Hem acabat un altre any. Crec que ha arribat l’hora de donar per acabat aquest blog. Ha tingut una vida relativament llarga, però s’ha anat esllanguint de mica en mica com els passa a la majoria de persones o coses. Néixer, viure una temporada més o menys llarga i intensa, per acabar morint és la llei de la vida. Una llei de la qual no se n’escapa ningú ni res.
I, com diu un text anònim que corre per aquí, “pots tenir defectes, estar ansiós i viure enutjat de vegades, així i tot, no oblidis que la teva vida és l’empresa més gran del món. Només tu pots evitar que rodi costa avall.
Molts t’aprecien, t’admiren i t’estimen. Si pensaves que ser feliç és no tenir un cel sense tempesta, un camí sense accidents, treballar sense cansament, relacions sense desenganys, estaves equivocat.
Ser feliç no és només gaudir del somriure, sinó també reflexionar sobre la tristesa. No és només celebrar els èxits, sinó aprendre lliçons dels fracassos. No és només sentir-se feliç en els aplaudiments, sinó ser feliç en l’anonimat. La vida val la pena viure-la, malgrat tots els desafiaments, malentesos, períodes de crisi. Ser feliç no és un destí del destí, sinó un èxit per a qui aconsegueix viatjar dins seu. Ser feliç és deixar de sentir-se víctima dels problemes i convertir-se en l’autor de la pròpia història; travessar deserts fora d’un mateix, però assolir trobar un oasi al fons de l’ànima. Ser feliç és donar gràcies per cada matí, pel miracle de la vida. Ser feliç és no tenir por dels teus propis sentiments. És saber parlar de tu mateix. És tenir el coratge d’escoltar un “no”. És sentir-se segur en rebre una crítica, encara que sigui injusta. És besar els nens, cuidar els pares, viure moments poètics amb els amics, fins i tot quan ens fan mal. Ser feliç és deixar viure la criatura que viu en cadascú de nosaltres, lliure, feliç i senzilla. És tenir la maduresa per poder dir: “M’he equivocat”. És tenir el valor de dir: “perdó”. Significa tenir la sensibilitat per dir: “Et necessito”. Significa tenir la capacitat de dir “t’estimo”. Que la teva vida es converteixi en un jardí d’oportunitats per ser feliç… Que la teva primavera sigui amant de la joia. Que siguis un amant de la saviesa als teus hiverns. I quan t’equivoquis, comença de nou des del principi. Només aleshores t’apassionarà la vida. Descobriràs que ser feliç no és tenir una vida perfecta. Perquè l’ús de les llàgrimes és per regar la tolerància. Utilitza les pèrdues per entrenar la paciència. Usa els errors per esculpir la serenitat. Fes servir el dolor per polir el plaer. Fes servir obstacles per obrir finestres d’intel·ligència. Mai et rendeixis… Mai no et rendeixis amb les persones que t’estimen. Mai no renunciïs a la felicitat, perquè la vida és un espectacle increïble”.
Adeu. Gràcies a tots els que m’heu acompanyat durant aquests tretze anys llargs. I que siguem tan feliços com puguem!
NADALés estar en pau amb Déu, és poder-li donar gràcies: gràcies per un altre any, per un altre Nadal, per seguir encara vius després d’aquest altre any pandèmic.
NADAL és estar en pau amb els germans: gràcies per poder seguir estimant-nos, per poder continuar la cursa de la vida i poder començar un any més.
Que no ens falti la motivació per la lluita de viure; la solidaritat amb tots aquells que ho passen malament; l’abraçada que regala afecte i demana perdó.
NADAL, com ens diu l’estimat i recordat PERE CASALDÀLIGA, és
Any Nou, Temps Nou, alternatiu en Política, en Economia, en Religió. Contra els grans projectes de mort, el gran projecte de la Vida. Contra el consumisme depredador entre armes i agrotòxics, consumim indignació amb tendresa i militància. Visquem en plenitud.
Acostumo a mirar el FAQS, el programa de TV3 dels dissabtes a la nit. Cada cop, però, el trobo més intranscendent, a estones molt més avorrit, poc àgil, repetitiu i sovint ens regala sorpreses molt desagradables, tal com va passar en el darrer programa amb Juan José Millàs i el fet que la Cristina Puig demanés als periodistes que fessin les preguntes en castellà perquè deia que no entenia el català. Juan José Millàs pot ser molt bon periodista i escriu molt bé, però tan incapaç és d’entendre el català que tots li has de parlar en castellà? Jo estic fent classes de català a una nena peruana que fa escassos sis mesos que ha arribat del Perú i ja ho entén quasi tot… Serà que per alguns no és incapacitat sinó desinterès total?
No fa molt, ja vam tenir el «regal» en aquest mateix programa de la impresentable Cayetana Álvarez de Toledo, que es va queixar que li havien ofert unes orelleres (pinganillos) per si necessitava traducció simultània. Va rebutjar-los tota ofesa i es va queixar que a Espanya s’hagués de fer servir aquest aparell, tenint com tenim una llengua comuna, que naturalment és el castellà, deia ella. Vam haver d’aguantar coses molt gruixudes de la senyora marquesa de Casa Fuerte, però ella no va necessitar traductor perquè va dir que entenia el català i tothom va seguir fent-lo servir sense cap problema. En canvi, aquest dissabte els periodistes van haver de canviar de llengua perquè aquest gran «intel·lectual» (a qui la periodista de La Vanguardia no el podia ensabonar més, ni li podia llepar més el cul) es veu que era incapaç d’entendre el català i no sé exactament per què no va fer servir unes pràctiques orelleres, com les que fan servir molts dels convidats forasters que venen al programa. M’agradaria saber si les hi van oferir i les va rebutjar o si ara ja directament haurem d’escoltar el castellà tota l’estona quan ens arribi un convidat castellà que digui que no entén el català.
El tema de la llengua s’ha tornat a posar d’actualitat darrerament perquè ens tornen a assetjar per totes bandes i, si badem, ens trobarem que aviat ja no podrem parlar la nostra llengua ni a casa nostra i l’haurem de guardar en un calaix i venerar-la de tant en tant com una relíquia del passat. En una televisió pública catalana el tema de la llengua s’hauria de cuidar una mica més i si algú no vol venir perquè no accepta que es parli català en un plató, cap problema; hi deu haver molta gent prou capacitada per substituir-los i, com a darrer recurs, sempre hi ha les orelleres, que no són pas les orelleres que feien servir els rucs abans.
I un altre tema relacionat amb aquest és el de la poca sensibilitat que trobo en una gran part d’això que en diem «intel·lectualitat» espanyola amb les altres llengües que no siguin l’anglès, que aquest sí que val la pena aprendre’l i parlar-lo, encara que sigui malament. S’ha fet tan poca pedagogia en aquest sentit que encara es veuen les altres llengües com a llengües de segona regional. L’única que serveix de veritat, que val la pena fer servir, protegir i conservar és el castellà.
Aquest és el panorama que ens toca viure cada dia. Així i tot, alguns segueixen sense entendre per què volem fotre el camp d’aquesta Espanya maltractadora com més aviat millor: no ens estimen ni ens respecten gens i, per tant, cal preguntar-nos què hi fem aquí encara.
Corre per internet un text, que trobo molt assenyat i que haurien de llegir tots aquelles persones que troben mil raons diferents per no vacunar-se. A vegades penso si estem perdent el sentit comú, que s’està tornant cada cop més escàs en molts àmbits: jutges que desmenteixen els metges en el tema de les vacunes o fan lleis sobre educació, quan no en tenen punyetera idea. El text que corre és el següent:
«Sí, estic vacunada. I, no, no sé què hi ha en aquesta vacuna. Tampoc no sé què hi ha en molts altres tractaments, ja sigui pel càncer, la SIDA, l’artritis, etc. No sé tampoc què hi ha a l’ibuprofèn, el paracetamol o altres medicaments que es venen en venda lliure. Els faig servir perquè curen els meus mals de cap i altres dolors. No sé què hi ha a la tinta per a tatuatges, als “hot dogs”, hamburgueses, coca-colao xocolata. Tampoc sé quins són tots els ingredients delmeu sabó, xampú o desodorant. No sé quin serà l’efecte a llarg termini de l’ús del mòbil en la meva salut i la dels meus. Com puc saber si aquest restaurant on acabo de menjar realment va fer servir aliments nets i frescos o si el personal es va rentar bé les mans? De tota manera, hi ha moltes coses que no sé i que mai no coneixeré. Només sé una cosa: la vida és curta, molt curta i vull poder fer alguna cosa més que anar a treballar cada dia o quedar-me tancat a casa meva. Vull poder viatjar i abraçar la gent sense por i recuperar un petit sentiment de vida com abans. De nena i adulta, em van vacunar contra les galteres, el xarampió, la poliomielitis, el tètanus i moltes altres malalties. Els meus pares i jo confiem en la ciència i mai no vam haver de patir ni transmetre cap d’aquestes malalties abans esmentades. Per això vaig confiar en el meu metge quan va dir que la vacunació era necessària. Estic vacunada, no per complaure el govern i no, no soc una ovella, però em vaig vacunar per: *no morir de laCovid-19, *no ocuparun llit d’hospital si emmalalteixo, *abraçar els meus éssers estimats, *no haver de fer cap prova PCR o antigènica per sortir a ballar, anar a un restaurant, anar de vacances i moltes coses més que vindran, *viure la meva vida, *que la Covid-19 sigui un vell record, *protegir-me, protegir-nos. Tingues en compte que hi ha més perill menjant certes coses que rebent una vacuna contra un virus mundial. Cadascú pren les seves decisions. Jo he pres la meva».
Cadascú és lliure de prendre algunes decisions. Però no ho és de poder-ne prendre altres si vol viure en societat. Viure en societat vol dir haver de fer algunes coses que potser no ens agraden prou, però que la majoria ha acceptat com a bones i necessàries per a protegir aquesta mateixa societat. És de sentit comú? Jo crec que sí que ho és perquè, des d’una perspectiva sociològica, el sentit comú es defineix “com un conjunt de principis, percepcions, expectatives, pràctiques i creences que són compartides pels membres d’una comunitat, i que es consideren immediats i autoevidents”.
Cal ser crític i és bo que hi hagi persones que ho siguin per tal que les coses millorin. La crítica, si és feta amb bona intenció, sempre és bona i ajuda a afinar els principis i les lleis que ens regeixen. Però em pregunto si amb el tema de les vacunes no estem perdent el seny i el sentit comú. Sobretot si escoltem la gran majoria de metges i científics, que en saben molt més que la gran majoria de nosaltres i que s’hi han cremat les celles estudiant el tema. A més, l’evidència científica dona raó a aquesta immensa majoria.
Llegeixo al diari ARA que Eric Adams, excapità de policia que es va ficar en política fa prop de dues dècades per defensar la justícia racial, s’ha convertit en el segon alcalde negre de la ciutat. Després de treballar durant vint-i-dos anys en el cos de policia de Nova York explica com hi va veure i viure el racisme sistèmic que hi havia dins del cos.
I per què va voler ser policia? Explica que el va motivar a ser policia un fet que va haver de patir quan tenia quinze anys. Ell i el seu germà van ser detinguts per invasió de propietat privada i els van apallissar. El trauma el va fer voler convertir-se en policia i canviar la professió des de dins, explica.
Tots hem escoltat sovint crítiques a estaments o persones. Tots n’hem fet segurament més d’una vegada amb tota la raó del món. Quan t’adones que les coses no van com haurien d’anar, quan veus que no es fan prou bé per deixadesa o per foscos interessos et surt instintivament la crítica i pensem com diantre es poden fer les coses tan mal fetes sense sentir cap mena de vergonya. I llavors ens surt de dintre allò de «si jo fos alcalde», «si jo fos president del govern», «si jo fos Papa de Roma»… pensant que nosaltres ho faríem molt millor.
També hem escoltat moltes vegades allò de què, per canviar alguna cosa de veritat només es pot fer des de dins, implicant-s’hi, treballant-hi i posant-hi molt esforç i paciència. És ben cert que les crítiques que els arriben als mandataris normalment els entren per una orella i els surt per l’altra. Ha de ser molt flagrant l’error, l’evidència que les coses s’han fet mal fetes, perquè canvien l’actitud i la manera de fer. Com a molt passarà allò de fer petits retocs, una rentadeta de cara, per tal que sembli que les coses han canviat. O el que és pitjor: fer bona la famosa frase d’El Gatopardo, la novel·la de Giuseppe Tomasi di Lampedusa portada al cine per Luchino Visconti, que afirma que «si volem que tot segueixi com està, és necessari que tot canviï».
No és fàcil canviar les sinergies, els costums, els vicis adquirits de fa temps. És cert que el millor és fer-ho des de dins, portant-ne el control i tenint ganes de veritat que les coses canviïn. Però així i tot segueix essent molt difícil la majoria de vegades per por al canvi, a les crítiques, als sistemes imposats pel temps, perquè «s’ha fet sempre així», pels interessos creats. En tenim bons exemples a l’església, a la política, als negocis, a l’art. Els canvis costen de pair i, si no surten tal com s’espera, caldrà arrecerar-se ben arrecerat de les crítiques que arribaran amb total seguretat.
Jo cada com soc més crític amb aquestes grans reunions de mandataris per parlar de coses transcendents (com en tema del canvi climàtic); reunions i trobades on es parla molt, es fan grans discursos i després fer ben poca cosa.
Tant de bo m’equivoqui i comencéssim a veure les orelles al llop per tal que comencin a canviar certes coses, certes institucions i certes maneres de fer. Perquè si no ho fem de grat, ho haurem de fer per força.
Malament rai quan els partits polítics han de treure a passejar les velles glòries! Ho vam veure la setmana passada quan a la Convenció Nacional del PP escoltàvem l’expresident José María Aznar dient rucades contra l’«indigenisme» i fent-se el graciós amb els cognoms del president de Mèxic, Manuel Andrés López Obrador. Ja sabem que AZNAR ve de «Asinarius» (el que té cura d’ases, de rucs) i, com deia un diputat mexicà, l’«origen acostuma a ser el destí»; com era d’esperar, amb el temps Aznar s’ha anat convertint més i més en un ase d’orelles cada cop més llargues i sembla que vulgui començar una carrera de còmic (sense que li auguri grans èxits, per descomptat).
I més o menys ha passat al Congrés Federal del PSOE. S’hi han vist els tòtems i les vaques sagrades del passat, fent pinya per salvar els mobles davant de l’impuls que la dreta i la dreta extrema sembla anar adquirint en aquesta desgràcia de país que s’està tornant Espanya. Hem pogut veure la fotografia de Sánchez amb els expresidents de Govern Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero i l’exvicepresident de la Comissió Europea Joaquín Almunia. Figures arnades que treuen de l’armari ara que els interessa. Les portes giratòries serveixen també per això i aquests gerros xinesos serveixen per fer bonic en algunes ocasions i per posar-hi el ram de flors quan convé.
Jo trobo que una societat que accepta això vol dir que està malalta. Mentre hi ha gent que no pot arribar a final de mes, aquests senyors conreen el conegut negoci de les portes giratòries, que serveix perquè aquestes velles glòries puguin anar cobrant durant la resta de la seva vida de grans empreses. S’han tornat còmplices d’una corrupció encoberta: les empreses els tornen els favors que un dia van rebre quan estaven en actiu. Una vergonya que no els cal amagar perquè sembla que la societat ja ho accepta com a normal. I quan tornen als platós o als escenaris pontifiquen i donen lliçons d’ètica sense enrojolar-se i amb total tranquil·litat. Una investigació de la revista «La Marea» revela els més de 175 càrrecs públics que han passat per Endesa, Gas Natural, Iberdrola o Repsol. Si voleu donar-hi una ullada, aquí us deixo l’enllaç
Es veu que els culs de les poltrones no són prou tous i, de tant en tant, han de sortir a passejar. Com el vell de la foto que il·lustra aquest apunt deuen estar una mica avorrits…
Els diaris i les teles van anar plens durant uns dies de la renúncia «per motius personals» del bisbe Xavier Novell de Solsona. El temps, que ho cura tot i la lava del volcà canari ho ha anat tapant i oblidant. Els mitjans de comunicació són així… És lògic, però, que la notícia al seu moment xoqués i desconcertés molta gent, per inesperada en el cas del Xavier i perquè no es dóna gaire sovint la renúncia d’un bisbe en les circumstàncies en què s’ha donat.
Han anat passant els dies, he llegit un munt d’articles sobre el tema, n’he parlat amb molta gent i anava pensant que no em calia escriure res més perquè ja ho ha fet altres millor del que jo ho podria fer i perquè considerava que la decisió que ell ha pres és tan personal, íntima i respectable que poca cosa hi podria dir. Algú, però, m’ha demanat la meva opinió, sabent que amb el bisbe Xavier ens coneixíem de feia molt temps i sabent també que algunes altres vegades havia escrit sobre ell en aquest mateix blog. Per tant, al final he decidit escriure alguna cosa, sense entrar a jutjar la decisió de la renúncia que va «lliurement presentar per raons estrictament personals» i de la que ens parlava la nota de premsa del bisbat de Solsona el dia 23 d’agost del 2021, a les 12 del migdia. Les decisions personals són sempre respectables en tots els àmbits de la vida (fins i tot si no acabem d’entendre-les o compartir-les), però penso que aquest cas té altres derivades que sí que seria convenient poder analitzar i valorar. És el que intentaré fer en aquest apunt, sense pretendre ser exhaustiu i fixant-me només en algunes.
1. La decisió d’un bisbe a renunciar al seu càrrec no és un fet qualsevol, ni quotidià i em sembla que no es pot ventilar l’assumpte amb un simple comunicat de premsa. L’opacitat dins de l’església és un fet massa habitual que potser podia servir en altres temps, però que ara ja no es pot justificar perquè significa tractar com criatures els fidels, que considero que es mereixen alguna explicació més. A vegades no cal donar detalls, però sí que cal donar explicacions. Considero que ho havia d’haver fet el mateix bisbe Xavier i possiblement s’hauria estalviat molt del safareig que ha hagut de suportar. M’ha arribat el rumor de què no li han deixat fer. Molt malament!
2. La norma del celibat és un altre tema que caldria reflexionar i, a hores d’ara urgent de canviar. No hauria de ser imposat, sinó elegit lliurament dins de l’església; segueix essent un tema sense resoldre i cada dia es tornarà més greu i més difícil d’acceptar. Hi ha estudis seriosos que diuen que la dimissió de l’estatus clerical arriba a un 25% des dels anys setanta del segle passat fins ara. Caldria parar-se i mirar de conèixer de prop la realitat de com el viuen els capellans i els motius de fons dels quals un dia decidiren donar un tomb a la seva vida i, superant moltes dificultats, van aconseguir viure amb normalitat enmig d’un món canviant i una església jeràrquica, retrògrada en molts sentits, prepotent i centralitzada. Molts d’ells van elegir, simplement, viure la seva fe d’una forma més lliure i en una frontera de línies una mica difuminades. Veiem en alguns relats que s’han publicat en forma de llibre testimonis de vida, de fe, de tendresa, d’humanitat, de llibertat i de tossuda esperança de com es pot viure la fe de manera diferent i de com es pot somiar una església també diferent («Curascasados.Historias de fe y ternura» amb coordinació de Ramon Alario y Tere Cortés. MOCEOP)
3. L’elecció dels bisbes -i també dels capellans- s’hauria de fer d’una manera molt diferent de com es fa actualment. No se solucionarien tots els problemes, però se n’evitarien molts. Les comunitats locals haurien d’assumir més protagonisme a l’hora de l’elecció d’aquella persona (home o dona) que els presidís. Les comunitats s’haurien de tornar més acollidores i no tan impositives; més igualitàries i no tan jerarquitzades; no tan enfocades al culte i més a la vida de la gent; comunitats de recerca i compromís a viure en positiu en el món actual, que ha deixat de ser el món d’anys enrere. Les situacions canvien ràpidament i la societat també. L’Església acostuma sempre a fer tard i a no donar les respostes que la gent necessita i espera en el moment adequat. Ens trobem en molts llocs bisbes i capellans conflictius, no acceptats per una bona majoria de fidels, allunyats de la gent, amb tics autoritaris i maneres d’actuar poc evangèliques que fan que l’estructura eclesial sigui cada cop menys creïble i més allunyada d’allò que Jesús hauria volgut que fos.
4. Estic segur que la societat en general -i també el Poble de Déu- acceptaria de bon grat els canvis que portessin al fet que els bisbes i capellans es mostressin més humans per haver aconseguit ser més lliures, superant les servituds legals i jeràrquiques, per apostar per una església que es refia de l’Esperit de Jesús de Natzaret i optar pels pobres i les víctimes. No sempre és fàcil i pot ser molt dur caure del cavall, com Sant Pau, i baixar del cavall del clericalisme, baixar del pedestal i posar-se al nivell dels altres creients. No és fàcil, però és urgent i necessari.
La filla d’uns molt bons amics meus ha escrit un llibre que encara no he tingut ocasió de llegir. A l’autora, la Núria Viladomat i Canudas, la conec de ben petita i per això li he anat seguint la seva trajectòria i l’he poguda escoltar en les diferents entrevistes i tertúlies que ha hagut de fer aquests dies amb motiu de la presentació del seu llibre «Solteres i encantades». Ella parteix de la base que la solteria femenina encara segueix sent per a molta gent un estigma. Diu que això ja seria hora que s’anés acabant i es pregunta per què la solteria no pot ser una decisió triada lliurement com es trien moltes altres situacions personals a la vida. No és un parèntesi que s’ha d’omplir necessàriament, sinó que pot ser perfectament un estat de vida permanent, triat lliurament i totalment ple de sentit.
Això m’ha fet pensar que potser molta gent es casa o es posa a viure en parella per por a la solitud. I no només passa en les dones, sinó també en els homes. Viure en solitud a vegades ens pot fer por i ho podem viure més com un patiment que no pas com una oportunitat per créixer. Restar solter -i encara més soltera- tenint certa edat podia arribar a ser un drama que, per sort, cada cop ho és menys. Les noves generacions ja ho veuen i ho viuen d’una altra manera. En català fem servir l’apel·latiu «conco» per referir-nos a algú que ha assolit o sobrepassat l’edat en què, es consideraria propi casar-se. I a les fadrines que a certa edat no tenien xicot de seguida els deien si potser tenien ganes de «quedar-se per vestir sants». La solitud, com la solteria, pot ser a molts un drama, un problema que resoldre, una mica del que es vol escapar, i no poques vegades va acompanyat de sentiments d’abandó i desesperança.
Ens fa paor la solitud i ens en volem escapar perquè a vegades pot fer evident un buit interior, posar davant nostre la veritat del nostre ésser. És evident que sovint quan arribem a casa la primera cosa que fem és encendre la TV, la ràdio, o connectar-nos a una xarxa social, com una forma de «no estar sols». I això ens passa quan no l’hem triada i ens ve imposada per circumstàncies de la vida. Una altra cosa és també que busquem necessaris moments de solitud sabent que triem nosaltres lliurement el lloc i la durada. I també és cert que hi ha persones que la trien lliurement com a opció de vida i la trien com una oportunitat per al creixement interior. Incomptables són els testimonis de la solitud creativa de filòsofs, escriptors, artistes i místics de tots els temps. Per això podem parlar d’una solitud negativa, no desitjada, que fa patir i d’una solitud positiva, que ens ajuda a créixer.
L’ésser humà és un ésser social, fet «per la relació», però l’experiència demostra que únicament qui sap viure sol, sap també viure plenament les seves relacions. Enzo Bianchi diu que «només qui no té por baixar a la interioritat sap també afrontar la trobada amb els altres. És significatiu que molts dels desajustos i malalties actuals referides a la subjectivitat, afecten notablement la qualitat de les relacions humanes. La incapacitat per a la interioritat es converteix en incapacitat per crear relacions sòlides, profundes i duradores amb els altres».
Per tant, hem de convenir que no qualsevol solitud és positiva perquè hi ha formes d’aïllament i fugida dels altres que són malaltisses, però sí que la solitud ben viscuda és equilibri entre l’aïllament i l’activisme; la solitud ben viscuda pot ser font de força interior i solidesa. Per tant, seria bo aconseguir un equilibri entre soledat i companyia, i el primer pas és aprendre a estar sol en el seu sentit més positiu, per poder gaudir de la nostra interioritat i de la contemplació de tot el que ens envolta. El segon pas és obrir-se als altres, en tots els àmbits que ens sigui possible. Qui pot estar bé a soles amb si mateix, és capaç d’establir relacions noves i crear amistats sanes. Cal no dependre dels amics per apagar la soledat, ni servir-se’n per no sentir-se sol. L’amistat és sempre un regal, que només és autèntica en la gratuïtat. L’amistat que sorgeix de la llibertat interior ens torna més agraïts i més feliços, experimentant als amics com una veritable benedicció a la vida.
Ens volen acostumar a viure sota xantatge a base de formes diverses. A vegades fan servir formes molt subtils; altres vegades molt clares, evidents, directes i sense cap mena de vergonya. En algunes ocasions fan servir directament la por i l’amenaça. En altres ocasions la culpa, el sentit del deure o altres formes. Sigui com sigui, és un abús i un xantatge el que ens fan certes persones o institucions.
Els xantatges són molt típics de les religions –o més ben dit, d’alguns dirigents d’aquestes religions-, que fan creure als seus fidels que han de seguir al peu de la lletra el que ells diuen i que no poden sortir ni un mil·límetre del solc. Els infantilitzen i els presenten una imatge molt deformada de Déu. Ja ens ho advertia el teòleg Gonzàlez-Ruiz, als anys 70, en el seu llibre «Dios es gratuito, però no supérfluo»: «Cuando Dios muere en una sociedad, de su cadáver salen dioses alienantes. Pero el único Dios vivo es el Dios de Jesucristo. Un Dios en lucha radical contra los dioses. Cuya presencia no es una explicación sino una salvación. Un Dios que no se impone, sino que se entrega. Un Dios gratuito, però no supérfluo, liquidador de la alienación religiosa».
Alguns dirigents han ensenyat un Déu fals i una manera perversa d’entendre’l i d’adreçar-s’hi. Converteixen les seves pregàries sovint en un intercanvi comercial: “Si el meu fill troba feina, pujaré a Montserrat a posar un ciri a la Moreneta”, “Si em curo del càncer, dormiré a terra dues vegades per setmana”. I així la religió es prostitueix reduint-se a un comerç entre una divinitat i l’ésser humà. Sovint hem vist que alguns representants d’aquestes religions (no tots, sortosament) fomenten aquesta faceta de grans magatzems en rebaixes, donant a entendre que els déus satisfan la seva divinitat amb el sofriment humà. Com aquells déus antics que feien un gran festí de sang perquè els aportava plaer i poder. En totes les religions hi ha certs dies o certes coses de rebaixes. En aquestes ocasions és més fàcil obtenir els favors dels déus a un preu més barat. Són intercanvis plens de xantatges. I segurament que tots hi hem caigut en aquest parany alguna vegada i no sempre n’hem sortit satisfets. Talment com a les rebaixes, que no sempre en sortim satisfets dels resultats.
Els polítics han copiat les religions. Ja durant la campanya electoral prometen l’”oro i el moro” i ens diuen que tot farà baixada i tots navegarem amb el vent en popa. Després, durant la legislatura, el partit de torn -amb el seu president al capdavant- governa el país amb uns criteris que a vegades no fan més que conduir-los a la misèria. “No hi havia una altra alternativa”, diuen com a excusa de mal pagador. Després se sap que el que han fet ha estat només fer els rics més rics a costa de fer els pobres més pobres. S’obliden ràpidament de les seves promeses i d’aquell ungüent meravellós que ho cura tot (cura els dependents mitjançant un xec d’ajuda; asseguren que abaixaran els impostos; que tindran cura a les dones maltractades; que acabaran amb la fam i els desnonaments; que es crearan centenars de milers de llocs de treball; que si els aturats, els joves, l’educació, la sanitat…). Promeses. Tot promeses. Però abans caldrà sotmetre’s al xantatge: «Et donaré tot això sempre que em votis a mi».
I com les religions i els polítics, trobem altres grups, empreses, bancs, persones… que també intenten fer-nos xantatge. Cadascú a la seva manera. No hauríem de caure en aquest parany i fer l’esforç de distingir entre uns i altres. No hem de caure en el tòpic que «tots són iguals, tots roben, tots busquen el poder per endollar la seva sortida a Telefònica o Endesa. Ja no queda ningú que sigui honrat». Els déus exerceixen el xantatge més destructor. Els polítics el xantatge més evident.
Us asseguro que jo cada cop miro més quan he de comprar alguna cosa, quan escolto algú o he de fer una tria una mica important. I així i tot, a vegades m’enreden. Ens passa sovint quan comprem de rebaixes. Les rebaixes són les disminucions que es fan sobre el preu d’un bé o un servei, però les fan sobretot per poder vendre més de pressa, per treure’s del damunt articles que ja no preveuen poder vendre o per vendre més quantitat de gènere atraient més gent. Reconec que, tot i no ser un gran partidari de les rebaixes, sí que les he aprofitat algunes vegades. I no sempre paguen la pena, la veritat…
Comença un nou curs i veig un munt d’ofertes revestides de xantatge. Promeses que no van enlloc i paraules que cansen després d’escoltar-les mil vegades. No sé si només sóc jo, però noto cansament i, sobretot, l’avorriment del hàmster donant voltes infinites en la mateixa roda.
Ahir va fer un any de la mort del bisbe Pere Casaldàliga. La Televisió de Catalunya va recordar-lo al Canal 33 amb un programa molt bonic, ple de múltiples testimonis i fragments d’entrevistes que ens el van tornar a fer ben proper.
La figura del bisbe Pere creix a mesura que passa el temps i a mesura que veiem com la institució eclesial no acaba de fer un pas decidit cap a una altra manera de ser església que seria molt més propera a com hauria volgut Jesús que fóssim els seus seguidors. El bisbe Pere, crec jo, seria un bon camí a seguir per aconseguir d’una vegada aquest canvi.
Durant una gran part de la seva vida, Pere Casaldàliga (1928), pensador, poeta i circumstancialment bisbe de São Félix do Araguaia, va viure dedicat a treballar a favor dels indígenes, dels camperols i a la causa de la justícia. Era bisbe catòlic ordenat, però no com la majoria de bisbes que estem acostumats a veure. Sempre es va negar, per exemple, a vestir com a tal i portant ell mateix una vida de pobresa com la majoria de gent d’on vivia. Quan es coneix la pobresa o s’està a prop d’ella, molt de la perspectiva vital d’un canvia a la força.
La seva obra de caràcter espiritual, pastoral i sobretot poètica és ingent, i ha estat traduïda a molts idiomes. Pel testimoni de la seva vida com de les seves obres, Casaldàliga és tot un referent en tota la comunitat eclesial llatinoamericana. Solia dir que els seus principals mestres espirituals eren Jesús de Natzaret, Francesc d’Assís, Teresa de Lisieux, Carles de Foucault, i formadors que havia tingut al llarg dels seus estudis eclesiàstics, companys de l’episcopat a Amèrica Llatina. I que en poesia s’inspirava en les obres de Sant Joan de la Creu i d’Antonio Machado.
ALGUNES FRASES SEVES: -“Tot és relatiu, menys Déu i la fam”. -“No n’hi ha prou amb ser creient. Cal ser creïble”. -“Un dels pecats importants de l’Església, santa i pecadora, és la manca de capacitat per unir-se les esglésies, absolutitzant el que no és absolut, i no responent al testament de Jesús, “que tots siguin u . -“He tingut moments tristos, però com que continuo tenint esperança, no arriba a ser un drama, una tragèdia. No crec que pugui dir que he viscut tristeses grans. Relativitzar perquè l’esperança continua donant garantia posterior a tots els fracassos, a totes les decepcions. Jo dic en un lloc d’un diari meu “Déu és amor, nosaltres som amor, traïció i por, però també esperança” i aquesta esperança resol totes les decepcions i totes les tristeses, tots els fracassos”. -“El meu desig és que s’acabi la fam al món, que s’acabi la fabricació d’armes, la carrera armamentista, que s’acabi la guerra sobretot aquesta guerra per religió o sostinguda per religions”. -“Les meves tres majors preocupacions són que l’església, les esglésies, no s’uneixin, que no siguem capaços d’administrar aquest món que donaria per a tots i hàgim de seguir vivint enmig d’una humanitat on les dues terceres parts no tenen el dret a viure. I en el dia a dia, les nostres fallades i les dels agents de pastoral”. -“Em penedeixo de moltes coses. De tot una mica. Podia haver-ho fet millor, amb més esperança fins i tot, amb més senzillesa, amb més generositat. Jo recordo sempre la frase d’aquell sant que deia que quan es presentés davant de Déu li demanaria: “oblida’t de les meves bones obres, parlarem només dels meus fracassos, dels meus pecats que això tu ho saps resoldre molt bé, oblida’t de les meves bones obres”. -“Dels pobles indígenes he après la convivència amb la natura, un cert sentit de comunitat, i relativitzar també moltes coses que la nostra civilització considera absolutes”. -“En la meva infància vaig sentir moltes vegades del meu pare i de la mare: ‘Nosaltres som pobres.’ Ja inculcat en la infància, poc després amb contactes, amb anàlisi i convivències religioses, he anat sentint realment que l’opció pels pobres ha de ser opció fonamental per a l’Església. Una opció que defineixi a l’Església recordant aquella frase de Van-der Meerch: ‘La veritat, Pilat, és estar de la banda dels pobres.’ Per a l’Església també”. -“Els grans reptes o desafiaments que té plantejats l’Església del tercer mil·lenni són ecumenisme i el macro ecumenisme. La pobresa estructural de les seves institucions. La profecia contra sistemes, estructures que maten, que exclouen, que prohibeixen. Llavors seria, la unió de les mateixes esglésies, la profecia diària, una profecia que denuncia, anuncia i consola”. -“Si fos nomenat Papa (és un acudit), tres serien les decisions primeres i més importants que prendria: la primera seria suprimir l’estat Pontifici i que el Papa deixés de ser Cap d’Estat. La segona, posar en suspens, en dubte, la cúria romana, i la tercera convocar una trobada, diguem-ne Concili, si voleu, veritablement ecumènic, per refer totalment la cúria romana, per redefinir el ministeri de Pere i per proposar-amb serietat l’enculturació dels diferents pobles i la relativització del que és relatiu, que podia ser el mateix celibat sacerdotal, legislacions rígides, en el dret canònic, de vegades en litúrgia, en pastoral”. -“Jo sóc un fill obedient de l’església, però al mateix temps no puc permetre que se segueixin utilitzant mètodes antidemocràtics en la relació dels bisbes, nomenant sense la menor consulta amb la comunitat local”. -“Mai he emprat els símbols de poder episcopal. Amb tot respecte als germans que la fan servir, crec que no són símbols ni gestos evangèlics. Estan vinculats a estatus i seria el més lògic prescindir d’escut, prescindir de mitra, de bàcul, i celebrar les eucaristies amb simplicitat. No crec que li faci cap bé a l’Església tota aquesta simbologia”. -“Per a mi, un home o una dona espiritual és viure en profunditat, assumir opcions dignes d’una vida humana. Ser coherent, obrir-se a les necessitats del proïsme. Celebrar la vida”. -“L’anomenat tercer món és un escàndol en la història humana. Perquè tercer món per definició significa un món prohibit, marginat, explotat, inferior”. -“Per a mi la vida eterna és la convivència plena amb el Déu viu, i amb tots els fills i filles de Déu”.
LA SENALLA 