LA UNIÓ FA LA FORÇA

cwb4le5wcaa0n1s

Corre una frase que diu: «Quan Nostre Senyor vingui a la terra no ens trobarà units, però ens trobarà reunits». I és cert. Si d’alguna cosa estic segur -i ja ho he escrit més d’una vegada en aquest blog- és que ens reunim molt, –massa potser però ens unim ben poc. I no hauríem d’oblidar que en política, com en la majoria d’àmbits de la vida, la unió fa la força. És en moments com aquests que estem vivim en els últims temps quan és més imprescindible i més la necessitem aquesta unió que els partits polítics catalans sembla que s’entesten no voler. És moment de fixar-se més en el que ens uneix que no pas en el que ens separa i tenir ben present l’objectiu comú final.

No sóc ningú per dir com ho han de fer, però sí que els diria el què han de fer. Em sembla que una gran majoria de catalans estaríem d’acord en demanar-los que tinguin ben clar quin és l’enemic comú i quines formes de lluita i quines estratègies han de mirar de trobar per a fer-hi front. Formes de lluita n’hi ha moltes i han canviat al llarg de la història. Ara hauríem de trobar la més adequada i la que més s’adaptés a les condicions històriques que li toca viure a aquesta Catalunya assetjada per jutges sense escrúpols que s’han convertit en escolanets de governs corruptes i per lleis injustes, injustament interpretades i aplicades. Quan hom et vol fer mal és legítim defensar-se i fer-ho de la millor i més intel·ligent manera possible.

És evident que faran l’impossible per tal que no aconseguim la independència i, si la volem aconseguir ens tocarà ser activistes i rebels d’una manera diferent de com ho eren en temps passats les persones que també van ser inconformistes amb tot el que trobaven que era injust i que volien canviar. Ja sé que serà difícil trobar el punt de coincidència entre l’anarquisme consubstancial que porta l’ADN d’algun partit polític, la rebel·lia «políticament correcta» d’algun altre i la «políticament incorrecta» que sens dubte tocarà exercir en algun moment o altre. Ens tocarà ser activistes d’una altra manera a com ho havíem sigut en altres temps i ens caldrà buscar noves estratègies i formes d’operar. Els partits sembla que d’això no se n’adonen i, per poc que badin, perdran el tren de la història que passa volant davant seu. La ciutadania cada cop confia menys en sindicats, partits i grups tancats que sembla que tinguin com a única consigna seguir regles teledirigides, inamovibles, intocables i indestructibles. No s’adonen que avui la gent vol ser més democràtica i participativa; que la gent no se sent còmoda seguint consignes unificades sota una sola etiqueta. La gent és cada dia més diversa i valora més la diversitat, que no vol dir tenir objectius comuns. Les formes poden ser diferents; els objectius han de ser comuns.

En algun moment caldrà desobeir i s’hauran de trobar noves formes de desobediència, de rebel·lia, de resistència passiva o de lluita social. I caldrà fer-ho sense violència i tan pacíficament com sigui possibles si volem ser creïbles i respectats; potser ens caldrà destruir des de dins i no des de fora; potser haurem de conservar institucions per canviar-les i millorar-les; potser haurem de deixar de ser antisocials i buscar més aviat conformar comunitat i grup amb uns mínims objectius comuns; potser haurem de deixar radicalitats que divideixen i no porten enlloc i anar cap a un treball col·laboratiu entre persones d’ideologia diversa si no volem caure en la frustració que no faria més que portar-nos a seguir com sempre; potser haurem de ser fins i tot «políticament correctes» per tal de passar el més desapercebut possible en un ambient totalment hostil i perseguidor de qualsevol espurna de rebel·lió. Dit d’una altra manera: potser caldrà inventar rebel·lions més silencioses, que no les percebin fins que ja no siguin capaços d’aturar-les i sufocar-les, perquè ja hem pogut comprovar que en aquest país fer-se massa visible com a rebel no només és molt perillós sinó que és estúpid. Com que aquí no podem comptar amb les garanties bàsiques de qualsevol democràcia haurem de fer-ho d’una altra manera. Però ho haurem de fer inevitablement i els partits ja s’hi poden començar a arromangar si no volen que la gent els abandoni totalment. Menys reunions i més unió!

Anuncis
Publicat dins de Política, Sin categoría

NORMAL O SUBNORMAL?

Llegia fa pocs dies a VilaWeb un article del professor ANTONI CASTELLS TALENS amb aquest mateix títol NORMAL O SUBNORMAL? Que jo he fet servir per al meu apunt d’avui. Val la pena que el llegiu si teniu una mica de temps, ja que el professor Castells parla des de la pròpia experiència, que en realitat és quan millor es diuen i s’expressen les coses. És clar que tots podem i tenim el dret a parlar del que sigui, només faltaria! Però tots sabem per experiència pròpia que normalment es parla de manera diferent d’un tema quan et toca d’aprop o quan et toca de lluny i només teoritzem. No és el mateix parlar d’una malaltia, d’una mala experiència familiar, d’una pèrdua o d’una feina quan ho hem experimentat en primera persona.
Tot això ve a tomb perquè avui comencen els Jocs Special Olympics a La seu d’Urgell-Andorra 2018 i que duraran quatre intensos dies. I també ve a tomb per un comentari que he escoltat sobre aquestes persones amb capacitats diferents que m’ha fet pensar immediatament en l’article que us citava del professor Castells. Com que jo no podria pas millorar tot el que ell diu sobre el que significa normalitat i subnormalitat, us prego que el llegiu i en treien les vostres pròpies conclusions.
He de confessar que jo vaig aprendre molt quan durant 29 anys vaig tenir la sort de tractar amb aquestes persones a la feina que feia a ACUDAM, un taller per a persones de capacitats diferents que és una referència a la comarca del Pla d’Urgell. Vaig aprendre molt i, em sembla, que va canviar la meva percepció, la manera d’entendre certes coses i la meva visió de la vida i de certs valors que la societat atorga a les coses. Tots hem fet molts passos en aquest sentit i no ens podem queixar de com hem evolucionat. Però també és cert que encara falta molt camí a recórrer, si tenim en compte algunes expressions que encara podem escoltar o que nosaltres mateixos diem sense adonar-nos-en. Els Jocs Special Olympics ens ensenyen una cosa fonamental per a la vida: no és millor aquell que ho aconsegueix, sinó que fins i tot pot ser millor aquell que ho intenta sense aconseguir-ho…
Bons Jocs Special Olympics, campions!
Publicat dins de Acudam, DISCAPACITAT, Sin categoría | Etiquetat com a ,

L’INFERN D’ESPANYA

S’atansa l’1 d’octubre, data d’amarg record per Catalunya. Ara farà un any que van enviar una colla de bèsties a atonyinar catalans pel simple fet de voler votar en un Referèndum sobre la independència de Catalunya. Entre cops de porra i mil dificultats vam votar més de dos milions de ciutadans. Durant un any hem pogut comprovar les conseqüències de tot plegat.


Ja feia molts anys que estàvem vivint en una involució permanent. Alguns ho negaven de forma reiterada i cínicament, però l’1-O ens va donar la raó i tothom ho va poder veure perquè aquelles terribles imatges van fer la volta al món. Espanya semblava que hauria estat capaç de passar de l’infern del franquisme al purgatori d’una transició que semblava que podia ser passable i possible cap a un estat democràtic de veritat. Al cap i a la fi, hem pogut comprovar que aquest invent que molta gent ha lloat durant anys no ha estat més que un gran bluf i que Espanya s’ha convertit en un Estat fracassat. En una paraula, hem tingut una transició-mentida on no es van fer els deures. En lloc d’anar endavant, hem anat enrere i al dia d’avui seguim tenint jutges, militars i institucions amb massa tics franquistes. Un Estat que no ha sabut buscar sortides correctes a les inquietuds dels ciutadans.


A la Divina ComèdiaDante Alighieri ens diu que els que tenen la desgràcia d’anar a l’infern es troben escrit a la porta d’entrada la següent frase: «Lasciate ogni speranza, voi que intrate!» «Els que entreu aquí, perdeu tota esperança. No hi ha res després d’això. No hi ha res més que això. No tinguis falses esperances. No hi ha més oportunitats. No hi ha més misericòrdia. No hi ha més perdó. Tot acaba aquí».


Espanya és el nostre infern. Vull dir l’infern dels catalans i el d’alguns altres pobles d’aquest Estat en ruïnes. És clar que en volem fugir. Qui no voldria fugir de l’infern si pogués?. Per a molts altres, en canvi, és la glòria i, és clar, a aquests no les parleu de marxar ni volen sentir de cap manera que nosaltres els abandonem. No en volen sentir a parlar perquè hi han trobat moltes prerrogatives i molts privilegis. Hi sortirien perdent massa…


D’Espanya ja no cal esperar-ne res mésHan donat tot el que podien donar i s’ha demostrat que no han entès res. No ens han entès ni ens volen entendre. El mal és que encara som dins d’aquest infern i només ens queda l’esperança de poder-ne sortir algun diaA Espanya li podríem aplicar la frase que Dante escriu a la porta de l’infern.


Tot i que moltes doctrines diuen que l’infern, com a lloc concret, no existeix; o bé, com diu Schopenhauer que «l’infern és el món“; ocom diu Sartre, que «l’infern són els altres», jo he arribat a la conclusió que l’infern és Espanya, entre molts altres inferns que podem trobar per aquests mons de Déu. Sens dubte que eren grans inferns els camps de concentració de Hitler i del doctor Mengele. Ho han estat –i ho són- tants i tants llocs on hi ha guerres, amb la corresponent destrucció de territoris i persones. Però Espanya va pel camí de ser un petit o gran infern del qual no en deixen sortir milions de persones que aspiren a alguna cosa millor que la que tenimAspirem a tenir una democràcia com Déu mana i no ens deixen. Serà degut al fet que tenen terror a què la gent s’expressi lliurement? Serà que no creuen en la democràcia? Serà que les lleis espanyoles cada dia són més injustes? Serà que… Chi lo sa!

Publicat dins de Democràcia, Sin categoría | Etiquetat com a

CURRÍCULUMS FALSOS

Jo no ho sabia, però es veu que mentir en el currículum vitae (CV) és una pràctica bastant habitual, segons he pogut llegir en la pàgina d’una agència d’aquestes que ajuden a buscar feina. Alguns currículums menteixen clarament quan s’inventen titulacions que l’interessat no ha olorat mai ni de lluny. Altres són currículums tan maquillats que semblen tota una altra cosa del que en realitat són i altres són currículums prou creatius i amb tanta imaginació a l’hora de redactar-los que els podríem anomenar «currículums artístics» perquè hi ha més ficció que no pas realitat. Vaja, com en les pel·lícules de ciència-ficció!.
Ho veiem ara que van sortint a la llum els currículums de certs polítics i que, veient el panorama, s’afanyen a corregir a les webs per tal que no els puguin eixampar. Alguns, però, no hi han arribat a temps i els han divulgat totes les mentides que contenien. I no es tracta només de posar que el seu nivell d’anglès és mitjà-alt quan en realitat és incapaç de mantenir una senzilla conversa en la llengua de Shakespeare. Es tracta de coses tan greus com posar que es té un títol que en realitat no es té.
Aquestes empreses que ajuden a buscar feina aconsellen no posar en el teu Currículum Vitae res que no puguis defensar després allà on sigui; però per altra banda diuen que cal fer el CV com si fos la teva àvia qui està parlant de tu. I ja sabem com són les àvies quan parlen dels néts…
Que tothom ho ha fet sempre, que està de moda, que els polítics són els primers a fer-ho -i de quina manera!- és una veritat com un temple. Sí, tot això està molt bé, però et servirà d’alguna cosa tot el que has posat en el teu brillant CV quan t’enxampin? Més aviat no et servirà de res i segurament que et perjudicarà més del que et penses. Mireu, si no, el què els està passant a tants polítics ara que van furgant els seus CV. La cosa, però no és d’ara. Recordeu el cas de l’exdirector de la Guàrdia Civil Luís Roldan ja fa una colla d’anys? I després podríem fer una llarga llista, que inclouria la senyora Cristina Cifuentes, Leyre Pajín, Celestino Corbacho, José Montilla, José Blanco, Pablo Casado, Toni Cantó, José Manuel Franco,Juan Merlo, Tomás Burgos, Juan Manuel Moreno, Gema Igual, Joana Ortega, Isabel Ambrosio, Estela Goikoetxea, Bernat Soria, Estela Goikoetxea, Manuel Gutiérrez, César Zafra, Elena Valenciano, Albert Rivera, Carina Mejías i tants i tants altres…
De fet, els CV no fan altra cosa que mostrar el que ha fet una persona i d’alguna manera indica si és honesta o no, perquè si menteix en el seu currículum vol dir que en la seva vida personal i laboral tampoc serà gaire de fiar, no us sembla?
Publicat dins de Mentides, Sin categoría | Etiquetat com a

LA LLIBERTAT

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.
Joan Margarit i Consarnau (SanaüjaPonent11 de maig del 1938) és poeta, arquitecte i catedràtic jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Publicat dins de Llibertat, Sin categoría | Etiquetat com a

LA VIRREINA DEL PSOE

En un article molt dur a elnacional.cat, JORDI GALVES ens presenta Teresa Cunillera, la virreina de Catalunya que ha nomenat el PSOE. Li fa un bon repàs a ella i, al seu torn, ho aprofita per fer-lo a l’Iceta, Borrell i altres prohoms d’aquest PSC que a poc a poc s’ha anat retratant. El PSOE ja sabem com és de fa temps no no ens ha d’estranyar. El PSC, anys enrere, no era com ells, però ara s’ha anat mostrant com és i podem veure que són absolutament iguals.
Quan un Gobierno de España nou i flamant com el que té ara Espanya és capaç de nomenar ministres com Borrell o Grande-Marlaska és que anem malament. Fernando Grande-Marlaska,ministre de l’Interior, acaba de dir: No permetrem la immigració violenta que atempti contra el nostre país i les forces de seguretat”. Acusar de violència als emigrants és una fal·làciacom una casa de pagès, interessada i cínica, que es fa córrer per justificar la violència que Governs i forces de l’ordre, a un costat i a l’altre de les tanques de Ceuta i Melilla, exerceixen contra ells. Només caldria repassar quants morts i ferits en els darrers 20 anys hi ha hagut entre les forces de l’ordre (més aviat del desordre) i quants entre els emigrants. Caldria veure quants mutilats per causa de les concertines hi ha hagut i quants policies o guàrdia civils han perdut un braç, un peu o un ull. Caldria repassar quants, entre les forces de l’ordre marroquines, espanyoles o europees, han estat violats, prostituïts, venuts, garrotejats, deportats, robats i humiliats i quants immigrants ho han estat. I ara només faltava la darrera crueltat, la darrera humiliació, la darrera vexació, com és dir violents a les víctimes evidents de la nostra violència, del nostre odi cap als pobres, del nostre menysteniment als drets de qualsevol persona humana. No ho dic jo tot això, sinó que ho denuncia dia rere dia l’arquebisbe de Tànger, que veu i viu el problema de ben a prop i cada dia.
Amb aquest mateix cinisme parla Pedro Sánchez, Grande-Marlaska, Iceta o Cunillera, que fan servir paraules una mica més refinades, però que en el fons diuen el mateix que qualsevol d’aquests elements indesitjables del PP o de Ciudadanos. Tots menteixen cínicament quan insisteixen en presentar com a violents els emigrants, els independentistes o qualsevol que defensi uns drets humans que es veu que no són els seus encara que això signifiqui la mort, la presó o l’exili d’innocents.
En aquest 11 de setembre que tenim a les portes caldria que els ho recordéssim de la manera que sigui: omplint els carrers, posant pancartes o cridant ben alt i fort que no són demòcrates i que en una democràcia de veritat les coses no es fan d’aquesta manera.
Publicat dins de Immigració, Política, Sin categoría

MUDANCES

Cada mudança és un trastorn, un capgirell, un tràngol ple de desassossecs i inquietuds de tota mena. Però la vida és mudança, canvi, transformació, metamorfosi. Si no hi ha mudances la vida no és res, tot i que diuen que a cada mudança es perd un llençol flassada. O més coses, fins i tot. En cada mudança s’hi perd, però també s’hi guanya.
Sí, les mudances són gairebé inevitables, siguin reals o metafòriques. Les mudances sempre estan plenes de nostàlgies i es mouen entre el dolor i l’alegria. Entre plats i tasses, entre caixes i mobles, entre estris inútils que anem arrossegant sense gaire sentit s’hi mouen vides, persones, afectes, records, desil·lusions i esperances.
L’escriptor Fabio Morábito les veu així:
MUDANZA
A fuerza de mudarme
he aprendido a no pegar
los muebles a los muros,
a no clavar muy hondo,
a atornillar sólo lo justo.
He aprendido a respetar las huellas
de los viejos inquilinos:
un clavo, una moldura,
una pequeña ménsula,
que dejo en su lugar
aunque me estorben.
Algunas manchas las heredo
sin limpiarlas,
entro en la nueva casa
tratando de entender,
es más,
viendo por dónde habré de irme.
Dejo que la mudanza
se disuelva como una fiebre,
como una costra que se cae,
no quiero hacer ruido.
Porque los inquilinos
nunca mueren.
Cuando nos vamos,
cuando dejamos otra vez
los muros como los tuvimos,
siempre queda algún clavo de ellos
en un rincón
o un estropicio
que no supimos resolver.
Publicat dins de Literatura, Sin categoría | Etiquetat com a