Calia la Guàrdia Civil al Prat?

Tots hem vist -i alguns han sofert- el caos que s’ha originat a l’aeroport del Prat aquests dies per la vaga d’uns treballadors de l’empresa Eulen, encarregada dels controls de seguretat. Tots hem vist també com la situació s’ha arreglat en un moment posant en els controls uns quants Guàrdia Civils.
No dic pas que la realitat no sigui generalment molt complexa i que sovint tendim a simplificar molt les coses. Aquí hi ha una colla de punts que entren en joc: el dret de vaga d’uns treballadors; el sistema de gestió dels aeroports que fa Aena, organisme depenent de l’estat; el paper dels sindicats; el paper que ha jugat el govern de Rajoy; el sentit que li donem a allò que anomenem «servei públic»; el qüestionament que podríem fer del paper de la Guàrdia Civil en un territori que té policia pròpia, etc., etc.
El cas és que el desgavell que hi ha hagut a l’aeroport aquests dies i la vergonya que ha suposat tot plegat, fan pensar que ja seria hora de què es prenguessin les mesures necessàries perquè aquestes coses no passessin. Una vaga mai no pot perjudicar d’una manera tan salvatge milers i milers de persones. Així com el dret de vaga dels funcionaris està limitat per la Constitució mateixa i diu que els jutges, els fiscals i els magistrats no poden fer vaga; que tampoc la poden fer els militars i els cossos i les forces de seguretat de l’Estat i que la resta de funcionaris estan obligats a complir els serveis mínims, de la mateixa manera s’haurien de decretar serveis mínims en al mateix moment que comenci una vaga que afecti directament a una gran part de la població. Per tant, no calia portar la Guàrdia Civil i simplement decretar uns serveis mínims i fer-los complir. Res més.
Qui els ha de decretar? Qui se n’ha de cuidar de què s’acompleixin? Els governs, per descomptat. I en el cas de l’aeroport de Barcelona, la responsabilitat és únicament i exclusiva del govern de Madrid. Per tant, tot el caos que s’ha creat -i s’ha permès de forma deliberada al Prat- és exclusiva responsabilitat de Madrid, que ha demostrat un cop més la inutilitat, falta de confiança i la mala fe que demostren sempre que toca gestionar coses que fan referència a Catalunya. Tothom sap que l’aeroport de Barcelona dóna grans beneficis i que se n’aprofiten els altres aeroports de la resta de l’estat. Com passa amb el corredor del Mediterrani, amb els trens de rodalies, amb els ports, amb la majoria d’infraestructures i amb tantes i tantes coses, fan allò del «perro del hortelano: que no come ni deja comer al amo».
A les moltes raons que tenim els catalans per voler ser independents hi podem afegir aquesta: la total mala fe constant que demostren els governs de Madrid envers Catalunya i el constant afany de recentralització que demostren. Es veu que nosaltres no devem ser capaços de fer bé les coses…
I qui no ho vegi és perquè és cec o no ho vol veure.
Publicat dins de Sin categoría, Societat | Etiquetat com a

Ens falten uns quants Xirinacs

A Xirinacs se l’ha titllat de tot, molts se l’han volgut apropiar i portar-lo al seu terreny. Se l’ha volgut classificar, però Xirinacs fou un home inclassificable, únic. D’aquells que no caben en cap calaix.

Acabo de llegir a VilaWeb un article que val la pena. Si, voleu, us estalvio anar-hi i us el reprodueixo aquí. Si el llegim amb atenció podrem comprendre com en aquests moments en farien molta falta uns quants Xirinacs.

———————————————————————————————————————————

Avui fa deu anys de l’Acte de Sobirania de Lluís Maria Xirinacs

L’11 d’agost de 2007 es va trobar al paratge de Can Pegot, a Ogassa, el cos sense vida de l’activista i polític antifranquista, filòsof i independentista.

Tal dia com avui de fa deu anys, Lluís Maria Xirinacs va fer el seu darrer ‘acte de sobirania’. Tenia setanta-cinc anys i havia decidit passar els seus últims dies en solitud, tal com deia la nota que duia a la butxaca quan, l’11 d’agost de 2007, van trobar el seu cos sense vida al paratge de Can Pegot, a Ogassa, sota la muntanya de Sant Amanç. Referent de la lluita antifranquista i independentista, va ser un precursor de la desobediència civil al nostre país.

En un calaix del seu despatx de la Fundació Randa, va deixar escrit que volia acabar els seus dies ‘en la soledat i el silenci’. Ara bé, lluitador incansable, també va deixar-hi un últim testament polític, l’Acte de sobirania:

He viscut esclau setanta-cinc anys
en uns Països Catalans
ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)
des de fa segles.
He viscut lluitant contra aquesta esclavitud
tots els anys de la meva vida adulta.
Una nació esclava, com un individu esclau,
és una vergonya de la humanitat i de l’univers.
Però una nació mai no serà lliure
si els seus fills no volen arriscar
llur vida en el seu alliberament i defensa.
Amics, accepteu-me
aquest final absolut victoriós
de la meva contesa,
per contrapuntar la covardia
dels nostres líders, massificadors del poble.
Avui la meva nació
esdevé sobirana absoluta en mi.
Ells han perdut un esclau.
Ella és una mica més lliure,
perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs
6 d’agost del 2007’

La mort de Xirinacs va causar una gran commoció, sobretot per la determinació expressada fins al darrer moment. Segons els seus companys de la Fundació Randa, més que un suïcidi, Xirinacs es va deixar morir quan ja es trobava molt feble.

Del seminari a l’Assemblea de Catalunya
Lluís Maria Xirinacs va néixer a Barcelona el 1932, i a vint-i-dos anys va fer-se sacerdot. Quan en tenia trenta-quatre, va rebutjar els diners que l’estat donava a l’Església i va portar començar una vaga de fam contra la vinculació entre l’Església i l’estat.

L’11 de març de 1966, va participar en la tancada dels caputxins de Sarrià, ‘La caputxinada’, i en la posterior fundació del Sindicat Democràtic d’Estudiants. Per aquests fets, el bisbe el va expulsar definitivament de la diòcesi de Solsona i, de fet, va esdevenir el primer capellà a rebutjar la paga de l’estat.

Entre els anys seixanta i setanta, va fer cinc vagues de fam més, va ser un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya i el règim franquista el va empresonar dues vegades (1972 i 1974-75). Seguidor de les tesis de Ghandi i de la lluita des de la no-violència, va romandre a peu dret davant la porta de la presó Model de Barcelona dotze hores cada dia durant un any i nou mesos, fins que no es va aprovar la llei de l’amnistia.

El senat i el no a la constitució 
El 1977, amb les primeres eleccions democràtiques espanyoles, Xirinacs s’hi va presentar com a independent i, amb més de mig milió de vots, va arribar a ser senador per Barcelona. Explicava, però, que no tenia cap intenció d’esdevenir un ‘professional de la política’. Va participar activament en el debat constituent mitjançant esmenes i, més endavant, també en el debat estatutari. Conscient, però, de les limitacions del text, es va posicionar a favor del no en el referèndum sobre la constitució espanyola.

El retorn al carrer
El 1980 va abandonar la política activa, tot i que no va deixar la lluita, i va començar a estudiar un nou model social i polític des del Centre d’Estudis Joan Bardina, juntament amb Agustí Chalaux. Sí que va deixar el sacerdoci, l’any 1990. El 2000 va tornar a protestar de manera activa per la independència.

Sempre va advocar per la independència dels Països Catalans, i l’any 2000 va fer una vaga de fam a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per a defensar-la. Xirinacs va ser condemnat el 2004 per l’Audiència Nacional espanyola per un delicte d’enaltiment del terrorisme perquè l’Onze de Setembre del 2002, en un discurs al Fossar de les Moreres, es va declarar ‘amic d’ETA’, amb la intenció de posar en relleu que, d’acord amb els principis no violents que havia defensat tota la seva vida, no totes les violències eren iguals.

El 2005, va ser detingut quan va acudir a renovar-se el carnet d’identitat i el van empresonar. De primer, a la Model, unida per sempre a la seva figura com a captaire de la pau en l’època de la lluita per l’amnistia dels presos franquistes; i després, a Can Brians. Una ràpida i intensa mobilització ciutadana, amb la intervenció també de diversos partits polítics, va fer que hi passés tot just unes hores, a presó.

Durant els seus últims anys, Lluís Maria Xirinacs va continuar treballant des d’iniciatives com la Fundació Randa, sorgida de la fusió entre la Fundació Tercera Via i l’Escola d’Estudis Polítics Randa, o l’Arbre d’Assemblees del Poble. Entre altres coses, feia cursos per a donar a conèixer Globàlium, un sistema filosòfic i de pensament ideat per ell mateix.

Podeu veure a YouTube, si voleu, el documental Xirinacs, a contracorrentclicant damunt l’enllaç.

Publicat dins de Lluís M. Xirinacs, Sin categoría | Etiquetat com a

LA VIDA ÉS UNA TÓMBOLA?

Quan encara era ben joveneta, la cantant Marisol tenia una cançó que deia que la vida era una tómbola. No sé si tenia raó o no, però sovint ho sembla. A alguns els toca premi jugant una sola vegada i a altres no els toca mai res, tot i jugar diàriament. Una tómbola, una loteria, la sort, el destí, la casualitat… o diguem-ho com vulguem.

Fa ja una colla d’anys -al començament del meu blog- vaig escriure un apunt que es titulava CAUSALITAT O CASUALITAT on recollia opinions contràries a la creença -més habitual del que pugui semblar- de què realment la vida es mou per casualitats. Alguns diuen que de casualitatsres de res i que el realment es dóna són causalitats, o sigui que les coses normalment passen per alguna causa o per un conjunt de causes, a voltes evidents i lògiques i altres potser no tant si les observem només a corre-cuita i no mirem d’analitzar-les una mica en profunditat .

Sigui com sigui -i és allà on vull anar ara-, el cas és que avui ens hem trobat dues persones després de 42 anys de no veure’ns. Exactament des de l’any 1975. Jo ara tinc 69 anys i ell en té 58. Llavors tots dos érem força més joves i vam conviure durant un any en un mateix centre escolar, ell com alumne i jo com a professor. Hem fet petar la xerrada durant una estona, hem recordat amb dissimulada nostàlgia vells temps, algunes persones amb les quals vam conviure, hem pouat records que a mi m’ha fet l’afecte que eren més bons que no pas dolents, i hem convingut que ara no passarem tant de temps sense veure’ns. No cal dir que la meva proverbial mala memòria m’ha jugat més d’una mala passada durant la conversa i que ha estat ell qui m’anava donant detalls precisos dels esdeveniments. Com a excusa li he dit que jo era molt més vell que no pas ell… M’ha fet gràcia, per exemple, com recordava amb total precisió que em venia a veure quan jo jugava a futbol i corria la banda dreta amb el C. de F. Solsona; em recordava amb tot detall el color blau de la camiseta amb l’escapulari blanc (que era l’equipació del club) i fins i tot em deia que recordava perfectament com jo portava a l’esquena el número 13…

Casualitat de la trobada? Podríem dir que sí i que no. I miraré d’explicar-ho. Per una banda cal dir que tots dos som del mateix poble i que la trobada ha estat aquí al poble, tot i que jo fa ja un any que hi he tornat a viure i encara no ens havíem vist. Per tant, no tot és casualitat sinó que hi ha una causa ben evident: que és molt més fàcil trobar-se en un poble petit com Castellnou que no pas en un altre lloc qualsevol. I més si fem notar que jo he viscut en molts altres indrets, alguns d’ells ben allunyats d’aquí i, per tant, era força més difícil poder-se trobar. Però, per altra banda, podríem dir que ha estat una casualitat trobar-nos justament en el moment en què jo anava a llençar les escombraries al contenidor i ell parava el cotxe per anar a fer una feina. Cal dir que la feina, era ben a prop de casa meva i, per tant, podem apuntar una causa més a la llista i no deixar-ho tot a la pura xiripa, com diem per aquestes contrades.

Podríem, doncs, tornar a encetar l’eterna qüestió de si la vida és una tómbola o què és exactament. I probablement no arribaríem a cap conclusió, trobaríem opinions i arguments de tot tipus que apuntalarien les opinions d’una banda i de l’altra i cadascú veurà les coses segons la seva psicologia, creences o manera de pensar. Per tant, us convido a tornar a llegir l’apunt que vaig escriure 7 anys enrere i que es titula «CAUSALITAT O CASUALITAT» i que cadascú en tregui les seves pròpies conseqüències.

Publicat dins de Psicologia, Sin categoría | Etiquetat com a

Jordi Pujol: MEMÒRIES (1930-1980)

memories-jordi-pujol_historia-duna-conviccioAcabo de llegir la primera part de les memòries del President Pujol escrites pel periodista Manuel Cuyàs i publicades el 2007 (Memòries 1930-1980). Em direu que, com sempre, vaig una mica tard. Segur que sí. Però hi ha coses, hi ha llibres, hi ha personatges, hi ha temes que no caduquen mai i són intemporals. Ara que tot porta data de caducitat i ens recomanen que ens hi hem de fixar molt si no volem morir enverinats, sempre és profitós -i molt- retornar a temes antics i passats de moda (per alguns).

Ja sabem que unes memòries sempre han d’anar acompanyades de molts interrogants. Els personatges que les escriuen expliquen exactament el que són i no deformen la narració? Estic segur que a qualsevol llibre de memòries se li podria retreure un pilot de coses i d’inexactituds. És segur que ningú explica exactament el que va passar. Tots ho expliquen des de la seva visió personal, des de la cara del prisma totalment i necessàriament parcial com sempre acostuma a passar.

Tenia ganes de llegir aquest primer llibre de les memòries del President Pujol perquè és un període que jo no vaig poder viure totalment en primera persona des de dins. El primer període perquè jo encara no havia nascut o era molt jove. I el darrer període el vaig viure des de l’Uruguai i, tot i que feia esforços d’estar al dia d’allò què passava a Catalunya, era difícil en aquells temps estar-ne al corrent i al dia. Ara, amb internet, seria tot molt diferent.

Una conclusió de la lectura d’aquesta primera part de les memòries? Que ja estaria satisfet de què la majoria de nosaltres haguéssim fet per Catalunya una mil·lèsima part del que va fer ell. Sempre ha estat de moda fer llenya de l’arbre caigut i en el cas del President Pujol, no ha estat diferent. Què ens ha decebut en un munt de coses? És clar. En tenim motius d’estar decebuts? És clar que tenim motius d’estar decebuts d’algunes coses del seu comportament. Qui, però, no ha d’estar decebut de moltes coses del seu comportament i qui no ha tingut més d’un cop vergonya aliena de comportaments d’alguna gent que haurien de ser exemples públics? Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra…

Per acabar, només diré que ha estat prou alliçonador llegir el llibre i que -com explicava Manuel Cuyàs quan va parlar amb ell per primera vegada sobre la famosa confessió de l’ex-president de la Generalitat el 25 de juliol del 2014, podria estar totalment d’acord amb la frase que Pujol li va dir: ‘Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa’.

No crec que ningú pugui negar que Pujol ha estat molt llest i ha donat molts tombs a quasi tots els seus adversaris polítics en tots els seus anys de vida política. Si en féssim un capmàs em sembla que el resultat seria ben positiu. Però també és cert que ha espatllat molt les coses per «ser més burro del que tothom es pensa» en algunes coses i en alguns moments. Ell mateix ho reconeix i la història tampoc no ho deixarà passar.

Però, ara que l’arbre ja és a terra i ja tothom n’ha fet prou llenya, no acabo d’entendre perquè no afegeix un altre volum a les seves memòries i ens explica tota la merda que ell ha pogut veure de ben a prop en altres líders que no fan més que fer-se el pinxo i que, si els traguessin els draps bruts al sol, haurien de córrer a amagar-se…

Publicat dins de Sin categoría, Jordi Pujol | Etiquetat com a , ,

GLOBALITZACIÓ O LOCALISME

El món canvia, la vida canvia. Els grans pensem que els temps d’abans eren millors i els joves pensen el contrari. Probablement no és ni una cosa ni l’altra. El temps d’abans era previsible, la vida era molt pautada, ordenada, menys mòbil, els canvis es produïen lentament, tot era més estable i segurament més previsible; la societat potser era menys lliure. El temps d’abans al qual em refereixo -no pas 1000 anys enrere-, és el temps de quan jo era nen. Era un temps en què la societat, a través dels costums i de les tradicions, assenyalava camins. També marcava molts més límits d’allò què es podia fer o no: com vestir-se, com presentar-se en públic, quines paraules es podien dir en veu alta i quines només eren pròpies de l’àmbit domèstic o d’amistats; en fi, hi havia un mapa i uns codis d’aquelles coses que l’individu podia permetre’s a si mateix i les que no, senzillament perquè això no es feia o no estava bé i punt.
El món ha canviat: tots ens n’adonem. Hi ha llaços i arrels que es van perdre i llibertats que es van guanyar. Però en aquest terreny tan ampli de la llibertat, l’home encara no sap com gestionar-se: sobreviu però està desorientat, té dificultat per trobar un rumb. La llibertat sense límits, la llibertat com usdefruit i no com a tasca, és un descampat sense roderes marcades i sense una geografia de referència.
Les arrels que alguns individus han abandonat són de naturalesa física, social i espiritual. Han trencat vincles amb el diví (les religions, les Esglésies, el sagrat), amb la terra (el poble, el paisatge on un ha gatejat i jugat), el proïsme (família, companys d’escola) i les coses (mil coses menudes); l’home presumptament alliberat s’enfronta massa sovint amb el corc d’una solitud, un sense sentit global i una buidor infinita difícils d’explicar, però ben reals per altra banda.
Una societat, perquè tingui una mínima consistència, ha de ser terreny on els individus puguin enfonsar arrels, plantar afectes, entrellaçar records, aprendre una llengua a través de les cançons de bressol, visitar tombes venerables i generar fills. Ser català, per exemple, és poder-se’n sentir i voler ser-ho, fins i tot si s’ha arribat de països llunyans i d’una cultura diversa. És poder tenir els elements necessaris per a poder conrear un arrelament.
Simone Weil va escriure un llibre magnífic titulat ECHAR RAÍCES -editat per Trotta Editorial- on diu que “l’arrelament és, pot ser, la necessitat més important i més desconeguda de l’ànima humana. És una de les més difícils de definir. Un ésser humà té una arrel a través de la seva participació real, activa i natural en l’existència d’una col·lectivitat que conserva vius certs tresors del passat i certs pressentiments de l’avenir. Participació natural, és a dir, aportada automàticament pel lloc, el naixement, la professió, el contorn. Té necessitat de rebre la quasi totalitat de la seva vida moral, intel·lectual, espiritual per mitjà dels ambients dels quals naturalment forma part”.
No ens desenvolupem en el buit. Som -i volem seguir sent- catalans oberts al món però som d’aquí. Respectem totes les Pàtries però nosaltres tenim la nostra i volem que sigui respectada. Ser català requereix voler ser-ho, voluntat de ser-ho i de seguir sent-ho. No cal haver-hi nascut. Només cal voler-ne ser. Requereix també un continu però pudorós preguntar-se a si mateix: què és ser català? Potser l’important no sigui arribar a una resposta, sinó el fet d’anar-s’ho preguntant, anar mastegant, rumiant i conreant afectuosament i amb paciència la pregunta.
Diuen que una vegada hi havia tres cecs que estaven davant d’un elefant.
Un d’ells li va palpar la cua i va dir:
– És una corda.
Un altre cec va acariciar una pota de l’elefant i va opinar:
– És una columna.
I el tercer cec va recolzar la mà en el cos de l’elefant i va dir:
– És una paret.
La nostra visió del món acostuma a ser sempre molt parcial, molt localista i molt deformada. A vegades molt curta de vista, per culpa de la nostra educació, de les nostres manies, dels nostres costums, de la nostra deformació professional, de les nostres creences, etc. Som tan parcials que som incapaços de veure la globalitat. El món actual fa que això canviï, gràcies a la globalització, a internet, gràcies al fet que el món es fa cada dia més petit perquè de seguida ho sabem tot i ho sabem immediatament. No sé si per sort o per desgràcia. Però les coses són així i ho seran encara cada dia més.
Serà una sort si sabem tenir més perspectiva de les coses, del món global, dels problemes mundials, si sabem buscar solucions comunes, solucions globals.
I serà una desgràcia per a nosaltres si no tenim en compte els valors concrets, si menyspreem els costums propis, la nostra llengua, el nostre petit país, el gust d’allò que és propi.
Un arbre sense arrels no pot viure, però un arbre sense rames que mirin al cel i que mirin més enllà, tampoc viu…
Publicat dins de Societat | Etiquetat com a

FALTEN 2 MESOS

Avui és 1 d’agost. Falten dos mesos justos per al referèndum de l’1 d’octubre. M’ha semblat oportú reiniciar avui el blog, que ha estat en silenci durant una colla de dies. Durant aquest temps de «parada i fonda» han passat moltes coses. De fet, sempre passen moltes coses al món -de tota mena-, tot i que no sempre els donem la importància que en realitat tenen o bé no ens hi fixem prou, perquè algunes ens queden molt lluny físicament o emocionalment.
Sí que vivim ben intensament, però, aquí al nostre país l’ambient polític, que s’ha convertit en un no-parar, en un torcebraç continu, en una prova de força, en un estira-i-arronsa entre el Govern de Catalunya i el de Madrid. I això anirà en augment durant aquests dos mesos que queden. La temperatura pujarà en tots sentits i segur que més d’un en sortirà escaldat. Però és el que toca, un cop arribats en aquest punt, i és el que correspon fer després de veure que no tenim altres sortides dignes. Ja ha passat el temps de discutir si Catalunya té dret o no a l’autodeterminació i, per tant, a constituir-se en estat. S’ha discutit llargament, i hem vist que hi ha opinions de tots colors provinents de professors de Dret Constitucional de prou prestigi. Com que ni ells es posen d’acord -ni potser s’hi posaran mai-, ha arribat l’hora de passar a l’acció i fer els darrers quilòmetres de la cursa que fa temps que vam començar. Ara som ja a tocar de la meta i cal que tots els que estem convençuts de què Catalunya pot acollir-se al dret a l’autodeterminació -aquest dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en el dret internacional a partir de la Carta de les Nacions Unides del 1946 i reconegut, novament, el 1976-, acabem de fer l’esforç final.
Per la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, la qüestió és ben clara, segons recullen en una anàlisi jurídica del gener del 2013: “És un dret inalienable de Catalunya, com a comunitat nacional, poder decidir sobre el seu futur, ja sigui dintre de l’Estat on està integrat o separant-se’n per constituir un nou estat sobirà, segons ho decideixi la voluntat majoritària, democràticament i pacíficament expressada, dels seus ciutadans.”
 
Per tant, avui reprenem aquest blog, ben reposats després de tants dies de panxa enlaire i de tanta ociositat que, com s’acostuma a dir, és la mare de tots els vicis. I ja som a una edat que, si cal que en conservem algun vici, haurem de procurar que sigui del bons, com és el de llegir i escriure.
Bon estiu i guardeu-vos de la calor.
Publicat dins de Catalunya, Política | Etiquetat com a ,

Parada i fonda

19800857_10211813840013640_5267004571578414428_o
L’expressió «Parada i fonda» es fa servir des de molt antic. Una expressió derivada de la forma de viatjar d’altres temps, uns temps en què les coses es feien necessàriament de forma més lenta perquè els mitjans de locomoció eren uns altres i la forma de mesurar el temps també era diferent.
No fa pas massa anys que per fer qualsevol trajecte una mica llarg s’havia de fer una parada al camí per menjar, descansar i, a vegades, per dormir. Actualment una bona colla de viatges es fan en un sol dia i a unes velocitats increïbles; es marxa de casa de bon matí i es torna al vespre per dormir a casa després d’haver fet un munt de quilòmetres.
Aquest blog farà «parada i fonda» durant una temporada. Durant els 9 anys que fa que l’escric, mai havia fet una parada llarga. Ara necessito parar una temporada. No sé fins quan. El temps ho dirà.
Que passeu un bon estiu!
Publicat dins de Blogs, Sin categoría | Etiquetat com a