Ras i curt: d’això se’n diu repressió política.

El dissabte vaig mirar el programa especial ‘Les veus de l’1-O’. Ja havia vist el documental que, al seu moment, em va indignar profundament. El dissabte vaig tornar a mirar el documental i també em vaig voler quedar fins al final del programa per tal d’escoltar de primera mà els testimonis directes d’aquell dia tan trist per la democràcia en general i per Catalunya en particular. L’1 d’octubre va ser un dia trist perquè molts de nosaltres hi teníem posades moltes esperances de llibertat i, en canvi, ha estat tot el contrari. Hem retrocedit un munt d’anys i haurem de tornar a recomençar i a refer de nou un munt de coses. La repressió política es va posar de manifest en tota la seva crueltat.

 

Perquè el que hi va haver aquell dia va ser –ras i curt- un mostra clara del que és una repressió política que, com diu la Viquipèdia, «és l’acció de contenir, detenir o castigar actuacions polítiques o socials des del poder per part de les autoritats públiques, negant o impedint l’exercici dels drets i llibertats (expressió, reunió, manifestació, associació, sindicació) que solen considerar-se pròpies dels sistemes democràtics. Habitualment es veu acompanyada per violència, tant legal com informal. La força de l’exemple de qui sofreix aquesta violència fa que, per temor, la resta de la societat es reprimeixi a si mateixa en l’exercici de la llibertat, que queda així anul·lada per a tots, excepte per al poder i per a aquells en el benefici dels quals es realitza la repressió».

La repressió es pot exercir de moltes maneres i els Estats saben bé com fer-la servir. La única manera de que no ho facin tan com ells voldrien és que el Parlament i els mitjans de comunicació posin controls seriosos. A les democràcies això es dóna. A Espanya cada dia es dóna menys i tant els partits com els mitjans de comunicació estan fent un paper d’allò més galdós. Clar i català: a Espanya la democràcia està retrocedint cada dia que passa i no sé pas on arribarem si algú no ho para.

 

La repressió es pot presentar de moltes maneres: de manera brutal com la que va exercir la policia nacional i la guàrdia civil l’1-O o de manera discreta i sibil·lina amb l’ús i abús que estan fent de l’article 155 de la Constitució. Caldrà que els partits sobiranistes posin molts més esforços per analitzar bé com prevenir-la i enfrontar-la d’ara en endavant. Ja hem vist que no podem anar més amb el lliri a la mà i ja hem vist de què són capaços tant l’Estat com la UE. I no sembla que tinguin cap ganes de canviar la dinàmica. Tot el contrari: miraran de reprimir encara més tot allò que els fa por i que puguin sospitar que els pot perjudicar i que els pot plantar cara. Ara s’han adonat que l’autèntic perill per a ells són els dos milions llargs de catalans que volen la república i que, per tant, estan disposats a canviar el seu modus vivendi. D’ara en endavant encara prohibiran més, condemnaran i empresonaran més, agrediran més i faran més xantatge. Ja ho han anunciat: miraran de decapitar tots els líders que puguin per tal de que sigui cada cop més difícil trencar els seus malèfics plans. Que puguin aconseguir-ho ja serà un altre tema, però que ho intentaran amb tots els mitjans possibles i impossibles no hi ha cap mena de dubte.

 

Hem de saber que la repressió, tan necessària per al manteniment de l’actual sistema, no és possible sense el gran poder de l’Estat i sense alguns representants dels engranatges del sistema, incloent-hi aquesta vergonyant esquerra que va pactar la Transició i que sembla seguir vivint a la lluna. Com és ben sabut, l’Estat més opressor és el que no necessita fer gaire explícita la seva repressió i que la repressió que no es veu és la més efectiva. Es valdran de la por, de l’autocensura i del silenci autoimposat per la mateixa por. És essencial que sapiguem tots que la repressió no és només violència expressa i cops de porra. La violència pot ser física, però també cultural i psicològica. Les formes de la repressió poden ser quasi invisibles i ser molt subtils perquè jo crec que Europa no els tornarà a permetre fer certes coses i actuar amb la brutalitat amb que ho van fer l’1-O. No patiu, que buscaran les seves estratègies i caldrà que nosaltres trobem les nostres per poder-nos defensar com correspongui. De moment sembla que els ha desconcertat una bona mica l’estratègia del pacifisme que fem servir i que penso que no hem d’abandonar de cap manera, però caldran noves accions més imaginatives i més efectives. I per damunt de tot, unitat i organització. L’organització és una condició imprescindible per la victòria i la unitat ho és també en els moments tan delicats com l’actual.

 

Que ho tinguin ben present els nostres líders aquests dies de negociacions inacabables. I que, per damunt de tot, pensin abans en el país que en les partits o en ells mateixos. Molta sort!

 

Anuncis
Publicat dins de Política | Etiquetat com a

Incapacitats per votar?

Al llarg de història s’han utilitzat moltes paraules per designar les persones amb alguna discapacitat: “incapacitats”, “minusvàlids”, “deficients”, etc. Tots aquests termes impliquen,amb més o menys grau -tot i no ser-ne conscients-, un concepte pejoratiu. Per això darrerament es prefereix parlar de «persones amb capacitats diferents” i s’assumeix que algunes persones poden tenir alguna discapacitat en concret però tenen moltes altres capacitats. Sovint les paraules “deficiència”, “discapacitat” i “minusvalidesa” s’utilitzen com a sinònims però descriuen matisos diferents. La deficiència ens parla del trastorn de l’òrgan, la discapacitat ens parla del trastorn de la persona i la minusvalidesa ens parla del trastorn a escala de societat.
Unes 4.000 persones catalanes amb discapacitat intel·lectual no van poder votar en les eleccions del 21 de desembre passat i es calcula que a tot Espanya hi ha unes 95.000 persones incapacitades judicialment. Sovint, les famílies modifiquen el grau de capacitat per protegir-los però, d’aquesta manera i moltes vegades sense ser-ne conscient, els anul·len el dret de sufragi i perquè puguin recuperar el dret de vot un metge forense i un jutge han d’avaluar la seva capacitat; i no sempre és fàcil. Els jutges aproven la incapacitació a petició de la família, per evitar que persones discapacitades intel·lectualment o amb algun trastorn mental puguin patir algun tipus d’abús o d’estafa. Ara bé, també comporta no poder votar. Les associacions que representen els discapacitats intel·lectuals han engegat ara una campanya per recuperar aquest dret perquè consideren que en molts cassos poden saber perfectament el que han de votar, com ho pot saber -o no- tanta i tanta gent dels que en diem «normal». Quants cassos hem vist d’ancians que viuen en residències com són acompanyats a votar amb el sobre i la papereta ja preparada per una altra persona i sense saber què voten?.

El Congrés ja va fer un primer pas per reformar la llei electoral per poder reconèixer el dretde vot de totes les persones amb discapacitats intel·lectuals, però a hores d’ara encara no s’han s’han tramitat els canvis. Juan Endara, de l’Associació de Discapacitats Intel·lectuals de Catalunya (DINCAT), explica: “Una figura de protecció com la incapacitació s’està convertint en una vulneració de drets de les persones amb discapacitat intel·lectual. Totes les persones són influenciables. No hi ha manera de saber si algú és més o menys influenciable, i totes les persones haurien de tenir aquest dret fonamental. És la persona qui s’hauria de fer la idea de les decisions que pren i, amb l’exercici de la seva llibertat, triar els seus representants polítics”.

Per què és important respectar el dret al vot?. Perquè és un dret que, a partir de certa edat, tothom té i els drets han de ser respectats a tota persona per principi. Les persones amb capacitats diferents són més influenciables que altra gent?. Depèn. Si no es fa un examen a tots els ciutadans per votar, per què s’ha de fer les persones amb discapacitat?. Quanta gent de la que vota a l’ínclit Rajoy, per exemple, sap exactament què vota? Qui de nosaltres s’ha llegit els programes electorals dels partits abans d’anar a votar?. Si ens fessin un examen estic segur que la majoria suspendria.

Publicat dins de DISCAPACITAT, Sin categoría

Ràbia i vergonya

dibujo2bde2bjaume
SI VIS PACEM és un blog de la poeta basca SILVIA DELGADO. Al seu blog expressa «opiniones de una poeta en pie de guerra», segons diu ella mateixa. Aquests darrers temps han estat i segueixen sent, especialment pels catalans, temps de ràbia, d’indefensió, de mentides, d’injustícia. España (i quan dic España ja m’enteneu a qui em refereixo) no només ens roba els diners amb tota la indecència del món, sinó que també ens vol robar la dignitat i ens vol fer claudicar. Ens maltracta de totes les maneres possibles: de manera matussera o amb refinament; amb l’ús vergonyant de la força bruta o amb dissimulació i amagant-se rere lleis injustes. Espanya ( i ja sabeu a qui em refereixo) fa cada dia més fàstic, més vergonya i més ganes d’allunyar-se’n ben lluny.

La SILVIA DELGADO ha escrit aquest text (que he copiat exactament com l’ha escrit) que expressa totes aquestes coses…

Vergonya i ràbia

Qué vergüenza da España, esa España patriotera de toros, fútbol y mantilla.

Esa España que bendice la ira desatada contra las urnas.

Esa España que sabe mucho de odio y poco de poesía.

Qué vergüenza dan sus caras gastadas por el sudor y el hambre, qué vergüenza verlos pidiendo a pleno pulmón respeto a la ley y el orden.

Qué vergüenza dais españolitos, esclavos de viejas ideas, lameculos de caciques, mamporreros de quienes roban a vuestros hijos pan y salario dignos.

Qué vergüenza siento cuando desfiláis sin sentido, casi descalzos casi famélicos.

Qué vergüenza, por dios, qué vergüenza, vuestro trabajo esforzado, vuestras penurias al viento, vuestra fiereza desperdiciada en banderas rojigualdas, en misas de brazo alzado, en plazas atiborradas de aguiluchos y de necios.

Españoles vergonzantes, vosotros que veis a dios y al rey como superhombres, vosotros que no queréis una nueva patria, ¿es que no tuvisteis sed, es que no tuvisteis deudas?, ¿acaso vuestros hijos no enfermaron?, ¿llegáis a fin de mes con luz y agua potable?

Españoles, qué vergüenza, otra vez os alegráis de la mano dura y el golpe, de la cárcel para aquellos que no admiten las derrotas.

Españoles, miraros las manos ásperas, miraros la espalda dañada, miraros los pies a rastras camino de las limosnas.

No seáis otra vez la vergüenza de esa España que se alza con el puño levantado.

De esa España que murió arruinada y está dispuesta a nacer por la democracia.

No seáis otra vez la vergüenza de esa España que empieza a morir de rabia.

Publicat dins de España, Sin categoría | Etiquetat com a

«El Chicle»

En llegir el títol potser us pensareu que us vull parlar d’aquest malfactor que anomenen «El Chicle» i que acaben d’agafar perquè sembla ser el presumpte assassí de Diana Quer. No us parlaré d’aquest home, tot i que ens pot servir d’exemple per allò que després us vull parlar. Es veu que aquest home tenia prou antecedents com per haver anat a la presó una bona temporada. En la seva fitxa policial hi consten 6 antecedents: per tràfic de drogues, per violació, per lesions, dos per conduir sense carnet i un furt a l’agost. Expliquen que tothom sabia que era un pescador furtiu (de cloïssa sobretot), lladre de gasoil de vaixells al port i de camions estacionats en aparcaments; vividor, traficant i fins i tot un traïdor (li deien també «el xivato» perquè venia als altres per salvar-se ell. Per tots aquests delictes es veu que pràcticament no va estar tancat a la presó. Alguns catalans que tots coneixem no han tingut tants privilegis i per delictes que es veu que a dreta llei no ho són ja hi porten dos mesos… Allò que alguns diuen amb to altisonant de que la llei és igual per a tots ja veiem que no és pas veritat…

El sobrenom d’aquest malfactor m’ha fet pensar en què les lleis són com un xiclet, que s’estiren i arronsen, s’inflen i es desinflen a gust del consumidor. Jo m’ho heu sentit a dir moltes vegades (i potser em faré pesat i tot), però les lleis a Espanya s’estiren i arronsen, s’interpreten i s’apliquen amb més o menys rigor a gust dels nostres insignes jutges, escolanets obedients dels governs de torn. Vaja, com un xiclet qualsevol. I encara una cosa pitjor: ja no són ni tan sols els jutges qui decideixen, sinó que el mateix Rajoy ha fet una aplicació inconstitucional de l’article 155 de la manera que li ha semblat millor i tothom ha callat com un mort i fins i tot una bona colla li han donat ànims perquè l’apliqués amb tota la duresa possible. En fi, que encara s’ha quedat curt, a parer d’alguns. Aquest President que està a les llistes dels que han cobrat sobresous de manera il·legal ha decidit atorgar-se la possibilitat de fer servir l’article 155 pel que no és: una carta blanca per usurpar les competències de qualsevol comunitat autònoma amb la qual discrepi. Ha començat per Catalunya però, ara que li ha agafat el gustet, seguirà amb altres, ja ho veureu.

Ens explica Joaquín Urías, professor de Dret Constitucional i ex lletrat del Tribunal Constitucional, en un article que trobareu AQUÍ que la Constitució reconeix en el seu article segon el dret a l’autogovern de les nacionalitats que integren Espanya i que també estableix una estructura bàsica de divisió de poders per a les comunitats autònomes, que tindran un Govern, un president, un Parlament i un Tribunal Superior de Justícia. I només per al cas de circumstàncies molt anòmales, l’article 155 CE preveu una possibilitat tremendament excepcional: la suspensió temporal i extraordinària del dret a l’autogovern i del règim constitucional autonòmic. També succeeix que en temps de guerra o catàstrofe l’art. 116 CE permet que se suspenguin determinades garanties i drets.

Totes aquestes suspensions tenen en comú la seva temporalitat, provisionalitat i el seu caràcter excepcional i, si no fos així, serien una derogació de la mateixa Constitució. Per la mateixa raó, totes han de ser interpretades de manera restrictiva: els casos en què s’apliquin aquestes excepcions s’han de limitar al mínim.

El professor Urías dubta molt que les coses s’hagin fet correctament i, segons ell, s’han saltat alegrement la Constitució en molts punts.Per exemple, diu que l’article 155 CE no es pot utilitzar perquè el Govern central substitueixi, amb fins partidistes, al català en la seva potestat de convocar eleccions. Si el Govern de Madrid discrepa políticament del català, no pot llevar-li sense més aquesta competència i assumir-per a si mateix. Seria una violació evident de la Constitució. Des d’aquesta perspectiva, resulta evident que les mesures anunciades després del Consell de Ministres extraordinari i que es van a sotmetre a l’aprovació del Senat incorren en un clar excés respecte al que preveu la Constitució, diu ell.

En fi, que si a la Constitució de Cadis se la coneixia com «La Pepa» pel fet d’haver-se aprovat el dia de sant Josep o perquè Espanya estava a les mans de Josep Bonaparte (Napoleó), a aquesta la podem anomenar sense cap problema «el Xiclet de Rajoy» i quedarem prou amples.

 

 

Publicat dins de Constitució, Sin categoría | Etiquetat com a

Molt mal any aquest 2017…

No podem pas dir que aquest any 2017 hagi estat bo per la majoria de catalans. Hem tingut un cop d’Estat històric. Com mai s’havia vist i com mai ens hauríem pogut imaginar. Almenys jo no m’ho imaginava pas… El PPamb l’inestimable ajuda dels socialistes i Ciudadanos, han aplicat l’article 155 de la Constitució espanyola com mai s’havia fet, amb un criteri molt discutible segons bona majoria de gent del món del dret. Un article que han fet servir a la carta amb tot el desvergonyiment del món i amb Europa mirant cap a un altre lloc, com si la cosa no anés amb ells. Ja ens ho esperàvem una mica, però no pas tant, la veritat. Alguns encara crèiem que Europa era el bressol dels drets humans…

Espanya no té remei. Viuen en un altre temps. Viuen al passat.I no són capaços d’imaginar-se un altre futur diferent. Avui mateix ho ha demostrat »Marianito el corto» quan ens ha desitjat a tots «un feliz 2016» al moment d’inaugurar el pont de Rande a Pontevedra. Davant d’aquesta tropa no hi haurà altre remei que plantejar-nos la desobediència civil. Haurem d’obeir els drets humans i aquelles conviccions irrenunciables que tenim els demòcrates; però em sembla que no ens quedarà altre remei que desobeir els governs corruptes que ni creuen en els drets humans, ni sembla que vulguin fer res per creure-hi.
Des de fa molt temps se’ns està plantejant constantment el dilema entre legalitat i legitimitat. Ells creuen els la seva peculiar legalitat i nosaltres creiem en la legitimitat. Això mateix deia Mikel Zuluaga, activista de Ongi Etorri Errefuxiatuak que, junt amb Begoña Huarte,van ser detinguts a Grècia perquè miraven de portar 8 refugiats amagats en una autocaravana. Deia Zuluaga:“Unas concertinas cuyas hojas mutilan a la gente que intenta cruzar la alambrada pueden ser legales pero son realmente injustas e ilegítimas”. I deia que aquesta mateixa argumentació i confrontació entre els dos conceptes es pot traslladar a altres espais de la vida política i social. A Catalunya en tenim un bon exemple.
Per defensar-nos de les injustícies que constantment hem sofert i que ens tocarà sofrir inevitablement (tal com preveiem que aniran les coses) no ens tocarà cap més remei que organitzar-nos per fer efectiva una desobediència civil com a últim recurs per sobreviure als atacs d’un Estat cada cop més feixista i per poder mirar de sobreviure i resguardar la democràcia. Ens tocarà buscar arguments nous,formes noves de vida i de lluita com ha vam haver de fer en temps de la dictadura franquista. Sembla que moltes formes sofisticades de feixisme es vagin estenent de mica en mica per Europa i també per EEUU i altres llocs del món. Estem en una època d’evident retrocés de drets humans. Europa no acull. Europa no mira. Europa no protegeix. Europa amaga el cap sota l’ala. Europa ha esdevingut una vergonya per als que creiem en la democràcia. Només cal veure com es tracta els refugiats a les fronteres i als camps d’acollida. Els cassos de discriminació i vulneració dels drets humans són tan freqüents que la llista es faria massa llarga.
Deia que aquest 2017 ha estat un mal any. Certament ho ha estat pels catalans i ho ha estat per a milers i milers de persones d’arreu del món. Hauríem de sentir vergonya de ser europeus i aquells que se senten espanyols també n’haurien de sentir vergonya. Alguns ja fa temps que no ens sentim espanyols i només sentim orgull de ser catalans perquè hem deixat de creure en aquesta Espanya cada cop més casposa, tancada i feixista. Si algú ha de salvar la situació seran totes aquestes organitzacions i grups que encara creuen en la solidaritat, en la llibertat i en la democràcia. Que encara en queda, per sort. Però hauran de desvetllar-se i reaccionar. Aquests grups, que en altres temps ocupaven places i que ara s’han establert còmodament als parlaments domesticats com submisos corders i en partits polítics sense suc ni bruc, s’han de reactivar i despertar-se. Serà la única forma de pensar que aquest any que estem a punt de començar pugui ser millor.
Des de l’esperança, us desitjo un bon any 2018 a tots els que teniu la paciència de llegir-me.
Publicat dins de Sin categoría, Societat

Polítics hipòcrites

Hem passat Nadal, Sant Esteve i s’estan escolant els darrers dies de l’any. Dies de pau, diuen. Dies per deixar aflorar els sentiments humans més elementals. Però el Gobierno de España, jutges al seu servei i tutti quanti segueixen amb la seva dèria condemnatòria i fòbica. Aquí no hi ha hagut treva nadalenca… «Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites… caurà damunt vostre la sang de tots els justos vessada arreu de la terra!» Això ho va dir Jesús que, per cert, va morir crucificat per defensar la justícia social, per trencar molts tabús de l’època, per atacar els mercaders del temple i per organitzar revoltes en contra del sistema i del poder establert. En una paraula: per sediciós.
Us sona una mica això de sedició, revolta, delicte d’odi i altres delictes atribuïts als Jordis i altres polítics catalans (delictes, per cert, que neguen centenars d’il·lustres juristes)? Aquí l’únic delicte d’odi el veig jo en alguns prohoms -alguns d’ells molt catòlics i molt beats–, molt amants d’una Constitució feta i interpretada a la seva mida i d’una llei que han convertit en llei de l’embut. Exactament com els fariseus del temps de Jesús -tant complidors de la llei, ells!- i que, com podem comprovar, la llavor ha anat reproduint-se al llarg dels temps. Els haurem de recordar a aquesta gentussa tan catòlica unes paraules del Papa: «És millorser ateu que catòlic hipòcrita». Els que s’haurien merescut passar Nadal a la presó són aquests ministres del PP que amenacen cada dia i aquests jutges a sou del partit del govern. Ai, la hipocresia! No els fa mal als seus cors de pedra que, des de la mort del nen Aylan, hagin mort en aigües de la Mediterrània més de 7.000 immigrants; ni que els traficants de persones visquin el millor moment per al seu profitós negoci; ni que hi hagi més de 20.000 refugiats menors atrapats a Grècia; ni que estiguin sent víctimes d’explotació sexual; ni que els seus tribunals tombin lleis que afavoreixin els més pobres… El que fa mal als seus ulls i als seus sentiments, és haver de veure-ho. Per això giren la cara i es dediquen a mirar elsdelinqüents polítics catalans, a perseguir-los i a empresonar-los sense judici.
I el mateix que fan aquests corruptes i mafiosos polítics espanyols ho fan alguns polítics europeus a qui només interessa defensar de la manera que sigui el sistema vigent i els fa mal que es denunciï que l’Europa dels mercaders estigui deixant morir milers d’éssers humans sense moure ni un sol dit per evitar-ho. Els ofèn que s’assenyali que no s’han complert els compromisos dels Estats de la UE, que no s’estigui aplicant cap acord sobre la protecció dels drets dels infants, que no s’hagi fet res per canviar les polítiques migratòries ni per millorar mínimament la vida d’aquestes criatures que fugen de l’horror i de la guerra. Ai aquests Europa hipòcrita!
Som en temps de Nadal. Però a tots aquests fariseus, que encotillats en els seus esquemes ideològics defensen un sistema socioeconòmic cruel i despietat en el qual no importen les persones, demostren la inhumanitat que ens envolta. Són com aquells que diuen «no m’importa el que passi, mentre no em passi a mi, i mentre no ho hagi de veure…». No vull veure nens ofegats ni presons per a refugiats; no vull veure fam ni misèria; no vull veure dones colpejades, violades ni assassinades; no vull veure cues als menjadors socials ni a l’oficina de l’atur; ni a pobres dormint entre cartrons; no vull veure gent que se suïcida víctimes de la desesperació… No vull veure res. Prefereixo mentir sense escrúpols de cap mena i amb la consciència adormida, perquè així no he d’enfrontar-me a la realitat, als remordiments o l’evidència de que sóc un miserable incapaç de sentir empatia o compassió. S’han tornat immorals, mentiders, falsos i hipòcrites amb tota la barra del món però ja els és igual. Per a ells no hi ha Nadal ni hi ha res. Ells van sempre a la seva, aixafant caps, aixafant persones, aixafant sentiments i aixafant llibertats i democràcia. Som a Espanya, amics!. Som a l’Europa dels mercaders…
Publicat dins de Política | Etiquetat com a

«Somos la puta ley»

Recordeu la notícia que es va publicar sobre l’altercat que van protagonitzar 7 policies nacionals (un d’ells el cap dels antiavalots) en un bar del Born de Barcelona en plena invasió de Piolins? Els amos del bar van haver de trucar als Mossos perquè almenys dos d’ells van arribar molt beguts (o fins i tot «alguna cosa més, segons alguns testimonis) i van produir una batussa monumental, amb molèsties als clients i destrosses al bar. Com que els amos eren italians, els nois van confondre l’italià amb el català i van exhortar-los de mala manera a que fessin servir el castellàa perquè «Barcelona es España» i perquè «Somos la puta ley aquí en Barcelona y aquí cerráis y abrís cuando decidamos nosotros!». Ho podeu llegir en aquest enllaç d’ El Periódico.

Aquest és el gran problema de «Rajoy y sus muchachos»; és el problema d’alguns altres partits d’àmbit espanyol, de molts periodistes madrilenys i d’una bona part de la societat espanyola que només coneix la realitat catalana a través del filtre que els posen. No viuen aquí i no saben res del que passa a Catalunya. S’han pensat que amb un 155 imposat a cops de porra i com un cop d’estat encobert ja ho tenien tot solucionat. Però res d’això els ha sortit bé i el problema català (problema per a ells) subsisteix i potser encara més gros.

Una bona part d’Espanya respira franquisme sociològic, cosa que a Catalunya ja no és així. Catalunya ja està en una altra etapa. Segueixen pensant que amb «la puta ley» ja en tenen prou i no s’adonen que aquest problema –tard o d’hora- l’hauran d’afrontar políticament. L’aposta al tot o res els ha sortit malament i ara veurem com se’n sortiran. El problema segueixen tenint-lo damunt la taula i més greu encara perquè l’han judicialitzat. I en un Estat on la separació de poders fa olor a podrit la cosa es complica. Ara ja no hem de témer només a un PP podrit per la corrupció. Ara, a més de la policia i la guàrdia civil, hem de témer la justícia amb una colla de jutges al seu servei i que interpreten les lleis i la constitució a la seva peculiar manera i en contraposició a com ho fan centenars de professors de dret, d’advocats i de les lleis de la majoria de països d’ Europa. El President Puigdemont pot passejar-se lliurament per tot el món menys per Espanya. Alguna cosa deu voler dir això i se n’haurien de donar vergonya si en tinguessin una mica.

Després de tots els recursos dels que han disposat; després del discurs de la por; després de l’ajuda d’un rei que s’ha posat descaradament al seu costat i en contra de moltíssims catalans; després del 155; després de l’ajuda inestimables de l’ IBEX 35 i després d’unes eleccions fetes a la seva mida –i perdudes-, segueixen tenint el problema sobre la taula i els «catalans de la ceba» seguim amb la mateixa idea i força més dolguts i ferits (per les porres i pel menyspreu). I fins i tot se n’hi han afegit alguns més. A parer meu, per tant, l’única sortida possible és que els grans partits d’àmbit espanyol s’adonin d’un punyetera vegada que han de fer fora el PP de la manera que sigui i que busquin algun camí de sortida, que no pot ser altre que polític, com ho faria qualsevol estat democràtic i modern. I a veure si Europa obre una mica els ulls i dóna un cop de mà. Ja seria hora…

Publicat dins de Catalunya, Política, Sin categoría