ANAR A CAL DENTISTA

Sota la immensa cúpula de 1.000 metres quadrats de la sala dels Drets Humans de la seu de les NACIONS UNIDES (l’ONU) a Ginebra -que el mallorquí Miquel Barceló va convertir en una cova multicolor i en un mar de colors- ahir van caure com una llosa sobre Espanya una sèrie d’acusacions, advertències, recomanacions i una bona estirada d’orelles per les reiterades i diverses vulneracions de drets humans a l’estat espanyol. I no van ser ni un ni dos estats els que van intervenir, sinó que van ser 117 els que van fer acusacions, preguntes o recomanacions de més o menys intensitat. Concretament van haver d’escoltar com es feia referència a la «llei mordassa», a la pervivència del franquisme en molts àmbits, a les mesures repressives contra els ciutadans, a restriccions dels drets de llibertat d’expressió, manifestació i reunió, a Catalunya…

El prestigi i la imatge d’Espanya fa anys que estan greument ferits i potser fins i tot tocats de mort -si no hi fan alguna cosa- i no els serà fàcil retornar-los al lloc que correspon a un estat que es diu democràtic però que en realitat veiem que cada cop ho és menys i que, en lloc de millorar, retrocedeix perillosament. Cada 5 any l’ONU fa un Examen Periòdic Universal(EPU) i en el d’enguany s’han presentat 89 vulneracions d’Espanya, tres vegades més que l’EPU del 2015 (27) i sis vegades més que el 2010.La delegació espanyola, encapçalada per Fernando Valenzuela Marzo va esquivar les crítiques com va poder sobre les violacions de drets fonamentals i les preguntes sobre detencions arbitràries, els empresonaments amb incomunicació i tortura i totes les referències al cas català. Va provar de maquillar com va poder les coses, però no se’n va acabar de sortir i em sembla que no se’l van creure gaire per tot el que es va escoltar a la sala i pels documents que s’hi van aportar.

Jo compararia aquesta sessió d’ahir a una visita obligada al dentista d’una nena, per exemple, que té les dents torçades i que els amics o l’escola han recomanat als pares portar-la al dentista perquè li posin aquests aparells tan horribles que anomenen «brackets» (però que han sentit dir que són molt necessaris per corregir defectes a les dents i per a mantenir la boca sana). Imaginem, doncs, que els pares prenen una determinació i un dia la mare agafa la nena, la porta al dentista, el dentista es mira aquella boca i comença a diagnosticar coses i més coses: per exemple, veu que les dents estan torçades i que mastega deficientment; que aquelles dents no tanquen bé; que hi ha algunes càries; que les genives tampoc estan massa catòliques; que hi ha una dent que es mou una mica i potser s’haurà d’apedaçar d’alguna manera; que hi ha també algun problema de mandíbula i que s’hi veu un desgast inusual a l’esmalt… En una paraula: que la visita es converteix en un futur grandiós problema econòmic que s’haurà afrontar i en un dolorós problema psicològic per part de la nena que, quan escolta tot allò, s’espanta terriblement i diu que no en vol saber res.

Què fem en un cas com aquest? Ens hi posem seriosament o fem veure que no passa res i amaguem el problema al calaix? Prou sabem que si no el solucionem ara sortirà més endavant. Podem fer veure que no tenim cap problema i amagar el cap sota l’ala. Fins i tot podem defensar aferrissadament que tenim la boca completament sana, tot i ser conscients que en el fons no és veritat. Podem fer moltes coses i ens podem posar a buscar la solució o no.

Doncs això mateix és el que li passa a Espanya amb els drets humans.Voldrà el nou govern buscar-hi alguna solució? Potser seria el moment adequat tal com està el panorama.Esperarem i donarem els 100 dies de marge que diuen que s’ha de donar a qualsevol govern. Però, si us he de ser sincer, jo hi diposito ben poques esperances. I tant de bo m’equivoqui -com he dit altres vegades- i pugui abandonar el meu escepticisme.

DESCONCERT

Avui seguiré parlant de política tot i sabent que no tinc els elements necessaris per a fer els diagnòstics adequats. La política s’ha tornat una cosa molt complicada i recargolada; per poder-ne opinar amb sentit hauríem de saber tot el que es cou a les cuines dels partits i el que barrinen a l’ombra i en la foscor de les cloaques. I això no ho saben ni els professionals que es dediquen a esbrinar-ho per tal de poder-ho explicar després . Potser en parlem massa i tot perquè, com de futbol, tots pensem que hi entenem una mica… De fet, però, avui no parlaré de política en general que, com bé sabeu, és l’art de governar i de la forma com alguns ho fan. Avui parlaré dels polítics, de les persones que ens governen. I ho faré en general perquè ningú s’hi pugui sentir exclòs i perquè tots s’hi sentin al·ludits.

Alguns polítics em desconcerten quasi sempre, però encara més quan fan aquests tombs inesperats que veiem darrerament. I d’aquests en trobem a tot l’arc parlamentari. Em desconcerta escoltar que una cosa avui és blanca i només un mes enrere era negra; que una persona no servia per a poder-hi dialogar i avui tot són reverències. Em desconcerta veure que es mouen més per interessos aritmètics que no pas per conviccions. Trobo que aquesta manera de fer no és seriosa i trobo que no fa altra cosa que confondre el personal (els propis votants i els altres) i avorrir-nos. Aquests cops de volant tan bruscos desorienten, confonen i emboliquen la troca. Al final aconseguiran que creixi el nombre dels que no van a votar perquè troben que ens estan prenen el pèl. Em sembla que tots hi guanyaríem si fossin una mica més clars i mantinguessin la paraula i les posicions; però es veu que això no es porta darrerament.

A mi no em serveix aquesta manera de fer política i només contribueixen a que cada dia me’ls cregui menys. Com tampoc em serveix que em prediquin una cosa i ells en facin una altra. A vegades em dona la sensació que només ens utilitzen per als seus fins maquiavèl·lics. Passa com aquell mestre que a començament de curs predica emfàticament puntualitat als seus alumnes i després ell arriba tot sovint tard a classe. Una de les pitjors coses que els nostres polítics demostren tot sovint és la incoherència. No serveix de res que els ciutadans compleixin les lleis i les regles si ells se les passen per l’arc del triomf.

I de la mateixa manera que ens desconcerten alguns polítics ens desconcerten els professionals del dret. Molts ciutadans -entre els que m’hi compto- estan deixant de creure en la justícia veient com les lleis les estiren i arronsen com un xiclet, les interpreten de manera totalment diversa i les estrafan fins a límits insospitats; veiem com tribunal diu una cosa i un altre la contrària; com un professor de dret afirma una cosa i un altre una altra totalment diferent. Tots sabem que les lleis es poden interpretar (hem sentit massa vegades allò de “feta la llei, feta la trampa”), però voleu dir que és ètic i seriós fer-ho de maneres tan diferents? Personalment sóc dels que creuen més en l’esperit de la llei que no pas en la lletra. Sant Pau va escriure als corintis que “la lletra mata i que l’esperit vivifica” i jo estic molt d’acord que les coses han d’anar per aquest camí. Si no el saben trobar els senyors polítics, anirem molt malament i no faran més que crear desconcert. O és que potser a alguns ja els interessa?

TENIM UN COR PER A TU

El divendres, dia 27 de Desembre, vaig tenir l’oportunitat d’anar a la presentació d’un llibre a la Casa Canal d’aquí a Mollerussa. Vaig acceptar la invitació d’una amiga que és, a la vegada, amiga de l’autora. Realment no era massa conscient d’on anava, però us he de confessar que va valer la pena, tant l’acte de la presentació com la lectura del llibre.

Es tracta del llibre «TENIM UN COR PER A TU», editat per Pagès Editors. El llibre narra l’experiència viscuda per l’autora Marta Gubau en primera persona, durant i després de rebre un trasplantament de cor. Gubau ha volgut recollir d’aquesta manera una experiència vital que pot ser útil per a altres persones i que vol sensibilitzar sobre la importància de fer-se donant d’òrgans“Escriure m’ha suposat un procés catàrtic. He reviscut tot el que m’ha ocorregut mèdicament al llarg de la vida fins ara, i ha estat dur i dolorós recordar segons quins episodis”, explica la Marta.

Es tracta d’un llibre escrit a quatre mans que ha comptat amb la col·laboració de Mariona Visa, professora i Doctora en Comunicació Audiovisual de la Universitat de Lleida (UdL) i amiga personal de l’autora. Al llarg de dos anys, les dues han compartit tot el procés de redacció i edició dels textos fins ara quan el llibre veu la llum.

Tot el seu recorregut vivencial està impregnat de positivitat, d’amor, de força indescriptible i sempre amb la mirada i el pensament posats en tots els qui l’estimen i l’envolten”explica sobre el llibre el Dr. Josep Sánchez de Toledo, antic Cap de Servei d’Oncologia i Hematologia Pediàtrica del Hospital Infantil Vall d’Hebron.

La vida de la Marta és tot un exemple de superació personal ja que s’ha vist afectada per diverses malalties: entre elles un càncer, un ictus i finalment un trasplantament cardíac. La lluita per la supervivència és una constant fins que arriba un moment que ho canviarà tot: quan en ple concert de Sopa de Cabra al Festival de Cap Roig, la truquen de l’Hospital per dir-li: “Tenim un cor per a tu”. Aquella trucada de la que ja fa tres anys, marcarà un abans i un després i la portarà a prendre una decisió: complir els somnis pendents amb els seus éssers estimats, família i amics.

Just al mig del concert, mentre sonava una cançó que es diu Eix de rotació, (la Marta) va rebre el missatge que havia arribat el cor i va haver de sortir corrents per operar-se, per poder viure. M’escrivia dient que cada cop que sent aquesta cançó recorda aquell moment, per ella és el moment que va tornar a néixer”, explicava Gerard Quintana, cantant de Sopa de Cabra, fa uns dies al programa ‘El Suplent’ de TV3.

Vull acabar dient només que els beneficis de la venda aniran destinats a la Unitat de seguiment dels supervivents, de l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i que el llibre val molt la pena i a mi em va fer prendre consciència de tot el que pot significar per una persona rebre un òrgan que li pot salvar la vida.

L’ESCANYA(POBRES) DE SEMPRE

Sembla que començarem l’any amb acords per a fer un govern a Escanya(pobres). És respectable el que decideixi ERC o qualsevol altre partit. Però que tingui en compte allò que diuen: que si t’enganyen un cop, la culpa és de l’altre, però si et tornes a deixar enganyar, ja és cosa teva! El PSOE i ERC porten dies i dies intentant fer pactes (que no s’acompliran) per tal de facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Faria riure si la cosa no fos tan seriosa com és i per les conseqüències que pot portar. Els distints governs d’Escanya(pobres) han enganyat tantes vegades els catalans que encara no entenc com hi pot haver algú que se’ls pugui creure i com poden perdre el temps amb taules de negociacions i mandangues d’aquestes. Si ERC vol permetre que Sánchez sigui investit amb la seva abstenció que ho digui clarament, però que no siguin il·lusos d’esperar res a canvi. Que no veuen que “la cabra tira al monte” i ens tornaran a enganyar com han fet sempre…

Ens tornaran a enganyar. No hi haurà les inversions que tocarien, deixaran els presos a la garjola, manipularan el poder judicial i s’acolloniran enfront de l’extrema dreta, cada dia més present a la majoria d’òrgans de l’Estat. Han promès tantes coses (i tantes vegades) que deuen pensar que ja no vindrà d’una, perquè saben que si després no s’acompleix allò pactat no passa res. Els catalans som rucs de mena i sembla que estem disposats a empassar-nos-ho tot. Tot plegat em recorda l’»apoyaré» de Zapatero i tantes promeses que van quedar en no res. El governs d’Escanya(pobres) són mentiders compulsius i nosaltres un rucs acabats. En lloc de plantar cara tots junts i aprofitar un moment de debilitat com aquest, cadascú es busca la vida pel seu compte. Em sembla un greu error; però el temps ho dirà (i més aviat del que pensem) i tant de bo em desmenteixi.

Que tinguem tots un any nou millor que el que acabem de deixar!

BON NADAL!

(text anònim modificat. Dibuix de https://www.agustindelatorre.com/)

DIUEN D’AQUEST NEN…

Que si va néixer ahir, que si ha nascut avui, que si va néixer aquí, que si va néixer allà.

Que si eren reis, que si eren mags.

Que si tenia germans, que si no en tenia.

Que quants pans i quants peixos.

Que si va morir als 33, que si va morir als 36.

Que on és, que quan torna.

Que si és Déu o no ho és…

El cas és que a mi em va agafar la mà quan més ho necessitava.

Em va ensenyar a somriure i agrair les petites coses.

Em va ensenyar a plorar i a compadir-me.

Em va ensenyar a despertar-me per saludar el sol i a dormir amb la consciència tranquil·la.

Em va ensenyar a caminar a poc a poc i totalment descalç.

Em va ensenyar a abraçar a tothom i a abraçar-me a mi mateix.

Em va ensenyar moltes coses: a estimar-me molt, a estimar el que tinc al costat i, si ho necessita, a donar-li la mà.

Em va ensenyar a escoltar quan m’està parlant en la quotidianitat, en la senzillesa; quan m’envia missatges de tota mena i que, per escoltar-lo, he de tenir el cor obert.

Em va ensenyar que un «gràcies» o un «perdó» ho poden canviar tot.

Em va ensenyar que la força més gran és l’amor i que el contrari a l’amor és la por.

Em va ensenyar com m’estima a través de mil detalls.

Em va ensenyar que els miracles sí que existeixen.

Em va ensenyar que si jo no perdono, sóc jo qui es queda presoner de la rancúnia i que per perdonar, primer he de perdonar-me.

Em va ensenyar que no sempre rebré bé per bé, però que he de fer el bé malgrat tot.

Em va ensenyar a confiar en mi i a aixecar la veu davant de la injustícia.

Em va ensenyar a buscar dins meu i no a fora.

Deixa que m’allunyi, sense enfadar-se. Que surti a conèixer la vida. A equivocar-me i aprendre. I sempre em segueix cuidant i esperant.

Fins i tot em va deixar aprendre d’altres mestres sense posar-se gelós. Perquè és de necis no escoltar tot allò que parli d’amor. I perquè avui, més que mai, entenc que tots parlen del mateix.

Em va ensenyar que només sóc aquí durant un temps i només per ocupar un espai molt petit a la història.

I em va demanar que sigui feliç i visqui en pau; que m’esforci cada dia a ser millor i a compartir la meva llum coneixent les meves ombres; que gaudeixi, que rigui, que valori. Diu que Ell sempre serà amb mi; que encara que dubti i tingui por, confiï, ja que en això consisteix la fe: confiar a Ell malgrat jo mateix…

Ell es diu Jesús. Va néixer pobre i segueix naixent pobre. Que des del seu pobre bressol ens beneeixi i ens ajudi a celebrar l’autèntic Nadal.

BON NADAL I BON ANY NOU A TOTS ELS QUE EM LLEGIU!

Mollerussa, Nadal de 2019.

DIGNITAT I CORATGE

Entre les fotos i vídeos de l’actuació que la Guàrdia Civil va fer a quatre domicilis de Sabadell a primera hora del 23 de setembre en què es van detenir una desena de membres dels CDR hi trobem aquesta imatge que encapçala aquest apunt. És una foto que, com deia la Núria Cadenas en UN ARTICLE a VilaWeb, tot i ser «una fotografia molt trista, és alhoramolt bonica, molt simple i molt significativa. La fotografia és del matí, quan encara no havíem tingut temps de pair allò que feien (que ens feien): la cinta de plàstic que tanca el carrer, un grup de guàrdies civils que vigilen una porta (un grup de guàrdies civils i un mosso d’esquadra, l’únic que no duu ulleres de sol però que també hi és, allà, i hi participa), furgonetes, sirenes i, a sobre d’ells, recolzat a la finestra, un home gran, cabells blancs, rostre seriós, que treu enfora una senyera. Vull dir que en compte de tancar-se a casa, cortines, porticons i ja passarà, en compte del no t’hi emboliquis o del tristíssim ‘alguna cosa deuen haver fet si els detenen’, aquell home de Sabadell va sortir a denunciar l’assalt, l’ocupació, la injustícia. Aquell home com a exemple i paradigma».

És cert. Aquest home és un exemple de dignitat, però també de coratge, d’atreviment i d’audàcia enmig d’aquell clima de violència innecessària i de ràtzia rabiosa. I ho podem anomenar amb totes les lletres«ràtzia» perquè aquest tipus d’actuacions a què ens tenen acostumats massa sovint les «forces d’inseguretat» espanyoles (incloent-hi també malauradament algunes actuacions dels Mossos) són exactament el que significa aquesta paraula:la incursió en un territori per robar o destruir. No són detencions ordinàries i dins dels cànons d’un Estat democràtic. Ho fan com si les persones a qui van a detenir fossin uns terribles i perillosos terroristes que guarden grans arsenals d’armes. Ho fan rebentant portes i deixant els pisos remenats, cap per avall i produint un enorme daltabaix en les persones i les coses. Han de demostrar que tenen força i que l’apliquen quan volen i de la forma que volen. Força bruta, bestial, que així fa més patxoca quan surt a les teles. Més patxoca i més por, que en darrer terme és del que es tracta. Espantar, aterrir i demostrar qui és cadascú. I el cas és que després de tenir els detinguts dies i dies a la presó en unes condicions indignes d’un país que es diu democràtic (però cada dia veiem més que no en té res) els van deixant en llibertat sense gaire proves ni arguments i oblidant que la culpabilitat ha de ser demostrada i no pas suposada. El que dèiem: ganes d’aterrir, de fer por i d’escarmentar.

Jo em pregunto si tot plegat servirà d’alguna cosa i si tot aquest sofriment donarà algun fruit. Alguns llibres sobre el procès que han sortit (a hores d’ara ja n’hi deu haver un centenar) van clarificant les coses i van donant dades interessants. Llibres dels mateixos presos o exiliats i algun altre molt interessant fet per periodistes. Jo no n’he llegit encara cap i només m’he limitat a entrevistes, però m’adono que, tot i les coses no es van fer gens bé, en el fons de tot plegat hi ha un desig de venjança i de prepotència de part de qui té la força. Els uns potser vas ser massa passerells, però els altres han sigut i segueixen essent botxins sense escrúpols, sense ànima i fent servir totes les mentides, totes les argúcies i tot el poder d’un Estat que de cap manera ens el podem creure els que creiem en la democràcia.

A mi em fan riure alguns quan diuen que Espanya és un estat de dret, que hi ha separació de poders i que no s’ha fet res més que aplicar la llei. Quina llei, quina justícia? A Rússia, a la Xina, a Turquia i a alguns països àrabs també hi ha constitucions, jutges i judicis. Però ja sabem com van les coses i anem pel camí de ser com ells. Per això mateix a mi no m’interessa gens ni mica formar part d’aquesta farsa.

VERGONYA EM FARIA…

Quan alguna vegada he escoltat la frase «Li hauria de fer vergonya, però com que no en té…» penso perquè algunes coses avergonyeixen a alguns i a altres no els fan ni fred ni calor. Per exemple penso en aquests jutges del suprem que acaben de dictar una sentència que a ulls de molts entesos és totalment injusta i desproporcionada. Penso també en aquells policies nacionals, guàrdia civils i mossos d’esquadra que durant aquest darrers mesos han apallissat un poble indefens de manera totalment bestial i sense miraments de cap mena i saltant-se tranquil·lament els protocols. I podríem seguir per moltes altres professions en què les actuacions d’alguns dels seus membres no respecten l’ètica professional ni els drets humans de les persones amb qui han de tractar.

Per què aquesta pèrdua de dignitat no fa pujar els colors i avergonyeix a molts, quan és evident que les seves actuacions estan fora de lloc? No tenen vergonya? Evidentment que no tenen vergonya, ni sentit de culpabilitat, ni sentit del ridícul, ni sentit de la injustícia, ni res que s’hi pugui assemblar. La vergonya és una emoció que sentim quan ens adonem que estem perdent la dignitat i no fem allò que creiem que hauríem de fer i que ens enganyem a nosaltres mateixos. A vegades la vergonya va acompanyada de ràbia o de tristesa perquè ens adonem que estem exposant les nostres debilitats als altres i també a nosaltres mateixos. A vegades ens sentim despullats -i com a conseqüència d’això avergonyits-, com explica el llibre del Gènesi que es van sentir Adam i Eva al paradís quan es van adonar que havien desobeït i la desobediència els havia deixat «les vergonyes» al descobert i sense protecció. En la nostra societat acostumaven a anar junts (cada cop menys) la vergonya i l’anar despullat; o el trencament de certes normes socials; o la desobediència a certes lleis, etc.

Per aquest motiu em sembla que molts haurien de sentir vergonya: alguns jutges per la sentència aberrant que acaben de fer a una bona gent que no feia més que seguir el mandat dels que els havien elegit. Una sentència que no és res més que la confabulació d’uns poders establerts molt potents, d’uns polítics temerosos, d’uns testimonis falsos, d’un recargolament de la llei fins a l’extrem i d’una voluntat de revenja sense límit. És clar que hi ha d’haver lleis per a fer les relacions socials possibles. Però també és cert que la llei està feta en bé de la persona i no per fer la persona esclava de la llei. Recordeu allò de «feta la llei, feta la trampa» o allò de la «llei de l’embut»? Si fem que la llei sigui una cosa rígida i immutable estem anant contra l’esperit de la mateixa llei. Avui, dia que commemorem que es va fer a Espanya una Constitució l’any 1978 (i en unes circumstàncies molt excepcionals) potser seria el moment de pensar si és prou adequada al nostre temps i a la nostra societat i si no caldria canviar algunes coses, adaptar-la a noves generacions i a noves aspiracions d’una bona part del poble que no hi està gens d’acord.

Els que som cristians sabem també que Jesús va ser víctima d’un judici injust i d’una llei feta per conservar el poder establert. Per Jesús, d’acord amb la tradició bíblica, la justícia no l’estableix la llei, sinó que és l’aspiració de donar a cadascú allò que li correspon, més enllà d’allò que en un moment donar decidim atorgar-li i que potser arriba un moment en què ens adonem que és un límit totalment injust. Per això durant la història hi ha hagut persones que han decidit traspassar aquest límit, trencar la llei i, gràcies a això, el món i les societats han avançat i moltes persones s’han pogut alliberar de tantes i tantes esclavituds en què al llarg de la història s’han vist sotmeses.

————————————————————

ARTICLE RECOMANAT

Va ser un judici horrible’: la dura crítica contra la sentència de Ferrajoli, un dels juristes més prestigiosos

Luigi Ferrajoli, considerat el pare del garantisme penal, critica durament la sentència del Tribunal Suprem espanyol i les vulneracions de drets fonamentals

https://www.vilaweb.cat/noticies/luigi-ferrajoli-critica-sentencia-proces-tribunal-suprem/

RECORDANT LA DISCAPACITAT

El proper 3 de desembre es celebra el Dia Internacional de les persones amb discapacitat. Cal un dia especial per pensar-hi? Sí, encara és necessari perquè sovint ens oblidem que hi ha un immens col·lectiu amb necessitats funcionals diverses que reclama més atenció de la societat. Una societat avançada ho demostra tenint en el seu punt de mira els col·lectius més necessitats (necessitats en tots els aspectes que pugueu imaginar).El terme discapacitat (acceptat per molts i discutit per molts altres) fa referència a dificultats físiques o mentals, com la discapacitat sensorial, cognitiva o intel·lectual, trastorns mentals o diversos tipus de malalties cròniques. Les persones amb discapacitat esdevenen la «minoria més amplia del Món» (la OMS calcula que 1 de cada 7 persones al Món està afectada per algun tipus de discapacitat: uns 1.000 milions de persones, dels quals uns 100 milions són nens) i de forma molt generalitzada tenen tasses de pobresa més altes, pitjor accés a l’educació i a llocs de treball qualificats.Existeixen importants dificultats per l’accés al transport o a la informació, menys recursos per defensar els seus drets i sovint importants discriminacions socials i manca de legislació que faciliti la seva integració. Les persones amb discapacitat són més vulnerables a patir actes violents: els nens discapacitats i els adults amb problemes mentals tenen quatre vegades més risc de patir violència. La ignorància respecte les discapacitats acostuma a estar darrera la estigmatització i la discriminació. L’accessibilitat i la inclusió de les persones amb discapacitat són drets fonamentals reconeguts per la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat. Sense elles es coarta la possibilitat de gaudir d’altres drets. Al seu article 9 La Convenció demana que els discapacitats puguin accedir a una vida independent i participar de forma activa en el desenvolupament de la societat i sol·licita als estats membres que prenguin les mesures apropiades per donar-lis ple accés a l’activitat quotidiana i eliminar els obstacles a la seva integració.Us adjunto un vídeo de JAVIER ROMAÑACH que ara fa un any que ens va deixar i del qual la premsa quasi no en va parlar, quan va ser una persona que apareixerà en tots els llibres d’història del futur que parlin sobre la diversitat funcional.

AVUI L’URUGUAI VOTA NOU PRESIDENT

Tot sovint parlo d’Uruguai perquè ja sabeu que, després de Catalunya, és com la meva segona pàtria. És un país que estimo profundament, on vaig passar vuit anys de la meva vida i on hi vaig deixar i encara hi conservo molts bons amics. Per tant, no podia deixar de parlar-ne avui que fan la segona i definitiva volta a les eleccions a president de la República.

L’Uruguai té tres milions i mig d’habitants, distribuïts en un territori que fa més o menys 5 vegades Catalunya. Per tant, ben poc poblat, més encara si tenim en compte que una gran part de la població viu a la capital, Montevideo, i als seus voltants. Està entaforat, per bé o per mal, entre dos immensos països: l’Argentina i el Brasil. Ha estat poblat per immigrants vinguts majoritàriament d’Espanya, de França i d’Itàlia (entre ells molts republicans d’idees avançades com Garibaldi i molts anarquistes catalans cap al 1880). És un país laic, amb una educació d’inspiració francesa basada en tres principis: gratuïtat, obligatorietat i laïcitat. L’Uruguai, gràcies al seu gran desenvolupament econòmic, cultural i a la seva neutralitat democràtica era conegut com «la Suïssa d’Amèrica». La societat uruguaiana sempre ha intentat ser molt igualitària i té un principi molt arrelat en què diuen que «nadie es más que nadie», o sigui, que ningú és inferior als demés.

Tradicionalment hi ha hagut al país dos grans partits: «el blanco i el colorado», que s’han anat repartint el govern durant molts anys. L’any 1971 va formar-se el Frente Amplio, fruitd’una coalició de partits i corrents d’esquerra, que des del 2005 fins ara ha governat el país trencant la tendència que estava establerta i guanyant tres eleccions seguides. Cal dir que el país va sofrir dos períodes de dictadura (primer al 1930 i després al 1973) que van suposar una càrrega molt negativa pel país en tots sentits.

Avui, segons els sondatges d’opinió, es pot trencar la tendència d’aquests darrers 15 anys de governs d’esquerres, progressistes i amb un fort impacte social. A la primera volta va guanyar el candidat del Frente Amplio, però ara s’han unit blancos, colorados i militars i sembla que en poden sortir guanyadors entorn a un president del partit blanc a qui han donat suport els demés. Des del meu punt de vista seria una llàstima i un greu error; crec que el país hi sortiria perdent en molts sentit, però especialment pel que fa a drets humans i a aconseguir una societat més justa i igualitària i seria tornar als antics vicis de sempre que farien retrocedir el país en molts àmbits. Avui ningú pot negar una evidència: 700.000 persones han sortit durant aquests anys de govern d’esquerres de la situació de pobresa en la que vivien i s’han fet molts passos positius per reparar les violacions de drets humans que va haver-hi durant els anys de dictadura «cívicomilitar» (1973-1985) i per reparar d’alguna manera les víctimes del terrorisme d’Estat d’aquells anys.

És clar que els governs del Frente Amplio no han fet les coses prou bé (com passa amb tots els governs, per altra banda), però tothom reconeix que l’Uruguai ha tingut un gran creixement econòmic i social. Les estadístiques ho diuen i es nota al carrer. Un exemple n’és el PBI (el producte interior brut) que és ara tres o quatre vegades més gran del que era. Però també caldria que els uruguaians/es es fixessin una mica en allò que passa a altres països del seu entorn i comparessin.

Quedarem a l’expectativa i veurem què passa finalment. La llibertat dels ciutadans està per damunt de tot i ells seran els que elegiran qui els governa durant aquests propers anys amb totes les conseqüències que això comporta. Però jo els diria que vigilin perquè aquestes conseqüències poden ser nefastes.

SI DÉU VOL

Tarda freda de dissabte. Havent dinat i després d’una curta becaina reparadora i sense cap ganes de sortir enlloc per refredat que duc al damunt, em disposo a veure alguna de les pel·lícules que la majoria d’emissores ens ofereixen en aquesta hora. Tampoc és que sigui gaire exigent en aquest camp i, per tant, només acostumo a buscar alguna cosa per entretenir-me. Quan m’interessa alguna pel·lícula en concret vaig al cine.

La sorpresa d’ahir va ser topar-me amb una senzilla i divertida comèdia italiana a TV3, el protagonista de la qual era un cardiòleg ateu recalcitrant a qui, de cop i volta, se li presenta una situació difícil de digerir per a ell: el seu fill, un estudiant de medicina en qui havia dipositat moltes esperances reuneix tota la família perquè els vol anunciar alguna cosa molt important. Ells, que l’han vist sortir sovint de nit amb un amic, intenten preparar-se anímicament per escoltar una mica anguniosos el que creuen que els dirà: que és gai. I tots queden sorpresos quan, en lloc d’això, els anuncia que vol fer-se capellà. I és aquí quan la cosa comença a posar-se interessant i a donar tombs inesperats fins ben bé a un final una mica inesperat.

La pel·lícula es titula SI DÉU VOL (SE DIO VUOLE) –una comèdia italiana del 2015 i que té com a director Edoardo Falcone- enganxa des del primer moment per tota una bona sèrie de gags còmics que té al principi, tots ells molt ben aconseguits. Però la comèdia, tot i conservar les característiques durant tota l’estona, ens va plantejant de mica en mica altres qüestionaments força seriosos i alhora interessants: els valors típics d’un metge liberal i famós, però molt cregut i força dictatorial amb els que l’envolten; el retrat d’una família burgesa que és un desastre i fa aigües per tots costats; el fet que un sotrac fort en la vida d’una persona pot canviar-la de dalt abaix; la relació que s’estableix entre ell, metge ateu, descregut i menjacapellans i un capellà que es cola sense voler en la seva vida…

La pel·lícula em va agradar i em va fer pensar una bona estona que una bona sotragada en la vida d’una persona generalment va molt bé i acostuma a ser positiva. Ens trobem amb sotragades de moltes menes: de salut, d’amics que ens fallen, de familiars que no ens entenen i a qui nosaltres no entenem, de feina, de cops de sort o de desgàcies inesperats … Una bona sotragada ens acostuma a humanitzar, a fer-nos baixar els fums, a relativitzar certes coses i a donar-ne importància a altres. Les sotragades vitals acostumen a ser sempre doloroses i desconcertants i no sempre sabem treure’n profit. Algunes persones les superen, les accepten com una realitat transformadora i positiva. Fan que la seva vida canviï i fins i tot millori. Però per desgràcia també pot passar el contrari i fer que la persona s’enfonsi del tot i es perdi irremeiablement. La vida és aquesta pretesa ruleta que no sabem on ens porta?

Si per algunes persones la vida està en mans de Déu (fins no fa gaire era comuna l’expressió «fins demà, si Déu vol»), per altres Déu és un concepte estrany, llunyà o alguna cosa que no pot existir de cap manera. Però també és cert que quan ens trobem en la solitud més profunda de nosaltres mateixos normalment sorgeixen les mateixes preguntes tant en els creients com en els no creients perquè la malaltia, la solitud, els desenganys, etc., ens posen tots al mateix nivell i no hi ha diners, ni poder, ni res que ens estalviï certs dolors materials o espirituals i certes experiències vitals. Per això mateix vaig trobar molt interessant la conversa entre el metge i el capellà davant la pera madura que penjava de l’arbre: el capellà deia que la pera no cauria només per la força de la gravetat sinó que cauria quan Déu volgués i a l’hora menys pensada. D’aquesta frase s’extreu el títol de la pel·lícula… Cadascú veurà com entoma aquest SI DÉU VOL. Però sí que he de dir que em va semblar que al metge li serveix per replantejar-se la vida quan veu que la pera cau davant seu, volent Déu o sense voler.