CONTRA EL PODER

Els imperis necessiten dictadors que imposin tots els mitjans al seu abast per aconseguir el poder, per seguir ostentant-lo de la manera que sigui i, si és possible, augmentar-lo. Si no ho aconsegueixen, desapareixen. Ho han fet històricament tots elsgrans imperis i segueixen fent-ho actualment. Abans ho aconseguien amb guerres violentes i ara miren d’aconseguir-ho de forma més refinada. Però la finalitat és la mateixa: aconseguir el guany econòmic basant-se en el robatori dels recursos naturals i la imposició de persones i polítiques que procurin l’estabilitat del sistema. Si convé matar, maten, Si els cal fer feina bruta, la fan. Si convé emprar la violència, s’empra. Si convé posar dictadors o personatges-titella per oprimir el poble, es posen.

Els pobles, al llarg de la història, prou han mirat de defensar-se com han pogut, però els grans imperis tenen molta força, sigui amb les armes o amb els diners. El filòsof polític Sheldon Wolinanomena aquests grans imperis econòmics «sistema de totalitarisme invertit». No és pas el totalitarisme clàssic: no s’expressa a través d’un demagog o un líder carismàtic, sinó que ho fa a través de l’anonimat de l’Estat corporatiu. En un règim totalitari clàssic hi ha un partit que enderroca una estructura en descomposició i la reemplaça amb una altra estructura. En el totalitarisme invertit tenim forces corporatives que es presenten com a lleials a la Constitució, a la política electoral, i fan servir la iconografia i el llenguatge del patriotisme clàssic, però que internament s’han apoderat de tots els fils del poder, deixant la ciutadania impotent. En poques paraules, duen a terme cops d’Estat en càmera lenta i dissimuladament.

Dins del sistema polític clàssic imperant no hi ha manera de votar en contra dels interessos de les grans corporacions i del capital. Cap governant i cap partit tradicional desafiarà aquests interessos i el ciutadà es veu impotent davant d’això. I precisament perquè el ciutadà és ara impotent, estem veient una canibalització dels diferents països (fins i tot a Europa i als països més rics) i podem comprovar com la distància entre rics i pobres es fa cada cop més gran. A mesura que els sindicats es desmantellen i perden força, desapareixen els mecanismes mitjançant els quals es defensa la ciutadania i la classe obrera. La societat s’està convertint en una tirania oligàrquica, en la qual un petit percentatge controla la riquesa i el poder, i escriu les seves pròpies lleis i regulacions.

Veiem com els Estats ens lliguen cada dia més curt i tracten de posar els mitjans necessaris per negar-nos poder entendre què està passant. Ho podem veure amb la persecució a Bradley Manning o Julian Assange de Wikileaks. Ho podem veure amb lleis que permeten registres telefònics. Ho veiem amb l’ús de lleis que permeten l’espionatge contra aquells que volen destapar els escàndols governamentals. Ho veiem amb l’ús indiscriminat d’allò que comunament en diem «clavegueres de l’ Estat», amb les punxades telefòniques sense ordre judicial, les escoltes a desenes de milions de ciutadans o el seguiment il·legal de persones.

Una altra cosa molt greu -i que ho agreuja tot plegat- és el queanomenem la “traïció dels intel·lectuals” i mitjans de comunicació. Els intel·lectuals s’han venut, com s’han venut molts diaris i molts periodistes. Han trobat maneres de posar el seu talent al servei de l’Estat perquè aquest es cuida bé d’omplir-los la menjadora cada matí i ells, obedients, s’hi amorren vergonyosament cada matí i no s’atreveixen a desafiar les estructures de poder. Els grans mitjans estan completament corporativitzats i controlen allò que els ciutadans veuen i escolten, i imposen de manera molt efectiva l’opinió esbiaixada que al govern de torn i al poder econòmic li interessa. I qui s’atreveix a parlar obertament sobre les estructures de poder i desafia la manera com estan construïdes aquestes estructures, i desafia el crim i les activitats il·lícites a escala corporativa, es converteix en un pària. El treuen del sistema i fan per manera que la seva veu no es torni a escoltar o quedi reduïda a la mínima expressió. L’Estat és molt poderós i té molts mitjans per fer-ho.

I quina esperança ens queda als pobres ciutadans que creiem que les coses han de canviar? Doncs ens queda l’esperança que en algun moment la gent se n’adonarà del que està succeint i sortiran moviments i formes noves de resistència contra aquestes situacions asfixiants. I una de les poques coses que ens quedarà seran imaginatives formes de protesta ciutadana i la desobediència civil. Això és tot. A menys que reconstruïm moviments que desafiïn les estructures de poder, estem perduts.

Anuncis
Publicat dins de Societat | Etiquetat com a

Els covards del 155

Em direu que sóc una mica pesat amb aquesta dèria que m’ha agafat darrerament de parlar de dret, jo que no n’he estudiat ni en sé gens. Però tinc el vici de llegir i de voler-me assabentar de certes coses. I una de les coses que, llegint ací i allà, alguns eminents professors m’han ensenyat és que el Gobierno de España, que s’omple la boca amb la cantarella de què els catalans no compleixen la Constitució, està dient una solemne mentida o, si voleu, una veritat a mitges. I aquesta cantarella ja ha esdevingut com una espècie de mantra dels nacionalistes espanyols de tot tipus de pelatge (ministres, periodistes, tertulians, primeres figures d’alguns partits, etc.). Perquè més d’un i més de dos juristes estan d’acord en el fet que els primers que no compleixen la sacrosanta Constitució són ells. I no pas quan apliquen el famós article 155 sinó en molts altres punts. O dit d’una altra manera: interpreten i apliquen la Constitució com els dóna la gana i com els surt dels bemolls… I ja sabem per experiència que en un partit de futbol, per exemple, quan l’àrbitre va descaradament a favor d’un dels dos equips, l’altre ho té molt complicat per guanyar.

Exactament això és el que passa a Espanya en aquests moments. Ho diuen molts juristes, entre ells el sevillà JOAQUIN URÍAS, professor de Dret Constitucional i exlletrat del Tribunal Constitucional en un article titulat “UNA APLICACION INCONSTITUCIONAL DEL ARTICULO 155”. Però això no és pas el pitjor. A més d’aplicar-lo de forma discrecional, sense criteri definit i de manera totalment incorrecta segons alguns entesos, ho fan de tal manera que el que pretenen és humiliar fins a l’infinit aquells a qui li apliquen.

És molt possible que la majoria dels que volem la independència de Catalunya hàgim pecat d’ingenus i no crèiem que aquests bàrbars que governen Espanya poguessin anar tan enllà. I no pas per ganes -que d’això els en sobra-, sinó perquè pensàvem que Europa els faria mantenir les formes, els contindria i els impediria que sortissin d’alguns límits sagrats en les democràcies. Res de tot això va passar i ja hem comprovat que no n’hi va haver prou. És veritat que els han renyat una mica d’amagat, però encara els han permès massa coses. Des del mateix Govern de la Generalitat, fins al darrer independentista perdut al racó més llunyà d’aquest país, hem de reconèixer que hem estat més o menys ingenus. Uns més que altres, tot sigui dit. Però ser ingenus no està renyit amb ser dignes i conseqüents amb la nostra manera de pensar i no ha de ser impediment per lluitar per allò que creiem. Dins de la meva ingenuïtat crec que tot el que ha passat en aquests darrers temps no ha estat en va. És una llavor més que hem plantat i ja veureu que algun dia traurà el cap i es farà una planta que donarà fruit. Són passos endavant cap a una meta que algun dia aconseguirem.

Tot i l’aparent desfeta, el que no hauríem de permetre és que ens humiliïn amb lleis ignominioses i abusives tal com han fet i pretenen seguir fent. Ho van fer amb els Jordis, amb el President i els Consellers, amb la Presidenta del Parlament, amb el Major Trapero, amb milers de funcionaris que han de treballar sota la seva atenta mirada i amb tanta i tanta gent que han citat a declarar, que han espiat i perseguit. I seguiran fent-ho si els ho permetem. Per això és mot important que cadascú, des del seu lloc, faci el que pugui per dir-los amb petits o grans gestos que no ens sotmetrem, per més escarni i violència que apliquin. Ens poden prendre moltes coses i intentaran fer-ho de la forma més ignominiosa, pública i evident, en alguns casos, i de manera més discreta i amagada en altres, com ja van fer-ho el 1712 quan des de Madrid es dicten instruccions secretes als corregidors del territori català amb aquella frase tan coneguda que deia: «Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado». Ens podran prendre moltes coses, deia, però no ens prendran la dignitat si nosaltres no volem.I ens hauríem de conjurar tots els que creiem en la llibertat per no deixar-nos-la prendre.Tenim temps, recursos i, sobretot, tenim la gent.

Ja no ens ve d’aquí!. Els catalans estem molt acostumats a rebre menyspreus perquè històricament quasi sempre ens ha tocat rebre i ja sabeu que la raó la vol tenir sempre el vencedor i aquell que té la xurriaca. Aquests dies ho veiem més que mai en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials. Dubto que gaires pobles més hagin rebut tants insults, injúries, exabruptes, vexacions, humiliacions, tant odi verbal i tants ultratges amb tan poc temps. Però no en tenen prou amb això i encara hi afegeixen una altra cosa: la mentida com a argument. I d’això alguns mitjans de comunicació veiem que en van plens i tenen molts periodistes a sou que els fan la gara-gara amb columnes i editorials que fan fàstic i autèntic terror per tantes falsedats i manipulacions com fan servir i sense cuidar el més mínim nivell d’ètica periodística. O si voleu, d’ètica en general. Fins i tot ens volen humiliar i robar-nos el dret a defensar-nos tractant de covards als membres del Govern de Catalunya per defensar-se justament de la tirania constitucional. De veritat que són covards si s’estan jugant la llibertat, l’exili i el patrimoni?. No seran més aviat ells els covards que, per una mica d’alfals fresc a la menjadora, diuen el que els diuen que han de dir?.

I parlant de covards i miserables: he llegit que el Borbó ens va fer creu i ratlla després de veure com el vàrem rebre en la manifestació contra el terrorisme de finals d’agost. «Esto no va a quedar así», diuen que va dir als seus íntims. I per això es va posicionar com vam poder veure al seu discurs en favor del 155. Amb aquesta vergonyosa aplicació del 155 no fem més que carregar-nos de raons i de raó per poder marxar algun dia d’aquesta Espanya governada per miserables, xantatgistes i lladres sense vergonya ni moral.

I, per acabar volia dir una cosa: vist com han anat les coses i amb molta mala gana i perquè no em queda més remei, vull dir que votaré la llista on hi figuri el President de la República, Carles Puigdemont, a les pròximes eleccions del 21D. I a veure si totes les altres llistes independentistes són capaces d’una vegada de fer pinya en aquest tem i anar plegats per poder recuperar el que ens han furtat.

Publicat dins de Sin categoría | Etiquetat com a

L’ España mediocre

No sé qui ho ha escrit. Però és un espanyol que té ganes de sincerar-se i, a fe de Déu, que ho fa i sembla que queda descansat!:

“Voy leyendo y me encuentro cosas como esta. Vaya verdades!:
Llevo días pensando en algo qué decir respecto al referéndum catalán… Pero voy a hablar de España, mejor.

Llevo muchos años tratando a la gente. Soy licenciado en Ciencias Políticas, he vivido en el extranjero y, además, me considero un tipo medio, de actitud y pensamiento crítico por mi formación, pero que piensa en términos de pueblo, porque creo que el pueblo es mediocre y yo formo parte de ese pueblo, español, mediocre, porque yo también soy mediocre.

España es ese país en el que nos quejamos porque los catalanes hablen en catalán, porque no les entendemos, pero sin embargo cantamos alegremente canciones en inglés sin preocuparnos de lo que dice la letra. España es ese país que dice: “es estúpido tener que votar todo lo que tenemos que decidir; la política no me interesa, para eso están los políticos” cuando se defiende la democracia directa y participativa, pero nos va la vida en defender que un referéndum catalán tendríamos que votarlo todos los españoles. España es ese país que con odio dice “Cataluña es España, aunque les joda”, pero no han puesto un pie jamás allí.  España es ese país que defiende la Constitución, su Transición y su bandera, pero nunca escuché a esos mismos gritar “a por ellos” cuando diariamente la élite política, empresarial y financiera las mancillan, pisotean y se mean en ellas.  España es ese país que dice “a los mossos los pagamos todos”, pero no dicen “a los Tribunales les pagamos todos” cuando un Presidente del Gobierno miente ante ellos. España es ese país que quiere decidir sobre Catalunya, pero nunca decidió sobre el Jefe de Estado de su país.  España es ese país que quiere que las fuerzas políticas dialoguen y se pongan de acuerdo, pero grita “contra la traición, ejecución”. España es ese país que dice: “montad un partido político y cambiad las cosas desde dentro, en vez de acampar en la Plaza de Sol”, pero que desprecia e insulta cuando se toma la iniciativa. España es ese país que odia a los catalanes, sin conocer a ni un catalán. España es ese país del “cambio de coche, cambio de casa, cambio de pareja, cambio de trabajo, cambio mi ropa… para ir a la última”, pero se ancla en un sistema constitucional de hace más de 40 años.  España es ese país que se preocupa de que los catalanes, si se separan, no van a ser europeos, pero en la elecciones europeas apenas pasa el 40% de participación. España es ese país que saca su bandera cuando la selección gana o Catalunya quiere votar, pero que la dejan empolvándose cuando nuestros políticos se arrodillan a los poderes internacionales. España es ese país que le preocupa que Catalunya se vaya, pero que se la suda cuando miles y miles y miles de jóvenes han sido, son y habrán de ser exiliados. España es ese país que le preocupa la economía de su país si Catalunya se va, pero que no tiene ni puta idea de lo que es la reforma del artículo 135 de la CE. España es ese país que se alegra porque. ya que ha tenido que haber un atentado terrorista, mejor en Catalunya. España es ese país que se queja de que las “moras” lleven el “velo”, y lo justifican con un símbolo machista, pero que calla cuando a las españolas las maltratan. España es ese país que dice que el Islam es una religión violenta, pero que mira hacia otro lado cuando curas abusan de niños, o nunca condenarán a los asesinados hacinados en cunetas por un franquismo que siempre apoyó y apoyará. España es ese país que canta y anima a las fuerza de seguridad del Estado cuando parten a la “guerra” hacia Catalunya, pero que nunca reclamó que esas mismas fuerzas asediaran ciertas sedes. España es ese país que tiene miedo a urnas, papeletas y al ejercicio más básico de la democracia (votar), pero que no tiene miedo de seguir votando la misma mierda.

Viví poco en el extranjero, pero de algo me dí cuenta: España es ese país que se cree avanzado y civilizado, pero que no deja de ser tercermundista. Mi España, mi España mediocre, por qué te entenderé tanto… Porque siempre fui otro mediocre.”

Publicat dins de España, Sin categoría | Etiquetat com a

Pobra justícia!

Pobra justícia! En la il·lustració que acompanya aquest text la veiem assetjada, rodejada, encerclada pel poder de les porres que, en últim terme, és el poder de qui mana picar ben fort quan li convé. La força bruta i salvatge que hem vist aquests dies va tot sovint contra persones justes que defensen causes justes. Però hi ha una altra força que actua molt més sibil·linament, més dissimuladament, amagada darrere lleis i Constitucions. És allò que anomenem poder judicial i que a hores d’ara  ja no està al servei de la Justícia, si no del partit governant o més aviat de la classe política en general.

En aquests moments ja sabem qui manega les cireres a Españistán. El PP, aquest partit que és de llarg el més corrupte d’Europa, fa temps que actua sense cap mena de vergonya es dedica a la la substitució de jutges i fiscals que fan la seva feina de forma correcta -que també n’hi ha, només faltaria!- per altres afins a les seves idees polítiques o susceptibles de poder ser convençuts. I aquests jutges i fiscals violen constantment l’esperit de la llei (que a fi de comptes és el que compta) per interpretar-la a benefici d’aquells que els indiquen. El PP fa les reformes necessàries per acabar amb la Justícia Universal a Españistán i, a cops de decret o de la forma que sigui, rebaixen el temps considerat apte per a la prescripció de delictes relacionats amb la corrupció o l’allarguen indefinidament per tal de que passi el temps i la gent se n’oblidi o buscant el temps més favorable pels seus interessos…

Quan veiem gràficament representada la la Justícia tots la veiem com una dama amb túnica llarga, balança i espasa en mà i els ulls embenats. Però quan ens hi fixem una mica amb més detall i ens posem a parlar del poder judicial, de la seva suposada independència política i de la imparcialitat amb la qual ha d’exercir, ens adonem que la realitat és ben diferent. Almenys a Españistán,  un país governat pels hereus dels que van fer de la manipulació dels tribunals i dels seus components una arma per represaliar  la població i inclinar la balança a favor seu. Només cal fixar-se que, des que es van començar a destapar els casos de corrupció política en diverses trames i al llarg i ample de la geografia espanyola, jutges i fiscals al capdavant d’aquests casos han estat apartats, traslladats, jubilats, condemnats i fins i tot inhabilitats. Serveixin d’exemple els següents noms que tots podem recordar prou bé: Jutge Baltasar Garzón(cas Gürtel), jutge Elpidio Silva (Cas Blesa), jutge José Castro (cas Nóos), jutge Pablo Ruz  (cas Gurtel), jutge Santiago Vidal (redactar un esborrany de la constitució catalana), jutge Mercedes Alaya (cas ERO), jutge Eloy Velasco  (Operació Creuer i Operació Púnica), fiscal Manuel López Bernal (cas Auditori).

Aquests són només els casos que pel seu pes polític estan més a la vista de l’opinió pública i dels mitjans de comunicació. Però ens poden donar una idea del que pot estar passant quan no surt a la llum pública. Segurament aquestes pràctiques no són res de nou des que oficialment “vivim en Democràcia”, però el desvergonyiment amb en el qual en els últims anys actuen les forces polítiques, sense importar-los la opinió dels ciutadans, és un símptoma de que alguna cosa s’està podrint i comença a fer molta pudor a Españistán.

Amb tot el que fa referència al tema de la independència catalana va rapidíssim i busquen, troben o bé s’inventen les penes més dures per delictes que alguns entesos diuen que són inexistents. I mentre els polítics governants del PP van fugint d’estudi, neguen respostes aclaridores al Parlament a les preguntes de l’oposició i es passen casos com Gürtel, sobresous, targetes black, caixa B i altres pel folre. I no només no tenen la dignitat de dimitir, com ho faria qualsevol polític en un país democràtic, sinó que encara tenen ínfules per encarar-se amb aquells que els pregunten i que tenen tot el dret de saber.

I, per acabar-ho d’adobar, encara tenen els grups de comunicació i la premsa més influent al seu costat. Però això és un altre tema i ho haurem de deixar per un altre dia…

Publicat dins de Justícia, Sin categoría | Etiquetat com a

José Manuel Maza Martín, fiscal de Rajoy

El PP està convertint el Reino de España, sense cap mena de vergonya ni rubor, en Españistán. La justícia deixa de ser justícia per convertir-se en venjança pura i dura. Tenim un president del Gobierno i el partit que li dóna suport esquitxats per delictes de corrupció per tots costats. Tenim reprovats el ministre de Justícia, el secretari d’Interior, el Fiscal de l’Estat, el Fiscal Anticorrupció, el ministre d’Hisenda i Funció Pública. I no pas per assumptes sense importància sinó per prendre decisions polítiques en benefici de presumptes delinqüents.  I aquí no passa res.

Ben bé sembla que a Espanñistán la reprovació política significa ben poca cosa. L’oposició reprova però no fa cap moció de censura per fer-los fora. O sigui, que es converteix tot plegat en una cosa simbòlica sense cap efecte pràctic i els reprovats es queden per seguir delinquint i, el que és pitjor, jutjant tranquil·lament altres persones. És com si poséssim una guilla a guardar el galliner…

Hi ha una web molt interessant que es titula losgenoveses.net i que es dedica a resseguir una mica la biografia de certa gentussa. És interessant llegir-la per poder entendre millor certes coses de les que estan passant. Per exemple, és interessant en aquests moments resseguir la biografia del fiscal MAZA.  Llegiu, llegiu…

FISCALES GENERALES DE RAJOY : JOSE MANUEL MAZA MARTÍN

BIOGRAFÍA NO OFICIAL NI AUTORIZADA

La biografía no oficial que hoy traemos a nuestros lectores ha tomado como título prestado una de las obras de teatro de humor más conocidas de Miguel Miura. Y es que a José Manuel Maza Martín, el actual Fiscal General del Estado, apenas 100 días después de su designación por Rajoy, gracias al dicharachero Presidente de Murcia, se le acumulan los problemas y las explicaciones. Comencemos por un rápido repaso a su trayectoria.

Familia y estudios
Todo apunta que nació en Madrid un 23 de octubre de 1951. Sus diferentes curriculum confirman que se licenció en Derecho y en Historia por la Universidad Complutense de Madrid. En los años 70 hizo doblete para ingresar en la Administración de Justicia. Primero en 1975 en la Carrera Judicial y poco después, con un temario similar, en la Fiscal en 1978, donde su acreditada “modestia” no es obstáculo para recordar al resto de los humanos que fue el primero de su promoción. En fechas precisas (1978-1984) se dice que también ejerció como abogado y como letrado de la Red Nacional de Ferrocarriles.

De su vida familiar tan solo se conoce que está divorciado de una magistrada, actualmente Presidenta de una de las Secciones de la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de Madrid (TSJM) y que tienen un hijo que ejerce la abogacía. Se autoproclama un segoviano compulsivo, ciudad donde tiene su segunda residencia.

Un juez de orden y tan conservador como estaba previsto
Su trayectoria en el escalafón judicial ( en la fiscal apenas ejerció ) se resume muy resumidamente en los siguientes destinos:

Cangas del Morrazo (Pontevedra); Alcorcón (Madrid) y Valencia. De 1987 a 1989 fue Juez Decano de los Juzgados de Distrito de Madrid. Y entre Julio de 1988 y Febrero de 2002 Presidente de la Sección Primera de la Audiencia Provincial de Madrid.

En ese año 2002, el CGPJ tuvo a bien nombrarle magistrado de la Sala Segunda del Tribunal Supremo (“Sala Penal”), en sustitución de Adolfo Prego, que a su vez había sido nombrado a propuesta del PP, vocal del CGPJ. En esta Sala ha permanecido hasta su nombramiento como Fiscal General del Estado.

Por último se comunica que en la década de los 90 fue portavoz de la asociación conservadora de jueces y magistrados “Unión Judicial Independiente” (UJI).

Polifacético y omnipresente profesor de cursos y seminarios a granel
Pero sin duda llama la atención a cualquier observador neutral su ingente capacidad de trabajo que lejos de ceñirse en exclusiva a su labor como juez no ha dudado en hacerla extensible, al igual que otros colegas del Tribunal Supremo, a ejercer de conferenciante y/o profesor en todo tipo de seminarios, cursos y master (normalmente retribuidos) a lo largo y ancho de la península y fuera de la misma. Para los más curiosos se sugiere que pinchen en este enlace y podrán comprobar su documentada presencia en este tipo de actos paralelos a su actividad como magistrado del Tribunal Supremo.

Como no podía ser de otra manera, también ha mantenido vínculos con la genovesa FAES. De hecho está documentada su participación como Ponente y o asistente, al menos en dos seminarios, celebrados en los años 2003 y 2014.

Tercer Fiscal General del Estado del Gobierno de Rajoy
Y en estas estábamos cuando “sorprendentemente” en el primer Consejo de Ministros celebrado tras ser Rajoy investido (11.11.16), se pone en marcha su nombramiento como Fiscal General del Estado, sustituyendo a la desde entonces aún todavía más sorprendida Consuelo Madrigal que fue cesada (no renovada) en el puesto que desempeñaba desde Enero del 2015.

Sobre las causas últimas de su nombramiento y del cese de su predecesora, los rumores son tan variopintos como dispersos. En cambio sus efectos, a los 100 días de su toma de posesión comienzan a vislumbrase con una nitidez cada día más nítida.

Y es que como se pudo comprobar en su comparecencia ante la Comisión de Justicia del Congreso de los Diputados, más de un grupo parlamentario, entre ellos PSOE y Podemos, manifestaron sus reservas sobre el candidato Maza. Y no era para menos a la vista de su trayectoria, alguna que otra sentencia y puntos de vista variopintos. En todo caso, pasado el tramite parlamentario, su nombre y nuevo cargo apareció en el BOE a finales de ese mes de noviembre para a continuación tomar posesión. Uno de los resultados mas visibles es su futura nómina que ascenderá a 113.838,96 euros brutos anuales + trienios.

Maza y un señor de Murcia
En los últimos días, gracias entre otras cosas, a lo bocazas que ha sido y es Pedro Antonio Sánchez López, por el momento Presidente de la Región de Murcia, su papel al frente de la Fiscalía General se ha puesto en cuestión. Y es que a pesar de sus intentos de minimizar la cuestión, el hecho cierto es que sin venir a cuento, ha decidido desautorizar a las dos fiscales anticorrupción que estando adscritas al sumario “Púnica” que instruye el juez Velasco, titular del Juzgado Central de Instrucción nº 6 de la Audiencia Nacional, tenían previsto solicitar que el locuaz de Pedro Antonio Sánchez López fuera investigado por haber cometido 3 presuntos delitos en la denominada PS3 que a su vez investiga la trama Púnica en esa Comunidad Autónoma.

De momento hay diversidad de opiniones sobre las razones que le han llevado a intervenir en esta causa. Los hay que sostienen que ha recibido presiones del Ministro Catalá, sospechoso habitual en este tipo de asuntos, y los hay que además añaden que Rajoy no puede estar muy lejos de la cadena de mando que se ha activado para salvar a susodicho PAS. La consecuencia de momento es que Maza tendrá que hacer un hueco en su agenda para comparecer en la Comisión de Justicia e intentar explicar lo inexplicable.

Maza y un señor de La Rioja
Simultáneamente se ha publicado con todo lujo de detalles que algo similar ha podido suceder con otra causa judicial que se ha instruido en un Juzgado de Logroño. Y que en resumen ha podido suponer que también la Fiscalía haya cambiado de criterio en relación a las responsabilidades penales de Pedro Sanz, ex Presidente de esa Comunidad y en la actualidad Vicepresidente del Senado. Sea como fuere, Maza muy a su pesar, también está llamado a dar una explicación inexplicable.

Y como no hay dos sin tres, los mas suspicaces (y sus razones tienen) añaden el caso de la “mordida toledana” que como nuestros lectores recordarán se está investigando en un juzgado de Toledo. Y es que también para sorpresa de propios y extraños, el Fiscal Jefe de Toledo no se le ocurre otra que presentar un escrito solicitando el archivo de las actuaciones cuando es publico y notorio que la instrucción está en plena actividad. Se da la feliz circunstancia que el abogado de Cospedal es Adolfo Prego, ex compañero de Maza en el Tribunal Supremo. El mundo genovés cabe un pañuelo.

Otras cuestiones de interés

Por último, como magistrado de la Sala II del Tribunal Supremo, a través de un voto particular defendió con entusiasmo la inhabilitación del juez Baltasar Garzón por abrir una causa que investigara los crímenes del franquismo.

Al igual que su predecesores nombrados por los gobiernos de Aznar, desde Jesús Cardenal hasta Consuelo Madrigal pasando por Eduardo Torres Dulce, se declara antiabortista convencido.

Y para rizar el rizo, el pasado 22 de febrero 2017, tras reunir al Consejo Fiscal, ha llevado a termino una “purga” selectiva en puestos claves en la Fiscalía.

Publicat dins de Justícia, Política, Sin categoría

Querelles i govern a l’exili

Vistes les poques garanties de judicis justos i vista la mala llet que gasta el PP i els seus tribunals i fiscals llepaculs i servils, no seria una mala idea fer la lluita des de l’exili. Un Govern de la Generalitat a l’exili es podria defensar molt millor que no pas davant els tribunals espanyols o des de la presó.

Les querelles que han anunciat segurament que són més aviat per fer por perquè, segons molts professors de dret constitucional, tenen poca base jurídica per tirar endavant. Però seria molt complicat haver d’anar a declarar i fer front a la corrupta justícia espanyola. Tenen ganes de veure gent a la presó, com ja hem vist amb els Jordis. D’escrúpols en tenen pocs i faran el que sigui necessari per trinxar i aniquilar tot el que puguin. .

Està vist que Europa no es vol complicar la vida i ningú els pararà els peus en certes qüestions legals amb l’excusa de què és una qüestió interna. Ja els va bé que les coses segueixin igual i que això de «l’Espanya una»segueixi vigent perquè per a ells él problema català és un gra al cul que els molesta i faran el que podran per no haver d’intervenir.

I a Espanya passa més o menys igual. Aquesta pseudoesquerra, aquests progres esquerranosos de pacotilla a qui els costa poc d’anar de bracet del PP sense sentir cap mena de vergonya, tampoc farà res perquè la seva actitud i la de la Falange és més o menys igual. Només miren els seus propis interessos i veuen que a Catalunya poca cosa hi tenen a fer. Ara, amb l’excusa de la indissoluble unitat d’Espanya els és igual aplaudir l’exèrcit, el rei, els cops de porra o el que sigui. Fins i tot amb les orelles aplaudirien…

O sigui que, vist el panorama, potser sí que seria una bona idea fer un govern a l’exili i lluitar des d’allà i organitzar la defensa de les institucions amb llibertat i fer un front comú amb tots els que hi vulguin ser. Perquè no tinguin cap mena de dubte aquestes esquerres que no hi veuen més enllà d’un pam que també els arribarà el seu Sant Martí, com a tots els porcs. Perquè ara aquest PP embogit va per les institucions catalanes, però després anirà per a ells. D’alguna manera han de tapar tota la corrupció que tenen i han trobat que aquesta és una bona manera. No s’adonen que una República Catalana seria la millor manera de regenerar un estat corrupte fins al moll dels ossos. O és que potser ja els va bé dins dels seus miops càlculs.

Publicat dins de República Catalana | Etiquetat com a

Impossible?

En un article en la secció d’opinió del diari EL PUNT/AVUI del 19 gener 2014, Josep-Lluís Carod-Rovira escrivia el text que reprodueixo a continuació. És un text que em va agradar tant, que el vaig guardar. Avui és un dia molt adient per rellegir-lo.
Ahir va ser un dia històric pels catalans. Tenim la República Catalana que comença a caminar i dependrà dels catalans que es pugui anar fent gran. Dependrà del poble, de la majoria del poble català que diu que la vol, que la defensem. Perquè no serà fàcil. perquè ens esperen dies complicats. Però si hi ha una majoria de catalans que la volen i la volen construir amb ganes, la República Catalana serà una realitat i no només un somni impossible com escrivia en Carod-Rovira fa uns anys.

Era impossible, segur

Era impossible, segur, que Catalunya fos independent. Però no es pot mantenir l’aigua, per sempre, dins un cistell de vímet

Era impossible, segur, que la legió estrangera francesa i les forces aerotransportades fossin derrotades i humiliades d’una manera sorprenent, inqüestionable, per unes tropes guerrilleres comandades per un revolucionari com Vo Nguyen Giap, amb el suport de la població, a Dien Bien Phu, el 1954. Era impossible, segur, que l’imperi francès, estès pels cinc continents, comencés a desmembrar-se. Era impossible, segur, que Algèria, part integrant i irrenunciable de la nació francesa, aconseguís la independència, el 1962, després d’una guerra terrible. Era impossible, segur, que el Vietnam que s’havia imposat a França fes el mateix amb l’exèrcit més poderós del món, el nord-americà, unifiqués el país i en proclamés la independència. Era impossible, segur, que les fronteres europees establertes a la conferència de Ialta, després de la Segona Guerra Mundial, fossin modificades i els països comunistes deixessin de ser-ho, començant per Rússia. Era impossible, segur, que el mur de Berlín s’enderroqués, enmig d’un entusiasme popular a banda i banda. Era impossible, segur, que l’Alemanya de l’Est passés a formar part de la UE, directament, sense cap requisit, en un procés mai no previst per ningú. Era impossible, segur, que la potentíssima URSS esclatés pels aires i caigués com una teringa de fitxes de dòmino. Era impossible, segur, que Estònia, Letònia i Lituània es convertissin en estats independents. I que Iugoslàvia desaparegués del mapa dels estats vius per donar pas a diferents estats nacionals. Era impossible, segur, que Macedònia fos independent, i que ho fossin Kosovo i Montenegro.

Era impossible, segur, que Mandela fos alliberat a la pàtria de l’apartheid, després de dècades de presó, i que n’esdevingués president. Era impossible, segur, que el país del Kukuxklan tingués un president negre, com Obama. Era impossible, segur, que en una societat tradicionalment amb tants prejudicis homòfobs com Espanya, els matrimonis entre parelles del mateix sexe fossin legals i assumits amb normalitat. Era impossible, segur, que el rei d’Espanya i la seva família, objecte de vassallatge acrític, sobreprotecció legal i impunitat mediàtica, acabessin amb la pèrdua de simpatia popular i suport social i fossin, en canvi, víctimes de befa descarnada, crítica desacomplexada i ridiculització permanent. Era impossible, segur, que a Roma hi hagués un papa no europeu i no carca, sinó senzill i humà, que, a més, no visqués al Vaticà, sinó en una residència a Roma. Era impossible, segur, que certes capçaleres passessin a tenir, també, una edició en llengua catalana del diari. Era impossible, segur, que els hereus ideològics del franquisme, farcits de corrupció pertot arreu, fossin el primer partit a Espanya, a les Balears i al País Valencià.

Era impossible, segur, que l’home arribés a la lluna i en tornés sa i estalvi. Era impossible, segur, poder parlar per un telèfon que no fos fix, enviar-hi missatges de text i fer-hi videoconferències i, tot plegat, de franc. Era impossible, segur, veure un escrit en una llengua i, a l’instant, obtenir-ne la traducció automàtica a una altra, de casa estant, asseguts davant la pantalla de l’ordinador. Era impossible, segur, de doblar l’esperança de vida a la majoria de països, en menys d’un segle. Era impossible, segur, que malalties i problemes de salut que apareixien com a insalvables avui siguin guaribles i controlables. Era impossible, segur, que els atletes, any rere any, anessin batent tota mena de rècords fins a límits que semblaven inabastables per l’espècie humana. Era impossible, segur, que el PSC, un dels dos pilars del sistema de partits, s’anés esfilagarsant tant com ara. Era impossible, segur, que Catalunya fos independent. Però no es pot mantenir l’aigua, per sempre, dins un cistell de vímet.

Publicat dins de Sin categoría | Etiquetat com a