EL VOT I LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Democracia plena también para los discapacitados

Classificat com a DISCAPACITAT Edita això

La Creu del Sud és el blog d’en FRANCESC MATEU I HOSTA, metge, director d’Oxfam Intermón a Catalunya des del 2004 i moltes altres coses dins del seu àmbit professional. Però fora de l’àmbit professional és membre d’Espai21, un col·lectiu de pares i mares amb fills amb la Sd de Down i de la Plataforma Ciutadana per l’Escola Inclusiva que reuneix moltes entitats que treballen per la inclusió de tots els infants a l’escola.

Però en Francesc Mateu és també pare d’un fill amb Síndrome de Down i, com és natural, s’ha indignat amb una disposició del BOE referent a una recent reforma de la llei electoral que permet votar a les persones discapacitades. Trobo que és prou interessant com per portar-lo al meu blog i difondre aquest interessant article. Si el voleu llegir al mateix blog, cliqueu AQUÍ

Fiscalitzar el vot de les persones amb discapacitat?

Article publicat originariament al diari ARA en versió una mica redudida: bit.ly/ARAvotJoan19CAT

El passat 6 de desembre coincidint amb el 40 aniversari de la Constitució el BOE va publicar una reforma de la llei electoral que permetia votar a les persones discapacitades acabant així amb una anomalia històrica de la democràcia espanyola. Tots els que tenim fills discapacitats coneixem els raonaments absurds i les decisions arbitràries de molts jutges que durant anys han intervingut per negar aquest dret: se’ls preguntava per exemple quants senadors aporta Catalunya al senat o distingir entre un sindicat i un partit polític. I quanta gent no votaria a l’Estat espanyol si apliquéssim aquest criteri a tothom? Afortunadament, i seguint les consignes del dret internacional, aquest dret s’ha recuperat i en les properes eleccions podran votar 100.000 persones i escaig.

A les portes d’una època carregada de convocatòries electorals ja ens disposàvem a gaudir d’aquesta primera oportunitat, quan ens hem trobat amb una nova disposició del BOE, aquesta vegada per mandat de la Junta electoral, que ens ha deixat glaçats. La Junta electoral, en una disposició més ideològica que tècnica, ha decidit limitar el dret aprovat pel govern i fiscalitzar el seu exercici, ja que, encara que admet que no es pot “evitar” que els discapacitats puguin votin, qualsevol membre de la taula, apoderat o interventor, podrà valorar si el seu vot és “conscient, lliure i/o voluntari” i, si considera que no ho és, ho haurà de fer constar a l’acta i apuntar el nom i el DNI de la persona discapacitada. Ni apoderats ni interventors poden tenir la capacitat de decidir si un vot és conscient, lliure i voluntari i molts menys en el cas d’una persona amb discapacitat, perquè avaluar una persona i treure conclusions no és quelcom que es pugui fer mentre vota.

Algú s’imagina que en entrar a un col·legi electoral hagués de passar el filtre d’interventors o apoderats que decidissin si el nostre vot és conscient, lliure o voluntari? Us passa pel cap? Quines preguntes ens farien per determinar aquesta llibertat, consciència o voluntarietat? Quanta gent no podria votar en aquest cas? Caceres de bruixes de votants? Avaluaran la capacitat de molts avis i àvies ingressats a residències? La de molta gent que vota a partits disposats a retallar fins i tot el dret a vot si tenen l’oportunitat? No sembla acceptable, però quan parlem de persones discapacitades sovint acceptem raonaments que no hauríem d’acceptar. Com que les nostres capacitats són les majoritàries menyspreem les seves, i pensem que la diferència els inhabilita. El dret a votar, com qualsevol altre dret humà, és inherent al fet de ser persona i prou.

Fa uns dies Arcadi Espasa posava en dubte el seu dret a la salut i educació públiques i ara els aprovem el dret a vot per qüestionar-ho immediatament després. Prou! Pensant en el meu fill, em sembla surrealista que amb la il·lusió de les seves primeres eleccions, algú comenci a investigar sobre la seva capacitat o llibertat de votar el que vol votar. Prou vegades cada dia ja suportem les microvulneracions (o no tant micro) de drets que tenen perquè ara també hagin de passar un tràngol així al col·legi electoral. Si no es pot impedir el vot, quin és l’objectiu d’aquest dictamen? Criminalitzar a les persones amb discapacitat i perpetuar la idea que qualsevol pot qüestionar la seva consciència, llibertat o voluntarietat.

És molt greu. Ara, qualsevol persona, encara que no tingui cap formació, podrà jutjar, sembrar sospites i decidir si el vot del meu fill és lliure, conscient i voluntari. Tenint en compte que en aquestes eleccions hi haurà apoderats i interventors de partits predisposats a retallar drets dels ciutadans i ciutadanes, ni fet a mida. Un abús de poder contra els més vulnerables per part d’una Junta Electoral ancorada en el passat, i que només s’entén com a revenja per una llei que no els deu haver agradat.
Exigim que la Junta electoral canviï aquesta disposició. No pot ser que els teòrics garants d’un procés siguin els principals sospitosos de negar els drets del mateix procés. El meu fill amb la Síndrome de Down té, a hores d’ara, més clar a qui vol votar que els seus germans. Si això no es canvia, haurem d’entendre que no som a un estat de dret, sinó a un estat que atorga a qualsevol el poder d’interpretar el dret d’un tercer, sobretot si aquest pertany a un col·lectiu vulnerable.

Si voleu col.laborar, hi ha una campanya oberta de signatures perque deroguin el decrethttp://chng.it/B5Vn7ZCQbT 

Anuncis

LA LLAVOR DE L’ODI

Classificat com a Drets humans Edita això

Un amic – amb qui no compartim moltes idees de tipus polític, però sí moltes altres coses i molt d’afecte-, em va recomanar fa temps el llibre autobiogràfic d’Stefan Zweig: “El mundo de ayer. Memorias de un europeo” que es va publicar el 1944. Ell era austríac, jueu, escriptor, humanista i pacifista i, com qualsevol jove educat en aquella Àustria imperial, en un ambient segur i estable, podia haver cregut que s’havia acabat qualsevol episodi de barbàrie i podia haver vist el futur com una cosa brillant i abocat al progrés. Decebut, va acabar suïcidant-se al Brasil.


Aquest home va ser capaç de veure, en aquells convulsos temps que li tocà viure, alguna cosa que el va fer sospitar que Europa no anava prou bé i considerava un deure moral contar allò que ell intuïa com una espècie d’avís per navegants. Potser ara diria el mateix en una Europa que fa aigües per tots costats i sembla que ningú ho vulgui arranjar. Això mateix podíem haver cregut els que vam viure l’experiència de la transició espanyola a la democràcia. En els anys setanta del segle passat molta gent estava prou convençuda d’ haver empès un camí de progrés social i polític i que quedaven enrere conflictes bèl·lics, propiciats per ideologies enfrontades, per la desigualtat d’oportunitats i de riquesa, i que s’obria un camí de canvis a millor. Però podem comprovar cada dia que les coses no han anat ben bé així, que la transició va ser una porqueria en molts aspectes i que potser seria ben profitós aprendre d’europeus com Zweig per prendre consciència que les llavors de la reculada poden estar sembrades i que és urgent frenar el seu creixement destructiu. El mateix Federico Mayor Zaragoza ha escrit alguna vegada que “la Unió Europea hauria de ser el catalitzador de la unió mundial”, un ideal que jo no veig per enlloc i, al pas que anem, ni se l’espera.


Una d’aquestes llavors destructives, com al temps de Hitler i Stalin, és el triomf dels discursos de l’odi, cada dia més palpables en alguns líders polítics d’aquí Vox, Cs i PP, especialment) i en altres parts d’ Europa i d’ Amèrica. La filòsofa Adela Cortina ens explica que el discurs de l’odi és “qualsevol forma d’expressió , la finalitat de la qual consisteix a propagar, incitar, promoure o justificar l’odi, el menyspreu o l’aversió cap a determinats grups socials, des d’una posició d’intolerància. Qui recorre a aquest tipus de discursos pretén estigmatitzar determinats grups i obrir la veda perquè puguin ser tractats amb hostilitat, dissol a les persones en el col·lectiu al qual es agredeix i llança contra el conjunt el seu missatge destructiu”. Ella diu que «potser moltes vegades no podem arribar a parlar d’odi, però sí que podem parlar de fòbies socials que s’expressen en forma d’aversió, de menyspreu o de rebuig, unes patologies socials que s’haurien de superar si no volem portar el carro cap al pedregar. S’inclouen entre elles el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme, la misogínia, l’homofòbia, l’aversió als membres de determinades confessions religioses, o la forma més comuna de totes, la aporofobia, el rebuig al pobre». Ella creu que la única solució és un diàleg que jo penso que no es veu per enlloc. Un bon exemple el tenim en el judici que es fa a Madrid a independentistes i al qual s’hi ha arribat per falta de diàleg, per molt odi contingut i massa desig de venjança. I tot plegat, aprofitant-se del poder de l’estat i dels seus obedients lacais. Algú creu encara que aquesta farsa es pot anomenar judici?.


Des d’un punt de vista jurídic, el principal problema rau en el conflicte entre la llibertat d’expressió, que és un bé preuat en qualsevol societat oberta, i la defensa dels drets dels col·lectius, objecte de l’odi, tant pel que fa a la seva supervivència com respecte de la seva identitat i de la seva autoestima. El problema és summament greu, perquè cap dels dos costats pot quedar eliminat. Es tracta de defensar els drets de tots, especialment dels qui són socialment més vulnerables i es tracta d’entendre que no hi ha superiors ni inferiors, sinó que totes les persones són iguals en drets i deures. I en aquest terreny el dret, tot i ser imprescindible, no és suficient. Cal també política i diàleg, perquè el conflicte entre llibertat d’expressió i discurs de l’odi no se supera només intentant esbrinar fins on és possible fer mal a altres sense incórrer en un delicte. Potser caldria que féssim servir també altres eines pròpies de societats demòcrates i avançades.

LA DONA I LA CONQUESTA

A

Classificat com a GENERAL Edita això

Hi ha un robatori que els europeus van practicar des que van arribar al Brasil, al segle XVI. És el robatori de dones i nens. Des que els primers jesuïtes van arribar a Salvador, el 1549, s’emportaven per força, del si de les seves famílies, nens de vuit a catorze anys, dient que els educarien a les seves escoles. Els sacerdots volien que els joves obeïssin les seves ordres, ja que els adults no acceptaven la nova doctrina.
Altres sacerdots, més tard, posaven els nens en col·legis i internats, lluny de les seves famílies, per ensenyar-los el catecisme. Allà, aquells joves aprenien a menysprear la manera de ser de la seva nació i eren tractats com a ignorants i endarrerits. Més greu era el robatori de dones, capturades amb l’ajuda de gossos, o amb un llaç des del cavall, per dur-les a viure amb els soldats conqueridors, o amb els colons. Els homes dels poblats indígenes morien en les lluites i les dones eren apressades i es convertien en mares de mestissos. El robatori de dones inicià el mestissatge, ja que el fill de les unions entre soldats, comerciants o colons amb les dones del lloc, tenia per pare un portuguès i per mare una índia. La població llatinoamericana és, majoritàriament, fruit d’aquest mestissatge que va involucrar no tan sols els indígenes sinó també els africans portats com a esclaus. El mestissatge que va originar el poble llatinoamericà no va ser tan pacífic com s’acostuma a dir. De vegades va ser dut a terme amb molta violència.

Eduardo Hoornaert, teòleg catòlic holandès-brasiler.

———————————————————————————-
“El capitán Alonso López de Ávila prendió una moza india y bien dispuesta y gentil mujer, andando en la guerra de Bacalar. Ésta prometió a su marido, temiendo que en la guerra no lo matasen, no conocer otro hombre sino él, y así no bastó persuasión con ella para que no se quitase la vida por no quedar en peligro de ser ensuciada por otro varón, por lo cual la hicieron aperrear”. (Diego de Landa, “Relación de las cosas de Yucatán”).
Una dona maia va morir devorada pels gossos. La seva història, reduïda a unes quantes línies, concentra una de les versions extremes de la relació amb l’altre. El seu marit no li va deixar cap possibilitat d’afirmar-se com a subjecte lliure: el marit, que temia morir a la guerra, va voler conjurar el perill privant a la dona de la seva voluntat. La guerra no va ser només una història d’homes: tot i essent l’home mort, la seva dona li havia de seguir pertanyent. Quan va arribar el conqueridor espanyol, aquella dona ja no era més que el lloc on s’enfrontaven els desitjos i voluntats de dos homes. Matar els homes, violar les dones: aquestes eres les proves que un home tenia el poder i les seves recompenses. La dona escollia obeir el seu marit i les regles de la seva societat; posava tot el que li quedava de voluntat personal a inhibir la violència de la qual havia estat objecte. Però, justament, l’exterioritat cultural va determinar el desenllaç d’aquest petit drama: no va ser violada, com ho hagués pogut ser una espanyola en temps de guerra, sinó que la van lliurar als gossos perquè , al mateix temps, era índia i dona que negava el seu consentiment. Mai no ha estat més tràgic el destí de l’altre.

Tzvetan Todorov, antropòleg (La qüestió de l’altre).

DEMOCRÀCIA. DEMO…QUÈ?

CUANDO ESTÁBAMOS LEJOS

(Idea VilariñoBraulio López)

Tanto añorar y añorarte,
tanto soñar y esperarte,
tanto penar y sufrir,
tanto rodar para al fin
dar con los huesos aquí.
Y encontrarte y no encontrarte.

Qué lindo iba a ser volver
a vivir en democracia.
–¿En demo, qué?
–En democracia.
–Tutelada.
–En democracia.
–Recortada.
–En democracia.
–Vigilada.
–En democracia.
–Bien mandada.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver a este aujero.
¡Ojo!, que aunque lo llame aujero,
yo lo quería y lo quiero.

Sin embargo, tanto tiempo,
tanto tiempo que esperé,
y ahora ni sé si me cuentan
una firmita que eché.

La gente cantaba fuerte,
lo del «tiranos, temblad».
Pero qué querés, hermano,
por fuerte que se cantó,
los que seguimos temblando,
somos siempre vos y yo.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver.

Cuando estábamos lejos, compañero.

Aquest poema de la gran poeta uruguaiana IDEA VILARIÑO, que després es convertí en una popular cançó interpretada pel duo més famós a l’Uruguai «LOS OLIMAREÑOS», m’ha fet pensar molt en el tipus de democràcia que estem vivint a Espanya en aquests moments: una democràcia cada dia més tutelada, retallada, vigilada i ben manada, com diu molt bé la cançó. Quan es posen les lleis per damunt de la voluntat del poble la democràcia comença a fer figa. Quan se sacralitza una Constitució que ha quedat més vella que els nostres vestits de primera comunió i quan només es vol interpretar de manera restrictiva dient que no hi cap un referèndum d’autodeterminació quan, d’altra banda, reputats experts diuen tot és contrari vol dir que no anem bé. Aquests dies ho podem constatar escoltant el judici a l’anomenat procés català.

El senador del PDeCAT, Josep Lluís Cleries, ho acaba de denunciar quan assegura que l’informe de la Guàrdia Civil que inclou Torra en la investigació judicial de l’1-O deixa en “evidència” que “hi ha una persecució de les idees” i que “la democràcia espanyola està en caiguda lliure”. Una bona majoria d’entesos coincideixen que en aquest judici els delictes dels quals se’ls acusa “no s’aguanten per enlloc i que el veredicte hauria de ser l’absolució”.

Uns jutges prevaricadors han fabricat un relat fals en connivència amb un partit corrupte i ple de merda fins al coll; uns altres partits que fins ara teníem com a democràtics els han donat suport per allò de «la sagrada unidad d’Espanya», i ara es troben que han de fer cabre els delictes dins d’aquest relat, encara que hagin de forçar les lleis fins a límits insospitats.

Seguir el judici per TV significa haver d’aguantar personatges que no es recorden de res, que no assumeixen cap responsabilitat i que, si han de mentir, ho fen sense cap mena d’escrúpol. L’única esperança que ens queda és que aquesta potinejada tan colossal passarà als tribunals europeus. Llavors, però, els acusats ja s’hauran menjat uns quants anys de presó injusta.

Un altre cop vergonya, vergonya i més vergonya per aquesta Espanya on la democràcia tira enrere com els crancs. Democràcia?. Demo…què?.

UNITAT, SI US PLAU!


En el moment que escric això a Madrid està ressorgint el franquisme en tot el seu esplendor. Em temo que faran una gran manifestació. Han sabut triar el moment adequat i han sabut tocar la fibra de la «unidad de España» que mai falla. Des dels temps de la Falange de José Antonio Primo de Rivera que aquells principis fundacionals no han deixat mai d’estar presents. Què us penseu que és la FAES de l’Aznar? FA-ES vol dir FALANGE ESPAÑOLA, ni més ni menys. I què és el que proclama Ciudadanos? Doncs aquests mateixos principis, demagògicament molts ben servits i, quan ha convingut, ben dissimulats. Però el fons és el mateix i l’anticatalanisme ha perviscut exactament en el temps.

És clar que jo penso mirar-los per la tele ni els escoltar-los perquè no tinc ganes de vomitar l’esmorzar ni de fer-me mala sang. Estic segur que la Plaza Colón de Madrid s’assemblarà massa a aquella Plaza de Oriente dels temps de Franco d’infausta memòria. Hi haurà una barreja estranya de partits polítics i de personatges que se’ns faria difícil classificar-los en algun espai polític. A més dels nostàlgics de sempre (que encara en queden molts) hi trobarem gent que sap aprofitar totes les circumstàncies favorables als seus interessos i està acostumada a pescar en aigües tèrboles.

Cada vegada se’m fa més difícil creure en la política tradicional i, en concret, en alguns polítics. Alguns, és clar, no em representen gens ni mica i ja no he cregut mai en ells. Però també em resulta cada cop més difícil creure en altres que d’alguna manera hi havia tingut una mica, o fins i tot molta sintonia, i que ara s’ha anat difuminant i ha entrat en crisi. Els noto desconcertats, incapaços de canviar res, i el seu desconcert ens el transmeten a la gent del carrer. Semblava que havia entrat gent nova, amb noves idees i un llenguatge nou i semblava que serien capaços de renovar un sistema que semblava que havia arribat a la fi de l’esgotament. Res de tot això està passant. La dreta es baralla ferotgement per trobar el seu lloc i, per aconseguir-ho, s’ha de tornar cada cop més de dretes per competir amb partits d’extrema dreta que se’ls estan menjant la seva parcel·la. I l’esquerra, com acostuma a ser ja habitual, no sap on balla, desconcertada del tot i cada cop més dividida.

I els partits catalanistes? Doncs veiem amb cert estupor que són incapaços de fer un front comú davant dels atacs que rebem per tots costats. En moments crucials com aquest em sembla que tocaria saber clarament qui és l’enemic comú i anar una mica units en el més fonamental, perquè els pronòstics no són bons ni pels presos, ni pels exiliats, ni pels catalans de bona fe que tenen ganes que ens respectin una mica i que ens donin l’oportunitat de dir-hi la nostra.

Unitat, si us plau. Una mica d’unitat!

LA VERITAT FALSEJADA


L’any que acabem d’acomiadar ha estat un any difícil per a la societat catalana i per alguns dels seus membres destacats. Una societat que s’ha vist sacsejada d’una forma molt dura i de manera molt rude per la força d’un Estat que ha fet servir tot el seu poder d’una manera bestial, poc democràtica i sense cap classe de mirament damunt de persones i institucions. Molts hàbits, comportaments i escales de valors que ja teníem assumits per causa d’uns anys de democràcia -que ara anem veient que no és de la qualitat que suposàvem- s’han vist atropellats sistemàticament i covarda per una gent que hauria de ser garant de la justícia i de l’ordre i per altra gent -mala gent- que han vist que podrien treure profit d’una situació que en castellà té l’expressió justa quan diu que «en aguas revueltas, ganancia de pescadores».
En aquestes aigües tèrboles hi han anat a pescar alguns partits sense cap mena d’escrúpol i exercint una de les coses més greus i repulsives que una societat pugui suportar: el falsejament sistemàtic de la realitat. I en aquest falsejament s’hi han apuntat diaris que en algun temps els consideràvem seriosos i ràdios i televisions que fan el que sigui per tenir audiència. I ja se sap que contra Catalunya i els catalans s’hi val tot, demonitzar dóna molts vots i fa pujar l’audiència ràpidament. I si la veritat s’ha d’amagar, s’amaga; si s’ha d’envernissar, s’envernissa; i si s’ha d’empastifar, s’empastifa sense miraments… Si cal inventar una realitat de ficció ho fan i la propaguen sense miraments. La falta d’ètica a l’hora d’informar és tan evident que ja hi comença a haver gent a Europa que no se’ls creuen, però aquí també.
Alguns polítics i el mateix rei repeteixen cada minut que cal diàleg i que les coses s’han de fer dins de la Constitució, quan ells mateixos saben molt bé que tot es pot fer si hi ha voluntat de fer-ho i que les lleis i les Constitucions es poden interpretar de moltes maneres. Ells bé ho fan quan els convé. Hi ha una premissa, però, que no podem oblidar mai: la democràcia s’ha de sustentar en la veritat i restaurar la veritat és, abans de res, anomenar les coses pel seu nom i dir què és violència i què no ho és. El poble pot ser violent (cosa que no ha succeït a Catalunya) però l’Estat també pot ser-ho de manera injusta i desproporcionada (cosa que sí que va passar amb les forces de seguretat que van enviar aquí per estomacar gent que només volia votar). Caldria començar per discernir i anomenar pel seu nom tots els tipus de violència i tot tipus d’injustícia i aquesta és una feina que encara no s’ha començat a fer.
Aquest any 2019 serà un any de judicis a polítics catalans i escoltarem coses gruixudes tant a l’Audiència Nacional com als jutjats catalans. Tant de bo els mitjans de comunicació se’n facin ressò i no segueixin distorsionant la realitat i amagant el cap sota l’ala. El que ja es coneix com «el problema català» no es resoldrà volent-lo amagar. Alguna cosa més hauran de fer si no volen que duri i s’enquisti anys i panys.

INNOCENT DE MI

Sí, avui dia dels Sants Innocents, m’he decidit a continuar aquest blog que havia deixat abandonat durant una temporada.
Innocent de mi, decideixo continuar-lo sabent que hauré d’escriure més o menys el mateix de sempre i que hauré de seguir avorrint-vos amb les meves dèries de sempre.
Perquè, innocent de mi, segueixo tenint esperança que algunes coses canviïn, tot i que sé prou bé que serà difícil veient el que està passant. Acabem un any que no ha estat gens bo per una gran majoria de catalans i veiem com ens han estat prenent el pèl una colla de jutges i polítics que no han sortit encara del franquisme sociològic que viu una gran part de la societat espanyola i que, pel que es preveu, no en sortiran pas durant aquest any que estem a punt de començar i que, probablement, ja no en sortiran mai més. Allò de què van deixar-ho tot «atado y bien atado» es veu que era veritat.
Innocent de mi, confiava una mica en el que en diem democràcia i que les esquerres espanyoles sabrien fer ús de què anomenem llibertats individuals i socials; confiava una mica en -pel que es veu- aquesta espècie en extinció que en diem intel·lectuals espanyols (que, per definició, vol dir que hauria de ser gent que fa servir l’intel·lecte); confiava en les institucions europees que, confiava que vetllarien una mica més pels drets humans i per les llibertats individuals i la dels pobles.
Confiava, innocent de mi, en el fet que moltes coses anirien una mica diferent de com han anat. Innocent de mi, confiava que algunes persones aixecarien la veu davant de tanta injustícia i que els presos polítics que encara tenim a les presons a hores d’ara ja serien tots a casa seva.
Innocent de mi, encara segueixo esperant. Les utopies es veu que es fan esperar i que és moment d’esperar contra tota esperança. Perquè estic segur que arribaran nous temps. Tard, però arribaran.
Que tingueu un bon any nou i gràcies a tots els que passeu per aquí.

O MARXES, O ET TANQUEM!

caef94ae-1d9a-4893-87a3-e40dc94dbfc6_h

Quan en un país molts ciutadans senten en el seu interior la disjuntiva de quedar-se al seu país i haver de callar si no vols anar a la presó o bé haver de marxar per sentir-se lliure, aquest país vol dir que té mala peça al teler. Ja sabeu de què parlo. Al nostre país a molts ciutadans se’ls presenta aquest dilema que comporta tota una sèrie d’inconvenients personals i familiars. Ser lliure vil dir poder-se’n sentir en tot moment sense por que t’engarjolin per dir o fer alguna cosa que no és delicte en si mateixa, però que alguns jutges malnascuts li ho consideren. La llibertat no és tal si darrere hi ha por i garrotada.

I això que és vàlid aquí entre nosaltres, també ho és en molts altres països on s’ha anat degradant de tal manera la democràcia que ja no en queda res. Per exemple aquest Brasil de Bolsonaro que ha agafat una deriva perillosíssima i on a hores d’ara ja hi ha molts brasilers que es plantegen marxar. Teòricament el món és de tots i tothom hauria de poder escollir on vol viure. O, si voleu, només hi hauria d’haver fronteres i policies per guardar l’ordre públic i la llibertat dels ciutadans. Quan un país fa lleis per evitar que els seus ciutadans siguin i se sentin lliures, malament rai!. Aquí ja sabem de què va l’assumpte i ho comencen a saber molts altres països que han elegit règims d’extrema dreta…

Llegia fa un parell de dies la periodista brasilera Patricia Alvarez, que viu a l’Uruguai –terra de Pepe Mujica- com explicava amb tota mena de detalls com emigrar al país veí en cas que la política brasilera persegueixi algú, fet que sembla que començarà a ser freqüent a partir d’ara. La victòria de Jair Bolsonaro s’ha convertit en un malson per a milers i milers de brasilers i les xarxes socials ja parlen de milers de persones que estan ben decidides per emigrar a l’Uruguai, un país que segueix sent progressista, molt més demòcrata que alguns dels seus veïns. La periodista detalla tots els documents i els passos que són necessaris per poder fer aquest pas de manera legal. Podeu llegir-ho AQUÍ.

No és trista una situació com aquesta en ple segle XXI? No és trist i indignant el que ens està passant a Catalunya amb gent a l’exili i gent a la presó? Partits polítics, associacions, entitats, personalitats de tots els camps, no hi podeu fer alguna cosa més per tal que aquestes coses no passin? No hi podria haver una mica més d’unitat en moments com aquests per poder fer una oposició i accions conjuntes amb cara i ulls?

 

URUGUAI ENTRE FLAMES

En un moment tan delicat  com el que viu Amèrica Llatina en aquests moments, he trobat un article al diari El País que crec que val la pena llegir: VIVIR EN UN VECINDARIO EN LLAMAS

És el comentari del llibre “La tenue virtud. Uruguay como excepción al caos en la región” de CLAUDIO FANTINI ( Ed. Planeta) i el firma MAGDALENA MARTÍNEZ

En un país de 3,4 millones de habitantes, rodeado de dos gigantes sumidos en una profunda crisis, muchos se preguntan hasta qué punto Uruguay podrá resistir al caos económico de Argentina y a la degradación institucional y democrática que sufre Brasil.La publicación de la La tenue virtud. Uruguay como excepción al caos en la región, del periodista Claudio Fantini, ha llegado pertinente, casi profética, ya que pudo captar el momento actual, a pesar de que nadie pronosticó la serie de turbulencias que sacudieron a la región en 2018. Fantini, de nacionalidad argentina y corazón rioplatense, compara la situación en varios países latinoamericanos tratando de que los uruguayos tomen plena conciencia de sus cualidades democráticas y de que las preserven a toda costa.“En el pueblo uruguayo, en sus deportistas, en sus artistas y en su clase dirigente (el resto de los Sudamericanos) encuentran, en términos generales, un nivel de decencia, humildad y sentido común que no hallan en sus respectivos países”, escribe el autor. Los datos son conocidos en la región: Uruguay tiene la mayor clase media y las menores diferencias sociales de Sudamérica. En medio de 12 años de crecimiento económico ininterrumpido, el país ha avanzado en una ambiciosa agenda de derechos: despenalización del aborto, legalización de la marihuana, matrimonio gay, ley de protección de las personas trans…La base de construcción de esta isla de estabilidad ha sido la moderación, lentitud en las decisiones, la capacidad política de crear consensos y el apego a la institucionalidad republicana.¿Son conscientes los uruguayos de esa virtud y podrán conservarla? El autor piensa que no se debe de dar nada por seguro en estos tiempos de violencia y demagogia. Al final del libro, el actual presidente del país, el socialdemócrata Tabaré Vázquez, así como dos expresidentes, Julio María Sanguinetti (Partido Colorado, conservador) y Luis Alberto Lacalle (Partido Nacional, centro derecha) ofrecen su visión, contrapuesta, de la realidad mundial y uruguaya. Forman parte de una generación de políticos (todos superan los 75 años) con una noción profunda de la democracia y el republicanismo. Para Uruguay, el relevo será un desafío que llega en medio de fuertes turbulencias en la región.

LA UNIÓ FA LA FORÇA

cwb4le5wcaa0n1s

Corre una frase que diu: «Quan Nostre Senyor vingui a la terra no ens trobarà units, però ens trobarà reunits». I és cert. Si d’alguna cosa estic segur -i ja ho he escrit més d’una vegada en aquest blog- és que ens reunim molt, –massa potser però ens unim ben poc. I no hauríem d’oblidar que en política, com en la majoria d’àmbits de la vida, la unió fa la força. És en moments com aquests que estem vivim en els últims temps quan és més imprescindible i més la necessitem aquesta unió que els partits polítics catalans sembla que s’entesten no voler. És moment de fixar-se més en el que ens uneix que no pas en el que ens separa i tenir ben present l’objectiu comú final.

No sóc ningú per dir com ho han de fer, però sí que els diria el què han de fer. Em sembla que una gran majoria de catalans estaríem d’acord en demanar-los que tinguin ben clar quin és l’enemic comú i quines formes de lluita i quines estratègies han de mirar de trobar per a fer-hi front. Formes de lluita n’hi ha moltes i han canviat al llarg de la història. Ara hauríem de trobar la més adequada i la que més s’adaptés a les condicions històriques que li toca viure a aquesta Catalunya assetjada per jutges sense escrúpols que s’han convertit en escolanets de governs corruptes i per lleis injustes, injustament interpretades i aplicades. Quan hom et vol fer mal és legítim defensar-se i fer-ho de la millor i més intel·ligent manera possible.

És evident que faran l’impossible per tal que no aconseguim la independència i, si la volem aconseguir ens tocarà ser activistes i rebels d’una manera diferent de com ho eren en temps passats les persones que també van ser inconformistes amb tot el que trobaven que era injust i que volien canviar. Ja sé que serà difícil trobar el punt de coincidència entre l’anarquisme consubstancial que porta l’ADN d’algun partit polític, la rebel·lia «políticament correcta» d’algun altre i la «políticament incorrecta» que sens dubte tocarà exercir en algun moment o altre. Ens tocarà ser activistes d’una altra manera a com ho havíem sigut en altres temps i ens caldrà buscar noves estratègies i formes d’operar. Els partits sembla que d’això no se n’adonen i, per poc que badin, perdran el tren de la història que passa volant davant seu. La ciutadania cada cop confia menys en sindicats, partits i grups tancats que sembla que tinguin com a única consigna seguir regles teledirigides, inamovibles, intocables i indestructibles. No s’adonen que avui la gent vol ser més democràtica i participativa; que la gent no se sent còmoda seguint consignes unificades sota una sola etiqueta. La gent és cada dia més diversa i valora més la diversitat, que no vol dir tenir objectius comuns. Les formes poden ser diferents; els objectius han de ser comuns.

En algun moment caldrà desobeir i s’hauran de trobar noves formes de desobediència, de rebel·lia, de resistència passiva o de lluita social. I caldrà fer-ho sense violència i tan pacíficament com sigui possibles si volem ser creïbles i respectats; potser ens caldrà destruir des de dins i no des de fora; potser haurem de conservar institucions per canviar-les i millorar-les; potser haurem de deixar de ser antisocials i buscar més aviat conformar comunitat i grup amb uns mínims objectius comuns; potser haurem de deixar radicalitats que divideixen i no porten enlloc i anar cap a un treball col·laboratiu entre persones d’ideologia diversa si no volem caure en la frustració que no faria més que portar-nos a seguir com sempre; potser haurem de ser fins i tot «políticament correctes» per tal de passar el més desapercebut possible en un ambient totalment hostil i perseguidor de qualsevol espurna de rebel·lió. Dit d’una altra manera: potser caldrà inventar rebel·lions més silencioses, que no les percebin fins que ja no siguin capaços d’aturar-les i sufocar-les, perquè ja hem pogut comprovar que en aquest país fer-se massa visible com a rebel no només és molt perillós sinó que és estúpid. Com que aquí no podem comptar amb les garanties bàsiques de qualsevol democràcia haurem de fer-ho d’una altra manera. Però ho haurem de fer inevitablement i els partits ja s’hi poden començar a arromangar si no volen que la gent els abandoni totalment. Menys reunions i més unió!