ADEU

Hem acabat un altre any. Crec que ha arribat l’hora de donar per acabat aquest blog. Ha tingut una vida relativament llarga, però s’ha anat esllanguint de mica en mica com els passa a la majoria de persones o coses. Néixer, viure una temporada més o menys llarga i intensa, per acabar morint és la llei de la vida. Una llei de la qual no se n’escapa ningú ni res.

I, com diu un text anònim que corre per aquí, “pots tenir defectes, estar ansiós i viure enutjat de vegades, així i tot, no oblidis que la teva vida és l’empresa més gran del món. Només tu pots evitar que rodi costa avall.

Molts t’aprecien, t’admiren i t’estimen. Si pensaves que ser feliç és no tenir un cel sense tempesta, un camí sense accidents, treballar sense cansament, relacions sense desenganys, estaves equivocat.

Ser feliç no és només gaudir del somriure, sinó també reflexionar sobre la tristesa.
No és només celebrar els èxits, sinó aprendre lliçons dels fracassos.
No és només sentir-se feliç en els aplaudiments, sinó ser feliç en l’anonimat.
La vida val la pena viure-la, malgrat tots els desafiaments, malentesos, períodes de crisi. Ser feliç no és un destí del destí, sinó un èxit per a qui aconsegueix viatjar dins seu. Ser feliç és deixar de sentir-se víctima dels problemes i convertir-se en l’autor de la pròpia història; travessar deserts fora d’un mateix, però assolir trobar un oasi al fons de l’ànima.
Ser feliç és donar gràcies per cada matí, pel miracle de la vida. Ser feliç és no tenir por dels teus propis sentiments. És saber parlar de tu mateix. És tenir el coratge d’escoltar un “no”. És sentir-se segur en rebre una crítica, encara que sigui injusta. És besar els nens, cuidar els pares, viure moments poètics amb els amics, fins i tot quan ens fan mal.
Ser feliç és deixar viure la criatura que viu en cadascú de nosaltres, lliure, feliç i senzilla. És tenir la maduresa per poder dir: “M’he equivocat”. És tenir el valor de dir: “perdó”. Significa tenir la sensibilitat per dir: “Et necessito”. Significa tenir la capacitat de dir “t’estimo”.
Que la teva vida es converteixi en un jardí d’oportunitats per ser feliç…
Que la teva primavera sigui amant de la joia. Que siguis un amant de la saviesa als teus hiverns.
I quan t’equivoquis, comença de nou des del principi. Només aleshores t’apassionarà la vida. Descobriràs que ser feliç no és tenir una vida perfecta.
Perquè l’ús de les llàgrimes és per regar la tolerància. Utilitza les pèrdues per entrenar la paciència. Usa els errors per esculpir la serenitat. Fes servir el dolor per polir el plaer. Fes servir obstacles per obrir finestres d’intel·ligència.
Mai et rendeixis… Mai no et rendeixis amb les persones que t’estimen. Mai no renunciïs a la felicitat, perquè la vida és un espectacle increïble”.

Adeu. Gràcies a tots els que m’heu acompanyat durant aquests tretze anys llargs. I que siguem tan feliços com puguem!

ELS IND(s)ULTS

Classificat com a POLÍTICA,SOCIETAT Edita això

No són indults, són insults. Aquesta astracanada que ens ha regalat el govern del PSOE aquesta setmana faria riure, si no fes pena i ràbia, molta ràbia. Vaja, un autèntic sainet que va començar protagonitzant Pedro Sánchez al teatre del Liceu i posteriorment va acabar un govern del PSOE, perfecte teatralitzador i manipulador de la realitat, com ja ens té acostumats.

Ens volen posar dins del seu motlle de «españoles de bien». Com volen que siguem espanyols amb aquest vergonyós espectacle i teatre tan dolent que ens ofereixen? No se n’adonen que tot el que fan, diuen i ofereixen és un insult a la intel·ligència dels que es consideren mitjanament intel·ligents. Sí, aquests indults (necessaris, però gens suficients) són un insult. Com diu el professor Alfons Duran, «el govern que presideix el senyor Sánchez s’afanya a concedir-los, enfront de l’alta probabilitat que en un termini no molt llunyà els tribunals de justícia europeus ratifiquin el que diferents institucions internacionals estan manifestant des de fa temps: tant el procés als independentistes com les sentències consegüents dictades pel Tribunal Suprem constitueixen una gran farsa que situa l’Estat espanyol com un Estat “rogue”, és a dir un Estat al marge del dret internacional, autoritari i no respectuós amb les mínimes llibertats».

Acceptar sense més ni més aquests indults (més aviat llibertats condicionals) tan estranys que s’han inventat seria un gran error per aquells catalans que esperen alguna cosa més de la política. No podem acceptar ni interioritzar de cap manera el missatge que ens volen donar: que ells són molt magnànims i generosos deixant anar uns facinerosos, que pretenien trencar la “unitat d’Espanya” (un oxímoron) i que, tot i que no han acabat d’expressar el mínim penediment pel crim comès, ara cal perdonar el pecador per tornar a restaurar (un altre invent) la “convivència” tan desitjada en la societat catalana. Tot condicionat, això sí, a la bondat que facin.

No ho podem acceptar i hem de denunciar clarament que els que han de demanar perdó són els que van manar apallissar tot un poble que havia anat a votar dignament i uns tribunals que manipulen les lleis de forma aberrant. Em desconcerta molt que encara hi hagi tantes persones i tants mitjans de comunicació que no vegin totes les irregularitats comeses i tanta mala fe.

I passant a un altre tema. Em desconcerta també molt que, ara que sembla que estem sortint a poc a poc d’una llarga etapa de crisi deguda a la pandèmia gràcies a l’esforç, dedicació i sacrifici de molta gent que ho ha donat tot per solucionar el greu problema en què la humanitat es troba, sembla que no hàgim après gaire la lliçó.

Per començar, no hauríem d’oblidar que aquesta sortida passa només en una petita part de la humanitat i que la gran majoria de persones, com sempre, estan ben lluny de les solucions vingudes en forma de vacunes i diners. A moltes d’aquestes persones no els arribaran mai aquestes solucions o, si els arriben, serà molt tard. També com sempre, desgraciadament.

Sento desconcert i consternació en veure que molts cauen en els mateixos errors de sempre. Les autoritats, amb més o menys encert, ens han intentat organitzar la vida i ara començarem una nova etapa en què haurem de començar a ser responsables dels nostres actes i organitzar-nos-la nosaltres mateixos d’una altra manera. Serem capaços de canviar de paradigma, de manera de pensar i de fer, després que la vida ens ha donat prou motius per adonar-nos que «el rei va despullat» i que la nostra societat està molt desequilibrada en un munt d’aspectes? En un moment en què el Planeta està greument malalt (en bona part per culpa nostra); en què milions de persones sofreixen i moren a causa de l’avarícia, la injustícia, la pobresa, la violència, el fanatisme, la ignorància i l’estupidesa humana ens entretenim i perdem el temps en les mateixes minúcies de sempre i demostrant que seguim sent els irresponsables de sempre.

SANTA PACIÈNCIA!

Els polítics ens acabaran de fer perdre la poca paciència que ens queda els que encara no l’hem perduda del tot. Conec gent que ja fa temps que l’ha acabat i, amb ella, també la confiança. I no em refereixo només als polítics d’aquí, sinó a tots. Els d’Europa per la mala gestió que estan fent amb el tema vacunes, repartiment de fons i molts altres. Els de Madrid (blaus i vermells) per com fa anys que ens estan prenent el pèl als catalans i com només miren el bé del mateix partit. I els nostres no cal dir… Sembla que no sentin ni vegin el que és evident i el que els demana la ciutadania: que s’entenguin d’una bona vegada i es posin a fer feina. Que, com mot bé diu Gonzalo Boye, els trets no s’han de disparar dins de les mateixes trinxeres i no ens hem de matar entre nosaltres. I que no ens enganyin més, que ja en comencem a estar cansats de tanta comèdia.

És tan evident el desengany i la desconfiança que s’està establint en la gent, que només cal llegir la premsa diària, escoltar els informatius o les tertúlies de tot color i de tota mena i les converses de carrer. Tothom es queixa i sembla que ningú està disposat a fer res. Estem cansats de què ens enganyin, tot i que sembla que molta gent està disposada a seguir vivint enganyada. El pitjor de tot és que se’ns enganya en coses tan greus que estan posant en risc la nostra vida. I a més, la política de l’engany i la mentida va en augment a una velocitat de vertigen. Sense que ens n’adonem, cada dia tenim menys drets, guanyem menys, vivim més insegurs, la sanitat funciona pitjor, l’educació és més deficient, ningú sap del cert com viurà el mes vinent…. Per no parlar de les repugnants notícies que ens arriben cada matí de nous i fastigosos casos de corrupció, executats impunement i amb guant blanc pels que cada dia ens diuen que tenen la consciència tranquil·la i les mans netes. De veritat, si es pensa a poc a poc, tot aquest cúmul de despropòsits arriba a representar, per a moltes persones de bé, un vomitiu insuportable. D’aquí, la pregunta: per què ens menteixen tant els nostres governants i els que aspiren a ser-ho? Per què aguantem aquest cúmul d’enganys i desvergonyiments?

Una resposta la podem trobar en un clàssic, ben conegut, en assumptes de política. Maquiavel, a “El Príncep” (XVIII, 466), va deixar escrit: “Els homes són tan ingenus, i responen tant a la necessitat de moment, que qui enganya sempre troba algú que es deixa enganyar”. Això és el que passava a la fi de la s. XV. Sempre hi havia “algú” que es deixava enganyar. Ara, que sembla que hauríem d’haver après alguna cosa, poc hem progressat i seguim votant gent que ens enganya. Seguim sent tan ingenus com cinc-cents anys enrere. Però no és només això: el problema és més complex i em sembla que el fons de l’assumpte està en el fet que els interessos econòmics han guanyat la partida als interessos polítics. Dit més clarament: el sistema econòmic mana més que el sistema polític. És a dir, el sistema capitalista i la cobdícia de diners té més poder, en la vida i en les decisions dels que remenen les cireres, que el sistema democràtic i els drets dels ciutadans. Però, és clar, el que passa és que els governants no poden aparèixer, davant la gent, com a defensors de l’”Estat del Capital” (que és el que realment són), sinó com els protectors que garanteixen l’”Estat de Dret”. La qual cosa vol dir que, tal com s’han posat les coses, al polític d’ofici, si no és un home exemplar pels quatre costats, no li queda més sortida que esdevenir un mentider d’ofici. Jo no dic que tots els polítics siguin així. El que dic és que, avui, l’exercici de la política exigeix una integritat ètica per a la qual molts professionals de la “cosa pública” no estan èticament preparats.

I així ens va. Seguim votant gent que és incapaç d’entendre’s en allò que és fonamental en aquests moments i, com es queixava el President Torra, sembla que hi són només per fer la guerra entre ells. Perquè, si els governants necessiten una integritat ètica indiscutible, la mateixa integritat necessitem els governats. I si no, què punyeta fem, cada quatre anys, donant el nostre vot de confiança a qui sabem que ens està enganyant i que ho seguirà fent?

CAL VOTAR INDEPENDENTISME!

El Salvador -un conegut meu- escrivia fa pocs dies que quan li preguntaven si el diumenge, dia 14, aniria a votar, responia: «La meva resposta és afirmativa, si no hi ha cap daltabaix, aniré a votar com ho he fet en totes les convocatòries des que va morir el general i vàrem canviar règim. Sovint em costa molt decidir el vot i gairebé sempre, des de fa força anys, he de portar una agulla d’estendre roba metafòrica per tal de tapar-me el nas i evitar el tuf que desprenen els partits polítics, inclòs aquell a qui dono el meu vot». Més endavant, seguia la seva reflexió dient: «No m’hi trencaré gaire les banyes, no s’ho val, perquè em fa l’efecte que els governants ho fan força malament, els d’aquí i els d’allà. Però vull ser optimista i sóc de l’opinió que, tot i que les coses de la res publica no van bé, encara es poden torçar més i empitjorar. Seguint un consell de Marcial que llegia ahir en un dels seus epigrames, ens cal viure al dia perquè el passat no el podem modificar i el futur és incert».

A mi em passa una cosa semblant, tot i que potser tinc una mica més d’esperança a què les coses aniran canviant. També jo he anat a votar més d’una vegada amb una certa indolència, amb poca convicció i amb l’agulla d’estendre roba ben estreta al nas per no sentir la pudor de la corrupció, de les mentides o de les males pràctiques a què ens tenen acostumats els partits. Ja sé que sempre han existit deficiències, en major o menor grau, en l’àmbit dels assumptes públics, siguin culturals, religiosos, polítics o de qualsevol altre àmbit, però diumenge hi tornaré a anar pensant que no hem de perdre mai l’esperança que tot pot millorar si nosaltres hi posem la banya i ens entossudim a millorar les coses. Un vot és només un petit gra d’arena, però un gra necessari per construir una millor societat. I és també necessari per construir el mur que ajudi a parar una mica tota la porqueria i totes les malvestats que pretenen fer arribar persones de mala fe sobre els catalans que no pensen com ells. Són aquells que no mengen ni deixen menjar; que no fan ni deixen fer i que juguen tan brut com poden per tal que tot segueixi segons els seus interessos.

Reconec que molta culpa la tenen els mateixos partits catalans que pregonen creure en la independència i que no val l’excusa de dir que tot el mal ens ve de fora. Hem de reconèixer que no estem fent les coses prou bé, que no anem prou units en les coses que considerem fonamentals per la supervivència del nostre poble, però que també és cert que hi ha molta gent interessada a posar-nos pals de totes les mides a les rodes. Per tant, crec que és indispensable que votem partits que siguin capaços de parar tot això; que creguin de veritat en Catalunya i que estic convençut que la presó i l’exili dels que han lluitat per això servirà per aconseguir-ho. Cal defensar amb el nostre vot el nucli de la democràcia i defensar-nos de les mentides dels que ens volen fer encara més mal i que ens anorrearien, si poguessin, perquè no toleren que ens vulguem governar per nosaltres mateixos, amb les nostres lleis i la nostra manera de fer. A Espanya encara hi ha una mentalitat colonialista molt arrelada i sembla que costarà molt que desaparegui, perquè ni els governs de centre, de dreta o d’esquerra que governen a Madrid la perden. Segueixen creient el que han cregut sempre: que Espanya és una unitat uniforme que no pot canviar de cap manera. No creuen que la diversitat és una riquesa i que ja som grandets i capaços per poder-nos governar sols.

En una societat oberta, més democràtica i més justa com la que aspirem a ser, tots, en major o menor mesura, som responsables del bé públic i de buscar uns governants que vetllin perquè les coses es facin bé. Tots estem cridats a ser èticament millors i a procurar que ho siguin també els nostres governants i les nostres institucions (que ara no estan a l’altura de cap de les maneres). Jo tinc clar a qui donaré el meu vot diumenge i crec que hem de votar amb el mateix esperit que l’1-O tots aquells que creguem millors per defensar els legítims interessos i aspiracions d’una bona majoria de catalans. Hauríem de fer el possible per assolir la majoria absoluta d’escons independentistes per seguir endavant i amb convicció el camí que vam començar. I procurar que ho facin junts -de la manera que sigui- tots els partits independentistes!

COMPRAR AL BARRI O A INTERNET?

No podem negar que el comerç de proximitat té uns avantatges clars enfront d’altres tipus de comerç: podem veure i tocar el producte; coneixem qui ens despatxa i ens pot oferir el seu consell; tenim immediatament el producte; en molts casos sabem que el producte és fet o cultivat vora de casa; crea i manté llocs de treball del nostre entorn, etc. És necessari mantenir aquest tipus de comerç, però la realitat és que cada dia en desapareixen més i amb la pandèmia això s’ha agreujat. Anys enrere els seus competidors eren les cadenes i grans superfícies. Ara els ha sortit un competidor encara més potent i més perillós: el comerç electrònic o el que es coneix com a «e-commerce». 

No cal dir que el comerç electrònic també té uns avantatges i per aquest motiu creix tant i tan ràpidament. Diuen els entesos que uns dels aspectes positius que té és justament que estan deslocalitzats del punt de venda i la reducció de costos que això els suposa. Poden abaratir el preu final perquè s’estalvien lloguers de locals, la llum i molts impostos. Estan sempre oberts, molts d’ells treballen sense estocs i no fan res més que ser purs intermediaris d’un producte que ens envia directament la fàbrica o un proveïdor que ells tenen.

Uns i altres també tenen desavantatges, òbviament, i cal ser-ne conscients i sospesar-les. Em sembla, però, que si ho mirem globalment hi veurem una lluita molt desigual i, si els petits començos no s’espavilen, acabaran morint molts d’ells. El petit comerç s’haurà d’especialitzar molt i buscar nous camins i noves estratègies en un món cada cop més global, més connectat, i on les lleis capitalistes imperen tant si volem com si no. No hem d’oblidar tampoc que la greu i llarga crisi econòmica que ens toca viure farà que molta gent hagi de mirar cada cop més on pot estalviar algun euro per poder arribar a fi de mes.

De tot això en tenim tots experiències diàries i segur que en podríem explicar un fotimer. Aquí n’exposo una de ben personal, que fa referència a uns medicaments que es poden comprar sense recepta tant a les farmàcies del nostre poble com a internet. Veient la diferència de preu i que la majoria de les vegades has de fer cua dues vegades a la farmàcia (una per encomanar-los i una altra per anar-los a buscar) perquè quasi mai els tenen en estoc i els han de demanar, no estem temptats tots a encomanar-los a una farmàcia online i que ens els portin a casa? I també em pregunto per què hi ha d’haver tanta diferència en el preu dels mateixos pantalons, les mateixes sabates, el mateix joguet, el mateix mòbil, el mateix medicament… si tot plegat surt dels mateixos laboratoris o de les mateixes fàbriques… Que algú m’ho expliqui, si us plau!

Heus aquí l’exemple concret del que us parlava (tinc el corresponent tiquet per si voleu comprovar-ho):

FARMÀCIA DOSFARMA (Internet) 

VS   

FARMÀCIA HABITUAL DEL POBLE

-Dosfarma: Xerostom Dentífrico 50m 3,75 €/ud.   

–A la farmàcia habitual 7,55 €/ud.

-Dosfarma: Xerostom Colutorio Boca Seca 250ml 5,23 €/ud. 

–A la farmàcia habitual 10,80 €/ud.

-Dosfarma: Xerostom Sustituto Salival en Gel 25 m 5,23 €/ud 

–A la farmàcia habitual 10,65 €/ud.

CONFINAT I ESPERANÇAT

Avui, si no he perdut el compte, portem ja 66 dies de quarantena. El govern d’Espanya, degut als molts casos de contagi de la COVID-19 que anaven sortint, va declarar un estat d’alarma que començaria el dia 15 de març, la qual cosa va portar associada la imposició d’una quarantena (i els primers dies de confinament total als domicilis) que a hores d’ara encara dura.
Els que més o menys m’aneu seguint ja haureu vist que durant tot aquest temps no he escrit res de tipus personal en aquest blog, on només he anat recollint poesies de tant en tant. No tenia esma, ni ganes, ni ànims per a escriure res des del moment en què em vaig assabentar que el meu germà tenia tots els símptomes de la Covid-19 i que segurament haurien d’ingressar-lo. Ha estat, per tant, un temps estrany, ple de neguits, pors i temors. Durant aquests dies he llegit molts diaris, algun llibre que no necessités gaire esforç de concentració, he procurat informar-me molt sobre aquesta malaltia, he vist alguna pel·lícula i força televisió. Em costava concentrar-me en lectures una mica serioses i profundes i encara més escriure. Sí que he procurat fer a diari una petita crònica basada en els informes que a diari em donaven els metges per tal d’anar-la passant a familiars i amics que s’interessaven per la salut del meu germà. El meu germà va començar amb els primers símptomes al cap de pocs dies d’haver-se iniciat la quarantena i el dia 1 d’abril ja van haver d’internar-lo. Va arribar a estar molt greu durant uns quants dies però sembla que poc a poc se’n va sortint. Avui encara segueix internat però amb perspectives de que li donin l’alta ben aviat.
Deia que portem 66 dies de quarantena i que hem hagut se suportar uns quants dies de confinament total. Una experiència que la majoria no havíem tingut mai i de la qual ens en recordarem tota la vida. El fet d’haver-nos de confinar a casa em feia plantejar moltes coses: de quina manera ho estaria passant aquella gent que no tenia casa, o que havia de viure amuntegada en petits espais, sense les mínimes comoditats?. En situacions com aquestes pensava que és quan es fa més evident les diferències entre rics i pobres, i que molts de nosaltres som uns afortunats. Pensava en aquells que fa anys que són a la presó i que potser ja s’hi han acostumat a aquesta mena de confinaments. Pensava en els nostres polítics i líders socials que els ha tocat d’estar injustament a la presó i que aquesta pandèmia ha agreujat l’estat que alguns d’ells havien pogut començar a tastar.
I també vaig pensar de seguida en un llibre que havia llegit feia molts anys i que ara em semblava que era un bon moment per rellegir. Es titula «Memorias del calabozo», un relat testimonial publicat entre 1987 i 1988 de Mauricio Rosencof y Eleuterio Fernández Huidobro. En el llibre es narra l’experiència carcerària que van viure entre setembre de 1973 i març de 1985 junt amb José Mujica, durant la darrera dictadura militar a l’Uruguai. El fet fou conseqüència de la seva militància en el Movimiento de Liberación Nacional – Tupamaros.Entre els centenars de presos polítics que va haver-hi a l’Uruguai la situació d’uns quants d’ells va ser molt particular: nou dels principals integrants de la conducció de l’organització van ser presos per la justícia militar en qualitat d’ostatges, és a dir, a risc de ser ajusticiats davant de qualsevol acció subversiva que atemptés contra l’ordre militar. Van ser separats del Penal de Libertad on es trobava la majoria dels militants de l’organització guerrillera i d’altres agrupacions i partits igualment proscrits, i traslladats en tres grups de tres, durant onze anys pels calabossos dels diferents casernes militars de país, romanent cada un en absolut aïllament i incomunicació, i sotmesos al tractament ja conegut cap als presos polítics a les dictadures militars del con sud d’Amèrica Llatina. Al dos anys del seu alliberament, Rosencof i Huidobro reprenen el diàleg truncat en aquelles dates en un registre d’àudio i que posteriorment és editada en forma de llibre.
Deia que aquests dies he tingut oportunitat de rellegir-lo (val molt la pena rellegir i acostuma a ser molt enriquidor) i també he tingut oportunitat de veure la pel·lícula que el 2018 es va filmar amb el títol de LA NOCHE DE LOS 12 AÑOS, basada en el llibre. No havia tingut oportunitat de veure-la i considero que val la pena. Es molt fidel al llibre i està molt ben feta.
Per tant, no tot ha estat dolent durant aquest llarg temps de confinament. Entre les moltes males notícies de mort, por i sofriment que es deriven de la pandèmia del coronavirus a casa nostra i a tot el món també hi trobem brins d’esperança com aquest:
«Maria Branyas, la persona més longeva de Catalunya i de l’Estat espanyol, amb113 anys, ha superat la malaltia en una residència on han mort diverses persones positives. La seva família i les cuidadores de la residència Santa Maria del Tura d’Olot, on resideix des de fa més de vint anys, ja remarcaven abans de la crisi de la covid-19 que la Maria tenia una salut de ferro. Sens dubte, haquedat ben demostrat».
Ara només falta que trobin ben aviat una vacuna…

DESENCÍS

Aquesta visita del president Sánchez a Barcelona alguns la veuen com a molt positiva perquè, diuen, és el començament d’una gran distensió i de que ara les coses podran anar per un altre camí. És cert que sempre és millor viure distès que no pas amb molta tensió, però això no vol dir que les coses estiguin en camí de solució. Tot el teatre i la parafernàlia que hem vist a mi m’ha semblat més comèdia que no pas una altra cosa. Una comèdia obligada per les circumstàncies i per les necessitats de supervivència que tots plegats tenen i que no servirà per gran cosa. Només cal recordar el que deien uns i altres fa només un mes o dos…

A mi la visita m’ha deixat una gran decepció en tots sentits. La veig falsa, enganyosa i plena de promeses i paraules buides, com han fet tantes i tantes vegades. Paraules buides perquè, per altra banda, veiem com els poders de l’Estat van actuant com ho han fet en aquests darrers temps i no es veu cap tarannà diferent, cap ganes de canvi, ni ningú que estigui disposat a dir-los prou. No som nens com per a fer-nos creure que els poders de l’Estat d’aquesta desgraciada Espanya són independents. No s’ho creu ningú.

Deia que estic decebut. Estar decebut la majoria de les vegades és per la nostra pròpia culpa i per la bona fe que posem en les persones. És clar que sempre que ens sentim decebuts per alguna situació o per alguna persona és degut a que abans hem creat certes expectatives massa allunyades de la realitat. Si alguna cosa bona té la decepció és que ens fa tocar de peus a terra i sospesar el valor tant de la realitat com de les il·lusions. En aquesta vida les dues coses són necessàries, però cal donar-los el valor just a cadascuna. Acceptar la realitat no vol dir resignar-se, ni sotmetre’s, ni deixar de voler que les coses siguin d’una altra manera. No és una renúncia a esperar coses distintes i a actuar per tal de que es donin. Acceptar la realitat és adonar-se del moment en què vivim, de les persones en les que cal confiar, de les circumstàncies i reconèixer que allò que volíem o esperàvem no es podrà realitzar encara.

I la gran decepció que sento ve de constatar com cada partit polític (tots) va pel seu compte i buscant només els seus interessos. I constatar, per altra banda, la poca vàlua de la majoria dels nostres líders polítics. Jo no sé quina anàlisi de la realitat fan, però el resultat final és molt negatiu i cada dia es rebaixen més les expectatives. Si volem seguir sent una comunitat autònoma més que ens ho diguin clarament. Per això no hauria calgut tant dolor i tanta gent a la presó o a l’exili.

No sé si les noves generacions canviaran o no les coses, però sí que sé que tots hi perdrem molt si no ens parlen «clar i català», que és la manera que hauríem de fer la política. Subterfugis, bones paraules, promeses de tot tipus, meses de negociacions que no ens duran enlloc i que ens faran perdre el temps i desil·lusionar-nos encara més, no serveixen per a res. Ningú pot ser tan ingenu de pensar que aquest Pedro Sánchez podrà -o voldrà- fer alguna cosa, si per una banda està lligat de mans i peus per la gent més cavernícola del seu propi partit i pels llops de l’oposició que només fan que ensenyar-li les dents i, per altra banda, ha manifestat mil vegades el seu pensament, que és seguir el mateix camí de sempre. I ja sabem que aquest camí no ens portarà enlloc…

I els seus socis de govern? D’aquest nois tan esquerranosos, tan modernets, amb tantes ganes de menjar-se el món, ja veiem com aviat s’han plegat a l’establishment i s’han tornat mansois com corders. I si des d’aquí els paguem per endavant encara pitjor, perquè llavors se’ns pixaran un cop més al damunt i ens diran que plou…

DESCONCERT

Avui seguiré parlant de política tot i sabent que no tinc els elements necessaris per a fer els diagnòstics adequats. La política s’ha tornat una cosa molt complicada i recargolada; per poder-ne opinar amb sentit hauríem de saber tot el que es cou a les cuines dels partits i el que barrinen a l’ombra i en la foscor de les cloaques. I això no ho saben ni els professionals que es dediquen a esbrinar-ho per tal de poder-ho explicar després . Potser en parlem massa i tot perquè, com de futbol, tots pensem que hi entenem una mica… De fet, però, avui no parlaré de política en general que, com bé sabeu, és l’art de governar i de la forma com alguns ho fan. Avui parlaré dels polítics, de les persones que ens governen. I ho faré en general perquè ningú s’hi pugui sentir exclòs i perquè tots s’hi sentin al·ludits.

Alguns polítics em desconcerten quasi sempre, però encara més quan fan aquests tombs inesperats que veiem darrerament. I d’aquests en trobem a tot l’arc parlamentari. Em desconcerta escoltar que una cosa avui és blanca i només un mes enrere era negra; que una persona no servia per a poder-hi dialogar i avui tot són reverències. Em desconcerta veure que es mouen més per interessos aritmètics que no pas per conviccions. Trobo que aquesta manera de fer no és seriosa i trobo que no fa altra cosa que confondre el personal (els propis votants i els altres) i avorrir-nos. Aquests cops de volant tan bruscos desorienten, confonen i emboliquen la troca. Al final aconseguiran que creixi el nombre dels que no van a votar perquè troben que ens estan prenen el pèl. Em sembla que tots hi guanyaríem si fossin una mica més clars i mantinguessin la paraula i les posicions; però es veu que això no es porta darrerament.

A mi no em serveix aquesta manera de fer política i només contribueixen a que cada dia me’ls cregui menys. Com tampoc em serveix que em prediquin una cosa i ells en facin una altra. A vegades em dona la sensació que només ens utilitzen per als seus fins maquiavèl·lics. Passa com aquell mestre que a començament de curs predica emfàticament puntualitat als seus alumnes i després ell arriba tot sovint tard a classe. Una de les pitjors coses que els nostres polítics demostren tot sovint és la incoherència. No serveix de res que els ciutadans compleixin les lleis i les regles si ells se les passen per l’arc del triomf.

I de la mateixa manera que ens desconcerten alguns polítics ens desconcerten els professionals del dret. Molts ciutadans -entre els que m’hi compto- estan deixant de creure en la justícia veient com les lleis les estiren i arronsen com un xiclet, les interpreten de manera totalment diversa i les estrafan fins a límits insospitats; veiem com tribunal diu una cosa i un altre la contrària; com un professor de dret afirma una cosa i un altre una altra totalment diferent. Tots sabem que les lleis es poden interpretar (hem sentit massa vegades allò de “feta la llei, feta la trampa”), però voleu dir que és ètic i seriós fer-ho de maneres tan diferents? Personalment sóc dels que creuen més en l’esperit de la llei que no pas en la lletra. Sant Pau va escriure als corintis que “la lletra mata i que l’esperit vivifica” i jo estic molt d’acord que les coses han d’anar per aquest camí. Si no el saben trobar els senyors polítics, anirem molt malament i no faran més que crear desconcert. O és que potser a alguns ja els interessa?

CAL CELEBRAR UNA VERGONYA?

EL VOT I LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

Classificat com a DISCAPACITAT Edita això

La Creu del Sud és el blog d’en FRANCESC MATEU I HOSTA, metge, director d’Oxfam Intermón a Catalunya des del 2004 i moltes altres coses dins del seu àmbit professional. Però fora de l’àmbit professional és membre d’Espai21, un col·lectiu de pares i mares amb fills amb la Sd de Down i de la Plataforma Ciutadana per l’Escola Inclusiva que reuneix moltes entitats que treballen per la inclusió de tots els infants a l’escola.

Però en Francesc Mateu és també pare d’un fill amb Síndrome de Down i, com és natural, s’ha indignat amb una disposició del BOE referent a una recent reforma de la llei electoral que permet votar a les persones discapacitades. Trobo que és prou interessant com per portar-lo al meu blog i difondre aquest interessant article. Si el voleu llegir al mateix blog, cliqueu AQUÍ

Fiscalitzar el vot de les persones amb discapacitat?

Article publicat originariament al diari ARA en versió una mica redudida: bit.ly/ARAvotJoan19CAT

El passat 6 de desembre coincidint amb el 40 aniversari de la Constitució el BOE va publicar una reforma de la llei electoral que permetia votar a les persones discapacitades acabant així amb una anomalia històrica de la democràcia espanyola. Tots els que tenim fills discapacitats coneixem els raonaments absurds i les decisions arbitràries de molts jutges que durant anys han intervingut per negar aquest dret: se’ls preguntava per exemple quants senadors aporta Catalunya al senat o distingir entre un sindicat i un partit polític. I quanta gent no votaria a l’Estat espanyol si apliquéssim aquest criteri a tothom? Afortunadament, i seguint les consignes del dret internacional, aquest dret s’ha recuperat i en les properes eleccions podran votar 100.000 persones i escaig.

A les portes d’una època carregada de convocatòries electorals ja ens disposàvem a gaudir d’aquesta primera oportunitat, quan ens hem trobat amb una nova disposició del BOE, aquesta vegada per mandat de la Junta electoral, que ens ha deixat glaçats. La Junta electoral, en una disposició més ideològica que tècnica, ha decidit limitar el dret aprovat pel govern i fiscalitzar el seu exercici, ja que, encara que admet que no es pot “evitar” que els discapacitats puguin votin, qualsevol membre de la taula, apoderat o interventor, podrà valorar si el seu vot és “conscient, lliure i/o voluntari” i, si considera que no ho és, ho haurà de fer constar a l’acta i apuntar el nom i el DNI de la persona discapacitada. Ni apoderats ni interventors poden tenir la capacitat de decidir si un vot és conscient, lliure i voluntari i molts menys en el cas d’una persona amb discapacitat, perquè avaluar una persona i treure conclusions no és quelcom que es pugui fer mentre vota.

Algú s’imagina que en entrar a un col·legi electoral hagués de passar el filtre d’interventors o apoderats que decidissin si el nostre vot és conscient, lliure o voluntari? Us passa pel cap? Quines preguntes ens farien per determinar aquesta llibertat, consciència o voluntarietat? Quanta gent no podria votar en aquest cas? Caceres de bruixes de votants? Avaluaran la capacitat de molts avis i àvies ingressats a residències? La de molta gent que vota a partits disposats a retallar fins i tot el dret a vot si tenen l’oportunitat? No sembla acceptable, però quan parlem de persones discapacitades sovint acceptem raonaments que no hauríem d’acceptar. Com que les nostres capacitats són les majoritàries menyspreem les seves, i pensem que la diferència els inhabilita. El dret a votar, com qualsevol altre dret humà, és inherent al fet de ser persona i prou.

Fa uns dies Arcadi Espasa posava en dubte el seu dret a la salut i educació públiques i ara els aprovem el dret a vot per qüestionar-ho immediatament després. Prou! Pensant en el meu fill, em sembla surrealista que amb la il·lusió de les seves primeres eleccions, algú comenci a investigar sobre la seva capacitat o llibertat de votar el que vol votar. Prou vegades cada dia ja suportem les microvulneracions (o no tant micro) de drets que tenen perquè ara també hagin de passar un tràngol així al col·legi electoral. Si no es pot impedir el vot, quin és l’objectiu d’aquest dictamen? Criminalitzar a les persones amb discapacitat i perpetuar la idea que qualsevol pot qüestionar la seva consciència, llibertat o voluntarietat.

És molt greu. Ara, qualsevol persona, encara que no tingui cap formació, podrà jutjar, sembrar sospites i decidir si el vot del meu fill és lliure, conscient i voluntari. Tenint en compte que en aquestes eleccions hi haurà apoderats i interventors de partits predisposats a retallar drets dels ciutadans i ciutadanes, ni fet a mida. Un abús de poder contra els més vulnerables per part d’una Junta Electoral ancorada en el passat, i que només s’entén com a revenja per una llei que no els deu haver agradat.
Exigim que la Junta electoral canviï aquesta disposició. No pot ser que els teòrics garants d’un procés siguin els principals sospitosos de negar els drets del mateix procés. El meu fill amb la Síndrome de Down té, a hores d’ara, més clar a qui vol votar que els seus germans. Si això no es canvia, haurem d’entendre que no som a un estat de dret, sinó a un estat que atorga a qualsevol el poder d’interpretar el dret d’un tercer, sobretot si aquest pertany a un col·lectiu vulnerable.

Si voleu col.laborar, hi ha una campanya oberta de signatures perque deroguin el decret: http://chng.it/B5Vn7ZCQbT