CONFINAT I ESPERANÇAT

Avui, si no he perdut el compte, portem ja 66 dies de quarantena. El govern d’Espanya, degut als molts casos de contagi de la COVID-19 que anaven sortint, va declarar un estat d’alarma que començaria el dia 15 de març, la qual cosa va portar associada la imposició d’una quarantena (i els primers dies de confinament total als domicilis) que a hores d’ara encara dura.
Els que més o menys m’aneu seguint ja haureu vist que durant tot aquest temps no he escrit res de tipus personal en aquest blog, on només he anat recollint poesies de tant en tant. No tenia esma, ni ganes, ni ànims per a escriure res des del moment en què em vaig assabentar que el meu germà tenia tots els símptomes de la Covid-19 i que segurament haurien d’ingressar-lo. Ha estat, per tant, un temps estrany, ple de neguits, pors i temors. Durant aquests dies he llegit molts diaris, algun llibre que no necessités gaire esforç de concentració, he procurat informar-me molt sobre aquesta malaltia, he vist alguna pel·lícula i força televisió. Em costava concentrar-me en lectures una mica serioses i profundes i encara més escriure. Sí que he procurat fer a diari una petita crònica basada en els informes que a diari em donaven els metges per tal d’anar-la passant a familiars i amics que s’interessaven per la salut del meu germà. El meu germà va començar amb els primers símptomes al cap de pocs dies d’haver-se iniciat la quarantena i el dia 1 d’abril ja van haver d’internar-lo. Va arribar a estar molt greu durant uns quants dies però sembla que poc a poc se’n va sortint. Avui encara segueix internat però amb perspectives de que li donin l’alta ben aviat.
Deia que portem 66 dies de quarantena i que hem hagut se suportar uns quants dies de confinament total. Una experiència que la majoria no havíem tingut mai i de la qual ens en recordarem tota la vida. El fet d’haver-nos de confinar a casa em feia plantejar moltes coses: de quina manera ho estaria passant aquella gent que no tenia casa, o que havia de viure amuntegada en petits espais, sense les mínimes comoditats?. En situacions com aquestes pensava que és quan es fa més evident les diferències entre rics i pobres, i que molts de nosaltres som uns afortunats. Pensava en aquells que fa anys que són a la presó i que potser ja s’hi han acostumat a aquesta mena de confinaments. Pensava en els nostres polítics i líders socials que els ha tocat d’estar injustament a la presó i que aquesta pandèmia ha agreujat l’estat que alguns d’ells havien pogut començar a tastar.
I també vaig pensar de seguida en un llibre que havia llegit feia molts anys i que ara em semblava que era un bon moment per rellegir. Es titula «Memorias del calabozo», un relat testimonial publicat entre 1987 i 1988 de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro. En el llibre es narra l’experiència carcerària que van viure entre setembre de 1973 i març de 1985 junt amb José Mujica, durant la darrera dictadura militar a l’Uruguai. El fet fou conseqüència de la seva militància en el Movimiento de Liberación Nacional – Tupamaros.Entre els centenars de presos polítics que va haver-hi a l’Uruguai la situació d’uns quants d’ells va ser molt particular: nou dels principals integrants de la conducció de l’organització van ser presos per la justícia militar en qualitat d’ostatges, és a dir, a risc de ser ajusticiats davant de qualsevol acció subversiva que atemptés contra l’ordre militar. Van ser separats del Penal de Libertad on es trobava la majoria dels militants de l’organització guerrillera i d’altres agrupacions i partits igualment proscrits, i traslladats en tres grups de tres, durant onze anys pels calabossos dels diferents casernes militars de país, romanent cada un en absolut aïllament i incomunicació, i sotmesos al tractament ja conegut cap als presos polítics a les dictadures militars del con sud d’Amèrica Llatina. Al dos anys del seu alliberament, Rosencof i Huidobro reprenen el diàleg truncat en aquelles dates en un registre d’àudio i que posteriorment és editada en forma de llibre.
Deia que aquests dies he tingut oportunitat de rellegir-lo (val molt la pena rellegir i acostuma a ser molt enriquidor) i també he tingut oportunitat de veure la pel·lícula que el 2018 es va filmar amb el títol de LA NOCHE DE LOS 12 AÑOS, basada en el llibre. No havia tingut oportunitat de veure-la i considero que val la pena. Es molt fidel al llibre i està molt ben feta.
Per tant, no tot ha estat dolent durant aquest llarg temps de confinament. Entre les moltes males notícies de mort, por i sofriment que es deriven de la pandèmia del coronavirus a casa nostra i a tot el món també hi trobem brins d’esperança com aquest:
«Maria Branyas, la persona més longeva de Catalunya i de l’Estat espanyol, amb113 anys, ha superat la malaltia en una residència on han mort diverses persones positives. La seva família i les cuidadores de la residència Santa Maria del Tura d’Olot, on resideix des de fa més de vint anys, ja remarcaven abans de la crisi de la covid-19 que la Maria tenia una salut de ferro. Sens dubte, haquedat ben demostrat».
Ara només falta que trobin ben aviat una vacuna…

DESENCÍS

Aquesta visita del president Sánchez a Barcelona alguns la veuen com a molt positiva perquè, diuen, és el començament d’una gran distensió i de que ara les coses podran anar per un altre camí. És cert que sempre és millor viure distès que no pas amb molta tensió, però això no vol dir que les coses estiguin en camí de solució. Tot el teatre i la parafernàlia que hem vist a mi m’ha semblat més comèdia que no pas una altra cosa. Una comèdia obligada per les circumstàncies i per les necessitats de supervivència que tots plegats tenen i que no servirà per gran cosa. Només cal recordar el que deien uns i altres fa només un mes o dos…

A mi la visita m’ha deixat una gran decepció en tots sentits. La veig falsa, enganyosa i plena de promeses i paraules buides, com han fet tantes i tantes vegades. Paraules buides perquè, per altra banda, veiem com els poders de l’Estat van actuant com ho han fet en aquests darrers temps i no es veu cap tarannà diferent, cap ganes de canvi, ni ningú que estigui disposat a dir-los prou. No som nens com per a fer-nos creure que els poders de l’Estat d’aquesta desgraciada Espanya són independents. No s’ho creu ningú.

Deia que estic decebut. Estar decebut la majoria de les vegades és per la nostra pròpia culpa i per la bona fe que posem en les persones. És clar que sempre que ens sentim decebuts per alguna situació o per alguna persona és degut a que abans hem creat certes expectatives massa allunyades de la realitat. Si alguna cosa bona té la decepció és que ens fa tocar de peus a terra i sospesar el valor tant de la realitat com de les il·lusions. En aquesta vida les dues coses són necessàries, però cal donar-los el valor just a cadascuna. Acceptar la realitat no vol dir resignar-se, ni sotmetre’s, ni deixar de voler que les coses siguin d’una altra manera. No és una renúncia a esperar coses distintes i a actuar per tal de que es donin. Acceptar la realitat és adonar-se del moment en què vivim, de les persones en les que cal confiar, de les circumstàncies i reconèixer que allò que volíem o esperàvem no es podrà realitzar encara.

I la gran decepció que sento ve de constatar com cada partit polític (tots) va pel seu compte i buscant només els seus interessos. I constatar, per altra banda, la poca vàlua de la majoria dels nostres líders polítics. Jo no sé quina anàlisi de la realitat fan, però el resultat final és molt negatiu i cada dia es rebaixen més les expectatives. Si volem seguir sent una comunitat autònoma més que ens ho diguin clarament. Per això no hauria calgut tant dolor i tanta gent a la presó o a l’exili.

No sé si les noves generacions canviaran o no les coses, però sí que sé que tots hi perdrem molt si no ens parlen «clar i català», que és la manera que hauríem de fer la política. Subterfugis, bones paraules, promeses de tot tipus, meses de negociacions que no ens duran enlloc i que ens faran perdre el temps i desil·lusionar-nos encara més, no serveixen per a res. Ningú pot ser tan ingenu de pensar que aquest Pedro Sánchez podrà -o voldrà- fer alguna cosa, si per una banda està lligat de mans i peus per la gent més cavernícola del seu propi partit i pels llops de l’oposició que només fan que ensenyar-li les dents i, per altra banda, ha manifestat mil vegades el seu pensament, que és seguir el mateix camí de sempre. I ja sabem que aquest camí no ens portarà enlloc…

I els seus socis de govern? D’aquest nois tan esquerranosos, tan modernets, amb tantes ganes de menjar-se el món, ja veiem com aviat s’han plegat a l’establishment i s’han tornat mansois com corders. I si des d’aquí els paguem per endavant encara pitjor, perquè llavors se’ns pixaran un cop més al damunt i ens diran que plou…

DESCONCERT

Avui seguiré parlant de política tot i sabent que no tinc els elements necessaris per a fer els diagnòstics adequats. La política s’ha tornat una cosa molt complicada i recargolada; per poder-ne opinar amb sentit hauríem de saber tot el que es cou a les cuines dels partits i el que barrinen a l’ombra i en la foscor de les cloaques. I això no ho saben ni els professionals que es dediquen a esbrinar-ho per tal de poder-ho explicar després . Potser en parlem massa i tot perquè, com de futbol, tots pensem que hi entenem una mica… De fet, però, avui no parlaré de política en general que, com bé sabeu, és l’art de governar i de la forma com alguns ho fan. Avui parlaré dels polítics, de les persones que ens governen. I ho faré en general perquè ningú s’hi pugui sentir exclòs i perquè tots s’hi sentin al·ludits.

Alguns polítics em desconcerten quasi sempre, però encara més quan fan aquests tombs inesperats que veiem darrerament. I d’aquests en trobem a tot l’arc parlamentari. Em desconcerta escoltar que una cosa avui és blanca i només un mes enrere era negra; que una persona no servia per a poder-hi dialogar i avui tot són reverències. Em desconcerta veure que es mouen més per interessos aritmètics que no pas per conviccions. Trobo que aquesta manera de fer no és seriosa i trobo que no fa altra cosa que confondre el personal (els propis votants i els altres) i avorrir-nos. Aquests cops de volant tan bruscos desorienten, confonen i emboliquen la troca. Al final aconseguiran que creixi el nombre dels que no van a votar perquè troben que ens estan prenen el pèl. Em sembla que tots hi guanyaríem si fossin una mica més clars i mantinguessin la paraula i les posicions; però es veu que això no es porta darrerament.

A mi no em serveix aquesta manera de fer política i només contribueixen a que cada dia me’ls cregui menys. Com tampoc em serveix que em prediquin una cosa i ells en facin una altra. A vegades em dona la sensació que només ens utilitzen per als seus fins maquiavèl·lics. Passa com aquell mestre que a començament de curs predica emfàticament puntualitat als seus alumnes i després ell arriba tot sovint tard a classe. Una de les pitjors coses que els nostres polítics demostren tot sovint és la incoherència. No serveix de res que els ciutadans compleixin les lleis i les regles si ells se les passen per l’arc del triomf.

I de la mateixa manera que ens desconcerten alguns polítics ens desconcerten els professionals del dret. Molts ciutadans -entre els que m’hi compto- estan deixant de creure en la justícia veient com les lleis les estiren i arronsen com un xiclet, les interpreten de manera totalment diversa i les estrafan fins a límits insospitats; veiem com tribunal diu una cosa i un altre la contrària; com un professor de dret afirma una cosa i un altre una altra totalment diferent. Tots sabem que les lleis es poden interpretar (hem sentit massa vegades allò de “feta la llei, feta la trampa”), però voleu dir que és ètic i seriós fer-ho de maneres tan diferents? Personalment sóc dels que creuen més en l’esperit de la llei que no pas en la lletra. Sant Pau va escriure als corintis que “la lletra mata i que l’esperit vivifica” i jo estic molt d’acord que les coses han d’anar per aquest camí. Si no el saben trobar els senyors polítics, anirem molt malament i no faran més que crear desconcert. O és que potser a alguns ja els interessa?

EL VOT I LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Democracia plena también para los discapacitados

Classificat com a DISCAPACITAT Edita això

La Creu del Sud és el blog d’en FRANCESC MATEU I HOSTA, metge, director d’Oxfam Intermón a Catalunya des del 2004 i moltes altres coses dins del seu àmbit professional. Però fora de l’àmbit professional és membre d’Espai21, un col·lectiu de pares i mares amb fills amb la Sd de Down i de la Plataforma Ciutadana per l’Escola Inclusiva que reuneix moltes entitats que treballen per la inclusió de tots els infants a l’escola.

Però en Francesc Mateu és també pare d’un fill amb Síndrome de Down i, com és natural, s’ha indignat amb una disposició del BOE referent a una recent reforma de la llei electoral que permet votar a les persones discapacitades. Trobo que és prou interessant com per portar-lo al meu blog i difondre aquest interessant article. Si el voleu llegir al mateix blog, cliqueu AQUÍ

Fiscalitzar el vot de les persones amb discapacitat?

Article publicat originariament al diari ARA en versió una mica redudida: bit.ly/ARAvotJoan19CAT

El passat 6 de desembre coincidint amb el 40 aniversari de la Constitució el BOE va publicar una reforma de la llei electoral que permetia votar a les persones discapacitades acabant així amb una anomalia històrica de la democràcia espanyola. Tots els que tenim fills discapacitats coneixem els raonaments absurds i les decisions arbitràries de molts jutges que durant anys han intervingut per negar aquest dret: se’ls preguntava per exemple quants senadors aporta Catalunya al senat o distingir entre un sindicat i un partit polític. I quanta gent no votaria a l’Estat espanyol si apliquéssim aquest criteri a tothom? Afortunadament, i seguint les consignes del dret internacional, aquest dret s’ha recuperat i en les properes eleccions podran votar 100.000 persones i escaig.

A les portes d’una època carregada de convocatòries electorals ja ens disposàvem a gaudir d’aquesta primera oportunitat, quan ens hem trobat amb una nova disposició del BOE, aquesta vegada per mandat de la Junta electoral, que ens ha deixat glaçats. La Junta electoral, en una disposició més ideològica que tècnica, ha decidit limitar el dret aprovat pel govern i fiscalitzar el seu exercici, ja que, encara que admet que no es pot “evitar” que els discapacitats puguin votin, qualsevol membre de la taula, apoderat o interventor, podrà valorar si el seu vot és “conscient, lliure i/o voluntari” i, si considera que no ho és, ho haurà de fer constar a l’acta i apuntar el nom i el DNI de la persona discapacitada. Ni apoderats ni interventors poden tenir la capacitat de decidir si un vot és conscient, lliure i voluntari i molts menys en el cas d’una persona amb discapacitat, perquè avaluar una persona i treure conclusions no és quelcom que es pugui fer mentre vota.

Algú s’imagina que en entrar a un col·legi electoral hagués de passar el filtre d’interventors o apoderats que decidissin si el nostre vot és conscient, lliure o voluntari? Us passa pel cap? Quines preguntes ens farien per determinar aquesta llibertat, consciència o voluntarietat? Quanta gent no podria votar en aquest cas? Caceres de bruixes de votants? Avaluaran la capacitat de molts avis i àvies ingressats a residències? La de molta gent que vota a partits disposats a retallar fins i tot el dret a vot si tenen l’oportunitat? No sembla acceptable, però quan parlem de persones discapacitades sovint acceptem raonaments que no hauríem d’acceptar. Com que les nostres capacitats són les majoritàries menyspreem les seves, i pensem que la diferència els inhabilita. El dret a votar, com qualsevol altre dret humà, és inherent al fet de ser persona i prou.

Fa uns dies Arcadi Espasa posava en dubte el seu dret a la salut i educació públiques i ara els aprovem el dret a vot per qüestionar-ho immediatament després. Prou! Pensant en el meu fill, em sembla surrealista que amb la il·lusió de les seves primeres eleccions, algú comenci a investigar sobre la seva capacitat o llibertat de votar el que vol votar. Prou vegades cada dia ja suportem les microvulneracions (o no tant micro) de drets que tenen perquè ara també hagin de passar un tràngol així al col·legi electoral. Si no es pot impedir el vot, quin és l’objectiu d’aquest dictamen? Criminalitzar a les persones amb discapacitat i perpetuar la idea que qualsevol pot qüestionar la seva consciència, llibertat o voluntarietat.

És molt greu. Ara, qualsevol persona, encara que no tingui cap formació, podrà jutjar, sembrar sospites i decidir si el vot del meu fill és lliure, conscient i voluntari. Tenint en compte que en aquestes eleccions hi haurà apoderats i interventors de partits predisposats a retallar drets dels ciutadans i ciutadanes, ni fet a mida. Un abús de poder contra els més vulnerables per part d’una Junta Electoral ancorada en el passat, i que només s’entén com a revenja per una llei que no els deu haver agradat.
Exigim que la Junta electoral canviï aquesta disposició. No pot ser que els teòrics garants d’un procés siguin els principals sospitosos de negar els drets del mateix procés. El meu fill amb la Síndrome de Down té, a hores d’ara, més clar a qui vol votar que els seus germans. Si això no es canvia, haurem d’entendre que no som a un estat de dret, sinó a un estat que atorga a qualsevol el poder d’interpretar el dret d’un tercer, sobretot si aquest pertany a un col·lectiu vulnerable.

Si voleu col.laborar, hi ha una campanya oberta de signatures perque deroguin el decrethttp://chng.it/B5Vn7ZCQbT 

LA LLAVOR DE L’ODI

Classificat com a Drets humans Edita això

Un amic – amb qui no compartim moltes idees de tipus polític, però sí moltes altres coses i molt d’afecte-, em va recomanar fa temps el llibre autobiogràfic d’Stefan Zweig: “El mundo de ayer. Memorias de un europeo” que es va publicar el 1944. Ell era austríac, jueu, escriptor, humanista i pacifista i, com qualsevol jove educat en aquella Àustria imperial, en un ambient segur i estable, podia haver cregut que s’havia acabat qualsevol episodi de barbàrie i podia haver vist el futur com una cosa brillant i abocat al progrés. Decebut, va acabar suïcidant-se al Brasil.


Aquest home va ser capaç de veure, en aquells convulsos temps que li tocà viure, alguna cosa que el va fer sospitar que Europa no anava prou bé i considerava un deure moral contar allò que ell intuïa com una espècie d’avís per navegants. Potser ara diria el mateix en una Europa que fa aigües per tots costats i sembla que ningú ho vulgui arranjar. Això mateix podíem haver cregut els que vam viure l’experiència de la transició espanyola a la democràcia. En els anys setanta del segle passat molta gent estava prou convençuda d’ haver empès un camí de progrés social i polític i que quedaven enrere conflictes bèl·lics, propiciats per ideologies enfrontades, per la desigualtat d’oportunitats i de riquesa, i que s’obria un camí de canvis a millor. Però podem comprovar cada dia que les coses no han anat ben bé així, que la transició va ser una porqueria en molts aspectes i que potser seria ben profitós aprendre d’europeus com Zweig per prendre consciència que les llavors de la reculada poden estar sembrades i que és urgent frenar el seu creixement destructiu. El mateix Federico Mayor Zaragoza ha escrit alguna vegada que “la Unió Europea hauria de ser el catalitzador de la unió mundial”, un ideal que jo no veig per enlloc i, al pas que anem, ni se l’espera.


Una d’aquestes llavors destructives, com al temps de Hitler i Stalin, és el triomf dels discursos de l’odi, cada dia més palpables en alguns líders polítics d’aquí Vox, Cs i PP, especialment) i en altres parts d’ Europa i d’ Amèrica. La filòsofa Adela Cortina ens explica que el discurs de l’odi és “qualsevol forma d’expressió , la finalitat de la qual consisteix a propagar, incitar, promoure o justificar l’odi, el menyspreu o l’aversió cap a determinats grups socials, des d’una posició d’intolerància. Qui recorre a aquest tipus de discursos pretén estigmatitzar determinats grups i obrir la veda perquè puguin ser tractats amb hostilitat, dissol a les persones en el col·lectiu al qual es agredeix i llança contra el conjunt el seu missatge destructiu”. Ella diu que «potser moltes vegades no podem arribar a parlar d’odi, però sí que podem parlar de fòbies socials que s’expressen en forma d’aversió, de menyspreu o de rebuig, unes patologies socials que s’haurien de superar si no volem portar el carro cap al pedregar. S’inclouen entre elles el racisme, la xenofòbia, l’antisemitisme, la misogínia, l’homofòbia, l’aversió als membres de determinades confessions religioses, o la forma més comuna de totes, la aporofobia, el rebuig al pobre». Ella creu que la única solució és un diàleg que jo penso que no es veu per enlloc. Un bon exemple el tenim en el judici que es fa a Madrid a independentistes i al qual s’hi ha arribat per falta de diàleg, per molt odi contingut i massa desig de venjança. I tot plegat, aprofitant-se del poder de l’estat i dels seus obedients lacais. Algú creu encara que aquesta farsa es pot anomenar judici?.


Des d’un punt de vista jurídic, el principal problema rau en el conflicte entre la llibertat d’expressió, que és un bé preuat en qualsevol societat oberta, i la defensa dels drets dels col·lectius, objecte de l’odi, tant pel que fa a la seva supervivència com respecte de la seva identitat i de la seva autoestima. El problema és summament greu, perquè cap dels dos costats pot quedar eliminat. Es tracta de defensar els drets de tots, especialment dels qui són socialment més vulnerables i es tracta d’entendre que no hi ha superiors ni inferiors, sinó que totes les persones són iguals en drets i deures. I en aquest terreny el dret, tot i ser imprescindible, no és suficient. Cal també política i diàleg, perquè el conflicte entre llibertat d’expressió i discurs de l’odi no se supera només intentant esbrinar fins on és possible fer mal a altres sense incórrer en un delicte. Potser caldria que féssim servir també altres eines pròpies de societats demòcrates i avançades.

LA DONA I LA CONQUESTA

A

Classificat com a GENERAL Edita això

Hi ha un robatori que els europeus van practicar des que van arribar al Brasil, al segle XVI. És el robatori de dones i nens. Des que els primers jesuïtes van arribar a Salvador, el 1549, s’emportaven per força, del si de les seves famílies, nens de vuit a catorze anys, dient que els educarien a les seves escoles. Els sacerdots volien que els joves obeïssin les seves ordres, ja que els adults no acceptaven la nova doctrina.
Altres sacerdots, més tard, posaven els nens en col·legis i internats, lluny de les seves famílies, per ensenyar-los el catecisme. Allà, aquells joves aprenien a menysprear la manera de ser de la seva nació i eren tractats com a ignorants i endarrerits. Més greu era el robatori de dones, capturades amb l’ajuda de gossos, o amb un llaç des del cavall, per dur-les a viure amb els soldats conqueridors, o amb els colons. Els homes dels poblats indígenes morien en les lluites i les dones eren apressades i es convertien en mares de mestissos. El robatori de dones inicià el mestissatge, ja que el fill de les unions entre soldats, comerciants o colons amb les dones del lloc, tenia per pare un portuguès i per mare una índia. La població llatinoamericana és, majoritàriament, fruit d’aquest mestissatge que va involucrar no tan sols els indígenes sinó també els africans portats com a esclaus. El mestissatge que va originar el poble llatinoamericà no va ser tan pacífic com s’acostuma a dir. De vegades va ser dut a terme amb molta violència.

Eduardo Hoornaert, teòleg catòlic holandès-brasiler.

———————————————————————————-
“El capitán Alonso López de Ávila prendió una moza india y bien dispuesta y gentil mujer, andando en la guerra de Bacalar. Ésta prometió a su marido, temiendo que en la guerra no lo matasen, no conocer otro hombre sino él, y así no bastó persuasión con ella para que no se quitase la vida por no quedar en peligro de ser ensuciada por otro varón, por lo cual la hicieron aperrear”. (Diego de Landa, “Relación de las cosas de Yucatán”).
Una dona maia va morir devorada pels gossos. La seva història, reduïda a unes quantes línies, concentra una de les versions extremes de la relació amb l’altre. El seu marit no li va deixar cap possibilitat d’afirmar-se com a subjecte lliure: el marit, que temia morir a la guerra, va voler conjurar el perill privant a la dona de la seva voluntat. La guerra no va ser només una història d’homes: tot i essent l’home mort, la seva dona li havia de seguir pertanyent. Quan va arribar el conqueridor espanyol, aquella dona ja no era més que el lloc on s’enfrontaven els desitjos i voluntats de dos homes. Matar els homes, violar les dones: aquestes eres les proves que un home tenia el poder i les seves recompenses. La dona escollia obeir el seu marit i les regles de la seva societat; posava tot el que li quedava de voluntat personal a inhibir la violència de la qual havia estat objecte. Però, justament, l’exterioritat cultural va determinar el desenllaç d’aquest petit drama: no va ser violada, com ho hagués pogut ser una espanyola en temps de guerra, sinó que la van lliurar als gossos perquè , al mateix temps, era índia i dona que negava el seu consentiment. Mai no ha estat més tràgic el destí de l’altre.

Tzvetan Todorov, antropòleg (La qüestió de l’altre).

DEMOCRÀCIA. DEMO…QUÈ?

CUANDO ESTÁBAMOS LEJOS

(Idea VilariñoBraulio López)

Tanto añorar y añorarte,
tanto soñar y esperarte,
tanto penar y sufrir,
tanto rodar para al fin
dar con los huesos aquí.
Y encontrarte y no encontrarte.

Qué lindo iba a ser volver
a vivir en democracia.
–¿En demo, qué?
–En democracia.
–Tutelada.
–En democracia.
–Recortada.
–En democracia.
–Vigilada.
–En democracia.
–Bien mandada.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver a este aujero.
¡Ojo!, que aunque lo llame aujero,
yo lo quería y lo quiero.

Sin embargo, tanto tiempo,
tanto tiempo que esperé,
y ahora ni sé si me cuentan
una firmita que eché.

La gente cantaba fuerte,
lo del «tiranos, temblad».
Pero qué querés, hermano,
por fuerte que se cantó,
los que seguimos temblando,
somos siempre vos y yo.

Cuando estábamos lejos, compañero,
qué ganas de volver.

Cuando estábamos lejos, compañero.

Aquest poema de la gran poeta uruguaiana IDEA VILARIÑO, que després es convertí en una popular cançó interpretada pel duo més famós a l’Uruguai «LOS OLIMAREÑOS», m’ha fet pensar molt en el tipus de democràcia que estem vivint a Espanya en aquests moments: una democràcia cada dia més tutelada, retallada, vigilada i ben manada, com diu molt bé la cançó. Quan es posen les lleis per damunt de la voluntat del poble la democràcia comença a fer figa. Quan se sacralitza una Constitució que ha quedat més vella que els nostres vestits de primera comunió i quan només es vol interpretar de manera restrictiva dient que no hi cap un referèndum d’autodeterminació quan, d’altra banda, reputats experts diuen tot és contrari vol dir que no anem bé. Aquests dies ho podem constatar escoltant el judici a l’anomenat procés català.

El senador del PDeCAT, Josep Lluís Cleries, ho acaba de denunciar quan assegura que l’informe de la Guàrdia Civil que inclou Torra en la investigació judicial de l’1-O deixa en “evidència” que “hi ha una persecució de les idees” i que “la democràcia espanyola està en caiguda lliure”. Una bona majoria d’entesos coincideixen que en aquest judici els delictes dels quals se’ls acusa “no s’aguanten per enlloc i que el veredicte hauria de ser l’absolució”.

Uns jutges prevaricadors han fabricat un relat fals en connivència amb un partit corrupte i ple de merda fins al coll; uns altres partits que fins ara teníem com a democràtics els han donat suport per allò de «la sagrada unidad d’Espanya», i ara es troben que han de fer cabre els delictes dins d’aquest relat, encara que hagin de forçar les lleis fins a límits insospitats.

Seguir el judici per TV significa haver d’aguantar personatges que no es recorden de res, que no assumeixen cap responsabilitat i que, si han de mentir, ho fen sense cap mena d’escrúpol. L’única esperança que ens queda és que aquesta potinejada tan colossal passarà als tribunals europeus. Llavors, però, els acusats ja s’hauran menjat uns quants anys de presó injusta.

Un altre cop vergonya, vergonya i més vergonya per aquesta Espanya on la democràcia tira enrere com els crancs. Democràcia?. Demo…què?.

UNITAT, SI US PLAU!


En el moment que escric això a Madrid està ressorgint el franquisme en tot el seu esplendor. Em temo que faran una gran manifestació. Han sabut triar el moment adequat i han sabut tocar la fibra de la «unidad de España» que mai falla. Des dels temps de la Falange de José Antonio Primo de Rivera que aquells principis fundacionals no han deixat mai d’estar presents. Què us penseu que és la FAES de l’Aznar? FA-ES vol dir FALANGE ESPAÑOLA, ni més ni menys. I què és el que proclama Ciudadanos? Doncs aquests mateixos principis, demagògicament molts ben servits i, quan ha convingut, ben dissimulats. Però el fons és el mateix i l’anticatalanisme ha perviscut exactament en el temps.

És clar que jo penso mirar-los per la tele ni els escoltar-los perquè no tinc ganes de vomitar l’esmorzar ni de fer-me mala sang. Estic segur que la Plaza Colón de Madrid s’assemblarà massa a aquella Plaza de Oriente dels temps de Franco d’infausta memòria. Hi haurà una barreja estranya de partits polítics i de personatges que se’ns faria difícil classificar-los en algun espai polític. A més dels nostàlgics de sempre (que encara en queden molts) hi trobarem gent que sap aprofitar totes les circumstàncies favorables als seus interessos i està acostumada a pescar en aigües tèrboles.

Cada vegada se’m fa més difícil creure en la política tradicional i, en concret, en alguns polítics. Alguns, és clar, no em representen gens ni mica i ja no he cregut mai en ells. Però també em resulta cada cop més difícil creure en altres que d’alguna manera hi havia tingut una mica, o fins i tot molta sintonia, i que ara s’ha anat difuminant i ha entrat en crisi. Els noto desconcertats, incapaços de canviar res, i el seu desconcert ens el transmeten a la gent del carrer. Semblava que havia entrat gent nova, amb noves idees i un llenguatge nou i semblava que serien capaços de renovar un sistema que semblava que havia arribat a la fi de l’esgotament. Res de tot això està passant. La dreta es baralla ferotgement per trobar el seu lloc i, per aconseguir-ho, s’ha de tornar cada cop més de dretes per competir amb partits d’extrema dreta que se’ls estan menjant la seva parcel·la. I l’esquerra, com acostuma a ser ja habitual, no sap on balla, desconcertada del tot i cada cop més dividida.

I els partits catalanistes? Doncs veiem amb cert estupor que són incapaços de fer un front comú davant dels atacs que rebem per tots costats. En moments crucials com aquest em sembla que tocaria saber clarament qui és l’enemic comú i anar una mica units en el més fonamental, perquè els pronòstics no són bons ni pels presos, ni pels exiliats, ni pels catalans de bona fe que tenen ganes que ens respectin una mica i que ens donin l’oportunitat de dir-hi la nostra.

Unitat, si us plau. Una mica d’unitat!

LA VERITAT FALSEJADA


L’any que acabem d’acomiadar ha estat un any difícil per a la societat catalana i per alguns dels seus membres destacats. Una societat que s’ha vist sacsejada d’una forma molt dura i de manera molt rude per la força d’un Estat que ha fet servir tot el seu poder d’una manera bestial, poc democràtica i sense cap classe de mirament damunt de persones i institucions. Molts hàbits, comportaments i escales de valors que ja teníem assumits per causa d’uns anys de democràcia -que ara anem veient que no és de la qualitat que suposàvem- s’han vist atropellats sistemàticament i covarda per una gent que hauria de ser garant de la justícia i de l’ordre i per altra gent -mala gent- que han vist que podrien treure profit d’una situació que en castellà té l’expressió justa quan diu que «en aguas revueltas, ganancia de pescadores».
En aquestes aigües tèrboles hi han anat a pescar alguns partits sense cap mena d’escrúpol i exercint una de les coses més greus i repulsives que una societat pugui suportar: el falsejament sistemàtic de la realitat. I en aquest falsejament s’hi han apuntat diaris que en algun temps els consideràvem seriosos i ràdios i televisions que fan el que sigui per tenir audiència. I ja se sap que contra Catalunya i els catalans s’hi val tot, demonitzar dóna molts vots i fa pujar l’audiència ràpidament. I si la veritat s’ha d’amagar, s’amaga; si s’ha d’envernissar, s’envernissa; i si s’ha d’empastifar, s’empastifa sense miraments… Si cal inventar una realitat de ficció ho fan i la propaguen sense miraments. La falta d’ètica a l’hora d’informar és tan evident que ja hi comença a haver gent a Europa que no se’ls creuen, però aquí també.
Alguns polítics i el mateix rei repeteixen cada minut que cal diàleg i que les coses s’han de fer dins de la Constitució, quan ells mateixos saben molt bé que tot es pot fer si hi ha voluntat de fer-ho i que les lleis i les Constitucions es poden interpretar de moltes maneres. Ells bé ho fan quan els convé. Hi ha una premissa, però, que no podem oblidar mai: la democràcia s’ha de sustentar en la veritat i restaurar la veritat és, abans de res, anomenar les coses pel seu nom i dir què és violència i què no ho és. El poble pot ser violent (cosa que no ha succeït a Catalunya) però l’Estat també pot ser-ho de manera injusta i desproporcionada (cosa que sí que va passar amb les forces de seguretat que van enviar aquí per estomacar gent que només volia votar). Caldria començar per discernir i anomenar pel seu nom tots els tipus de violència i tot tipus d’injustícia i aquesta és una feina que encara no s’ha començat a fer.
Aquest any 2019 serà un any de judicis a polítics catalans i escoltarem coses gruixudes tant a l’Audiència Nacional com als jutjats catalans. Tant de bo els mitjans de comunicació se’n facin ressò i no segueixin distorsionant la realitat i amagant el cap sota l’ala. El que ja es coneix com «el problema català» no es resoldrà volent-lo amagar. Alguna cosa més hauran de fer si no volen que duri i s’enquisti anys i panys.