Creure: per què i per a què?

Aquests dies, que per alguns són Sants, (caldria preguntar-se si la Setmana Santa ho és de santa per a la majoria) sempre m’agrada fer –i fer-me-reflexions de caire espiritual. Trobo que són dies molt adequats per reflexionar sobre la nostra fe tots aquells que creiem.

Alguns encara creiem, tot i que em dóna la sensació que cada dia ni ha més gent que ho fa sortint dels camins oficials i habituals. He sentit dir a molts: jo crec, però crec a la meva manera. I ens podríem preguntar si encara val la pena tenir fe o creure en Déu, en un món en el que es dóna molta importància en el veure, en el tocar, en l’aquí i l’ara, en el carpe diem, en tot el que sigui material i comprovable, en tot allò que es pugui mesurar i pesar. Aquí ens caldria recordar l’apòstol Tomàs en aquell passatge de l’Evangeli quan li diuen que han vist el Senyor  i ell respon: “… Doncs jo “si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la ma dins el costat, jo no creuré pas,” aquest sant apòstol, Tomàs, podria ser molt bé patró de molts que diuen avui mateix amb ell: “si no ho veig, no ho crec” (Joan 20, 19-31).

La foto que acompanya aquest text ens diu que, davant certes coses, l’actitud potser hauria de ser exactament la contrària. “Algunes coses han de ser cregudes per a ser vistes”. Hi han coses que no es veuen ni es toquen. La frase no és res més que una invitació a canviar la nostra actitud davant certes realitats i que no sempre el més raonable és creure només en tot allò que és comprovable. Moltes vegades ens hem de refiar de la paraula dels altres, com un nen que es refia del que li diu la mare, o l’alumne es refia del que li explica el mestre. S’ho creuen sense demanar explicacions perquè es refien d’aquella persona i creuen que no els enganyarà. A tots ens passa que molt sovint ens hem de refiar dels companys o d’algunes persones a qui creiem només perquè ens mereixen confiança. Sí o no? Ens explica l’ Evangeli que al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres.” Després digué a Tomàs. “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, siguis creient.” Tomàs li va respondre: “Senyor meu i Déu meu!” Jesús li diu: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!”.

Creure sense haver vist. No sempre és fàcil. Alguns diuen que ells no rebutgen Déu però que se n’han anant allunyant sense saber ben bé per quins motius i sense plantejar-s’ho  gaire a fons. El que els passa és que no encerten què han de creure i tampoc veuen molt clar per a què et pot servir la fe. Per què no comencem per fer-nos algunes preguntes?

Potser la primera pregunta que sorgeix en el nostre interior és la més senzilla i, a la vegada, la més complicada: ¿Per què creure? Canvia alguna cosa la vida el fet de creure o no creure? Serveix la fe realment per a alguna cosa? Aquesta pregunta només és possible quan pensem equivocadament que tenir fe és creure una sèrie de coses enormement estranyes que res tenen a veure amb la vida i quan no s’ha viscut mai l’experiència viva de Déu.  És aquella experiència única i profunda de sentir-se acollit per Ell enmig de la solitud i l’abandó, sentir-se consolat en el dolor i la depressió, sentir-se perdonat en el pecat i el pes de la culpabilitat, sentir-se enfortit en la impotència i caducitat, sentir-se impulsat a viure, estimar i crear vida enmig de la fragilitat.

Per tant, per què creure? Per viure la vida amb més plenitud. Per situar-ho tot en la seva veritable perspectiva i dimensió. Per viure fins i tot els esdeveniments més banals i insignificants amb més profunditat. Per atrevir-te a ser humà fins al final. Per no ofegar el teu desig de vida fins a l’infinit. Per defensar la veritable llibertat sense retre el teu ser a qualsevol ídol esclavitzant. Per romandre obert a tot l’amor, tota la veritat, tota la tendresa que es pot encabir en l’ésser. Per seguir treballant la teva pròpia conversió amb fe. Per no perdre l’esperança en l’home i en la vida. I podríem seguir i trobaríem tantes respostes personals com creients.

Estic rellegint aquests dies el llibre  TESTIMONI D’AMOR. ESGLÉSIA I PAÍS, que és un recull de textos de Mossèn JESÚS HUGUET. A la pàgina 135 hi ha un text titulat Un animal de realitats en què recull un text  de Jordi Pujol que deia: “Als vint-i-tres anys jo era un jove de molta fe. Ho veia tot molt clar, amb una claredat gairebé petulant. Ara també tinc fe, però es troba embolcallada pel misteri. És la fe viscuda des de l’acceptació que no tot es pot entendre, que la nostra capacitat de comprensió és limitada. La mirada no et permet veure més enllà de l’horitzó. Podria ser que en aquest més enllà no hi hagués res. però tu saps, o creus que creus, o vols creure, que hi ha alguna cosa sense saber ben bé què. Un gran esperit, una gran ànima, l’ànima de tot. Una infinita, positiva i activa força moral. Això és Déu”.

El misteri. El dubte. La permanent incertesa basada, però, en la confiança. Creure sense veure-hi, o sense veure-re-hi del tot, però entreveient la llum. L’entreveure. El caminar una mica a les palpentes. L’interrogar-se constantment. No fer servir la tàctica de l’estruç -ens diu Mossèn Huguet-, “que pot servir per a les qüestions relatives però que no serveix per a les qüestions fonamentals en què hi va tota l’existència. perquè és perquè, com diria el filòsof Zubiri, sóc un animal de realitats i per això he de confessar que m’he passat tota la vida furgant en el misteri, tot i saber que no l’arribaré a desentranyar mai”. Racionalment no podem passar de la racionalitat. Aquell que pretengui dominar racionalment les coses de Déu, ell mateix , amb la seva actitud, es barra el camí de la fe. Com diu la guineu del Petit Príncep, només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls. Però hi ha intuïcions que són encertades del tot.

Si el gra de blat no mor…

Vull seguir avui amb algunes reflexions derivades del meu darrer apunt.

El dolor ens fa por. Ens fa basarda. Potser fins i tot més que la mateixa mort. Mirem d’allunyar-nos-en tan com podem, però tard o d’hora ens arriba, ens clava el seu fibló i ens toca ben de prop. Perquè és inevitable i és consubstancial amb la vida. De cop i volta ens arriba aquell dolor inesperat de l’accident d’algú que estimem i que ens deixa muts, zombis, absents, aclaparats. ‘¿Per què a mi?’, ens preguntem. Altres vegades ens toca aquell dolor llarg, constant, que dura i dura i al que els metges no hi troben remei. Unes altres, és el dolor del desamor, de la solitud, aquell dolor de la buidor interior que fa que no entenguem res, que ni ens entenguem nosaltres mateixos i que ens ho fa veure tot fosc. Aquell dolorós i aclaparant  dolor que ens fa veure la vida sense sentit i creure en el sense sentit de la vida. El dolor és una de les creus que la vida ens depara i que no podem defugir. Les moltes formes de creus que anem trobant, i que a vegades mirem d’amagar, de fer-nos els desentesos, de riure-ens-en per fora amb hi-hi-his i ha-ha-has que no fan més que camuflar i dissimular una gran buidor interior que pot ser molt més dolorosa que el dolor físic.

No ens ha de fer por parlar de creus i dolors perquè la vida, des de bon principi, comença amb un gran plor i ja ens indica una mica de com anirà la cosa. Durant la vida vivim entre dolors, buscant espurnes de felicitat en qualsevol raconet i, generalment, morim envoltats de dolor, tant propi com aliè. Potser l’únic consol que ens queda és mirar de no causar-ne gaire més del que ja ens ve donat, mirar de buscar sentit al que ens va tocant i, si és possible, acompanyar i fer més suportable el dolor dels altres. És el que va fer Jesús, que va mirar el món amb ulls de misericòrdia i amor, sobretot per als més febles i desvalguts. I tant la seva vida com la seva mort en creu no són res més que una mirada sobre les persones i una lliçó de com caldria dur una vida amb dignitat i sentit. Una vida que potser serà molt més complicada que no pas feliç per a una gran majoria. Una vida que no ens donarà potser massa satisfaccions i que, si les esperem massa amb candeletes, no serà res més que un miratge. Perquè tot sovint a l’instant feliç el segueix immediatament l’instant amarg. I si no el volem veure és perquè ens hem deixat les ulleres a casa o perquè volem dissimular. L’esclat d’un avió sobre els Alps quan en pura lògica no tocava, o la mala notícia que ens dóna fredament l’oncòleg quan fem una visita rutinària són part d’aquestes creus del camí. O les anades cada cop més sovintejades que ens toca fer al cementiri a mida que ens anem fent grans per dir l`últim adéu a persones estimades, amb les corresponents tornades a casa amb el cor cada cop més encongit i més arrugat.

Des dels principis dels temps –almenys des que en tenim coneixement- tots els grans cultes i religions tenen com un dels punts centrals la pregunta sobre el misteri de la vida (i, com a conseqüència, de la mort).  També Jesús va dir ( Jn 12, 24-25): “ En veritat, en veritat us ho dic: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol,  però si mor, dóna molt de fruit.  Els qui estimen la pròpia vida, la perden, i els qui no l’estimen en aquest món, la guarden per a la vida eterna.”

Aquesta sembla ser l’experiència universal: només el gra de blat que queda colgat a terra i es podreix es torna fecund. El misteri de la vida consisteix en contínua paradoxa mort-vida. Uns moren per tal de que altres visquin. El gra de blat que es torna llavor és el que dóna més fruit. Es torna espiga i multiplica la vida, es torna pa compartit i aliment per tal de que la vida segueixi. Jesús mort a la creu és com el gra de blat entregat per amor i enterrat per tal de que es pugui tornar fecund. Però només amb la Creu no es pot explicar la fe cristiana i, per poder-la entendre del tot, es necessita el fet crucial de la Resurrecció de Jesús, sense la qual la vida cristiana seria absurda. El misteri pasqual consisteix en què el Crucificat “va ressuscitar el tercer dia segons les Escriptures” . Aquest és el punt clau i el centre de gravetat de la cristologia paulina. “Aquell que va ser crucificat i que va manifestar així l’immens amor de Déu cap a l’ésser humà, ha ressuscitat i viu enmig nostre”.

El cristianisme aporta a les contrarietats de la vida un nou sentit quan ens convida a deixar de mirar la creu i començar a mirar el crucificat. El crucificat –i no pas la creu- esdevé símbol de l’amor i ens ajuda a trobar respostes perquè Ell va vèncer la mort després de la creu. Per això després del dolor –i sense amagar-lo- hi veiem l’espurna esperançada d’una altra vida, que tot i no saber com serà, ens la imaginem com la de Jesús que s’acosta als seus amics i els diu: “¿Teniu aquí res per a menjar? .
Llavors li van donar un tros de peix a la brasa. El prengué i se’l va menjar davant d’ells.”(Lc  24, 37-43)

Quan comprovem l’horror de certes notícies als diaris o a la tele; quan trobem que res té sentit i les coses semblen anar cada cop pitjor; quan ens quedem sense llàgrimes de tant plorar desgràcies pròpies o alienes, als cristians ens queda l’esperança d’alçar els ulls cap al Crucificat i sobretot cap al Ressuscitat per trobar aquest petit indici d’esperança en el dolor i en la mort. I, per altra banda, és una contínua invitació a trobar en la mirada de tants crucificats actuals els ulls d’Aquell innocent que, penjat a la creu, demanava perdó i salvació per a tots. Perquè no hi ha ningú que entengui millor els crucificats que un crucificat innocent i ningú que pugui donar tanta esperança com Algú que ha vençut la mort.

No hi ha diumenge sense divendres

Quan parlo de divendres i diumenge –vull que m’entengueu- ho faig d’una perspectiva cristiana i en refereixo al Divendres de Passió i al Diumenge de Pasqua. Avui és PASQUA. I no podríem entendre de cap manera aquesta gran festa de  l’ esperança i de la vida si no féssim una ullada enrere i veiéssim els moments de dolor i de desesperança de Jesús i, amb ell, de tota la humanitat. És cert que la resurrecció de Jesús és la veritat fonamental dels cristians (una veritat que, potser vista des de la llunyania i sense la fe en Jesús, pot semblar una bogeria i una realitat sense sentit), però també és cert que no és menys fonamental per a la nostra fe saber que el ressuscitat no és cap altre que Jesús de Natzaret crucificat, com ho fa notar JON SOBRINO en el seu excel·lent article publicat a la revista “Sal Terrae” el 1982: EL RESUCITADO ES EL CRUCIFICADO

Ja en la primeríssima predicació cristiana (allò que tècnicament s’anomena kerigma i que prové del terme grec κήρυγμα (‘anunci’, ‘proclamació’) el nucli de la fe era aquest:

“Israelites, escolteu aquestes paraules: Jesús de Natzaret era un home que Déu va acreditar davant vostre, obrant entre vosaltres, per mitjà d’ell, miracles, prodigis i senyals. Tots ho sabeu prou.  Doncs bé, aquest Jesús va ser entregat d’acord amb la decisió que Déu havia pres i fixat per endavant, i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu per uns impius. Però Déu l’ha ressuscitat alliberant-lo dels dolors de la mort, que de cap manera no podia continuar retenint-lo sota el seu poder”. (Fets dels Apòstols 2,22-24)

Per tant, avui celebrem un triomf i un  alliberament total: l’alliberament de la mort, símbol d’aquell límit  que la humanitat sap que no pot vèncer ni traspassar.

– Si, com diu el bisbe de Tànger Santiago Agrelo,

“El Viernes Santo podría ser un buen día para declararlo Jornada Mundial de la Legalidad Injusta porque en ese día, el Inocente fue legalmente azotado, legalmente condenado, legalmente despreciado, legalmente escarnecido, legalmente crucificado… El Emperador, el Procurador, el Centurión, el Ministro, el Delegado del Gobierno, el Sargento, cuando se les pregunta por la justicia, responden con la legalidad, y cuando se les pregunta por su hermano, dicen que en la ley que no consta que los tengan. Un día sabremos lo que pasará cuando Dios les pregunte por su Hijo, por sus hijos”…

-Si, com ens segueix recordant el mateix Santiago Agrelo,

“Las vallas se oponen; las cuchillas cortan; el mar separa, amenaza, ahoga. Las vallas son insensibles; las cuchillas son frías; el mar es hostil. Vallas, cuchillas y mar: cruces de última generación para hombres y mujeres a quienes crucificamos porque nos estorban”…

no podríem tenir cap mena d’esperança, perquè sembla que cada dia el món és més inhumà, més injust, i els crucificats cada cop són més: persones crucificades i països crucificats i condemnats per sempre més a la misèria material i moral; crucificats per la voracitat d’un capital sense escrúpols i mai satisfet del tot, com una bèstia voraç que no en té mai prou i destrueix i es menja tot el que troba per davant sense cap mena d’escrúpols, sense límits i sense aturador.

Però aquest bisbe Agrelos (que ell mateix confessa que s’ha “convertit” des que és a Tànger) creu el mateix que creien els primers cristians i escriu avui mateix al seu Facebook:

“Ayer noche, en la vigilia pascual, gocé, también lloré… Tenía la catedral llena de gente de color azabache: Tres de ellos recibieron los sacramentos de la iniciación cristiana; una joven fue confirmada; un niño recibió el bautismo. La catedral se le llenó al Señor de hijos sin papeles, de cantos sin papeles, de danzas sin papeles, y me imaginé el cielo y la alegría de Dios en una noche de resurrección, y lloré porque más allá de esa noche intuí el mar, las vallas, las cuchillas, el sufrimiento, la muerte… Pero no podía dejar de sentir la dicha de tenerlos allí para el Señor, para la esperanza, para el futuro, para la vida…
En realidad, siempre vivimos así, con el corazón lleno de paz, y la muerte espiándonos para amenazarnos… Pero está vencida, aunque siempre se presente con su crueldad indiferente… Está vencida. Ya sólo queda espacio para el amor”.

Això és exactament la Pasqua: la creença de que la mort està vençuda i que l’únic espai possible que pot quedar a la humanitat és l’espai de l’ AMOR.

FELIÇ PASQUA DE RESURRECCIÓ A TOTS!

La dictadura del dogmatisme

En el post d’ahir feia una crítica de la glossa setmanal que el bisbe Xavier Novell feia el dia 13 de maig al Full Diocesà. Algú m’ha fet arribar una crítica del meu post dient que posicions com la meva trenquen la unitat de l’Església i que no són tolerables per part d’algú que es diu catòlic.

Aprofitaré aquesta avinentesa per fer alguns aclariments i estendre’m una mica més sobre el que vaig escriure ahir, si m’ho permeteu.

Primerament dir que l’escrit del bisbe es mou en el context del que es diu Nova Evangelització i que jo no entenc massa què vol dir. O potser sí que ho sé; massa que ho sé! Més que de “nova”, jo parlaria de “vella i tradicional” i crec que es fan molt passos enrere quan actualment es pretén evangelitzar de la manera com ho proposen molt bisbes (i, per suposat, el Vaticà), condemnant “la dictadura del relativisme” que diuen que impera en el  ramat. El ramat, pensen ells, ha de ser això: un ramat que segueixi fidelment el seu pastor i que -si convé- faci servir un munt de gossos d’atura per tal que cap ovella marxi un pas més enllà d’on el pastor vol aconduir-lo. No s’adonen que condemnant la “dictadura del relativisme” cauen en la “dictadura del dogmatisme”, tant o més pitjor que l’altra.

Alguna cosa semblant deia el bisbe Pere Casaldàliga parlant d’aquest tema, quan deia que el Déu únic és plural en les seves revelacions i de forma plural ha de ser trobat i estimat. La Teologia de l’ Alliberament, de la que el bisbe Pere en forma part, pretén justament l’alliberament del pensament i de la teologia, durant segles massa encartonada i encotillada en forma de dogmes que gens interpretables si no es volia rebre algun cop de bàcul. I quan no es deixa opinar als teòlegs, malament rai! Actualment les coses em sembla que haurien de canviar perquè no hi ha altra alternativa: o hi ha diàleg interreligiós o el xoc frontal entre religions és inevitable. O hi ha convivència plural i respectuosa entre religions, o hi ha guerra i enfrontament total.

I arribats en aquest punt cal aclarir que per «pluralisme religiós» no hem d’entendre la simple pluralitat o multiplicitat de religions sinó que entenem el pluralisme com un paradigma, una forma concreta de veure les religions, contraposada a dues formes més, encara molt actuals: l’exclusivisme i l’ inclusivisme.

L’exclusivisme ha estat la forma de comprendre la religió (qualsevol d’elles) pensant que només ella és la veritable. L’inclusivisme és la visió per la qual una religió pensa que ella segueix sent la veritable, la plena, la volguda per Déu, però que fora d’ella hi ha també elements religiosos  amb els que les altres religions participen del que Déu li va donar en plenitud només a ella.

El Pluralisme, en canvi, és la forma de mirar la religió que pensa que Déu ha actuat a través de moltes vies i que totes elles són camins de salvació, d’alguna manera autònoms. En sentit teològic profund, «ser pluralista» significa el reconeixement de la pluralitat legítima de vies de realització religiosa autònomes, sense normativitat i sense privilegis per part d’una única religió.

L’esperit que impregna la Nova Evangelització, que es proposa amb tant d’entusiasme ara, està molt en sintonia amb la Declaració de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, “Dominus Iesus” de l’any 2000. La Dominus Iesus va xocar frontalment amb la Teologia del Pluralisme religiós que s’estava desenvolupant de forma creixent a l’interior del cristianisme. No només va xocar contra els desenvolupaments més recents d’aquesta teologia, sinó també contra els avenços ja antics que el mateix Concili Vaticà II havia realitzat i que van ser assumits i acollits amb entusiasme  en  el si del Poble  de  Déu. El to, el llenguatge, la
posició adoptada per la Dominus Iesus és tal, que resulta impossible el diàleg teològic.  Són unànimes les veus que testimonien el que veuen: estem en un impàs. L’ecumenisme està bloquejat. Les bones paraules que, tanmateix, es prodiguen amb freqüència en elogi d’aquest diàleg interreligiós i l’ecumenisme, no troben crèdit. La contradicció amb la doctrina teològica oficial les fa senzillament increïbles. El bloqueig i l’impàs només se superarà corregint el plantejament teològic oficial, cosa que no sembla que es vulgui fer perquè justament es vol anar de nou pels camins de la dictadura del dogmatisme i els ulls de Roma es concentraran en el “perillós relativisme” que veuen per tot arreu i que combatran amb tots els mitjans possibles.

Per això mateix no entenc ni puc estar d’acord amb l’escrit del bisbe Xavier quan parla de convertir musulmans.

Ara hem de convertir musulmans?

 

“En el nostre treball evangelitzador no hem de descartar l’anunci de la fe als musulmans que habiten als nostres pobles i ciutats”. “Si Crist és l’únic salvador, també ho és per a les persones que professen l’Islam i per tant hem de pretendre la seva conversió al cristianisme”,  escriu el bisbe Novell en la seva glossa setmanal d’aquest diumenge i que va avançar ahir el diari Segre.

Doncs no, Xavier, no hi estic d’acord. No cal que pretenguem la seva conversió així com tampoc cal que ells pretenguin la nostra, esclar. Em sembla que confons la fe amb les creences i això és una mica perillós al segle XXI. Aquesta confusió – que potser es podia comprendre en els segles XVI i XVII- ara ja no s’hauria de produir.

Quan s’acabava de descobrir Amèrica es va produir una emigració molt gran d’ àrabs i jueus conversos que fugien de l’incompliment per part de la Monarquia espanyola dels acords de capitulació d’El Andalus, que comprenia entre ells, el respecte a les religions musulmanes i jueva i a la seva herència cultural i patrimoni. No obstant això, l’ordre d’expulsió dels jueus primer i musulmans després, va ser el resultat de l’incompliment dels acords, que ha estat la tònica històrica dels imperis europeus. Als jueus i musulmans se’ls va donar l’oportunitat de quedar-se, només si abjuraven de la seva religió, deixessin de parlar àrab, canviessin els seus costums i tradicions i castellanitzessin seus cognoms. I per tal que això s’acomplís es va crear la “santa inquisició”. Molts van emigrar cap al nord d’Âfrica i altres cap a Amèrica, una zona acabada de descobrir, allunyada del poder central.

Això no s’hauria de produir mai més, ni aquí ni enlloc. I tampoc s’hauria de produir aquesta confusió de barrejar fe amb religió o creences. Una cosa és anunciar la fe i una altra és tractar de convertir, imposant una fe amb formes dictatorials o amb formes  més o menys sibil·lines. Diu José Arregi, en un escrit de no fa gaires dies, que la fe és aquest consol que et permet trepitjar la terra, com a sòl sagrat, i donar un pas cap al teu germà. Fa una definició de la fe molt maca i poètica quan diu: Fe és aquesta flameta que espurneja sense parar en tots els cors, també en el teu, encara que de vegades la sentis apagada. És el mateix foc que crema al cor de la Terra i de les estrelles, dels àtoms i de les galàxies. És la flama de la Vida. I la flama de la Vida és el Cor de l’Univers, i batega en cadascuna de les teves cèl · lules i neurones”.

Jesús ens va ensenyar que la fe no té a veure amb religions ni creences, sinó amb el batec lliure i universal de la Vida.  A aquesta Vida poderosa i tendra l’anomenava “Déu” i l’ invocava tendrament com Abbà. Per aquesta Vida se sentia feliç i lliure, i per la seva causa va arriscar la vida.

El cristianisme -catòlic en el nostre cas- com a sistema de creences, ritus i normes morals, com a organització jeràrquica, com a estructura de poder, com entramat de complexos i de vegades tèrbols interessos … això és una altra història. No és el de Jesús.

Quan 70 bisbes espanyols es reuneixen en Assemblea Plenària, això és el sistema que necessita funcionar, i no dic que estigui malament: depèn que per a què volen que segueixi funcionant el sistema.

Quan el president de la Conferència Episcopal espanyola, el cardenal Rouco, davant la dramàtica situació de la crisi i l’atur creixent, i davant les mesures del Govern que empobreixen més als més pobres, es limita a apel · lar vagament a la fe i a la caritat , em dic que això no és la fe que animava al cor de Jesús.

Quan el Govern de Rajoy acaba d’aprovar un decret que nega als immigrants en situació irregular el dret a ser atesos per un metge o un hospital, i Mons Rouco no ha alçat la veu ni ha exigit a tota l’Assemblea que es posi en peu i cridi NO contra aquest decret en nom de Jesús i de l’Evangeli, llavors em dic que ells estan en una altra cosa: que l’Evangeli de Jesús no els interessa, que a ells els importen les creences i el manteniment del sistema, però no els dolors de la pobra gent, no la flama del cor, no la Vida.

Quan Mons Rouco ha repetit per enèsima vegada l’obsessiva i errònia consigna del papa actual: “sense fe no pot haver-hi veritable caritat”, identifica la fe amb creences, i així professa una gran mentida. Només cal obrir l’Evangeli i llegir la paràbola del bon samarità o del bon no-creient. Només cal mirar la història: quina guerra, tortura, explotació i dictadura no ha estat legitimada per la jerarquia catòlica amb totes les seves creences? Fa just 75 anys, Gernika va ser bombardejada per un cabdill catòlic creient i practicant que comptava amb el beneplàcit i la benedicció de tots els bisbes espanyols (només un, Mateo Múgica, va alçar la veu i va ser desterrat).

Siguis o no creient, cuida la fe: aquesta flama profunda i secreta, ja que en depèn la brillantor del teu somriure i el futur de la Terra. Cuida el cor de la teva vida, el cor de la Vida. No deixis de bategar i de sentir. No deixis de respirar, de sentir-te lliure i d’estendre la mà a la Vida que, molt a prop teu, reclama cura. I les creences? Estan bé si et fan més bo i feliç. Estan bé, si no t’aferres massa a elles. Si t’aferres massa a elles, acabaran impedint ser més bo i feliç.

Per tant, Xavier, em sembla que ja no es pot seguir anant per la vida amb sermons com aquests i no vulguis reproduir situacions que haurien de quedar llunyanes en el temps i ja no s’haurien de donar mai més. Com aquella que es va fer famosa durant una visita a principis del 2004 als EUA del ministre israelià de Turisme, el Rabí Ben Elon,  quan es va presentar davant líders del cristianisme renovat i durant la seva intervenció, va animar a aquests a realitzar esforços per intentar convertir al cristianisme musulmans que defensen «mètodes assassins en la seva lluita contra Israel i contra Occident». «Aneu de mesquita en mesquita i porteu la llum als musulmans», va dir Elon i va afegir: «Aneu a tots els assassins musulmans que han oblidat que està prohibit matar. Convertiu els musulmans en cristians creients i en bones persones ».

Qui dieu que sóc jo?

“Qui dieu que sóc jo?”
Fa dos mil anys un home va formular aquesta pregunta a un grup d’amics (Evangeli de Sant Marc 8, 27). I la història no ha acabat encara de respondre-la.

Qui preguntava era simplement un vilatà que parlava a un grup de pescadors. Res feia sospitar que es tractés d’algú important. Vestia pobrament. Ell i els que l’envoltaven eren gent sense cultura, sense el que el món
anomena “cultura”. No posseïen títols ni suports. No tenien diners ni possibilitats de tenir-ne. No comptaven amb armes ni amb cap poder. Eren tots ells joves, ben joves, i dos d’ells moririen abans de dos anys amb una de les morts més violentes. Tots els altres acabarien, no gaire més tard, a la creu o sota l’espasa. Eren, ja des del principi i ho serien sempre, odiats pels poderosos. Però tampoc els pobres acabaven d’entendre el que aquell home i els seus dotze amics predicaven.

Era, efectivament, un incomprès. Els violents el trobaven feble i mansoi. Els custodis de l’ordre el jutjaven, en canvi, violent i perillós. Els cultes el menyspreaven i el temien. Els poderosos es reien de la seva bogeria. Havia dedicat tota la seva vida a Déu, però els ministres oficials de la religió del seu poble el veien com un blasfem i un enemic del cel. Eren certament molts els que el seguien pels camins quan predicava, però a la major part els interessaven més els gestos sorprenents que feia o el pa que els repartia que totes les paraules que sortien dels seus llavis. De fet tots el van abandonar quan sobre el seu cap va rugir la tempesta de la persecució dels poderosos i només la seva mare i tres o quatre amics més el acompanyar en la seva agonia.

La tarda d’aquell divendres, quan la llosa d’un sepulcre prestat es va tancar sobre el seu cos, ningú hauria donat un cèntim per la seva memòria, ningú hauria pogut sospitar que el seu record perduraria en algun lloc, fora del cor d’aquella pobra dona -la seva mare- que probablement s’enfonsaria en el silenci de l’oblit, de la nit i de la solitud.

Però, vint segles després, la història segueix girant al voltant d’aquell home. Els historiadors –fins i tot els més contraris a ell- segueixen dient que tal fet o tal batalla va ocórrer tants o quants anys abans o després d’ell. Mitja humanitat, quan es pregunta per les seves creences, segueix anomenant-se amb el seu nom. Dos mil anys després de la seva vida i mort, se segueixen escrivint cada any més de mil volums sobre la seva persona i doctrina. La seva història ha servit com a inspiració per a, almenys, la meitat de tot l’art que ha produït el món des que ell va venir a la terra. I, cada any, desenes de milers d’homes i dones ho deixen tot -les seves famílies, els seus costums, potser fins a la seva pàtria- per seguir-lo enterament, com aquells dotze primers amics.

Qui, qui és aquest home per qui tants han mort, a qui tants han estimat fins a la bogeria i en nom del qual s’han fet també – ai! – tantes violències? Des de fa dos mil anys, el seu nom ha estat en boca de milions d’agonitzants, com una esperança, i de milers de màrtirs, com un orgull.

Quants han estat empresonats i turmentats, quants han mort només per proclamar.se seguidors seus! I també – ai! – Quants han estat obligats a creure en ell amb risc de les seves vides, tots els tirans han aixecat el seu nom com una bandera per justificar els seus interessos o els seus dogmes personals! La seva doctrina, paradoxalment, va inflamar el cor dels sants i les fogueres de la Inquisició.

Deixebles seus s’han dit els missioners que han creuat el món només per anunciar el seu nom i deixebles seus ens atrevim a dir-nos qui – per fi! – hem sabut compaginar el seu amor amb els diners.

Qui és, doncs, aquest personatge que sembla cridar al lliurament total o l’odi frontal, aquest personatge que creua de mig a mig la història com una espasa ardent i el nom -o la falsificació- produeix fruits tan oposats d’amor o de sang, de bogeria magnífica o de vulgaritat? Qui és i què n’hem fet d’ell, com hem usat o traït la seva veu, quin suc misteriós o maleït hem tret de les seves paraules? És foc o és opi? És bàlsam que cura, espasa que fereix o morfina que adormi la? Qui és? Qui és? Penso que l’home que no ha respost a aquesta pregunta pot estar segur que encara no ha començat a viure. Gandhi va escriure una vegada: “Jo dic als hindús que la seva vida serà imperfecta si no estudien respectuosament la vida de Jesús “. I què pensar llavors dels cristians – quants, Déu meu? – que tot ho desconeixen d’ell, que diuen estimar-lo però mai l’han conegut personalment?

I és una pregunta que urgeix contestar perquè, si ell és el que va dir de si mateix, si és el que diuen d’ell els seus deixebles, ser home és una cosa molt diferent del que ens imaginem, molt més important del que creiem. Perquè si Déu ha estat home, s’ha fet home, gira tota la condició humana. Si, en canvi, ell hagués estat un entabanador o un boig, mitja humanitat estaria perdent la meitat de les seves vides.

Conèixer-lo no és una curiositat. És molt més que un fenomen de la cultura. És cosa que posa en joc la nostra existència. Perquè amb Jesús no passa com amb altres personatges de la història. Que Cèsar passés el Rubicó o no el passés, és un fet que pot ser veritat o mentida, però que en res no canvia el sentit del meu vida. Que Carles V fora emperador d’Alemanya o de Rússia, no té res a veure amb la meva salvació com a home. Que Napoleó morís derrotat a Elba o que arribés sent emperador al final dels seus dies no mourà avui a un sol ésser humà a deixar la seva casa, la seva comoditat i el seu amor i marxar a parlar d’ell a una aldea del cor d’Àfrica.

Però Jesús no, Jesús exigeix ​​respostes absolutes. Ell assegura que, creient en ell, l’home salva la seva vida i, ignorant-lo, la perd. Aquest home es presenta com el camí, la veritat i la vida (Joan 14, 6). Per tant -si això és veritat- el nostre camí, la nostra vida, canvien segons sigui la nostra resposta a la pregunta sobre la seva persona. I com respondre sense conèixer-lo, sense haver-se acostat a la seva història, sense contemplar els secrets de la seva ànima, sense haver llegit i rellegit les seves paraules?”

Del llibre “Vida y misterio de Jesús de Natzaret” de José Luis Martín Descalzo

La Resurrecció Ortega

La Resurrecció Ortega va néixer pobra. Pobra en tots sentits. Per no tenir, no tenia ni família ja que la seva mare la va abandonar amb pocs dies de vida davant les portes d’una església. Va créixer com va poder i va seguir essent pobre d’afectes, d’amistats i de tota mena de coses materials.

Però en un raconet del seu cor i de la seva ment sempre va conservar una cosa que es diu il·lusió i esperança. No se sabia ben bé com, però sempre esperava contra tota esperança. Quan parlava, barrejat amb un deix de tristesa, sempre treia el cap una mica d’esperança. La forma com la gent visualitzava aquest viure esperançat feia que veiessin la Resurrecció Ortega com una persona diferent. La seva concepció de la vida generava esperança sempre i semblava que ho transformava tot.

Algunes persones que ho tenen tot, tenen horitzons tan limitats com els pot tenir una formiga. La Resurrecció Ortega, en canvi, tenia un sentiment de supervivència il·limitat perquè els seus horitzons de la felicitat adquirien sempre sentit perquè superaven sempre els límits humans. No se sabia ben bé com s’ho feia, però ella sempre mirava més enllà. Molt més enllà.

Resurrecció Ortega no havia llegit mai Unamuno que deia: “l’esforç de cada cosa lluita per preservar-se en el seu ésser, i per a això es requereix no el temps finit, sinó l’indefinit”. I respecte al el problema de la vida, cridava ben fort i ben alt: “no vull morir-me, vull viure sempre, sempre, sempre” …

Aquesta voluntat de viure, que de vegades ens sorprèn davant la fragilitat de la vida, és una espècie de vot de confiança en la perennitat del nostre ésser, és una espurna d’eternitat que té valor en si mateixa i que sembla impossible que s’enfonsi en el “res”. Déu n’és la garantia. La Resurrecció Ortega creia, sense saber-ho i sense poder-ho expressar amb paraules, que cal esperar més enllà de la pobresa, de les malalties i de la mort i que aquest fet  pertany a l’essència de l’ésser humà conscient.

La Resurrecció Ortega no ha estudiat mai antropologia i no sap què és, ni què significa aquesta paraulota. Però l’antropologia moderna se sorprèn davant la devoció als morts que hi ha en quasi totes les cultures. Aquesta podria justificar-se en un ambient religiós i per això és més sorprenent que es doni també en un món racionalista, el que per naturalesa hauria de ser hostil a aquesta realitat. Però no és pas així, sinó que afirma que la immortalitat constitueix “el dogma pròpiament central de la il.lustració”.

Comprovem que el diàleg amb un “Tu” més enllà de la història, més enllà de l’esperit científic de la nostra època, continua viu i arrelat sentimentalment, i ja no es pot dir que és un residu d’una herència obscurantista. Com bé assenyala Victor Frankl, s’observa a cada pas que l’home està sempre disposat a dirigir-se a un mort com un “tu”.

La Resurrecció Ortega diu –sense dir-ho- que creu en la vida que persisteix després de la mort, com ho diuen moltes religions i creences de tota mena. En la nostra cultura occidental se sent l’influx de la filosofia grega; en el món oriental la reviviscència tan diversa i amb preguntes difícils de respondre viu per la força del medi cultural (Mahatma Gandhi creia en la reviviscència, encara que era consent que aquesta visió de la vida feia als homes resignats i mandrosos per transformar la història per la qual ell va lliurar la seva vida); altres per una exigència ètica: donat aquest món tan injust i violador dels drets humans, es requereix un estadi de la vida on s’aconsegueixi la equitat.

Per tant, la Resurrecció Ortega –sense saber-ho i potser sense ser-ne conscient- és tan sàvia com els més savis perquè ella viu en l’esperança i l’esperança la fa viure a ella.

L’haurem de felicitar a la Resurrecció Ortega perquè demà és el seu dia…

Dissabte Sant: Esperança per a tothom!

He descansat un parell de dies de blog, d’internet, d’ordinador i de tecnologies diverses perquè he tingut la visita d’uns amics. Aquest matí se n’han anat.

Avui és Dissabte Sant i he buscat aquest foto que per a mi resulta molt expressiva. Us explicaré que em diu a mi i que cada un li busqui el seu propi significat, si vol fer-ho i s’hi n’hi troba algun.

1.- La Setmana Santa per a mi continua tenint el significat religiós de sempre: d’alguna manera celebro, concentrat en una setmana, el misteri de la meva fe en Jesús de Natzaret. El meu sentit de la vida, de la mort, de la transcendència, dels “PER QUÈ” més fonamentals de la meva vida depenen de la meva fe en Jesús de Natzaret. No necessito necessàriament les celebracions per a celebrar o reafirmar la meva fe, però tot m’hi ajuda. La Setmana Santa són dates que m’ajuden. Però m’ajuden perquè em fan reflexionar sobre el que és la meva fe: en la vida, en les persones i en Déu.

2. Per a mi la fe és creure el Déu i en l’home. En els homes. Millor, dit, en les persones. En la Humanitat. Aquest sepulcre de la foto, amb la porta tancada, em fa reflexionar amb el que hi ha darrere la porta. Amb la possibilitat de que tot revisqui, ressusciti, o en que tot mori i es quedi sense sentit. Jo crec que tot té possibilitat de nova vida, de nou sentit, de renovació, de transformació, de novetat…..si nosaltres som capaços de donar sentit a la vida com li va donar Jesús de Natzaret amb la seva vida, la seva mort i la seva resurrecció.

3. Aquest dies he tingut a casa amics que vaig fer 30 any enrere. Amics fets lluny de casa, en unes circumstàncies especials, en un ambient diferent del que tenim avui. Però l’amistat ha durat. El temps no ha esborrat la vivència i les vivències. La vida compartida és millor. És més plena, té més sentit i és la que perdura. La vida d’aquest amic ha donat mil voltes. La meva també. Però els lligams han perdurat. No s’han afeblit. I no s’ha afeblit perquè durant aquests anys hem ant compartint les vides respectives. Ell ha fruït i ha patit amb mi i jo he gaudit i patit amb ell. La Pasqua per a mi és això: compartit vida i mort. I tenir l’esperança de la Resurrecció.

4.-Pasqua és a tocar. Ressuscitarem si som capaços de pensar que darrere de la porta del sepulcre encara hi ha vida. Que en el món hi ha vida. Que el món té possibilitats de transformació. de millorament. Si seguim creien que les persones, les coses i les situacions podem millorar i que nosaltres hi podem posar el nostre granet d’arena en aquesta millora.

Aquesta és la meva Pasqua i aquest és la Pasqua que us desitjo als amics que em llegiu, tant als creient com als no creients. Perquè tots podem fer un món millor amb el respecte, l’amor i l’esperança.

BONA PASQUA A TOTS!

Etiquetes de Technorati: Amistat,Déu,Vida i mort,Fe