ESPIGOLADES D’ESTIU (3): TERRORISME

Avui fa un any que va ser un dia de dolor i sofriment a Barcelona i Cambrils. Un dolor que es va estendre a moltes altres persones, famílies i països.
Avui, tot recordant-ho, ens podríem fer una reflexió: Pot tenir algun sentit tot aquest sofriment, tot aquest dolor i totes les pèrdues que es van produir? Cadascú s’ho haurà de respondre, però em sembla que la resposta només la trobarem si som capaços de trobar el sentit incondicional que té la vida i que, com a éssers humans, estem orientats cap a la recerca d’aquest sentit que molt sovint queda amagat darrera de les situacions de tot tipus que ens toca viure.
Va ser Víctor Frankl -de qui ja n’he parlat altres vegades- qui ens va donar un model molt vàlid per tal de trobar respostes als interrogants més existencials de la nostra vida. Una de les coses que ens diu és que és precisament el sofriment inevitable el que serveix de despertador a les persones, allò que ens desafia a caminar amb dignitat la resta de la seva vida; allò que ens impulsa a créixer, a madurar, a canviar-nos a nosaltres mateixos; a tenir accés a la dimensió espiritual del nostre ésser en un procés tot sovint desconegut per al món emocional de la nostra psique.
Ens diu que per fer tot aquest procés hi ha tres pilars bàsics: la llibertat, la percepció de sentit i el sentit de la vida. Tenim llibertat d’opció i tenim la capacitat de trobar la raó de viure podent modificar la nostra realitat si ens hi posem seriosament.
Ens diu Frankl: ”LA VIDA NO ÉS UN LLIBRE QUE HAGI DE SER LLEGIT, SINÓ UN PERGAMÍ QUE ESTÀ ESPERANT SER ESCRIT».
Les persones no podem evitar el nostre destí però a nosaltres -i únicament a nosaltres- ens correspon decidir l’actitud amb què l’afrontem. Només nostra serà serà la decisió de deixar-nos arrastrar com una fulla al vent en una tempesta de tardor, o aixecar-nos forts com un arbre que es doblega però que no s’acaba de trencar. No som joguets del destí, sinó que som lliures i responsables per acceptar-lo i canviar-lo.
Anuncis
Publicat dins de Sin categoría, Terrorisme | Etiquetat com a

ESPIGOLADES D’ESTIU (2): IMMIGRACIÓ

Ho adverteix el professor de Dret Penal a la Universitat de Màlaga, JOSÉ LUÍS RODRÍGUEZ CANDELA, expert en immigració i polítiques d’integració social en un article al diari EL PAÍS: Les devolucions il·legals no paren a Espanya i, a més resulta difícil defensar que la Guàrdia Civil estigui habilitada per agafar de braç un immigrant que acaba d’entrar i retornar-lo al Marroc tot arrossegant-lo per terra.
Tothom que es vulgui dir demòcrata i defensor dels drets humans hauria de llegir aquest article. El tema de la immigració és un tema delicat, complicat de resoldre i de molta actualitat aquests darrers temps. Però, com qualsevol tema complicat, el que no es pot fer és amagar-lo sota la catifa i esquivar-lo. Amb aquests temes el que s’ha de fer és discutir-los, consensuar-los, dialogar-los i, abans de qualsevol altra cosa, respectar el drets humans.
Ens ho recorda a tots l’arquebisbe de Tànger SANTIAGO AGRELO: «Es contra la justicia. Es también contra la ley. A los emigrantes se les pisotea, se les maltrata, se les hace sufrir. Quienes eso hacen, se deshonran a sí mismos y deshonran a las gentes de Marruecos tradicionalmente acogedoras y hospitalarias».
Europa aportarà diners per tal de que Espanya negociï amb al Marroc un control més eficaç de la immigració a les fronteres. N’hi ha prou amb això? Serà eficaç? Són més importants les fronteres que les persones? No estem fent dels immigrants una mercaderia objecte de negociació de les màfies com si fossin esclaus? Europa no es comporta més o menys com els negrers d’altres temps de mal record?
Europa només sap moure el cul quan li toquen la butxaca. Sembla que els diners són més importants que les persones i els seus drets. No tenim vergonya, no ens avergonyim de res. Ni tan sols de no tenir un mínim d’humanitat i compassió; ningú aixeca la veu; els pobres sobren; posem més Policia i més Guàrdia Civil a les fronteres i tot arreglat; sembla que el món és nostre, l’administrem nosaltres segons els nostres mesquins interessos, i els demés que es fotin; fem lleis mordassa que així arreglarem les coses…
Vergonya, vergonya, vergonya!
Publicat dins de Immigració

ESPIGOLADES D’ESTIU (1): CAMINAR

Els que ja som una mica grans encara hem vist espigolar els camps i sabem el que significava per a molta gent que, en èpoques de penúria, arreplegava el que bonament podia del que restava de les collites, especialment dels cereals. Quan la sega es feia manualment sempre quedaven espigues escampades a terra que algú passava a arreplegar i aprofitava per millorar una mica l’economia familiar. El gest d’ajupir-se per recollir les espigues que havien quedat al camp el va immortalitzar Jean-François Millet en la seva pintura anomenada “Les espigoladores” (1857).
Abans s’aprofitava tot molt més i no es feia com ara que vivim en la cultura consumista de l’usar i llençar, o sigui, d’un sol ús. Els espigoladors actuals ara els trobem remenant contenidors, arreplegant menjar, mobles vells o roba.
Quan era petit, a l’escola ens feien aprendre un poema (en castellà, naturalment) que retratava exactament el que volia dir «espigolar». El poema és un fragment de «La vida es sueño» de Calderón de la Barca i feia així:
«Cuentan de un sabio que un día
tan pobre y mísero estaba,
que sólo se sustentaba
de unas hierbas que cogía.
¿Habrá otro, entre sí decía,
más pobre y triste que yo?;
y cuando el rostro volvió
halló la respuesta, viendo
que otro sabio iba cogiendo
las hierbas que él arrojó.»
La calor tan forta d’aquests dies passats va fer marxar fins i tot les ganes de pensar. Hom s’ha de refugiar a casa a redós de l’aire condicionat llegint un bon llibre i, de tant en tant, passar per sota la dutxa. Per tant, aquests dies omplirem el blog de reflexions espigolades d’ací i d’allà i esperarem d’aquesta manera la tardor calenta (políticament parlant) que ens espera a la cantonada.
1.Una primera espigolada. Llegia aquests dies que Jean-Jacques Rousseau, per a poder pensar, caminava; i que Friedrich Nietzsche ho feia per la muntanya per a poder escriure; Martin Heidegger passejava per la Selva Negra per experimentar l “ésser” d’una forma més autèntica que la que li permetia la vida en societat (i es veu que també ho aprofitava per buscar bolets); Immanuel Kant travessava Königsberg (l’actual Kaliningrad) sempre a les cinc de la tarda com un rellotge, sol, respirant profundament pel nas (consideravaque fer-ho per la boca a l’aire lliure podia perjudicar la salud), sempre pels mateixos carrers i vestit exactament igual que el dia anterior. Robert Louis Stevenson, Walt Whitman, William Wordsworth, Ezra Pound, Jack Kerouac, Patrick Leigh Fermor, Bruce Chatwin, Régis Debray, Gary Snyder, Patti Smith y Sophie Calle també van ser o són grans caminants (i han escrit sobre el tema),i alguns dels textos fonamentals de vàries cultures (el Poema de Gilgamesh, el Mahabharata,el Pentateuc) narren llargs trajectes a peu. “Pots anar caminant a tots els llocs si tens el temps suficient”, va escriure Stephen Wright.
Un bon tema per repensar i per fer honor al títol d’aquest blog.
Publicat dins de Literatura, Sin categoría | Etiquetat com a

EXTREMA DRETA I FEIXISME

M’ha arribat avui una frase de José Saramago que no coneixia. L’he buscada en algun dels seus llibres i no l’he trobada. Em sembla que la va dir en una entrevista que li van fer a Colòmbia i que, com un profeta modern, va endevinar què passaria en un futur no llunyà, tant a Europa com a Llatinoamèrica. Va dir que “els feixistes del futur no tindran aquell estereotip de Hitler o de Mussolini. No tindran aquell gest de militar dur. Seran homes que parlaran de tot allò que la majoria voldran sentir. Sobre bondat,família,bons costums,religió i ètica”.
José Saramago va criticar les tendències autoritàries que anaven sorgint tant en alguns governs de l’esquerra llatinoamericana com en alguns partits europeus:”Hay desaparecidos, secuestrados, paramilitares, guerrilleros que en un principio, supongo, tuvieron ideales para cambiar algo, pero degeneraron en secuestradores y narcotraficantes, y lo peor es que ya no sabrán vivir de otra forma”. I també va advertir sobre el resorgiment del feixisme al vell continent:”En Europa estamos asistiendo al resurgir de la derecha, a la presencia de la extrema derecha con insignias fascistas”.
Com podem anar comprovant dia a dia, la premonició i els mals auguris de Saramago es van acomplint arreu molt més ràpidament del que podíem pensar. I no es tracta només de països de dubtosa qualitat democràtica, sinó que es tracta d’una onada que recorre tot el món. EEUU, amb l’inefable Trump, sembla que vol liderar aquesta trista lliga de l’extrema dreta, que potser no arriba a feixisme en tots els cassos, però sí que s’hi va acostant, el va festejant i li fa la gara-gara perillosament.
A Europa són tres països els que sembla que marquen el camí: Hongria, amb el partit de Viktor Orbán (FIDESZ) i amb JOBBIK, un partit neofeixista i clarament xenòfob. Tenim també França, amb el Front Nacional de Marine Le Pen; Dinamarca, amb el Partit del Poble Danès; Grècia, amb Aurora Dorada; Bulgària, amb Atac. I trobaríem altres partits més petits i de moment menys important en altres països com Àustria, Suècia i Holanda.
I ara tocaria parlar d’Espanya que, ja de temps antics i de la mà d’ Aznar, sembla evolucionar ràpidament cap aquests camins tan perillosos de la mà de l’actual PP i de Ciudadanos, molt ben animats per un munt de diaris, emissores de ràdio i TV i una colla de periodistes que s’exprimeixen cada dia el cervell per veure qui la diu més grossa, especialment contra Catalunya i els catalans des que el procès d’independència s’ha posat a caminar. En molts cassos, feixisme pur i dur i sense que ningú hi posi remei. I tan primmirats com són amb segons qui i segons què!
En voleu una mostra? Us la porto, tot i que ja us aviso per endavant que no és meu el recull sinó que el va publicar VILAWEB el divendres 07.02.2014 i que a hores d’ara la llista seria molt més llarga.
Per si no voleu anar al text publicat al diari us el transcric aquí mateix. Us aconsello -això sí- que, quan el llegiu, prepareu una bona til·la per tal de no agafar gaire mala llet i que no us afecti al fetge i a la vostra salut en general…

Antologia d’insults contra els catalans i Catalunya
L’agressivitat contra el procés d’independència de Catalunya s’expressa en alguns casos amb insults i amenaces greus que acostumen a quedar impunes sense que cap jutjat actuï d’ofici. La incitació a l’odi i la xenofòbia tenen noms i cognoms, molt sovint reincidents. El col·lectiu ‘Herois indepes‘ s’han dedicat a recollir les frases més esperpèntiques, amenaçadores i insultants de la caverna espanyola i n’ha fet una col·lecció de cromos. Un dels membres col·laboradors del col·lectiu, David d’Enterria (Twitter), n’ha extret una llista amb tots els insults, que ha volgut publicar a VilaWeb. Us l’oferim a continuació:

‘Subnormales’ (Antonio Gala, 03.02.2014)
‘Del Tercer Mundo’ (Curri Valenzuela, 31.01.2014)
‘De la Edad Media’ (Mariano Rajoy, 02.02.2014)
‘Hobbits’ (Jorge Moragas, 25.01.2014)
‘Incultos’ (M.A. Trujillo, 16.12.2013; i Arturo Pérez Reverte, 09.12.2013)
‘Egotistas carnívoros, genocidas la peste’ (Del Pozo, 02.12.2013)
‘De psiquiátrico’ (Alfonso Ussía, 29.11.2013)
‘Tontos de la estelada’ (Alejandro Vara, 12.11.2013)
‘Radicales anti-convivencia’ (Victoria Prego, 07.10.2013)
‘Porreros al·lucinògens’ (Joaquim Coll, 04.10.2013)
‘Homosexuales, drogadictos y gente de mal vivir’ (Gerardo Bellalta, 06.09.2013)
‘Sectaris’ (Toni Bolaño, 19.08.2013)
‘Anestesiats’ (Xavier Sabaté, 19.08.2013)
‘Potenciales delincuentes’ (Sigfrid Soria, 23.07.2013)
‘Mierdas, para no verlos’ (P. Trigueros, 22.07.2013)
‘Catalanes de mierda’ (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013)
‘Nacionalismo cerrado, retrógrado, provinciano y alicorto’ (José María Carrascal, 02.07.2013)
‘Embobados, patéticos y paletos’ (Alfonso Merlos, 01.07.2013)
‘Chusma, delincuentes’ (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013)
‘Crueles’ (Cristina López Schlichting, 12.04.2013)
‘Catetismo, paletismo, provincialismo, enanismo, caciquismo’ (Hermann Tertsch, 05.04.2013)
‘Traidores’ (Ignacio González, 21.03.2013)
‘Pobre gente que no tiene nada que hacer’ (Arcadi Espada, 20.02.2013)
‘Retrasado mental, nacionalista tarado’ (Francisco Alamán, 01.02.2013)
‘Cosa gangrenosa’ (Jiménez Losantos, 29.01.2013)
‘Paletos, ignorantes, ladrones’ (César Vidal, 29.01.2013)
‘Exaltadores del odio’ (Gerard Bellalta, 28.12.2012)
‘Talibans’ (Alicia Sánchez-Camacho, 27.12.2012)
‘Catetos’ (Jaime González, 24.12.2012)
‘Miserables’ (José García Domínguez, 14.12.2012)
‘Débiles, enfermizos con inclinación al robo’ (Cesar Vidal, 03.12.2012)
‘Timadores sin escrúpulos’ (Eduardo Goligorsky, 30.11.2012)
‘Chantajistas’ (Martín Prieto, 30.11.2012)
‘Como república bananera’ (Esperanza Aguirre, 14.11.2012)
‘Salivadores como el perro de Pavlov’ (Alejo Vidal-Quadras, 10.11.2012)
‘Región sin ley’ (Esperanza Aguirre, 05.11.2012)
‘Como guardia pretoriana de Pilatos’ (Armas Marcelo, 05.11.2012)
‘Como la prostituta del chiste’ (César Vidal, 01.11.2012)
‘Terroristas’ (Maria José García Cuevas, 31.01.2014)
‘Como ETA’ (De Veciana, 05.01.2014)
‘Proetarras’ (ABC, 17.12.2013)
‘Como ETA’ (Mayor Oreja, 21.10.2013; i Belloch, 30.09.2013)
‘Més greu que els terroristes’ (Enric Millo, 23.09.2013)
‘Contra la democracia’ (Javier Cercas, 17.09.2013)
‘Como Goebbels’ (Fernando Savater, 16.12.2013)
‘Como el fascismo y Franco’ (Federico Quevedo, 11.12.2013)
‘Como los nazis’ (Rosa Díez, 11.12.2013)
‘Propaganda del odio’ (Albert Rivera, 10.12.2013)
‘Xenófobos’ (Antonio Pérez Henares, 24.10.2013)
‘Criminal y genocida’ (De Diego, 16.10.2013)
‘Golpistas’ (Hermann Tertsch, 16.10.2013)
‘Como nazis’ (Ketty Garat, 14.10.2013)
‘Como Hitler’ (Montse Suarez, 08.10.2013)
‘Como Goebbels’ (José Antonio de Yturriaga, 24.09.2013)
‘Como la Alemania años 30’ (Pedro J. Ramirez, 23.09.2013)
‘Como las juventudes hitlerianas’ (Jiménez Losantos, 18.09.2013)
‘Como campos de exterminio nazis’ (José Domingo, 06.09.2013)
‘Como Hitler, golpe de estado’ (Jordi Cañas, 26.07.2013)
‘Com les eleccions nazis’ (Gabriel Colomé, 24.07.2013)
‘Chantajistas como Hitler’ (Arcada Espada, 17.07.2013)
‘Malalts, com el franquisme’ (Toni Bolaño, 3.07.2013)
‘Yihadistes nazis’ (Hermann Tertsch, 3.07.2013)
‘Com l’Alemanya de Hitler’ (Rafael Maluenda, 15.05.2013)
‘Com el nazisme. Adoctrinats’ (Enric Millo, 15.05.2013)
‘Como ideólogos nazis’ (Pedro G. Cuartango, 13.05.2013)
‘Como el regimen nazi’ (Cristina López Schlichting, 09.05.2013)
‘Como el estalinismo y nazismo’ (Telemadrid, 09.05.2013)
‘Como época de Hitler’ (Javier Mariscal, 02.05.2013)
‘Como con Franco’ (C. Alberdi, 18.04.2013)
‘Fascismo lingüístico’ (Toni Cantó, 16.04.2013)
‘Como el Berlín nazi’ (Albert Boadella, 03.04.2013)
‘Como los nazis’ (Santiago Abascal, 11.03.2013)
‘Como el nazismo’ (G. Serrano, 08.03.2013)
‘Como Hitler y Mussolini’ (Rodríguez Ibarra, 07.03.2013)
‘Parafascistas’ (Félix de Azúa, 05.03.2013)
‘Como Goebbels’ (Jordi Cañas, 28.02.2013)
‘Como los nazis’ (Pío Moa, 18.02.2013)
‘Como el Berlín comunista’ (Albert Boadella, 03.01.2013)
‘Asesinos de niños, genocidas’ (Enrique de Diego, 03.12.2012)
‘Golpistas’ (Rodríguez Ibarra, 03.12.2012)
‘Como Alemania nazi’ (José Bono, 15.11.2012)
‘Como golpe de estado’ (García-Margallo, 12.11.2012)
‘Con déficits democráticos, caudillismo’ (El País, 09.11.2012)

Publicat dins de Política, Sin categoría | Etiquetat com a

TOTA L’OBRA DEL BISBE PERE CASALDÀLIGA ON-LINE

El bisbe Pere va complir 90 anys aquest febrer passat. Com tothom sap. Adriano Ciocca, l’actual bisbe de São Félix do Araguaia, comenta que el Parkinson, que de fa anys pateix el bisbe Pere, segueix la seva implacable cursa, que ara ja no pot ni parlar, però que «la presència d’en Pere Casaldàliga es un ànim, una força, una bandera constant. El seu testimoni és l’Evangeli de Nostre Senyor, no només de paraula sinó amb el seu compromís de vida».
JOSÉ MARÍA CONCEPCIÓN RODRÍGUEZ,un bon amic del Bisbe Pere, ha cregut convenient fer-li un regal d’aniversari per aquests 90 anys i ha tingut la bona idea de fer un portal en línia amb tota la seva bibliografia disponible a tothom per a fer-ne descàrrega gratuïta per exprès desig del bisbe Pere. Ell mateix en serà l’administrador de tota l’obra i de l’arxiu-biblioteca online. Llibres, articles, poemes i molts més continguts de l’autor es van pujant al portal per a que tota la seva obra quedi establement garantida per sempre.
Accedir-hi és molt fàcil. Tots els continguts estan emmagatzemats a la plataformaAcademia.edu, on podem veure els títols, descarregar-los, comentar-los online amb altres interessats, fer-nos seguidors del portal i rebre notificacions.
SI VOLEU FER-HI UNA ULLADA, PODEU FER-HO AQUI.
La presència i el testimoni del bisbe Pere es mantenen vius a través del temps i continuen injectant esperança a tots aquells que desitgin comprometre’s en la construcció d’un altre món possible, més just, fratern, igualitari, en pau; d’una altra església més senzilla, pobre comunitària i profètica; d’unes altres relacions entre les persones on primi el respecte a les diferents opcions, a l’amistat, la cordialitat, la solidaritat.
Parlar i reflexionar de tots aquests valors en un món que sembla cada cop més desgavellat segueix essent una tasca necessària i imprescindible i l’obra del bisbe Pere ens hi pot ajudar.
Publicat dins de Església, Pere Casaldàliga

UNA GUILLA PER GUARDAR EL GALLINER?

 

Seria prudent posar una guineu a guardar el galliner? Suposo que tots estaríem d’acord en què seria una idea de ximple i que el resultat seria trobar totes les gallines mortes l’endemà.
Doncs això que sembla tan evident i de sentit comú no sembla que ho tinguin en compte alguns. M’explicaré poc a poc per tal de fer-me entendre i perquè la història que us explicaré és una mica llarga. Però em sembla que al final podrem lligar caps i arribarem a la conclusió del títol d’aquest apunt.
1. Llegeixo a el diario.es la notícia de que «Llarena dará una conferencia en Uruguay sobre “la fuerza vinculante de los tribunales internacionales” en el primer aniversario del 1-O». De seguida penso: Ho he llegit bé? Llarena parlant d’un tema que, com hem pogut veure, li causa una repugnància infinita i que no se’l creu gens ni mica. Només cal llegir el que va dir sobre els jutges alemanys quan els va acusar d’haver anticipat un judici als independentistes investigats sense tenir-ne, segons ell, cap competència. Ataca tranquil·lament els jutges alemanys per haver conferit al testimoni del President Puigdemont «un valor probatori» sense haver-lo comparat amb «l’extensa» investigació feta a Espanya. Els alemanys no es van creure les invencions de Llarena, com no se les creu ningú amb un dit de front.
2. Llegeixo avui mateix una altra notícia a El Punt/Avui: «La justícia europea diu que es pot rebutjar una euroodre si hi ha “risc” que es violi el dret a “un jutge independent”. He pensat també de seguida: Ho haurà escoltat bé això el senyor jutge Llarena? Jo he pensat que potser això es podria aplicar als nostres jutges, que d’independents no en tenen res per més que ells defensen aferrissadament que sí.
3. Llegeixo també que la coordinació del curs de l’ Uruguai va a càrrec del magistrat de l’Audiència de Barcelona i exjutge degà de la capital catalana José Manuel Regadera Sáenz, que com Llarena pertany a la conservadora Associació Professional de la Magistratura (APM), majoritària a la carrera. A més d’aquest curs sobre protecció de consumidors en el qual participarà el jutge Llarena, el programa també inclou altres dos cursos especialitzats en violència de gènere, que també se celebrarà a Montevideo al setembre. Violència de gènere i José Manuel Regadera poden anar junts o més aviat són coses impossibles de barrejar igual que l’aigua i l’oli? Més aviat això darrer si tenim en compte el que li va passar a aquest jutge l’any 2011 segons explicava El País«La Audiencia de Barcelona ha confirmado la multa de 360 euros impuesta al ex juez decano de Barcelona José Manuel Regadera por una falta de lesiones a raíz de la pelea conyugal que le costó el cargo en 2009».
4. Per tant, lligant caps, veig que aquests cursos d’especialització judicial per a magistrats iberoamericans els organitza l’ Aula Iberoamericana del Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) y la Agencia Española de Cooperación Internacional para el Desarrollo (AECID). Tot plegat la «crème de la crème» del conservadurisme espanyol més conservador. I veig també que hi ha molt amiguisme ideològic en tots aquest cursos oficials.
I veig també com, a fi de comptes, no tenen gens en compte el sentit comú i posen a donar xerrades a dues guilles a un grup de gallines a qui no els garanteixo gaire bon final. Un jutge que no creu en la justícia europea els xerrarà sobre justícia europea. I un altre jutge condemnat per violència conjugal parlarà sobre violència de gènere… Ja m’hi agradaria ser-hi per veure què diuen!
Publicat dins de Justícia, Sin categoría | Etiquetat com a

18 de Juliol: la vergonya segueix

Ja fa 82 anys d’aquell cop d’Estat. Per uns va ser un dia vergonyós perquè uns traïdors armats contra un Govern republicà elegit democràticament. Per uns altres, ja ho sabem, va ser un alliberament.Entremig, una guerra fratricida i milers de morts dels dos bàndols. Hi va haver excessos arreu i és aquí on costa molt posar-se d’acordde qui va ser més cruel. Depèn dels punts de vista, de les creences o adoctrinaments. Però ja sabem que una guerra és una guerra…
En allò que no hauria de costar tant posar-se d’acord és en tot el que va seguir després de la guerra, quan la venjança es va apoderar d’una Espanya franquista i feixista.
Acabada la guerra, alguns historiadors parlen de 115.000 antifranquistes assassinats entre 1939 i 1975. Es diu que hi va haver500.000 empresonats i 550.000 exiliats.
No hi ha cap mena de dubte que es va crear un estat de terror amb milions de depurats, d’acomiadats dels seus llocs de feina, desposseïts dels seus béns, multats, sancionats i desterrats
Milions de ciutadans espantats, acovardits, oprimits, privats dels seus drets i plens i immersos en la por.
40 anys de dictadura i de mort de la llibertat.
40 anys de postfranquisme sociopsicològic heretat i de tímida democràcia tutelada, consentida i vigilada per poders fàctics.
18 de juliol, Dia de la Vergonya feixista, franquista i monàrquica.
(todoslosrostros.blogspot.com)
Però la vergonya segueix: grups d’extrema dreta campen impunement i algun policia pot atonyinar un periodista perquè sap que poca cosa li passarà. Entra a la presó qui no hauria d’entrar-hi i els que hi haurien d’entrar no hi entren o en surten ràpidament. Tenim un Estat de dret cada dia més tort i una justícia que fa fàstic. I un dictador enterrat en una basílica on encara se li pot rendir culte públic, amb concentracions de gent fent la salutació feixista i amb símbols preconstitucionals sense cap mena de vergonya i sense que ningú ho impedeixi…
Aquesta és l’Espanya del 2018.
Publicat dins de Espanya | Etiquetat com a