LA INDIGNITAT DE MOLTS

Classificat com a Educació,Mentides,Valors Edita això

Em sembla que era l’any passat que vaig llegir un text que em va agradar i que vaig guardar. Si mal no recordo, era una carta al director del diari ARA. Era un text d’en JAUME FARRÉS,un professor jubilat d’ OLESA DE MONTSERRAT. Deia així:

L’essència de l’educació és la dignitat. A la Passió d’Olesa, referint-se als fariseus,saduceus i doctors de la llei, entre d’altres, Jesús diu: “Ai de vosaltres, malvats, que sou com les sepultures: pel defora emblanquinats i per dintre podridures! […] Si sembreu l’odi i el fàstic per allà on aneu passant, com escapareu del càstig de Déu, que us està mirant? Serpents, raça d’escurçons, perquè sou gent corrompuda, veuran les generacions la vostra raça perduda…”

I és que la història està farcida de personatges que sembren l’odi i el fàstic. Oi, Sr. Albert Rivera? Això l’hi diu un professor jubilat que, a més d’ensenyar matemàtiques, ha procurat inculcar valors (honestedat, responsabilitat,respecte, tolerància, capacitat de diàleg, empatia, sentit de la justícia, capacitat d’esforç i sacrifici, honradesa, solidaritat…) per tal que els alumnes tinguessin l’oportunitat de pensar en llibertat i, d’aquesta manera, al marge dels seus coneixements acadèmics, esdevinguessin persones dignes. Al cap i a la fi, aquesta és l’essència de l’educació. El missatge d’adoctrinament que vostè intenta inocular, perversament, no hi té res a veure.

JAUME FARRÉS (OLESA DE MONTSERRAT)

El text l’he recuperat avui, quan he llegit que, per fi, el jutjat que investigava el cas ha decidit arxivar les causes contra els professors de l’Institut El Palau, de Sant Andreu de la Barca. Encara que el mal ja estigui fet i sigui impossible sostreure tot el sofriment que han hagut de passar aquests docents, almenys s’ha demostrat que tot era fals i que hi hauria d’haver alguna manera  de castigar tota la indignitat i les mentides de tots els mitjans de comunicació i partits polítics unionistes que van perseguir de manera despietada aquestes persones que possiblement no feien res més que complir la seva obligació i fer la seva feina com millor sabien. No cal dir que molt millor que tota aquesta púrria que es va inventar tota aquesta gran mentida.

Malauradament, aquest tipus de feina bruta la saben fer molt bé alguns partits i mitjans que ara callaran i faran veure que no ha passat res. I malauradament, també, hi podríem afegir a la llista d’escampadors professionals de merda a una bona colla de variats testimonis que vam poder escoltar al judici del procés. Testimonis a qui uns jutges totalment parcials van deixar mentir descaradament en no deixar veure -i així poder confrontar objectivament- tot el munt de vídeos amb el que ells testificaven. Aquests mateixos jutges no van permetre a molts altres testimonis poder parlar i expressar-se tal com haurien volgut i com les defenses demanaven.

De tot plegat només se’n pot treure una conclusió: aquest judici ha estat una farsa i la sentència que se n’espera serà una indecència digna d’un país molt poc democràtic. I tan de bo m’equivoqui…

Anuncis

ATMOSFERA IRRESPIRABLE

L’aire s’ha tornat irrespirable

en aquesta terra que crema per dins i per fora.

Cremen els boscos. I amb ells

es cremen les llibertats,

massa esperances

i tantes i tantes il·lusions compartides.

Veiem com s’estan encadenant

les paraules i els pensaments,

les llibertats i els anhels

i com s’estan engarjolant persones íntegres

i somnis que es començaven a fer realitat.

Cada dia ens toca respirar aire irrespirable,

ens hem d’empassar mentides podrides

i hem d’escoltar veredictes de negres togues

repetint sempre les mateixes podrides falsedats.

Entretant, alguns han hagut de baixar foscos esglaons

cap a obscures cel·les carceràries;

Entretant, alguns han de beure l’agre licor de exili;

i a tots ens toca mastegar la ració diària de mentides

mentre se’ns crema aquesta terra per dins i per fora.

Ens crema l’ànima tanta mentida,

tanta falsedat i tanta porqueria televisada i escrita.

Vivim dins d’una bassa d’aigües corruptes

i enyorem l’aire una mica més pur,

les esperances i lluites d’altres temps passats.

Ens toca viure en una terra cremada

on tot se’ns torna fosc i sense esperança,

on els que haurien d’agermanar-se per fer el mateix camí

es barallen per un trist plat de llenties.

Encara haurem de seguir aixafant terra cremada

i els peus se’ns seguiran embrutant una vegada més

d’aquesta pols negra i ofendosa que ho impregna tot

mentre anem fent camí.

Encara ens haurem d’empassar a glopades infinites

aquest aire enrarit que ens paralitza els pulmons,

que ens tempta a parar de caminar

i ens paralitza les cames i el cor.

Però cal seguir, amics, cal persistir

tot i aquest aire irrespirable.

DE LA PRESÓ SE’N SURT, DEL FONS DEL MAR NO

El fundador d’Open Arms, Òscar Camps, es va dirigir el dissabte passat a l’illa italiana de Sicília per embarcar a l’Open Arms‘. Vol assumir tota la responsabilitat per tal de protegir al capità en el cas que passi el que va passat a Itàlia amb la capitana del “Sea Watch”, que la van detenir per desembarcar emigrants recollits a alta mar. Camps no té por de les amenaces de Salvini i ha dit una frase molt valenta:“De la presó se’n surt, del fons del mar no”. Diu que la frase li va dir la seva mare i ell se l’ha feta seva i se l’ha cregut. A vegades cal prendre decisions valentes a la vida, decisions que els complicaran la vida i que els poden dur a la presó. Decisions que, malauradament, no tots som capaços de prendre i que jo admiro molt i aplaudeixo.

Camps explica que després de sis mesos bloquejats per la prohibició de sortir a aigües internacionals per a operacions de rescat, no pot quedar-se més temps parat davant el que està succeint a la Mediterrània Central. “No pot ser. No em puc quedar parat. Ho sento en l’ànima. Sóc pare de família. Sóc el director d’una organització humanitària que protegeix la vida humana al mar. Tinc uns principis i en aquest moment preferiria estar en la posició de la capitana de l’ ‘Sea Watch’. El fundador d’Open Arms assenyala que “obeir no porta a res més que a la mort de persones”. Però també carrega contra “la complicitat passiva dels presidents dels 28 governs de la Unió Europea perquè no han deixat una altra alternativa”.

Després de llegir aquestes paraules només puc dir el que deia Santiago Agrelo, un dels pocs bisbes valents que hi havia a Espanya (ja no hi és perquè s’acaba de jubilar): “Voldria ser cadascun dels emigrants que heu rescatat, el pare i la mare de cada un d’ells, per si em fos possible resumir amb la paraula “gràcies” els sentiments de tots, l’abraçada que tots us donaríem”.

Fa massa temps que els polítics s’han apoderat dels drets humans, com si els parlaments fossin la font de la qual aquests drets procedeixen. Hem arribat al divorci entre política i drets fonamentals de les persones, entre política i justícia, entre política i consciència. I el pitjor és que una bona majoria d’aquests polítics es declaren cristians; llavors al crim s’afegeix l’escàndol, que no només arrabassa la vida dels pobres sinó que també arrabassa també la fe de molts cristians senzills i que no entenen res del que fan els que haurien de ser els seus representants i que no són res més que representants dels poders econòmics i dels interessos d’uns quants.

M’uneixo al lament del bisbe Agrelo i a la vergonya que sent amb les informacions i comentaris que va donar la COPE arrel d’una entrevista al ministre Marlaska. Vergonya per la informació de la ràdio que se suposa és de la Conferència Episcopal Espanyola i vergonya per la seva línia editorial que els bisbes espanyols no corregeixen tot i les crítiques que constantment se’ls fa. Vergonya per mantenir uns periodistes que no estan a l’alçada del que hauria de defensar una emissora de l’església. El ministre parlava d’unes màfies que no són res més que les seves filles; unes màfies que vostè, senyor ministre, manté i que no sé si també vostè se’n beneficia. Segurament que sí… No li puc demanar amor a la veritat ni compassió pels que moren. Només li demano una mica de vergonya i respecte per als que moren. I a la CEE ja no em queda res per demanar perquè he anat perdent la fe en aquesta CEE a mida que ella ha anat perdent la vergonya i el respecte pels drets humans. Perquè no sé si és directiva de la CEE que en els seus mitjans ni s’esmenti als emigrants que moren a la Mediterrània; o si és imposició dels periodistes que la CEE contracta i paga. El cas és que no en parlen. Els que s’ofeguen al Mediterrani no són membres de cap Govern, no són fills de Reis, ni de Presidents de Govern, ni de Ministres. Els que s’ofeguen no serveixen per a res més que per omplir telenotícies un parell de dies i com a carn de notícia i espectacle televisiu i radiofònic. Tenim els governs que ens mereixem, la premsa que ens mereixem, les cadenes que ens mereixem, la gàbia que ens mereixem. I els engalipadors de sempre continuaran exhibint el rosari a la mà i ofegant els fills de Déu en aigües deshumanitzades. I els hipòcrites de sempre continuaran exhibint una fe d’estampetes i banderes.

LA MORT D’UN GOS

Em sembla que alguna vegada ja he parlat de la meva gosseta Lluna i de les passejades que fèiem junts. Malauradament ja no ho podem fer perquè des de fa un parell d’anys que és cega degut a la diabetis. Per tant els passejos han de ser molt curts, tot i que seguim fent-los quasi a diari. Per controlar la seva diabetis l’he de punxar dues vegades al dia, just al moment que menja (matí i vespre). La qual cosa també vol dir que l’he de portar al veterinari més sovint del que tocaria per controlar-li la diabetis i també hi he d’anar a buscar la corresponent ampolleta d’insulina més o menys cada 10 dies.

Quan aquest matí anava a la veterinària, he trobat una nena que, amb la seva mare, hi portaven el seu gos que semblava que estava ja a les últimes. No sabien què li estava passant, però m’explicaven que ja feia dies que semblava que no estava bé, que havia deixat de menjar, que ja era força gran i que potser el seu cos havia dit prou i, per tant, li havia arribat l’hora. El portaven al veterinari entre plors de la nena i en un darrer intent de fer-lo viure.

L’episodi m’ha fet pensar una estona en com ens podem arribar a estimar els animals de companyia i com procurem cuidar-los, a vegades fins i tots fins a extrems una mica ridículs. Trobo que cuidar bé els animals és signe d’una societat avançada. Però també hauria de ser signe d’una societat madura i justa no cuidar més els animals que les persones. I aquí és on s’hauria de buscar un equilibri no sempre fàcil. Jo sóc partidari de que quan arriba aquell moment delicat i difícil d’elegir entre seguir mantenint una vida sense la dignitat necessària o deixar morir també amb la mateixa dignitat, cal ser valent i fer front a aquest moment tan delicat.

I això tant val pels animals com per les persones, tot i sabent que no és pas el mateix la vida i la mort d’un animal o la d’una persona. Però sí que hauríem de saber -i fer saber als nens ja de ben petits- que la vida es pot acabar per moltes causes, de maneres a vegades molt doloroses i que ningú s’escapa d’aquesta realitat. La mare d’aquesta nena em deia que ja l’havia anant preparant i que les converses li havien costat moltes llàgrimes. Però també em deia que semblava que ja ho havia assumit i que, tot i les llàgrimes, sentia que l’havia estimat molt i que potser sí que era el moment d’anar-se’n després d’una bona vida plena de carícies, de manyacs i d’amor. També em deia que li ensenyava el fet que plorar era bo i que era una forma de curar la nostra ànima. I trobo que és veritat perquè amb les llàgrimes afloren els sentiments més nobles d’una persona, ajuden a netejar el dolor i fer front a la crua realitat de la vida on no tot és felicitat i bons moments.

Trobo que les paraules d’aquesta mare han estat una bona lliçó tant per a la seva filla com per a mi.

DELICTE DE PERJURI

†

En aquests temps de tant moviment polític i judicial ens hem atipat d’escoltar juraments i promeses per activa i per passiva. Al Suprem, al Senat, al Congrés, als Parlaments de diverses Comunitats Autònomes, als Ajuntaments… Tothom s’ha esforçat en jurar i prometre per mil coses diferents. Només ens faltava escoltar l’antic jurament: “Por Dios, por la Patria, por el Rey y por mi honor”, o alguna cosa semblant com la que es feia -i potser encara es fa- quan es jura la bandera. Amb tot el munt de fórmules tan diverses que hem escoltat se’n podria fer un llibre.

Moltíssima gent ha jurat o promès. Però gairebé ningú ha fet notar que entre tants juraments també hi ha hagut molts evidents perjuris -sobre tot al Suprem- que s’han emès sense cap mena de rubor i davant dels quals el Jutge Marchena,-tan primmirat com ha estat amb alguns i tan màniga ampla amb altres-, no ha dit ni mu. Perquè no em direu que era prou evident que molts testomonis cometien un greu delicte de perjuri si comparàvem el què declaraven davant del tribunal amb les imatges que van tenir prou cura d’amagar, però que es van difondre i es podien veure arreu. Cal recordar que el perjuri és aquell delicte comès per qui dóna un fals testimoniatge en un procés i que també el comet el qui, sense mancar substancialment a la veritat, l’altera amb inexactituds o el qui presenta testimonis falsos. I davant d’això jo em pregunto: És encara necessari el jurament o la promesa?. Són necessaris tants juraments i tantes promeses quan sabem bé que molts se’ls saltaran tan aviat com puguin i sense que els passi res?.

Llegia aquests dies que la Asociación de Docentes de Secundaria de Montevideo (ADES) de l’Uruguai han fet un comunicat on es demanava que se suprimís el jurament de la bandera que han de fer els nois i noies el primer any que entren a l’institut en aquell país “por ser un acto “militar y fascista”. Per una llei de l’any 1940 tots els ciutadans naturals o legals de l’Uruguai han de fer el jurament de fidelitat a la Bandera Nacional en un acte públic i solemne. No cal dir que la declaració d’aquest sindicat ha alçat un bona polseguera, com l’aixecaria aquí si ens plantegéssim alguna cosa semblant. Potser sí que seria bo preguntar-nos si encara tenen sentit aquest tipus de juraments en ple segle XXI; si es pot obligar a menors a un jurament amb totes les conseqüències que comporta; si s’ha d’obligar encara als càrrecs polítics a fer una cosa semblant sense que un jurament sigui contrari a la pròpia consciència… En fi, podria ser un bon punt de partida per fer-nos un munt de preguntes.

Preguntes i qüestionaments que també es fan a ANDORRA de fa temps quan han de jurar per prendre possessió els càrrecs electes. Vegeu, si no, aquest enllaç del DIARI D’ANDORRA: Presa de jurament, on l’autor diu: Sostinc aquí que el fet d’obligar a aquest jurament/promesa com a condició d’accedir al càrrec no té lloc de ser en els nostres procediments de dret públic, puix és contrari al dret fonamental de la llibertat de consciència inscrit en la nostra Constitució en el seu vessant de no ser obligat a fer pública la pròpia confessió o aconfessionalitat. El fet de jurar implica la creença per se en Déu i la pràctica religiosa. Sense que calgui fer aquí la història del jurament, tan vell com les religions, es pot definir com el fet d’invocar Déu posant-lo com a testimoni que és veritat el que hom diu o que de veritat es complirà allò a què hom s’engatja. Acceptant una doble sanció: si hom falseja la veritat o incompleix l’engatjament, Déu, a qui s’ha pres com a testimoni, ho jutjarà i/o castigarà, i davant dels homes no solament quedarà deshonrat, sinó que fins fa poc se’l tenia per delinqüent i castigava penalment. Això és precisament el contingut del segon dels deu manaments de la Llei mosaica (Èxode 20,7; Deuteronomi 5,11), “no pronunciaràs el nom de Déu en va i no faràs fals testimoni car Déu no deixa impune qui ho fa”. Manament que segons l’Evangeli (Mateu 5, 33-37) Jesús evoca dient: “Sabeu encara el que es va dir als antics (llei mosaica), no perjuraràs i compliràs el jurament que has fet” (més avall em tornaré a referir a aquesta citació de Mateu). El jurament pressuposa doncs intrínsecament la fe en Déu i en el seu eventual càstig. El jurament en l’esfera política i civil és fruit de la cultura cristiana que paradoxalment contravé frontalment l’ensenyament de Jesucrist, expressat en aquell compendi de la doctrina evangèlica cristiana que és el Sermó de la muntanya que evocava suara: “Sabeu encara que es va dir als antics no perjuraràs i compliràs el jurament que has fet. Jo també us dic: res de jurar! En absolut! Ni pel cel, perquè és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell pels seus peus, ni per Jerusalem, perquè és la ciutat del gran Rei. No juris tampoc pel teu cap, perquè no pots tornar blanc o negre ni un sol cabell teu. Simplement digueu sí quan és sí i no quan és no. El que passa d’aquí ve del Maligne” (l’Evangeli condemna allò que l’església ha inspirat a la societat occidental…). Puix el jurament és intrínsecament religiós, d’ençà un temps hom s’ha adonat que demanar el jurament pressuposava que aquell que l’havia de fer era creient (en el nostre cas cristià practicant), per qual cosa es podia vulnerar la llibertat de consciència d’aquell a qui s’obligava jurar tot i que podia no ser creient. Per això es va imaginar l’alternativa de donar-li la possibilitat de prometre. Mentre l’incompliment de la promesa no comporta sanció de perjuri, sinó la de la pèrdua de l’honor, la sanció de l’incompliment del jurament és incórrer en un pecat contra Déu i fins i tot abans significava la comissió del delicte de perjuri. En realitat, però, avui en ambdós casos, a la pràctica, l’única sanció que pot rebre l’incomplidor és la que eventualment correspongui al tipus penal o administratiu de la infracció amb la qual ha trencat l’engatjament si n’hi ha de prevista en la llei. El fet d’obrir aquesta alternativa, jurament per als creients, promesa per als no creients o per als que no volen públicament mostrar-se com a tals, pot semblar un avenç en el sentit de preservar la llibertat de consciència. Però sota l’aparença d’un avenç i una preservació de la llibertat, en realitat vulnera la mateixa llibertat de consciència en el sentit que no solament hom ha de ser lliure de tenir una creença religiosa, filosòfica, etcètera, o no tenir-ne cap, sinó que no ha de ser obligat a manifestar explícitament o implícita tal o tal altra creença o absència de creença. Ningú no ha de ser posat públicament –ni privadament– en la situació d’haver de declarar si té una o altra creença, o cap, i si vol o no manifestar-la, si no té cap creença i la vol o no manifestar públicament. El simple fet de donar l’alternativa de jurar o de prometre i l’obligació d’haver de fer una o altra cosa, altrament no es pot accedir al càrrec, vulnera els dret fonamentals i en particular l’article 11 de la Constitució andorrana: “Ningú no pot ésser obligat a declarar o manifestar-se sobre la seva ideologia, religió o creences.”

NO HO TORNAREM A FER!

No, no ho tornarem a fer. No pas si ho fem com ho estem fent fins ara. Desunits. Enfrontats en allò més secundari i oblidant el que és fonamental. Sense perspectiva clara. Sense tenir ben present el que ha passat i sense una fita clara d’on volem anar. No ho farem, si seguim mirant egoísticament cadascú per casa seva. Per la seva butxaca. Per la seva poltrona. Sense un pla comú i consensuat en allò que és fonamental en aquests moments. No, així no ho tornarem a fer…

El president d’Òmnium Cultural, JORDI CUIXART, va deixar caure davant el tribunal del Suprem, amb una valentia infinita que l’honora, aquesta frase: HO TORNAREM A FER!. Recollia el sentiment clar de moltíssima gent que mentè els ànims per seguir endavant malgrat tot. El Jordi deia que no es penedia de res només començar el seu torn de paraula allà al Suprem. Deixava clar que per ell el més important era refermar-me en tots els exercicis de drets fonamentals”Se m’està jutjant per ser el 10è president d’Òmnium, se’ns jutja per manifestar-nos, per expressar-nos i per votar”, ha assegurat, “Doncs ho tornarem a fer com fins ara, pacíficament i amb tota la determinació”.

No ho tornarem a fer si equivoquem el camí. Si no anem junts. Si tenim massa pressa. Si no preparem bé les tàctiques i les estratègies per posicionar-nos davant d’uns poders d’un Estat molt més fort que nosaltres; que ens vol aniquilar, que vol arrabassar-nos coses que ja consideràvem adquirides per sempre. Amb un simple 155 s’ha tornat a fer amo absolut de la situació i ha demostrat que el Govern de la Generalitat és el que és. Poca cosa. Simbòlic. Sense poder real. Per a ells una autonomia més a qui lligaran les mans quan els convingui i a qui retiraran tot allò que els faci nosa.

Davant d’això només queda el recurs de la unitat. Saber que no ens cal anar a guerres que ja d’antuvi tenim perdudes. Allò que deia ERC de que separats seríem més ja hem vist que no només no és veritat sinó que hi estem perdent molt. Tots i a tot arreu. A la Generalitat. Als Ajuntaments. A les Diputacions. Arreu. El primer que cal fer és reconèixer-ho i buscar una estratègia comuna davant d’aquest trista i desesperant situació. Si no és d’aquesta manera, no no tornarem a fer. Cal un lideratge compartit, parlat, consensuat. Cal fer menys declaracions patriòtiques, però buides de contingut, i més accions efectives. Cal fer menys actes de protesta folklòrics i més actes efectius. Potser ha arribat l’hora de fer una desobediència civil. Davant lleis injustes i tribunals contaminats s’haurà de buscar altres fórmules més efectives. Sempre pacífiques, això sí. Això no ho podem abandonar mai si no volem perdre la raó que ens hem guanyat a pols. Caldrà una desobediència no violenta i unitat. Molta unitat. Només així HO TORNAREM A FER!

LA TRINCA ELS ANOMENAVA “FAIXISTES”

En el temps de La Trinca, com sabeu, era ben viva la censura. Per això s’havien d’espavilar per dir certes coses fent revolts i metàfores. Com que el feixisme encara cuejava i, per al·lusió, algú s´hi podia sentir identificat, van haver de fer una cançó amb el títol LA FAIXAon deia que La faixa està de rebaixa,no se’ls veu gaire optimistes aquells fabricants de faixes, altrament dits: faixistes”.

I la causa de tot plegat era perquè perdien pistonada pel fet que ens acostàvem a Europa. “Que tant acostar-se a Europa!, que tant canviar de “jaquetes”!. Si no vetllem pel negoci, anirem a fer punyetes. Doncs, fent números, he vist, que si segueix anant de baixa caldrà tornar a dir al país: O faixa… o caixa!”.

Però aquesta Europa no és el que tots pensàvem que seria i ara més aviat sembla que es vulgui tornar cau i refugi de feixistes. Sembla que tornen a guanyar terreny els fabricant de faixes. Perquè gent com aquests de Vox si no els considerem ultradreta feixista, què són? Són només populistes a la manera espanyola, com diu algú?. Em sembla que no hem de badar més, i encara menys si tenim en compte l’auge d’aquest tipus de forces a Europa, on veiem que l’ultradreta segueix gaudint de molt bona salut i posa en escac i mat l’antic projecte europeu. Aquests tipus de partits podem denominar-los com vulguem i,tot i que en realitat són força heterogenis, tenen una cosa en comú: són partits populistes, euroescèptics, racistes i d’extrema dreta. Segons un estudi que s’ha fet, actualment l’extrema dreta és present en 17 parlaments de la UE. En 7 països han entrat ja a l’executiu o li donen suport des de fora. En 2 governen en solitari… Tenim Hongria amb el primer ministre Viktor Orbán com a gran referent. A Polonia hi tenim el partit ultradretà Llei i Justícia que governa en solitari. Tenim Matteo Salvini a Itàlia. Tenimla líder Marine Le Pen del Front Nacional a França, un dels rostres més coneguts de l’ultradreta europea. A Àustria l’islamòfob i euroescèptic Partit de la Llibertat(FPÖ) també té molt èxit. A AlemanyaAlternativa per Alemanya(AfD). A Holanda el Partit de la Llibertat de l’islamòfob i euròfob Geert Wilders. A Grècia el partit neonazi i molt violent Alba DauradaI aquí tenim a VOX que va obrint forat poc a poc i al que els partits tradicionals li fan reverències i els deixem ser acusació particular en judicis. I potser encara ens en deixem algun…

Ja els tenim aquí. És el feixisme sense complexos i a pit descobert. I alerta, que no són només aquells vells nostàlgics que no han deixat mai d’aixecar el braç amb la salutació feixista i de besar la “rojigualda”. No, no són ells sols. Molts -cada cop més- són joves. És una nova generació de feixistes que no van conèixer directament aquell passat però en senten nostàlgia perquè volen un tipus de societat sense emigrants, sense maricons, sense dones emancipades; diuen que volen més ordre i llei (i no cal dir que volen rei). Joves que fan servir la violència sense cap mena d’escrúpols contra aquells que no pensen com ells. Caps buits, cossos plens d’asteroides i cors plens d’odi. No, no són els de sempre. Si per cas, els de sempre els donen ales i els defensen des dels tribunals. Quant jutges no queden encara d’aquesta ideologia? Aquí, com podem veure, no ‘ha fet net i aquests joves són els seus hereus i són una nova generació que ens portarà a la ruïna si no vigilem. Són intolerants i amb idees criminals. Si cal sortir a treure estelades de nit ben armats amb pals de beisbol, surten. Si cal sortir a caçar persones independentistes, surten. Si cal caçar gais o lesbianes, els cacen. I cada cop més protegits per la llei. Una vergonya, en definitiva, en una societat que es proclama democràtica!

No siguem ingenus. No són els de sempre i són tan perillosos com aquells venedors de faixes dels que parlava La Trinca si la societat no fa alguna cosa i si entre tots no fem algun pas més. Quedem avisats.

DESORIENTACIÓ

El professor ALFONSO DURAN PICH va publicar abans de les eleccions un article al seu blog ALFDURANCORNER.COM titulat DESORIENTACION. El considero magistral en molts sentits, però per damunt de tot perquè fa un excel·lent resum dels temps que estem vivint i considero que l’encerta completament.

Podeu llegir-lo en versió original al seu blog, però us el reprodueixo aquí mateix per més comoditat. Recomano a tothom que el llegeixi, tot i ser una mica llarg.

===============================

DESORIENTACIÓ
Fecha: 21/03/2019

Després de la mort del dictador, els poders fàctics de l’Estat van teixir una xarxa d’aliances amb els petits grups de l’oposició i van presentar un escenari de democràcia formal, que en els seus fonaments era un franquisme al que s’havia aplicat un lífting de mínims. En aquesta operació cosmètica de perruqueria de barri s’incloïen uns partits polítics etiquetats com “de dretes i d’esquerres” , un gruix de normes i procediments que van anomenar “constitució” (que incloïen capítols redactats pels militars feixistes) i una aparent descentralització administrativa (les comunitats autònomes) per encobrir els drets de les nacions històriques de l’Estat.

Després es va demanar al poble que votés i el poble, en la seva gran majoria temorós i desorientat, va votar a favor d’allò que la autoritat competent presentava. I així hem arribat fins aquí.

L’espectacle s’ha mantingut incòlume durant més de quaranta anys, però fa aigües per tot arreu i té un futur dubtós. Hi ha diversos fronts que expliquen l’ensorrament del tinglado i cal tractar-los separadament.

El primer front és l’ideològic. Al món occidental (és un eufemisme) els partits oficials de dretes i esquerres s’han integrat, en la praxi, en un magma liberal-conservador, amb petites diferències. Les TIC, la globalització, la financiació de l’economia i el pes del “Big Business“. A escala mundial han produït una transferència de poder cap al gran capital, que utilitza els polítics professionals com empleats ben remunerats. A l’Estat Espanyol, a la petita escala que li correspon, ha passat el mateix. D’una banda tenim productes obsolets (com el PP o el PSOE) i, de l’altra, tenim nous entrants (Ciutadans o Podem) llançats al mercat com si es tractés d’una nova colònia per a executius agressius. Mentrestant els fons de cobertura internacionals, els fons d’inversió i els fons sobirans, amb la participació domèstica de les grans empreses ahir públiques i avui privatitzades, del lobby d’obra pública dependent del BOE i de la banca oligopolística, preparen les receptes que després els seus empleats serviran als comensals: una mica de llibertat, unes gotes de democràcia, una mica de patriotisme i tot ben remenat i barrejat amb “la Roja”.

El segon front és l’econòmic i el fracàs del model desenvolupat. Des del pla de l’economia política, en el sentit genuí del terme (treballar per a la polis en termes d’eficàcia i eficiència), la bona economia es fonamenta en la correcta assignació de recursos i, posteriorment, en la seva adequada gestió. L’Estat espanyol ha fracassat sempre en el primer i en el segon, beneficiant, això sí, a les elits extractives i rendistes que s’han quedat l’excedent generat. Exemples de mala assignació són abundants, com les inversions en la xarxa radial ferroviària d’alta velocitat (absolutament innecessària), la proliferació d’aeroports i la seva poc ajustada dimensió, la despesa extraordinària en armament, la xarxa viària d’autovies en zones d’escàs trànsit, la barra lliure de poliesportius, etc. En paral·lel, s’han produït grans buids en aquelles infraestructures que sí que eres claus per a facilitar l’activitat empresarial, com el famós i ja abandonat “corredor del Mediterrani” de mercaderies. Pel que fa a la gestió, el difícil és trobar un àrea que ens permeti donar un aprovat. Finalment hem de referir-nos a la transferència de rendes entre comunitats, amb el teòric propòsit de crear plataformes d’enlairament econòmic en territoris poc explotats industrialment. Els resultats han estat desastrosos. S’ha drenat de liquiditat de forma sostinguda a les zones amb cultura empresarial i òptima ubicació geoestratègica (el cas de Catalunya és paradigmàtic) i no s’ha creat res útil a les zones subvencionades. No només això, s’ha estimulat el subsidi com a forma de vida.

El tercer front és el polític. Catalunya ha dit prou. La voluntat majoritària i transversal dels seus ciutadans de decidir el seu futur a través d’un referèndum ha estat bloquejada per l’Estat, que ha utilitzat les seves capacitats (legals i no legals) per dinamitar un projecte de naturalesa democràtica. Però el contenciós se li ha anat de les mans a l’Estat espanyol, gràcies en part a la projecció internacional dels polítics exiliats. El fet que altres estats no intervinguin (els Estats es protegeixen els uns als altres) no vol dir que parlamentaris, acadèmics, analistes, assagistes, periodistes i polítics de tot el món no observin atentament el que està passant. Allò que s’ha descrit com “esperit de la Transició”, un relat inventat pel Règim (que segueix incrustat en el ” Deep State“), ha entrat en fallida. Res s’aguanta; ni la monarquia, ni la pluralitat d’estaments que la secunden, ni la plèiade d’alts funcionaris que han viscut i viuen graciosament d’aquest embolat.

I ara cal votar i fer-ho, com a mínim, per triplicat. Hi ha unes eleccions generals (el parlament de l’Estat), unes eleccions municipals (els ajuntaments de cada població) i unes eleccions al parlament europeu. Són temes diferents i cal tractar-los separadament.

Em referiré exclusivament a Catalunya i als catalans, que és l’únic àmbit que m’importa. El que facin o deixin de fer els espanyols que viuen a Catalunya (com la senyora Arrimadas i succedanis) no és de la meva incumbència, tot i que imaginem que repartiran el seu vot entre el PSOE, el PP, Ciutadans i Vox. El poden decidir l’atzar, perquè en el fons s’assemblen molt més del que aparenten.

En termes estratègics, els catalans haurien de votar en les eleccions generals opcions independentistes (Junts per Catalunya, ERC, Poble Lliure) per aconseguir després un col·lectiu que tingui el suficient pes com per bloquejar certes decisions del govern de l’Estat. L’ideal hagués estat una candidatura unitària, però les reticències de l’estructura de comandament d’Esquerra Republicana no ho ha fet possible. Els seus arguments que en el fet d’anar separats se sumen diferents sensibilitats independentistes no tenen base estadística i, com a molt, són una hipòtesi de treball. El que no és una hipòtesi és que la llei d’Hondt premia els partits grans. Sembla que els que sí que la coneixen són els assessors del senyor Casado, que tracten d’evitar la incidència de Vox als territoris que ells consideren de la seva propietat.

Les eleccions municipals són més senzilles per interpretar-les en clau catalana. La recomanació és la mateixa i probablement no hi haurà canvis significatius. També aquí ens hem trobat amb la voluntat d’Esquerra Republicana de treballar amb marca pròpia. El més greu és que això ho facin a Barcelona, que simbòlicament és la capital d’una Catalunya independent i republicana. Com que aquí no compten els corrents sinó la llista més votada, pot ocórrer que es perdi l’alcaldia. Si això passa, caldrà passar comptes. Si un assumeix més riscos dels que pot dominar, ha d’acceptar el premi però també el càstig.

Tenim el mateix relat a les eleccions europees, on un tàndem Puigdemont-Junqueras hauria estripat totes les costures en el pla internacional. Esquerra no ho ha volgut i repeteix les seves coalicions històriques, com si res hagués passat. El seu comportament m’indueix a creure, preferiria equivocar-me, que ja se senten còmodes amb el model autonòmic.

No faig menció específica -sempre en clau catalana- al grup polivalent format per Comuns, Podem, Podem, Iniciativa i altres, perquè, en viure en la indefinició permanent, sóc incapaç de conèixer quin és el seu projecte polític. Alguns d’ells, que pretenen representar en exclusiva el patrimoni històric de l’esquerra, haurien de fer autocrítica, abandonar l’ambigüitat i comprometre’s amb uns o altres. Si encara no s’han adonat que la qüestió de la independència de Catalunya té prioritat sobre la qüestió social, millor que es dediquin a una altra cosa.

Al carrer la gent demana unitat, però alguns no escolten. El acabaran pagant. Els partits polítics en general han entrat en declivi. S’han anquilosat. No es renoven. Les estructures impedeixen la millora. Al final la democràcia directa, que és l’autèntica, s’anirà imposant amb diferents formats.

Una de les virtuts del President Puigdemont és que ha dinamitat les restes d’un partit que va ser hegemònic però que ha perdut la seva raó de ser. Jo no milito ni he militat mai en cap partit. Serà que la meva ànima àcrata predomina per damunt del meu sentit de l’ordre. Per això em sento lliure de lligams partidistes. Votaré per les candidatures de Junts per Catalunya en tots els fronts. Per coherència, per dignitat i per respecte.

ALFONS DURAN PICH

L’ENDEMÀ D’ELECCIONS

Escric aquesta petita reflexió l’endemà d’eleccions. Ara descansarem una mica. Els dies de campanya se m’han fet llargs i pesats perquè venim enllaçant massa discursos, massa paraules, massa crits, massa teatre dolent i massa insults. Ara arriba l’hora del fets i de portar a terme tot allò que ens han promès.

La política hauria de ser servei a la ciutadania i procurar que la cosa pública funcioni. Caldria humanitzar la política -tal com es reclama sovint- , la qual cosa significa que la persona hauria de ser el centre de tot. Caldria també que poguéssim creure algun dia que un altre món més just és possible. Caldria posar el ciutadà al centre dels debats i pensar més en les persones i menys en projectes faraònics i sense massa sentit. O potser sí que tenen un sentit: embutxacar-se uns quan milions uns quants pocavergonyes sense escrúpols. Caldria que un dia poguéssim arribar a creure que els que ens governen pensen més en els altres que en ells mateixos.

Els governants tenen una gran responsabilitat, però nosaltres també la tenim. Per això els elegim. I no ens podem queixar si tornem a caure una i altra vegada en el mateix parany i a ensopegar en la mateixa pedra. Quan elegim, hauríem d’elegir pensant en el bé de la majoria i no només en el nostre propi bé. No sé pas si ho fem sempre això…

La política s’hauria d’humanitzar, de la mateixa manera que s’hauria d’humanitzar la societat sencera. L’empresa, l’esport, la feina, l’economia. I tantes i tantes coses que poc a poc hem anat deshumanitzant. Però, a la vegada, també s’hauria de polititzar la societat; això vol dir informar-se millor, contrastar opinions, ser més crític amb les informacions que ens arriben, comprometre’ns més amb la cosa pública, buscar el bé comú, posar-se al servei dels més desfavorits, etc.

Ara arriba l’hora de la feina i el moment en què molts es retrataran. Veurem com molts polítics pensen més en el partit -i a fi de comptes amb ells mateixos- que no pas en el bé comú. Tant de bo siguem capaços de destapar-los les vergonyes. I tant de bo els mitjans de comunicació siguin més valents del que en general són i facin la funció que els correspon: dir la veritat i destapar les mentides i els mentiders. Tant de bo!

QUIXOTS

Sempre val la pena rellegir Eduardo Galeano. Els seus textos, escrits amb frases curtes, rotundes i sovint plenes d’ironia, metàfores i paradoxes, són quasi sempre plens de contingut.

Aquest text que recullo avui ens podria anar bé als catalans pel moment que vivim…

——————————————————————————————————

DON QUIJOTE DE LAS PARADOJAS- Por Eduardo Galeano

Nació en prisión esta aventura de la libertad. En la cárcel de Sevilla, “donde toda incomodidad tiene su asiento y donde todo triste ruido hace habitación”, fue engendrado Don Quijote de la Mancha. El papá estaba preso por deudas.
Exactamente tres siglos antes, Marco Polo había dictado su libro de viajes en la cárcel de Génova, y sus compañeros de prisión habían escuchado, y escuchándolo habían viajado.

***

Cervantes se propuso escribir una parodia de las novelas de caballería. Ya nadie, o casi nadie, las leía. Estaban pasadas de moda. La tomadura de pelo fue un esfuerzo digno de mejor causa. Y sin embargo, esa inútil aventura literaria resultó mucho más que su proyecto original, viajó más lejos y más alto y se convirtió en la novela más popular de todos los tiempos y de todas las lenguas.
Merece gratitud eterna el caballero de la triste figura. A don Quijote los libros de caballería le habían quemado la cabeza, pero él, que se perdió por leer, salva a quienes lo leemos. Nos salva de la solemnidad y del aburrimiento.

***

Famosos estereotipos: don Quijote y Sancho Panza, el caballero y su escudero, la locura y la cordura, el soñador hidalgo con la cabeza en las nubes y el labriego rústico de pata en tierra.
Es verdad que don Quijote se vuelve loco de remate cada vez que monta a Rocinante, pero cuando desmonta suele decir frases que vienen del más puro sentido común, y en ocasiones pareciera que se hace el loco sólo por cumplir con el autor o el lector. Y Sancho Panza, el ramplón, el bruto, sabe ejercer con ejemplar sutileza su gobierno de la ínsula de Barataria.

***

Tan frágil que parecía y fue el más duradero. Cada día cabalga con más ganas, y no sólo por la manchega llanura. Tentado por los caminos del mundo, el personaje se escapa del autor y en sus lectores se transfigura. Y entonces hace lo que no hizo, y dice lo que no dijo.
Don Quijote jamás pronunció la más famosa de sus frases. “Ladran, Sancho, señal que cabalgamos” no figura en la obra de Cervantes. ¿Qué anónimo lector habrá sido el autor?

***

Metido en su armadura de latón, montado en su rocín hambriento, don Quijote parece destinado a la derrota y al ridículo.
Este delirante se cree personaje de novela de caballería y cree que las novelas de caballería son libros de historia. Sin embargo, no siempre cae despatarrado en sus lances imposibles, y a veces hasta aplica honrosas tundas a los enemigos que enfrenta o inventa. Y ridículo es, qué duda cabe, pero entrañablemente ridículo. Cree el niño que una escoba es un caballo, mientras el juego dura, y mientras dura la lectura los lectores acompañamos y compartimos los andares estrafalarios de don Quijote.
Reímos de él, sí, pero mucho más reímos con él.

***

“No te tomes en serio nada que no te haga reír”, me aconsejó alguna vez un amigo brasileño. Y el lenguaje popular se toma en serio los delirios de don Quijote y expresa la dimensión heroica que la gente ha otorgado a este antihéroe. Hasta el Diccionario de la Real Academia Española lo reconoce así. Quijotada es, según el diccionario, “la acción propia de un quijote” y quijote es aquel que “antepone sus ideales a su conveniencia y obra desinteresada y comprometidamente en defensa de causas que considera justas, sin conseguirlo”.

***

Dos veces pidió Cervantes empleo en América, y dos veces fue rechazado. Algunas versiones dicen que era dudosa su limpieza de sangre. Los estatutos prohibían viajar a las colonias americanas a quien llevara en sus venas glóbulos judíos, musulmanes o heréticos, que se trasmitían a lo largo de no menos de siete generaciones. Quizá la sospecha de algún abuelo o bisabuelo que fuera judío converso explica la respuesta oficial a las solicitudes de Cervantes: “Busque por acá en qué se le haga merced”.
El no pudo venir a América. Pero su hijo, don Quijote, sí. Y en América le fue de lo más bien.

***

En 1965, el Che Guevara escribió la última carta a sus padres.
Para decirles adiós, no citó a Marx. Escribió: “Otra vez siento bajo mis talones el costillar de Rocinante. Vuelvo al camino con mi adarga al brazo”.

***

En sus malandanzas, evocaba don Quijote la edad dorada, cuando todo era común y no había tuyo ni mío. Después, decía, habían empezado los abusos, y por eso había sido necesario que salieran al camino los caballeros andantes, para defender a las doncellas, amparar a las viudas y socorrer a los huérfanos y a los menesterosos.
El poeta León Felipe creía que los ojos y la conciencia de don Quijote “ven y organizan el mundo no como es, sino como debiera ser. Cuando don Quijote toma al ventero ladrón por un caballero cortés y hospitalario, a las prostitutas descaradas por doncellas hermosísimas, la venta por un albergue decoroso, el pan negro por pan candeal y el silbo del capador por una música acogedora, dice que en el mundo no debe haber ni hombres ladrones ni amor mercenario ni comida escasa ni albergue oscuro ni música horrible”.

***

Unos años antes de que Cervantes inventara a su febril justiciero, Tomás Moro había contado la utopía. En el libro de Tomás Moro, Utopía, u-topía significaba no-lugar. Pero quizás ese reino de la fantasía encuentra lugar en los ojos que lo adivinan, y en ellos encarna. Bien decía George Bernard Shaw que hay quienes observan la realidad tal cual es y se preguntan por qué, y hay quienes imaginan la realidad como jamás ha sido y se preguntan por qué no.
Está visto, y los ciegos lo ven, que cada persona contiene otras personas posibles, y cada mundo contiene su contramundo. Esa promesa escondida, el mundo que necesitamos, no es menos real que el mundo que conocemos y padecemos.
Bien lo saben, bien lo viven, los aporreados que todavía cometen la locura de volver al camino, una vez y otra y otra, porque siguen creyendo que el camino es un desafío que espera, y porque siguen creyendo que desfacer agravios y enderezar entuertos es un disparate que vale la pena.

***

Ayuda lo imposible a que lo posible se abra paso. Por decirlo en términos de la farmacia de don Quijote: tan mágico es este bálsamo de Fierabrás, que a veces nos salva de la maldición del fatalismo y de la peste de la desesperanza.
¿No es ésta, al fin y al cabo, la gran paradoja del viaje humano en el mundo? Navega el navegante, aunque sepa que jamás tocará las estrellas que lo guían.