L’ou de la serp


Explica Daniel Closa, doctor en biologia, que els ous de les serps tenen una característica especial: podem veure a contrallum l’interior de l’ou. Això és degut a que la closca dels ous de serp no està mineralitzada com en el cas de les aus. Això fa que siguin molt més prims i flexibles. En realitat es pot observar com, a mida que l’embrió de la serp va creixent a l’interior, l’ou es va fent més gran ja que la membrana que el forma permet un cert grau d’estirament.

L’ou de la serp” és també el títol d’una pel·lícula d’Igman Berman que va ser molt popular allà als anys 70 i principis dels 80. L’acció se situa en l’Alemanya dels anys 20, quan els moviments socials que acabarien donant lloc al nazisme s’estaven gestant però ningú hi parava massa atenció. Hi ha una frase al film en què un dels personatges, el Dr. Vergerus, ho esmenta metafòricament: “Qualsevol pot veure el futur; és com un ou de serp. A través de la fina membrana es pot distingir un rèptil ja format”. Ens recorda això que ignorar els primers rebrots del feixisme (en aquell cas del nazisme) és una actitud profundament estúpida…, a no ser que siguis d’aquells que ja elsva bé que la serp torni a sortir de l’ou. A través de la closca transparent de l’ou de la serppodem anar veient la gestació de la petita serpeta insignificant que arriba a resultar graciosa i fins i tot pot arribar a inspirar compassió. Per això, ens costa tant destruir-la en aquesta fase i impedir el seu naixement. Però un cop es produeix l’eclosió i surt de l’ou, ja és massa tard, el mal ja està fet i ningú pot aturar-lo, i el seu poder de destrucció va creixent.
M’ha fet pensar en aquesta pel·lícula -que vaig veure fa molts anys- el que està passant ara a Espanya i especialment això que han fet el PP, PSOE i Ciudadanos aplicant el 155 de la manera més barroera possible a Catalunya. Les actuacions indiscriminades del PP -amb la col·laboració inestimable de jutges, fiscals, policia, mitjans de comunicació, etc.- contra tot allò que pugui fer olor d’independentisme és l’inici d’un retallament de drets i llibertats que no sabem on pot acabar i que fa tot el tuf d’autèntic autoritarisme i que, com un ou de serp qualsevol, pot derivar clarament cap a un feixisme made in Spain. Una cosa semblant ja està passant també a altres llocs d’Europa, d’aquesta Europa de la que ens n’haurem d’avergonyir si segueix per aquest camí i algú no hi posa remei.
El nazisme va néixer per la combinació d’una sèrie de causes que es van donar totes alhora.A Europa han començat a sonar alarmes i es comença a observar actituds xenòfobes, racistes i intolerants pròpies de l’extrema dreta. Actituds que són com un ou de serp que alguns es miren amb indiferència i fins i tot amb una mica de simpatia. De tant en tant es pot llegir o escoltar opinions de gent que diries que és assenyada, però que no difereix gaire d’actituds clarament feixistes: «els estrangers no hi han de fer res aquí; no hem d’acollir refugiats perquè ja tenim prou problemes a casa nostra». Els pobres i desgraciats no hi han de fer res en aquesta societat i són considerats els nostres enemics que hem d’amagar, empresonar o deportar sense cap tipus de remordiment». Sembla que Europa no en vulgui fer cas i anem tolerant cada dia com la cosa més normal que els carrers s’omplin d’elements d’extrema dreta que es creuen amb dret a tot perquè les policies cada dia els toleren més coses. És com una combinació de virus infecciosos que, si ataquen tots a l’hora aquest cos debilitat que s’ha tornat Europa pot acabar tot molt malament: depressió econòmica i social,atur, por generalitzada a la immigració, indiferència creixent davant la injustícia i cada cop menys valor per la defensa dels drets humans, etc. pot ser un còctel molt explosiu que després no podrem aturar.
Els que creiem en la democràcia, en la no-violència, en els drets humans em sembla que aviat estarem en inferioritat de condicions. De moment veiem líders socials i polítics catalans a la presó, que clarament no hi haurien de ser; i, en canvi, gent corrupta fins al moll de l’os que hi hauria de ser campant tan alegrement i fent el fatxenda tan tranquils. És el món al revés.
Anuncis
Publicat dins de Sin categoría, Societat | Etiquetat com a

Espanya fa figa

Ho llegia fa ben pocs dies en un article deCarmen Moraga a eldiario.es : «El Congreso renueva los móviles a los diputados por iPhones de última generación». 
D’entrada no semblava una notícia res de l’altre món. Hi han empreses que posen un mòbil a disposició dels seus treballadors, tot i que moltes d’elles els indiquen clarament que només els poden fer servir per temes exclusivamentrelacionats amb la feina. Fins aquí, doncs, la notícia no em va cridar massa l’atenció. Però, mentre anava llegint, m’anava esparverant, m’anava enfurismant i m’anava estirant els pocs cabells que tinc. I tot això perquè l’escritanava explicant que «la Cámara ha informado a través de una circular a los parlamentarios que tienen la posibilidad de sustituir gratuitamente su actual terminal por un Iphone7 32 GB, que tiene un precio en el mercado de 700 euros». «Sus señorías también tendrán la opción de quedarse con los antiguos iPhones 6S 64 GB por solo 125 euros». «El presupuesto que el Congreso contempla para los dos próximos años en telefonía móvil se acerca a los 1,6 millones de euros».
Si encara us voleu indignar una mica més, us aconsello que aneu a la notícia i la llegiu detingudament. Perquè, en un paísimmers en una crisi de cavall des de fa anys, amb un deute impossible de pagar i que la majoria d’economistes no hi veuen una sortida clara, jo em pregunto com es poden seguir malversant diners de la forma que ho fa aquest govern. Si, ja sé que això dels telèfons dels diputats és no-res comparat amb línies d’ AVE sense passatgers, aeroports sense avions o autopistes sense cotxes (tot pagat amb diners públics i segurament fet perquè uns quants se’n poguessin aprofitar).
Però si aquests il·luminats que governen Espanya no s’adonen que la taxa d’activitat és de les més baixes d’ Europa; que l’atur segueix sent molt alt i els sous molt baixos; que han buidat la caixa de les pensions i que hauran de fer mans i mànigues per poder seguir pagant-les i mantenint-les més o menys dignament; que hi ha 3,3 milions de persones que treballen però que, així i tot, els costa arribar a fi de mes i estan en rics d’exclusió social…, si no s’adonen de que no poden malgastar els diners, vol dir que tenim uns governants inútils totals.
Per a mi el mal està en què una gran majoria de polítics són gent que no ha hagut de suar gaire per guanyar els diners per viure i, per tant, no sap mesurar el valor que la gent comú els dóna. La majoria de famílies han de fer molts números per arribar a fi de mes i, com a molt, mira d’estalviar una mica per si venen mal dades. La majoria de famílies s’ho han de pensar dues vegades abans de canviar el mòbil, o el cotxe o els mobles. Es veu que als nostres polítics això no els preocupa gaire i ens poden mentir alegrement dient que«estamos en el buen camino»o «que España va bien». Els polítics que ens governen viuen a la lluna perquè la realitat que ells prediquen és totalment diferent de la que viu la majoria de gent del carrer. Molts joves ja han perdut qualsevol esperança de poder treballar o, si poden fer-ho, han d’agafar feines-escombraria (cada cop hi han contractes de tres o quatre hores setmanals). Segons l’EPA (Encuesta de población activa) hi ha 2.314.000 persones que porten més d’un any sense treballar i que en 1.400.000 llars tots els membres actius laboralment estan a l’atur….
I amb tot aquest panorama ells van regalant tan alegrement  Iphones d’última generació a persones que segurament que se’ls podrien comprar ells sense gaire esforç. Espanya fa figa econòmicament i moralment. Spain is different!

Publicat dins de España, Sin categoría | Etiquetat com a

Taronges podrides (Ciudadanos, Rivera, Arrimadas…)

Que CIUDADANOS (C’s) és un partit estrany (per dir-ho d’alguna manera) ja ho sabíem des del mateix moment en què el van fundar. Que a Ciudadanos hi ha anat a parar tot un seguit de gent rebotada d’altres partits, gent que aprofita l’ocasió per situar-se en un partit nou i a qui prometen l’oro i el moro; gent que no es pot situar en un partit tradicional com el PP perquè allà els llocs van molt buscats i el pedigrí compta molt, també ho sabíem. Ciudadanos és un partit de gent sense ideologia que es ven fàcilment al millor postor o, si voleu, gent que es presta fàcilment a ser comprada pel capital. Ho veiem a l’hora de les votacions de les lleis que s’han d’aprovar al Congrés dels diputats; Ciudadanos és ple de gent desenganyada -amb moltes pedres al fetge i molta bilis- procedent d’altres partits i que espera tenir en aquest partit algun futur i algun guany econòmic o d’alguna altra mena.
Sempre diuen que ells no són corruptes. El cert és que no han tingut gaires ocasions per demostrar-ho perquè fins ara no han governat pràcticament enlloc. Però de mica en mica es van descobrint cosetes, com les que explica en un llarg però interessant article  Matthew Parish , article que podreu llegir traduït AQUÍ i que revela una obscura trama de corrupció a gran escala, que vincula a Jean Claude Juncker, la Comissió Europea amb la creació i finançament del partit polític CIUDADANOS amb fons públics europeus desviats de forma corrupta i fosca, molt fosca.
L’article ha estat escrit per Matthew Parish a la seva pàgina web. El Dr Matthew Parish és advocat i estudiós de les relacions internacionals, els conflictes ètnics i la guerra civil, i ex membre del personal de manteniment de la pau de les Nacions Unides. Ell diu clarament que aquest escàndol de corrupció majúscul vincula foscos poders de la Unió Europea, finançament del feixisme a Espanya, l’Opus Dei, el Partit Popular i la creació i finançament del partit Ciutadans i és la mostra definitiva de per quina raó la Unió Europea, controlada per una màfia corrupta, amb Juncker al capdavant (un personatge extremadament corrupte, fill i gendre de nazis) actua com actua.
El líder de Ciudadanos, Albert Rivera, s’acaba de comprar un xalet de més d’un milió d’euros en un dels barris més prestigiosos de Madrid però el seu partit veta que els espanyols puguin ingressar com a mínim 800 € al mes i, entre ells i el PP, utilitzen la Mesa del Congrés per segrestar més de 30 lleis de caràcter social o polític. Són projectes de llei aprovats per la cambra baixa, però que fan per manera que el termini d’esmenes es prorrogui de forma continuada, retardant així el seu debat en comissió. La majoria són iniciatives de caràcter social, com la pujada del salari mínim, la derogació de la llei mordassa o la recuperació de la justícia universal.
I si a Madrid hi tenim el tal Rivera, aquí a Catalunya hi tenim l’Inés Arrimadas, cap de llista de Ciutadans a les eleccions del proper 21-D i que avui mateix a Lleida ha deixat anar que “és l’hora de la gent normal, dels ciutadans” i ha criticat els independentistes que no respecten les resolucions judicials o s’indignen quan els citen a declarar. Nosaltres devem ser els anormals o els subnormals, paraula que fa servir un altre conspicu membre de Ciudadanos com és Javier Nart. Aquesta tal Arrimadas ha defensat avui a Lleida un nou impuls del canal Segarra-Garrigues (que em consta que no sap què és ni on és) quan a Madrid no se n’han preocupat mai gens ni mica.
I parlant dels Arrimadas caldria que la gent sabés unes quantes coses d’aquesta família. Rufino Arrimadas, pare d’Inés Arrimadas, va néixer l’any 1937 (actualment té 80 anys). És fill d’un poble de Salamanca, va estudiar dret i es va fer policia. La seva dona té uns 74 anys. El varen traslladar a principis dels seixanta a Barcelona i d’entrada varen viure al carrer Loreto i poc desprès es traslladaren a un pis de la Plaça Tetuan, damunt mateix de l’avui desaparegut Bar Tetuan. Va ser policia de la científica i col·laborador de la Brigada Social dels germans Antonio i Vicente Juan Creix i home de confiança de Tomas Caricano Goñi. Aquest fet li va permetre exercir dues tardes a la setmana d’advocat de gent lligada al règim franquista. Va participar en diferents i múltiples accions policials en la universitat, sindicats, etcètera. Per una bufetada impactant a un estudiant li varen posar el sobrenom de «el correo» (les repartia gratuïtament i a l’engròs). Va ser company i íntim amic d’un tal Calleja i sobretot del petit dels Creix, Vicente. Va fer nombrosos peritatges i informes que varen portar a molta gent a la presó, sent molts d’ells innocents. Era un furibund seguidor del Real Madrid i gran admirador d’en Fraga Iribarne. A casa seva Franco era un Déu. Al seu despatx, a part de la bandera espanyola hi té varies fotografies d’ell, amb la dona i els fills, amb el dictador Franco . Franquistes a morir i encara ho són ja que dos dels fills són membres de la Fundación Francisco Franco. Quan el seu amic Vicente Juan Creix va caure en desgracia es va fer militant actiu de UCD. Martin Villa i ell foren enconats enemics. També va ser molt amic d’en Pablo Porta.
A l’any setanta, degut a una amenaça molt creïble i a instàncies de la dona, va abandonar la carrera policial i es varen traslladar a Jerez de la Frontera, on va néixer l’ara famosa Inés. El seu cosí Moisès els va arreglar la vida exercint d’advocat. L’Inés és el cinquè fill i el seu padrí el famós Moisés Arrimadas, delegado nacional de la vivienda a Cádiz, jefe nacional del movimeiento, governador civil de Cuenca i d’Albacete, i procurador en Cortes quatre legislatures per elecció directa del Caudillo.
Expliquen que Rufino en la seva vida privada era un home jovial, però molt desconfiat i sorrut amb els desconeguts. Tenia molt mala llet, intervenia poc, més aviat feia d’espectador. Els veïns d’habitatge el respectaven, va arribar a parlar el català ja que els germans Creix el parlaven quasi sempre. Per culpa dels seus informes varen empresonar polítics que avui ja són a la reserva com Isidre Moles, Andreu Abelló, Joan Raventós, etcètera. Coll i Alentorn també el va patir.
Diuen els seus companys i els que el van conèixer que tenia un pico de oro. Es veu que aquesta qualitat l’ha heretat la seva filla Inés. No sé si altres qualitats i altres defectes també…
Publicat dins de Partits polítics, Sin categoría | Etiquetat com a

Una “ñorda” de Constitució

No coneixia la paraula castellana “ÑORDA” fins que avui l’he llegida i, per tant, no m’ha tocat més remei que anar-la a consultar al diccionari i, oh sorpresa!, no l’he trobada al diccionari de la RAE -que és on acostumo a consultar les paraules castellanes. Però sí que he vist que la recullen altres diccionaris, potser no tan puristes però molt més pràctics, com un vulgarisme dels molts que fem servir a diari. Ñorda no vol dir altra cosa que “mierda, caca , excremento o deshecho”.

Exactament això és el que ha resultat ser la Constitució Espanyola del 1978, vista en perspectiva després d’una colla d’anys. No dubto que potser va servir durant una època. No dubto que la van haver de fer dins de les limitacions que aquell moment imposava, amb els militars darrere la porta. No dubto que fins i tot té alguns punts prou positius. Però s’ha fet vella, no s’ha volgut retocar i no s’ha adaptat als temps que vivim i a la realitat d’aquest conglomerat de pobles que en diem España. I ara, per a molts, ja és massa tard i ja no la volem. Si ara la volen canviar em sembla que ja no hi són a temps perquè una Constitució que dóna prioritat a la dèria que sempre han tingut entre seia i seia els espanyols –“la unidad de España”- ara ja no serveix perquè pensem en una república. Tota una altra cosa, vaja!.

Sempre han cregut que aquest concepte de la “unidad de España” és fonamental i ja Franco hi creia amb els ulls clucs. Pensen que la gran majoria dels que ells consideren espanyols hi creuen, tot i que no s’han atrevit mai a preguntar-ho. Ho van posar amb lletres d’or a la Constitució i aquí està com si fos una veritat de fe immutable. Com si Déu ho hagués esculpit en taules de pedra i ho hagués inspirat de la mateixa manera que va donar els 10 manaments a Moisès. L’Espanya franquista i la postfranquista actual (el blog del 155) sempre ha tingut com un dogma de fe aquest principi i, per tant, una certa prevenció en qüestionar aquesta veritat de fe en qualsevol de les formes possibles. Fins i tot aquests nois tan “esquerranosos” i tan republicans de Podemos l’accepten amb els ulls clucs.

No és d’ara la cosa. Han acceptat allò que el 7 de desembre de 1933 ja va deixar clar la Falange Española en el seu punt inicial:

Falange Española

Puntos iniciales

 1. España

FALANGE ESPAÑOLA cree resueltamente en España.
España no es un territorio.
Ni un agregado de hombres y mujeres;
España es, ante todo, una unidad de destino;
Una realidad histórica;
Una entidad, verdadera en sí misma, que supo cumplir –y aún tendrá que cumplir– misiones universales.

* * *

Por lo tanto España existe:
1º Como algo distinto a cada uno de los individuos, y de las clases y de los grupos que la integran.
2º Como algo superior a cada uno de esos individuos, clases y grupos, y aún al conjunto de todos ellos.

* * *

Luego España, que existe como realidad distinta y superior, ha de tener sus fines propios.
Son esos fines:
1º La permanencia en su unidad.
2º El resurgimiento de su vitalidad interna.
3º La participación, con voz preeminente, en las empresas espirituales del mundo.

En el moment en què molts han qüestionat aquesta veritat de fe, s’han esverat i han començat a sortir al carrer amb les mans al cap per manifestar-se contra els anhels d’independència de tanta i tanta gent. Han vist com alguns s’han atrevit a qüestionar els seus principis i no han dubtat a remoure tota la maquinària de què disposen, a treure banderes “rojigualdas”(algunes amb el pollastre), símbols passats de moda i a treure del bagul dels records personatges de tota mena. Inclús vam poder veure un inefable Vargas Llosa o un José Borrell arengant la multitud i dient que els independentistes eren uns “conspiradors” i clamant per la llibertat (la seva i no pas la de tots).

Hem pogut veure aquest senyor grassonet que fa de ministre de defensa amenaçant a tort i a dret en un homenatge a la guàrdia civil, dient que aquells que han ofès al cos benemèrit i insultat als seus membres pagaran indefectiblement la seva traïció. Hem pogut veure un munt d’espanyolistes escridassant els Mossos d’Esquadra per no haver reprimit prou (segons ells) el dia del referèndum “il·legal”. Hem pogut escoltar al president Rajoy dient que qui ha violat la llei haurà d’atenir-se a les conseqüències i Albert Rivera, dient que la paciència s’ha esgotat. I hem pogut veure també un rei afiliat al PP, animant a repartir estopa als independentistes (què s’han cregut!). I, finalment, quan han esgotat la seva infinita paciència, s’han inventat i aplicat discrecionalment un 155 a la seva mida amb l’ajuda inestimable del poder judicial que ha seguit punt per punt tots els seus dictats.

Hem escoltat dues mil vegades a totes les TV espanyoles que l’independentisme català és un cop d’estat, que és il·legal i que les conseqüències seran greus. I, certament, han buscat la manera de dur-ho a terme sense que els pugessin els colors a la cara. Hem pogut escoltar un munt d’experts de la seva corda dient que una Catalunya independent seria un país arruïnat i una realitat política i econòmica inviable. Hem vist com s’ha incentivat d’amagat, amb pressions i facilitats de tota mena, que algunes grans empreses abandonin Catalunya amb l’espantall del separatisme.

Hem pogut escoltar un munt de vegades la versió de que el primer d’octubre van ser els guàrdies civils i la policia els agredits i no la pobra gent que només volien votar i que eren considerats poc més que criminals. Hem pogut escoltar els crits fanàtics de “a por ellos” “soy español, español, español” mentre una pilota de goma treia l’ull d’un noi, la sang rajava pel rostre d’una dona o del cap dels joves i s’arrossegaven per terra les persones a cops de peu sota la mirada freda d’uns nois que no ha tingut cap més somni a la seva vida que el de ser guàrdia civil o policia.

Una Constitució que empara aquest tipus de coses no és més que una ñorda. Hem vist amenaces, amenaces i només amenaces. No hem vist cap intent de diàleg, cap proposició d’una sortida política, cap intent seriós de fer d’ españa un país diferent. Només hem vit venjança, porres, cops, sang i empresonaments com en qualsevol dictadura bananera (que és el que s’ha convertit España). Aquesta España que se la quedi i s’hi quedi aquell que vulgui. Una bona colla de catalans no la volem.

Publicat dins de Constitució, Sin categoría | Etiquetat com a

INSTAL·LATS EN LA IL·LEGALITAT

El comer y el rascar, todo es empezar”, diu un refrany castellà. Aquest PP fastigós que ens (mal)governa i ens roba il·lusions, calés i felicitat, al principi no s’atrevia a potinejar tan descaradament aquesta feble democràcia en la que teníem la pretensió d’estar instal·lats i que no ha estat més que un miratge des que va començar una mal anomenada i falsa transició, que la única cosa que ha fet ha sigut momificar els franquistes que els van regalar el poder de mil maneres diferents. Ara s’han anat destapant forats prou foscos com per anar veient com arreu sortien franquistes com rates de claveguera.

Com diu el refrany, tot va ser començar i ara ja no poden parar aquesta cursa desenfrenada de prohibicions a la carta que ningú sap on i quan acabarà. Com els primers robatoris, les primeres mentides, els primers enganys o les primeres il·legalitats -que, com tots els inicis, és el que costa més- tot és començar per després ja no parar. El PP va començar a recollir firmes contra l’Estatut de Catalunya i ha acabat amb un 155 il·legal, vergonyós i totalment antidemocràtic.

Per aconseguir els seus propòsits ha trepitjat totes les lleis, ha posat els seus peons al lloc on li ha convingut i ha untat tots els engranatges necessaris perquè el mecanisme de la corrupció funcionés el més bé possible. Els jutges s’han saltat a la torera la presumpció d’innocència d’alguns polítics i líders socials catalans i, en canvi, la preserven amb tot el zel de que són capaços per a altres de la seva corda. Han empresonat gent que hauríem de considerar innocent fins que en un judici amb garanties no dictaminés el contrari i ni tan sols accepten que els anomenen presos polítics. Què són si no?. Si volem parlar clar i català, quan una persona pacífica i sense cap indici de fuga és empresonada preventivament sense judici per motius polítics la podem considerar tranquil·lament un pres polític i no cal que anem amb eufemismes de cap mena. El mateix passa quan, sense judici, una persona ha d’emigrar forçadament per no ser empresonada per motius polítics i podem dir que és a l’exili, com els passa al nostre president i a una colla de consellers.

Aquesta púrria del PP estan tan acostumats a moure’s per les clavegueres i a respirar olor a merda que els costa poc mentir per les televisions i els parlaments de mig món. Són capaços de dir, sense cap mena de vergonya, que la policia no va carregar amb violència desproporcionada l’ 1-O contra manifestants desarmats i pacífics o dir que a les escoles catalanes no s’ensenya el castellà.

I, mentrestant, ningú sap qui és aquest M. Rajoy que figura als papers de Bárcenas i de la trama Gurtel i ningú reconeix que ha cobrat en diner negre quan està més que provat i reprovat. Estan tan acostumats a viure entre la corrupció que ni se n’adonen i quan un ministre conspira impunement amb la Fiscalia per “afinar” políticament les seves accions, o per destrossar un sistema sanitari, en qualsevol lloc del món se’n diu prevaricació, menys a Espanya.

En els països democràtics quan un detingut, sense actitud violenta ni evasiva, rep els insults, les mofes i les humiliacions de la policia que el deté, i és emmanillat per l’esquena innecessàriament en el seu trasllat a presó se’n diria abús policial. Aquí es veu que no i ho consideren d’allò més normal.

Quan en un cas de corrupció política es destrueixen impunement proves (discs durs, per exemple) sense cap conseqüència judicial, o el poder judicial no actua d’ofici quan hi han indicis clars de corrupció d’Estat en qualsevol país democràtic en dirien corrupció judicial. Aquí no. Aquí és normal.

Quan les institucions de l’Estat prohibeixen una televisió pública a dir les coses pel seu nom per motiu polítics i/o electorals; quan es prohibeix el llaç grog, el color groc en fonts o façanes públiques (o com avui mateix s’ha prohibit a un grup d’avis a passejar pel port de Mataró amb mocadors de coll grocs) com es pot anomenar això?; quan s’amenaça públicament que la policia et pot investigat per un comentari a les xarxes socials, o en un comentari a la ràdio, etc., d’això en un país democràtic en diríem censura. Aquí no. Aquí és normal.

El comer y el rascar todo es empezar”. Ja fa temps que aquesta gentussa ha començat la degradació de la democràcia i, si ningú els para els peus, sembla que tenen ganes de continuar fent-ho. Per això jo em pregunto on són aquests “patriotas españoles” de pell tan fina per altres temes a l’hora d’alçar la veu i denunciar aquestes flagrants injustícies?. No es veuen per enlloc a l’hora de defensar la llibertat de premsa o denunciar la parcialitat manifesta de la justícia. No serà que estan molt ben adoctrinats, molt ben pagats i totalment narcotitzats pels mitjans controlats pel PP? On és el seu patriotisme quan veuen que uns quant voltors buiden les arques de l’estat o el Fons de Reserva de les Pensions i són incapaços de dir res? On són aquests “patriotas españoles” quan el govern feia servir 48.000 milions d’euros de diner públic per a rescatar bancs -reconeixent obertament que cap ciutadà els tornarà a recuperar- i són incapaços de fer una sola llei per afavorir els més necessitats socialment? Ningú s’ha adonat que tots aquests personatges que han robat fins i tot l’aire que respiren els espanyols han fet servir les portes giratòries i ara estan ben asseguts en consells d’administració cobrant sous sense fer res?

Enlloc. No són enlloc aquests patriotes. Callen de forma covarda i s’amaguen darrere la “rojigualda” per cridar consignes contra l’independentisme i defensar la “sacrosanta unidad de España”. No els importa gens ni mica la democràcia, els drets socials o les llibertats civils. Però potser algun dia -més aviat que tard- les conseqüències de tots això els arribaran a ells. Però llavors serà massa tard.

 

Publicat dins de España, Sin categoría | Etiquetat com a

Anar de mal a pitjor

SILVIA DELGADO FUENTES, 1968, és una poetessa vasca. En aquest moment del 155 m’agradaria dir el que diu ella, però no en sé prou. Per això li he manllevat dos textos que poden ser molt adients pel moment que ens toca viure (i sofrir).

Breve autobiografía

Empiezo a escribir muy tarde, a los 28 años, edad en la que paro en seco y comienzo a replantearme mi lugar en el mundo. A partir de esa fecha leo sin orientación, mastico libros de narrativa, ensayo, todo lo que cae en ms manos, hasta que descubro que el lenguaje poético es el que mejor descifro y en adelante mi empeño será seguir las huellas que fueron dejando los poetas.

Me nace la conciencia entre los versos. Mi militancia desde entonces es con la poesía. Escribo con urgencia, con la urgencia que dicta el dolor de la violencia. Moriré sin renunciar a mi oficio. Ojalá sean útiles mis versos.

Libros publicados:

– No está prohibido llorar con los supervivientes (Autoedición) 2005 poesia142

– Canción inútil para Palestina (Editorial Sodepaz) 2007

– Las cuarenta chimeneas del infierno (Ayuntamiento de Sevilla) 2008

– Los partos de la bestia (Autoedición) 2010.

Blog: Si vis pacen. Opiniones de una poeta en pie de guerra

SOSPECHO QUE SOY TERRORISTA

Yo antes no era así, vivía feliz mirando tele, trabajando en precario, leyendo poco.
Bebía cervezas, masticaba chicle, iba de compras, saludaba al jefe… Todo iba bien. Pagaba mis deudas , soñaba con que me tocara la lotería, con ir de vacaciones, con estar un día completo en la cama, en fin, cosas sencillas, compraba el periódico los domingos, saludaba de lejos a las vecinas, felicitaba las navidades a mi familia, todo bien , todo correcto.
Pero últimamente no sé qué me pasa, no sé cuando empezó todo, no sé, ciertamente, si el inicio estuvo en la ley de partidos, o fue antes, no sé si se agravó mi crisis con las detenciones, no sé verdaderamente si tuvo la culpa Bush o Aznar o Garzón o Marlaska, no sé si es por la censura, por la tortura o por la manipulación. No sé si tiene algo de responsabilidad en mi situación, Palestina o Irak o Guantánamo o Soto del Real, no sé si es porque llevan esposados a los jóvenes, a los emigrantes, a los disidentes, no sé si es por las huelgas de hambre, por los muertos de hambre, por los muertos de pena.
No sé si es por tanta mentira, por tanto descuartizador, por tanto mercader, por tanta impunidad, por tanta mordaza a sueldo.
Sospecho que soy terrorista. He empezado a respirar sin pedir permiso, a pensar sin pedir permiso, a hablar sin pedir permiso y esto dicen, es el peor de los síntomas en una sociedad aterrorizada como la nuestra donde la palabra es la peor de las amenazas.
PUEDE IR A PEOR
Puede haber más detenciones, pueden perseguir a más independentistas, a más tuiteros, a más maestros, a más cantantes, a más poetas, a más políticos, a más rebeldes, a más desobedientes, a más viejos, jóvenes, mujeres, hombres.
Pueden seguirte por las redes y darte caza.
Cazarte en casa o en la calle.
Pueden enviarte a la cárcel y olvidar después tu nombre.
Pueden ponerte multas por evitar desahucios, por llevar una camiseta, por votar, por iniciar debates, por escribir, por denunciar, por levantar el puño, por temblar de frío, por quejarte en silencio o a gritos.
Pueden hacer que te calles con golpes o presidio.
Pueden hacer lo que sea pa que  obedezcas.
Pueden convertir esta tierra en una cárcel inmensa, en una cárcel de miedo, en una cárcel sin rejas.
Pueden ir a peor las cosas,  claro que pueden.
Porque el pueblo que ni come ni trabaja está quieto y agarrado a la bandera  rojigualda. En lugar de combatir contra ella y sus cadenas prefiere conformarse con las migajas de libertad que le quedan.
Publicat dins de Poesia, Sin categoría, Societat

CARDENALS SENSE NORD

En un article titulat Querida Cataluña a VIDA NUEVA el cardenal Fernando Sebastián parla sobre els nacionalismes i, en concret, sobre el nacionalisme català. Diu que «els nacionalismes són sempre victimistes». El P. Hilari Raguer de Montserrat, ha fet una rèplica al cardenal Sebastián per a ser publicat a la mateixa revista Vida Nueva. Però, ai las!, resulta que no li volen publicar. Segons ell mateix explica “a Vida Nueva es neguen a publicar la meva rèplica. Diu el director: que arran d’algunes coses que han publicat sobre el procés, s’han donat de baixa molts subscriptors, uns contra i altres a favor”. Per això diu que mirarà de difondre aquest escrit per algun altre camí. Ja ho ha fet a PERIODISTA DIGITAL i el podeu llegir clicant damunt l’enllaç.

I ara un altre cardenal de l’església catòlica, apostòlica i romana. Aquesta vegada l’ínclit Cañizares -en una entrevista a La Razón-, que diu que «no es pot ser independentista i bon catòlic». Més d’un ja li ha dit públicament que això de repartir carnets de «bon catòlic» és molt greu perquè és un assumpte polític i, com a mínim, és un tema totalment discutible. Si fos un tema que afectés alguna veritat de fe o doctrina moral encara en podríem parlar. Però d’una opció purament política i totalment lliure democràtica ni s’hauria de plantejar. Qui són els bons catòlics? Només els votants del PP? Només aquells que voten els partits del nostre gust i preferència? I si un dia la sacrosanta Constitució espanyola es modifiqués i permetés la independència, què haurien de fer els catòlics? Quins serien, llavors, els bons i els mals catòlics?.

L’església catòlica, apostòlica i romana s’ha equivocat moltes vegades al llarg de la història i ha hagut de rectificar algunes posicions preses i potser fins i tot una mica comprensibles a causa dels temps que vivien. Crec que alguns d’aquests cardenals, bisbes o capellans tan contraris a les independències i als nacionalismes haurien de revisar els seus postulats, els seus esquemes mentals i mirar una mica enrere. Per exemple un fet que va passar fa una mica més de 500 anys: al desembre de 1510, una petita comunitat de frares dominics desembarca a l’illa caribenya de La Española (avui territori de la República Dominicana i Haití). Aquesta comunitat missionera, encapçalada per Pedro de Còrdova, procedia del convent de Sant Esteve de Salamanca, un dels centres més famosos i més oberts de l’Ordre Dominicana. És una comunitat pobra i que vol anunciar la Paraula des del seu context d’inserció en la realitat de la conquesta espanyola: des de feia 19 anys els habitants de les anomenades Índies occidentals patien l’explotació i maltractaments, perquè els conqueridors només buscaven or i fer-se rics amb la sang dels indis als quals tractaven com animals.

La comunitat analitza els fets, examina a la llum de l’evangeli la inhumana opressió que pateixen els indígenes, es posa de part d’ells i conscient de la gravetat de la situació decideix denunciar-la públicament davant els conqueridors i notables espanyols, entre els quals hi havia l’almirall Diego de Colon, el fill de Cristòfor Colon. Entre tots els membres de la comunitat elaboren el sermó que encarreguen pronunciar a fra Antonio de Montesinos, bon predicador. Fa un sermó profètic i trencador el 21 de desembre de 1511, que ens ha arribat gràcies a Bartolomé de las Casas, llavors «cura encomendero», present en el temple:

Esta voz, dijo él, dice que todos estáis en pecado mortal y en él vivís y morís, por la crueldad y tiranía que usáis con estas inocentes gentes. Decid ¿con qué derecho y con qué justicia tenéís en tan cruel y horrible servidumbre aquestos indios? ¿Con qué autoridad habéis hecho tan detestables guerras a estas gentes que estaban en sus tierras mansas y pacíficas, donde tantas infinitas de ellas, con muertes y estragos nunca oídos, habéis consumido? ¿Cómo los tenéis tan opresos y fatigados, sin darles de comer ni curarlos de sus enfermedades, que de los excesivos trabajos que les dais incurren y se os mueren y por mejor decir, los matáis, por sacar y adquirir oro cada día? ¿Y qué cuidado tenéis de quien los doctrine, y conozcan a su Dios y criador, sean bautizados, oigan misa, guarden las fiestas y domingos? ¿Estos no son hombres? ¿No tienen ánimas racionales? ¿No estáis obligados a amarlos como a vosotros mismos? ¿Esto no entendéis? ¿Cómo estáis en tanta profundidad de sueño tan letárgico dormidos? Tened por cierto que en el estado en que estáis no os podéis más salvar que los moros o turcos que carecen o no quieren la fe de Cristo”.

L’impacte del sermó va ser enorme, «los dejó atónitos, a muchos como fuera de sentido, a otros más empedernidos y algunos como compungidos, pero a ninguno, a lo que yo entendí, convertido», anota el cronista. Diego Colón i els notables van sortir indignats i van decidir reprendre el predicador per aquella doctrina nova i escandalosa que anava contra el rei. Exigien una pública retractació. El diumenge següent, Montesinos va pujar altre cop a la trona i, en lloc de retractar-se, va dir que des de llavors no confessaria els espanyols, ni els donaria l’absolució i va recalcar que podien queixar-se allà on volguessin, però que ells seguirien predicant l’evangeli de Jesús.

Parlant d’aquest sermó, el gran teòleg Gustavo Gutiérrez, fa esment a una cosa fonamental: tant Diego Colón com el rei i tots aquells capitosts no es van equivocar en el judici que van fer del sermó, ja que es van adonar que aquell sermó no només qüestionava la manera com eren tractats els indis sinó que atacava de soca-rel la mateixa conquesta i l’injust sistema colonial espanyol.

Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana que només veuen nacionalismes arreu (però que només veuen els dels altres i no veuen el seu nacionalcatolicisme) no s’adonen que hi ha una cosa que es diu drets humans i que els valors evangèlics, si no es basessin en els drets humans, no serien evangèlics. Per a ells els nacionalismes i el dret a la independència dels pobles es veu que és un pecat. Però, en canvi, no veuen cap pecat en certes estructures econòmiques neoliberals que oprimeixen pobles sencers, certs poders mundials que miren només els interessos dels propis mercats i que creen diferències abismals entre pobres cada cop més pobres i rics cada cop més rics. Aquestes autoritats de l’església catòlica, apostòlica i romana segueixen adormits en una son letàrgica inacabable i no veuen ni critiquen les caixes B d’algun partit dels més corruptes d’Europa. Els passa com aquell nunci italià a l’Argentina de Videla que, mentre jugava elegantment a tenis els caps de setmana amb el dictador argentí, milers de ciutadans eren torturats i desapareixien a Buenos Aires. Es veu que cadascú mira cap allà on vol…

Publicat dins de Església, Nacionalisme, Sin categoría