jacobí i euro cèntric, seguint la màxima del gatopardisme ( “Canviar-ho tot perquè res no canviï”) i a la instauració d’un règim autocràtic. L’autocràcia seria la forma de Govern exercida per una sola persona (en aquest cas un partit) amb un poder absolut, il·limitat, inflexible, centralista i autoritari. Els sistemes autocràtics (governs de facto), serien doncs una mena de dictadures invisibles sustentats en sòlides estratègies de cohesió (manipulació de masses) i repressió social (promulgació de decrets llei que voldrien semblar constitucionals però no ho seran mai a la vida, per més que quedin revestits pel vernís democratitzador del Tribunal Constitucional de torn (Llei Mordassa).

De mica en mica anem veient que es va incrementant -de forma molt subtil, això sí- la censura a molts nivells. Es liquida, per exemple, la representació institucional aconseguida per EH Bildu en base al suport popular; es prohibeix rotundament la celebració d’un referèndum sobre la independència a Catalunya; es prohibeix la crítica a la monarquia i es fa una interpretació totalment restrictiva de la Constitució, mesures que retraten l’evident final de la més llarga experiència pseudo democràtica de la història de l’Estat espanyol.

Al pas que anem, parlar de democràcia aquí serà cada cop més un acudit dolent. Els de dins ja fa temps que n’estem convençuts. I els de fora haurien de venir a veure-ho de prop i segur que queden esgarrifats.

“Operació Garzón”

En aquest blog he parlat del jutge GARZÖN vàries vegades. La darrera va ser quan el Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, el 2 de novembre del 2004, va donar la raó als condemnats en aquell judici i va condemnar l’estat espanyol per tortures.

Acabo de veure el documental ‘Operació Garzón’ i us he de dir que no us el perdeu de cap de les maneres perquè val la pena de veritat i entendreu molt millor tot el que va passar ara fa justament 20 anys. Els impulsors d’aquest documental se sumen així a la commemoració dels vint anys dels fets i d’alguna manera ens recorden que tenim molt bona memòria per a certes coses i molt dolenta per a d’altres. Ens hauria de fer vergonya, molta vergonya, que s’hagi parlat tantes i tantes hores –fins a la saturació i l’avorriment- de les Olimpíades del 92 i no s’hagi dit res d’aquell episodi vergonyós.

Perquè aquell episodi tan ben organitzat  i  pensat per anar de forma indiscriminada contra l’independentisme català va ser una vergonya. Vergonya, en primer lloc, per al jutge Garzón (que en el documental mira de justificar-se com pot);  en un segon lloc per als polítics d’aquell temps que no van reaccionar en un primer moment (potser una mica millor després) com corresponia a persones elegides democràticament en un Estat de dret; vergonya també per a tot un Estat espanyol on encara campava pels seus aires la tortura com a mètode corrent en les comissaries i els quarters; vergonya per als cossos de seguretat d’aquest Estat i per als jutges i magistrats que hauries de ser la garantia de que els drets humans es compleixen per a tothom…

I si algú en surt tocat i enfonsat és aquest jutge estrella -que vol ser mediàtic com sigui- que es diu Garzón i que s’apunta al que sigui si sap que ha de sortir als diaris. El jutge Baltasar Garzón va aprovar la incomunicació dels vint-i-cinc detinguts, i disset van denunciar tortures. Garzón no en va fer cas i va donar per bones les declaracions fetes sota tortura, ens explica el documental. El dia de la presentació els promotors del documental van dir: ‘Garzón va vulnerar els drets humans amb l’Operació Garzón, com va sentenciar el Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg dotze anys després, condemnant l’estat espanyol per haver vulnerat l’article número 2 de la Convenció contra la Tortura pel fet d’haver-se negat a investigar les denúncies per maltractaments, tot i les proves existents. Però l’aparell polític i jurídic del moment, no ha segut mai, de moment, al banc dels acusats.’

El documental es pot comprar enviant un correu a: correu@llibertat.cat.

I, per acabar, només unes preguntes: Després de 20 anys val la pena seguir parlant tant d’aquella Barcelona ‘92 i amagar –sí, amagar- episodis tant importants per a Catalunya com aquests que acabo de citar? Seguirem tenint a gratcient tanta mala memòria històrica i seguirem essent tant mesells, insensibles i miserables com per no aixecar la veu davant fets com aquests?

Percebo la teva grandesa, Egipte

El temps se’n riu de totes les coses, però les piràmides se’n riuen del temps…

http://mdemartona.blogspot.com/

Llegint el blog MÉS ENLLÀ m’he trobat aquesta bonica foto de les piràmides, amb aquesta encara més bonica frase que podeu llegir a sota.

No conec Egipte però és d’aquells països que sempre m’han fascinat. És d’aquells antics països plens de riquesa i de saviesa antiga que han anat a menys. Com aquelles famílies riques que s’han arruïnat però que darrere les runes transparenta el que hi havia hagut i que encara hi ha, potser ple de la pols de l’oblit.

Tant de bo aquest poble i els seus dirigents sàpiguen trobar el camí que els dugui cap a la democràcia i el benestar que tan desitgen i tan necessiten.

Percebo la teva grandesa, Egipte,

en les en ments derruïdes,

en les piràmides mil·lenàries,

en els cossos arruïnats,

en les vides joves destruïdes

i en els éssers esfondrats.

Escolto el teu crit de llibertat

en ulls dels infants,

en els rostres demacrats,

en les mans balbes i implorants

i en els éssers empresonats.

Espero amb tu, Egipte,

un futur millor,

una esperança retrobada,

un petit miracle africà.

Sort, Egipte.

Llibertat de premsa i democràcia

CADAL (CENTRO PARA LA APERTURA Y EL DESARROLLO DE AMERICA LATINA) és una publicació compromesa amb la democràcia i els drets  humans a l’ Amèrica Llatina. Té una secció que es titula “Alertas a la Libertad de Prensa” on el periodista Hernán Alberro hi va afegint els audios que fan referència a quest tema. N’hi ha un munt de dos anys ençà.

La llibertat de premsa és fonamental per a a democràcia de qualsevol país. A les dictadures, per desgràcia, ja sabem com anaven les coses i sabem com van… Simplement n’he recollit uns quants exemples dels darrers que ha afegit, però n’hi han moltíssims més.

Quan parlem de llibertat de premsa volem dir que la gent ha de poder dir les coses sense pressions de cap mena. però també volem dir que els grans grups, les grans cadenes no han de monopolitzar les notícies. Per això és bo que en els països hi hagi diaris de totes les tendències per tal que la gent pugui triar.

Alguns exemples:

: 24/9/2010
Mario Pinto periodista y responsable del semanario Impacto Campo Grande de Mato Grosso do Sul en Brasil se refiere al secuestro de la publicación por parte de las autoridades con motivo de la mención del gobernador del estado.

   :: 15/9/2010
El periodista chileno César Baeza, editor de “el ciudadano.cl” se refiere al arresto sufrido por el corresponsal del medio producto de unas fotografías tomadas a carabineros en zona de conflicto mapuche.

   :: 3/9/2010
Arnulfo Aguilar director de Radio Uno de Honduras se refiere al acoso sufrido por su medio y demás periodistas opositores.

  :: 17/8/2010
El corresponsal en Cuba del diario español El Mundo, Ivan García, describe la intimidación que recibió por parte del gobierno de los hermanos Castro.

  :: 5/8/2010
El periodista Gabriel Bustamante de FM Ayolas de Paraguay se refiere a las amenazas de muerte y agresiones que sufrió por realizar denuncias de corrupción contra funcionarios.

  :: 30/7/2010
Philip Moreno corresponsal en Arauca de RCN de Colombia comparte los hechos de su deportación por parte del gobierno venezolano.

:: 22/7/2010
Pedro González, coordinador de XEDD Radio La Tremenda de Nueva León en México, se refiere al asesinato de su colega Marco Aurelio Martínez Tijerina tras una semana que se cobró a dos periodistas en ese país.

   :: 15/7/2010
El periodista de investigación de El Periodico, Marvin del Cid, se refiere a la amenaza que recibió en Guatemala.

   :: 8/7/2010
Leovigilio Moran del Diario La Voz de Michoacán se refiere al asesinato de su colega Hugo Olivera en México.

  :: 18/6/2010
El hijo del periodista asesinado Luis Arturo Mondragón Morazan y productor de su noticiero describe los hechos ocurridos en El Paraíso, Honduras.

   :: 15/6/2010
El periodista Alfredo Fermín de El Carabobeño de Venezuela se refiere a la condena impuesta por la justicia sobre su colega Francisco Pérez por delitos de opinión.

   :: 2/6/2010
El periodista Leiderman Ortiz Berrío relata el atentado que sufrió en la ciudad colombiana de Caucasia.

   :: 28/5/2010
Oscar Ayala Bogarín, directorio de noticias del diario Última Hora de Paraguay, se refiere al acto de repudio violento que el medio recibió por parte de funcionarios públicos.

   :: 21/5/2010
Sergio Vieira, Jefe de Reportajes del Diario do Grande ABC de San Pablo se refiere al caso de censura que sufre el periódico por pedido de un prefecto local.

   :: 14/5/2010
El periodista gráfico de Efe, Carlos Ortega describe las agresiones sufridas por él y varios colegas suyos por parte de la policía en Cali.

  :: 7/5/2010
Jorte Ott Anderson, periodista y propietario de un canal en Colón, Hondruas se refiere a las amenazas recibidas por él y por su colega Ricardo Oviedo por informar sobre abusos a los derechos humanos.

   :: 30/4/2010
Periodista independiente cubana Magaly Norvis Otero Suárez se refiere a la prisión impuesta a los periodistas Diana Virgen García y Calixto Ramón Martínez Arias en Cuba.

   :: 22/4/2010
El Jefe de Corresponsales del periódico estatal Cambio de Michoacán de México se refiere a la desparición del corresponsal del diario en el municipio de Paracho, Ramón Ángeles Zalpa.

  :: 16/4/2010
Victor Tejeda, dueño de Canal 53, Cibao TV Club de República Dominicana describe la situación del cierre de su canal por parte de las autoridades.

   :: 8/4/2010
Adela Gómez de Caleta Olivia, Santa Cruz, Argentina explica por qué decidió dejar el periodismo.

   :: 30/3/2010
Una colega de los periodistas Bayardo Mairena y Manuel Juárez asesinados en Honduras se refiere al caso.

   :: 22/3/2010
Rafael Gómez Gómez, Director de noticias de Voz de Montería, se refiere al asesinato de su compañero Clodomiro Castilla en el Departamento de Córdoba en Colombia.

   :: 12/3/2010
Johana Chapas, periodista del Canal 51 de Honduras se refiere al asesinado de su colega Joseph Hernández Ochoa, incidente en el que resultó herida otra periodista.

  :: 5/3/2010
Mario Cordero, jefe de redacción de La Hora de Guatemala se refiere a la visita intimidatoria que recibió el diario por parte de funcionarios del Ministerio Público.

   :: 26/2/2010
La reportera gráfica Claudia Fortich se refiere a la amenaza de muerte que recibió en su celular en Cartagena, Colombia.

   :: 18/2/2010
El periodista y titular de FM Frontera en Chaco, Argentina, se refiere a las agresiones que sufrió por parte del intendente y sus guardaespaldas por cubrir una manifestación contra fumigación en la zona.

:: 12/2/2010
Ricardo González, de Article19 se refiere a la situación de libertad de prensa que vive México con 3 periodistas asesinados en lo que va del año.

   :: 2/2/2010
Periodista independiente cubano Juan Carlos Reyes Ocaña se refiere al arresto que sufrió por parte de las autoridades.

  :: 29/1/2010
El director de noticias de Teleamazonas, Carlos Jijón se refiere al irregular proceso por el cual el gobierno ecuatoriano le aplica una suspensión del aire de 72 horas.

   :: 19/1/2010
Juan José Quispe, abogado defensor de Alejandro Carrascal Carrasco director del semanario peruano Nor Oriente se refiere al encarcelamiento del periodista.

Ser periodista –segons on- es veu que és perillós. Sobretot si es vol ser objectiu, veraç i es vol informar…

Mirar enrere.

Tots els països han de mirar enrere si volen un futur millor. Cal mirar enrere per no caure en errors passats, veure el que hem fet bé o malament i, d’aquesta manera, projectar-se cap al futur.

Ho dic per la mateixa Catalunya, el meu país, però també ho dic en general. Tenim tendència a amagar les coses mal fetes però no hi guanyem res. Podem passar desapercebuts durant molts anys però, entretant, les coses es van covant, van madurant i algun dia exploten. Els crims de la nostra guerra "incivil", per exemple, que aquests dies tornen a aflorar als diaris; els crims del franquisme, que alguns han mirar d’ofegar, emmudir i fer que no surtin a la llum. Tot, tot plegat es va sabent i els historiadors van descobrint coses. Alguns -massa prudents  diuen que això és jugar amb foc. Però la veritat és que el foc purifica i certes purificacions són prou necessàries.

L’ Uruguai, per exemple, darrerament ha anat canviant. És un país que conec força bé i li conec una mica la història. Tot i les dificultats econòmiques que experimenta va sortint endavant gràcies a la presidència del socialista Tabaré vázquez, que ha desenvolupats alguns programes socials ben interessants per a lluitar contra la pobresa. A més, s’ha preocupat del destí dels aproximadament dos-cents seixanta presoners desapareguts de la dictadura civil i militar (1973-1985).  Aquesta forma de mirar enrere és de justícia que es faci per bé les famílies i pel bé del país. S’han pogut anar acumulant proves flagrants contra l’ex President Juan María Bordaberry, de 77 anys d’edat. Va ser elegit el 1971, i dos anys més tard clausurava el Congrés i suprimia totes les llibertats constitucionals, atorgant plens poders a l’exèrcit per tal de «restablir l’ordre». Raons: descontentament popular i l’amenaça de la guerrilla dels Tupamaros.

El 16 de novembre del 2006, el jutge Roberto Timbal dictava una ordre d’arrest contra Bordaberry i el Ministre d’afers exteriors d’aquella època, Juan Carlos Blanco, per l’assassinat dels parlamentaris Zelmar Michelini i Héctor Gutiérrez, així com dels militants tupamaros Rosario Barredo i William Whitelaw, els cossos dels quals van ser trobats el 18 de maig de 1976 en un cotxe abandonat a Buenos Aires, aclivellats per les bales (“Para el juicio de la historia”, Brecha, Montevideo, 20 d’octubre de 2006).  Han calgut tres dècades perquè la justícia hagi pogut iniciar diligències. L’esdeveniment és històric, segons escriu el periodista Edouard Bailby.

 
Per posar fi a la dictadura, els dos partits que es repartien el poder des de 1865 –el Partido Colorado (liberal), gairebé hegemònic, i el Partido Nacional (conservador)– havien signat la «Llei de caducitat de la vocació punitiva de l’Estat» amb els generals. Aquesta llei amnistiava els militars i els policies implicats en atemptats contra els drets humans. No comptaven, però, amb el creixement de les forces d’esquerres reunides al Frente Amplio. A partir de 1990, aquests guanyarien tres cops a l’ajuntament de Montevideo. Però el gran esdeveniment va arribar l’octubre de 2004: Tabaré Vázquez, candidat socialista del Frente, és escollit President de la República en primera volta amb un 50,4% dels vots. L’esquerra obtenia la majoria absoluta a la Cambra de representants i al Senat. Per primera vegada en la història del país, unes eleccions democràtiques apartaven del poder els dos partits tradicionals.

 
Des de la presa del càrrec de Tabaré Vázquez, l’1 de març de 2005, les veus que reclamaven la veritat del passat recent es van fer sentir. Hi ha investigacions obertes, declaracions de testimonis i exhumacions de restes en zones militars. A poc a poc les proves es multipliquen, s’han empresonat militars i ex policies. A molts els pesa l’ordre d’extradició, des de l’Argentina i Xile, sobre el cap.

”La recerca de la veritat no és una venjança, sinó el camí cap a la justícia”, subratlla el senador Alberto Couriel, persona influent del Frente Amplio. “Pel futur de la democràcia, és essencial que s’aclareixin totes les responsabilitats”.

Doncs això mateix és el que s’hauria d’anar fent arreu i aquí a l’ estat espanyol també perquè em dóna la sensació que no hem tancat prou bé les coses….

 

Etiquetes de Technorati: Països,Espanya,Uruguai,Política,Dictadura,Democràcia,Exèrcit

Monarquia bananera.

Normalment qualifiquem de "república bananera" aquells països on les lleis hi són per no complir-les; on no hi ha ni drets ni deures o, si existeixen, passen totalment desapercebuts. Són aquells països dels quals fem befa perquè els governants fan i desfan al seu lliure arbitri, tothom va a la seva i el que més té, més pot. Són aquells països on la majoria de gent és pobre i una ínfima minoria és rica. I és aquesta minoria la que fa i desfà, la que posa i treu governants, la que fa fer les lleis a favor seu, etc, etc.

Doncs, veient el que veig darrerament, penso que hauríem de parlar de monarquies bananeres perquè són calcades a les repúbliques de les que parlava fa poc i cauen en aquets dels mateixos defectes. I ja sabeu a quines monarquies em refereixo…

Ja sabem que alguns espanyols, -aquells que només veuen el nacionalisme en altres llocs i no veuen el propi-, tenen complex de superioritat. Ells diuen que som els catalans qui el tenim però, si anem a comparar, el seu és infinitament superior. És un complex tan gran i accentuat que no els deixa veure els defectes propis d’una monarquia bananera. D’exemples en trobaríem un munt: el mateix discurs de Nadal de cada any del Monarca d’aquesta monarquia (reiteratiu, buit i verborreic); les maneres embafadores de fer política a que ens estan acostumant els partits majoritaris; el poc respecte al ciutadans, a la seva llengua, als seus drets i als seus costums; el malament que van algunes infraestructures i serveis (Renfe, per exemple); el desprestigi d’unes institucions que diuen que són democràtiques i que no fan més que sentenciar a favor de les majories i sense respectar els drets de les minories;  el poc control que s’exerceix a les institucions i a les finances públiques; el poc respecte -encara que no ho sembli i ho dissimulin- als ciutadans…. I podríem continuar una bona estona amb més exemples, encara que em sembla que no cal.

En una paraula: a vegades penso que algunes monarquies no són pas millors que moltes d’aquestes repúbliques que diem "bananeres". En alguns aspectes ens  passen la mà per la cara a nosaltres. I si no ens la passen els seus governants (que certament moltes vegades són uns lladres impresentables i  indesitjables) sí que ens la passen els seus ciutadans que, des de la pobresa, han de patir les mateixes desgràcies que nosaltres. Amb la diferència que nosaltres som bastant més rics i hem de pertànyer -de grat o per força- a aquesta monarquia bananera ancorada al passat, un passat ben caspós i passat de moda.

Etiquetes de Technorati: Democràcia,Política,Monarquia,República