Les brillants americanes d’un home brillant.

 

Xavier Sala i Martín (Cabrera de Mar, el Maresme, 1963) no es pot negar que és un home tan brillant com les americanes que sol vestir. És una persona que allà on és, es deixa veure i el que diu, generalment no deixa indiferent a ningú. Podríem dir que és un home amb americanes brillants però també amb idees brillants i amb molt saber dins els seu cap. I crec que el més important no és el seu aspecte, sinó el que diu.

L’acabo d’escoltar en una ràdio i m’ha tornat a seduir. Jo no entenc gens d’economia  i, per tant, no sé si els seus anàlisis, son encertats o no. Sé que té els seus incondicionals i els seus detractors. Però alguna cosa deu saber quan és reconegut com una autoritat mundial en economia i se li han concedit una colla de premis i és consultor del Banc Mundial i del Fons Monetari Internacional…

Però el que admiro més d’ell són les explicacions clares i senzilles que fa de les coses. Fins els més rucs podem entendre el que diu. Ho explica tot tant senzill i planer que tothom ho entén. I diu les coses sense pèls a la llengua, que també és prou interessant.

Avui ha fet una anàlisi sobre la crisi econòmica mundial admirable, des del meu punt de vista. Ha dit evidències, però ha dit coses que no sentim dir als nostres dirigents. I diu que no fa prediccions perquè cap economista pot fer-les. Diu que no és la feina dels economistes. Ja diuen que els economistes no endevinen mai res quan fan previsions de futur.

Quan s’ha referit a Espanya ha estat tant clar que els nostres dirigents haurien de quedar vermells de vergonya. Des del Zapatero, que negava la crisi fa ben poc, fins als ministres que van tocant campanes sense solta ni volta i que és evident  que sense cap pla de xoc amb cara i ulls. Quan ha caigut un sector tan important com la construcció, què pensa fer el Govern? Obra pública? Donar diners als Ajuntaments per que arreglin carrers? Ni tan sols obliga als aturats a anar a fer cursos a una Acadèmia o a la Universitat si volen cobrar el subsidi d’atur. Ell diu que això hauria de ser el mínim exigible, com ho és a altres països. I que aquí l’únic que protegim són els llocs de treball i no pas als treballadors. Ha dit un munt de coses interessant, com quasi bé sempre.

En fi, que un altre cop m’ha agradat molt el que ha dit i que seguiré llegint els seus articles i escoltant-lo quan tingui ocasió. Per dos motius fonamentals: perquè l’entenc i perquè quasi sempre el que diu fa reflexionar. Si ens convenç o no, ja dependrà de cadascú.

Etiquetes de Technorati: Xavier Sala i Martín,Economía,Crisi

Alerta: ens volen aixecar la camisa altre cop!

Si, altre cop estan a punt d’aixecar-nos la camisa als catalans. Dit d’una altra manera: ja podem començar a omplir fulls de denúncia perquè el robatori està a punt de perpetrar-se.

Parlo simplement per pura intuïció. No tinc fonts informatives fiables ni tinc conductes secrets. Tampoc sóc un entès en política. Simplement olfacte, intuïció i sentit comú.

El raonament de tal afirmació simplement l’he fet pel que veig i escolto. Veig moviments en els partits força sospitosos. Veig canvis de llenguatge molt subtils, però canvis a fi de comptes. Escolto paraules i promeses que fa un mes enrere no escoltava. I tot plegat perquè Zapatero necessita urgentment suports. S’ha quedat més sol que la una i necessita aliats per sobreviure. I qui millor que els catalans?

Els catalans ja han demostrat infinitat de vegades que ens prestem a tot i ens ho creiem tot. Els catalans fa segles que som enganyats i ens han aixecat tantes vegades la camisa que ja no ve d’aquí…

Ara, de cop,  ens ho prometen tot: rodalies, Estatut, diners a cabassos. Aviat ens diran que som generosos i tot! En pocs dies han canviat tant el llenguatge que fa por i tot! En castellà hi ha una dita que diu: “Si la limosna es muy grande hasta el Santo desconfía”. Jo , de vosaltres, desconfiaria. Almenys això és el que em passa a mi: que cada dia sóc més desconfiat i ja quasi no em crec res.

I, sinó, temps al temps. Volen tancar les coses ben aviat perquè s’atansen eleccions. Com menys problemes sobre la taula i menys gent descontenta, millor. I tot el que fins ara era dolent s’ho tornat bo de cop i volta. Ja veureu que els socialistes catalans començaran a trobar-ho tot bé. I ja veureu que Esquerra callarà i acceptarà, com està fent des de fa una bona temporada, si els segueixen donant-los alguna engruna que els faci contents.

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Política

Etiquetes de Technorati: Catalunya,Política

Ha mort IDEA VILARIÑO.

YA NO

Ya no será,
ya no viviremos juntos, no criaré a tu hijo
no coseré tu ropa, no te tendré de noche
no te besaré al irme, nunca sabrás quien fui
por qué me amaron otros.
No llegaré a saber por qué ni cómo, nunca
ni si era de verdad lo que dijiste que era,
ni quién fuiste, ni qué fui para ti
ni cómo hubiera sido vivir juntos,
querernos,
esperarnos,
estar.
Ya no soy más que yo para siempre y tú
Ya no serás para mí más que tú.
Ya no estás en un día futuro
no sabré dónde vives, con quién
ni si te acuerdas.
No me abrazarás nunca como esa noche, nunca.
No volveré a tocarte. No te veré morir.

——————————————————————————————

Ahir va morir a Montevideo Idea Vilariño als 89 anys. No és una poetessa massa coneguda fora de Uruguai, la qual cosa no vol dir que no sigui una gran poetessa.

Jo la vaig descobrir allà cap a l’any 77, quan vivia a l’ Uruguai. Va ser per pura casualitat. Un dia, passejant per Montevideo, em vaig parar davant una llibreria que tenia una cistella plena de llibres desordenats en plena vorera. Els meus ulls de seguida van anar directes sobre un petit llibre que es titulava “Poemas de amor”. L’agafo, el fullejo i m’enganxa immediatament. El compro i el llegeixo sencer en el viatge de tornada a l’autobús. Em va fascinar aquella poesia tan senzilla, tan expressiva, tan sincera, tant normal que a vegades semblava prosa. Però quina prosa tan poètica. Encara el conservo aquest llibre com un petit tresor.

A partir d’aquí ja vaig comprar altres llibres seus. Us la recomano vivament si encara no la coneixeu.

Us deixo l’enllaç de Vikipedia per si voleu saber-ne alguna cosa més.

http://es.wikipedia.org/wiki/Idea_Vilariño

I per acabar una petita indiscreció: Ella i Juan Carlos Onetti,un dels grans escriptors uruguaians i llatinoamericans van ser amants durant almenys 40 anys. Aquest llibre que us he citat és fruit d’aquesta passió. Ho vaig saber molt més tard. És una dada sense importància però a mi em va agradar saber-ho perquè Onetti també és un altre autor favorit meu.

El que us deia: Llegiu-la.

Etiquetes de Technorati: Idea Vilariño,Literatura,Poesia,Uruguai,Amèrica Llatina

El poder fabrica dictadors.

No sé qui deia que “El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament”. Si no és veritat sempre, ho és en moltíssims cassos. En aquesta mateixa línea podríem dir que el poder fa dictadors. Els fabrica del no-res. Misteriosament.

Gent que era demòcrata, oberta, dialogant es converteix des del mateix moment que toca una mica de poder en dèspota, dictatorial, superba i individualista. Com més poder, més gran és el dictador. No sé què ho fa, però és així. Només cal veure molts ministres de govern, caps d’estat, presidents d’empresa, presidents d’escala, directors de col·legi, presidents d’equips de futbol…. La llista és immensa i tant llarga que no l’acabaríem.

Poseu-vos a pensar per un moment la quantitat de gent que coneixeu i com el poder (petit o gran) els ha anat transformant. Jo en conec molts i segur que a vosaltres us en sortirà una llista ben llarga.

La personalitat humana és complicada. No és gens senzilla, encara que ho pugui semblar en molts cassos. Perquè si no, no s’expliquen les transformacions que s’esdevenen en moltes persones. Persones que eren dialogants, que tenien els seus amics amb qui parlaven i consultaven coses, persones que reconeixien els seus límits i de cop i volta ho saben tot, entenen de tot i no els cal consultar res més. Això ho veiem cada dia.

Per exemple: un professor que sap de paleta més que els mateixos paletes. Un metge que entén de cotxes més que qualsevol mecànic. Un cap de personal que comença a introduir reformes sense solta ni volta en la seva empresa com si tingués un títol de la millor universitat del món. Ministres que, abans de ser-ho, deien unes coses i després en diuen –i fan- unes altres completament distintes, com si els hagués arribat de cop i volta la inspiració divina i els mateix Esperit Sant els hagués inspirat la nit abans.

I podríem seguir…. Però no cal perquè em sembla que ja m’enteneu.

Etiquetes de Technorati: Psicologia,Poder,Societat,Dictadors

El jardí de les emocions i els afectes.

Ja he dit alguna vegada –i si no, us ho dic ara- que treballar a ACUDAM és un dels grans regals que Déu m’ha fet en la meva vida. Treballar amb nois i noies discapacitats psíquics ho comparo com un gran jardí d’emocions i d’afectes. Produeix més o menys la mateixa sensació que passejar per un gran jardí ple de flors, totes elles molt boniques.

Ja sé que tot ésser humà té virtuts i defectes i que ells són com tothom. Però tenen generalment un avantatge: són transparents i espontanis. No tenen gaires plecs amagats i, si els tenen, no els saben amagar com ho fem nosaltres.

És interessantíssim veure com van evolucionant des del moment que entren al centre i a mida que es van centrant en la feina i es van adaptant. Com tothom quan entra a un lloc nou, han de superar aquesta fase inicial de desconcert i d’adaptació  totalment lògica. Però després  tothom comenta: “Està més centrat, més tranquil, més receptiu … I, sobretot, ha començat a utilitzar recursos que en l’etapa inicial costava trobar”.

Us posaré un exemple que explicava una mare, de com és el seu fill i de com es relaciona amb la gent.
”Al desembre, ens escapem uns dies a Galícia. Allà, sopem una nit en una preciosa casa rural.  El sopar va transcórrer en un ambient familiar, encara que coincidim en una gran taula amb gent que no ens coneixíem de res. És un dels costums, dels secrets i de les particularitats d’aquesta casa el fet de barrejar una mica la gent per tal de que es coneguin. 
I allà, com acostuma a fer i malgrat que el solen excitar una mica massa aquestes situacions amb desconeguts, Javier va començar a entaular conversa amb tothom d’una manera coherent, amb sentit i sense dispersions:
va trobar en el taller i en les seves vivències amb els amics una font estupenda de connectar amb els altres. No va parar en tot el sopar d’explicar coses. Va constituir-se en el centre.
A ells, és clar, vam haver d’explicar-los-hi una mica  de què estava parlant. Però, com sol ser habitual, es va guanyar l’afecte de tots els presents amb els seus gestos compradors i trencadors de barreres i la seva prodigiosa memòria: als deu minuts d’estar allà, ja recordava els noms d’aquelles deu persones noves en la seva vida”.

Això és el que els fa ser únics i fa que sigui un autèntic privilegi  treballar amb ells. És una font constant de renovació, un carregador de piles diari. Jo sempre ho dic: cansen i descansen, alhora.

 

Etiquetes de Technorati: Acudam,Discapacitats

Maternitat/paternitat.

La maternitat no és només el fet de portat el fill o la filla 9 mesos al ventre i després parir-lo. La maternitat i la paternitat és, essencialment, el fet de voler el fill, de desitjar-lo. Més encara: és acceptar-lo si arriba sense ser esperat o desitjat en aquell moment.

Els ventres s’obren i deixen anar un nen o una nena però les ments es tanquen des d’aquell precís moment en moltíssims cassos. I al contrari: hi han ments tancades a la paternitat o maternitat concreta d’un fill o una filla, però obertes a la humanitat.

Estic esperant una col·laboració que vaig demanar a una amiga meva que va tenir un nen essent ja madura. No acaba d’arribar però me l’ha promès i sé que un dia d’aquests m’arribarà. Quan m’arribi el publicaré. Serà la mirada d’una mare ja veterana en un determinat moment de la seva vida. Sé que serà interessant la seva exposició.

Jo no tinc fills i moltes vegades m’he preguntat cóm és la paternitat des del punt de vista de qui sí que en té. O biològics, o adoptats. Però la mirada sobre el fill és necessàriament diferent de qui en té i de qui no en té. Hi han mirades diferents però no pas millors unes de les altres.

Tota aquesta reflexió me l’he fet a partir d’uns comentaris d’uns pares que defensaven aferrissadament el seu fill en una situació que tenia poca defensa…. Però pensava: és el seu fill; és la seva visió de les coses. Hi tenen dret. Tenen dret a veure els seus fills de determinada

manera però també tenen l’obligació de veure les coses tan objectivament com sigui possible.

Això deu ser educar: mirar amb amor un nen i ser capaç de castigar-lo o corregir-lo si és necessari.

 

Etiquetes de Technorati: Educació,Maternitat/paternitat,Psicologia

Me’n vaig.

Aquest és el llibre que m’han regalat avui, diada de Sant Jordi. No és un llibre nou. Va ser editat l’any 2007. Però és justament ara que de veritat se n’ha anat.

L’he fullejat només. Quan l’hagi llegit ja en donaré la meva opinió. però ja us puc avançar que serà positiva, perquè el Pepe no fa més que explicar la seva vida. Per tant, ha de ser interessant, com ho era ell mateix i com ho va ser la seva vida i la seva obra. Era una persona que sempre parlava “clar i català” tot i essent gallec. Això sí: un gallec que es fa criar aquí. Ell se sentia gallec i català i sempre va defensar la interculturalitat i la llibertat per damunt de tot.

Pepe Rubianes  Me’n vaig   Badalona: Ara Llibres, 2007

“Pepe Rubianes explica aspectes desconeguts de la seva carrera teatral, de la seva vida, i del seu lligam irrenunciable amb l’Àfrica, com també uns quants detalls de polèmica i  la persecució que va patir per les seves declaracions sobre la unitat d’Espanya.

Me’n vaig és un text despullat però també enèrgic, una autèntica rebel·lió contra els fanàtics d’extrema dreta, una reflexió extremadament lúcida sobre la relació entre Catalunya i Espanya, i un assaig contra les estupideses del sistema i del món en què ens ha tocat de viure. Aquest llibre, pensat i dit des d’Etiòpia, reflecteix la valenta, rebel i alhora tendra personalitat de Pepe Rubianes.” (Ara Llibres)

 

Etiquetes de Technorati: Pepe Rubianes,Literatura

Tenir ganxo o no tenir-ne: heus ací la qüestió.

|

Catalunya Ràdio està perdent audiència a marxes forçades. Així ho indiquen els resultats que han sortit avui mateix. Era d’esperar. Era un d’aquells vaticinis que tothom sabia que es complirien. No calia tenir cap bola del futur ni ésser endeví. Quasi tothom hi estava d’acord.

Però on més s’ha notat en el programa del matí. Quan es va acomiadar l’Antoni Bassas ja es veia a venir la catàstrofe. Quan van anunciar que el substituiria la Neus Bonet ja tots vam tenir la certesa que era un error garrofal. D’aquells que clamen al cel.

Ja es veia que la Neus Bonet no tenia ganxo. Tenir ganxo és essencial en qualsevol professió per a triomfar. Però en la ràdio és essencial. Igual com ho és a la televisió. Ja no em poso en les tendències polítiques, en la independència i en la capacitat professional que pugui tenir aquesta senyora. No m’hi poso perquè no tinc evidències ni punts de vista prou justos i fundats de cap d’aquestes  coses. Però sí que un conductor de programes ha de tenir ganxo per tal d’atreure oients.

Només escoltar la Neus Bonet a mi ja em venen ganes d’apagar la ràdio o canviar d’emissora. Una persona  amb una veu freda, seca, sense ànima no pot conduir un programa. És una persona que a mi personalment no m’atreu gens. L’escolto de tant en tant alguna estona curta (tampoc tinc temps de fer-ho més, la veritat) per dir-me a mi mateix que potser ha canviat. Per convèncer-me que no és tan dolenta com jo me la imagino. No puc aguantar-la. He de canviar de seguida d’emissora.

Ja es poden anar espavilant si no volen perdre tots els oients de la franja matinal. Que comencin a posar fil a l’agulla perquè aviat ja no serà ni la segona emissora més escoltada a Catalunya.

Catalunya Ràdio no es mereix tal càstig. Havia arribar a unes cotes de qualitat tan altes que es feia difícil conservar-les. Però és que sembla que ho hagin fet a propòsit. Una emissora pública hauria de tenir unes altres mires i tenir prou ganxo perquè sigui escoltada per una majoria de catalans.

Esperem que sàpiguen esmenar el camí.

 

Etiquetes de Technorati: Mitjans de comunicació

Especialistes en “fer la puta i la Ramoneta”.

Hi ha una pàgina web que, si t’hi subscrius, t’envia cada dia una paraula o una frase i n’explica el significat a través d’exemples d’escriptors. Una web interessant, instructiva i que us la recomano vivament. Es diu RODAMOTS: http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=2257

Avui m’arriba la frase “Fer la puta i la Ramoneta” i explica la frase així:

Fer la puta i la Ramoneta

Actuar amb duplicitat.
No sabràs mai com pensa ni què es proposa, perquè sap fer la puta i la Ramoneta per tal de quedar bé amb tothom i no comprometre’s.
També: jugar a la puta i a la Ramoneta
Una frase feta molt semblant, fer la puta ramoneta, significa procurar enganyar algú amb adulacions i afalacs.

A continuació de llegir això, me’n vaig al diari AVUI, com cada dia quan arribo de treballar, per veure quines notícies hi ha interessants. I em trobo amb la següent notícia:

“ El vicepresident tercer del govern espanyol i ministre de Cooperació Territorial, Manuel Chaves, ha assegurat aquest dimarts, després de la reunió amb el president català, José Montilla, que el traspàs de Rodalies es faria efectiu aquest mes de maig i que l’acord de finançament hauria de quedar enllestit també "al llarg d’aquest mes de maig" abans de convocar la comissió de Política Fiscal i Financera. Montilla i Chaves han qualificat la torbada de "positiva, fructífera, satisfactòria i profitosa" i que els "canvis substancials"es començaran a veure a partir "d’aquí a l’estiu".

Montilla i Chaves han assegurat que estan convençuts que la trobada que s’ha celebrat aquest migdia al Palau de la Generalitat servirà per desbloquejar els temes pendents de l’agenda catalana i "facilitar i impulsar" la reunió sobre finançament que la ministra d’Economia, Elena Salgado, i el conseller d’Interior i Relacions Institucionals, Joan Saura, faran aquest dijous.”

No sé pas per què, per quin misteriós motiu, el meu cervell  de seguida ha lligat les dues coses: la frase i la notícia.

No serà que tinc el cervell contaminat? No serà que m’he tornat escèptic i ja no em crec res de res del que ens diuen a Madrid? No serà que aquí ens diuen una cosa i allà una altra?

Etiquetes de Technorati: Política,Mentides

Amb les venes obertes i sense sang.

No sóc gaire amic de l’ Hugo Chávez ni de la seva política populista. També és veritat que no tot el que fa és dolent. Però és una persona que no m’agrada i a qui no li tinc confiança.

Però sí que li aprovo el gest que va tenir durant la V Cimera de les Amèriques d’oferir el llibre d’ Eduardo Galeano “Las venas abiertas de América Latina” a Barack Obama. És un dels millors regals que podia haver fet a Obama.

http://es.wikipedia.org/wiki/Las_venas_abiertas_de_América_Latina

Jo vaig llegir aquest llibre, recomanat per un amic, l’any 1975 abans d’anar a viure a l’ Uruguai. Recordo que em va dir aquest amic: “Si llegeixes aquest llibre i l’entens, entendràs el què és Amèrica Llatina”. Em sembla que vaig entendre el llibre -cosa no massa difícil- perquè és un llibre entenedor i gens complicat. Em sembla que si Obama el llegeix i l’entén, tindria molt de guanyat per entendre aquests països que estan al sud d’ EEUU i el podria ajudar a fer un altre tipus de polítiques amb aquest països. Jo li diria el mateix que em va dir el meu amic a mi. El llibre va ser escrit l’any 1971 però considero que segueix essent tan actual com sempre en el seu fons. Va ser prohibit en molts països de la mateixa Amèrica Llatina perquè deia unes veritats massa grosses per aquelles dictadures militars que es van establir a tot el con sud durant aquells anys.

A partir de llavors he continuat llegint Galeano i he de confessar que sempre hi frueixo molt amb tot el que escriu. És un home que escriu senzill però de forma molt rica. Moltes vegades de forma poètica. Us recomano qualsevol llibre seu si encara no el coneixeu. Els catalans el podem entendre molt perquè ell també entén Catalunya. Va viure aquí a casa nostra una bona colla danys, exiliat per la dictadura uruguaiana.

Us deixo l’adreça de la seva pàgina web (no oficial) on hi trobareu tot el que vulgueu.

http://eduardogaleano.net/

 

Etiquetes de Technorati: Eduardo Galeano,Chávez,Obama,Amèrica Llatina,Uruguai,drets humans,Cultura