ENCARA SORT QUE NO ELS HAN PENJAT!

No s’ha atrevit a tant aquesta caterva de jutges, braç executor d’un estat que cada cop tira més cap al feixisme. Però se’ls nota que les ganes les tenien totes. I no només aquests jutges indignes i injustos. Amb ells -i amb les mateixes ganes- partits com el PP, el PSOE (PSC), CIUDADANOS, VOX i tot un reguitzell de feixistes que ara no cal ni que s’amaguin ni amaguin les seves opinions. Més aviat sembla que gaudeixen veient com va deteriorant-se la democràcia.
Aquesta bona gent condemnada i els que se n’han hagut d’anat a l’exili per no passar per les seves brutes mans ho pagaran amb anys de presó i molt dolor personal i familiar. Però aquest Estat feixista no se’n sortirà i tard o d’hora ho pagarà.Les conseqüències a curt plaç seran fatals, però la veritat finalment guanyarà!

Anuncis

LA LLIBERTAT ROBADA

Diuen que va ser Charles Chaplin qui va definir al pessimista com «un optimista ben informat». Ell mateix deia que era una persona pessimista i em sembla que ningú, veient amb una mica d’atenció les seves pel·lícules, podrà negar al filòsof Xarlot un lúcid coneixement de les entranyes de la vida que feia que deixen una mica de mal regust de boca. En les seves pel·lícules els protagonistes acostumaves a ser els perdedors, persones bones i tendres que quasi bé sempre sortien malparades del diferents embats de la vida .

Recordo que una vegada vaig llegir que el bisbe Pere Casaldàliga corregia aquesta afirmació tot dient que no n’hi havia prou amb estar ben informat sinó que s’ha d’estar ben disposat per a la lluita i ben proveït d’esperança. Deia ell que l’optimista pot ser fins i tot un pessimista, però malgrat tot és una persona esperançada. No n’hi ha prou ni amb mirar la vida amb bons ulls i amb bon humor perquè sempre hi veurem coses molt fosques i esgarrifoses que no ens deixaran ser gaire optimistes. Coses difícils de mastegar i encara més de pair. La vida ens regala massa moments amargs com per poder ser molt optimistes. Però, tot i això, si tenim esperança la cosa canvia. I quan parlo d’esperança no parlo només de l’esperança terrenal (del tot necessària) sinó que també em refereixo en una esperança que va més enllà d’aquest món i dels molts moments històrics foscos que li ha tocat passar a la humanitat. Perquè no podem negar que s’han viscut períodes molt amargs al llarg de la història i, així i tot, la humanitat se n’ha anat sortint.

Als catalans en especial -però també a la resta d’espanyols- ens esperen dies difícil i complicats amb la sentència d’uns mals jutges (perdoneu, però jo ja he deixat de creure fa temps en la justícia espanyola) que aquesta setmana ens caurà al damunt i que serà més pesada que la llosa que guarda la mòmia de Franco allà al Valle de los Caídos. I serà una sentència molt difícil d’acceptar i digerir perquè ens farà retrocedir molts anys en allò que enteníem per democràcia i llibertats d’un país. A partir d’aquesta sentència, que establirà jurisprudència, veurem que tot podrà ser terrorisme i poden ser delictes les mirades d’odi, les manifestacions i fins i tot una piulada de Twitter. Ens caldrà molta esperança per no deixar-nos endur pel pessimisme.

Tant anys de lluites per la llibertat i els drets socials semblarà que no hauran servit per a res!. Aquesta espanya, que tots teníem una mica d’esperança que anés sortint de la foscor del franquisme i de la dictadura, ara veiem impotents com es torna a enfonsar en èpoques fosques i com s’hi torna a rebolcar contenta i feliç, com els porcs es rebolquen als seus mateixos excrements.

I el que és més trist: aquells que es deien demòcrates -i que s’omplen la boca dient que en això no els guanya ningú- callen covardament davant de tanta mentida, de tanta indignitat, de tanta manipulació i de tanta injustícia. Sí, amics, ens caldrà molta, molta esperança per suportar-ho!.

Vull acabar amb uns versos extrets del llarg poema d’en Pere Casaldàliga, «TIERRA NUESTRA, LIBERTAD» que diuen així:

«…¡Prostitutos creídos

de la madre común,

sus malnacidos!

…¡Malditas sean todas las leyes,

amañadas por unas pocas manos

para amparar cercas y bueyes

y hacer la tierra esclava

y esclavos humanos!

¡Otra es la tierra nuestra, hombres, todos!

¡La humana tierra libre, hermanos!»

S’HA MORT MOSSÈN TRONXO

S’ha mort Mossèn Ramon Maria Anglerill, rector de Gósol, un gran amic de Mossèn Ballarín i un d’aquells rectors amb qui es va inspirar per crear el personatge de MOSSÈN TRONXO, segurament el llibre més popular de Mossèn Ballarín. De totes maneres -i si hem de ser sincers-, Mossèn Tronxo no és una sola persona, sinó que són tot el munt de capellans que hi havia escampats (cada cop en queden menys) per tants i tants poblets petits d’aquests mons de Déu. En el pròleg del llibre ja ens ho fa saber: «Al padrí Soques, al Ramon Maria, als meus antics deixebles que volten el greny, a tots els qui, com ells, encara són de la mena. La més bella, pobra i santa, fidel, silenciosa i oculta que ha donat l’església. Els rectors del tronxo».

Mossèn Ramon és un d’aquests representants dels rectors de pagès, d’aquests personatges arrelats tan profundament al terròs que s’hi han quedat servint fidelment fins a la seva mort a tothom que trobaven al seu camí. Ja ho diu a la primera frase del llibre: «No volia acabar els torrons sense un homenatge al rector de pagès». Mossèn Ballarín reconeixia que «no en sóc de mena, he vingut al tronxo de lluny, però els companys del rostoll m’han fet dels seus. Des d’aquell dia. De quan un veí de curs em deixava els llibres de la carrera perquè jo no tenia quartos per comprar-me’ls. AQUESTA TE LA DEVIA, RAMON».

Aquest bon home que s’acaba de morir, i que s’havia deixat feia anys una llarga barba de patriarca bíblic que el caracteritzava, resulta que deixava els llibres al seu company de la mateixa manera que després s’asseia al cafè del poble a fer la botifarra com un més del poble i deixant poc a poc la seva vida per aquells camins de muntanya, anant de parròquia en parròquia i servint tothom, sense cap distinció de persones i de forma callada i silenciosa. Per això mateix era tan estimat i per això mateix el 2012 Gósol va fer-li un homenatge amb motiu dels seus 50 anys de sacerdoci.

I com ell, es van morint poc a poc aquesta mena de capellans d’espardenya o xiruca, que han aixafat tanta pols i han caminat tants camins que ja se saben els topants de memòria. Els topants de la terra i els topants dels cors de la gent perquè estan totalment arrelats a la terra, a les tradicions i al país i han fet de la seva vida un servei al poble. Uns capellans que es van forjar en uns anys durs de postguerra i en uns seminaris on els cigrons rebotaven de tan poc cuits com eren i el bacallà i la cansalada de donya Urraca era el plat dels pobres en aquells temps. Mossèn Tronxo ens mostra la vida i la manera de fer de tot un tipus de capellans molt característics d’aquells temps i que, a mida que es vagin morint, trobarem molt a faltar. Molts d’ells no necessitaven gaire teologia ni llatí, ni encícliques per arribar a la gent i mostrar l’amor incondicional de Jesús pels més humils. Com deia el professor Roca Ricart en una crítica que feia al llibre Mossèn tronxo, «aquesta mena de capellans no entenen de política ni d’economia, però coneixen a la perfecció la gent i els seus problemes perquè connecten plenament amb ella. Coneixen la terra i les persones que la treballen com ningú no es pot nimaginar. S’estimen cada arbre, cada pedra, cada ocell, perquè en ells veuen la grandesa de Déu. No coneixen ni l’enveja ni la malícia i el seu únic pecat és passar les hores de lleure jugant a la “botifarra” amb els veïns, i fins i tot engrescar-se quan no guanyen. A la vegada són capaços de viure una religiositat molt pura -per íntima- mancada de vicis i de prejudicis, d’esquemes i de preceptes. Tenen una concepció tan vitalista de la vida (valga la redundància), que fins i tot són capaços de xarrar amb la Mare de Déu (a la que anomenen mestressa) i amb un escolanet de cartró (el mocós), en un manifest intent de superar la solitud a què de vegades es veuen lligats. Gràcies a la seua fe i al seu temperament, més cívic que místic, atenyen resoldre tota índole d’afers que se’ls presenten, no sols a ells, sinó a qualsevol dels seus parroquians; i inclús als que no ho són. Amb una tal dedicació i una gran senzillesa aconsegueixen guanyar-se l’estima i la confiança de tothom, afecte que es converteix en l’única recompensa que reben per la seua tasca, a banda del treball ben fet. Els actes de mossèn Tronxo ixen del cor.»

Com en sortien els de mossèn Ramon, ben demostrats i testimoniats per tots aquells que els coneixien. Descansi en pau.

POLÍTICA DECEBEDORA

La política hauria de ser una eina i un camí cap a la construcció d’una societat millor, més justa i amb una millor convivència. Tots podem constatar que aquest ideal cada vegada s’aconsegueix menys i més aviat anem cap al sentit contrari i, per tant, em sembla que la desafecció i el poc interès per la política es fa cada dia més evident. Millor dit: potser el desencís no és tant de la política sinó dels polítics. Tenim uns polítics cada cop més inútils per a fer la feina que els hem encomanat fer i que cada dia es mereixen menys el nostre interès per tota una sèrie de raons que, sumades, fan que hàgim arribat on hem arribat. Al descrèdit quasi total!

Sempre havíem pensat que l’arribada de noves generacions implicaria una renovació i noves formes de fer. Res de tot això ha passat. Crec que són encara més incapaços que els vells i segueixen amb els mateixos defectes i sense donar respostes satisfactòries a les urgents demandes socials que necessitem. Ho veiem aquests dies quan hem d’anar a unes noves eleccions que, en teoria, ningú vol i que Espanya no necessitava. I això és culpa dels principals responsables dels grans partits espanyols, tots ells prou joves com per tenir una altra visió de les coses. Veiem com són uns inútils totals i que el millor que podrien fer és anar-se’n cap a casa seva. Segueixen tenint el mateix sentit de gueto de sempre i pensant més en el propi partit que no pas en el bé comú. Únicament pensen en acumular poder i més poder per poder aprofitar-se’n de manera totalment egoista i tancats en les seves pròpies lògiques d’acumulació de poder, perdent de vista la finalitat última de l’exercici de construcció de la convivència col•lectiva i del benestar dels ciutadans. I, és clar, posats en aquesta atmosfera en què respiren contínuament són temptats per la corrupció, un fenomen present de sempre però que sembla que ningú té ganes de corregir. Ni ells, ni la majoria de mitjans de comunicació, que haurien de ser els que vetllessin pel tema. Però aquests mateixos mitjans són els principals interessats en mantenir l’estatus quo.

Corrupció, poder sense control, poca i vergonyant separació de poders, esperit de gueto i total incapacitat de dialogar són el caldo de cultiu ideal per arribar on hem arribat i perquè puguem posar en dubte amb molt fonament la democràcia, que veiem cada dia més tocada de mort. I només cal veure la valoració dels polítics que registren les enquestes per arribar a la conclusió que així no arribarem enlloc. I no sembla pas que els partits tinguin cap mena d’interès en canviar, si no és que la societat els faci canviar per força. Aquesta absència de canvis suggereix que el punt dèbil del sistema polític, de la democràcia política, és la representativitat. Els polítics actuals no ens representeu prou ni prou bé i sembla que ningú tingui clar cap on hem d’anar ni com resoldre els problemes més elementals. Segueixen amb esquemes antics i sense cap mena d’imaginació en un món cada cop més complex. Veurem en aquestes pròximes eleccions el grau d’abstenció que hi haurà, justament per aquest afartament de la mala política i dels mals polítics.

Un urgent una neteja i un replantejament de la política. És urgent que surtin nous partits i unes noves regles de joc que permetin representativitat directa i amb ganes de fer les coses de diferent manera si no volem anar de dret cap al desastre total.

L’HORA DE COMENÇAR A DESOBEIR?

L’Anuari de l’Associació Catalana de Sociologia certificava, ja a l’any 2013, un creixement dels moviments socials com a resposta a l’augment del descontentament social i de la desafecció cap a la política. Tot plegat, deien llavors, són signes evidents i comprovables d’uns canvis en profunditat. Aquest descontentament ciutadà s’ha anat convertint en indignació profunda per una bona part de catalans davant l’ignomínia i les injustícies que estem vivint tots plegats, però algunes persones i famílies especialment.

Som en un altre 11 de setembre. Farem un altre cop una gran manifestació. Escoltarem altre cop uns discursos ben abrandats i molt, molt, patriotes. Escoltarem altre cop paraules massa buides dels líders dels partits polítics que ens prometran coses que després no acompliran i que fan que tots ens anem cansant, desenganyant, indignant una mica més. Però en què queda tot plegat?. En poca cosa. Veiem com, incomprensiblement, els partits sobiranistes són incapaços de posar-se d’acord en allò fonamental. Tot força decebedor. Un panorama decebedor que fa que aquests mateixos sociòlegs dels que parlava constatessin llavors un descontentament ciutadà creixent que estic segur que actualment encara ha augmentat molt més davant la distància creixent -que es pot convertir en abisme- entre ciutadans i polítics. Si en alguna cosa encara tenim una mica de confiança és en els moviments socials sorgits de la societat civil. I poca cosa més. Hem avançat molt, certament, però sembla que ara estem una mica encallats. El que és una evidència és que cada cop hi ha més gent que el que de veritat vol és la independència. Hem de buscar la forma de marxar d’aquesta podrida Espanyaque no ens dóna res de bo i ens pren el més valuós que tenim: el dret a decidit què volem ser i on volem anar.

L’anuari del què parlava també constatava el nombre creixent de persones i moviments que comparteixen la idea de la insubmissió civil, fiscal, social i cultural i destaca que “la majoria dels nostres conciutadans continuen en una indignació que busca canals d’expressióMolts s’organitzen, i cada vegada són més els que se subleven davant una degradació de les seves condicions de vida i de treball i dels serveis públics”. I jo hi afegeixo que també davant les retallades constants de llibertats. I em pregunto si no ha arribat el moment de posar fil a l’agulla i començar a desvetllar-nos i mirar d’exercir de forma efectiva totes aquestes aspiracions. Potser ens falta que algú es posi al davant i ens guiï en aquest camí, que sempre serà tortuós i difícil. Imaginar i estudiar amb molt deteniment quines són les formes més adequades al nostre país i en aquest moment per tirar endavant. Tenim molts teòrics que han escrit sobre el tema de la desobediència civil i molts d’ells han posat en pràctica, amb resultats prou bons i convincents, les seves conviccions. Recordem, sinó, Henri David Thoreau, Lleó Tolstoi, Mohandas Gandhi, Rosa Parks, Martin Luther King, Bertrand Russell, Emma Goldman, Albert Schweitzer, Lanza del Vasto, Hannah Arendt o el nostre Lluís M. Xirinacs…

El que sí ha demostrat la història és que algunes formes de desobediència civil no-violenta es poden utilitzar com a mètode de conflicte polític, disrupció i escalada i que hem d’aprofitar el seu poder per crear un canvi que duri. I, per acabar, unes paraules de Gandhi quan declarava davant d’un tribunal que el jutjava justament perquè havia practicat la desobediència civil: “No per estalviar-me la pena que em vulgueu infligir ni per cap manca de respecte a la vostra autoritat sinó per demostrar-vos que em calia obeir a la llei més alta de l’ésser humà: la llei de la consciència.” (Autobiography, part v, cap. xv).

BONA DIADA A TOTS!

LA COBDICIADA TERRA

La cobdícia és el desig excessiu d’adquirir riqueses. La cobdícia -o l’avarícia, que és el mateix- no té límit i per al cobdiciós es fa realitat allò de “com més tens, més vols”. La terra -i les riqueses que conté, tant a la superfície com al subsòl-, és evidentment que és una de les coses més desitjades actualment pels poderosos per poder exprimir-la fins al límit.

Avui m’ha estat rondant una bona estona pel tupí aquesta gran desgràcia dels incendis, molts d’ells fruit d’aquest desig sense fi per poder accedir a la terra, tot rellegint un llibre de l’any 1978 titulat “Diálogos en Mato grosso con Pedro Casaldáliga”, escrit pel seu amic Teófilo Cabestrero. Ja llavors, comentant com estaven castigades les selves amazòniques, el bisbe Pere fa aquest comentari: “D’aquí poc, tot això que ara veus tan verd s’omplirà de foc i s’inundarà de fum. Quan se’n va l’aigua de les puges, cremen per al latifundi quilòmetres i més quilòmetres de selva i de bosc”. Per tant, la cobdícia dels latifundistes és una cosa antiga i mortal per aquella naturalesa verge i per a tots els que hi viuen. Els petits propietaris d’aquelles terres, amb 10,20,30 i fins i tot 40 anys (“posseiros” que van prendre possessió legalment reconeguda de les seves terres) són expulsats pels tentacles poderosos dels latifundistes i pel foc que els crema allò que creien seu.

He recordat les esgarrifoses imatges que hem vist del Brasil i també les d’aquest estiu ben a prop nostre. Ja sé que no tots els incendis són provocats, però sí que cada cop n’hi ha més que ho són per poder aconseguir llicències d’obres o terra nova per cultivar; i tot això sense adonar-nos gaire de tot el mal que estem fent al pobre planeta terra. Els incendis de l’Amazònia duren mesos i mesos per tal d’obtenir recursos naturals per a la indústria de la fusta, de la ramaderia, de l’agricultura extensiva i l’explotació minera. I això ve succeint des de la dècada dels 60 del segle passat.

La imatge és impressionant: el roig d’un foc impossible d’aturar, de cop, es transforma en fum i negror. Tot queda negre i socarrimat. Tot devastat. El foc no crema només un paisatge fet d’arbres o cultius. El foc s’emporta molts esforços, moltes il·lusions, mitjans de vida de molta gent, molt passat i posa en qüestionament el futur de molta gent. Al Brasil s’emporta selves mil·lenàries i aquí terres de cultiu regades per la suor de generacions de pagesos que hi han deixat la pell i que, de cop i volta, veuen que no els queda res. Si aquest pagesos han de marxar, ens quedarà una gran part de país abandonada.

Trobo que caldria fer-hi alguna cosa més a aquests desastres que es produeixen any rere any. Trobo que caldria replantejar-se entre tots quin país volem i com el volem. I cal pensar si redistribuir millor els diners que ens arriben d’Europa i els dels nostres impostos. És cert que cal ajudar la gent, però potser caldria pensar en ajudar aquells que més ho necessiten i amb criteris que no siguin purament economicistes. Cal ajudar la indústria, certament, perquè dóna feina a molta gent; però cal ajudar també la pagesia que, potser no són tants, però fan una feina prou important com la de cuidar els nostre paisatge i la nostra terra.

No sé com s’ha de fer perquè no sóc cap tècnic i aquestes coses s’han de deixar en mans dels entesos. Però caldria pensar si ens cal importar tanta fruita quan aquí la paguen tan malament a qui la produeix; si les ametlles o les avellanes catalanes no són prou bones com per haver d’importar-ne de fora, tot i que potser surtin més barates (cosa, per altra banda, una mica incomprensible). No serà que alguns s’hi fan l’agost en aquestes importacions? No és por aturar una mica o, almenys, modificar-ne les tendències? No ens caldria ja parlar més de comerç just començant per casa, d’aranzels, de lleis de lliure comerç i, en definitiva, de justícia, per tal de que tothom pugui viure una mica més dignament?. Preguntes i més preguntes…

COM UNA NOVEL·LA

DANIEL PENNAC – COM UNA NOVEL.LA – BIB. UNIV. EMPURIES Nº 61 – ED. EMPURIES 

————————————————————————————————————–

Estic rellegint aquest dies un petit llibre que va tenir un gran èxit fa anys. Una petita joia que parla del plaer de la lectura, de com caldria llegir i no fer llegir, de com caldria inocular al joves aquesta espècie de droga que pot arribar a ser la lectura, etc. I el que és més important: l’autor ho fa amb ganxo; com diu el títol, com si fos una novel·la.

He escrit alguna vegada del greu que m’ha sabut haver de deixar alguns llibres en algun dels canvis de casa que he hagut de fer. Reconec que alguns els he abandonat sense remordiment perquè havien quedat molt desfasats i ja sabia que no els llegiria mai més. Però altres me’ls he emportat, essent conscient també que potser tampoc no els llegiria, però sabent que m’han acompanyat al llarg de la vida i que van ser importants en algun moment. Actualment una de les coses que faig més és rellegir. Rellegir llibres al que he de treure la pols perquè feia anys que no tocava ningú, però que una vegada a les mans recobren vida i em porten a llocs i cares conegudes i potser oblidades.

Aquesta és la màgia dels llibres i de la lectura. Hi han llibres de capçalera i llibres totalment desconeguts que, de cop i volta, descobrim com una gran cosa. Cada llibre porta amagada dins de les seves pàgines alguna mena de sorpresa. Aquests dies uns amics també canvien de casa i han de deixar llibres. Com que saben que m’agrada llegir me n’han ofert un munt. Estic segur que en triaré una bona colla, tot i sabent que potser no tindré temps de llegir-los tots. Mai podrem llegir tota la munió de llibres que constantment es publiquen, però almenys els tindré a prop i ens presentarem mútuament i potser ens farem amics i tot…

Hi ha un text a la Bíblia (Eclesiastès,3) que m’agrada molt i que que diu que hi ha un temps per a cada cosa: “Per a tot hi ha el moment oportú, i un temps per a cada cosa en aquest món. Temps de néixer i temps de morir. Temps de plantar i temps d’arrencar la planta. Temps de matar i temps de guarir. Temps d’enrunar i temps de construir. Temps de plorar i temps de riure. Temps de lamentar-se i temps de ballar. Temps d’escampar les pedres i temps d’aplegar-les. Temps d’abraçar i temps de deixar-se d’abraçades. Temps d’adquirir i temps de perdre. Temps de guardar i temps de llençar. Temps d’esquinçar i temps de cosir. Temps de callar i temps de parlar. Temps d’estimar i temps d’odiar. Temps de guerra i temps de pau…”. Jo hi afegiria que hi ha d’haver un temps per llegir i un temps per pensar el que hem llegit.

No cal dir que recomano vivament aquest petit llibret del francès Daniel Pennac que es llegeix en una tarda plujosa de tardor o vora el foc d’un dia d’hivern. No diré gran cosa del llibre ni portaré aquí les moltes frases brillants que hi trobem. Però sí que vull transcriure els 10 drets que ell considera que té qualsevol lector:

1.El dret a no llegir.

2.El dret a saltar pàgines.

3.El dret a no acabar el llibre.

4.El dret a rellegir.

5.El dret a llegir qualsevol cosa.

6.El dret al bovarysme (malaltia de transmissió textual).

7.El dret a llegir a qualsevol lloc.

8.El dret a fullejar.

9.El dret a llegir en veu alta.

10.El dret a callar.

Llegir -diu- és un acte solitari i la lectura és una aposta a favor del plaer i, en definitiva, de la felicitat.

Que sigueu feliços tot llegint!

CASALDÀLIGA I L’ECOTEOLOGIA

Aquests dies el món sencer assisteix impertorbable -i com si no anés amb tots nosaltres- a aquest tètric espectacle de la selva brasilera cremant per tots costats. Les notícies ens diuen que el rècord d’incendis amenaça la selva amazònica. Ja no és només la tala indiscriminada d’arbres l’únic perill que amenaça la selva amazònica, al Brasil, un dels pulmons del planeta. Ara s’han afegit els incendis a aquest gran desastre. Segons dades oficials, entre gener i les tres primeres setmanes d’agost s’han registrat 71.497 incendis forestals en tot Brasil, el major nombre en set anys, una mica més de la meitat d’ells a l’Amazònia. El nombre d’incendis és un 83% superior al del mateix període de 2018, segons les dades divulgades per l’estatal Institut Nacional d’Investigacions Espacials (INPE, en les seves sigles en portuguès), i recollits per Efe. El INPE comptabilitza els incendis amb l’ajuda d’imatges de satèl·lit. Segons els càlculs de l’organisme, 38.228 d’aquests incendis (el 52,5%) es van detectar en estats de l’Amazònia. L’organització no governamental Institut de Recerca Ambiental de l’Amazònia (IPAM, en les seves sigles en portuguès), associa l’augment d’incendis a la desforestació promoguda pels terratinents, així com als incendis incontrolats de grans ramaders  per desbrossar trams de selva.

Com ja sabeu fa molt anys que llegeixo i segueixo el bisbe Pere Casaldàliga, un bisbe profètic i un dels principals impulsors de la Teologia de l’Alliberament. I ja fa més de 50 anys que va arribar a la regió de São Félix do Araguaia, al Matto Grosso, i una de les primeres coses que va fer en veure la crua realitat va ser comprendre que la lluita contra la injustícia suposava posar-se al costat de les persones empobrides i, per tant, enfrontar-se als rics terratinents. La seva primera carta pastoral es va titular “Una Església de l’Amazònia en conflicte amb el latifundi i la marginació social”. Això, en una regió de selva com aquella, significa donar suport a la petita pagesia, a la població indígena i a la gent que sobrevivia de la pesca als els rius, davant dels abusos dels terratinents i, avui dia, de les grans transnacionals del agronegoci. En una paraula: això va ser una acció profètica avançada als temps.

Quan ningú en parlava, ell ja parlava d’ecoteologia, aquesta vessant de la teologia cristiana que sosté que, per viure veritablement el compromís, hem de defensar-nos de l’espoli a la natura i a la gent més desafavorida. Segons les seves pròpies paraules: “Avui en dia, hi ha diferents teologies de l’alliberament. El que s’ha fet és incorporar més explícitament temes, sectors de la societat, de la vida, que abans no eren tan considerats. Han anat sorgint les qüestions associades als indígenes, les dones, l’ecologia, els nens del carrer… Ara, es tracta d’una teologia enriquida per les reivindicacions d’aquests grups emergents i, per això, la Teologia de l’Alliberament ja és molt plural en els seus objectius, sempre dins de la reivindicació de l’alliberament“.

El bisbe Pere fa molts anys que ve denunciant l’estratègia del gran capital brasiler, i per tant, mundial, que fomenta que les classes desfavorides s’enfrontin entre si, oblidant així qui és el veritable enemic. D’aquesta manera, sembla que la lluita per la terra que mantenen els indígenes col·lisionés amb els interessos de la pagesia, de les poblacions descendents dels esclaus, i tots ells, al seu torn, amb l’ambientalisme. I ara, amb el president Bolsonaro, aquestes classes capitalistes dominants han trobat el moment adequat per arrasar la selva, les cultures i els drets dels pobles a cara descoberta i sense remordiments de cap tipus. Fins i tot Bolsonaro ha arribat al súmmum de culpar les ONG de cremar la selva…

El bisbe Pere deia ja fa anys: “Dins d’aquesta visió de globalitat vaig descobrir per fi que el planeta és la nostra única casa. I no hi ha manera de salvar-nos nosaltres si no salvem el planeta. Millor encara: és bo recordar que podem desaparèixer completament els homes i el planeta seguirà. Fins per egoisme, diríem, ara nosaltres només ens salvem si és amb el planeta”.

Els que el coneixen i els que l’han anat a veure al seu terreny expliquen que Casaldàliga s’ha caracteritzat pel compromís i per l’austeritat. Expliquen que mai ha acceptat luxes, ni comoditats tecnològiques que no poguessin utilitzar també les brasileres i brasilers més pobres. Sempre ha viatjat amb autobús, hores i hores, fins i tot dies de viatge per acudir als seus compromisos. Mai en avioneta. Casa seva, sempre amb la porta oberta i acollidora, ha estat una de les últimes de São Félix do Araguaia a tenir nevera. I és que, per Casaldàliga, el consumisme és el gran dimoni del nostre temps. Amb ell, a més de devorar el planeta i emmalaltir-lo amb les nostres escombraries, ens fem còmplices del capitalisme i de la seva crueltat. Si tenim alguna cosa de sobres, l’hi estem robant a algú. “Mentre que creguem que podem tenir tot el que vulguem, no hi ha solució”. “Fins ara el consumisme ha estat vist com un excés de vanitats, que si cal tenir quaranta parells de sabates, dues televisions, etc. Però això és molt més seriós: es consumeixen drets, es consumeixen necessitats. Si hi ha un 20% de persones i famílies que estan en la situació d’estar bé, que viuen en la civilització del benestar, hi ha un 80% que no té el fonamental. El consumisme és capitalista, i tot el dolent que té el capitalisme ho té el consumisme “. D’alguna manera, la seva aposta per viure austerament, de viure amb menys, plasma la proposta ecologista del decreixement. Viure amb menys els que tenim massa, perquè puguin viure millor totes les persones.

El bisbe Pere, somrient i sempre molt afectuós, contagia esperança. “La utopia és filla de l’esperança. I l’esperança és l’ADN de la raça humana. Poden prendre’ns tot menys la fidel esperança, com dic en un poema. Ara bé, ha de ser una esperança creïble, activa, justificable i que actua “.

En els seus 40 anys a São Félix algunes coses han millorat o, almenys, han empitjorat més lentament, gràcies a la seva tasca de denúncia. El bisbe emèrit i les persones amb les que ha format durant tant de temps equip són els més potents agents de transformació social de la zona i estan entre els actors clau de la lluita sociopolítica al Brasil. Per això mateix van estar al capdavant de les primeres denúncies a la dictadura, van recolzar activament el naixement de moviments com el Moviment de defensa de la terra. Els seus èxits són patents: “Quan jo vaig venir a Amèrica Llatina els negres, en la seva immensa majoria, no es reconeixien com a tals. Fins i tot, s’estiraven els cabells perquè no semblessin cabells de negre. Ara estan recuperant el seu orgull, la seva identitat. Una cosa semblant ha passat amb la població indígena. Quan vaig arribar al Brasil es deia que hi havia 150.000 indis, mentre avui hi ha un milió. En aquesta regió, per exemple, els indígenes tapirapé van reconquerir el seu territori, els karajá han reconquistat una part dels seus territoris, els xavante també … i tot això té esperit de Teologia de l’Alliberament”. I això, a més de fer justícia, té molt a veure amb la conservació de les últimes restes de selva que queden a la regió. No en va els millors espais conservats a la regió són els territoris indígenes.

En l’actualitat, malalt de Parkinson, continua vivint a São Félix do Araguaia, implicat en la defensa de la natura i dels drets humans i dels pobles. Ha estat una veritable sort poder conèixer-ara que la seva vida va arribant al final. En xancletes, com la resta dels habitants de l’Araguaia, amb pas tremolós, ben dirigit, continua el camí actiu cap a un món més just, més ecològic. En resum, més humà.

ESQUELES

A finals de juliol el diari ELDIA.ES de Canàries publicava aquesta esquela que recullo avui aquí al blog amb el corresponent text que l’explicava: “Funeral conjunto para una mujer y su marido que la asesinó. En un pequeño pueblo de Burgos (Villagonzalo Pedernales, una localidad de 1.785 habitantes) Rafael Velázquez cogió una escopeta y mató a su esposa Josefa Santos. Antes de suicidarse, disparó también a su hijo.

No cal dir que la notícia va córrer com la pólvora per les xarxes socials i va haver-hi -com és natural- comentaris de tota mena pel fet en si i per l’esquela que es va publicar. Deixant de banda el fet en si mateix, que no en sé cap més detall que els que publica la notícia i que tampoc sé per quins motius la família va publicar l’esquela tal com ho va fer, sí que voldria comentar una mica la forma com es redacten les esqueles.

Aquest afegit que sempre es posava abans de que “falleció tras recibir los Santos Sacramentos y la bendición de Su Santidad” per sort s’ha anat abandonant -fins i tot en les esqueles de persones creients- perquè en molts cassos ha perdut el sentit i en una bona part és totalment fals, perquè la majoria de difunts ni han rebut els sagraments ni la benedicció apostòlica, que la majoria de gent no sap ni el què és. Les esqueles, com una bona colla de coses, es redactaven seguint costums ancestrals i amb una redacció molt passada de moda, tot i que encara es fan servir aquestes expressions en alguns llocs que viuen en altres temps, feliçment oblidats per una societat que, vulguem o no, s’està tornant cada cop més laica i sense el sentit religiós que impregnava la societat d’altres temps. I no ho critico pas; només jo constato.

Si voleu que us sigui sincer, jo prefereixo algunes esqueles amb poemes o frases que s’avenen més amb la manera de ser del difunt/a; fins i tot prefereixo aquelles que la mateixa persona ha deixat escrita i que ha demanat que es posi a la seva esquela. Segur que la família i els amics ho agraeixen perquè d’alguna manera s’emporten cap a casa un record molt més proper de la persona. Si hi ha algun moment de la vida important és el de la mort i caldria dignificar-lo molt més del que es fa en l’actualitat. Per això considero que, tant si les exèquies es fan en una església o en un tanatori, s’hauria de fer l’acomiadament a gust de la persona, amb paraules adients i properes i, si pot ser, acompanyat tot amb alguna esquela que valgui la pena i que ens recordi la persona i l’acte amb tot el que representa com a fet social o familiar.

Com aquestes, per exemple: