EUTANÀSIA (2)

Dèiem en l’apunt anterior que en el seu llibre «Una mort feliç», Hans Küng reitera i fonamenta el dret a l’eutanàsia: “M’agradaria morir conscient i acomiadar-me digne i humanament dels meus éssers estimats. Morir feliç per a mi significa una mort sense nostàlgia, ni dolor pel comiat, sinó una mort amb una completa conformitat, una profundíssima satisfacció i pau interior”.

Küng –com em sembla que qualsevol persona-, vol morir amb la dignitat que ha viscut, sent plenament un ésser humà i sense veure’s reduït a una existència vegetativa. Si tots tenim una responsabilitat sobre la nostra vida, per què hi hem de renunciar en l’etapa final?. És la pregunta que es fa ell i que en algun moment potser ens hem fet nosaltres, més ara que en la consideració del principi i de la fi de la vida humana s’està produint un canvi de paradigma sota el signe de l’autonomia personal. Una opció per l’eutanàsia no requereix apel·lar a la dimensió religiosa de l’ésser humà, reconeix Küng, que aporta, a més, com a argument a favor la seva fe religiosa: la convicció que no acaba en el no-res, sinó que va cap a una última realitat, cap a la realitat més profunda on trobarà una nova vida. El teòleg suís dóna un sí fonamentat a la vida eterna a conseqüència de la seva fe en Déu eternament viu i com confiança racional en ell.

Una “bona vida” bé mereix una “bona mort” (això vol dir etimològicament “eu-tanasia”). La “humanitat viscuda” amb plena consciència per Hans Küng també mereix “una mort feliç”. Per a ell, el seguiment de Jesús i eutanàsia no s’exclouen. La missió de les persones cristianes i de les Esglésies és lluitar contra la pobresa, la fam, el patiment, les injustícies socials, la malaltia, la mort. L’obra acaba amb una referència elogiosa al llibre «L’eutanàsia, una opció cristiana», del filòsof espanyol Antonio Monclús (GEU, Granada, 2010) que, a través d’un ampli recorregut per la història de l’Església cristiana, demostra l’existència de diferents formes d’eutanàsia, sancionades fins i tot amb l’aurèola de la santedat, i ofereix nombrosos exemples de “bona mort”, d’autèntica “conducta eutanàsica”, des dels màrtirs, les croades o les guerres de religió fins a l’aplicació de principis com la guerra justa o la pena de mort.

El llibre de Küng és considerat per l’autor com un post-scriptum respecte a les seves obres anteriors per dues raons: perquè es tracta del “tancament” de totes elles i, a més, per l’especial circumstància en què s’ha desenvolupat la seva redacció, internat en un hospital i amb greus malalties que el van mantenir a les portes de la mort. Era un moment clau de la seva vida, l’agost de 2014, quan va creure que havia arribat el seu moment final davant la greu progressió de la malaltia de Parkinson que patia. En aquesta crucial circumstància, Hans Küng va acceptar un tractament terapèutic intensiu que li va permetre recuperar el control de la seva vida. Una decisió que li va manifestar a posteriori la paradoxa en què potser havia incorregut, “deixant passar el seu moment”. Aquesta circumstància personal el va empènyer d’aquesta manera a plantejar-se, en converses amb el seu editor Piper Verlag, si era pertinent la publicació del llibre, conscient que com a autor “havia fallat deixant passar el moment”. L’editor li va respondre que el text calia publicar-lo perquè en ell s’expressava un ideal i, com se sap, “l’ideal no és d’aquest món”. Un argument semblant és el que havia escrit un jesuïta, malalt desnonat, Manuel Sanz Burata, ingressat al Centre que la Companyia de Jesús té a Sant Cugat del Vallès (Barcelona), on va morir el 1995.

Per acabar, cal dir que és significatiu, per als que defensen la derogació de l’article 143 del Codi penal i la legalització de l’eutanàsia, que un teòleg catòlic del prestigi de Hans Küng defensi i justifiqui aquest dret a l’eutanàsia i al suïcidi assistit. Ell es dirigeix sobretot als cristians i catòlics sabent que els que ell anomena “funcionaris de l’Església” seguiran negant aquest nou dret en nom de Déu. Però cal destacar també que, llegint amb deteniment la part dedicada a l’aspecte de quina forma d’eutanàsia és justificable, es té la impressió de les profundes coincidències entre la fonamentació ontològica d’aquest teòleg i les que es fan des de posicions laiques i fins i tot agnòstiques. El llibre és, doncs, un instrument idoni per a totes les persones que desitgin consolidar els seus arguments davant el complex problema de la fi de la vida, fins i tot en el supòsit de no tenir interès per als seus principis religiosos.

EUTANÀSIA (1)

En el darrer apunt d’aquest blog parlava de persones que eren «referents» i que ens havien deixat. Un d’ells era Hans Küng, referent important, sense cap mena de dubte, en la teologia catòlica dels darrers anys. Entre les molts temes que va tractar en els seus llibres i les seves classes fou el de l’eutanàsia, un tema que la moral catòlica no ha acceptat mai de cap de les maneres. Per això crec que val a pena recollir algunes de les seves reflexions, ara que el Butlletí Oficial de l’Estat espanyol ha publicat fa ben poc la Llei Orgànica 3/2021, de 24 de març, de regulació de l’eutanàsia, que entrarà en vigor el 25 de juny de 2021, al cap de tres mesos de la publicació en el Butlletí Oficial de l’Estat. La norma legalitza, per primera vegada, l’eutanàsia activa a Espanya, la que és conseqüència directa de l’acció d’una tercera persona.

Si no vaig errat, es converteix així en el setè país del món en fer-ho, després d’Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Canadà, Colòmbia (per mitjà de Tribunal Constitucional), Nova Zelanda, i alguns estats d’Austràlia. La nova llei introdueix la “prestació d’ajuda per morir”, que es pugui produir de dues maneres: bé mitjançant l’administració directa al pacient d’una substància per part d’un professional sanitari, o bé mitjançant la prescripció o subministrament d’una substància, de manera que el pacient se la pugui autoadministrar, per causar la seva pròpia mort, el que es coneix com a suïcidi assistit, encara que la norma no esmenta aquest terme.

Per què cal recordar a Küng en aquests moments? Doncs perquè ell va reflexionar sobre el tema des de feia molts anys. Tothom va parlar en el seu moment de què deia en el tercer i últim volum de les seves memòries «Una muerte feliz» (Ed. Trotta, Madrid, 2016): «no vull seguir vivint essent com una ombra de mi mateix». Quan va complir 85 anys, afectat per un estat avançat de Parkinson, i tement perdre del tot la seva visió, Küng va considerar el fet de posar-se en mans d’una clínica suïssa on practiquen suïcidis assistits. Molts cristians i cristianes es van sorprendre davant el fet que un teòleg es mostrés disposat a fer acabar la seva pròpia vida d’aquesta manera. Aquesta decisió, però, no és més que la conseqüència de les seves idees teològiques, i això no només en aquest àmbit ètic específic, sinó que, principalment, per allò que pot denominar-se com l’eix central de la seva teologia, és a dir, la llibertat i l’autonomia.

Cal dir també que el llibre no va sorgir a causa de la seva malaltia. Ja en la seva obra de l’any 1982 «¿Vida eterna?», Küng presenta una primera reflexió sobre l’eutanàsia. Allà la defineix en un sentit ampli com «totes les mesures d’ordre corporal o psíquic adreçades a alleujar la mort dels malalts (moribunds) incurables». Amb això fa referència a l’eutanàsia mèdica, és a dir, a «tota mesura mèdica aplicada a malalts incurables per evitar un dolorós final». Amb l’objectiu d’aclarir el que a ell li sembla central en la discussió ètica sobre el tema, Küng fa alguns aclariments al respecte. En primer lloc, assenyala que rebutja la pseudoeutanàsia, entesa com l’aniquilació d’una vida suposadament indigna de ser viscuda, a causa de malformacions, malalties psíquiques o físiques, o altres raons. Aquesta falsa eutanàsia no admet discussió, ja que atempta radicalment contra els drets humans. En segon lloc, Küng indica que la discussió no s’ha d’enfocar en «l’eutanàsia sense escurçament de la vida», ni tampoc en «l’eutanàsia passiva», això perquè, segons la seva opinió, no hi ha cap inconvenient legal, ètic ni mèdic davant el fet d’administrar calmants o narcòtics si es vol reduir el dolor corporal que causen les malalties terminals, ni tampoc davant la interrupció de la prolongació artificial de la vida. El que realment es presenta com a objecte de controvèrsia per a Küng és «l’eutanàsia activa», és a dir, l’eutanàsia que persegueix directament l’escurçament de la vida, la mort de gràcia.

Per a Küng, el dilema ètic de l’eutanàsia es transforma en un dilema teològic davant la pregunta sobre el dret de l’ésser humà de disposar de la seva vida fins a decidir la seva pròpia mort. La majoria dels teòlegs i teòlogues responen amb un no a aquesta pregunta, ja que consideren que l’ésser humà, com a creació, no està en poder de disposar lliurement sobre la seva vida en aquest àmbit. No obstant això, Küng assenyala que l’argumentació no és tan fàcil com sembla sinó summament complicada, ja que està plena de dificultats objectives:

-La vida humana és “do” de Déu, certament. Però ¿no és alhora, per voluntat de Déu, tasca de l’home?.

-La vida de l’home és “creació” de Déu, certament. Però ¿no és també, per encàrrec del creador, responsabilitat de l’home?.

-L’home ha d’aguantar fins a la “fi disposada“. Però quin és el final disposat?.

-Una “devolució prematura” de la vida és un “no” humà al “sí” diví. Però, davant d’una vida trastornada física i/o psicològicament, què vol dir “prematur”?.

Cal dir també que totes les seves reflexions les feia com a teòleg, però també tenint en compte que la seva trajectòria existencial es va veure profundament afectada per la malaltia del seu germà Georg, de 22 anys, a qui en la dècada dels cinquanta li va ser detectat un tumor cerebral inoperable que va derivar en tractaments terapèutics agressius i prolongats, estades hospitalàries i quimioteràpia. Els metges el van donar finalment per desnonat. Segons paraules de Küng, «El seu estat va empitjorant cada vegada més. Un procés de mort terriblement lent, amb plena consciència de la situació. Després d’un llarg any de sofriment, es va asfixiar per acumulació d’aigua als pulmons» (pàg. 43). Aquest fet desgraciat el va fer reflexionar i preguntar-se a si mateix: ¿és aquesta la mort volguda per Déu, “disposada per Déu”? I Hans Küng es va respondre a si mateix: “Cap persona ha de tolerar tot això necessàriament fins al final, com si fos volgut per Déu”. Es tractaria d’una cosa que no resulta “agradable a Déu” ni “enviat per Déu”. “Aquesta convicció s’ha consolidat en mi amb el pas de les dècades. I amb ella, també aquesta altra convicció: no vull morir com el meu germà […], ni tampoc vull que altres persones hagin de morir així”(pàg. 42). El teòleg afegia: “Ningú ha de fer-me creure que per la voluntat de Déu hauria jo d’acceptar finalment una vida en un nivell vegetatiu i, precisament, com a cristià que sóc, tampoc vull que se’ls faci creure això a altres persones afectades”.

L’exposició d’aquesta experiència que el teòleg relata en el llibre que comentem resulta significativa per situar la seva preocupació per les condicions de les formes de morir a les societats actuals. No obstant això de la lectura del llibre no es conclou que l’objecte de la mateixa estigui justificat només pel sentiment generat amb la mort del seu germà. La reivindicació i justificació de l’eutanàsia i del suïcidi assistit que fa el seu autor en aquest i en altres escrits anteriorment està fundada en principis filosòfics, morals i teològics propis de la religió catòlica. Amb aquestes observacions Küng assenyala que no pretén donar una doctrina definitiva, almenys no en aquesta obra de 1982, sinó només plantejar uns interrogants justificats i brindar uns punts de reflexió que puguin atenuar una mica el to de la discussió. Sosté que el seu objectiu és treure de la zona de tabús teològics la discussió sobre l’eutanàsia.

I, com que el tema dóna per molt, penso seguir recollint reflexions seves en pròxims apunts perquè crec que ens poden ser útils.

REFERENTS

Tots tenim -i necessitem- referents. Quan parlem de referents, vull dir brúixoles, guies, punts de llum on puguem mirar; parlo d’aquells punts de llum que van il·luminar en algun moment la nostra vida i que potser encara la segueixen il·luminant. Les paraules, els escrits i les accions d’aquestes persones marquen camí, inspiren i animen a moltes altres persones. Ens equivocaríem si penséssim que aquests indicadors, aquests senyals que ens ajuden a transitar per la vida, són sempre gent important i coneguda. A vegades sí que ho són, però altres cops seran persones anònimes, persones que només coneixem uns quants, però que per nosaltres han estat importants i ens han deixat una marca indeleble en la nostra vida.

En plena Pasqua florida, mentre els diaris ens expliquen que els cirerers floreixen abans d’hora al Japó i que aquest any baten un rècord de 1.200 anys a causa del canvi climàtic, se’ns acaben de morir tres grans referents. Els referents sempre moren també abans d’hora. Són una referència per a moltes persones de camps i pensaments diversos: el primer i el que tenim més a prop, l’Arcadi Oliveres; el segon Hans Küng i el tercer el Julen Madariaga.

Ens ha deixat l’Arcadi Oliveres i, amb ell, tot un llegat immens de valors: el pacifisme; una nova manera de veure l’economia basada en el bé comú; l’activisme social, etc. Un referent de país i un referent personal per a milers d’estudiants que passaren per les seves aules i per tots aquells que l’havíem escoltat en alguna de tantes i tantes conferències que feu arreu de forma desinteressada i pensant només en transmetre d’alguna manera allò que ell creia profundament. Un economista que volia un món més just i defensor d’una altra manera de fer política i de l’antiglobalització. La Victòria Molins, que el coneixia molt, diu que «el seu profetisme ha estat sempre clarivident i els fets li han donat la raó en moltes de les coses que havia advertit en els seus discursos. La seva última lliçó, cosa que no és gaire habitual en la nostra cultura, ha estat, seguint el fil de què dèiem abans, acomiadar-se amb serenitat de la família, dels amics i dels seus deixebles i seguidors. Ho ha fet amb naturalitat, com un acte més de la seva vida lliure, la vida que ha escollit en cada moment i que ara se li ha acabat com ell volia, perquè sabia molt bé que, quan no es pot escollir, acceptar lliurement és l’acte més humà i valent. Quan ja s’ha complert un any de patiment col·lectiu i universal a causa de la pandèmia, dels confinaments, de les penúries i crisis derivades d’aquest inesperat covid-19, els ànims de la gent, en general, tenen una tendència al desànim, a la por, a la desesperança. Potser perquè acabo de passar una situació molt delicada de salut, de comprovar el valor, la bondat i la professionalitat dels nostres sanitaris, i de tenir més temps per pensar assossegadament, valoro molt més aquesta gran lliçó del nostre estimat Arcadi Oliveres. I m’uneixo a les seves paraules, reivindicant la felicitat, fins i tot en els últims dies. És la seva acceptació lliure i voluntària de la situació, després d’una vida de lluita per un món millor, el que li ha permès gaudir del seus “últims dies”». Al cel sigui! Al cel és, segur!

Ens acaba de deixar també Hans Küng, teòleg catòlic, d’origen suís i cultura germànica. Havia estudiat a la Universitat Gregoriana de Roma i va ensenyar a la Universitat de Tübingen, on va haver de deixar la facultat de Teologia Catòlica, per imposició del Vaticà (l’any 1979). Va buscar sempre una reforma de l’Església Catòlica, va promoure la trobada ecumènica entre les esglésies cristianes i d’un diàleg entre totes les religions. Ha estat potser el teòleg catòlic més conegut dels últims temps. Hans Küng ha estat un dels creients i pensadors més determinants que ha tingut l’Església des del Vaticà II. La seva vida, com a teòleg, ha estat una incessant lluita interior perquè ha volgut ser fidel a la Fe i de la Tradició de l’Església. I, al mateix temps, ha volgut ser fidel igualment a la cultura, al pensament i a les necessitats del nostre temps. No sembla pas que se l’hagin escoltat gaire i així anem…

I, per acabar, ens deixa Julen Madariaga, principi i final d’ETA. Un altre referent en aquesta política espanyola que ningú sap fer de manera racional i que no sembla trobar una solució civilitzada per a les nacions que formen un Estat que cada dia s’assembla més a un «gulag» on s’empresonen dissidents del pensament nacionalista espanyol de sempre. Els que el coneixen han dit que ha estat un dels homes més importants de l’última història d’Euskal Herria. Va contribuir decisivament a fundar ETA, en ple franquisme, i va ser el primer que va començar a acabar-la, a primers dels noranta del segle XX. Just quan sortia del seu últim tram de presó, quan feia 60 anys al penal de Fresnes de París, donava la mesura d’una vida que mai no es va rendir. Seria bo llegir alguns dels deu llibres que, fins ara, hi ha dedicat el periodista Antoni Batista, que és qui amb més profunditat coneix el tema ETA i país basc.

Referents, referents… Hem de trobar nous referents que substitueixin els que el pas del temps ens va robant. Ens falten referents ben consistents en aquests moments tan delicats en tots sentits!

TANCS CONTRA HOSPITALS

Serà cert, com diu algú, que ens queixem massa i que ens queixem de tot? En aquests moments tan complexos que ens toca viure potser sí que hauríem de ser més selectius a l’hora de les crítiques. Però és decent i ètic fer inversions multimilionàries en artefactes de guerra en lloc de fer-les en sanitat, tot comprovant com de malament i necessitat està aquest sector? És només qüestió de sentit comú i de prioritats. Però em dóna la sensació que els que ens governen miren més aviat les comissions que en treuen per les seves butxaques i no pas per al bé comú. Hi ha injustícies que clamen al cel i haurien de fer caure la cara de vergonya a algú. En aquests moments és ètic i prudent fer tanta despesa militar en inversions innecessàries. Es veu que n’han après d’un molt bon mestre: la prova la tenim en tota la porqueria que surt sobre l’»emérito» i el seu patriotisme de butxaca.

L’organització International Peace Bureau (IPB), considerada l’ONG més veterana del món en l’àmbit del pacifisme, ha elaborat una sèrie de dades que ara difon a Espanya el Centre Delàs d’Estudis per la Pau.

-Defensa gasta en un tanc de guerra el que costen 440 respiradors mèdics. Allí figura que amb el que costa un tanc Leopard 2E, valorat en 11 milions de dòlars, es podrien comprar 440 respiradors, a un preu de 25 mil dòlars cadascun.

–Cada tret d’un Leopard implica una despesa de 3200 dòlars. Amb aquests diners es pagarien 90 tests Covid-19, segons el preu per unitat que es fa servir als Estats Units.

-El manteniment anual del tanc de guerra en qüestió, valorat en cinc mil dòlars serviria per cobrir el manteniment anual d’un llit d’hospital, que costa entre sis mil i deu mil dòlars.

-Amb un míssil Trident II, amb un cost de 31 milions d’euros, els governs d’Estats Units i el Regne Unit, que compten amb aquest armament, -amb capacitat a més per a caps nuclears- podrien comprar ni més ni menys de 17 milions de màscares a un preu de 1,82 dòlars cadascuna.

–Un caça, 3.244 llits d’UCI. Un caça F-35, un avió fabricat als Estats Units, que ja ha estat adquirit per alguns països europeus -entre els quals, de moment, no es troba Espanya- val 89 milions de dòlars per unitat, el mateix que costaria el manteniment anual de 3.244 llits d’UCI.

–El cost per hora d’un F-35 se situa en els 44 mil dòlars, dos mil més del que estipula com a salari anual brut d’un infermer o infermera d’hospital segons dades de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE ).

-Amb els diners d’un submarí nuclear es podrien comprar 9.180 ambulàncies totalment equipades

-Una fragata militar classe Fremm -construïda en el marc d’un programa de col·laboració entre Itàlia i França- té un valor de 936 milions de dòlars per unitat. El seu elevat cost valdria per pagar el salari a 10.662 metges.

I podríem seguir. La pandèmia de la COVID-19 ens ha mostrat on són i on haurien d’estar les nostres prioritats com a societat. Però n’hi ha que no se’n volen assabentar.

UNA NOIA AVORRIDA

Algú m’envia un whatsapp d’una noia que es queixa de que no sabrà què fer aquests dies de confinament que les autoritats han manat. Es queixa de que no podrà anar a la universitat, ni al pub, ni al bar amb els amics, ni al gimnàs i que s’avorrirà molt perquè no podrà fer les coses que sempre feia.

Els que estem jubilats –potser perquè som d’un altre temps i tenim una altra mentalitat- hem anat procurant omplir el molt temps que ens deixa la jubilació amb activitats que ens omplin les hores i que ens donin una certa satisfacció vital. Cadascú farà les coses que més li plauen i no necessàriament han de ser les mateixes per a tots, així com els gustos i les aficions no són pas les mateixes. Per això no acabo d’entendre perquè aquesta noia diu que no podrà omplir aquestes dues setmanes amb coses que donin una mica de satisfacció i sentit a la seva vida.

Per si hi hagués algú més a qui li passés el mateix, m’atreveixo a donar una sèrie de consells per passar millor aquestes dues setmanes de confinament. Vegem-ho.

En primer lloc hi ha una cosa que en diuen «llibre» que, si se sap triar una mica bé, ens pot donar moltes satisfaccions. N’hi ha per a tots els gustos i per a tot tipus de persones. Ens ajudarà a passar les hores amb gust i fins i tot ens pot ensenyar moltes coses. Fins i tot potser descobrirem que ens estàvem perdent una cosa molt interessant. I posats a parlar de llibres, què millor que llegir «La pesta» d’Albert Camus, a qui també una malaltia el va tenir confinat en un llit i va haver d’omplir infinites hores de calma que el van marcar per sempre més. Reflexiona sobre l’absurd de la malaltia i del confinament en un llit que, malgrat tot, cal trobar-hi sentit i cal trobar la manera de viure en un món empestat. Els herois de la seva novel·la, tot i podent-ne sortir d’aquell infern, es queden a la ciutat empestada només perquè se senten lligats a l’infortuni dels altres. En el quedar-se amb la pesta hi ha alguna forma d’esperança o alguna cosa que dóna sentit a la vida.

Quan generalment molts es queixen de que no tenen temps, aquests dies poden ser una bona ocasió per saber què és això de tenir temps i poder disposar de la llibertat d’omplir-lo d’allò que més ens agradi. A molta gent li passa una cosa: omple el temps amb coses que, no només no són necessàries, sinó que són totalment superficials. Ens hem preguntat quantes vegades obrim el mòbil per veure què ens diuen, per mirar-hi coses sense importància? Hem pensat en el temps que ens roba aquest artefacte una mica diabòlic? És cert que ens dóna moltes bones oportunitats, que ens fa la vida més fàcil, que ens ajuda en molts aspectes de la vida diària… però no és cert també que ens roba molt de temps? En lloc d’estar enganxats tot el dia al mòbil, no seria millor parar-nos una estona a pensar, a contemplar la natura, a passejar, a prendre l’aire, a fer activitats que millorin la nostra vida?.

L’home modern peca de suficient. Ens hem cregut més importants, més savis, més potents del que en realitat som. Una porqueria de virus desconegut ens trenca de cop i volta tots els esquemes, canvia la nostra forma de viure i ens fa sentir indefensos i plens de pors de tot tipus. De cop i volta una merdeta de virus ens trenca les rutines, descontrola la nostra vida -que pensàvem que teníem controlada- i ens omple d’interrogants i d’inseguretats.

Després d’aquesta imposada quarantena potser fins i tot tornarem a tenir ganes d’abraçar els amics, de saludar-nos xocant-nos les mans i de compartir una estona de taula i conversa. Potser aquest virus ens farà una mica més humans i una mica més humils; potser ens farà sortir una mica de nosaltres mateixos; potser ens farà pensar que encara no ho podem pas tot, de que som molt finits i més petits que els mateix coronavirus; que la nostra societat és molt injusta i que ens caldria repartir més i millor el benestar que la societat ha anat conquerint a base de lluites; potser ens farà una mica més humans i tot…

LA COBDICIADA TERRA

La cobdícia és el desig excessiu d’adquirir riqueses. La cobdícia -o l’avarícia, que és el mateix- no té límit i per al cobdiciós es fa realitat allò de “com més tens, més vols”. La terra -i les riqueses que conté, tant a la superfície com al subsòl-, és evidentment que és una de les coses més desitjades actualment pels poderosos per poder exprimir-la fins al límit.

Avui m’ha estat rondant una bona estona pel tupí aquesta gran desgràcia dels incendis, molts d’ells fruit d’aquest desig sense fi per poder accedir a la terra, tot rellegint un llibre de l’any 1978 titulat “Diálogos en Mato grosso con Pedro Casaldáliga”, escrit pel seu amic Teófilo Cabestrero. Ja llavors, comentant com estaven castigades les selves amazòniques, el bisbe Pere fa aquest comentari: “D’aquí poc, tot això que ara veus tan verd s’omplirà de foc i s’inundarà de fum. Quan se’n va l’aigua de les puges, cremen per al latifundi quilòmetres i més quilòmetres de selva i de bosc”. Per tant, la cobdícia dels latifundistes és una cosa antiga i mortal per aquella naturalesa verge i per a tots els que hi viuen. Els petits propietaris d’aquelles terres, amb 10,20,30 i fins i tot 40 anys (“posseiros” que van prendre possessió legalment reconeguda de les seves terres) són expulsats pels tentacles poderosos dels latifundistes i pel foc que els crema allò que creien seu.

He recordat les esgarrifoses imatges que hem vist del Brasil i també les d’aquest estiu ben a prop nostre. Ja sé que no tots els incendis són provocats, però sí que cada cop n’hi ha més que ho són per poder aconseguir llicències d’obres o terra nova per cultivar; i tot això sense adonar-nos gaire de tot el mal que estem fent al pobre planeta terra. Els incendis de l’Amazònia duren mesos i mesos per tal d’obtenir recursos naturals per a la indústria de la fusta, de la ramaderia, de l’agricultura extensiva i l’explotació minera. I això ve succeint des de la dècada dels 60 del segle passat.

La imatge és impressionant: el roig d’un foc impossible d’aturar, de cop, es transforma en fum i negror. Tot queda negre i socarrimat. Tot devastat. El foc no crema només un paisatge fet d’arbres o cultius. El foc s’emporta molts esforços, moltes il·lusions, mitjans de vida de molta gent, molt passat i posa en qüestionament el futur de molta gent. Al Brasil s’emporta selves mil·lenàries i aquí terres de cultiu regades per la suor de generacions de pagesos que hi han deixat la pell i que, de cop i volta, veuen que no els queda res. Si aquest pagesos han de marxar, ens quedarà una gran part de país abandonada.

Trobo que caldria fer-hi alguna cosa més a aquests desastres que es produeixen any rere any. Trobo que caldria replantejar-se entre tots quin país volem i com el volem. I cal pensar si redistribuir millor els diners que ens arriben d’Europa i els dels nostres impostos. És cert que cal ajudar la gent, però potser caldria pensar en ajudar aquells que més ho necessiten i amb criteris que no siguin purament economicistes. Cal ajudar la indústria, certament, perquè dóna feina a molta gent; però cal ajudar també la pagesia que, potser no són tants, però fan una feina prou important com la de cuidar els nostre paisatge i la nostra terra.

No sé com s’ha de fer perquè no sóc cap tècnic i aquestes coses s’han de deixar en mans dels entesos. Però caldria pensar si ens cal importar tanta fruita quan aquí la paguen tan malament a qui la produeix; si les ametlles o les avellanes catalanes no són prou bones com per haver d’importar-ne de fora, tot i que potser surtin més barates (cosa, per altra banda, una mica incomprensible). No serà que alguns s’hi fan l’agost en aquestes importacions? No és por aturar una mica o, almenys, modificar-ne les tendències? No ens caldria ja parlar més de comerç just començant per casa, d’aranzels, de lleis de lliure comerç i, en definitiva, de justícia, per tal de que tothom pugui viure una mica més dignament?. Preguntes i més preguntes…

ESQUELES

A finals de juliol el diari ELDIA.ES de Canàries publicava aquesta esquela que recullo avui aquí al blog amb el corresponent text que l’explicava: “Funeral conjunto para una mujer y su marido que la asesinó. En un pequeño pueblo de Burgos (Villagonzalo Pedernales, una localidad de 1.785 habitantes) Rafael Velázquez cogió una escopeta y mató a su esposa Josefa Santos. Antes de suicidarse, disparó también a su hijo”.

No cal dir que la notícia va córrer com la pólvora per les xarxes socials i va haver-hi -com és natural- comentaris de tota mena pel fet en si i per l’esquela que es va publicar. Deixant de banda el fet en si mateix, que no en sé cap més detall que els que publica la notícia i que tampoc sé per quins motius la família va publicar l’esquela tal com ho va fer, sí que voldria comentar una mica la forma com es redacten les esqueles.

Aquest afegit que sempre es posava abans de que “falleció tras recibir los Santos Sacramentos y la bendición de Su Santidad” per sort s’ha anat abandonant -fins i tot en les esqueles de persones creients- perquè en molts cassos ha perdut el sentit i en una bona part és totalment fals, perquè la majoria de difunts ni han rebut els sagraments ni la benedicció apostòlica, que la majoria de gent no sap ni el què és. Les esqueles, com una bona colla de coses, es redactaven seguint costums ancestrals i amb una redacció molt passada de moda, tot i que encara es fan servir aquestes expressions en alguns llocs que viuen en altres temps, feliçment oblidats per una societat que, vulguem o no, s’està tornant cada cop més laica i sense el sentit religiós que impregnava la societat d’altres temps. I no ho critico pas; només jo constato.

Si voleu que us sigui sincer, jo prefereixo algunes esqueles amb poemes o frases que s’avenen més amb la manera de ser del difunt/a; fins i tot prefereixo aquelles que la mateixa persona ha deixat escrita i que ha demanat que es posi a la seva esquela. Segur que la família i els amics ho agraeixen perquè d’alguna manera s’emporten cap a casa un record molt més proper de la persona. Si hi ha algun moment de la vida important és el de la mort i caldria dignificar-lo molt més del que es fa en l’actualitat. Per això considero que, tant si les exèquies es fan en una església o en un tanatori, s’hauria de fer l’acomiadament a gust de la persona, amb paraules adients i properes i, si pot ser, acompanyat tot amb alguna esquela que valgui la pena i que ens recordi la persona i l’acte amb tot el que representa com a fet social o familiar.

Com aquestes, per exemple:

LA MORT D’UN GOS

Em sembla que alguna vegada ja he parlat de la meva gosseta Lluna i de les passejades que fèiem junts. Malauradament ja no ho podem fer perquè des de fa un parell d’anys que és cega degut a la diabetis. Per tant els passejos han de ser molt curts, tot i que seguim fent-los quasi a diari. Per controlar la seva diabetis l’he de punxar dues vegades al dia, just al moment que menja (matí i vespre). La qual cosa també vol dir que l’he de portar al veterinari més sovint del que tocaria per controlar-li la diabetis i també hi he d’anar a buscar la corresponent ampolleta d’insulina més o menys cada 10 dies.

Quan aquest matí anava a la veterinària, he trobat una nena que, amb la seva mare, hi portaven el seu gos que semblava que estava ja a les últimes. No sabien què li estava passant, però m’explicaven que ja feia dies que semblava que no estava bé, que havia deixat de menjar, que ja era força gran i que potser el seu cos havia dit prou i, per tant, li havia arribat l’hora. El portaven al veterinari entre plors de la nena i en un darrer intent de fer-lo viure.

L’episodi m’ha fet pensar una estona en com ens podem arribar a estimar els animals de companyia i com procurem cuidar-los, a vegades fins i tots fins a extrems una mica ridículs. Trobo que cuidar bé els animals és signe d’una societat avançada. Però també hauria de ser signe d’una societat madura i justa no cuidar més els animals que les persones. I aquí és on s’hauria de buscar un equilibri no sempre fàcil. Jo sóc partidari de que quan arriba aquell moment delicat i difícil d’elegir entre seguir mantenint una vida sense la dignitat necessària o deixar morir també amb la mateixa dignitat, cal ser valent i fer front a aquest moment tan delicat.

I això tant val pels animals com per les persones, tot i sabent que no és pas el mateix la vida i la mort d’un animal o la d’una persona. Però sí que hauríem de saber -i fer saber als nens ja de ben petits- que la vida es pot acabar per moltes causes, de maneres a vegades molt doloroses i que ningú s’escapa d’aquesta realitat. La mare d’aquesta nena em deia que ja l’havia anant preparant i que les converses li havien costat moltes llàgrimes. Però també em deia que semblava que ja ho havia assumit i que, tot i les llàgrimes, sentia que l’havia estimat molt i que potser sí que era el moment d’anar-se’n després d’una bona vida plena de carícies, de manyacs i d’amor. També em deia que li ensenyava el fet que plorar era bo i que era una forma de curar la nostra ànima. I trobo que és veritat perquè amb les llàgrimes afloren els sentiments més nobles d’una persona, ajuden a netejar el dolor i fer front a la crua realitat de la vida on no tot és felicitat i bons moments.

Trobo que les paraules d’aquesta mare han estat una bona lliçó tant per a la seva filla com per a mi.

Anys bons o anys dolents?

Expliquen que un famós escriptor estava assegut al seu despatx molt pensatiu. De cop, va agafar la seva bolígraf i va començar a escriure:

“L’any passat, em van operar i em van treure la vesícula i vaig haver-me de quedar al llit durant molt de temps.

Vaig complir 65 anys i em van obligar a jubilar-me de la meva feina a l’Editorial que m’apassionava. Hi havia passat 30 anys de la meva vida en aquesta Editorial.

També vaig haver d’experimentar el gran dolor de la mort del meu pare.

Durant el mateix període, el meu fill va suspendre els seus estudis de medicina a causa d’un accident de cotxe. Va haver d’estar ingressat a l’hospital, va haver d’estar diversos dies enguixat i el cotxe va quedar totalment destruït”.

Al final va afegir: “Quin any tan horrible!”

Quan la dona de l’escriptor va entrar al despatx i va trobar al seu marit sumit en la tristesa, va llegir el que havia escrit i en silenci, va sortir de l’habitació. Al cap d’una estona, va tornar amb un altre full i el va col·locar al costat del que havia escrit el seu marit.

Ell, sorprès, va veure el nou full i es va trobar amb aquesta nota:

“L’any passat, per fi, em vaig poder deslliurar de la meva vesícula que m’havia estat fastiguejant durant anys.

Vaig complir els 65 anys amb bona salut i em vaig jubilar. Ara puc aprofitar el meu temps per escriure alguna cosa millor i amb més tranquil·litat.

El meu pare, a l’edat de 95 anys, sense dependre de ningú i sense cap malaltia important, va morir i va anar a reunir-se amb el Creador.

El mateix any el meu fill va rebre la benedicció de salvar la seva vida d’un accident de cotxe. El vehicle es va quedar destrossat però el meu fill va sortir viu i sense cap discapacitat”.

Al final, la seva dona havia afegit amb lletra gran: “Tot va ser una immensa benedicció de Déu i li estic molt agraït que l’any acabés tan bé”.

L’escriptor va pensar un moment i després, amb un gran somriure, va abraçar la seva dona amb afecte i li va donar les gràcies.

El darrer apunt que vaig escriure l’any passat portava com a títol MOLT MAL ANY AQUEST 2017. Si per una banda és cert tot allò que explicava allà i podia semblar que havia estat un molt mal any, també és cert que durant l’any passat vam tenir moltes coses bones i jo me les vaig descuidar al tinter totes. I ara m’adono que això no és bo ni és just i que hauria de rectificar-me a mi mateix. Com em va dir fa un parell de dies un cosí meu tenim moltes coses per criticar i, si ens hi posem, no acabaríem mai. Però també és cert que, si ens hi fixéssim una mica més, ens adonaríem que en el nostre diaa dia ens passen moltes coses, tan bones com dolentes; unes que ens agraden més i unes altres que menys. Però hauríem de saber que per sentir-nos mínimament feliços i en pau (que és el que tota persona aspira en aquesta vida) necessitem reconèixer i valorar en el just terme tant les coses bones com les dolentes. I m’he adonat que potser no som prou justos quan he llegit avui una reflexió del monjo benedictí argentí Mamerto Menapace (i que aprofito per recomanar aquí vivament als seus textos), que deia: «La meva percepció a mesura que em faig vell és que no hi ha anys dolents. Hi ha anys de forts aprenentatges i d’altres que són com un esbarjo, però dolents no ho són. Crec fermament que la forma en què s’hauria d’avaluar un any tindria més a veure amb si vam ser capaços d’estimar, de perdonar, de riure, d’aprendre coses noves, d’haver desafiat els nostres egos i els nostres aferraments. Per això, no hauríem de tenir por al sofriment ni al tan temut fracàs, perquè tots dos són només instàncies d’aprenentatge».

Ens costa molt d’entendre que la vida i la manera de viure-la depèn de nosaltres; la forma com acceptem les coses que no volem, depèn només del cultiu de la voluntat. Si no m’agrada la vida que tinc, hauré de desenvolupar les estratègies per canviar-la, però està en la meva voluntat el poder fer-ho. Ser feliç és una decisió, no ens oblidem d’això. Llavors, amb aquests criteris ens hauríem de preguntar tots què podem fer per poder construir un bon any. Cadascú de nosaltres estem en el camí i amb la possibilitat d’aprendre cada dia a ser millors i d’entendre que vam venir a a aquesta vida per tres coses:

1) per aprendre a estimar

2) per deixar empremta, i

3) per a ser feliços.

Potser la solució serà canviar d’ulleres i buscar-ne unes que tinguin una òptica més oberta i que ens eixamplinel nostre camp de visió. D’aquesta manera podrem veure els infinits matisos de què es compon la vida.

DAVANT D’UNA PORTA VELLA

Prop de casa hi ha aquesta porta. L’havia vista moltes vegades però no m’hi havia fixat prou bé fins ahir. Ahir, mentre passejava, m’hi vaig aturat i em van venir ganes de fer-li una foto.

M’ha fet pensar una bona estona aquesta porta. M’ha fet pensar en el què va ser durant un temps i en el què és ara. I com aquesta porta, tantes altres coses que, al seu temps feien un servei, eren totalment necessàries -i fins i tot imprescindibles- i ara ja no serveixen per a res. Quantes coses que ens servien, ens van ser útils durant anys i panys i s’han anat desfent o enderrocant amb el pas del temps. Davant d’una porta esbalandrada i desballestada com aquesta; davant d’un edifici que veus que està caient a trossets o davant de tantes i tantes coses que s’han anat fonent poc a poquet, que han anat desapareixent sense deixar rastre, hom es pregunta inevitablement sobre la fragilitat i la volatilitat de les coses, de les persones, de les idees, dels costums, de certes tradicions, d’un tipus de vida que havíem viscut i que ara ja no en queda res.

No voldria que això semblés una lamentació. Podria ser-ho també, perquè amb moltes d’aquestes coses antigues s’hi han perdut moltes coses bones. Però els nous temps també ens en han dut de noves i també bones. Les riuades fortes, si ens hi fixem bé, tenen coses negatives i a vegades fan molt mal; però també s’emporten molta brutícia i deixen al descobert tot allò que a les lleres dels rius hi fa nosa i s’ha de treure amb urgència. «Si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, queda ell tot sol, però, si mor, dóna molt de fruit», ens diu l’ Evangeli. Moltes vegades cal primer morir per després reviure; derruir per poder construir després; cal deixar allò vell per poder construir coses noves; cal saber desprendre’s per poder adquirir; cal no mirar sempre enrere per poder veure el que tenim a l’horitzó…

Com les portes, que s’obren i es tanques i les dues funcions són necessàries i importants. Una porta serveix per entrar i per sortir. Protegeix i guarda, però també obre horitzons i dóna llibertat. Dóna hospitalitat i ofereix alliberament. Aquesta porta de la foto va fer el seu servei durant molts anys i va cuidar-se de guardar i protegir bé les coses que es guardaven dins d’aquell cobert. Ara tot allò s’ha acabat; ja ha fet la seva feina i no cal lamentar-se. No serveix de res. Les portes delimiten espais, àmbits, donen benvingudes i són testimonis de comiats. Poden ser mitjans d’hostatge o d’expulsió. Poden tancar el vell i obrir el nou.

Però no em negareu que davant d’una porta com aquesta ens hauríem de treure el barret i, si us he de ser franc, em doldrà el dia que la veuré a terra. Em mereix molt respecte. Qualsevol dia vindrà un beneit i d’una puntada de peu la tirarà a terra sense cap mena de consideració. Oblidarà allò que ens van ensenyar de petits: que cal trucar abans d’entrar i cal que ens donin permís per a no trepitjar desconsideradament l’àmbit de qui hi ha darrere de la porta. Per creuar una porta cal que ens donin el corresponent permís i, si som gent de bona voluntat, pensem que ens les obriran totes.